BOBV Març Abril 2016v4 · 2019. 4. 25. · Març-abril BOBV 2016. Butlletí Oficial del Bisbat de...

Avís als subscriptors

SUBSCRIPCIÓ 2016

Durant el segon trimestre d’enguany, procedirem al cobrament de la subscripció del

Butlletí Oficial del Bisbat de Vic corresponent a l’ANY 2016, a través de les entitats ban-

càries que vosaltres ens vàreu indicar. Convindria, doncs, que els advertíssiu d’aquesta

operació, a fi d’evitar les possibles devolucions. L’import serà de 40 EUROS.

Us agraïm, per endavant, la confiança que heu dipositat en nosaltres i la bona acollida

que dispenseu a la publicació periòdica del Butlletí.

Recordem així mateix, que cal custodiar amb cura a l’arxiu de la parròquia i cases religi-

oses el Butlletí Oficial del Bisbat i la Guia de l’Església. És convenient fer-lo enquadernar

a final de cada any.

Maig 2016

Butlletí Oficial del Bisbat de Vic

BOBV

Butlletí Oficial del Bisbat de VicMarç-abril

BOBV

2016

SumariButlletí Oficial del Bisbat de Vic

82

Sumari3.002

ESGLÉSIA DIOCESANA

Senyor bisbe

Decrets

086 Decret 1/16 pel qual es dispensa

de l’obligació de participar en la

celebració eucarística i/o d’abs-

tenir-se del treball en la festa de

sant Josep

088 Decret 2/16 d’incardinació de Mm.

Jean Hakolimana

090 Decret 3 /16 de nomenament de la

sra. Roser Sabanès Fernández com

a defensora del vincle ad casum

del Tribunal Eclesiàstic de Vic

Homilies

092 Diumenge de Rams

096 Missa Crismal – Dimarts Sant

100 Divendres Sant – Ofici de Lectura i

Laudes

101 Dissabte Sant – Ofici de Lectura i

Laudes

102 Vetlla Pasqual

105 Sant Crist d’Igualada

109 Ordenació diaconal de fra Juan

Felipe Ramírez Agudelo, OFMCap

Glossa setmanal

113 El do de la indulgència

114 Seminari, present i futur

115 Amor més fort que el pecat i la

mort

116 Hem cregut en l’amor de Déu

117 La Divina Misericòrdia

118 Jornada del clergat català

119 Amoris laetitia

120 Ensenyar a qui no sap

Activitats pastorals del senyor bisbe

122 Març-abril 2016

Cancelleria - Secretaria General

127 Ordenació diaconal

127 Nomenaments

127 Cessaments

128 Necrologi

129 Guia 2016: fe d’errates i addicions

d’última hora

Crònica diocesana

130 Presentació del llibre Torras i

Bages

131 Dimarts Sant

133 Exposició Torras i Bages, home

d’eternitat, a la catedral de Vic

SumariButlletí Oficial del Bisbat de Vic

83

137 Trobada del Clergat Català a Vic

amb motiu del centenari de la

mort de Torras i Bages

SANTA SEU

Sant Pare

166 Missatge urbi et orbi - Pasqua 2016

169 Missatge del sant pare Francesc

per a la 53a Jornada Mundial de

Pregària per les Vocacions

CONFERÈNCIA EPISCOPAL

TARRACONENSE

Gabinet d’informació de l’Església a

Catalunya

170 Nota dels bisbes de Catalunya

sobre l’acolliment dels refugiats

Església Diocesana

Església diocesanaButlletí Oficial del Bisbat de Vic

86

Decrets

DECRET 1/16

Pel qual es dispensa de l’obligació de participar en la celebració eucarística i/o d’abs-

tenir-se del treball en la festa de sant Josep

Atès que el c. 1247 CIC disposa que el dies festius de precepte el fidels tenen l’obliga-

ció de participar en la missa; s’han d’abstenir, a més, d’aquells treballs i activitats que

impedeixen de retre culte a Déu, fruir de l’alegria pròpia del dia del Senyor o del degut

descans de l’esperit i del cos;

Atès que la festa de Sant Josep, espòs de la Verge, és festa de precepte (c. 1246 CIC) i

que aquest any 2016 és dia laborable en moltes de les poblacions del bisbat.

PEL PRESENT DECRET disposo que, en ús de les facultats de dispensa del c. 1245 CIC en

relació al c. 87 CIC, en la festa de Sant Josep d’enguany els fidels que per raó de la seva feina

no els sigui possible observar les prescripcions dels dies festius de precepte, quedin dis-

pensats de l’obligació de participar en la celebració eucarística i/o d’abstenir-se del treball.

Hom encoratja en tot cas aquests fidels a celebrar la festa de Sant Josep mitjançant la

realització d’altres obres de pietat, especialment propícies en aquest temps de quaresma.


87

Amb tot, recomano als rectors de les parròquies que disposin uns horaris convenients,

tant el dia de festa mateix com el vespre del dia anterior, a fi de facilitar als fidels la

participació en la celebració eucarística d’aquesta festa.

Respecte a la celebració després de l’hora nona del dia 18 de març, d’acord amb les

indicacions del Calendari Litúrgic Pastoral de la Conferència Episcopal Española, se

celebrarà missa vespertina de la Solemnitat de Sant Josep. Per a la missa vespertina

del dia 19 de març s’utilitzarà el formulari del Diumenge de Rams.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 11 de març del 2016.

+ Mons Romà Casanova i Casanova

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe

David Gómez Zaragoza,

Canceller i Secretari general


88

DECRET 2/16

D’Incardinació de Mn. Jean Hakolimana

Vist el desig expressat per Mn. Jean Hakolimana, prevere de la diòcesi de Nyundo

(Ruanda), de ser incardinat en aquest bisbat de Vic, segons Lletres de data 18 gener

del 2016, a norma 269 3r del Codi de Dret Canònic;

Vist que Mn. Jean Hakolimana ha treballat pastoralment en aquesta diòcesi de Vic des

de fa més de vuit anys, amb diferents encàrrecs pastorals;

Vist que, tal com consta en Lletres expedides i signades el 25 de febrer de 2016, l’Excm.

i Rvdm. Bisbe de Nyundo, Mons. Alexis Habiyambere, S.I., ha concedit a l’esmentat

prevere l’excardinació de la seva diòcesi i la seva aprovació per a ser incardinat a la

diòcesi de Vic, a norma 267 CIC;

Resultant que, a tenor del cànon 269 1r del Codi de Dret Canònic, la necessitat o utilitat

de la diòcesi és causa canònica per a la incardinació de clergues que pertanyen a una

altra jurisdicció, causa que es dóna en les presents circumstàncies;


89

PEL PRESENT DECRET, vist el resultat de les diligències practicades a aquest efecte i

observades les degudes formalitats canòniques, decretem la incardinació perpètua i

absoluta de Mn. Jean Hakolimana, prevere, en aquesta diòcesi de Vic i per al seu ser-

vei, segons les normes canòniques.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 1 d’abril del 2016.

+ Mons Romà Casanova i Casanova

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe


Canceller i Secretari general


90

DECRET 3 /16

De nomenament de la sra. Roser Sabanès Fernández com a defensora del vincle ad casum del Tribunal Eclesiàstic de Vic

A l’estimada en Crist,

SRA. ROSER SABANÈS FERNÁNDEZ

Pau en el Senyor.

Atès que, segons el cànon 1435 del Codi de Dret Canònic, correspon al Bisbe de

nomenar el defensor del vincle, que ha de ser clergue o laic de bona fama, doctor

o llicenciat en dret canònic i de provada prudència i zel per la justícia;

Atès que per la vostra condició de doctora en dret canònic reuniu les condicions

que assenyala el susdit cànon per a exercir aquest ofici i em consta que heu

demostrat competència i eficàcia com a Promotora de Justícia i Defensora del

Vincle a la Diòcesi de Lleida;


91

Atès que per a les necessitats del Tribunal Eclesiàstic convé disposar d’un defensor

del vincle per a poder exercir aquest ofici en dues de les causes que actualment es

tramiten en aquest Tribunal;

PEL PRESENT DECRET us nomeno DEFENSORA DEL VINCLE ad casum del Tribunal de

Primera Instància de la diòcesi de Vic per als casos de nul·litat matrimonial SANUY-

MAS (2/2015) i VALERO-CARA (3/2015), tot esperant que, amb l’ajuda del Senyor, defen-

sareu els interessos de la llei pública, i vetllant per la seva aplicació estricta i recta.

Ho decreto i ho signo, a Vic el dia 12 d’abril del 2016.

+ Mons. Romà Casanova i Casanova,

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. senyor Bisbe,


Canceller i Secretari General

Reg. Llibre N; foli 64


92

Homilies

DIUMENGE DE RAMS

Catedral de Vic, 20-3-2016

Commemoració de l’entrada del Senyor a Jerusalem

Hem vingut un any més a la plaça de la Catedral amb palmes i rams a les mans. Ho fem

com ho fan avui molts i molts cristians arreu del món, i com també ho han fet gene-

racions i generacions de cristians d’aquesta ciutat de Vic all llarg del temps, al llarg

dels segles. (Justament aquest any es compleixen 1.500 anys de la primera notícia d’un

bisbe en aquesta seu d’Ausona, el bisbe Cinidi.) Això ho fem perquè un primer dia de la

setmana, és a dir, un diumenge, Jesús va entrar a la ciutat de Jerusalem de la manera

com ho hem escoltat en l’evangeli que ens acaben de proclamar: Jesús entrà pujat dalt

d’un pollí d’ase, i la gent quan el veien encatifaven els llocs per on passava amb els

seus mantells, i d’altres tallaven rames dels arbres i els brandaven quan ell passava.

Per què ho feien això? Ells volien expressar la seva admiració envers Jesús. Molts dels

qui el seguien el reconeixien com el Messies esperat d’Israel. I és que Jesús havia fet

molts signes que manifestaven que en ell hi havia una presència única de Déu. Però

hi ha quelcom més: Jesús va entrar a la seva ciutat sabent que hi havia de morir en la

creu i de ressuscitar el tercer dia. Per a ell, l’entrada a Jerusalem significava fer un pas

endavant i definitiu en el compliment de la voluntat del Pare per salvar la humanitat

del poder del pecat i de la mort.

Us demano que mireu la façana de la nostra catedral. Dos elements ens parlen que

està passant quelcom especial. I és que, des del desembre passat i i fins al novembre

d’aquest any, el sant pare Francesc ha concedit a tota l’Església un any sant extraor-

dinari, l’Any de la Misericòrdia. Hi ha dos escrits. El que hi ha a la dreta diu: «Porta

Santa», i l’altre, a l’esquerra ens diu: «Misericordiosos com el Pare». Tots dos ens fan

saber que aquest any podem trobar el do del gran perdó de Déu. Ell ens perdona els


93

nostres pecats si humilment els confessem amb cor penedit. Penseu que Déu no es

cansa mai de perdonar. Com diu el papa Francesc moltes vegades: «Abans ens cansarí-

em nosaltres de demanar perdó a Déu, que no pas Déu de perdonar-nos.» No hi ha cap

pecat, ni hi ha molts pecats, ni fa massa temps que no m’he confessat; hem de saber

que Déu ens espera per acollir-nos i donar-nos el seu perdó, sense fer-nos cap retret.

Entrar per la Porta Santa significa acollir la misericòrdia, el perdó gratuït i immerescut

de Déu a favor nostre. I en l’altre cartell que posa «Misericordiosos com el Pare», ens

recorda que els qui volem rebre el perdó, la misericòrdia de Déu, al nostre torn hem

de donar el perdó, l’amor i la misericòrdia a tots els nostres germans, especialment als

més necessitats, als qui tenen fam o set, als qui no tenen vestit ni casa, als qui són

immigrants, refugiats o forasters. Però també hem de donar la misericòrdia que rebem

de Déu als qui necessiten el nostre consell o la nostra correcció, als qui no saben qui és

Jesús ni com ens estima i la nostra paraula els pot donar a conèixer un món descone-

gut. Donar consol als qui sofreixen, atendre els malalts, visitar els presos, pregar pels

vius o pels difunts, són també les obres de misericòrdia que hem de viure en aquest

Any de la Misericòrdia i sempre.

Comencem la Setmana Santa i una vegada més es farà present la bogeria de Déu que

dóna el seu Fill perquè en ell tots els homes tinguem vida i siguem alliberats del poder

del pecat i de la mort. El Senyor, una vegada més, un any més, ens diu el mateix que

aquella frase que ha aparegut escrita en un autobús que va circulant per la nostra

ciutat: «No sé si creus en Déu, però Déu sí que creu en tu.» La Pasqua sempre nova ens

torna a fer present la confiança de Déu en nosaltres, en tots i cada un de nosaltres. Ell

continua trucant a la porta del nostre cor, perquè la hi obrim. Us dic, amics i germans:

«No tingueu por d’obrir les portes a Crist. Ell no ens vol prendre res, sinó que ens ho

vol donar tot. Qui confia en ell no quedarà mai defraudat. El seu amor no mor mai!»

Aclamem Jesús, ell és el nostre Salvador i el nostre Rei. Brandeu les palmes i els rams

i crideu ben fort: Hosanna a dalt del cel. Beneït sigui Jesús, el rei. Beneït sigui Jesús, el

qui ve en nom del Senyor. Hosanna, hosanna!

Sou convidats tots a fer la processó i entrar a la catedral, on celebrarem la santa missa

i, en aquesta, escoltarem el relat de la passió i mort de Jesús segons sant Lluc. Ens

fixarem sobretot com és de gran la misericòrdia que brolla del cor de Jesús, ell que és,

com ens ha dit Francesc, el papa, el rostre de la misericòrdia del Pare.


94

Missa de passió

Farem bé de posar la nostra mirada, en aquest Any de la Misericòrdia, en els fets

de la passió de Jesús que manifesten com n’és, de gran, el cor misericordiós de Déu.

Jesús és el rostre de la misericòrdia del Pare. I en la seva Passió i mort es manifesta

d’una manera clara aquesta veritat. Sant Lluc és l’evangelista de la misericòrdia.

En el seu evangeli presenta les paràboles de Jesús sobre la misericòrdia de Déu: la

paràbola de l’ovella perduda, de la dona que perd una moneda petita i la paràbola

de les paràboles, la del fill pròdig o del pare misericordiós. Ara, en la seva passió

i mort, Jesús no ens parla en paràboles; són els fets mateixos, la seva mirada, les

seves paraules, els seus sofriments, la seva mateixa mort els que ens parlen del

seu cor misericordiós. L’extraordinari sacrifici de Jesús manifesta la profunditat de

l’amor misericordiós de Déu que no torna enrere davant el sofriment i la mort. El

pecat havia desdibuixat la imatge de Déu en l’home. La mort, fruit del pecat, estava

preparada per a cobrar el seu salari. Però hi ha un amor més fort que el pecat i la

mort: l’amor misericordiós de Déu. L’amor de Déu, fidel i entranyable, per la seva

criatura va més enllà de l’amor infidel i la traïció consumada, que és el pecat de

l’home. El que diu el salm: La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia

i la pau (Sl 84), es fa realitat en Crist. La misericòrdia és l’abraçada de la justícia i

l’amor. En Crist, rostre de la misericòrdia del Pare, es manifesta plenament l’amor

que no mor mai. «Creure en el Fill crucificat significa veure el Pare, significa creure

que l’amor és present en el món i que aquest amor és més fort que tota mena de

mal, en què l’home, la humanitat, el món són immersos» (St. Joan Pau II, Dives in

misericordia, 8).

Sentim-nos colpits per la mirada de Jesús a Simó Pere, després que ell l’havia negat

tres vegades. Hem escoltat: En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà

i mirà Pere. Pere es recordà de les paraules que Jesús havia dit… I així que va ser fora

va plorar amargament. Aquesta mateixa mirada és la que ens fa Jesús a nosaltres. Una

mirada que no es mai de retret, sinó d’invitació a acollir el seu perdó renovador; ell ens

vol portar altra vegada al seu cor, perquè ens vol fer tornar a néixer. Sí, la mirada de

Jesús en la seva passió és la invitació a acollir, avui, la misericòrdia de Déu. Simó Pere

va negar escandalosament Jesús, però es va deixar perdonar i acollir per la mirada de

Jesús. També és semblant el que Jesús diu a les dones de Jerusalem que es compadei-

xen d’ell. Jesús les invita a la conversió.


95

Ja en el suplici de la creu, quan és crucificat, dels llavis de Jesús brollen les paraules

de perdó envers els seus botxins: Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan. Jesús

no és solament el rostre de l’amor del Pare, el seu cor és el cor del Pare. I, en aquesta

hora suprema, del cor li brolla no sols el perdó als qui l’ofenen, als qui el maten, sinó

també la disculpa. L’amor misericordiós de Déu sempre cerca aquella escletxa que

fa possible la tornada a ell. Cap pecat, per gran que sigui, no és pas més gran que la

misericòrdia de Déu, que estima, espera i perdona. El Senyor ens cerca sempre i ens

ofereix el seu perdó. I, al mateix temps, ens ensenya a perdonar els qui ens han ofès.

Jesús amb la seva mort no sols ens és mestre de perdó, sinó que també ens fa el do

de compartir la seva misericòrdia que fa possible que del nostre cor també brolli la

paraula del perdó al germà.

I, en aquesta hora de fort sofriment i màxima feblesa, Jesús obre la porta de la seva

misericòrdia a aquell criminal penjat al seu costat. I àdhuc en aquest moment Jesús

surt a cercar l’ovella perduda. Aquell criminal amb el qual comparteix el suplici de la

creu és objecte de la misericòrdia de Jesús. Jesús havia dit: Quan seré enlairat damunt

la terra, atrauré tothom cap a mi (Jn 12,32). Aquell lladre va ser atret per Jesús. Va

saber reconèixer en aquell crucificat el qui obre les portes de l’eternitat. En l’escàndol

i la niciesa de Jesús crucificat va descobrir la saviesa i la força de Déu (cf. 1Co 1,23-24).

I el seu cor es va obrir al reconeixement de Jesús i va pronunciar el seu nom, el nom

que salva: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne. I del cor i dels llavis

de Jesús van brollar les paraules de misericòrdia, aquelles paraules que tots voldríem

escoltar en el moment culminant de la nostra vida: T’ho dic amb tota veritat. Avui

seràs amb mi al paradís. Ningú no pot mai desesperar-se, pensant que per a ell no hi

ha misericòrdia de Déu. Sempre, fins i tot ens els moments límit, allà on no podríem

esperar res, apareix la misericòrdia de Déu oferta a nosaltres. Sols ens pertoca obrir-

nos-hi, reconèixer el nostre pecat i deixar brollar el penediment.

Germans estimats, no deixem passar l’oportunitat de gràcia que ens ofereix el Senyor

en aquests dies de Setmana Santa. Els dons de gràcia, els dons de l’amor de Déu es

vessen amb més abundància en els dies en què es fan presents, en l’avui de la litúrgia

cristiana, els misteris salvadors: la mort i la resurrecció del Senyor. I, si pot ser, en

aquest Any de la Misericòrdia, els dons de misericòrdia són encara més abundants. No

deixem l’oportunitat d’acostar-nos al sagrament de la reconciliació, de la penitència,

de la confessió. Fem-ho amb esperit penedit i experimentarem l’abraçada del Pare que


96

ens fa renéixer de nou, que ens obre la porta a l’esperança de saber i experimentar

que una vida amb Déu és una vida més plena. Aprofitem el do de la indulgència ple-

nària que podem rebre com a do gratuït en aquesta catedral. Siguem també nosaltres

portadors d’aquesta misericòrdia als nostres germans amb les obres de misericòrdia.

Que la sang de Crist no sigui inútil per a nosaltres i per a aquells amb qui vivim, a

qui estimem i per a tots els homes. Que la força de l’amor misericordiós de Déu es

manifesti en la nostra vida, en el nostre món. Deixem que Déu ens renovi el seu

amor misericordiós en aquesta Setmana Santa que avui, diumenge de Rams, iniciem

i que ens porta a la festa de Pasqua. Que ens hi ajudi la intercessió de Maria, Mare de

Misericòrdia, ferma, fidel i esperançada al peu de la creu de nostre Senyor Jesucrist,

al qual sigui donat tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

MISSA CRISMAL – DIMARTS SANT


Sr. Degà i membres del Capítol d’aquesta Catedral Basílica de Sant Pere de Vic,

Germans preveres i diaques,

Seminaristes,

Religiosos i religioses,

Laics i laiques,

Germans i germanes, tots, estimats de Déu.

El text evangèlic que acabem d’escoltar és citat pel sant pare Francesc, en la butlla

Misericordiae vultus, per a convidar-nos a viure amb fe l’Any Sant extraordinari de la

Misericòrdia; ell ens diu: «Un “any de gràcia”, és això el que el Senyor anuncia i el que

desitgem viure. Aquest Any Sant comporta la riquesa de la missió de Jesús que resso-

na en les paraules del profeta: portar una paraula i un gest de consolació als pobres,

anunciar l’alliberament als qui estan presoners dels nous esclavatges de la societat

moderna, restituir la vista a qui no pot veure-hi més perquè s’ha replegat sobre si

mateix, i tornar a donar dignitat als qui n’han estat privats. La predicació de Jesús es

fa de nou visible en les respostes de fe que el testimoniatge dels cristians és cridat a

oferir. Que ens acompanyin les paraules de l’Apòstol: El qui fa obres de misericòrdia

que les faci amb alegria (Rm 12,8)» (núm. 16).


97

Amb el Sant Pare, la meva primera paraula en aquesta homilia de la Missa Crismal

és aquesta: Visqueu amb alegria l’Any Sant de la Misericòrdia! Que aquest temps de

gràcia sigui una ocasió per a redescobrir la font del nostre ministeri a favor del poble,

que no és cap altre que l’amor misericordiós de Déu. El nostre ministeri ens fa viure

in persona Christi els sentiments, els gestos i les paraules del mateix Crist, el qual es

compadeix de les persones que el cerquen, perquè eren com ovelles sense pastor; que

sent compassió de la viuda de Naïm, que porta a enterrar el seu fill únic; que com-

parteix la seva taula amb els pecadors i es deixa rentar els peus per Maria; que narra

les paràboles del bon samarità i la del pare misericordiós per descriure com s’alegra

el cor del Pare del cel quan recobra el fill petit; que renta els peus als seus deixebles

i mor en la creu, donant la vida com a rescat per la multitud. Ell, viu i ressuscitat,

continua estimant el seu poble, i en aquesta estimació, estimats germans sacerdots,

nosaltres hi som immersos. Immersos, perquè som objecte d’especial predilecció del

Senyor que ens ha escollit per pura gràcia seva i, sobretot, perquè som les mans, els

llavis, el cor de Jesús que vol que arribi el seu amor misericordiós a tots els homes, per

mitjà de nosaltres, amb el nostre pobre ministeri. No oblidem quin és el gran tresor

que portem en les nostres gerres de terrissa: som transparència de Crist, bon Pastor,

Mestre i Espòs, per a la vida i la santedat de tot el Cos de Crist, la seva santa Església.

