J

o W

C U R I A L

BARCELONA Desembre , 1949-Gener, 1950

JOAN P. CABESTANY- ANTONI COMAS ALBERT MANENT JOAQUIM MOLAS MIQUEL PORTER

E L R E T R A T

Un marcit estupor abandona e l somriure de l a cara, t i b a e l s l l a v i s boiroses, derrota l a segura noblesa vers l e s c i u t a t s , als temps alegres on dolçament l'amor espero els crims inabastables, no comesos. Lentament una rosa a l cor declina. Diguá coses boniques una tarda s e n t i n t la primavera i l a sang a l a go r j a ; cendrejaren després les esperances i la vida es féu dura, més difícil. Ara respira sobre e l mur. Insomne, Lo mort omplí de t e r r a aquella boca.

JOAN PERUCHO

IES "EIiEGrIES DE B I E R V I L L E " DE GARLES RIBA

Tota v e r i t a b l e poesia enclou una força recòndita que somou l ' e s p e r i t i e l fa navegable per e l l a , com per un secret v a i x e l l . Per això davant les "Elegies de B i e r v i -l l e " , que ens ofrenen en nova edició i amb un gest ami­c a l els catalans de ^ i l e , l ' e s p e r i t es l l i u r a en un do­nar-se absolutç mentre que, per a l t r a banda, aquesta gran poesia se ns l l i u r a tamM amb una riquesa insonda­ble i trèmulament d i v i n a , com donada pels deua.

Així com en le s "Estances" e l poeta tenia a l davant les coses, i n t a c t e s i corpòries, i le s evocava en un càntic feliç, en le s "Elegies",' gairebá només en copsa, de l l u n y , l l u r p e r f i l enyorívol. Ja havia d i t :

Cal f e r rem per no ser negats en l a vida abstracta i profunda

Però ara diríem que e l poeta sembla f e r un a t u r , que lo mateixa vida s ' a t u r i , I pot exclamar adoloridament: "Sol amb mi s o l ! " i mirar enrera on e l passat "i n s a c i a ­ble oue és", espera mut, p o s s i b i l i t a n t aquest dolorós ' present. Lo tragèdia spettacolosa de l a guerra ha cor -près e l poeta i aquell " e s t e l armat" ha esdevingut pro­fètic, Aquost atur e l fa dav a l l a r a l seu endins o, com deia Goethe, - c i t a t ja per Riba en e l pròleg - "a l a seva ònima com a una pàtria antiga". Madura en e l l una lenta forca i n t e r i o r que és encara "imçotent melodia", I d'aquesta conscient introspecció i d aquest a t u r mo­mentani submergits en e l sentiment de l ' e x i l i neix l'asprivo melodia de les "Elegies de B i e r v i l l e " amb u-no ombra do " t r i s t e s e s d i v i n e s " . Ha d i t e l poeta que res no pot ser com abans. Es l l u n y l a

pàtria expectant, dolça del poble divers Junt amb e l qual havia cerèat llargament l a victòria.

Per t a n t , 1'instrammt d'expressió no pot ésser e l mateix que l'emprat a l e s "Estances".^ Aquell vers c u r t , rigorós, dur a v o l t e s , però sempre d 'una riquesa gai — rebé I n a s s o l i b l e por a nosaltres, es canvia per un vers sobirà i l l i s q u e n t . La nnísica d'aquest vers, com un r i u llangorós i v i b r a n t alhora, es fon en l a pura de -l l c i a verbal amb le s més nobles recordonces. A l ' e x i l i t o t ha t o r n a t a l a memòria, però ^més t r i s t com s i fos e r i d o t a j u d i c i " . Talment un oasi dins d'aquesta i n t i ­m i tat emocionada d e l record, e l vers ens brindo, com

mo súbita prlmaverc que v e t l l i damunt l'ona, l a v i ­sió d 'uria dona: Pura en l a s o l i t u d i en l'hora l e n t a , uno dona fa lliscà, amb moviment d'arbre o de c r i t amorós, a l l l a r g dolç dels braços alçats, l a túnica. Mentiré b r i l l a ja e l t o r s secret, r e s t a captiva en e l l l i , d a l t , l a t e s t o . . .

En les "Elegies de B i e r v i l l e " pc dríem d e s t r i a r - h i una doble evocació. L'evocació d'un v e l l país: Grè — eia; i l a d'un a l t r e , t o t j u s t r e n o v e l l a t : Catalunya. Les dues evococioïB s'entrellacen i es confonen per a esdevenir, per miracle poètic, un s o l record. Els noms de Queronea o Saiamina poden a r r i b a r a ésser nòms del nostre país. Catalunya, dura, perb Ilumino — sa, f i l l a de l a Mediterrània, s'acosta a l a t e r r a glo riosa de píndar. Per això en cada v e r s h i ha com un — plany, adeís punyent, adds emboirat, que i n s i s t e i x talment una melangiosa i noble pervivència. A moments aquest plany es f a més lluminós:

Súnion! T'evocaré de l l u n y amb un c r i t d ' a l e g r i a . . . .Per aquest camí podem pouar en e l fons d'inexhauri — ble v i t a l i t a t clàssica que té l'obra de Carles Riba. Aquest gust p e r l e s co s e s de Grècia és de temps en l a s e v a obro, Recordi's aquella meravellosa imatge homèrica amb l a q u a l s ' i n i c i a l'estança 35.

