CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 1

1

Creixement urbàdesordenat:

causes i conseqüències

Diego Puga

1. Introducció

El creixement urbà desordenat estàconsiderat com un problema mediambiental isocial important, particularment als Estats Units,però també a Espanya i altres països europeus.De fet, segons una recent enquesta independent,els americans consideren que el creixement urbàdesordenat i la manera que aquest afecta lesseves vides quotidianes són el problema mésimportant a nivell local - empatat amb el crim ila violència.

A pesar d’aquest ampli interès, la major partdel debat sobre el creixement urbà desordenatestà basat en especulacions: fins ara, les dadesnecessàries per mesurar de manera detallada isistemàtica on i com s’edifica el sòl senzillamentno estaven disponibles. Aquest article exposauna investigació recent que suprimeix aquestallacuna, combinant fotos a gran altitud de 1976amb imatges de satèl·lit de 1992, per crear unaquadrícula formada per 8.700 milions de cel·lesde 30 metres per 30 metres que permetdeterminar com ha evolucionat la utilització delsòl en tot Estats Units (excepte Alaska i Hawaii).Aquestes noves dades d’alta resolució permetenobservar la quantitat d’espai obert en les

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 2

2 3

proximitats de cada casa en cada ciutat delsEstats Units. Com que hi ha més espai obert alvoltant d’una casa que està allunyada dels seusveïns, les construccions estan més dispersescom més gran és la quantitat d’espai obert.D’aquesta manera, podem quantificar elcreixement urbà desordenat calculant laquantitat mitjana d’espai obert en les proximitatsd’una casa en cada ciutat.

A partir d’aquestes dades, vam documentarl’evolució del desenvolupament urbà al llarg delsEstats Units tant en termes de quantitat absolutacom en termes de patrons espacials (és a dir, laimportància del desenvolupament compacteenfront de la urbanització dispersa odesordenada). Tractem a continuació trespreguntes principals. Primera, com s’explical’augment de superfície construïda per persona?Segona, què ha causat patrons espacials tandiferents en el creixement urbà en les diferentsàrees metropolitanes dels Estats Units? Tercer,quan es mira amb detall, es pot mantenir laconeguda afirmació que el creixement urbàdesordenat ha empitjorat l’epidèmia d’obesitatmitjançant la dissuasió de l’exercici i la dieta sana.

2. L’evolució del creixement urbàdesordenat

Està veritablement augmentant el creixementurbà desordenat? De fet, vam trobar que laconstrucció residencial el 1992 no és més dispersaque el 1976. Per al conjunt dels Estats Units, laproporció d’espai obert en el quilòmetre quadratde terreny que envoltava la casa mitjana era del42% el 1976 enfront del 43% el 1992. A pesar quees va edificar una quantitat substancial deconstrucció residencial dispersa entre 1976 i 1992,el conjunt de la construcció residencial no va

acabar estant més esbiaixada cap a aquesteszones més disperses. En terme mitjà, les àreesque ja estaven densament construïdes el 1976 vanexperimentar petits canvis, zones sense tot justconstrucció en les proximitats deldesenvolupament anterior van experimentar uncert desenvolupament dispers, mentre que lesàrees amb construcció inicial dispersa van tenirl’índex més alt de nova construcció i es vantornar més denses en el procés. Conseqüentment,la quantitat total de terreny urbanitzat va créixerconsiderablement però les proporcions deconstrucció dispersa i compacta van romandrepràcticament inalterades.

A pesar de no veure cap augment en elcreixement urbà desordenat, vam observardiversos canvis importants en la construccióurbana entre 1976 i 1992. Primer, la quantitat desòl cobert amb habitatges, edificis comercials ocarreteres ha augmentat substancialment durantaquest període, creixent tres vegades més ràpidque la població. El terreny construït vaaugmentar a una taxa anual mitjana del 2,5%, oel que és el mateix, un creixement acumulat del48% des de 1976 a 1992. En canvi, la poblacióva augmentar en un 18% durant aquest mateixperíode de 16 anys, passant de 216 a 255milions de persones.

En segon lloc, les cases noves gairebé mai sesituen lluny d’altres cases. De fet, només el 0,5%de les noves edificacions residencials estan a mésd’un quilòmetre d’altres edificacions residencials.Malgrat tot, aquesta minúscula quantitat de gransbuits entre construccions ha disminuïtconsiderablement l’habilitat de la gent a ‘perdrede vista a la resta del món’. El percentatge del sòldels Estats Units situat a més de 5 quilòmetres dequalsevol edificació residencial va caure del 58%el 1976 al 47% el 1992.

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 2

en la utilització del sòl. Aquesta descomposiciórevela un quadre molt més complex dels factorsque contribueixen a l’expansió urbana del quesuggeriria el càlcul aproximat d’un terç/dosterços. En aquesta descomposició, tant elcreixement demogràfic com la grandària de lacasa mitjana ocupen un paper, però també ho fanels canvis en la distribució de la població dintredels Estats Units i de la manera en què elsindividus es distribueixen entre diferents llars.

El primer pas en el nostre exercici dedescomposició és trobar les contribucionsrelatives al creixement demogràfic i a l’augmentdel sòl construït per persona. La contribució delcreixement de la població a nivell nacional al’expansió del sòl residencial és equivalent aquant hauria augmentat la quantitat total de sòlresidencial als Estats Units en l’hipotètic cas quela població hagués crescut a nivell nacional talcom ho va fer durant el període 1976-92, peròque la quantitat de sòl residencial per personas’hagués mantingut constant en el seu nivell de1976. Aquesta és la xifra d’un terç esmentadaabans, o més exactament, el 38% (el resultat dedividir el 18% de l’augment en la població pel48% de l’augment en sòl residencial).