El nostre ministeri, en aquest any sant i sempre, ha de ser, doncs, de tendresa per a

acollir els germans que porten en el seu cor les ferides del pecat i de les lluites de la

vida. Dels nostres llavis han de brollar paraules de consol i de perdó. Però també, com

ens diu l’Apòstol, no hem d’oblidar que Déu no ens ha donat un esperit de covardia,

sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny (2Tm 1,7), i, per això mateix, el nostre

servei ministerial ha de ser ferm i agosarat per a alliberar, ensenyar, corregir, defensar.

El nostre ministeri ens demana d’acollir en el nostre cor la misericòrdia guaridora de

l’amor alliberador de Déu, per poder nosaltres, amb la paraula i els sagraments, amb

el testimoniatge dels qui lluiten per viure la santedat, ser instruments de misericòrdia

per a tot el nostre poble, ben a prop de tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit.

No deixem, doncs, perdre l’oportunitat de gràcia que el Senyor concedeix al seu poble.

Ell vol renovar-li el seu amor. Siguem tots nosaltres, en la predicació i en l’ensenya-

ment, en el sagrament de la reconciliació i en la caritat eficaç, els ministres de tan

gran Senyor. Sentim-nos, en el nostre ministeri, com el venerable Josep Torras i Bages,

ambaixadors, heralds de Crist, pro Christo legatione fungimur, tal com està escrit en

el llindar de la porta d’entrada del palau episcopal.


98

La mirada agraïda a la nostra història diocesana, que ens porta en aquests anys a fixar-

nos en els bisbes Cinidi, Oliba, Veyan i Torras i Bages, no vol ser res més que una posada en

valor de la nostra Església de Vic. Venim de lluny i en el nostre passat veiem una història

de fidelitat. La fe cristiana autèntica ha arribat fins a nosaltres després de més de mil cinc-

cents anys d’història. Podem dir, doncs, que som hereus d’un passat que ens ha lliurat la

flama de la fe cristiana. Aquests noms dels bisbes porten en ells una gran multitud de

preveres, religiosos i laics, formant una gran cadena de persones senzilles que han viscut

la seva fe d’aital manera que ha donat fruits que perduren al llarg dels segles. Nosaltres

som, doncs, hereus d’aquest passat i ens pertoca, per tant, viure el present que tenim amb

passió i lluita, per tal que els qui vinguin després de nosaltres, les generacions que ens

succeiran, puguin trobar la mateixa fe en Crist que nosaltres hem heretat: una fe creguda

i anunciada, celebrada i viscuda amb les obres que perduren al llarg dels segles. I aquesta

és la meva segona paraula, estimats germans: Feu memòria dels qui us van guiar i us van

anunciar la paraula de Déu; considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe.

Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles (He 13,7-8). Que el record dels qui ens han

precedit ens sigui esperó, no sols per a mirar amb sa orgull el nostre passat, sinó sobretot

per a viure amb passió el nostre present. Crist és el mateix ahir i avui i sempre. Ell, i sola-

ment ell, és el qui pot donar ple sentit al cor de tota persona de tot lloc i tot temps. Sense

Crist no hi ha futur possible. Ell és l’esperança viva. El nostre ministeri sols té un sentit:

ser ressonància de Crist enmig del món, com deia bellament el prevere Josep Torras i

Bages: «El nostre ministeri es funda en una Paraula, en el Verb de Déu, i tots els nostres

esforços s’encaminen a sentir el ressò d’aquesta eterna paraula en totes les direccions.»

Siguem, doncs, ministres de Crist, sortim al trobament dels nostres germans. El nostre

ministeri, en aquests moments, ens demana la sortida missionera i evangelitzadora. Que

se’ns conegui com aquells que sols saben parlar de Crist perquè saben escoltar el batec

del nostre món, per a descobrir les palpitacions dels cors que tenen fam i set de Crist. Que

en el tu a tu sapiguem sortir de les nostres mandres i pors, i que dels nostres cors i dels

nostres llavis brolli la paraula de salvació, el nom de Jesús, que, com deia sant Pere davant

el Sanedrí: La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als

homes cap altre nom que pugui salvar-nos (Ac 4, 12).

Una tercera i darrera paraula en aquesta homilia. En la Missa Crismal, en el record de

la Cena sacratíssima de Crist amb els seus deixebles, renovem les promeses sacerdotals

que vàrem fer el dia de la nostra ordenació sacerdotal. En aquesta eucaristia, en la qual

es beneeixen i consagren els olis sants que arreu de la diòcesi seran instruments de


99

benedicció a favor de tot el poble, expressem de manera clara la nostra comunió eclesial

i la nostra comunió sacerdotal. Tots els preveres, presidits pel bisbe, formeu el presbi-

teri diocesà. Tots els preveres, tants els diocesans com els seculars i regulars, formeu

part de l’únic presbiteri de l’Església de Vic, servida en el ministeri apostòlic pel bisbe

diocesà, en comunió amb el bisbe de Roma. Formem, doncs, una gran família en què els

lligams de fraternitat es viuen, gràcies a Déu i a tots i cada un de vosaltres; però també

hem de maldar per viure’ls encara més intensament.

Som una família i en aquesta ens alegrem i preguem demanant la benedicció del

Senyor per als germans sacerdots que celebren les noces d’or sacerdotals: Mons. Valentí

Miserachs i Grau, Mn. Víctor Castany i Felip, Mn. Josep Castanyé i Subirana, Mn. Josep

Massana i Cortina, Mn. Joan Raurell i Farràs, Mn. Josep Ruaix i Vinyet i el P. Mateu

Trenchs i Verdaguer, escolapi; i del nostre germà Mn. Pere Oliva i March, que celebra

els vint-i-cinc anys d’ordenació presbiteral; així com també ens alegrem en el primer

any de sacerdoci dels germans preveres Mn. Jorge Luis Salas Barriga i Mn. Jean de Dieu

Ndizeye. Com es veu pels nombres hi va haver anys d’abundància de vocacions sacer-

dotals, però ja fa molts anys en què han estat menys els ordenats. Hem de pregar i tre-

ballar, doncs, amb constància i esperança; el Senyor mai no abandona la seva Església,

com veiem en la història, i mai no mancaran els pastors que necessitem per a servir les

parròquies i comunitats de la nostra diòcesi. Així ho esperem. Així ho preguem. Amb

aquesta esperança treballem amb els infants i joves de les nostres parròquies.

També s’escauen aquest any els vint-i-cinc anys de la instauració del diaconat perma-

nent a la nostra diòcesi, tal com ho havia disposat, a discreció dels bisbes diocesans,

el Concili Vaticà II. El meu antecessor en aquesta seu, el bisbe Josep Maria Guix i

Ferreres, en data de 17 de setembre de 1991 decretà la restitució del diaconat com a

grau jeràrquic independent i estable a la diòcesi de Vic i, el 28 de setembre del mateix

any i en aquesta mateixa catedral, va ordenar els tres primers diaques permanents:

Salvador Vilanova (a.c.s.), Esteve Badia i Antoni Monclús. Donem gràcies al Senyor pel

do dels diaques permanents en aquest bisbat, que fan present el ministeri del servei

en una Església tota ella servidora de Déu i dels homes.

Que l’Esperit Sant que reposà en plenitud en Crist, l’ungit, es vessi abundosament en tots

nosaltres i en tots els membres de la nostra Església diocesana de Vic. Que la intercessió

de Maria, ella que és reina i mare de Misericòrdia, ens acompanyi sempre perquè puguem


100

ser misericordiosos com ho és el Pare del cel, vivint el moment present amb la passió per

fer el bé, en la comunió de l’Església, per a glòria de Déu i bé dels homes. Amén.

DIVENDRES SANT - OFICI DE LECTURA I LAUDES


En el Divendres Sant l’Església ens convida a fer silenci. Un silenci, però, que neix

de la contemplació del misteri del Fill de Déu mort per nosaltres i per la nostra sal-

vació. És el silenci ple d’escolta de la Paraula i de la pregària que brolla d’aquesta

mateixa escolta.

En aquesta hora del matí us convido a parar-nos en aquelles paraules de Jesús, clavat

en la creu, quan, sabent que tot s’havia realitzat, perquè s’acabés de complir l’Escrip-

tura digué: Tinc set (Jn 19,28). Amb aquestes paraules ressonava el que diu el salm de

la passió del Senyor, el Salm 22, que Jesús va posar en els seus llavis i en el seu cor en

aquests moments de prova i de sofriment; en concret en aquell verset que diu: Tinc

eixut com terrissa el paladar, / la llengua se m’hi encasta, i m’ajaieu a la pols de la mort

(v. 16). L’Escriptura es compleix del tot en Jesús.

Hi ha també un altre aspecte que no podem oblidar. Jesús amb aquesta expressió: «Tinc

set», mostra també la determinació que l’ha acompanyat durant tota la seva vida. Ell no ha

vingut a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del qui l’ha enviat. És el mateix que expressa

en un altre lloc de l’Evangeli: La copa que el Pare m’ha donat, no l’he de beure? (Jn 18,11).

No podem deixar de parar-nos en tres moments de la història del pensament i de l’espi-

ritualitat de l’Església a fi de poder entrar més en el misteri d’aquesta paraula de Crist

en la creu. Sant Agustí comenta aquestes mateixes paraules de Crist a la samaritana

quan li diu que té set i li demana aigua. Ell comenta que és la set d’aquella dona la que

sedeja Jesús. També santa Teresa de l’Infant Jesús és colpida per aquestes paraules de

Jesús en la creu i a la samaritana. I ella expressa amb fermesa: «Vet aquí tot el que

Jesús reclama de nosaltres, ell no té pas necessitat de les nostres obres, sinó solament

del nostre amor… Ell tenia set… però dient: Tinc set, era l’amor de la seva pobra criatura

que el Creador de l’univers reclama. Ell té set d’amor… Ah! Ho sento més que mai. Jesús

està trasbalsat. Ell no troba més que ingrats i indiferents entre els deixebles del món


101

i, entre els seus deixebles, ai!, troba pocs cors que es lliurin a ell sense reserva, que

comprenguin tota la tendresa del seu Amor infinit» (Manuscrit B, 1vº).

I una darrera fita, entre moltes altres, en aquest camí d’espiritualitat cristiana. La

beata Teresa de Calcuta viu plenament aquesta espiritualitat de Teresa de Lisieux. I

ella mateixa, en el seu cor, sent el crit de Jesús a la creu: Tinc set; i es lliura a viure

del tot per a Crist, servint els més pobres entre els pobres, volent sadollar aquesta

set del Senyor. És la set de Crist la que està en l’origen de l’obra que arreu del món fa

present la caritat. Per a les Missioneres de la Caritat la crida a respondre a l’amor de

Crist amb un cor ple d’amor i d’agraïment no pot separar-se del servei als pobres, als

infants abandonats i als malalts sense esperança, perquè en ells també Crist crida

encara avui dient que té set. El crit de Crist sedejant el nostre amor, si és acollit en

el cor, dóna fruits de veritable misericòrdia. En són testimonis les quatres germanes

missioneres de la caritat que van morir per Crist, servint els més pobres, en l’atemptat

contra la fe cristiana al Iemen. Elles són les continuadores d’una resposta a la set de

Crist, proclamada des de la creu en el divendres més sant de tota la història, quan

Crist moria per manifestar com el cor de Déu és ple d’amor misericordiós.

DISSABTE SANT - OFICI DE LECTURA I LAUDES


L’aspecte dels temples cristians en el Dissabte Sant ja ens parla del que vivim

entre el misteri del Divendres Sant i el Diumenge de Pasqua: l’altar és despullat

de les seves estovalles, resta nu; el sagrari és buit sense llum; sols la imatge de la

creu roman il·luminada i tots flectem el genoll davant seu en senyal d’adoració. La

impressió volguda per la litúrgia és la d’una absència. La tomba certament tanca el

cos del Senyor, però aquest cos està inanimat, sense vida. Jesús ha mort i ha estat

sepultat. Despullament i silenci en el Dissabte Sant.

L’Església resta immòbil prop de la tomba on reposa el seu Espòs; però resta en pau.

El repòs de Crist és el repòs del Sabbat (Repòs), el segon Sabbat de Déu que segueix

l’obra de la segona creació; així com després de l’obra de la primera creació, el setè dia,

Déu va reposar, ara, després de l’obra de la nova creació, per la creu de Crist, el Fill de

Déu, autor de la segona creació, també reposa.


102

Silenci i espera. L’Església sap que Crist és el bon Pastor que dóna la vida per les seves

ovelles. I en el cor dels creients ressonen les paraules del salm: Ni quan passo per

barrancs tenebrosos no tinc por de res, / perquè us tinc vora meu. / La vostra vara de

pastor m’asserena i em conforta. La mort és el nostre més gran enemic. La mort és el

barranc tenebrós. Crist sojorna entre els morts. Ell és a vora dels qui han mort. Ell serà

a vora nostre quan sojornarem entre els morts.

Estem en l’Any Sant de la Misericòrdia i el logotip que el simbolitza ens presenta Crist

com el bon Pastor que porta a les seves espatlles una ovella. Però el nostre bon Pastor

porta a les mans i als peus els signes del crucificat i la seva creu hi és present. I l’ovella

perduda que porta a les espatlles és el nostre primer pare, Adam. On ha anat a cer-

car-lo? Jesús sojornant entre els morts, com diem en l’expressió del credo, «davallà als

inferns». Déu no solament ha esquinçat els cel i ha baixat a la terra, sinó que ha anat

fins a les misterioses presons on el diable havia retingut els qui havia seduït. Crist ha

baixat sol, mort entre els morts, amb la creu victoriosa, però no puja sol; amb ell, a

les seves espatlles, porta el qui s’havia perdut. El Fill de l’home ha vingut a buscar i a

salvar allò que s’havia perdut (Lc 19,10), havia dit Jesús a Zaqueu.

El misteri del Dissabte Sant ens parla del cor de Déu ric en misericòrdia. Crist mort

en la creu, sojornant entre els morts i ressuscitant d’entre els morts, ens retorna a la

casa del pare que, com el fill petit de la paràbola, havíem abandonat pel pecat, caient

sota el poder de la mort. I no sols ens retorna, sinó que ens fa criatures noves, fills de

Déu pel poder de la seva mort i resurrecció. La misericòrdia divina perdona i regenera

en Crist tots els qui amb fe entrem en la vida del qui és el gra de blat que cau a terra

i dóna molt de fruit (cf. Jn 12,24). El misteri del Dissabte Sant entre el silenci i l’espera

ens porta a l’esperança que l’Amor misericordiós de Déu és més fort que la Mort.

PASQUA - VETLLA PASQUAL


Ha ressuscitat!

Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat. És aquest

el primer anunci de Pasqua que aquells dos homes amb vestits resplendents van fer


103

a les dones que anaren al sepulcre el diumenge, molt de matí. Tots nosaltres, fidels

cristians de les parròquies de la ciutat de Vic i d’altres llocs, també aquesta Nit de

Pasqua acollim l’anunci de la Pasqua sempre nou. Aquesta nit santa de Pasqua, nosal-

tres vetllem, és a dir, preguem i lloem el Senyor per la gran meravella de la redempció

de la humanitat. Nosaltres hem estat redimits per la mort i resurrecció de Jesucrist, el

Fill de Déu. La seva victòria és també la nostra victòria!

Ningú no va poder veure el moment en què el Pare va ressuscitar Jesús, el seu Fill,

d’entre els morts; però sí que els apòstols i les dones el van veure ressuscitat i glori-

ós. Ells es convertiren en testimonis de Crist, de la seva resurrecció. Ho feren amb la

paraula i amb la vida; molts d’ells, donant la vida per Jesús. Jesús ha vençut el pecat

i la mort. Jesús, mort en la creu en la màxima donació d’amor al Pare i als homes, ha

entrat en la glòria amb tota la seva realitat humana i divina. Jesús, efectivament, és el

vencedor de la mort. En ell, rostre visible del pare invisible, rostre de la misericòrdia

del Pare, es manifesta plenament aquell amor que és més fort que el pecat i la mort,

l’amor misericordiós. L’amor ha estat més fort que la mort; aquell amor que no torna

enrere davant el sofriment i la mort. El ressuscitat no es pot separar mai del crucificat.

Ens diu sant Joan Pau II: «En la seva resurrecció Crist ha revelat el Déu de l’amor mise-

ricordiós, precisament perquè ha acceptat la creu com a camí vers la resurrecció… Ell

és el Fill de Déu que en la seva resurrecció ha experimentat de manera radical en ell

mateix la misericòrdia, és a dir, l’amor del Pare que és més fort que el pecat i la mort.

El mateix Crist és la font inesgotable de la misericòrdia, del mateix amor que s’ha de

confirmar perennement més fort que el pecat» (Dives in misericordia, 8). Jesús ressus-

citat d’entre els morts és el qui segella per sempre aquelles paraules del Senyor per

boca del profeta Isaïes que hem escoltat en la quarta lectura: Jo t’havia abandonat per

poca estona, però ara et recobro amb un afecte immens. En una flamarada d’indigna-

ció t’havia amagat per un moment la mirada, però ara t’estimo amb un afecte immens.

El nostre baptisme

Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la seva mort, perquè, tal com Crist, grà-

cies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d’entre els morts, també nosaltres

emprenguem una nova vida, hem escoltat en la carta de l’apòstol aquesta nit. La vic-

tòria de Crist és també la nostra victòria. Aquesta nit de Pasqua ens fa entendre que

en el misteri de Crist ressuscitant d’entre els morts, tots nosaltres hi som inclosos.


104

Tot aquell que creu en Jesús i en la seva resurrecció i rep el baptisme participa de la

victòria de Crist. Pel baptisme participem, per pura gràcia, de la seva mort salvadora

per a poder participar de la seva resurrecció. El baptisme és la nostra Pasqua. El bap-

tisme és el naixement a la vida nova amb Crist, ressuscitat d’entre els morts; la vida

nova del qui ha passat de la llum a les tenebres. Del qui ha experimentat aquell amor

que dóna ple sentit a la seva vida i no pot fer res més que estimar com Déu estima els

homes. La salvació de Crist és el rescat del poder del pecat i de la mort. Sant Pau ens

ho ha dit ben clar: Penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en

Jesucrist. El baptisme ens fa criatures noves, en les quals el centre ja no és el jo buit,

el pecat que porta a la mort o les coses que prometen molt i no donen res, sinó que

el veritable centre del cor del cristià és el Senyor, que ens ha rescatat del pecat i de la

mort amb el preu de la seva sang preciosa.

Aquesta nit farem la renovació solemne de les promeses baptismals i de la fe que ens

dóna vida. És aquest un moment de gràcia especial del Senyor que vol donar-nos el

seu Esperit Sant, fruit de la seva Pasqua, perquè puguem viure la llibertat dels fills de

Déu. La vida nova es vessarà una vegada més en els nostres cors. La nostra llibertat

ha de saber acollir-la amb la confiança del qui posa tota la seva vida en mans del qui

és la Vida que ha vençut la mort, la vida que és la veritat de l’amor que no mor mai.

L’Eucaristia

Les dones que havien seguit Jesús pels camins de l’anunci de l’Evangeli, i l’havien vist

morir en la creu i sepultar, van trobar el sepulcre buit del Senyor i van acollir l’anunci

dels àngels. Elles, per la seva part, ho van anunciar als apòstols. Però ens ha dit l’evan-

geli: als apòstols aquesta història els semblà una quimera, i no se les cregueren. I Pere

se n’anà corrents al sepulcre… veié… se’n tornà a casa, preguntant-se amb estranyesa

què podia haver passat. Els apòstols no les cregueren i Pere queda amb estranyesa.

I, certament, la veritat de la resurrecció de Jesús és una total novetat. Encara més,

és l’única novetat en aquest món perquè ens obre l’horitzó de la vida més enllà dels

límits humans de la raó. Però és clar que solament si Crist ha ressuscitat, quelcom

veritablement nou ha succeït que canvia el món i la situació de l’home en aquest món.

La resurrecció de Crist, però, solament la pot abastar el qui es deixa il·luminar per l’Es-

perit Sant i, amb cor senzill, acull la predicació de l’Església. És la veritat de l’Amor de

Déu que vol la vida de la humanitat. La fe en Crist ressuscitat arriba a la seva plenitud


105

en el sagrament de l’Eucaristia. La fe veritable en Crist demana la comunió amb ell. La

nostra Vetlla Pasqual arribarà també a la seva plenitud en la litúrgia eucarística quan

el Crist, «el nostre Anyell Pasqual que ha estat immolat» (Prefaci de Pasqua), es farà

realment present per ser el nostre aliment de vida eterna.

El fragment de l’Evangeli que acabem d’escoltar té la seva continuació en l’episodi

dels deixebles d’Emaús, quan aquests reconegueren Jesús quan partia el pa. Nosaltres

també podem aquesta nit reviure l’experiència dels deixebles reconeixent-lo partint el

pa, que és el seu Cos entregat per nosaltres, i recordarem que ell era el qui ens abru-

sava el nostre cor, mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures.

La fe cristiana porta al trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona. Qui es

troba de veritat amb Jesús no pot guardar en el seu cor el que ha vist i sentit. La tro-

bada amb Crist porta a la missió. La nit de Pasqua és la nit per excel·lència per a viure

l’experiència del trobament amb el Senyor ressuscitat, com ho visqueren els deixebles

d’Emaús, Simó Pere i els deixebles, les dones. La nit de Pasqua és nit de deixar-nos

sorprendre per Jesús i de deixar-nos seduir per ell, que ens manifesta l’amor miseri-

cordiós de Déu, l’amor que perdura sempre. Deixem que Crist vessi de nou el do de

l’Esperit Sant en els nostres cors, perquè siguem més i més els testimonis de Crist, els

missioners i evangelitzadors que la nostra Església i la nostra terra necessiten.

Que santa Maria, Reina del Cel, que meresqué de portar en el seu si aquell que ha res-

suscitat d’entre els morts, tal com ell digué, pregui per nosaltres a Déu. Amén, al·leluia.

SANT CRIST D’IGUALADA

Parròquia de Santa Maria, 29-3-2016 - Dimarts de l’octava de Pasqua

Sr. Rector d’aquesta parròquia de Santa Maria i Arxiprest d’Igualada, Srs. Vicaris, Germans

preveres i diaques, Sr. Alcalde i Srs. Regidors, Priors del Sant Crist, Fundació del Sant Crist.

Germans, tots, fills estimats de Déu.

La mirada que hem de fer al nostre Sant Crist aquest any, en què s’escauen els cents

anys de la mort del venerable Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, és molt oportú que

sigui des de la perspectiva de l’Espòs de Sang de tota la humanitat i dels igualadins,


106

pel prodigi de la suor de sang, en particular. Ja sabem que aquest títol d’Espòs de Sang

li fou donat pel venerable Josep Torras i Bages, en un bella carta pastoral que ell va

dirigir al clergat i als fidels d’Igualada, amb el desig, com ell mateix hi expressa, de

prendre part, encara que sigui de lluny, en la solemne festa en què commemoreu el fet

meravellós passat en la Imatge de Jesús crucificat, quan en el dia del Divendres Sant

de l’any 1590 suà copiosíssima Sang a la vista de tot el poble d’Igualada, vos escrivim

aquesta Carta, signe d’amor envers vosaltres, tribut de veneració al diví Redemptor de

les nostres ànimes i efusió del nostre cor en una de les manifestacions esplèndides del

gran misteri dels segles… el dia en què Jesucrist morí a la creu per a donar vida a la

Humanitat a la qual s’havia ajuntat en unitat de persona.

