Revista editada per:

Federació Anarquista de CatalunyaDesembre del 2015

Web:www.federacioanarquista.org

Correu electrònic:federacioanarquista@riseup.net

Facebook:Federació Anarquista de Catalunya

Twitter:@federacioA

Clau de VoltaElement fonamental d'una idea, d'un projecte

EEDDIITTOORRIIAALLCom moltes ja sabreu, el juny del 2013 es vainiciar un procés per part d'alguns grupsllibertaris d'arreu del territori català per tald'unir forces per crear una organitzacióanarquista que va prendre la forma d'unaFederació. És en aquest context quan neix laFederació Anarquista de Catalunya (FAC),el juny del 2014. Però aquest procés nos'acaba amb la creació d'una organització,sinó que tan sols és l'inici. L'inici del canvi,un canvi guiat pel debat i la voluntat deconstruir quelcom plegades.

Vam fer les primeres passes presentant­nosarreu, per tal de poder explicar el nostreprojecte de tu a tu, i sobretot per poderconèixer les companyes sortint delcentralisme de Barcelona i teixir novesrelacions i confiances.

Ara donem el tret de sortida a la campanya:'Impliquem­nos, decidim, actuem', sabentque el rerefons que dona sentit a la mateixaés ser conscients que la vertadera feina és laque fem dia a dia, construint amb la pràcticales resiliències que planten cara a lesopressions. No és tan sols una campanya, ésuna forma d'actuar.

Sent conscients que implicar­se en unprojecte costa, volem fer­ho. Encara que enun principi no trobem la manera de com fer­ho, o les eines per començar a construir.

Sent conscients que decidir en grup unaposició còmode per tothom costa, volem fer­ho. Superant les majories, superant al joc delpoder. No deixant que ningú decideix pernosaltres.

Sent conscients que després de decidir tocaactuar, hem decidit de fer­ho juntes. Perquèles persones tenim un potencial, unpotencial que convertirà allò que desitgemen real.

Federació Anarquista de Catalunya.

ÍÍNNDDEEXXPàgina 4Introducció a la campanya contra leseleccions de la FAC

Pàgina 6La recepta per arribar on tu vulguisFederació Anarquista de Catalunya

Pàgina 9Una mirada als inicis: Textos contra elsufragi

Pàgina 16No caiguem en el parany electoral de l'Estatcapitalista espanyol i la seva monarquiaborbònicaGrup Tramuntana Floreal

Pàgina 18Les eleccions a EspanyaAssemblea Llibertària UB Raval

Pàgina 28L'amic de MasUn militant de La Oca de Gràcia

Pàgina 30Cinc apunts sobre la política actual i el queha d'arribarAcció Llibertària de Sants

Pàgina 32Presentació democràcia inclusivaExtret de democràciainclusiva.org. Propostaformulada per Takis Fotopoulos.

Pàgina 36Economia social, cooperativa i comunal aRojavaFragment de La revolució silenciada. Feminisme,democràcia directa i pluralisme radical a l’OrientMitjà. Editorial Descontrol i KurdisCat.

Pàgina 42Altres formes, els parlaments no ensserveixenFederació Anarquista de Catalunya

3

Tot i coincidir per dates amb les campanyeselectorals de la política institucional no ensestem intentant vendre com un partir políticmés, ja que nosaltres no volem que ningúens segueixi. El que volem és implicació illuita. I no només un cop cada quatre anys (ó3 o els que siguin), sinó dia rere dia, fentfeina de formiga. Per tenir solucions deveres, d’arrel. I no tapar forats d’aquestsistema tot clivellat.

“No hem de deixar que ningú decideixi pernosaltres”, la frase que sempre escoltem ique s’utilitza emparellada al conegut:“Ningú ens representa”, que ja ha perduttota l’essència. Doncs bé nosaltres volem dedeixar d’escoltar “S’ha decidit”, com aimposició a quelcom que ens afecta. Quidecideix? No se sap molt bé, el Govern, lesempreses? Mai es concreta. Però sigui quisigui no hem sigut nosaltres, sigui qui siguino pot representar els nostres interessos sino ens ha escoltat. Encara que sigui elpolític, l'associació o la cosa estupenda ambel programa/projecte polític més proper delmón, mai podrà plasmar les nostressensibilitats, ja que no es viable a nivellmaterial que es pugui transmetre la voluntatd’una ciutat o poble en una decisió.Solucions? L'organització entre la comunitatveïnal. Per passar del “S’ha decidit” a “HEMDECIDIT”. Canviar el temps verbal per fer­ho nostre.

IMPLIQUEM­NOSDECIDIMACTUEM

Les urnes no construeixen res, la gent sí!

NOSALTRES HI VIVIM I NOSALTRESDECIDIM.

Tu decideixes amb les veïnes pel teu bloc, tut’impliques i llavors tu fas i desfàs (Perquèhaig de decidir jo de quin color s’ha depintar la paret la meva veïna?). Però tenim elproblema de ser conscients de l’altre, tenir­loen compte. I llavors al decidir noméspensem en els nostres interessos personals, iel capital s’ha encarregat molt bé depotenciar aquesta faceta nostra, ens haarrencat el respecte de les nostres vides i hautilitzat aquesta excusa creada per poderimposar­nos lleis, normes i el civisme: perpoder decidir per nosaltres.

Hem de tornar a confiar les unes en les altresi crear llaços, de barri, d’amistat, decomplicitat... I arriscar­nos, crear novesopcions de vida, que no estiguin plantejadesi deixar ja de reformar el que està tan brut. Ihem d’estar allà, no podem estar al marge.Acceptant que estem immerses en el seusistema, i que hem d’acceptar lescontradiccions per poder treballar­les. Ieliminar­les.

IINNTTRROODDUUCCCCIIÓÓ AA LLAA CCAAMMPPAANNYYAA CCOONNTTRRAALLEESS EELLEECCCCIIOONNSS DDEE LLAA FFAACC

4

Sempre ens fan creure que quan canvien lescoses és per casualitat o per un conjunt desituacions que han derivat en un momentutòpic. “S’ha aturat un desnonament a NouBarris” aportant una visió impersonal, nodiuen “Un grup de persones ha aturat undesnonament a Nou Barris”; o sols ho diuenquan ho fa (suposadament) algun enspolítics. Doncs fartes que ens arravatin leslluites i les intentin absorbir volem passardel “s’ha aturat” a “hem aturat”. Si ensataquen negant­nos l’habitatge i el menjar,doncs cooperar i col·lectivitzar. Noméscaminarem si ens ho creiem. I si anemalhora.

Com les estudiants que als '70 atacaven al’agotat règim franquista amb la teoriaautogestionària, i que anys més tard vanaconseguir convertir en una pràctica, ambpaciència i ganes. Com fa 80 anys ja ho vanfer. I no parlem de pràctiques rovelladessinó d’idees realitzades i realitzables, que ésel més important. Conèixer per no errar enel que moltes ja van errar. Conèixer peraprendre, per créixer. I conèixer per viure­ho algun dia, o alguna nit.

Tenim un camp erm, però que va ser floritfa ja anys. Ara cal que el tornem a treballar ique l’estimem i el cuidem. Que consensuemquè hi volem en el camp i llavors començarel projecte, quan ens posem d’acord.Projecte del qual potser, i segurament, no enveurem els fruits, però treballarem ambgust i ganes perquè sabem, que això no ésper nosaltres i ara, és per totes i per unfutur. No només desitjar, no només anhelar.Convertir el desig, els somnis, en realitat.Canviar, altre cop, el temps verbal i fer­locol·lectiu, passar del FARIA a HO FAREM.

Tampoc necessitem verbs permissius, ambla lluita podrem usar el verb que més ensconvingui. El triarem nosaltres, decidiremnosaltres. I també decidirem quan lluitar iperquè, i no sols quan ens ho permetin.

Trencar amb la política del conformisme, quequan no votem podem ser criticades i queens diguin que si no votes no pots queixar­te, però tampoc té gaire sentit queixar­te delsqui tu has decidit que els hi regalaves la tevaveu.

PER AIXÒ DEMANEM LLUITA PERQUÈ LES URNES

NO CONSTRUEIXEN RES, PERÒ LES PERSONES SÍ.

Introducció a la campanya contra les eleccions de la FAC

5

Solucions locals i properes

Nosaltres mateixes som qui millor sabemque necessitem o volem. Repetim, nosaltres:tu, jo, la teva mare, el tiet, l'amic, lacompanya de feina i el veí. La nostra receptano és nova ni te cap ingredient estrany: se'ndiu lluitar i ajudar­nos. Com quan escomparteix el menjar, com quan ens deixemles eines o donem un cop de mà a un veí.No parlem de cap utopia, parlem de tenir­nos en compte. És per això que la nostrarecepta és aquella en la que ens donemsuport quan tenim un problema; i aquestapolítica sempre es troba als carrers, no alsparlaments.

Una veïna que, com nosaltres, s'aixeca almatí per treballar vuit hores, que ha decuidar de la seva canalla, que ha d'anar acomprar, ens entendrà molt millor queaquell que es queda assegut en unparlament. Que ja ho diuen que “quienmucho abarca, poco aprieta”. Per això nocreiem que puguin arribar a saber ambcertesa que és el que passa en tots els barrisd'una ciutat i així decidir com seran elscarrers on vivim, unificant les

problemàtiques i deixant de banda lesnecessitats particulars. Per això creiem queels polítics viuen allunyats dels carrers,encara que en un inici estiguessin enaquests, la burocràcia i el poder acabencanviant la proximitat a la gent pelsinteressos partidistes.

No entenem perquè es fan obres itransvasaments que ningú necessita mésenllà de la constructora de torn.

Qui millor que nosaltres per saber que necessitael nostre carrer? O el nostre barri? O el nostre

poble?

Qui millor que nosaltres

Perquè aquesta crisi no és econòmica opolítica sinó també ecològica i social; i peraixò no podem deixar la solució en mans dequalsevol.

Si tu t'impliques, si tu decideixes, si tuactues, la teva opinió tindrà un pes. Sinó totseguirà com fins ara, que no ens deixen dirres o ens deixen dir tan sols cada quatreanys, i a mitges. Així les coses no es farancom a tu t'agradaria. No deixem quedecideixin per nosaltres! De què serveixqueixar­nos, si deixem que altres facin idesfacin? Com volem arribar a laindependència o a la justícia social si hodeixem en mans dels polítics... que hanaconseguit aquests?

PPeerr aaiixxòò ccrreeiieemm qquuee eellss ppoollííttiiccssvviiuueenn aalllluunnyyaattss ddeellss ccaarrrreerrss,, eennccaarraaqquuee eenn uunn iinniiccii eessttiigguueessssiinn eennaaqquueessttss,, llaa bbuurrooccrrààcciiaa ii eell ppooddeerraaccaabbeenn ccaannvviiaanntt llaa pprrooxxiimmiittaatt aa llaaggeenntt ppeellss iinntteerreessssooss ppaarrttiiddiisstteess..

6

No es tracta de polítics bons o no, o de sipotser són corruptes, es tracta de nocompartir els mateixos interessos. Ells volenguanyar les eleccions, i nosaltres que volem?

Perquè qui dirà i explicarà millor que tu elque penses o el que vols? Si creus que a laplaça del teu barri hi falten bancs per seure ipassar una bona tarda, o si hi falta espai pera infants per jugar, i el veí nat opina elmateix, potser seria el moment de deixard'esperar que l'ajuntament faci demoraraquesta necessitat, i que entre nosaltrespuguem construir i posar aquests bancs quetanta falta ens fan. Tornar a crear l'esperit debarri i de poble. Conèixer­nos i tenir­nos encompte...

Qui millor que nosaltres per cuinar­nos al nostregust allò que tant ens agrada!

Amb compromís i ganes

Perquè és bonic pensar que algun diatornarem a aquells temps on s'anava a laveïna a demanar­li si tenia una mica de sal, oarròs, o ens ajudava a pintar la casa icompartíem el dinar els diumenges.Recuperar els carrers plens de nens i nenesjugant, i de taules i cadires a fora de veïnesque surten a prendre la fresca i xerrar unaestoneta. I a això podrem retornar ambesforç i lluita.

