La bruixa Lois Tripa OK - angleeditorial.com · era el primer vaixell que aquella temporada...

EL FAR30

LA BRUIXA LOIS

La bruixa Lois Tripa OK.indd 3 27/04/16 10:37

Títol original: Lois the Witch

© Pere Guixà, per la traducció i la introducció

© iStockphoto, per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a 08036 Barcelona T. 93 363 08 23 [email protected]

Primera edició: maig de 2016ISBN: 978-84-15307-16-7DL B 10298-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


LA BRUIXA LOIS

Elizabeth Gaskell

Traducció i introducció de Pere Guixà


Taula

9 Introducció

La bruixa Lois

25 Capítol I

67 Capítol II

125 Capítol III


Capítol I

L’any 1691, la jove Lois Barclay tractava de man-tenir l’equilibri en un petit desembarcador de fusta, de la mateixa manera que havia provat de fer-ho vuit o nou setmanes abans a la coberta del vaixell que, gronxant-se, l’havia portat de la Vella Angla-terra a la Nova Anglaterra. Ser a terra ferma en aquell instant li provocava a la Lois Barclay una sensació tan estranya com haver sentit que el mar la bressava durant tot el dia i tota la nit en aquest llarg viatge. Tot al seu voltant mostrava un aspecte força insòlit.

Els boscos que es veien pertot arreu i que, en rea litat, no quedaven gaire lluny de les cases de fusta característiques de Boston, eren de diferents tonalitats verdoses, i ben diferents també, per la


forma de les capçades i el tronc, dels que la Lois Barclay coneixia tan bé de la seva antiga llar del comtat de Warwick. Un abatiment sobtat pel fet de trobar-se tan sola va travessar-la de cop i volta mentre esperava el capità del Redemption, el veterà mariner, amable i rude, que era el seu únic amic en aquell continent desconegut. Però el capità Hol-dernesse estava ocupat i trigaria encara a poder atendre-la. De manera que la Lois va seure en un barril dels que hi havia allà escampats, va tancar-se millor les solapes de l’abric gris i va abaixar-se la caputxa, a fi de resguardar-se del vent, que al mar ja havia turmentat un bon munt de passatgers i ara volia seguir martiritzant-los obstinadament a terra, amb la seva raspositat tallant. La Lois va es-perar amb paciència allà asseguda; això alleujava la seva fatiga, tot i que no esvaïa l’enfredoriment que sentia al moll dels ossos. Feia un dia cendrós, de cel baix, ben anormal pel mes de maig. El Redemption, carregat d’impedimenta pròpia i d’estris i comes-tibles per als colons puritans de Nova Anglaterra, era el primer vaixell que aquella temporada s’havia aventurat a travessar l’oceà.

¿Era realment possible que la Lois pogués ban-dejar els pensaments sobre el passat i especular sobre el futur, allà al moll de Boston, en aquesta


cruïlla cabdal de la seva vida? En la tènue borrasca que contemplava amb ulls masegats, els quals se li omplien de llàgrimes de tant en tant contra la seva voluntat, s’hi dreçava la petita parròquia de Barford, un lloc que avui dia encara es pot albirar a menys de tres milles des de Warwick, on sempre, ininterrompudament, havia predicat el seu pare des del 1661, molt abans encara que ella hagués nascut. El pare i la mare descansaven ara al ce-mentiri de Barford, i la vella església, baixa i grisa, no se li apareixia sense que no hi veiés també la vella vicaria, la caseta coberta de rosers austríacs i gessamins grocs en què ella havia sortit a la vida, filla única d’uns pares que ja havien deixat enrere la joventut. Entrellucava el camí, que no arribava a les cent iardes, des de la casa parroquial fins a la porta de la sagristia; vet aquí el camí que el seu pare feia diàriament. La sagristia era el seu estudi i el refugi on es concentrava en la lectura dels llibres dels Pares i apariava els seus preceptes particulars amb els dels prohoms de l’Església anglicana de l’època, la dels últims Estuard. La vicaria de Bar-ford amb prou feines depassava en mida i dignitat les casetes privades que la voltaven; tan sols tenia dues plantes, i només tres habitacions en cadascu-na. A la planta baixa, hi havia la sala d’estar, la cui-


na, la rerecuina i el rebost. A dalt, l’habitació del senyor i la senyora Barclay, la d’ella mateixa i la de la domèstica. Si hi havia convidats, la Lois cedia la seva habitació i compartia el llit amb la vella Cle-mence. Però, evidentment, pensava la Lois amb tristesa, tots aquells dies ja s’havien extingit, eren només pols.

