Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

Aquest mes de gener ha fet cinquanta anys del primer anunci de convocatòria del Concili Vaticà II fet pel Papa Joan XXIII. Aquell Concili es va convertir en el esdeve-niment religiós més influent del segle XX pel gran moviment de reforma i renovació de l’església que va suscitar i que encara continua impulsant. Un dels documents més originals i més importants del Vaticà II és la constitució pastoral de l’església en el món contemporani, la Gaudium et Spes que en el seu primer número comen-ça amb les conegudes paraules “el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi res de verament humà que no ressoni en llur cor”. I més endavant, a l’inici del n. 63, diu: “la dignitat de la per-sona humana i la seva vocació íntegra, així com el bé de tota la societat, també han de ser respectats i fomentats en la vida económico-social, perquè l’home n’és l’autor, el centre i la fi.”

el nostre naixent bisbat de Sant Feliu vol ser una església fidel al Vaticà II, atenta als sempre canviants i nous signes dels temps i atenta i servidora de les “angoixes i esperances” dels homes i dones del nostre lloc i temps, que volem posar en el centre de la nostra atenció i activitat. Això és tasca de cadascuna de les parròquies i movi-ments, de cada delegació i organisme diocesà, cadascun en el seu àmbit. Amb aquest afany d’atendre una dimensió important de la vida diocesana, ara fa poc més d’un any, el bisbe Agustí impulsà la creació d’un equip de pastoral obrera. Com gairebé totes les realitats de la nostra església ja hi havia un recorregut i una experiència de delegació de pastoral social i obrera quan formàvem part de l’arquebisbat de Barce-lona, sobretot presents des de les parròquies, moviments apostòlics i com a militants cristians en la llarga tradició sindical i política i de lluita obrera per la democràcia so-cial i econòmica al Baix Llobregat, al Garraf i a molts altres llocs del nostre bisbat.

Ara voldríem donar un nou impuls a aquesta tasca. Som un equip format per laics i laiques i preveres, vinculats a la vida eclesial des de diferents parròquies del nostre bisbat i des de la pertinença a moviments d’acció catòlica en món obrer (Joc, Aco, Goac ...) L’objectiu principal de l’equip és fomentar l’atenció de tots els àmbits de la nostra església a les persones i realitats de món obrer, d’immigració, de proble-màtica social. Animar a que en diferents nivells, parròquies, arxiprestats... hi hagi equips que juntament amb d’altres grups – Caritas, acollida d’immigrants – vetllin per fer-se càrrec de la problemàtica social i laboral de les persones i per fer present l’evangeli de Jesucrist i l’església enmig de la vida dels homes i dones del món tre-ballador.

Tenim un gran poble en el nostre bisbat que espera aquest anunci, a totes les co-marques, a tots els arxiprestats, a pobles, viles i ciutats, arriba la problemàtica la-boral, social, la crisi econòmica, les aspiracions a una vida més justa, per part de treballadors, gent d’aquí i immigrants que comparteixen amb nosaltres “angoixes i esperances”

Aquest Butlletí que ara us presentem vol ser una senzilla eina de comunicació d’expe-riències, criteris, reflexions, propòsits, que ens ajudin a plantejar amb més presència aquesta dimensió de la pastoral. Restem al vostre servei, oberts a les vostres propostes – buscarem la manera senzilla de facilitar la intercomunicació i els intercanvis – sem-pre amb l’afany de servir millor el poble de Déu que fa camí a les nostre terres.

Mn . Josep M. Domingo Ferrerons

L’equip diocesà de Pastoral Obrera

Davant la crisi

econòmicaCarta Pastoral del Bisbe Agustí Cortés del 6 de

desembre passat.

Pel seu interès l’hem inclòs dins aquestes planes.

Podeu llegir-la també, en català i en castellà, a

http://www.bisbatsantfeliu.org

1any 1

Febrer2009

2

Ara fa un any que es va formar l’equip de Pastoral Obrera del nostre bisbat. La majoria de nosaltres prove-nim dels arxiprestats més industrialitzats, però la nos-tra primera constatació va ser que no teníem una visió de conjunt de la vida obrera i pastoral del bisbat.