És per aquest motiu que no demanem el votper a ningú, tampoc fem cap promesa. Elnostre programa polític té com a primer iúltim punt la lluita. Lluita al carrer com aCan Vies, la lluita per l'habitatge com lesPAH, la lluita laboral com a Panrico oMovistar i la lluita per la terra dient no altransvasament com a Terres de l'Ebre o alfracking.És per aquest motiu que nodemanem el vot per a ningú, tampoc femcap promesa. El nostre programa polític técom a primer i últim punt la lluita. Lluita alcarrer com a Can Vies, la lluita perl'habitatge com les PAH, la lluita laboral coma Panrico o Movistar i la lluita per la terradient no al transvasament com a Terres del'Ebre o al fracking.

Perquè sense ells podem fer­ho. Qui millorque els metges i pacients per fer funcionarun hospital? Qui millor que les mestres i lesalumnes per saber com ha de funcionar iquina és la millor manera d’aprendre en unaescola? Qui millor que el propi poble pergestionar la terra? Qui millor que tu persaber que necessites? I qui millor que tu i joper fer­ho possible?

I on fer tot això? La lluita ha d’estar al carrer,en assemblees a cada plaça, escola, centre detreball o hospital; als ateneus, centre socials ia les cooperatives. La nostra força nomésdepèn de nosaltres.

És tan senzill com: quantes més siguem més fortempenyerem cap a un món millor.

NNoo eess ttrraaccttaa ddee ppoollííttiiccss bboonnss oo nnoo,, ooddee ssii ppoottsseerr ssóónn ccoorrrruupptteess,, eess ttrraaccttaaddee nnoo ccoommppaarrttiirr eellss mmaatteeiixxoossiinntteerreessssooss..

ÉÉss ppeerr aaqquueesstt mmoottiiuu qquuee nnooddeemmaanneemm eell vvoott ppeerr aa nniinnggúú,,ttaammppoocc ffeemm ccaapp pprroommeessaa.. EEll nnoossttrreepprrooggrraammaa ppoollííttiicc ttéé ccoomm aa pprriimmeerr iiúúllttiimm ppuunntt llaa lllluuiittaa..

La recepta per arribar on tu vulguis

7

En el següent recull de textos trobarem lessegüents autores: O. Mirbeau, A. Libertad,P. Kropotkin, E. Goldman, M. Bakunin i R.Mella. A continuació farem una molt breuexplicació d'aquestes.

Octave Mirbeau, 1848­1917

Periodista influent, crític d'art, pamfletari compromès

amb la veritat i la justícia..Novel·lista d’èxit i

dramaturg de fama europea. D'una extrema lucidesa,

estableix una pedagogia de xoc per tal d'obligar els

lectors a descobrir els homes i les institucions socials

més enllà de les aparences de respectabilitat enganyosa

de la classe dominant.

Joseph Albert (A. Libertad), 1875­1908

Militant I escriptor anarcoindividualista francès que va

fundar la publicació anarquista: L’anarchie. Buscava

reconciliar els requeriments de l’individu amb la

necessitat de destruir la societat autoritària; així com

superar la dicotomia falsa entre la revolta individual i

la revolució social, emfatitzant que la primera és

simplement un moment de la segona, certament no la

seva negació.

Piotr Kropotkin, 1842­1921

Va ser geògraf i zoòleg, a banda de pensador polític

rus, considerat un dels principals teòrics del moviment

anarquista, en el qual va defensar la tesi del

comunisme llibertari. El tema central dels nombrosos

treballs va ser l'abolició de tota forma de govern en

favor d'una societat que es regís exclusivament pel

principi de l'ajuda mútua i la cooperació, sense

necessitat d'institucions estatals.

Emma Goldman, 1869­1940

Anarquista coneguda pel seu activisme, escrits i

discursos. Va jugar un paper fonamental en el

desenvolupament de la filosofia anarquista de la

primera meitat del segle XX a l'Amèrica del Nord i

Europa i introduí idees feministes en el pensament

anarquista. Malgrat que era hostil als objectius del

feminisme sufragista de la primera onada, Goldman

defensà apassionadament els drets de les dones, i avui

en dia se la considera fundadora de l'anarcofeminisme,

que desafia el patriarcat com una jerarquia que s'ha de

combatre com el poder de l'estat i la societat de classes.

Mikhaïl Bakunin, 1814­1876

Per a Bakunin, l'anarquisme suposa una societat lliure

sense necessitat de govern ni autoritat, basada en el

treball, el factor de producció, els seus mitjans i

distribució i que s'organitzaria mitjançant la federació

de productors i consumidors des de la base que es

coordinarien entre si en confederacions.

Ricardo Mella, 1861­1925

Fou un teòric anarquista gallec. Fundador de la

revista La Propaganda i La Solidaridad des d'on

defensà l'anarcocol·lectivisme. Va vincular

l'anarquisme a la ciència experimental. Definí

l'anarquisme sense adjectius (socialisme anarquista)

per a intentar de superar la polèmica entre

col·lectivistes i comunistes, i s'adheriren la majoria

dels anarquistes espanyols quan fou adoptat en

l'ideari de la CNT.

8

9

UUNNAA MMIIRRAADDAAAALLSS IINNIICCIISS::

TTEEXXTTOOSSCCOONNTTRRAA

EELL SSUUFFRRAAGGII

El pensament anarquista ha estatcrític amb el govern representatiu iel sufragi des dels mateixos inicisdel mateix. I és que, després departicipar en les diversesrebel·lions per un món millor, vancomprovar com l'urna acabavasent la tomba de la revolució i elsparlaments les presons de lallibertat. A continuació proposemunes lectures de reflexions que, toti el temps transcorregut, segueixensent pertinents per a les personesque es preocupen dels processosde transformació social.

La Comuna de París de 1871

VAGA CONTRA EL SUFRAGIO. Mirbeau

«Una cosa que em sorprèn prodigiosament­gosaria dir que estic estupefacte­ és que enel moment científic en què estic escrivint,després de les innombrables experiències iels escàndols periodístics, pugui encaraexistir en la nostra estimada França [...] unvotant , un sol votant, aquest animalirracional, inorgànic, al·lucinant, queconsenteix abandonar els seus negocis, lesseves il·lusions o els seus plaers, per votar afavor d'algú o d'alguna cosa. Si es pensa unsol moment, no hi ha aquest sorprenentfenomen fet per despistar els filòsofs méssubtils i confondre la raó? On està aquestBalzac que ens ofereixi la psicologia delvotant modern? I el Charcot que ensexpliqui l'anatomia i mentalitats d'aquestdement incurable? [...] Ha votat ahir i votaràdemà i sempre. Els bens van a l'escorxador.No diuen res ni esperen res. Però almenysno voten pel botxí que els sacrificarà ni pelburgès que se'ls menjarà. Més bèstia que lesbèsties, més borreguil que els xais el votantdesigna el seu escorxador i tria al seuburgès. Ha fet revolucions per conqueriraquest dret. [...] Així que, torna a casa teva,bon home, i posa't en vaga contra el sufragiuniversal.»Publicat a "Le Figaro" el 28 de novembre de1888

EL SUFRAGI FEMENÍE. Goldman

«Ens vantem de l'era dels avenços, de laciència i del progrés. ¿No és estrany, doncs,que encara creguem en l'adoració delsfetitxes? En veritat, els nostres fetitxes tenenuna forma i substància diferent, però en laseva capacitat d'influència sobre la menthumana segueixen sent tan nocius com elsdel passat. El nostre fetitxe modern és elsufragi universal. Aquells que encara no ho

han aconseguit, lliuren sagnants revolucionsper obtenir­lo, i aquells altres que jagaudeixen del seu regnat, ofereixen granssacrificis a l'altar d'aquest omnipotent déu.Ai dels heretges que gosin qüestionar laseva divinitat!

Es podria dir que la dona desitja el sufragiper alliberar­se. Potser és cert per a unespoques; la majoria de les sufragistesrepudien profundament tal blasfèmia.

Per contra, sempre insisteixen que amb elsufragi, les dones seran millors mestressesde cases i cristianes, la més lleial ciutadanade l'Estat. D'aquesta manera, el sufraginomés és un mitjà d'enfortir la omnipotènciade tots els déus als quals la dona ha servitdes de temps immemorial.

Per què sorprendre'ns, llavors, quan la mésdevota, la més fanàtica, es postra davant elnou ídol, el sufragi femení? Com sempre,suporta la persecució, l'empresonament, latortura i totes les formes de condemnació,amb un somriure a la cara. Com sempre, finsi tot, les més preclares, esperen un miraclede la deïtat del segle XX: el sufragi. La vida,la felicitat, l'alegria, la llibertat, laindependència, tot això i molt més, emanarà

CLAU DE VOLTA

10

O. Mirbeau

del sufragi. En la seva cega devoció, la donano sembla veure el que les personesintel·ligents van percebre fa cinquanta anys:que el sufragi és el mal, que només serveixper esclavitzar les persones, que l'únic queha fet és tancar­li els ulls perquè no puguinveure amb quina astúcia han estat sotmesos.

La demanda femenina a favor de la igualtaten el sufragi es basa fonamentalment en elprincipi que la dona ha de tenir els mateixosdrets en tots els aspectes de la societat.Ningú podria, possiblement, negar això, si elsufragi fos un dret. Quina ignorància la de lament humana, la qual veu un dret en unaimposició! O, ¿no és per ventura la majorbrutal imposició que un grup de personesfacin les lleis que un altre grup, mitjançantcoerció, es vegi forçat a obeir? No obstantaixò, la dona clama per aquesta «oportunitatd'or» que ha suposat tanta misèria per almón, i que ha usurpat l'home la sevaintegritat i independència; una imposicióque ha corromput a les persones, i els haconvertit en fàcil presa en mans de políticssense escrúpols.

El pobre, estúpid i lliure ciutadà nord­americà! Lliure per morir­se de fam, lliureper vagar pels camins d'aquest gran país,gaudeix del sufragi universal i, amb aquestdret, s'ha forjat les cadenes en les sevesextremitats. La recompensa que ha rebut sónestrictes lleis laborals, prohibint el dret alboicot, al piquet, de fet, a qualsevol cosa,excepte el dret a que se li robi els fruits delseu treball. I malgrat totes aquestesconseqüències desastroses del fetitxe delS.XX, res han après les dones. Al contrari,se'ns assegura que la dona purificarà lapolítica.

No cal que digui que no m'oposo al sufragifemení amb l'argument convencional que noestà capacitada per a això. No trobo cap raóni física, ni psicològica, ni mental per la qualla dona no pugui tenir la igualtat de dret avotar que l'home. Però això no em cega finsarribar a acceptar l'absurda afirmació que ladona aconseguirà allò on l'home hafracassat. Encara que ella no empitjorarà lescoses, certament, tampoc les millorarà. Pertant, assumir que ella tindrà èxit en purificar

Una mirada als inicis

11

E. Goldman

alguna cosa que no és susceptible depurificar, és adjudicar poders sobrenaturals.En tant la major desgràcia de la dona haestat que fos vista o com un àngel o com undimoni, la seva veritable salvació resideix encol·locar­la en la terra; abans de res, a serconsiderada com humana, i per tant,subjecta com tots els humans a gransdisbarats i errors. Hem, per tant, de creureque dos errors donaran lloc a un encert?Hem d'assumir que el verí actualmentinherent a la política es reduirà, si la donapogués participar en l'arena política? Ni lesmés ardents sufragistes podrien mantenir talbogeria.»Anarchism and other essays 1911

EL GOVERN REPRESENTATIUP. Kropotkin

«El govern representatiu ha estat jutjat icondemnat. Els seus partidaris, que n'hi hade bona fe, encara que no de bona reflexió,volen fer valer els serveis, que segons ells,ens ha fet aquesta institució. Creient­los,deuríem al règim representatiu totes lesllibertats polítiques que gaudim actualment,desconegudes sota la monarquia absoluta.Però discórrer així, no és confondre la causaamb l'efecte, o el que és pitjor, confondre undels efectes simultanis amb la causa?