De la mateixa manera, la contribució delscanvis a nivell nacional en el sòl residencialconstruït per persona és equivalent a quanthauria augmentat la quantitat total de sòlresidencial als Estats Units en l’hipotètic cas queel sòl residencial construït per persona haguéscrescut a nivell nacional tal com ho va ferdurant el període 1976-92, però que la poblaciódels Estats Units s’hagués mantingut constant enel seu nivell de 1976. Aquests canvis a nivellnacional en el sòl residencial construït perpersona expliquen el 53% de l’augment real enla quantitat total de sòl residencial.

5

Tercer, les àrees properes a la costa hanseguit atraient edificacions de maneradesproporcionada, però amb un canvid’orientació de construcció comercial aresidencial. El territori a menys de 80quilòmetres de l’Oceà Atlàntic, l’Oceà Pacífic, elGolf de Mèxic o els Grans Llacs ja comptavaamb el 46% del total de sòl construït als EstatsUnits el 1976, tot i que representa només el 13%de la superfície total dels Estats Units. Setze anysmés tard, aquesta xifra era similar, però el tipusde desenvolupament situat prop de la costahavia canviat perceptiblement. En concret, laproporció de terreny amb edificacionscomercials situada a menys de 80 quilòmetres dela costa es va reduir del 43% al 34%. Aixòreflecteix que les grans fàbriques dels EstatsUnits, que tendien històricament a localitzar-seprop dels ports, s’han mogut cap a l’interior,mentre que els actractius de la proximitat al marhan atret a nous residents cap a les costes.

3. Són importants els canvisdemogràfics per a l’expansió urbana?

Acabem de veure que el creixement de lapoblació va ser aproximadament un terç delcreixement de la superfície construïda entre 1976i 1992 (el 18% enfront del 48%). Les mateixesproporcions es mantenen si restringim el càlcul alsòl dedicat a habitatge. Si el creixement total dela població representa només entorn d’un terç del’augment de la superfície residencial construïda,com s’expliquen els dos terços restants? Són lescases noves tant més grans que les cases vellescom per a explicar la diferència? A Overman,Puga i Turner (2007) realitzem un exercici dedescomposició que calcula la contribució relativaal creixement de la superfície residencial alsEstats Units dels factors demogràfics i dels canvis

4

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 4

dels seus veïns, aquestes tendeixin no obstantaixò a ser més grans que les cases que vandeixar enrere. Això podria justificar en partl’augment del sòl d’ús residencial per persona.

Un últim canvi demogràfic que normalment noes relaciona amb l’expansió urbana és ladisminució en la grandària de les llars. Entre 1976i 1992 el terme mitjà de persones per llar alsEstats Units va disminuir de 3 a 2,7 persones.Durant aquest període, hi va haver unaimpressionant disminució en el percentatge dellars formades per parelles casades amb nens,mentre que el nombre de llars formades perfamílies monoparentals va augmentar. Laproporció de llars monoparentals i altres llarssense vincles familiars també va augmentar, enpart a causa d’un augment en la proporció de lapoblació soltera i sense fills (a mesura que lageneració del “baby boom” es fa més gran) i enpart a causa de la creixent tendència d’aquestgrup a viure sola.

El segon pas en el nostre exercici dedescomposició és prendre el creixement del sòld’ús residencial que no està justificat pelcreixement demogràfic a escala nacional i veurequant es deu al fet que les llars individuals usenhabitualment més terreny, quant es deu al’augment en el nombre total de llars, i quant aldesplaçament de la població dintre dels EstatsUnits. Els nostres càlculs demostren que només el24% de l’augment en el sòl d’ús residencial potser atribuït a canvis en el terme mitjà de sòl perllar pel que fa als estats individuals. Gairebé elmateix, el 23%, és a causa d’un augment en elnombre de llars durant aquest període. El 6% és acausa del desplaçament de la població cap aestats amb cases més grans, el 38% al creixementdemogràfic total ja esmentat i el 10% restant a lesinteraccions entre diversos canvis.

7

Les contribucions del creixement de lapoblació a nivell nacional (el 38%) i dels canvisen el sòl residencial construït per persona a nivellnacional (el 53%) no sumen el 100% perquè hemde tenir en compte també la interacció entreambdós tipus de canvis. Aquesta interacciócaptura el fet que la nova població està sentallotjada amb la nova superfície mitjana perpersona, que és més alta. La contribució d’aquestterme d’interacció representa el 9% de l’augmentreal en la quantitat total de sòl residencial.

La contribució del 53% dels canvis en el sòlresidencial per persona sembla gran. Unapossible explicació és que les cases noves sónmolt més grans que les cases velles. Les dadessobre la grandària mitjana de cases de recentconstrucció en l’Enquesta del Cens de laConstrucció (Census Survey of Construction)indiquen que aquesta podria ser una de lesprincipals causes. El 1992, la superfície mitjanadels habitatges unifamiliars noves era de 2.095peus quadrats (195 metres quadrats), enfrontdels 1.700 peus quadrats (158 metres quadrats)per a les cases construïdes el 1976.

Un fet que ha rebut molta menys atenció queel canvi en la grandària de les cases és eldesplaçament de la població cap a àrees on lagrandària de les cases ha estat tradicionalmentmajor. Florida és un exemple particularment clard’aquest patró: el sòl d’ús residencial per personaera gairebé dues vegades el terme mitjà delsEstats Units el 1976 i la seva població va créixerposteriorment a una proporció tres vegadesmajor que la dels Estats Units en conjunt. Si elpatró del desplaçament de la població cap aàrees amb les cases especialment grans es dónade manera més general, podria ocórrer que,encara que les cases que els nouvingutsconstrueixen siguin similars en grandària a les

