1

BLOC I SISTEMA NERVIÓS

2

Tema nº1: Introducció . 1. CONSIDERACIONS PRÀCTIQUES

1.1 Extracció de l’encèfal en el cadàver L’extracció de l’encèfal durant la necròpsia és una cosa molt senzilla i simple, però és una de les parts de la necròpsia que al veterinari clínic li costa més de realitzar. El procés d’extracció consta de les següents parts: 1. Obertura del crani. Es talla per les zones frontal, temporal i occipital Serà més o menys difícil depenent del tamany de l’animal, que determinarà el gruix i l’espessor ossi. Per tant serà més difícil en un cavall o una vaca que en un garrí o un gos. 2. Separació de les meninges un cop les tenim a la vista. Separar de caudal a cranial. 3. Tall dels parells cranials.

Zona de tall dels ossos del crani Vista de l’encèfal amb les meninges

Separació de la duramàter Tall dels nervis cranials

3

1.2 Extracció de líquid cefalorraquídic en el cadàver El clínic tendeix a pensar que per a fer un diagnòstic neurològic s’ha de treure sempre l’encèfal, però pot ser tant o més important l’extracció de líquid cefalorraquídic. L’extracció de líquid cefalorraquídic és una tècnica molt comuna a realitzar in vivo en els casos neurològics d’animals de companyia però també es realitza freqüentment a nivell de la sala de necròpsies, sobretot en casos d’animals de renda, normalment en casos infecciosos com ara una meningitis bacteriana. En aquests casos, la millor mostra per tal de fer un bon diagnòstic és una mostra de LCR, amb la qual es fa un estudi microbiològic. La tècnica d’extracció varia segons l’espècie a la que s’ha de realitzar, però el que cal intentar aconseguir sempre és obrir l’articulació atlantooccipital al màxim flexionant-la, per deixar “al descobert” la màxima superfície del foramen magnum. El punt ideal per a clavar l’agulla per a realitzar l’extracció és just darrere de l’os occipital i es sap que s’ha arribat a la meninge per una subtil crepitació, que indica que s’ha arribat a l’espai subaracnoideu i per tant al lloc on hi ha el líquid. Per a treure el líquid es pot utilitzar una xeringa o bé un sistema de tubs al buit que aspiren el material. Per definició, el líquid cefalorraquídic és estèril i transparent. Si el líquid extret és tèrbol, això pot ser degut a un error a l’extracció, com ara una petita hemorràgia local, o bé pot tenir un significat patològic, sobretot si l’animal presentava signes neurològics en vida.

Extracció del líquid cefalorraquídic.

2. CONSIDERACIONS GENERALS

2.1 Components del sistema nerviós central - Parènquima. - Neurones. - Neuroglia. Zona de cèl·lules molt diversificada i específica. - Astròcits. - Oligodendròcits. - Microglia. - Cèl·lules ependimàries. - Vasos sanguinis (cèl·lules endotelials).

- Cèl·lules ependimàries. Tenen origen nerviós i no epitelial, malgrat que la seva funció és recobrir l’epèndim.

- Plexes coroideus. - Meninges.

4

2.2 Organització del parènquima

2.2.1 Substància grisa. A diferència de la substància blanca, conté cossos neuronals. Els somes neuronals van acompanyats d’una xarxa de dendrites i d’axons, de les unions sinàptiques corresponents, dels processos cel·lulars de la neuroglia (astròcits, oligodendrocits i microglia). Molts cops s’empra la paraula neuròpil, que defineix la matèria grisa sense els cossos neuronals, és a dir, tota la massa cel·lular que envolta els somes neuronals i que els serveix com a medi de suport.

2.2.2 Substància blanca. Composta pels axons neuronals i cèl·lules de la glia.

2.3 Organització de les meninges - Duramàter (paquimeninge). - Aracnoides (paquimeninge). Sota seu hi ha l’espai subaracnoideu, on es troba el líquid cefalorraquídic. - Piamàter (leptomeninge). Recobreix el parènquima encefàlic com si fos un epiteli.

3. PATOLOGIA DEL SISTEMA NERVIÓS - Anomalies congènites i malformacions. - Traumatismes. Destaquen les hèrnies de discos intervertebrals. - Transtorns de la circulació (discíclies). - Transtorns metabòlics i tòxics. - Desordres de la mielinització. - Malalties neurodegeneratives. - Inflamacions del SNC. - Neoplàsies. - Patologia del sistema nerviós central.

