Article d’opinió: El paper de la família

Ja fa molts anys que es discuteix

d’aquest tema, dels límits entre

l’escola i la família, si és que es creu

que han d'haver fronteres entre

aquests dos pilars educatius del nen.

És veritat, almenys jo ho considero així,

que l’escola és l’encarregada omplir el

cap dels nostres nens de saber i

ciència, també ajuden a polir altres

conceptes més encarats a la futura

vida en societat, com la idea del

compromís, respecte i solidaritat, però

no per ser un dels fonaments educatius

més vistosos es pot considerar el més

importat, si fos així no s’entendrien els

casos on dos nens amb unes habilitats i

uns potencials equiparables i estudiant

a la mateixa escola, poden obtenir

resultats objectius tant diferents. I no

és que solament defensi la idea que els

pares es tinguin que centrar amb el

nen en el moment de fer els deures de

l’escola i en exigir-li uns bons resultats.

La feina de la família, ho reconec, és

molt més llarga, constant i

multidireccional que no pas la idea de

passar unes quantes hores al dia amb

el seu fill per assegurar-te que no

repetirà curs.

El treball de l’organització familiar

s’inicia en el moment que neix el nen,

aprofitant el valor de la seguretat i el

poder dels sentiments que desperten

en el nen per educar-lo, ensenyant-li a

estructurar i equilibrar la seva ment, a

ser una persona activa, curiosa,

respectuosa i optimista. Mostrar-li com

esforç i voluntat poden suplir altres

problemes, omplir-lo d’ànsies per

superar-se a ell mateix, el “gust” que et

queda al moment que has complet una

meta que es creia impossible, etc. No

és solament enriquir el saber del nen,

és el fet que la família accepti tots els

punts febles del seu fill i distingeixi els

punts forts, i així amb implicació,

motivació i esforç, anar treballant totes

els aspectes possibles, per tal de

convertir un petit individu en una

persona amb criteri i valors, que es

mourà dins una societat tan dolenta

com bona.

És veritat que a l’escola es treballen

molts conceptes d’aquests amb la

1

metodologia de classe o amb la

implicació dels mestres, però les bases

i el desenvolupament del nen és una

responsabilitat, a vegades feixuga pel

temps de dedicació, que córrer a

càrrec de les famílies i que,

curiosament, cap altre organisme pot

suplir amb tota l’eficàcia que

l’estructura familiar.

Una de les idees més importants és el

fet que el paper de l’escola té d’arribar

a un equilibri amb el paper familiar,

unint-se per aprofitar, exprimir diria jo,

totes els recursos i possibilitats que es

puguin oferir el nen per garantir

l’aprofitament, d’una forma

organitzada i conseqüent, de tots els

potencials i totes les habilitats que el

nen pugui tenir.

Realment valoro la justa importància

que per fi se’ls hi ha atorgat a les

famílies entorn al desenvolupament

dels seus fills. Però la meta màxima de

la qual crec que ens hem de sentir

orgullosos no és solament aquesta,

sinó que les famílies han acceptat, en

recíproc, la seva importància en el

desenvolupament educatiu i emocional

del nen. Ja que sabem que no se li pot

donar a un individu una responsabilitat

si no la vol acceptar.

Per sort, sembla que la vella idea que

l’escola és l'única encarregada de

convertir els nens en adults s’ha anat

perdent, encara que sempre trobarem

l'excepció que confirma la norma, i en

comença a concebre la idea que

l'educació és com una titella de molts

fils, que cada fil representa una

persona o sistema educatiu diferent

que ajudaran a la titella a conèixer mil

formes per moure, i la família, la mà

que evita que caigui i es trenqui.

2