1

2

3

CLAU DE VOLTA

4

L’organització anarquista

aL LLarg de La històriaAli Bei

Article aparegut al Pèsol Negre nº 61. Manresa, Maig 2013

Se’m demana que faci un repàs teòric sobre les diferents organitzacions o formes d’organització anarquista al

llarg de la història. És una tasca que dona-ria per a escriure un llibre sencer però que tractaré de resumir en aquest article.

Quan es parla d’organització anarquista s’ha de distingir entre unes quantes coses. En primer lloc, s’ha de tenir en compte si és una organització d’anarquistes per a anar-quistes, o si és una organització amb un funcionament anarquista. En segon lloc, si és una organització oberta a la participació de qualsevol anarquista, o si només es trac-ta de un grup de persones que tenen una afinitat personal o política. En tercer lloc, si es tracta d’una organització legal (o ale-gal) o clandestina. Si se centra en la lluita social o en altres lluites. Si té un marc d’ac-ció a una localitat o territori o a una àrea concreta, etc. Tots aquests matisos fan que les diferents organitzacions es diferenciïn i fins i tot puguin tenir postures enfrontades.

Sovint es té a l’Aliança per la Democrà-cia Socialista, com la primera organització anarquista de la història. Va ser creada per Bakunin i els seus companys al 1868, i va ser concebuda com una organització polí-tica destinada a influir al moviment obrer mitjançant de la seva organització referent: la Internacional. En certa manera es pot dir

que van tenir èxit, ja que les idees anarquis-tes van tenir una gran presència entre els obrers de Itàlia, Espanya, Portugal o Suïs-sa, i per extensió, més tard a Amèrica.

Als anys 1880, es va generar una altra tendència: la «propaganda pel fet». Es tracta de grups petits i de individualitats solitàries dedicades a venjar o ajusticiar a qui consideren enemics de classe. És un activisme insurreccional que vol ser cata-litzador d’un aixecament popular. No obs-tant aquests aixecaments no van tenir lloc, excepte en algunes localitats rurals, i tot i així, més provocats per la repressió i la po-bresa que per l’acció dels revolucionaris.

El 1890 seria la dècada en que l’anarquis-me europeu va perdre el ritme, i va que-dar d’alguna forma, endarrerit respecte el socialisme. Quan es va crear la Segona Internacional, alguns anarquistes a títol personal ingressen als partits socialistes. Mancats d’organitzacions anarquistes via-bles, s’han d’unir als socialistes per a dur a terme la seva acció política. Però a mitjans de la dècada un cop els marxistes havien pres totalment el poder dins els partits so-cialistes, van fer una purga de tots els no marxistes i com a conseqüència els anar-quistes van ser expulsats. En veure’s fora, centren el seu activisme cap al naixent moviment sindical, integrant-se de nou al

Miting de la CNT a Montjuïc

(Barcelona, 1977)

Manel Armengol

5

aL LLarg de La història

L’organització anarquista al llarg de la història

moviment obrer. Durant la dècada següent es donarà origen al sindicalisme revo-lucionari, i posteriorment a l’anarcosindicalisme. El Congrés d’Amsterdam de 1907, confirmà aquesta nova tendència.

En altres contextos ben diferents hi ha altres fets relacionats amb l’organitza-ció anarquista. Per exemple, a Mèxic es creà un partit, el Partido Liberal Mexica-no, unint anarquistes, so-cialistes i republicans. És un partit disposat a ende-rrocar un règim dictatorial. I al col·laborar amb altres forces aconsegueixen ini-ciar la Revolució Mexicana de 1910, amb un progra-ma socialista llibertari. Pot semblar que no és molt or-todox aquests col·laboracio-nisme, però també és el cas del moviment revolucionari

de 1903 a Macedònia i Trà-cia. Un moviment d’allibe-rament nacional va acabar generant una revolució so-cial llibertària a les àrees rurals, gràcies a la influèn-cia dels anarquistes que hi participaven.

Deia en Volin, a La Re-volución Desconocida que els anarquistes russos de 1917, es van començar a or-ganitzar i desesperats per la manca d’una organitza-ció pròpia molts van acabar en el partit bolxevic. També ho recordava Nestor Makh-no a les seves memòries. No obstant això, el 1918, es crea la Federació Anarquis-ta de Moscou, amb milers de participants, i a Ucraïna la Confederació Anarquista Nabat, que tindria una rela-ció directa amb el moviment makhnovista. Es podria dir, vist el resultat, que es van

organitzar massa tard i que per això els anarquistes van ser derrotats totalment.

D e l e s e n s e n y a n c e s d’aquesta revolució, Makh-no i d’altres van extreure unes conclusions que plas-marien a la Plataforma (per a una Unió General d’Anar-quistes), que és un manifest programàtic destinat a can-viar el panorama de l’anar-quisme, que consideraven extremadament atomitzat, desorganitzat i excessiva-ment espontaneïsta, fet que l’allunyava de la revolu-ció. Però no van tenir molt d’èxit, i la seva iniciativa va ser presa com un intent de formar un partit polític au-toritari.

Entre altres exemples d’organitzacions ll iber-tàries destaquen la Unione Anarchica Italiana i la Fe-

Iran Abbas/Magnum

CLAU DE VOLTA

6

D’alguna manera avui dia hi ha una continuïtat històrica de cadascun dels

moviments abans esmentats.

deració Anarquista Ibèri-ca. Totes dues són el resul-tat d’una coordinació entre molts grups d’afinitat anar-quista que ja operaven a ni-vell local. En alguns casos van ser grups massius, com a Ancona abans de la «Seti-mana Rossa», o a la Barcelo-na dels anys 30. Es tractava

d’organitzacions de «sínte-si anarquista», és a dir que eren grups anarquistes plu-rals en els que tenien cabu-da diferents interpretacions de l’anarquisme. Dir que aquesta tendència fòrmula va ser la que li «guanyaria la partida» a la Plataforma.

Fora de l’Europa occi-dental hi havia altres or-ganitzacions com la FACA i l’Agrupación Espartacus d’Argentina, l’Alianza Liber-taria Cubana, la Federació Anarco-Comunista Búlgara o la Federació anarquista de Corea. Totes aquestes fede-racions estan poc estudiades a Occident. En casos com el de Corea o Bulgària fins i tot van impulsar intents revolu-cionaris. Per contra la Fede-ración Anarquista Mexica-na malgrat els seus milers d’afiliats mai van superar la fase d’acumulació de forces i no intentarien cap revo-lució. La Federació Comu-nista Llibertària francesa i l’algeriana dels anys 50, també, participarien en les lluites d’alliberament nacio-nal d’Algèria. Sense obviar

la participació llibertària a la lluita contra la dictadura cubana.

Una alenada d’aire fresc van donar a l’anarquisme els anarquistes italians. En aquest cas basaven les se-ves idees organitzatives en grups difusos que es crea-

ven per a alguna acció con-creta i que després es disso-lien. No és que fos una cosa nova, ja que es dóna des del principi dels temps. Mostra d’això serien els luddites an-glesos del segle XIX. Tam-bé gent participant d’orga-nitzacions formals ho fan o ho feien sense dir-li res a ningú. Però als 70 aquestes pràctiques es van teoritzar, cosa que influiria al movi-ment llibertari internacio-nal des dels 80 i fins als nos-tres dies.

Als anys 70 altres organit-zacions es van llençar de cap a la lluita social i revo-lucionaria de l’època. Mos-tra d’allò són els llibertaris de la Federación Anarquista Uruguaya, que fins i tot va tenir un braç armat, la OPR-33. O Resistencia Libertaria d’Argentina. També van ha-ver llibertaris a moviments revolucionaris i guerrillers, juntament amb comunistes (per exemple, al MIR xilè, al MIL ibèric, a la RAF aleman-ya, etc.).

D’alguna manera avui dia

hi ha una continuïtat his-tòrica de cadascun dels mo-viments abans esmentats. Hi ha un anarquisme infor-mal, hi ha un anarquisme revolucionari, hi ha fede-racions específiques, hi ha organitzacions anarquistes amb una pràctica exclusiva-ment social o cultural (sen-se estar per la política)… i així podríem seguir. Al estat espanyol hi falta la corrent municipalista llibertària i l’anarco-comunisme, tant seguit a l’Amèrica Llatina.

De totes maneres, el que interessa en tot cas, és ser conscients que l’anarquis-me és una via més, una eina, per l’alliberament. I si no ho és, serà vist com part del problema i quedarà aïllat i superat per les circumstàn-cies. Si ho és, es sumarà als moviments populars que busquen també aquest al-liberament. En alguns mo-ments seran els anarquistes qui iniciïn aquest allibera-ment i en altres moments aniran darrera del movi-ment general. Veurem on estem la propera vegada.

7

A ctualment, a Catalunya en general i a Barcelona en particular existeix una efervescència d’idees, discursos

i pràctiques anarquistes, que es veu tra-duïda amb el naixement de nous grups per tota la geografia de la ciutat i unes lluites impulsades per aquests. Un context com el que estem vivint ha comportat l’aspiració per part d’alguns d’aquests grups d’enge-gar un procés de debat, per confluir en una futura organització amb l’objectiu de trans-formar la realitat actual des d’una perspec-tiva anarquista.

En aquest text, escrit des del barri de Sants, s’intentarà fer un anàlisi polític sobre com podem tenir una pràctica capaç de con-nectar amb les lluites que existeixen actual-ment i com a conseqüència, amb el conjunt de la societat, alienada en unes institucions estatals que han imposat la passivitat com quelcom inherent a les nostres vides. No obstant, val a dir, que poc a poc la gent s’es-tà adonant que per mitjà d’una desposses-sió intrínseca al sistema i accentuada per la crisi del moment, està perdent els béns més bàsics i que per tant, ha de prendre partit, és a dir, lluitar per la seva dignitat.

Acció Llibertària de Sants

The Great Wave off Kanagawa Hokusai

Observant la realitat en la que vivim, ens adonem que estan florint diferents lluites des d’àmbits parcials però que estan acon-seguint que molta gent que no participa en cap espai polític s’aixequi del sofà i comen-ci a protestar. Exigint unes reivindicacions que tot i que són de mínims i estan enqua-drades dins objectius molt concrets, estan tenint una incidència en la societat.

Per no parlar abstractament i que el text finalitzi simplement en un debat teòric, es posaran diversos exemples que estan te-nint ressò en aquest moment. Un d’aquest és la PAH, que des de fa 5 anys aglutina a una sèrie de persones que tenen en comú haver-se quedat sense sostre, de fet, ho po-dem dir més clar: han perdut la seva propie-tat privada. Tanmateix, aquest fet, ha des-embocat en un procés d’autoorganització als barris que al costat d’un ventall de llui-tes molt diferents ha aconseguit grans vic-tòries concretes com han estat l’okupació d’edificis per a desnonats i grans victòries morals com obrir un debat a peu de carrer sobre la legitimitat de l’okupació. Tot i això, cal tenir present que les reivindicacions que ara per ara té la PAH, com la dació en

CLAU DE VOLTA

8

pagament i el lloguer social, estan molt lluny de la pro-posta llibertària d’acabar amb la propietat privada.

Aquí és on comença el de-bat, per intentar ser objec-tius es buscarà construir un paral·lelisme que històri-cament ha estat un dels ei-xos de lluita més importants del moviment anarquista: la lluita pel lloc de treball. Una lluita que històricament ha servit per a que molta gent comencés la seva activitat política, amb unes reivin-dicacions de mínims, com podia ser: mantenir el lloc de treball o recuperar-lo, reivindicar millores sala-rials, etc. Un discurs que tot i ser en un inici insuficient, va servir per a que molta gent s’impliqués i se’n ado-nés que amb això no n’hi havia prou, sinó que per la seva condició d’assalariada estaria condemnada a una explotació permanent. Ara bé, cal tenir en compte que quan els anarquistes lluitem pel nostre lloc de treball, necessari per subsistir dins

de la societat actual, teòri-cament estem lluitant per estar sotmesos a la condició d’assalariats.

Un cop dit això es pot bus-car un altre enfocament a les lluites actuals de la PAH. Malgrat que són lluites amb reivindicacions escasses, responen a les primeres ne-

cessitats de les persones i estan portant un procés de politització en conjunts molt heterogenis dins dels pobles i ciutats. És evident que com a anarquistes no estarem donant suport a una ILP per presentar-la al Parlament, però si que podem partici-par a peu de carrer en l’oku-pació d’edificis, desbordant els discursos que es queden curts, dient que amb això no n’hi ha prou i afegint una pràctica revolucionària ca-paç de radicalitzar un dis-curs.

Aquest no deixa de ser un exemple, però n’hi ha molts més. Al mes de març, que és quan s’escriu aquest text, veiem dia a dia com una lluita contra l’increment de les pujades de taxes, que va començar a Nou barris, de forma autònoma s’està es-tenent per l’àrea metropoli-tana de Barcelona i comença a generar una preocupació a l’Ajuntament de Barcelona o a TMB. Una altra vegada ens adonem que al darrere d’una reivindicació de mí-nims i concreta, com és: el retorn a les tarifes de l’any anterior, s’està duent a ter-me una pràctica radical on per exemple, es bloquegen línies de metro. Salvant el context històric i el grau de radicalitat, però extraient el concepte, es pot concloure que una lluita per un objec-tiu concret com podia ser la lluita per la jornada de 8 ho-

res al costat d’una pràctica revolucionària basada en el sabotatge, la pressió directa i un discurs amb una pers-pectiva anarquista va acon-seguir que uns anys després els treballadors es qüestio-nessin la seva condició d’as-salariats, lluitant per l’abo-lició d’aquesta. Per això, podem entendre que una lluita parcial, com la baixa-da de taxes, però acompan-yada d’un discurs llibertari pot obrir un debat que con-dueixi cap una lluita per la gratuïtat del transport, en-

Escrache de la PAH a Ma-riano Rajoy. Plaça Espan-ya (Barcelo-na) Jes Orquadi

Una altra vegada ens adonem que al darrere d’una reivindicació de mínims i concreta, [...] s’està duent a terme una pràctica radical

9

Per una pràctica capaç de canviar la societat

tenent-ho com una petita victòria que ens apropa cap a una lluita total.

