BUTLLETÍ - UAB Barcelona€¦ · PREUS: Subscripció: 24 ptes. l'any. Número solt: z ptes....

BUTLLETÍDELS

D 7AR! 1DE

1 __ 1 ___ - -

JUNTA DE MUSEUS

DESEMBRE -- 1933

JUNTA DE MUSEUSPRESIDENTS D'HONOR

President del Governde la Generalitat de Catalunya

Alcalde President de l'AjuntamentPRESIDENT EFECTIU

Josep Llimona i BrugueraRepresentant de les entitats artístiques de

BarcelonaVICE-PRESIDENTS

Bonaventura Gassol i RoviraConseller d'Instrucció Pública del Govern de

la Generalitat de Catalunya

Joaquim Xirau i PalauRegidor- Sfndíe'

President de la Comissió de Culturade l'Ajuntament

TRESORER

Pere Comas i CalvetRepresentant del Govern de la Generalitat

de Catalunya

COMPTADOR

Alexandre Soler i MarchRepresentant de les entitats artístiques

de BarcelonaVOCALS REPRESENTANTS DE

L'AJUNTAMENT

Casimir Giralt i BullichTinent d'Alcalde

Josep Jové i SarrocaRegidor

Joaquim Pellicena i CamachoRegidor

Joaquim Ventalló i VergésRegidor

Joan Baptista AtcherVocal tècnic

Ricard Opisso i SalaVocal tècnic

VOCALS REPRESENTANTS DEL GOVERNDE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Pere Corominas i MontanyaConseller de la Generalitat

Jaume Serra HunterDiputat de la Generalitat

Joan Puig i FerraterDiputat de la Generalitat

Teresa Amatller i CrosVocal tècnic

Joan Rebull i TorrojaVocal tècnic

VOCALS REPRESENTANTSDE LES RESPECTIVES ENTITATS

Eduard Toda i GüellPresident de l'Acadèmia de •Eones Lletres

Joan Antoni de Güell i LòpezPresident de l'Acadèmia Catalana

de Belles Arts de Sant Jordi

Antoni Rubió i LluchDelegat de l'Institut d'Estudis Catalans

Pere Mayoral i ParraciaDirector de l'Escola d'Arts 1 Oficie 1 Belles Arts

VOCALS DESIGNATSPER LES ENTITATS ARTÍSTIQUES

Lluís Masriera i Rosés

Pere Casas i AbarcaVOCAL HONORARI

Carles Pirozzini i MartíDIRECCIÓ - SECRETARIA - ADMINISTRACI6

Joaquim Folch i TorresDirector General dels Museus d'Art

Joaquim Borralleras i GrasSecretari de la Junta

Pere Bohigas i TarragóAdministrador General dels Museus d'Art

HORARI DELS MUSEUS BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ARTDE BARCELONA

MusEU DE BELLES ARTS.—Art Contempora-ni. Palau de Belles Arts. Passeig de Pujades.

MUSEU DE LES ARTS DECORATIVES. — Palaude Pedralbes.

MUSEU DEL CAU FERRAT. — Sitges.Tots els Museus estan oberts tots els dies,

inclús els diumenges. S'exceptuen els di-lluns, destinats a festa del personal, i el dia25 festa oficial.

Els Museus de Belles Arts i del Cau Ferratsón oberts de deu a una del mati i de tres aposta de sol. El de les Arts Decoratives denou a dos quarts de dues del matf.

Es publica cada mes.

REDACCIá: Oficines de la Junta de Museus." Poble Espanyol» de MontjuTc. Tel. 31470.

DIRECTOR: Joaquim Folch i Torres.

SECRETARI DE REDACCIÓ: P. Boh igas ¡Tarragó.

PREUS: Subscripció: 24 ptes. l'any. Númerosolt: z ptes. Número endarrerit: 3 pres.

ADMINISTRACIÓ: I. G. Seia i Barral Ger-mans, S. A.- Provença, 219- Telèfon 71671.

Indústries GràfiquesSeix i Barral Germans

S•A

IMPRESSORS I EDITORS

disposen d'una ferina col•laboraciód'artistes especialitzats en tota obragràfica i el muntatge industrial mo-dern de totes les branques del llibre

Aquest conjunt està alservei de l'Art, de laIndústria i del Comerçi la seva consulta seràmolt agraïda i atesa

Provença, 219 : BARCELONA : Telèfon 71671

uj in i ivoo 11per la seva • perfeccióUNA OBRA D'ART!

MODEL 6el darrer ,gran èxitde la famosa marca

UNDERWOOD

PORTABLEla fidel companyade viatge i de la llar

CONCESSIONARIS EXCLUSIUS

bu.i0annyla í!®ecah.o!Ira icab;UIIAI. M '1'R11\11:1%. Á.BALMES, 7 - BARCELONA

Núm. 31 DESEMBRE 1933 VOLUM 111

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART

DE BARCELONA

PUBLICACIÓ DE LA JUNTA DE !MUSEUS

L'ESCULTURA MEDIE-VAL EN LA COLLECCIÓ

PLANDIURA

IV

IMATGES DE LA VERGE MARIA

Després de la figura del Salvador, la mésreproduida, la primerament representada perconsiderar-se-la digna de tal honor, ha estatla de la Verge Maria. A les catacumbes ials sarcòfags paleo-cristians, ja es veuenrepresentacions de la Verge; ja isolada, enforma d'orant, ja prenent part en escenes dela seva vida o de la del seu diví Fill. Segonsel P. March (1) , varen ésser les primeresrepresentacions de Maria les que formavenpart de l'escena de l'Epifania. Les primeresimatges de la Verge són de tipus triomfant,el qual, segons el mateix P. March, ved'Orient. En miniatures mossàrabs veiem re-presentacions de la Verge en les quals posaels peus sobre la Lluna.

La primera imatge de la Verge, a Occi-dent, que trobem citada en els documents, hoés en un inventari de Clermont de l'any959 (2) . A Catalunya, en un capitell del'absis de l'església de Sant Esteve de Bas,consagrada el 1119, hi ha ja una represen-tació de la Verge amb el Nen Jesús a la falda.Està inscrita en glòria, al voltant de la qualhi ha àngels. Segons Puig i Cadafalch (3) ,en la construcció d'aquesta església hi ha ma-nifestes influències provençals. Es veu que elsprovençals, que des de molt antic adoravenimatges en forma de reliquiari, com la Santa

t. Article publicat a la revista e Juventus a, número correspo-nent al mes d'abril de 1925.

2. oRevue de l'art anclen et modernes. Desembre 1920, p. 278.

3. aL'argnitecturaromániçaaÇatglupyae,t.IlI,pags.,209i ?to.

Fe de Conques, foren els primers a introduira la nostra terra la representació de la Verge.

Les imatges més antigues de la Verge con-servades a Catalunya són del segle xii, i pelsdetalls de la draperia, pertanyen a l'escolatolosana, que tant a aquesta banda del Pire-neu com a l'altra, va desenrotllar-se en eldarrer terç d'aquell segle.

A Catalunya hi ha moltes imatges de laVerge, que no tenen cap característica de l'es-cola tolosana, pertanyent a les darreries delsegle xii i pels seus caràcters escultòrics podenincloure's a l'escola catalana dels claustres.La generalitat de les imatges de la Verge delsegle XII estan assegudes, porten corona i aguan-ten el Jesuset al mig de la falda. La corona,en .le, més antigues, és reduïda a un simplecercolet, però en altres és de marlets, de floronsalternats amb rombes, de boles o floronada.Sota la corona, gairebé totes les imatges ro-màniques de la Verge porten una toca, engeneral pintada de blanc; el mantell és quasisempre pintat de blau; la túnica es substi-tueix a voltes per un palli el coll del qual algu-na vegada és daurat; la túnica o palli, el méscomunament és de color vermell adornat ambflors blanques. En quasi totes les imatges dela Verge anteriors al segle xiii, el Jesusetporta mantell encreuant el cos a la manera dela toga romana i túnica pintada de vermell.En general, en les Verges d'aquest segle elJesuset beneeix amb la mà dreta, aguanta ambl'esquerra un llibre o la bola del món i estàde cara al poble.

Les imatges romàniques de la Verge delsegle XIII estan assegudes i porten, en general,el seu fillet assegut sobre el genoll esquerre.Totes van coronades i porten a la mà algunacosa: una flor, un llibre, etc. El Nen Jesúsja comença a girar-se cap a la seva mare iporta a la mà esquerra algun estri, com un¡libre etc., si bé amb la dreta encara beneeix.

353

BUTLLETf DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Fig. 1

En la Verge antiga de la Mercè, de Barce-lona, el Nen ja fa una carícia a la seva mare,però aquesta encara no se'l mira, sinó que téla mirada fita en els fidels.

Del segle xiii és la imatge més antiga dela Verge de les que van formar part de lacollecció Plandiura; porta el núm. 4383, iultra les característiques generals de l'estil idel segle, hi podem assenyalar els següentstrets: està policromada, és de fusta, aguantaamb la mà esquerra la bola del món, la sevacorona està decorada amb flors de lis rudi-mentàries, porta mantellet o vel a més de

túnica i mantell i seu sobre un tron guarnitamb arqueria rellevada sobre d'un coixí queel fa més còmode.

En els temps romànics, el més important delgrup de la Verge i el diví Infant era el Jesúspresentat a l'adoració deis fidels; la VergeMaria no era més que el seu tron, però l'inicide l'estil gòtic coincideix amb l'augment delfervor cultural a la Verge en tota la cristian-dat occidental i en el grup escultòric o pictò-ric ja es dóna importància a la mare. A més,llavors és quan, com s'ha dit, a la Verge enmajestat, a la Verge regina, succeeix la Vergedolça i graciosa. El tipus s'humanitza afeginta la dignitat la gràcia, i poc a poc, la tendre-sa. Jesús no és ja el rei de glòria ni el re-demptor adorat, sinó que es converteix en elnen que juga amb la seva mare i que es posadret sobre els seus genolls per estar més aprop del cor o per poder passat-li el braçpel coll. I el grup queda apartat de l'atenciódels homes i atent tan sols a les carícies fa-miliars.

Les Verges gòtiques, en general, estan dre-tes, posició de la que no es troben antecedentsen l'estil romànic, i no miren el poble sinól'Infant que sostenen als braços. Totes les fo-tegrafies que publ ; quem, que ho són d'exem-plars ingressats al Museu amb la colleccióPlandiura, pertanyen a aquest tipus. En toteselles es veu també la inclinació que el coshagué de prendre per tal que el cap es tirésenrera, a fi de què els ulls poguessin fitar lamirada en el Jesuset. En la del núm. 4514(fig. 5) , els cargolaments innecessaris a quèsubjectà les figures l'escola alemanya de lesdarreries de 1'es'il, a la que pertany, han donata la Verge una inclinació falsa i en sentitcontrari a la necessària per a esguardar el divíInfant, a qui no mira.

Moltes imatges gòtiques de la Verge portencorona, però ja en el segle XIV s'introdueixel mal costum de posar-les -hi corona postissa.per tal de poder -ne fer servir de diferents itotes elles de rics materials; la fúria orna-mcntista, o enriquista, que en podríem dir, vaarribar fins a serrar el cap d'imatges pre-existents a fi de poder-les -hi posar una coronade plata i pedreria. La fotografia que publi-quem (fig. 4) és d'una Verge ingressadaal Museu amb la collecció Plandiura, que java ésser feta per a portar corona postissa. Ladel núm. 4359, de la mateixa procedència*

„4

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

té el cap serrat per poder-li col.locar l'ad-ditament postís. La Verge d'escola alemanya(fig. 5) porta en lloc de corona una espèciede birreta rodona. La cabellera de les imatgesgòtiques de la Verge cau en sedosos rulls, béper darrera de les espatlles (figs. 1 i 5) , béper davant (fig. 4)

Ultra la túnica i el mantell, les Vergesgòtiques acostumen a portar un vel que elstapa part del cap i cau no gaire avall deles espatlles. Algunes porten també una tocaque els tapa el coll. El mantell, les mésantigues el porten cordat al pit amb un joiell,però les de més pretensions escultòriques elduen tercejat. La caiguda dels plecs del mantelli de la túnica és el que caracteritza el relatiuvalor escultòric de les imatges, i moltes vega-des el que les classifica en una escola o altra.Els plecs de la draperia de la imatge núme-ro 451 7 (fig. 1) de la collecció, recorden perla seva bellesa els de les figures de la portaprincipal de l'església de Santa Maria delMar, de la nostra capital, i per tant les for-moses estàtues de la catedral d'Amiens, i ladaten en el segle xv. Els ropatges de la nú-mero 5100 (fig. 3) , la fan semblar a la dela Serra de Montblanc, que és de les prime-ries de l'estil, i els de la núm. 4514 (fig. 5)la cataloguen com a obra alemanya, pel quesón profusos, trencats i angulosos els seus plecs.

