Binocle 49 DEF · desmassificar els centres penitenciaris. A més, suposen un cost per persona deu...

1

Presentació 2 Organismes governamentals 3 −Catalunya 3 −Espanya 7 −França 12 −Regne Unit 15 −Itàlia 17 −Països Baixos 18 −Suècia 20 Organismes internacionals 21 Associacions del món local 29 Think tanks i fundacions 33 Recomanem ... 41 Crèdits 45

contacte

Centre per a la Innovació Local (CIL) Direcció d'Estudis Àrea de la Presidència Rambla Catalunya, 126 7a planta 08008 Barcelona http://www.diba.cat/innovacio Ens interessa la teva opinió: [email protected]

número 49 Octubre-novembre 2007

2


PRESENTACIÓ

Aviat farà tres dècades que es varen constituir els primers ajuntaments democràtics. Des de llavors els models de desenvolupament social, econòmic i territorial han evolucionat i han generat canvis en el rol i l’actitud de les ciutats i en els models de polítiques i de governança local.

Ara, en els inicis d’aquest mandat, les entitats municipalistes han constituït els seus òrgans de govern i, en els plenaris de les seves assemblees generals, han explicitat la seva visió sobre la conjuntura actual i quines són les seves propostes i prioritats d’acció. Totes tenen molt en compte que caldrà aprofitar bé les oportunitats que ofereixin els canvis normatius previstos en el desplegament del nou Estatut, i les futures Llei de bases de règim local, Llei de finances locals i Llei d’organització territorial de Catalunya.

Per tot això i amb el títol «Les entitats municipalistes prenen posició enfront de les necessitats i els reptes d’aquesta nova etapa», us convidem a llegir el «Recomanem» d’aquest número dedicat a les resolucions aprovades per la FEMP, la FMC i l’ACM en les seves respectives assemblees constitutives.

3

ORGANISMES GOVERNAMENTALS

Catalunya

Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge

Pacte nacional per a l’habitatge

Mobilitzar sòl per construir 250.000 habitatges, fer-ne 160.000 de protecció oficial, posar-ne en el mercat 62.000 de desocupats i rehabilitar o millorar l’accessibilitat de 30.000, són algunes de les mesures destacades que es proposen en el Pacte nacional per a l’habitatge 2007-2016.

Amb la seva signatura, diversos agents es posen d’acord en la diagnosi i en la necessitat d’articular un conjunt de mesures per solucionar el problema de l’accés a l’habitatge. Aquestes mesures s’aniran concretant a través de diversos instruments com ara un pla territorial sectorial de l’habitatge, la potenciació de les oficines locals d’habitatge i de les bosses de mediació per al lloguer, o mesures per disminuir el creixement de preus.

El Pacte diagnostica que fins al 2016 es constituiran unes 40.000 llars noves cada any, de les quals 240.000 necessitaran algun tipus de suport públic que, sumades a les 200.000 que ja en necessiten, fan el grup objectiu de 440.000 llars beneficiàries. A més, dels 300.000 habitatges als quals cal algun tipus de rehabilitació, 200.000 necessiten algun ajut públic per dur-los a terme. Actualment també hi ha 90.000 habitatges de més tres plantes sense ascensor, i uns 10.000 necessiten obres per raons de mobilitat dels inquilins.

El Pacte s’estructura en cinc reptes: 1) millora de l’accés a l’habitatge, especialment als joves, per aconseguir un parc d’habitatges suficient per a polítiques socials; 2) millora de les condicions del parc d’habitatges, estimulant la rehabilitació i l’adaptació a les necessitats de mobilitat; 3) millora de l’allotjament de la gent gran i de les persones amb discapacitats per garantir l’autonomia residencial; 4) prevenció de l’exclusió social i residencial per evitar el mobbing immobiliari, i 5) garantia d’un allotjament digne i adequat per eradicar el fenomen dels sense sostre, la sobreocupació o l’infrahabitatge.

El pressupost total assignat al Pla és del 8.221 milions d’euros, el 60% dels quals van destinats al primer repte. La Generalitat aportarà el 80% del total del pressupost, i la resta, el Govern central i la participació d’operadors privats i socials en projectes convinguts.

Pacte nacional per a l'habitatge 2007-2016 http://mediambient.gencat.net/Images/43_127253.pdf

Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació

Document de bases per a la Llei d’educació de Catalunya

Ensenyament obligatori entre els 3 i els 6 anys, reforçament de l’autonomia dels centres i de la direcció, i avaluació contínua del sistema educatiu són els principals trets de la proposta de bases per a la futura Llei d’educació de Catalunya.


4


A partir del Pacte Nacional per a l’Educació, de les noves competències assumides en el nou Estatut i dels canvis esdevinguts en les darreres dècades, el document ha de servir, d’una banda, per fonamentar la futura Llei d’educació, que definirà el model propi català, i de l’altra, per establir els principals punts de diàleg amb els diversos agents del sector.

Les novetats més rellevants que s’apunten són: delimitació de zones per organitzar el sistema educatiu, que continguin tots els elements d’un servei complet, llevat, si escau, de l’oferta de formació professional; incorporació com a obligatoris els estudis dels nens de 3 a 6 anys atès que la gran majoria de famílies ja els porten a l’escola, i potenciació dels projectes propis dels centres com a eines d’equitat i excel.lència.

La nova estructura de l’administració educativa respondrà a la diversitat territorial existent i, a més, es preveu la compartició de responsabilitats amb els ajuntaments, via consorcis o altres fórmules. Els ajuntaments podran assumir competències en planificació, escolarització, construcció, gestió dels ensenyaments, plans educatius d’entorn, transició entre l’escola i el treball o gestió de diversos serveis educatius.

Pel que fa als centres, se’n vol reforçar l’autonomia i la capacitat de decisió en tot allò relacionat amb la gestió: necessitats pedagògiques, recursos humans i econòmics, i organització interna. Complementàriament, es vol potenciar la direcció per tal de professionalitzar-les i crear equips estables. Com que s’incrementarà l’autonomia dels centres, es revisaran les funcions inspectores i es crearà l’Institut d’avaluació i ordenació curricular, que serà l’encarregat de contrastar els resultats de l’acció educativa.

També es destaca la necessitat d’elaborar un estatut del docent que reguli tant l’accés com la promoció en les professions docents.

Document de bases per a la Llei d'educació http://www.gencat.cat/educacio/llei educacio/pdf/Llei_edu.pdf

Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència

Projecte de llei sobre els centres de culte

Els tres punts clau del projecte són garantir l’exercici real del dret de llibertat de culte, preveure en l’ordenació urbanística municipal sòls per a usos religiosos i harmonitzar els criteris de concessió de llicències municipals.

El creixement urbanístic i demogràfic recent a Catalunya ha comportat també la confecció d’una realitat religiosa cada cop més plural: avui dia aquí conviuen tretze grans confessions religioses amb la seva diversitat interna corresponent.

Amb aquest projecte de llei es vol posar fi, d’una banda, al buit legal existent en la matèria, i de l’altra, harmonitzar la disparitat municipal actual en la concessió de llicències.

La proposta estableix la necessitat de fer reserves de sòl municipal per a instal.lacions d’usos religiosos en els percentatges de reserva de sòl per a equipaments en l’ordenació urbanística municipal.

5


L’assignació de sòls es farà seguint la legislació urbanística ordinària i es facultaran totes les confessions religioses inscrites en el registre estatal d’entitats religioses a participar en el procés d’assignació. En el cas d’actes o celebracions esporàdiques, les administracions vetllaran per un tracte igualitari i no discriminatori entre totes les confessions.

Aquestes previsions s’aplicaran als plans municipals que s’estiguin tramitant o revisant, i els que ja s’han revisat s’hauran d’adequar en el termini màxim de deu anys.

En el termini màxim d’un any des de l’aprovació de la llei, també s’elaborarà un reglament per establir les condicions tècniques que han de complir els llocs de culte per garantir-ne la salubritat i la seguretat, i s’establirà la necessitat d’una llicència municipal per poder iniciar les activitats. Per evitar les molèsties a tercers, aquests locals hauran de complir les normes contra la contaminació acústica. Si no es compleixen les condicions requerides, es podrà procedir al tancament o precintament dels locals fins que no es resolguin les deficiències.

Per evitar situacions irregulars, fins que no s’aprovi el reglament de desplegament, les noves autoritzacions municipals d’obertura seran provisionals, sempre que la seguretat quedi garantida.

Aquesta legislació no s’aplicarà als centres de culte ubicats en tanatoris, hospitals o centres penitenciaris.

Projecte de llei sobre els centres de culte o de reunió amb fins religiosos http://www20.gencat.cat/docs/Departament de la Vicepresidencia/Arees%20Actuacio/DGAR/Recursos/Projecte%20de%20llei%20sobre%20els%20centres%20de%20culte.pdf

Síndic de Greuges

Informe extraordinari comparatiu de diferents sistemes penitenciaris

Les mesures alternatives a la presó han demostrat que són molt eficaces en altres països, i ajudarien a desmassificar els centres penitenciaris. A més, suposen un cost per persona deu vegades inferior a l’estada en un centre penitenciari, calculat en 68 euros per dia.

Catalunya i Espanya tenen actualment unes de les taxes penitenciàries més altes de la seva història, fet que genera una saturació dels centres penitenciaris. Això és fruit, sobretot, de l’enduriment recent del sistema jurídic penal dels darrers anys, ja que Espanya té un índex de delinqüència moderat-baix i Catalunya té una de les taxes de victimització més baixes d’Europa.

El Síndic considera que els problemes del sistema penitenciari català no només es resolen amb noves i més estructures penitenciàries, sinó també amb reformes legislatives, les quals corresponen al legislador estatal, per estimular i desenvolupar penes alternatives a la presó, i dotar els centres de personal i recursos personals suficients per assegurar la reinserció dels interns a la societat.

Proposa que es potenciï el treball penitenciari i la formació ocupacional com a eina capacitadora dels interns. Conseqüentment, cal dotar els centres de més personal de rehabilitació (psicòlegs, educadors, criminòlegs, monitors, etc.), però també optimitzar les tasques burocràtiques requerides pel sistema penal. Complementàriament, el Síndic també suggereix que es revisin els horaris i les càrregues de treball dels funcionaris dels centres.

6


També proposa que, com a regla general, s’accedeixi a la llibertat condicional un cop complertes les dues terceres parts de la condemna i s’eliminin les condicions fixades per l’Administració i no pel Codi penal, com ara períodes suplementaris, per endarrerir el pas a la llibertat condicional.

Per tal de controlar els suposats maltractaments proposa que s’instal·lin càmeres de videovigilància a les zones de pas i a les reservades (escorcoll, mòduls d’ingressos, de sancionats i d’altres) per permetre l’autocontrol del mateix centre i la supervisió per part de l’Administració en la vigilància de la vulneració de drets.

En la mesura que a Espanya el 80% de la criminalitat està vinculada amb les drogues, caldria buscar mecanismes específics que fossin alternatives eficaces al tractament de la drogoaddicció i en la rehabilitació del toxicòman.

Informe extraordinari comparatiu de diferents sistemes penitenciaris http://www.sindic.cat/ficheros/informes/54 INFORME%20PRESONS.pdf

Generalitat de Catalunya. Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC)

Informe sobre immigració i mercat de treball a Catalunya

Sobre la base de la constatació que les persones treballadores immigrades fan una aportació clara al mercat de treball català, el CTESC presenta una sèrie de reflexions, objectius i propostes per orientar el Govern en la millora de la regulació de les relacions entre la immigració i el mercat de treball.

Les reflexions, els objectius i les propostes de l’informe es fan a partir de la consideració que en primer lloc s’ha de procurar l’accés a l’ocupació de totes les persones que estan en el mercat de treball (siguin autòctones o no) i promoure la incorporació al mercat laboral a qui resideix legalment, però encara no té l’autorització de treball. Un cop fet això, llavors, es pot passar a considerar els contingents d’estrangers.

Les reflexions i propostes que ofereix el CTESC s’articulen al voltant de tres blocs: aspectes generals, vies d’accés i traspàs de competències.

Pel que fa als aspectes generals, les propostes són abundants, entre les quals destaquen: facilitar l’homologació o convalidació de títols acadèmics, agilitar els processos per accedir al mercat de treball dels estrangers residents sense autorització de treball, fomentar la formació en les ocupacions de difícil cobertura, fomentar l’afiliació dels emprenedors, augmentar les inspeccions contra l’economia submergida i vetllar per la veracitat de les ofertes de treball i les seves condicions.

El següent bloc de propostes fa referència a les vies d’accés al mercat de treball. Entre d’altres, es recomana que s’agilitin els tràmits d’autorització administrativa, que es millorin les vies de contractació en els llocs d’origen amb la col·laboració dels sindicats dels països emissors, que en els consolats hi hagi unitats d’ocupació, que les dates dels permisos de treball i les requerides per raons de producció coincideixin més i que es clarifiquin els criteris de definició del treball de temporada i s’agilitin els permisos corresponents.

Finalment, pel que fa al traspàs de competències, el CTESC demana prioritzar el traspàs a la Generalitat de competències en permisos de residència i treball, dotar-se d’una bona xarxa d’oficines en

7


el territori i fomentar el treball concertat entre Generalitat, sindicats, empresaris i entitats que orienten i informen treballadors i empresaris sobre permisos i autoritzacions de treball.

Informe sobre immigració i mercat de treball a Catalunya http://www.ctescat.cat/doc/doc 33343551 1.pdf

Espanya

Gobierno de España. Ministerio del Interior

Informe sobre l'impacte de la Llei d'igualtat en les eleccions locals 2007

Quin ha estat l’impacte que la Llei d’igualtat ha tingut en els primers comicis duts a terme després de la seva entrada en vigor? L’exigència d’un mínim del 40% de candidates en les llistes que presenten els partits als municipis i a les illes de més de 5.000 habitants, s’ha traduït, en l’àmbit local, en un increment significatiu de dones en càrrecs de representació política.

Si comparem les xifres assolides amb les de les eleccions locals del 2003, hi ha 1.956 regidores més, la qual cosa representa, en l’escala nacional, un 39,4%. La seva presència ha augmentat en el conjunt de municipis més grans de 5.000 habitants: 538 ajuntaments, xifra que significa el 44,4% del total, superen el 40% que estableix la Llei.

Una distribució territorial d’aquestes dades sobre els electes dels ajuntaments mostra que el nombre de regidores ha augmentat a totes les comunitats autònomes i que 9 superen el 40% establert. Tanmateix, Catalunya, amb un 36%, forma part del conjunt de comunitats que no assoleix l’objectiu marcat.

Si s’agrupen les dades per províncies, observem que a 24 se supera el 40%, en contraposició a les 2 dels comicis anteriors, la qual cosa representa un 46,2% del total. En les províncies catalanes, la proporció de regidores és inferior, amb uns valors que van del 32% al 38%. Concretament, el total de regidores dels municipis de la província de Barcelona se situa en l’interval 36-37%.

Pel que fa a l’Estat, també destaca que el 75% dels ajuntaments que són capital de província iguala o supera el 40% de regidores. En aquest cas, tres de les capitals catalanes superen el que marca la llei: Girona, 48%; Barcelona, 43,9%, i Lleida, 40,7%.

Quan es distribueixen les dades segons el volum de població dels municipis espanyols, es constata que el nombre de regidores augmenta en tots els trams, tot i que el conjunt de municipis de 5.000 a 20.000 habitants presenten valors entorn del 38%.