En el fons no és el règim representatiu quiens ha donat, ni tan sols garantit, les

minvades llibertats que hem conquerit desde fa un segle; són degudes al granmoviment nascut de la revolució, que elmateix les ha arrencat als governs que a larepresentació nacional. I si aquestesllibertats existeixen, és gràcies a l'esperit dellibertat, de rebel·lia, que ha sabut imposar­se malgrat els atropellaments reaccionarisdels governs i de les lleis tiràniquespromulgades pels parlaments mateixos. Elgovern representatiu de per si, no dóna capllibertat real; s'acomoda molt bé, al contrari,al despotisme de classes; les llibertats calarrencar­les de la mateixa forma als reisabsoluts, i un cop arrencades cal conservar­les, igual contra els parlaments actuals quecontra els monarques d'altres temps. Iaquesta defensa ha de ser tenaç i contínua,sense retrocedir mai, sense abandonar lalluita, per avançar un sol pas quan unaclasse social, forta i desitjosa de llibertat estroba sempre disposada a defensarextraparlamentariamente a la menorrestricció que s'intenti fer en les llibertatsadquirides. En on aquesta classe no existeix,on no hi ha unitat per defensar­se, lesllibertats polítiques no seran duradores, tantsi hi ha representació nacional com si no n'hiha. Els parlaments esdevenen avantcambresdels reis: exemples els parlaments deTurquia, Àustria i Espanya. »Paraules d'un rebel 1912

CLAU DE VOLTA

12

P. Kropotkin

EL GOVERN REPRESENTATIU I ELSUFRAGI UNIVERSALM. Bakunin

«En general, s'esperava que, un cop establertel sufragi universal, la llibertat política delpoble quedaria assegurada. Això va resultarser una gran il·lusió. A la pràctica, el sufragiuniversal va portar al col·lapse, o almenys ala flagrant desmoralització del partitRadical, que avui resulta tan òbvia. Elsradicals [liberals] no tenien la intenciód'enganyar al poble, però es van enganyar asi mateixos. Eren bastant sincers quan vanprometre aconseguir una llibertat popularper mitjà del sufragi universal.

I la veritat és que, a primera vista, la idea delsufragi universal semblava raonable isimple; una vegada que els poders legislatiui executiu emanessin directament de leseleccions populars, per ventura aquestspoders no reflectirien fidelment la voluntatdel poble? I com podria aquesta voluntatpopular deixar de produir la llibertat i elbenestar?

Tot el sistema del govern representatiu és unimmens frau que es recolza en aquesta

ficció: que els cossos legislatius i executiu,elegits en sufragi universal pel poble, hand'o fins i tot poden representar la voluntatdel poble. Instintivament el poble aspira adues coses: la major prosperitat possible alcostat de la major llibertat possible per viureles seves vides, per triar, per actuar. Volen lamillor organització dels seus interessoseconòmics al costat d'una completa absènciade tot poder polític i de tota organitzaciópolítica, ja que tota organització políticad'anul·lar ineludiblement la llibertat delpoble. Tal és l'aspiració dinàmica de tots elsmoviments populars.

Però les ambicions dels que governen,aquells que formulen i fan complir les lleis,estan diametralment oposades a lesaspiracions populars. A part dels seussentiments o intencions democràtics, elsgovernants, en virtut de la seva elevadaposició, miren a la societat com el sobiràmira els seus vassalls. Però no pot haverigualtat entre sobirà i vassall. D'una banda,hi ha el sentiment de superioritatnecessàriament creat per la seva alta posició;de l'altra, el d'inferioritat que és resultat dela superior situació del sobirà com detentordel poder executiu i legislatiu. El poder

13

Una mirada als inicis

M. Bakunin

polític significa dominació. I on hi hadominació, hi ha d'haver una partsubstancial de la població que romansotmesa als seus governants; i els sotmesosdetesten naturalment als seus governants,els quals, al seu torn, es veuran obligats asubjugar al poble amb mesures encara mésrepressives, anul·lant d'aquesta manera laseva llibertat. Tal és la naturalesa del poderpolític des dels seus mateixos orígens en lasocietat humana. Això també explica perquè i com els homes, que van ser elsdemòcrates més vermells, els radicals mésvociferants, un cop al poder, es transformenen els conservadors més moderats. Aquestsgirs són considerats, en general iequivocadament, com una mena de traïció.La seva causa principal és el canvi inevitablede posició i perspectiva. Mai hauríemd'oblidar que les posicions institucionals iels seus privilegis naturals són forcesmotivadores molt més poderoses que l'odi ola mala voluntat individuals. Si un governcompost exclusivament de treballadors fostriat matí per sufragi universal, aquestsmateixos treballadors, que avui són elsdemòcrates i socialistes més militants, demàes convertirien en els aristòcrates mésdecidits, manifestos, o secrets adoradors delprincipi d'autoritat, explotadors iopressors.»

EL CULTE A LA CARRONYAA. Llibertat

«El criminal és el votant. [...] Ets l'elector, elvotant, el que accepta el que hi ha; aquellque, mitjançant la papereta de vot, sancionatotes les seves misèries; aquell que, en votar,consagra totes les seves servituds. [...] Ets unperill per a tots nosaltres, homes lliures,anarquistes. Ets un perill igual que els tirans,que els amos als que t’entregues, que tries,als que dones suport, als que alimentes, queprotegeixes amb les teves baionetes, quedefenses amb la força bruta, que t'exaltesamb el teu ignorància, que legalitzes amb lesteves paperetes de vot i que ens imposes perla teva imbecil·litat. [...] Si candidatsfamolencs de mandats i tips de bajanades, etraspallen l'espinada i gropa de la tevaautocràcia de paper; si t'embriagues ambl'encens i les promeses que aboquen damuntteu els que sempre t'han traït, t'enganyen i etvendran demà; és que tu mateix et sembles aells. [...] Anem, vota! Tingues confiança enels teus mandataris, creu en els teus escollits.Però deixa de queixar­te. Els jous quesuportes, ets tu qui te'ls imposes. Els crimspels que pateixes, ets tu qui els comets. Tuets l'amo, tu el criminal i, ironia, ets tambél'esclau i la víctima.»Le Culte de la charogne. Anarchisme, 1 état derévolution permanent 1897

CLAU DE VOLTA

14

A. Libertad

15

Una mirada als inicis

VOTA PERÒ ESCOLTARicardo Mella

«Vaig tenir, en vigílies de les passadeseleccions, el bon humor de treure el cap alparadís de cert teatre on es celebrava unmíting electoral. Era per a mi un espectaclenou en què prenien part antics amicsd'àmplies idees amb gent nova delimitadíssimes orientacions.

Vaig sortir d'allà amb el cap calent i els peusfreds. Vaig haver de suportar una regularmigranya de providencialisme polític i,naturalment, vaig patir les conseqüències.

Estic meravellat. No passen els dies per lagent. No hi ha experiència bastant forta perobrir­los els ulls. No hi ha raó que els apart­hi de la rutina.

Com els creients que tot ho fien a laprovidència, així els radicals, encara que esdiguin socialistes, continuen posant lesseves esperances en els regidors i diputats iministres del respectiu partit. «Els nostresregidors faran això i allò altre i el de més enllà.»«Els nostres diputats conqueriran tant i quant itant més.» «Els nostres ministres decretaran,crearan, transformaran com calgui decretar,crear i transformar.» Tal és l'ensenyamentd'ahir, d'avui i de demà. I així el poble, a quis'apel·la a tota hora, segueix aprenent queno té res més a fer sinó votar i esperarpacientment que tot se li doni fet. I va i votai espera.

Temptat vaig estar de demanar la paraula iarremetre de front contra la fal·laç rutinaque així adorm a la gent. Temptat vaig estarde cridar a l'obrer allí present i en granmajoria:

«Vota, si, vota; però escolta. El teu primerdeure és sortir d'aquí i seguidament actuarper compte propi. Vé i en cada barri obreuna escola laica, funda un diari, una

biblioteca; organitza un centre de cultura, unsindicat, un cercle obrer, una cooperació,una mica de tot el que et queda per fer. Iveuràs, quan això hagis fet, com els regidors,els diputats i els ministres, encara que nosiguin els teus representants, elsrepresentants de les teves idees, segueixenaquest corrent d'acció i, per seguir­la,promulguen lleis que ni les demanes ninecessites; administren conforme a aquestestendències, encara que tu res no els hiexigeixis; governen, en fi, segons l'ambientcreat per tu directament, encara que tumaleït si t'importa el que ells facin. Mentreque ara, com et creues de braços i dormssobre els llorers del vot­providència,regidors, diputats i ministres, per moltradicals i socialistes que siguin, continuaranla rutina dels discursos buits, de les lleisnècies i de l'administració cominera. Isuspiraràs per la instrucció popular, icontinuaràs tan burro com abans, invocaràs

R. Mella

16

CLAU DE VOLTA

Grup Tramuntana FlorealNovembre de 2015

El maig de 1978 el nostre grup d’afinitatanarquista comunista feia una crida a favorde l’abstencionisme “antiparlamentari” com“arma revolucionària fonamental” enfront “lareforma neofranquista d’en Juan Carlos i enSuárez amb el parlamentarisme d’esquerres” quehavia “vingut a reforçar el domini capitalistasobre el poble treballador", ja que la democràciaelectoralista és l’arma fonamental d’aquestparlamentarisme que deixa oberta la porta atotes les formes de repressió contra elsmoviments alliberadors de la classetreballadora, doncs, es vol que la lluita declasses sigui substituïda per les urnes del’Estat. Aquesta actitud electoralista delspartits ha arribat fins a les seves centralssindicals de la mà de les eleccions sindicalsa ‘comitès d’empresa’

El poble treballador pot posar en ridícul al

NNOO CCAAIIGGUUEEMM

EENN EELL PPAARRAANNYY

EELLEECCTTOORRAALL DDEE

LL’’EESSTTAATT

CCAAPPIITTAALLIISSTTAA

EESSPPAANNYYOOLL

II LLAA SSEEVVAA

MMOONNAARRQQUUIIAA

BBOORRBBÒÒNNIICCAA

la llibertat i tan amarrat com abans al'argolla del salari seguiràs, demandaràsequitat, justícia, solidaritat, i et donaranparàgrafs i més paràgrafs de decrets, delleis, reglaments, però ni una mica d'allò aquè tens dret i no gaudeixes perquè ni sapsni vols prendre­t'ho per la teva mà.

Vols cultura, llibertat, igualtat, justícia?Doncs veu i conquístalas, no vulguis quealtres vinguin a donar­te. La força que tu notinguis, sent­ho tot, no la tindran unsquants, petita part de tu mateix. Aquestmiracle de la política no s'ha fet mai, no esrealitzarà mai. La teva emancipació serà lateva obra mateixa, o no t'emanciparàs entots els segles dels segles.

I ara ves i vota i rebla la teva cadena.»«SOLIDARITAT OBRERA», núm. 4. 1909

17

poderosa que les vagues reivindicatives. Calque la classe treballadora no voti, que notorni a deixar­se enredar pel PSOE, pels nousPCE ni pels fronts populars que puguintornar.

Han passat governs de la monarquiaborbònica, del PSOE i del PP, s’ha consagratla Constitució, hi ha una segona i potserdefinitiva gran depressió internacional delsistema capitalista, Catalunya inicia unprocès d'autodeterminació provocant unaprofunda crisi política del Regne d’Espanya.Tot plegat determina aquests dies unescondicions rupturistes amb l’Estat capitalistaespanyol i la seva monarquia borbònica,cosa que s’hauria de traduir el 20 dedesembre, com a mínim als Països Catalans,en una abstenció activa massiva.

No caiguem en el parany

poder i als partits parlamentaristes utilitzantuna arma revolucionària: l’abstenció activa,el boicot anti­electoral dels treballadors.Però , no votar no vol dir ­ni cal que sigui­una automarginació de la lluita ni unainhibició, sinó un acte d’oposició activa queal negar la utilitat de les urnes de l’Estatproposa una sortida revolucionària d’unitatdels treballadors per destruir el capitalisme iel poder amb un procés insurgent col·lectiuque sigui una revolució social.

El valor transformador de la societat que tél’antielectoralisme i l’antiparlamentarismeno cal ésser oblidat mai, perquè és creu queun govern d’esquerres solucionarà elsproblemes dels treballadors, però elcapitalisme sempre és capitalisme sigui roig,negre o blanc el color que governa. Laresponsabilitat ara és dels anarquistes, de nodeixar de costat aquesta arma, l’abstencióactiva de les treballadores, el boicot als vots idelegacions parlamentàries de poder, més

El poble treballador, fou enganyatpels partits, amb l’excepció delmoviment llibertari i sectors

radicalitzats, el 15 de juny [de1977], amb una participació

electoralista que consolidà i legitimàla reforma neofranquista delCapital. L’Estat prepara tres

eleccions més: un referèndum peraprovar la Constitució, unes noves

eleccions legislatives i unes demunicipals. La posició

revolucionària conseqüent éscentrar l’atac al poder amb una

clara explicació de l’engany del jocelectoral i amb una forta

propaganda abstencionista.