6

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 6

9

4. Les causes de la dispersió

La conclusió a nivell nacional que la superfícieurbanitzada el 1992 no estava més dispersa que lasuperfície urbanitzada el 1976 també es mantéper a la majoria de les àrees metropolitanesindividuals. Això es pot veure en la Taula 1, que enumera el percentatge de superfície noconstruïda en el quilòmetre quadrat que envoltauna casa mitjana el 1976 i el 1992 en cada àreametropolitana amb una població superior a unmilió d’habitants. (Cal tenir en compte que,encara que la comparació s’ha fet utilizant per aambdós anys definicions d’àrees metropolitanescorresponents a l’any 2000, atès que amideml’espai obert en el quilòmetre quadrat que envoltauna casa mitjana, només entra en el còmput lasuperfície situada en un entorn d’un quilòmetrequadrat d’alguna casa.) Per descomptat, durantaquest període qualsevol llar podria haver notatuna gran quantitat de canvis al voltant de la sevaresidència. Però si allunyem el zoom i observemuna ciutat concreta des d’una certa distància,percebrem canvis menors, almenys en termes deles proporcions de desenvolupament urbà dispersi desenvolupament urbà compacte. La ciutat novaés com una versió engrandida de la ciutat vella.

No obstant això, la Taula 1 també revela grans diferències en el grau de dispersió endiferents àrees metropolitanes. A Atlanta oPittsburg, en el quilòmetre quadrat al voltantd’un edifici residencial mitjà gairebé el 60% éssuperfície no construïda. A Miami, aquestnombre és poc més del 20%. L’anàlisi deBurchfield, Overman, Puga i Turner (2006) estàdedicada en gran part a explicar aquestesàmplies variacions en els patrons dedesenvolupament espacial que apareixen en lasecció creuada del creixement urbà com amanera d’entendre les causes de la dispersió.

8

Atlanta 55,57 57,77 Boston 47,64 44,72 Buffalo 39,92 37,87 Charlotte 52,73 51,12 Chicago 31,76 31,21 Cincinnati 47,79 47,45 Cleveland 36,84 36,24 Columbus 41,20 41,59 Dallas 28,08 26,65 Denver 28,63 28,63 Detroit 33,28 30,47 Greensboro 52,94 51,45 Hartford 41,34 42,23 Houston 38,15 38,93 Indianapolis 39,66 37,68 Kansas City 35,32 34,33 Los Angeles 35,41 32,95 Memphis 27,40 28,72 Miami 20,73 20,03 Milwaukee 35,33 33,85 Minneapolis-St. Paul 32,07 31,34 New Haven 39,11 38,68 New Orleans 32,29 33,92 New York 28,75 28,47 Norfolk 40,82 44,07 Orlando 40,02 39,39 Philadelphia 42,51 43,03 Phoenix 27,54 34,94 Pittsburgh 57,70 56,71 Portland 44,90 43,38 Rochester 48,80 48,11 Sacramento 34,93 30,72 Salt Lake City 31,90 32,88 San Antonio 32,77 29,58 San Diego 45,63 45,40 San Francisco 30,48 29,81 Seattle 46,97 45,03 St. Louis 43,44 40,62 Tampa 36,01 34,84 Washington-Baltimore 49,81 50,68

Nota: Cada índex de dispersió mesura el percentatge de superfície noconstruïda en el quilòmetre quadrat que envolta una casa mitjana en cadaàrea metropolitana l’any corresponent. Les àrees metropolitanesenumerades són aquelles amb una població superior al milió d’habitantsel 1992.

Font: Burchfield, Overman, Puga i Turner (2006).

Taula 1Diferències en dispersió entre àrees metropolitanes

Àrea metropolitanaÍndex de dispersió

de la superfície urbanitzada el 1992

Índex de dispersió de la superfície

urbanitzada el 1976

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 8

irregularitats a menor escala. Això és perquè lesmuntanyes tendeixen a produir l’efecte contrarial dels pujols.

Quan una ciutat en expansió arriba a unacadena muntanyenca, la urbanització en aquestafranja és molt més costosa. Així, si hi hamuntanyes altes a la perifèria urbana, aixòincentiva que es construeixi emplenant buitsentre habitatges i causa patrons de construcciócada vegada més compactes. En concret, unaugment d’una desviació típica en la diferènciaentre altitud mínima i màxima a la perifèriaurbana (740 metres addicionals entre el puntmés baix i el més alt) està associat amb unadisminució de l’índex de dispersió de 1,6 punts(és a dir, amb una reducció de 1,6 puntspercentuals en la proporció de superfície noconstruïda en el quilòmetre quadrat al voltantde la casa mitjana). Per altra banda, les petitesirregularitats a la perifèria urbana tenen l’efectecontrari. Quan el terreny a la perifèria urbana ésescarpat, ens trobem amb el fet que alternenamb vessants de gran pendent, on laconstrucció és més costosa, amb zones planes,on és més barata. Per això, el terreny escarpatincentiva la construcció dispersa. La magnitudd’aquest efecte és tal que un augment d’unadesviació típica en l’escarpat del terrenyaugmenta l’índex de dispersió en 1,3 punts.

Una altra característica física amb efectesimportants sobre la dispersió són els aqüífers.Als Estats Units la majoria de les llarss’abasteixen d’aigua a través de la xarxa delcomtat o municipi més proper. No obstant això,ampliar la xarxa de proveïment d’aigua perdonar servei a noves construccions disperses enla perifèria urbana requereix unes inversionssubstancials en infraestructura, el cost de les qualsrepercuteix habitualment sobre els constructors

10 11

Procedim estimant la relació estadística entre elpercentatge de superfície no construïda en elquilòmetre quadrat al voltant d’una casa mitjananova construïda entre 1976 i 1992 a cada àreametropolitana i un gran nombre de característiquesper a cada àrea metropolitana el 1976.

El primer conjunt de característiques de lesàrees metropolitanes que considerem sónmesures de geografia física. A pesar del progréstecnològic, la forma de les ciutats segueix estantdeterminada, en gran part, pel seu entorn físic.En total, vam trobar que la geografia física per simateixa explica prop del 25% de la variació entreciutats de la nostra mesura de dispersió.