Les imatges romàniques en general portena la mà la bola del món; les gòtiques l'hansubstituida per una poma, una flor o un ocell,i, a voltes, per un llibre. La que té el nú-mero 5309 (fig. 2) , porta un gros lliri quetoca l'Infant amb la seva mà dreta. La delnúmero 4356 sosté amb la mà dreta unafruita; la del núm. 4358 parta un ocell, ila del núm. 4382 porta també en la mà dretala poma que recorda la que menjaren Adami Eva en el Paradís.

Les Verges, en general, van calçades ambunes sabates punxegudes. Pel que fa al Jesu-set, alguna imatge gòtica que podríem qualifi-car d'arca'itzant, com la de la Guia, en elclaustre de la catedral de Tarragona, encarael presenta triomfalment al poble, però elcomú és que el representin fent una carícia ala seva mare, girat de cara a ella i prescin-dint dels fidels que el contemplen. La caríciaconsisteix a tocar-li la barba (fig. 1) o aagafar-li l'escot de la túnica o del mantell,com es veu a les imatges que en aquesta

Fig. 2

collecció tenen els núms. 5100 (fig. 3) , 4356,4358 i 4516 (fig. 4) .

El Jesuset, en les Verges gòtiques, en ge-neral està segut sobre la mà i l'avantbraç dret

de la seva mare, però algun cop l'afany devoler-lo posar de cara al poble o de presen-tar-lo més o menys ajagut ha fet que tinguiuna posició forçada i mal resolta. La Vergede la fig. 1, té el Jesuset en una posició forçaencertada ; en canvi, la de la fig. 3 té l'Infanten una posició bastant falsa, degut a l'afanyque va tenir l'escultor de fer-li donar la caraal poble i al mateix temps tocar el pit de laVerge, amb la qual cosa sembla que l'estrenyiviolentament. La imatge núm. 4516 (fig. 4) ,presenta Jesús al poble gairebé ajagut, per çoque l'ha d'aguantar amb ambdues mans i el

355

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

diví nadó, per poder mirar el poble, had'alçar el cap i recolzar-se en el pit de laseva mare. La del núm. 4514 té el seu fillen aquesta mateixa posició, ço que creiem éssercaracterístic dels darrers temps de l'estil.

Al principi, l'Infant es va representar ves-tit amb túnica (fig. 2) , però ja en el segle xives va figurar despullat, si bé amb gran partdel cos tapat amb un tros del mantell dela seva mare (fig. 1) . Ja en el segle xv esmostra despullat del tot en algunes imatges(figures 4 i 5) .

Els Infants que porten als braços les Ver-ges gòtiques, ja no porten corona, sinó que vansense res al cap; el de la imatge del núme-ro 4356, que algú ha suposat si era obra dels

Fig. 3

florentins que varen obrar la Verge de SantJoan de les Abadesses, és una excepció.

L'objecte que més comunament porten a lamà els Jesusets de les Verges romàniques ésla bola del món; els de les imatges gòtiquesde la Mare de Déu porten alguna vegadauna flor, altres un ocell i altres un ¡libre, queen general sostenen amb la mà esquerra, re-servant la dreta per acaronar la seva mare, i,menys sovint, per beneir el poble fidel. ElJesuset de la fig. 1 porta una poma, el dela fig. 2 aguanta un llibre entre el genoll i lamà esquerra; el de la fig. 3 porta un ocell;el de la fig. 4 sosté també un ocell, però d'unamanera més pintoresca, puix l'agafa tansois d'una punta d'ala i l'ocell li pica els dits,representant potser la criatura humana que esrebella contra el seu Creador; el Jesuset de laVerge que tenia en la col.lecció el núm. 4358,també porta un ocell, el mateix que el de lade núm. 4359; el de la fig. 5 aguanta unapoma amb la mà dreta i amb l'esquerra agafala punta del mantell de la seva mare.

Formant part de la collecció Plandiura haingressat també al Museu de Barcelona unplafó de noguera amb un relleu d'escola ale-manya, on hi ha representada l'escena de la co-ronació de la Verge, els personatges de la quales redueixen al Pare Etern i la Mare de Déu.Com és corrent en l'escola, els plecs de la dra-peria són angulosos. Creiem que aquest plafóprocedeix d'algun cor i que, posat que lamajor part dels cors espanyols són obra d'en

-talladors alemanys, pot molt bé procedir d'al-guna església espanyola.

i V

IMATGES DE SANTS I SANTES

Entre les peces que han ingressat al Museuamb la collecció Plandiura, hi ha dues imat-ges de Sant Miquel: una de pedra i l'altrade fusta; altres dues de Sant Joan Baptista;altra de Santa Anna; un relleu, en fusta, delsegle xv, amb les figures de Sant Joaquim iSanta Anna; una petita imatge que porta unlleó, podria representar l'evangelista SantMarc; quatre imatges de Sant Jaume, de lesquals una, que va assenyalada amb el núme-ro 4354, és d'alabastre; altra, que és de pe-dra, va assenyalada amb el núm. 5286; altra

356


és de fusta i té el núm. 4546; i altra és tansols un relleu amb el contorn retallat i unaimatge de Sant Llorenç. Hi ha, encara, difícilsde classificar, les següents figures de sants: unaimatge d'un bisbe, que porta una mitra mo-derna i un bastó a la mà dreta, de tamanymés petit que el natural i que creiem pot datar-se en el segle xtu; altra imatge d'un bisbe,també amb mitra moderna, de fusta, assenya-lada amb el núm. 5098, que està beneint; lade núm. 5099, que pels vestits i els atributsque porta es veu que es tracta d'un sant diacamàrtir, i una petita imatge de pedra que re-presenta un sant amb barba i es pot datar enel segle xiv.

Les imatges de santes són les següents: unaSanta Madalena i tres més de difícil clas-sificació .

L'arcàngel Sant Miquel es representa enl'escultura ja des dels temps romànics. Del'època gòtica, en els països que formaren partde la corona d'Aragó, tenim els següents exem-plars on figura l'arcàngel capità de les milí-cies celestials: un, entremig dels arcs de laporta de l'església de Viella; altre a Sampe-dor; altre a Líria; altre en el timpà de la Col-legiata de Gandia; altre sobre una de lesportes laterals del retaule de l'altar major dela seu de Tarragona; altre sobre una capelle-ta del darrera del mateix retaule; altre en lacatedral de Barcelona ; altre en el nostre Mu-seu de Barcelona; altre en la seu d'Urgell;altre en el Museu Diocesà de Lleida, queprocedeix de Montmagastre; altre en la portade l'església de Llavaneres; altre en la llan-terna de la creu de terme d'Alcover; altre enuna collecció particular de la vila de Tàrrega;altre en l'ermita de Sant Joan de Montblanc;i altre que abans era a la porta del capdel pont de Balaguer i que avui és a «Mari Cel» de Sitges. La peça núm. 4367 de lacollecció Plandiura és de pedra i el representavestit de guerrer romà, porta mantell vermellamb folro groc, cordat al pit amb un joiell,porta genolleres i un escut en forma de polígonamb els costats reentrats. Altra imatge deSant Miquel és de fusta de noguera i portatambé una tarja.

La imatge de Sant Joan Baptista del nú-mero 2379, que és de pedra, s'assembla molt alque procedent de La Figuera (poble de propde Balaguer) hi ha en el mateix Museu, i té elscabells i la barba tractats a tirabuixons (cal

Fig. 4

advertir que a aquest sant precursor quasisempre se'l representa despentinat i amb labarba mal arreglada, com a record del tempsque va passar en el desert) , porta un mantellque no li cobreix el cap i cordat al pit ambgros joiell; la túnica, com en totes les repre-sentacions d'aquest profeta, és de pell de be.Ja els evangelistes Sant Mateu (3, 4) i SantMarc (1, 6) digueren que Sant Joan Bap-

357


tista anava cobert amb una pell de be. Aquestaimatge procedeix del poblat de Sunyer (pro-víncia de Lleida) , on formava part d'un re-taule.

L'altra imatge de Sant Joan Baptista és depetit tamany, es pot datar en el segle XIV i

amb la mà dreta assenyala l'esquerra, en laqual devia portar un llibre amb l'agnus Deia sobre.

La imatge que té el núm. 4352 representaSanta Anna, és d'alabastre policromat, portatoca amb una petita gorgera i mantell, i estàrepresentada fent llegir la seva filla, la VergeMaria, en un llibre obert sobre un faristol;la petita Verge porta al cap corona floronada.

La més antiga representació dels evange-listes és per mitjà dels seus simbòlics animalsrespectius, puix ja trobem Jesús representatentre dos àngels i els símbols del tetraformosen un fresc de l'alt Egipte, a Baouit, que espot datar en el segle vi, en miniatures de cò-dexs espanyols de] segle x trobem ja els quatreanimals simbòlics. Fins molt més endavant noes troben representats en l'escultura els quatreevangelistes per la seva respectiva figura hu-mana. El portar una imatge d'aquesta collec-ció un petit lleonet ens autoritza a considerar-la cona una representació de l'evangelista SantMarc. A més a més, aquest sant porta a l'altramà un llibre, segurament el de l'Evangeli que es-crigué.

Degut sens dubte a la influència del des-cobriment del sepulcre de l'apòstol Sant Jaumea Compostela i a les moltes peregrinac i ons quede tot arreu d'Europa es feren a l'EdatMitja a aquell santuari de Galícia, des definals del segle Xlii, es considerà que SantJaume havia de representar-se vestit de pere-grí. Potser la imatge més antiga que es coneixde Sant Jaume amb el barret i el bastó deperegrí és a la catedral d'Amiens, que vaésser decorada amb aquesta figura l'any 1288.Sembla que el senyor Plaudiura havia volgutfer una collecció especial d'imatges de SantJaume, ja que entre les peces que ha tramèsal Museu n'hi ha quatre representant aquestmateix sant. Una, la de núm. 4354, és d'ala-bastre; la de núm. 5286, és de pedra; la denúmero 4540, és de fusta; i la de núm. 4357,és un relleu de fusta retallat. Totes aquestesfiguracions són del segle xv, menys la primeraque la creiem de l'anterior, i pertanyen a untipus comú d'indumentària, consistent en un

barret de pelegrí ornat amb petxines, un bordóen una mà i a l'altra un llibre. El sant vadescalç. La de núm. 4354 porta el mantelltercejat, la de núm. 5286 beneeix i porta unsarró amb una petxina penjada.

Sant Llorenç va tenir un esplendorós culte

Fig. 5

a l'Edat Mitja, tant a Catalunya com aAragó. Una imatge seva figura a la porta dela catedral d'Osca i al timpà de l'esglésiadel monestir de Banyoles, i se li dedicarenretaules sencers com els de Santa Coloma deQueralt (segle xiv) i el de l'altar major del'església que a ell fou consagrada a la ciutatde Lleida. La manera general de representar-lo fou vestit de diaca i anib un llibre a una

358


mà i les graelles en què fou rostit a l'altra.El que precedent de la collecció Plandiu-ra figura avui al nostre Museu, porta lesgraelles i el llibre, però a la mà dreta portala palma del martiri, i les graelles i el llibreels porta reunits a la mà esquerra. Les graellesestan representades com compostes de tiges deferro amb una tija central i volutes a bandai banda, disposades a la manera de les que hiha a les portes de les nostres esglésies romà-niques. Aquesta imatge procedeix d'Albalatdel Cinca.

Les primeres imatges de Santa Madalenaque es conserven són de les darreries de l'estilromànic. La que figura al Museu i procedeixde la collecció Plandiura és de pedra; es potatribuir al segle xtv i està sota d'un nínxolo pinacle ogival, pel que es pot deduir que,com altres tres peces de la collecció, haviaformat part d'un retaule. Aquesta imatge portaa la mà el pot dels perfums, confusió amb ladona que la nit del sant sopar va ungir Crist,en la que varen caure gairebé tots els pintorsi escultors de l'Edat Mitja que volgueren re-presentar la germana de Llàtzer i Marta. Ala peanya de tots quatre fragments hi ha unacreu aspada que es deu referir a l'escut deldonant del retaule o a la seva dedicació prin-cipal, que molt bé podria ésser a Sant Andreu.En altre d'aquests fragments hi ha la imatged'una santa coronada, amb un llibre a la màesquerra i amb la dreta oberta.

Finalment, la imatge que té el núm. 5293,procedent del retaule d'Albalat del Cinca, éssumament interessant; és de pedra policroma-da i porta una corona de la qual penja unadiadema de boles llises i granelludes alterna-des; porta vel blanc i mantell tancat sobre elpit amb una joia rodona; té, als peus, age-nollada, la imatge del donador del retaule.Porten la corona i la diadema iguals a lad'aquesta imatge, Santa Bàrbara i SantaLlúcia del mateix Museu de Barcelona,les que procedeixen de Gerp, la Verge delretaule d'Alós, les dues imatges de santes pro-cedents del poble de la Granadella que avuies conserven al Museu Diocesà de Lleida,una santa màrtir d'un pilar del retaule de SantLlorenç de l'església de Lleida de la mateixaadvocació, la imatge de la Verge que ocupael centre del retaule d'Albesa, les imatges delspilars del mateix retaule que representen santesmàrtirs i la Verge procedent del retaule d'Ager

que avui hi ha al mateix Museu nostre. Totaixò fa creure que a Lleida hi hagué un tallerde retaulers i imatgers d'on sortiren totes lestals imatges i retaules.