5

Tema nº2: Anomalies congènites i malformacions . N’existeixen un gran nombre, però les patologies principals són les següents: - Anencefalia. Falta de formació de la massa encefàlica. - Hipoplasia prosencefàlica. Formació de poca massa prosencefàlica. - Exencefalia. Part de la massa encefàlica es troba fora de la cavitat cranial. - Hidrocefàlia. - Hidranencefàlia. Pèrdua extensa del parènquima encefàlic - Porencefalia. Pèrdua localitzada del parènquima encefàlic. - Siringomièlia. Cavitació del parènquima de la medul·la espinal. - Disrafismes. Manca de tancament del canal neural. La medul·la no queda coberta pel canal vertebral. - Lesions resultants d’infeccions víriques intrauterines. Molt poc específiques. Poden donar lesions com les descrites anteriorment. 1. HIDROCEFÀLIA Acúmul de líquid cefalorraquídic en el sistema ventricular del sistema nerviós central. Per a donar signes neurològics es requereix que l’augment dels ventricles sigui considerable. Es defineixen 3 grans tipus d’hidrocefàlia que es diferencien per la forma en que aquest acúmul arriba a tenir lloc. - Hidrocèfal no comunicant. És el tipus més freqüent i apareix quan durant el procés embrionari, el sistema canalicular s’obstrueix. En la zona o zones afectades el líquid cefalorraquídic es continua fent de forma normal però a l’hora de reabsorbir-se no pot arribar fins a les vellositats coroidees i es va acumulant i fent pressió sobre l’encèfal. La compressió que fa el líquid fa que l’encèfal vagi cavitant. La lesió més característica és l’augment de tamany dels ventricles. - Hidrocèfal comunicant Apareix per una alteració en la producció de líquid cefalorraquídic (se’n fa més del compte) o bé en el procés de reabsorció. En ambdues situacions hi ha un guany net de LCR i per tant de pressió intracranial que comprimirà l’encèfal. El sistema canalicular està perfectament format. - Hidrocèfal ex vacuo No és un hidrocèfal real però la imatge microscòpica que dóna és la mateixa. Apareix quan, per alguna raó, hi ha hagut una pèrdua de l’estructura del teixit nerviós i el LCR l’àrea sense parènquima nerviós. L’hidrocèfal no té perquè ser només congènit, també pot aparèixer per causes adquirides. Qualsevol obstrucció del sistema canalicular es pot donar postnatalment, fins i tot en animals vells. També en animals vells a vegades hi ha retracció del parènquima cerebral i l’espai ventricular llavors es veu incrementat a l’expandir-se el líquid cefalorraquídic.

6

Esquerra: talls d’encèfal amb hidrocefàlia.

Dreta: imatge d’un hidrocèfal, amb dilatació especialment marcada

dels ventricles laterals.

L’equivalent d’hidrocefàlia en la medul·la espinal és el que s’anomena hidromièlia. S’ha de discriminar de la siringomièlia comentada anteriorment. En la hidromièlia s’acumula LCR en el canal ependimari i per tant augmenta el volum d’aquest però també pot provocar una cavitació en el parènquima medul·lar igual que la que dóna la siringomièlia.

Exemple d’hidromièlia

2. LESIONS ASSOCIADES A INFECCIONS VÍRIQUES INTRAUTERINES Els diferents virus que afecten fetus o embrions poden actuar a molts nivells i el seu tropisme pot variar entre els diferents virus i dins d’un mateix virus depenent del moment en que tingui lloc la infecció. L’efecte dels virus pot centrar-se sobre l’organogènesi i afecta les primeres fases de la gestació, quan l’embrió no està encara gaire format. Com a lesions ens pot donar microencefàlia (encèfal més petit del normal) quan el virus es replica en cèl·lules que haurien d’haver donat lloc al parènquima cerebral. També pot aparèixer mielosquisi, un tipus de disrafisme, en el que a vegades hi ha també alteracions en la pròpia morfologia de la medul·la espinal. Una altra possibilitat es que afecti cèl·lules immadures, normalment entre una fase embrionària i una fetal on aquelles cèl·lules encara no han acabat de desenvolupar-se i diferenciar-se. L’exemple més clar és la hipoplasia cerebelar, una manca de desenvolupament del cerebel per multiplicació del virus en cèl·lules de

7

Purkinje i altres cèl·lules cerebelars. La hipoplasia cerebelar pot ser deguda a una infecció pel virus de la panleucopènia felina. La lesió es pot detectar coneixent la proporció de mida normal entre encèfal i cerebel.

Hipoplasia cerebelar causada pel virus de la panleucopènia felina

Per últim, pot afectar cèl·lules ja madures, és a dir, ja en una fase de la gestació amb la majoria dels òrgans formats. Una de les possibles lesions que pot donar es produïda per la multiplicació del virus sobre les cèl·lules de la zona de l’aqüeducte mesencefàlic i poden arribar a provocar una hipertròfia d’aquestes causant una estenosi o fins i tot una obstrucció de l’aqüeducte mesencefàlic. Tindrà com a efecte secundari un hidrocèfal no comunicant.

8

Tema nº3: Trastorns de la circulació . També coneguts com a discíclies, aquests tipus de transtorns s’han descrit en totes les espècies animals. 1. SUSCEPTIBILITAT DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL A LA ISQUÈMIA No totes les cèl·lules del sistema nerviós central tenen la mateixa capacitat per sobreviure a una situació d’hipòxia. Algunes cèl·lules són molt susceptibles, altres ho són molt poc i altres necessiten patir hipòxia durant molt de temps per arribar a veure’s afectades. Aquí es troben ordenades de més a menys susceptibles. - Neurones. Les neurones de l’encèfal tenen una sensibilitat molt gran a la hipòxia. Dins les neurones, es pot fer una subclassificació una mica grollera que les divideix en 2 grans grups depenent de la seva susceptibilitat a la hipòxia: les neurones corticals (cervell i cerebel) i de l’hipocamp són molt sensibles a la hipòxia, mentre les neurones del tronc de l’encèfal i de la medul·la espinal són una mica més resistents. Les hipòxies que duren més de 30 minuts poden suposar canvis irreversibles sobre els tipus neuronals més susceptibles i per tant afectaran primer a les funcions dels hemisferis cerebrals, del cerebel i de l’hipocamp. Al ser les funcions més avançades de l’encèfal, són les primeres a deixar de funcionar. - Oligodendròcits - Astròcits. - Microglia. - Cèl·lules endotelials dels vasos sanguinis. Són les més resistents al ser les que es troben més pròximes a la sang. 2. EFECTES DE LA ISQUÈMIA EN EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL Quan es dóna una isquèmia en el sistema nerviós central, els seus efectes són depenents del temps, però generalment tindrà lloc una necrosi isquèmica, també anomenada infart (sigui del teixit que sigui). En el sistema nerviós central, aquesta necrosi isquèmica tendeix a anomenar-se malàcia. Aquesta paraula es pot combinar de moltes maneres, depenent del punt del SNC que es vegi afectat per la necrosi isquèmica:

- Poliomalàcia: necrosi isquèmica de la substància grisa. - Leucomalàcia: necrosi isquèmica la substància blanca. - Polioencefalomalàcia: necrosi isquèmica de la substància grisa de l’encèfal. - Poliomielomalàcia: necrosi isquèmica de la substància grisa de la medul·la espinal. - Leucoencefalomalàcia: necrosi isquèmica de la substància blanca de l’encèfal. - Leucomielomalàcia: necrosi isquèmica de la substància blanca de la medul·la espinal.