No tornaria a veure mai més la seva mare ni el seu pare. Tots dos dormien el son dels justos, en-tre l’herbei i les malves, absents ja de tot el que li passés a la seva filla, de les manifestacions terre-nals d’amor i cura que eventualment pogués rebre. I allà, al cementiri, hi reposava també la Clemen-ce, voltada del llit de branquetes de bruc i brots de gespa que la Lois havia deixat sobre les tres tombes esplèndides abans de marxar d’Anglaterra defini-tivament.

Hi havia, amb tot, algú que no desitjava que la Lois hagués marxat de Barford. Era algú que havia jurat sincerament i solemnement al Senyor que, tant sí com no, l’aniria a buscar algun dia allà on fos. Era el fill del moliner, fill únic, futur he-reu pròsper, de nom Hugh. El molí del vell senyor Lucy es dreçava prop de Barford, a la riba del riu Avon. El bon home cobejava per al seu fill Hugh alguna cosa més que la pobra filla del clergue del


poble, ja que aleshores la consideració d’aquests prelats rurals era realment escassa. I cal dir que al final va ser la sospita de l’interès d’en Hugh Lucy per la Lois Barclay el que va induir definitivament els seus pares moliners a jutjar imprudent oferir a l’òrfena una llar, tot i que era evident que cap altre feligrès, a causa dels seus recursos exigus, ho podria haver fet sinó ell.

De manera que la Lois s’havia hagut d’empas-sar les llàgrimes tant com havia pogut. Era la seva manera de tenir presents les paraules de la seva mare:

—Estimada Lois, el teu pare ha mort d’una fe-bre terrible, i jo m’estic morint també, encara que ara mateix, lloat sigui el Senyor, res no em turmen-ta ni sento cap dolor greu. Els homes cruels de la Commonwealth t’han deixat sense empara. L’únic germà del teu pare va morir a Edgehill, a la guerra civil, segons recordo el 1642. Jo també tinc un ger-mà, de qui mai t’he parlat perquè és un caragirat. Aquest germà meu va marxar, després d’una forta discussió, més enllà dels mars, sense ni tan sols aco-miadar-se. En Ralph era una bona persona fins que va acceptar les noves idees sobre la religió. Estic segur que, en record del lligam familiar, et podrà acollir i estimar com a una filla, i et podrà fer un


lloc entre els seus fills. La sang, com bé sabem, és el vincle més poderós que tenim. Jo ja li vaig escriure fa un temps, però ara, quan mori, fes-ho tu també, sense demora. Aviat arribarà el moment en què, gràcies a Déu, podré reunir-me amb el meu marit, el teu pare.

La Lois va pensar que semblava més gran la feli-citat de la seva mare per la reunió amb el seu pare, un cop ja morta, que no pas la tristesa pel fet de deixar-la sola. La mare va continuar:

—Escriu al teu oncle Ralph, sí, Ralph Hickson, a Salem, Nova Anglaterra. Anota l’adreça en algun lloc segur. Digues-li a l’oncle que jo, la Henrietta Barclay, li encomano això, per tot el que he estimat al cel i la terra, per la seva salvació com per la nostra antiga llar de Lester Bridge, pel pare i la mare, que ens van donar la vida, i pels sis fills petits que van morir entre el seu naixement i el meu. Digues-li que t’aculli a casa seva com si fossis de la seva sang, perquè això és absolutament cert. Té dona i fills, i no ha de témer res si et fa un espai entre ells. Lois, filla meva, estimada. Lois, tant de bo poguessis ve-nir amb mi. Penso en tu, sola en aquest món horri-blement imperfecte i dolorós, i el meu trànsit cap a la mort es fa molt més trist!