F. DURAN t CANYAMERES

AMB MOTIU D'UNA MONE-

DA SIRACUSANA EXISTENTAL GABINET NUMISMÀTIC

DE CATALUNYA

En la nostra via d'anar donant a conèixertot el que d'alguna importància posseeix elnostre Gabinet, hem de parlar avui d'unamoneda que ens podrà servir per a demostrarcom les monedes arriben a manifestar-nos lescondicions i circumstàncies, àdhuc els matisos,de la vida dels pobles. Tantes vegades ha estatdit — i tan gratuitament — pels desconeixe-dors de la numismàtica que l'estudi de lesmonedes gairebé no passa d'ésser un conjuntde curiositats, o que és un treball pesat, d'unaaridesa imponderable, que val la pena, en do-nar a conèixer la moneda a què ens referim,de tractar de tot el que pugui relacionar-s'hi.

És aquesta moneda (núm. 8. 812 de l'inven-tari) una decadracma de Siracusa (fig. 1) .A 1'envers presenta el cap d'Arethusa, voltadade dofins, sobre un dels quals — el que éssota del cap— apareix una llegenda: K 1 M S2 N(fig. 2, c), i darrera del cap d'aquella divi-nitat: VP.\l' fl '1 J (fig. 2, b). Al re-vers, una quadriga al galop, l'auriga de laqual és coronat per una nileé; i a l'exerg esrepresenten, per l'ordre que s'indica: escut,gambera, cuirassa, gambera i elm.

Parlem-ne de la significació que té tot això.

Per la gran abundància de blat a l'illa deSicília, va ocórrer que el culte a les duesdeesses, Demeter i Persefone (Kora), arribàa prendre una gran importància. Per tot elsegle vi a. de C., el culte a aquestes era jaimportant a la ciutat de Cela, d'on va passara Siracusa, en la qual ciutat anà imposant -se,de mica en mica, als cultes locals de Zeus,Apolló, Athenea i Arethusa. Les dues deesses

359


que presidien la sembra i la recollecció delblat, aliment fonamental dels pobles sicilians,van ésser de seguida considerades com les di-vinitats populars per excel.lència, protectoresdels seus drets i llibertats, sobretot a Siracusa.Importants personatges — conductors políticsde Siracusa— juraren en el temple de les duesdeesses, de respectar les lleis i els costums.Aquest culte va anar estenent -se per una raócomercial i una altra de política. Era la pri-mera, les abundoses i continuades exportacionsde blat a Itàlia, Grècia i altres contrades ipobles mediterranis; era la segona, el desenvo-lupament poderós de la potència política deSiracusa, des de les darreries del segle v a.de C.

Però, cas curiós; el que s'estenia més era

nedes — era més antic que Kimon, el fet detrobar-se a Catània encunyant monedes per aaquesta ciutat, donà ocasió que Kimon co-mencés la sèrie. Retornat Evainetos a Siracu-sa, va produir un tipus de decadracma en com-petència del produït per Kimon.

El tipus diví que tots dos reproduïen al'anvers de llurs monedes, era el de la nimfaArethusa, que tan lligada estava amb l'origentradicional de la ciutat, i al que d'antic esta-ven acostumats a reproduir els incisors. Peròaquesta figura, per una d'aquelles curiosestransposicions populars, ja no podia ésser con-siderada com Arethusa, la significació de laqual perdia esclat i valor, contrastant amb elsuposat ajut de Persefone: representaria, seriaja per al poble Persefone, la deessa protec-

Fig. 1.—La decadracma de Kimon, existent al nostreGabinet Numismàtic de Catalunya

el culte particular de Persefone (Kora) . Elseu mite pintoresc i apassionant i el tractar-se,seguint aquest, d'una encisadora donzella,eren, sens dubte, les causes de la predilecció.I això va influir sobre de l'art i, per conseqüèn-cia, respecte de les monedes, com veurem des-prés.

El culte a les dues deesses va arribar al seugrau màxim d'entusiasme després del 413,amb motiu de la desfeta dels atenesos pelssiracusans. El poble considerava aleshores quel'ajut de Persefone havia estat decisiu. Vaésser en aquest temps quan l'estat siracusàinaugurà els grans jocs atlètics, en record dela victòria. Tot això passa, simbolitzat, a lesmonedes, quan Siracusa encunya les seves fa-mosíssimes decadracmes.

L'escultor Kimon va ésser el primer inci-sor d'aquestes decadracmes. Malgrat queEvainetos — un altre famós escultor de mo-

tora. Tant degué succeir d'aquesta manera,que des del temps d'Agathokles (318-289)afegeixen a la corona de fulles que adorna elcap d'Arethusa, unes espigues de blat, ambel qual queda ja definida la representació dePersefone.

Aquestes monedes, de Kimon i Evainetos,creades per a commemorar la victòria sobreels atenesos, eren donades com a premi alsatletes vencedors dels jocs sagrats. La recor-dança de la victòria sobre els atenesos estàsignificada per les armes — escut, gamberes,cuirassa i elm — que apareixen a l'exerg delrevers, armes que, com hom suposa, abanseren donades com a premi als atletes. El sig-nificat del premi a aquests és, en fi, manifestatper la quadriga al galop del revers, l'aurigade la qual és coronat per la nileé, i la paraulaA (-).\ A que apareix en algunes (fig. 4) .

Heus ací dues qüestions que eren profunda-

360

I.3UTLLETI DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Fig. 7„— Detalls ampliats de l'anvers de la figura anterior

361


ment apassionadores per al poble i de les qualsles monedes parlaven als ulls ben clarament:victòria militar i victòria atlètica. No ens hade sorprendre que el poble s'apassionés tambéper l'obra d'art. Kimon i Evainetos anaven encompetència — cursa de valors, rica en motiusde discussió —, i el poble es va dividir enopinions. El fet notable és que — sigui queKimon resultés vençut — el tipus d'Evainetosva quedar pel seguit de la sèrie. D'aquest tipusd'Evainetos, i de les seves conseqüències, neixla majoria de les imitacions forasteres — al-gunes amb el tipus definit de Persefone —,entre les quals, de la nostra terra, hem d'in-cloure les de Roses, en primer lloc cronològic,i les d'Empúries, ja més modernes.

És força interessant fixar -nos en el que suc-ceeix en les imitacions emporitanes, demostra-dor de la influència profunda i llunyana queestenia Siracusa per l'occident de la Mediter-rània. Empúries, en alguns moments, segueixtant al peu de la lletra, podríem dir, el quesucceïa en l'art monetari de Siracusa, quecopia imitativament les peces d'aquesta ciutat.En el temps d'Agathokles és quan es realitzael que podríem anomenar «fixació del tipusde Persefone». Doncs bé, Empúries copiaprimerament el tipus d'Arethusa — que jatindria per al poble de Siracusa el significat dePersefone — i a poc, per reflex del mateixperíode, imita el nou tipus siracusà, el del capde Persefone, tipus femení amb espigues deblat. Gairebé al mateix temps, Empúries rebiala influència siracusana a través d'un altrepoble, el cartaginès — que també copiava lesmonedes d'aquella ciutat siciliana —, i pro-duïa unes peces que, seguint el tipus de Per-sefone cartaginesa, ja eren absolutament dife-rents deis models siracusans. Amb això, Em-púries produïa dos tipus de Persefone, dife-renciats de forma i d'esperit artístic.

Seguint un costum que havia començat aprincipis del segle v, apareixen en aquestesdecadracmes, i en altres monedes siracusanes,les signatures deis incisors. Siracusa, en aques-ta qüestió, com en tantes altres, havia intro-duit una importantíssima novetat. ¿Per vani-tat deis incisors? ¿Per la seguretat que llursobres eren les més formoses de totes les pro-duïdçs al mótr. ? Avui, després de tants Segles,

les decadracmes siracusanes són es'imades coml'obra més meravellosa en el seu gènere. Sabentel sentit finament artístic dels grecs, és decreure que en aquells temps hom ja pensavaigual. Avui, per altra part, encara es discu-teix, com aleshores, quines són més formoses:les de Kimon o les d'Evainetos. Podem,doncs, creure que els artistes signaren Llursobres per la seguretat que tenien que eren in-imitables. Amb aquest motiu, val la pena derecordar aquí alguns noms d'incisos siracu-sans: Sosion, Eumenos, Evainetos, Euthimi,Phrygillos, Evarkides, Eukleides, Kimon,Parmenios, etc.

Les decadracmes de Kimon comencen alvoltant del 412 i presenten tres tipus. Ambtots aquests van travats els de dos artis'.es: un,el nom del qual és desconegut, creador d'untipus d'Arethusa veritablement revolucionaripel temps en què va aparèixer, i altre, elsd'Evainetos (fig. 3) . La cronologia aproxi-mada és com segueix:

Decadracines de Kimon

I tipus. Any 412.II tipus. Any 410.III tipus. Anys 406-403.

Decadracma de l'artista desconegut

Any 406.

Decadracmes d'Evainetos

I tipus. Any 406.II (pus. Any 385.Totes les de Kimon van signades, d'acord

amb els detalls que s'inclouen tot seguit:

Signatures de Kimon

Tipus I

a) Sobre la diadema, en la part del

front:

r) Sobre la línia de l'exerg: KIM JN,

Tipus II

Varietat 1.

a) Cap signatura.

r) Sobre la gropa del cavall primer:

i, a triés, sobre la lín.ia d,e l'exerg; KlMIIN,

342


Fig, 3,—a) Primer tipus de Kimon; b) segon tipus;c) tercer tipus; d) tipus d'Evainetos

363


Varietat

a) Sobre la diadema i al mateix lloc: K1.

r) Sobre la línia de l'exerg: KINIUN.

Varietat 3 • ''

a) En el lloc de l'anterior: K

r) Igual que en l'anterior.

Tipus III

a) Igual que en l'anterior; i a més, sobreel dofí de sota del cap d'Arethusa: KIMS?N.

r) Cap signatura.

nom de la ciutat, però es veuen suficientmentper a poder completar el nom d'aquesta. Ditesesborradures, i l'estat de no molt bona conser-vació del revers, fan que aquesta nostra mo-neda no sigui flor d'encuny, malgrat tractar -sed'una peça força interessant i important, totavegada que no són abundoses les monedesd'aquesta categoria.

La importància està, més que res, en la cla-redat amb què l'anvers presenta les caracte-rístiques plàstiques del III tipus de Kimon.En aquest, les varietats del qual va encunyar

Fig. 4. — Revers ampliat de la decadracma de I'arlista desconegut. A l'exerg es veuel mot AUAA collocat a lloc diferent que a les de Kimon i Evainetos

El rètol l:YPAKOI'10.,N, que en les de-cadracmes del I i II tipus apareix collocatdamunt del cap d'Arethusa i que arriba finsa la cua del dofí del darrera del coll del bustd'aquella, en les del III t i pus s'estén fins al'aleta dorsal de l'esmentat dofí.

Per tot això, la nostra moneda pertany altipus III, essent de la data 406-403 a. de C.

En la nostra no es veu la K, per ésser es-borrada pel desgast, que acostuma a aparèixeral lloc de l'anvers, com ja hem dit. Per lamateixa causa, tampoc no es distingeix la pa-raula :10 À A al revers. Queden esborrades,també pel mateix motiu, les lletres M1 1' P del

Kimon ja en competència amb Evainetos, en-corba més tota la fesomia de la divina Arethu-sa, amb una morbidesa prou més sensual queles figures d'Evainetos, les quals s'assemblen,per llur perfil i inclinació del cap, a les delprimer tipus de Kimon. Aquest incisor intro-dueix en les decadracmes del seu III tipus, unanovetat realística que les diferencia immedia-tament de totes, les seves i les dels altres ar-tistes: dos finíssims pèls a la parpella supe-rior, dues suavíssimes línies que es veuen moltbé en les nostres figures. Per fi, és exclusiu deKimon el costum de recollir els cabells dedarrera del cap d'Arethu5a Qimb una elegan-

364


tíssima xarxa com les de fil d'or que aleshoreseren moda a Siracusa.

Heus ací, doncs, una moneda que ens parlade fets històrics, político-econòmics i religio-sos, de les preocupacions estètiques d'un pobled'esperit refinat, de lluites sense altra finalitatque gaudir de la bellesa, de l'admirable orgulld'uns artistes segurs de la meravella de Llursobres, del «provincianisme» d'altres poblesque vivien, per a certs sectors de llur vida, delgloriós reflex de la inquieta ciutat de Siracusa.

Heus ací com l'estudi de les monedes potparlar — a aquells que no es detenen solamentni es limiten a l'anàlisi material dels objectes

—de tantes i tantes facetes i matisos deis poblesque no tornaran ja mai més i fer-los reviureen la nostra imaginació en descobrir en ellscerts recons espirituals més definidors que llursgrans gestes històriques.