A determinades èpoques h i ha homss qué són com constel·lacions, com ardents nebuloses que omplen i donen s e n t i t o t o t a una l i t e r a t u r a ; Rilke dóna a l simbolisme un s e n t i t transcendental, l'entronco amb l a f i l o s o f i a alemanya. Riba és l'exçonent més extraer d i n a r i a Catalunya d una poesia i d un home de l l e -t r e s , en general, de caro o l ' u n i v e r s a l i t a t . Per a i ­xò aquestes "Elegies" han a s s o l i t allò que demanava un crític per a t o t e l aue s i g u i veritablement clòs-sie: ffllur victòria sobre e l temps". Les "Estances" i l e s "Elegies" s i t u e n indubtablement e l poeta a l costat dels grans lírics vi v e n t s : E l i o t , MacL«ish, Claudel,,•

Com em recordava B o f i l l i Perro en una conversa recent. Riba és un dels homes que tenen un s e n t i t més rigorós i e s t r i c t e de l a l i t e r a t u r a . E l seu clas­sicisme és v i u , a r t i t z a t , ardent, sempre nou d i n t r e de l o línea imperial i única de l a seva poesia. Cal

recordar que l a seva obra ha pesat molt sobre t r e s gene­racions de.poetes catalans. Tots nosaltres, els joves, hem v i s t l'obra de Riba com un símbol de transcendència, de classicisme, d absoluta exigòncia, d'inabastable per­fecció.

Però ara, amb l e s "Elegies de B i e r v i l l e " , hem après a c o n f i a r on l a poesia, en l a Pàtria i a creure en aque­l l a digníssima q u a l i t a t humana que quan és bandejada " t o t a l a t e r r a en s o f r e i x " . Tots fen camí omb l'esperan­ça "que a d o l l a son v i de foc",

ALBERT MANENT

UN NOU PINTOR. -Quan l'any 1948 e l Primer Sal6 d'Octubre va -obrir l e s

portes, una obra -un collage"- va t e n i r l a q u a s i ^ t o t a l animadversió del públic. Era una t e l a d'Antoni Tàpies. Encar que n i l a tècnica d e l colage ens agrada, n i sa -biem res del seu autor, l'obra va interessar-nos i a p a r t i r d'aquest moment ens posòrem a seguir l'evolució fl'Antoni Tapies, que només portava t r e s anys entregat a l a creació artística. Avui, passada l'Exposició - Anto­log i a d'Art contemporani que "Cobalto 49 organitzo a ïferrosa , oossat. e l Segón Saló d'Octubre i f i n i d a també la col.lectivD"Tbpies-Cuixart- Ponç" que e l mateix "Co­ba l t o 49" presenté a l ' i n s t i t u t Francés, l'obra d'Anto­n i Tèpies ha evolucionat d una nnnera extraordinèria i s i n o " d e f i n i t i v a almenys es presenta sèria i conscient.

Per^), recordeu aquest últim Soló d'Octubre. Què h i havia realment nou ?• Modest Cuixart i Antoni Tapies, e-ren e l s únics en donar una obra, s i bé influenciada per Miró sobretot, pròpia lidespresa d'escoles,S'hi trobava quelcom més gue pri m i t i v i s m e s , expressionismes, cubis­mes i per que no. surrealismes ? Tòpies s'ha creat un món a mida i o i x o fa concebre i l . l u s i o n s - què han f e t Picasso o Miró?- en una pi n t u r a que a 1 ' I n s t i t u t Pran-oè"s ena donà una sensació de camí segur.

Així ho esperem.

M. PORTER

J

DUES NOTES DE CULTURA APRO-AMERICANA

SOBRE JAZZ

Quan es parla de jazz, topen sovint dos f a n a t i s -mes: Això ajuda a e x p l i c a r l a pobresa de les idees co -

rren t s a l v o l t a n t d e l tema, LQ defensa d e l gènere és una mica complicada, so -

br e t o t s i es té en compte que e l s seus detractors no' al-leguen solament raons 'de t i p u s musical, sintf tam -bé i n c o m p a t i b i l i t a t s ètiques. Però en aquesta nota nó s'ha d ' i n t e n t a r p r o t e g i r e l jazz més que des d'un pïint de v i s t a de generositat primària. Sigui permès, dor.cs d i r tan sols, com s i es tractés de qualsevol a l t r e té -ma; c a l informar-se sobre jazz i rebre'1 amb les mans netes de p r e j u d i c i s .

L l e g e i x i ' s , per exemple, e l l l i b r e "Shining Trum -pets" de Rudy Blesh, Es probablement e l més important que s'ha e s c r i t sobre e l t ema,tant que després de re ̂~ f e r i r - s ^ i no v a l d r i a l a pena de seguir endavant. íío ' ca l d i r que, s i alguna cosa encertada es trobés en e l que ara vindrà, proc e d i r i a d'aquesta font modèlica.

La reconstrucció històrica és la m i l l o r campanya, camí d'una comprensió del-jazz.

Es un e r r o r començar aquesta història s o r t i n t a par­l a r directament d e l naixement d e l primer e s t i l l o c a l i t ­zat a Nova Orleans, o fe n t només vagues referències als antecedents. Cal començar amb un ample estudi de l'anomenat f o l k - l o r e afroamericò, " s p i r i t u a l s " i "blues" especialment. Només així s'aclareix e l problema etno — lògic d e l jazz. Es veurà c l a r l l a v o r s , que la nníeico afroamericana s i g n i f i c a un punt dolç, de mestiçatge c u l t u r a l , e l r e s u l t a t d e l xoc d'una s e n s i b i l i t a t pürls-sima, acompanyada d'un bagatge esquemàtic de temea, amb e l ma t e r i a l que l i aboca una cu l t u r a saturada. E l E s p i r i t u a l , cant religiós polifònic, es pot d e f i n i r com l a derivació negra dels himnes r e l i g i o s o s escoce -sos; e l "blues", cant amorós, de monòdio acompanyada consumo la transformació.