La Lois, impressionada, oblidant-se de si matei-


xa, va consolar la seva mare, mentre prometia que per descomptat faria tot el que li deia, que ho duria a terme punt per punt. I tot seguit, dubtant inte-riorment de les seves paraules, va afirmar que esta-va segura que el seu oncle l’acolliria, ja que era més que evident que, sent de la mateixa família, havia de ser una persona amb bon cor.

—Promet-me que aniràs a trobar-lo, que seràs molt feliç amb ell —va dir la moribunda, respirant de cop i volta amb força dificultat—. Els diners que tenim t’ajudaran en aquest viatge. Saps de so-bres tot el que podria dir-te en aquest moment, però ara les paraules ja no tenen sentit. Que Déu et beneeixi!

La Lois va fer una promesa solemne i va com-plir-la estrictament. De fet tot allò va esdevenir més fàcil en el moment en què en Hugh Lucy va anar a veure-la i li va confessar, amb gran vehe-mència, un amor incommensurable, les discus-sions enèrgiques amb el seu pare, la impotència en aquell moment precís, les esperances, els desit-jos, el propòsit ferm entre ell i ella de cara al futur. I, enmig de tot aquest gavadal de balbucejos i ins-piracions, en Hugh va formular amenaces tan atro-ces i expressions furibundes tan descontrolades que la Lois va creure que si finalment es quedava allà


seria un motiu de discòrdia perillosíssim entre pare i fill, de manera que la seva absència seria un lenitiu que podria apaivagar aquell foc fins que el pròsper moliner transigís a aquell amor o bé l’amor d’en Hugh, l’estimat company de jocs de la infància, es refredés i l’oblidés, possibilitat que lacerava el cor de la Lois. Contràriament, si es podia confiar que en Hugh fos fidel a allò que afirmava, Déu li per-metria complir la seva voluntat d’anar a retrobar-la abans que passessin gaires mesos. Tot estava en mans de Déu, i això era el correcte i així havia de ser, va pensar la Lois.

De sobte el capità Holdernesse va treure-la d’aquells pensaments. Després de donar les ins-truccions al seu segon de bord, va apropar-se on la Lois s’estava i, després de ponderar-li la pacièn-cia, li va dir que la portaria sense més retard a la casa de la vídua Smith, una fonda decent on ell i molts altres mariners de bona jeia acostumaven a allotjar-se quan atracaven a la costa de Nova An-glaterra. Li va explicar que la vídua Smith tenia una curiosa sala d’estar per a les seves filles i per a ella, en què la Lois podria acomodar-se mentre ell atenia els assumptes que, com ja li havia dit, el retindrien a Boston un parell de dies abans que poguessin marxar a Salem, a casa del seu oncle


Ralph. Tot això ja ho havien parlat en el vaixell que els havia portat des d’Anglaterra, però potser, com que ja des del principi no havien travat gaire conversa, ara el capità Holdernesse l’hi repetia fil per randa. Era la seva manera de demostrar que comprenia l’emoció que de sobte sentia la Lois, ja que els seus ulls s’havien omplert de llàgrimes inopinadament.

«Pobra noia, pobra noia!», es deia el capità. «Aquí tot és estrany per a ella. No hi coneix ningú, és nor-mal que plori, que se senti sola. He d’animar-la com sigui.» De manera que li va parlar d’alguns aspectes complicats de la vida que ara trobaria fins que van arribar a la fonda de la vídua Smith. I pot-ser la va animar més aquest tipus de conversa, i les noves idees que se li presentaven, que la més tendra de les compassions femenines.