És cabdal tenir un projecte que integri lluites pròpies, entenent que no té sentit anar a remolc de les dife-rents propostes que apa-reixen dia a dia en els pobles i ciutats. Si així fos, entra-ríem en una dinàmica de fer per fer que no respectaria els nostres tempos inter-ns, ni els nostres objectius i ens conduiria cap a l’assi-milació d’unes dinàmiques les quals ens oposem dia-metralment. De tota mane-ra, és interessant valorar el moment actual per ado-nar-se que tot i que s’estan estenent les nostres idees i pràctiques en els conflictes presents, encara no tenim suficient força per produir canvis radicals amb la gent que som dins els col·lectius i ateneus llibertaris. Neces-sitem ser suficientment hà-bils per apropar el nostre discurs i la nostra praxis a les companyes que no tenen feina, a les que la tenen pre-cària, als joves que no n’han tingut mai, als immigrants, amb papers o sense, als que

ja no tenen casa, a les vícti-mes de l’opressió patriarcal i en general a tots els opri-mits, que poc a poc estan transformant una indigna-

ció inoperant amb una pràc-tica amb indicis de ruptura.

Per això hem de sortir dels ateneus, estar a les places i als carrers, normalitzant unes idees que han estat contínuament falsejades per aquells que ho controlen tot. Fent pedagogia amb uns arguments que la gent si-gui capaç d’entendre i sen-tir seus, sense renunciar a res, però explicant-ho d’una manera comprensible i que sigui assumible per un con-junt més gran del que som nosaltres.

Per altra banda, hem de ficar èmfasis en d’obrir els ateneus als barris, col·lec-tivitzant la cultura, i trans-metent que aquesta no és només la nostra, sinó tota. Fent uns ateneus més oberts, aquests no estaran perdent la seva identitat, al contrari, estaran convertint els barris en quelcom més anarquista. Perquè difondre la cultura és un mitjà al que no po-dem renunciar si volem ser un referent al barri i volem alleugerir la càrrega que comporten els processos de lluita. Com deia Josep Pei-rats: “[...]yo militaba sobre

todo en los Ateneos Liberta-rios y en las Juventudes Li-bertarias, porque entendía que allí era donde había que hacer un trabajo positivo,

puesto que en los Sindicatos los militantes estaban ab-sorbidos por las situaciones económicas y por los azares de la lucha.”. A més, difon-dre una cultura universal ens pot ajudar a connectar amb el barri, ja que moltes vegades per la nostra activi-tat autoreferencial acabem organitzant actes on només participen les persones amb una afinitat subjectiva, en-lloc d’aquelles en les quals compartim un concepte tan objectiu com pot ser la nos-tra condició d’oprimits com a classe. Per tant, fent ac-tivitats culturals d’un caire molt més transversal, multi-cultural i intergeneracional podem arribar a un ampli ventall de persones que pro-vé d’àmbits diferents i que ara per ara no arribem.

Un altre factor a tenir en compte per poder contactar d’una manera fluida fa re-ferència a la comunicació. Conseqüentment, necessi-tem crear els nostres mit-jans als barris per socialit-zar els nostres arguments des d’una òptica local, ja que al cap i a la fi, les vides de les persones es desenvolupen en els entorns més pròxims, lluny de la globalitat que ens imposen per alienar-nos de la nostra vida diària. Tenint els nostres propis mitjans i donant la nostra visió sobre els fets més comuns de la vida de les persones serem capaces d’apropar-nos al barri. Per la qual cosa, poc a poc la gent podrà sentir la nostra activitat com seva i així ser una alternativa de transformació real.

Per això hem de sortir dels ateneus, estar a les places i als carrers, normalitzant

unes idees que han estat contínuament falsejades

CLAU DE VOLTA

10

Com a conclusió creiem que és important remar-car que hem de començar a creure’ns que som capaços de transformar la societat, és a dir, hem d’aspirar a tot, però això només ho podrem fer entenent que la reali-tat és més amplia del que succeeix dins dels ateneus. Entendre que tal com ac-ceptem com una petita vic-tòria la readmissió d’un tre-ballador o una millora de les condicions laborals tam-bé podem entendre com un pas positiu, no definitiu, una baixada de taxes en el trans-port públic o l’aconsegui-ment d’un lloguer social per part d’una família. Embru-tar-nos les mans amb lluites que si més bé no hem impul-sat nosaltres, hi participa un conjunt molt més transver-sal del que som.

Necessitem obrir els nos-tres espais, connectar amb els barris i deixar que la gent senti els ateneus com llocs on és difon la univer-salitat de la cultura huma-na, remarcant que amb això es queda curt si paral·lela-ment no es lluita contra tota opressió existent.

Així, combinant aquest bi-nomi, i acceptant la seva progressió serem capaços de fer confluir totes les llui-tes amb una sola, una llui-ta integral capaç d’acabar amb tots els mètodes de do-minació.

11

1946 Frankfurt, Alemanya

Werner Bischof

Acció Llibertàriade Sants

Darrerament hem vist com una part dels anarquistes parlen de la necessitat de participar de les lluites socials com eix

vital de cara a créixer de forma quantitativa i qualitativa o ser vistos com un referent polític més enllà dels cercles actius més propers o afins, fent que els nostres discursos i pràcti-ques calin o siguin útils per a àmplies capes

de la societat.

En aquest sentit farem una distinció entre les lluites que sorgeixen de forma espontània o promogudes per moviments políticament heterogenis i les lluites que nosaltres com llibertaris podem promoure o dur a terme.

SI LLUITES POTS VÈNCER, SI NO LLUITES ESTÀS PERDUT

CLAU DE VOLTA

12

Les lluites heterogènies

En els últims anys hem anat observant com les llui-tes que han aglutinat major nombre de persones, i que al mateix temps han portat processos de lluita duradors i constants han estat movi-ments socials políticament heterogenis que es desen-volupaven amb vista a solu-cionar unes problemàtiques concretes. Això sorgeix una mica a partir de l’explosió social que va suposar el 15M, tant pel fet que milers de persones es van llançar al carrer i trencar amb la passivitat imperant com pel fet que la resta de la pobla-ció va començar a veure

amb bons ulls un seguit de pràctiques o idees . Parlant des del context de Barcelo-na vam veure com una part de la població semblava re-cuperar amb miraculosa ra-pidesa tota una memòria de lluita que s’havia per-dut. Com dèiem, a partir del 15M es comencen a desen-volupar una sèrie de lluites, moltes de les quals prenen el assemblearisme com a eix organitzatiu, la Marea Gro-ga, la Marea Pensionista o Stop Pujades per posar uns pocs exemples. De tota ma-nera, no anem a dedicar-nos a analitzar aquestes lluites o moviments, en major part perquè no hem participat d’elles d’una forma activa.

Així i tot, cal acceptar que avui dia, són aquestes llui-tes els pols d’aglutinació de major nombre d’individus conscients i compromesos amb algun tipus de transfor-mació social, deixant en un segon pla el que en un altre temps eren les organitza-cions sindicals o polítiques com aglutinadores de les masses al voltant dels seus objectius.

Tampoc vo lem obv iar que en la majoria de casos aquestes lluites són desen-volupades sobre la inicia-tiva d’uns pocs individus, individus que solen pertàn-yer a sindicats si la lluita es desenvolupa en lo labo-

13

Si lluites pots vèncer, si no lluites estàs perdut

ral o grups i col·lectius polí-tics quan es mouen en pro-blemàtiques que afecten d’una manera més general. Les lluites no sorgeixen lla-vors d’una manera neutra, i solen tenir des d’un principi unes proclames concretes, i unes dinàmiques de fun-cionament amb les que ens podem sentir més o menys còmodes treballant. En la seva major part, unes pro-clames merament reformis-tes, i unes dinàmiques de funcionament horitzontals. Llavors el dilema i al que ve-nim a parlar sorgeix en com hem de participar d’aques-tes lluites.

La nostra posició com col·lectiu no és concreta i fixa ja que hi ha diversitat de perspectives en el nostre si. Veiem útil i necessari que companys i companyes de-diquin el seu esforç en això sempre que siguin lluites que prenguin com a eix or-ganitzatiu l’horitzontalitat, ja que d’una altra manera, el seu treball aniria encami-nat a atorgar legitimitat o poder a uns pocs polítics o especialistes, o acabar exer-cint aquest poder o jerar-quia com a propis, el que els situaria en una posició cla-rament contradictòria amb els nostres principis i fins. Per a nosaltres no ha de su-posar un fre o rebuig el mer

fet que els seus reclams si-guin reformistes en el sentit que qualsevol lluita que es desenvolupa dins del capita-lisme, té una part d’això, no existeix un afora. No podem per tant passar per alt que les condicions que volen mi-llorar són part de la realitat, la qual ens veiem obligats a patir, tant nosaltres com la resta de la societat, i no fer res ens conduiria progressi-vament cap a una major ex-plotació i misèria.

El nostre paper en aques-tes lluites, com a afectades d’una manera directa o in-directa, ha de ser el de la participació humil i trans-parent, sense pretendre di-

Gamonal, Burgos. Gener, 2014 Santi Otero

CLAU DE VOLTA

14

rigir ni crear avantguarda; ens semblaria contradictori parlar al nostre col·lectiu allò que hem de portar a les assemblees d’aquests mo-viments, és a dir, “ prepa-rar-les “; o participar com a grup en espais on la res-ta de persones participen com a individus. Podríem participar com a col·lectiu en espais on la participa-ció es basés en la coordi-nació d’assemblees o grups que tenen una activitat re-ferent a aquesta problemà-tica. Bàsicament, dir que la nostra participació s’ha de basar sempre des de la ho-ritzontalitat, no amb l’ànim d’escombrar cap a casa sinó com un més dins d’una lluita que ens pot semblar justa, necessàri i afí.

Per posar un exemple: A l’assemblea de Stop Pujades de Sants, si les nostres for-ces ens ho permetessin, par-ticiparíem individualment, Acció Llibertària no tindria res a veure amb aquesta participació i la responsabi-litat cauria sobre aquells in-dividus que volguessin par-ticipar.

Si el nostre grup estigués desenvolupant una pràctica de lluita per la baixada de les tarifes, i les assemblees de Stop Pujades es coordi-naran en un espai on tre-ballaran tots aquells grups que estiguessin fent alguna cosa al respecte, participa-ríem com col·lectiu, havent de pujar i baixar les deci-sions igual que la resta de col·lectius. Si en aquestes coordinacions es prengues-

sin decisions (prèviament no pactades) que no baixes-sin als grups, estaríem fun-cionant d’una forma jeràr-

quica i per tant deixaríem de participar.

De totes les maneres, Ac-ció Llibertària podria tenir un plantejament propi, que partís d’uns principis anar-quistes i que apuntés cap a objectius més enllà de la simple millora. Aquesta po-sició hauria de servir com a influència en totes les per-sones que estiguessin en aquesta lluita.

Partim de la base que el nostre col·lectiu funciona mitjançant una assemblea oberta i pública, que es basa en una afinitat política que hem anat construint amb el temps i a la qual, la gent nova que entra a participar s’ha d’adaptar; és a dir, es poden reprendre debats o obrir-los de nou, però les reflexions a les quals s’ha arribat no són quelcom obli-dat i qüestionable de forma permanent. No funcionem com a grup d’afinitat i per tant les nostres decisions col·lectives sempre passen per l’assemblea del grup, així que les reflexions que fem respecte la participa-ció de les lluites les fem des d’aquesta perspectiva, sent conscients que hi ha altres,

no menys vàlides, com les derivades del funcionament mitjançant grups d’afinitat.

El nostre enfocament de les lluites

Una reflexió des de la qual sorgeix el nostre grup anar-quista és la necessitat de plantejar lluites pròpies. Ha estat una constant en la nos-tra activitat durant els úl-tims anys la propaganda i l’agitació, les lluites contra la repressió estatal i la de-fensa dels espais alliberats. Potser com anarquistes és l’única activitat que hem realitzat més enllà de la tas-ca cultural, no menys impor-tant, ja que la resta d’acti-vitat, ja sigui en les lluites estudiantils, contra projec-tes urbanístics, les fronte-res , etc. s’ha desenvolupat en espais heterogenis o sen-se una definició ideològica més enllà del que la pròpia pràctica defineix. Si això ha estat una opció estratègi-ca o una conseqüència de la nostra falta de forces no ho tenim clar o dependrà de cada cas. Veiem en canvi, que encara que gairebé si-gui invisible per a la majo-ria de la població, sí que hi ha un moviment anarquista difús, una part del qual està en procés de coordinar-se i organitzar-se de manera formal, i una de les qües-

Encara que gairebé sigui invisible per a la majoria de la població, sí que hi ha un moviment anarquista difús, una part del qual està en procés de coordinar-se i

organitzar-se de manera formal

15

tions que se’ns fa indispen-sable a l’hora d’afrontar la necessitat de créixer tant de forma quantitativa com qualitativa, és la capacitat de dur a terme lluites es-pecífiques i generals com anarquistes. Reivindicant els nostres principis, tàcti-ques i finalitats, sense ama-gar ni caure en el dogmatis-me, però si amb la voluntat d’aglutinar al voltant de la Idea com més companyes millor. La revolució passa pel canvi integral de l’indi-vidu, però l’individu sol mai podrà viure a fora del capi-talisme mentre aquest exis-teixi, i de cara a destruir la relació capitalista, és clar que quants més vulguem millor.

Un cop dit això, veiem com a l’hora de generar una llui-ta partim de dues concep-cions diferents que encara que no tinguin perquè ser contraposades, sí que res-ponen a uns objectius dife-rents. D’una banda trobem la idea que la nostra lluita s’ha de basar en l’exemple que nosaltres mateixos do-nem, en el treball social de propaganda i generació de conflictes, des d’una pers-pectiva pròpia anarquista, promoguda des del grup anarquista, amb una voca-ció oberta i transparent, hu-mil i horitzontal, de cara a que tots aquells que vegin aquesta activitat, se sentin afins o tinguin ganes d’or-ganitzar-se de cara a lluitar, sàpiguen on trobar-nos, ja sigui en l’àmbit laboral com en els problemes que tots patim en el dia a dia: habi-

tatge, noves lleis com la de l’avortament, immigració, preu del transport, etc. Des d’aquesta perspectiva l’es-forç i activitat del grup s’ha de fer des del propi col·lec-tiu anarquista, de cara a no diluir el discurs i els objec-tius en altres espais més amplis. Per tant l’aguditza-ció del conflicte social ve donat pel creixement quali-tatiu i quantitatiu del propi col·lectiu o grup, o per la ge-neració de nous grups anar-quistes. Simplificant una mica aquesta idea, dir que es basa en que la Revolució Social a la qual aspirem vin-drà donada per un creixe-ment numèric i qualitatiu de les estructures organit-zatives dels anarquistes. És per això que l’activitat del col·lectiu es pot coordinar amb la d’altres espais he-terogenis o no específica-ment anarquistes, valorant la situació i cuidant-nos de no caure en trampes políti-ques, però és prioritari l’en-fortiment dels vincles i l’ac-tivitat entre els grups afins.