D'aquí, passant pel "rogtime", només h i ha un pas per a r r i b a r a l jazz. Aquest neix en el^moment que e l mètode contrapuntístic i melòdic que s havia anat de -so n r o t l l a n t en forno vocal, després de rebre^les ^ l r - ' times heterogènies influències, trobo e l seu òrgan d'ex­pressió instrumental: l a tínico banda de Nova Orleans,

\ Això posso a l v o l t a n t d e l 1875. Després e l jaze v i a t ­

j o . Xicogo i Nova York són dues etapes d'una evolució lue encara dura. Els e s t i l s se succeeixen: hot, swing bo.ogie. E i gènere exhibeix durant t r e s quarts de segle una v i t a l i t a t superior a l a que hagi t i n g u t qualsevol a l t r e nnisica recent. Posem per cas l'impressionisme francès.

Actualment, s'observo d'una banda e l r e t o r n a l p r i m i ­geni e s t i l , de 1'alt r a l'assaig c e r e b r a l i s t a d e l be-bop. Sigui com s i g u i , s i alguna cosa no se l i pot d i s c u t i r a l jazz és e l seu p o s i t i u arrelament en l ' e s p e r i t de l'èpo­ca. Només una suggestió,sigui permès i n d i c a r com aquest gènere musical sorgeix d e l sentiment d'angoixa, exacer­bat en els esclaus negres, i començo expressant-se per v i a de l'automatisme psíquic, l a pura improvisació.

SOBRE POESIA LANGSTON HUGHES,— E l f o l k - l o r e afroomericà ha i n s p i r a t l a f l o r i d a d'una poesia entre nosaltres pràcticament deseo -negudo. D'entre els poetes negres dels Estats U n i t s , Lan-gston Hughes (n. 1902) és potser e l més f o r t .

Vegi's per mostra e l poema: EL NEGRE PARLA DE RIUS

Traà: E, G. He conegut r i u s . He conegut r i u s antics com e l món, i més v e l l s que e l

corrent de l a sang humana a les venes humanes La meva ànima ha esdevingut profunda com els r i u s . Em banyava a l'Eufrates que les albes eren' joves; vaig b a s t i r l a meva cabana a l a vora d e l Congo, i e l l

era e l que em f e i a dormir; he contemplat e l N i l , i vaig alpar les piràmides p e l

seu damunt: He s e n t i t com contava e l Mississipí quan Ai)e(l) baixa­

va cap a Nova Orleans; i he v i s t l a seva entranya tèrbola daurar-se t o t a a

la posto, H© conegut r i u s . Rius a n t i c s , obscurs. Lo meva ànima ha esdevingut profunda com e l s r i u s .

ENRIC GISPERT

(1) L i n c o l n ,

u S A L H 3, D E D A V I D » versié de

(JARLES CARDO.

"SALMS" O POEIÍES VES -'OSTRES QUE /LTRES, D'AR/.

La humanitat oue -en l a Bíblia"- assenyalava S.T. Coleridge ("Trobo, en la "Bíblia", més coses referents a mi-, que en t o t s e l s demés l l i b r e s plegats") i l a sin­c e r i t a t sue T.Carlyle ("Posseeix la q u a l i t a t que en -clou totes les a l t r e s . . . és d'una s i n c e r i t a t com l o mort mateixa") advénen tragèdia v i o l e n t a , angoixo i n -tensa, en els "Salms", on la línia humana h i és t o r t u ­rada, retoreada des del sí de l'home f i n s a Déu Els mots b r o l l e n c l a r s , precíeos:

les meves nafres puden i supuren per exemple; l a idea, fondament percudida. Per aixÒK "essent l ' a r t d'aquest temps nostre t o r t u r a t f i n s o la f o l l i a , f i n s a l'angoixa més desesperada" (Joan Pe­rucho); i , més, encara, l a pròpia vida, arrossegant e l l l a s t de nostra c r i s i de c u l "tura -consciència; f ^ a -còs, i següent desorientació, de to t a evasió ideolò­gica, artística, parítica-; amb l a t r o b a l l a , també, d'un pòsit animal que ens mena- malgrat c e r v e l l s , uros - e l s "Salms", de b e l l a n t u v i , se'ns concreten com o extrovassacio delineada de nostra consciència actuo-L.

Bé que nostra problemàtica s i g u i diversa, però e l camí h i és semblant. Ens ho corroboro un l l i b r e -existencialisme i sobrerrealismo, en e l v e s t i t - : " Hi­jos de l a I r a " -Damasc Alonso- l a manifestació, segu -rament, humana i literària, més f r a p a n t - i a c t u a l - d e l vèrtex del vintè segle. En e l l . l e s influències dels "Salms" h i són paleses,Heus ací:

pero desde l a mina de las maldades, desde e l pozo de l a miseria,

mi corazón se ha levantado hosto mi Dios, y le ho dicho: Oh Señor, tú que has h»cho tombién

la podredumbre, mírame, yo soy e l orujo exprimido en e l aflo de mala cosecha yo soy e l excremento de can sarnoso»

Hem d i t : nostra problemàtica é» diversa, perquè e l s "Salms" s'olcen-devés D^H^HÍEnemics, i n i c s , pecats

concrets, nentre nosaltres -cosa certa: guerra i post guerra colpidores; però; c r i s i de cultura?-, aiab moTs de l'adduït D. Alonso:

Lo que yo siento es un horror i n i c i a l de nebulosa; o ese espanto a l vacío, cuando a l ser se disuelve,

tambd -seguiüt- l a soluciár escepticisme i ascetisme, tan manifesta, com

no almo sent amb Tu, res a l a Terra Aquesta divergència, però, apar desaparèixer: hom co­mença a veure una -l'única- solució: ̂ éu: i així,més 0 menys palesament hom tendeix vers un espiritualisme r e a l i s t a . Naturalment, amb això, salvem e l pla ideolò­gic pròctic- terrenys extrahumans i polítics-, però: 1 l'artístic, l'ideològic tèòric? El mán -en l a seva cursa f o l l a - aglomera problemes i l i q u i d a solucions, possibles.