Si ens centrem a Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat i Sabadell són els dos municipis dels cinc majors de 100.000 habitants que no són capital de província que superen la proporció establerta, amb un 40,7%. En el tram de 50.000 a 100.000 habitants, set municipis superen el 40%, i destaquen Castelldefels, Cornellà de Llobregat i Mollet del Vallès amb una representació femenina del 48%. Finalment, en l’interval de 30.000 a 50.000 habitants, quatre municipis superen el llindar, i és l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat el que té, amb un 47,6%, un major nombre de regidores.

Per partits polítics: en l’àmbit estatal, la proporció de regidores augmenta i supera el 40% en el cas del PSOE, el BNG, el PP i el PNV. El PSOE presenta la proporció femenina més alta, tant en els comicis del

8


2003 com en els del 2007. Les diferències en els resultats d’uns i d’altres s’explica per la manera com distribueixen els seus candidats i candidates i les posicions a les seves llistes. A Catalunya, el PSC és l’únic partit que supera el 40%, si bé la presència de regidores ha augmentat en totes les formacions polítiques.

Informe sobre la Ley de igualdad y participación política http://www.mir.es/DGPI/Elecciones/pdf/ImpactoLeydeIgualdadEleccionesLocales2007.pdf

Gobierno de España. Ministerio de Economia y Hacienda

Reglament de desenvolupament de la Llei d’estabilitat pressupostària, en la seva aplicació als ens locals

Amb l’objectiu de millorar la transparència, el control i l’estabilitat financera de les corporacions locals, del nou reglament destaca l’establiment d’un objectiu individual d’estabilitat per a cada ajuntament i diputació, així com d’un mecanisme de supervisió per alertar les entitats locals que estiguin en risc d’incompliment de l’objectiu d’estabilitat pressupostària.

El reglament determina els ens que formen part del sector públic local, on, per tant, s’aplicarà aquesta normativa: ajuntaments, diputacions, consells i cabildos insulars; altres òrgans de govern i administració de les àrees metropolitanes, les mancomunitats de municipis, les comarques o altres agrupacions municipals i les entitats d’àmbit territorial inferior al municipi, instituïdes o reconegudes per les comunitats autònomes.

També organismes autònoms i entitats públiques empresarials que en depenen; societats mercantils, consorcis i institucions sense afany de lucre, participades majoritàriament per les entitats locals, o amb dret de vot majoritari, o en què l’ens local pot nomenar o destituir la majoria dels membres dels òrgans de govern.

S’estableixen dues categories d’ens, als efectes d’instrumentar el principi d’estabilitat financera:

Les entitats locals, els seus organismes autònoms i els ens públics que en depenen que prestin serveis o produeixin béns no finançats majoritàriament amb ingressos comercials. Aquestes entitats, en general, han de complir amb l’objectiu d’estabilitat entès com a situació d’equilibri o superàvit, però determinats municipis poden restar sotmesos al compliment del principi d’estabilitat per cicles econòmics de tres anys, tal és el cas dels ajuntaments més grans de 75.000 habitants o capitals de província o de comunitat autònoma.

La resta d’entitats públiques empresarials, societats mercantils i altres ens de dret públic dependents de les entitats locals, que hauran d’aprovar els seus pressupostos i comptes en situació d’equilibri financer.

Els criteris per autoritzar operacions d’endeutament i per aprovar els plans d’equilibri es fan més estrictes. En aquest cas, a més del Ple de la corporació, cal l’autorització del Ministeri d’Economia i Hisenda o de la comunitat autònoma que correspongui. Al reglament hi ha un supòsit especial de presentació de dèficit per finançar programes d’inversions productives que requerirà l’autorització expressa del Ministeri.

9


Finalment, s’atorga rang legal a las bases de dades del Ministeri, referides als pressupostos i a les seves liquidacions i als ens que formen part del sector públic local, per garantir l’accessibilitat de la informació i el seu intercanvi amb les comunitats autònomes.

Real Decreto por el que se aprueba el reglamento de desarrollo de la Ley 18/2001, de 12 de diciembre, de Estabilidad Presupuestaria, en su aplicación a las entidades locales http://www.boe.es/boe/dias/2007/11/03/pdfs/A45037-45048.pdf

Gobierno de España. Ministerio de Medio Ambiente

Estratègia per a la sostenibilitat de la costa

En les darreres dècades s’ha desenvolupat un model d’ús i de gestió de la costa insostenible. Per emprendre una nova gestió, integrada i protectora dels valors naturals de la zona costanera, però també garant del benestar i de la prosperitat actual i futura, cal la collaboració de les diferents administracions i dels sectors socials.

L’objectiu de l’estratègia és promoure un canvi de model de la franja costanera i impulsar-ne una gestió sostenible, integrada i concertada. Per això cal protegir i conservar la integritat dels sistemes litorals i marins; garantir l’accés i l’ús públic de la costa; recuperar i transformar el front marítim en els trams urbanitzats i degradats, i aconseguir un urbanisme i un desenvolupament turístic sostenibles i de qualitat, a més d’adaptar-se a les conseqüències previstes a causa del canvi climàtic.

Però les competències que requereix aquest nou model de gestió estan repartides entre sectors diferents —medi ambient, obres públiques, ordenació del territori, turisme, energia, agricultura i pesca—, així com entre diferents nivells de govern —Unió Europea, Administració general de l’Estat, comunitats autònomes, ens municipals—, cosa que en fa imprescindible la col·laboració.

Així, està prevista una primera fase de participació i de debat públic per abordar els problemes i els reptes del litoral espanyol, per a continuació definir estratègies comunes per desenvolupar en els àmbits autonòmic i municipal, segons les situacions específiques i les competències.

El cost d’aquestes actuacions s’estima en 10.000 milions d’euros, cosa que representa un 6% dels ingressos anuals que genera el turisme de costa, sector que representa un 10% del PIB nacional.

Informe sobre la Estrategia para la Sostenibilidad de la Costa http://www.mma.es/secciones/medios comunicacion/prensa/noticias/pdf/DiagnosticoLineasdeAccion.pdf

Gobierno de España. Ministerio de Hacienda Instituto de Estudios fiscales

El finançament de l’Estat de les autonomies: perspectives de futur

Professors universitaris de l’àmbit de les hisendes públiques presenten una aproximació acadèmica als problemes del finançament autonòmic amb l’objectiu d’aportar materials de reflexió als protagonistes del procés de reforma financera.

10


Primerament analitzen la situació actual des d’una perspectiva general i motiven la necessitat d’una reforma. Seguidament, aborden els tres fonaments bàsics d’un sistema de finançament descentralitzat: l’estimació de les necessitats de despesa, el poder tributari descentralitzat i el sistema de transferències corrector dels desequilibris verticals i horitzontals en capacitats financeres. A continuació, examinen les polítiques de despesa més rellevants quantitativament i qualitativa: sanitat, educació i serveis socials. Finalment, desenvolupen quatre qüestions clau per al model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú: la gestió tributària, la convivència entre els sistemes comú i foral, l’estabilitat pressupostària i l’endeutament autonòmic, i la política regional i d’inversions estatals.

Del conjunt d’articles ens centrem en l’anàlisi que realitza M. Teresa Vilalta dels principals problemes de l’actual model de finançament de les comunitats autonòmiques de règim comú. Mostra les dificultats per assolir els principis econòmics que s’han d’acomplir quan es reparteixen els ingressos entre els diferents governs d’un estat: autonomia financera, coresponsabilitat fiscal, equilibri vertical, equitat horitzontal i coordinació i transparència.

Així, a partir de les argumentacions de la teoria del federalisme fiscal i de l’experiència dels països federals, els problemes de finançament més greus són:

- D’autonomia financera. Proporció d’ingressos procedents del cistell d’impostos cedits inferior a la mitjana dels països federals; incapacitat de modificar els grans impostos, que està en mans del Govern central; molt poca capacitat de gestió dels ingressos tributaris; poc nivell de coresponsabilitat i, per tant, problemes d’ineficiència.

- D’equilibri vertical. Desequilibri entre la proporció d’ingressos tributaris i les necessitats de despesa de les comunitats autònomes i del govern central: el 20% i el 72% del total dels ingressos, respectivament, enfront del 32% i el 55% de les necessitats de despesa.

- D’equitat horitzontal. Fons de suficiència que no actuen com a mecanisme d’anivellament dels recursos dels governs autonòmics; inequitat entre els règims comú i foral.

- De coordinació i de transparència. Discrecionalitat en els acords; manca de mecanismes per coordinar les decisions dels diferents governs.

LAGO PEÑAS, Santiago (2007). La financiación del Estado de las autonomias: perspectivas de futuro . Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.

Junta de Andalucia

Pla estratègic per a la cultura 2008-2011

El Pla preveu invertir 740 milions d’euros en polítiques culturals durant els propers quatre anys, i recull 1.267 mesures entorn de vuit àrees estratègiques: patrimoni històric, museus, música, teatre i dansa, llibre i biblioteques, arxius i patrimoni documental, audiovisual, flamenc i indústries culturals.

El document s’ha elaborat amb la participació i el consens de més de 5.000 persones vinculades a diferents sectors de la cultura en els àmbits públics, privats i associatius, i parteix d’una nova manera de valorar-la com a dret ciutadà i com a recurs econòmic i social.

Els objectius principals del Pla són: promoure les relacions de la cultura amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació; difondre, promocionar i comunicar la cultura; crear espais culturals per a la

11


convivència; potenciar la col.laboració entre gestió pública i privada i la cooperació entre tots els agents culturals, i fomentar pràctiques i espais de trobada per promoure al màxim el diàleg intercultural.

Aquests objectius es concreten en 479 programes i 1.267 mesures acompanyades de la inversió corresponent. La principal partida, de 181 milions d’euros, es dedica a la recerca, protecció, conservació i difusió del patrimoni històric; als museus s’hi destinen 162 milions; a les arts escèniques, 138 milions, que se centraran en l’obertura de 37 nous teatres; 95 milions per fomentar el llibre i la lectura; 64 milions per al patrimoni documental; 56 milions per al sector audiovisual i 34 milions per promoure el flamenc.

El Pla presta una atenció especial a l’avaluació, amb la creació d’una unitat de seguiment i avaluació que incorpora els agents culturals en el seu funcionament. El sistema inclou l’avaluació ex ante, que es va portar a terme per tal de garantir prèviament la viabilitat del conjunt del Pla, la intermèdia, que està prevista per al 2009, i finalment l’ex post, el 2012. Així mateix, es fa un seguiment permanent de la seva execució amb una bateria d’indicadors de realització, de resultats i d’impacte.

La Junta invertirá 740 millones de euros en políticas culturales durante los próximos cuatro años http://www.juntadeandalucia.es/cultura/web/servlet/descarga?up=27062

Gobierno de la Rioja

Deu mesures per a la simplificació administrativa

S’aprova un decàleg de mesures que pretenen simplificar els processos administratius per tal d’escurçar els terminis de tramitació en una mitjana del 25%, i reduir un 50% el volum de documentació que s’exigeix que presenti la ciutadania a l’hora d’iniciar un procediment.

Aquest conjunt de mesures, juntament amb d’altres com ara el Decàleg de compromisos amb l’excel·lència o el Pla estratègic de la qualitat, desenvolupen la política general de millora de la qualitat de l’administració de la Rioja, que té com a objectiu principal aconseguir una organització més racional dels recursos públics i una millora de la satisfacció de la ciutadania.

El conjunt de mesures s’hauran d’implantar en la seva integritat en un termini màxim de divuit mesos i estaran sotmeses a una avaluació intermèdia al cap de nou mesos i una final per tal de garantir que s’assoleixen els objectius previstos. Les deu mesures són:

- Revisar l’emissió de determinats informes administratius previs i eliminar-los o substituir-los per mecanismes de control a posteriori.

- Generalitzar la utilització de mecanismes de descentralització de la Tresoreria de la Rioja en els departaments per tal de reduir un 25% el termini per l’autorització de despeses.

- Impulsar un pla d’inversió en administració electrònica per tal de gestionar telemàticament els processos amb més demanda.

- Eximir la ciutadania de la presentació de la fotocòpia del DNI o certificats d’empadronament.

- Suprimir íntegrament la necessitat d’aportar documents expedits per altres òrgans o unitats del mateix Govern de la Rioja.

12


- Establir l’intercanvi de dades amb la Seguretat Social per evitar la presentació de certificats.

- Evolucionar els sistemes anuals de finançament de les corporacions locals cap a convenis o instruments de col·laboració plurianuals.

- Supressió dels anuncis oficials, taulells d’anuncis i butlletins oficials en paper.

- Eliminació de la impressió de les nòmines dels empleats públics.

- Supressió de les llicències o carnets expedits per la Comunitat Autònoma en suport paper i que tenen com a únics destinataris altres serveis de la mateixa administració.

El Gobierno riojano aprueba diez medidas de simplificación administrativa http://www.larioja.org/pdf eventos/medidas simplificacion.pdf

França

Gouvernement francais. Présidence de la République

Informe del Comitè Balladur sobre la reforma de les institucions de la República

Emmarcar el poder executiu i clarificar, sense rigideses, la repartició de competències en el seu si; emancipar el Parlament i reconèixer-li un paper efectiu de control de l’acció del Govern, i conferir i garantir nous drets als ciutadans són les principals prioritats establertes pel Comitè de Reflexió i de Proposició per a la Modernització i Reequilibri de les Institucions de la V República.

Encarregat d’elaborar una reflexió global sobre la modernització de les institucions, el Comitè va establir un objectiu essencial: democratitzar el funcionament de la V República. La Constitució de 1958 ha demostrat al llarg dels cinquanta anys d’existència els seus mèrits, especialment perquè combina bé flexibilitat i estabilitat, però alhora necessita, segons el Govern, elements correctors que afavoreixin un exercici del poder més equilibrat.

Amb aquesta finalitat, el Comitè ha elaborat 77 proposicions, que s’han redactat en forma de disposicions constitucionals i que, si s’accepten, suposaria crear o modificar 41 articles de la Constitució, que actualment en té 97. Les propostes s’articulen al voltant de tres eixos d’orientació: reforçar el Parlament, controlar millor l’executiu i reconèixer nous drets als ciutadans, com ara poder crear un referèndum a iniciativa popular o la possibilitat de denunciar la constitucionalitat d’una llei davant d’un jutge.

Es proposa clarificar els papers dels dos caps de l’executiu, el de l’Estat i el del Govern. Ara, l’article 20 de la Constitució estableix que el Govern determina i condueix la política de la nació. Si s’accepta la proposta de la Comissió, el president de la República definirà la política de la nació i el primer ministre dirigirà l’acció. Tanmateix es proposa que el president pugui intervenir en l’Assemblea Nacional i en el Senat i donar comptes de la seva acció davant la representació nacional. Intervencions que serien seguides d’un debat sense vot.

Les prerrogatives del Parlament es reforcen. S’incrementa el poder de control dels diputats que l’exerciran, també, en els àmbits de política exterior i de defensa. Per representar les formacions polítiques minoritàries, el Comitè proposa introduir una dosi de proporcionalitat a l’Assemblea Nacional: de 20 a 30 diputats, dels 577, seran escollits d’aquesta manera.

13


S’ha intentat dissenyar un nou model on la tradicional problemàtica de repartiment de poders entre el president, el Govern i el Parlament sigui substituïda per la cerca d’un equilibri entre el poder executiu en el seu conjunt i múltiples i diversos contrapoders. El Govern té previst presentar un projecte de llei constitucional abans de les eleccions municipals de març de 2008.