Les muntanyes que obstaculitzen l’expansióurbana són una variable explicativa òbvia.Aquestes han tingut un paper destacat, perexemple, a Los Angeles. Allí les muntanyes quevoregen la ciutat han limitat l’expansióaddicional dels seus dispersos suburbis (unasituació descrita localment com “la dispersióxoca contra la paret”). No obstant això, al’estudiar de manera més general l’efecte de leszones muntanyenques sobre la dispersió, vamhaver d’anar amb compte amb dos aspectesimportants. Primer, hem de centrar-nos en lesmuntanyes properes a zones de desenvolupament urbà recent on veritablementactuen com a barrera a l’expansió addicional.Per tant, limitem els càlculs a les zonesmuntanyenques així com a altres variablesgeogràfiques de la “perifèria urbana”, definidacom aquella part de l’àrea metropolitana on lamajor part de la superfície estava senseconstruir el 1976 però que es trobava a menysde 20 quilòmetres de zones on la major part dela superfície estava ja construïda el 1976. Ensegon lloc, vam necessitar separar curosamentles irregularitats del terreny a gran escala de les

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 10

13

mitjançant quotes de connexió que al final esveuen reflectides en el preu de les cases. Enllocs on hi ha abundància d’aqüífers queproporcionen aigua, els constructors tenenl’alternativa de cavar un pou, que representanomés una petita part del cost que suposaria laconnexió amb la xarxa del comtat o municipi.Als Estats Units el 15% de les llars s’abasteixend’aigua a través d’aquests pous privats. La Figura 1il·lustra la relació entre els aqüífers i la dispersiómitjançant un mapa de San Antonio (situat alsud-oest del mapa) i d’Austin (nord-est), aTexas. La construcció urbana existent a mitjananys 70 es marca en color rosa mentre que laconstrucció més recent es marca en vermell.Només algunes parts de San Antonio i d’Austins’assenten sobre un aqüífer - el sistemad’aqüífers Edwards-Trinity - perfilat i ombrejaten blanc. Les llars al sud-est de la “línia d’aiguadolenta” traçada amb una línia de punts blancsno poden extreure aigua potable d’un pou.

12

El Sistema d’Aigua de San Antonio cobra alsconstructors unes taxes de connexió perhabitatge que, mentre que en el centre de laciutat són baixes, per a les construccionsdisperses en alguns suburbis poden arribar als$24.000. No obstant això, els constructors queedifiquen a les àrees assentades sobre l’aqüíferpoden cavar un pou al baix cost de $4.500 ievitar la taxa de connexió o fins i tot edificar enàrees on no està disponible una connexió a laxarxa municipal. El mapa mostra que la majoriade les construccions noves a San Antonio desde mitjan anys setanta s’ha portat a terme sobrel’aqüífer d’Edwards i que aquesta urbanitzacióés molt més dispersa que la que no està sobrel’aqüífer. Austin mostra un patró similar. Lapresència d’aqüífers és una dimensióparticularment interessant de l’heterogeneïtatsubjacent en el paisatge físic a causa de lamanera en què interactua amb les economies del’aglomeració: onsevulga que hi hagi aqüíferssota la perifèria, l’aigua potable es pot obtenirsense els rendiments d’escala creixents associatsamb les xarxes públiques d’aigua i això facilitael desenvolupament dispers. Un augment d’unadesviació típica en el percentatge de la perifèriaurbana que s’assenta sobre un aqüífer augmental’índex de dispersió en 1,2 punts. Això implicaque el control sobre l’aigua subterrània és unamanera de controlar si la construcció ésdispersa o no.

Una de les raons per les quals la gent estàdisposada a incórrer en els costos addicionals detransport i infraestructura associats a laconstrucció dispersa és el valor d’amenitat queatribueix a tenir espai obert prop de la seva llar.Una implicació immediata és que aquellescaracterístiques geogràfiques que fan un espaiobert menys atractiu, en concret el clima extrem,redueixen la dispersió.

Figura 1.La relació entre aqüífers i dispersió a Austin i San Antonio

Font: Burchfield, Overman, Puga i Turner (2006).

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 12

15

Una mesura habitual de calor extrema són elsgraus-dia de refrigeració, un concepte usat pelsenginyers per calcular la demanda d’airecondicionat. El fred extrem es pot mesurarigualment amb els graus-dia de calefacció, usatsper calcular la demanda de combustible per acalefacció. Un augment d’una desviació típica enla mitjana de graus-dia de refrigeració redueixl’índex de dispersió en 6,5 punts, mentre que unaugment d’una desviació típica en la mitjana degraus-dia de calefacció redueix l’índex dedispersió en 5 punts. Altres variables climàtiques,tals com la precipitació mitjana, no semblen tenircap efecte sobre la dispersió. Les variables quecapten el percentatge de bosc o altres tipus devegetació variada a la perifèria urbana tampoctenen cap efecte significatiu. Això coincideix ambels estudis sobre el valor del gaudi de lavegetació, que troba resultats molt variats.

Després d’examinar la importància de lescaracterístiques geogràfiques, vam passar afactors determinants de la dispersió que han estatemfatitzats per la teoria econòmica urbana.Comencem mirant al model teòric mésàmpliament utilitzat en l’economia urbana, elmodel de la ciutat monocèntrica. Aquest modelestudia com la construcció residencial al voltantdel centre de l’ocupació en la ciutat vedeterminada per l’equilibri entre la comoditat deltransport prop del centre i l’habitatge més baraten zones més allunyades. Els preus delshabitatges haurien de disminuir conformeaugmenta la distància al centre de la ciutat percompensar els costos més alts del transport. Lacompetència entre constructors, que combinensòl i capital per produir habitatge, fa que el preudel sòl també disminueixi de manera semblant al’allunyar-se del centre. A mesura que elsconsumidors s’allunyen del centre, reaccionen al’abaratament del sòl i de l’habitatge demandant

