Apunts Uoc Lb

8/16/2019 Apunts Uoc Lb

1/102

Una introducció

als estudisliteraris i les

tecnologiesdigitals

Laura Borràs Castanyer

UP07/C0338/02556


2/102


3/102

© FUOC • UP07/C0338/02556 Una introducció als estudis literaris i les tecnologies digitals

Índex

Introducció............................................................................................ 5

1. Un procés cultural de canvi........................................................ 7

2. Cibernètica, ciberespai i cibercultura...................................... 9

3. La cibercultura: un canvi cultural........................................... 10

4. La contaminació "ideal" o els virus de les idees..................... 11

4.1. Tecnopatologies. El malson de la màquina que somniàrem ..... 12

5. Zoon technikón.............................................................................. 18

6. Cibercultura i literatura.............................................................. 26

7. De composicions i recomposicions: un escenari en

transformació................................................................................. 28

8. Va de canvis..................................................................................... 31

9. Estudis literaris digitals en l'EEES............................................ 33

10. Filologia i crítica. Filologia i lectura. Filologia i

comprensió....................................................................................... 35

11. Una coherència del fragmentari?.............................................. 38

12. La navegació com a metàfora: a la conquesta de

l'aventura......................................................................................... 39

13. Una mirada enrere........................................................................ 41

14. Els efectes d'Internet en la lectura i la literatura................. 45

15. La figura del lector....................................................................... 48

16. Del llibre a la pantalla. El debat entre tecnòfils i

tecnòfobs.......................................................................................... 52

17. El país de la por............................................................................. 56


4/102


5/102

© FUOC • UP07/C0338/02556 5 Una introducció als estudis literaris i les tecnologies digitals

Introducció

Les tecnologies, per la seva espectacularitat, van prometre un món millor, mésampli, més dens, més accelerat... Aquest món ja arribat, ja és aquí. Cada cop

menys gent pot sostreure's al poder vampíric de la xarxa, que crea dependèn-

cia. Ara bé, continua essent necessari discriminar entre les tecnologies que

només amplifiquen mitjans preexistents i les que de veritat constitueixen una

veritable innovació, les que obren perspectives d'un ordre diferent de qualse-

vol altre precedent.

Tot i el poc temps transcorregut, m'atreveixo a afirmar que més que homo sa-

piens som una mica més homo ludens (especialment si tenim en compte que

aquest és l'espai amb més vitalitat i expansió de la xarxa, des d'un punt de

vista creatiu). Però el que és segur és que seguim essent homo quaerens; és a

dir, que més que tenir certeses, seguim interrogant-nos i fem avenços –encara

que petits i potser a les palpentes– per mirar de seguir fent camí. Si aquestes

mostres de literatura electrònica aniran en augment, es mantindran en el ter-

reny de la literatura experimental o esdevindran la primera forma literària del

segle XXI en perill d'extinció, per ara, és una incògnita. Segurament els lectors

serem cridats a les urnes d'unes eleccions que hauran de fer créixer i explotar

les textualitats electròniques o les mantindran exclusivament en els ambients

universitaris o en congressos hiperespecialitzats.

Abans d'entrar en matèria, però, voldria fer una mínima declaració de princi-

pis que, tot i semblar òbvia, crec que és necessària. Els discursos, certament,

sempre són ideològics. I a l'hora de posicionar-nos sobre els fets acostumem a

desenvolupar una doble actitud de comprensió i de sospita:

• Practiquem una actitud comprensiva quan el nostre discurs tracta de dis-

cernir el per què d'allò que estem analitzant, com funciona, en base a què,

de quina manera, amb quins agents, amb quines conseqüències, etc.; as-

sagem un discurs aventurer, exploratiu, de descoberta, podríem dir, en lamesura que ens proposem "entendre".

• Posem en pràctica una actitud de sospita quan creiem que al darrere d'allò

analitzat s'amaguen interessos que cal desemmascarar i sotmetre a una de-

tallada valoració crítica i, aleshores, practiquem un discurs preventiu, ple

de recel i de desconfiança, perquè en certa mesura tractem de "denunciar",

al temps que mantenir un determinat ordre de coses que es veu amenaçat

davant de la novetat.


6/102


Voldria que el meu discurs s'emmarqués en la primera actitud, fent sempre

l'esforç que requereix la comprensió d'un període de canvi com el que ens ha

tocat viure.


7/102


1. Un procés cultural de canvi

"Lo que caracteriza al nuevo sistema de comunicación, basado en la integración digitali-zada e interconectada de múltiples modos de comunicación es su capacidad de incluir yabarcar todas las expresiones culturales."

Manuel Castells (1997: 407)

A aquestes alçades resulta incontestable que estem vivint un procés cultural

d'extraordinàries repercussions en l'àmbit de les comunicacions i del desenvo-

lupament del coneixement humà promogut per l'emergència i proliferació de

les tecnologies digitals. Un procés cultural de canvi com potser no ha viscut

la cultura occidental des de l'invent de la impremta ara fa més de 500 anys.

I, és clar, deixant de banda el fet que els canvis es poden viure amb il·lusió oamb angoixa, segons la tendència personal de cadascú, el que és segur és que

qualsevol canvi exigeix un esforç. Per començar, l'esforç davant de la novetat

–perquè una novetat sempre genera desconcert, vertigen en la mesura que ens

acara al desconegut, al que no tenim i que no sabem si hem d'incorporar. La

novetat pot destorbar perquè ens obliga a posicionar-nos, a aprendre, a con-

trastar les informacions que tenim, el que ja hem après, a revisar dins del que

sabem i veure si cal actualitzar-ho, etc. Massa novetat resulta aclaparadora i

pot arribar a ser, si més no, incòmoda. Un segon esforç seria l'esforç de conei-

xement, d'aprenentatge i, finalment, un esforç d'adaptació perquè els grans

canvis sempre comporten algun tipus d'esmena. Cal modificar les coordena-des, les perspectives, les posicions, les certeses...

Vivim, doncs, una època de canvis, en el que Bauman anomena "modernitat

líquida", en la qual les etiquetes se succeeixen a gran velocitat i hi abunden

denominacions com ara "posthumanisme" o "posthumanitat", "postfeminis-

me", "postliteratura" que, quan se sumen a l'emergència l consolidació del nou

espai tecnològic, produeixen conceptes com cyborg , cibercultura, ciberfeminis-

me, o ciberliteratura.

Modernitat líquida

A Zygmunt Bauman, sociòleg de referència actualment, li podem atribuir com a encertimportant, haver identificat un estat social i haver-lo descrit amb una metàfora prêt àporter: allò que és el líquid sintetitza la precarietat i inseguretat dels paràmetres vitals delnostre temps en els àmbits més diversos (la feina, les relacions amoroses, la propietat,etc., però també davant dels canvis naturals, les pandèmies, el terrorisme...). Un noma-disme permanent que porta a la liqüefacció de la realitat i té el seu reflex més encertaten una cultura que administra aquesta labilitat consubstancial a la data de caducitat delsseus productes, al remolí voraç del consumisme en general. En aquest escenari en què ladesestabilització és estructural, apareix un ventall d'anhels identitaris –el de la identitatnacional, el de gènere, el de minoria– que neixen amb el compromís polític propi delpostestructuralisme que qüestiona centres i assumpcions universals.