Une V République plus démocratique http://lesrapports.ladocumentationfrancaise.fr/BRP/074000697/0000.pdf

Gouvernement francais. Grenelle Environnement

Pacte mediambiental

Quatre mesos de concertació, que han aplegat associacions mediambientals, electes i representants de l’Estat, de la societat civil i de sindicats agrícoles, han conclòs amb una sèrie de propostes que suposaran fer del desenvolupament sostenible una prioritat, tant a França com a la seva propera presidència de la Unió Europea.

El govern va determinar que a final d’octubre s’havia de tenir un pla d’acció d’entre quinze i vint mesures concretes i mesurables. Es varen establir tres etapes. La primera, de juny a setembre, va tenir com a objectiu central l’elaboració de propostes d’acció. Es van establir sis grups de treball formats pels actors del desenvolupament sostenible: Estat, col·lectivitats locals, ONG, empresaris i treballadors. La segona etapa, realitzada durant el mes d’octubre, ha estat dedicada a la consulta, al públic en general i a les regions, en relació amb el que pensaven sobre les propostes elaborades pels grups.

La tercera i darrera fase ha estat dedicada a la presa de decisions i s’ha materialitzat en les anomenades Conclusions de Grenelle formades pels acords establerts, amb concrecions pressupostàries en moltes de les propostes, en les quatre taules rodones que han funcionat en la conferència de finals d’octubre. Tot seguit apuntem la temàtica de les taules i alguns dels acords a tall d’exemple:

- Modernitzar la construcció de la ciutat: el 2010, tots els edificis i equipaments públics hauran de ser construïts amb baixa consumició energètica (50 kWh/m2/any enfront dels 260 actuals. El 2012 aquests estàndards hauran de ser presents en tots els habitatges de nova construcció. Els poders públics hauran de renovar 400.000 habitatges per any, i el 2008 totes les administracions hauran de fer en un balanç del carboni i incrementar en un 20% la seva eficàcia energètica.

- Mobilitat i transports: limitar les noves infraestructures de carreteres i autopistes; duplicar les xarxes ferroviàries de línies de gran velocitat; incrementar un 25% el parc ferroviari des d’ara fins al 2012; construir, en deu anys, 1.500 km de línies noves de tramvies o autobusos protegits; afavorir el transport fluvial.

- Urbanisme i governança territorial: la fiscalitat local s’haurà d’orientar progressivament vers un urbanisme més sostenible que garanteixi la utilització de menys recursos i menys espai. E f i c à c i a energètica i carboni: dir la veritat sobre els preus ecològics i els del carboni; tenir en compte els costos de les decisions públiques; programa a favor d’incrementar un 20% les energies renovables.

El govern s’ha compromès que a primers de 2008 es debatrà una llei al Parlament que tindrà en compte els acords i les propostes realitzades.

Le Grenelle de l'environnement http://www.legrenelle-environnement.gouv.frhttp://www.legrenelle-environnement.gouv.fr/grenelle-environnement/spip.php?rubrique5http://www.legrenelle-environnement.gouv.fr/grenelle-environnement/

14

número 49

Parlement français . Sénat

Estudi de legislació comparada sobre el vot electrònic

Les dificultats que han comportat la utilització dels aparells electrònics de votació a França ha portat que els serveis jurídics del Senat elaboressin un estudi de legislació comparada de països europeus que l’han utilitzat, en major o menor grau.

A França el vot electrònic pot utilitzar-se, de manera voluntària, en municipis de més de 3.500 habitants mitjançant màquines validades pel Ministeri de l’Interior. El material pot ser llogat o comprat pels municipis, que en aquest cas reben una subvenció de l’Estat de 400 euros per màquina adquirida. La llei francesa no permet, però, el vot electrònic als ciutadans que resideixen a França. Només poden votar per Internet els francesos que viuen a l’estranger i per a l’elecció dels membres de l’Assemblea Nacional.

En les eleccions presidencials de 2007 han practicat aquest sistema de votació 81 municipis en la primera volta i 77 en la segona, i, segons estimacions, l’han utilitzat 1.200.000 ciutadans. Les dificultats i els interrogants que es van plantejar estan a la base de la realització d’aquest petit estudi, que recull la legislació i les pràctiques de nou països europeus que utilitzen, en major o menor grau, el vot electrònic.

Alemanya, Anglaterra i el País de Gal.les, Bèlgica, Espanya, Irlanda, Itàlia, els Països Baixos, Portugal i Suïssa són els països presents a l’estudi. En el document s’explicita que l’exemple americà no s’ha tingut en compte ja que s’ha considerat poc pertinent, per la dispersió de les regles jurídiques, per la varietat dels dispositius utilitzats i per la falta de fiabilitat de molts d’ells.

L’anàlisi dels textos i de les pràctiques de cadascun dels països estudiats mostra, segons els autors del treball, que de manera general el vot electrònic no sembla que respongui a les expectatives generades, excepte a Suïssa, on la instauració de la votació per Internet respon, a priori, a una necessitat real, ja que els ciutadans han d’anar a les urnes diverses vegades l’any. A manera de síntesi, l’anàlisi dels textos i de les pràctiques estrangeres mostren que:

- Una part més o menys important del cos electoral vota amb l’ajuda de dispositius electrònics als Països Baixos, Bèlgica i Alemanya.

- El vot electrònic s’ha implantat des del 2003 de manera progressiva a Suïssa.

- Irlanda va començar a introduir el vot electrònic el 2002, però ha suspès l’experiència.

- A Anglaterra i al País de Gal·les, des del 2000, s’ha experimentat el vot electrònic en les eleccions locals de diferents col·lectivitats, però no està previst generalitzar-lo.

- A Espanya, Itàlia i Portugal, s’han dut a terme experiències que, fins al moment, no tenen valor jurídic.

Pel que fa al nostre país, s’explicita que la Llei orgànica de 1985 sobre el règim electoral general, que regeix en totes les eleccions excepte en les dels parlaments autonòmics, només preveu el vot tradicional. Es va fer un Projecte de llei el 2004 per conjugar els avantatges del vot tradicional i els del vot electrònic. Aquest Projecte de llei no ha estat examinat i ha quedat obsolet, ja que el Ministeri de l’Interior desitja aprofundir la reflexió sobre el seu desenvolupament progressiu. El Parlament basc sí que ha legislat sobre aquesta qüestió i Catalunya preveu fer-ho.

Étude de législation comparée du service des études juridiques du Sénat sur le vote électronique http://www.senat.fr/lc/lc176/lc176.pdf

15


Gouvernment francais. Délégation interministérielle à la ville

Guia de l’avaluació dels contractes urbans de cohesió social

Encarregada per la Delegació Interministerial de la Ciutat i elaborada en estreta concertació amb la xarxa d’actors locals, pretén facilitar la preparació i la posada en pràctica de l’avaluació contínua dels contractes urbans de cohesió social.

La Carta francesa de l’avaluació de les polítiques públiques precisa que l’avaluació ha d’estar orientada a produir coneixement sobre les accions públiques, especialment pel que fa als seus resultats. La seva finalitat és doble: d’una banda, ha de servir perquè els ciutadans apreciïn el valor de les polítiques i les actuacions públiques. i de l’altra, ha d’ajudar els decisors públics a millorar la pertinència, l’eficàcia, l’eficiència, la coherència i els impactes de les polítiques que executen.

L’avaluació continuada forma part dels contractes urbans de cohesió social (CUCS) i, a més de la seva incidència en el desenvolupament i la millora dels esmentats contractes, esdevé una oportunitat perquè els actors locals contribueixin a l’avaluació nacional de la política de ciutat.

Per això, cal formular sempre objectius i resultats esperats que siguin avaluables i incorporar dues exigències: la primera és que l’avaluació ha d’estar orientada a examinar els grans objectius nacionals de la política de ciutat i, alhora, els objectius territorials, i la segona és que cal tenir en compte les especificitats pròpies de les estructures dels CUCS. Això implica haver de donar compte no només de les accions, sinó especialment dels resultats, abordar transversalment l’avaluació i aportar una perspectiva integrada del conjunt de dispositius mobilitzats en un territori.

La guia recull en la part introductòria el marc reglamentari i teòric de l’avaluació dels CUCS i està integrada per un conjunt de fitxes que donen consells metodològics i presenten els principals instruments que cal utilitzar en una avaluació participativa i continuada dels CUCS. Per facilitar-ne l’ús, totes les fitxes tenen una mateixa estructura: reptes i objectius, definicions, mètodes, instruments i exemples.

Le guide de l'évaluation des contrats urbains de cohésion sociale (CUCS) http://i.ville.gouv.fr/divbib/doc/guideDIVCUCSversion2.pdf

Regne Unit

United Kingdom government. Housing Corporation

Compendi sobre disseny urbà

El compendi es compon de dos volums que ofereixen consells pràctics als agents urbanístics sobre els principis del disseny urbà que permeten fer barris confortables, sostenibles i segurs, ja sigui a través de la creació de noves àrees o a través de la regeneració d’espais existents.

El primer document, «Urban design principles», té un enfocament més conceptual i teòric sobre els aspectes clau que han d’inspirar els agents implicats per tal de crear espais on la gent vulgui viure i treballar. El segon document, «Delivering quality places», té un caràcter més pràctic: a partir d’un conjunt

16


de bones pràctiques presta més atenció a tot allò relacionat amb el desenvolupament dels processos urbanístics i amb el manteniment i la gestió dels espais urbans.

Es parteix d’un concepte de disseny urbà estrictament funcional i multidisciplinari, entès com l’art de construir espais per a la gent des d’una perspectiva integral que tingui en compte tant els aspectes ambientals de protecció paisatgística, accessibilitat en transport públic i estalvi energètic, com la perspectiva més social d’equitat, espais segurs que fomentin les relacions socials, així com els elements relacionats amb el desenvolupament econòmic d’un territori.

El compendi s’organitza en cinc seccions: la primera, apreciar el context, com pensar en l’espai que volem dissenyar a partir dels elements històrics, naturals i les aspiracions de la comunitat; la segona, crear l’estructura urbana, se centra més en les relacions entre els components urbans: edificis, carrers, espais públics i paisatge; la tercera, definir les connexions, es refereix a la mobilitat urbana; la quarta, detallar els espais, se centra en els requisits més específics dels edificis i els espais públics, i, finalment, la cinquena, la implantació i el lliurament, fa referència als aspectes més relacionats amb la gestió professionalitzada reeixida de tot el procés urbanístic.

Urban Design Compendium: Urban design principles http://www.urbandesigncompendium.co.uk

United Kingdom government. Department for Communities and Local Government (DCLG)

Pla d’acció per a l’apoderament comunitari

El Pla és una iniciativa conjunta entre el Departament for Comunities and Local Government i la Local Government Association per tal de desenvolupar una cultura de la participació pública i apoderar la gent perquè tingui un rol clau en les decisions públiques.

L’apoderament comunitari consisteix a oferir confiança, habilitats i poder a les comunitats per tal d’influir i dissenyar les polítiques públiques que els governs porten a terme. El Pla s’estructura entorn de tres objectius principals: primer, aconseguir una major participació i promoure l’acció col·lectiva i el compromís democràtic; segon, canviar les actituds de la ciutadania en relació amb l’apoderament comunitari, i tercer, millorar el funcionament dels serveis públics i la qualitat de vida.

A tal efecte, el Pla proposa un conjunt de vint-i-tres accions específiques per tal de desenvolupar l’apoderament comunitari que s’estructuren entorn de tres àrees clau. Una part d’aquestes propostes s’inspiren en bones pràctiques implantades en algunes comunitats locals i que es descriuen al llarg del document.

En primer lloc, cal ampliar i aprofundir les oportunitats d’apoderament en l’àmbit local. Per aquest motiu caldrà informar millor la ciutadania dels mecanismes que hi ha per participar i crear-ne de nous, com ara els pressupostos participatius. En segon lloc, donar suport i facilitar que la gent aprofiti les oportunitats d’apoderament, simplificant els requisits perquè les persones puguin participar i millorant l’accés a la informació. Finalment, cal enfortir la democràcia representativa local, promovent la incorporació de la ciutadania a l’activitat política local, amb el reconeixement públic de la tasca que fan els representants polítics i amb el seu desenvolupament professional.

An Action Plan for Community Empowerment: Building on success http://www.communities.gov.uk/documents/communities/pdf/actionplan

17


United Kingdom government. Department for Communities and Local Government

Proposta d’indicadors per a les autoritats locals. Definicions i metodologia

El document ofereix la definició i metodologia d’una bateria de 198 indicadors comuns per al conjunt d’autoritats locals que permetran avaluar l’evolució local respecte als objectius establerts com a prioritaris a escala nacional en els àmbits següents: capital social, seguretat, joventut i infància, benestar i salut, exclusió social i igualtat, economia local i sostenibilitat.

Aquesta proposta posa de manifest l’aposta del Govern britànic per donar suport de manera coordinada a les entitats locals en la consecució dels resultats en aquestes prioritats nacionals compartides. A aquest efecte, a partir de l’abril de 2008, les entitats locals només hauran de rendir comptes al govern nacional exclusivament sobre aquests 198 ítems, ja que se suprimiran els més de 1.200 indicadors que existeixen actualment.

Aquesta racionalització administrativa permet concentrar els esforços de les institucions en la millora dels resultats de les comunitats locals, de la qualitat de vida de les persones, de l’impuls al desenvolupament local del seu territori, per damunt de les càrregues de treball centrades en els processos i la gestió administrativa. Així mateix, la publicació anual dels resultats de tots els municipis, a escala nacional, serà un exercici de transparència que permetrà que la ciutadania compari la seva situació respecte als altres i exigir millores als seus governs.

El govern britànic també es compromet a millorar els mecanismes per recollir la informació sobre aquests indicadors, minimitzant els esforços de les autoritats locals; per exemple, aprofitant les fonts de dades pròpies del Govern, es pretén aconseguir els resultats del 25% dels indicadors, o eliminant la duplicació amb el principi de recollir la dada un cop i utilitzar-la sempre que calgui.

Finalment, el document inclou la definició detallada de cadascun dels indicadors, la fórmula per al seu càlcul, els resultats ideals, la freqüència temporal de recollida, la font de dades i algun altre aspecte tècnic d’utilitat per tal de posar en marxa el nou sistema.

National Indicators for Local Authorities and Local Authority Partnerships: Handbook of definitions - Draft for Consultation http://www.communities.gov.uk/documents/localgovernment/pdf/543055

Itàlia

Governo italiano. Ministero dei Transporti

Les línies mestres del Pla general de mobilitat

Amb l’horitzó del 2020, el Pla situa el concepte de mobilitat al centre de l’agenda política del govern i trenca la tendència a fer obres d’infraestructura al marge d’una previsió i programació general i de la col.laboració institucional necessària per dur-les a terme.

18


La necessitat d’una nova política de mobilitat neix dels canvis ocorreguts els darrers anys. A escala internacional, hi ha hagut el creixement de la UE cap a l’est i la costa mediterrània, fet que ha comportat la necessitat d’«autopistes marítimes» alternatives a la mobilitat tradicional de mercaderies i persones cap a Europa via Itàlia, i com a mecanisme de cohesió de l’Àrea Euromediterrània.

A escala estatal, darrerament hi ha hagut un agreujament dels problemes de mobilitat urbana quotidiana, amb un increment dels moviments curts de mobilitat obligada per raons de treball, juntament amb l’emergència d’una nova sensibilitat social per al desenvolupament d’un sistema de transport sostenible i de qualitat.

Tot això fa que calgui un canvi de filosofia, reflectida en les línies mestres, que posi al davant la noció de mobilitat (la capacitat de les persones i les mercaderies de moure’s per l’espai), i darrere les nocions de planificació i construcció d’infraestructures.