D’altra banda, trobem la idea que la nostra lluita s’ha de basar tant en el que s’ha dit en la concepció anterior com en la capacitat del grup per generar espais i estruc-tures que sense definir-se com anarquistes utilitzen mètodes propis de l’anar-quisme com l’assemblea i l’acció directa, així com els principis de llibertat i soli-daritat. És a dir, ser capaços de generar espais oberts al voltant de problemàtiques concretes on qualsevol veí o veïna, pugui participar i

lluitar sempre atenent al principi d’horitzontalitat en la presa de decisions, i en l’acció sense intermediaris en el funcionament. Cal per tant considerar que l’impor-tant és que els oprimits es dotin de les seves pròpies eines d’auto-organització, i que la tasca dels anarquis-tes ha de ser donar l’em-penta necessàri perquè això passi, al mateix temps que es participa d’aquestes es-tructures com un més. Un exemple d’aquesta pràcti-ca és la convocatòria d’una assemblea oberta de cara a que els feixistes no trepit-gessin el barri un 12 d’oc-tubre. Un cop el col·lectiu ha proposat i obert aquesta convocatòria, pot exposar els motius i objectius pels quals ho ha fet, però la par-

Protesta contra les pujades del transport a l’oficina de Movistar. Barcelona, 2014

Pedro Mata Fotomovimiento

Si lluites pots vèncer, si no lluites estàs perdut

CLAU DE VOLTA

16

Assemblea llibertària de la UAB

Pagesos catalans saluden amb la falç en alt (Col·lectivitat agrària CNT-FAI Catalunya 1936)

En previsió del debat creat al voltant de l’ús del mot na-ció o poble en el moviment llibertari els darrers anys, ens agradaria puntualitzar que l’ús d’aquesta paraula en aquest escrit respon a la següent definició: conjunt d’individus d’un marc legal concret o bé a un conjunt d’individus amb caracterís-tiques culturals comunes en un espai geogràfic més o menys delimitat.

Conceptes clau:

1 No separar la lluita per l’emancipació social de l’alliberament nacional.

2 Dret a decidir i a definir-se dels pobles.3 Cultura popular vs cultura institucionalitzada.4 Diferència entre allibertament nacional/

nacionalisme i nació/estat.5 Problemàtica en la imposició de la cultura.6 Cal avançar cap a la lliure autodeterminació

personal i col·lectiva.

ticipació d’aquest espai serà responsabilitat individual dels seus integrants. No es basa aquesta proposta en la coordinació de l’activitat del grup amb altres col·lectius o posicions d’esquerra, es basa en la idea que la politit-zació de l’individu que viu al costat, entesa com el procés en el qual es torna capaç de qüestionar el que l’envol-ta i extreure unes opinions pròpies, es dóna mitjançant l’experiència individual en la lluita, contraposant-se a la idea que és mitjançant l’exemple d’uns pocs, que la resta d’individus es politit-za o adquireix consciència de la seva posició d’oprimit. Simplificant aquesta posi-ció, dir que la Revolució So-cial no només vindrà donada tant pel creixement numèric i qualitatiu de les organitza-cions anarquistes sinó per la generació i l’enfortiment d’estructures d’autoorga-nització pròpies dels opri-mits en lluita contra l’Estat i el Capitalisme. Que això si-gui possible és tant respon-sabilitat dels anarquistes com de la resta de la socie-tat, entenent que els pri-mers, agradi o no, formen part del segon.

Dir finalment que aquestes dues idees no són contra-posades ni contradictòries entre si, són fàcilment com-patibles i serà el context i els resultats de les expe-riències, les que determinin quan és més efectiu i viable utilitzar uns mètodes o uns altres.

17

Qüestió nacional i anarquisme

A l’Assemblea Lliber-tària de la Univer-sitat Autònoma de

Barcelona vam creure opor-tú realitzar un debat intern sobre la qüestió nacional a Catalunya. Tot i que el co-rrent de pensament lliber-tari s’ha oposat al naciona-lisme això no ens eximeix de la necessitat d’un anàlisis profund i madur de la rea-litat que ens envolta, i en concret, d’un tema que està marcant l’agenda política de Catalunya.

Per analitzar el tema de forma correcta és necessa-ri acotar que entenem per cultura. Ho entenem com un conjunt de tradicions (li-teràries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espi-rituals) d’un poble, d’una societat o de tota la huma-nitat. Això ens porta directa-ment a veure la cultura com quelcom obert i heterogeni

sempre que ho enfoquem en clau popular, és a dir, sem-pre que aquest conjunt de pràctiques siguin del poble i per al poble, no podrem con-cebre la cultura com un fet homogèni i tancat. Aquesta reflexió ens portarà a va-

lorar els fets culturals que hi ha més enllà de les ins-titucions i tot allò oficial, sovint assetjat pel folklo-re i una visió més que es-biaixada de l’herència cultu-ral que rebem de la història. D’aquesta manera, no sols seran cultura popular les trobades gastronòmiques a les plaçes, els balls tradicio-nals o, com en el nostre cas els castells humans. També haurem, i amb més èmfasis,

considerar cultura popular totes les interaccions i ini-ciatives que es desenvolu-pen als centres ocupats, o en aquells espais o àmbits no reconeguts de manera legal/oficial.

A partir del nostre referent cultural construïm la nostra identitat. I per això hauriem d’evitar caure massa ràpid en el gentilici, doncs aques-ta ha sigut una de les grans mentides construides per la ideologia liberal-burgue-sa, lligant estat i nació com inseperables, i el problema resideix en caure al parany i creurens-ho. El sistema cultural que tinguem no és únic, ni determinant, sinó

Veiem la cultura com quelcom obert i heterogeni sempre que ho enfoquem en

clau popular, és a dir, sempre que aquest conjunt de pràctiques siguin del poble i per

al poble

Gravat de la Revolta de Quintes (Espanya Industrial, Barcelona, 1870)

Revista “La ilustración española y americana”

CLAU DE VOLTA

18

tot el contrari, ampli, variat. Un exemple d’això és l’am-pli número de cultures que podem compartir a la vega-da. Es pot ser francès, “ra-perx”, alpinista, anarquis-ta, anxaneta, cinèfil, etc. I dintre tots aquests grups compartiran uns ítems pro-pis que generaran identi-tat i cohesió de grup. Per tant, és quelcom contrari al lliure desenvolupament i definició dels pobles l’in-tent de definir aquest dintre d’unes fronteres arbitraria-ment marcades i immòbils. On comença i acaba un re-ferent cultural? Exemples de la no-necessitat de de-terminació cultural per el funcionament de la cultu-ra són el rastafarisme o el hip-hop, que han trascendit completament del seu terri-tori d’origen. Cal avançar cap a la lliure autodetermi-nació personal i col·lectiva.

Si parlem de cultura po-pular real, això és, cultura de les comunitats locals i des de les bases, ens tro-

bem que com a llibertàries no podem fer altra cosa que defensar-les i promoure’n el seu lliure desenvolupa-ment. Aquest lliure desen-volupament només es pot donar sense constriccions. En aquest sentit, és evident que la institució opresso-ra per excel·lència, l’Estat, n’és el màxim exponent. L’Estat s’apropia de la cul-tura popular per crear una sort d’identitat nacional i nacionalista, quasi sempre amb tints excloents. Aques-ta apropiació es deu a la necessitat legitimadora de l’Estat, és una excusa per a la seva existència, com si la cultura de les persones i les comunitats només es pogués “preservar” amb un Estat que les “protegís”. El que passa és just el contra-ri: l’Estat folckloritza molts dels trets culturals propis de la comunitat, els institu-cionalitza i els torna aliens al poble, a qui originalment pertanyen. En aquest sen-tit, el capitalisme opera de manera diferent però igual-ment perjudicial. Dins les lògiques de la globalitza-ció, es banalitza la cultura popular, mercantilitzant-la, en el millor dels casos, o di-rectament destruïnt-la, ho-mogeneïtzant tot el que pot

la diversitat cultural de les societats. Si som conscients que, en el context actual, capitalisme i Estat es re-troalimenten, ja que el pri-mer no pot existir sense el segon, veiem com la cultu-ra de les persones i els po-bles, el que els autodefineix i els hi dóna una cohesió so-cial interna, es veu atrapada en una sort de pinça entre aquestes dues estructures, mercantilitzant-la, institu-cionalitzant-la, desnatura-litzant-la, banalizatn-la i fi-nalment destruïnt-la.

Per tant, l’alliberació na-cional, que no és res que es-tigui necessàriment lligat a l’exaltació nacionalista, és quelcom que hem de lligar a la lluita contra l’estat i el capital doncs són l’origen de la destrucció de la nos-tra identitat i de l’explotació econòmica que patim com a classe. Perquè la nostre aspiració és la construcció d’una societat autogestio-nada (econòmicament, po-líticament i culturalment), sense jerarquies polítiques i multicultural, on cadascuna pugui identificar-se amb el referent cultural que li sigui més còmode.

Emilio Morenatti

L’Estat s’apropia de la cultura popular per crear una sort

d’identitat nacional i nacionalista

19

Breus notes abans del congrés constituent

Kipp Can’t Dance

Grup Tramuntana Floreal

1. En primer lloc volem felicitar als ca-marades, companys i companyes que van iniciar el procés que va donar lloc a la Trobada Anarquista del 29 de juny de 2013, i fer-ho també a la Comissió Tèc-nica, creada a posteriori, que va portant eficientment la fita del congrés pel mes de juny d’enguany.

2. S’ha dit que l’organització és l’orga-nització de les tasques, per tant, segons els objectius que cada sector de l’anar-quisme tingui, optarà per un model or-ganitzatiu. Nosaltres pensem que la lluita de classes constitueix l’eix central on pivota la lluita social i que la prole-tarització de la societat creix de forma geomètrica, tornant el proletariat al seu paper de subjecte històric.

3. La federació de col·lectius anarquis-tes ha d’elaborar un programa anar-quista-comunista dotat d’unitat teòrica i unitat tàctica amb la fi de promoure la Revolució Social que liquidi l’Estat i el Capital i estableixi un nou món de rela-cions socials que no estiguin mediatitza-des pel salari i la mercaderia, és a dir: el comunisme llibertari.

4. Quan parlem de programa anarquis-ta-comunista no ens estem referint so-lament a tenir un detallat pla per quan vingui “el sol de l’anarquia”. Estem par-lant de com podem participar a l’inici del procés revolucionari, el seu mante-

niment i a la seva defensa dels atacs de burgesos, buròcrates i contrarevolucio-naris.

5. Hem d’estar amatents i preparats pels esdeveniments que passin al Prin-cipat de Catalunya. L’anarquisme social haurà de quedar no aïllat del decurs de les lluites d’alliberament nacional; la proliferació de nous estats-nació és un procés històric inevitable que farà que els grans estats s’afebleixin i els més pe-tits siguin inviables en l’actual procés de desintegració capitalista mundial.

6. L’autodeterminació del Principat de Catalunya portarà a una nova correlació de forces que ens poden ser favorables: enfrontament de forces polítiques i sin-dicals, aparició de noves organitzacions de la classe treballadora, etc... Cal ser capaços d’iniciar un procés social revo-lucionari que afectarà als Països Cata-lans i a l’Estat espanyol i, de retruc, a la resta de la Comunitat Europea i a la con-ca mediterrània intercontinental.

7. “No podrà haver-hi cap revolució po-lítica ni nacional que triomfi a menys que la revolució política es transformi en revolució social, i que la revolució nacional, precisament pel seu caràcter radicalment socialista i destructiu de l’Estat, s’haurà de transformar en revo-lució universal”. M.A. Bakunin 1868.

20

Tota acció política hauria de respondre a una estratègia, venir implementa-da per múltiples tàctiques i regir-se

per uns principis. L’acció política de les lluites anarquistes recents s’ha caracte-ritzat per una manca d’estratègia, i com a conseqüència, una tàctica pràcticament inexistent perquè no hi pot haver tàctica sense estratègia. Els debats, durant mas-sa temps, s’han centrat en els principis de l’acció política, en una recerca incessant de la coherència en tots els nivells. Aquesta recerca de la coherència, ha estat possible-ment, l’aportació més important de les llui-tes anarquistes dels últims anys, impreg-nant altres lluites que tenien per exemple, formes molt més jeràrquiques de funcionar.

Però centrar-se merament en els princi-pis, ha tingut la tràgica conseqüència d’ac-centuar les diferències entre la multiplici-tat d’anarquismes vigents, obrir fissures a aquestes altures difícilment franquejables i

portar-nos a la deriva actual que fa que no siguem capaces ni tan sols de respondre coordinadament en un context social, polí-tic i econòmic favorable.

Tot i el llarg llegat històric de l’anarquis-me a les nostres terres, partim d’una forma de fer política relativament nova. La man-ca de transmissió generacional, produí una taula rasa entre les incipients lluites anar-quistes de la dècada dels vuitanta i els inicis dels noranta amb les noves generacions de lluitadores que no se sentien còmodes amb unes formes de fer encarcarades i allunya-des de la pràctica. Sens dubte, si alguna cosa no es pot criticar a l’insurrecciona-lisme és l’alenada d’aire fresc que ha por-tat en la renovació ideològica i pràctica de l’anarquisme, traient-lo de l’estancament i despertant l’interès de moltes de les joves que se sentiren seduïdes per aquesta for-ma de fer.

coordinació anarquista

El PalanganesArticle aparegut al Pèsol Negre nº 61.

Manresa,Febrer, 2013

Gotthard SchuhPerugia, 1929

21

Coordinació anarquista

coordinació anarquista

Ara bé... una mala inter-pretació de la pràctica de l’insurreccionalisme (amb grans dosis de postmoder-nisme, arreu de l’estat es-panyol) ha comportat la con-trapartida de rebutjar tota forma de coordinació per la por permanent de caure en macroestructures formals. De prescindir d’una estra-tègia, com si tensió perma-nent signifiqués improvisa-ció. D’utilitzar el plaer de la revolta com a excusa per evadir el compromís. I de buscar l’afinitat a qualse-vol instància organitzativa sense entendre que aquesta només es pot cenyir a petits grups de persones.

No és el mateix organit-zar-se amb un grup de 4 o 5 persones amb una expe-riència política, ideològica i un recorregut vivencial i pràctic comú que en una assemblea d’un Centre So-cial, d’un col·lectiu o d’un Ateneu. Són instàncies or-ganitzatives diferents i per tant, no es pot anar amb la mateixa actitud. De la ma-teixa manera, també hi ha abismals diferències entre organitzar-se en un col·lec-tiu o assemblea local o ba-rrial o fer-ho a través d’una coordinadora circumscrita a un territori més ampli.