Torras i Bages va fer, com a bisbe, la seva primera visita a la ciutat d’Igualada en els

primers dies després de la presa de possessió de la diòcesi de Vic, com un deure del

nostre ministeri i per una exigència del nostre cor, com ell mateix expressa. En aque-

lla ocasió ell va poder veure la imatge del Sant Crist i la va poder venerar. Ell, com a

natural de les Cabanyes - Vilafranca del Penedès, ja havia sentit el ressò de la devoció

i estima dels igualadins al Sant Crist, però en la primera visita com a bisbe va poder

entendre com n’era, d’enamorat, el cor dels igualadins, del seu Sant Crist. Com no és

difícil d’entendre, la ciutat d’Igualada en aquella ocasió li va donar una afectuosa i

sol·lícita rebuda i quasi quatre mesos més tard, el 30 de març de 1900, ell va escriure

l’esmentada carta pastoral. El Sant Crist sempre corprèn i la devoció, estima i adoració

dels igualadins al nostre Sant Crist tampoc no deixa indiferent. Josep Torras i Bages,

amb la seva mirada de pastor i d’home savi i sant, va saber donar encara més vol a la

profunditat del misteri de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada.

Certament que aquell any no va assistir a la festa del Sant Crist, però sí que va parti-

cipar a Igualada en els actes de la commemoració de la batalla del Bruc. Ell mateix va

escriure en el llibre d’honor, abans de posar-hi la seva signatura: «Després de portar

amb espiritual consol la venerada imatge del Sant Crist en la processó commemora-

tiva del Bruc, el dia 20 de maig de 1907, segon dia de Pentecostès, a honor i glòria del

Diví Redemptor i de sa miraculosa imatge.» També l’any següent va concórrer a les

festes del mateix centenari amb la celebració de la missa i la processó amb el Sant

Crist portat per ell mateix. En totes les tres visites pastorals que ell va fer a la ciutat,

la veneració i estima pel Sant Crist hi apareix, amb la cura per la correcta devoció i

dignitat de la mateixa imatge.


107

Per al venerable bisbe Josep Torras i Bages el Sant Crist d’Igualada és l’Espòs de Sang.

Ell va manllevar una expressió del llibre de l’Èxode —quan la muller de Moisès, Siporà,

l’anomena espòs de sang— per donar títol a la carta pastoral i expressar quin és el

misteri que es revela en la mort de Crist, vessant la seva sang per la salvació de la

humanitat. És el misteri dels esposoris de Déu amb la humanitat en Jesucrist, el seu

Fill, que amb la sang vessada en la creu segella l’amor entre Déu i els homes. Déu és

l’Espòs de l’ànima humana i l’assisteix i consola en totes les circumstàncies de la vida.

El punt de partença de la carta pastoral és la soledat que hi ha en el cor de tota perso-

na humana. No és bo que l’home estigui sol, és aquesta una exigència del nostre cor, la

nostra naturalesa ha d’eixir de si mateixa i cercar per fora la manera d’omplir un gran

buit que es troba a dins. Tot i els avenços científics i tècnics, l’abundància de béns,

la varietat d’experiències, la facilitat en la comunicació, ara, als inicis del segle XXI,

com fa un segle, podem dir, amb expressió de Torras i Bages: L’home encara es troba

sol, no està satisfet. I és que el cor de l’home és sempre el mateix; canvien els temps

i les eines que l’home té al seu abast, però continuem tenint la mateixa fam i set de

veritat, de felicitat, de bellesa, d’amor, de justícia, de significat de la pròpia vida. Ni la

humanitat amb tots els seus avenços, ni el cel, ni la terra, ni els abismes són prou per

a dissipar la soledat de l’esperit de l’home… perquè l’home no es basta a si mateix, quan

és sol se troba desemparat, necessitat de Déu i per això sols el nostre esperit reposa

en la Veritat Sobirana.

Però la carta pastoral de Torras i Bages no es queda en la soledat del cor de l’home,

sinó que ens porta a contemplar com Déu sol·licita la humanitat a unir-se amb ell. De

fet, tota la història de la humanitat, vulguem acceptar-ho o no, transcorre entre aquest

diàleg de Déu i de l’home. Un home que, moltes vegades, tancat a Déu vol omplir el seu

cor cercant-hi més i més coses, i caient en el parany de donar el cor a aquelles realitats

que, en lloc d’omplir-lo, fan encara més gran la buidor del cor, la ferida del seu cor. Déu,

per la seva part, no cessa de trucar a la porta del cor de l’home perquè vulgui obrir-li

i així li pugui oferir aquell amor que pot assaciar i guarir del tot el seu cor. A l’home i

la dona d’aquesta nostra civilització racional i tècnica, materialista i hedonista i amb

un orgull de pensar que ell sol pot construir el món i la seva vida i pot donar sentit

al que viu i fa; a aquests home i dona els costa d’entendre i de viure que hi hagi algú

que els estimi infinitament i que és present en l’inici de la seva vida i és la fi del seu

caminar pel món. L’amor de Déu no abandona mai la seva criatura, que per amor ha


108

cridat a l’existència. No l’abandona mai, fins i tot quan l’home el rebutja i s’allunya

dels seus camins de veritat i d’amor, quan perd la seva vida i la seva dignitat pel pecat.

A l’home li costa d’acceptar l’amor misericordiós de Déu, l’amor gratuït, incondicional,

que precedeix qualsevol mèrit nostre.

El papa Francesc ha convocat per a tota l’Església l’Any Sant extraordinari de la

Misericòrdia i ens diu en la butlla de convocació: «Sempre tenim necessitat de

contemplar el misteri de la misericòrdia. És font d’alegria, de serenitat i de pau. És

condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de

la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve a tro-

bar-se amb nosaltres… Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el

cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat» (MV, 2). Amb altres

paraules, però amb el mateix contingut, la carta pastoral L’Espòs de Sang ens porta a

contemplar l’amor misericordiós de Déu per la humanitat, per tots i cada un de nosal-

tres, amb la imatge dels esposoris. Déu és l’espòs fidel que, amb la donació de la sang

del seu Fill, segella l’amor a la seva esposa. Solament Déu pot desterrar la soledat del

cor de l’home… Jesucrist és l’òscul de la Divinitat i la Humanitat.… Jesucrist tragué la

misèria de la humanitat, fent-li un dot, aplicant-li els mèrits de la seva Sang precio-

síssima, per motiu de lo qual li diem Espòs de Sang, i aleshores, ennoblida pel propi

sofriment, pagà el deute de son pecat. Trobar-se amb Crist, el qui és el rostre visible

del Déu invisible, el qui és el rostre del Pare misericordiós, és la font de l’alegria i de

la plenitud. Ens diu el sant pare Francesc: «La joia de l’evangeli omple el cor i la vida

sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del

pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix

la joia» (Evangelii gaudium, 1).

Acollim amb paraules del venerable Josep Torras i Bages la invitació a obrir el nostre

cor al Sant Crist i acollir tota la misericòrdia que ell ens ofereix: I a tots vosaltres, esti-

mats igualadins, l’Espòs de Sang, vostra Imatge de Jesús crucificat, vos crida a que li

correspongueu a son amor i sigueu fidels a la Passió dolorosa que sofrí, a la sang que

vessà per tot l’humà llinatge, i la mística i simbòlica reproducció de la qual volgué fer

entre vosaltres… Guardeu fidelitat al celestial Espòs de les vostres ànimes, conserveu la

seva llei, la llei del seu amor en vostre cor, no cregueu altre evangeli que el seu. Cadascú

mira per ell, fora de Jesucrist, que mira per tothom i per tothom morí; per això li diem

l’Espòs de Sang… Jesús ama igualment a tothom, i vol que sos deixebles ens amem els


109

uns als altres; el dia que en la societat triomfi l’amor entre els homes, que els homes

s’ajudin, se consolin, se socorrin els uns als altres, aquell dia serà el dia del triomf de

Jesucrist, perquè Ell és el Rei de l’amor de la Humanitat, l’Espòs de Sang d’ella.

Que en vostra ciutat, estimats igualadins, regni sempre l’amor, que us ameu els uns

als altres; recordeu-vos que Jesús crucificat, la veneranda Imatge del qual vosaltres

justament teniu per vostre més preciós tresor, és el Rei de l’amor. El Rei de justícia

ha volgut transformar-se en Rei de misericòrdia; feu que la Creu de Jesús sia sempre

la vostra bandera en les batalles de la vida… i amb aquest signe vencereu; perquè al

món, amb totes les seves seduccions i enganys, sols el pot vèncer la fe en Jesucrist,

que, havent ressuscitat d’entre els morts, ens promet també a nosaltres la vida de la

immortalitat pels mèrits de la seva Sang preciosíssima que oferí al Pare celestial en

remissió dels nostres pecats.

Igualadins, que així sigui avui, com ho ha estat en el passat i com ho serà en el

futur. Jesucrist és l’ànima del món. Sense ell no hi ha futur. Obrir les portes del cor

a ell és trobar-se amb l’horitzó sempre obert de l’Amor que no mor mai. Adorem, oh

Redemptor, / vostra imatge d’Igualada! Amén. Amén.

ORDENACIÓ DIACONAL – FRA JUAN-FELIPE RAMÍREZ AGUDELO, OFMCAP

Església dels Caputxins – Igualada, 17-4-2016

Ministre provincial, Pare guardià, pares i germans caputxins, Germans preveres i dia-

ques, Fra Juan-Felipe,

Germans tots, estimats de Déu.

Acabem d’escoltar com fra Felipe ha estat escollit per a ser membre de l’orde del dia-

conat en la santa Església de Déu. Ell vol ser del tot del Senyor: aquesta és la vocació

que ha sentit en el seu cor i que ha fet realitat amb la professió dels vots religiosos de

pobresa, castedat i obediència en la família dels Framenors Caputxins, en l’escola de

l’evangeli seguint les petjades de sant Francesc d’Assís; és a dir, en el seguiment de

Crist pobre, humil i crucificat. I en aquest camí de perfecció ha estat cridat i ha accep-

tat d’esdevenir diaca al servei de l’Església. Per a un franciscà ser ordenat de diaca té


110

una càrrega especial de responsabilitat, ja que, a més de la professió religiosa pròpia,

aquesta ordenació el fa més semblant al Pobre d’Assís, que fou ordenat de diaca. Així el

veiem el dia de Nadal a Greccio: «El sant de Déu vesteix els ornaments de diaca —ja que

ho era— i amb veu sonora canta el sant evangeli. La seva veu potent i dolça, la seva veu

clara i ben timbrada convida tots als premis suprems. Després predica al poble que hi

assisteix i, tant en parlar del naixement del Rei pobre com de la petita ciutat de Betlem,

diu paraules que vessen mel» (I Celano, 86).

Aquesta ordenació ens alegra a tots nosaltres, a la família caputxina, a aquesta co-

munitat, a aquesta diòcesi, a la família de fra Felipe, a tota l’Església, perquè tot nou

ministre al servei de la comunitat cristiana i del món és un signe de la sol·licitud de

Crist per la seva Església, per la seva Esposa. Aquest diumenge, el quart de Pasqua, és

anomenat per l’Església diumenge del bon Pastor. La mirada de l’Església es posa en

Crist, el qui és el bon Pastor que estima tant el seu ramat que dóna la vida per tots i

cada un de nosaltres. Ell és l’Anyell immolat que amb la seva sang ha aconseguit la

llibertat al seu poble. Hem escoltat en la lectura de llibre de l’Apocalipsi: El qui seu

en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no

passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron

els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes

les llàgrimes dels seus ulls. I certament el qui dóna la seguretat i la confiança, tant als

primers cristians com a nosaltres, és Crist, el bon Pastor. En les contrarietats de la vida,

en els moments de foscor, en els moments de dificultat, passi el que passi, qui creu en

Jesús té la certesa que som el seu poble i el ramat que ell mateix pastura, com hem

cantat en el salm responsorial.

El nostre germà, que ha estat escollit per a formar part de l’orde dels diaques, rebrà la

gràcia de l’Esperit Sant per a ser, enmig de la comunitat cristiana, presència de Crist

servidor de la seva Església i de la humanitat. La imposició de les mans serà perquè

ell pugui realitzar un servei ministerial d’evangelització i de caritat. El sagrament de

l’orde que ell avui rebrà marcarà per sempre el seu cor per a configurar-lo amb el ma-

teix Crist que es va fer «diaca», és a dir, servidor de tots. Jesús és el qui ha vingut a

servir i no a ser servit (cf. Mt 20,28). En l’última Cena, tal com ens relata l’evangelista

Joan, Jesús va realitzar el gest humil reservat als esclaus no jueus de rentar els peus

als seus deixebles. Aquest gest expressa el màxim servei de donació de la vida en el

sacrifici de la creu.


111

Una comunitat autènticament cristiana ha de viure en harmonia els tres aspectes

de la seva diaconia: el testimoniatge, la litúrgia i el servei de la caritat. Mai no es pot

entendre una vida autènticament cristiana, i per això mateix una comunitat autènti-

cament eclesial, si no s’hi fan visibles aquestes tres realitats en l’harmonia que neix

de l’Eucaristia. El diaconat és aquell ministeri eclesial que ens recorda aquesta relació

íntima. Diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «Pertoca als diaques, entre altres co-

ses, d’assistir el bisbe i els preveres en la celebració dels divins misteris, sobretot de

l’Eucaristia, de distribuir-la, d’assistir als matrimonis i beneir-los, proclamar l’Evangeli

i predicar, de presidir les exèquies i de consagrar-se als diversos serveis de la caritat»

(CEC, 1570).

El diaca, amb la seva missió de proclamar l’Evangeli i la seva aportació a la pastoral

evangelitzadora de les parròquies i comunitats, manifesta en la celebració de l’Euca-

ristia i els ministeris que desenvolupa aquesta relació. El diaca amb la participació en

l’Eucaristia, exercint el seu ministeri propi assistint el bisbe o el prevere que la presi-

deix, alimenta la seva «diaconia» i fa present al Poble de Déu la relació entre Eucaristia

i testimoniatge, amb la paraula i la vida. La caritat en l’Església no és un tret possible

de la comunitat cristiana. Tota comunitat ha de viure la caritat envers els més pobres

i necessitats de la nostra societat. Les pobreses han adquirit noves formes que ens de-

manen la «imaginació de la caritat», que ens deia sant Joan Pau II: pobreses materials

aquí, prop nostre, i en països llunyans; pobreses en el cor de l’home, per la malaltia,

física o psíquica; la pobresa d’estar lluny de la veritat, lluny de Déu i de Crist, i d’haver

caigut en els paranys de la mentida que empobreix l’home en el més íntim del seu cor.

El ministeri dels diaques, com llegim en el llibre dels Fets dels Apòstols, va néixer per

al millor servei de les persones necessitades de la primera comunitat de Jerusalem. El

ministeri del diaca en la celebració manté aquest signe, tant en la presentació de les

necessitats en la pregària dels fidels de l’Eucaristia com en el servei de la caritat amb

els ministeris que se’ls encomanen. Així, doncs, el ministeri dels diaques ens recorda

a tots la caritat que brolla de l’Eucaristia i que, al mateix tamps se’ns demana com a

requisit indispensable per a poder celebrar l’Eucaristia, memorial de l’amor més gran,

el de Crist, bon Pastor, que dóna la vida per les seves ovelles.

Fra Felipe, és gran el misteri que celebrem i gran també el misteri de Déu que rebràs

per la imposició de les mans del bisbe i la pregària de l’Església. El teu cor restarà per


112

l’acció de l’Esperit Sant transformat, per tal que siguis presència de Crist servidor dels

homes. Adona’t bé que el que reps avui més que un encàrrec és un do. La gràcia de

Déu sempre ens primereja, sempre ens va al davant. Ell, amb la força del seu amor

misericordiós, vol transformar més i més el teu cor. Deixa’t fer per Crist. Deixa que ell

et porti pels camins de la donació generosa. Posa’t sempre ben a prop del cor de Jesús,

traspassat i del qual brolla la misericòrdia infinita de Déu a favor nostre. No tinguis

mai por: la font de la misericòrdia que brolla del cor de Jesús no s’esgota mai, és in-

exhaurible. Beu sempre d’aquesta font. Poua aquesta aigua de vida, amb la pregària

humil i perseverant, amb la penitència generosa, amb la vida fraterna. Deixa que el teu

cor s’ompli de tal manera de la misericòrdia divina, que perdona i guareix, que sentis

la força d’aquesta onada d’amor infinit per a donar-te als teus germans. No oblidis mai

que has rebut el diaconat en l’Any Sant de la Misericòrdia. La misericòrdia ha de ser,

doncs, el distintiu que t’ha d’acompanyar sempre. Que la misericòrdia sigui la forma

primordial de la teva vida, que sigui el teu nom.

En una Església cridada a viure la misericòrdia que té la seva font en Déu mateix, el

ministeri del diaca ens recorda que tot cristià ha de viure al servei dels germans; però

no un servei qualsevol, sinó el servei de portar l’amor misericordiós de Déu, que omple

el nostre cor, a tots els nostres germans. Que el teu ministeri, estimat germà, sigui el

d’estar atent a les necessitats de tot tipus dels homes i dones que Déu posi en el teu

camí. Serveix-los de tal manera que en el teu rostre, en la teva veu, en les teves mans,

en les teves accions puguin veure Crist, el bon Pastor, el qui els coneix pel seu nom, el

qui els dóna vida eterna, el qui els porta al Pare ric en misericòrdia.

Que santa Maria, Mare del Diví Pastor, tan unida a l’orde dels framenors caputxins,

t’acompanyi sempre i et sigui mestra i model en el tracte amb els teus germans i amb

tots els qui serviràs en el ministeri de diaca que avui reps; que la tendresa, l’afabili-

tat, la germanor, la donació generosa sense voler rescabalar-te, siguin els distintius

de la teva diaconia. Que santa Maria intercedeixi sempre per tu, perquè visquis amb

fidelitat els dons que avui rebràs i que com ella els acullis, els meditis i donis els

fruits d’evangelització i de misericòrdia que el nostre món i la nostra Església ne-

cessiten. Amén.


113

Glossa setmanal

EL DO DE LA INDULGÈNCIA

[Full Diocesà 06/03/16]

L’Any Sant de la Misericòrdia ens dóna l’oportunitat de rebre el do de la indulgèn-

cia. (Adonem-nos-en bé: pròpiament no guanyem la indulgència, sinó que rebem el

do de la indulgència.) Aquesta és el gran perdó, és el perdo sobre perdó. No en el

sentit que el penediment unit al sagrament de la reconciliació no sigui el perdó dels

pecats, sinó en el sentit que el Senyor, amb el do de la indulgència, no sols perdona

els pecats, sinó que complementa, amb més misericòrdia, el perdó de les penes cau-

sades pels pecats. És que la misericòrdia de Déu no té límits. L’Església, amb aquest

convenciment, ofereix, des de la seva condició de mare i mitjancera, la misericòrdia

divina, com a fruit de la comunió dels sants. Els anys jubilars, des de segle XIV, són

expressió d’aquesta pràctica. El do de la indulgència complementa el perdó del sa-

grament de la Penitència, amb l’alliberament del nostre cor de tot residu, conseqüèn-

cia dels nostres pecats, habilitant-lo a obrar amb caritat i alliberant-lo de les penes

pròpies del pecat.

Podem rebre el do de la indulgència jubilar de dues maneres, que són complementà-

ries. La primera és fent el pelegrinatge llarg o breu vers la Porta Santa —en la nostra

diòcesi, a la catedral—, com a signe de vertadera conversió. El pas per la Porta Santa

ha d’estar unit a la celebració dels sagraments de la Reconciliació i de l’Eucaristia,

en el mateix lloc o en un altre; així com també amb la professió de fe i la pregària

pel Papa i les intencions que porta en el seu cor per al bé de l’Església i del món

sencer. La segona manera per a obrir el cor a la indulgència jubilar és la mateixa

pràctica de les obres de misericòrdia. Hem de redescobrir la riquesa de les obres de

misericòrdia corporals i espirituals. Qui és capaç de misericòrdia feta d’obres con-

cretes manifesta que el seu cor és obert a la misericòrdia de Déu i, al mateix temps,

es fa, amb el testimoniatge dels signes concrets, testimoni de la misericòrdia de Déu

present enmig del món.


114

No tinguem recança a rebre la misericòrdia que guareix i allibera. Encara que siguin ben

senzills els signes —com passar per la Porta Santa o visitar un malalt—, amb cor d’infants

hem d’obrir les mans a rebre el do de Déu. Siguem com Naaman el sirià, que, acceptant el

consell de fer la realitat senzilla que se li demanava, va ser guarit de la lepra (cf. 2Re 5,1-14).

SEMINARI, PRESENT I FUTUR


El Dia del Seminari torna a trucar a la porta de la nostra generositat. Ben a prop de

la festa de Sant Josep, tornem a posar la nostra mirada en la realitat del nostre Semi-

nari Diocesà. Certament que no em refereixo a l’edifici del Seminari, encara que, com

a diòcesi hereva del nostre passat, tenim el deure de vetllar perquè aquest edifici es

mantingui en les millors condicions possibles, a fi que pugui, en el temps oportú, ser

la seu on visquin i es formin els nostres seminaristes. Em refereixo, doncs, als nostres

seminaristes que es formen en el Seminari Interdiocesà. La necessitat del nostre ajut

econòmic no és pas menor. Hem de ser tots conscients que donar suport a un semina-

rista ara és una aposta de futur per al bé de les nostres parròquies.

Hem d’agrair el do dels cinc seminaristes que tenim aquest curs. Si sempre cada voca-

ció de servei és un do, en aquests moments, en què el nombre és més reduït, la nostra

acció de gràcies al Senyor ha de ser més gran encara. Tots i cada un d’ells és un do.

Vénen de realitats distintes, amb més o menys dificultats per a donar resposta a la cri-

da del Senyor; però en tots ells hi ha un desig d’escoltar més i més el Senyor i donar-li

resposta fidel i generosa. D’ací neix el nostre compromís de pregar per ells, perquè no

deixin mai de seguir ben de prop el Senyor.

En aquest Any de la Misericòrdia és bo de mirar un aspecte molt important del minis-

teri sacerdotal, que no és pas ni menor ni accidental. El sacerdot ha de viure el ministe-

ri de la reconciliació, ha de ser ministre de la misericòrdia, sabent que ho fa en persona

de Crist. El ministeri sacerdotal té en l’exercici del ministeri de la misericòrdia una clau

fonamental per a poder ser mitjancer del perdó alliberador i de la pau constructora.

Quantes vides no es refan en el sagrament de la reconciliació! Quantes vides trobarien

la resposta als neguits i les pors que habiten en el seu cor si sabessin de l’eficàcia de

la misericòrdia guaridora!