Aquest canvi d’òptica implica que la integració esdevingui clau en tres aspectes. El primer, integració entre les diverses xarxes de mobilitat italianes internes amb les dels altres països, sobretot els europeus. En altres paraules, cal parar una atenció especial a l’encaix amb les grans rutes de connexió interna de la UE, i amb la xarxa mundial de comunicacions, sobretot les marítimes, amb els països de l’Euromediterrània.

El segon, integració entre els diversos mitjans de transport de les diverses escales territorials per assolir una major eficiència i rapidesa global en els desplaçaments. I el tercer, integració entre els diversos nivells de xarxes de transport per millorar i facilitar les connexions entre les xarxes per recorreguts de llarga distància amb els de curta distància o quotidians. En aquest punt, cal parar atenció especial al deteriorament de les xarxes de transport públic de proximitat.

Piano generale della mobilità. Linee guida http://www.trasporti.gov.it./page/NuovoSito/mop all.php?p id=00175

Països Baixos

Netherlands Bureau for Economic Policy Analysis http://www.cpb.nl/eng/

Polítiques immigratòries i disseny de l’Estat del benestar

Els autors opinen que la política immigratòria té efectes importants sobre el règim de benestar de la societat d’acollida, tal com les experiències de selecció d’immigrants d’altres països mostren, però el règim de benestar de la societat d’acollida determina l’abast de l’efecte. Aquestes són les principals aportacions de l’estudi.

A partir de la literatura econòmica especialitzada, els autors relacionen tres possibles règims immigratoris amb dos models bàsics d’Estat del benestar. Els tres règims immigratoris considerats són: el de la política temporal, on es permet que un nombre limitat d’immigrants amb formació i capacitats baixes entri temporalment; el de la política oberta, on gairebé no hi ha restriccions per als immigrants amb poca

19


formació, i el de la política selectiva, on només es permet l’entrada als immigrants amb una alta formació especialitzada. Els dos tipus de règims de benestar considerats són l’Estat del benestar residual, amb pocs impostos i pocs beneficis socials, i l’Estat del benestar universal, amb impostos redistributius i beneficis socials elevats.

Els estats del benestar amb un sistema impositiu altament redistributiu i amb una desigualtat salarial moderada tendeixen a desincentivar l’arribada dels immigrants altament qualificats i estimulen l’arribada dels de baixa qualificació. Per tant, si es vol que vinguin immigrants altament qualificats, caldrà desfer o neutralitzar aquests efectes redistributius. Els països amb un règim de benestar força universal atrau més immigrants poc qualificats, però empíricament l’efecte és relativament petit.

El comportament economicoracional dels immigrants és un factor molt rellevant que cal tenir en compte. Els immigrants, per raons laborals, tendeixen a anar als països on siguin més ben compensats. Els altament preparats aniran on hi hagi desigualtats salarials fortes i amb un baix nivell de redistribució social. Aquests països, però, guanyen relativament poc amb aquestes migracions, perquè el valor generat es queda sobretot entre els immigrants. Els països amb mecanismes de redistribució potents voldrien atraure aquest tipus de migració per poder redistribuir la riquesa que generen entre tota la població, però tenen serioses dificultats per fer-ho.

Els riscos associats amb la immigració temporal són importants. Potencialment la immigració temporal genera riquesa per al país, però si no es controla la temporalitat, la política immigratòria temporal pot transformar-se en permanent, oberta i sense restriccions. Aquesta situació seria de les pitjors a què es podria arribar perquè posaria en perill l’Estat del benestar.

Immigration Policy and Welfare State Design. A Qualitative Approach to Explore the Interaction http://www.cpb.nl/eng/pub/cpbreeksen/document/153/doc153.pdf

Netherlands government. Ministry of the Interior and Kingdom Relations

Pla d’acció contra la radicalització i la polarització social 2007-2011

Els principals objectius són la prevenció dels processos d’aïllament i polarització de grups extremistes antidemocràtics, descobrir a temps la seva aparició i consolidació, i la repressió precoç dels grups i les persones que actuïn més enllà d’allò que és acceptat democràticament. La participació del nivell local és imprescindible per assolir aquestes fites.

La polarització potencia les diferències entre els grups de manera que es generin tensions i segregacions, sovint al voltant de les creences religioses. La radicalització és la voluntat d’aconseguir canvis socials profunds, sovint per mecanismes violents, que poden anar en detriment del bon funcionament de l’ordre democràtic. A banda de la islàmica, pot haver-hi altres formes de radicalització: defensors dels drets dels animals, grups d’extrema esquerra o dreta, grups antiglobalització, etc.

El Pla, pensat per al període 2007-2011 i amb un pressupost de 28 milions d’euros, implica el treball conjunt de tots els nivells de govern, amb una preponderància clara del local. Es considera que el nivell local és el més capacitat per poder fer front a aquests problemes mitjançant actuacions de prevenció, detecció i intervenció.

20


Per la seva banda, el nivell estatal actuarà en dues direccions. La primera, establint un marc general d’actuació, ja que aquests fenòmens només es poden afrontar eficaçment a través d’una òptica transversal entre diverses àrees i facilitant que les polítiques sectorials ministerials tinguin en compte aquests problemes. I la segona, donant suport i assessorament als municipis per concretar les seves mesures d’actuació. Finalment, en tant que la polarització i la radicalització també són presents en altres països, es preveu l’articulació de la cooperació internacional.

Les actuacions locals consisteixen a detectar, amb la participació de l’associació de governs locals dels Països Baixos, els barris i les zones on hi hagi indicis d’aquests fenòmens, i combinar actuacions soft (promoure el debat i la presentació de diverses ideologies, supervisar amb especial atenció aquells grups socials en risc i el seu fracàs escolar, fomentar l’aprenentatge de professions, etc.), amb actuacions hard (assistència obligatòria a les escoles, reforçar conductes cíviques, més vigilància a peu de carrer, tolerància zero amb la discriminació, etc.).

Polarisation and Radicalisation Action Plan 2007-2011 http://www.minbzk.nl/aspx/download.aspx?file=/contents/pages/89799/minbiz007 actieplanuk-v3.pdf

Suècia

Sweden government. Ministry of Enterprise Energy and Communications

Política de creixement regional

En el marc de l’estratègia nacional per a la competitivitat regional, l’emprenedoria i l’ocupació 2007-2013, el Govern portarà a terme una política activa de renovació que proporcioni a tot el territori les oportunitats necessàries per desenvolupar les seves fortaleses i per contribuir al bé comú. L’objectiu d’aquesta nova política de creixement regional és facilitar un desenvolupament dinàmic més intens, tant a escala regional com local.

Per això cal promoure mesures que promoguin l’emprenedoria, la innovació i la renovació, un increment de l’oferta laboral i de la capacitació, l’accessibilitat i el bon nivell dels serveis, i que s’adaptin a les especificitats locals i regionals i, especialment, a les àrees geogràfiques que més necessiten iniciatives a mida per enfortir el seu potencial de creixement sostenible.

Aquesta política de creixement regional es basa en la capacitat per actuar dels individus des de l’equitat. Els seus objectius són, entre d’altres, l’enfortiment de la influència local i regional i la responsabilitat governamental de finançament.

El Govern també destaca com a àrees d’actuació prioritàries: combinar el medi ambient i l’emprenedoria; fomentar un bon clima on desenvolupar el món dels negocis i la innovació; promoure el coneixement i la capacitació; fomentar la cultura i la creativitat; enfortir la influència i la responsabilitat dels àmbits regional i local en el bon funcionament de les comunicacions, especialment en el sistema de transport; potenciar la cooperació més enllà de les fronteres regionals i nacionals; impulsar la gestió transversal i la governança; potenciar la capacitat de desenvolupament de les àrees rurals; incidir en l’accessibilitat als serveis públics i als mercantils.

Regional growth policy http://www.sweden.gov.se/content/1/c6/09/09/41/6e723b7d.pdf

21


ORGANISMES INTERNACIONALS

Unió Europea (UE)

Manual sobre la integració per a responsables del disseny de polítiques i professionals

La integració dels immigrants és un tema present a l’agenda política de tots els governs per l’increment de les dimensions del fenomen migratori i dels reptes socials que se’n deriven. La integració econòmica i l’accés a l’habitatge són dos pilars bàsics del procés d’integració sobre els quals els governs locals tenen molt a dir i a fer

Aquesta és la segona part d’un manual editat l’any 2004 que tractava la integració dels immigrants des de la perspectiva de la participació cívica i dels indicadors per mesurar-ne l’evolució. En aquesta edició, s’aborda específicament el procés d’integració econòmica dels immigrants en entorns urbans —accés a l’habitatge i al mercat laboral—, dos àmbits clau per a una integració efectiva i útil per a la societat d’acollida.

Promoure la incorporació dels immigrants mitjançant les polítiques d’habitatge passa per ampliar les possibilitats d’accés a l’habitatge d’aquest col·lectiu i garantir la igualtat d’oportunitats tant en termes d’accés com de qualitat; així doncs, els governs nacionals i locals han de vetllar per la qualitat dels habitatges i per la igualtat en la prestació de serveis entre els diferents barris, han de combatre els processos de segregació residencial i han d’impulsar la implicació de les constructores privades en aquests objectius.

El marc jurídic d’admissió i de residència i el reconeixement de qualificacions i de capacitats són els dos factors que condicionen més la integració laboral —com a assalariats o com a empresaris— dels immigrants. Així doncs, tenir en compte el factor de la integració econòmica en l’establiment de la política immigratòria, desenvolupar sistemes més flexibles de reconeixement i avaluació de les competències personals, valorar la competència intercultural com a mèrit laboral, combatre les discriminacions o promoure el desenvolupament de les empreses propietat d’immigrants són algunes de les mesures clau per afavorir aquest procés d’integració.

Atesa la diversitat d’actors i de nivells de govern implicats, és d’especial importància establir una estructura de governança local que tingui en compte l’intercanvi de coneixement i d’experiències entre tots els nivells de govern. Només d’aquesta manera es podrà aconseguir una intervenció coordinada, coherent i ajustada a les necessitats reals, que compti amb el suport de les comunitats locals i que possibiliti l’establiment d’instruments d’avaluació dels resultats efectius.

Manual sobre la integración para responsables de la formulación de políticas y profesionales http://ec.europa.eu/justice home/doc centre/immigration/integration/doc/2007/handbook 2007 es.pdf

22


Unió Europea (UE)

Informe sobre l’estat de les ciutats europees

Les ciutats són el motor del creixement econòmic, de l’ocupació, del capital humà i de la innovació a Europa, però també concentren les majors taxes de pobresa, de desocupació, de contaminació i d’inseguretat. No obstant això, la diversitat es revela com el concepte que millor defineix el panorama urbà.

A partir de les dades de 258 ciutats europees (entre les quals hi ha Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Saragossa), l’informe analitza el panorama urbà en àmbits com ara el demogràfic, la competitivitat econòmica, les condicions de vida, l’educació, el transport, la cultura o les competències municipals.

Entre les principals conclusions de l’edició 2007 de l’informe, cal destacar que les ciutats són una peça clau del creixement econòmic en la mesura que concentren la major part de la producció d’innovació i de coneixement —de fet, les economies urbanes s’estan terciaritzant fins al punt que, ja actualment, el sector serveis n’és la principal font de llocs de treball. També cal destacar que, demogràficament, es dibuixen dues tendències contraposades entre els creixements demogràfics positius de ciutats d’Espanya, Irlanda, Finlàndia o Grècia, i la davallada demogràfica de les ciutats de la major part de l’Europa central i de l’est.

Els reptes més importants a què s’enfronten actualment les ciutats europees són els derivats del procés de creixement: suburbialització, congestió del trànsit, increment de la distància i de la quantitat de desplaçaments diaris, augment de la contaminació, dualització social, gestió de la immigració i inaccessibilitat del mercat de l’habitatge. Així doncs, es fa evident la necessitat de prendre mesures, des d’un enfocament integrat, per tal de garantir la sostenibilitat econòmica, social i ambiental del creixement de les ciutats europees.

En termes de descentralització i de despesa, es revelen grans diferències entre països: les ciutats nòrdiques, italianes, holandeses i britàniques tenen una capacitat competencial i pressupostària molt superiors a les ciutats gregues, irlandeses, espanyoles o portugueses. En el cas espanyol, el govern local té un paper molt limitat a causa del predomini dels nivells regional i central; la descentralització de poder del Govern central a les comunitats autònomes no ha anat, doncs, acompanyat d’una descentralització d’aquestes envers la dimensió municipal.

State of European Cities Report http://ec.europa.eu/regional policy/sources/docgener/studies/pdf/urban/stateofcities 2007.pdf

Unió Europea (UE)

Envers una nova cultura de la mobilitat urbana

A tot Europa l’increment del trànsit provoca una congestió crònica, un augment de la contaminació i un elevat cost econòmic i humà, com a conseqüència dels accidents. Reptes als quals no poden donar resposta els governs locals per si sols i, per tant, que fan necessària l’adopció d’una estratègia europea de la mobilitat urbana.

23


Malgrat les diferències existents entre les ciutats europees, totes s’enfronten a reptes similars: congestió, contaminació, canvi climàtic i seguretat. La mobilitat urbana és un dels mínims comuns denominadors de tots aquests reptes i, per tant, és un dels àmbits en què cal prendre mesures des de tots els nivells de govern per tal de donar-hi resposta.

Tot i que no hi ha solucions úniques, sí que es poden establir les línies mestres següents per tal d’avançar envers la sostenibilitat de la mobilitat urbana:

- Ciutats amb una circulació més fluïda: reduir la proporció de desplaçaments amb vehicles privats contaminants i, per tant, promoure els desplaçaments a peu i en bicicleta, aprofitar al màxim els mitjans de transport privats i de mercaderies o desenvolupar la compatibilitat entre el transport privat i el transport públic.

- Ciutats menys contaminades: fomentar l’adquisició de vehicles menys contaminants, conscienciar els ciutadans sobre l’efecte contaminant de la manera de conduir, introduir criteris ecològics en les contractacions públiques i incrementar les restriccions al trànsit.

- Un transport públic urbà més eficient: introduir sistemes de tarifació variable segons l’hora o el dia o millorar-ne la informació i l’accessibilitat.

- Un transport urbà més segur: mitjançant campanyes de conscienciació ciutadana o la millora de la seguretat de les infraestructures i dels vehicles.

Es tracta, doncs, de crear una nova cultura de la mobilitat urbana on l’educació, la formació, les competències dels professionals implicats, les infraestructures, els partenariats entre el sector públic i el privat i l’intercanvi de coneixement hi tenen un paper clau.

Hacia una nueva cultura de la movilidad urbana http://www.agenda21-local.net/portal/ficheros/596libro verde mov urbana.pdf

Unió Europea (UE)

Els millors projectes LIFE - Medi ambient 2006-2007

Amb l’objectiu de promoure la difusió de bones pràctiques de protecció del medi ambient, aquesta publicació recull els 22 millors projectes del programa «LIFE - Medi ambient» entre els anys 2006 i 2007 sobre la base dels criteris següents: contribució a la millora ambiental, econòmica i social a curt i a llarg termini; grau d’innovació i transferència tecnològica; rellevància política i eficiència.

El programa «Life - Medi ambient» és l’instrument de la Unió Europea dirigit al finançament de projectes relacionats amb el desenvolupament sostenible. La publicació s’ha d’emmarcar en un dels objectius fonamentals del programa, que és la difusió de les innovacions impulsades per tal de promoure’n la generalització.

Dels 62 projectes finalitzats entre els anys 2006 i 2007, s’exposen els 22 que han donat millors resultats, i que abasten els àmbits següents: planificació i desenvolupament territorial, gestió de l’aigua, minimització de l’impacte de les activitats econòmiques, gestió de residus i política de productes integrada.