Text reivindicat pel grup TramuntanaFloreal al 1977

MMoommeenntt oonn JJ.. CC.. ddee

BBoorrbbóó ééss nnoommeennaatt

ssuucccceessoorr aall CCaapp ddee

ll''EEssttaatt ppeerr FFrraannccoo

18

LLEESSEELLEECCCCIIOONNSSAAEESSPPAANNYYAAAssemblea Llibertària UB RavalNovembre 2015

El present article, tot i ser escrit desdel moviment llibertari, no buscaintentar convèncer a ningú de si hao no ha de votar a través delsarguments abstencionistes clàssicsde l'anarquisme. En contraposiciófarem un breu repàs dels 40 anys dedemocràcia posant el punt de miraen la transició democràtica, enl'etapa de Felipe González, lad'Aznar i finalment l'etapa deZapatero fins a la crisi econòmicaamb l'aparició de noves forcespolítiques denominades del canvi.D'aquesta manera podrem analitzarquines alternatives ens han ofert i ensofereix el sistema electoral amb elsseus corresponents partits.

L'exemple de la transició espanyola quetractarem, és un exemple més, dels moltsexistents del viratge ideològic cap a la dreta quevan patir els partits socialdemòcrates icomunistes a partir de la dècada dels anyssetanta, així com els sindicats. És per això, i peraltres raons, que l'anarquisme advoca perl'abstenció activa que ve a significar una lluitades de fora de les institucions, d'una formasostinguda, per avançar en matèria de drets illibertats fins a tenir una acumulació de forcessuficient que pugui obrir pas cap a fórmules

Presidents de l'Estat Espanyol després del franquisme:Suárez, Calvo­Sotelo, González,

Aznar, Zapatero i Rajoy

19

anarquistes. Les eleccions i els parlamentsno són un mecanisme de transformacióradical de la societat. D'altra banda un copels partits, o sindicats, adquireixen cotes depoder dins de l'administració, aquests, en nocompartir el seu espai amb el sector socialque diuen defensar, passen, en canvi acompartir­ho amb aquells que al principivolien enderrocar, acaben viciant­se i traintal seu propi electorat.

LA "TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA"ESPANYOLA

La transició espanyola va significar el pas,bàsicament, d'una dictadura personalista aun règim liberal per poder encaixar enl'Europa actual. Per analitzar aquest períodeprimer hem de delimitar la cronologia quemai és neutra, ja que els historiadors quanfan referència a ella sempre posen el punt departida i de finalització segons els seusinteressos i ideologia.

Un sector considera que la transicióespanyola comença quan Joan Carles deBorbó va ser nomenat com a successor al capde l'estat per Franco el 22 de juliol de 1969,finalitzant amb el referèndum sobre lareforma política el 15 de desembre de 1975.Aquesta cronologia respon clarament a laidea que la democràcia va arribar, entred'altres, gràcies al Borbó. Una altra d'elles ésconsiderar l'inici amb la mort de Franco el 20de novembre de 1975, finalitzant ambl'arribada al poder dels vençuts en la guerracivil a mans del PSOE el 28 d'octubre de1982 quan van guanyar les eleccions permajoria absoluta. La cronologia mésutilitzada per l'administració és donarcomençament a la transició amb la mort deFranco i finalitzar­amb les primereseleccions lliures del 15 de juliol de 1977, tot ique cal assenyalar que van acabarconvertint­se en eleccions constituents, tot ique no era el seu caràcter inicial.

Les eleccions a Espanya

Finalment hi ha qui considera que latransició comença amb la mort del dictadorperò que encara, avui, no ha finalitzatentenent que no es va acabar de completar elrègim democràtic a l'existir avui diaorganismes heretats del franquisme coml'Audiència Nacional, continuació delTribunal d'Ordre Públic, o la monarquia, amés de no haver jutjat als franquistes percrims a la humanitat. També hi ha quiconsidera que la transició va ser més aviatuna transacció democràtica al·ludint al fetque el poder va permetre l'entrada d'altressectors ideològics ampliant i canviant elsistema polític però mantenint, de manerareciclada, als hereus del franquisme. És peraquesta última idea que les generacionsnascudes en democràcia veuen la transiciócom un fet negatiu a diferència de lesgeneracions que van viure la transició queho veuen com un fet positiu. Arran del 15Mcada vegada més gent veu la transició comun procés inacabat i fracassat sentint­setraïts per les forces polítiques del moment.Per això des de l'esquerra, anomenadatransformadora, reclamen un nou pacteconstitucional on alguns sectors al·ludeixenal fet que una nova generació de ciutadansdeu realitzar un nou pacte per a marcar unnou marc de convivència.

Per poder determinar si la transició va ser ono positiva, i si va ser o no una traïció capals treballadors, primer cal tenir en compteque la nostra transició va ser un pacte i nouna ruptura. El model de ruptura va serl'utilitzat a Portugal en l'anomenada'revolució dels clavells' del 25 d'abril de1974. En aquest cas l'exèrcit va donar un copd'estat que va acabar amb la dictadura deSalazar seguint el model clàssic de ruptura.Els processos de ruptura no tenen perquèimplicar més o menys grau violència, ja quea Portugal durant el procés de transició hi vahaver 20 morts mentre a Espanya, sicomptem des de la mort del dictador fins a1982, hi va haver 691 morts dels quals 185

van ser fruit de la violència institucional tanten manifestacions com en comissaries. Encanvi el model de pacte, és al que Gramscidefineix com a revolució passiva, en el qualsectors del règim sumats a grups d'opositorsmoderats s'uneixen per formar una majoria,que piloti el canvi alhora que es deixa fora asectors que estan més cap a l'esquerra i alsimmobilistes del règim. D'aquesta manerales elits es reciclen per seguir mantenint­seen el poder cedint part del protagonisme auna oposició moderada. Aquest seria el casde la transició espanyola, tot i que se'ns haexplicat, des dels canals institucionals i finsen els llibres de text, com un fet positiu onde forma pacífica i consensuada es va poderarribar a la democràcia gràcies a la tascad'uns polítics que van poder pactar malgratles seves diferències. El model de transicióespanyola va significar un pacte entre elssectors franquistes aperturistes i sectorsdemocràtics moderats amb un alt preu apagar, traduït, entre altres, en la impunitatdels crims del franquisme.

I AMB EL BORBÓ ARRIBEN SUÁREZ IGONZÁLEZ

Poc després de morir el dictador, JoanCarles de Borbó va ser proclamat cap del'Estat i ratificat posteriorment pel presidentArias Navarro (conegut com el "Carniceritode Màlaga" durant la guerra civil).Mentrestant, al carrer, hi va haver una sèriede mobilitzacions com la vaga de la Forsaque va durar 104 dies, que va arrossegar auna vaga general a tot el Baix Llobregat,qualificada per Manuel Fraga "com elPetrograd de 1917". Un altre dels fets mésconeguts va ser la matança del 3 de març de1976 a Vitòria on en el transcurs d'una vagaalguns manifestants es van refugiar en unaesglésia que va ser gaseada per la policia,perquè els manifestants sortissin, i finalmentvan metrallar a tot aquell que sortísresultant a 5 persones mortes.

CLAU DE VOLTA

La gran conflictivitat social que, no nomésdemanava la fi del règim sinó que afegianombroses demandes socials i laborals vafer dimitir al govern d'Arias Navarro el 1juliol 1976 sent triat com a nou presidentAdolfo Suárez que era en aquell moment elsecretari general del moviment. AdolfoSuárez va ser un falangista de tota la vidaque havia fet la seva carrera política dins delmoviment, és a dir per res un demòcrata.Adolfo Suárez es va entrevistar primer ambFelipe González entenent­se amb ell des delprimer contacte. En aquest moment tantAdolfo Suárez, que representava el sectoraperturista, com Felipe González, querepresentava el sector moderat democràtic,no tenien cap dels dos la suficient força perpilotar ells sols la transició i per això vanpactar. D'aquí podem fer dues lectures: o elsfalangistes un dia es van aixecar demòcrateso que van apostar, intel·ligentment, pelcavall vencedor. Aquests pactes van portar ala Llei per a la reforma política ratificada el15 de desembre de 1976 que va donarlegitimitat a Adolfo Suárez. Però l'oposició

20

Les eleccions a Espanya

21

que apostava per la ruptura va convocar unavaga general el 12 de novembre de 1976 queva fracassar al no aconseguir derrocar elgovern per obrir un procés constituent. Elgovern, al seu torn, va utilitzar tota la sevaforça per reprimir la vaga, a més demilitaritzar els serveis públics donant laimpressió de derrota a la mateixa.

EL PACTE DE LA MONCLOA

La Llei d'amnistia va ser aprovada el 15octubre 1977 exonerant a tots aquells quetinguessin delictes d'intencionalitat políticaocorreguts entre el 18 de juliol de 1936 i el 15de desembre de 1976. Els únics que no vanser amnistiats van ser els integrants de laUMD (Unió Militar Democràtica) i les donesque haguessin avortat o aquells que elshaguessin ajudat. Al mateix temps la Lleid'Amnistia significava que cap franquistapogués ser jutjat pels crims comesos. El 15de juny de 1977 es van convocar lesprimeres eleccions en les quals el PCE vaparticipar, ja que va haver de ser legalitzat

tot i la promesa de Suárez cap alsimmobilistes de no fer­ho. En les primereseleccions semi­democràtiques va guanyar elpartit del govern, la UCD, encapçalat perAdolfo Suárez, però sense obtenir la majoriaabsoluta.

En aquest moment el govern va haver de ferfront a una crisi social i econòmica. D'unabanda hi havia una gran conflictivitat socialdonant lloc a 1028 manifestacions polítiquesde les quals 688 van ser reprimides per lapolicia a l'any 1977. D'altra banda en 1973havia esclatat la crisi del petroli. Aquestsdos motius van ser la causa immediatad'una ronda de negociacions polítiques quevan acabar amb els coneguts pactes de laMoncloa signats el 25 d'octubre 1977 entreles diferents forces polítiquesparlamentàries. L'acord tenia una vessanteconòmica i una altra política. En el sentitpolític va permetre que les Corts fossinconstituents. En el sentit econòmic, entrealtres mesures, es van prendre decissionsper frenar la inflació, i es va encadenar la

CLAU DE VOLTA

22

la pujada de salaris a aquesta, es va aprovarl'acomiadament lliure i es va reconèixer eldret a la llibertat sindical.

Als pactes de la Moncloa es van oposar enun primer moment la CNT, UGT i algunesseccions de CCOO com en el cas deCatalunya. Els pactes de la Moncloasignificaven acceptar unes regles de jocdesfavorables per als treballadors, i peraquest motiu va haver l'oposició delssindicats, però UGT va ser presionat pelPSOE, i CCOO pel PCE, respectivament,perquè acceptessin aquests pactes. Va haver­hi unes mobilitzacions conjuntes a Barcelonade CCOO i CNT encara que finalment laCNT va quedar sola en una últimamobilització contra els pactes de la Moncloael 15 de gener de 1979 a Barcelona.

La CNT era el principal entrebanc a latransició pactada, i per això des de lesclavegueres de l'estat es va iniciar unaoperació per a la seva neutralització. Enaquesta manifestació, en acabar, un grup dejoves, convençuts per Gambín, un infiltratde la policia dins del moviment llibertari,van llançar una sèrie de còctels Molotov a lafaçana de pedra d'una sala de concertsanomenada Scala. La sala es va incendiarcausant la mort de 4 treballadors, que a méseren afiliats a la CNT, igual que els autors del'atac.

Sempre va estranyar que s'incendiés is'enderroqués un edifici per llançar còctelsmolotov a una paret de pedra però al capdels anys, a la revista Interviú es va revelarque es tractava d'un muntatge policial, queresponia a la preocupació de l'Estat perl'ascens de la CNT, sobretot a Catalunya.No és el primer ni últim cas que s'utilitzendiferents estratègies més o menys vistosesper criminalitzar l'anarquisme i elsmoviments emancipadors. Podem recordarla Mà Negra d'Andalusia en el segle XIX oels anys del pistolerisme del segle passat o,

més actualment, les diferents operacionscontra el moviment llibertari per un suposatgrup terrorista amb les operacions Pinyata iPandora.