Per això ens vam animar a passar un petit qüestionari als arxiprestats, tot i la mala consciència de saber que tots tenim l’agenda ben farcida i que demanàvem un esforç suplementari. L’ideal hagués estat que se’n par-lés als consells arxiprestats i parroquials, però com a primer contacte ens ha anat molt bé que ens respon-guessin alguns dels arxiprestos i rectors. A tots ells, els agraïm la seva coŀlaboració, perquè la seva feina ens serà molt útil.

De les enquestes n’hem extret algunes conclusions bà-siques i comunes.

El repte de la immigracióL’arribada de dones i homes treballadors estrangers és un fet que compartim, en percentatges diferents, a tota la diòcesi, un fet que esperona la nostra capacitat de convivència i de relació amb qui és diferent a nosaltres, un fet que ens fa conscients de la precarietat laboral que viuen moltes d’aquestes persones i que qüestiona tam-bé la nostra capacitat d’acollir els immigrants cristians a les nostres comunitats. No es detecten problemes de convivència, però sí una falta de coneixement mutu i una certa desconfiança. La major part de parròquies, juntament amb Càritas, ofereixen serveis diversos als immigrants. Quant a la pastoral, no hi ha en general serveis específics, molts immigrants sobretot llatinoa-mericans participen de l’eucaristia i, en menor propor-ció, d’altres activitats. el contacte, però, és menor del que en general ens agradaria. I hi ha la inquietud de no ser prou acollidors.

La precarització del treballTot i treballar en camps molt diversos, la feina condi-ciona les nostres vides i, en la majoria de casos, ens fa dependre de tercers per guanyar-nos la vida. Les des-localitzacions d’empreses, la precarietat dels contrac-tes laborals, el difícil accés dels joves al món laboral, les condicions de vida de les persones “sense papers” preocupen. Aquí dins hi ha, però, dificultats molt espe-cífiques, com, a les comarques del cava, l’abandó dels estudis dels joves per integrar-se a un món laboral que, almenys abans de la crisi, reclamava mà d’obra.

Nosaltres i “els altres”els cristians participem de la vida ciutadana amb nor-malitat, sobretot del voluntariat social i de l’activitat

Un punt de partida per conèixer la diòcesi

cultural. Des del punt de vista polític solen haver-hi cristians de tots els colors.

Una cosa és que el contacte que tenim a través de la nostra vida familiar, laboral i social sigui ampli, i una altra és que tinguem una voluntat evangelitzadora, que donem a conèixer Jesucrist, que hi hagi diàleg amb les persones no creients. Com connectar amb aquestes per-sones i, des de les parròquies, anar més enllà del con-tacte esporàdic en ocasió de casaments, batejos i enter-raments, és un interrogant per a tothom.

els moviments evangelitzadors del món obrer (la JOC, la GOAC, l’ACO), són poc coneguts en moltes poblaci-ons o bé no han tingut gaire èxit, malgrat les temptati-ves.

Propostes de treballLa part final del qüestionari consistia a fer algunes pro-postes de treball, en general ben acollides:

Informació i sensibilització sobre les necessitats so-• cials de la zona

Formació per acollir pastoralment els immigrants, • intercanvi d’experiències De fet alguns arxipres-tats hi han treballat força, però encara hi ha molt de camí per recórrer.

Presentació dels moviments existents a la zona.•

Aportació de material litúrgic en algunes ocasions • especial rellevants per al món dels treballadors

Tot plegat, un punt de partida per començar a treballar. ens hi posem.

Mercè Solé

3

Los estados de la Ue prepararon desde 2005 un procedimiento para justificar la expulsión de los /las in-migrantes, llamado la Directiva del Retorno en previsión a la caída del mercado de trabajo, conocida como la Directiva de la vergüenza. euro-pa se militariza con muros, vallas, barreras en pleno siglo XXI desuni-versalizando los derechos huma-nos. Criminaliza el simple hecho de ser inmigrante, seres humanos sin recursos ni papeles, que se verán forzados a retornar, sin posibilidad de volver a pisar suelo europeo, como si de peligrosos delincuentes se tratase.