J. AMORÓSConset vidor del Gabinet Numismiuic

de Catalunya

VALORACIÓ MONUMEN-TAL I CONSOLIDACIÓDE LES MURALLES DE

TARRAGONA

Un dels conjunts monumentals més valuososde Catalunya, és el constituït per les murallesde Tarragona. El que del primitiu recinte for-tificat es conserva encara, mereix gran estima,tant pel seu imponderable interès arqueològic,com per la magnificent visió d'art que propor-ciona al visitant. Obra famosa en l'antiguitat,desvetllava admiració, essent universal el re-nom; poc coneguda en el temps present. D'araendavant, havent estat posada en valor, enserà sens dubte divulgada l'existència, facili-tant el coneixement.

Era a l'any 1919. Pel càrrec que exercíemde cap-director del «Servei de Conservació iCatalogació de Monuments Històrics» de Ca-.talunya, fórem cridats a Tarragona. Passavala ciutat aleshores per un període de depressióquant a la cura del seu tresor artístic. Amb elparpal i el picot es desfeia, a càrrec del Mu-nicipi, un magnífic mur romà de pedra pica-

da, aparegut en aterrar unes cases del carrerde la Merceria, prop de la Seu, per tal d'ob-tenir un terreny lliure per a bastir -hi un noumercat. D'acord amb ciutadans benemèrits,que curaren d'aplicar les lleis protectores,s'aturà l'obra destructora. Avui, en una plaçavoltada de vegetació s'alça una mostra debella construcció romana.

Novament resseguírem Tarragona, veientamb recança com no era solament aquell murço que mereixia ésser protegit. Una gran tascad'investigació, de descobriment, de valoració,convenia fer a Tarragona. L'àrea de l'amfi-teatre, en l'arena del qual hi havia la ruïnade l'església romànica del Miracle, era, sotadel Passeig-mirador, un Lloc a estudiar, a en-dreçar; les voltes del circ seguien tancades alpúblic, convertides en magatzems militars; elPretori servia encara de presó, i la murallade la «Falsa Braga», el magne monumentde l'antiga Tarraco no podia quasi ésser vi-sitat, amb l'espai anex ple de brossa i bassalsde fang; l'explotació com a pedrera de l'es-padat damunt el qual assenta la muralla, haviareduït a quatre pams, amb perill d'estimbar -se,el pas al peu del «Fortí Negre».

I les muralles de la «Falsa Braga» erenquelcom extraordinari, un monument sense pa-rió a l'Occident d'Europa. Calia procurar uncanvi a Tarragona; passar de l'oblit i de laindiferència a l'interès i amor dels monuments,endegar, urbanitzar la «Falsa Braga».

Per contribuir a aconseguir-ho, fórem in-duïts a dar una conferència que desenrotllàremal saló de sessions de la Diputació, segons eltema «La nova Tarragona i els seus anticsmonuments». Part principal d'aquesta disser-tació fou la presentació d'un pla o projecteper a posar en valor la «Falsa Braga».

Ha passat temps. La idea germinà, pren-gué arrels en l'esperit públic; sempre fou cosaactual, volguda. A l'any 1929 l'Ajuntamentens encarregà l'estudi concret del problema, pertal de realitzar-lo. No havia encara arribat elmoment. Ha estat ara; fa cosa d'un any escomençà la realització. La Junta de Patronatdel Tresor Artístic Nacional aprovà, a pro-posta del senyor Ricard de Orueta, director ge-neral de Belles Arts, primer de la República,el projecte, la direcció del qual ens fou en-comanada, en qualitat d'arquitecte de Monu-ments Històrics del Ministeri d'Instrucció Pú-blica i Belles Arts. No cal dir amb quina

365

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

complaença hem vist que el somni es feia rea-litat. El dia 22 del passat octubre s'inaugu-rava i s'obria al públic la «Falsa Braga».

Famosa fou en l'antiguitat Tarragona. SiRoma establí en ella la capitalitat de la pro-víncia Citerior, dotant-la d'importants monu-ments i construccions, ja segles abans era granciutat. Les muralles ho testifiquen. Quan Es-panya estava poblada de tribus en contínua

en gran part destruït, ja que la totalitat d'allòque d'ell avui resta a la part Nord de la ciutat,des del Pretori al portal del Roser, és de1.120 metres; la secció compresa dins de lacontramuralla de la «Falsa Braga» és d'uns550 metres.

Dues construccions ben diverses, sobreposa-des, constitueixen la muralla. A baix, assegutdamunt la roca viva del terreny, hi ha comun basament de grosses pedres, irregulars,sense treballar, tal com foren trobades a la

Entrada a la «Falsa Braga» pel passeig de Saavedra. Baluards construïts per disposiciódel general Stanhope, el 1707. Desmuntat part del terraplè i desfet l'angle, ha estat

aquest reconstruït

lluita, es constitueix a la nostra costa medi-terrània una ciutat la importància de la qualhavia d'ésser excepcional; fou des d'ella quees governà una extensa zona de la penínsulaa l'interior i fins més enllà del Pireneu; capaltra ciutat no tingué un perímetre tan extens,muralles més fortes. Els poblats ibèrics muratsde l'interior, Osma, Meca, Calaceite, són re-lativament insignificants. Ço que més s'hi as-sembla, són les muralles de Sagunt, el recintede Girona i la muralla grega d'Empúries.

No hem de descobrir les muralles de Tarra-gona, estudiades per arqueòlegs i historiadors.Amb tot, considerem oportú donar-ne una no-tícia sintètica. El desenrotllament atribuït alperímetre primitiu excedeix de 4.000 metres,

muntanya; es feren avenir tot el possible, om-plint els buits entre elles amb pedres petites.Damunt s'assenten els carreus de pedra pica-da, amb els junts treballats, ben escairats.

Les dimensions i pes de les grans pedresdel basament són dignes d'esment. Un nombred'elles amiden 1'30-1'50 metres de llargper una alçada i gruix de 0'60-0'80. So-vintegen les pedres de 2'50-3'00 metresde llarg per una altura de 1'00-1'50 me-tres i gruix semblant. Excepcionals són les pe-dres de 4'00 metres de llarg per 1'50 d'al-çada i 0'80-1 '00 metres de gruix.

El pes corresponent a aquests volums, atesala densitat pròpia de les pedres, és d'un mí-nim de 1.500 a 2.000 quilos; són en gran

366


nombre les de 4.000 a 5.000 quilos; n'hilia quantitat de 10.000 a 15.000 quilos, ar-ribant algunes a 18.000, 19.000 1, per ex-cepció, a prop de 22.000 quilos.

És interessant comparar aquestes dimensionsi volums amb els que exposa Schlieman res-pecte els monuments de l'Argolida en els temps

De les dades anteriors, resulta que forad'algun bloc excepcional, les pedres a Tarra-gona són en general de majors dimensions i pesque a la Grècia homèrica. És cosa que posa lesmuralles de Tarragona en lloc singularíssim.

Tres torres, les úniques que es conservendel recinte mural primitiu de Tarragona, es

Estat de la «Falsa Braga». Any 1932 Amb l'explotació de lapedrera inferior, el trànsit, al peu del «Fortí Negre» era

perillós

prehelenics. A Tirinte, els blocs de 12.000 a13.000 quilos són rars; el volum dominant ésde 3.700 a 4.000 quilos; per excepció, a lacambra dels banys hi lia una peça monolíticade 20.000 quilos. A Micenes, segons Perrotet Chipiez, les pedres són encara més petites,llevat del dintell de la porta dels lleons, el pesde la qual és de 30.000 quilos, i la pedra decoberta del corredor del Tresor d'Atreu, aiqual s'atribueix un pes inversemblant.

troben dins del clos de la «Falsa Braga»; enelles la tècnica constructiva és més perfecta;tendeixen a cercar l'horitzontalitat dels junts.El front central de les torres és de 9'55 me-tres en l'anomenada de l'Arquebisbe; 9'00metres en la del Capíscol, i 11 ` 75 en la deSant Magí; la fondària o amplada és variablei sense cap simetria.

Hi ha també a la «Falsa Braga» duesportes, de les quatre existents a Tarragona.

367


Reparació del camí, vora el «Fortí Negre». Any 1933. Hacalgut construir quatre arcades grans per a obtenir un lloc

de pas suficient

La situada prop de la torre de 1'Arquebisbeés de 1'50 metres d'ample per 3'10 d'alt; laque és a prop de la torre del Capíscol, té 1'35d'ample per 2'25 d'alt; el gruix del pas ésel de la muralla, o sigui d'uns 6 metres.

L'alçada de la muralla és en [general re-duïda, oscillant entre 1'60 i 2'40 metre; ambdues o tres pedres sobreposades es guanyaaquesta alçada. Sols en dos llocs i en les torreses conserva una major altura de la muralla,que arriba a ésser de 6 i, fins de 7 metres.

Damunt de la muralla descrita, que fa comsocolada, s'alça una ben treballada obra deblocs rectangulars, de junts perfectament pa-rallels. Els blocs són de diversa mida i propor-cions, segons el temps de la construcció. A lestorres tendeixen a la forma del quadrat de0'60 a 0'80 metres de costat; en general, en

els llargs paraments, els blocs tenen de 0'40 a0'60 metres d'alt, per doble o majar longitud.L'altura total de la muralla és d'uns 1 1 metres.

L'any 1931 s'enderrocà, junt a la torrede Sant Magí, el parament de pedra exteriorde la muralla, amb cl material interior dereplè. El fet no fou fortuit, sinó provocat peracció humana. Llindava allí la muralla ambel convent de les Oblates del Redemptor, lesquals, mal aconsellades, construïren una cis-terna a la torre i llençaren les aigües delsterrats dins del massís de la muralla; això esfeia des del 1926. Ocorregué ço obligat. Elvolum de terra interior es convertí poc a pocen una massa de fang i arribà el dia que aquellvolum semifluid esbotzà i derruí el parament.

Aquest desagradable fet ens ha illustrat, encanvi, sobre aspectes desconeguts de la mu-

368


Enderroc del parament i esllavissada del massís interior dela muralla vora la torre de Sant Magí

ralla i ha posat a la vista quelcom insospitatde la torre de Sant Magí. Acompanyem ungràfic que representa el tall transversal de lamuralla, segons ha permès obtenir -lo l'ender-roc; mercès a aquest coneixem ara perfecta-ment quina é3 l'estructura interior constructivade la muralla. Els paraments dels llenços sónde pedra, de grans blocs al basament i carreuscscairats damunt; a l'interior, fins a una alçadad'uns 3'50 metres, lni ha capes sobreposadesalternades piconades de petites pedres o gravai terra; les primeres tenen un gruix de 0'35a 0'40 metres, i les de terra de 0' 15. Damuntd'aquestes capes la muralla és feta de tovesd'argila assecades al sol. La mida d'aquestestoves varia entre 40-45 centímetres de llarg,30-34 d'ample i 9-10 de gruix. Són les midesde Vitrubi.

L'enderroc ens oferí una visió sorprenent:

el parament lateral complet de la torre deSant Magí, que ocultava la pròpia muralla.La torre ha guanyat així en gran manera; a mésa més, a la part alta aparegué un baix relleumig partit, representant Minerva; l'escut, talcom es presenta, n'és indici indubtable. Aques-ta representació escultòrica és d'un arcaismeremarcable. Cal fer notar que a l'angle delparament hi ha els dos caps ja coneguts, es-bossats, d'un sol tronc, bell reflex d'esculturaclàssica.

Els problemes que planteja allò que ha que-dat descobert junt a la torre de Sant Magí,són intrigants, de difícil solució. El llenç demuralla i la torre no foren construïts a unmateix temps, sinó que aquella leo fou poste-riorment, amagant, en fer-ho, el baix relleu.No hi ha dubte, per l'acabat aparell i l'exis-tència d'aquell relleu, que de primer la torre

369


tenia a la vista major parament, en més de6 metres d'ample, que va ocultar una recons-trucció de la muralla.

Verament, encara que en aparença sembliel mateix, hi ha diferències essencials, tant enla part dels blocs irregulars, com en elscarreus de pedra picada. Les pudres del basa-

paraments de la muralla. Un d'aquesta quedàaparent amb l'enderroc, al qual limità; entrobàrem d'altres en rebaixar el nivell supe-rior de la muralla, per tal de procedir a laconsolidació, sobre la porta de l'escorxador,oberta pocs anys ha; aquests murs estan equi-distants.

Consolidació de la muralla i torre de Sant Magí. Un cobertprotegeix un massís de tones de l'estructura interior

ment són més ben posades, amb tendència alsjunts horitzontals de la torre; l'alçada enaquesta és d'uns 6'50 metres, i, a la muralla,de sols 2 metres; també cal fer constar queles proporcions dels carreus van cap al quadrata la torre i són llargament apaïsats a la mu-ralla. Són obres de temps distints.

Altra observació que considerem oportúconsignar: l'existència de murs de pedra pi-cada transversals de lligament, entre els dos

Les dades anteriors han d'ajudar, bensegur, a aclarir el temps de construcció de lesdiverses parts de la muralla.