Des del meu punt de vista una de les principals pro-blemàtiques ha estat plan-tejar les propostes en ins-tàncies organitzatives que no tocava, potser perquè no existien. Totes en algun moment hem sentit la frus-tració de veure com per

exemple l’assemblea tirava endarrere una proposta que ens agradava. Potser la pro-blemàtica és que no hi havia un grup d’afinitat a qui plan-tejar-la o que la forma tra-dicional d’assemblea vincu-lant, fa que totes haguem de participar de tot. Hi hauria d’haver el marge suficient perquè la gent pogués tirar endavant el projecte inde-pendentment de si l’assem-blea l’ha acceptat o no, per a donar cabuda fins i tot a les pràctiques individualistes.

Si partim de la base que el que és vol és buscar una coordinació s’haurà de cedir en alguns aspectes. El prin-cipal escull que hi ha hagut tradicionalment ha estat la incapacitat de buscar els mínims comuns entre les di-verses realitats que perme-tessin un treball conjunt. El dogmatisme polític ha pri-mat per sobre l’interès de trobar punts en comú. I això no passa per ajuntar-nos a qualsevol preu, apostar pel “bon rotllo” gratuït. Potser ha estat degut a la indefini-ció pròpia, a la incapacitat manifesta de definir a qui-nes coses estem realment disposades a renunciar i a quines no. S’haurien d’eva-dir debats estèrils (potser necessàri a nivell ideològic, però inútils a l’hora de coor-dinar-nos) que no porten enlloc: que si la defensa del

treball o el seu radical re-buig . Anarquisme social o anarquisme antisocial. Que si violència si o violència no.

És esgotador assistir a in-tents de coordinació i veure que bona part dels debats se centren, per exemple, en un soliloqui entre els ara anomenats anarquistes so-cials o antisocials. Prime-rament perquè es duen a terme amb finalitats única-ment propagandístiques, no amb la voluntat d’arribar a

cap acord. Si anem a coor-dinar-nos no es tracta de mirar-nos el melic i inten-tar imposar el nostre punt de vista als altres. Podríem trobar desenes d’exemples històrics concrets que par-lin de la victòria del nostre punt de vista i quedar-nos amb la nostra única visió, però per no caure en l’au-toreferencialitat potser pre-feriria no perdre el temps i quedar-me a casa. Precisa-ment el que s’hauria de fer és no evadir aquesta diver-sitat ideològica, sinó veure com es pot fer perquè les di-verses tendències no només no es trepitgin, sinó que fins i tot es retroalimentin.

No es pot demanar que, per exemple, una suposa-da coordinadora assumeixi la pràctica de la violència o del pacifisme com a pròpia.

Si anem a coordinar-nos no es tracta de mi-rar-nos el melic i intentar imposar el nostre

punt de vista als altres.

CLAU DE VOLTA

22

S’hauria de buscar un cert equilibri i respecte vers les diferents formes de fer. Si dins la coordinadora hi ha gent que aposta per l’atac o l’acció directa, i no s’hi està d’acord, el mínim comú passaria possiblement per no condemnar públicament aquestes accions. Per altra banda, si hi ha lluites espe-cífiques que aposten única-ment per vies pacífiques, les partidàries de la multiplici-tat d’eines haurien de res-pectar l’autonomia d’aques-tes lluites i derivar els seus atacs a altres àmbits de la lluita. Sempre es pot criti-car que una determinada acció violenta o no violenta no ha estat tàctica, és a dir, que s’ha realitzat en un mo-ment que enlloc de propul-sar la lluita l’ha fet recular. Mai es pot criticar ni posar en dubte la bona intenciona-litat dels que l’han realitzat. La crítica però, s’ha de rea-litzar a través dels mitjans adequats. Massa sovint es fa servir la llunyania de les publicacions i l’anonimat de l’Internet, evadint els de-bats reals que propiciarien el cara a cara

Tenir una estratègia no vol dir esperar les condicions subjectives per actuar. Te-nir una estratègia signifi-ca saber perquè actuem, deixant de banda l’activis-me per l’activisme, que al meu entendre és caure en el mateix error dels qui defen-sen el manteniment de l’es-tructura per l’estructura. La coordinadora podria ser la instància per decidir els ob-jectius que es cerquen acon-

seguir a nivell més ampli, i els col·lectius i grups d’afi-nitat no efímers els què du-rien a terme les pràctiques per assolir els objectius. En els col·lectius i grups d’afi-nitat és on es podrien mani-festar les diferents formes de fer de l’anarquisme, les diverses tendències que el

caracteritzen. De fet, si es vol potenciar una determi-nada tendència ideològica, la millor forma de fer-ho és dotar-la de vigència, és a dir, demostrar que aconse-gueix resultats concrets.

Un altre error al meu en-tendre ha estat l’homoge-neïtzació dels projectes polítics amplis. Mentre l’afi-nitat ha de servir per donar veu a les idees pròpies sen-se renúncia, el treball en col·lectiu hauria de servir no només per donar sorti-da a les idees comunes sinó també per demostrar la di-versitat de punts de vista de què estan formats els espais

amplis. Tan crítiques que som amb la forma de fer po-lítica tradicional i moltes ve-gades no ens adonem d’una de les seves principals abe-rracions que és l’homoge-neïtzació que produïm. Pot-ser la mostra més evident de la mateixa és a través dels comunicats: estem acostu-mades a que els col·lectius tinguin una sola veu que es manifesta a través dels co-municats. Per què no es po-den repartir, per exemple, octavetes diferents firma-des amb el nom d’una ma-teixa Assemblea Llibertària, on hi hagi des de les postu-res més incendiàries fins a aquelles que es podrien tit-llar de més reformistes? No és aquesta la realitat dels nostres espais?

Potser un dels pocs avan-tatges que té ser de co-marques a diferència de la metròpoli és que resulta im-possible organitzar-se úni-cament a través de l’afinitat. Els debats i els conflictes no es poden evadir, perquè hi ha una quotidianitat que fa que vulguem o no les po-ques que som ens trobem cara a cara tard o d’hora. I si no gestionem correcta-ment els conflictes, no po-dem canviar de barri o de projecte a la mínima que sorgeixen conflictes.

El pèsol negre mateix, és un exemple concret de que la coordinació és possible, malgrat hi hagi desenes d’articles que no compar-teixi i a vegades no tingui ni ganes de repartir-lo.

Portesta contra la llei Mordassa.

València, Febrer 2014

La Plataforma

ANARQUIA ÉS...

23

ANARQUIA ÉS...

Anarquistes a la manifestació de l’1 de Maig.1919, Santiago de Chile

Col·lectiu LlibertariGata Àcrata

Des del Col·lectiu Llibertari Gata Àcrata de Terrassa hem pro-duït alguns textos amb inten-

ció d’anar treballant diferents ves-sants on la perspectiva anarquista pot aportar la seva visió. Tot i que són merament introductoris, aquests tex-tos serveixen per anar construint dis-curs propi alhora que per a debatre i formar-nos.

Anarquia és antiautoritarisme

Nosaltres entenem el poder com la capa-citat que té una persona per fer quelcom o influir envers les altres. Per exemple, una persona que posseeix coneixements sobre fusteria té una capacitat superior en relació a la resta en aquest camp i això la col·lo-caria en una posició relativa de poder en funció de la importància dels seus coneixe-ments en un moment determinant. Per una altra banda també entendríem el poder com la capacitat d’un policia a desallotjar una família que no ha pogut pagar el seu

lloguer.

Totes les persones som diferents, tenim característiques, habilitats i formes de ser diferents les unes amb les altres, per tant entenem que el poder és un fet inherent a la societat humana, però diferenciem el poder basat en la coerció i el poder basat en el consens. El poder coercitiu seria el poder entès com la capacitat d’imposar-se sobre una altra persona, en canvi, el poder basat en el consens es fonamentaria en el mutu enteniment entre les diferents parts. El fuster de l’exemple anterior, en un mo-ment d’extrema necessitat, podria utilitzar els seus coneixements per a cooperar amb altres persones en benefici de tots o be per aprofitar-se egoistament i imposar els seus interessos. Llavors entendríem que el po-der no sempre és negatiu.

L’autoritat és el poder legitimitat mit-jançant la concessió d’aquest, tot i que no sigui sempre lliure o conscient. Quan par-lem d’antiautoritarisme, ens referim a la lluita contra l’autoritat que es basa en el po-

CLAU DE VOLTA

24

der coercitiu, en els abusos de poder o en la imposició d’una autoritat no volguda col·lectivament. Creiem que l’autoritarisme no només forma part de grans estruc-tures com les estatals, sinó que també està present a les relacions quotidianes: entre col·legues, en les re-lacions sexoafectives, entre familiars... i quan s’institu-cionalitzen aquest tipus de relacions es generen dinà-miques de dominació com els que afecten a la classe, al gènere o als grups cultu-rals.

Nosaltres, com a anarquis-tes, tenim com a objectiu una societat lliure de rela-cions basades en el poder coercitiu, ja sigui institu-cionalitzat en estructures

formals o be dins les nos-tres relacions personals i de caràcter més informal. La nostra proposta passa per identificar i combatre tota forma de poder autori-tari basat en la coerció, per tal de construir una societat assentada en el consens i en els principis de l’horitzonta-litat i l’assemblearisme.

Anarquia és feminisme

La lluita per l’emancipació contra el sexisme es lluny d’acabar. Entenem que, tot i els canvis que han succeït al llarg del temps, l’arrel del problema persisteix: es pro-dueix una assignació de rols socials i culturals als indivi-dus en funció de la seva ana-tomia, dividint el món en ho-

mes i dones i subordinant el segon al primer sexe. Com altres tipus de sistemes de dominació, hem d’identifi-car i explicitar el problema, essent la lluita antipatriar-cal un aspecte que conside-rem molt important, ja que molts revolucionaris al llarg del temps (inclosos els anar-quistes) han obviat aques-tes desigualtats en major o menor mesura. Nosaltres apostem per destruir les re-lacions de dominació de gè-nere, alhora que reivindi-quem l’autoconstrucció de les persones i que aquestes s’assignin com a homes, do-nes, trans o el que vulguin en funció dels seus desitjos, sense que això impliqui ser estigmatitzades.

25

Anarquia és...

Actualment tenim dos mo-dels hegemònics; el de l’ho-me fort, valent, intel·ligent, que domina l’espai públic i polític i alhora aporta la força als mitjans produc-tius; i el de la dona submi-sa, poruga, cuidadora, de-penent i relegada a l’àmbit domèstic i privat i a feines menys valorades. Segons la visió patriarcal, aquests dos models serien comple-mentaris i s’unirien a través de l’heterosexualitat consi-derada com a natural. Les persones que no entren dins dels rols heteropatriarcals abans esmentats, com els gays, lesbianes, transexuals o intersexuals, són encara avui dia estigmatitzades i fins i tot perseguides.

Des de l’anarquisme llui-tem contra la perspectiva de que els subjectes sexual-ment més oprimits (dones, trans, etc.) arribin a des-envolupar rols autoritaris tradicionalment associats als homes, així com també creiem que l’emancipació d’aquests passa per l’empo-derament col·lectiu i no pas per la legislació de lleis que reprodueixen el victimisme i deleguen a l’Estat la capaci-tat de defensar-se i de supe-rar les desigualtats.

Anarquia és antiracisme

¿Que és el racisme? El con-cepte ha anant canviant al llarg del temps, materialit-zant-se mitjançant diferents formes relacionades, tot te-nint una vessant ideològi-ca (com a discurs i inter-pretació de les societats), com a actitud (mitjançant predisposicions, prejudicis i estereotips) o com a una conducta (discriminant de manera legal o informal). De la mateixa manera els anàli-sis amb els quals es basen els discursos racistes també han anant transformant-se.

Podríem definir el racis-me biològic com la creença en l’existència de les races, classificant-les i jerarquit-zant-les tot posant-hi nor-

malment la blanca per so-bre, la qual històricament ha exèrcit el seu domini sobre les altres. Tot i que des d’un punt de vista científic les races no existeixen, aques-tes sí que figuren dintre de l’imaginari col·lectiu com interpretacions socials de diferents trets superficials que són seleccionats de ma-nera arbitrària, lligant ca-racterístiques físiques amb un comportament i unes ca-pacitats cerebrals determi-nades. Aquest discurs, en l’àmbit general, estaria con-demnat per la societat per

fets històrics com el colo-nialisme o les pràctiques nacionalsocialistes, així que aquesta ideologia ha anant canviant el seu llenguatge per tal d’adaptar-se, man-tenint la idea central de la diferenciació i jerarquitza-ció de grups humans però passant de legitimar la seva classificació a través de la biologia a fer-ho a través de la cultura.

El neoracisme  no estaria lligat a la creença de l’exis-tència de races biològiques (teòricament) sinó al fet de que algunes cultures, na-cions o ètnies són millors que d’altres: és una adapta-ció del discurs racista biolò-gic on es continua lligant l’aspecte físic amb una cul-tura concreta on es posa l’èmfasi diferencial. Amb aquest discurs s’emmarca-rien els grups autoanome-nats “identitaris”, com el cas de Plataforma per Cata-lunya, on es construeix un estereotip negatiu de les di-ferents ètnies que sovint no encaixa amb la realitat. Per altra banda, molts aspectes pejoratius que s’atribueixen a les persones estrangeres estan directament relacio-nats amb les condicions so-cioeconòmiques i a la mar-ginació que existeix dintre de la societat receptora i no pas amb la procedència èt-nica dels individus.

L’emancipació passa per l’empoderament col·lectiu i no pas per la legislació de lleis que reprodueixen el victimisme i deleguen a l’Es-tat la capacitat de defensar-se i de superar

les desigualtats

26

CAMINANT PLEGADESla presa de decisions

Acció Llibertària de Sants

Palestina, 2007.Cristopher Anderson

La presa de decisions entre els diferents grups d’una organització determina el projecte polític que sorgirà d’aquesta.

No en va els anarquistes apostem per un model social lliure d’autoritat i és per això, sent concordes els nostres principis amb les nostres finalitats, que la presa de deci-sions dins dels grups anarquistes així com dins de les seves organitzacions no pot ba-sar-se de cap de les maneres en el principi d’autoritat.

Amb aquest article pretenem analitzar dos sistemes utilitzats en la presa de decisions amb els seus matisos i els seus paranys, amb alguns dels seus mecanismes per fer-los més concordes amb els nostres principis o simplement més eficients en els temps, i suposem que en fer-ho ens descurarem de molts aspectes que esperem que altres companys i companyes apuntin, contribuint al debat entorn d’aquest punt. Són aquests sistemes el consens i el vot.