—Són força estranys, aquesta gent de Nova An-glaterra —va dir el capità Holdernesse—. Són es-tranys en les oracions, passen els dies agenollats resant. Però això vol dir que de fet no estan gaire enfeinats, en aquest nou país, ja que si no haurien de resar com jo ho faig, enmig d’un «lleveu ànco-res» o un «arrieu veles». És curiós que el pràctic, poc abans d’arribar, volgués que tots ens aplegués-sim per donar gràcies per haver tingut una singla-


dura sense sobresalts temporals ni cap indici lleu de pirates. Però li vaig dir que jo sempre dono grà-cies en terra ferma, després de fondejar el vaixell. El pràctic em va dir també que els colons francesos han jurat revenja per l’expedició contra el Canadà, i que aquí la gent està furiosa com pagans, almenys tant com ho poden estar les persones pietoses, per l’anul·lació dels seus furs. Tot això és el que m’ha explicat, a pesar que li he notat certa reserva sobre molts assumptes d’aquest lloc. Però, mira, Lois, ja som a la casa de la vídua. Ara cal que t’animis i mostris el millor somriure d’una donzella del com-tat de Warwick.

Tothom hauria somrigut, va pensar la Lois, da-vant de la rebuda de la senyora Smith. Era una dona afable, gentil, maternal, que vestia a la moda anglesa de feia vint anys entre la seva classe social. Però d’alguna manera la seva cara agradable des-mentia la seva roba; tot i ser de tons castanys, i del color més sobri possible, tothom podia trobar-la objectivament vistosa, fins i tot alegre, gràcies a la vivacitat de faccions i els gestos de la senyora que la portava.

La vídua Smith va fer un petó a les galtes de la jove desconeguda abans de saber amb exactitud qui era, segurament perquè feia tot l’efecte d’una


forastera desconcertada, que desprenia certa tris-tesa. I tot seguit encara va tornar a petonejar-la, un cop el capità Holdernesse l’havia confiat a les seves mans. De manera que la vídua va agafar la Lois de la mà i la va fer passar a la rústica i sòli-da casa de troncs a la porta de la qual hi havia un tauló robust a tall de rètol. La vídua Smith mai no allotjava ningú a casa seva sense seleccionar una mica. Era força freda i reservada amb alguns viatgers, sorda a tots els requeriments menys a un: la informació per trobar una altra fonda cap a on enviar-los. Al mínim inconvenient, acomiadava el foraster lliurant-li ràpidament altres adreces. La vídua triava els estadants pel seu aspecte físic, no pas per l’aparença de les seves circumstàncies ma-terials. Aquells qui s’allotjaven a la seva fonda un cop, després hi tornaven sempre, ja que si ella els donava el vistiplau aleshores ells se sentien com si fossin a casa. La vídua sabia regalar atencions i comoditats.

Les seves filles, la Prudence i la Hester, havien heretat algunes virtuts de la mare, encara que no pas en el mateix grau de perfecció. Les filles sem-pre raonaven una mica sobre l’aspecte del nou-vingut, hi veien una mica més enllà. Es fixaven en les indicacions de qualitat de la indumentària per


avaluar la seva posició social. Eren més reservades que la seva mare, vacil·laven més, estaven man-cades de la seva autoritat directa, del seu poder omnímode. No feien el pa tan lleuger, se’ls ador-mia de vegades la nata quan havia de convertir-se en mantega, i no sempre preparaven el pernil fu-mat com la gent més experta i anciana d’aquells topants, com segons deien el feia la seva mare. Però tenien la frescor amable de la joventut, i eren bondadoses, disciplinades i cordials. Van alçar-se per saludar la Lois amb una encaixada afec tuosa, una mica tova, quan la vídua va entrar a la sala d’estar privada. L’aspecte d’aquella estança va sobtar la jove anglesa. Els troncs amb què estava construïda la casa s’hi veien aquí i allà, enmig dels panys de paret i el sostre d’argamassa, i hi havia pells d’animals estranys com a element decoratiu. Aquestes pells eren regals dels comerciants a la vídua Smith, així com els mariners acostumaven a donar-li closques de peixos, branques de coralls, ous d’aus amfíbies i objectes típics de zones pro-peres o de la vella pàtria. La sala semblava més aviat un petit museu d’història natural.

Tot just la vídua va dir a les filles que el capità Holdernesse era a l’habitació del costat, les joves van deixar de banda els estris de cosir i van anar a


La bruixa Lois Tripa OK - angleeditorial.com · era el primer vaixell que aquella temporada...

Documents

Transcript of La bruixa Lois Tripa OK - angleeditorial.com · era el primer vaixell que aquella temporada...