La necrosi també es pot donar alhora en l’encèfal i en la medul·la espinal. Macroscòpicament, aquest tipus de lesions a vegades poden ser difícils d’observar o intuir, però tendeixen a observar-se àrees toves, que generalment són hemorràgiques en substància grisa i més pàl·lides en substància blanca. També aquestes àrees toves es poden observar a vegades lleugerament desuniformes, com si haguessin perdut la seva consistència. Microscòpicament, en general, sempre es veurà necrosi neuronal i tumefacció del teixit nerviós (s’observa una pèrdua d’apetència tintorial de l’àrea afectada, es veu més pàl·lida i esfilagarsada, com si hagués perdut consistència i li faltés massa). Moltes vegades, i depenent de la durada de la hipòxia i de si l’animal no mor, també hi ha una inflamació secundària. Aquesta es deguda a l’efecte de “neteja” de l’àrea afectada, que han de dur a terme els macròfags i altres cèl·lules inflamatòries. No sempre és fàcil determinar la causa de l’accident mitjançant la histopatologia.

9

Infart cerebral.

S’observa una àrea més fosca més o menys limitada que ha

perdut la consistència (no té perquè estar limitada).

Infart medul·lar

La coloració fosca indica hemorràgia i està bàsicament a la substància grisa.

Imatge microscòpica d’un infart cerebral

Tall de còrtex on tenim una làmina neuronal i s’ha perdut la intensitat de l’hematoxilina-eosina (pèrdua

d’apetència tintorial), s’ha perdut estructura i l’aspecte és més vacuolitzat del que seria normalment un

parènquima encefàlic. No s’observa inflamació. Es podria concloure que es tracta d’un infart agut.

10

- Encefalopatia-mielopatia isquèmica en el gos La causa de la malaltia és un tromboembolisme fibrocartilaginós. El problema té a veure amb la ruptura i protrussió del disc intervertebral, a partir de la qual petites porcions d’un fibrocartílag es fiquen en un vas i van circulant fins arribar a arterioles o petits capil·lars per on no pot passar i queda atrapat i provoca la necrosi de l’àrea irrigada pel vas. La necrosi isquèmica s’observa en les àrees laterals. Macroscòpicament només s’observa una zona hemorràgica.

Esquerra: imatge macroscòpica d’una columna vertebral

canina afectada per encefalopatia-mielopatia isquèmica.

Dreta: imatge microscòpica d’un encèfal afectat per

encefalopatia-mielopatia isquèmica. S’observa pèrdua de

l’apetència tintorial en les àrees laterals.

- Malaltia dels edemes del porc

Tall histològic de cerebel i de pont de l’encèfal. S’observa una àrea al tronc de l’encèfal amb pèrdua

d’apetència tintorial i d’estructura, d’aspecte vacuolitzat i pàl·lid. La lesió és bilateral i no hi ha

inflamació, per tant no és un infart agut, La lesió principal és una vacuolització característica coneguda

com polioencefalomalàcia bilateral simètrica del tronc de l’encèfal, molt característica de la malaltia

dels edemes del porc. A la dreta es veu una visió ampliada de l’àrea afectada.

11

3. EDEMES EN EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL Existeixen 4 grans tipus d’edemes en el sistema nerviós central, malgrat que no tenim la capacitat de discriminar-los mitjançant la histopatologia. Aquests 4 tipus realment volen reflectir són potencials mecanismes patogènics que poden arribar a causar un edema cerebral.

- Edema vasogènic: increment de líquid extracel·lular degut a un increment de la permeabilitat vascular. Aquest increment es dóna a causa d’un dany vascular, que altera la permeabilitat del vas. La causa del dany pot ser molt variable.

- Edema citotòxic: increment del fluid intracel·lular sense alteració de la permeabilitat vascular. La permeabilitat que s’altera és la de la membrana cel·lular. Dit d’altra manera, és un edema de cèl·lula.

- Edema osmòtic: increment de fluid al teixit degut a la hipotonicitat del plasma. - Edema hidrostàtic: increment de líquid cap a l’interstici degut a un augment de la pressió

hidrostàtica ventricular. És una lesió típica dels hidrocèfals. L’augment de la pressió hidrostàtica trenca la permeabilitat vascular i el fluid penetra l’interstici travessant les unions intercel·lulars per simple força física de la pressió. També es pot veure associat a una hipertensió vascular.

Esquerra: s’observa un vas i al seu voltant gotes eosinòfiles homogènies que corresponen a gotes

protèiques. La seva presència al voltant del vas indica edema. L’espai blanc també pot ser edema però

no queda tenyit per la baixa concentració de proteïnes.

Dreta: imatge clara de vacuolització de la neuroglia. Es diferencia de la malàcia per la falta

d’inflamació. Els punts basòfils són cèl·lules de la glia.

12

Tema nº4: Trastorns metabòlics i tòxics . N’hi ha de moltes natures i a la bibliografia se’n troben infinitat.