El pacte polític va portar a la redacció de laconstitució amb set redactors; tres membresde la UCD, un representant de la minoriabasca i catalana, un d'Aliança Popular(antecessor del PP) un del PSOE, i un delPSUC. Tant els pactes de la Moncloa com laconstitució, en última instància, el que esbuscava era estabilitzar el país tant en elsentit econòmic, polític i social. Aquest últimaspecte era de vital importància ja que aEspanya hi havia un potent moviment obrerque no estava disposat a conformar­se ambuna transició pactada sinó que aspiraven amolt més. No parlem només de tendènciesrevolucionàries de caràcter marxista sinó

PPoorrttaaddaa dd''uunn ddiiaarrii ddeesspprrééss ddeell ccaass SSccaallaa

Les eleccions a Espanya

23

també d'un potent moviment anarquista queestava ressorgint de les cendres de 1939. Peraquesta raó des de les institucions es vabuscar criminalitzar aquests sectors, com enel cas de la CNT, o d'aïllar i apartar elssectors revolucionaris que havien dins deCCOO o fins i tot de sectors radicals que, através del conflicte obrer, pretenien arribarmés lluny del que li oferia el nou règim quecomençava a caminar.

ELS ANYS DE FELIPE GONZÁLEZ IAZNAR

La dècada dels 70 i 80 van ser anys demoltíssima convulsió social on les vaguess'estenien per tot el país tant en la dictaduracom en la democràcia. Aquestes vagues nonomés demanaven millores salarialsatenent­se a les demandes clàssiques del

sindicalisme sinó també drets i llibertatspolítiques i socials. El règim franquista teniauna economia endarrerida a conseqüènciade ser un país industrialitzat que no podiacompetir amb la incipient deslocalitzacióque estava realitzant la moderna Europa. Amés tenia un gran problema amb l'energiaobtenint una balança de pagaments negativaper a l'estat espanyol creant un enorme foratfiscal. En plena efervescència democràtica iobrera el règim no es podia permetrerenovar la indústria espanyola perquè en elfons significava acabar amb part d'aquesta.Per això mateix aquest paper el va assumirl'únic partit indicat per a això: el PSOE. Elprojecte del PSOE no va ser un projectesocialista sinó d'adaptació a les democràcieseuropees neoliberals.

El PSOE, igual que la resta de partits, voliaentrar en una UE. Però la UE entrava alneoliberalisme, que ja havia començat aatropellar a diferents estats que, en mans dedictadors (com Pinochet) o fins i tot en mansdemocràtiques (Margaret Thatcher), vanlliurar una guerra contra la inflació i el deutegalopant en els seus països . Això vasignificar el que avui tots coneixem a laperfecció: reducció de la despesa pública através de la privatització d'empreses,reducció de la despesa pública en sanitat,educació, i dependència (i no de l'exèrcit o lapolicia), i una lluita en contra de elssindicats que van lliurar les seves últimesbatalles abans de caure en mans del sistemapassant­se a denominar "agents socials".

Quan el PSOE arriba a la Moncloa, en mansde Felipe González, es va trobar unpanorama complicat i dóna inici a lareconversió industrial. Aquesta reconversióva afectar sobretot a la indústria siderúrgicai al sector naval, a més de les privatitzacionscom l'empresa SEAT. Això va provocargrans vagues en aquests sectors on ladirecció de CCOO va tenir un paperd'apagafocs, favorable als interessos del

CLAU DE VOLTA

PSOE i no als dels treballadors. No va serl'única mesura de calat que va prendre elPSOE contra els treballadors, com l'entradade l'OTAN (condició gairebé explicita perestar dins de la UE), el pla d'ocupaciójuvenil que introduïa els contractestemporals i les ETT, i que va provocar unavaga general, o la reforma de la llei devagues que va causar una gran decepcióentre els treballadors, els nombrosos casosde corrupció o finalment la guerra brutacontra ETA mitjançant el terrorisme delsGAL.

Tot aquest desgast va portar al PP i Aznar ala Moncloa dedicant­se a liberalitzarl'economia, a privatitzar empreses públiquescom Telefònica o Repsol, a reduir la despesapública, a baixar salaris, a "flexibilitzar" elmercat laboral i a la reducció de lesindemnitzacions per acomiadament. Elsacords en matèria sindical van ser signatspel govern al costat de la CEOE, UGT iCCOO a 1997 mostrant una traïció més alstreballadors per part de les centralssindicals. Aquestes mitjanes es van imposarper satisfer les demandes de la UE per entrarl'euro. En poques paraules es va vendre el

país per entrar dins el projecte europeu. Elcreixement econòmic de l'època d'Aznartambé va venir determinat per l'anomenadabombolla immobiliària sent el principalmotor econòmic del país. La construcciód'habitatges enllaçat a una pujada de lademanda va provocar una orgiaespeculativa que va fer pujar el preu delspisos pels núvols obligant a assumir unesaltes hipoteques, convertint­se en unproblema global, que va explotar en 2008produint­se la crisi i el drama delsdesnonaments. Sense oblidar la guerra del'Iraq que va produir les manifestacions mésmultitudinàries dels últims temps.

Des d'un anàlisi coetani es pot esgrimirl'argument que aquestes mesures erennecessàries perquè gràcies a això s'entraria ala UE, s'aconseguiria modernitzar el país i espodria finalment implantar un estat delbenestar (tot i que de breu durada). Simirem els anys 90 i la primera meitat de ladècada del 2000 podem afirmar que es vaaconseguir, això sí, a canvi d'una pèrduadels organismes de lluita de la classetreballadora i d'una amnèsia col·lectiva queafectarien les generacions futures. Però els

24

IImmaattggee ddee llaa mmaanniiffeessttaacciióó ccoonnttrraa llaa

gguueerrrraa dd''IIrraaqq aa llaa DDiiaaggoonnaall,,

Les eleccions a Espanya

anys han passat i ara podem palpar de nouel que va significar acceptar les normes de laUnió Europea, les de l'FMI i el BCE; és a diracceptar el neoliberalisme. Com aconseqüència s'han minat els nostres drets illibertats empobrint cada vegada més a lapoblació i eliminant el sentiment de classe através de les contínues traïcions dels "agentssocials" que no van defensar els nostres dretsfent seguidisme al govern. Durant tota lademocràcia s'ha anat perdent sobirania, jaque l'Estat cada vegada té menys poder, i nonomés perquè s'ha cedit a institucionssupranacionals, més o menys,democràtiques com pot ser la UE o gensdemocràtiques com pot ser el BCE i el FMI,sinó perquè l'oligarquia capitalista s'haapoderat, en un procés pràcticamentculminat, de l'economia i la política.

DES DE ZAPATERO I RAJOY AL'ACTUALITAT

El govern de Zapatero va patir l'esclat de labombolla immobiliària. Tot i unes primerestímides reformes de caràcter keynesià, ambestimulació de la despesa pública, a travésdel pla E i la llei d'economia sostenible, en2010 es va donar un gir cap a les mesuresneoliberals que s'estaven implantant a laresta del món i que la UE, l'FMI i el BCE vanobligar a implantar. Com per exemple lamodificació de l'article 135 de la Constitucióper prevaler el pagament del deute, ianteposant­lo a la despesa social. Aquestesmesures van provocar una granimpopularitat en el govern i la convocatòriade la vaga general del 29 de setembre de2010 i la del 27 de gener de 2011. D'altrabanda sorgia un moviment anomenat "15M"al maig de 2011, després d'una manifestacióconvocada per una plataforma anomenada"Joventut Sense Futur", i que va acabar ambl'ocupació de la plaça del Sol de Madrid,seguida de la plaça Catalunya de Barcelona is'estengués, després, per la resta de l'Estat.Aquest moviment contestatari va tenir la

característica d'oposar­se a les mesuresd'austeritat i de reclamar una majorparticipació en la democràcia. Aquestmoviment va servir per traslladar de nou lapolítica a la població i per obrir un nouperíode de lluites permetent l'augment deles organitzacions de l'esquerratransformadora i la creació dels nous partitsavui presents anomenats "els partits delcanvi". Del 15M es va passar a un govern demajoria absoluta del PP encapçalat perMariano Rajoy que va introduir reformesestructurals de caràcter neoliberal com lareforma laboral. Aquestes mesures són lesque tots coneixem ja que les estem patint enl'actualitat. Però no només han estatreformes econòmiques, sinó que amb la crisis'ha aprofitat per retallar en llibertats com,per exemple, amb la llei mordassa. El queinteressa analitzar del període actual, ésl'emergència dels nous partits "del canvi"sortits de diferents plataformes ciutadanes ala calor del 15M i que han aconseguitimportants llocs en les eleccionsautonòmiques i municipals. A més, avui endia el bipartidisme està a les seves hores mésbaixes amb l'ascens dels partits com

25

Presa de la plaça Catalunya (Barcelona)després del desallotjament al 15M

26

CLAU DE VOLTA

Ciutadans i Podem que aspiren a canviar lapolítica des de les institucions. Desprésd'haver analitzat d'una manera breu lademocràcia des de la transició, podem donarrespostes a aquests partits emergents.

Primer de tot, queda palès que els governsno responen als interessos de la poblaciósinó a estructures supranacionals, com l'UE,l'FMI o el BCE, que conviden a retallar endrets socials, polítics i econòmics persalvaguardar els interessos de l'oligarquiafinancera. D'aquesta manera les promesesdels partits polítics del canvi sónsimplement palla, ja que saben perfectamentque avui dia els estats no tenen capacitat nitan sols per oposar­se a les mesuresneoliberals, així que queden molt lluny depoder reformar el capitalisme o acabar ambell dins de les institucions. Un exemple és elcas de Grècia, on SYRYZA va prometre la fide l'austeritat, recolzat pel referèndumciutadà, i que finalment va haver de tirarmarxa enrere en les seves decisions a causa

de les pressions internacionals. D'altrabanda no és únicament una qüestió de voleri no poder sinó de la fiabilitat de larepresentació. Durant la transició el PSOE vaaglutinar les esperances democràtiques quefarien arribar a un Estat més just i igualitari,però en canvi es va dedicar a aplicarmesures econòmiques que desfavoreixienals treballadors als quals deien defensar.Avui dia el partit de Pablo Iglesias intentarecollir el llegat de Felipe González i delPSOE posicionant­se com un partitd'esquerra transformadora que aconseguiràrealitzar un nou pacte constitucional peraugmentar els drets i llibertats. Però elproblema és d'arrel, ja que és un sistema onno hi ha una separació de poders i on estàinstal·lada la corrupció a totes lesinstitucions. Tot i que aquest partit alprincipi apostés per combatre tots aquestsmals i plantar cara a Europa, l'FMI i al BCE,novament, va quedar en paper mullat apartir de les eleccions europees on va donarun gir a la "moderació" adaptant­se al paper

A. Rivera (C's) i P. Iglesias (Podemos), prenent uncafè previ a un debat, amb aspecte de bons amics

27

Les eleccions a Espanya

que ha de tenir un "dirigent democràtic". És adir s'accepta un joc il·legítim iantidemocràtic. Per això no és només el "puci no vull" sinó que directament no es vol.

Tot i que encara hi hagi gent que tinguiesperances d'aquest règim democràticposant la confiança en algun partittransformador, la realitat és que aquests solsno poden aconseguir res. Si no hi ha unaoposició des del carrer contra les mesuresd'austeritat i en favor d'una democratitzaciómés profunda de la societat, és impossibleesperar que pugui haver­hi canvissubstancials. Podrà haver­los en algunesmatèries de drets i llibertats com han quedatpatents en el govern de Zapatero peròresulten ínfimes si les comparem amb totsels mals de la societat. Per aquesta raó, sirealment s'aspira a canviar alguna cosa desde les institucions s'hauria de ferconjuntament amb el carrer, donantprotagonisme als moviments socials, per aquè existis la remota possibilitatd'aconseguir alguna cosa, però Podem hapreferit monopolitzar el poder intern iutilitzar els moviments socials com a puracomparsa electoral arruïnant així la possibleoportunitat de canvi.

Si observem l'ascens de les lluites que hi vahaver a partir de la crisi del 2008 i del 15M iles comparem amb l'actualitat, veiem un clardescens de l'activitat. Al creure'ns lespromeses d'aquests partits que diuen podercanviar­ho tot des de les institucions,provoquen una desmobilització social quepassa de les places i carrers a engrossir elspartits que no poden controlar. Aquestsímptoma cada dia és més clar en Podemquan hi ha dimissions en bloc de directivesautonòmiques. A més és improductiu perals mateixos partits que s'han format a lacalor del 15M, doncs el seu suport resideixen els propis moviments socials i el intentarcontrolar­los i domesticar­los provoca ladestrucció dels mateixos organismes que elsvan donar suport. i en conseqüència. el seuenfonsament.