115

Als seminaristes se’ls demana en el temps de formació deixar-se fer per Déu. Treballar

el seu cor, deixant que la misericòrdia alliberi i guareixi, és una tasca ineludible. Sense

una pràctica freqüent de la confessió i la direcció espiritual, un seminarista no podrà

deixar-se fer per Déu i no experimentarà la font de la misericòrdia amb el perdó per

mans del ministre de l’Església. Un present viscut amb intensitat prepara el futur del

seu ministeri sacerdotal.

AMOR MÉS FORT QUE EL PECAT I LA MORT


Si volem comprendre, expressar i viure la veritat de la misericòrdia, ens hem de posar

davant el misteri pasqual de Crist, la seva passió, mort i resurrecció. L’extraordinari

sacrifici del Fill manifesta la profunditat d’aquell amor que no torna enrere davant el

sofriment i la mort. El pecat havia desdibuixat la imatge de Déu en l’home. La mort,

fruit del pecat, estava preparada per a cobrar el seu salari. Però hi ha un amor més fort

que el pecat i la mort: l’amor misericordiós de Déu. L’amor de Déu, fidel i entranyable,

per la seva criatura va més enllà de l’amor infidel i la traïció consumada, que és el pe-

cat de l’home. El que diu el salm: La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia

i la pau (Sl 84), es fa realitat en Crist. La misericòrdia és l’abraçada de la justícia i l’amor.

En Crist, rostre de la misericòrdia del Pare, es manifesta plenament l’amor que no mor

mai. «Creure en el Fill crucificat significa veure el Pare, significa creure que l’amor és

present en el món i que aquest amor és més fort que tota mena de mal, en què l’home,

la humanitat, el món són immersos» (St. Joan Pau II, Dives in misericordia, 8).

Llegim en l’Escriptura: Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat

el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu (2Co 5,

21). Aquesta és la justícia de Déu: Crist ha pagat per nosaltres, que va més enllà i es ma-

nifesta com a amor misericordiós. Com expressa la traducció literal d’aquest text: «Déu

el va fer pecat.» Jesús va carregar damunt seu tots els nostres pecats, tots els pecats de

la humanitat, des del pecat dels nostres primers pares, i morint en la creu i ressusci-

tant d’entre els morts ens ha fet justos. La justícia, doncs, no ve de nosaltres; és un do

de Déu que ens ve pel misteri pasqual de Crist. Aquesta és la misericòrdia entranyable

de Déu que es manifesta en el rostre de Crist mort i ressuscitat. Les paraules de Jesús

als seus deixebles prenen tot el sentit: Qui m’ha vist a mi a vist el Pare (Jn 14,9).


116

Farem bé de mirar el logotip de l’Any Sant. En aquest dibuix apareix Crist mort i ressus-

citat (la creu com a fons, els forats a les mans i als peus), portant a les espatlles, com

el bon pastor, l’ovella perduda. I aquesta és Adam, el nostre primer pare, que Crist amb

el seu misteri pasqual rescata del poder del pecat i de la mort. En Adam hi som tots

nosaltres. Aquesta és la misericòrdia que contemplem durant la Setmana Santa: l’amor

més fort que el pecat i la mort.

HEM CREGUT EN L’AMOR DE DÉU


L’opció fonamental del cristià és creure en l’amor de Déu. Aquesta és l’afirmació que

dóna sentit a tota la fe cristiana. Sant Joan ho expressa en la seva carta dient: Déu és

amor (1Jn 4,8.16). I aquesta afirmació brolla de l’experiència dels deixebles amb Jesús.

Ells van viure amb Jesús. Ells foren testimonis de la seva persona, dels seus fets, so-

bretot de la seva mort i resurrecció. Per a ells l’afirmació de l’amor de Déu té relació

personal amb Jesús.

Els cristians que vivim vint segles després fem la mateixa afirmació que els deixebles

de Jesús allà a Galilea i Judea, perquè la nostra fe també té la mateixa experiència com

a fonament. Recordem aquelles paraules de Benet XVI: «No es comença a ser cristià

per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb

una Persona, que dóna un nou horitzó a la seva vida i, amb això, la direcció decisiva»

(Deus charitas est, 1). Podem afirmar que creiem en l’amor de Déu perquè ens hem tro-

bat amb Jesús viu. L’experiència del ressuscitat és el fonament de tota vida cristiana.

Solament creu en Jesús aquell que experimenta en el seu cor la presència de Jesús viu

i ressuscitat. Crist viu i present pertany a la història de cada dia i de cada instant. És

l’únic esdeveniment de Crist que es pot convertir en experiència personal. La resurrec-

ció de Crist la coneixem personalment o, si no, ignorem el fet primordial i essencial de

la vida de l’Església i de la fe cristiana.

La Pasqua ens torna a fer present aquest anunci fonamental i constant de l’Església.

El sant pare Francesc expressa aquest anunci, el que anomenem kerygma o primer

anunci, d’aquesta manera: «Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te; i ara és

viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te» (EG, 164).


117

Ser cristià significa trobar-se amb aquest amor que viu per sempre. La lluita constant

en el cor de l’home, que el porta, massa vegades, per camins equivocats, és la de ser

estimat sempre sense ser oblidat. Déu, ressuscitant d’entre els morts el seu Fill, ens ha

corroborat aquest amor que no mor mai. L’Amor veritable, l’Amor font de tot amor és

aquell que viu per sempre; encara més, és el qui ha mort per amor i ha tornat a la vida

per vèncer el poder de la mort. Aquest és l’Amor misericordiós que som convidats a

contemplar de manera especial en aquest Any de la Misericòrdia.

Serà Pasqua si amb fermesa confessem: Realment el Senyor ha ressuscitat! I si trobem

Crist realment viu en la celebració de l’Església, en la celebració de l’Eucaristia, i veiem

el seu rostre en el germà que necessita que ens fem proïsme seu. Qui creu en l’amor

viu en l’amor.

LA DIVINA MISERICÒRDIA


Fou sant Joan Pau II qui va instituir per a tota l’Església que el segon diumenge de

Pasqua fos anomenat també Diumenge de la Misericòrdia. En aquest diumenge es

proclama el fragment de l’evangeli segons sant Joan en què Jesús, el mateix dia de

Pasqua, diu als seus deixebles: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu

els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense

perdó. El fruit de la Pasqua és el perdó dels pecats. I, en el mateix text evangèlic, ve-

iem com vuit dies després Jesús mostra a l’apòstol Tomàs, que havia dubtat de la seva

resurrecció, les ferides del costat, de les mans i dels peus. El cor obert de Crist és la

font de la misericòrdia. Aquesta font és inexhaurible. Qui dubti, que es deixi convidar

per Jesús, com ho va fer amb Tomàs: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà

i posa-me-la dins el costat. Perquè Crist no es cansa mai d’obrir de bat a bat la porta

del seu cor per repetir que ens estima i que vol compartir amb nosaltres la seva vida

(cf. Francesc, MV, 25).

Sant Joan Pau II fou un profeta de la misericòrdia divina. Ell, en les seves paraules i els

seus gestos, manifestava la necessitat d’acollir la misericòrdia que ens ve de Déu. Del

seu cor brollava la pregària «per implorar, en aquesta hora de la història, la misericòr-

dia de Déu a favor de la humanitat» (Dives in misericordia, 15). I ell parlava d’urgència,


118

«perquè tot el que és humà està amenaçat per un perill immens» (ibídem). Han passat

més de trenta anys, però el perill que amenaça la humanitat i tota realitat humana,

no sols roman, sinó que s’ha incrementat. Solament la misericòrdia divina pot allibe-

rar-nos dels poders que volen destruir la llibertat i la dignitat humanes.

Tot just en aquest diumenge de la Misericòrdia una carmelita descalça farà el seus vots

solemnes. Una filla d’aquesta diòcesi, escoltant la crida del Senyor, es vol consagrar del

tot a ell, perquè el seu cor sigui sense cap fissura per a Déu. El sentit de la vida contem-

plativa està molt unit a la misericòrdia. Els contemplatius no sols han de demanar la

misericòrdia guaridora i alliberadora, que faci del seu cor un veritable lloc on Crist es

complagui, sinó que també han de ser intercessors davant de Déu perquè l’amor miseri-

cordiós es vessi abundosament en molts cors. Aquesta és la maternitat pròpia de la vida

contemplativa: portar en el seu si tantes i tantes persones per les quals implora la miseri-

còrdia divina. La pregària demanant la misericòrdia és una urgència dels nostres temps.

JORNADA DEL CLERGAT CATALÀ


Dilluns vinent, 11 d’abril, són convocats pels bisbes de la Conferència Episcopal Tar-

raconense a la ciutat de Vic tots els clergues, preveres i diaques, de les diòcesis que

tenen la seva seu a Catalunya. Són convocats tant els clergues diocesans com els se-

culars i els regulars. El perquè d’aquesta trobada a Vic és el centenari de la mort del

venerable Josep Torras i Bages.

Sempre és bo que es trobin els germans junts. De fet, venim d’una tradició de trobades

del clergat. No fa molts anys, si no recordo malament el 2003, ja hi va haver a Vic una

trobada, en aquella ocasió amb una motivació verdagueriana. Una trobada dels cler-

gues sempre significa una comunió en el mateix sacerdoci de Crist en l’única missió

d’anunci de l’Evangeli; així com també un desig de treballar més junts per al bé del po-

ble que tenim encomanat en les nostres respectives diòcesis, parròquies i comunitats.

Trobar-se significa compartir la pregària, la reflexió, l’eucaristia i l’àpat fraternal. Per a

aquesta ocasió ha estat convidat a fer la conferència de la jornada i la presidència de

la celebració de la santa missa a la catedral el prefecte de la Sagrada Congregació del

Clergat de la Santa Seu, el cardenal Beniamino Stella.


119

Josep Torras i Bages és un personatge que ultrapassa les fronteres de la nostra diòcesi.

La seva incidència per la seva personalitat, el seu magisteri i el seu ben fer provocà

que fos considerat patriarca espiritual de Catalunya. El centenari de la seva mort és

una bona ocasió per a tornar a posar en valor el seu llegat. El seu magisteri i la seva

defensa des de la fe cristiana de la identitat del nostre poble és un dels llegats que no

podem deixar perdre. Solament vull esmentar una de les seves frases ben entenedores

i que ens col·loquen al lloc oportú en aquests moments de la història quan poden apa-

rèixer cants de sirena que ens poden apartar de la nostra identitat més pregona: «Si

Catalunya deixés de ser cristiana, aleshores Catalunya tampoc seria catalana, perquè

a Catalunya la féu el cristianisme i la seva naturalesa és cristiana.»

Us convoco a tots els diocesans a donar el vostre suport i estimar els bisbes, preveres

i diaques de Catalunya amb la pregària pel fruit espiritual i pastoral de la trobada

del clergat, així com també, als qui pugueu, amb la participació en l’eucaristia que se

celebrarà a la nostra catedral a les dotze del migdia d’aquesta jornada. La presència

dels nostres sacerdots i diaques de la diòcesi de Vic expressarà l’alegria de rebre com

a amfitrions els germans clergues d’arreu i, encara més, l’estima i veneració envers

Josep Torras i Bages, a qui esperem veure aviat comptat en el nombre dels sants de

l’Església. La vostra pregària i la vostra presència també expressaran el mateix en

comunió amb el vostre bisbe i els vostres mossèns.

AMORIS LAETITIA


«L’alegria de l’amor que es viu en les famílies és també la joia de l’Església. Com han in-

dicat els Pares sinodals, tot i els nombrosos senyals de crisi del matrimoni, “el desig de

família roman viu, especialment entre els joves, i això motiva l’Església”. Com a resposta

a aquest anhel, “l’anunci cristià sobre la família és veritablement una bona noticia.» Amb

aquestes paraules tan positives i realistes respecte a la família, comença l’exhortació

apostòlica del sant pare Francesc, Amoris laetitia. Després dels dos Sínodes de Bisbes en

els mesos d’octubre dels dos anys passats, el Papa presenta a l’Església la seva reflexió,

que vol ajudar tots els cristians a donar resposta, des de la fe en Crist, als reptes que té

proposada la família en aquest moment de la història. Des d’una premissa clara: la bellesa

de la família i la bellesa de la vida familiar, malgrat tots els problemes que pugui haver-hi.


120

El papa Francesc convida tota l’Església i, en particular, els seus ministres a estar més

a prop de les persones, més enllà, de la situació en què es trobin. L’Església sempre ha

de comprendre, acompanyar, integrar i obrir els braços a tothom i especialment als qui

sofreixen. L’exhortació apostòlica ens convida a viure la misericòrdia i el discerniment

pastoral davant les situacions que no responen plenament a allò que ens proposa

el Senyor. En les situacions de fragilitat, complexes o irregulars hem d’acompanyar,

discernir i integrar. No podem mai excloure ningú del cor de l’Església ni del nostre

cor. Ens diu també clarament el Sant Pare: «Comprendre les situacions excepcionals

mai no implica amagar la llum de l’ideal més ple ni proposar menys que el que Jesús

proposa a la persona humana. Avui, més important que una pastoral dels fracassos és

l’esforç pastoral per consolidar els matrimonis i així prevenir les ruptures» (núm. 307).

L’objectiu d’aquestes meves paraules no és, evidentment, substituir la lectura d’aques-

ta bella i profunda exhortació del papa Francesc, sinó més aviat animar-vos a la seva

lectura. Per als bisbes, sacerdots i persones relacionades amb la pastoral familiar, ens

és essencial la seva lectura per a viure la missió encomanada de servei a les persones.

Per a tot catòlic, la seva lectura és important per a adonar-se de l’esforç que l’Església

fa i vol continuar fent en el món de l’amor matrimonial i de les famílies. Els matrimonis

cristians l’hauríeu de llegir com a reflexió i orientació per a viure l’amor esponsal fidel

i fecund, així com també per a il·luminar la tasca prioritària i fonamental de l’educació

dels fills. I per a la nostra diòcesi hem d’agrair a més que en la providència el Senyor

ens ha regalat aquesta exhortació en els mesos previs a viure el tercer any del Pla

Diocesà de Pastoral que té com a lema «La bellesa de la família».

ENSENYAR A QUI NO SAP


En el catecisme se’ns ensenya que hi ha obres de misericòrdia corporals i espirituals.

Evidentment que no es tracta de fer comparacions, totes són importants, però ja que

les persones humanes sofrim deficiències que pertanyen a la dimensió espiritual, i

aquestes són causa de molts símptomes que afecten tota la persona, tant en el seu

cos com en la seva psicologia o en la seva ànima, les obres de misericòrdia espirituals

tenen més valor que els auxilis materials, encara que hi hagi situacions en què aquests

últims siguin més urgents. Entre les obres de misericòrdia espirituals hi trobem les


121

que podem anomenar de la vigilància, ja que ens demanen d’obrir els ulls a les neces-

sitats dels germans; aquelles necessitats de les quals, moltes vegades, ni ells mateixos

s’adonen. Aquestes són: ensenyar a qui no sap, corregir a qui va errat i donar consell

a qui el necessita.

Ensenyar a qui no sap, va més enllà, però també l’inclou, tot el tema de l’educació dels

infants i dels joves. Un dels camps que hem de treballar en les nostres parròquies i

comunitats és l’alfabetització. Hi ha un petit percentatge de la població que té aquesta

deficiència que hem de detectar i solucionar. Tot el món de la immigració ens ha de fer

obrir els ulls entre les persones adultes i especialment entre les dones.

Hi ha, però, una exigència que ens demana aquesta obra de misericòrdia, que ens

porta directament al tema evangelitzador i missioner entre nosaltres. En els Fets dels

Apòstols trobem que el diaca Felip va dir a l’eunuc que tornava a l’Etiòpia i llegia en

veu alta a la seva carrossa un text del profeta Isaïes: ¿Ho entens, això que llegeixes?

(8,31). Llavors Felip es va posar a explicar qui era Jesús i com aquest donava resposta

al que diu l’Escriptura. També avui, ben a prop nostre, hi ha moltes persones que, per

no conèixer Jesús, no poden donar resposta a tants i tants interrogants que hi ha en el

seu cor. Aquella afirmació de sant Jeroni: «Ignorar les Escriptures és ignorar Crist», la

podem ampliar, sense cap por, i dir: «... i ignorar Crist és ignorar-se a si mateix i ignorar

el món.» Sant Joan Pau II ensenyava: «La cosa més urgent avui és portar els homes a

descobrir llur capacitat de conèixer la veritat i llur anhel d’un sentit últim i definitiu

de l’existència» (Fides et ratio, 102). El repte que tenim els cristians en el nostre món

de la informació és el d’estar sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us

demani raó de la vostra esperança (1Pe 3,15).


122

Activitats pastorals del senyor bisbe

MARÇ DEL 2016

02. Projecte Episcopus: reunió amb

el president de la Fundació Banc

Sabadell al Palau Episcopal.

Presideix la reunió de coordinació

per a la preparació de la Trobada

del Clergat Català a Vic.

Reunió del Tribunal Eclesiàstic.

Presentació del llibre Torras i

Bages. Home d’eternitat, a la Sala

de Sínodes del Palau Episcopal.

03. Dirigeix el recés conjunt de preveres

amb els Missioners de la Misericòrdia:

Mn. Javier Vilanova, Mn. Ivan Cid i

Mn. Jaume Casamitjana al Casal La

Salle de Veciana.

Audiències.

Presideix l’adoració eucarística i

pregària per les vocacions a la

catedral de Vic.

04. Audiències.

Gravació d’un vídeo per a Càritas.

Presideix la jornada de pregària

«24 hores per al Senyor» a la cate-

dral de Vic.

05. Presideix la jornada de pregària

«24 hores per al Senyor» a la cate-

dral de Vic.

Visita pastoral: presideix la cele-

bració eucarística a l’església par-

roquial de Santa Eugènia de Relat.

06. Visita pastoral: missa estacional

a l’església parroquial de Santa

Maria de Talamanca, missa estaci-

onal a l’església parroquial de Sant

Martí de Mura.

Dinar amb el rector i el vicari.

07 – 11 Participa en el pelegrinatge a

Assís i ruta del Pare Pius amb un

grup de feligresos del bisbat de

Vic.

12. Presideix el Consell Diocesà de

Pastoral.

Missa i confirmacions a l’església

parroquial de Sant Pere Apòstol de

Manresa.

13. Presideix la celebració eucarís-

tica a la catedral de Vic per la

Trobada de Catequistes i participa

en el dinar a la Casa Mare dels

Claretians amb els assistents.

Presideix la missa exequial de la

Gna. Anna Maria, de les Carmelites

Descalces d’Igualada.

14. Participa en el Capítol de les

Dominiques del Convent de Santa

Clara de Manresa.

Audiències.

Presideix la xerrada quaresmal

dels Missioners de la Misericòrdia

a la catedral de Vic.

15. Presideix la Reunió del Consell del

Presbiteri.


123

Audiències.




16. Assemblea General de la URC al

Seminari Conciliar de Barcelona:

presideix la celebració eucarística

a la capella central, assisteix a

l’assemblea general a la sala Sant

Jordi i al dinar de germanor.

Reunió amb el Consell d’Assump-

tes Econòmics del bisbat a Vic.




17. Reunió de la Comissió Episcopus.



catedral de Vic.




18. Audiències.

Reunió amb el Consell de Govern

del bisbat.




19. Presideix les celebracions pel

centenari de la parròquia de Sant

Josep del Poble Nou de Manresa:

missa, processó i dinar amb la

comunitat de fidels.

20. Benedicció dels Rams i missa de

Passió, a la catedral de Vic.

21. Audiències.

Presideix la celebració penitencial

a la basílica de Santa Maria d’Igua-

lada.

22. Presideix la Missa Crismal a la

catedral de Vic.

Presideix el dinar de la Jornada

Sacerdotal, al Seminari de Vic.

Presideix la missa exequial de

la Gna. Roser, de les Carmelites

Descalces d’Igualada.

Presideix la celebració penitencial


23. Presideix la celebració penitencial

a la basílica de Santa Maria de la

Seu de Manresa.

24. Missa de la Cena del Senyor, a la

catedral de Vic.

Vetlla de pregària al monument del

Santíssim Sagrament.

25. Presideix el viacrucis, l’ofici de

lectura i laudes amb els canonges,

i l’acció litúrgica de la Mort del

Senyor, a la catedral de Vic.

Participa en la processó de

Divendres Sant a Vic.

26. Presideix l’ofici de lectura i laudes

amb els canonges.

Presideix la Vetlla Pasqual a la

catedral de Vic.

27. Presideix la missa solemne de

Pasqua, a la catedral de Vic.

29. Presideix la missa solemne a la

basílica de Santa Maria d’Igualada

i la processó del Sant Crist. Dinar


124

amb els mossens i amb els patrons

del Sant Crist.

ABRIL DEL 2016

01. Reunió a Barcelona amb el director

general de «La Caixa», amb presen-

tació del projecte Episcopus.

Visita a mossens malalts a

Barcelona.

Participa en el Congrés «Cor Iesu,

Vultus Misericordiae»: inauguració

del congrés amb la conferència

de Mons. Demetrio Fernández; en

finalitzar la conferència, Mons.

Romà rep les relíquies de santa

Teresina de l’Infant Jesús i les

relíquies del pares de la santa.

Presideix l’exposició del Santíssim i

la celebració penitencial. Presideix

també la celebració eucarística a

la basílica de la Mare de Déu de la

Mercè a Barcelona.

02. Presideix el Consell de Càritas a Vic.

Presideix la celebració eucarística

per la inauguració de les obres al

Casal Santa Creu de Santa Maria

de Corcó.

Audiències.

Participa en un concert a la basíli-

ca de Santa Maria d’Igualada.


a l’església parroquial de Sant

Andreu de Castellnou de Bages.

Presideix la professió solemne de

vots de la germana Maria Neus a

les Carmelites Descalces de Vic.

04. Audiències.

05. Audiències.

Reunió de preparació per a la

Trobada del Clergat Català a Vic.

Reunió amb la delegada de

Missions.

Rep les relíquies de santa Teresina

de l’Infant Jesús i les relíquies dels

pares de la santa i presideix la

celebració eucarística al monestir

de les Carmelites Descalces de Vic.

07. Reunió de coordinació per a la pre-

paració de la Trobada del Clergat

Català a Vic.

Reunió del Tribunal Eclesiàstic.



catedral de Vic.

08. Audiències.


del bisbat.

09. Trobada diocesana de la Pastoral

de la Salut al Seminari de Vic.

Visita pastoral: missa estacional a

l’església parroquial de Sant Pere

de Viladecavalls.

10. Visita pastoral: missa estacional a

Sant Fruitós de Bages. Reunió amb

el Consell Parroquial i dinar amb el

rector i gent de la parròquia.