Observem què està passant mitjançant un parell de vídeos que són prou repre-sentatius de la qüestió. El primer repassa les assumpcions sobre el concepte in-

formació tant en el context analògic com en el digital i en el segon assistim a la


8/102


constatació de la problemàtica inherent a qualsevol canvi de suport, en aquest

cas concret el pas del volum al còdex. Més enllà del sentit de l'humor amb què

puguem prendre'ns els canvis, el que és evident és que la nostra condició de

llibrecèntrics es veu desafiada mitjançant la ironia que el vídeo transmet sobre

els diferents sistemes operatius, les diferents tecnologies, essent una d'elles,

és clar, el llibre. El fet que tinguem tan interioritzat el llibre com a suport nosignifica que no siguem capaços de detectar la tecnologia de la llibresca i la

impremta com a tal tecnologia.

http://www.youtube.com/watch?v=-4CV05HyAbM

Accedir al vídeo


9/102


2. Cibernètica, ciberespai i cibercultura

En el Gòrgies platònic (380 AC), en el debat entre Sòcrates i Calicles, es filtra elterme que vint i dos segles després revolucionaria les ciències de la conducta

i que actualment afecta cada vegada més camps de la realitat, entre les quals

els que ara ens ocupen: ciberespai, cibercultura o ciberfeminisme. En aquest

diàleg, Sòcrates diu: "Més important que l'art de la natació és l'art del timo-

ner (kybernetes) perquè salva dels perills més grans, no només les ànimes, sinó

també els cossos i les fortunes, com la retòrica". Equipara, Sòcrates, la cibernè-

tica amb l'art de persuadir i commoure. Tot i amb això, és amb el llibre de Nor-

bert Wiener, Cybernetics, que – després de revisar els mecanismes de control i

comunicació en els éssers vius i les màquines – d es popularitza el concepte

cibernètic com la ciència dels comandaments, del control.

Si prenem l'etimologia del mot (kybernétes = "guia", "pilot", "timoner"), i hi afe-

gim la càrrega semàntica derivada de la cibernètica com la ciència o disciplina

que s'ocupa dels sistemes de control i comunicació en les persones i les mà-

quines, ens trobarem en la conjuntura perfeta per a apropar-nos a les noves

formes d'organització i interacció que es donen en la xarxa, el que s'ha

convingut a anomenar ciberespai.

Amb Pierre Lévy, diem que el ciberespai és "l'espai metafòric, l'espai de comunicació, obertper la interconnexió mundial dels ordinadors"; és a dir, Internet. Un espai de comunicacióque permet que cada persona emeti, rebi i participi en les transaccions econòmiques,culturals, comunicacionals, etc. que es donen en la xarxa.

Segons el mateix Lévy, la cibercultura és "el conjunt de tècniques, de maneres de fer,de maneres de ser, de valors, de representacions que es relacionen amb l'extensió delciberespai...". És interessant observar com la seva hipòtesi principal és que, lluny de seruna subcultura de fanàtics –els fanàtics de la xarxa–, la cibercultura expressa una muta-ció important de l'essència de la cultura perquè manifesta l'aparició d'una nova formad'Universal.

Pierre Lévy (1999). "Ciberespai i Cibercultura", Conferencia presentada en la UniversitatOberta de Catalunya. Barcelona.


10/102


3. La cibercultura: un canvi cultural

Davant del canvi cultural que comporta Internet, és evident que les conside-racions sobre la literatura o l'art en l'entorn electrònic i el seu impacte en la

textualitat acostumen a girar al voltant de tres eixos bàsics:

• El nou escenari literari/artístic d'interacció

• L'objecte d'estudi, el text literari o artístic

• L'anàlisi del tòtem tecnològic en què s'ha convertit l'ordinador en la ci-

bercultura com a nou suport creatiu

Aquests tres eixos, o punts clau, concentren l'atenció, d'una banda, en els di-

versos actors de l'escena literària –escriptors, lectors, espectadors, artistes, crí-

tics i acadèmics, els rols dels quals en el ritual de la comunicació literària/artís-

tica, han estat modificats substancialment– i, de l'altra, en la naturalesa com-

plexa del text digital – fusió de diversos sistemes de signes o llenguatges (hu-

mans, de programació...)– en la seva pertinença conceptual a la categoria text

literari/artístic i, finalment, en el propi mitjà; és a dir, en el dispositiu tecnolò-

gic en què es fonamenta la cibercultura i els canvis que el seu ús comporta.

Perquè és evident que ja som en l'àmbit de la cibercultura; és a dir – grosso

modo–, del conjunt de pràctiques culturals vinculades als mitjans digitals.


11/102


4. La contaminació "ideal" o els virus de les idees

En aquest marc em situaré per apuntar una sèrie d'idees que potser podremdebatre conjuntament a l'aula.

Perduda la innocència d'una banda i a tenor del principi de la complementari-

etat del coneixement, de l'altra, cada cop és més evident la necessitat de sumar

les aportacions de persones, disciplines i mètodes diversos per tal d'aconseguir

configurar-se una idea més certa, coherent i general de la realitat. El diàleg

entre disciplines i sabers, la "contaminació" d'idees em sembla fonamental per

acostar-nos al coneixement de la realitat des d'una pluralitat de prismes i en-

focaments, per tal de poder construir i donar sentit a aquest món fabulós que

cada cultura anomena realitat i per fer-ho d'una manera més rica i complexa

que, precisament per això, la convertirà en més certa.

La idea que existeixen estímuls en la cultura anomenats memes que, com si

estiguessin dotats de vida pròpia, tenen una capacitat replicant, una determi-

nada vocació viral és certament atractiva. Des d'aquest punt de vista, la cultura

seria un complex sistema adaptatiu que s'estén de manera vírica. S'ha dit que

Internet és la màquina de producció de memes més depurada mai inventada.

I a la xarxa les estratègies virals ja s'utilitzen fins i tot en el comerç electrònic,

les estratègies de mercat del qual funcionen viralment.

Organismes virals

L'exemple més conegut d'actuació viral potser sigui el que ofereix el portal Amazon. Des-prés d'haver-hi fet una compra, quan tornes a accedir-hi, la pàgina t'ofereix l'ADN de lateva compra: recorda el que has comprat i assaja estímuls de venda de productes afinssegons el nombre de compres anteriors d'altres clients en un peculiar sistema d'afinitatselectives que resulta molt efectiu. Internet mateix, per la seva naturalesa de xarxa, té unaorganització viral, és un organisme viral.

Aquí és on el concepte d'epidemiologia em sembla interessant. Vegem per què.