Però no tot ha de ser decebedor ja que hi haaltres maneres de fer política. En comptesd'aspirar a que algú ens vagi guiant i ensdirigeixi es poden plantejar lluitesorganitzades per nosaltres mateixos amb elsnostres propis organismes de lluita. La lluitaorganitzada des del carrer, on tothom sesent partícep d'aquesta, i que està disposadaa trencar amb el que s'estableix per

aconseguir recuperar i ampliar els seusdrets, és la que ens pot oferir victòries. Laqüestió no ve a ser si he o no de votar, laqüestió és que fem la resta dels dies. Laimportància és empoderar­se i sentir­separtícep de qualsevol canvi que puguisucceir. D'aquesta manera entra en la nostraconsciència que qualsevol política que norealitzem nosaltres serà feta contra nosaltres,i que la història de la democràcia no seràvista únicament des de les altes esferes de lapolítica d'una manera unidireccional, on ellssón els que proporcionen els drets , sinó queaquests són els que el poble arrenca alsmandataris. La democràcia no es vaaconseguir gràcies al rei, a Adolfo Suárez,Felipe González o Carrillo sinó amb la lluitasostinguda que es va dur des dels carrers.Però es va cometre l'error de permetre quealtres ens representessin. Fins i tot aquellaesquerra que portava temps allunyada delcarrer i dels problemes de la gent del carrer.

Si ha d'haver­hi un canvi a Espanya oCatalunya no esperem a que aquest sigui através únicament del vot doncs si no hi hauna pressió des del carrer, el canvi, si hohagués, seria el més ínfim. Des del carrerhem de pressionar i no deixar que altresrepresentin les nostres idees sinó quenosaltres mateixos hem de ser els que lesapliquem. No ens podem fiar de noussalvadors doncs la història demostra quenomés se salven a si mateixos. Per aixòmateix hem d'apostar per movimentsassemblearis, de base, que no tinguinvinculació amb partits polítics, que lapolítica sigui realitzada per nosaltres on noacceptem un joc democràtic que perendavant està venut a l'FMI, el BCE i la UE,a banda de ser antidemocràtica la idea de larepresentativitat.

Volem governar­nos nosaltres mateixos idecidir sobre els problemes que ens afecten,no ha de venir cap polític a dir­nos que ensinteressa.

28

CLAU DE VOLTA

LL''AAMMIICCDDEE MMAASS

Un militant de La Oca de GràciaDesembre de 2015

“El poder corromp els millors”Mikhail Bakunin

David Fernàndez no només ens traeix a totesles qui el vam votar al seu dia, sinó quetraeix la CUP i es traeix a si mateix. Crec queel què ha passat amb Fernàndez ésil·lustratiu de la corrupció ètica i política quecomporta el pas per les institucions. EnDavid abans era un company, un col·lega,que currava al Coop 57 i escrivia unsreportatges boníssims a la Directa. Vamdesconfiar una mica quan es va presentar alParlament. Però ell deixava anarpúblicament que es continuava considerantun “punki de base”, deia que simpatitzavaamb el comunisme llibertari i que, per a ell,el Parlament era un Vietnam, i això enstranquil·litzava una mica. En deia quatre defresques als Rato, Pujol i companyia; ens feiagràcia.

Després s'hi va començar a sentir a gust.Van arribar les abraçades... i aquí ja vacanviar la cosa. Bé, dèiem, sort que elscàrrecs de la CUP són per una solalegislatura; és normal que tanta pressiól'hagi emborratxat una mica però, passadesles noves eleccions, segur que compleix laseva paraula de sortir d'escena, retornar a labase i reprendre la seva vida quotidiana coma cooperativista i periodista.

Però la legislatura ha acabat amb Fernàndezactuant com una fera més del circ. Tertuliàhabitual dels mass media, amant dels grans

L'amic de Mas

discursos... Tota la imatge d'un líder, vaja,allò en què deia que mai es volia convertir.A principis d'aquest mes, finalment, haarribat la gota que fa vessar el got.Fernàndez publica un text a l'Ara en quèPROPOSA INVESTIR MAS.

Fernàndez proposa, en primer lloc, que laCUP renegui d'una promesa electoral clara inítida, que va ser un dels motius pels qualsmolta gent ­jo inclòs­ la va votar el 27N. És adir, el que pretén és ni més ni menys quetrair la confiança de les votants. Lesenquestes, tot i que sempre són esbiaixades,asseguren que una gran majoria del'electorat de la CUP es continua posicionanten contra d'investir Mas.

En segon lloc, Fernàndez proposa que laCUP ignori el parer de la seva mateixamilitància, expressat en la plenària de finalsde novembre. Aprofitant­se de la sevainfluència i popularitat i dels micròfons queli ofereixen els mitjans de comunicació,David Fernàndez intenta tirar enrere unaopinió col·lectiva. És clar que pot donar laseva opinió personal, però el lloc per fer­hoseria l'assemblea, no la tribuna dels gransmitjans. Amb aquest acte, que contradiu totsels principis d'horitzontalitat iassemblearisme possibles, suma forcestambé al famós #pressingCUP, la campanyaque pretén dinamitar la moral de lescupaires que encara es mantenen fermes enels seus ideals.

Dibuixat per:Un desgraciat qualsevol

CCIINNCC AAPPUUNNTTSSSSOOBBRREE LLAAPPOOLLÍÍTTIICCAA

AACCTTUUAALLII EELL QQUUEE HHAA

DD’’AARRRRIIBBAARRAcció Llibertària de SantsMaig de 2015

Ja estem a l’any 2015. Ha plogut molt des del’ultima Transició, ara sembla que el modelpolític escollit després la dictadura noserveix, volem canviar a qui prenen lesdecisions. Canviem els vestits i la corbataper una coleta i una motxilla. I ens diuenque toca canviar d’escenari i de personatges.En resum, el circ necessita nous pallassos.

Finalment, trobem la traïció política.Atrapada la seva idiosincràsia als escenarisde la trama del Procés, un culebrot més llargque la Riera, es pren la píndola blava de lapatrioterina i aposta per investir Mas.Aposta per fer president el portaveu de laburgesia, el fill polític de Pujol, l'home del3%, les llistes d'espera quirúrgiques i elsCAP tancats, les escoles sense recursos i laduplicació del preu de les matrículesuniversitàries. El cap de Felip Puig. Aquellque va que va arribar al Parlament enhelicòpter per aprovar les retallades mésbèsties que es recorden, aquell que tantscops ha malparlat, denigrat i menyspreat elsmoviments socials.

Així que Fernàndez vol investir Mas. El seuamic Mas.

Si això és el que el parlamentarisme ha fetamb un xicot com en David, què en podemesperar? Quants més Alexis Tsipras, quantesAdes Colau necessitem per adonar­nos que,com l'anell de Tolkien, el poder enverina lespersones més honrades?

Tot el poder pel poble. Fora messies.

30

Del descontent i la mobilització popular quevan omplir les places de forma horitzontal iassembleària, on totes preníem decisions, onentre totes decidíem que fer, sense partitspolitics. Aquesta mobilització que auguravaun canvi de sistema ens sembla tan llunyanaara. No obstant, no oblidem que la llibertatdel poble s’acaba quan les decisions deixende prendre’s als carrers i barris on vivim icomencen a prendre’s als parlaments. Lavoluntat del poble mai s’expressarà dintredels seus parlaments i palaus. Ara ens diuenque portaran a terme canvis des de dintredel sistema que diuen combatre, quansabem que el que acabaran aconseguint ésreforçar­ho. En resum, volen canviar­ho totper a que res important canviï.

Perquè ara ens demanen que els ajudem arecuperar la democràcia, que hauríem deprendre les institucions. I per a nosaltres,com anarquistes, resulta un error. En primerlloc, que democràcia volen recuperar, la queens va portar a la crisi? En segon lloc,perquè són ells els qui prenen lesinstitucions a costa del nostre vot iingenuïtat; en tercer lloc, perquè no volemmanar ni volem que ens manin. En resum,el problema no es troba en qui governa o

com governa, sinó en l’existència del propigovern, en el parlament i en l’Estat.

Simplement, com anarquistes, creiem quenosaltres mateixes, solidàriament irecolzant­nos mútuament som qui millorsabem que necessitem o que volem.Repeteixo nosaltres: tu, jo, la teva mare i elteu oncle, l’amic de classe, la companya detreball i el veí. Solidaritat en undesnonament, solidaritat quan no es té per amenjar, solidaritat al quedar­te amb el nenperquè els seus pares estan treballant,solidaritat quan no tens tabac per uncigarret. No receptem cap formula nova oextraordinària, simplement quelcomquotidià i tan antic com la solidaritat quesembla que hem oblidat tancats en elsnostres pisos inundats de modernitattecnològica. En resum, no hi ha millorpolítica que aquella de recolzar­nos iajudar­nos quan tenim un problema. Iaquesta politica esta al carrer no alsparlaments.

Aquest any 2015 podrem votar fins a trescops creient que les coses canviaran, allàcadascú. No demanem ni el vot per a ningú,ni l’abstenció, només lluita, no protestes o

31

demandes, demanem lluita perquè és quanplantem cara i desobeïm quan els canvispassen. Com va passar en Gamonal, així vapassar a Can Vies i així pot passar demà alteu treball front hores que no es paguen, alteu institut davant proves injustes, a la tevacasa davant del llogater, davant de la policiaquan et demana papers i davant del galletque vol magrejar­te. En resum: planta’ls­hicara, lluita i continua lluitant, però no tusola, lluita amb la teva família, amb elsteus amics i amb els teus companys.

Perquè no aguantem més aquest sistema queens mata de misèria, diem basta! Guanyiqui guanyi les eleccions, continuarem alcarrer, lluitant contra els criminals quearruïnen les nostres vides. Perquè juntes hopodem tot, ara ens toca a nosaltres!

CLAU DE VOLTA

PPRREESSEENNTTAACCIIÓÓDDEEMMOOCCRRÀÀCCIIAA

IINNCCLLUUSSIIVVAAExtret de democràciainclusiva.org.Proposta formulada per Takis Fotopoulos.

D'on parteix?La crisi multidimensional actual

El punt de partida del projecte de laDemocràcia Inclusiva és que el món, aprincipis del nou mil·lenni, afronta una crisimultidimensional (econòmica, ecològica,

32

ocial, cultural i política) causada per laconcentració de poder en mans de diverseselits com a resultat de l'establiment, des defa dos segles, del sistema d'economia demercat, la “democràcia” representativa i lesformes jeràrquiques que s'hi relacionen.Donat que la causa última de la crisi radicaen la concentració de poder que esreprodueix gràcies a les dinàmiques del'actual marc institucional, la sortida lògicad'aquesta crisi passa per la redistribució delpoder mitjançant la construcció d'un noumarc institucional que asseguri la sobiraniade la ciutadania, això és, la democràcia.

Què significa?Recuperar el significat de democràcia

La manera habitual en que el significat dedemocràcia s'ha distorsionat i desvirtuat haestat confonent l'actual sistema oligàrquicdominant de la “democràcia” representativaamb la democràcia mateixa. Tanmateix, unsistema en que el poder és acumulat enpoques mans i en que la ciutadania no té lapossibilitat de decidir directament sobre elsassumptes de la vida pública, és un sistemaoligàrquic, encara que s'anomeni a si mateix“democràtic”. Democràcia no significa altrecosa que l'exercici directe de la sobirania perpart de la ciutadania, o el que és el mateix,l'autodeterminació de la societat mitjançantla distribució igualitària del poder entre totsels seus membres.

Què inclou?El conjunt de la població i totes les dimensions dela societat

La Democràcia Inclusiva és una novaconcepció de la democràcia que pren com apunt de partida el significat clàssic d'aquestterme, però, a diferència d'altresconcepcions democràtiques anteriors, incloua tota la població i les quatre dimensionsfonamentals de la societat: la política,l'econòmica, la social i l'ecològica. En relació

Presentació democràcia inclusiva

a aquestes dimensions, podem distingirentre quatre components que constitueixenels elements fonamentals d'una democràciainclusiva: la democràcia política, lademocràcia econòmica, la democràciaecològica i la democràcia en l'àmbit social.

