L'aventura de l'albergínia blanca

Hi havia una vegada, a un hort molt llunyà, una mare albergínia. Un dia va tenir molts fillets, tots eren petits, rodonets, monos i tots eren especialment d'un color lila brillant, igual que la seva mare quan era petita. Però hi havia un fillet que no era igual que els altres, era de color blanc.

A la mare albergínia li donava igual quin color tinguessin els seus fills perquè ella els estimava a tots, però els germans de l'albergínia blanca desgraciadament no eren com la seva mare que estimava a tothom, no, no, ells sempre deixaven de banda al seu germà blanc i li deien que ell no era de la seva família perquè era l'únic que era d'un altre color.

La pobre albergínia marginada sempre s'anava a dormir trista pensant el mateix: Que quan es despertés jugarien amb ella i sempre estarien fent-li costat i ajudant-la.

Un dia a la nit es va prometre que quan fos gran per marxar s'aniria de viatge per aconseguir amics que l'apreciessin.

Quan va passar un mes, l'albergínia ja es creia que estava prou preparada, i de cop va aparèixer un senyor amb un cistell ben gros, uns guants i una gorra.

La mare va dir:

-Aquest és el recol·lector-.

-Un recol·lector és una persona que recull verdures que surten de la terra- va dir la mare.

I tots els nens van dir espantats:

-Com pot ser que no tinguis por mare, aquest senyor ens emportarà i en menjarà!!

Però la mare albergínia ben tranquil·la va dir:

-Tranquils nois, aquest senyor no ens emportarà perquè no li agraden les albergínies-.

-Uf! Quina por hem passat mare-. Van dir tots els nens.

Mentre el recol·lector anava mirant que podia agafar, l'albergínia blanca pensava: -pot ser si salto al cistell podré començar a viatjar-.

I això va fer, quan el senyor va estar distret va agafar impuls i es va llençar al cistell. La seva mare el va veure i va dir:

-On vas fillet meu?-.

Ell va contestar de seguida:

-Vaig a veure si trobo algun amic que m'estimi més que els meus germans, adéu mare-.

Quan va entrar a casa del recol·lector va veure moltes coses però no li va donar temps a mirar-ho tot perquè de seguida el senyor va posar el cistell a una taula i va anar traient tot el què hi havia al cistell.

De sobte, el recol·lector es va adonar que hi havia una albergínia blanca i va pensar: -si venc aquesta albergínia segur que hem donaran molts diners perquè costa molt de trobar i a més diuen que és molt bona-.

Uf! Sort que no se'm menjarà-. Va pensar l'albergínia.

L'endemà al mercat el senyor era allà amb l'albergínia blanca, i de seguida va arribar un senyor i li va preguntar:

-Ven aquesta albergínia?-.

-Sí, és clar, costa 5 euros senyor- va dir ell encantat.

-D'acord se la compro-. Va dir l'altre i la va comprar.

Aquell home se la va emportar a un avió i la va posar a una capsa on hi havia més albergínies com ella, del seu mateix color.

L'albergínia es va posar molt contenta de veure que hi havia més com ella i es va posar a parlar amb les altres, però de sobte van sentir un molt fot i l'albergínia va dir:

-Què passa?-.

I les altres van contestar:

-L'avió es posa en marxa-.

-Cap a on?- va preguntar.

-Cap a Londres, allà es venen molt cares les albergínies i sobretot les blanques perquè no se'n troben-.

-Doncs jo no vull que hem venguin i hem mengin-, va dir ella.

-Que hi farem!, és el nostre destí-. Van contestar elles.

L'albergínia va replicar-li's:

-Doncs no penso fer cas del meu destí- i va saltar per la finestra que era oberta. Va caure en mig d'una ciutat i allà s'hi va passar dies i dies fins que un dia va passar una nena i la va veure tan malament que la va agafar i se la va emportar a casa seva.

Una estona després van arribar a casa de la nena i ella la va plantar.

Allà ella era feliç, la nena sempre li parlava, la regava i li portava flores que trobava.

Al cap d'un mes l'albergínia va tenir fillets i cada nit perquè s'adormissin els hi explicava una part de la seva història fabulosa.