11. Trobada del Clergat Català a Vic: en

el marc de la commemoració del

centenari de la mort del venerable


125

Dr. Josep Torras i Bages, el bisbat

de Vic es va fer càrrec de l’orga-

nització d’aquesta jornada, en què

van participar els arquebisbes i

bisbes de la Conferència Episcopal

Tarraconense (CET) amb els pre-

veres i diaques de les deu diòcesis

catalanes, presidits pel cardenal

Beniamino Stella, prefecte de la

Congregació per al Clergat. La pri-

mera part d’aquesta jornada es

va realitzar al local de L’Atlàntida

amb la conferència del cardenal

Stella com a acte principal. La part

central de la jornada va ser la

celebració eucarística a la cate-

dral de Vic, presidida també pel

cardenal Stella i concelebrada pels

assistents a la jornada. La jornada

es va concloure amb un dinar de

germanor de tots els participants

al Recinte Firal El Sucre.

12. Visita pastoral a la parròquia de

Sant Fruitós de Bages: visites a

malalts als seus domicilis, dinar

amb el rector.

13. Presideix la missa exequial de Mn.

Pere Campàs a l’església parroquial

de Sant Pere de Torelló.

Visita pastoral a la parròquia de

Santa Maria de Sallent: dinar a la

casa Claret de Sallent amb el rec-

tor i la comunitat, visita a l’Escola

Vedruna de Sallent. Reunió amb els

col·laboradors de la parròquia.

14. Presideix la reunió del Patronat del

Monestir de Santa Maria a Ripoll.



catedral de Vic.

17. Visita pastoral: missa i confirma-

cions a l’església parroquial de

Santa Maria de Sallent, dinar amb

la comunitat de germans clareti-

ans i gent de la parròquia.


i ordenació diaconal de fra Juan

Felipe Ramírez Agudelo, OFMCap.,

al convent de la Immaculada

Concepció d’Igualada.

18 – 22 Participa en l’Assemblea Plenària

de la Conferència Episcopal

Espanyola a Madrid.

22. Reunió amb el Consell de Govern

del bisbat.

23. Efectua tots els torns de confessió



a l’església parroquial de Santa

Maria de Horta d’Avinyó.


l’església parroquial Santa Maria

d’Artés, dinar amb el rector i gent

de la parròquia.


l’església parroquial de Sant Joan

d’Oló, piscolabis amb la gent de la

parròquia.

25. Visita malalts.

Participa en la sessió acadèmica


126

d’homenatge al beat Ramon Llull,

en el setè centenari de la seva

mort (1316-2016) a l’Aula Magna del

Seminari Conciliar de Barcelona.

26. Audiències.

Participa en la Vetlla de la Mare de

Déu de Montserrat, en companyia

de tots els pelegrins de Vic, en

viatge organitzat per la parròquia

de la Divina Pastora.

27. Audiències.


de la Mare de Déu de Montserrat a

la catedral de Vic.

28. Audiències.

Signa un conveni de col·laboració

amb la Fundació Puig Porret, en el

marc del projecte Episcopus.

Rep la visita de l’Associació de

Vídues.



catedral de Vic.

29. Audiències.


del bisbat.

30 Audiències.

Inauguració del nou local de l’Hos-

pitalitat de Lurdes al carrer Òdena,

d’Igualada.

Missa i confirmacions a l’església

parroquial de Sant Jaume de Calaf,

sopar amb el rector.


127

Cancelleria i Secretaria General

ORDENACIÓ DIACONAL

El diumenge dia 17 d’abril, a la l’església de la Immaculada Concepció del convent dels

Caputxins d’Igualada, va ser ordenat diaca fra Juan Felipe Ramírez Agudelo, OFMCap.

Donem-ne gràcies a Déu.

NOMENAMENTS

Mn. Eduard Flores i Serradell, membre del Consell Diocesà de Pastoral, representant

del Consell Presbiteral, per al que resta del període 2014-2017 (30-3-2016).

Sra. Roser Sabanès Fernández, defensora del vincle ad casum del Tribunal Eclesiàstic

de Vic (12-4-2016).

Mn. Jean de Dieu Ndizeye, administrador parroquial de la parròquia de la Sagrada

Família d’Igualada (15-4-2016).

P. Nicolás Osvaldo Parma Vega, DJ, consiliari diocesà de l’Hospitalitat de la Mare de

Déu de Lurdes de la diòcesi de Vic (29-4-2016)

CESSAMENTS

Mn. Bernardin Banituze, cessa de vicari de les parròquies de Santa Maria d’Aiguafreda,

Sant Fruitós de Balenyà, Sant Rafael del Figaró i Sant Pere de Valldeneu.

Mn. Angel Collar Noguera, cessa de Delegat Episcopal de Càritas i Migració, d’Arxiprest del

Moianès i de vicari de les parròquies de Sant Andreu de Castellcir, Sant Pere de Ferrerons,

Santa Maria de l’Estany, Sant Pere de Marfà, Santa Maria de Moià, Sant Feliu de Rodors,

Santa Coloma Sasserra, Sant Feliu de Terrassola, Sant Joan d’Oló i Santa Maria d’Oló.

Mn. Ramon Muntadas i Vilaseca cessa de consiliari diocesà de l’Hospitalitat de la Mare

de Déu de Lurdes de la diòcesi de Vic.


128

Mn. Jean de Dieu Ndizeye, cessa de vicari de les parròquies de Sant Andreu de

Castellnou de Bages, Sant Fruitós de Bages, Sant Jaume d’Olzinelles i Sant Pere de

Santpedor.

NECROLOGI

Prevere

Mn. Pere Campàs i Bonay. Nascut a Sant Pere de Torelló el dia 27 de maig de 1928, va

ser ordenat prevere el 28 de juny de 1953. Va exercir el seu ministeri com a vicari en

les parròquies de Santa Maria de Moià i de la Mare de Déu del Carme de Manresa. Va

ser, també, ecònom de Sant Miquel de Castelltallat, de Santa Maria de Cornet i Sant

Miquel de Terradelles. Després de ser el capellà encarregat de la barriada de la car-

retera de Santpedor a Manresa, fou ecònom de la parròquia de Sant Pere d’aquesta

ciutat. L’any 1968 es traslladà de missioner a l’Argentina, d’on retornà en 1976; fou

nomenat, després, ecònom de Sant Pere de Perafita i rector de Santa Maria de l’Estany.

Des de l’any 2000 vivia jubilat a la Casa Sacerdotal de Vic i des del 2015 s’estava a la

residència de les Josefines de Vic. Va morir a Vic el dia 12 d’abril del 2016, a vuitanta-

set anys d’edat i seixanta-tres de ministeri de prevere. La missa exequial se celebrà

el dia 13 d’abril a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló. El senyor bisbe presidí

l’eucaristia, concelebrada per una trentena de preveres, amb l’assistència de familiars,

amics i feligresos.

Religioses

Gna. Francisca Ballonga Carol, en religió Anna Maria de l’Esperit Sant, Carmelita

Descalça. Va néixer a Manresa el 29 de juliol de 1926. Va morir a Jorba, al monestir de

Santa Teresa, el dia 12 de març del 2016, a vuitanta-nou anys d’edat i seixanta-set de

vida religiosa.

Gna. Antònia Vilaplana Turull, en religió Roser del Cor de Maria, carmelita descalça.

Va néixer a Montpalau (Lleida) el 18 d’agost de 1930. Va morir a Jorba, al monestir de

Santa Teresa, el dia 21 de març del 2016, a vuitanta-cinc anys d’edat i seixanta-cinc

de vida religiosa.


129

GUIA DE L’ESGLÉSIA DE VIC 2016

Fe d’errates i addicions d’última hora

Pàgina 10, columna dreta, línia 18: suprimir Mn. Francesc Chía, ha de dir Mn.

Xavier Bisbal.

Pàgina 11, columna esquerra, entre les línies 11 i 12: afegir-hi Mn. Eduard Flores.

Pàgina 13, columna esquerra, línia 4: el telèfon ha de ser 93 874 13 01.

Pàgina 16, columna dreta, línia 7: suprimir Mn. Antoni Boqueras, ha de dir Mn. Josep

M. Gasol. Al costat, afegir-hi: 1924 / 1961.

Pàgina 16, columna dreta, línia 8: suprimir i admin. 2014) 1962 / 2010. Ha de dir:

(President 2006).

Pàgina 16, columna dreta, línia 12: suprimir Mn. Josep M. Gasol 1924 / 1961. Ha de dir:

Mn. Antoni Boqueras. Al costat, afegir-hi: 1962 / 2010.

A sota, afegir-hi una línia, que posi (Administrador).

Pàgina 28, columna dreta, línia 24: suprimir Sr., ha de dir Mn.

Pàgina 32, columna esquerra, penúltima línia, suprimir: - Fax 93 875 32 01.

Pàgina 88, columna esquerra, línia 14, suprimir: /Fax.

Pàgina 133, columna esquerra, línia 10: rectificar una part del telèfon. El correcte és:

Tel. 93 875 32 10.

Pàgina 135, columna dreta, línia 4: eliminar telèfon mòbil i substituir-lo pel número

670 48 17 76.

Pàgina 153, columna esquerra, al final de tot, escriure una nova diòcesi: URGELL.

I col·locar-hi totes les dades d’Oriol Pallàs Serra, resident al bisbat d’Urgell. I, per tant,

suprimir-lo del bisbat de Girona i col·locar-lo al bisbat d’Urgell.

Pàgina 180, columna esquerra, línia 5: modificar un número del telèfon. El correcte és

Tel./Fax 93 872 15 12.


130

Crònica diocesana

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE TORRAS I BAGES

El dimecres dia 2 de març es va presentar el llibre Torras i Bages. Home de l’eternitat.

1846-1916, commemoratiu del centenari de la mort d’aquest bisbe i que ha estat editat

pel bisbat de Vic. Es va presentar en un acte solemne a la Sala de Sínodes del Palau

Episcopal, amb la presència de Mons. Romà Casanova, la delegada de la Generalitat

de Catalunya, Sra. Laura Vilagrà, i altres autoritats, a més de tres autors del llibre: fra

Valentí Serra, Mn. Ramon Corts i el Sr. Xavier Baró, a més de la coordinadora del llibre,

Dra. Marta Crispí.

A l’acte hi va participar un centenar de persones, les quals han pogut sentir les

diverses opinions i pensaments que engloben el llegat de Torras i Bages. Mons Romà

Casanova va afirmar: «El títol del llibre “home de l’eternitat” evoca el que ja Torras i

Bages deia: “Els sants són els homes de l’eternitat”... de manera que amb aquest títol


131

volem remarcar, sens dubte, la seva santedat. Torras i Bages el destacaria com una

persona d’una sola peça, perquè era íntegre i de gran fermesa. Era persona de caritat,

com va fer palès durant tota la seva vida. A més, tot i considerar-se un intel·lectual,

ell sempre es definia com una persona.»

On es pot trobar el llibre?

Encàrrecs a la llibreria diocesana, amb seu al Seminari de Vic, i al Casal de l’Església

de Manresa (tel. 938 861 555), al despatx interparroquial d’Igualada (tel. 938 050 813) i

a la llibreria Claret de Barcelona.

Pròxim acte

Conferència «Fe i raó», amb Francesc Torralba i David Jou i com a moderadora la Dra.

Carme Sanmartí, acte organitzat conjuntament amb la Universitat de Vic. Serà el

dijous 17 de març de 12 a 14 h a l’aula magna del campus Torre dels Frares de la UVic.

Acte gratuït i obert a tots els públics.

DIMARTS SANT – JORNADA SACERDOTAL

El proppassat Dimarts Sant el clergat diocesà es va reunir entorn del bisbe a la cate-

dral de Vic per celebrar la Missa Crismal i la Jornada Sacerdotal en què els preveres

renoven les seves promeses.

El bisbe, en la seva homilia, va fer una crida molt concreta als preveres: «Visqueu amb

alegria l’Any Sant de la Misericàrdia! Que aquest temps de gràcia sigui una ocasió

per a redescobrir la font del nostre ministeri a favor del poble, que no és cap altre

que l’amor misericordiós de Déu. El nostre ministeri ens fa viure in persona Christi

els sentiments, els gestos i les paraules del mateix Crist, el qual es compadeix de les

persones que el cerquen».

Altres fragments de la homilia episcopal: «El nostre ministeri, en aquest any sant i

sempre, ha de ser, doncs, de tendresa per a acollir els germans que porten en el seu

cor les ferides del pecat i de les lluites de la vida. Dels nostres llavis han de brollar

paraules de consol i de perdó. [...] Nosaltres som, doncs, hereus d’aquest passat i ens

pertoca, per tant, viure el present que tenim amb passió i lluita, per tal que els qui


132

vinguin després de nosaltres, les generacions que ens succeiran, puguin trobar la

mateixa fe en Crist que nosaltres hem heretat: una fe creguda i anunciada, celebrada

i viscuda amb les obres que perduren al llarg dels segles.»

25 anys de diaconat permanent

El bisbe, així mateix, va dir: «També s’escauen enguany els vint-i-cinc anys de la

instauració del diaconat permanent a la nostra diòcesi, tal com ho havia disposat, a

discreció dels bisbes diocesans, el Concili Vaticà II. El meu antecessor en aquesta seu,

el bisbe Josep Maria Guix i Ferreres, en data de 17 de setembre de 1991 decretà la resti-

tució del diaconat com a grau jeràrquic independent i estable a la diòcesi de Vic i, el 28

de setembre del mateix any i en aquesta mateixa catedral, va ordenar els tres primers

diaques permanents: Salvador Vilanova (a.c.s.), Esteve Badia i Antoni Monclús. Donem

gràcies al Senyor pel do dels diaques permanents en aquest bisbat, que fan present el

ministeri del servei en una Església tota ella servidora de Déu i dels homes.»


133

EXPOSICIÓ TORRAS I BAGES, HOME D’ETERNITAT, A LA CATEDRAL DE VIC

Discurs inauguració

Ja és ben escaient que les nostres noces d’or sacerdotals coincideixin amb la com-

memoració del centenari de la santa mort del Ven. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic,

bisbe de Catalunya! Vol dir que, l’any de la nostra ordenació (1966) en feia cinquanta

de la mort del gran prelat. I que, quan vam entrar al Seminari l’any 1954, en feia només

trenta-vuit. No podem dir d’haver-lo conegut personalment, però sí que el seu nom

i la seva fama eren encara, com qui diu, ben tendres. Els nostres pares havien estat

confirmats per ell, i per ell havien estat ordenats els nostres bons rectors d’aleshores.

Durant la dècada dels anys noranta del segle passat devien morir els darrers testi-

monis oculars del bisbe Torras, que encara van ser a temps a declarar en el procés

informatiu supletori.

Què podríem dir de Torras i Bages en poques paraules? El mateix que es va dir ran de

la seva mort aquell 7 de febrer de 1916: «sancte vixit, sanctissime obiit». El seu sar-

còfag, dissortadament profanat en 1936 i que ja no conté íntegres les seves despulles

mortals, fa que la seva presència sigui encara més espiritual, i potser ell se n’alegraria,

home com era que vivia les vint-i-quatre hores del dia aferrat al sobrenatural. S’han

omplert volums i més volums, i més se’n podrien omplir, per estudiar les diverses i

riquíssimes facetes de la seva polièdrica personalitat. Però ara, brevitatis causa, res no

trobo tan encertat i sintètic com el que d’ell digué l’il·lustre jesuïta P. Ignasi Casanovas:

Al bisbe de Vic digueu-li doctor, digueu-li filòsof, digueu-li savi, digueu-li conseller, cla-

rivident, home total, digueu-li Patriarca i orientador del nostre poble: sempre us queda

una aurèola al seu voltant, com una resplendor que no es deixa tancar per cap cercle,

sinó que els tanca tots fins a escampar les seves radiacions per l’infinit. En veritat

aquest és el sentiment de tothom: del bisbe de Vic, no direm res de les seves extraordi-

nàries qualitats mentre no diguem que era un sant.

L’any 1979 el venerat bisbe Ramon Masnou, deixeble en tot de Torras i Bages, em va

nomenar postulador de la causa torrasiana pel fet de ser prevere vigatà resident a

Roma, tot i que jo tenia ben senyalada la meva feina en el camp de la música sacra.

Vaig, però, treballar-hi amb entusiasme, i amb entusiasme em vaig endinsar en la vida

i l’obra del gran bisbe per acabar enamorant-me’n, ell que és «os dels nostres ossos i


134

carn de la nostra carn». L’any 1992 el papa sant Joan Pau II va signar el decret de les

seves virtuts heroiques; d’ençà de l’any 1931 en què s’inicià el procés diocesà havien

passat 61 anys. El reconeixement de les virtuts heroiques ve a ser ja una declaració

oficial de santedat, la primera aurèola. Però de 1992 fins a la data present s’han escolat

24 anys sense que hàgim pogut evidenciar un miracle esclatant obtingut per inter-

cessió de Torras i Bages, un miracle que obriria el camí de la beatificació, o segona

aurèola, pas previ per a atènyer la tercera, o sigui la canonització.

Què passa, doncs? <¡És que Torras i Bages, en la seva profunda humilitat i menyspreu

per l’estil «pompàtic», com deia ell mateix, ell que anava amb pectoral de llautó i li

penjava el rellotge d’un cordó negre, és ell que potser no ens vol donar el gust de

veure’l als altars?

<¡O bé és que nosaltres no sabem arrencar el miracle, o no el sabem fer demanar a la

gent, imbuïts potser d’un naturalisme que ell, ja en el seu temps, estigmatitzava i avor-

ria? Què diria, doncs, si visqués ara! Ja vaig insinuar en una conferència, en 1994, que,

entre les causes que havien retardat el procés en els anys immediats del postconcili,

calia comptar-hi «una mena d’ensopiment envers la santedat oficialment reconeguda»,

expressió bon xic eufèmica, ja que s’han donat casos de franca aversió, si no d’oberta

hostilitat. No, el bisbe Torras no mereix que se li faci aquesta mala passada, i menys de

part de capellans. Que la seva causa tiri endavant recau principalment damunt de les

nostres espatlles; no tenim congregacions o famílies religioses que l’empenyin, com elles

ho saben fer. I que consti que no és una qüestió de diners: les despeses a què vaig haver

de fer front en una fase important del procés, puc assegurar que van ser modestes, jus-

tes. El bon Dr. Miralda, al cel sia, em deia que potser convenia untar una mica els engra-

natges amb alguna llepolia vigatana; m’hi vaig oposar sempre, i he de dir que tothom va

fer la seva feina de manera honesta i eficaç. No és qüestió de diners, sinó d’oració.

De vegades em demano si no és una característica del nostre tarannà una certa dèria

de «desmitificar», amb el risc de crear el mite de la desmitificació. D’una banda, admi-

rem del nostre poble la sobrietat i l’estar renyit amb retòriques buides i exageracions

hiperbòliques i ditiràmbiques, i el nostre Venerable és un exponent de relleu d’aquesta

nostra manera de ser i de fer; però, de l’altra, sovint caiem en el vici de la mesquinesa,

d’una mena de gasiveria espiritual que ni defuig, manta vegada, de recórrer als mit-

jans més corrosius i blasmables.


135

Que aquest centenari de la santa mort de Torras i Bages ens esperoni a valorar cada

dia més la gràcia concedida a la nostra Església diocesana d’haver tingut com a Pare i

Pastor un home d’una santedat extraordinària, per bé que normalíssima, del qual s’ha

pogut dir: «Omnia bene fecit.» Nodrim-nos de la seva doctrina perenne, sempre actual,

sempre moderna, ja que es fonamenta en les realitats que no es marceixen. D’entrada

la seva lectura ve una mica costa amunt, però et vas adonant que és com el pa de

pagès, aquells pans de dos quilos, espessos però gustosos, nutritius i de llarga dura-

da, dels quals ja no queda memòria. Que no es perdi, en canvi, la memòria de Torras

i Bages! Si això arribava a passar, seria un toc de funeral. Que no es perdi tampoc la

memòria d’aquell bisbe enterrat al seu costat, el bisbe que ens va ordenar, i que no

dubto a dir que era de la fusta de Torras i Bages. El que passa és que sovint convivim

amb sants i ni tan sols ens n’adonem, i fins s’esdevenen miracles a costat nostre i no

hi parem esment.

Acabo amb les paraules dels nostres bisbes; són de l’any 1996, però són actuals, i avui

han de tenir per a nosaltres una ressonància especial: No hem de vacil·lar a acudir a la

intercessió del Dr. Torras en les nostres necessitats humanes —malalties, defallences,

problemes materials i espirituals— per tal que pugui manifestar-se l’ajut de Déu de

manera extraordinària i possibilitar, si aquesta és la voluntat divina, la seva prompta

beatificació i canonització. La vida i l’obra del Ven. Torras i Bages ja constitueixin una

mena de miracle moral, i el nostre poble prou li ha teixit una corona d’immortalitat.

Però per a obtenir el reconeixement oficial de la seva santedat, cal seguir la via oficial.

Continuem, doncs, el camí i procurem merèixer, no un, sinó molts miracles per inter-

cessió del nostre gran bisbe.

Vic, 22 de març del 2016

Valentí Miserachs, prev.

Postulador

El sentit de l’exposició

En plantejar-nos com s’havia de desenvolupar, què havia de dir i com havia de ser

l’exposició divulgativa i d’homenatge al bisbe Josep Torras i Bages, en el centenari de

la seva mort, i en el marc del projecte Episcopus, vam tenir present un seguit de qües-

tions, que van anar-nos portant al resultat que avui podem inaugurar.


136

—Havíem de tenir present, primer, que és una exposició ubicada en un lloc molt concret

i condicionat: dins una catedral, en un espai de silenci, i també dins un circuit turístic.

—Havíem de tenir present que és una activitat complementària d’altres projectes i

espais:

—Un espai de devoció —la tomba.

—Un gruix de documentació rigorosa —el libre.

—Una altra exposició dedicada a Torras i Bages, itinerant, que demà s’inaugura a Igua-

lada, més artística, centrada en l’àlbum del Cercle artístic de Sant Lluc.

—Unes jornades d’estudi dedicades al Bisbe, organitzades per l’Institut Superior de

Ciències Religioses.

—Teníem present també que l’exposició havia de ser comprensible per al turista en

general, que és un dels principals destinataris de l’exposició.

—Vam veure també que tenim molt pocs objectes relacionats amb Torras i Bages, a

part de la documentació. Durant la guerra civil es van cremar, al Palau Episcopal, els

objectes personals del bisbe. Els que es van salvar els podem veure aquí avui.

—I també vam estar molt positivament condicionats per un «petit miracle». El bisbe

Romà deia, en la presentació del llibre fa unes setmanes, que feia falta que el bisbe

Torras fes un miracle. Jo crec que ja n’ha fet un de petit, que segur que no compta,

però que ens ha anat molt bé: per a aquesta exposició hem comptat íntegrament amb

les vitrines procedents de la magnífica exposició temporal «Viatjar a l’edat mitjana»,

del Museu Episcopal. Sense aquesta gran aportació material, una exposició d’aquestes

dimensions no hauria pas estat possible.

Tot plegat ha donat com a resultat una exposició divulgativa, organitzada en cinc ca-

pítols molt senzills en contingut:

—Biografia.

—Home d’Església.

—Home del seu temps.

—El bisbe dels artistes.

—Torras i Bages i Sert.