Se les podrá detener con una simple orden administrativa y no judicial. Podrán ser recluidos hasta 18 meses en centros de internamiento cuyo número en suelo europeo supera los 280, contando con 10 en españa y 2 en Cataluña,” los guantánamos europeos”. También se podrá expul-sar a menores sin tener garantías de que regresen con sus familias. Una vez fuera no podrán volver en cinco años

¡No sería necesario elaborar una nueva directiva sobre unas bases conformes a la idea que tenemos sobre la dignidad de las personas! Pero la vergüenza no la ostentan

Directiva de la vergüenza

sólo los gobiernos y europarlamen-tarios, es sin duda la vergüenza de todos y todas, de quienes somos europeos/as, de las sociedades em-briagadas de consumismo y miedo, es la vergüenza de nuestra incapa-cidad, de nuestra falta de compro-miso. ¡Y qué decir de los cristianos que consentimos impasibles y no hacemos nuestras las palabras de Jesús “ Porque fui extranjero y no me acogisteis”(MT,25)!

Una imagen no me deja tranqui-la en el paso obligado que hago al entrar en Barcelona. De continuo anclados en el puerto siempre hay yates y transatlánticos de ocio y diversión que avanzan a la luz del

día y pienso en pateras de miseria e infortunio en la oscuridad de la noche. ¡Qué mundo es éste! La di-rectiva de la vergüenza llega en estos momentos para denotar aún más el estado autista e inhumano por parte de los países más ricos hacia los empobrecidos. emigrar no es un crimen y sí lo es el sistema económico mundial (el 11% de la población mundial consume el 88% de los recursos) que fuerza a la gen-te a salir para sobrevivir. ¡Pensar que podrán ser encarcelados des-pués de jugarse la vida y que esos hombres y mujeres están hechos de nuestra misma materia y sueños!.

Se nos llena la boca diciendo que no hay razas, que “todos pertenecemos a la misma raza humana” que es po-líticamente incorrecto llamar negros a los subsaharianos, que no está bien hablar de ilegales. Puede que aun no sea demasiado tarde para frenar esta locura que debe ser regulada en cada país y para que no suenen a hueco las afirmaciones anteriores.

Los que creemos y apostamos por el hombre hecho a imagen y semejan-za de Dios afirmamos que la verdad es ponernos del lado de los despla-zados, de los que se ven obligados a cruzar vallas y fronteras y de los que creen en un mundo para todos.

Teresa Losada

Germans nostres,que esteu en el primer món: Perquè el seu nom no sigui blasfemat,perquè vingui a nosaltres el seu Regne,i es faci la seva voluntat,no només al cel sinó també a la terra.Respecteu el nostre pa de cada dia,renunciant, vosaltres,a l’explotació diària.No us entossudiua cobrar-nos el deute que no hem contret,i que us van pagant els nostres infants, els nostres famolencs, els nostres morts.

No caigueu més en la temptaciódel guany, del racisme, de la guerra;que nosaltres mirarem de no caurea la temptació de l’odi o de la submissió.Ans deslliurem-nos, els uns als altres,de qualsevol mal.Que només així podrem resar plegatsl’oració de famíliaque el germà Jesús ens va ensenyar.Pare nostre, mare nostra,que esteu en el cel i en la terra.

Pere Casaldàliga

Només així podrem resar plegats

(Ext

ret

del

butl

letí

La

Veu,

del

m

es d

e se

tem

bre

de 2

008,

del

M

ovim

ent

de

Cris

tian

s de

Po

-bl

es i

Com

arqu

es d

e Ca

talu

nya)

.

4

Volem presentar-vos el document L’Església a Espanya i els immigrants, aprovat per la Conferència epis-copal espanyola el novembre del 2007. No és el primer document al voltant de la migració, té com a pre-cedent La pastoral de les migracions a Espanya, aprovat al 1994.