- Intoxicació per sal. - Encefalopatia hepàtica. - Deficiències nutricionals.

o Necrosi cerebrocortical (deficiència de tiamina). o Atàxia enzoòtica / swayback (deficiència de coure). o Deficiència de vitamina E.

- Intoxicacions. o Intoxicació per plom / seleni / arsènic / altres. o Intoxicació per organofosforats. o Intoxicació per plantes. o Micotoxicosi (leucoencefalomalàcia).

1. INTOXICACIÓ PER SAL També coneguda com a malaltia de privació d’aigua o dels dilluns al matí. Està descrita sobretot en porcs però també en petits remugants. Ocorre quan durant el cap de setmana, quan el granger està de farra, el subministre d’aigua als animals queda tallat i aquest pateixen una deshidratació i un augment de la concentració de soluts. Quan es torna a donar aigua als animals el dilluns, aquests la ingereixen ràpidament i en gran quantitat i al cap d’unes hores alguns d’ells, sobretot els més forts i pesats, comencen a presentar simptomatologia nerviosa. La causa d’això és que l’aigua ingerida entra ràpidament a l’encèfal causant un edema de tipus osmòtic. Apareix sobretot en els animals més forts al ser els que primer ingeriran l’aigua i els que ho faran amb més quantitat. És una malaltia iatrogènica que apareix quan els donem tota l’aigua de cop. Es podria evitar donant l’aigua als animals en petites quantitats, però igualment els animals se la beuen de cop. També es poden posar electròlits a l’aigua per a que el canvi d’osmolaritat no sigui tant exagerat. Aquest segon mètode no és del tot viable en granges amb dispensadors automàtics d’aigua per perill d’obstruccions per les pedres que contenen els electròlits i per la calç que s’acumula en les canonades. 2. NECROSI CEREBROCORTICAL També rep el nom de polioencefalomalàcia. Afecta bàsicament als remugants (bòvids, ovins i en menor mesura a cabrum) i es caracteritza per una deficiència de tiamina o de vitamina B1. L’etiologia més freqüent de la malaltia és la ingestió de plantes que contenen l’enzim tiaminasa, que degrada la vitamina i per tant no es pot absorbir a l’intestí. La deficiència també pot aparèixer interaccionant amb una deficiència de cobalt o amb un excés de sulfur. Al ser una malaltia multifactorial, tindrem més o menys grau d’afectació depenent dels diferents factors. Aquesta malaltia és difícil de reproduir laboratorialment, ja que en el rumen dels animals hi han bacteris capaços de sintetitzar la tiamina i per tant no donar tiamina als animals no funciona. En canvi, sí que s’aconsegueix si el que es fa és donar-los tiaminasa, que degradarà tant la tiamina de la dieta com la endògena. Macroscòpicament només es pot arribar a veure en els casos més greus. S’observa un aprimament del còrtex cerebral, especialment en la zona dorsal, i a vegades tendeix a adquirir una coloració grogosa tirant a marronosa. Encara que no es coneix del tot el mecanisme, quan s’il·lumina la lesió amb una làmpada de rajos ultraviolats o de Wood, la zona és capaç de generar autofluorescència d’un color blavós. Microscòpicament es veu una polioencefalomalàcia bilateral simètrica com la de la malaltia dels edemes del porc, però a diferència d’aquesta afecta el còrtex cerebral. També es poden veure afectats el tàlam i els colicles.

13

Necrosi cerebro-cortical

La meitat superior del còrtex té una coloració més grogosa o ocre,

que s’observa clarament si es compara amb la part inferior de l’encèfal.

3. DEFICIÈNCIA DE COURE Com l’anterior, també és una malaltia multifactorial. Existeix com a deficiència primària, per la simple falta del mineral a la dieta. No obstant, moltes vegades el nivell de coure en la dieta és normal i la interacció d’altres oligoelements, sobretot de molibdè, cadmi i zinc, és la que en disminueix l’absorció neta. En grans quantitats, aquests elements competeixen amb el coure i provoquen una disminució de la seva absorció intestinal, causant l’aparició de la malaltia. En aquest cas es parla de deficiència secundària. El coure té una gran importància per a l’organisme, al ser cofactor enzimàtic d’un gran nombre de vies metabòliques i la seva deficiència fa que algunes s’aturin o funcionin a menys velocitat. En els remugants apareixen dues formes de la malaltia. La primera és congènita i es coneix amb el nom de swayback i afecta xais acabats de néixer, els quals neixen presentant ja la simptomatologia. En aquest cas la deficiència ha afectat a la mare durant la gestació i ha tingut una sèrie de problemàtiques que han afectat el fetus. Com a signes de la malaltia s’observa que l’animal té el cap tirat enrere i una extensió molt marcada de les extremitats. La segona malaltia és l’atàxia enzoòtica, que té la mateixa simptomatologia que el swayback però es presenta en animals majors de 6 mesos i és una deficiència adquirida. Afecta xais i cabrits. Aquesta malaltia té l’inconvenient que macroscòpicament no es pot observar cap lesió, malgrat que la simptomatologia en si ja es prou significativa. Microscòpicament es pot observar una cromatolisi central (els grànuls de Nilss es troben distribuïts per tot el soma neuronal, però quan la neurona pateix una agressió, té lloc un procés de tumefacció i els grànuls es marginen a la part més externa del soma). També hi ha degeneració d’axons mielinitzats (afectació de la substància blanca sobretot).