AQUESTES IMATGES TAN PRECIOSES Se'ns f a , àdhuc, avinent l ' a c t u a l i t a t dels "Salms",en l a seva ritjuesa d'imatges: complexes i i n t e l . l e c t u a l s ; eixutes; d i n s t a n t concret, fugisser; imatges plenes de vida-però vida intensa; no d ' u l l s d'enamorada com a mantells de verge o cels límpids..,—. Heus ací:

Desmarxats son els àvols des de l sí de l a mare, desviats des de l'úter els qui diuen mentida Oh Déu, romp-los les dents d i n t r e l a boca, els queixals dels l l e o n s trenca> Senyor; r e g a l i n com una aigua que- s'escola Com un a v o r t de dona, que no ho v i s t mai e l s o l .

S'entrelluca, en aquest paràgraf també, les imatges p a r a l , l e l e s preciosa t r o b a l l a , en retòrica, però, de les quals, palesades a bastament, no i n s i s t i r e m . I,últiniampnt,és interessant assenyalar l a preocupació dels ossos, com o imatge expressiva, colpidora, àdhuc:

ma ossada es consumia d e l gemegar que t o t e l dia f e i a .

(Diu D.Alonso: Como s i mis huesos ardieron, como s i l a médula de mis huesos chorreara fundida)

ALTREP MANIFESTACIONS POÈTIQUES. Axí: l a majoria. Els més intensos,quasi bé, poètica -ment p a r l a n t , I - d'ells-sobrelxen els encapçalats p e l nom de David.

Els otres solen ésser més freds, es l l o o o Déui'eà donen oonsells; a v o l t e s , h i ha certa vaguetat èpicai íidhuc, alguns oants epitolàmics. Entre aquests, com a més r e e i x i t s , assenyalaríem e l V i u , e l XLIV, sota l'epígraf "Les noces de l ' U n g i t " , e l C H I , sobre l a Naturalesa, i e l C X I I I , al·leluia de p r i mitivisme bonic, e t c .

La v a l o r dels "Salms", però.ens opar un x i c desigual No -Ja- quant a l a v i g o r i a poètica, àdhuc a l a monoto -nia que advé a un gènere l i m i t a t , per s i mateix. Sempre, però, h i resta -això és palès- imaxges preciosíssimes, matissos, d e t a l l s ; així: Tal com g l a t e i x l a cérvola pels corrents de les aigües, oixí l'ànima meva g l a t e i x . Oh Déu, per Tu.

La meva llengua és l a ploma d'un àgil escrivent.

LA VERSIÓ DE CARLES CAHDO. Caldria d i r , en p r i n c i p i , que daries dóna amb l a pr'.

sent traducció dels "Salms", l a rèplica a l a traducció" del "Càntic dels Càntics" -publicada en 1918 i f e t a ''cinc tardors enrera -de Carles Riba. I és curiós as­senyalar que, ambdues, han anareerut en hores exactes, oportunes, amb perfet p a r a l . l e l i s m e , puix que "Càntic dels Càntics" -poesia pura, e s t e t i c i s t a - r e s t a inmerè en les primeries de segle, i els "Salms" -com dèiem-són nostres... I incrementa, també, nostra feconda t r a ­jectòria bíblica- Alcover i LÓper.-picó ("poemes bíblics Carner ("Nabi"), Riba ("Càntic dels Càhtics"),S Espriu, Mossèn Ciascar, Pujols, etc., com a moderns més r e e i i x i t s -amb la nova traducció- creació, creació quasi diríem, per bé que ens apar no pas ben acabade- sembla­rà paradoxa: quasi a r r i b a , e l vers,^a esdevenir enfà -t i c de t a n c i s e l l a t - . I -ara- jugaríem i n t e n t a n t mèdia-t i t z a r - h o , a s u b t i l i t a t s ; puix que s'entrelluquen asao-nàncies desagrodoses:

El Senyor té en avorriment e l baró sanguinari i fraudulent, fora mida a t e r r i d a la meva ànima

en versos completament l l i u r e s , amb sols un ritme que devé pètri -o, m i l l o r ? , a f u s t a t - i que, amb nnísica e-vi d e n t , a v o l t e s , és dur. Altrament, són un joc d estil.Cardó sempre ens ha sem­blat,més que un ideòleg-?,un e s t i l i s t a ; un gran e s t i -l i s t a de l a seneillésa; a l a vegada però, d e l mot c u l -

I N F A

I Aquest ídol, u l l s de n i t i cabells de b l a t , sense

amics i c o r t , més noble que l a rondalla mexicana i f l a ­menca; e l seu regne, verd i blavor i n s o l e n t s , s'estén per les platges, per les ones, sense v a i x e l l s , de noms selvatjament grecs, eslaus, cèltics.

Més enllà del bosc, - f l o r s de somni dringuen, escla -ten, il·luminen - l a noia Ae l l a v i s de t a r o n j a , els genolls creuats en e l c l a r d i l u v i , e i x i t de prats, nuesa embrega­da, ve s t i d a , travessada per les f l o r s , per l a mar pela Arcs de Sant Kartí,

Dames que t e r b o l i n e n en l e s veïnes terrasses de l a mar; i n f a n t s i ¿regantes, l l u s t r o s e s , negres en l a molsa verd -grisenca, j o i e l l s sobre l a r i c a t e r r a dels bosqueranys i dels p e t i t s j a r d i n s sens gebre-mares joves i germanes grans amb l a mirada plena de p e l . l e r i n a t g e s , soldanes, princeses de pas i v e s t i t tirànic, p e t i t e s extrangeres, persones ddl-çament i n f e l i c e s .

Quin enuig, l'hora de l'estimat cos i

"estimat cor"

I E S A

TI Es e l l a , l a p e t i t a morta, darrera e l s rosers.- E l

Jove e s p e r i t de la mare baixa l'escala,- La oalessa del cosí crida sobre l ' o r de l a p l a t j a . E l germà pe­t i t (és a l'índia) en e l prat de c l a v e l l mirant e l crepuscle. Els v e l l s que h i han enterrats en e l mur de les v i o l e s .