24


Els cinc projectes més destacats són: MBR Varsseveld (Holanda), consistent en la utilització d’una membrana bioreactiva per al tractament de l’aigua residual municipal; REF (Regne Unit), consistent en la producció de quantitats petites de material d’asfaltat amb més eficiència energètica, menys contaminació i menor ocupació d’espai; PVTren (Itàlia), que ha demostrat l’aplicabilitat de la tecnologia de plaques fotovoltaiques al transport ferroviari; EMPEREUR (Alemanya), que ha permès la reducció dels fangs residuals de la indústria del platejat, i Microfinshing (Itàlia), que ha impulsat el desenvolupament d’una tecnologia seca per al poliment de rajoles ceràmiques que evita el malbaratament d’aigua i redueix a la meitat el consum d’energia.

En l’apartat de planificació i desenvolupament del territori, hi figura el projecte «Pedra Tosca», promogut per l’Ajuntament de les Preses, que ha permès el desenvolupament sostenible d’activitats agrícoles i turístiques mitjançant l’aplicació d’agricultura ecològica, el disseny de rutes turístiques respectuoses amb el medi o la reforestació i la neteja de zones boscoses.

Best LIFE-Environment Projects 2006-2007 http://ec.europa.eu/environment/life/publications/lifepublications/bestprojects/documents/bestenv07.pdf

Council of Europe

Declaració de València

Impulsar la participació dels ciutadans en la vida política municipal, millorar la governança local i regional i incrementar la transparència són els principals compromisos adoptats en la conferència de ministres europeus responsables del govern local i regional com a estratègies per donar resposta als nous reptes que han d’afrontar aquests nivells de govern subnacionals.

Promoure la participació ciutadana i combatre la desmobilització política són estratègies clau per situar la ciutadania en el nucli de la vida democràtica local i regional i per millorar l’actuació dels càrrecs electes. És per això que, en la Declaració de València, els ministres responsables dels governs locals i regionals es van comprometre a reduir les taxes d’abstenció electoral, integrar els immigrants en la vida política municipal, millorar la governança local i incrementar la transparència en el seu funcionament.

Entre les mesures plantejades per tal de fer efectius aquests objectius, cal destacar: l’edició adaptada a les persones amb discapacitats dels documents electorals (traducció en sistema braille, documents sonors, etc.), el desenvolupament de campanyes de sensibilització dirigides als joves sobre la importància de la participació electoral, l’adopció del model d’autoanàlisi de l’índex de participació ciutadana CLEAR (model desenvolupat pel Consell d’Europa per tal d’avaluar els recursos de participació i el grau d’implicació dels ciutadans i dels organismes públics) o l’aplicació del Manual de bones pràctiques i d’ètica pública a fi d’incrementar el grau de transparència.

La declaració també insta els estats europeus a crear un protocol que complementi la Carta europea de l’autonomia local establint els drets dels ciutadans en els àmbits de la participació política i la informació per part dels governs locals i les obligacions de les autoritats municipals per tal de garantir l’exercici d’aquests drets.

Conference of European ministers responsible for local and regional government: Valencia declaration http://www.coe.int/t/e/legal affairs/local and regional democracy/Main Bodies/Conference Specialised Ministers/Valencia 2007/MCL-15(2007)5final EN.pdf

25


International Monetary Fund

Manual de transparència fiscal

La importància de millorar el nivell de governança, de facilitar el control sobre l’acció de govern i de legitimar les decisions sobre política fiscal fan de la transparència fiscal un principi de funcionament essencial per a tots els nivells de govern i per a tots els països.

La transparència fiscal és un element imprescindible per al seguiment del disseny i els resultats de la política econòmica, així com per al control efectiu dels ciutadans sobre l’acció de govern. Factors essencials per assegurar l’estabilitat i la qualitat del creixement econòmic i per evitar pràctiques administratives fraudulentes. Aquesta edició actualitzada del manual constitueix una guia per a la implantació de bones pràctiques en aquesta matèria extretes de l’experiència de països en via de desenvolupament i de països econòmicament avançats.

Les principals línies mestres del manual són: la importància de la delimitació clara entre l’àmbit polític i l’àmbit administratiu, l’existència d’un marc regulador obert i transparent de la gestió de la fiscalitat, l’elaboració, l’execució i el control dels pressupostos públics mitjançant procediments predefinits, la publicació d’informació sobre l’activitat fiscal duta a terme, la que s’està duent a terme i la que es durà a terme de manera que faciliti la seva avaluació i anàlisi, i, finalment, la implantació d’auditories externes i internes sobre l’activitat fiscal.

Els nivells de govern subnacionals també estan subjectes als principis de transparència fiscal, sobretot quan tenen capacitat de decisió en aquesta matèria. Entre les bones pràctiques plantejades per aquests nivells de govern cal destacar la publicació cada sis mesos d’un informe de seguiment pressupostari que agrupi tots els nivells de govern o de cada nivell de govern per separat, i la uniformització de la presentació i dels indicadors estadístics.

Manual on Fiscal Transparency http://imf.org/external/np/pp/2007/eng/051507m.pdf

Organisation for Economic Co operation and Development (OECD)

Pressupostar segons els resultats

A final del segle XX es va produir un auge dels models per dissenyar pressupostos condicionats als resultats com a mecanisme de millora de l’eficàcia i l’eficiència dels organismes públics. L’experiència acumulada ha evidenciat les seves potencialitats, però també els reptes pendents.

Per tal de respondre a l’exigència cada vegada més present de la ciutadania sobre els resultats de les administracions públiques, la majoria de països de l’OCDE han anat introduint en el sector públic sistemes de pressupost condicionat als resultats.

La implantació creixent dels pressupostos condicionats ha fet més evident els beneficis esperats: increment de l’atenció en els resultats, millora de la transparència, revaloració de l’eficiència, disponibilitat d’informació sobre la contribució de cada departament als objectius establerts per part del govern, foment de la innovació en matèria de gestió i de planificació, etc.

26


Però també ha manifestat els aspectes pendents de definir: els mecanismes per relacionar la informació de resultats i els recursos assignats, les estratègies per superar les resistències dels cossos administratius, el desenvolupament de les capacitats institucionals necessàries dels ministres d’economia i d’administracions públiques, la millora dels sistemes d’avaluació dels resultats o de la utilització d’aquesta informació en el procés de disseny dels pressupostos.

Així doncs, els elements clau per al desenvolupament d’un sistema de pressupostos per resultats són que no hi ha una recepta única, sinó que cada país ha de desenvolupar el seu propi sistema; que és imprescindible la implantació d’un sistema global de planificació i d’avaluació; que els indicadors de resultats han d’estar integrats en el procés de disseny dels pressupostos; que la implicació dels directius polítics i administratius, però també dels treballadors, són factors clau per a l’èxit del sistema i que cal evitar l’establiment de mecanismes que relacionin resultats i recursos de manera automàtica.

Performance Budgeting in OECD Countries http://213.253.134.43/oecd/pdfs/browseit/4207141E.PDF


Simplificació administrativa a Holanda

La simplificació administrativa ha esdevingut en els darrers anys un factor clau per al creixement econòmic dels països i per a la competitivitat de les empreses. Holanda ha estat un dels països capdavanters en aquest terreny amb la implantació d’un programa per reduir un 25% els costos burocràtics entre el 2003 i el 2007.

Els tràmits administratius que han de formalitzar les empreses constitueixen un cost econòmic important que pot penalitzar la competitivitat, l’eficiència i, fins i tot, impedir la seva posada en marxa, especialment en el cas de petites i mitjanes empreses. Amb aquesta idea com a rerefons, aconseguir un 25% de simplificació administrativa, un repte present a l’agenda política de tots els governs de l’OCDE, va ser l’objectiu que va inspirar un innovador i reeixit projecte del govern holandès.

Les claus de l’èxit del model holandès radiquen en els aspectes següents: l’establiment d’instruments de mesura del grau de regulació administrativa, la fixació d’objectius quantificables i delimitats en el temps, la creació d’una unitat de coordinació interministerial en el nucli del Govern, la introducció d’auditories independents, l’establiment de vincles entre la dotació pressupostària i la simplificació administrativa i el suport polític incondicional del Govern, del Parlament i de les organitzacions de la societat civil.

A banda dels aspectes positius, l’experiència holandesa també permet identificar els perills i els reptes que comporta la implantació d’un programa de simplificació administrativa com l’exposat, concretament el risc d’absorbir recursos d’altres reformes amb majors beneficis econòmics o socials, la focalització en exclusiva dels costos administratius generats pel Govern central, ometent, per tant, la responsabilitat dels nivells de govern subnacionals i la manca de difusió als beneficiaris de la iniciativa, les empreses, dels resultats obtinguts.

Administrative Simplification in the Netherlands http://213.253.134.43/oecd/pdfs/browseit/4207161E.PDF

27



Globalització i economies regionals

El procés de globalització ha fet aflorar, en relació amb les economies regionals de l’OCDE, una paradoxa d’implicacions importants: les regions han perdut competitivitat econòmica a curt termini, però, a la vegada, s’han ampliat les seves oportunitats econòmiques a llarg termini mitjançant l’aprofitament dels seus valors afegits.

El procés de globalització ha tingut un fort impacte negatiu sobre la majoria d’economies regionals de l’OCDE en forma de deslocalitzacions empresarials, de pèrdua de competitivitat, de substitució de llocs de treball altament qualificats i retribuïts per altres de baixa qualificació o d’acomiadaments massius.

No obstant això, l’evolució econòmica recent i l’experiència d’algunes regions està demostrant que l’aprofitament dels avantatges específics de les regions pot impulsar, a mitjà i llarg termini, la projecció internacional i, per tant, el creixement econòmic. Avantatges com ara les externalitats de coneixement positives derivades de la proximitat regional entre empreses, les economies de proximitat entre indústries complementàries, la capacitat dels governs regionals de promoure la innovació, les possibilitats d’especialització econòmica de les regions o de transformació de sectors econòmics tradicionals (telèfons o cotxes) per sectors de noves tecnologies (sistemes mòbils d’Internet o aparells de GPS).

Aconseguir aprofitar aquests valors afegits de les regions passa per una anàlisi rigorosa de la situació econòmica regional (sobretot centrada a identificar els punts forts i els punts febles), impulsar-ne l’adaptabilitat al canvi, l’assumpció per part del govern regional del paper de líder de la transformació, atreure el capital de risc mitjançant campanyes de promoció de l’economia de la regió, omplir els buits en les xarxes de comercialització, impulsar les xarxes d’innovació regionals o promoure la implantació d’empreses complementàries

Globalisation and Regional Economies http://213.253.134.43/oecd/pdfs/browseit/0407091E.PDF

National Bureau of Economic Research (NBER)

El valor d’un recurs escàs: mesurant la ineficiència de les regulacions municipals en l’ús de l’aigua

Tradicionalment els governs locals han afrontat les èpoques de sequera mitjançant mesures de restricció en el subministrament d’aigua; però són les mesures socialment més recomanables? Els resultats d’aquest estudi ho desmenteixen sobre la base de variables de benestar social i d’eficiència.

Per tal d’afrontar les cada vegada més freqüents èpoques de sequera, els ajuntaments s’han decantat, habitualment, per aplicar restriccions a certs tipus de consum d’aigua com ara els usos externs i domèstics —jardins, piscines, usos decoratius, entre d’altres. Una mesura que té un cost elevat tant en termes d’eficiència com en termes de benestar de la població, ja que homogeneïtza el tractament de totes les llars.

Sobre la base, doncs, de criteris d’eficiència i de criteris de benestar social, les mesures d’estalvi d’aigua basades en el preu es revelen com les més adequades: s’ajusten a les preferències dels consumidors

28


que poden escollir quins usos de l’aigua volen retallar, afavoreixen el desenvolupament de l’eficiència hídrica, poden estendre’s fàcilment a altres sectors de l’economia i són més eficients en termes economètrics de benestar.

El mercat local de l’aigua és especialment adequat per a la introducció de mesures restrictives basades en el preu, perquè ja hi ha els instruments de mesura del seu consum i el preu pot ser molt sensible segons les reserves locals disponibles. Els principis d’equitat fan necessari acompanyar aquest tipus d’estratègia amb mesures de progressivitat per tal de fer efectiu "l'òptim de Pareto" segons el qual ningú no surt perjudicat de l’increment de benestar social.

The Value of Scarce Water: Measuring the Inefficiency of Municipal Regulations http://www.som.yale.edu/faculty/etm7/papers/mansur olmstead water.pdf

National Bureau of Economic Research (NBER)

Solucions locals a problemes globals: establiment de mesures i jurisdicció reguladora

L’experiència dels Estats Units mostra la incompatibilitat, sobre la base de criteris d’eficàcia, de combinar dues estratègies mediambientals en expansió: les mesures de caire mercantilista i l’adopció de marcs reguladors a escala local o regional.

Les mesures mediambientals de caràcter mercantilista (mercats d’emissions) tenen una eficàcia molt limitada sobre els agents contaminadors quan les externalitats excedeixen la jurisdicció de l’organisme regulador o quan aquest té un abast geogràfic limitat, a causa de les facilitats actuals de deslocalització. Una distorsió que es veu incrementada per la dispersió dels consumidors i, per tant, dels contribuents a les taxes ambientals, també fora dels límits jurisdiccionals. Això, doncs, fa desaconsellable l’aplicació de polítiques d’aquesta naturalesa a escala local o regional.

L’alternativa més efectiva consisteix a aplicar mesures que incentivin la millora de l’eficiència i a establir subsidis dirigits a objectius mediambientals concrets. Tot i que és una solució menys atractiva des de la perspectiva econòmica que les de tipus mercantilista, el fracàs d’experiències com ara l’aplicació de mercats d’emissions a l’Estat de Califòrnia (els Estats Units) ha fet evident que és l’única que pot donar resultats positius tangibles amb una aplicació en exclusiva en l’àmbit local o regional.

Pel que fa al tercer tipus d’instrument de regulació existent, l’establiment de límits fixos a l’emissió de gasos contaminants o al consum energètic s’ha demostrat com una mesura poc eficient pel seu caràcter inflexible. La manca de reconeixement de l’heterogeneïtat existent entre plantes de producció soscava les potencialitats de la regulació, ja que les indústries que estiguin dins els límits no tindran incentius per rebaixar les emissions, i fomenta la deslocalització de les empreses a les quals no els sigui assumible entrar dins el límit establert.

BUSHNELL, James; PETERMAN, Carla; WOLFRAM, Catherine (2007). Local Solutions to Global Problems: Policy Choice and Regulatory Jurisdiction. New York: National Bureau of Economic Research.

29


ASSOCIACIONS DEL MÓN LOCAL

Association des Maires de Grandes Villes de France

Finançament dels transports públics urbans

La necessitat d’establir dispositius financers dels transports públics a França que garanteixin la seva sostenibilitat ha impulsat l’elaboració d’aquest informe, on es fa un balanç quantitatiu i qualitatiu del seu finançament des de la supressió de les subvencions estatals l’any 2003.

L’expansió de les infraestructures i les xarxes de transports públics col·lectius s’ha incrementat notablement des de final de l’any 2006 i es preveu que aquesta tendència continuï fins al 2013. Deixant de banda l’Ille-de-France, hi ha un total de 259 col·lectivitats locals que organitzen serveis públics urbans, xifra que representa el 42% de la població francesa i el 8% dels ajuntaments. Aquesta evolució no ha estat igual a tot el territori. L’estudi detecta diferències significatives segons la grandària del municipi; per exemple, en els darrers dos anys els petits municipis han estancat la seva oferta de transport i n’han disminuït la freqüència.