Determinar, definir, quan i per qui forenalçades les muralles de Tarragona, és proble-ma del qual han tractat nombrosos autors. Engeneral exposen pures teories mancades d'es-tudi objectiu. Arqueòlegs i escriptors del país

370

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' ART OE BARCELONA

Aparell megalític de la torre de Sant Magí. A l'angle de l'esquerra, a dalt,dos caps esbossats. Alçada: 650 metres

Angle de la torre del Capiscol i porta anexa. La llinda fa 3'90 metres de llarg.Calculem el pes en 16'5 tones

371


i estrangers han dit llur parer, desenrotllantextenses elucubracions respecte del tema. Sen'han ocupat dels primers, Albiñana i Bofa-r-ull, Piferrer, Hernández Sanahuja, Gibert,P. Fita, Guillem García, Morera, Rovira i

de les costes mediterrànies; se li suposà unaremotíssima antiguitat.

El professor Schulten i el doctor BoschGimpera, els darrers a estudiar la qüestió, hanestablert conclusions, sens dubte les més fo-

Muralla amb la torre del Pavorde, avui anomenada de l'Ar-quebisbe, al fons. L'aparell inferior s'eleva a 240 metres;

l'obra romana fins a 11 metres

Virgili, Bosch Gimpera; deis segons, Labor-de, Hubner, Pierre Paris, Schulten.

Particularment la muralla inferior lia fetestablir les més oposades afirmacions. En elstemps antics, la llegenda sempre viva resolguéla qüestió: éssers mitològics, els ciclops, ferenl'obra. Modernament, la divagació, la incer-titud, han estat grans; s'ha considerat obra depelasgs, heteus, egeus, fenicis, etruscos, celtes,ligurs, íbers, cosetans... ; s'atribuí a gent vin-guda de l'Àsia i de l'Àfrica, de molts indrets

namentades. Proveits d'un bagatge arqueolò-gic més gran, analitzant a fons els primitiusdocuments literaris i geogràfics, han establertque la muralla baixa de pedres grosses és obradels habitants del país, els íbers, dirigits perinstructors grecs, feta a mitjans del segle Vabans de J.-C.

No fou obra improvisada. Una tradiciómediterrània, més que milenària, la precedia.A Tirinte i Micenes, a les illes de Sardenyai Gozzo, a lea Balears, en terres d'Almeria i a

372


Passeig Arqueològic, prop de la porta d'accés. Fragments arqueològics, xiprersi llorers, augmenten l'interès del lloc

í ecó del Passeig Arqueològic. Pedres romanes a pie aire, d'un basament,entaulaments i columna

373


Sagunt, Girona i Empúries, obra aquesta apro-ximadament coetània, feta poc abans o desprésque la de Tarragona, se'n troben exemples.

Essencialment, estem d'acord amb aquellaafirmació; l'obra principal de grans pedres deTarragona és feta pels homes i en el tempsdits. Però potser ja hi havia a Tarraco algunantecedent, quelcom anterior, un lloc fortifi-cat que va precedir, suggerir, la gran amplia-ció íbero-grega. I fins hem de parar l'atenció

feren gran part; altres corresponen al tempsd'August i d'Adrià. Si la teoria de Morera,que diu ésser tot obra dels romans, és inad-missible, potser caldrà acceptar que algun llençde muralla fou reconstruït íntegrament perells. Les observacions abans exposades semblenconfirmar-,ho.

Les muralles de Tarragona són obra desegles.

Quan la guerra de Successió entre Felip V

Tall transversal de la muralla de la « Falsa Braga »,prop de la torre de Sant Magí

quant al particular, respecte les pedres quedescobrírem a l'angle que forma la muralla enarribar al passeig de Sant Antoni, davant laCasa de Beneficència, les quals ofereixen unaspecte digne d'estudi. Cal, allí, investigar.

D'altra part, els romans no es limitaren asobreposar carreus escairats sobre la muralladita dels ciclops. La reformaren, la trasbalsa

-ren radicalment. Si a les torre3 i en algunaaltra part els grans blocs arriben a 6'50 me-tres d'alçada, no s'explica la uniformitat d'unpromedi de 2 metres de la muralla. Cal tambéfixar-se en els murs transversals de lligament.L'obra romana és també de temps diversos, se-gons indiquen elg aparells. Els Escipions en

i Carles III, els anglesos ajudaren el darreramb l'armada i un cos d'exèrcit que coman-dava el general Stanhope. El 1708, aquestccnquerí el port de Mahó i l'illa de Menorca,però abans desembarcà gent a Tarragona, onfou desenrotllat un extens pla de fortifica-cions. La «Falsa Braga» fou part principald'aquest pla. El nom és el d'un terme tècnicde defensa militar; es tracta d'un sistema defortificacions, d'una contramuralla, al pud'altres murs.

Cortines i baluards combinats; llarg para-pet en tota l'extensió; grans terraplens i túnelsa les entrades. Afavoria l'estratègia de l'obra,l'espadat, el fort desnivel¡ entre el peu de la

37-1


muralla antiga i el terreny inferior. Aquestespadat era de rcca i en aquesta s'assentarenels fonaments dels llenços de murs i baluards.Els baluards foren un a cada extrem i tresentremig, amb troneres per als canons. Elbaluard central, que és el més gran, conté unsespais soterranis per al polvorí i refugi de lestropes; també hi ha una mina o pas que portaal peu de l'espadat, on subsisteixen vestigisd'altres defenses.

^ Y 3c

Amb tot i la pobresa d'ambient favorable aTarragona per als seus monuments, hi va haversempre algú que freturava a favor seu. Quanla Revolució del 1868, l'Ajuntament acordàaterrar totes les muralles de Tarragona, i sino pel moment, a poc a poc ho va fer desprésen bona part. Però la Comissió Provincial deMonuments i la Societat Arqueològica s'hioposaren amb esforç. Hernández Sanahuja,el marquès de Montoliu i altres, treballarenen gran manera a favor de les muralles i obtin-gueren, el 1884, la declaració de monumentnacional a favor d'elles, encomanant-les elGovern a la custòdia d'aquella Comissió. ) .sben interessant la història de lea malvestatsque sofriren les muralles de Tarragona, pu-blicada el 1932 en el Butlletí Arqueològicde la ciutat.

L'Ajuntament de Tarragona, el 1906, vatenir ja vagament la idea de fer un passeig alpeu de la muralla de la «Falsa Braga», peròel criteri inicial era ben equivocat, ja que esvan començar a desfer els baluards del xviii ies pensava plantar-hi plàtans.

La referida Comissió de Monuments espreocupà de la conservació de la muralla, el1929, presidint-la don Eduard Toda. D'acordamb ella, sollicitàrem i obtinguérem una quan-titat per a reparar el parament a la part interiordel recinte, junt a la torre de l'Arquebisbe.

El criteri fonamental del projecte de PasseigArqueològic que acaba d'ésser executat, fousempre el de màxim respecte al monument,tenint cura senzillament de posar-lo en valor,sense alterar-lo el més mínim. No sols consi-deràvem que calia conservar ín!egrament lamuralla antiga, sinó també les fortificacionsdel xviii. Aquest criteri inicial, que sempre vaguiar-nos, l'hem accentuat fins Al màxim enrealitzar els treballs,

Quan traçàrem el projecte no havia encaraocorregut l'esllavissada de la muralla junt ala torre de Sant Magí. Aquest fet va ferfixar l'atenció en la conveniència de consoli-dar, d'assegurar la muralla, en tot ço que fosmenester. Treballs d'importància s'han execu-tat que no eren previstos, però que hem entèspreferents, especialment junt a la torre de SantMagí i a la muralla més pròxima al passeigde Sant Antoni; en molts altres llocs s'hanassegurat blocs descalçat; i junts massa oberts.

El desguàs de l'espai comprès entre la mu-ralla antiga i els baluards ha estat una pre-ocupació i feina important. S'lian endegat lespendents del terreny, per tal que l'aigua depluja no s'embassi enlloc, obrint forats i po-sant canals per a la sortida. Això ha ocasionatun important moviment de terres, la qual cosas'explica tenin present que la llargària de la«Falsa Braga» excedeix del mig quilòmetre.També hem replenat de terra llargs trossosdel parapet, que anys enrera va ésser buidat.

Treball complementari ha estat l'establimentd'una conducció d'aigua a tot el llarg de l'espaide trànsit, amb boques per al rec. També dis-posàrem la instal.lació de llocs i serveis sanitaris.

La visita del públic al lloc exigia quelcommés, per tal de fer-lo atractiu i de bon estar.Així l'establiment de bancs de pedra per a seure,on són bells els punts de vista i el recer agra-dable. La vegetació era un altre factor a uti-litzar; també el portar allí, en llocs singularspropicis, alguns elements arqueològics, pedresdels temples i grans edificis de la Tarragonaromana, per tal que a l'aire lliure lluïssin ma-jorment i augmentessin l'interès del lloc. Llo-rers i xiprers han estat plantats; pedres delMuseu, trossos de columnes i entaulaments hantrobat apropiada situació.

L'Ajuntament, amb l'alcalde Pere Lloret iarquitecte Pujol, han contribuït a l'obra.

Sigui la valoració monumental de la «FalsaBraga» inici d'allò que cal fer a favor de granpart de la Tarragona monumental.

JERONI MARTORELL(FOTS. IIEL SERVEI DE MONUMENTS HIST6RIC5)

BIBLIOGRAFIA. — Bosclt Gimpera,.Problemes d'història antiga id'arqueologia tarragonines n, Butlleti Arqueológi= de la SocietatArqueológica 'tarraconense. Núms. 23-29. Anys 1923-1926. -Agusti M. Gibert, «Tarragona prehistórica i protohistórica. 1909.—Pere Llort (E. T.), «Les muralles de Tarragona», Butlleti Ar-queológic de la S. A. T. Núm. 42. 1932.—Morera i Llauradó.Provincia de Tarragona», de la Geografia General de Catalunya.

—Jeroni Martorell, .La nova Tarragona i els seus ant'cs monu-ments». Anuari de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. I92o.-Rovira i Virgili, »História Nacional de Cataluny_a». Volum 1. 192;.—Schulten, «Tarragona«. 1921.

375


Visita del director general de Belles Arts, senyor Ricard de Orueta, al Museudel «Cau Ferrat» de Sitges

ELS SENYORS ORUETA I«JUAN DEL ENCINA ') VISI-TEN ELS NOSTRES MUSEUS

El dia 22 d'octubre darrer es va inauguraroficialment a Tarragona el Passeig Arqueolò-gic, que posa en valor les antigues muralles dela ciutat i del qual ens parla en altre llocd'aquest número el mateix autor del projectesenyor Jeroni Martorell, director del «Serveide Monuments Històrics» de la Generalitat deCatalunya.

A l'acte fou especialment invitat el senyorR ; card de Orueta, director general de BellesArts de la República, qui arribà a la capitalcatalana el dia anterior per a traslladar-se totseguit a Poblet, les obres de restauracó delqual des i tjava visitar.

El senyor Orueta va ésser rebut a Pobletper tot el Patronat, amb el seu digne presi-dent, el nostre benvolgut amic senyor EduardToda, la majoria de membres de l'Acadèmiade Bones Lletres, que presideix el mateix se-nyor Toda i que aquell dia celebrava a Pobletla sessió inaugural del curs, i pel director delsnos,res Museus senyor Folch i Terres, que es

trobava allí en ocasió d'iniciar-se el Mu-seu de restes i records del Monestir, que elPatronat es proposa d'installar en una de lesedificacions de Poblet. Acompanyaven el se-nyor Orueta el senyor Francisco Javier Sán-chez Cantón, director del Museu del Prado,de Madrid, el seu secretari particular senyorJ. Carreño i l'abans esmentat senyor Marto-rell. Es va fer una minuciosa visita a les obres.El senyor Toda va donar tota mena de detallssobre les ja executades i les que hi ha el pro-pòsit de realitzar. El senyor Orueta va quedarsumament complagut de la benemèrita tascadel Patronat i féu calorosos elogis de tots elsseus components, especialment del seu presi-dent senyor Tcda, que dedica totes les sevesactivitats a la gran obra d'aquesta assenyadareconstrucció.

El dia següent, el senyor Orueta i els seusacompanyants, junt amb l'alcalde de Tarra-gona senyor Pere Lloret, va anar a aqueixapoblació per a presidir l'acte inaugural de l'es-mentat Passeig Arqueològic, i després va tras-lladar-se a Sitges per a visitar el nostre Museudel «Cau Ferrat». Allí fou rebut per l'alcaldede la població senyor Josep Costa, els mem-bres del Patronat del Museu senyors Pere Jou

376


i Josep Mates, el director dels Museus senyorFolch i Torres i la presidenta de l'agrupaciófemenina «El Ram de tot l'Any a Rusiñol»,senyoreta Maria Dolors de Bertran, a la queacompanyaven les senyores de Catasús i deFolch i Torres. El senyor Orueta va visitarel Museu llegat per Rusiñol amb especial de-lectació i tingué paraules de bon record peral gran artista que va reunir aquestes collec-cions i per als elements que han organitzat elfuncionament públic del Museu. A presènciadel senyor Orueta va tenir lloc el canvi de rangcofresponent a aquell dia en l'homenatge per-petual de les dones sitgetanes, la significaciódel qual va motivar també grans elogis delsenyor director general de Belles Arts. A lasortida del Museu, el senyor Orueta va dipo-sitar un ram de flors al monument a Rusiñol.