L'eixam de f u l l e s d'or rodeja l a casa d e l general. Sóc a l migdia. Seguint l a v i a r o j a per a r r i b a r a l a l l a r buida. E l c a s t e l l és per a vendre, les persianes desfetes,- El capellà s'ha emportat l a clau de l ' e s -g l e s i o l a . A l v o l t a n t del parc, silenciosa l a casa dels masovers, els marges són tan a l t s que només es veuen els cims fressosos. Aquí dins, res més no h i ha per veure.

Els prats pugen cap a l e s masies, sense aus n i b i -gòrnies. La resclosa no h i és.

Oh! Els c a l v a r i s i el s molins d e l desert, l e s i -l l e s i les garbes daurades.

De "ILLUMINATIONS" de

Arthur Riambaud (Trad: Rosa Porter)

"FIDELITAT", DE JORDI COTS

La carocterística s i m p l i c i t a t de l a poesia de J o r d i Cots .inhibeix visiblement -com assenyala e l pròleg- l ' i n t e n t de l a crítico i de l ' e s t u d i . A des­grat d 'això - i u l t r a l a seva trascóndència- no podem passar sense p a r l a r d e l l l i b r e d'aquest poeta, tan intensament l l i g a t a l a nostra vida de CURIAL,

J o r d i Cots és un poeta de veu puro i novíssima. Dintr e l ' a c t u a l renaixement u n i v e r s i t a r i , e l l ocupa e l primer l l o c com o poeta.

Novolis x i f r a v a l a poesia en l a v e r i t a t de les coses: "una cosa és més poètica quant més v e r i t a t és". Rimbaud digué que e l poeta ha d'ésser un vid e n t . I Ddmoso Alonso d e f i n e i x la poesia com "un fervor y tina c l a r i d a d " . Si bé en d e f i n i c i o n s no és saludable po -sar-s'hi peçquè necessòriament l i m i t e n , aavestes ens semblen -quina més que a l t r a ? - meravellesámñnt dispo­sades per a centrar l'obra de Jordi Cots.

-En cada un dels seus poemes h i trobem aquesta s i n ­c e r i t a t do que parla Novalis, que no és a l t r a cosa s i ­nó la conseqüència de vi u r e fidelment totes les hores amb un f e r v o r que les a r r i b a a f e r santes. Ho d i u e l l mateix:

"Viure amb fe cada hora santa" I en aquest v i u r e s a n t i f i c a t fonamenta, e l poeta, l a seva construcció en un ordre de lenta admiració davant les coses r e a l s , con H t t l d e r l i n , e l seu c l a r precedent:

"Si sabéssiu com us ha estimat la meva ònimo"

(HOlderlin) Les estima perquè, dissolvent l e s aparáronte desavl -nences, sap tro b a r l l u r íntima puresa:

• * Com m'han sorprès totes les coses pures n I e l poeto j a no se separa do le s coses pures. Resta f i d e l a e l l e s , per això e l l l i b r e s'anomena " F i d e l i t a t " Uh cop ací, l'esforç que l i permet d'abastar "els mis­t e r i s amb el s d i t s i deixar-los a l damunt de l a ta u l a com le s f l o r s " , és minúscul.

En general, podem d i r que l a pee sia de J o r d i Gots, té una considerable suma d elements i n s t i n -t i u s i biològics com a base, i que a l seu contacte es v o l a t i l i t z e n . La seva poesia sembla, doncs, a -' rrelada a la t e r r a i ajustada a l seu batec elemen -t a l , puix que en e l mán ample i u n i v e r s a l d e l aeu vers h i juguen els "oceans , e l "vent", e l "mar", la " p l u j a " , no pas com a s e n z i l l e s imatges o r e f l e -xos, sinó en funció de t o t e l seu valor substan -t i u , i conjugant-se, òdhuc, amb e l s termes "mort", " e t e r n i t a t " , " f i d e l i t a t " que per a l poeta són t a n reals coméis a l t r e s i e l s a l t r e s t a n e s p i r i t u a l s com aquests. La mort, per exemple, se l i ofereix amb l a mateixa consistència - i imminència- que una rosa:

"La mort en els meus cabells segura com una rosa"

Aquest tema de l a mort es perpetua a l l l a r g d e l l l i b r e :

"Ara vindrà la mort com un ponent" que per a e l l no ós l a limitació .aparent, i no genS menys una f i t a o un enigma, però- sí una O1%Q espe -ranca, un canvi de llum que pressent des d ací per aliï on els camins seran mós vi a b l e s 1 petjarà mós' f o r t , i podrà d i r més coses de les que ens diu -en­cara-:

mes no trobo camins: tan sols després, en l a mort, podrem dÍ3>-ho" Fàcilment podem veure que l' a u t o r accepta l a mort

ingènuament, amb un s e n t i t de c o r d i a l i t a t que l i és característic. Una c o r d i a l i t a t que anomenaríem maro-galliana i que ens porta a veure t o t e l s e n t i t d'hu­manitat d e l l l i b r e . Aquí hem a r r i b a t a l punt cabdal^ e l de l a nova orientació de la poesia quan e l s v i a -ranys de l ' i n t e l . l e c t u a l i s m e i de l'avantguardisme semblen to r n a t s i n t r a n s i t a b l e s per a peus n o v e l l s . E.1 poema " F i d e l i t a t " -arborat i agobiador- n'és l'exemple més palès:

"Serà una l l u i t a de f i d e l i t a t " , "Ara les coses que ens hem d i t en somnis dins de nosaltres han de fer-se carn".