L’objectiu d’aquest document és do-

nar un nou impuls a la pastoral de les migracions (...), per tal que ens ajudi a afrontar el repte d’una nova evangelit-zació, amb totes les exigències que plan-teja, i fer de l’Església un signe i ins-trument de l’acció de Déu en el nostre temps per a tots els homes i dones que viuen al nostre país, sigui quina sigui la seva procedència, cultura, religió o condició social.

Convençuts de la importància del tema, de la necessitat d’afrontar els reptes que a diari ens va plantejant, us oferirem extractat al llarg dels di-ferents números aquells paràgrafs que al nostre parer poden ajudar més a la reflexió, i animar a posar en pràctica una pastoral acollidora, integradora i de servei als nostres germans immigrants.

L’Església a Espanya i els immigrants

1. Algunes dades de la situació actual de les migra-cions(...) en primer lloc, a la situació de les migracions en el món, les da-des que ens oferia les Nacions Unides el 2005 situaven el nombre de migrants internacionals en els 191 milions,(...), és a dir, gairebé un 3% de la població mundial, amb un nombre gairebé igual d’homes i de dones.

Si continuen les actuals tendències, tant l’econòmica i del desenvo-lupament d’Europa com la demogràfica d’envelliment i de baixíssima taxa de naixements, el nombre d’immigrants a Europa anirà en aug-ment en les pròximes dècades. L’Organització de les Nacions Unides calcula que per a l’any 2050 Europa necessitarà 159 milions d’immi-grants.

I al nostre país. En deu anys, el nombre d’estrangers, encara que no tots puguin ser considerats com a immigrants, ha passat de 542.314(...)i a 4.482.568 l’any 2007 (9,93%).

En definitiva, i com a conseqüència d’aquesta nova realitat, es dema-na a l’Església el plantejament d’una pastoral nova, àgil, flexible, di-ferenciada, imaginativa…; una pastoral que no pot continuar essent uniforme on ho era, per a comunitats, ja reals o in fieri, com són les actuals o les que es perfilen per al futur.

L’emigració en si mateixa no és un mal; és un fenomen humà complex i tan antic com la humanitat. Té serioses repercussions en les perso-nes, en les famílies i en la societat. Unes de positives: com la millora de les condicions econòmiques de l’emigrant, de la seva família i del seu país d’origen; l’elevació, en molts casos, del nivell cultural i professional; l’obertura a nous horitzons i a relacions humanes més riques, etc. Altres de negati-ves: com el desarrelament, el risc de ruptura familiar, la pèrdua de la salut, l’aïllament, la soledat, la marginació, l’explotació… i una barreja d’amor a la pàtria, que es continua considerant com a prò-pia, i al mateix temps d’odi per no haver proporcionat a qui ha d’emi-grar les condicions mínimes per a continuar vivint a la seva terra.

Podeu trobar el document sencer, en català i en caste-llà a la web de la Conferència Episcopal Tarraconense (www.tarraconense.cat), dins l’apar-tat Documentació/Documents de la CEE). S’està preparant un material per treballar en grups tota aquesta qüestió.

5

La crisi ens interpel·la a tots i totes

en el tema de la crisi econòmica, re-cessió o com vulguem dir-li, passa com amb el conte del llop, que fins que no li veiem les orelles no li pres-tem la més mínima atenció. Quan apareixen les dificultats és quan vé-nen les lamentacions. Durant més d’una dècada de bonança econòmi-ca, diferents estaments i organitza-cions, els sindicats, els moviments socials, els moviments eclesials en el món obrer, Càritas... hem cridat l’atenció sobre les grans dificultats que vivia el món obrer: atur, po-bresa, marginació i exclusió social; flexibilitat, precarietat en el treball; dificultats de les famílies obreres i problemes per a l’educació; les difi-cultats que sofreixen les dones del món obrer i les condicions de vida i de treball dels immigrants.