Sabem que inicialment l'epidemiologia va sorgir de l'estudi de les epidèmies

de les malalties infeccioses, però avui en dia l'epidemiologia és la part de la

medicina que es dedica a l'estudi de la distribució, la freqüència, les relacions,

les prediccions i el control de factors relacionats amb epidèmies en poblacions

humanes determinades. Per tant, l'epidemiologia estudia la salut dels grups

humans en relació amb el seu entorn.

L'epidemiologia

L'epidemiologia és una ciència bàsica per a la medecina preventiva i una fontd'informació per a la formulació de polítiques de salut pública. Alhora, l'epidemiologiaestudia, sobretot, la relació causa-efecte entre exposició i malaltia. Les malalties no es

produeixen de forma aleatòria; tenen causes, moltes d'elles d'origen humà, que podenser evitades. Per tant, moltes malalties podrien evitar-se si se'n coneguessin les causes. Elsmètodes epidemiològics han estat crucials per identificar factors etiològics (sobre l'origen

Referència bibliogràfica

Aquiles Esté. "La memética yla fuerza de algunas ideas".


12/102


dels mals) i, alhora, han justificat la formulació de polítiques sanitàries encaminades a laprevenció de malalties, lesions i morts prematures. Se'n coneixen tres branques:

• L'epidemiologia descriptiva, que descriu el fenomen epidemiològic en temps, lloci persona, quantificant la freqüència i distribució del fenomen mitjançant mesuresd'incidència i mortalitat, amb la posterior formulació d'hipòtesis.

• L'epidemiologia analítica, que cerca, mitjançant l'observació o l'experimentaciól'establiment de possibles relacions de causa-efecte entre "factors" als que s'exposenpersones i poblacions i les malalties que presenten.

• L'epidemiologia experimental que cerca, mitjançant el control de les condicions delgrup a estudiar, l'establiment de conclusions més complexes que no poden deduir-sede la mera observació.

L'epidemiologia es basa en el control dels subjectes a estudiar i en l'aleatorització de ladistribució dels individus en dos grups, un grup experimental i un grup control.

Font: Wikipedia

Si traslladem el concepte de l'àmbit mèdic al del pensament, estaríem duent

a terme una certa epidemiologia de les idees, sempre concedint una referèn-

cia positiva al concepte epidèmia i, per tant, partint de la base que el contac-

te entre idees diverses, la "contaminació" d'idees és higiènica, saludable i, en

conseqüència, més que recomanable sobretot per tal d'afavorir la intel·ligència

col·lectiva; si estudiéssim la "salut" –llegeixi's, la permeabilitat, l'acceptació,

la predisposició– dels grups humans en relació al saber, al pensament en el

seu entorn. Això no obstant, crec que si féssim això els resultats serien dece-

bedors precisament perquè –almenys al nostre país– les reticències al contac-

te, a l'intercanvi, a l'obertura de camps d'estudi i àrees de coneixement en el

marc acadèmic que constitueix el meu entorn, són elevadíssimes i l'existència

d'espais de debat és més aviat escassa i per això encara resulten sorprenents inovedoses trobades com aquestes. El saber acostuma a estar tancat –suposada-

ment sa i estalvi– dels canvis existents al món, ben salvaguardat dins les por-

tes d'aquest edifici juràssic que, en sentit figurat, és la universitat en general,

amb algunes excepcions. Existeixen àrees de coneixement que viuen absolu-

tament d'esquena als canvis i les innovacions, a les "noves fronteres" que ens

plantegem avui aquí i la literatura i el seu estudi n'és una. Encara ara trobaríem

molts professors que considerarien que fer una comparació entre un llibre i

una pel·lícula, per exemple, és gairebé una heretgia; doncs imagineu-vos si els

parlem d'Internet, dels ordinadors, de la creació col·lectiva, de l'intercanvi, de

la intervenció activa dels lectors en les obres, etc. Tot un cisma!

4.1. Tecnopatologies. El malson de la màquina que somniàrem

Són miratges, il·lusions, tecnopatologies aquestes propostes artístiques i literà-

ries que interactuen amb la ciència i amb la tecnologia? E. Lizcano sosté que

el fonamentalisme científic és l'aportació de l'imaginari europeu al panorama

actual dels integrismes. Sota els successius noms de progrés, desenvolupament i

modernització, la ideologia de la ciència (tal vegada, en la seva opinió, la forma

més poderosa d'ideologia dels nostre temps) ha colonitzat i arrasat, amb una

eficàcia fins ara desconeguda, la resta de concepcions del món i formes de vi-

da. La religió científica com la nova religió de la humanitat. Sigui com sigui

és evident que la ciència és una forma de coneixement. Una forma de conei-


13/102


xement especial en la mesura que tota societat construeix els seus modes i ob-

jectes de coneixement, excepte els de tipus científic, que escapen a qualsevol

determinació social: els seus avenços s'imposen universalment en la mesura

que, bàsicament, consisteixen a descobrir el que ja existeix: pura objectivitat,

coneixement veritable. Però això també és un mite. Recordem la tercera llei de

Clarke: "Tota tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia.

En aquest camí, l'aparició del mite constitueix un salt qualitatiu i evolutiu en

l'aventura tecnològica –de dominació i emancipació de les forces imprevisi-

bles de la naturalesa, reduint-la a una cadena causal significativa: sotmetent-la

lingüísticament- de l'espècie. El mite, seguim Clarke, no és una narració: "en el

sentit modern, confinat a l'àmbit especialitzat de l'apreciació estètica; en tant

que objecte d'una formulació explícita, constitueix més aviat un meta-relat,

un discurs prescriptiu de pràctiques socials significatives en tots els àmbits de

la vida. Fins i tot en la societat europea medieval, aquest caràcter significatiu

del mite roman sota la forma de meta-relat teològic o cosmològic, en què en-

cara hi conflueixen, en un únic ple de sentit, qüestions de fet (veritat) i valor

(justícia, bellesa), que després la modernitat, en el seu procés de desencanta-

ment de la imatge del món, dissocia en discursos especialitzats (ciència, ètica,

estètica)".

El mite, doncs, és el punt de partida de l'organització social, moral, religiosa.

Una manera de combatre la por del desconegut. La idea que associa la ciència

–el coneixement del món– i la tècnica –el control i, consegüentment, la segu-

retat davant el món– amb la reducció de la incertesa humana davant el poderomnímode de la naturalesa, serà després beneïda per la Il·lustració. En la de-

finició del sublim que dóna Kant en la seva Crítica de la raó pura s'hi pot apre-

ciar nítidament la idea que la ciència i la tècnica oferien una major capacitat

de resistència i un lloc segur, a l'abric de la intempèrie i de les descomunals

forces de la natura intempestiva. Una capacitat de resistència i d'aixopluc que,

d'aleshores ençà, han augmentat exponencialment.