14

Tema nº5: Desordres de la mielinització . 1. TERMINOLOGIA

- Hipomielinització o hipomielinogènesi: manca de desenvolupament de la mielina. - Dismielinització: formació anormal de mielina (químicament defectiva). Alteració de la pròpia

mielina. - Desmielinització: degeneració i pèrdua de la mielina ja formada. Pot ser primària o secundària.

o Primària: afectació de la mielina sense afectació de l’axó. o Secundària: afectació de la mielina deguda a una afectació de l’axó. La imatge

característica és la degeneració Walleriana; que s’observa microscòpicament com l’aparició de vacuoles una al costat de l’altra que corresponen a la mielina que s’està degenerant en lloc de les fibres nervioses normals.

2. MALALTIES HEREDITÀRIES

2.1 Hipomielinització i dismielinització.

2.2 Leucodistròfia de les cèl·lules globoses. 2.3 Degeneració esponjosa Aquesta patologia engloba tot un grup de malalties bastant heterogènies però que comparteixen el fet de que provoquen una lesió microscòpica comuna coneguda com a status spongiosus. Aquest terme s’aplica tant a malalties hereditàries com a adquirides que presenten aquesta lesió.

Tall de cerebel amb status spongiosus.

S’observen múltiples vacuoles afectant la substància blanca cerebelar. 3. MALALTIES ADQUIRIDES

3.1 Brom caní (Morbillivirus caní) Afecta animals menors d’1 any.

15

Esquerra: desmielinització cerebelar.

Dreta: cossos d’inclusió típics del virus del brom. Tenen forma d’esfera vermellosa i poden trobar-se

al nucli, al citoplasma o en ambdues localitzacions.

Esquerra: immunohistoquímica del cervell amb un anticòs específic, que permet determinar on es

troben els antígens específics del brom i diagnosticar amb total seguretat la malaltia. Les cèl·lules

marrons són neurones, per les quals el virus té un tropisme important.

Dreta: immunohistoquímica del cerebel i dels plexes coroideus. S’observa que el virus també té

tropisme per l’epiteli dels plexes coroideus (color marró).

16

3.2 Encefalitis del gos vell (Morbillivirus caní) Afecta animals de 8-10 anys. 3.3 Virus del Maedi-Visna (Retrovirus) Afecta les ovelles.

Infiltració per inflamació al voltant del vas en forma de manegots perivasculars

en una encefalitis per Visna. També s’observa vacuolització en forma de vacuoles

blanques causada per la desmielinització. Es veu sobretot a la medul·la espinal.

3.4 Encefalitis i artritis caprina (Retrovirus)

4. ALTRES CAUSES

- Productes tòxics. Causen status spongiosus. - Edema extravascular vasogènic o hidrostàtic. Causa compressió sobre la mielina i la degenera. - Compressió física crònica del SNC. Causa desmielinització. - Desordres immunomediats (desmielinització primària)

o Reacció d’hipersensibilitat tipus IV davant de la proteïna bàsica de la mielina (MBP). o Concomitantment hi ha encefalitis mononuclear.

17

Tema nº6: Malalties neurodegeneratives . És una terminologia molt confusa, ja que s’utilitza per agrupar un conjunt de malalties molt heterogènies que afecten el SNC, amb mecanismes patogènics i imatges histològiques molt diferents. Inclou:

- Malalties hereditàries o familiars amb un patró específic de degeneració del SNC. - Malalties de causa desconeguda amb un patró estereotipat de dany al SNC.

Bàsicament són malalties de la matèria grisa caracteritzades principalment per la pèrdua de neurones (amb els seus canvis associats a la substància blanca). 1. CLASSIFICACIÓ DE LES MALALTIES

- Degeneració neuronal primària. o Degeneració neuronal multisistèmica. Afectació de neurones tant del SNC com del SNP. o Degeneració cerebelar primària. Afecta específicament el cerebel. o Síndromes espinal i del tronc de l’encèfal

� Distròfia neuroaxonal. � Malaltia de la neurona motora

- Degeneració espongiosa - Encefalopatia mitocondrial. - Mielopatia degenerativa. - Encefalopaties espongiformes

2. MALALTIA DE LA NEURONA MOTORA Es manifesta clínicament com a debilitat i atròfia muscular. Els animals que la pateixen acaben morint per impossibilitat de desplaçar-se fins a la font d’aliment. Es presenta en gossos, gats, porcs, bestiar boví i cavalls i sembla ser que té un important component hereditari, molt variable segons les espècies. El causant de la malaltia és la degeneració i pèrdua de neurones motores de les banyes ventrals de la medul·la espinal i la degeneració d’arrels nervioses espinals ventrals i de nervis perifèrics. Microscòpicament s’observa tumefacció neuronal i/o axonal (les neurones s’inflen) i a vegades hi ha cromatolisi per la formació continuada de neurofilaments que es van acumulant en el citoplasma del soma i de l’axó.

Vedell amb atròfia muscular per denervació.

El causant és un component hereditari procedent del pare. L’animal es mantenia

en vigília però sense poder-se aixecar i es notava atròfia muscular al tacte.

18

Esquerra: degeneració neuronal amb tinció H-E. S’observa una gran tumefacció neuronal i no es veuen els grànuls de Nilss. Dreta: tinció de plata de teixit nerviós per a poder observar correctament la tumefacció axonal, ja que els axons no es poden veure bé en la tinció d’hematoxil·lina-eosina. 3. ENCEFALOPATIES ESPONGIFORMES TRANSMISSIBLES (EET) Grup de malalties neurològiques cròniques i fatals. La causa és el plegament anormal d’una proteïna priònica normal (PrPsen) que la torna insoluble i resistent a les proteases (PrPres). A més té l’habilitat de d’induir el malplegament a altres proteïnes priòniques sensibles i l’acumulació progressiva de proteïna priònica patològica és la que causa la malaltia. Aquestes proteïnes també són capaces de comportar-se com una malaltia infecciosa, podent transmetre’s per via horitzontal dins la mateixa espècie o a individus d’espècies diferents a través de la ingestió. A més, en l’espècie humana s’han descobert predisposicions a patir la malaltia de transmissió hereditària per via genètica. Microscòpicament, les lesions que es poden observar són la vacuolització de neurones (típica de les EET) i l’astrocitosi (també anomenada gliosi).