El dilluns, dia 23, el senyor Orueta vavenir a Barcelona per a visitar els nostres Mu-seus. L'acompanyaren en la visita el presidentde la nostra Junta senyor Josep Llimona, eldirector senyor Joaquim Folch , Torres, eldirector del Museu d'Arqueologia senyor PereBosch i Gimpera, el director del Servei deMonuments Històrics senyor Jeroni Marto-rell, el secretari i l'administrador de la Juntade Museus senyors Borralleras i Tarragó i elconservador senyor Emili Gandia. El senyorOrueta va visitar el Museu de les Arts Deco-ratives de Pedralbes, les obres d'instal•laciódel Museu d'Arqueologia i les del Museu del'Art de Catalunya al Palau Nacional, l'Ar-xiu Històric de la Ciutat, el de la Coronad'Aragó i l'edifici de l'ex-capella de SantaÀgata. Es va mostrar molt complagut deistreballs que es vénen fent i del funcionamentd'aquestes institucions.

Al migdia va passar a visitar oficialment elpresident de la Generalitat senyor FrancescMacià i el conseller de Cultura senyor Ven-tura Gassol. Després de la visita fou obse-quiat amb un dinar que va tenir lloc al Res-taurant Miramar de Montjuïc.

El dimarts, dia 24, va visitar les excava-cions d'Empúries, acompanyat del director iels funcionaris del Museu d'Arqueologia.L'endemà se'n va tornar cap a Madrid.

A més, els dies 30 i 31 del mateix mes haestat entre nosaltres l'il•lustre crític d'art «Juandel Encina», director del Museu d'Art Mo-dern de Madrid.

La visita ha obeït al desig de nodrir les sa-

les de la famosa pinacoteca de la capital dela República amb obres d'alguns dels nostresartiste3 moderns. S'han concertat, per tant,algunes adquisicions que seran indubtablementun bell testimoni del moment actual de la pin-tura i l'escultura catalanes entre les cofleccionsde l'esmentat Museu.

A més, ha vingut a organitzar una exposi-ció especial d'obres dels nostres escultors Ca-sanovas i Rebull al Museu de Madrid, queseguramen deurà estar inaugurada a l'hora enquè es publiquin aquestes ratlles.

El director del Museu d'Ar t Modern deMadrid, acompanyat de l'artista Joaquim Su-nyer i del director dels nostres Museus senyorFolch i Torres, va visitar el Museu de lesArts Decoratives de Pedralbes i les obresd'instaldació del Museu del Palau Nacionali de la Biblioteca al «Poble Espanyol», ielogià amablement les realitzacions aconsegui-des i els treballs en curs.

El dia 31 va é3ser obsequiat amb un àpatíntim pel conseller de Cultura de la Generali-tat senyor Gassol.

BIBLIOGRAFIA

A HISTORY OF SPANISH PAINTING. — Pu-

blicació començada el 1930 per la Har-

vard University Press. Cambridge-Massa-

chusetts, E. U.

La gran obra de Chandler Rathfon Post,professor de la Universitat d'Harvard, vaseguint la seva publicació. Fa poc que ha arri-bat entre nosaltres el volum IV, que està de-dicat a la sistematització i estudi de la pin-tura gòtica castellana de la segona meitat delsegle xv. L'extensió del tema i la quantitat dedades recollides fa que el material vingui pre-sentat en dos llibres de text bellament imprèsi profusament illustrat, forrnant sèrie amb elstres primers volums de l'obra, els quals forenpremiats per l'Institut d'Estudis Catalans coma manifestació a l'avançada d'un homenatgeben merescut.

Abans de donar una ullada al volum quemotiva les presents consideracions, cal parlarde la totalitat de l'obra, ja que malgrat ésserl'estudi més comp!et i el judici mé3 autoritzatpublicat fins ara dels pintors de la península

377


ibèrica i en particular dels primitius catalans,resulta injustament un llibre poc comú a lesnostres biblioteques.

El professor Post començà l'obra a la quepensa consagrar la resta de les seves activitats,al cap de molts anys d'estudiar l'art medieval,alternant la càtedra universitària amb la pu-blicaci ó de treballs diversos i amb pelegrinat-ges minuciosos i metòdics davant dels nostresmonuments pictòrics. Es passà setmanes a cadanucli, prenent notes, interrogant i plantejantproblemes als arqueòlegs i aficionats locals.Reuní a la biblioteca del «Fogg Museum»de l'«Harvard University», tots els llibres,totes les monografies, tots els articles més omenys relacionats amb l'estudi de la pinturahispana. Formà al mateix temps una coflecciócompleta de totes les fotografies d'adquisiciópossible, fent fotografiar les grans obres inè-dites a costa de despeses considerables. Elsseus deixebles l'ajudaren en la difícil tascad'agrupar, sintetitzar i comparar les infinitesdades recollides. Alguns d'ells s'especialitza-ren en determinats poblemes i arribaren a pu-blicar llibres tan importants com el de C. L.Kuhn The Romanesque Mural Painting ofCalalonia i el Jaume Huguet de B. Rowland.El llibre de Post conté, a més de la quantitatde material conscientment classificat per pe-ríodes, per escoles i per tallers, un estudicomparatiu, clar i precís, entre els pintors de lapenínsula i els de les escoles més influents enl'art europeu de cada període. No es limita adonar solament noms coneguts, sinó que, dei-xant de banda el procediment absurd de fetlligar documents i retaules, estableix grupsestilístics que 11 permeten classificar la sèrieinacabable de pintura anònima i donar-ne elcorpus complet. Partint de les obres ben do-cumentades i de les condicions establertes enels contractes, determina els trets característicsde la técnica de cada pintor, la interpretacióestilitzada dels elements naturals repetits enles seves obres, les variants que acusen lesmans d'auxiliars i mètodes generals de la pre-paració de l'obra a cada taller.

L'estudi de la iconografia és l'auxiliar mésimportant per a acabar de perfilar els grups.Post ha curat tant d'aquest punt de vista queell sol ja dóna un valor extraordinari al seullibre. Treu de les variants iconogràfiques unasèrie de conseqüències que aclareixen, més quel'estudi estilístic i tècnic, alguns dels orígens

de la nostra pintura primitiva i la datació pre-cisa de molts exemplars de cronologia incerta.

Totes les paraules del llibre de Post esveuen sospesades i segures; mostren amb fran-quesa els llocs on ha estat impossible ferllum ; cada concepte i cada teoria va acompa-nyada de les raons que la sostenen permetental lector comprovar la més petita idea quepogués semblar fantasiosa.

A History of Spanish Painting té indub-tablement infinits punts vulnerables. Ni la in-vestigació dels arxius, ni el treball dels fotò-grafs no han arribat prou enllà per a establirl'última paraula en tots els elements d'un corpustan extens i complex. Els capítols dedicatsals primitius de Catalunya, que es recolzenen la base ja bastant sòlida d'una sèrieconsiderable d'investigacions i teories publica-des, són molt més exactes i precisos que els es-tudis referents a les escoles pictòriques de laresta de la península. A Catalunya es pot dirque amb el llibre de Post no quedarà mate-rial inèdit; en canvi, falta molt a descobrir enles escoles valenciana, aragonesa, castellana iandalusa. El resultat assolit en la sistematit-zaci ó d'aquestes últimes és un dels mèrits mésnotables del llibre de Post.

El primer volum, precedit d'un pròleg enel qual s'exposen les línies generals, elstrets més característics i la dis`ribució de lesescoles de la península, és dedicat a l'estudide la pintura romànica. Després de considerarla llista curta dels frescos pre- romànics, vénendescrits els tipus iconogràfics, els seus modelsprobables i els paral.lels contemporanis en elspaïsos del Nord d'Europa, Alemanya, Fran-ça, Itàlia i Nord d'Àfrica, bo i fent remarcarles variants d'estilització, els efectes decoratiusi l'esperit racial de les composicions, d'on esdedueixen els períodes i la possible nacionalitatdels autors. Sembla que els lombards, que in-fluïren tant en l'arquitectura romànica catala-na, tingueren també una relació molt acusadaamb els nostres pintors murals.

Els exemplars de pintura mural romànicasón classificats per comarques, entre elles lesde Bohí, Seu d'Urgell, Vall de Cardós, No-guera Pallaresa alta i baixa, Pireneu francès,Plana de Vic, Vallès, i, encara, els casosisolats dintre les regions poc exploradesd'Aragó 1 Oest de la península. En generalFolch, Gudiol, Kuhn i Post, els autors quemés detingudament han estudiat les pintures

378


murals romàniques, estan d'acord en la clas-sificació cronològica.

El mateix volum conté també la pinturaromànica sobre fusta, establint els punts decontacte amb la mural i amb els exemplarsde la resta d'Europa. Post, que com Cookcreu que s'ha exagerat molt sovint l'antiguitatde la majoria de frontals romànics, disposa elsgrups següents: els frontals del xii relacionatsamb els frescos; els frontals de gran estilitza-ció; els de finals del xii lleugerament estilit-zats; els del segle xitt d'esperit tradicional;els del mateix període pintats sota una graninfluència bizantina; i el grup tardà de laregió de Lleida, amb els fons amb relleus deguix. El volum primer acaba enumerant elsfrontals en relleu, altres elements romànics po-licromats i la famosa caixa d'Astorga.

Comença el volum II descrivint l'ambientpolític i cultural de la península des del se-gle xtit a mitjans del xv i les característiquesgenerals de l'estil franco-gòtic, que fou laprimera influència que transformà les tradi-cions romàniques. La documentació d'aquestperíode de transició és poc explícita i malgratel nombre relativament important de pinturesd'estil franco-gòtic a Catalunya, València,Aragó, Navarra i Castella, cal limitar-se auna descripció tècnica i iconogràfica. Segueixel capítol de les pintures mahometanes, tanrares, i d'autors encara poc determinats.

La influència de Florència i de Siena por-taren l'estil italo-gòtic des del primer quartdel segle xiv. L'art sienès s'adaptà fàcilmentdegut a les seves característiques més tradicio-nals. Es probable que els nostres pintors co-negueren les obres que Simone Martini pintàa Avinyó. L'estil dit internacional, barrejaderivada de l'art típicament francès amb ele-ments de països diversos, caracteritzat per lavitalitat realista de les composicions, l'expres-sió i el pleguejat de les teles, visqué paralle-lament amb l'italo -gòtic sienès però acabà perdominar en absolut. A Catalunya trobà coma gran exponent en Lluís Borrassà.

La importació de pintures italianes, comleo són probablement algunes que es guardena Mallorca, els brodats com el de Gari Lapide Manresa, la importació de tapissos fran-cesos i flamencs, i els llibres miniats foren elsvehicles més probables de l'estil internacional,que es generalitzà més aviat a Catalunya quea Itàlia.

Ferrer Bassa és el primer català afiliat al'escola sienesa. Segons Post, les pintures dePedralbes, única obra documental de FerrerBassa, són molt millors i més originals queles dels seguidors italians de l'estil de Giotto,Duccio i Simone Martini. Ferrer Bassa resultàun cas isolat. Els seus contemporanis forenpocs o almenys poca cosa s'ha conservat deles seves obres. Cal saltar fins a la segonameitat del segle xiv per trobar-se amb l'escolacatalana veritable, amb l'art formidable delsgermans Serra. Jaume Serra, el més vell, mos-tra, malgrat la seva tendència sienesa, les pri-meres influències de l'estil internacional i dela iconografia francesa. El seu taller, que potésser considerat com el fogar de la pinturagòtica catalana, tingué una tècnica, uns tipusi una sèrie de detalls iconogràfics absoluta-ment originals i característics. Pere Serra,company continuador de l'obra del seu germà,arribà a assolir un lloc de valor universal. Elsdeixebles, collaboradors i seguidors de l'escoladels Serra, són quasi tots els pintors de finalsdel segle xiv i començo; del xv. Entre ellses destaquen, amb trets absolutament originalsde més o menys valor artístic, les figures encaraanònimes del mestre del Pentecostés de Car-dona, el mestre d'Albatarrec, que és proba-blement el mateix que el del Sant Sopar deSolsona, i el ja bastant conegut Jaume Ca-brera.

Segons Post, Lluís Borrassà sortí també deltaller dels Serra, i adoptà l'estil internacionalafegint-hi una sèrie de valors individuals. Lesseves obres, tan característiques, formen ac-tualment un corpus ben nodrit. Indirectamentderivats d'ell cal considerar Mateu Orto-neda, Jaume Cirera i alguns pintors anònimsque tenen llurs obres escampades arreu de Ca-talunya.

L'anàlisi detinguda de la teoria bastida al'entorn de Bernat Martorell redueix a la mí-nima expressió aquest pintor, pràcticamentdesconegut, a qui s'han atribu'it obres tandiverses.