El finançament d’aquesta oferta de transport arriba fins als 5 milions d’euros l’any i es cobreix a partir de quatre partides principals: els preus pagats pels mateixos usuaris, les aportacions dels empresaris del transport, les col·lectivitats locals mitjançant la fiscalitat local i l’Estat, fins al 2003, en forma de subvencions. Al llarg del temps, l’Estat ha anat reduint els seus ajuts fins que finalment va decidir no renovar-los. Aquesta supressió ha generat diverses conseqüències segons el projecte constructiu de serveis de transport públic: s’han hagut de posposar, reduir o revisar els seus plans de finançament. Amb l’objectiu de pal.·iar-ne els efectes negatius, s’han creat partenariats amb diversos organismes financers a fi de cofinançar els projectes, principalment els projectes de desenvolupament de transport de dimensions grans i mitjanes, en detriment dels petits municipis.

Finalment, l’informe destaca la introducció de nous criteris a l’hora d’afavorir el finançament, com ara l’existència d’un veritable pla de transport urbà i metropolità, l’articulació d’altres models de gestió o una millora en la qualitat de l’oferta de transport.

Financement des transports publics urbains http://www.grandesvilles.org/IMG/pdf Etude ACUF AMGVF GART CNCE financement des TCSP - 09 2007.pdf

Association des Maires de villes et banlieue de France

Trenta propostes per a la igualtat d'oportunitats

Un total de trenta propostes, agrupades temàticament, conformen aquest informe que té per objectiu aportar idees per tal de millorar la situació de les zones urbanes perifèriques de les grans ciutats franceses.

La millora de les zones més desafavorides passa per incorporar el concepte de solidaritat territorial en la planificació del territori, per realitzar-hi inversions amb la construcció d’equipaments, com ara universitats o centres culturals o esportius, i per lluitar contra la pèrdua de valor urbà. D’altra banda, la integració d’aquestes zones desafavorides en agrupacions de municipis, a més de reforçant la redistribució de recursos, afavorirà el seu procés de desenvolupament.

30


Des de l’estat central s’ha d’impulsar la creació d’habitatges socials a les zones perifèriques mitjançant diversos mecanismes, com ara la implantació de privilegis fiscals per a aquells municipis que en construeixin o per a aquells que situïn el desenvolupament urbà sostenible com una de les seves prioritats.

Més enllà de les mesures sobre el territori, es plantegen actuacions sobre l’ocupació o l’educació que tenen per objectiu la inclusió social dels seus habitants. Així, planteja la possibilitat de crear els anomenats «contractes de treball francs» (emploi de franc), és a dir, es tracta de la possibilitat de contractar els habitants de la zona sense càrregues fiscals per als empresaris, o d’afavorir la creació de petites empreses.

En matèria educativa, l’objectiu final és el de millorar la qualitat de l’educació dels barris mitjançant actuacions com ara multiplicar el nombre d’escoles o impulsar els processos d’integració laboral dels estudiants que deixen l’escola als 16 anys.

Altres propostes presentades en aquest informe fan referència a la lluita contra la discriminació en termes de gènere, la defensa de la diversitat cultural dels barris o el reforçament de la seguretat amb actuacions com ara la millora de la qualitat i la quantitat de les forces de seguretat, la reinvenció de la policia de proximitat o el reforçament dels dispositius de prevenció.

Les 30 propositions de Ville et Banlieue pour le Plan Banlieues “Respect et égalité des chances” http://www.ville-et-banlieue.org/doc/Les 30 propositions de VB pour le Plan Banlieues.doc

Associazione Nazionale Comuni Italiani (ANCI)

Les agrupacions de municipis: la percepció de la ciutadania

Com valoren els ciutadans les agrupacions de municipis? Aquest estudi pretén respondre aquest interrogant, tot comparant dues enquestes, una realitzada el 2005 i una altra el 2007.

En termes generals, la ciutadania valora positivament el procés d’agrupació de municipis i es consolida la percepció positiva de l’eficiència i l’eficàcia dels ens locals. Paral.lelament, s’ha incrementat el sentiment d’arrelament al territori i ha millorat la percepció de les tasques administratives del municipi.

Tot i així, les agrupacions encara han de fer front a una sèrie de reptes com ara la temença de la ciutadania i de l’administració local a perdre la identitat de col·lectivitat local pròpia, conseqüència de la manca d’informació. Malgrat això, el cert és que les agrupacions de municipis són més conegudes des del 2005 entre els ciutadans dels municipis que hi participen. Actualment, el 81% dels enquestats, enfront del 75% del 2005, afirmen que són coneixedors del procés de creació d’entitats supramunicipals en què participen els seus municipis. De tots els serveis prestats de manera associada, aquell que és més conegut és el de vigilància o de policia municipal, seguit del servei de neteja urbana, dos àmbits que tenen un fort impacte en la vida quotidiana de la ciutadania.

D’altra banda, no hi ha diferències entre 2005 i 2007 respecte al coneixement dels ciutadans sobre les raons que han portat els municipis a participar en la integració. En canvi, si fa dos anys el 50% dels enquestats consideraven més els avantatges que els desavantatges del procés d’integració, el 2007 aquest percentatge s’ha reduït al 38%. Entre els elements que es destaquen com a avantatges hi ha la capacitat innovadora d’aquest tipus d’administració.

31


Finalment, l’estudi destaca les diferències territorials en la percepció del procés d’integració, i són els residents del nord els que la valoren millor en tots els tipus de serveis, amb la significativa excepció del transport urbà, que consideren insuficient i de poca qualitat.

Le Unione di Comuni: La percezione della cittadinanza http://www.anci.it/Contenuti/Allegati/Le%20unioni%20di%20comuni.pdf

Local Government Association (LGA)

Guia per la segmentació de clients: mesures de satisfacció dels clients pels serveis del govern local

Els serveis públics, per tal d’operar eficientment, necessiten saber quins són els seus clients, quines les seves necessitats i quins els seus sentiments respecte als serveis que reben. Aquesta guia descriu, doncs, els principals mecanismes per la segmentació dels usuaris dels serveis i presenta els estudis de cas de Birmingham, Somerset, Taunton Deane o Uttelsford.

Aquesta publicació ha de permetre a les autoritats locals millorar la prestació de serveis, potenciar les oportunitats per compartir informació en l’àmbit local i, també, en l’àmbit nacional i, a la vegada, ajudar a dissenyar una prestació de serveis més eficient segons els col.lectius als quals s’adreça.

La segmentació és la classificació de la població en diferents grups per tal de poder fer una anàlisi de les poblacions locals i entendre millor les necessitats dels diversos col.lectius. Es plantegen tres etapes en el procés de segmentació de la població: la primera és la recol·lecció i estandardització de la informació de totes les fonts disponibles; la segona és la identificació dels segments de població clau segons els diversos tipus de variables com ara les sociodemogràfiques de sexe, edat o etnicitat, i la tercera és la d’analitzar i crear perfils de comunitats locals. Diversos exemples de bones pràctiques permeten il.lustrar com es du a terme aquest procés de segmentació. Així, en el cas de Sommerset se segmenta la població segons el tipus de barri en el qual viuen, mentre que a Birmingham es fa segons la relació de propietat o lloguer de l’habitatge habitual.

Finalment, la guia exposa algunes qüestions que les autoritats locals han de plantejar-se a l’hora de dur a terme processos de segmentació, entre les quals destaquen si aquests processos potencien l’estereotipatge dels ciutadans, si reforcen els estereotips cap a determinades minories o si resulta excessivament car adaptar els serveis a cadascun dels segments. En tot cas, aquest document ressalta la discrecionalitat dels governs locals a l’hora d’adoptar o no mecanismes de segmentació.

Guide to Segmentation. Customer Satisfaction Measures for Local Government Services http://www.lga.gov.uk/Documents/Customer insight guide to segmentation.pdf

United Cities and Local Governments

Declaració final del Congrés de Jeju, l’«Illa de la pau mundial»

Sota el lema «Les ciutats canvien i transformen el món», els alcaldes i representats de ciutats i governs locals d’arreu del món van manifestar com a prioritats més urgents la protecció del medi ambient i el respecte dels drets humans i a la diversitat etnicocultural. Així mateix, posa en relleu la necessitat d’avançar en el procés de descentralització cap al govern local per tal consolidar la democràcia i l’autonomia local.

La lluita contra les conseqüències del canvi climàtic és un dels principals punts d’acord assolits en aquest Congrés. L’augment tant pel que fa a la quantitat com a la gravetat de les catàstrofes naturals, així com la

32


pèrdua de vides humanes, els danys econòmics o mediambientals, han de ser efectivament considerats per part de les ciutats, ja que aquestes són una de les principals fons d’emissió de gasos de l’efecte d’hivernacle. Per això, els governs locals han d’avançar en l’elaboració de plans locals d’acció fent ús d’instruments internacionals com ara el «Mecanisme per a un desenvolupament net» per tal de promoure l’ús d’energies renovables, d’impulsar els processos de reforestació o de potenciar l’ús de transports col.lectius.

Així mateix, la diversitat cultural de les ciutats impulsa la creativitat i la innovació dels governs locals per fer front als nous reptes en matèria social, ètnica i cultural. La promoció de la cohesió social i de la reducció de l’exclusió social han de ser els dos pilars bàsics per assegurar la igualtat entre els ciutadans. A més, encara que aquests siguin objectius estatals, les solucions als reptes locals no poden ser imposades des dels governs centrals, sinó que han de dependre de les capacitats dels governs locals, de la seva autoritat, de les seves competències i dels seus recursos.

Finalment, els representats locals es van comprometre a contribuir a la realització dels «Objectius de Desenvolupament del Mil.leni» per a l’any 2015 i fer front a l’explosió urbana i a les tensions que amenacen les ciutats. Per tal d’assolir aquest repte, s’ha d’avançar en la descentralització mitjançant l’enfortiment de les competències i les capacitats dels governs locals i, sobretot, mitjançant el desenvolupament de nous mecanismes de finançament que permetin impulsar inversions en el territori.

Declaración final del Congreso de Jeju la “Isla de la paz mundial http://www.cities-localgovernments.org/uclg/upload/template/templatedocs/UCLG Final Declaration SP.pdf

Northern Ireland Local Government Association (NILGA)

Un govern fort i efectiu per a Irlanda del Nord

La revisió dels principals desenvolupaments de les polítiques locals al Regne Unit i a Irlanda, així com la valoració de les funcions transferides a les autoritats locals d’Irlanda del Nord, són algunes de les qüestions que aquest informe analitza per tal de defensar la necessitat de transferir competències als ajuntaments nord-irlandesos.

Per tal de completar les funcions que ja exerceixen les autoritats locals nord-irlandeses, aquest informe considera que s’han de transferir tot un seguit de competències al govern local que van des d’impulsar el desenvolupament econòmic local (incloent el turisme, per exemple) fins a la regeneració urbana i rural, així com la gestió dels esdeveniments culturals, sense deixar de banda altres competències significatives com ara la planificació del desenvolupament sanitari o les infraestructures.

La transferència d’aquestes competències permetria als governs locals establir una visió estratègica més completa del seu àmbit territorial i, a la vegada, impulsar els processos de diàleg amb altres àmbits administratius des del lideratge local. Així, s’enfortiria el paper local en el procés de decisió de polítiques.

Així mateix, aquest document demostra com les funcions transferides poden ser administrades de manera efectiva i econòmica pels governs locals sense generar pèrdues en les economies d’escala i com els departaments del Govern central poden mantenir un rol polític de lideratge important en relació amb les funcions transferides.

Strong, Effective Local Government in Northen Ireland http://www.nilga.org/UPLOADS/DOCS/Strong%20Effective%20Local%20Government%20in%20Northern%20Ireland%20-%20Paper%20for%20NILGA%20&%20Solace.pdf

33

número 49

THINK TANKS I FUNDACIONS

Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas (FUNCAS)

Diferències salarials entre empreses públiques i privades. El cas espanyol

Les dades de l’Enquesta d’estructura salarial espanyola de 2002 posen de manifest una diferència salarial entre les empreses públiques i les empreses privades a favor de les primeres. Les característiques dels treballadors i la dimensió de les empreses en serien les causes principals.

L’objectiu de l’estudi és analitzar les diferències salarials entre l’empresa pública en sentit estricte, és a dir, no considerant tot el sector públic, i l’empresa privada. D’entrada les dades confirmen la percepció inicial i mostra un biaix salarial positiu de les empreses públiques; però, aquest biaix és atribuïble a les característiques dels treballadors o a diferències en l’escala salarial?

Els resultats revelen una major antiguitat en el lloc de treball a les empreses públiques que a les empreses privades —una mitjana de 10,7 anys a l’empresa pública enfront dels 7 anys de l’empresa privada—, i un nivell d’estudis superior a l’empresa pública respecte de l’empresa privada —44,8% de llicenciats davant d’un 14,7%. Pel que fa a les característiques de les empreses amb incidència sobre els nivells salarials, cal destacar que un 77,5% de les empreses públiques són grans, mentre que la dimensió de les empreses privades és molt més heterogènia.

En conclusió, doncs, la composició de la força de treball, concretament pel que fa a antiguitat i a nivell de formació, i les característiques de les empreses, sobretot quant a la grandària, són els factors que determinen les diferències salarials observades. Així doncs, es desmenteix la creença d’una major generositat salarial a les empreses públiques ja que, de fet, un mateix mèrit es remunera menys a l’empresa pública que a la privada.

Diferencias salariales entre empresas públicas y privadas. El caso español http://www.funcas.ceca.es/Publicaciones/InformacionArticulos/Publicaciones.asp?ID=1336

Fundación Democracia y Gobierno Local

L’autonomia provincial en el sistema constitucional espanyol. Intermunicipalitat i Estat autonòmic

Mayte Salvador analitza el paper de la província i de la diputació en el marc de l’estat autonòmic, per a la qual cosa es basa en les 38 províncies que compten amb diputacions de règim comú i que formen part de les comunitats autònomes pluriprovincials, però no té en compte les reformes estatutàries actuals. En aquest context, les províncies poden tenir un paper cabdal en els processos d’intermediació política i de coordinació administrativa entre els ens locals i les comunitats autònomes.

L’autora qüestiona la rigidesa amb què el Tribunal Constitucional interpreta l’àmbit competencial provincial perquè posa més èmfasi a discernir qui és el titular de la competència que no pas a garantir una participació adequada de les diferents entitats implicades. Des del seu punt de vista, el que no és municipal no necessàriament correspon a la comunitat autònoma, ja que també hi ha la realitat intermunicipal per assumir aquestes funcions.

34


Si bé la seva funció de suport i assessorament tècnic, jurídic i econòmic als municipis, sense que això impliqui cap relació jeràrquica, està àmpliament acceptada i emparada per la legislació i per la doctrina jurídica i la jurisprudència, no passa el mateix amb el seu paper de coordinació i de prestació de serveis en l’àmbit supramunicipal. A més, progressivament s’ha buidat les diputacions de la competència de foment i d’administració dels interessos provincials.

En síntesi, la utilitat i la justificació futures de la província passa per:

-.Redefinir el seu paper institucional a partir d’una interiorització per part de les comunitats autònomes del nivell provincial.

- Reinventar i redefinir la seva funció de prestació de serveis essencials als petits municipis i de promotora i assessora en les matèries que afecten la vida local.

- Impulsar la renovació del govern local.

- Actuar com a govern intermedi que relaciona l’Estat, les comunitats autònomes i els municipis i assumir serveis intermunicipals com ara ordenació del territori, desenvolupament econòmic, serveis socials, immigració, protecció del medi ambient, prevenció i extinció d’incendis, cultura, turisme o esports.