Canvi de conformació de la proteïna

19

3.1 Encefalopaties espongiformes humanes - Kuru. Transmissió horitzontal d’àmbit familiar, descrita en tribus del sud-est asiàtic que

practicaven el canibalisme entre familiars com a ritual funerari. Va desaparèixer amb la prohibició del ritual.

- Malaltia de Creutzfeldt-Jakob esporàdica (sCJD). Apareix en només en adults humans (50-80 anys). Té la mateixa simptomatologia que la nvCJD.

- Malaltia de Creutzfeldt-Jakob familiar (fCLD). Hereditària. - Malaltia de Creutzfeldt-Jakob iatrogènica (iCJD). - Malaltia de Gerstmann-Sträussler-Scheinker (GSS). Hereditària. - Insomni fatal (IF). Hereditària. - Nova variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob (nvCJD o vCJD). Variant que va aparèixer pel

consum de carn de boví afectat per encefalopatia espongiforme bovina. 3.2 Scrapie Malaltia neurodegenerativa progressiva i fatal en ovelles i cabres que es coneix des del segle XVIII. El 1936 Cuille i Chelle en van demostrar la transmissió horitzontal injectant medul·la espinal d’ovella per via intraocular. També s’ha demostrat experimentalment que es transmissible a altres espècies com la cabra, el ratolí, la rata, el hàmster, la vaca, etc. Durant molt temps, l’Scrapie va ser classificat, al igual que el Kuru, com una malaltia provocada per virus lents (slow virus), ja que els símptomes trigaven de 2 a 5 anys a aparèixer després de la ingestió. 3.3 Encefalopatia espongiforme bovina (EEB) Malaltia neurodegenerativa crònica i fatal del bestiar boví, que apareix per l’acúmul progressiu de PrPSC. Les lesions histològiques que causa són les mateixes que apareixen en altres encefalopaties espongiformes. Aquesta malaltia va aparèixer de manera brutal a Gran Bretanya entre els anys 80 i 90 i es va originar a partir del consum de farines de carn fabricades a partir d’ovelles que patien Scrapie. Aquests pinsos no havien rebut el tractament tèrmic adequat degut a la crisi energètica del petroli i la proteïna priònica va poder passar al vacum. Els casos associats de nvCJD no van aparèixer fins als anys 90 per la cronicitat de la malaltia, causada per la ingestió de carn de vacum afectat per la malaltia. 3.4 Origen de les proteïnes priòniques participants en les EET

Malaltia Proteïna inductora Proteïna acumulada Scrapie Ovina Ovina BSE Ovina/Bovina Bovina nvCJd Bovina Humana Kuru Humana Humana iCJD Humana Humana

3.5 Diferències de vocabulari Descripció de les diferències de terminologia entre les malalties causades per microorganismes o per prions. - Agent de TSE → PrPSc - Infecció → Inducció. - Replicació de l’agent de la TSE → Acúmul de PrPSc en els òrgans. - Soques de l’agent de la TSE → Isoformes de PrPSc, diferents plegaments, diferents glicosilacions.

Certes combinacions d’aminoàcids en les proteïnes priòniques fan que el risc de contraure la malaltia sigui més elevat.

20

Vacuolització múltiple dins del citoplasma de les neurones.

Cal pensar que en certes àrees de l’encèfal la vacuolització és normal,

com en el nucli vermell, pel que cal buscar en àrees molt concretes.

Immunohistoquímica per detectar la proteïna priònica.

Ens marca tant la proteïna resistent com la normal.

Es pot diferenciar amb un tractament previ amb proteases,

després del qual un encèfal normal donarà un resultat negatiu a la prova.

21

Tema nº7: Inflamacions del sistema nerviós central . 1. TERMINOLOGIA DE LES INFLAMACIONS DEL SNC Existeix la possibilitat de combinar els diferents termes quan la lesió afecta vàries estructures del sistema nerviós central. Habitualment es segueix l’ordre meninge-encèfal-medul·la. L’única nomenclatura diferent de tota la llista és l’abscés cerebral, que s’anomena simplement així.

- Encefalitis: inflamació de l’encèfal. - Mielitis: inflamació de la medul·la espinal. - Meningitis: inflamació de les meninges. - Leptomeningitis: inflamació de les leptomeninges. - Coroiditis: inflamació dels plexes coroideus. - Ependimitis: inflamació de l’epèndim. - Abscés cerebral: acúmul focal o multifocal de neutròfils i pus.

2. ETIOLOGIA DE LA INFLAMACIÓ La majoria d’inflamacions del SNC es troben associades a agents infecciosos o parasitaris. Aquests arriben al sistema nerviós a través de diferents vies:

- Via hematògena. S’associa normalment a algun tipus d’alteració de la barrera hematoencefàlica. A vegades s’associa a cèl·lules sanguínies.

- Moviment retrògrad a través de l’axoplasma dels axons perifèrics. D’aquesta manera s’arriba al soma neuronal i passa a la neurona presinàptica. Aquesta via és utilitzada pel virus de la ràbia.

- Des de la mucosa olfactiva. Es pot estendre directament o a través de cèl·lules receptores els processos de les quals fan sinapsi amb el SNC. Arriba primer al bulb olfactori.

- Extensió directa a través de traumatismes cranioencefàlics, sinusitis, osteomielitis cranial o vertebral, etc. L’utilitzen sobretot els agents bacterians. És la via que utilitzen les inflamacions òssies.