La unanimitat

El consens per unanimitat ens sembla en qualsevol dels casos, l’opció idíl·lica a l’ho-ra de prendre una decisió, entenem pel seu significat que totes les parts estan d’acord i comparteixen cadascun dels punts expo-sats pels quals cal arribar a una decisió, per tant no hi ha debat possible, no és necessari apropar postures o renunciar a posiciona-ments en aquest punt. Veiem com en aquest cas, ningú imposa res a ningú, els interes-sos i les postures conflueixen amb el que cal esperar una implicació comuna de cara a dur a terme allò que s’ha decidit.

Entenem que la unanimitat és un tipus de consens o una part d’ell. Encara així l’hem exposat al principi per ser al nostre enten-dre allò al que aspirem, ens interessa per tant que les decisions contribueixin en lo possible a l’acostament i l’afinitat ideològi-ca entre individus i grups i a la cohesió del grup o organització en la seva pràctica.

27

Caminant plegades

La cerca del consens

El consens és en la majo-ria dels casos la forma en com prenem les nostres de-cisions en els grups, assem-blees o col·lectius, així com en la nostra vida quotidiana amb aquelles que ens en-volten. Es basa en el mutu acord entorn d’una decisió. És a dir, encara que par-tim de posicions idèntiques, parcialment diferents, o realment distants; acordem prendre un posicionament intermedi o igual a una de les parts d’una forma con-sentida i sense intervenir la pressió física ni social.

Per arribar a aquest con-sens és necessari la majoria de les vegades el debat en-tre companyes, per enten-dre els posicionaments de cadascun, per veure en què coincideixen i en què diver-geixen, per que cadascuna pugui prescindir de certes posicions de cara a arribar a l’acord si és necessari o per constatar que no hi ha un acord possible.

La dificultat del consens

Veiem com en la majo-ria dels casos, els grups o col·lectius anarquistes han dedicat la seva activitat pú-blica gairebé en exclusiva a la propaganda i la celebra-ció d’actes o activitats del tipus cultural. Potser per l’absència de lluites pròpies que necessitessin de res-postes ràpides o d’una acti-vitat dinàmica, sumat al fet que la majoria de grups han desenvolupat la seva activi-

tat sobre la base de l’afini-tat entre els seus membres de cara a incidir o partici-par de les lluites, hem estat capaces de desenvolupar un llenguatge extremada-ment concret i afilat en els termes, potser a causa de la importància que ha pres la transmissió escrita o oral dels nostres actes i opi-nions. Aquesta concreció adquireix els seus avantat-ges si tots compartim un mateix codi a l’hora de co-municar-nos.

Per posar un exemple: Ens hem trobat participant en espais on es parlava d’afi-nitat en el significat que li dóna la majoria de la po-blació, que és l’atracció o adequació de caràcters, opi-nions, gustos o altres cir-cumstàncies que compar-teixen dues o més individus; i en aquesta situació diver-sos companys i companyes s’han comportat d’una for-ma totalment a la reactiva en considerar que s’estava utilitzant el terme afinitat d’una forma totalment errò-nia, tergiversant el seu real significat i contingut polític; davant aquesta situació i te-nint codis de comunicació molt diferents si no existeix una voluntat comuna d’en-teniment la solució fàcil és la ruptura i la impossibilitat del consens.

Si us plau, no és la inten-ció de l’article concretar el significat que li volem donar al terme afinitat. El que ve-nim a dir és que partint de la base que els diferents grups i individus venim de trajec-

tòries diferents, que inevi-tablement ens topem dia a dia amb individus i grups amb els quals no compar-tim els mateixos codis, es fa imprescindible una voluntat clara i constant dels grups pel diàleg i l’enteniment perquè no solament siguin els termes importants, si no que les decisions siguin preses respecte el significat que existeixi al darrere. I si no existeix aquesta voluntat i al que ve l’article, passa el que ens sol passar a totes, que les assemblees es fan interminables en la concre-ció dels termes, els mati-sos i significats que se li vol donar a un simple pamflet o cartell, es fa intermina-ble arribar al consens i part d’aquesta paràlisi es deu a la incapacitat que mostrem per adonar-nos que moltes vegades parlem de les ma-teixes coses, amb paraules diferents.

A aquesta incapacitat es suma sovint l’egocentrisme que tots tenim i que mos-trem en diferents graus se-gons la nostra personalitat així com l’humor que gas-tem en el moment del debat.

Volem expressar també que el consens pot compor-tar una sèrie de situacions que s’allunyen de la seva voluntat igualitària i horit-zontal. Això pot donar-se quan dins del col·lectiu o de l’organització hi ha parts o grups que exerceixen una pressió sobre la resta, aquesta situació pot com-portar que encara que una part no estigui d’acord amb

CLAU DE VOLTA

28

una decisió, acabi cedint per no sentir que està fre-nant el treball o les idees de l’altra part, així com quan una part no té clara la seva posició i per por de repren-dre debats que ja s’han do-nat o a defensar posicions socialment mal vistes, es negui a si mateixa la parau-la i la capacitat de vetar les decisions preses per la part dominant. En aquest sentit creiem diferent la situació en què una part té ganes de tirar endavant una determi-nada feina i encara que una altra part no comparteixi aquestes ganes i implicació, està d’acord amb la feina en si.

Aquestes situacions es tra-dueixen com és lògic en una falta d’implicació en els pro-cessos, i en la feina derivada

de les decisions que s’han pres. Comportant frustració i desencantament.

Igualment, no neguem que existeixin multitud d’oca-sions en les quals sigui im-possible arribar a un acord consensuat que satisfaci a totes les parts, és en aques-tes situacions on per evitar una ruptura d’aquí enda-vant, es planteja la cerca d’altres formes de prendre decisions d’una forma con-junta. Aquí entra a jugar el mecanisme del vot.

El vot

El vot representa la impos-sibilitat del mutu acord. El vot sorgeix davant la neces-sitat de prendre decisions d’una forma conjunta sobre temàtiques o aspectes en

els quals no hi ha opinions compatibles. És en aques-ta necessitat on se susten-ta el vot, ja que mitjançant ell, una majoria imposa la seva posició respecte a una minoria. No significa això que necessàriment els que formen part d’una majoria sempre es trobin en aques-ta situació dominant, enca-ra així pensem que l’exis-tència de la imposició que comporta el vot no solament es basa en l’autoritat de qui s’és més en quantitat que no en qualitat, sinó que a més comporta una sèrie de dinà-miques internes totalment alienes a la nostra voluntat com a anarquistes.

Com exemple dir que amb l’existència del vot es limi-ta el debat i l’acostament de posicions, això es deu al fet que sabent que es pot guanyar una votació, per-què debatre i apropar pos-tures entre companys, per a què limitar la nostra posició quan aquesta pot portar-se a terme íntegra. El vot al mateix temps crea bàndols enfrontats, la voluntat dels quals acaba sent trobar-se en aquesta posició dominant de cara a dur a terme les se-ves iniciatives. A més, pot comportar amb facilitat el desinterès i la falta d’impli-cació amb aquelles decisions que t’han estat imposades.

Com anarquistes ens opo-sem a aquest sistema que se situa al nostre semblar lluny dels nostres principis d’igualtat i horitzontalitat. I aquesta oposició se situa al mateix temps amb la nostra

1944, Zurich, SuïssaWerner Bischof

29

Caminant plegades

voluntat de no voler organit-zar una societat de masses, ja que la societat de masses ha de tendir a la mínima cen-tralització. Quant més gran és el grup, més s’imposa la necessitat de jerarquia per evitar la paràlisi i per tant és deure nostre dotar-nos de les eines d’autoorganització necessàris per què això no passi, per què els grups i la societat puguin viure sent amos de les seves decisions.

El vot proporcional

El vot proporcional es basa en l’existència d’una pro-porcionalitat en les vota-cions respecte la quantitat de militants que té cada grup. No té per tant el ma-teix pes en una decisió vota-da un grup amb 5 militants que un amb 20. Això es deu al fet que la situació inversa resultaria injusta respecte a la idea de majoria/minoria del sistema de votació. Sor-geix com millora del sistema de vot tradicional i al nostre semblar el principi del que neix segueix sent el mateix i per tant ens sembla un pe-gat sobre un sistema que no considerem acord amb el que hauria de ser el funcio-nament d’un grup o organit-zació anarquista.

La gestió del consens

Igualment volem mostrar idees sobre les quals s’ha de

gestionar el consens de cara a evitar els rols de poder dins de l’organització o la paràli-si de l’organització a nivell teòric i pràctic.

El consens necessita abans de res d’un tipus de comuni-cació específic, sovint ens adonem que hi ha persones dins de les assemblees o re-unions que faciliten l’arri-bar a acords, això pot ser a causa que ordenen l’ex-posa’t fins al moment i això facilita a la resta veure la situació íntegrament, tam-bé pot ser a causa que sen-se arribar-se a posicionar

proposen solucions inter-mèdies que incorporen a totes les parts, o també pot ser a causa que incorporen en les seves pròpies pro-postes parts de les altres propostes per a que siguin compatibles. Totes aquestes situacions parteixen d’una comunicació que parteix de l’empatia i no de l’afirmació del propi ego.

Com dèiem abans, la cerca del consens requereix saber comunicar-se amb persones o grups que no tenen perquè

compartir els mateixos codis lingüístics. Requereix tam-bé que la comunicació s’es-tableixi des de la voluntat comuna i l’escolta activa en comptes de l’ego personal, quantes vegades hem vist com dues persones dins de l’assemblea repeteixen una vegada i una altra els matei-xos arguments sense que ni una ni una altra s’escoltin o entenguin, ni intentin arri-bar a un punt intermedi que satisfaci a tots dos. Aques-tes situacions paralitzen els debats i accions i per tant han de localitzar-se per po-der ser treballades.

Una altra qüestió impres-cindible en referència a com gestionem el consens ve a referir-se en com entenem l’autonomia dels grups o la forma organitzativa a la qual aspirem. Per la nostra banda no necessitem d’una orga-nització que doni una visió única del que és l’anarquis-me a la nostra terra, consi-derem que oferir aquesta visió des de l’organització seria obligar-nos a prendre posicions en problemes o situacions on potser tenim moltes opcions que mostrar. Aspirem i creiem factible, que amb el treball i el debat, els grups vagin construint un discurs cada vegada més afí en la diversitat de temà-tiques que vulguem trac-

La cerca del consens requereix saber comunicar-se amb persones o grups que no tenen perquè compartir els mateixos codis

lingüístics.

No necessitem d’una organització que doni una visió única del que és l’anarquisme a

la nostra terra.

CLAU DE VOLTA

30

tar, però ha de ser el treba-ll i l’activitat els que forgin aquesta afinitat ideològica i pràctica.

Creiem no obstant que sí que és necessàri una míni-ma afinitat discursiva a l’ho-ra de construir un projec-te organitzatiu com el que estem forjant, ja que sense aquesta afinitat ideològica seria impossible plantejar el treball en comú i per tant l’eina que és l’organitza-ció es tornaria inútil i inne-cessàri. Plantegem per tant que els grups han de trobar els límits d’aquesta afini-tat ideològica sobre la qual es construeix l’organitza-ció, per d’ara endavant, mit-jançant el debat i el consens anar construint un discurs i praxis més afí quan sigui necessari i possible. Tenint clar que partim d’aquesta base ideològica, i que ens és suficient per treballar conjuntament de moment, no volent imposar decisions que no es puguin gestionar mitjançant el mutu acord i requereixin d’eines coerci-tives com el vot.

Per què aquesta situació no freni el treball dins de l’organització apostem per creure que no tot el treball ha de sorgir de la totalitat dels grups, i que l’estructu-ra organitzativa ha de do-nar possibilitat al fet que els grups treballin conjun-tament en propostes que no tots els grups vulguin tre-ballar, o donant la possibi-litat que els grups treballin de maneres diferents la ma-teixa problemàtica o cam-

panya, és a dir treballar de forma paral·lela.

Això es pot dur a terme mitjançant el sistema d’ad-hesió, els grups són lliures d’adherir-se a una proposta que no hagi obtingut el con-sens general o que no tots els grups puguin assumir per nivell de compromís. Aquest sistema requereix marcar per avançat què pro-postes es fan amb la voluntat o necessitat d’una posició comuna de tota l’organitza-ció, o què propostes poden ser dutes a terme per una part dels grups. Igualment caldria establir la forma de vetar les propostes que no arriben al consens comú a causa de que entren en con-frontació amb la mínima afi-nitat ideològica pactada per tota l’organització.

Per posar un exemple, creiem positiu que sorgint la necessitat de tractar el tema de l’habitatge des de l’anarquisme i acordant uns mínims discursius entorn el tema (sense arribar al con-sens en el que fer, ni en tots els matisos ideològics), hi hagi quatre grups que facin una campanya propagan-dística, un grup es dediqui a alliberar espais, i un grup es dediqui a donar xerrades sobre la problemàtica en si (treballant per tant en la mateixa campanya de forma paral·lela); entenent que si un grup demana el vot per a una organització política en unes eleccions municipals de cara a solucionar el pro-blema de l’habitatge, esta-ria entrant en confrontació

amb els acords de l’organit-zació i per tant es vetaria el seu treball o s’expulsaria de l’organització.

Anotacions finals

Entenem que el consens, existint mecanismes com els que hem exposat (l’ad-hesió, el treball paral·lel o uns altres), requereix d’un compromís major en el tre-ball previ a les reunions decisòries, requereix de la voluntat de treballar con-juntament, entendre’s i ce-dir en allò que estem per crear. Igualment proporcio-na a l’organització una cohe-sió ideològica i pràctica que el vot impedeix. Potser no traurem comunicats per tot allò que ocorre en l’actuali-tat, però quan es tregui un, serà realment un posiciona-ment de totes i cadascuna de nosaltres; i si els grups creuen necessari treure po-sicionaments propis a causa que no hi ha acord, quedarà reflectit que dins del movi-ment existeixen diferents opinions que es respecten i poden treballar conjunta-ment en multitud d’aspec-tes.

No volem un partit, sinó una organització anarquis-ta.