14

habitatges més grans amb menor proporció decapital per unitat de sòl (és a dir, cases mésbaixes, més espaioses i amb jardins més grans).Una major facilitat per utilitzar el cotxe en elsdesplaçaments diaris no només redueix els costosde transport, sinó que també elimina els costosfixos associats al transport públic. Ambdósefectes faciliten l’expansió urbana i contribueixena la dispersió. Així, una predicció clau del modelde la ciutat monocèntrica és que els costos detransport menors dintre d’una ciutat donaranlloc a un desenvolupament més dispers. Elsmodels d’equilibri general de sistemes de ciutatsbasats en el model de la ciutat monocèntricatambé mostren que les ciutats que s’especialitzenen sectors amb economies de l’aglomeració mésfortes tenen sòl més car, el que contraresta elssalaris més alts produïts per les economies del’aglomeració. L’encariment del sòl dóna lloc aedificis més alts amb habitatges i jardins méspetits, és a dir, un desenvolupament méscompacte. Així, una altra implicació crucial delmodel de la ciutat monocèntrica és que lesciutats que s’especialitzen en els sectors onl’ocupació tendeix a estar centralitzada seranmés compactes.

Ambdues prediccions del model de la ciutatmonocèntrica estan recolzades per les dades.Naturalment, les ciutats creades en la seva majorpart després de l’arribada de l’automòbiltendeixen a oferir més facilitats per als cotxes queles ciutats construïdes abans de 1900 sobre labase del transport públic. Utilitzem el nombre depassatgers del tramvia per capita el 1902 per fer-nos una idea de si el centre històric de cadaciutat ofereix facilitats per desplaçar-se ambcotxe. Trobem que un augment d’una desviaciótípica en l’ús del tramvia el 1902 disminueixl’índex de dispersió en 1,7 punts. Les carreteres,en canvi, no tenen un impacte evident sobre els

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 14

16 17

tipus de construcció, a pesar que habitualment escreu el contrari. Prenent diferents mesures dedensitat de les carreteres - milles de carretera persuperfície, distància mitjana a una carretera idistància a una sortida entre carreteresinterestatals - no trobem cap relació amb ladispersió de la urbanització. Per examinar larelació entre la centralizació de l’ocupació i elcreixement dispers, vam calcular en quina mesuracada ciutat s’especialitza en sectors, tals comserveis a empreses, que a la ciutat mitjanatendeixen a estar molt centralitzats. Trobem que,conforme al model de la ciutat monocèntrica, lesciutats són més compactes si s’especialitzen ensectors que tendeixen a estar més centralitzats enl’àrea metropolitana mitjana. Concretament, unaugment d’una desviació típica en l’ocupació ensectors centralitzats disminueix l’índex dedispersió en 1,3 punts.

El model estàndard de la ciutat monocèntricaprediu construccions més disperses, pel fet detenir jardins grans, en les ciutats especialitzadesen sectors on l’ocupació està menys centralitzadai en les quals és més fàcil utilitzar un cotxe. Noobstant això, aquest model no pot explicar elsbuits entre construccions on unes parcel·les desòl es deixen sense edificar mentre que altres mésllunyanes es construeixen. Els economistes urbanshan seguit dues estratègies per estendre el modelde la ciutat monocèntrica i explicar equilibris ambbuits entre edificacions. La primera és tenir encompte que l’espai obert té un valor d’amenitat,una característica confirmada pels resultats sobreel clima extremadament calent o fred presentatsmés amunt. Mentre que això és cert tant per aespais oberts privats (jardins) com per a espaisoberts públics (parcs), hi ha un aspecte importanten el qual els espais oberts públics difereixendels privats: el control que el propietari té sobrela urbanització subsegüent. Si mudar-se és costós,

la disposició a incórrer en majors costos detransport diaris per gaudir d’espais oberts públicsdependrà de les expectatives sobre quant tempsromandran aquests espais sense construir. A lesàrees on la població està creixent ràpidament, unagent racional anticipa que els espais obertspròxims seran construïts abans i per això no estàdisposat a incórrer en grans costos de transportaddicionals per accedir a ells. Així, lesexpectatives de creixement urbà sostingut donenlloc a una urbanització més compacta. La segonaestratègia que els economistes urbans han seguitper explicar equilibris amb buits entreedificacions és considerar models urbansdinàmics on els habitatges són durables i lareedificació costosa. L’argument central és quepot ser òptim posposar la urbanització dedeterminats solars per poder construir en el futurd’una manera més ajustada a les necessitatscontemporànies. En un context on hi ha sovintllargs intervals entre la decisió de construir i laterminació de la construcció, els estudis handemostrat que una major incertesa sobre elcreixement urbà pot animar els constructors adeixar alguns solars sense construir i a edificar enaltres solars més llunyans. Així, quan hi ha buitsentre edificacions, els buits entre construccionssón més grans com més gran és la incertesa sobreel creixement urbà futur.

Les dades també donen suport a aquestes duesprediccions sobre patrons històrics del creixementdemogràfic. Els constructors possiblement esperinque les ciutats que han estat creixent relativamentràpid en el passat continuïn fent-ho en un futurpròxim. Per tant, podem aproximar el creixementdemogràfic esperat en el futur utilitzant la mitjanahistòrica del percentatge de creixement desenal dela població de l’àrea metropolitana per a les cincdècades 1920-70. (De fet, les taxes històriques decreixement de la població proporcionen una bona