Amb tot, potser hauríem de preguntar-nos, què ha passat perquè un parell de

segles després que Kant escrivís aquest text proliferin els detractors de la cièn-

cia i, sobretot, d'alguns dels avanços tecnològics més importants de la històriahumana? Com es pot entendre que els descobridors de la doble hèlix de l'ADN

guanyin el premi Nobel i que, uns quants anys després, José Bové, un "líder

pagès i antimundialista es vanti públicament de que "quan no sóc a l'obra (de

la seva nova casa "ecològica") és perquè estic arrasant camps de blat de moro

transgènic"?

Segurament hi ha diverses raons que ajudarien a explicar aquesta veritable

malaltia social tecnofòbica, entre les quals cal no oblidar les més evidents:

les repercussions directes i negatives sobre la població que semblava prometia

protegir d'algunes aplicacions tècniques del coneixement científic. Hiroshima

i Txernobil són ja alguna cosa més que el nom d'unes ciutats: són símbols dels


14/102


efectes catastròfics què provoca l'abús de determinades tecnologies. Uroboro

i oxímoron de la post-modernitat: la tecnologia que ens protegia de les catàs-

trofes naturals ha esdevingut ella mateixa una font d'incertesa, d'inseguretat.

Citació

"Con las oportunas variaciones –y con inusitadas complicaciones– se podría hacer unahistoria de las culturas y de las civilizaciones que reparase en los mecanismos de pro-tección y estabilidad, en la desesperada búsqueda de seguridad. Artificios económicos ypolíticos, religiosos y militares, científicos, tecnológicos: todos ellos profilácticos, todosasépticos. Sería una interesante y singular historia social y cultural del miedo y de la ges-tión del miedo, una historia social de la incertidumbre y la seguridad."

Patxi Lanceros (2000). " All that is solid. Política(s) de la globalización". En Andrés Ortiz-Osés y Patxi Lanceros (eds.). La interpretación del mundo. Cuestiones para el tercer milenio.Rubí: Anthropos (pàg. 19).

Però, a banda d'aquestes evidències (evidències mediàtiques: ho són perquè

en tenim imatges), hi ha d'altres raons de pes històricament acumulades. En

primer lloc, el progressiu pas –que comença a substanciar-se al segle XIX, ambel naixement de les ciències humanes o socials– de l'objectivació del món –ne-

cessari per a retre'l a l'objectivació de l'home. Un cop reïficada i reduïda la

natura, ara es tractava d'aplicar aqueix prodigiós instrument de coneixement

–la ciència– als homes, ben segurament amb la mateixa intenció que abans: la

d'evitar catàstrofes, incerteses i comportaments intempestius de l'home mo-

dern, nascut al caliu de la revolució industrial, que comença a agombolar-se

en grans quantitats –en masses– en unes ciutats que no estan preparades per a

gestionar aital allau humana incontenible i de comportament impredictible.

La ciència al segle XIX

"Le prodigieux développement de la science au XIX siècle va très largement éteindre cesscrupules [...] Dans la pensée des utopistes, le progrès scientifique collabore harmonieu-sement avec le progrès politique et social pou conduire l'homme ver un bonheur sansnuage dans une cité heureuse. [...] Ce qui reste aujourd'hui de cet enthousiasme, tout lemonde le sait: una mélange d'admiration et d'inquiéude, où l'inquiétude l'emporte. Toutse passe comme si la science avait deçu les espoirs qu'on mettait en elle. [...] En fait, cettetransformation de l'homme en objet de science est ressentie comme une agression, com-me une désacralisation de l'homme, et nos réactions ressemblent à celles de nos ancêtresdevant la désacralisation de la nature, qui pourtant ne nous émeut plus aujourd'hui".

Jacques Roger (1993). "La science nous renvoie notre image", Postface a Claude Blancka-ert (dir.). Des sciences contre l'homme ( Volume II: Au nom du Bien). París: édtions Autrement(Pàg. 132-134).

I en què es traduirà directament això? Doncs en què l'home contemporani, no

només s'ha convertit en objecte d'anàlisi, sinó que fins i tot la seva condició

de subjecte acaba també erosionada:

"La metafísica que empezó con la idea que la verdad es objetividad, se concluye con el'descubrimiento' de que la objetividad es algo que el sujeto pone, y de que ese sujeto,a su vez, se convierte en un objeto manipulable. [...] Tal y como Nietzsche escribe enEl crepúsculo de los dioses, 'el mundo se ha hecho fábula'. Por decirlo de otro modo:todos sabemos ya [...] que lo que llamamos realidad es un juego de interpretaciones, yque ninguna de ellas puede aspirar a ser un sujeto puro y objetivo del mundo."

Gianni Vattimo (2000). "Hermenéutica y experiencia religiosa después de la ontoteo-logía" En Andrés Ortiz-Osés y Patxi Lanceros (eds.). La interpretación del mundo. Cuestiones para el tercer milenio. Rubí: Anthropos (pàg. 48).


15/102


16/102


ra hi conflueixen, en un únic ple de sentit, qüestions de fet (veritat) i valor

(justícia, bellesa)". és a dir, un manual d'instruccions per a la vida humana.

Aquesta remissió i renuència a la imbricació de la ciència i la tecnologia en la

vida –a través de l'art, per exemple– tampoc no és una predisposició privativa

de l'home del segle XX o del XXI: avui en dia ningú no posaria en dubte que la

icona emblemàtica de la ciutat de París és la Torre Eiffel i, tanmateix, el 14 defebrer de 1887 un grup d'"escriptors, escultors, arquitectes, pintors i aficionats

apassionats per la bellesa fins ara intacta de París" publicaren a Le Temps una

irada "Protesta dels artistes" contra l'erecció de la Torre, (entre els "artistes" que

signen aquesta protesta hi ha Charles Gounoud, Alexandre Dumas fill o Guy

de Maupassant) que paga la pena d'extractar aquí per veure les concomitàncies

i respostes reflexes –els memes potser? – davant la "injustificable" intromissió

de la ciència i la tecnologia en l'espai fins aleshores reservat exclusivament a

l'art:

"¿La ciudad de París seguirá por más tiempo asociada a las barrocas y mercantiles imagi-naciones de un constructor de máquinas para deshonrarse y afearse irreparablemente?Pues la Torre Eiffel, que ni la misma y comercial América querría es, no lo duden, la des-honra de París. [...] Por último, cuando los extranjeros vengan a visitar nuestra Exposi-ción, exclamarán sorprendidos: '¿Cómo? ¿éste es el horror que los franceses han encon-trado para darnos una idea del gusto del que tanto presumen?'. Tendrán razón si se burlande nosotros, porque el París de los góticos sublimes, el París de Puget, de Germain Pilon,de Jean Goujon, de Barye, etc., se habrá convertido en el París del Señor Eiffel?".

Citat a Roland Barthes (2001). La Torre Eiffel. Textos sobre la imagen. Barcelona: Paidós(pàg. 55).