Pixem-nos en aquesta pruïja d e l poeta per t o m a r

e l s somnis en c arn a d i n t r e seu, que correspon, g a i ­rebé a aquell i n t e n t humaníssimde l'estança "U l l s meus..." de Carles Riba. Recançós, Riba, davant l ' a ­mor purament i n t e l . l e c t u a l , i temorós de la caduci­t a t de l'amor corporal, es decideix per un e q u i l i -b r i entre els dos; " j o t'hauré amat carnal i eterna", d i u en una a l t r a estança. Així també en J o r d i Cots: l o contingència amb totes les propietats d e l que és e s p i r i t u a l -o a l a inversa- arriba a donar 1'única i gran seguretat:

" i e l clam d'aquest saber del p i t , amada-de com t'has f e t més f o r t a que l a mort!"

E l temo de l'estimada no esth d e s e n r o t l l a t des d'un punt de -vista platònic. Tampoc des d'un de rea­l i s t a o morbós. Pressentim darrera e l "Plor de neu" i e l "no sé posar-te un nom" una amada vivent que arr i b o o f e r omnipotent l o seva presència, i per l a que e l poeta, como Rilke - a l t r e precedent seu- sap p l o r a r dignament:

"Ploraré sobre els teus cabells." "Qui sap per quina gran j o i a e l meu p l o r ? Q'ue és e l s i l e n c i com s i un estranger ens ensenyés les cançons quan t u c a l l e s " .

En aquest l l i b r e no h i ha, en general, una tècni­ca mètrica, però s i una mètrica n a t u r a l . Ela verses solen néixer amb rit m e , i quan això no ocorre en que­den mancats. En les últimes composicions sembla ende-Vinar-s'hi un esforç per f e r una poesia segons nor -aes i mesures més concretes. Temem, però, això, de v e r i t a t , davant e l f e t possible que en malmeti 1'es­pontaneïtat i f a c i pervenir e l poeta a l ' a r t i f i c i . Però com que e l l no ha obrat mai amb a r t i f i c i , creiem que un déu e l salvarò d'aquest r i s c i g u a l que a l HOl-d e r l i n de "Quan jo era un n o i , , , " , I seguint aquest poema de HOlderlin ens pot d i r J o r d i Cots com ha es­t a t sempre oiaí. l a seva vi d a :

"M'ha c r i a t l'harmonia d e l murrauriós boscotge, i he après d'estimar entre les f l o r s . En e l s braços dels déus m'he fe t - g r a n " ,

ANTONI COMAS

DE " LA FORMACIÓ D'UN MITE" DE JOSEP ROMEO

El més enllà és un m i s t e r i durant l a vi d a . Els morts han e s t a t més o menys, respectats en t o t temps, i podem d i r que, gràcies a e l l s coneixem moltes cc -ses, per exemple, importants restes arqueològiques i arquitectòniques, l e s quals no t i n d r i e n sense l o mort, raó d ésser. Aquesta a l t r a vida ha estat e l centre de l a creació de moltes llegendes, essent una d'aquestes, l a de l'ànima er r a n t , que després de c r i s t i a n i t z a r - s e devé una ànima damnada, però segueix essent e r r a n t .

A la nostra t e r r a , dues ànimes errants han es t a t e l centre d'inspiració de molts poetes no sols dels jocs f l o r a l s , sinó de p r e s t i g i : e l Comté Arnau i e l Mol Caçador. Però, sense l l o c a dubtes, e l Comte ho guanyat l a carrera a l Qaçador.

Les influències de l'un a l ' a l t r e són molt notables. En primer l l o c p e l seu origen germànic, puix que són porerts del navegant errant i d e l mal Caçador germànic no c r i s t i a n i z a t , que com fa notar en e l seu estudi Jo­sep Romeu tenen un mateix centre: Wotan.

Josep Romeu en f e r aquest e s t u d i , ens ha donat una clara visió d e l desenrotllament d'aquest mite des de la cançó f i n s a les últimes composicions, com pot és -ser l a de P i n e l l .

Es llàstima que no hagi pogut consultar l'edició castellana, docs, segons ̂ en va manifestar l ' a u t o r , és més extenso, no essent l'edició catalana sinó un re -sum d'aquella. No obstant és una obro d i n t r e de l e s que avui en dia c l a s s i f i q u e n de folk-lore,però tan científica, que no ha caigut en cap dels extremismes que acostumen a caure aquelles; prova d'això és e l premi que e l "Consejo Superrior de Investigacions Cien­tíficas " l i va atorgar:

Josep Romeu ens presento'bl l l i b r e d i v i d i t en t r e s parts, que t i t u l a l a cançó,la tradició i e l comte Ar­nau o l a l i t e r a t u r a .

A l a primera p a r t , que d i v i d e i x en dos capítols, estudia, en primer l l o c , l a cançó i l a contrucció mètrica d'aquesta i fa notar la semblança amb e l Ma -t e r i l . l e . q u e avui canten els nostres i n f a n t s , que te la seva f o n t en e l "Mo t e r i t i l l e , v i l l a , v i l l e beau , cançó d'origen froncès, a r r i b a n t a la conclusió que fou e s c r i t o per a b a l l a r . En segon l l o c a n a l i t z a els elements històrics I lexicogràfics concloent cue és d e l

segle XV, degut als castellaniames,.Tombé f a notar l a seva àrea tan p e t i t a que té per centre e l t r i a n g l e que formen T i c , Besalú i Gombrèn, remarcant e l que nem d i t abans sobre e l seu origen germànic c r i s t i a n i t z a t i les influències amb e l Mal Caçador,

A l a segona part estudia e l Comte Arnau en els d i ­ferents focus en el s que va aparèixer Gombrèn, R i p o l l , St. Joan de l e s Abadesses i a l t r e s de menys influèn -eia ,