L’esplendor dels grans beneficis i de l’especulació, els diners, la felicitat del consum i del “campi qui pugui”, de la cultura dominant, impedien veure el bosc de la situació sofrent de moltes persones que viuen un autèntic calvari: aturats de llarga durada, persones que treballen en condicions precàries, famílies monoparentals, salaris de misèria que impedeixen als joves un projecte de futur, famílies trencades pels accidents laborals, etc.

en canvi, es donaven les felicitaci-ons als grans beneficis, dels quals els únics beneficiaris han estat i continuen sent els especuladors, les immobiliàries, els bancs i molts em-presaris, mentre anaven minvant les prestacions socials i empitjorant les condicions de treball.

Ha arribat la crisi que necessita el mateix sistema capitalista de producció i consum per a la seva subsistència i, lògicament, ningú no en té la culpa; ni els especuladors, ni els bancs, que continuen presumint de grans beneficis, ni els empresaris, ni els governs que han afavorit l’economia neoliberal sobre l’economia del bé comú. Les

conseqüències recauen sobre els de sempre, els més empobrits. Perquè l’especulador, el protegeixen les lleis que li permeten blanquejar els seus diners. el banquer sempre guanya.

I també gran part dels empresaris, que consideren que el que han guanyat amb la suor i el sacrifici dels obrers i obreres és només seu i dels accionistes que han invertit els diners que els sobren. Per tant, el treballador al carrer, segons les lleis elaborades en temps de vaques grasses per desprotegir cada vegada més les persones treballadores. I en la lògica capitalista, ara toca de nou als més pobres aguantar el ruixat: acomiadaments, les angoixes de quedar-se literalment al carrer per no poder pagar la hipoteca, frustració de molts joves en no poder

formalitzar una família, famílies amb grans mancances, immigrants que després d’esprémer-los els llencem (molts d’ells sense papers), en l’economia submergida, sense dret a subsidi d’atur.

Des de l´equip de Pastoral Obrera de la Diócesi de Sant Feliu, encoratgem a totes les comunitats cristianes a estar atentes a la realitat sofrent i oprimida per la desigualtat injusta, l’exclusió laboral, econòmica i social de tants germans i germanes nostres, dir una paraula de denúncia i orientació evangèlica, i a implicar-nos a treballar per la justícia social i la solidaritat.

Equip de Pastoral Obrera de la Diòcesi de Sant Feliu

6

Reflexions de Càritas Diocesana davant la crisi

en el Dia Mundial per a la eradicació de la Pobresa , i da-vant l’actual situació generada per la crisi financera que està afectant amb especial virulència els sectors més fràgils de la societat, Càritas Diocesana de Barcelona manifesta :

1. Seria decebedor que des de les Administracions, ja siguin estatal, autonòmica o locals, que tenen encomanada una res-ponsabilitat política i de govern, s’arribés a reduir la despesa social en moments en que la pobresa i l’exclusió augmenten i colpegen greument els sectors més vulnerables de la socie-tat.

2. És deplorable que la crisi econòmica causada per l’especu-lació sagnant i els guanys immorals d’una minoria, per redu-ir l’impacte de la qual s’hi abocaran milions d’euros de diner públic, freni o anul·li el feble estat del Benestar aconseguit en la nostra societat, i arribés a retallar prestacions com ara les de la Llei de la Dependència.

3. És intolerable que hi hagi una pobresa estructural i severa coneguda, i consentida, per l’Administració amb pensions i prestacions per sota del llindar de la pobresa, i que afecti desenes de milers de persones a Catalunya i entre 3’3 i 3’6 milions a l’estat espanyol.

4. endurir els criteris per renovar les autoritzacions de tre-ball de les persones immigrades que estaven treballant i a les quals la crisi ha fet perdre des fa mesos la seva feina és afegir encara més incertesa i neguit a les seves vides.