Altre dels grans problemes que el llibreplanteja és sobre l'estil del gran retaule deGuimerà del Museu de Vic, al que consideraderivat directament de l'escola francesa, sensecap connexió evident ni amb l'escola delsSerra ni amb la de Borrassà. És una penano conèixer el nom d'aquesta obra cabdal quemarca una sèrie d'orientacions definitives en

379


la pintura catalana del segle xv. L'anàlisiconscient de les diverses teories publicades al'entorn del problema de la paternitat del re-taule de Guimerà, considerat segons uns iden-tificada amb Llorenç Saragossa i segons altresamb Lluís Borrassà, prova que cap d'elles no téla versemblança garantida.

L'estil del retaule de Guimerà obrí unanova escola que, seguida pel mestre de SantJordi i més tard per Jaume Huguet, resultàel comú denominador de la pintura catalana delstres últims quarts del segle xv. El mestre deSant Jordi, nom donat per Bertaux a l'autoranònim de la famosa taula del Museu deXicago, és altre dels grans problemes a re-soldre. Post hi dedica els darrers capítols delsegon volum del seu llibre. Resulten tantesles obres estretament relacionades amb la tauladel Sant Jordi, que forçosament cal pensar enl'existència d'un taller molt important, ambbastants deixebles i ajudants. Malgrat la pa-cient recerca en la documentació i l'anàlisi deles diverses personalitats que integraven eltaller, el nom del mestre de Sant Jordi és en-cara una incògnita.

El volum tercer és dedicat al desenrotlla-ment en la resta de la península dels estilsitalo-gòtic i internacional. La pintura gòticavalenciana té com a característica general unainfluència italiana mai no interrompuda. Possi-blement hi fou introduïda amb la importació depintures italianes i per l'establiment en el paísd'algun pintor procedent de l'escola delsSerra. Això pot provar-se amb l'existència demolts retaules de finals del segle xiv forta-ment influïts per l'art del gran taller català.Cal assenyalar com a filial valenciano-catalanal'escola del Mestrat amb obres de gran in-terès.

Actualment l'estudi de l'escola de Valèn-cia resulta encara un problema poc treballat;hi ha infinits temes capitals a resoldre. Per unapart l'escola típicament valenciana, al cap dela qual es situa Pere Nicolau, figura recons-truïda d'una manera molt incompleta, malgratla quantitat d'obres que li són atribuïdes. Peraltra part, hi ha un nucli molt important ambuna forta influència germànica, l'origen de laqual s'atribueix a la vinguda de pintors ale-manys, entre elis Andreu Marçal de Sas. Lainfluència germànica es nota en les obres delsmillors mestres valencians fins a la segonameitat del segle xv. Cal considerar també el

grup derivat de l'escola catalana format perpintors que lligaren el seu aprenentatge catalàamb les tendències valencianes: entre ells undels pocs documentats és Domènec Valls, quepintà a Albocàcer a finals del xiv. Post as-senyala també un gran fons valencià en l'es-cola dita de Tarragona, que probablementproduí, entre altres, el gran retaule de SantesCreus i que acusa també un tipus fortamentborrassan ;à. L'estil internacional, si bé esmostra evident en alguns retaules de l'escolavalenciana, no arribà mai a tenir els trets tancaracterístics com a Catalunya.

L'estudi dels retaules de Mallorca provaclarament l'existència d'una escola de pintorsben arrelada a l'illa durant la segona meitatdel segle xiv i el primer quart del xv. Si bémoltes de les obres conservades mostren la in-fluència dels Serra, de Borrassà i sobretot dela primera fase de l'escola de València, elcaràcter general és més aviat derivat directa-ment de l'estil sienès, tal com pot veure's enel retaule de l'església de Montsió, una deles peces cabdals de la pintura mallorquina.Els autors amb obres conegudes són Joan

-Daurer, Martí Mayol i Francesc Comes.Segueix el tercer volum de l'obra de Post

amb el problema de l'adaptació dels dos gransestils gòtics del segle xiv i primera meitatdel xv, a Aragó i Navarra. En ambdues re-gions l'estil franco-gòtic estava arreladíssim.El pintor ben conegut Joan de Levi, que tre-ballà fins a començos del xv, és el que portàmés enllà la tradició d'aquest estil. Post clas-sifica la pintura navarro-aragonesa en els se-güents cercles: l'adaptació de l'estil del mes-tre de Guimerà, amb el pintor Pere çuera ialtres; el grup derivat de les escoles Serra iBorrassà; el del mestre d'Arguis paral.lel almestre de Sant Jordi; el grup francament in-dígena i tradicional; el grup més tardà amblleugera tendència franco-flamenca, i final-ment la influència castellana.

La pintura de Castella i Lleó, fins a mit-jans de] xv, queda dividida en el llibre dePost en dos períodes; el primer, amb unasèrie d'obres toledanes, sembla que coincidíamb la presència del pintor florentí Starnina;el segon, sota la influència de Dello-Delli,autor del gran retaule de Salamanca. Entreels pintors del primer hi ha Rodríguez de To-ledo, que firmà les famoses pintures de lacapella de San Blas de la catedral de To-

380


ledo, de sabor absolutament italiana. Dello-Delli prengué, en establir-se a la península,el nom de «Nicolás Florentino». Ell i el seugermà Samsó amb el qui treballà en diverseslocalitats fins al tercer quart del segle xv,importaren la interpretació italiana de l'estilinternacional. A mitjans del segle xv apare-gueren a Castella i Lleó les primeres manifes-tacions de l'estil franco flamenc. El centre fouLleó, i el seu cap el mestre Nicolau Francès,contemporani de Dello-Delli. La seva obramés important és el cicle de frescos del claus-tre de la catedral de Lleó, pintats en 1461-62.Deixà, encara, gran nombre de retaules i unaescola molt notable.

El volum tercer acaba amb un capítol de-dicat a l'escola andalusa, el centre de la qualfou Sevilla, on no havia arribat l'estil franco-gòtic. Els rars exemplars andalusos de pinturagòtica primitiva avui subsistents, mostren jauna tendència a l'estil internacional segons lainterpretació italiana. És curiós fer constar larepetició abundant d'un tipus de Verge dretaamb el Nen i coronada per dos àngels. Undels pocs pintors coneguts és García Fernán-dez de Sevilla, documentat a començos del xv;altre Joan Hispalensis, del mateix període.En general cal investigar molt encara en lesescoles del Sud de la península.

Els dos llibres del volum IV inclouenl'evolució de l'estil hispano- flamenc en elNord-oest de la península, o sigui la darrerafase de la pintura gòtica des de la segonameitat del segle xv fins als primers anys delXVI. Les relacions polítiques dels reis caste-llans amb Flandes importaren per raons di-verses l'estil flamenc que, des del segonquart del xv, s'anava filtrant a tots els centreseuropeus. Sembla que cal rebaixar la impor-tància de la visita de Van Eyck a Portugali Castella, si bé sembla provat que pintà al-guna taula sota la direcció castellana. El ve-hicle fou la gran quantitat de pintures fla-menques, sobretot de l'escola de Tournai, ad-quirides pels peninsulars. Isabel en posseïauna vertadera collecció, de la que es conservaencara un Van der Weyden. Aquest autor,Petrus Cristus i Bouts, foren els preferits.Aquest últim és, estilísticament parlant, elpare de Ferran Gallego. A finals de] xv, lamoda flamenca s'accentuà, i arribà al màximamb la influència de Gerard David i JeroniBosch, Isabel cridà a la seva Cort diversos pin-

tors estrangers, entre ells els més coneguts sónJoan de Flandes, del que es conserven granquantitat d'obres, i Miquel Sishium.

Segons Post, un dels problemes de la pin-tura gòtica en el seu darrer període és el del'escola napolitana, conglomerat de tendèn-cies italianes, flamenques i hispanes. D'ellaconsidera derivats l'estil de Bermejo i mestreAlfonso, que també tenen una forta afinitatamb l'escola d'Avinyó. Hi ha moltes raonsper a suposar un tipus pictòric «pan-mediterra-ni» d'origen napolità.

Segueix el llibre estudiant la interpretacióhispana de l'estil flamenc, del qual n'exageral'expressionisme i la valorització dels detallsanecdòtics, descurant al mateix temps la mi-nuciositat realista, els efectes de perspectiva ila perfecció tècnica. Entre els pintors és cone-gut Jordi Augles, derivat directe del mestrede Flemalle, que influí intensament en l'art deCastella, on pintà durant alguns anys.

Ferran Gallego fou el primer que adoptàla tècnica flamenca cense abandonar l'esperitracial. Fundà l'escola de Salamanca i Za-mora, i és autor de diverses obres firmades quemostren una relació molt enarcada amb l'escolade Tournai. L'escola de Gallego transformàL'art de Castella; escampà arreu seguidors ideixebles entre els quals cal comptar el germào fill Francesc, Pedro Bello i, sobretot, l'anò-nim mestre de Palanquinos. La influència deGallego s'estengué ràpidament a Palència ia Burgos, i formà a cada regió una escolaamb característiques independents. La de Bur-gos fou particularment molt important ambel mestre de Burgos, el cercle d'Oña, JoanFlamenc, el mestre de Sant Nicolau, o elmestre de les Figures Grosses, i una sèrie im-mensa de retaules indocumentats els quals noés possible afiliar a cap dels grups establerts.Altre pintor anònim derivat de Gallego és elbatejat amb el nom de mestre de Budapest.

Parallelament es formà a Àvila una altraescola fundada per un pintor anònim, seguidorde l'esperit de Roger Van der Weyden, alqual s'ha classificat amb el nom de mestred'Àvila, autor d'una sèrie de retaules de granqualitat. Dintre la mateixa escola hi ha unaltre anònim notable, el metre de la Sisla.

A Toledo l'esperit flamenc hi arribà tardi no hi tingué mai una vertadera escola. A lacatedral d'aquesta ciutat hi ha un deis millorsretaules del grup, el de la família Luna, do-

381.

I3UTLLETI DELS MUSEUS D'ARï DE BARCELONA

cumentat per contracte que cita dos noms,Sanxo de Zamora i Joan de Segòvia, quesón els probables autors. Francesc Chacón,pintor de la reina Isabel, formà part del ma-teix grup. Es possible que Valladolid fostambé un altre centre important; en aquestcas els caps de l'escola serien el mestre deSant Anfòs i un altre anònim autor d'obresben notables.

Cap a finals del xv, a la major part deles regions de la península la influència fla-menca es transformà ràpidament en un estiltípicament hispànic. És llàstima que el treballque queda per fer en l'estudi de la pinturaibèrica deixi tants llocs buits i anònims. Quedenuna sèrie d'escoles amb bons exemplars, delsquals és possible precisar ben poca cosa. Se-gòvia, amb molts pintors derivats del mestrede Segòvia; Sigüenza, amb Antoni Contreras;Agreda, sols amb anònims.

L'escola de Navarra es separà de l'arago-nesa a mitjans del segle xv. Tenim, docu-mentat i amb obres conegudes, el pintor PedroDíaz de Oviedo, que treballà a Tudela i Ta-razona, marcant els tipus característics del'escola que sols lea deixat obres de segonacategoria.

Les investigacions fetes durant els tresanys d'interval entre la publicació del primeri quart volums de l'A History of SpanishPaining, han portat a la llum gran quantitatde dades importants que vénen agrupades enun Apèndix al final del segon llibre del vo-lu m IV.

JOSEP M. GUDIOL

^ x ^

RAPPORT SUR L ' ADMINISTRATION ET LACONSERVATION DES MUSÉES NATIONAUXPENDANT L ' ANNÉE 1932. — Ministère del'Education Nationale. — Direction desMusées Nationaux et de l'E.cole du Lou-vre. [Extret del Journal Officiel de laRepública Francesa del dia 31 d'agostde 1933.]

Ha aparegut en un fascicle la Memòriadel director dels Museus nacionals i de l'Es-cola dei Louvre, M. Henri Verne, relativaals treballs d'administració i conservació delsMuseus de França durant l'any 1932.

És un document el contingut del qual in-

teressarà segurament ais nostres llegidors, perconstituir l'exposició completa d'un any d'ac-tivitats en el funcionament dels Museus oficialsd'un país.

De les dades aportades pels conservadorsde les diferents seccions del Louvre, resultaque durant l'any 1932 diversos particulars ila benemèrita entitat «Amis du Louvre», handonat al Museu fins a un total de 802 exem-plars i del pressupost propi del Museu sen'han adquirit 134.

A la Biblioteca hi han entrat durant aquestperíode 950 volums, entre els quals hi haalguns importants donatius.

El Louvre ha publicat els deu fascicles delseu Butlletí i quatre catàlegs de diverses es-pecialitats; ha preparat, encara, quatre obresmés per a l'any següent.

Amb càrrec a un crèdit extraordinari de12 milions, acordat pel Parlament, durantaquest any s'han realitzat importants obres dereforma i habilitació, les quals foren comença-des el febrer de l'any anterior.

Al curs 1932-33 de l'Escola del Museudel Louvre s'hi lean inscrit 1120 alumnes i336 oients. S'han organitzat diverses visitescollectives dels alumnes a les colleccions delMuseu. A la secció d'arqueologia s'handonat cinc sèries de conferències. El 27 degener va celebrar el seu primer cinquantenari.