Gombrèn mereix dsser anomenada e l centre del mite; e l Comte ha donat nomxa molts l l o c s ; però això no de -mostra que s i g u i històric encara que se l'hagi volgut i d e n t i f i c a r amb bastants senyors feudals d e l pais- Jo­sep Romeu ens e l presenta com un f r u i t de l a cançó sense t e n i r r e a l i t a t . Però, se l'ha i d e n t i f i c a t a l a llegenda en^diferents casos succeïts en temps ante -r i o r s , con és e l cas de les Monges de St, Joan,

L'escàndol de le s monges de St, Joan de les Abade­sses és un f e t històric provat, havent de considerar e l s protagonistes,entre e l l s l'abat Oliva, i - s i hagués estat una calumnia1 suposem que l'Abat de R i p o l l hauria defensat l a seva germana coneixent com coneixem e l seu caràcter r e c t e , Dom Anselm Ml Albareda avui dia s ' i n ­c l i n a per a aquesta t e o r i a o s i g u i l a corrupció d e l convent,

Però és aquest^episodi d e l convent - i no, precisa­ment, e l f e t de l'ésser damnat a causa de l e s soldades mo pagades - que ha passat a l camp de l a creació l i -terària.

Josep Romeu an a l i t z a totes les llegendes, els d i -ferents focus, essent impossible enumerar le s influèn­cies que ho t i n g u t de tantes a l t r e s , f i n s i t o t de l a " p e l l de Brau de Bid*»". Això ens prova e l que, en pocs anys, pot a r r i b a r un mite en mans del noble sobre t o t s i els l i t e r a t s e l donen a conèixer,

A Gombrèn té e l f e t de l e s soldades mol pagades un record topogràfic molt important: les escales t a l l a -des en lo roca, com a St, Joan e l convent i a St, A -manç, un p i l o t de rocs, segons veu de l poble, restes d'un monestir, Josep Romeu ens d i u qve lo topografia i n f l u e i x sobre l a llegenda, i no ens palesa aquest oos concret, de les escoles puix que la f a l t a d'aques­tes hauria f e t que la llegenda -cançé s'esborrés més ràpidament de l a memòria de l a gent del que ha estat avui dia»

A lo darrera part Josep Romeu ens descriu l o t r a ­jectòria d e l comte Arnau a la l i t e r a t u r a des de Milò i Fontanals f i n s als autors contemporanis.

Entre els es c r i p t o r s que assenyala, contemporanis de Milà i Fontanals hem d'anoüfinar V i c t o r Balaguer 1 Mossèn Pau Passarols. E i primer d ' e l l s confon e l mi­te del Mal Caçador amb e l d e l Comte Arnau i desprès s arregla l a història de S . Joan o l a mida d e l seu" f ust, com tantes vegades f e u , I e l segon va defensar a i n t e g r i t a t d e l monestir, fent que I·lilà i Pontanols,

' .seu l l i b r e alguns

sobre l a poesia popular" (18551.

Desprds segueix una c o l l a de poetes de iocs f l o r a l s i entre els que c i t a , e l s m̂ s importants son: Anicet de Pagès i Antoni B o r i i Pontasta.

Angel Guimerò i Frederic Soler ( P i t a r r a J en les se­ves versions del comte Arnau ens e l presenten tant dejj f i g u r a t , que sols e l nom recorda l a llegenda, ' '

Abans dels grans poemes de Maragall i Sagorra no -més ens resta c i t a r mossèn Jacint Verdaguer i Josep Carner que tampoc ens donen una versió molt bona de la llegenda, sinó més avi a t una de personal.

En darrer l l o c i ocupant l a part última d'aquestó tercera p a r t , estudia e l t r i p l e poema de Joan Maro -g a l l i e l comte Arnau de Josep Ml de Segarra.

Joan Maragall va escriure nEl conte Arnau" (1900}, L'ònima, l a cançó d e l comte Arnau i Escòlium" (1906) "La f i d e l comte Arnau" (1911), En les quals, ens pre­senta e l comte des d'una concepció de vida segons Níetz che i va f e r que les concepcions de vida de Maragoll f o s s i n les de l'Arnou, A l c o n t r a r i de 1 Arnau de Sa-garra, e l de Marasall se salva.

U l t r a damnar 1 Arnau, Sagorra no ens e l presenta com l'expressió de les seves idees filosòfiques» sinó com un poema mós,

Josep Romeu acaba l a seva obra en 1 a r r i b a r ala nostres dies entre els que hem de recordar o Joan P i ­n e l l amb l a seva "Llegenda'*,

Encar que amb brevetat, crec que e l l e c t o r es po -drà f e r càrrec d'aquesta obra que representa per a l a nostra l i t e r a t u r a l a síntesi d una de les fonts més importants, car, durant un segle no han f a l t a t en cap Jocs Flo r a l s e l poema ¿el Comte.TTltro això c a l conside

r a r que ela poemes de Maragall 1 Sogarra són dels més Importants a la nostra t e r r a , i que, a l t r e s de no tanta extensió i ambicions, r e a l i t z e n una cabal consecució literària - P i n e l l

J-P. CABESTANY

PREMI DE POESIA "OSSA MENOR"

Un j u r a t que estava format pels senyora Josep Maria de Sagarra, President, Jaume B o f i l l i Perro. Salvador Espriu. Tomàs Garcés i Joan Teixidor, atorga e l 18 de febrer d'enguany, a la 'Casa d e l ̂ l i b r e " e l primer pre­mi de poesia "Ossa Menor''.

En fou guanyador mossèn Pere Ribot amb e l seu l l i b r e "Llengua de foc", qui havia publicat en 1935 "Laetare" i té encara inèdit un terc e r l l i b r e : "Epifania". E l f i ­n a l i s t a va ésser Ramon Bech, autor de "La c i u t a t submer gida", amb e l seu l l i b r e "Sirena morta". Com o recoma­nats p e l j u r a t a l'organitzador d'aquest concurs, que actuava de s e c r e t a r i , Josep Pedreiro, restaren e l s l l i ­bres "Plama" " i " l a nostra n i t " . E l nrimer és d e l poeta mallorquí Miçuel Dolç i e l segon d Albert Monent,

Acollim amb joinsa complaença e l feliç acompliment d'aquest concurs per t a l com serà un estímul i un camí per o l a nova poesia catalana.