Discontinuïtat o tradició d'una atàvica por, la moderna por de la tecnologia

–especialment retractada en la màquina– és una de les idees virals que ambmés força s'estan difonent actualment en el teixit social. Hi ha qui hi veu un

nou Moloch i una ruptura intolerable en els usos i costums consagrats tant

en àrees de coneixement com en estrats de la vida que fins ara havien sortit

il·lesos de la convivència amb la tecnologia. D'altres hi veiem una continuïtat

cultural, pensem que no hi ha ruptures violentes que marquen un abans i un

després. Roland Barthes, en un text de 1963, dedicat a l'aleshores incipient

"civilització de la imatge" puntualitzava:

"Cuando afirmamos que estamos en una sociedad de la imagen, suponemos fatalmente

que las civilizaciones anteriores practicaban poco la comunicación icónica. Ahora bien,aunque no dispongamos de ninguna síntesis sobre la cuestión, podemos preguntarnos sino tenemos acaso tendencia a desconocer o a subestimar el papel de esa comunicaciónen las civilizaciones pasadas, y a olvidar que la imagen participaba profundamente en lavida cotidiana del hombre de antaño (vidrieras, pinturas, almanaques, libros ilustrados);de hecho, la oposición histórica no se establece entre la escritura y la imagen (nuestracivilización no es analfabeta y la civilización de ayer lo era en parte), sino más bien entreuna comunicación puramente icónica y una comunicación mixta (imagen y lenguaje),que es la de hoy en día; la muy viva sensación que tenemos actualmentre de una "subida"de las imágenes nos hace olvidar que en esta civilización de la imagen, la imagen, preci-samente, no queda por así decirlo privada de la palabra (fotografía con leyenda, publici-dad anunciada, cine sonoro, fumetti); llegamos a pensar que el estudio de este universomoderno de la imagen –que todavía no se ha emprendido realmente- corre el peligro detorcerse por anticipado si no se trabaja inmediatamente con un objeto original, que noes la imagen ni el lenguaje, sino esa imagen doblada de lenguaje que podríamos llamar

comunicación logo-icónica"

Roland Barthes (2001). La Torre Eiffel. Textos sobre la imagen. Barcelona: Paidós (pàg. 82).


17/102


Ruptura? Tradició? Continuum? Disjectum? Memes? Diu Wagensberg que "la

tradició científica més antiga és la de trair les tradicions". Avui, posada en

dubte la sagrada aliança entre saber i poder, tenint sospites sobre la neutralitat

del primer, per científic que sigui, i la legitimitat del segon, per democràtic

que es vulgui; la desmitificació de la ciència és ja un fet. Tal vegada ha arribat

el moment en què la ciència del conte hagi de donar comptes del conte dela ciència. Però això ja és tota una altra història... Potser la millor definició

–involuntària i indirecta– del que és un meme l'hagi donada Rafael Argullol

en definir orígen com "un largo rodeo a través del infinito para llegar a casa" .


Rafael Argullol (2006). Bre-viario de la aurora. Barcelona:Acantilado (pàg. 88).


18/102


5. Zoon technikón

La introducció del virus de la ciència i la tecnologia en l'espai assignat a l'arto a la literatura és una realitat que, en termes absoluts, no podem considerar

ni tan sols emergent, tenint en compte de quan daten les primeres interacci-

ons creatives entre l'home i la màquina. Un altre tema és la implantació que

aquestes interaccions tinguin a casa nostra i en la nostra llengua: la compara-

ció amb països com els Estat Units, França, Anglaterra o Alemanya és encara

força escandalosa i no en sortim especialment ben parats.

Hi ha una imatge que trobo especialment reveladora. Si es visita el Museu

d'Art i Història de Neuchâtel, on s'aplega una mostra significativa d'autòmats

dels segles XVII i XVIII, no podem deixar de contemplar l'escriptor de Jacquet-

Droz que mulla elegantment –i rítmica– la ploma en el tinter per a després

escriure, mecànicament (cogito, ergo sum). La potència simbòlica d'aquest en-

giny és, possiblement, la que ha anticipat més i millor la idea de la construcció

d'autòmats que tinguessin la capacitat de pensar. I és, ben segurament, una de

les imatges que més i millor anticipa també el seu caràcter paradoxal. Hi ha,

però, una diferència significativa: aquell somni il·lustrat és avui dia un dels

camps d'investigació en ciències cognitives que majors expectatives aixeca,

tot i els resultants ben magres que està obtenint. Em refereixo, és clar, a la

intel·ligència artificial. Aquell artefacte que fou admirat en el seu moment perla seva audàcia tècnica, avui dia no deixa de ser per a nosaltres això mateix: una

peça de museu, més a prop de la joguina d'un infant que de l'avanç tecnològic.

"L'escriptor" de Jaquet-Droz. Museu d'Art i Història de Neuchâtel,Suïssa.

Un parell de segles més tard, l'any 1950, un matemàtic anglès una mica ex-

cèntric assentà les bases teòriques d'un projecte per construir un cervell en un

article que publicà a la revista científica Mind :


A. M. Turing (1950). "Com-

puting Machinery and Inte-lligence". Mind 49: 433-460.


19/102


"En considerar les funcions de la ment o del cervell podem trobar certes operacions quepodem explicar en termes purament mecànics.

A. M. Turing (1964). "Computer machinery and intelligence" en Alan Ross Anderson(ed.). Minds and machines. New Jersey: Englewood Cliffs (pàg. 25).

La idea no era precisament nova, tant el Séfer Yetsirà o ( Llibre de la creació) ren-

dibilitzat per Borges a la seva Biblioteca de Babel, com el De scientia universalis

seu calculo philosophico de Leibniz arribaven a la mateixa conclusió, pensant

en números el primer i en mònades, el segon.

De tota manera, podem identificar una petita diferència (més aviat, dues) entre

Turing i els altres dos casos citats. Comencem per la segona: durant la II Guerra

Mundial Turing va col·laborar i contribuir decisivament, "amb els seus enginys

electromecànics, predecessors dels ordinadors electrònics de postguerra [...] a

desxifrar els codis de l'armada germànica, cosa que va contribuir decisivament

al triomf dels al·liats". La primera diferència fou tant o més decisiva que el genssimple fet d'ajudar a guanyar una guerra: Turing, seguint l'estela de Descartes,

va separar el cos de la ment, per a donar forma a la màquina total: la màquina

de màquines, l'ordinador, capaç d'emular qualsevol altra màquina. La materi-

alització de la mathesis universalis.

L'autòmat escriptor, que bevia i devia més a les habilitats artesanes que no ci-

entífiques, s'havia ara escindit en dos: una part mecànica, material –el hardwa-

re, literalment, la ferreteria– i una part lògico-lingüística –el software. I, tan-

mateix, aqueixa escissió s'havia produït molt temps abans: amb la invenció

del llenguatge, la primera tècnica lògica. O, altrament dit, des que l'home éshome.