Al Museu del Luxembourg lean entrat126 obres modernes, dividides en la següentforma : 65 pintures, 30 dibuixos, 11 escultu-res, 15 medalles i 5 exemplars d'art decora-tiu. Del total d'aquests ingressos, 82 prove-nen d'adquisicions i 44 de donatius. Per altrapart, el Museu de Luxembourg ha aportat a al-tres Museus francesos 149 obres que es consi-dera que així quedaran més ben plaçades ocompletaran altres sèries.

Al Museu del «Jeu de Paume», hi hanentrat 69 obres. D'elles 9 són escultures. Elsdonatius compresos en aquests ingressossón 10.

El Museu de Cluny s'ha enriquit especial-ment amb alguns notables exemplars de teixitsque augmenten considerablement l'interèsd'aquesta secció.

El Museu Guimet ha augmentat les sevescolleccions amb donatius d'exemplars d'artoriental, que sumen la xifra de 197, i ambl'adquisició de 4, a més de 50 notables vo-lums amb què s'ha enriquit la Biblioteca. El

382


Museu durant aquest any ha editat dues im-portants obres d'estudis orientalistes i ha donatassenyalat impuls a les activitats dels seus ar-xius fotogràfics. A més a més, ha organitzat unacxposició de pintura xinesa i japonesa i unaaltra de fotografies d'arquitectura persa. AlMuseu Indo-xinès del Trocadero, que depèndel Guimet, hi han entrat nombroses repro-duccions escultòriques provinents de la darreraExposició Colonial de París.

Als Museus de Versalles i dels Trianonslli han entrat 28 exemplars adquirits, 3 pro-cedents d'altres edificis propietat de l'Estat i6 de donatius de diferents particulars. Peraltra part, han lliurat alguns exemplars deles seves col•leccions per a completar les delsMuseus Cháteau de Bicis, Permanent de lesColònies i Massena de Niça.

El Museu d'Antiguitats Nacionals lia tre-ballat notablement en el seu taller de repro-duccions i ha adquirit 17 exemplars i ha re-but 9 donatius.

I, encara, les Biblioteques de tots ells hanaugmentat considerablement llur fons biblio-gràfics.

Els Museus del Cháteau de Maisons-Lafitte, Cháteau de Compiègne, de «la Voi-ture et le Tourisme», del Cháteau de Fon

-tainebleau, de Pau i Blerancourt, han estatobjecte d'importants obres de reforma i ha-bilitació.

Els diversos Museus de França durantl'any 1932 han pres part a les següents ex-posicions :

D'Art, a Venècia; «Roma al segle xtx»,a Roma; «Obres de Rembrandt», a Amster-dam; «L'Alger vist pels artistes francesos delssegles xix i xx», a Viena; «El matrimonide Leopold I», a Compiègne; «L'art clàssicdels jardins i villes», a Maisons-Lafitte, i amés, a les següents celebrades a París: «Cin-quantenari dels artistes francesos», «Retros-pectiva del Saló de Tardor», de la «Carica-tura», al Pavelló Marsau; «Retrospectivade Josep Bernard», de I'«Art a Versailles»,del «Llegat de M. Koechlin», d'«EduardManet», de «Records del Rei de Roma»,«Retrospectiva Jougkind», «Pisanello»,«L'Enciclopèdia i els enciclopedistes», «Bron-zes i voris de Benin», «François Boucher»,«Centenari de l'arribada de Chopin a Fran-ça», «Eugeni Delacroix i els seus amics»,«Retrospectiva Eva González», «Retrospec-

tiva del Castell de Vincennes», «Goethe»,«Setè Saló Nàutic Internacional», «Equipat-ges i cavallers», «La Normandia exploradorai colonitzadora del xv al XVIII segles»,«Lluís XI» i «Documents Històrics de Ver-mandois».

El nombre d'entrades de pagament alsMuseus, per tot l'any de• què es tracta, és elsegüent:Louvre.................... 282.222Luxembourg................ 40.328Jeu de Paume .............. 4.664Orangerie................. 6.9 78Cluny.................... 41.85 7Guimet................... 7.431Versailles (palau) ........... 187.640Versailles (Gran Trianon) ..... 43.889Versailles (Petit Trianon) ..... 33.868Versailles (carrosses) .......... 26.459Saint-Germain .............. 1 1.830Maisons-Lafitte ............. 931Compiègne................. 25.785Malinaison................ 46.554Fontainebleau .............. 82.202Pau ......................103.941Blerancourt................. 1.73 4

Total ...... 948.313Aquestes entrades representen els següents

ingressos en francs: Louvre, 565.588; Pa-lau de Versailles, 377.916'50; Pau,207.897; Palau de Fontainebleau, 164.505;Malmaison, 93.108; Gran Trianon, 87.819;Cluny, 84.404; Luxembourg, 80.749; Pe-tit Trianon, 67.737; Carrosses de Versailles,52.985; Compiègne, 51.634; Palau deSaint-Germain en Laye, 23.703; Guimet,14.882; Orangerie, 13.957; Jeu de Paume,9.336; Blerancourt, 3.468; i Maisons-Lafit-te, 929'50. Total, 1.901.218.

Al Museu del Louvre hi han entrat gra=tuitament, durant l'any 1932, 7.204 escolarsacompanyats per 353 professors.

P. B. T.

VISITES COL;LECTIVESALS MUSEUS

AGOST

Al Museu de les Aris Decorativesde Pedralbes

Dia 30. — Escoles de Sant ,Josep,

363


• Al Poble Espanyol de Monljuïc

Dies 24, 25 i 26. - Semicolònia deMontjuïc.

Al «Cau Ferrat» de Sitges

Dia 1. - Tèxtil Malvhey, S. A., deMolins de Rey.

Dia 3. - Collegi de la «Unión Alemanade Empleados del Comercio», de Barcelona.

Dia 6. - Centre Excursionista «Miner-va», de Barcelona; Agrupació Cultural Fer

-roviària, de Barcelona; Orfeó «Nova Vio-leta», de Martorelles; Grup Excursionista«Endavant», de Manresa; Centre Excursio-nista Comarcà de Bages, de Manresa; CasalGracienc Nacionalista Republicà d'Esquer-

ra, de Barcelona; i Associació d'Alumnes i

Ex-alumnes de l'Escola d'Ar:s i Oficis mu-nicipal, de Terrassa.

Dia 8. - Centre d'Esports, de Manresa.Dia 13. - Cooperativa Obrera de Con-

sum del Poble Nou, de Barcelona; i GrupExcursionista Gervasienc, de Barcelona.

Dia 20. - Agrupació Socialista, de Cal-des de Montbuy; i Agrupació «La Veu delPervindre», de Barcelona.

Dia 24. - Cobla Sardanes «La Principaldel Llobregat », de Cornellà.

Dia 27. - Unió Cooperativista Barcelo-nesa, de Barcelona; Societat Coral «LaAlianza», de Terrassa; Societat Coral «ElProgrés», de Palamós; i Companyia Lírico-Dramàtica Carbonell, de Sabadell.

Dia 30. - Ràdio Club, de Manresa.

SETEMBRE

AI Museu de les Arts Decorativesde Pedralbes

Dia 1 7. - Societat Coral Instructiva «Ge-lats», de Sabadell.

Dia 24. - Escola Femenina de Cultura,de Rubí; i Agrupació Excursionista «Cata-lunya».

)ble Espanyol de Montjuïc

- Escola Normal de Segòvia.- Societat Coral i Escola de

- Institut Nacional de Mahó.- Acadèmia Ballester, de Ter-

Al «Cau Ferral» de Silges

Dia 2. - Escola Mixta Nacional de Ro-fas (La Llacuna).

Dia 3. - Societat Cooperativa Agrícola,de Monjos.

Dia 7. - «Penya Núria», del Centre Ca-tòlic de Sant Vicens dels Horts.

Dia 8. - Societat Coral Obrera «La Glò-ria Sentmenatense» , de Sentmenat.

Dia 17. - Cooperativa Obrera de Consum«La Andresense», de Barcelona; Centre Ex-cursionista «Els Blaus», de Sarrià (Barcelo-na) ; Cooperativa «La Vanguàrdia Obrerad'Horta», de Barcelona; Centre Aragonès,de Barcelona; i Societat Coral Instructiva«Gelats», de Sabadell.

Dia 24. - Associació d'Alumnes i Ex-Alumnes del «Col•legi Baulies», de Barce-lona.

Dia 29. - Grup Escolar i Biblioteca del'Estació de Sant Vicens de Calders.

OCTUBRE

Al Museu de les Aris Decorativesde Pedralbes

Dia 8. - Casal d'Esquerra d'Estat Ca-talà del districte VIII.

Dia 12. - «Association des Anciens Élè-ves des Écoles Françaises».

Dia 15. - Centre Català d'Esquerra, deBadalona.

Dia 29. - Sindicat Barceloní de l'Agulla.

Al Poble Espanyol de Montjuïc

Dia 3. - Grup Escolar núm. 1, «Fran-cesc Macià».

Dia 16. - Col.legi Balmes.Dia 18. - Patronat Escolar (carrer Di-

putació, 1 12) .Dia 26. - Grup Escolar «Jacint Verda

-guer».

AI «Cau Ferral» de Silges

Dia 8. - «Amics de l'Art i de les Lle-tres», de Sant Feliu de Llobregat.

Dia 11. - Escola Normal de Segòvia.Dia 15. - Cooperativa «La Confiança

Andreuenca», de Barcelona.Dia 29. - Agrupació d'Alumnes i Ex-

Alumnes de l'Escola «Abat Oliva», de Bar-celona.

AI P,

Dia 10.Dia 15.

Navarcles.Dia 17.Dia 21.

rasca.

384

0

IC13\^R'1'DECORADOR • REPRODUCCIONSD'ART•MARCS,PINTURA 1 ESCULTURA

Diputació, 271 - BARCELONA - Telèfon 16217

SALARAECINOY. GARCIA SIMON

EXPOSICIÓPERMANENTd'obres d'ArtModern delsmillors artistes

MARCS - GRAVATS - MOTLLURES

Rambla de Catalunya, n.° 29Telèfon 15677

ANTIGUITATSDECORACIÓ.

C. HOÁRAR

CANUDA, 4Telèfon 15349BARCELONA

EXPOSICIONS D'ART

MARCS, MOTLLURES1 ENQUADRAMENTS.

D'PUTACIÓ, 262 : TELÈFON 18710( entre Passeig de Gràcia i Claris

BARCELONA

j lo 5 E loVINYAN

CONSTRUCCIÓ

D'OBRES EN GENERAL

1 REFORMA D'EDIFICIS

Portal Nou, 52Telèfon 21455

La 1'v 11:1colec:1

MARCS 1 GRAVATS

Gaspar EsmatiesExposició permanent deismillors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Telèf. 13704BARCELONA

REPRODUCCIONS D'ARTESCULTÒRIC

AMB DIVERSOS TOTA MENAMATERIALS DE PATINES

1,13NA, S. A.Passeig de Gràcia, 68 - Telèf. 77832

BARCELONA

ICA11 OMIE11TEI^I^AIIAS

Instal • lacions elèctriquesde llum i força - Especia-litat en II luminacions ar-tístiques - Instal-lacions entuberies de ferro - AiguaGas - Senejament - Re-paracions de totes menes

Verdi, 58 Telèf. 74764(Gràcia) BARCELONA

A.AmitseilyCONTRACTISTA

D'OBRES

Muntaner, 338, principalTelèfon 79331

FUSTERIA

J. CÁascllacTaller especialde restauracióde mobiliarii objectes d'art

EA.

CARRER DE LONDRES, 228(Xamfrà Casanova)

BARCELONA

PINTURA... PAPER...

A'.

DECORACIÓ ...

COROMINAS

TELÈFON N.° 73252

TRAVESSIA DE SANT ANTONI, 331 CARRER DE ASTÚRIES, 14

BARCELONA- VIIIE

FUSTERIAEBENISTERIAMOBLES 1DECORACIÓ

1'ARCMIEINAAS& Coounn,panyia

■

Càrcega, 200

Telèfon 72573BARCELONA

IDERE10A S C 11 A L

PINTURA DECORATIVA

1Mallorca, 255Telèfon 70702

Enric Tao°r ij jjNog ne

FUSTEREspecialitzaten treballs per aMuseus i Exposicions

EMBALATGE 1 TRANSPORT DE TOTAMENA D'OBJECTES D'ART

Consell de Cent, núm. 283Telèfon 14345 : BARCELONA

F *1114861 ile R. VirgiliMUNTATGE D'EXPOSI-CIONS, TRANSPORT 1

SEGUR D'OBRES

EM BALATGED'OBJECTES D'ART 1

MOBLES DE LUXE

CASA FUNDADAL'ANY 1880

Tallers, n.° 66 : BARCELONA : Telèfon 15276

1. G. SUIS I BABBAL Gunms., S. A. - PBOVBNçe, 219 - BARCELONA

BUTLLETÍ - UAB Barcelona€¦ · PREUS: Subscripció: 24 ptes. l'any. Número solt: z ptes....

Documents

Transcript of BUTLLETÍ - UAB Barcelona€¦ · PREUS: Subscripció: 24 ptes. l'any. Número solt: z ptes....