Biblioteca: EL CARMEL JUAN MARSÉ

Todos los cuentos Cristina Fernandez Cubas Data: 13/09/2011 / club de lectura Data : 20/09/2011 / xerrada amb l’autora Hora: 19 h Conductor: José Antonio Arcediano

Va a néixer a Arenys de Mar al 1945. Va estudiar dret i periodisme a Barcelona. Casada amb l’escriptor Carlos Trías Sagnier, des de molt jove va treballar com periodista. Ha viscut, entre altres ciutats, a El Cairo, Lima, París i Berlín. Va publicar el seu primer volum de contes al 1980. És autora de cinc llibres de relats: Mi hermana Elba, Los altillos de Bruma , El ángulo del horror, Con Ágata en Estambul i Parientes pobres del diablo. Aquest últim llibre va ser guardonat amb el premi Setenil de relats al 2006. És també autora de dos novel·les - El año de Gracia i El Columpio-, una obra de teatre- Hermanas de Sangre- i un llibre de memòries narrades -, Cosas que ya no existen ( Premio NH Hoteles para Cuentos, 2001), darrerament recuperat per Editorial Tusquets (2011). Fernández Cubas utilitza els models de la narració fantàstica per enfrontar els seus personatges a unes atmosferes inquietants, plenes de suggeriments, un joc on el lector és part activa desxifrant claus, silencis, raons psicològiques i conductes. La seva obra està traduïda a deu idiomes. Al 2009, la recopilació dels seus relats, Todos los cuentos va rebre els premis Ciutat de Barcelona, Salambó y Qwerty entre altres.

A Cristina Fernandez Cubas (Arenys de Mar, Barcelona, 1945) se l’ha caracteritzat des de la literatura fantàstica o de terror, des del feminisme més àvid de militants il·lustres i com a membre representatiu de la Gauche Divine. Però l’autora s’allunya de totes les etiquetes . Potser el més important de tots els encerts de Todos los cuentos , la recopilació dels cinc llibres de narrativa breu publicats fins ara per Fernandez Cubas és la possibilitat que ofereix als lectors de ficar-se a l’univers que l’escriptora ha anat creant relat a relat durant més de trenta anys. No es tracta de una autora massa prolífica, si no més aviat el contrari, però quan el lector es troba davant de Todos los cuentos arriba a saber, a endevinar que Fernandez Cubas no només construeix el seu món quan escriu o publica sinó que, com bones històries que són, aquestes continuen creixent més enllà de les pàgines que les contenen, transcendint a la seva creadora i als seus lectors. Per això inquieta el freqüent tema del doble en els seus contes , la melmelada elaborada en un poble de nom tant fascinant com Brumal o el llenguatge incomprensible que uns pares inventen per un adolescent que- segons es miri – sembla un discapacitat o un jove de intel·ligència sobrenatural. Aquesta és una de les claus i de les troballes en la literatura on la descoberta és un dels fonaments – les descobertes a càrrec dels personatges i els que l’autora regala a qui els llegeix : la realitat, la fantasia o la imaginació no depenen sinó de qui els desxifra, de qui sap veure-les des de l’angle precís. El ángulo del horror, un conte del qual es pot dir molt poc si no es vol desvelar la seva màgia, en aquest sentit és mol il·lustratiu de la narrativa de Fernandez Cubas: la cerca del angle de visió on convergeix la major quantitat de perspectives i matisos que no s’aprecien si hom no està en la posició correcte. Succeeix, a vegades, que això que veiem sense estar acostumats o allò que veiem per primera vegada malgrat de portar molt de temps mirant i observant, espanta i es converteix en una amenaça.

És aquesta una de les raons per la qual es vol emmarcar a aquesta autora en el gènere fantàstic. Les descobertes i el descobriment de nous significats estan inevitablement lligats a l’infància, altre dels temes fonamentals en l’obra de Fernandez Cubas. Els estrictes col·legis religiosos, els internats a prop del seu mar natal, les desiguals relacions entre germanes o les primeres amigues recreen un món infantil on qualsevol descobriment es viu com una revelació en un ambient de misteri. La informació o coneixement vetats als més petits fa que aquests construeixin la seva realitat a la seva mida, com si fós màgia. Ells, si bé, obliden amb el temps, acaben sorgint en un moment o un altre: així li succeeix a l’anciana Emilia, protagonista de El moscardón , quan al final de la seva vida torna a reunir-se amb les seves companyes d’estudis i festes. Un altre cop tot depèn de la perspectiva o el angle de visió que s’adopti, perquè tant la bellesa com el terror formen part de la mateixa realitat. Un univers tan complex i tan ple de matisos, que ha evolucionat tan coherentment des dels seus primers relats fins les més actuals , amb portes i finestres per tot arreu disposades a obrir-se per proporcionar nous descobriments, no es construeix solament gràcies a la intel·ligent estructura de les narracions, on Fernandez Cubas demostra una habilitat innegable, sinó que es fonamenta en gran part en la capacitat del llenguatge per sorprendre i suggerir. Si bé es tracta d’una prosa àgil, l’elaboració de la llengua és tal que ni una paraula és excedent ni superficial. En la continuació que va escriure per El Faro, el relat inacabat de Poe i, seguint el consell d’una editorial, Fernandez Cubas torna a demostrar un altre cop totes les seves habilitats, la de la manipulació i el domini del llenguatge, en això que constitueix un tancament perfecte per a un llibre magistral.