Eduardo Sabrovsky (1966). El desánimo. Ensayo sobre lacondición contemporánea. Ovi-edo: Ediciones Nobel (pàg.154).

Perquè, de la mateixa manera que la tecnologia, que, segons Jorge Wagensberg

"es el uso más prestigioso del método científico a la hora de regular la incerti-

dumbre del entorno", el llenguatge "es el conjuro ante la catástrofe, el intento

por integrar lo sin sentido, portador sin embargo del cambio y la destrucción

radical, a una red de significaciones" (Sabrovsky, op. cit., p. 123). El llenguat-

ge, dirà Gadamer, no és tan sols una de les facultats de què està dotat l'home

col·locat en el món, sinó que sobre ell reposa, en ell es mostra que els homes

tenen un món. I, efectivament, en donar nom a les coses i a les criatures, Adam

va separar el fons de la figura, el subjecte de l'objecte: ell, subjecte situat a

l'exterior, ordenava el món, la natura, reïficant-lo per a després convertir-lo en

objecte... d'estudi i de dominació. El primer pas tecnològic estava, doncs, fet.

Avui dia, vivim en un món de grans canvis: és el temps de les biotecnologies,

de l'enginyeria genètica, de la clonació, dels aliments transgènics..., i en aquest

context l'ésser humà ha esdevingut un híbrid. Als anys 80 es va introduir la

suggerent imatge del cyborg , que mostrava les implementacions de l'orgànic

i de l'inorgànic realitzades sobre, en i dins del cos a partir de la difusió delpoder de la màquina sobre la pròpia vida. La fascinació provocada pel cyborg

residia segurament en que un somni de ciencia-ficció esdevenia veritablement

tangible: la potenciació gairebé infinita de les ficcions del cos i l'assumpció


Jorge Wagensberg (2002). Sila naturaleza es la respuesta,¿cuál era la pregunta? Y otrosquinientos pensamientos sobrela incertidumbre. Barcelona:Tusquets (pàg. 42).


20/102


d'una "segona naturalesa" possible a nivell biològic. Veiem com el cos s'obre,

s'exposa al contacte amb els altres (pensem en operacions d'estètica amb em-

pelts, silicona, botox...), posa en discussió els seus límits i, fins i tot, la seva

naturalesa orgànica. Som actors d'una època que ha estat batejada per Kathe-

rine Hayles com la posthumanitat i en aquest escenari ja fa un cert temps que

s'estan originant noves representacions simbòliques, ja sigui en el terreny dela literatura, el cinema o l'art.

El cos humà ha estat l'autèntic protagonista de la revolució tecnològico-comu-

nicativa de la segona meitat del segle XX. Avui dia interactuem amb les mà-

quines amb força normalitat amb l'ajut d'interfícies bàsiques: comandaments,

botons, ratolí, teclats... Una paraula talismà en aquest terreny és interactivi-

tat . Per bé que sigui un concepte que ha estat miserablement segrestat per la

indústria del màrqueting (tot allò que comprem és aparentment interactiu:

des d'un programa multimèdia a una catifa!); el desig de millorar la interac-

tivitat està promovent l'exploració i interpretació de tots els intersticis, totes

les modalitats d'intercanvi i relacions disponibles, des dels dits que premen

botons fins els gestos, la veu i el control de la respiració. Fins i tot en el control

del pensament.

El control del pensament

En l'art interactiu la investigació sobre les interfícies pot prendre dues direccions radicals:

• La interfície envaeix el cos i penetra físicament el sistema nerviós humà (ciborguis-me).

• La ment esdevé la seva pròpia interfície: es tendeix a controlar les nostres extensionselectròniques únicament amb el pensament.

El cos se'ns ha revelat –en el cinema, en la literatura i en l'art– com un cos

híbrid i fluctuant, transmutat en la figura d'un terminal constantment con-

nectat. Hi podríem trobar molts exemples, però em conformaré a fer una re-

ferència, ni que sigui gràfica, a l'impacte de la màquina i els artefactes mecà-

nics en el cos humà i les transformacions que aquest pot patir en la simbiosi

tenebrosa i inquietant amb l'alteritat més absoluta, que és el que representa

per a nosaltres la idea de "màquina" i que estan a l'ordre del dia artístic. Hi ha

un seguit de pràctiques intel·lectuals i artístiques que repensen el cos humà al

temps que aquest està essent reconstruït pels avenços en enginyeria genètica

i en robòtica. De vegades –com en el cas de Cronenberg, per posar un exem-

ple cinematogràfic–, es du a terme una reflexió profunda sobre els terrors de

la nostra naturalesa, una certa anàlisi de la reacció de l'organisme davant la

ingerència de cossos estranys que poden revelar-se com a colonitzadors del

cos hoste (penso sobretot en eXistenZ i el que podem anomenar la síndrome

de Frankenstein).

La utilització de la biotecnologia com una forma d'art és evident en les obresd'Eduardo Kac, de la qual només farem referència a la "producció" d'un conill

transgènic amb un gen fluorescent que provenia del codi biològic d'una me-

Lectura suggerida

Podeu trobar més informa-ció sobre eXistenZ al textsegüent:

Laura Borràs (2003). "eXis-tenZ de David Cronenberg:ciberficcions per a la posthu-manitat"


21/102


22/102


Mitjançant sensors posats als seus braços, cames i pit, controla la manipulació de grans robots industrialsdirectament des dels seus propis impulsos nerviosos. En la seva obra trobem una de les més extremesexploracions del que es pot anomenar bionisme ; és a dir, el nou contracte social entre la biologia i la tecnologia.Les seves actuacions són, certament, espectaculars i, fins i tot, repulsives. Per a dur a terme les seves afirmacionsque el cos està obsolet o sobre la caiguda en desús del cos basat en la carn, i la integració biònica del que ésorgànic i el que és tecnològic, s'ha penjat a 400 metres del terra, a Manhattan, amb una grua industrial, agafatamb ganxos per la pell de l'esquena (Stelarc va practicar aquesta nova forma de l'antiga ascesi durant dècades,per a "castigar" el cos per estar tan limitat i ser tan dèbil, abans d'introduir-se en la neurorobòtica). Al primer Congrés de Telepolis (Luxemburg, del 4 al 11 de novembre de 1995) Stelarc estava "descarregant" els seusimpulsos nerviosos a Internet per a provocar gestos en el cos d'algú altre que era a Londres. Els sensors que teniaconnectats a braços i cames recollien els impulsos del seu sistema nerviós i els transmetien online a Londresper tal que les cames i braços d'una altra persona, connectats per mitjà de la interfície corresponent, poguessinexecutar una dansa pensada neuropsicològicament a París. El cert és que les extensions electròniques del coshumà permeten una ràpida interacció entre el hardware i el software , entre el pensament, la carn, l'electricitat il'entorn exterior.