137

Hem volgut encapçalar cada capítol amb una citació del mateix bisbe, llevat de la

citació del primer capítol, on hem posat una citació de Mn. Josep Dachs, que havia

estat el seu secretari: «Torras i Bages tenia la fúria de la veritat.» Crec que és una

frase que immediatament dóna color i llum a tota l’exposició i ens fa veure el bisbe

d’una altra manera.

En ser una exposició dins la catedral, ens hem quedat amb les ganes de donar més

projecció al capítol dedicat al bisbe i Sert, que donaria per a molt: el sentit de l’art,

atreviment amb la novetat, projecte artístic notable, repercussió de les pintures fetes

en els anys vint, evolució del discurs iconogràfic… Però fer-ho hauria distorsionat el

contingut de l’exposició. Ho deixarem per a una altra ocasió.

Segurament que a la gent que som avui aquí, l’exposició no ens dirà gran cosa de nou.

Esperem, però, que la trobeu prou il·lustrativa, i que serveixi als visitants neòfits per a

descobrir una figura cabdal en la història del nostre bisbat i del nostre país.

Gràcies.

Dani Font,

Comissari

TROBADA DEL CLERGAT CATALÀ A VIC AMB MOTIU DEL CENTENARI DE LA MORT

DEL BISBE TORRAS I BAGES

«Parlaré molt bé del lliurament del clergat català al Sant Pare», va afirmar el cardenal

Beniamino Stella en acabar la magna missa concelebrada a la catedral de Vic el prop-

passat dilluns 11 d’abril.

Vic va ser l’escenari de trobada interdiocesana de preveres de tot Catalunya

en aquest Any de la Misericòrdia, amb motiu del centenari de la mort del bisbe

Torras i Bages. Tot el clergat català estava convocat a la jornada pels bisbes

catalans i hi van participar uns 450 sacerdots, encapçalats per l’episcopat de

Catalunya en ple i presidits pel cardenal Beniamino Stella, prefecte de la Sagra-

da Congregació per al Clergat i vingut expressament de Roma per a l’ocasió. Més

concretament, assistiren a la jornada l’arquebisbe de Tarragona i president de la


138

CET, Jaume Pujol; el bisbe de Vic, Romà Casanova; l’arquebisbe de Barcelona i vi-

ce-president de la CET, Joan Josep Omella; l’arquebisbe-bisbe d’Urgell i secretari

de la CET, Joan-Enric Vives; el bisbe de Girona, Francesc Pardo; el bisbe de Lleida,

Salvador Giménez; el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés; el bisbe de

Solsona, Xavier Novell; el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz; el bisbe de Tor-

tosa, Enric Benavent; l’arquebisbe emèrit de Barcelona, cardenal Lluís Martínez

Sistach; els bisbes auxiliars de Barcelona i Terrassa, Sebastià Taltavull i Salvador

Cristau, i els bisbes emèrits de Girona, Jaume Camprodon i Carles Soler Perdigó, i

el bisbe emèrit de Solsona, Jaume Traserra; l’abat de Poblet, Octavi Vilà, i el prior

de Montserrat, Ignasi M. Fossas.

Torras i Bages: admirable punt de referència

La jornada va començar al matí al teatre L’Atlàntida. L’arquebisbe de Tarragona i pri-

mat, Mons. Jaume Pujol, va definir Torras i Bages com un «admirable punt de referèn-

cia, que forma part del patrimoni català de santedat» i va afegir que «la seva saviesa

pastoral il·lumina els reptes d’avui».

Després d’un vídeo biogràfic sobre la figura del qui fou bisbe de Vic, el cardenal

Stella féu una conferència dedicada als sacerdots, insistint en els ensenyaments


139

del papa Francesc referents a la predicació, la confessió i la fraternitat. Stella

va reivindicar la pràctica activa de la misericòrdia: «A vegades, en la predicació,

la misericòrdia es dóna per suposada. Però potser cal explicar-la més i incorpo-

rant-la a la quotidianitat», assenyalà el cardenal. Beniamino Stella ho aprofità per

a fer una reflexió sobre la importància de la misericòrdia i recordà als sacerdots

presents a la sala que cal «tornar» a l’amor primer recordant per a què han estat

cridats a servir Déu. Segons el cardenal, ha arribat l’hora d’anunciar l’Evangeli

«d’una nova manera», utilitzant la misericòrdia. De fet, per a Stella, «cada contacte

amb el poble és una oportunitat per a poder ser misericordiosos». El cardenal tam-

bé va criticar el consumisme en què viu la societat actual, també els sacerdots, féu

una crida a la fraternitat episcopal i, per últim, va demanar un esforç als clergues

per mantenir el seu compromís amb la confessió dels feligresos: «Cada vegada

més, hi ha fidels que es volen confessar i no poden fer-ho», digué el cardenal. «Que

no faltin un parell d’hores durant el cap de setmana perquè aquells que ho vulguin

es puguin reconciliar amb Déu.»

Torras i Bages: exemple de genuïna romanitat

Al migdia va tenir lloc la gran concelebració de l’Eucaristia a la catedral de Sant

Pere de Vic. En la salutació inicial, Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, posà Tor-


140

ras i Bages com un «exemple de la genuïna romanitat, comunió amb el Papa, que

sempre ha expressat l’Església a Catalunya». Casanova destacà la «consistència»

del Dr. Torras, «un home d’una sola peça, per a viure i proclamar la veritat i la ca-

ritat». I, adreçant-se als presents, el bisbe de Vic destacà que «amb la presència de

l’Episcopat de Catalunya avui fem un reconeixement heroic del seu servei a l’Es-

glésia; un pastor que va posar al centre la persona, amb una gran generositat en-

vers els pobres i amb una gran capacitat de diàleg amb la cultura del seu temps».

Per últim, Casanova que definí Torras i Bages com una «anella fulgurant», afirmà

que la seva fama de santedat continua viva i expressà l’anhel que apareguin els

signes perquè pugui ser canonitzat.

Per la seva banda, el cardenal Stella es referí a la persecució que sofreixen els cris-

tians d’arreu del món i féu un examen de consciència als sacerdots pel que fa a les

temptacions del poder, de la vanitat, l’amor al diner, la rutina buida i funcionarial i la

mundanitat.

La missa, que comptà amb pregàries per la situació dels refugiats i per les vocacions

sacerdotals, serví per a estrenar nous ornaments litúrgics a la catedral, dissenyats a

Igualada. Amb el cant del Virolai es posava fi a l’acte litúrgic, culminant la jornada amb

un multitudinari dinar al recinte firal del Sucre.


141

Conferència Cardenal Stella

Ministerio pastoral y misericordioso

(Vic, 11 de abril de 2016)

Beniamino Card. Stella

Introducción

(Eminencia), Excelencias, queridos sacerdotes y diáconos y hermanos todos. Agradezco

la oportunidad que me brindan de poder compartir con ustedes esta Jornada

Sacerdotal con motivo del centenario de la muerte del que fue obispo de Vic, el vene-

rable Josep Torras i Bages.

El papa Benedicto XVI insistió durante su magisterio en el peligro que supone para

la fe el relativismo y sus consecuencias, desde un plano doctrinal y reflexivo. Por su

parte, el papa Francisco ha apuntado a las formas concretas y cotidianas que adop-

ta este relativismo, tanto dentro como fuera de la Iglesia, y que podríamos llamar

«mundanidad»1; una mundanidad que conduce a la «tristeza individualista» en la que

vive hoy nuestro mundo e, incluso, a veces nuestra Iglesia. Así, el papa Francisco, al

convocar un «Año de la Misericordia», nos exhorta a renovar el encuentro personal

con Jesucristo, fuente de la verdadera alegría. Llevar con alegría la Buena Noticia del

amor incondicional de Dios ha sido y es la misión de la Iglesia.

Quisiera compartir con ustedes una reflexión sobre la importancia de la miseri-

cordia en cada uno de los tres munera o tres funciones2 —enseñar, santificar y

guiar—, que constituyen la misión del obispo y del presbítero, y de la que participa

también, por el sacramento del orden, el diácono. Para ello me serviré de algunas

enseñanzas, sin duda conocidas, que el papa Francisco nos ha ofrecido en estos

tres años de servicio a la Iglesia Universal como sucesor del Apóstol Pedro y como

Obispo de Roma.

1. Cf. EG 93-97.2. «Los presbíteros son, en la Iglesia y para la Iglesia, una representación sacramental de Jesucristo Cabeza y Pastor, proclaman con autoridad su palabra; renuevan sus gestos de perdón y de ofrecimien-to de la salvación, principalmente con el Bautismo, la Penitencia y la Eucaristía; ejercen, hasta el don total de sí mismos, el cuidado amoroso del rebaño, al que congregan en la unidad y conducen al Padre por medio de Cristo en el Espíritu» (PDV 15).


142

1.– Anunciadores de la Misericordia

1.1.– El sacerdote escucha y acoge la Palabra de Dios

Para todo bautizado y, cómo no, también para aquellos que han sido sellados con el

sacramento del orden, es necesaria una acogida de la Palabra de Dios revelada. En

ella, en primer lugar y ante todo, se nos hace presente el amor y la misericordia que

Dios tiene con cada uno de nosotros. Como recordaba el Papa en una celebración de

la santa misa cotidiana en Santa Marta: «Dios nos precede en el amor, un amor eterno

que se manifiesta en su Hijo, venido para salvarnos»3. Solo sobre este amor, al que

hemos de volver continuamente, podemos construir nuestra vida cristiana y nuestro

ministerio sacerdotal.

La fe es para todo creyente la respuesta agradecida a un amor primero, un amor que

nos precede y que nos acompaña a lo largo de toda nuestra vida. El papa Francisco nos

recordaba en otra meditación que este primer amor «no se olvida nunca. Y esto vale

también para los obispos y los sacerdotes, que deben siempre recordar la belleza de

su primer encuentro con Jesús. Y deben después ser pastores que siguen paso a paso

al Señor, sin preocuparse de cómo terminará su misma vida»4.

Es, por tanto, necesario que los sacerdotes volvamos continuamente al «amor pri-

mero» (cf. Ap 2,4), recordando de dónde hemos sido llamados y para qué hemos

sido llamados. En este encuentro, que podríamos llamar «primordial» o «primero»,

el Santo Padre destaca la importancia de dejarse sorprender por Dios5, pues todo

encuentro con la Palabra viva es tan eficaz que suele «superar nuestras previsiones

y romper nuestros esquemas»6.

Consecuencia de este encuentro y de esta acogida sincera del amor que sale a

nuestro encuentro es la alegría7, que brota del corazón que se sabe querido, amado

3. Cf. FRANCISCO, Meditazione mattutina nella cappella della Domus Sanctae Marthae, giovedì, 8 gen-naio 2015, L’Osservatore Romano, CLV, n. 005, Ven., 09/01/2015.4. Cf. FRANCISCO, Meditazione mattutina nella cappella della Domus Sanctae Marthae, venerdí, 6 giugno 2014, L’Osservatore Romano, CLIV, n. 128, Sab., 08/06/2014.5. Cf. MV 25.6. EG 22.7. «Si acogemos esta Palabra, que es Jesucristo, palabra encarnada, el Espíritu Santo nos transforma, ilumina nuestro camino hacia el futuro, y da alas a nuestra esperanza para recorrerlo con alegría» (LF 7).


143

y perdonado por Dios. Este gozo profundo es la garantía del encuentro sincero con

el Señor.

En su carta Misericordiae vultus, con la que el Papa ha convocado el Jubileo de la

Misericordia, nos recuerda que para ser «capaces de misericordia […] debemos en

primer lugar colocarnos a la escucha de la palabra de Dios»8, pues solo quien tiene

experiencia del amor incondicional de Dios en su vida y de su perdón constante

podrá anunciar y testimoniar este amor y esta misericordia a los demás. Es inte-

resante destacar la insistencia del papa Francisco en el hecho de que la Palabra es

siempre una llamada a salir de la «propia comodidad y atreverse a llegar a todas las

periferias»9 necesitadas de la luz del Evangelio.

1.2.– El sacerdote anuncia con gozo la misericordia

La consecuencia de acoger con espíritu humilde la Palabra de Dios, su llamada, no

puede ser otra que la de responder con la entrega de todo lo que somos, poniéndonos

al servicio del anuncio de esta Buena Noticia a los demás. En el reciente Congreso

internacional, celebrado en Roma con ocasión del décimo aniversario de la encíclica

Deus caritas est, el Santo Padre afirmaba: «La historia de la Iglesia […] es una historia

de caridad. Es la historia del amor que hemos recibido de Dios y debemos llevar al

mundo: esta caridad recibida y dada es el fundamento de la historia de la Iglesia y de

la historia de cada uno de nosotros»10.

A su vez, en la carta de convocatoria del Jubileo, nos recordaba que el Año de la

Misericordia se convoca con ocasión del cincuenta aniversario del Concilio Vaticano

II y que en dicho Concilio los Padres reunidos: «…habían percibido intensamente,

como un verdadero soplo del espíritu, la exigencia de hablar de Dios a los hombres de

su tiempo de un modo más comprensible. Derrumbadas las murallas que por mucho

tiempo habían recluido a la Iglesia en una ciudadela privilegiada, había llegado el

tiempo de anunciar el Evangelio de un modo nuevo»11. Y esa forma nueva, que en

8. MV 13.9. EG 21.10. FRANCISCO, Discurso a los participantes en un congreso internacional sobre la encíclica «Deus caritas est» de Benedicto XVI, en el X aniversario de su publicación, Ciudad del Vaticano, viernes 26 de febrero de 2016.11. MV 4.


144

esencia es la de siempre, no es otra que anunciar y testimoniar la misericordia que

Dios tiene con nosotros:

…llevar una palabra y un gesto de consolación a los pobres, anunciar la liberación a

cuantos están prisioneros de las nuevas esclavitudes de la sociedad moderna, restitu-

ir la vista a quien no puede ver más porque se ha replegado sobre sí mismo, y volver

a dar dignidad a cuantos han sido privados de ella12.

Ese amor que Dios tiene por el hombre y manifiesta a través de Jesucristo, la Palabra

hecha carne, es la Verdad, una verdad de la cual la Iglesia «se hace sierva y mediadora

ante los hombres»13. Amor y verdad no se pueden separar, se necesitan mutuamen-

te14. El sacerdote con su vida, con sus obras y con su palabra, está llamado a ser testi-

go de la verdad. No estamos en posesión de la verdad —autorreferencialmente—, sino

al servicio de la verdad que se nos ha revelado en Jesucristo15.

Si el papa Benedicto XVI nos invitaba a reflexionar sobre cómo a veces damos por hecho

y presuponemos la fe, el papa Francisco parece querer recordarnos que, a veces, también

en nuestra predicación, damos por supuesta la misericordia, cuando en realidad, hemos

de anunciarla explícitamente, con la intención de despertar en los demás el deseo de

acercarse a Cristo, fuente inagotable de misericordia. Este servicio a la verdad en el que

anunciamos la misericordia de Dios, lo ejercemos de varias maneras en nuestro minis-

terio, principalmente a través de la predicación de la Palabra de Dios, en sus diversas

formas: la homilía, la catequesis, la enseñanza en la escuela, los medios de comunicación

y, por supuesto, la enseñanza a través del «libro no escrito» que es la propia vida.

Me refiero brevemente a dos formas de llevar a cabo este anuncio: la homilía, inhe-

rente al ministerio recibido, y la catequesis, «deber propio y grave, sobre todo de los

pastores de almas»16:

12. MV 16.13. Cf. MV 12.14. Cf. LF 27.15. «La fe, sin verdad, no salva, no da seguridad a nuestros pasos. Se queda en una bella fábula, proyección de nuestros deseos de felicidad, algo que nos satisface únicamente en la medida en que queramos hacernos una ilusión. O bien se reduce a un sentimiento hermoso, que consuela y entusias-ma, pero dependiendo de los cambios en nuestro estado de ánimo o de la situación de los tiempos, e incapaz de dar continuidad al camino de la vida» (LF 24).16. CIC, can. 773.


145

a) La homilía, a la que el Papa dedica un apartado de su exhortación Evangelii gau-

dium17, y que forma parte de la celebración litúrgica, tiene una gran importancia los

domingos y días festivos, y también cada día. Esta forma de predicación es expresión

del diálogo de amor que Dios tiene con su pueblo, con su esposa. En ella, la Iglesia,

como una madre habla a sus hijos, haciendo presente el amor de Dios. Antes que dar

grandes lecciones doctrinales, morales o exegéticas, hemos de predicar hablando al

corazón de los hombres, llevando el bálsamo de la misericordia a quienes están heri-

dos por el pecado, los miedos o la desesperanza.

Para predicar a nuestras gentes, hemos de conocerlas, saber de sus necesidades, de

sus gozos y sufrimientos concretos. Así, será más fácil que la Palabra de Dios, viva y

eficaz, llegue a sus corazones y la puedan acoger. A este respecto, les recomiendo, si

no lo hubieran hecho ya, una lectura serena del Directorio homilético, publicado en

2014 por la Congregación para el Culto Divino y la Disciplina de los Sacramentos.

b) En cuanto a la catequesis, ésta, como indica incluso el Código de Derecho Canónico, es

necesaria para que «la práctica de la vida cristiana se haga viva, explícita y operativa»18.

Es por ello que hemos de trabajar para recuperar y cuidar la catequesis parroquial, a

todos los niveles, no sólo la catequesis de niños, para prepararlos a recibir los sacramen-

tos de la iniciación cristiana, o el breve curso preparatorio para el matrimonio. También

los padres de familia, los jóvenes e incluso nosotros mismos, necesitamos de la cate-

quesis, a modo de formación continua, que nos refresque los contenidos principales de

la fe, y que ésta se lleve a cabo de una forma cercana y sencilla19.

Y para que la catequesis toque el corazón de quien escucha, nos recuerda el Papa, ha

de ponerse en el centro de esta el kerygma20, el anuncio del amor de Dios, un amor

misericordioso y fiel, previo a la enseñanza doctrinal o moral. Se trata de presentar

ante el oyente al mismo Cristo, muerto y resucitado por amor al Padre y a nosotros,

que nos regala su Espíritu. Por eso, toda formación cristiana es «ante todo la profun-

dización del kerygma que se va haciendo carne cada vez, más y mejor, que nunca deja

17. Cf. EG 135-144.18. CIC, can. 773.19. Sirvan de ejemplo las catequesis que ha desarrollado el papa Francisco sobre «el matrimonio y la familia» durante el año 2015, en la audiencia de los miércoles, que son sencillas, cercanas y capaces de despertar el deseo de poner por obra lo que allí se anuncia. 20. Cf. EG 166.


146

de iluminar la tarea catequética, y que permite comprender adecuadamente el sentido

de cualquier tema que se desarrolle en la catequesis»21.

2.– Celebramos la misericordia

El sacerdote, consciente de llevar «un tesoro en vaso de barro» (cf. 2Cor 4,7), entrega

su vida al Señor para que este, por medio de los signos sacramentales, haga partícipe

al pueblo de Dios de la gracia y de la vida divina. Como nos recuerda la exhortación

Pastores dabo vobis, los sacerdotes «renuevan sus gestos de perdón y de ofrecimiento

de la salvación, principalmente con el bautismo, la penitencia y la Eucaristía»22. Jesús

bendice, cura, sana, consuela y fortalece a su Pueblo por medio de los sacramentos.

En cada uno de ellos se realiza un acto de misericordia de Dios hacia el hombre. En

el bautismo somos regenerados y adoptados como hijos y herederos de las prome-

sas de su reino. En la confirmación, ante todo, Dios confirma el don irrevocable de

su amor y de su misericordia y nos capacita para ser testigos de él ante el mundo.

El sacramento de la reconciliación, renueva nuestro bautismo y sella en nosotros el

abrazo del Padre al hijo que retorna a casa, a la vida de la gracia, haciéndole expe-

21. EG 165.22. PDV 15.


147

rimentar el perdón y la paz. En la Eucaristía nos configuramos con Cristo, muerto y

resucitado, que se hace compañero de camino y alimento para nuestras vidas. Con

la unción de los enfermos se hace presente el amor preferencial de Dios por los

débiles, los enfermos, los ancianos, experimentando el consuelo y la fortaleza de

su amor. La ordenación nos configura con Jesucristo, el Buen Pastor, para realizar

en su persona y en su nombre sus mismas acciones salvíficas; y, por último, en el

sacramento del matrimonio se expresa públicamente, ante la Iglesia y ante la soci-

edad, la fidelidad irrevocable del amor de Cristo por su Iglesia, a la que se entregó

hasta dar la vida por ella.

Además, somos conscientes que el ser llamados a «estar» con él (cf. Mc 3,14) es, ante

todo, un acto de infinita misericordia por parte de Dios, pero sabemos también que

cada palabra, cada gesto, así como nuestra misma presencia en medio del pueblo, es

ya una ocasión para testimoniar la misericordia que Dios tiene con los hombres. Un

sacerdote que busca el encuentro, la acogida, que sabe escuchar, que es compasivo

será un signo visible y, por qué no, eficaz, de Jesucristo, el Buen Pastor. Seguro que

detrás de nuestro propio itinerario vocacional encontramos sacerdotes concretos que

nos han acompañado y que, con su forma de predicar, de celebrar los sacramentos y

de estar con la gente, nos han enseñado a seguir al Señor.


148

Si en todos los sacramentos se celebra y se actualiza la misericordia de Dios, a

través del Misterio Pascual de Jesucristo, es en el sacramento de la penitencia y

en el de la Eucaristía, donde habitualmente celebramos este amor y, como sacer-

dotes, lo podemos ofrecer a todos. Por eso, me detengo brevemente en cada uno

de ellos.

2.1.– El sacramento de la reconciliación

El Papa Francisco, a lo largo de su ministerio, pero especialmente en este Año de

la Misericordia, no cesa de hablar del sacramento de la confesión. Así, en la bula

de convocatoria del Jubileo, dirigiéndose a los ministros de este sacramento, nos

recuerda:

Ser confesores no se improvisa. Se llega a serlo cuando, ante todo, nos hacemos noso-

tros penitentes en busca de perdón. Nunca olvidemos que ser confesores significa

participar de la misma misión de Jesús y ser un signo concreto de la continuidad de

un amor divino que perdona y que salva23.

Las características que ha querido que tuvieran los «misioneros de la misericordia»24

nos pueden servir también a cada uno de nosotros para el ejercicio cotidiano del

ministerio de la reconciliación. Simplemente las enumero:

· Ser signo vivo de cómo el Padre acoge a cuantos acuden buscando el perdón.

· Ser artífices para todos, sin excluir a nadie, de un encuentro lleno de humanidad,

fuente de liberación, rico en responsabilidad para superar obstáculos y reemprender

la vida nueva del bautismo.

· Dejarse conducir por las palabras del Apóstol: «Dios ha encerrado a todos en la deso-

bediencia, para ser misericordioso con todos» (Rm 11,32).

· Ser predicadores convincentes de la misericordia.

· Anunciar la alegría del perdón.

· Ser, por último, confesores acogedores, amables, compasivos y atentos especialmente

a las situaciones difíciles de cada persona.