Per tot això Càritas creu que:

Cal voluntat política i una clara opció de lluita contra la • pobresa al temps que cal estar alerta a les dures realitats que coexisteixen en el si de la nostra societat perquè tota acció preventiva en l’àmbit de la pobresa i de l’exclusió té un efecte positiu multiplicador en la societat que la du a terme. Per això cal a nivell d’estat un Pla d’eradicació de la pobresa que impliqui a totes les forces polítiques i socials, amb coordinació amb les autonomies.

Cap pensió no pot estar per sota del nivell de pobresa ( • 544 € per a l’any 2008). La dignificació de les pensions més baixes (de viduïtat, d’invalidesa, PNC’s...) no pot es-perar al 2010.

el cost social i humà que generen la fragilitat i la feblesa • continuades en la vida de les persones pot arribar a ser irreversible i fa especialment vulnerables als infants i als joves que són el futur de tota societat.

Càritas manifesta la seva voluntat de seguir col·laborant • amb les institucions públiques i amb les organitzacions compromeses en la lluita contra la pobresa, així com amb la societat civil, per tal de contribuir a una societat mi-llor, justa i solidària.

CàritasBarcelona, 17 d’octubre de 2008

Aquesta és una encertada reflexió sobre la crisi que feia Càritas molt recentment.

Hem preguntat també pels efectes que la crisi fa a les Càritas de la nostra diòcesi: més

demanda de serveis bàsics (aliments, paga-ment de subministraments...), increment de

demanda d’ocupació per part de persones que disposen de permisos de treball, i que

han perdut la feina.

Al costat d’això convé mantenir la solidari-tat i garantir que els ingressos de les entitats

que treballen amb la gent en risc d’exclusió no disminueixen.

És el moment de mostrar-nos solidaris.

7

Amb aquest nom es troba regularment a Barcelona un col·lectiu de capellans amb ganes d’acollir a les seves parròquies i moviments les persones immigrants que van arribant al nostre país.

Ho fan des de l’experiència diària, amb esperit de revi-sió de vida, i intenten facilitar a qui ho desitgi els fruits de la seva reflexió i els materials que van elaborant.Us els anirem oferint en els números d’aquest butlletí com a eines de treball.

Si us interessen els documents sencers podeu demanar-los a ambimmigrants@jazzfree.com.

A l’interior de la Comunitat:1. Que l’acollida sigui fruit d’una lectura creient de la realitat, en la que integrem la solidaritat humana com-partida amb veïns i veïnes, entitats, ONGés... i l’opció pels pobres que neix de la fe en Jesucrist.

2. estendre la preocupació per l’acollida dels immi-grants a tota la comunitat. S’han de vèncer les pors. Però hem de ser fidels a allò que anem descobrint enca-ra que una part de la comunitat no ho vegi clar.

En la relació amb els immigrants:3. el contacte personalitzat és fonamental per acollir totes les dimensions de la seva vida. Cal que la relació amb els immigrants no es limiti a l’ajuda material, ja que no es pot fer de manera generalitzada la identifica-ció immigrant=necessitat.

4. Inter-relacionar per no fer comunitats separades. Del contacte en sortirà enriquiment. el coneixement mutu permet valorar les diferents cultures, sensibilitats, tra-dicions...

5. Cal, no només que l’immigrant s’adapti a la comuni-tat sinó també que la comunitat s’adapti a l’immigrant.

6. Cal també “anar a buscar” i no limitar-nos a “esperar que vinguin”.

7. Que a les comunitats tothom sigui igual, no es qua-lifiqui a ningú d’immigrant. Els immigrants s’han de sentir “normals” a la comunitat. Hem de renovar les comunitats amb gent d’aquí i de fora.

8. Comptar amb que el col·lectiu d’immigrants és molt divers, també en l’experiència cristiana, i que entre ells no sempre hi ha bona relació. La pastoral pot ajudar també a relacionar immigrants de diverses nacionali-tats.

9. Cal reconèixer davant els immigrants, alguns provi-nents d’esglésies més vives, que les nostres comunitats estan envellides i mancades de nervi evangelitzador; en els nou vinguts hi podem trobar una oportunitat de renovació.