31

Organització anarquistael dia de la marmota ja dura 35 anys

Assemblea, vaga de la construcció,Barcelona, 1976

Manel Armengol Pep i tu Article aparegut

al Pèsol Negre nº 61. Berga, Maig 2013

Les dificultats organitzatives i les di-ferents tendències llibertàries dins i fora el moviment obrer no són cap

novetat. Aquí i arreu. El franquisme va fer un veritable genocidi de les pràctiques i idees anarquistes, no va acabar totalment amb elles, però casi. Amb la restauració borbònica, les velles eines ―entenguis or-ganitzacions i sigles― van demostrar-se poc eficaces. El context social havia can-viat molt en quaranta anys i la gent atreta per allò llibertari també . No nego l’atac de l’estat (cas Scala per exemple) però no és un factor tant important com la resta. Les organitzacions clàssiques ja no van ser de masses, el moviment obrer ja no era central i els protagonistes d’aquella època tampoc van estar a l’alçada de les circumstàncies. Les tradicionals baralles sí que van sobre-viure i les organitzacions van acabar sent unes sigles que van esdevenir una finali-tat en sí mateixes. En aquest context les idees insurreccionalistes (que lluny de ser res nou serien una expressió o continuació dels enragés) van suposar una novetat es-perançadora. Tanmateix, la normal i lògica

al·lèrgia a la malentesa “organització” de les anarcosindicals va acabar sent patolò-gica i exagerada; ja que va acabar sent una negativa a qualsevol idea d’organització. Si fins als noranta qualsevol expressió lliber-tària estava determinada per les divisions de les anarcosindicals, a partir de llavors es van afegir els debats entorn l’anarquis-me social versus el vivencial, sobre l’es-pontaneitat, etc. Debats molt interessants tots, tanmateix la seva funció no era la de debatre i créixer sinó la d’impossibilitar les pràctiques revolucionàries (de qualsevol ti-pus).

Els intents d’organitzar l’anarquisme al marge de les sindicals no és cap novetat, per exemple les trobades per l’Anarquia al noranta van ser un dels múltiples intents que les anarquistes ens coordinessim. Per uns debats (divisions anarcosindicals) o per uns altres (divisions social/antisocial) sempre han anat malament. Falsos debats al meu entendre i, sobretot, mal plantejats i en un espai on no calia.

CLAU DE VOLTA

32

Ben entrada la dècada del dos mil la situació seguia encallada. Uns insistien en les velles formules fallides: El mes de setembre de 2007 amb el títol de «Es tiempo de reorganizarnos» el grup Diáspora de la FIJL de Sala-manca publicava un text on

apostava per la reorganit-zació específica de l’anar-quisme, concretament de les Joventuts Llibertàries. El model que proposaven era el clàssic: «expandir al máximo sus ideas en la sociedad en general y en la CNT en particular». El text reconeixia la debilitat d’aquesta estructura (CNT, FAI, JL, Mujeres Libres), i assenyalava com a causes d’aquesta debilitat el des-prestigi de l’anarcosindica-lisme i l’auge dels plante-jaments espontaneístes de l’insurreccionalisme i l’in-dividualisme. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya que havien passat a l’insu-rreccionalisme a finals dels noranta i que ja estaven inac-tives ―després de diversos cops repressius― responien l’agost de 2007 criticant de manera encertada al meu entendre el model «sindica-to-partido-juventudes» del grup Diáspora. Tanmateix no proposava res. Simple-ment aixecaven la veu fent canviar de sigles als que van passar a ser la Federació Ibérica de Juventudes Anar-

quistas (FIJA) que seguint la línia marcada pel text del grup Diáspora existeixen des de novembre de 2007 amb escassa presència a Catalunya i que finalment, l’any 2012 van adoptar de nou les sigles JJLL en plegar les JJLL insurreccionals.

Amb ganes de superar tot això, i amb ganes de crear una organització flexible, nova, que ens mantingués relacionades més enllà de la nostra tendència anàr-quica vam convocar a Berga una trobada l’estiu de 2007. Concretament a Espinalbet. Van ser aquestes ganes d’op-timitzar esforços, per ser més fortes i per expandir les

idees i les pràctiques lliber-tàries que van fer nàixer la xarxa de comunicació anar-quista. Els dos primers anys de vida de la Xarxa Anar-quista no van ser dolents, podríem dir que de mínims, la prudència ens guiava per tal que la cosa funcionés i potser aquesta prudència va ser excessiva. Cap al 2010 la Xarxa va deixar d’existir, tot i que l’En Veu Alta, la seva publicació va sortir un temps més. Alguns motius del fracàs d’aquest intent van ser la falta de compro-mís (motivada per la polimi-

litància de moltes, la cultura del no compromís, i la des-confiança), i la no definició orgànica (el no encaix de les individualitats, no compren-dre que era una coordinado-ra i no un grup, no admetre diferents maneres de fer, no clarificar prou el funciona-ment de la xarxa, etc).

Ara mateix segueix exis-tint la necessitat de rela-cionar-nos o organitzar-nos (per mi és el mateix) de ma-nera estable per poder ser més efectius, per possibili-tar el desenvolupament de campanyes puntuals o per-manents d’utilitat comuna, per coordinar-nos de mane-ra pública o privada, tots els grups o alguns, per fer front a la repressió, per visibilit-zar l’anarquisme com l’op-ció transformadora que és, per combatre tota forma de poder i tota forma d’explo-

tació, etc. Aquesta necessi-tat u oportunitat és urgent, sobretot, en un moment en que el poder ens mostra la seva pitjor cara, en un mo-ment en que els poderosos espolien la societat i on da-vant la necessitat de canviar les coses molts insisteixen equivocadament en les fal-ses dreceres que dona el sis-tema: les eleccions, els par-tits polítics i la democràcia representativa.

La qüestió és si serem capaces de tirar endavant aquesta important tasca.

Ara mateix segueix existint la necessitat de relacionar-nos o organitzar-nos de manera

estable per poder ser més efectius

Aquesta necessitat u oportunitat és urgent, sobretot, en un moment en que el poder ens

mostra la seva pitjor cara

33

elsLlibertariscontra les institucions

L’anarquisme és una idea que re-nega del poder de les institu-cions. Això és indiscutible. No

obstant això, la relació entre la re-presentativitat institucional i les dife-rents organitzacions anarquistes no ha estat única al llarg de la història, així com no és única entre els dife-rents corrents principals adscrites a aquesta ideologia. A dia d’avui, en el si de l’etern debat sobre l’adapta-ció de la lluita anarquista al context actual, hi ha diversos plantejaments que suavitzen molt aquesta relació entre l’anarquisme i l’estat, per tal de contribuir, o això diuen, a una major acceptació de les idees i les lluites i a una major eficàcia de les mateixes.No obstant això, és inevitable ob-

servar una repetició de vells de-bats amb embolcalls nous. Això fa imprescindible acudir a la història per aprendre dels vells errors comesos. Només així podrem realment adap-tar les nostres idees i pràctiques a la societat del segle XXI sense caure

en eufemismes que amaguin un de-sistiment dels nostres principis més bàsics. I és que l’anarquisme, per sobre de totes les coses, és una ideologia basada en uns principis molt bé assentats, els quals a dia d’avui tenen plena vigència. Per tant, l’adaptació en tot cas haurà de venir en el terreny de la tàctica, de les ei-nes de les que ens dotem, sempre te-nint en compte que l’harmonia entre aquestes i els principis que ens defi-neixen és condició “sin equa non”.Partint d’aquesta base i malgrat

tot això, ens trobem en la història amb múltiples exemples de perso-nes i organitzacions que, al·ludint a una qüestió merament estratègica, o bé justificant-se en les dures circum-stàncies, han traït contundentment els principis bàsics de l’anarquisme. Aquells principis que, per bàsics, el defineixen, i sense els quals allò que es posi en marxa podrà ser moltes coses, però no podrà ser anarquista.

Acció Llibertàriade Sants

CLAU DE VOLTA

34

Antecedents.

En el cas de l’estat espan-yol, el desenvolupament de propostes que conciliaven l’acció anarquista amb la via institucional ve de lluny, i ha estat present durant tota la història de les orga-nitzacions més importants, com la CNT, la FAI o fins i tot, encara que en menor mesura, en la FIJL. L’exem-ple més característic va ser la decisió per part de les cú-pules de la CNT i la FAI de contribuir al govern de la República aportant diver-sos ministres, a la vegada que les bases d’aquestes organitzacions feien la re-volució social al marge d’aquestes vies. Aquest fet es pot considerar la con-seqüència de diversos me-sos de col·laboracionisme entre les organitzacions revolucionàries i les ins-titucions, estratègia que va contribuir a verticalitzar aquestes organitzacions i facilitar les estructures de poder en les mateixes, el que indubtablement va fi-nalitzar amb una traïció per part de les cúpules col·laboracionistes cap a les bases revolucionàries. Va ser el preu de la decisió de col·laborar amb l’estat en lloc de destruir-lo.

La participació dels anar-quistes en el govern de la República no és un fet pun-tual. Des de temps enrere existien ja tendències dins de la CNT que advocaven per trencar amb el tradicio-nal rebuig de l’anarquisme cap a les institucions. El per-

sonatge més famós d’aques-ta línia de pensament va ser Àngel Pestaña, secretari ge-neral de la CNT en dues oca-sions, i impulsor del “mani-fest dels trenta” en què es defensava una CNT sense ideologia. Pestanya final-ment va ensenyar les seves cartes amb la fundació del Partit Sindicalista, en què obertament abraçava el par-lamentarisme, concorrent a les eleccions dins del Front Popular, i sent triat com a representant per a les Corts Generals. I com diem no són exemples aïllats. Posterior-ment a la guerra tindríem intents seriosos d’acosta-ment entre alguns sectors de l’anarquisme fins i tot amb l’estat franquista (el cincopuntismo) i ja en la de-mocràcia observem l’accep-tació per part d’un sector suposadament anarcosin-dicalista en el que vindria a ser l’equivalent del par-lamentarisme al món sindi-cal: els comitès d’empresa (CGT, Solidaritat Obrera ...).

Casos actuals.

Actualment hi ha diver-ses corrents de pensament reclamades com anarquis-tes que tracten de pre-sentar la participació en les institucions com una qües-tió merament tàctica, com una possibilitat que es pot escollir o no, però que no influeix d’una forma im-portant en l’essència del que es pretén aconse-guir. Des d’aquestes pos-tures normalment es critica l’anarquisme “clàssic” per considerar-lo maximalista i

inoperant, alhora que pre-tenen fer-nos creure que el seu, per contra, és un anar-quisme madur, heterodox i no dogmàtic.

Un exemple d’aquest ti-pus de corrents és el mu-nicipalisme llibertari. Des d’aquesta denominació es defensa la participació en les eleccions municipals per posteriorment poder pro-moure assemblees que si-guin les que realment pren-guin les decisions. Des de la seva perspectiva, el concó-rrer a les eleccions és una qüestió merament estratè-gica, ja que el seu fi és la gestió mitjançant assem-blees del municipi. No obs-tant això, en realitat el per-judici que es causa és molt més gran, ja que el que real-ment es fa no és gestionar la vida social del munici-pi en base a valors lliberta-ris, sinó democratitzar la participació en la gestió institucional d’aquest, és a dir, participar en una as-semblea que en nom de tots decidirà com s’aplicaran al municipi les lleis de l’estat, tractant (se suposa) de mi-nimitzar els seus efectes ne-gatius, però no qüestionant d’arrel, per exemple, la di-visió de classes, la propie-tat privada, el treball assa-lariat... D’aquesta manera el nom de l’anarquisme queda diluït, en el millor dels casos, en un perfec-cionament de l’estat demo-cràtic, però no en un qües-tionament del mateix, i molt menys en una confrontació amb el mateix.

35

Els llibertaris contra les institucions

A Catalunya, el municipa-lisme (a seques) té la seva màxima representació en l’organització CUP, i la seva utilització de les institu-cions de l’estat ha pujat de categoria, fins al nivell del parlament català. D’aques-ta manera, molts antics lli-bertaris i fins i tot alguns que avui dia segueixen au-toproclamant com a tals han donat suport o donen su-port a la candidatura de la CUP al parlament de Catalunya. Fins i tot des de sectors llibertaris que no s’atreveixen a donar su-port obertament l’aventu-ra parlamentària, s’advoca per un “canvi de mires” per una “obertura i adaptació al nou context polític que es dóna a Catalunya” i per “deixar els dogmes a part”. Tot això embolicat en un dis-curs molt nou, però que no deixa de ser el vell projecte de recolzar un partit polític que es presenta a les elec-cions, la qual cosa implica necessàriment i sense cap mena de dubte abandonar els més bàsics principis de l’anarquisme.

Un altra corrent llibertària que últimament s’està apun-tant a això de presentar-se o recolzar candidats en dife-rents tipus d’eleccions són els anomenats “especifis-tes”, o “neo-plataformis-tes”. Aquests corrents són, en principi, essencialment organitzatives, i proposen la constitució d’organitza-cions llibertàries fortament cohesionades per mitjà d’un programa polític. No defu-gen de termes tradicional-

ment rebutjats per l’anar-quisme com el de “partit” o “programa”, i tenen una gran influència de la històri-ca proposta del grup Dielo Truda en favor d’una Unió General d’Anarquistes, tam-bé conegut com manifest de la Plataforma, d’aquí la denominació que se’n fa (normalment des de fora). Aquest tipus d’organitza-cions no han tingut molt ca-lat històricament, però en l’actualitat gaudeixen de certa importància a Llati-noamèrica, especialment a Xile, Uruguai o el Brasil. Precisament en els dies en què s’escriu aquest article són notícia dues organitza-cions xilenes: el FEL (Fren-te de Estudiantes Lliberta-rios) i Red Libertaria.

El primer és notícia pel fet que una de les seves mem-bres ha estat escollida com a presidenta de la FECH (Federación de Estudiantes de la Universitad de Chi-le), arran de la candidatu-ra conjunta que el FEL va presentar a aquestes elec-cions amb altres formacions estudiantils d’esquerres. La FECH és un òrgan estudian-til unificat, en el qual en-tren en disputa les diferents opcions polítiques, amb vis-ta a “presidir” el moviment estudiantil. Malgrat que en principi és un òrgan au-tònom respecte a l’estat, reprodueix la lògica parla-mentària a la perfecció, de manera que perquè la com-panya anarquista hagi sortit com a presidenta, ha hagut de integrar-se en una plata-forma electoral (anomena-

da “Lluitar”) i desenvolupar tota una campanya electo-ral amb l’objectiu de guan-yar vots. D’ara endavant es dóna una estranya contra-dicció, ja que suposadament el seu objectiu era “presi-dir” el moviment estudiantil per garantir el seu desen-volupament com a subjec-te polític autònom, però no obstant això, com ells ma-teixos reconeixen, la presi-dència els situa en un lloc privilegiat per impulsar de-terminades propostes que ells considerin interessants.

El cas de Red Libertaria és més complicat, ja que han donat suport oberta-ment a un candidat a les eleccions presidencials de Xile (Marcel Claude). Se-gons altres anarquistes xi-lens no plataformistes(1), Red Libertaria es compon, entre d’altres, de militants de l’OCL (Organización Co-munista Libertaria), princi-pal organització neoplata-formista del país. La creació de Red Libertaria respon-dria segons aquests com-panys a un intent de que el seu suport als mètodes elec-torals no suposés un trenca-ment en les seves organitza-cions matriu, alhora que les protegiria de les previsibles crítiques que arribarien des dels sectors no-plataformis-tes.