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 16

Finalment, ens centrem en els determinantspolítics del creixement dispers. A la pràctica, duesde les dimensions més emfatitzades en els debatspúblics, la competència entre municipis de diferentgrandària i el grau de fragmentació municipal, noafecten la dispersió. La Figura 2, que representa laurbanització a Saint Louis, Missouri, suggereix queels límits municipals sí que importen, però peraltres motius. Com en el mapa anterior, laurbanització construïda a mitjan anys setanta estàmarcada en color rosa mentre que la urbanitzaciómés recent està en vermell. Les línies blanquesmarquen els límits municipals al començament delperíode de l’estudi. Veiem que una partdesproporcionada de la construcció 1976-92 té llocen zones no incorporades que estaven prop dezones urbanitzades anteriorment però just fora delslímits municipals del començament del període.Aquesta urbanització és també més dispersa que laque té lloc en el sòl situat dintre dels límits delmunicipi. Moltes altres àrees metropolitanesmostren un patró similar. Hi ha una bona raó per a

predicció del creixement demogràfic entre els anys70 i els 90: la correlació entre el percentatge decreixement de la població des de 1970 fins a 1990i la mitjana del percentatge de creixement desenalde la població entre 1920 i 1970 és 0,60). Elsnostres resultats demostren que, en efecte, lesàrees que històricament han conegut taxes decreixement demogràfic altes, tenen menysdispersió. Un increment d’una desviació típica enla taxa mitjana de creixement històric redueixl’índex de dispersió en 6,1 punts. Interpretemaquest resultat com una demostració del valor del’espai obert. De tota manera, atès que les taxes decreixement històriques de la població donen unabona predicció de les taxes de creixement actualsde la població, aquest resultat també seriacoherent amb el fet que les ciutats que creixenmés ràpid usin tot el sòl disponible per aacomodar a la seva creixent població. No obstantaixò, descomptant l’efecte del creixementdemogràfic real 1970-92, les tendències històriquesencara són importants. Un major creixementdemogràfic contemporani fa que les ciutats siguinmés compactes, però les taxes de creixementhistòriques de la població continuen tenint gairebéel mateix impacte sobre la dispersió. Percomprovar si una major incertesa pel que fa alcreixement futur de la ciutat fomenta el creixementdispers, suposem anàlogament que els constructorsconsideren el futur creixement demogràfic localmés incert a les ciutats que han tingut més alts ibaixos en taxes de creixement de la poblaciódurant dècades anteriors. Concretament, la nostramesura d’incertesa és la desviació típica de lestaxes percentuals de creixement desenal de lapoblació 1920-1970. Tal com esperàvem, unamajor incertesa dóna lloc a més dispersió. Unaugment d’una desviació típica en la desviaciótípica de les taxes de creixement desenal de lapoblació augmenta l’índex del creixement dispersen 3,2 punts.

18 19

Figura 2.La relació entre límits municipals i dispersió a Saint Louis

Font: Burchfield, Overman, Puga i Turner (2006).

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 18

5. Conseqüències sobre la salut:l’expansió desmesurada de lesciutats provoca una expansiódesmesurada del cos humà?

Fins ara hem descrit els patrons i les possiblescauses del creixement urbà dispers, però una deles raons per les quals el creixement dispers haatret tanta atenció és que molts sostenen que téconseqüències pernicioses. Glaeser i Kahn (2004)estudien i rebutgen la majoria de tals afirmacions.Com que la urbanització dispersa està basada enl’ús de l’automòbil, és possible que doni lloc adesplaçaments diaris més llargs. No obstant això,la urbanització dispersa sovint escurça elsdesplaçaments diaris perquè a les àreesd’expansió dispersa els llocs de treballs també esdescentralitzen geogràficament. En tot cas, laconnexió cotxe-dispersió pot ser nociva per alsmés pobres perquè els força a ser propietarisd’un vehicle. La contaminació a la qual estàexposada la gent també ha estat reduïda amb lareubicació de les grans fàbriques lluny del centrede les ciutats. Als Estats Units, l’efecte globalsobre la quantitat de terreny agrícola i de bosctambé és petit - encara que és probable que aixòsigui més important en els països europeus, mésdensament poblats.

Una afirmació sobre les conseqüènciesnegatives del creixement dispers que tanmateixha tingut una gran repercussió a la premsa il’opinió pública és que pot ser una causaimportant d’obesitat. El significat potenciald’aquesta connexió no ha de ser subestimat. Laincidència de l’obesitat als Estats Units i altrespaïsos, incloent-hi Espanya, ha augmentatdràsticament durant les dues últimes dècades. Laproporció d’homes mèdicament obesos vaaugmentar del 12,7 al 27,7% entre finals delsanys 70 i el 2000. Per a les dones, l’augment

21

això: gairebé sempre, la normativa sobre edificacióinclou la disposició que, quan difereixin lesnormes, s’aplicaran les regles més restrictives. Enzones no incorporades a cap municipi, generalmentnomés s’apliquen les regulacions urbanes estatals idel comtat, mentre que els llocs incorporats a unmunicipi agreguen les seves pròpies restriccionsd’edificació i controls sobre el creixement. Així,mentre hi hagi àrees no incorporades a capmunicipi a la perifèria urbana, els constructorspodran evitar la regulació municipal construintfora dels límits municipals i això facilita ladispersió. Un augment d’una desviació típica en elpercentatge de la perifèria urbana incorporada aalgun municipi redueix l’índex de dispersió en 1,4punts. En conjunt, aquests resultats suggereixenque la falta d’acord entre els governs municipals idel comtat sobre la regulació del sòl és un factorimportant que contribueix a la dispersió. Semblaque els constructors amb freqüència construeixenfora de les zones subjectes a les normativesmunicipals en lloc de negociar enfrontant unsmunicipis amb uns altres.

Una de les queixes comunes sobre elcreixement urbà desordenat és que, a mesura quela urbanització es dispersa, els serveis municipalstals com carreteres, clavegueram, policia iprotecció contra els incendis són més costosos. Elfet és que aquesta preocupació està fonamentada.Un augment d’una desviació típica en elpercentatge de les despeses locals que es finançaamb transferències d’altres nivells governamentalsen lloc d’impostos locals augmenta l’índex dedispersió en 1,1 punts. Això suggereix que quanels contribuents han de carregar amb els costosd’infraestructura, aquests exigeixen tipus deconstruccions més compactes que requereixenmenys despeses en infraestructura.