Què representa?Una síntesi i superació dels movimentsemancipadors

La democràcia inclusiva representa unasíntesi de les tradicions democràtica­autònoma i socialista –que inspiren el seucontingut polític i econòmic, és a dir lademocràcia directa i la democràciaeconòmica­ amb els movimentscontemporanis per a la emancipació –queinspiren el seu contingut ecològic i social, ésa dir, la democràcia ecològica i lademocràcia en l'àmbit social. Alhora, lademocràcia inclusiva representa unasuperació d'aquestes tradicions i movimentsen el sentit que transcendeix el que cada unaha plantejat per separat.

Què implica?Abolir la desigualtat i reprendre el control

Una Democràcia Inclusiva implica l'abolicióde la desigualtat en la distribució del poderpolític i econòmic i les estructuresinstitucionals que la reprodueixen, així comde les estructures jeràrquiques a la llar, allloc de treball, al centre educatiu i en l'esferasocial en general. En altres paraules, implical'eliminació de les relacions de dominacióentre els éssers humans, així com la ideaimplícita de dominar el món natural. Laconstrucció d'aquesta nova formad'organització social implica també unprocés de crear i controlar les nostrespròpies eines, organitzacions i els valorscorresponents, reprenent col·lectivament lesregnes de la nostra societat.

33

CLAU DE VOLTA

En què es fonamenta?L'elecció responsable per l'autonomia

El fonament del projecte de la DemocràciaInclusiva és l'elecció responsable perl'autonomia i la seva expressió en lademocràcia, una elecció que no és trivial niarbitrària, ja que escollim l'autonomia(individual i social) en primer lloc perquè laidentifiquem amb la llibertat i consideremaquesta com l'objectiu humà suprem, i ensegon lloc, perquè avui podem mostrarclarament com la humanitat travessa peruna crisi generalitzada sense precedents enla historia, i com aquesta crisi té les sevesarrels justament en la falta d'autonomia, és adir, en la immensa i creixent concentració depoder en poques mans que es reprodueixgràcies a les dinàmiques de les actualsinstitucions econòmiques i polítiques. Pertant, tenim moltes raons per escollirl'autonomia de forma conscient iresponsable i justificar en base a aquestaelecció el projecte d'una democràciainclusiva.

En què consisteix?Construir una nova forma d'organització social

La Democràcia Inclusiva consisteix en lacreació de noves institucions i cultura en totsels àmbits de la societat: polític, econòmic,social i ecològic. Aixi, la democràcia políticaconsisteix en la creació d'institucions dedemocràcia directa en l'àmbit polític, de talmanera que totes les decisions importantssiguin preses per assemblees municipals deciutadans, confederades en l'àmbit regional,nacional, i finalment en l'àmbit continental iglobal mitjançant delegats que coordinen iimplementen les decisions preses per lesassemblees municipals i poden serimmediatament revocats per aquestes. Lademocràcia econòmica consisteix en lacreació d'institucions de propietat col·lectivadels recursos productius i un controlcol·lectiu d'aquests per part de les

assemblees de ciutadans, amb l'objectiu desatisfer les necessitats bàsiques i no bàsiquesde tota la població, així com d'assegurar laplena llibertat d'elecció individual pel que faal treball i al consum, mitjançant un sistemade planificació democràtica i de valspersonals que substitueix l'economia demercat/monetària. La democràcia en l'àmbitsocial consisteix en la creació d'institucionsd'autogestió als llocs de treball, així com ales institucions educatives i culturals(mitjans de comunicació, universitats, art,etc.) que dirigeixen la seva pròpia activitaten concordança amb els objectius generalsestablerts per les assemblees de ciutadansprenent en consideració les preferènciesd'aquests com a productors i consumidors.Lademocràcia ecològica implica la creaciód'unes institucions i una cultura queassegurin la reintegració de la societat ambla natura, la qual cosa requereix quel'objectiu de l'activitat econòmica ja no siguiel creixement econòmic costant, que resultaecocatastròfic, sinó la satisfacció de lesnecessitats de tota la població de maneraque s'aconsegueixi una veritable qualitat de

34

vida que només una harmoniosa relacióentre la societat i la natura pot garantir.

Què proposa?Una nova estratègia de transició pel canvi social

La democràcia inclusiva no només intentaoferir una visió realista i desitjable d'unasocietat alternativa, que realment ésnecessària avui en dia, sinó també unaestratègia a llarg termini i un programa acurt termini que ens pot fer avançar capaquesta societat. El camí cap a aquesta novaforma d'organització social passa per laconstrucció d'un moviment polític demasses amb l'objectiu de canviar la societat através d'autèntiques vies democràtiques,començant aquí i ara. Un moviment d'aquesttipus ha d'apuntar explícitament a un canvisistèmic, així com també a un canvi paral·lelen els nostres sistemes de valors, mitjançantuna estratègia de transició. Aquestaestratègia comporta una implicació graduald'un nombre cada cop major de persones enun nou tipus de política (la política entesacom a l'autogestió de la societat per part dels

seus membres) i una transferència paral·lelade recursos econòmics (treball, capital, terra)fora de l'economia de mercat, cap a un nousector econòmic controlat democràticament iposseït col·lectivament per la ciutadania.

A qui s'adreça?El nou subjecte emancipador

La Democràcia Inclusiva és una propostaque apel·la a tots els grups socials quepotencialment formen la base d’un nousubjecte emancipador i que podrien unir­seamb una visió comuna del món, unparadigma comú, que vegi la causa últimade la present crisi multidimensional en lesactuals estructures que asseguren laconcentració de poder en tots els àmbits, aixícom en els sistemes de valors corresponents.Donada l’àmplia perspectiva del projecteper una democràcia inclusiva, aquests'adreça pràcticament a tots els sectors de lasocietat: a les víctimes del sistema del’economia de mercat en la seva actualforma internacionalitzada, és a dir elsaturats, els que reben salaris baixos, elstreballadors ocasionals, els agricultors envies d’extinció, etc.; als ciutadans que estanalienats per l'actual art de governar que es fapassar per “política” i que ja reivindiquen eldret a l’autodeterminació mitjançantdiversos grups locals i comunitaris; alstreballadors i subordinats que estanexplotats i alienats per les estructuresjeràrquiques al lloc de treball; a les donesque estan alienades per les estructuresjeràrquiques tant a la llar com al lloc detreball i que anhelen unes relacions basadesen la igualtat, el respecte mutu, l’autonomia,la responsabilitat i la presa de decisionscompartida; a les minories ètniques o racialsque estan alienades per una "democràcia"estatista discriminatòria que divideix lapoblació en ciutadans de primera i desegona classe; i finalment, a totes aquellespersones que es preocupen per la destrucciódel medi ambient, la pèrdua de biodiversitat

Presentació democràcia inclusiva

35

i el deteriorament accelerat de la qualitat devida.

Com comença?Reflexionant, actuant i organitzant

Un primer pas per començar la transició capa una Democràcia Inclusiva consisteix encrear Grups d'Estudi que proporcioninl'oportunitat d'aprofundir i reflexionarcol·lectivament sobre els diversos aspectesdel projecte de la Democràcia Inclusiva,incloent l'aspecte crucial de l'estratègia i lestàctiques. Fruït del desenvolupamentd'aquests grups es poden constituir Grupsd'Acció de Democràcia Inclusiva, és a dir,col·lectius de persones dedicades a dur aterme xerrades­debat, trobades, cursos,traduccions i publicacions, amb un dobleobjectiu: fomentar el coneixement, el debat il'estudi sobre aquesta proposta detransformació social i promocionar la creaciód'una Organització per a la DemocràciaInclusiva. Aquesta organització pot estarformada per un conjunt de grups locals isectorials que comparteixin una triplefunció: crear una nova consciènciademocràtica a través de la intervenciópolítica i d'activitats culturals, fomentarl'aflorament de les noves institucions dedemocràcia inclusiva i potenciar la lluitacontra les institucions oligàrquiques delsistema establert.

CLAU DE VOLTA

EECCOONNOOMMIIAASSOOCCIIAALL,,

CCOOOOPPEERRAATTIIVVAAII CCOOMMUUNNAALLAA RROOJJAAVVAA

Fragment de La revolució silenciada.Feminisme, democràcia directa ipluralisme radical a l’Orient Mitjà, llibred’autoria col·lectiva publicat el juny de2015 per Editorial Descontrol i KurdisCat

Per poder explicar el funcionament delmodel econòmic a Rojava s’han de tenir encompte alguns elements del context en elqual neix i es desenvolupa. Per un costat, icom hem explicat abans, l’economia deRojava estava limitada pel règim a laproducció de gra i a l’extracció de petroli, laresta d’activitats es duien a terme fora de laregió. Les úniques industries estaven enmans del govern, que en fugir van serexpropiades per les comunes. Per altrabanda, anteriorment hi va haver un procésd’expropiació de les terres dels kurds perpart de l’estat. Per tant la gran majoria de lapoblació era classe treballadora, i en unescondicions de pobresa generalitzades. A méscal dir que les classes més altes dels kurdsno vivien a la regió, sinó a la capital, ja queeren afins al règim.

A les dificultats esmentades s’afegeixen lesderivades de la guerra, que sónprincipalment dos. Per un costat elproblema de la destrucció generalitzada deles infraestructures (carreteres, equipament

36

Congrés d'OrganitzacióSocial de Dones aRojava, "Yekitiya Star"

de subministrament d’aigua i electricitat…).Per l’altre l’arribada massiva de refugiats ales zones kurdes buscant protecció, perexemple a Afrîn abans de la guerra hi vivien450 mil persones, a mitjans de 2014 hi haviamés d’1 milió. En total es calcula que aRojava hi ha vivint uns 4,6 milions depersones des del 20141. S’ha de destacar quetots aquests refugiats han estat acollits itractats en peu d’igualtat que la resta de lapoblació. S’han garantit les necessitatsbàsiques de tothom independentment del’origen i se’ls ha convidat a participar alsConsells Populars. Evidentment això hasuposat un sobreesforç econòmic per a laregió. Aquestes són les bases materials sobreles quals la societat de Rojava ha hagut deconstruir la seva alternativa econòmica. Peraltra banda la majoria del teixit econòmicexistent encara es basa en el modelcapitalista, però hi ha una forta voluntatpolítica per canviar això i s’estan duent aterme molts canvis en aquest sentit.

El model que han plantejat a Rojava és el de«l’economia social», al que defineixen com«la ciència que busca assegurar lesnecessitats de la comunitat lluny delmonopoli dels mitjans de producció»2. És adir, plantegen la producció al nivell de lacomunitat, allunyada tant de la producció

centralitzada d’un estat socialista com dellliure mercat del sistema capitalista. Per aaconseguir­ho creuen que s’ha dedesenvolupar un model d’autosuficiència,per tant la producció per satisfer lesnecessitats mínimes de la població ha de serduta a terme a escala local. Per altra bandala producció ha d’estar en harmonia amb elmedi ambient i per tant ha d’estar basada encriteris ecològics. També creuen quel’economia no és una ciència neutra, afirmenque «l’economia social» ha d’estar basada envalors ètics com són la llibertat o la justícia.Obertament han «rebutjat el modelcapitalista que consumeix el medi ambient iempobreix a la població»3. Expliquen que «elmodel econòmic de Rojava és una respostaal neoliberalisme de la modernitatcapitalista i una crítica al capitalisme d’estatque caracteritza el socialisme real». El quecal tenir en compte a l’hora d’examinar lagestió econòmica a Rojava és que no és unmodel tancat, sinó que és un procés decreació d’un nou model, que barrejaconceptes de moltes teories diferents. Tot iaixí podem dir que gira al voltant de tresconceptes principals: «comunitat, propietatprivada basada en l’ús i cooperatives»4.

Les mesures que han aplicat per dur a termeaquest plantejament són molt variades.

37

Congrés d'OrganitzacióSocial de Dones aRojava, "Yekitiya Star"

L’any 2012 es va aprovar i començar aimplementar el Pla Econòmic del Poble(PEP), basat en els escrits d’Abdullah Öcalani les experiències viscudes al KurdistanNord.