Exemple

Amb les arts interactives estem començant a passar de tenir una relació passi-

va, unidireccional amb les nostres pantalles, a una relació interactiva. Amb els

sistemes interactius, la pantalla d'ordinador s'està convertint en un interme-

diari necessari no només per a la nostra imaginació sinó també per als nostres

processos racionals. Serveix com a pantalla no només dels propis programes,

sinó també dels efectes dels programes en la nostra ment i el nostre cos. El que

som capaços de fer ara és el pensament assistit per ordinador. El contacte en-

tre el pensament i la visualització, automàtic en la nostra imaginació interna,

és assistit actualment en la majoria de casos per les nostres mans mitjançant

interfícies físiques, però existeix també de forma clara una tendència a la in-

teracció directa entre el pensament i la pantalla. Volem fruir de la mateixa

llibertat d'acció mental a les nostres pantalles que la que experimentem en els

nostres cervells.

En aquesta mateixa línia, Zerseher de Joachim Sauter i Drik Lüsebrink permet

al públic canviar l'estructura i la textura d'un quadre simplement mirant-lo.

En efecte, hom es posa dret, davant d'un quadre escanejat en una pantallad'ordinador i posat a l'alçària dels ulls com ho estaria a la paret d'una galeria,

i, passada una estona, t'adones que la superfície del quadre esdevé borrosa,


23/102


distorsionada precisament en el punt cap on es dirigeix la teva mirada; miris

cap on miris, trobes el mateix efecte de destrucció. Un dispositiu de localització

ocular segueix els moviments dels ulls de l'espectador per a connectar, d'una

manera quasi tàctil, el punt final de la mirada amb la pantalla de l'ordinador.

L'efecte és el de donar un poder sorprenent a l'ull que pot no només mirar

l'obra d'art, sinó modificar-la. és una manera d'afirmar que la bellesa i la veritates troben literalment "en l'ull de qui contempla".

Adreces web

Podeu trobar informació referent a Zerseher i els seus creadors en les adreces següents:

http://www.aec.at/de/archives/prix_archive/prix_projekt.asp?iProjectID=2477#

http://www.aec.at/takeover/update/showtopiclong.asp?ID=34

http://www.particles.de/paradocs/plasma/dinkla_interface.html

El grup californià Biomuse va idear un altre sistema interactiu de localització

ocular. Aquest sistema no segueix els moviments de l'ull amb una càmera sinó

que utilitza sensors per a recollir i interpretar els moviments dels músculs de

control motriu que envolten els ulls. El dispositiu interactiu de Biomuse per-

met dirigir la mirada amb precisió i de manera deliberada com un punter en

una pantalla. L'ull s'utilitza com una extensió de la mà, però l'ull és, biològi-

cament, una extensió o exteriorització del cervell. Mirar i pensar són quasi co-

extensius. En els sistemes avançats de simulació de vol militar, per exemple, la

interfície visual és evitada, com per a completar una simbiosi perfecta entre la

ment i la màquina: el pilot, connectat per a controlar mecanismes mitjançant

sensors posats al seu cap dins del casc pot ordenar determinades operacions

simples només amb el pensament. El principi tècnic bàsic és senzill: tot el que

cal és l'accés a un "sí" o a un "no", un comandament d'on i off.

L'Analitzador Visual d'Ones Cerebrals Interactives (Interactive Brainwave Vi-

sual Analyzer, IBVA) de Masaaki Kahata és una nova generació de sistemes debioretroacció que permet a l'usuari identificar, seleccionar i controlar algunes

de les ones cerebrals pròpies.

Adreces web

Podeu trobar informació referent a l' IBVA en les adreces següents:

http://www.cat.nyu.edu/parkbench/dots/about.html

http://www.nadir.org/nadir/archiv/Kultur/CyberPunk/cyber_modification.article.html


24/102


Mitjançant una cinta al front proveïda de sensors, el potencial elèctric generat

pel cervell és processat per un ordinador, de manera que es pot veure en la

pantalla la representació gràfica de les ones cerebrals i, per tant, controlar-la i

modificar-la pensant de forma diferent o pensant en coses diferents.

Usos de l'IBVA

L'alemanya Ulrike Gabriel fa servir l'IBVA per a la seva instal·lació Terrain 01 presentada al'Ars Electronica de Linz el 1993; és una de les demostracions de les interaccions ment-cos.Assegut davant la pantalla d'un ordinador i amb la cinta al cap hom veu un seguit degràfics canviants en la pantalla en funció de l'estat d'ànim de l'usuari (agitat, ansiós,relaxat...). Com més relaxat un estigui, més llum hi ha a l'habitació, i quan la llum assoleixun determinat nivell d'intensitat, hom sent un soroll que prové de terra, ocasionat perun grup de robots (de la dimensió d'un puny) que es mouen lentament, sensibles a lallum d'unes cèl·lules fotoelèctriques que duen a l'esquena. Els robots estan programatsper a moure's lentament dins de l'àrea d'actuació sense xocar entre si; en moure's, laremor que produeixen les seves rodes és recollida i amplificada per a servir de mecanismede retroalimentació (retroacció) addicional per a la font de tota aquesta activitat, és adir, l'usuari. Amb això es tanca el poder del pensament i les extensions tecnològiquesd'aquesta complexa però unificada activitat biològica.

Seisuke Oki ha adaptat la interfície IBVA en la seva Digital Therapy per a crear interac-cions semidirectes entre el pensament i els entorns electromecànics. és un sistema debioretroacció que permet a l'usuari generar vista, sons i vibracions com a circuits de re-troacció que neixen de les seves ones cerebrals tal com s'introdueixen mitjançant filtres iinterfícies. Ens posem còmodes en unes cadires de massatge automatitzades; ens posemun casc amb ulleres i auriculars que contenen els sensors del sistema IBVA. Després d'unsajustaments i de relaxar-nos, es comencen a sentir brogits i a veure formes i colors inde-terminats a les pantalles de vídeo. Al cap d'un temps, comencem a sospitar que existeixalguna possible connexió entre el que pensem i els canvis en els patrons de llum i so, i

ens adonem que ens estem esforçant a uniformar els sons i els esdeveniments del mónde realitat virtual.

Amb una mica més d'intel·ligència tecnològica podria esdevenir el que diu el seu nom:teràpia digital. La necessitat de provocar una resposta completament exterioritzadanomés amb el poder de la ment invita probablement a una reordenació de determinadesseqüències mentals normals i a la reestructuració temporal de la imatge del propi cos.

Adreces web

Podeu trobar més informació sobre Terrain 01 en les adreces següents:

http://www.aec.at/de/archives/festival_archive/festival_catalogs/festival_artikel.asp?iProjectID=8807

http://www.emaf.de/1993/terrai.html

Podeu trobar més informació sobre Digital Therapy en l'adreça següent:


25/102


http://www.t0.or.at/dti/datsoec.htm

Luciana Haill, després de recuperar-se d'una meningitis viral quan era adoles-

cent, va desenvolupar una obsessió especial amb el cervell humà. Amb interfí-

cies Bluetooth Interactive Brainwave Visual Analyser enregistra ones cerebrals

i compon amb elles. Materialitza cibersomnis mitjançant tecnologia de bio-fe-

edback. Crea sons generats en viu i espacialitzats.