23. MV 17.24. Cf. MV 18.


149

Son significativas las palabras que el Santo Padre dirigía a los participantes en el con-

greso celebrado el pasado mes de noviembre en Roma con motivo de los cincuenta

años de Presbyterorum ordinis y Optatam totius:

El bien que los sacerdotes pueden hacer nace sobre todo de su cercanía y de un tierno amor

a las personas. No son filántropos o funcionarios, los sacerdotes son padres y hermanos. La

paternidad de un sacerdote hace mucho bien. Cercanía, entrañas de misericordia, mirada

amorosa: hacer experimentar la belleza de una vida vivida según el Evangelio y el amor de

Dios que se hace concreto también a través de sus ministros. Dios que nunca rechaza. Y

aquí pienso en el confesionario. Siempre se pueden encontrar caminos para dar la absolu-

ción. Acoger bien. Pero algunas veces no se puede absolver […]. Si no puedes dar la absolu-

ción, explica diciendo: «Dios te ama inmensamente, Dios te quiere mucho. Para llegar a Dios

hay muchos caminos. Yo no te puedo dar la absolución, te doy la bendición. Pero vuelve,

vuelve siempre aquí» […], y ese hombre o esa mujer se marcha lleno de alegría porque ha

encontrado el icono del Padre, que no rechaza nunca; de una forma o de otra lo abrazó25.

2.2.– El sacramento de la Eucaristía

La Eucaristía es el encuentro con Cristo presente realmente con el acto supremo de amor,

el don de sí mismo; es una entrega en cumplimiento de la voluntad del Padre, capaz de

hacerlo resurgir de la muerte y generar en nosotros una nueva vida, como resucitados26.

El Papa nos recuerda que la Eucaristía es un acto de memoria, pues en la Eucaristía

celebramos el memorial de nuestra salvación. Es interesante la llamada que el Santo

Padre nos hace a ejercitar la «memoria» como una dimensión de la fe –él la llama «deu-

teronómica»—, una gracia que hemos de pedir y que en cada Eucaristía nos introduce

en la Pascua, despertando en nosotros «una memoria agradecida» porque experimenta-

mos en nuestra propia carne que la misericordia del Señor es eterna (cf. Sal. 136).

Además, la Eucaristía acerca el mundo visible al invisible, el hombre, necesitado de mi-

sericordia, al Padre misericordioso. Así, «en la Eucaristía aprendemos a ver la profundi-

25. FRANCISCO, Discurso a los participantes en un congreso organizado por la Congregación para el Clero; con ocasión del 50 aniversario de los decretos conciliares «Optatam totius» y «Presbyterorum ordinis», Vaticano, 20 de noviembre de 2015. 26. Cf. LF 44.


150

dad de la realidad. El pan y el vino se transforman en el Cuerpo y Sangre de Cristo, que

se hace presente en su camino pascual hacia el Padre: este movimiento nos introduce,

en cuerpo y alma, en el movimiento de toda la creación hacia su plenitud en Dios»27.

En su última encíclica, Laudato si’, el Papa se refiere a la Eucaristía en términos de

gran belleza al afirmar que en ella «ya está realizada la plenitud, y [ésta] es el centro

vital del universo, el foco desbordante de amor y de vida inagotable. […] La Eucaristía

une el cielo y la tierra, abraza y penetra todo lo creado. El mundo que salió de las ma-

nos de Dios vuelve a él en feliz y plena adoración»28.

Les invito, y también me invito, a hacer de nuestra Eucaristía de cada día una memo-

ria agradecida, por la fidelidad del Señor en nuestros años de ministerio, por la historia

de salvación que ha realizado en la Iglesia y en cada uno de nosotros. ¡Qué importante

y cuanto bien nos hace a los sacerdotes, la memoria agradecida de la historia personal

de salvación que Dios está realizando con cada uno de nosotros, de cada etapa de

nuestro camino vocacional y de nuestro ministerio!

27. LF 44.28. LS 236.


151

Y este agradecimiento no hemos de hacerlo sólo individualmente sino, también y

principalmente, como miembros de un único presbiterio y de una Iglesia particular.

Una memoria que nos haga proclamar cada día con el salmista: «Cantaré eternamente

la misericordia del Señor» (Sal 88).

3.– Vivimos la misericordia

Una tercera dimensión de nuestro ser sacerdotal es la del gobierno pastoral. Nos recuerda

Juan Pablo II que los sacerdotes «ejercen hasta el don total de sí mismos el cuidado amoro-

so del rebaño»29. En la cultura y en la sociedad actual resulta difícil hablar de «autoridad»

y no es extraño percibir una desconfianza grande de la gente hacia las instituciones, tam-

bién hacia la Iglesia católica. En ocasiones, la autoridad de la Iglesia se ha visto empaña-

da por el comportamiento de alguno de sus miembros; otras veces, se han cuestionado

muchas cosas desde dentro de la misma Iglesia y, también, desde fuera, produciendo un

rechazo, en alguna ocasión justificado, muchas otras veces no, hacia su misión.

Si no nos anunciamos a nosotros mismos, ni somos dueños de la verdad ni de las acci-

ones salvíficas de Cristo, tampoco poseemos la autoridad sobre el pueblo de Dios que

se nos ha encomendado, como «un poder» que debamos ejercer arbitrariamente. Todo

lo contrario, nuestra consagración y nuestra vida son el instrumento elegido por Dios

para ponerlo al servicio del pueblo, de la Iglesia, de los hombres, siguiendo el ejemplo

de Cristo que nos dice: «Yo estoy en medio de vosotros como el que sirve» (Lc 22,27).

De ahí que nuestra misión, no sea otra que la de «lavar los pies» a nuestros hermanos,

sentarles a la Mesa del Señor y servirles el verdadero Alimento, para que tengan vida

y vida abundante (cf. Jn 10,10).

Les señalo brevemente algunos aspectos que el Papa ha querido poner de relieve que

nos pueden ayudar a vivir nuestro ministerio desde la misericordia.

3.1.– Ser para los demás

En la homilía de su primera Misa Crismal, el Santo Padre nos recordaba que «la unción

[…] no es para perfumarnos a nosotros mismos, ni mucho menos para que la guar-

29. PDV 15.


152

demos en un frasco, ya que se pondría rancio el aceite […] y amargo el corazón»30.

Hemos sido ordenados, hemos sido ungidos para servir a un Pueblo, nuestro sacerdo-

cio es, por tanto, ministerial, en el sentido más auténtico de la palabra. El sacerdote

es, ante todo, el ser para los demás. Por eso, la Iglesia, y de forma especial el ministro

ordenado, «vive un deseo inagotable de brindar misericordia, fruto de haber experi-

mentado la infinita misericordia del Padre y su fuerza difusiva»31.

Jesús aparece como referente de nuestra forma de ejercer la autoridad: «Un amor que

se dona y ofrece gratuitamente. Sus relaciones con las personas que se le acercan dejan

ver algo único e irrepetible. Los signos que realiza, sobre todo hacia los pecadores, hacia

las personas pobres, excluidas, enfermas y sufrientes llevan consigo el distintivo de la

misericordia. En él todo habla de misericordia. Nada en él es falto de compasión»32.

3.2.– Un ministerio en salida

No hemos recibido el ministerio sacerdotal para guardárnoslo sino para ejercerlo a

favor de los demás. La llamada a una «nueva» evangelización es siempre actual en la

Iglesia. Seguimos al Buen Pastor que sale a buscar la oveja perdida y que celebra una

fiesta cuando la encuentra. Se trata de una Iglesia con las puertas abiertas, también

las puertas físicas de los templos33, donde «costumbres, estilos, horarios, lengua,

estructuras…» sean un «cauce adecuado para la evangelización del mundo actual»34.

Una Iglesia —como nos recuerda el Pontífice— «accidentada, herida y manchada por

salir a la calle, antes que una Iglesia enferma por el encierro y la comodidad de afer-

rarse a las propias seguridades»35, una Iglesia, en definitiva «descentrada», donde el

centro lo ocupe Cristo, presente en la Palabra, en los Sacramentos y en cada persona,

que con su luz ilumina el camino de los hombres.

¿Cómo podemos retener el tesoro de la misericordia de Dios? ¿Cómo no llevarlo a

todos los rincones de nuestras parroquias y comunidades? Es el Maestro mismo quien

nos dice: lo que yo he hecho con vosotros, hacedlo vosotros también (cf. Jn 13,12.14).

30. FRANCISCO, Homilía en la Misa Crismal, Basílica Vaticana, Jueves Santo, 28 de marzo de 2013.31. EG 24.32. MV 8.33. Cf. EG 47.34. Cf. EG 27.35. EG 49.


153

3.3.– Una Iglesia pobre, entre los pobres

El papa Francisco nos recuerda con frecuencia que la opción por los pobres no es ni

debe ser para el cristiano una cuestión filosófica, política o sociológica, sino que prin-

cipalmente se trata de una categoría teológica. La «Iglesia pobre para los pobres»36

nace, por tanto, del dato revelado de Cristo, que «siendo rico se hizo pobre, para enri-

quecernos con su pobreza» (cf. 2Cor 8,9). ¿Puede haber acto de mayor misericordia?

El Papa nos llama la atención no sólo sobre la necesidad de atenderlos, también espiri-

tualmente, sino que con audacia nos invita a aprender de ellos, pues ellos son también

lugar de la revelación de Dios. Unido a este cuidado por los más pobres, hay en el men-

saje del Santo Padre una llamada constante a vivir sobriamente37, sin privilegios, para

no ser rehuidos por los que menos tienen. En la pasada Misa Crismal, el Papa nos recor-

daba que «estamos oprimidos pero no por amenazas ni empujones, como tanta pobre

gente, sino por la fascinación de mil propuestas de consumo que no nos podemos quitar

de encima para caminar, libres, por los senderos que nos llevan al amor de nuestros

hermanos, a los rebaños del Señor, a las ovejitas que esperan la voz de sus pastores»38.

36. EG 198.37. «La sobriedad que se vive con libertad y conciencia es liberadora. No es menos vida, no es una baja intensidad sino todo lo contrario» (LS 223).38. FRANCISCO, Homilía en la Misa Crismal, Basílica Vaticana, Jueves Santo, 24 de marzo de 2016.


154

3.4.– Signo de comunión entre nosotros

Un aspecto importante que quisiera también poner de relieve es el de la comunión

fraterna entre los miembros del presbiterio. La comunión es el don por el cual el Señor

hace que pueda experimentarse el amor entre aquellos que de por sí son diversos.

Esta comunión, por tanto, tiene un origen sacramental, y es, como todo en nuestro

ministerio, «don» y «tarea».

El otro, «nos pertenece» por el amor39. Si hemos recibido el mandato de cuidar de cada

persona, cuanto más hemos de hacerlo entre aquellos a los que nos une un mismo

vínculo sacramental. Por eso es necesario que cuidemos las formas de vida en común

que tengamos: la oración, el trabajo pastoral, e incluso el tiempo libre o el descanso,

ya que son también espacios de misericordia. Hoy, más que en otras épocas, es funda-

mental que nos cuidemos, que los obispos acojan y escuchen a sus sacerdotes y que

los sacerdotes se ayuden y acompañen entre ellos.

Conclusión

Tenemos la gracia de vivir el Año Jubilar de la Misericordia, durante el cual estamos

haciendo partícipes de la misma a nuestros hermanos, a la vez que también la experi-

mentamos nosotros. Ojalá este Año de la Misericordia nos indique el rumbo a seguir y

nos ayude a todos a crecer en la generosidad de nuestra entrega al plan de salvación

de Dios sobre el mundo.

No ha de faltar en nuestro ministerio una mirada tierna y profunda a la Virgen, «Reina

y Madre de misericordia», para aprender de ella a ser misericordiosos con todos,

comenzando por los que tenemos cerca, por nuestros fieles y por nuestros propios

hermanos en el ministerio. Ella acogió la Palabra sin condiciones, se puso en camino,

intercedió por el pueblo, estuvo al pie de la Cruz y tuvo la dicha de experimentar con

los Apóstoles, tras la resurrección del Señor, el nacimiento de la Iglesia.

39. «Los discípulos del Señor, unidos a Cristo mediante la Eucaristía, viven en una comunión que los vincula los unos a los otros como miembros de un solo cuerpo. Esto significa que el otro me pertenece, su vida, su salvación, tienen que ver con mi vida y mi salvación. Aquí tocamos un elemento muy pro-fundo de la comunión: nuestra existencia está relacionada con la de los demás, tanto en el bien como en el mal; tanto el pecado como las obras de caridad tienen también una dimensión social», BENEDICTO XVI, Mensaje para la Cuaresma 2012.


155

Y, secundando también al Santo Padre, pidamos la intercesión de los santos, y de una

forma especial de san José, esposo de María Virgen, para que no falten vocaciones al

sacerdocio y a la vida consagrada en nuestra Iglesia y para que, con su intercesión,

podamos ser fieles custodios de la obra que Dios ha puesto en nuestras manos, colabo-

rando así con el Espíritu Santo en la obra que él quiere realizar en nuestras parroquias

y comunidades, en nuestras diócesis y en toda la Iglesia universal. Muchas gracias.

Siglas utilizadas

CIC Codex Iuris Canonici

EG Francisco, Exhortación apostólica Evangelii gaudium

LF Francisco, Carta encíclica Lumen fidei

LS Francisco, Carta encíclica Laudato si’ sobre el cuidado de la casa común

MV Francisco, Bula Misericordiae vultus de convocación del Jubileo de la Misericordia

PDV Juan Pablo II, Exhortación apostólica postsinodal Pastores dabo vobis

PO Concilio Vaticano II, Decreto Presbyterorum ordinis sobre el ministerio y la vida

de los presbíteros

MONICIÓ INTRODUCTÒRIA DE L’EUCARISTIA

Jornada del clergat català amb motiu dels cent anys de la mort del venerable Josep

Torras i Bages, bisbe de Vic

Catedral de Sant Pere de Vic // 11-4-2016

Eminentissimo Signor Cardinale Beniamino Stella, le do il benvenuto a questa

diocesi, questa città, questa cattedrale. La Chiesa diocesana di Vic, più che mille-

naria, si rallegra del fatto che un collaboratore diretto del Santo Padre Francesco,

in occasione dei cent’anni della morte del venerabile Josep Torras i Bages, ci

presieda l’Eucaristia e ci predichi la parola di Dio. È la voce di un successore

degli apostoli, molto vicino dal Santo Padre, che ci fa arribare l’appello a vivere

il sacerdozio ministeriale al servizio di tutto il Corpo di Cristo. La sua presenza

oggi ci fa vivere ancora più intensamente la comunione tra le chiese e la Chiesa

universale, nella persona del Papa Francesco. Le chiedo di trasmettere al Santo

Padre il nostro carissimo saluto ed i nostri sentimenti di cordiale comunione di


156

fede, così come la nostra preghiera e gratitudine per la sua generosa donazione

al servizio della Chiesa.

Srs. Cardenals, Srs. Arquebisbes, Srs. Bisbes, germans preveres, germans diaques, reli-

giosos, fidels laics, germans tots.

L’Església de Vic viu amb joia el centenari de la mort del venerable Josep Torras i Bages. Els

sentiments que acabo d’expressar han estat sempre viscuts, de manera clara, per l’Església

present a Catalunya; aquesta genuïna romanitat troba un exponent preclar en el venerable

Josep Torras i Bages. Els seus ensenyaments i la seva vida són expressió d’aquesta comu-

nió necessària amb l’Església de Roma i amb el seu pastor, successor de sant Pere.

«Sancte vixit, sanctissime obiit», resa el bronze del sepulcre del venerable Josep

Torras i Bages, bisbe de Vic. Aquesta era la consciència que es feia present en el

moment de la seva mort i que perdura encara entre nosaltres. Sancte vixit: la seva

santedat s’expressava en moltes facetes de la seva vida. Sobretot en ell es remarca

la seva consistència. Era un home d’una sola peça que cercava en tot moment viure

i proclamar la veritat; viure i proclamar la caritat. De fet, la seva santedat va anar

configurant aquesta diòcesi, però també més enllà d’aquesta, i, per això, ben aviat li

van atorgar el títol de Patriarca espiritual de Catalunya. Sanctissime obiit: talment un


157

suau impacte que, des d’aquell moment, ha sacsejat cada generació d’aquesta terra

catalana. Avui, cent anys després del seu traspàs, la presència dels Pastors de les

Esglésies amb seu a Catalunya amb llurs preveres i diaques, així com la presència de

nombrosos fidels, esdevé una baula més en el reconeixement del seu servei heroic i

generós a l’Església, un reconeixement de la seva santedat.

En aquesta cruïlla de la història, en què el sant pare Francesc ens crida a viure la joia

de l’Evangeli en clau de sortida missionera, el ministeri del venerable Torras i Bages

esdevé per a nosaltres un testimoniatge i un esperó per a viure amb fidelitat el minis-

teri que hem rebut. Torras i Bages, partint de la primacia de la gràcia i empeltat amb

la sempre fecunda fe de l’Església, posà al centre de l’acció pastoral cada persona,

fomentà el diàleg amb la cultura i la societat, visqué la generositat amb els pobres i

afrontà amb lucidesa els reptes de la societat canviant.

L’any 1996 els bisbes de Catalunya, en l’escaiença dels 150 anys del seu naixement,

van afirmar: «El Dr. Torras forma part del patrimoni de santedat propi de Catalunya i

aquest és un títol que el temps no marcirà, perquè, com diu el mateix Dr. Torras, “els

sants són els homes de l’eternitat”.» Com a bisbe d’aquesta seu puc testimoniar que

la fama de santedat perdura entre nosaltres i que no manquen mai en el seu sepulcre

les mostres d’aquesta devoció particular. Encomanem-nos, doncs, també nosaltres a


158

títol personal a la seva intercessió. Demanem al Senyor que es donin els signes que

puguin manifestar la voluntat de Déu perquè aviat sigui comptat entre els sants de

l’Església catòlica.

El venerable Josep Torras i Bages és una anella fulgurant en la gran cadena de bisbes i

preveres que, en aquesta terra, han viscut amb fidelitat i santedat el servei d’aquest poble.

En aquesta eucaristia els tenim presents, tal com ens diu la carta als cristians Hebreus:

Feu memòria dels qui us van guiar i us van anunciar la paraula de Déu; considereu la fi

exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe. Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles

(He 13,7-8). El Senyor, segons la seva promesa, no ha deixat ni deixarà mai de donar-nos

pastors segons el seu cor que ens pasturin amb encert i amb coneixement de Déu.

A Crist, ressuscitat i gloriós, viu i present entre nosaltres, que ens convoca a celebrar

el seu memorial, en el qual ell mateix, l’Anyell immolat, serà la nostra Pasqua, li sigui

donat ara i sempre tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

HOMILIA CARDENAL STELLA

Lunes de la III Semana de Pascua

(Homilía)

Vic, 11 de abril de 2016

Hech6,8-15;Salmo 118; Jn 6,22-29

(Eminencia), Excelencias, queridos hermanos todos:

En la primera lectura aparece Esteban que, lleno del Espíritu Santo, realiza signos y

prodigios en medio del pueblo, lo que suscita el rechazo entre algunos judíos, que lo

denuncian falsamente.

Desde los comienzos de la misión de la Iglesia, la suerte de los discípulos del Señor

es la misma que la del Maestro: los judíos discuten con Esteban, sobornan a algunos

para que declaren en su contra, lo acusan falsamente de atentar contra la Ley y con-

tra el Templo y lo detienen, conduciéndolo ante el Sanedrín. Ya lo había advertido el

mismo Señor: «Si a mí me han perseguido, también os perseguirán a vosotros; si han

guardado mi palabra, también la vuestra guardarán» (Jn 15,20).


159

Hoy también comprobamos con dolor que muchos hermanos nuestros son calum-

niados, perseguidos e incluso asesinados, por el simple hecho de ser cristianos.

En nuestro ministerio, también hemos experimentado, en alguna ocasión, si no

la persecución, sí cierto rechazo o incluso burla hacia la Iglesia y hacia nosotros

mismos.

Nuestra respuesta, como nos sugiere el salmo responsorial, ha de ser la del justo per-

seguido, que se apoya en el Señor, sabiendo que no será defraudado, y que implora la

ayuda divina para perseverar, si fuese necesario, hasta la entrega de la propia vida por

amor. La historia de la Iglesia, desde los orígenes hasta nuestros días, está llena del

testimonio de tantos hombres y mujeres que, llenos del Espíritu Santo, han persevera-

do en el seguimiento del Señor, aun en medio de grandes dificultades y sufrimientos.

En el Evangelio de hoy todos buscan a Jesús por los signos que ha realizado entre el

pueblo, en concreto, por la multiplicación de los panes y los peces. Jesús, sin embargo,

desaparece, pasando «a la otra orilla». Cuando la gente lo encuentra, les reprocha que

su seguimiento se base sólo en el beneficio material, mientras les invita a realizar «los

trabajos que Dios quiere» (cf. Jn 6,27).

Me gustaría detenerme brevemente en el significado de «pasar a la otra orilla» (cf. Mt

8,28). Este término, y esta invitación de Jesús, que parece evocar el inicio del éxodo y

la entrada del Pueblo de Israel en la tierra prometida, es también hoy para nosotros

una invitación a la conversión, al cambio de mente y corazón, para seguir al Señor,

libres de otros intereses mundanos.

«Pasar a la otra orilla» es siempre una respuesta a una invitación que nos hace el

Señor. Es él quien nos llama y es él quien nos conduce, porque viene al encuen-

tro de nuestra barca; es más, como el apóstol Pedro, nosotros también podremos

«caminar sobre las aguas» si fijamos nuestra mirada en él y no en nosotros mis-

mos (cf. Mt 14,29).

Conscientes de nuestra debilidad y de nuestra condición de pecadores, en nuestro

seguimiento del Señor experimentamos algunas tentaciones que imposibilitan o, al

menos, ralentizan o condicionan nuestra misión, es decir, realizar las obras o «los

trabajos que Dios quiere». Como nos recuerda con frecuencia el papa Francisco, la


160

«vanidad», el «poder» o el «amor al dinero» son tentaciones que impiden, a veces, un

seguimiento total e inmediato del Señor (cf. FRANCISCO, Meditazione mattutina nella

cappella della Domus Sanctae Marthae, lunes 20 de abril de 2015).

Y ¿cuáles son los trabajos que Dios quiere? En primer lugar, que creamos en él. Para ser

maestros y, sobre todo, testigos, en medio del Pueblo de Dios, al que somos enviados,

es necesario «estar con él» (cf. Mc 3,14), cuidar nuestra vida de oración, viviendo en

intimidad con el Señor y escuchando con el corazón su Palabra, que nos corrige y nos

consuela y fortalece.

Y en segundo lugar, que hagamos las obras que hace Jesús, pues ahí radica nuestra

identidad sacerdotal. Nuestra vida, como la del Maestro, ha de ser una búsqueda cons-

tante de la voluntad de Dios, siguiendo las huellas de Cristo, pisando dónde él pisó,

con sus mismos sentimientos. Considero que la vida de un sacerdote sólo alcanzará

sentido cuando sea una vida entregada a los demás, poniendo todas nuestras fuerzas,

nuestro tiempo y toda nuestra capacidad de amar al servicio de nuestros hermanos,

sin otro fin que el de mostrarles y hacerles partícipes del amor de Dios. Nunca hemos

de olvidar que somos portadores de un tesoro que no nos pertenece, su misericordia,

que hemos de administrar generosamente a favor de los hombres.