3. CARACTERÍSTIQUES DE LA INFLAMACIÓ DEL SNC El gran inconvenient de les inflamacions del SNC és la dificultat de poder-ho observa macroscòpicament. El tipus de reacció inflamatòria que apareixerà en el teixit nerviós variarà segons l’etiologia, malgrat que existeixen moltes excepcions:

- Inflamació purulenta o supurativa / fibrinosa (es pot veure macroscòpicament): infeccions bacterianes. Inflamació deguda als neutròfils.

- Inflamació no supurativa (mononuclear): infeccions víriques i alguns altres agents com protozous i paràsits.

- Inflamació granulomatosa: infeccions fúngiques i algunes bacterianes. És on hi ha més excepcions.

Depenent de la localització de la inflamació i de les seves característiques, apareixeran diferents lesions histològiques:

- Leptomeningitis, ependimitis i coroiditis: o Presència de cèl·lules inflamatòries entre les leptomeninges, en el canal ependimari i en

els plexes coroideus, respectivament. - Encefalitis

Diferents elements ens indiquen la presència de la inflamació: o Manegots perivasculars: el vas sanguini es troba rodejat totalment per cèl·lules

inflamatòries, que formen una o més capes al seu voltant. o Microgliosi: gairebé sempre acompanyant l’encefalitis. Es presenta com àrees focals o

multifocals d’increment de cel·lularitat. Es pot veure tant en substància blanca com en grisa.

o Degeneració: cromatolisi central.

22

o Necrosi neuronal. o Neuronofàgia: la neurona es veu envoltada per cèl·lules fagocítiques (cèl·lules de la

microglia, malgrat que també poden haver-hi macròfags). - Ganglionitis:

o Presència de cèl·lules inflamatòries entre les neurones dels ganglis nerviosos. Si s’afecta també els axons es parla de ganglioneuritis.

- Altres possibilitats concomitants: o Vasculitis. o Necrosi del parènquima cerebral. Pot tenir origen tòxic, víric o vascular. o Desmielinització. S’observa en alguns casos.

4. LEPTOMENINGITIS FIBRINO-PURULENTA Macroscòpicament s’observa l’encèfal més pàl·lid i blanquinós. Els vasos sanguinis de les circumvolucions, que s’haurien de poder seguir perfectament, apareixen de forma intermitent al veure’s coberts per material fibrino-purulent. Aquest material és el senyal d’una inflamació molt intensa.

Imatge macroscòpica d’una meningitis

fibrino-purulenta (una mica exagerada).

23

Esquerra: imatge més usual de la meningitis fibrinopùrulenta, amb el pus localitzat (en aquest cas al

centre i esquerra de la imatge). Es veu el material blanquinós en les circumvolucions que tapa els vasos.

Dreta: imatge ampliada.

Tall de cerebel amb meningitis fibrino-purulenta amb tinció de H-E.

Microscòpicament la meninge s’hauria de veure com un fil però en la imatge

s’observa un gruix molt gran. La zona basofílica de la meninge es corresponen

amb cèl·lules inflamatòries.

24

Tall de cerebel amb meningitis fibrino-purulenta amb tinció de H-E.

A més augments s’observa una gran quantitat de polimorfonucleats neutròfils,

que permet determinar que és una meningitis fibrinopurulenta, amb origen bacterià.

Esquerra: s’observa una ependimitis purulenta, amb una gran quantitat de PMNN.

Dreta: representa una coroiditis, on s’observen molts PMNN dins dels plexes coroidals. S’observa

l’epiteli cúbic característic de la zona.

25

5. ENCEFALITIS NO SUPURATIVA

Esquema d’una encefalitis no supurativa.

Les àrees de microgliosi es veuen com a àrees focals o multifocals amb increment de

cel·lularitat. També s’observen manegots perivasculars al voltant dels capil·lars,

amb punts que representen cèl·lules inflamatòries. També es veuen zones de

necrosi neuronal i de neuronofàgia.

Manegots perivasculars.

Es veuen 1-2 capes de cèl·lules inflamatòries al voltant dels vasos.

26

Esquerra: necrosi neuronal. La neurona de la part inferior és normal, mentre les de la part superior són

més fosques o basòfiles, amb el nucli més condensat i fosc. El seu aspecte es descriu com si les cèl·lules

haguessin estat exprimides.

Dreta: Cromatolisi central. Hi ha una marginació del nucli i els grànuls de Nilss han estat lisats o s’han

marginat.

Encefalitis no supurativa

S’observa un manegot perivascular a la part superior esquerra de la imatge.

A la part central hi ha una zona de neuronofàgia. Els altres vasos presenten

vasculitis (cèl·lules inflamatòries dins del vas). També es veuen zones de microgliosi.

27

6. GANGLIONITIS NO SUPURATIVA

Tall d’un gangli nerviós amb ganglionitis no supurativa.

Les cèl·lules mononuclears indiquen que no hi ha supuració.

S’observen línies de neurones intercalades amb fibres nervioses.

7. ALTRES LESIONS

Esquerra: vasculitis. S’observen cèl·lules leucocitàries dins i fora del vas.

Dreta: necrosi en el cerebel per una infecció. S’observa una àrea desestructurada de cèl·lules a causa

de la infecció.

28

Desmielinització en una mielitis.

Típica del Visna.