20

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 20

22 23

corresponent va anar del 17 al 34%. L’obesitat téconseqüències negatives molt serioses per a lasalut, incloent-hi un augment del risc demalalties cardiovasculars, hipertensió iapoplexia, i diabetis. Com a conseqüènciad’aquests riscos per a la salut, els Estats Unitsactualment gasten més en malalties relacionadesamb l’obesitat que en aquelles que estanrelacionades amb el tabac i amb l’abús del’alcohol conjuntament.

L’obesitat ni ha augmentat igual de ràpid ni haarribat als mateixos nivells a tot arreu dels EstatsUnits. Per exemple, entre 1991 i 1998, elpredomini de l’obesitat va augmentar un 102% aGeòrgia, però, només un 11% a Delaware. Imentre que el 30% d’homes i el 37% de dones aMississippi eren mèdicament obesos el 2000, lesxifres corresponents per a Colorado eren el 18% iel 24%, respectivament. Aquestes diferènciesespacials tan grans en la incidència de l’obesitathan dut a molts a suggerir que les variacions enl’entorn construït, a l’afectar l’exercici i la dieta,poden tenir un gran impacte sobre l’obesitat. Perexemple, els barris compactes poden provocarque la gent utilitzi el seu cotxe menys sovint queaquells on els edificis estan dispersos.Anàlogament, els barris on les casess’entremesclen amb una varietat de botigues demenjar i d’altre tipus poden animar la gent acaminar més i a menjar aliments més sans queaquells on tot el sòl construït es destina ahabitatges. Estudis influents i cada vegada mésnombrosos examinen aquesta connexió entrel’entorn construït i l’obesitat (vegi’s, per exemple,Ewing, Schmid, Killingsworth, Zlot, i Raudenbush,2003). La seva principal conclusió ve a ser queels individus que viuen en barris dispersos tenenuna probabilitat més alta de ser obesos que elsque viuen en barris més compactes.

Però, és cert que l’expansió desordenada deles ciutats provoca l’expansió desmesurada delcos humà? No és així, segons la nostrainvestigació. A Eid, Overman, Puga i Turner(2007) no trobem proves que la urbanitzaciódesordenada tingui un efecte sobre el pes de lagent. El que sí confirma la investigació és l’opiniódivulgada habitualment segons la qual lespersones que viuen en barris dispersos tendeixena pesar més que els qui viuen en barris on laconstrucció és compacta i on hi ha múltiplesbotigues i activitats d’oci a distàncies prou curtescom per anar-hi caminant. Però això no ésperquè els barris dispersos facin que els individusguanyin pes. La població dels barris dispersospesa més perquè els individus amb unapropensió natural a ser obesos tendeixen a viureen aquests barris. Així, algú a qui senzillament noli agrada caminar és més probable que sigui obèsi que prefereixi viure en un lloc on es puguidesplaçar fàcilment amb cotxe.

Per estudiar el paper d’aquest procés d’auto-selecció, vam connectar les mateixes dades desatèl·lit que usem per estudiar les causes delcreixement dispers i les dades sobre la ubicacióprecisa d’establiments comercials al detall ambdades confidencials d’una enquesta queproporciona el pes i el domicili d’una mostrarepresentativa de gairebé 6.000 individus durant sisanys. L’enquesta s’anomena Dades ConfidencialsGeoreferenciades de l’Enquesta NacionalLongitudinal de la Joventut 1979 (NationalLongitudinal Survey of the Youth, NLSY79) del’Oficina d’Estadístiques Laborals dels Estats Units.Atès que, aproximadament el 80% de la gent a lamostra va canviar de residència durant el períodede l’estudi, podem comprovar si la gentveritablement va augmentar de pes quan es vatraslladar a un barri més dispers o si va perdre pesquan es va traslladar a un barri més compacte.

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 22

24 25

en un barri dispers. En canvi, encara observemuna correlació negativa entre ús mixt i obesitat,fins i tot després de tenir en comptes aquestescaracterístiques observables individuals.

El fet que els homes en barris d’ús mixt pesinmenys, fins i tot un cop descartats els efectessobre el pes de característiques observablesdetallades no implica que la urbanitzaciódispersa causi obesitat. Si aquest fos el cas,llavors la gent que es mudés de barriscompactes a barris dispersos hauria de guanyarpes, però no ho fan. Podem estudiar aixòdirectament perquè les nostres dades enspermeten seguir en el temps els canvis dedomicili i de pes (així com en característiquesobservables) de les persones. Així, podemestimar l’efecte dels canvis en les característiquesdel barri on viu un individu donat en funció delseu pes. Quan aprofitem la dimensió de panellde les nostres dades per controlar la propensióno observable a l’obesitat d’aquesta manera, lacorrelació entre l’obesitat dels homes i l’ús mixtdesapareix: els canvis en les característiques delbarri no produeixen canvis en el pes.

Per a les dones, la correlació en la secciócreuada entre l’obesitat i dispersió residencialaixí com ús mixt és menor que per als homes.No obstant això, en algunes regressions queinclouen controls per a un conjunt petit decaracterístiques individuals observables trobemuna correlació negativa entre l’obesitat i ladispersió residencial. Com en el cas dels homes,però, els canvis en les característiques del barrino ocasionen canvis en el pes.