Els arguments que s’uti-litzen en els dos casos ja són coneguts: adaptació a la realitat social, tren-car amb el dogmatisme, ser madurs, ser realistes... No obstant això en les dues

CLAU DE VOLTA

36

estratègies acaben, un cop més, per trencar amb els principis més bàsics de l’anarquisme. Curiosament a Xile, aquestes organitza-cions no són molt parti-dàries de autoproclamar-se anarquistes, i prefereixen que se les conegui com co-munistes llibertàries, lliber-tàries a seques o fins i tot anarco-comunistes.

El cas estrella: els comitès d’empresa.

Ens veiem en l’obligació de ressenyar aquest cas per la incidència directa que ha tingut en el desenvolupa-ment de l’anarquisme a l’es-tat espanyol en general i a Catalunya en particular. La implantació del model de comitès d’empresa ve do-nat en una època, la Tran-sició, d’una gran activitat obrera, i d’unes perspecti-ves revolucionàries molt se-rioses, en concret per part de l’anarquisme i l’anarco-

sindicalisme, que ràpida-ment s’havien reorganitzat i suposaven un perill molt real per al vell i el nou rè-gim. Els anomenats Pactes de la Moncloa, en què es va aprovar el desenvolupa-ment de la transició, van su-posar un dur cop a tots els corrents revolucionaris pre-sents en el panorama social i sindical. Hi havia un cli-ma de tensió, i l’objectiu de la naixent democràcia era apaivagar aquesta tensió a favor d’una transició pacífi-ca i tranquil·la que no alte-rés en gran mesura l’estruc-tura social i política del país.

El paper que en aquest es-cenari van jugar els comitès d’empresa va ser canalit-zar la ràbia de les vagues i conflictes laborals cap a una representativitat dins dels centres de treball, en què els partits polítics eren substituïts pels sindi-cats en el paper de repre-sentants dels treballadors.

Aquests, en lloc de prota-gonitzar lluites, havien de dipositar un vot en què ce-dien la seva veu a un repre-sentant sindical, el qual in-tervindria davant l’empresa per, suposadament, defen-sar els interessos dels treba-lladors. En aquest context, els interessos dels treba-lladors ràpidament es van diluir en els interessos dels sindicats que els represen-taven, als quals els havien ofert, per completar la ju-gada, quantioses sumes de diners estatals, locals, pri-vilegis laborals (alliberats, hores sindicals)... D’aques-ta manera, els interessos dels sindicats eren cada ve-gada més propers als de les empreses i els de l’estat, i més llunyans als dels treba-lladors.

En aquell moment els anarquistes van mantenir una posició radicalment en contra dels comitès d’em-presa, anticipant el resultat

Edifici parlamentari a Ottawa, Canada

37

Els llibertaris contra les institucions

que tindrien els mateixos. Per això, no només no es presentaven a les eleccions sindicals, sinó que intenta-ven sabotejar-les en la me-sura del possible. Per això, en aquesta situació, l’accep-tació d’una part de la CNT de les eleccions sindicals va suposar uns enfronta-ments interns tan aferris-sats, els quals van deri-var amb el temps en una escissió que va donar lloc al que avui es coneix com CGT. Això, sumat a una gran cam-panya per part de l’Estat per debilitar l’anarquisme, van ser dos motius impor-tants que van contribuir al desmantellament del movi-ment llibertari de l’època, el qual per la seva extensió i combativitat suposava una seriosa amenaça per al rè-gim incipient.

Avui en dia nombrosos mi-litants que van viure l’època reconeixen que els comitès d’empresa van ser una gran traïció que va contribuir a la desaparició de la conscièn-cia de classe i la desmobi-lització el moviment obrer en aquest país. Per això, la participació en els mateixos se’ns fa inadmissible, i no entenem com és possible que persones que es reco-neixen com llibertaris par-ticipin d’aquestes institu-cions.

Un vell debat.

Com veiem, al llarg de la història, la participació dels anarquistes en pro-cessos electorals represen-tatius ha estat motiu de de-

bat. No obstant això, des de la nostra òptica, el rebuig a aquest tipus de participació política s’assenta en uns ar-guments molt bàsics: el re-buig a la representativitat política i/o el delegacionis-me(2).

La representativitat polí-tica és la base dels règims democràtics parlamenta-ris, i es basa en l’elecció d’un grup minoritari de per-sones (representants) que prendran les decisions que afecten el conjunt de la so-cietat (representats). L’elec-ció d’aquests representants podrà ser més o menys de-mocràtica, però en tots els casos les decisions preses pels mateixos vincularan al conjunt de la societat, esti-gui d’acord o no amb aques-tes decisions. En un context estatal, la garantia que la voluntat dels representants es dugui a terme és la llei, i aquells individus que es neguin a acatar aquestes normes seran penalitzats i castigats mitjançant repres-sions de diversos tipus.

El grau de representativi-tat també pot ser molt varia-ble. La versió més autoritària és la que imposa decisions sense tenir absolutament res en compte l’opinió dels representats (vegeu un go-vern absolutista). No obs-tant això també hi ha ver-sions més democràtiques, aquelles, per exemple, que sotmeten a referèndums qualsevol decisió rellevant per garantir que es té en compte l’opinió dels re-presentats. També existeix aquest model representa-

tiu a diferents escales: des del parlament fins a les co-munitats de veïns, passant per ajuntaments, comitès d’empresa... En tots els ca-sos es produeix un control per part dels representants de la presa de decisions, bé sigui directament decidint en nom de tots, o bé mar-cant uns ritmes de com s’ha de prendre la deci-sió, establint votacions, referèndums o assemblees a criteri propi, és a dir, im-posades.

Com anarquistes no podem menys que criticar la repre-sentativitat en base a diver-sos arguments molt senzills. D’una banda, ens neguem a triar a ningú perquè prengui decisions per nosaltres, sinó que optem per l’elecció de delegats que transmetin la veu de les nostres assem-blees a espais de major àm-bit, però aquests delegats en cap moment podran decidir res que no hagi es-tat prèviament acordat pel conjunt d’individus que con-formen l’assemblea. D’al-tra banda, ens neguem a acceptar aquelles decisions que entenem que han estat preses a esquenes de nosal-tres, per part de qui sigui, i ens reservem el dret a des-obeir qualsevol intent d’im-posició.

Evidentment aquesta ac-titud xoca frontalment amb tots els models d’organitza-ció social que atorguen po-der a una part perquè de-cideixi pel conjunt. I ens és igual en quin àmbit de la societat es produeixi aquest

CLAU DE VOLTA

38

fet, no ho acceptem ni per governar un estat ni per di-rigir una comunitat de veïns.

Especialment, les institu-cions...

Basant-nos en la críti-ca a la representativitat, trobem especialment greu la participació en insti-tucions de l’Estat. Ente-nem que són una imposi-ció de la qual no podem escapar i ens agradi o no sempre haurem d’assu-mir les conseqüències de la seva existència: bé obeint-les i no sent lliures, o bé des-obeint-les i patint la seva repressió. Les institucions estan garantides per l’es-tat mitjançant la llei, i el fet de no acceptar-les és cas-tigat i sancionat. Per això no només pensem que no és convenient participar-hi, sinó que a més critiquem a aquelles persones que ho fan, ja que sense tenir-nos en compte ens obliguen a acceptar un joc que ens re-sulta menyspreable.

No volem entrar en les bo-nes o males intencions que pugui tenir una persona que es presenta a les eleccions al seu poble o al comitè de la seva empresa, sinó manifes-tar la incompatibilitat de fer això i alhora pretendre inte-grar-se en una lluita anar-quista, que per definició, s’oposa a aquests mètodes.

... Però també a “casa nos-tra”.

D’altra banda, tot i que els sistemes representatius so-

len estar emparats per l’es-tat mitjançant les lleis, és a dir, solen ser “vies oficials”, el delegacionisme s’impo-sa també com una forma tradicional d’organització, traslladant-se a qualsevol àmbit al marge del control de l’estat, com pot un club de futbol o una organització política revolucionària. Fins i tot en una organització anarquista.

En aquest cas, la represen-tativitat podria aparèixer en forma d’acumulació de po-der per part de comissions, comitès, etc; que sobre la base d’acords ambigus uti-litzin un mer mandat de ges-tió per a modificar, ampliar o generar acords al marge de les assemblees sobi-ranes. D’aquesta manera, les persones que formen part d’aquests comitès, co-missions, etc, actuarien en qualitat de represen-tants de les assemblees, exercint el que es coneix com “executivisme” i que no és altra cosa que una “ver-ticalització” de l’organitza-ció, és a dir, un buidament de l’essència horitzontal i igualitària i la creació d’una cúpula dirigent.

També es podria generar aquesta representativitat derivada de mecanismes de presa de decisions com el vot, el qual fàcilment dege-nera en una imposició de les majories a les minories, les quals hipotèticament han d’acceptar els acords majoritaris per ser vincu-lants, i defensar-los en nom de l’organització.

En aquest cas, l’obliga-ció d’acceptar acords que no són compartits, o almen-ys l’obligació de defensar l’organització que els pren, converteix les minories en “representats” de la majo-ria.

El perill que represen-ta l’aparició de “represen-tants”, dirigents o grups de poder s’ha de tallar des del principi mateix del pac-te associatiu. Una idea és, com hem expressat en ocasions anteriors, ve-tar l’accés a càrrecs de gestió a aquelles persones que formen part de proces-sos electorals de qualsevol tipus, bé sent candidats, o bé donant suport als ma-teixos per mitjà de partits, sindicats altre tipus de asso-ciacions polítiques. També s’han d’idear mecanismes de control cap a tots els càrrecs i delegacions, de manera que la capacitat de decisió correspongui únicament a l’assemblea, i en cas que es violi aquesta premissa, aquests puguin restituir la capacitat de nou a l’assemblea i bloque-jar i replantejar tots aquells acords que hagin estat pre-sos sense el consentiment de la mateixa.

Finalment, assenyalar que per evitar l’acumulació de poder de les majories sobre les minories creiem que cal evitar mecanismes de pre-sa de decisions com ara el vot, sobretot en assump-tes d’especial rellevància per al conjunt de l’orga-nització. En aquest sentit

39

Els llibertaris contra les institucions

ens expliquem de forma més extensa en un altre article centrat en aquesta qüestió.

Conclusions.

L’anarquisme, tot i ser un cos d’idees força ampli i he-terogeni, ha de compartir en totes les seves interpre-tacions un rebuig contun-dent a la representativitat institucional i a tot tipus d’eleccions. Això és una con-seqüència immediata dels seus principis d’igualtat i llibertat de tots els indivi-dus, així com una defensa de la tàctica fonamental dels anarquistes: l’acció di-recta.

La participació en elec-cions de diversos tipus o en mecanismes de representa-tivitat institucional ha estat posada en pràctica històri-cament en nombroses oca-sions, sense aportar en cap cas res positiu al moviment anarquista ni a la societat en general. És més, ha conduït al moviment a escissions i divisions que l’han debili-tat, així com ha contribuït a generar en l’opinió pública acrítica un biaix de valora-ció negativa cap a aquells sectors que es van mantenir fidels als principis del movi-ment (ortodoxos, sectaris, dogmàtics), enfront de la valoració positiva d’aquells altres sectors que van cedir a les normes de joc del siste-ma (heterodoxos, aperturis-tes, inclusius, realistes ...).

Actualment hi ha una certa expansió de les idees anar-quistes. No obstant això veiem com amplis movi-

ments socials es doten d’una metodologia en certa mesu-ra anarquista, basada en les assemblees i l’autoges-tió, però alhora, potser per la pressió mediàtica, di-rigeixen el contingut del seu discurs cap a postures fàcilment assumibles per l’estat, democràtiques, nor-malment de tall socialdemò-crata. En aquest procés la distància entre el llibertari i l’institucional es redueix, apareixent tendències que sota el paraigua de l’anar-quisme defensen postulats i pràctiques col·laboracio-nistes amb el sistema.

Es fa urgent la posada en valor del paper insurrec-cional i de confrontació de l’anarquisme respecte a l’estat i les seves institu-cions. No ens val un po-sicionament passiu, una “abstenció”, sense més, a les eleccions. Hem de defensar l’autoorganització com a única sortida a la re-presentativitat i el delega-cionisme, i això comporta combatre i sabotejar tots els processos en què es vulne-ri la capacitat de decidir de l’individu per si mateix.

La representativitat i el poder no només apareixen en les institucions de l’Es-tat, sinó que també està present en algunes organit-zacions autodenominades llibertàries. Per això, si el que volem a construir una convivència veritablement horitzontal i assembleària, hem d’evitar de totes totes l’aparició d’aquestes ten-dències autoritàries en el si

de les nostres lluites.

Avui en dia és completa-ment necessàri la reivindi-cació d’un anarquisme que no lluiti pel possible o pel realista, sinó per allò que consideri just. I la millor manera de lluitar per això és sent honest, no jugant a jocs polítics on el que millor somriu guanya, sinó plan-tejant les lluites des de la transparència i l’honradesa que des d’antic han diferen-ciat a l’anarquisme d’altres idees.

Notes:

1. Sobre el anarquismo elec-torero…”Oportunismo, Refor-mismo y Ambigüedad”. La realidad del “sector libertario” en Chile. Article disponible a: http://www.hommodolars.org/web/spip.php?article5059

2. En referir-nos a delega-cionisme parlem de la cessió voluntària de la capacitat de decidir a una altra persona, és a dir, de l’elecció d’un re-presentant. Per exemple, un votant, “delega” les seves de-cisions en el partit polític al que vota. No obstant això la representativitat és el fet que un o un grup d’individus ad-quireixi poder de decisió per un conjunt, el qual en el millor dels casos els haurà designat voluntàriament com a representants, però que no necessàriment és així.

40

Cicle monogràfic

RECUPEREMLA MEMÒRIADE LA TRANSICIÓDe la dictadura a la monarquia

Com a Assemblea Llibertària UB Ra-val —formada entorn de les facultats de Geografia i Història i Filosofia de

la Universitat de Barcelona — sovint hem posat sobre la nostra pròpia taula la con-tradicció que suposa organitzar-nos en un marc institucional com aquest. La Univer-sitat com a organisme públic —a efectes pràctics, una propietat privada de l’estat— és una institució jeràrquica, prenyada de relacions de dominació i exercicis de poder. La participació en aquest sistema educatiu és, doncs, un punt com a mínim conflictiu en el nostre marc teòric anarquista.

No obstant això, com a estudiants de clas-se treballadora i consciència llibertària, in-tentem conformar un espèrit crític i d’acció contra aquest modus operandi que, amb un clar interès polític, s’utilitza per filtrar un tipus de coneixement i aprenentatge. És en aquest sentit i en aquest context on

s’enmarca aquest Cicle sobre memòria de la transició de la dictadura a la monarquia parlamentària.