Por todo ello, les invito y me invito a mí mismo a preguntarnos en esta mañana

sobre la intención con la que nos acercamos al Señor y con la que ejercemos nuestro

ministerio: ¿es nuestra vida una respuesta a su amor incondicional o la convertimos,

a veces, en una rutina vacía de significado?, ¿qué aspectos de nuestra vida sacerdotal

todavía nos reservamos para nosotros mismos, sin dejar entrar en ellos al Señor?, ¿nos

dejamos sorprender cada día por la novedad de su amor, que nos hace salir de noso-

tros mismos y caminar hacia el otro o vivimos encerrados en modos de pensar o con-

cepciones pastorales trasnochadas?, ¿vivo el ministerio como una entrega de la propia

vida al Señor y a los hermanos o me conformo con realizar bien mi trabajo, como si

de un funcionario se tratase?, ¿estoy abierto a la «sorpresa» de la acción del Espíritu

Santo o me encierro en comportamientos propios de la mundanidad y del secularismo,

aunque externamente parezcan religiosos?, ¿vivimos de verdad el gozo y la alegría del

Evangelio y lo comunicamos a los demás cuando celebramos los sacramentos, espe-

cialmente el sacramento de la reconciliación?, ¿concibo la autoridad recibida como

el ejercicio de un poder sobre otros o como una llamada a servir al Pueblo de Dios?…


161

Durante todo el tiempo pascual resuenan en la liturgia las palabras de san Pablo: «Si

habéis resucitado con Cristo, buscad las cosas de allá arriba» (Col, 3,1), similares a las

que nos dice Jesús hoy en el Evangelio: «trabajad por el alimento que perdura hasta la

vida eterna» (Jn 6,27). Para ayudarnos en esta conversión continua, a «pasar a la otra

orilla», contamos con el Espíritu Santo, que es el gran regalo que el Señor resucitado

nos hace en la Pascua. La alegría que vence la tristeza, la fortaleza que vence al miedo,

el perdón de los pecados que nos renueva, la paz en medio del sufrimiento, son signos

de la presencia del Espíritu de Cristo resucitado en medio de nosotros. Además, hemos

de aprovechar también nosotros la oportunidad de gracia y conversión que nos brinda

este Año Jubilar de la Misericordia.

Estamos celebrando la Eucaristía, donde encontramos el verdadero «pan» que per-

dura y que no es otro que Cristo, presente en su Palabra, en la comunidad reunida

en su nombre y, de una forma singular, en las especies eucarísticas. El mismo Cristo

que ahora nos nutre con su Cuerpo y con su Sangre y con su Palabra, es el que

nos espera también fuera, en cada persona y en cada acontecimiento, para que

allí, como san Esteban, llenos de Espíritu Santo, hagamos presente su amor y su

misericordia.

Acojamos con corazón dócil esta Palabra, como lo hizo la Santísima Virgen María,

y pidamos al Señor que nos ayude a vencer nuestros miedos y a no caer en la

tentación. Que, como discípulos que seguimos al Maestro, nos purifiquemos cada

día de aquellos intereses que no son los del Señor y que impiden nuestra plena

configuración con él; y, como apóstoles, llamados por pura gracia a anunciar la

Buena Noticia, venzamos nuestros miedos y seamos testigos valientes del Señor,

proclamando de palabra y de obra el Evangelio de la Misericordia. Amén.


162


163

Santa Seu

Santa SeuButlletí Oficial del Bisbat de Vic

166

Sant Pare

MISSATGE URBI ET ORBI

Pasqua 2016. Diumenge, 27 de març de 2016

«Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!Perdura eternament el seu amor» [Sl 136 (135),1]

Jesucrist, encarnació de la misericòrdia de Déu, ha mort en creu per amor, i per amor

ha ressuscitat. Per això avui proclamem: Jesús és el Senyor!

La seva resurrecció compleix plenament la profecia del Salm: «Perdura eternament el

seu amor», el seu amor és per a sempre, mai no mor. Podem confiar totalment en ell, i

li donem gràcies perquè ha baixat per nosaltres fins al fons de l’abisme.

Davant els avencs espirituals i morals de la humanitat, davant el buit que es crea en

el cor i que provoca odi i mort, només una misericòrdia infinita pot donar-nos la sal-

vació. Només Déu pot omplir amb el seu amor aquest buit, aquestes fosses, i fer que

no ens enfonsem i que puguem continuar avançant junts vers la terra de la llibertat

i de la vida.

L’anunci joiós de la Pasqua: Jesús, el crucificat, «no és aquí, ha ressuscitat!» (Mt

28,6), ens ofereix la certesa consoladora que s’ha salvat l’abisme de la mort i, amb

això, ha quedat derrotat el dol, el plor i l’angoixa (cf. Ap 21,4). El Senyor, que va sofrir

l’abandonament dels seus deixebles, el pes d’una condemna injusta i la vergonya

d’una mort infame, ens fa ara partícips de la seva vida immortal, i ens concedeix la

seva mirada de tendresa i compassió vers els famolencs i assedegats, els estrangers

i els empresonats, els marginats i exclosos, les víctimes de l’abús i de la violència.

El món és ple de persones que sofreixen en el cos i en l’esperit, mentre que les notí-

cies diàries estan farcides d’informes sobre delictes brutals que sovint es cometen

en l’àmbit domèstic, i de conflictes armats a gran escala que sotmeten poblacions

senceres a proves fora mida.


167

Crist ressuscitat indica camins d’esperança a l’estimada Síria, un país punyit per un

llarg conflicte, amb el seu trist rastre de destrucció, mort, menyspreu pel dret huma-

nitari i per la desintegració de la convivència civil. Encomanem al poder del Senyor

ressuscitat les converses en curs, per tal que, amb la bona voluntat i la cooperació

de tots, es puguin recollir fruits de pau i emprendre la construcció d’una societat

fraternal, respectuosa de la dignitat i dels drets de tots els ciutadans. Que el missatge

de vida, proclamat per l’àngel que hi havia tocant a la pedra apartada del sepulcre,

allunyi la duresa del nostre cor i promogui un intercanvi fecund entre pobles i cul-

tures a les zones de la conca del Mediterrani i de l’Orient Mitjà, en particular a l’Iraq,

el Iemen i Líbia. Que la imatge de l’home nou, que resplendeix en el rostre de Crist,

fomenti la convivència entre israelites i palestins a Terra Santa, així com la disponi-

bilitat pacient i el compromís quotidià de treballar per la construcció dels fonaments

d’una pau justa i duradora a través de negociacions directes i sinceres. Que el Senyor

de la vida acompanyi els esforços per a aconseguir una solució definitiva de la guerra

a Ucraïna, inspirant i donant suport també a les iniciatives d’ajut humanitari, inclosa

la d’alliberar les persones detingudes.

Que el Senyor Jesús, la nostra pau (cf. Ef 2,14), que amb la seva resurrecció ha vençut

el mal i el pecat, revifi en aquesta festa de Pasqua la nostra proximitat a les víctimes

del terrorisme, aquesta forma cega i brutal de violència que no deixa de vessar sang

innocent a diferents parts del món, com ha succeït en els recents atemptats a Bèlgica,

Turquia, Nigèria, el Txad, el Camerun, la Costa d’Ivori i l’Iraq; que porti a bona fi el

ferment d’esperança i les perspectives de pau a l’Àfrica; penso, en particular, en el

Burundi, Moçambic, la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud, lacerats

per tensions polítiques i socials.

Déu ha vençut l’egoisme i la mort amb les armes de l’amor; el seu Fill, Jesús, és la

porta de la misericòrdia, oberta de bat a bat per a tots. Que el seu missatge pasqual es

projecti cada vegada en pro del bé comú, cercant formes de diàleg i col·laboració entre

tots. I que es promogui arreu la cultura de l’encontre, la justícia i el respecte recíproc,

l’únic que pot assegurar el benestar espiritual i material dels ciutadans.

El Crist ressuscitat, anunci de vida per a tota la humanitat que reverbera a través dels

segles, ens convida a no oblidar els homes i les dones en camí per a cercar un futur

millor. Són una multitud cada vegada més gran d’emigrants i refugiats —incloent-hi


168

molts nens— que fugen de la guerra, la fam, la pobresa i la injustícia social. Aquests

germans i germanes nostres troben massa sovint en el seu recorregut la mort o, en

tot cas, el rebuig dels qui podrien oferir-los hospitalitat i ajut. Que la cita de la propera

Cimera Mundial Humanitària no deixi de posar en el centre la persona humana, amb

la seva dignitat, i desenvolupar polítiques capaces d’assistir i protegir les víctimes de

conflictes i altres situacions d’emergència, especialment als més vulnerables i als qui

són perseguits per motius ètnics o religiosos.

Que en aquest dia gloriós, «la terra també s’ompli d’alegria, il·luminada i radiant de la

claror» (Pregó pasqual), malgrat que sigui maltractada i vilipendiada per una explo-

tació delerosa de guanys que altera l’equilibri de la natura. Penso en particular en les

zones afectades pels efectes del canvi climàtic, que algunes vegades provoca sequera

o inundacions, amb les consegüents crisis alimentàries a diferents parts del planeta.

Amb els nostres germans i germanes perseguits per la fe i per la seva fidelitat al nom

de Crist, i davant el mal que sembla prevaler en la vida de tantes persones, tornem

a escoltar les paraules consoladores del Senyor: «Tingueu confiança, jo he vençut el

món» (Jn 16,33). Avui és el dia lluminós d’aquesta victòria, perquè Crist ha derrotat

la mort i la seva resurrecció ha fet resplendir la vida i la immortalitat (cf. 2Tm 1,10).

«Ens va treure de l’esclavatge a la llibertat, de la tristesa a l’alegria, del dol a la cele-

bració, de la foscor a la llum, de la servitud a la redempció. Per això diem davant seu:

Al·leluia!» (Melitó de Sardes, Homilia pasqual).

A aquells que a les nostres societats han perdut tota esperança i el gust de viure, als

ancians afeixugats que en la soledat senten perdre vigor, als joves als quals sembla

mancar-los el futur, a tots adreço una vegada més les paraules del Senyor ressuscitat:

«Jo faig que tot sigui nou. […] Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’ai-

gua de la vida sense pagar res» (Ap 21,5-6). Que aquest missatge consolador de Jesús

ens ajudi a tots nosaltres a refer amb més vigor i esperança la construcció de camins

de reconciliació amb Déu i amb els germans. Ho necessitem molt.


169

L’ESGLÉSIA, MARE DE VOCACIONS

Missatge del sant pare Francesc per a la 53a Jornada Mundial de Pregària per les Voca-

cions. 17 d’abril de 2016 - IV Diumenge de Pasqua

Benvolguts germans i germanes,

Com voldria que, al llarg del Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, tots els bate-

jats poguessin experimentar el goig de pertànyer a l’Església. Tant de bo que puguin

redescobrir que la vocació cristiana, així com les vocacions particulars, neixen en el

si del poble de Déu i són dons de la misericòrdia divina. L’Església és la casa de la

misericòrdia i la «terra» on la vocació germina, creix i dóna fruit.

Per això convido tots els fidels, en ocasió d’aquesta 53a Jornada Mundial de Pregària

per les Vocacions, a contemplar la comunitat apostòlica i a agrair la mediació de la

comunitat en el seu camí vocacional propi. En la Butlla de convocatòria del Jubileu

extraordinari de la Misericòrdia recordava les paraules de sant Beda el Venerable

referents a la vocació de sant Mateu: «Miserando atque eligendo» (Misericordiæ vul-

tus, 8). L’acció misericordiosa del Senyor perdona els nostres pecats i ens obre a la

vida nova que es concreta en la crida al seguiment i a la missió. Qualsevol vocació

en l’Església té l’origen en la mirada compassiva de Jesús. Conversió i vocació són

com les dues cares d’una única moneda i s’impliquen mútuament al llarg de la vida

del deixeble missioner.

El beat Pau VI, en la seva exhortació apostòlica , va descriure els passos del procés

evangelitzador. Un d’ells és l’adhesió a la comunitat cristiana (cf. n. 23), aquesta

comunitat de la qual el deixeble del Senyor ha rebut el testimoni de la fe i l’anunci

explícit de la misericòrdia del Senyor. Aquesta incorporació comunitària inclou tota

la riquesa de la vida eclesial, especialment els sagraments. L’Església no és sols el

lloc on es creu, sinó també l’objecte veritable de la nostra fe; per això diem en el

Credo: «Crec en l’Església.»

La crida de Déu es realitza per mitjà de la mediació comunitària. Déu ens crida a

pertànyer a l’Església, i després de madurar en el seu si, ens concedeix una vocació

específica. El camí vocacional es fa al costat dels altres germans i germanes que el

Senyor ens regala: és una. El dinamisme eclesial de la vocació és un antídot contra el


170

verí de la indiferència i l’individualisme. Estableix aquesta comunió en la qual la indi-

ferència ha estat vençuda per l’amor, perquè ens exigeix sortir de nosaltres mateixos,

posant la nostra vida al servei del designi de Déu i assumint la situació històrica del

seu poble sant.

En aquesta jornada, dedicada a la pregària per les vocacions, vull invitar tots els fidels

a assumir la seva responsabilitat en la cura i el discerniment vocacional. Quan els

apòstols buscaven algú que ocupés el lloc de Judes Iscariot, sant Pere va convocar

cent vint germans (cf. Ac 1,15); per escollir els Set, van convocar el ple dels deixebles

(cf. Ac 6,2). Sant Pau dóna a Titus criteris específics per a seleccionar els preveres (cf.

Tt 1,5-9). També avui la comunitat cristiana és sempre present en el sorgiment, forma-

ció i perseverança de les vocacions (cf. Exhort. Ap. , 107).

La vocació neix en l’Església. Des del naixement d’una vocació és necessari un «sen-

tit» adequat de l’Església. Ningú no és cridat exclusivament per a una regió, ni per a un

grup o moviment eclesial, sinó al servei de l’Església i del món. Un signe clar de l’au-

tenticitat d’un carisma és la seva eclesialitat, la seva capacitat per a integrar-se har-

mònicament en la vida del poble sant fidel de Déu per al bé de tots (. 130). Responent

la crida de Déu, el jove veu com s’amplia l’horitzó eclesial, pot considerar els carismes

i vocacions diferents i aconseguir així un discerniment més objectiu. La comunitat

es converteix d’aquesta manera en la llar i la família on neix la vocació. El candidat

contempla agraït aquesta mediació comunitària com un element irrenunciable per al

seu futur. Aprèn a conèixer i a estimar altres germans i germanes que recorren camins

diversos, i aquests vincles enforteixen en tots la comunió.

La vocació creix en l’Església. Durant el procés formatiu, els candidats a les diferents

vocacions necessiten conèixer millor la comunitat eclesial, superant les percepcions

limitades que tots tenim al començament. Per a això, és oportú fer experiències apos-

tòliques juntament amb altres membres de la comunitat. Per exemple: comunicar el

missatge evangèlic al costat d’un bon catequista; experimentar l’evangelització de les

perifèries amb una comunitat religiosa; descobrir i apreciar el tresor de la contem-

plació compartint la vida de clausura; conèixer millor la missió pel contacte amb els

missioners; aprofundir en l’experiència de la pastoral a la parròquia i a la diòcesi amb

els preveres diocesans. Per als qui ja estan en formació, la comunitat cristiana roman

sempre com l’àmbit educatiu fonamental, davant la qual experimenten gratitud.


171

La vocació està sostinguda per l’Església. Després del compromís definitiu, el camí

vocacional en l’Església no acaba, continua en la disponibilitat per al servei, en la per-

severança i en la formació permanent. Qui ha consagrat la vida al Senyor està disposat

a servir l’Església on aquesta el necessiti. La missió de Pau i Bernabé és un exemple

d’aquesta disponibilitat eclesial. Enviats per l’Esperit Sant des de la comunitat d’Anti-

oquia a una missió (cf. Ac 13,1-4), van tornar a la comunitat i van compartir allò que el

Senyor havia realitzat per mitjà d’ells (cf. Ac 14,27). Els missioners estan acompanyats

i sostinguts per la comunitat cristiana, que continua sent per a ells un referent vital,

com la pàtria possible que dóna seguretat als qui peregrinen cap a la vida eterna.

Entre els agents pastorals tenen una importància especial els preveres. A través del

seu ministeri es fa present la paraula de Jesús que ha declarat: «Jo sóc la porta de

les ovelles […]. Jo sóc el bon pastor» (Jn 10,7.11). La cura pastoral de les vocacions és

una part fonamental del seu ministeri pastoral. Els preveres acompanyen aquells que

estan a la recerca de la vocació pròpia i els qui ja han lliurat la vida al servei de Déu

i de la comunitat.

Tots els fidels estan cridats a prendre consciència del dinamisme eclesial de la voca-

ció, per tal que les comunitats de fe arribin a ser, seguint l’exemple de Maria Verge,

si matern que acull el do de l’Esperit Sant (cf. Lc 1,35-38). La maternitat de l’Església

s’expressa a través de la pregària perseverant per les vocacions, de la seva acció edu-

cativa i de l’acompanyament que ofereix als qui perceben la crida de Déu. També ho

fa a través d’una selecció acurada dels candidats al ministeri ordenat i a la vida con-

sagrada. Finalment és mare de les vocacions pel fet de sostenir contínuament aquells

que han consagrat la vida al servei dels altres.

Demanem al Senyor que concedeixi als qui han emprès un camí vocacional una adhe-

sió profunda a l’Església, i que l’Esperit Sant reforci en els pastors i en tots els fidels la

comunió eclesial, el discerniment i la paternitat i maternitat espirituals:

Pare de misericòrdia, que heu lliurat el vostre Fill per la nostra salvació i ens sosteniu

contínuament amb els dons del vostre Esperit, concediu-nos comunitats cristianes

vives, fervoroses i alegres, que siguin fonts de vida fraternal i que despertin entre els

joves el desig de consagrar-se a vós i a l’evangelització. Sosteniu-les en la comesa de

proposar als joves una catequesi vocacional adequada i camins de consagració espe-


172

Conferència EpiscopalTarraconense

cial. Doneu-los saviesa per al discerniment necessari de les vocacions de manera que

en tot brilli la grandesa del vostre amor misericordiós. Que Maria, Mare i educadora

de Jesús, intercedeixi per cada una de les comunitats cristianes, per tal que, havent

esdevingut fecundes per l’Esperit Sant, siguin font de vocacions autèntiques al servei

del poble sant de Déu.

Vaticà, 29 de novembre de 2016

Primer Diumenge d’Advent

Conferència EpiscopalTarraconense

Conferència Episcopal TarraconenseButlletí Oficial del Bisbat de Vic

174

Gabinet d’informació de l’església a Catalunya

NOTA DELS BISBES DE CATALUNYA SOBRE L’ACOLLIMENT DELS REFUGIATS

1. Els bisbes de Catalunya volem expressar la nostra solidaritat amb els milions de per-

sones que han hagut de fugir de diferents països de l’Orient Mitjà, Àsia i Àfrica a con-

seqüència dels terribles conflictes armats i de les persecucions. També amb els milions

de persones que arreu del món es veuen abocades a emigrar a causa de la pobresa.

2. En els seus desplaçaments, els refugiats i emigrants pateixen sovint situacions

extremadament precàries, abusos per part d’organitzacions que trafiquen amb les

persones i, de vegades, també rebuig social i tracte inadequat per part d’algunes

autoritats. No podem oblidar que són milers, molts d’ells infants, els qui han perdut

tràgicament la seva vida creuant la Mediterrània per arribar a Europa. Per tot això, els

bisbes preguem Déu amb esperança, per tal que tots els emigrants i refugiats siguin

protegits i tractats d’acord amb la dignitat que mereix tota persona.

3. Malauradament, ens dol profundament constatar que algunes polítiques desenvo-

lupades pels governs d’Europa i l’actitud d’una part de les poblacions europees no

s’estan mostrant a l’alçada de la seva obligació legal i moral de protegir i acollir tots

els refugiats, la qual cosa provoca encara majors sofriments.

4. Amb tot, són de lloar i agrair els gestos i esforços de solidaritat de bona part de la

ciutadania i d’organitzacions no governamentals que s’han multiplicat arreu. També a

Catalunya hem vist que són moltes les persones i organitzacions que s’han mobilitzat

en iniciatives de salvament, assistència humanitària i sensibilització social. Les ins-

titucions públiques i entitats socials s’han preparat per a l’acolliment i integració de

refugiats al nostre país. Els bisbes donem suport i encoratgem totes aquestes accions.

Les nostres diòcesis, a través de Càritas i altres entitats catòliques, han ofert des del

primer moment diversos equipaments i recursos per a la acolliment i, de fet, fa temps

que atenen refugiats i ajuden a sensibilitzar l’opinió pública.

Conferència Episcopal TarraconenseButlletí Oficial del Bisbat de Vic

175

5. Els cristians no ens hem de cansar d’insistir que els refugiats i els emigrants han

de ser tractats com a germans, respectant sempre la seva dignitat humana. Hem de

fer nostre el seu sofriment i superar la temptació de la indiferència. És el desig, tantes

vegades expressat, de veure una Europa unida i cohesionada, compartint els valors

democràtics que defineixen la seva identitat. El papa Francesc ha mostrat reiterada-

ment la seva preocupació per aquesta problemàtica, amb múltiples gestos i paraules

de denúncia i de solidaritat.

6. Per tot això, els bisbes de Catalunya volem fer una crida a la societat catalana a con-

tinuar mobilitzant-se i a treballar en favor de l’acolliment i integració dels refugiats i

també de tots aquells que, per raons econòmiques o altres dificultats, arriben al nostre

país amb el desig de poder emprendre una vida millor. I oferim de nou la màxima col-

laboració de l’Església per a fer-ho possible.

7. Així mateix, convidem la ciutadania i les institucions a incidir sobre la Comunitat

internacional per tal que es garanteixi l’acolliment i protecció de la vida i els drets

humans de tots els emigrants i refugiats. És necessari i urgent que s’afrontin serio-

sament les causes d’aquesta dura realitat, posant fi als greus conflictes armats, a la

inseguretat i la pobresa que provoquen la sortida de milions de persones dels seus

països d’origen.

8. Finalment, ens volem adreçar a les comunitats cristianes, demanant que intensifi-

quin la pregària i els esforços concrets de solidaritat i hospitalitat davant de tots els

immigrants i refugiats que arriben al nostre país. El papa Francesc, en aquest Any

Sant de la Misericòrdia, ens convida a «desvetllar la nostra consciència, molts cops

adormida davant el drama de la pobresa, i d’entrar encara més en el cor de l’Evangeli»

(MV 15).

Tarragona, 31 de març del 2016

BOBV Març Abril 2016v4 · 2019. 4. 25. · Març-abril BOBV 2016. Butlletí Oficial del Bisbat de...

Documents

Transcript of BOBV Març Abril 2016v4 · 2019. 4. 25. · Març-abril BOBV 2016. Butlletí Oficial del Bisbat de...