Sobre el llibre i l’autor Assiba d’Almeida, Irene i Augustave, Elsie: L’Enfant noir de Camara Laye, Wayside Pub, 2004. Uzoamaka Azodo, Ada: L'Imaginaire dans les romans de Camara Laye, Peter Lang Publishing, New York, 1993. Yépri, Léon: Relire l’Enfant noir de Camara Laye, Nouvelles Editions Africaines, Abidjan, 1987.

Biblioteca Barceloneta – La Fraternitat  El Nen negre Camara Laye Data tertúlia: 25 d’octubre 2011 Hora: 19 hores Conductor: Myriam Mallart

ALGUNS ENLLAÇOS: http://www.camara-laye.com/http://www.rebelion.org/noticia.php?id=47316

El autor

“Àfrica negra, literatura rosa”, és amb aquestes paraules, títol d’un article publicat l’any 1955 a la revista Présence africaine, que l’escriptor camerunès Mongo Beti (pseudònim d’Alexandre Biyidi) emprèn una crítica violenta contra El nen negre de l’aleshores jove i novell escriptor guineà Camara Laye. Considerat com una de les primeres novel·les de la literatura africana francòfona, d’ençà la seva publicació l’any 1953, El nen negre és un dels llibres que ha tingut més èxit en el món, un èxit sovint justificat per el fet de ser un text escrit principalment per a un públic “blanc”. Nascut l’any 1928 a Kouroussa (Guinea francesa) en una família molt lligada a les tradicions, fill d’un ferrer i orfebre, Camara Laye no estava destinat en un primer moment a la literatura. Després de fer uns estudis de mecànic al seu país, obté una beca per seguir una carrera d’enginyeria a França. És llavors, lluny del seu país, que escriu El nen negre, un relat marcat per les similituds autobiogràfiques, que endinsa el lector en el món d’un poble tradicional vist des de la mirada d’un infant que creix i que intenta penetrar els misteris que l’envolten, propis de la societat on viu. Aquesta mirada, tot i semblar ingènua, capta subtilment les mutacions i transformacions que va viure Àfrica durant l’època de les colònies. Amb lucidesa, el narrador observa un món que està desapareixent, i es converteix ell mateix en protagonista d’aquests canvis, intuint des de petit, que no seguirà els passos del seu pare, que rebrà una educació diferent, per aquesta raó mai podrà copsar totalment el misteri del món en el qual viuen els seus. Amb tot i això, la imatge dibuixada d’Àfrica fou criticada per alguns intel·lectuals, com Mongo Beti, que la consideraren massa estereotipada i idíl·lica: una imatge pròpia de la “literatura rosa”, per a un públic colonitzador, en ple moment de combat dels pobles africans per a la descolonització. Aquesta novel·la apolítica s’allunya de la literatura compromesa practicada per la majoria d’escriptors des del moviment de la Negritud creat per poetes com Aimé Césaire, Léopold Sédar Senghor o Léon Gontran Damas després de la segona guerra mundial. Allunyant-se però, obra altres portes als escriptors provinents de l’Àfrica. Rebutjat per molts dels seus, Camara Laye escriurà Le regard du roi (1954), on narra de forma al·legòrica la història d’un home blanc,

també incomprès per als seus a causa del seu desig d’accedir a la saviesa africana, gràcies a l’ajuda de mestres espirituals negres. La visió idíl·lica del Nen negre desapareix en aquesta segona obra que deixa pas a una mirada angoixant sobre el destí de l’home, en contínua recerca d’ell mateix. Quan l’any 1958, la Guinea francesa aconsegueix la seva independència, Camara Laye esdevindrà ambaixador de Ghana i després treballarà al Ministeri de la Informació del seu país. Malgrat el caràcter apolític de l’obra escrita fins llavors, participa a la seva manera, en la creació d’una nova nació. Però progressivament entrarà en conflicte amb la política del president Ahmed Sékou Touré fins al punt d’haver de fugir del país, per instal·lar-se al Senegal. Exiliat polític, com tant d’altres escriptors africans, escriurà els seus dos últims llibres fora del seu país. L’any 1966 publica Dramouss, una continuació del Nen negre, on el protagonista convertit en adult, narra el seu desencant quan torna al seu país i critica durament el règim polític establert després de la independència. Dos anys abans de la seva mort a Dakar, escriu el seu últim llibre, fruit de 20 anys de treball, Maître de la parole (1978), en el qual retroba la tradició oral dels griots -dels seus avantpassats- en transcriure una epopeia sobre l’emperador mandinga del segle XIII, Soundiata.

Bibliografia En català El nen negre, Pagès editors, 1997, Lleida. En castellà El niño africano, Mundo negro, 1985, Madrid, En francès Le Regard du roi, Pocket, Paris, 1991 Dramouss Pocket, Paris, 1993 Maître de la parole, Pocket, Paris, 1998