- Racionalitzar l’exercici de la funció de cooperació i traslladar la governança a l’àmbit local. Les diputacions són governs instrumentals amb competències funcionals i legitimació indirecta que han de garantir que les competències municipals siguin més eficients si s’exerceixen conjuntament, sempre des de la cooperació horitzontal, cosa que també inclou l’àmbit econòmic.

SALVADOR CRESPO, Mayte (2007) . La autonomía provincial en el sistema constitucional español. Intermunicipalidad y Estado Autonómico . Madrid: Fundación Democracia y Gobierno Local.

Fundación Alternativas

El mercat de l’habitatge de lloguer a Espanya: més habitatge social i més mercat professional

L’Estat del benestar espanyol, a diferència d’altres països del nostre entorn, ha deixat al marge el dret d’accés a l’habitatge tot i que figuri en la Constitució de 1978. L’escassa oferta d’habitatge de lloguer, públic o privat, ha agreujat els efectes negatius de la manca de reconeixement d’aquest dret, sobretot entre els col.lectius més vulnerables.

L’accés a l’habitatge no s’ha desenvolupat a l’Estat espanyol com a dret de l’Estat del benestar, cosa que ha impedit convergir amb la UE, en termes de benestar, com ho il.lustren amb claredat les xifres següents: el 18% de mitjana d’habitatges socials de lloguer existent als principals països europeus, respecte del conjunt de parc d’habitatges, enfront de l’escàs 1% del cas espanyol, o el 47% i el 57% que representa a Holanda i Alemanya l’habitatge de lloguer, públic i privat, en comparació amb el 6% de l’Estat espanyol.

Les causes principals d’aquesta situació són polítiques: les mesures fiscals i de política econòmica s’han centrat tradicionalment a promoure la demanda de compra d’habitatges. Així doncs, es fa necessària l’acció concertada del sector públic, del sector privat i del sector financer, i canalitzar l’estalvi cap al segment de l’habitatge de lloguer, per tal d’invertir aquesta situació i desenvolupar un mercat de lloguer que doni resposta a les necessitats socials existents.

35


Entre les mesures per aconseguir-ho cal destacar: l’increment de l’oferta d’habitatge social de lloguer prioritzant la renda com a criteri d’assignació i garantint la rotació, la modificació de la regulació del mercat de lloguer per tal d’impulsar l’oferta privada, promoure, per exemple, els fons d’inversió en habitatge de lloguer, i l’equiparació dels beneficis fiscals de la compra i del lloguer sobretot a través de l’establiment d’ajudes directes als llogaters.

Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado profesional http://www.falternativas.org/base/download/9f97 21-09-07 doc113.pdf

Fundación Alternativas

El sector de la salut i l’atenció a la dependència

Les evidències empíriques demostren la relació inversa que hi ha entre els índexs de salut i les situacions de dependència. D’aquí la importància de desenvolupar el marc general de cooperació entre el sector sanitari i el de serveis socials que ha iniciat la Llei de la dependència.

Tot i la marcada relació inversa que hi ha entre els índexs de salut d’una població i les situacions de dependència —cosa que fa que les inversions sanitàries es tradueixin ràpidament en una reducció de les taxes de dependència—, sanitat i serveis socials han estat tradicionalment i paradoxal àmbits independents i poc coordinats. El procés d’envelliment de la població i la crisi de les xarxes de suport informal, com ara la família o els veïns, han fet encara més evident aquest dèficit crònic en els darrers anys.

L’aprovació de la Llei 39/2006 de promoció de l’autonomia personal i d’atenció a les persones en situació de dependència és un primer pas per corregir aquesta situació ja que estableix un dret universal d’atenció a la dependència que redueix la històrica asimetria pel que fa a drets i recursos entre el sistema sanitari i el sistema de serveis socials. No obstant això, la Llei es limita a una exposició de principis generals sense concretar mesures per a la creació d’un espai sociosanitari que, realment, impulsi l’increment de l’autonomia personal de les persones dependents.

Així doncs, el desenvolupament d’aquesta Llei haurà de tenir en compte aspectes que han estat insuficientment regulats com ara: la implicació del sector sanitari en l’atenció a la dependència i en l’elaboració dels plans de prevenció de les situacions de dependència que hauran de desenvolupar les comunitats autònomes i la creació d’un espai sociosanitari integral, multidisciplinari i equitatiu que garanteixi la continuïtat de l’atenció de les persones dependents o la sectorialització de les comunitats autònomes en àrees sociosanitàries.

El sector de la salud y la atención a la dependencia http://www.falternativas.org/base/download/d9d5 23-10-07 doc111.pdf

36


Institut d'Economia de Barcelona (IEB)

Influència de la immigració en l’elecció escolar

A Catalunya s’està produint un procés de segregació escolar entre els infants de famílies immigrades i els infants de famílies autòctones; aquesta és la principal conclusió d’aquest estudi sobre l’impacte escolar de l’onada immigratòria durant els cursos 2001-2002 i 2002-2003.

Segons la literatura existent, l’arribada massiva d’immigrants a una regió provoca un procés de segregació racial per dos fenòmens: el de fugida per part de la població autòctona i el d’agrupament per part de la població immigrada. Aquest estudi se centra específicament en l’impacte d’aquest procés en el context escolar català a partir de les dades administratives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat per als cursos 2001-2002 i 2002-2003.

L’evidència empírica confirma la hipòtesi plantejada, en la mesura que mostra que les famílies autòctones catalanes fugen de les escoles amb presència d’immigrants; un efecte expulsió que és més intens a primària que a l’ESO. Els centres privats concertats es perceben com els més efectius per evitar la presència de no nadius i, per tant, són la principal preferència de les famílies autòctones quan perceben una presència d’alumnat immigrant de més d’un 25%. Per part dels immigrants, la preferència en relació amb l’elecció escolar es decanta per centres amb presència d’immigrants, sobretot del propi origen geogràfic, i per centres públics pel factor cost.

Una de les principals conseqüències d’aquests comportaments és el procés de segregació escolar que s’està produint a Catalunya entre centres públics i centres privats o concertats: els immigrants es van concentrant a l’ensenyament públic, mentre que els nadius ho van fent a l’ensenyament privat o concertat. Un procés que, a més, té la característica de retroalimentar-se i, per tant, d’anar-se agreujant amb el temps si no es prenen mesures per combatre’l amb celeritat.

Influencia de la inmigración en la elección escolar http://www.pcb.ub.es/ieb/aplicacio/fitxers/2007/11/Doc2007-4.pdf

Fundació Jaume Bofill

Els plans educatius d’entorn: debats, balanç i reptes

Essencialment, els plans educatius d’entorn (PEE) tenen com a propòsit principal aconseguir, per mitjà del treball conjunt entre escola, famílies i comunitat, l’èxit educatiu de tot l’alumnat en totes les seves dimensions: personal, social, acadèmica i laboral. Després de tres anys de funcionament, quina valoració se’n pot fer?

Amb l’objectiu de promoure la cohesió social, l’equitat i l’ús de la llengua catalana i mitjançant el treball coordinat de les escoles, les famílies i les comunitats, durant el curs 2004-2005 el Departament d’Educació de la Generalitat va posar en marxa els plans educatius d’entorn. Si bé no es tracta d’un dispositiu polític adreçat únicament i exclusiva al tractament dels reptes derivats de la incorporació d’alumnat immigrant, és indubtable que aquest col·lectiu i les seves famílies és un dels col·lectius en el qual els PEE poden acabar tenint més incidència.

37


El bagatge de tres anys de funcionament dels PEE permet fer un primer balanç de resultats que posa de manifest els interrogants que encara planen sobre la seva implantació: alguns municipis han optat per fixar, com a àmbit de referència per a la seva acció, el conjunt de la ciutat, mentre que altres municipis han apostat per la delimitació del radi d’acció dels PEE en certs entorns comunitaris més reduïts, caracteritzats per situacions socials i educatives especialment desafavorides; el risc d’aquesta última aproximació als PEE és la reproducció de dinàmiques de guetització de determinats «entorns problemàtics».

Sota el paraigua dels PEE hi tenen cabuda múltiples i ben diverses intervencions educatives, des de la voluntat d’afrontar determinades problemàtiques escolars (fracàs escolar, absentisme, etc.), fins a l’objectiu de revifar el teixit associatiu, passant per la voluntat de millora de les relacions entre la població autòctona i la nouvinguda amb l’escola com a punt de trobada. Aquesta heterogeneïtat representa un dels principals punts forts, però, alhora, un dels principals obstacles a l’efectivitat dels PEE; així doncs, es fa necessària una major delimitació de l’abast, així com de les metodologies que s’hi inclouen, per tal d’orientar l’actuació dels municipis i d’afavorir l’aflorament de sinèrgies entre les diverses intervencions i entre els diferents actors implicats.

Els plans educatius d'entorn: debats, balanç i reptes http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/465.pdf

Demos

Governs àgils

En el context econòmic i social actual, l’agilitat ha esdevingut un valor en alça; això constitueix un repte important per al sector públic no només a fi de donar una resposta ràpida a les necessitats dels ciutadans, sinó també per donar la resposta en el lloc adequat.

Per tal de seguir el ritme actual de transformacions econòmiques i socials i de respondre a l’increment de les demandes dels ciutadans, les administracions públiques han d’agilitar el seu funcionament. Això fa necessari substituir els principis burocràtics tradicionals de jerarquia, especialització i estandardització per d’altres ajustats al nou context del segle XXI: dinamisme, adaptació, valor públic o govern en xarxa.

Els dos grans eixos d’acció per aconseguir-ho són la transformació dels elements tangibles, reduint la jerarquia, incrementant l’autonomia i potenciant la diversitat; i la transformació dels elements intangibles: dinàmiques de cooperació, cultura de l’acompliment dels resultats i clima innovador. Aquest doble nivell de canvi és clau per impulsar la innovació i la flexibilitat, i mantenir l’estabilitat i l’ordre necessaris per a una prestació de serveis efectiva i coherent.

Entre els atributs del sector públic que cal desenvolupar per materialitzar aquesta doble transformació, cal destacar: una cultura orientada a l’exterior, un funcionament coordinat de tota l’organització, uns recursos humans adaptables, un procés de presa de decisions ràpid i efectiu i un ús adequat de la informació. La capitalització de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies és un recurs imprescindible en cadascun d’aquests àmbits.

Agile Government http://www.demos.co.uk/files/SSA-DemosAgileGovtProv.pdf

38


The Work Foundation

Identitat i ciutats

Malgrat l’increment de l’autonomia local, els municipis del Regne Unit estan esdevenint cada vegada més uniformes quant a disseny urbanístic i estratègia de desenvolupament econòmic. Però per trencar aquesta uniformitat, les campanyes d’imatge no són suficients si no van acompanyades del desenvolupament de trets identitaris tangibles.

La política urbana del Regne Unit es troba davant d’una situació paradoxal: en paral.lel al procés de descentralització de competències i, per tant, d’avenç de l’autonomia local, s’està produint un procés d’homogeneïtzació urbanística: els centres urbans s’estan uniformitzant, les cases de nova construcció segueixen un mateix patró i les estratègies de desenvolupament econòmic reeixides en una ciutat són adoptades per la resta.

Aquesta tendència contrasta amb l’experiència empírica de les ciutats amb més èxit caracteritzades per una forta identitat, especialització econòmica i caràcter propi. Factors que els permeten atreure persones i empreses, aportar un valor afegit als productes que s’hi produeixen, esdevenir llocs agradables per viure i revalorar els seus béns i serveis.

Però desenvolupar una identitat local no és senzill: el màrqueting és necessari, però no suficient, ja que la identitat s’ha d’assentar en la realitat del municipi i no únicament en elements superficials. Així doncs, la imatge de la ciutat també s’ha de construir mitjançant la seva identitat física (urbanisme); la seva identitat funcional, per exemple mitjançant l’especialització econòmica o les activitats que hi tenen lloc, com ara festivals, cicles, mostres, fires, etc.; el desenvolupament de les fortaleses ja existents al municipi i un nivell de benestar social diferencial com ara l’ocupació, serveis sanitaris, seguretat, etc.

Distinctiveness and Cities http://www.theworkfoundation.com/Assets/PDFs/distinctiveness final.pdf

Institute for Public Policy Research IPPR

Els serveis públics a la cruïlla

Els serveis públics britànics estan en un moment decisiu per al seu futur ja que l’increment de la demanda i els constrenyiments pressupostaris han fet insostenible el model actual. La redistribució de les responsabilitats entre tots els nivells de govern, el sector públic i els ciutadans es projecta com la principal estratègia de futur.

La reforma dels serveis públics ha esdevingut un dels cavalls de batalla ideològics entre els partits polítics britànics en un moment en què l’increment de les demandes socials i les mancances pressupostàries existents han esgotat el model actual. Des d’una perspectiva progressista, descentralització i coproducció, entre ciutadans/usuaris i sector públic, es dibuixen com els dos eixos bàsics de la reforma.

Tot i la impossibilitat de formular receptes úniques, sí que es poden apuntar un seguit de línies mestres per fer efectius aquests eixos de reforma: el desenvolupament d’instruments d’avaluació de resultats, l’aprofitament dels avantatges en termes d’eficiència que suposa la introducció de competència (en els

39


sectors on aporti avantatges reals), la implicació dels ciutadans en la presa de decisions sobre els serveis públics i la institucionalització de les noves figures que han anat apareixent els darrers anys relacionades amb la gestió dels serveis públics, experts, mediadors, representants de la societat civil, assessors o emprenedors socials.

La descentralització de competències envers els governs locals és la principal implicació d’aquesta transformació per als municipis. Una descentralització, però, que s’ha de fer en el marc d’una divisió clara de responsabilitats, d’un aprofundiment de la transparència i de la democràcia municipals i de l’exigència d’una millora de la qualitat en la provisió de les competències descentralitzades.

Public Services at the Crossroads http://www.ippr.org.uk/members/download.asp?f=%2Fecomm%2Ffiles%2Fcrossroads%5Fsummary%5Ffor%5Fweb%5F2%2Epdf

New Local Government Network

Com podem gestionar els residus?

La gestió dels residus és un servei cada vegada més costós per als municipis. Per tal de reduir-lo i incrementar els índexs de reciclatge, les estratègies d’incentivació amb exempcions fiscals aplicades en l’àmbit comunitari es revelen com la mesura més efectiva.

El Govern britànic ha fixat l’objectiu de reduir els residus no reciclats dels 22,2 milions de tones de l’any 2000 als 15,8 milions de tones l’any 2010, per arribar als 12,2 milions de tones l’any 2020. Una fita que fa necessària la implicació de tots els nivells de govern i de tots els sectors de la societat, però que, en tot cas, situa els governs locals en una posició clau.

L’increment del cost de la gestió dels residus que han hagut i que hauran d’assumir els municipis ha fet aparèixer noves fórmules a fi de finançar-lo, reduir-lo i incrementar el grau de reciclatge; fórmules que, en essència, combinen la creació de noves figures fiscals amb l’establiment d’exempcions per a la incentivació del reciclatge.

No obstant això, les dades mostren la ineficàcia en la promoció del reciclatge d’aquest tipus d’estratègies aplicades a escala individual, ja que els costos de gestió i de control fiscal redueixen els incentius a quantitats testimonials.

L’alternativa és adoptar una perspectiva comunitària: en lloc de centrar-se en el tractament individual dels residus s’haurien de calcular i publicar els índexs de reciclatge existents a escala de barri i distribuir els incentius resultants amb inversions —determinades de manera participativa— als barris amb millors resultats. Aquest esquema permetria reduir els costos de gestió del sistema, promoure el sentiment de comunitat i aprofitar l’efecte social de la competitivitat.