Tot va començar a la segona, i última, assignatura de generalitats històriques contemporànies del Grau d’Antropologia Social i Cultural. L’anomenada —potser a l’atzar— Món Actual tracta el període que abarca des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a la fi de la Guerra Freda i la desintegració de la URSS. Cada assig-natura de Grau té unes hores que segons el pla d’estudis han de ser pràctiques. La proposta de l’assignatura de Món Actual del curs passat consistia en fer un treball d’aproximació a un tema flexible com és el de “memòries de la guerra”.

Per fer-ho el professor proposava tres pe-l·lícules relacionades per tal de desenvolu-par aquest contingut: una sobre la situa-

Miting de la CNT a Montjuïc (Barcelona, 1977)

Manel Armengol Assemblea LlibertàriaUB-Raval

41

Recuperem la memòria de la transició

ció a Alemanya en la etapa inmediatament posterior a la Segona Guerra Mundial, un altra en el context de la postguerra més tardana a Alemanya i un altra dels mo-ments previs a l’imposició de la dictadura a Uruguay.

Tot i l’inqüestionable in-terès d’aquestes opcions, l’absència de propostes per l’estudi i l’aprofundiment de la memòria de la guerra en el nostre propi context va ser un clar símptoma de malaltia social de l’oblit.

Un govern colpista, 40 anys de repressió, perpetració de crims de lesa humanitat en-cara sense jutjar, un procés de trauma irresolt… No són dades de suficient entitat per esdevenir una prioritat educativa a la UB o, almen-ys, en una assignatura per comprendre el Món Actual?

En ocasió de la publica-ció del llibre Grups autò-noms, una crònica armada de la transacció democràti-ca (Joni D., 2013), vam plan-tejar al professor la possibi-litat de tractar el tema de la pròpia memòria, centra-da en el fosc període de la Transició espanyola.

La proposta va ser accep-tada amb el canvi, però, de la documentació de referèn-cia: un documental produït pel Memorial Democràtic on hi ha un fragment/episo-di del cas de l’assassinat de l’Agustín Rueda i també la cronologia de la lluita de la COPEL feta pel Centre de Documentació Arran.

Analitzant en formacions internes de l’Assemblea el documental suggerit pel professor i aprofundint en la figura política de l’Agus-tín —en el seu cas molt lliga-da a la personal— hem (re)comprovat com el discurs que ens ha ofert la Univer-sitat de Barcelona descon-textualitza les persones de la seva dimensió política. Es dóna una visió dels fets su-perficial i difosa, si no clara-ment tendenciosa. A més, la gestió de la memòria, inclús l’oficial, hauria de tenir en compte les víctimes i testi-monis de la repressió fran-quista. Però com hem pogut saber, el documental pro-posat, 69-78 prescrit, no té ni l’aprovació de la família ni la de l’Associació Amics d’Agustín Rueda, que tre-ballen permanentment per mantenir viva la memòria del cas exigint reparació.

La conclusió d’aquesta ex-periència és que la trama de la memòria oficial sobre el període de la transició, mai podrà assimilar casos com el que ens ocupa, on l’idea-ri antiautoritari pren forma real en fets concrets, en un entorn concret de lluita que no cedeix terreny, ni davant la falta de compromís ètic en el procés de significació de la memòria, ni davant la falta de voluntat per im-posar un mínim de justícia transicional en el període postfranquista.

Des de l’Assemblea Lliber-tària, i gràcies a la col·la-boració d’una professora

afí, hem aconseguit posar l’exposició sobre el cas, feta per Amics d’Agustín Rueda, durant un mes a la segona planta de l’edifici. La mostra s’ha mantingut més temps del concedit, un fet que no ve de les facilitats donades per la institució, sinó justament per la motivació que hem tingut davant les dificultats que ens ha posat la Univer-sitat. I, evidentment, per la voluntat d’okupar el màxim possible un espai restringit al coneixement oficial i polí-ticament correcte.

Paral·lelament, hem orga-nitzat un cicle de quatre xe-rrades complementàries, tres de les quals ja han es-tat realitzades. A la prime-ra trobada vam aprofundir en el cas de l’assassinat de l’Agustín Rueda Sierra. Ens interessava contextualit-zar-lo durant l’època de la transició en la seva dimen-sió històrica, política i social. L’Adelina García, professora de la UB, i el Joni D. van in-troduïr el tema en el que va ser el nostre segon debat extern sobre memòries de la transició (el primer el vam realitzar al desaparegut i enyorat CSO conegut per to-txs com “la carbo”, on vam comptar amb la presència i memòria de Maria Rueda, Andrés Grima, Manel Tira-do i Juan Pedro).

La segona xerrada-debat va centrar-se en la infiltra-ció policial. Per una banda, vam parlar sobre casos oco-rreguts durant la transició, com el d’Eduardo Soler, El Rubio, que va ser el respon-

CLAU DE VOLTA

42

sable de la caiguda d’Agus-tín Rueda, o el de Joaquín Gambín i el cas Scala. Per l’altra, el Jesús Rodríguez ens va presentar casos del passat més inmediat, es-mentant a personatges com el del conegut com Albert Martínez, que en la seva tas-ca d’infiltració va viatjar fins i tot a Chiapas, i Àngel Gran-des Herreros, infiltrat en el moviment okupa i descobert definitivament com a policia quan va sortir als diaris acu-sat d’assassinat d’una dona a Madrid.

La tercera xerrada, rea-litzada amb la col·labora-ció del professor de la UdG Marco Aparicio, es va fer al porxo de l’edifici UB Raval

en el marc de la jornada de classes al carrer organitza-da per l’Assemblea de Fa-cultats. Aquesta trobada es va centrar en la reconversió jurídica de la dictadura a la monarquia parlamentària, on el tret fonamental va ser i és la continuïtat del mateix projecte socio-polític, que empra un cos jurídic basat en lleis d’excepcionalitat per justificar la persecució ideològica.

Per últim, el dia 28 d’abril a les 18h, a un aula per confir-

mar de la facultat, està pre-parada l’última xerrada que tanca aquest cicle concret, (no així l’eix que pretenem treballar sobre memòria,

Malgrat les contradiccions que comporta ser una assemblea llibertària en el si d’una ins-titució decidídament pública, també trobem espais per reafirmar la rao de ser de la nostra

assemblea.

feina ineludible en una as-semblea llibertària inseri-da, d’alguna manera, en la facultat de Geografia i His-tòria). Aquesta última xerra-da del present cicle inten-tarà recollir i analitzar les problemàtiques que es tro-ben a l’hora de fer real la re-cuperació de les memòries. Comptarem per fer-ho amb la col.laboració del Grup de Treball de Memòria Històri-ca de la CNT... Tothom que pugui llegir-ho abans de la publicació queda convidatx.

En definitiva, volem aca-bar aquest escrit constatant que, malgrat les contradic-cions que comporta ser una assemblea llibertària en el si d’una institució decidída-ment pública, també trobem espais per reafirmar la raó de ser de la nostra assem-blea.

Sense anar més lluny, quan un professor, com qui no vol la cosa, suggereix, en mig de classe, que la bandera de La Falange és vermella i negra per alguna cosa o quan, aïlladament, deixa anar que durant els Fets de Maig part del govern era anarquista sentim que pren tot el sentit que una assem-blea com la nostra esdevin-gui una realitat. Sentim que és del tot necessari una or-ganització sòlida que con-fronti el discurs del poder, que esdevingui un espai de teoria i pràctica llibertària que mantingui una postura de dignitat rebel davant les seves eines de domesticació cívica i democràtica.

Universitat de California, 1968 Dennis Stock

43

Anarquisme social o vivencial?

Pep i jo

CLAU DE VOLTA

44

ANNEXHamburg, 1954 Thomas Hoepker

45

Annex

Convocatòria Trobada Anarquista de Catalunya

INTRODUCCIÓ

Amb l’arribada de la crisi, hem vist com s’aguditza la conflictivitat social, determi-nades situacions ens fan veure que en el que portem tant temps insistint, la no cri-minalització de la violència és possible. No solament això, molta gent externa al gue-to es suma i la utilitza com a recurs quan no té una altra opció. Molts comencem a qüestionar-nos el que semblava que era el nostre principal objectiu polític, l’ús de la violència i la conflictivitat social com a fi en si mateix quan s’interromp el funcionament d’un Parlament i fins i tot d’una ciutat amb la diversitat de tàctiques, utilitzant la resis-tència passiva i també activa. Comencem a veure la necessitat de generar alternati-ves a aquest món, que és necessari crear referents polítics als barris i pobles que mitjançant el seu treball i pràctica diaris demostrin que el nostre ideal va més enllà de la conflictivitat generada en moments puntuals.

La idea d’aquesta trobada sorgeix de l’anàlisi de les vivències que com a col•lec-tiu hem experimentat al llarg d’aquest any i de la nostra percepció de com s’estruc-tura el moviment llibertari o anarquista en l’actualitat, sorgeix d’una necessitat de conèixer-nos que molts compartim i que al llarg d’aquest any s’ha materialitzat mit-jançant trobades i debats entre companys, ja siguin els organitzats per diferents grups o col•lectius anarquistes o aquells que de manera informal es donen en el dia a dia. Ens veiem doncs amb la necessitat com a grup de plantejar aquesta trobada amb una

sèrie de punts a debatre de cara a poder avançar i construir una mica d’aquesta ne-cessitat que molts tenim.

Com a experiència veiem necessari plas-mar sobre el concret des d’on sorgeix el nostre actuar polític com a grup anarquis-ta, no amb l’ànim de marcar una línia po-lítica única en aquesta trobada si no per entendre sobre que base política sorgeix la nostra necessitat d’ajuntar-nos. Acció Llibertària de Sants és un grup anarquis-ta de caràcter públic, amb una projecció de treball local, que aspira a construir un moviment polític propi de caràcter antica-pitalista i antiautoritari, sent per a nosal-tres sinònims d’anarquista o llibertari. La nostra lluita s’encamina amb la voluntat de la transformació social sobre la base dels principis anarquistes, entenent-nos no com a referent polític únic, sinó com a part d’un ampli ventall de possibilitats i actuars anàr-quics amb els quals ens solidaritzem i amb els companys dels quals compartim altres necessitats o finalitats.

TROBADA

L’àmbit geogràfic d’on sorgeix aquesta Trobada és Catalunya, principalment per-què compartim unes estructures de poder a les quals combatre (marc repressiu i le-gal) i perquè ens costa pensar en neces-sitats concretes del nostre quefer polític actual que vagin més enllà d’aquest àmbit territorial (proximitat geogràfica). Per a les necessitats del més enllà existeixen altres mecanismes al nostre abast que poden ser desenvolupats en un altre moment.

Acció Llibertàriade Sants

CLAU DE VOLTA

46

- Objectiu de la trobada: po-sada en comú de recursos i necessitats i debat entorn de la necessitat d’organit-zar-nos.- Participants:   grups o col•lectius anarquistes amb voluntat de construir un mo-viment polític propi. Des del nostre grup volem que que-di clar que amb aquesta de-finició queden exclosos els grups que siguin apèndixs d’altres organitzacions, així com aquells que acullin en el seu si a membres de par-tits polítics o persones que exerceixin algun càrrec de representativitat (que par-ticipin en eleccions de qual-sevol tipus, siguin membres de comitès d’empresa, etc).

La Trobada es realitzarà a finals de Juny i la fem públi-ca a dia 30 de maig després d’haver-la fet arribar a tots aquells grups o col•lectius que consideràvem oportuns o coneixíem de la seva acti-vitat, això ho fem amb la vo-luntat d’aconseguir una di-fusió major i que no es doni el cas de grups que no assis-teixin per desconeixença de l’existència d’aquesta pro-posta.

Es participarà de la Troba-da com a col•lectiu havent debatut la proposta amb anterioritat, és a dir, no es participarà a nivell indivi-dual. Per això, demanem als grups o col•lectius interes-sats que es posin en con-tacte al correu detallat al final d’aquest escrit, per tal de resoldre qualsevol dubte o per rebre la Proposta de Trobada al Complet.

Arrel d’un comunicat de convocatòria públic que es va fer arribar al màxim de col·lectius possibles dins del marc territorial català, va tenir lloc el 29 de Juny del 2013 la 1ª Trobada Anarquista de Catalunya.

El interès de la Trobada era parlar d’organització, i per tant d’objectius i necessitats del moviment. Ara el procés continua i a finals de Novembre tindrà lloc la 2ª Trobada Anarquista de Catalunya.

El procés està obert i els col·lectius, assemblees o grups anarquistes que vulguin participar poden contactar amb el procés a través del següent mail:

encontreanarquista@riseup.net

Salut i Anarquia!

2ª Trobada Anarquista de Catalunya

Benoit Courti

Comissió Preparatòria Trobada Anarquista

Annex

47

Aquest cap de setmana, al voltant de 20 col·lectius d’arreu del territori van parti-cipar a les jornades de la Segona Trobada Anarquista a Catalunya, en el marc del pro-cés amb què el moviment llibertari treballa per construir una organització comuna. Després d’una primera reunió el mes de juny, fruit de la necessitat organitzativa del moviment llibertari, dissabte i diu-menge els diversos grups van exposar i debatre les aportacions i esmenes que havien elaborat durant els darrers mesos.

Van acordar-se els primers objectius i consensos de mínims, amb el sentir ge-neral de caminar cap a una federació que articuli les relacions entre els col·lectius llibertaris catalans. També es va acordar establir el congrés fundacional de l’orga-nització al juny de l’any que vé. Fins lla-vors, mitjançant una comissió tecnica, con-tinua el procés de propostes i esmenes dels col·lectius per abordar tots els aspectes i donar-li forma.

D’altra banda, es convida a afegir-se a la iniciativa a tots aquells grups afins -assemblees de barri, estudiantils, escoles, ateneus- que encara no en formin part.

L’anarquisme consolida així l’esforç per donar resposta a l’acceptació creixent que el seu discurs recupera a casa nostra, que s’ha vist reflexada en un increment expo-nencial del nombre de col·lectius els da-rrers anys.

Amb aquesta iniciativa, el moviment lli-bertari reivindica la seva veu com a actor polític.

II Trobada Anarquista de Catalunya

Si esteu interessades/ats en participar del procés podeu contactar amb la co-missió técnica mitjançant el

següent correu.

encontreanarquista@riseup.net

La Segona Trobada Anarquista consolida la reorganització del

moviment llibertari catalàII Trobada

Anarquista de Catalunya

Clau de volta Editada al sec maig de 2014

48