— o O o —

(ve de l a pàgina 9)

t e , predís* amb aons de c r i s t a l l . En això, r e i x , no h i ha dubte. En canvi, en e l concepte -molla-, m i l l o r : en Í 'expresió n e r v i , d e l vers-per allà que palesàvem- res o, un r i c rostreperduda la medul·la sagnant que h i bTT tego

MOLAS B.I-50

ANTOLOGIA POETICA UNIVERSITARIA

Quan ens trobem davant d'una realització oom 1 Antologia Poètica Universitària, que contí l a con­creció dels anhels d'una juventut que pugna per es­t a b i l i t z a r un sentiment p r o p i de poesia, un hom no pot menys d e x u l t a r joiosament e l s impulsos regene*-radors que dimanen de la nova c o r r e n t i o .

Aquest i n s t i n t de renovellament adquireix -ara-aspectes decididament estables, i s'imposa gairebé com un dogma.

Vivim una època literària - i artística- en l a Ïue c a l f i x a r normes. Impossibles seguir ïa més amb

amanerament retòric i a i g u a l i t dels últxms valora decadents. Altrament s'imposa, tanmateix, una sedi -mentació a les estridències de l'avantguardisme. No Volem escatimar a aquest eficàcia, però sí j u n y i r - l o a un afaisonoment humà, mutilant les estravagàncies purament aneedotols.

feus ací l ' i n t e n t que^sembla p r e s i d i r aquest vo-1 pas està donat i l'èxit és sempre a l costat

de la intrepidesa. J o r d i Cots, Albert Manent i Ml Eulàlia Amorós

-segons l a nostra opinió- prevalen. J o r d i Cots és, potser, e l m i l l o r . Pa una poe -

sia densa dins un e s t i l senzillament elegant i sen -se precedents immediats.

Do Manent podem asseiçralar l e s imatges i e l de -licióa clima poètic en què es produeixen.

Mi Eulàlia Amorós ens presenta unes "tontóras" o-curadíssimes, de forma impecable i fons e x q u i s i t . P»den complaure e l gust mes exigent.

Gal f e r constar Joan Revehtós per l a seva poe -sia fortament impressionista, i , també, Josep Mi Espinàs, I t o t a l a resta que cómpon l' a n t o l o g i a P, Casares, E, Casassas, M, Gosta, J, Garrabou, J, Be -li, E. Gispert, E. Hernández, J'. Ml Sabanès, M, Su -ñol, J, Vergés, i que l a f a l t a d'espai ens impossibi­l i t a d ' a n a l i t z a r .

F e l i c i t e m , doncs, e l s nous v a l o r s , i voldríem Ïue l'Antologia present fos estímul per esperonar es voluntats f u t u r e s ,

A. PERA

" POESIA DE PERE QUAR

Ens c a l l a c o r r e - c u i t a , p a r l a r d e l volum "Poesia de Pere Quart'' -edicions Aymà, mimero 11-, on s'enclouen t r e s volums de poesia de Joan Ol i v e r : "Les decapita -cions" (3§ edició), " B e s t i a r i " i "Saló de ta r d o r ^ (se­gones edic ions) , be que, e l darrer, amb primera edició x i l e n a , aparegui sense títol.

Abans d 'entrar a una crítica ràpida-pensem fer-ne una, més endavant, amb calma-ens a b e l l e i x assenyalar dos encerts, d'on poden extreure's, sense forçaments, l a p e r s o n a l i t a t i l'obra de Joan Ol i v e r : l a dedicatò­r i a i l'autocrítica.

Amb l a dedicatòria s'autodelineo, ben palesament: "En memòria de l a meva dolçament enyorada Conxita, l a cosa més bonica d e l món" -remembrem, altrament, l ' e x ­trema importòncio que cada mot pren a l a mò o o l a bo­ca d'un e s c r i p t o r i, encara més, en l o dedicatòria, on ee reix-. Joan Triodu-, "Endimió"; Dómase Alonso' : "Hijos de l a i r a " ) © es fracassa (emmudim; noms il·lustres r e ­b r i e n f o r t e s batzegades)-.Bé: amb la de ïfe.re Quart- en p r i n c i p i , hom h i e n t r e l l u c a fluïdesa diàfana, conoiso-—cmb música, però, escapadissa-; nuesa, àdhuc; gust p e l pcpularisme- l a cosa mes bonica del mCn"— amb cert a i ­re de prosoisme, però, alçat devés nnísica d'albes- a -questa és l a impressió-. Tot seguit, aquesta primera irroressió, es referma. La mediatització a bastament-amb l'enyorança dolorosa- és a "Saló de tardor".

Després: la i r o n i a ( r e e i x i d a , a v o l t e s , i duríssima; a l t r e s , un x i c més banal) rosoigant, amb les seves dents, 0 DOC o D">c, pàgines i idees...

Allò, però, més-poèticoment p a r l a n t - característic és lo claredat, precisió de línies: asèpsia - d i u en l'auto­crítica-' nuesa, hem d i t , àmb f i s c evident, per les pre­cioses imatges: .. • # v »

Llenço l a clau de 1 albo p e r exemple. Els tares l l i b r e s , però, són un pas de l'objecte cru

a l subjecte nu; de la i r o n i a , més o menys c r u e l -primer 1 segon- o l'enyorança més o menys dolorosa - t e r c e r -

bé que, en éls primers i, en corts moments, es pres­s e n t i e l t e r c e r i , en aquest, no hagi deixat e l primer camí.

Quant a l pròleg, mereix capítol a p a r t .

MOLAS