10. Malgrat totes les seves limitacions, hem de presen-tar les nostres comunitats com a filles del Vaticà II, per tal d’evitar possibles involucions provinents d’altres sensibilitats.

Criteris en l’acollida pastoral dels

immigrants (I)

Pel que fa a la metodologia:11. Comptar amb els infants com agents molt impor-tants per connectar amb els pares i familiars.

12. Incorporar els immigrants a la comunitat amb res-ponsabilitats (servei de catequistes, lectors, dinamitza-dors de cants...) que els facin membres iguals i actius.

13. Fer que la llengua no sigui una dificultat amb solu-cions imaginatives com ja s’ha fet històricament a mol-tes comunitats amb presència significativa de castella-noparlants.

14. Comptar amb la mobilitat i per tant la dificultat dels immigrants en ser constants en la participació.

15. Coordinar-nos i compartir molt més entre nosaltres, sobretot entre les parròquies veïnes, per tal de no per-dre esforços i caminar junts.

16. Fer periòdicament la revisió del nostre treball per-què la immigració creixerà i evolucionarà molt en els propers anys.

De cara a la societat i l’Església:17. Cercar complicitats amb les entitats cíviques i cul-turals del barri o poble, també amb els ajuntaments i administracions de cara a contribuir a la sensibilització social.

18. Vèncer la percepció de la gent que desatenem la gent del país per acollir immigrants.

19. Comptar amb d’altres institucions d’església: FTC, CeP, Centre Borja, Martí Codolar, Càritas, Cristianisme i Justícia, URC, Pastoral Obrera..., tant de cara a la refle-xió com als projectes concrets.

20. Que el treball amb els immigrants inclogui la denún-cia de les lleis i situacions injustes i l’exigència d’una política més compromesa amb els drets humans.

8

Número 1. Febrer 2009Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraPl. de la Vila, 11, 1r 1a08980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Raquel Avilés, Maria Bargalló, Paula Carrillo, Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Xavier Pedrós, Pere Pujol i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.orgImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal:

La Fundació Rut es va constituir l’any 2003 amb l’objectiu d’aprofundir i ampliar la labor iniciada per les religioses mercedàries l’any 1990.

Són patrons de la fundació, entre d’altres, l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i Càritas Diocesana.

el nom donat a la fundació respon al fet que el personatge de la Bí-blia, Rut, tipifica la realitat de tantes dones que són acollides en els diferents programes als quals dóna suport: casa d’acollida, matern infantil, pis pont...

Són dones majoritàriament estrangeres: xilenes, veneçolanes, russes, romaneses, peruanes, mexicanes, marroquines, franceses, cubanes, colombianes, canadenques, brasileres, bolivianes, argentines, angle-ses... També n’hi ha d’espanyoles.

Ho han perdut tot i han de començar de nou la seva història com la protagonista del llibre de la Bíblia.

Etimològicament, Rut significa: companya, beure fins a saciar-se, alleugerir, refrescar. el llibre de Rut de l’Antic Testament és una història d’amor.

Aquest amor sorgeix en temps de necessitat, en un temps mancat d’aliments, d’aigua...; sense recursos, sense pers-pectives de futur, havent de tornar com a derrotades, po-bres, indefenses.

Aquest amor es manifesta en el diàleg, en el suport mutu, en la complicitat, en l’afecte, en la solidaritat.

Davant la divisió del món entre els de dintre i els de fora, aquesta història de Rut és integradora. Posa en moviment dues actituds bàsiques: la misericòrdia i la benedicció. És model de lleialtat i de misericòrdia.

en un món patriarcal, és una dona la protagonista d’aquesta història. Aquest protagonisme es dóna, no per la força, no per la dominació, sinó per la paraula.

Això mateix és el que nosaltres pretenem: a partir de la necessitat manifesta, iniciar un itinerari amb la dona acollida fins aconseguir la seva total autonomia. els mitjans que volem fer servir han de ser acceptats per la persona acollida des de la llibertat, des de la voluntat de créixer com a persona.

Emilià Almodòvar

Experiència solidària

La Fundació

Rut

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.