29

Tema nº8: Neoplàsies del sistema nerviós central . Les neoplàsies del sistema nerviós central són molt més freqüents en animals de companyia que en animals de renda, ja que aquests viuen pocs anys i és difícil de que se’ls hi puguin produir. Les neoplàsies es classifiquen com a primàries si deriven específicament de components del SNC (neurones, cèl·lules de la glia, plexes coroideus, meninges) o com a secundàries si deriven d’altres teixits i arriben al SNC per extensió directa o per metàstasi. 1. NEOPLÀSIES PRIMÀRIES

1.1 Neoplàsies primàries de neurones És la més important però és relativament poc freqüent. Apareix en teixits amb cèl·lules amb alta multiplicació o amb molt de metabolisme, pel que s’ha de donar en el període embrionari en el cas del teixit nerviós. Són representades pel meduloblastoma. 1.2 Neoplàsies primàries de la glia Es classifiquen en astrocitoma (el més freqüent dins les neoplàsies de les cèl·lules de la glia), oligodendroglioma i ependimoma, depenent de quina cèl·lula en sigui l’origen. La localització física de la lesió a vegades pot ajudar a classificar-les i a orientar el diagnòstic. Per exemple, si es troba al centre de la medul·la espinal, gairebé segur que serà un ependimoma.

Astrocitoma.

S’observa deformació i pèrdua de simetria entre els dos hemisferis cerebrals. Hi ha una àrea més

fosca i desestructurada que tant pot ser una àrea de màlacia com una neoplàsia a l’hemisferi

esquerre. La deformitat indica que és una neoplàsia, a més de la definició macroscòpica de la lesió

(la malàcia costa de veure macroscòpicament).

1.3 Neoplàsies primàries dels plexes coroideus Com a exemples trobem el papiloma de plexes coroideus, que és benigne, i el carcinoma de plexes coroideus, que és maligne. 1.4 Neoplàsies primàries de meninges

30

És el meningioma, la neoplàsia més freqüent en el SNC en general. Moltes vegades són benignes dins del comportament histològic.

Imatge macroscòpica d’un meningioma.

Es pot separar fàcilment del parènquima i darrera queda una fenedura a la zona on estava

“incrustat” i feia un efecte de compressió.

Meningioma en gat.

En aquesta espècie es descriu un meningioma que té una localització concreta

en la falx cerebri i que afecta el tercer ventricle i les parets dels ventricles laterals.

2. NEOPLÀSIES SECUNDÀRIES

2.1 Afectació per proximitat - Compressió: neoplàsies que van creixent cap a dins de la cavitat craniana. Exemples: osteoma,

osteocondroma, condroma. - Invasió: són neoplàsies externes al SNC, que comprimeixen i infiltren alhora. Exemples:

osteosarcoma, fibrosarcoma, melanoma, limfosarcoma, adenoma de la hipòfisi.

31

Adenoma d’hipòfisi.

En general sol ser compressiva però la imatge que dóna té components infiltratius.

2.2 Metàstasi Neoplàsies procedents de cèl·lules d’altres localitzacions i que arriben sempre per via hematògena. Poden viatjar grans distàncies. - Carcinoma de glàndula mamària. En gossos són típiques les metàstasis en pulmons i en SNC. - Tumor mixte maligne de cèl·lula mamària. - Hemangiosarcoma. També té una predisposició relativament elevada a fer metàstasi al SNC.

Hemangiosarcoma.

S’observa una imatge macroscòpica molt semblant a la d’una hemorràgia, que cal discriminar de la

neoplàsia. Es pot solucionar aquest problema buscant la neoplàsia primària, com a la melsa o

l’aurícula dreta, típiques localitzacions de l’hemangiosarcoma. En ocasions l’hemangiosarcoma pot

ser primari en l’encèfal, però és rar.

32

Adenocarcinoma mamari.

A vegades pot semblar una neoplàsia primària, però es descarta

fàcilment mitjançant la histologia.

33

Tema nº9: Patologia del sistema nerviós perifèric . Són lesions difícils d’observar al ser subtils i difícils de trobar. Si no són neoplàsies no són visibles macroscòpicament. 1. ANOMALIES CONGÈNITES Les típiques són l’agenèsia (manca de desenvolupament) i la hipoplàsia (desenvolupament mínim de l’estructura). Per exemple, trobem l’agenèsia dels plexes d’Auerbach (plexes nerviosos que es troben entre les capes musculars de l’intestí que innerven la musculatura intestinal), en la que clínicament s’observa hipomotilitat gastrointestinal. El primer símptoma que es veurà serà el megacòlon. 2. TRAUMA Hi ha ruptura d’axons i fibres nervioses per traumatismes. Malgrat que es pot més o menys regenerar, hi ha molts casos en que no es dóna al degenerar l’axó i la mielina i es pot observar una degeneració Walleriana. 3. DESORDRES DE LA FORMACIÓ DE MIELINA Dismielinització i desordres immunomediats sobre la mielina. 4. NEUROPATIES PERIFÈRIQUES METABÒLIQUES I TÒXIQUES 5. NEUROPATIES DEGENERATIVES Les lesions característiques són la cromatolisi central i picnosi nuclear en neurones de ganglis autonòmics i perifèrics.

- Disautonomia en gos i gat (síndrome de Key-Gaskell). - Disautonomia equina (grass sickness, malaltia de l’herba).

6. NEUROPATIES INFLAMATÒRIES Apareixen tant en fibres nervioses com en ganglis perifèrics.

- Poliradiculoneuritis. Inflamació de múltiples arrels nervioses. Típicament per virus (herpesvirus i virus de la ràbia, per la capacitat de desplaçar-se retrògradament pels axons) i protozous.

- Ganglionitis. 7. NEOPLÀSIES Només se n’han observat de primàries. La més freqüent és el Schwanoma, amb un patró histològic molt determinat i senzill de diagnosticar. L’altre tipus de neoplàsies són les neoplàsies embrionàries de neurones, que es diagnostiquen en comptades ocasions.

Schwanoma.