El règim tradicional de propietat privada dela terra es va abolir a finals del 2012, totes lesterres, edificis i infraestructures passaven aser propietat formal dels Consells Populars5.Això no vol dir que les persones fossindesposseïdes de les seves propietats. Elprincipi que s’aplica és el de «propietatd’ús», que significa que si una casa o unesterres estan sent utilitzades per una personao grup de persones, aquestes tenen ellegítim dret de propietat d’ús de formaindefinida. Però la «propietat d’ús» tambéimplica que els drets de transacció, de cessiói la capacitat de vendre aquesta propietat,estan en mans de les Comunes. De lamateixa manera una Comuna no potexpropiar una propietat que està sentlegítimament utilitzada. Öcalan creia queaquest sistema evita l’especulació il’acumulació de capital que porta a

CLAU DE VOLTA

l’explotació. Per tant, a partir del 2012, totesles terres, edificis i infraestructures sobre lesquals no hi hagi un dret d’ús passen a serpropietat comunal. Les comunes podendecidir atorgar el dret d’ús d’aquestespropietats a individus o cooperatives per tald’assegurar a tothom un mínimd’autosuficiència econòmica i com unamanera de maximitzar l’ús dels recursosmaterials de la comunitat. Segons AhmadYousef, el co­ministre d’economia d’Afrîn,es calcula que el 75% de la propietat éscomunal i que el 25% restant és privada.

En termes de producció el centre de«l’economia social» són les cooperatives,creades al voltant del sistema de comunes.Aquestes cooperatives han estat creades perdesenvolupar les activitats més variades,però totes amb l’objectiu de satisfer lesnecessitats de la comunitat. Els membres dela cooperativa són els propietaris delsmitjans de producció, però responen davantde la comuna. El que produeixen aquestescooperatives és distribuït entre la comunitatfins que hagin estat cobertes les necessitats

38

Mercat a Rojava

Economia a Rojava

de tothom, la decisió sobre com utilitzar elsexcedents de producció recau en lesestructures de decisió comunals. Lescooperatives estan coordinades entre elles iamb les comissions i ministeris d’economia,per assegurar la màxima cooperació entreelles. De totes maneres perviuen lesempreses i negocis que no són formalmentcooperatives, però que col·laboren amb lescomunes. En relació a aquest tema s’ha depuntualitzar que no existeixen gransempreses i que la gran majoria d’empresesprivades són molt petites. També caldestacar que estan duent a terme un granprocés d’expansió del model cooperativista,amb acadèmies, seminaris i debats per a lareconversió.

Les comunes gestionen els recursos comuns,donant mitjans productius als membres méspobres i assegurant una justa distribució delcombustible, el pa, l’energia i d’altresrecursos bàsics i/o escassos. Sobre aquestaspecte cal destacar que això es pot dur aterme amb facilitat i eficiència degut a ladescentralització i al fet que al nivell deComuna tots els membres coneixen lasituació personal de la resta. Moltes vegadesla gent treballa en serveis comunals deforma voluntària (fent funcionar el sistemade subministrament d’aigua, la neteja delscarrers etc.), però quan les comunes hantingut capacitat, han intentat donar un salarials treballadors al seu servei. Normalmentaquests salaris varien segons les necessitatsde l’individu, per exemple, si està soltercobrarà menys que si està casat o té família acàrrec seu.

Encara que es permeti el comerç il’existència d’empreses privades, hi ha unaestricta regulació en termes de produccióecològica i de satisfacció de les necessitatssocials. Per exemple a Afrîn, per qüestionsambientals, s’ha prohibit la creació de mésplantes de processament d’oli o que fonguinplom. També es regulen els preus als que es

poden vendre els productes, aquests preusels marquen les comissions econòmiquesdels cantons segons les necessitats de lapoblació. La premissa bàsica és que lasatisfacció de les necessitats de la societatsempre és més important que els beneficiseconòmics privats.

Aquest model ha tingut molt d’èxit i tant aAfrîn com a Cizîrê s’han creat gran quantitatde cooperatives6. A Cizîrê han decidit posaren marxa uns 200 pous de petroli (delsmilers a la regió), creant cooperatives detreballadors, per tal de produir el necessariper al consum local. S’han creat cooperativesagrícoles per tot arreu, utilitzant les terresque el govern d’Assad havia expropiat alskurds. Però la millora més substancial haestat la diversificació de l’economia, amb lacreació de fàbriques de sabó, de material deconstrucció, tèxtils, molins i un llarg etc.

39

Treballador a Rojava

CLAU DE VOLTA

El sistema de producció i satisfacció local deles necessitats fa que no es necessiti unadirecció econòmica centralitzada. A Rojavaels cantons no han creat impostos, noméscompten amb els ingressos fruït de la vendade combustible a la població, que venen persota del preu del que costa l’aigua; id’alguns aranzels del pas fronterer ambl’Iraq. Tot i això hi ha projectes perimplantar un sistema d’impostos inspirat enmodels de concert econòmic amb l’Estat,com el del País Basc, i de pressupostosparticipatius7.

De totes maneres cal dir que en l’actualitatels diners recaptats de moment es destinenen un 70% a les despeses de la guerra, és adir: mantenir als combatents i armes. Aquestesforç bèl·lic evidentment limita eldesenvolupament dels objectius socials. Laresta del pressupost s’utilitza en garantir unaccés gratuït a l’educació, la sanitat,alimentar la població, subministrar aigua ienergia… Tota una sèrie de serveis que esconsideren bàsics, així com la construcciód’infraestructures i el suport aldesenvolupament de les cooperatives.

Per altra banda volen que la produccióeconòmica sigui ecològica i respectuosa ambel medi ambient i, per exemple, estanlimitant certs tipus de producció, com la desabó o de metalls, als nivells que siguinsostenibles. Tot i això en l’àmbit del’ecologia encara hi ha molta feina a fer,sobretot en el que es refereix a educar a lapoblació. No hi ha costum de reciclar i lagestió dels residus encara és molt precària.També s’ha de tenir en compte que elsmitjans tècnics dels que disposen per a dur aterme una producció industrial ecològicasón pràcticament nuls.

En l’àmbit financer no han creat cap monedapròpia i utilitzen la lliura siriana. De totesmaneres cal tenir en compte que lestransaccions monetàries a Rojava s’hanreduït de forma dràstica. Per altra bandahan prohibit les finances com a negoci. Espermeten institucions bancàries,l’atorgament de crèdits… Però han prohibitque es generin beneficis derivats del capitalfinancer, així com els interessos il’especulació. El sistema bancari quemantenen és descentralitzat i existeix

40

exclusivament per a l’estalvi i per a ajudar ales comunes a iniciar projectes.

Per resumir, el canvi que s’està duent aterme en l’àmbit econòmic segon lesparaules d’Amaad Yousef, coministred’economia d’Afrîn, són molt adequades:

«Prenem com a principi la protecció i la defensadels recursos naturals. Quan ens referim a ladefensa no ho fem en el sentit militar, sinó al’autodefensa contra l’explotació i l’opressió a laqual s’enfronten les persones. Hem de superarmolts obstacles per poder reestructurarl’economia comunal de Rojava. Els governsbasats en polítiques capitalistes han intentatobstaculitzar el nostre progrés en l’àmbiteconòmic i social. Estem treballant per crear unsistema que combina l’antiliberalisme, lasostenibilitat ecològica, la propietat comú moral ila producció comunitària i cultural.»8

Notes

1. Estimació de mitjans de novembre de 2014,incloent nombrosos refugiats. «La població de Rojavas’ha quasi doblat fins als 4,6 milions. Els nouvingutssón àrabs sunnites i xiites de la resta de Siria que hanfugit de la terra cremada en la que Assad ha convertitel país. També hi ha assíris cristians ortodoxes,catòlics caldeus i d’altres, que fugen de la distopiajihadista que s’ha creat a l’espai que abans ocupava elrègim.» Font: «In Iraq and Syria, it’s too little, toolate». Ottawa Citizen. 14 November 2014.http://ottawacitizen.com/opinion/columnists/iraq­and­syria­too­little­to

2. Dr. Ahmad Yousef 17th of November 2014«Social economy in Rojava».http://sange.fi/kvsolidaarisuustyo/wp­content/uploads/Dr.­Ahmad­Yousef­S

3. Michael Knapp, 07 Feb 2015 Rojava – theformation of an economic alternative: Privateproperty in the service of all. http://kurdi­shquestion.com/index.php/kurdistan/west­kurdistan/rojava­th

4. Strangers In A Tangled Wilderness: «AMountain River Has Many Bends»

5. En aquest cas els béns no immobles, comvehicles, materials o animals, no estan subjectes aaquesta regulació

6. A Kobanê aquest procés no s’ha pogutdesenvolupar a causa de la guerra.

7. Bàsicament s’inspiren en el concepte que lesfuncions de recaptació d’impostos i de legislaciósobre aquests recaiguin en les institucions locals ique, del total recaptat, una part consensuada esdestini a la institució central per contribuir en lesdespeses de les funcions no descentralitzades.

8. Dr. Amaad Yousef , «Efrîn EconomyMinister: Rojava Challenging Norms Of Class,Gender And Power» Rojavareport.wordpress. com

41

Economia a Rojava

42

directament sense la intermediació delspolítics i les seves institucions.

Per això considerem que la millor via perrealitzar un canvi real en les nostres videspassa per lluitar en el dia a dia i sobretotdonar un pas endavant. Pas que ja s’ha fetcom en les vagues de Movistar o Panrico.Hem de canviar el verb, hem de deixar depregar als polítics, d’esperar que ens doninallò, que sabent que és just, no tenim. És elmoment de començar a apropiar­nos delsmitjans i les eines necessàries, de deixard’esperar amb la il·lusió inesgotable queaquest cop sí, és el moment d’actuar perconvertir les expectatives en realitat. És peraixò que defensem que la política i la lluitahan d’estar al carrer, a la feina, a les escoles ials hospitals, perquè aquells dretsconquistats per la nostra força seran mésdifícils d’arravatar que aquells subjectes alleis, a promeses electorals i a les decisionscriminals de la troika.

Des de la Federació Anarquista deCatalunya no demanem el vot per ningú, tansols volem demanar lluita. Lluita als barris,lluita als pobles, lluita al camp, lluita a lafeina i a les llars, lluita a les escoles i lluita aqualsevol lloc on hi hagi injustícia i opressió.

Federació Anarquista de CatalunyaDesembre de 2015

EEll ppaarrllaammeenntt ii lleess eelleecccciioonnss nnoo ssóónnuunnaa ccoonnqquueessttaa ddee llaa ddeemmooccrrààcciiaa..SSóónn llaa sseevvaa nneeggaacciióó.. JJaa qquueeaabbaannddoonneemm llaa nnoossttrraa ccaappaacciittaatt ddeeddeecciiddiirr ii aaccttuuaarr eenn eellss aassssuummpptteess qquueeeennss iinntteerreesssseenn..

ELS PARLAMENTS NO ENS SERVEIXEN

Els parlaments existeixen, i també existeixenles cues de l’atur o els salaris baixos, pagarper una educació o per la sanitat, la mancad’escoles bressol o d’un ambulatori, lamanca d’accés a tres menjars al dia o lesterres no treballades, el transvasament d’unriu, el fracking o la construcció d’obres queningú ha demanat. I això ens demostra queno serveixen; no ens serveixen si el quevolem és canviar el nostre dia a dia.

Per això no participem del joc electoral nitampoc desitgem governar al parlament.Opinem que la veritable força i el poder decanviar les coses no passa per participar deles eleccions i de tenir més escons quel’adversari. Grècia, novament, ens hademostrat el camí que no volem recórrer.Des del govern, des de la seva legalitat i lesseves normes han tornat a demostrar que lesdecisions polítiques es prenen sempre contrala voluntat de les classes populars, i a favordels poders econòmics i de l’aparell del’Estat.

En canvi, gran part de les vegades que lesoprimides s’han rebel·lat i han aconseguitdestruir part del sistema de dominacióimperant, han creat estructures horitzontals,on les persones participaven de les decisionsque les afectaven. No és un invent nou. Haocorregut a la revolució zapatista dels ‘90 oa l’actual situació al Kurdistan. Diguem­liassemblea, consell, o reunió de veïns. Teixiri recuperar els llaços socials amb aquellsamb els qui convivim cada dia. El parlament iles eleccions no són una conquesta de lademocràcia. Són la seva negació. Ja queabandonem la nostra capacitat de decidir i actuaren els assumptes que ens interessen. Pernosaltres la democràcia és aquella en la queel poble exerceix la seva sobirania

AALLTTRREESS FFOORRMMEESS

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás sola

Extracte del poema "No te rindas" de M. Benedetti

Tilda SwintonGlass Box Sleep