Els nostres resultats suggereixen clarament quela urbanització dispersa no causa augments depes. Més aviat, és més probable que la gent ambmajor tendència a l’obesitat (per exemple, perquè

Ens centrem en dues dimensions clau del’entorn construït que els estudis anteriorssuggereixen com a factors potencials del’obesitat. Primer, vam utilitzar la mesura de“dispersió residencial”, en el sentit deconstrucció dispersa, descrita més amunt: elpercentatge de sòl no construït en el quilòmetrequadrat al voltant de la casa mitjana del barri.En segon lloc, vam utilitzar el nombre debotigues que venen al detall i d’esglésies delbarri a partir de dades de Patrons de Negoci enels Codis Postals (Zip Code Business Patterns)de l’Oficina del Cens dels Estats Units permesurar fins a quin punt un barri pot sercaracteritzat com “d’ús mixt” del sòl. Definim elbarri de cada individu com un disc amb un ràdide dues milles al voltant de l’habitatge del’individu. L’obesitat es mesura mitjançantl’Índex de Massa Corporal (IMC) de cadaindividu, que permet comparances de pes entrepersones de diferent altura. Aquest índex escalcula dividint el pes d’un individu enquilograms pel quadrat de la seva altura enmetres, és a dir, en unitats de kg/m2.

Com en estudis anteriors, per als homes vamtrobar una correlació positiva entre l’obesitat i ladispersió residencial i una correlació negativaentre l’obesitat i l’ús mixt. És a dir, els homesque viuen en barris construïts de forma méscompacta i amb més botigues a les quals es potanar caminant, pesen menys de mitjana. Noobstant això, l’associació entre obesitat idispersió residencial desapareix quanconsiderem característiques observablessuficientment detallades de cada individu. Aixòens diu que aquestes característiquesobservables (que inclouen edat, raça, educació,estat civil, nombre de nens, hàbit de fumar icaracterístiques del treball) expliquen tant latendència a ser obès com la tendència a viure

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 24

Conclusions

Utilitzant un conjunt de dades noves basadesen imatges de satèl·lit i connectant-lo a altresfonts, hem pogut estudiar els patrons decreixement urbà tot al llarg dels Estats Unitsamb un detall sense precedents. Els nostresresultats confirmen algunes prediccions clau dela teoria econòmica urbana, però tambécontenen algunes sorpreses.

La nostra anàlisi de les causes de la dispersióurbana confirma la major part de les nostresexpectatives com economistes urbans. Elcreixement dispers està associat positivament ambel grau de dispersió de l’ocupació; la dependènciad’una ciutat en l’automòbil per sobre del transportpúblic; el creixement ràpid de la població; elvalor de mantenir solars sense construir; la facilitatper perforar un pou; l’abundància de terrenyescarpat i l’absència de muntanyes altes; el climatemperat; el percentatge de sòl a la perifèriaurbana no subjecte a la normativa municipal; iuna baixa repercussió del cost dels serveis públicssobre els contribuents locals.

Les sorpreses pel que fa al que molts creuentenen tres aspectes. Primer, el grau de dispersióresidencial no ha augmentat entre mitjan anys 70i 90. En segon lloc, mentre que el sòl construïtper a habitatges ha crescut tres vegades mésràpid que la població, la major grandària de lescases només explica al voltant d’una quarta partde l’expansió del sòl residencial. Iguald’importants són els canvis demogràfics queestan donant lloc a llars més petites (i, per tant,a la necessitat de més cases per albergar unapoblació donada), mentre que els desplaçamentsinterns de la població també hi juguen un paper.Tercer, la connexió de causa-efecte que moltssostenen que existeix entre el creixement dispers

27

no els agrada caminar) es traslladin a viure abarris dispersos (per exemple, per poder-sedesplaçar amb cotxe). Per descomptat, l’entornconstruït pot seguir posant límits al tipusd’exercici que la gent fa o al tipus de dieta quesegueixen. El punt clau és que els individus ambmenor tendència a ser obesos evitaran aquestaclasse de barris. I en el cas que no es puguinevitar aquests barris perquè les seves opcions esveuen limitades per motius econòmics? Elsnostres resultats suggereixen que, fins i tot enaquests casos, els individus ajusten el seu exercicii dieta per evitar guanyar pes. En conclusió, notrobem cap evidència que les característiques delbarri tinguin cap efecte causal sobre el pes.

26

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 26

29

i l’obesitat és un miratge. Les persones en barrisdispersos pesen més perquè les mateixescaracterístiques que les fan obeses (perexemple, una aversió a caminar) fan queprefereixin viure en barris dispersos (perexemple, per poder desplaçar-se amb cotxe i nocaminar). Quan la gent es muda a un barridiferent, el seu pes no es veu afectat. A mesuraque augmenta la despesa en salut per malaltiesrelacionades amb l’obesitat als Estats Units i apart d’Europa incloent-hi Espanya, moltssuggereixen que una planificació urbanaenfocada cap a una vida activa i sana podria seruna eina important per contenir l’obesitat. Elsnostres resultats indiquen que tals esforçosestan mal orientats i que la batalla de la salutpública contra l’obesitat és millor lliurar-la enaltres fronts.

28

Bibliografia

Burchfield, Marcy, Henry G. Overman, Diego Puga i MatthewA. Turner. 2006. “Causes of sprawl: A portrait from space”,Quarterly Journal of Economics 121(2):587-633.

Eid, Jean, Henry G. Overman, Diego Puga i Matthew A.Turner. 2007. “Fat city: Questioning the relationship betweenurban sprawl and obesity”, Discussion Paper 6191, Centre forEconomic Policy Research.

Ewing, Reid, Tom Schmid, Richard Killingsworth, Amy Zlot iStephen Raudenbush. 2003. “Relationship between urbansprawl and physical activity, obesity, and morbidity”,American Journal of Health Promotion 18(1):47-57.

Glaeser, Edward L. i Matthew E. Kahn. 2004. “Sprawl andurban growth”, a Vernon Henderson i Jacques-François Thisse(eds.) Handbook of Regional and Urban Economics, volum 4.Amsterdam: North-Holland, 2481-2527.

Overman, Henry G., Diego Puga i Matthew A. Turner. 2007.“Decomposing the growth in residential land in the UnitedStates”, Discussion Paper 6190, Centre for Economic PolicyResearch.

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 28

CREI 19- CAT-3 30/1/08 13:33 Página 30