How can we refuse? Tackling the waste challenge http://www.nlgn.org.uk/public/wp-content/uploads/charging-for-rubbish-final.pdf

40


New Local Government Network

Partenariat entre el govern local i el tercer sector: promoure el canvi

Promoure una major participació de les organitzacions de voluntariat en la prestació de serveis públics, especialment a escala local, ha estat un dels objectius del Govern britànic en els darrers deu anys. Tanmateix, els resultats aconseguits no han estat els esperats per disfuncions en els canals de relació entre els governs locals i les organitzacions implicades.

Les organitzacions del tercer sector poden aportar un elevat valor afegit en la prestació dels serveis públics: són organitzacions flexibles, orientades a l’usuari, amb un extens coneixement de la realitat local i tenen la confiança dels ciutadans. De fet, en els darrers deu anys el Govern britànic ha fet un important esforç per impulsar els partenariats entre governs locals i organitzacions de voluntariat en la provisió de serveis públics, fent més clara la normativa financera o promovent la constitució de contractes més llargs que facilitin l’estabilitat de finançament de les organitzacions del tercer sector.

Malgrat aquest esforç, encara persisteixen obstacles, especialment en l’àmbit local, que limiten les possibilitats d’èxit d’aquesta cooperació: manca de confiança mútua, canals de comunicació inadequats, intercanvi d’informació ineficaç i desacords en la gestió dels contractes. Això provoca per part de les organitzacions de voluntariat la percepció que tenen una posició inferior en la relació, i per part de les autoritats municipals, un profund desconeixement sobre el valor afegit que aporten aquestes organitzacions.

D’aquest diagnòstic es deriva que, per tal de desblocar el desenvolupament de partenariats entre els governs locals i el tercer sector, són necessaris canvis a diversos àmbits: millora de la capacitació i formació tant dels tècnics de l’administració local com dels representants de les organitzacions, millora de les relacions i de les comunicacions entre ambdós actors i millora del coneixement dels governs locals sobre l’univers d’organitzacions de voluntariat existent als respectius municipis.

Local Government/Third Sector Partnership: Making change happen http://www.nlgn.org.uk/public/wp-content/uploads/local-government-third-sector-partnership.pdf

41


RECOMANEM Els lemes de les assemblees de la FEMP, de l’ACM i de la FMC, i els continguts de les resolucions expressen on es posa l’èmfasi actualment: reforçar el caràcter polític dels governs locals; clarificar competències i disposar de més poder, autonomia, capacitats i recursos per fer front als reptes i les oportunitats del seu entorn, cada cop més complex, canviant i divers.

També coincideixen en el fet que garantir una prestació de serveis de qualitat i equitativa per a tota la ciutadania comporta definir un nou model de finançament que incrementi les dotacions per assegurar la suficiència financera de les competències pròpies i impròpies, i que permeti millorar els serveis i les capacitats econòmiques, especialment els dels petits municipis. Tanmateix, totes les entitats manifesten que per millorar l’eficiència dels recursos cal mancomunar serveis, fomentar la solidaritat intermunicipal i distribuir equitativament els recursos al territori.

Dos temes molt presents en les resolucions de les tres assemblees són les polítiques d’immigració i les d’habitatge, així com l’atenció al canvi climàtic que ha estat tractat en dues.

La FEMP, en l’apartat dedicat a la intermunicipalitat, defensa el paper substantiu que desenvolupen, en la vertebració de l’Estat, en el reequilibri territorial i en la cohesió social, les diputacions i altres ens locals intermedis, ja que asseguren la prestació integral i adequada en la totalitat del territori dels serveis de competència municipal. I proposa que, pel que fa a les competències provincials, la futura Llei bàsica local recuperi les que l’actual llei reconeix (prestació de serveis supramunicipals, foment i administració dels seus interessos peculiars i planificació territorial) i n’agregui de noves, com ara el foment del desenvolupament econòmic i social.

Per a les dues entitats municipalistes catalanes, el desenvolupament de l’Estatut és el tema clau i prioritari i comporta l’inici d’una etapa amb noves perspectives. Ambdues estan satisfetes pel reconeixement estatutari dels ajuntaments, perquè s’hi dissenya un nou model que inclou els municipis com a part del sistema institucional de la Generalitat. És l’anomenada interiorització del règim local en l’àmbit institucional i competencial autonòmic que comportarà un canvi en les relacions entre la Generalitat i els governs locals. Tanmateix, també es considera molt positiu que s’hi garanteixi un nucli de competències municipals propi.

A les dues entitats catalanes els preocupa, però, la configuració i funcionament del Consell de Governs Locals i el finançament suficient de les competències pròpies i delegades. La FMC emfatitza que el desplegament de les noves competències es dugui a terme de manera subordinada al desenvolupament del principi de suficiència financera, i l’ACM demana que el Govern impulsi una revisió profunda de la Llei municipal de Catalunya i la Llei de finances locals de Catalunya.

Resolucions aprovades en la XIX Assemblea General de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies Resolucions aprovades per la XVIII Assemblea de l’Assemblea General de la Federació de Municipis de Catalunya Resolucions aprovades per la XIII Assemblea de l’Associació de Municipis i Comarques de Catalunya

42


Federación Española de Municipios i Provincias (FEMP)

Resolucions aprovades en la XIX Assemblea General de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies

El lema de l’Assemblea, «Governs locals: el valor de la proximitat», pretén posar en relleu la proximitat com a oportunitat per conèixer millor les necessitats dels ciutadans i dels territoris, així com per actuar més eficaçment enfront dels reptes i les necessitats. Per aconseguir-ho, cal que els governs locals disposin d’autonomia, de capacitat per ordenar i gestionar una bona part dels assumptes públics sense tuteles, així com del finançament adequat a les necessitats reals.

Un document molt ampli que conté 317 resolucions és el resultat dels debats i treballs d’aquesta Assemblea, que tenia com a objectiu dissenyar les línies d’actuació del municipalisme espanyol per a aquest mandat. Les resolucions, que abasten tots els temes que afecten les polítiques i l’agenda local, s’articulen al voltant de set grans àmbits temàtics: govern local, finançament, territoris sostenibles i habitables, promoció de l’activitat econòmica i desenvolupament local, serveis a la ciutadania, intermunicipalitat i relacions exteriors, solidaritat i cooperació.

D’entre les resolucions, en destaquem una per la seva importància, perquè va ser aprovada per unanimitat i perquè engloba molts dels principals objectius de l’Assemblea. S’hi explicita que la FEMP promourà una acció concertada per desenvolupar l’autonomia local i el protagonisme dels governs locals, amb competències i mitjans per prestar més i millors serveis als ciutadans. S’hi demana, també, un gran pacte o acord per impulsar una nova legislació de bases de règim local, un nou govern i administració local i una reforma del finançament local.

Es tracta d’aconseguir una resposta unitària i un compromís de doble direcció. D’una banda, amb l’Estat, i d’altra, amb les comunitats autònomes. Tanmateix, l’Assemblea proposa implicar tots els partits polítics, les federacions territorials de municipis, el Govern d’Espanya i els governs autonòmics per aconseguir, entre d’altres, els objectius següents:

- Més protagonisme dels ajuntaments, d’acord amb la conjuntura actual i amb el mandat de la Carta europea d’autonomia local, que exigeix que una part substancial dels assumptes públics siguin gestionats pel govern local. Impuls de la cooperació i el diàleg entre ajuntaments, comunitats autònomes i Administració central, amb la presència en el Consell de Política Fiscal i Financera i la creació de consells de governs locals en tots els àmbits autonòmics.

- Enfortiment del fons de solidaritat per a municipis de menys de 20.000 habitants i especial suport als petits municipis.

- Un nou model de govern de la província, amb la reforma de les diputacions i cabildos o consells insulars.

- Millora del finançament i de la gestió econòmica dels ajuntaments, inspirada en els principis d’autonomia financera, pressupostària i de despesa en l’exercici de les seves competències.

Estatutos y resoluciones http://www.femp.es/index.php/femp/content/download/6517/59097/RESOLUCIONES 9 ASAMBLEA.pdf

43


Federació de Municipis de Catalunya (FMC)

Resolucions aprovades per la XVIII Assemblea de l’Assemblea General de la Federació de Municipis de Catalunya

La Federació publica les cinc resolucions que es van debatre i aprovar a l’Assemblea i que recullen la idea expressada en el seu lema, «Noves necessitats, més municipalisme», i on acorden les seves propostes sobre el desplegament de l’Estatut, el canvi climàtic, la immigració, l’habitatge i els serveis a les persones.

Els acords per al desenvolupament del nou Estatut d’autonomia en l’àmbit local són: configurar el Consell de Governs Locals com a òrgan de representació del món local i demanar al Govern de la Generalitat que defineixi les seves competències; sol·licitar el finançament suficient per a les competències pròpies i impròpies; demanar que el ritme de desplegament de les noves competències reconegudes per l’Estatut se subordini al desenvolupament del principi de suficiència financera, i proposar la creació d’un marc institucional estable, format per representants locals i de la Generalitat, per treballar el desenvolupament estatutari.

La lluita contra el canvi climàtic és un repte per al nou municipalisme, per la qual cosa acorda: promoure mesures vinculades als plans d’acció local de les agendes 21 locals, al transport públic i a la pacificació del trànsit, a les ordenances sobre la instal·lació d’energia solar per a l’aigua sanitària en edificis o a la construcció i a l’urbanisme sostenibles. També demana als governs de la Generalitat i de l’Estat que el canvi climàtic i les seves conseqüències sigui prioritari a l’hora de planificar el desenvolupament estratègic del territori i que arbritin mesures de finançament addicional per als municipis, segons el progrés dels seus indicadors ambientals i la millora i conservació del sòl no urbanitzable, especialment els de les grans conurbacions.

La nova ciutadania és un repte i alhora una oportunitat sobre la qual s’acorda: demanar que els governs competents modifiquin la legislació per adaptar-la a la nova realitat, de conformitat amb el món local, i que dotin els ajuntaments dels recursos necessaris per aplicar les normatives acordades, amb un finançament consolidat institucionalment en els pressupostos generals de l’Estat i de la Generalitat; promoure acords polítics d’àmbit local per a les polítiques d’integració i convivència; crear un òrgan de coordinació entre les entitats municipalistes i les administracions locals d’àmbit supramunicipal, amb la col·laboració de la Generalitat, per definir uns protocols d’actuació comuns, especialment dels plans d’acollida, i per elaborar un Llibre blanc d’àmbit local.

Davant la nova política d’habitatge, la Federació decideix establir els criteris del «Model d’implantació de l’habitatge», fixar els criteris territorials que marquin les mesures econòmiques que la faran viable, generar fórmules alternatives al lloguer i a la venda, reforçar i ampliar les ajudes a la ciutadania, garantir la urbanització compacta i la contenció de la urbanització de més sòl —iniciant processos de reconversió d’usos i de planejament—, així com la cohesió social dels nous desenvolupaments residencials, assegurar un sistema de finançament suficient per gestionar els nous mecanismes de control, mediació i suport social, i establir mesures transversals per afavorir la planificació, la gestió i l’administració dels habitatges promoguts.

A fi que els serveis públics a les persones —educació, salut i serveis socials— siguin de qualitat, acorda reclamar la modificació de la distribució actual de la despesa pública, incrementant el percentatge corresponent a l’Administració local; avançar en la descentralització de competències i en la coresponsabilitat interadministrativa en la gestió dels serveis públics bàsics; implicar els sectors econòmic

44


i social; demanar al govern autonòmic una organització territorial que permeti el tractament de polítiques sectorials amb instruments transversals i aplicar la mateixa lògica a l’organització dels ajuntaments; dotar els sistemes públics bàsics d’un marc legislatiu amb garantia de dret, i proposar la creació d’un observatori de qualitat i avaluació de les administracions públiques i dels serveis públics de Catalunya com a òrgan consultiu del govern i de les administracions locals.

Resolucions aprovades per la XVIII Assemblea http://www.xtraz.net/fmc_cat/IMAGES_FMC/ARTICLES/resolucions%20aprovades.doc

Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACMC)

Resolucions aprovades per la XIII Assemblea de l’Associació de Municipis i Comarques de Catalunya

L’Associació presenta tres ponències que contenen diverses resolucions que es van debatre en la XIII Assemblea, on es va acordar el rol que els ens locals catalans han de prendre davant la nova configuració institucional conseqüència de l’aprovació de l’Estatut.

L’aprovació de l’Estatut va suposar un progrés important en el reconeixement dels municipis i la seva capacitat d’articular el territori, alhora que els garanteix el principi d’autonomia local. Així, l’Estatut institucionalitza i atorga una major importància al municipi dins de la configuració institucional de Catalunya i el dota d’un rol destacat dins d’aquest engranatge institucional.

En relació amb el desplegament normatiu, l’Associació presenta una sèrie de propostes de resolució que insten el Govern perquè impulsi una revisió profunda de la Llei municipal de Catalunya, tenint molt present el principi de diferenciació; exigeix al legislador català que aprovi una llei de finançament local que, realment, inclogui el finançament de totes les competències que es deleguin als municipis, i reclama que el Consell de Govern Local asseguri la participació dels governs locals en les decisions que els afectin i, a la vegada, garanteixi la cohesió territorial de Catalunya.

El procés de canvi de la cultura de l’administració pública implica defugir les formes tradicionals jeràrquiques i incorporar noves fórmules més flexibles. S’hauria de promoure una administració configurada amb la lògica de la «geometria variable», és a dir, permetre una certa elecció per part de cada administració segons els interessos locals específics.

L’Associació planteja la necessitat de desenvolupar les relacions de col·laboració entre els ens locals; establir un repartiment de competències dels ens locals segons els principis de capacitat de gestió, subsidiarietat i segons la realitat municipal; descentralitzar les actuacions de les vegueries mitjançant el consell comarcal per tal de donar coherència a l’organització territorial i assegurar una prestació subsidiària de serveis a la ciutadania, o revisar l’estructura de finançament de les diputacions i posar-les al servei dels ajuntaments per desenvolupar una organització territorial efectiva i eficaç.

Per tal de fer front a les problemàtiques socials que afecten directament i indirectament els ens locals, com ara la preocupació social per l’habitatge, els impactes de la immigració o la millora de les polítiques socials, l’Associació proposa, entre d’altres, les actuacions següents: crear un òrgan per dotar els municipis d’un instrument de gestió dels sòls públics destinats a la promoció d’habitatge de protecció

45


pública; treballar perquè la nova llei d’acollida defineixi i clarifiqui les competències municipals en matèria d’immigració; promoure que la nova llei de serveis socials i els seus desplegaments normatius garanteixin uns serveis socials bàsics universals; demanar un augment dels recursos econòmics en serveis socials, i promoure el rol destacat dels municipis en la direcció de l’atenció a la dependència.

Resolucions presentades a la XIII Assemblea de l’AMC http://www.associacio.net/docs/altre/XIII-RepteDesenvolupamentEstatutari.pdf http://www.associacio.net/docs/altre/XIII-ServeisSocialsHabitatge.pdf http://www.associacio.net/docs/altre/XIII-RepteCompetencialTerritorial.pdf

Crèdits

El Binocle ha estat elaborat per l'equip del CIL

Binocle 49 DEF · desmassificar els centres penitenciaris. A més, suposen un cost per persona deu...

Documents

Transcript of Binocle 49 DEF · desmassificar els centres penitenciaris. A més, suposen un cost per persona deu...