Terrain 01 i Digital Therapy són la primera evidència tangible del que podria

convertir-se en una cosa habitual en un futur proper –i que, d'alguna manera,

eXistenZ ja havia avançat cinematogràficament–: esdeveniments fora del cos

controlats només amb el pensament. Però, què passa en l'àmbit de la literatu-ra? Vegem-ho.

Adreces web

Podeu trobar més informa-ció sobre Luciana Haill en lesadreces següents:

http://www.ibva.co.ukhttp://www.myspace.com/lucianabrain http://www.futureofsound.org


26/102


6. Cibercultura i literatura

Com gairebé totes les àrees del coneixement i la cultura, la literatura també hatrobat el seu espai en el mitjà que està modificant la nostra concepció del món:

la xarxa Internet, un interessant i fructífer espai de tensió-interacció entre el

que és tecnològic, artístic, social i polític. Amb tot, no se sap de cap moment en

la història en què davant les conseqüències que un canvi tecnològic ha com-

portat s'hagi optat per prescindir-ne, però la literatura i els seus mecanismes

de legitimació cultural que –tot s'ha de dir– de vegades ratllen la impostura,

poden arribar a ser tan sectaris que qui sap què passarà en aquesta època de

canvis creatius a què ens aboquen les tecnologies. Perquè, el cert, és que les

coses passen, estiguem nosaltres veient-les o no i, per tant, avui dia creadors

d'arreu del planeta troben en la tecnologia informàtica i en la xarxa un mitjà

de creació extraordinàriament maleable i eficaç.

Sigui com sigui, davant de la imminència de l'apocalipsi formulada per pro-

fetes irritats, els crits d'auxili de teòrics que temen sentir-se aliens en la seva

disciplina i perdre, per tant, la seva parcel·la de poder i els intents desesperats

de tots ells junts per mirar d'aturar, com més aviat millor, l'evolució dels esde-

veniments, la trobada entre el text i la tecnologia o, si es vol, la irrupció de la

tecnologia en l'espai textual no ha estat ni de lluny tan estranya, perversa i im-

productiva com ens volien fer creure i com a molts els hagués agradat que fos.

Veus discordants

Pensem en l'eloqüent títol, Does Literary Studies have a Future?, en que Eugene Goodheartes planteja la possible supervivència dels estudis literaris en un món colonitzat per lacultura popular i l'amenaça tecnològica.

Eugene Goodheart (1999). Does Literary Studies have a Future?. Wisconsin: University of Wisconsin Press.

No és sobre el possible futur dels estudis literaris del que em proposo parlar

aquí, entre altres coses perquè estic convençuda que mentre hi hagi "textos",

mentre convinguem que la "literatura" segueix existint (i d'això no en tinc capmena de dubte), aleshores seguiran tenint futur els estudis literaris. Tot depèn,

és clar, de si pensem que els estudis literaris com a entelèquia, amb un deter-

minat enfocament crític molt tancat han de continuar existint com els conei-

xem ara, o si seran permeables als canvis que la literatura incorpora per poder

reflexionar sobre ella amb un utillatge estèticament i ideològicament adequat.

No em resisteixo, tanmateix, a exposar la postura de Goodheart explicitada

en l'afirmació següent:


27/102


"If... as the propagandist for new technology tell us, the computer with its

exponentially increasing power to deliver information is where the edu-

cational action is, there may be little hope for the serious study of serious lite-

rature in the future." (Goodheart, op.cit ., pàg. 103-104). [El subratllat és meu.]

O sigui que, en el fons, a més de la seva crítica ferotge contra la "cultura popu-lar", Goodheart imputa als propagandistes de la nova tecnologia –que d'altra

banda ja no és tan nova– la responsabilitat d'aquesta possible absència de fu-

tur per a la crítica i la teoria literàries com el "coto" privat de caça, com ell

sembla concebre-les.

Amb tot, hi ha quelcom que resulta més que evident: qualsevol reflexió sobre

l'estudi de la literatura i les tecnologies digitals –usaré aquest terme a l'hora

d'englobar totes les contingències de l'espai cibernètic que ens condueixen,

irremeiablement, en l'àmbit literari com a mínim, cap a una dispersió termi-

nològica considerable– presenta un conjunt de qüestions prèvies i exigeix la

definició de línies metodològiques a partir de les quals puguin ser abordades

aquestes qüestions.

Els canvis socioculturals que Internet ha promogut, la societat de la informació

en la que vivim ens obliguen a repensar algunes premisses i a considerar nous

espais i possibilitats que cal saber generar, d'acord amb el signe dels temps i,

evidentment, tots aquests canvis interpel·len directament la universitat com

a institució.

Els canvis promoguts per Internet

Els canvis convulsos que la revolució digital ha comportat també afecten els estudiants.Els estudiants han canviat i hem de ser conscients d'aquest canvi a l'hora de plantejar-nosles accions didàctiques.

http://www.youtube.com/watch?v=dGCJ46vyR9o


28/102


7. De composicions i recomposicions: un escenari entransformació

L'any 2000 Marc Prensky escrivia el seu article "Digital Natives, Digital Immi-

grants" (2001) que s'inicia amb una reflexió al voltant del que ell anomena "el

declivi de l'educació als Estats Units". En aquesta anàlisi s'estableixen diferèn-

cies entre els "nadius digitals", acostumats a rebre informació amb molta rapi-

desa, a qui agrada la feina en processos paral·lels i de multitasca, prefereixen

els gràfics al text i un accés a la informació aleatori i de naturalesa hipertextual,

funcionen millor quan treballen en xarxa, necessiten gratificacions instantà-

nies i recompenses freqüents i prefereixen els jocs a la feina "seriosa" i els "im-

migrants digitals" que acostumen a conferir molt poc valor a aquestes noves

habilitats que els nadius han adquirit i perfeccionat durant anys d'interacció

i pràctica, mentre que ells han après –i per tant així escullen d'ensenyar– pas

a pas, fent una cosa en cada moment, individualment i, per damunt de tot,

de manera seriosa. Fins aquí Prensky.

Lectura suggerida

Hi ha una segona part d'aquest article, "Digital Natives, Digital Immigrants, Part II: DoThey Really Think Differently?" que podeu trobar a:

http://www.twitchspeed.com/site/Prensky%20-%20Digital%20Natives,%20Digital%20Immigrants%20-%20Part2.htm

Entretant, a Barcelona, el mateix any 2000 tenia lloc el Primer congrés inter-

nacional en docència universitària i innovació on es van posar de relleu mol-

tes de les mancances del sistema universitari que, més o menys, es xifraven

en els que havien de ser els grans reptes de les universitats al segle XXI i que

podem resumir en quatre grans eixos o blocs:

• L'orientació professionalitzadora de les carreres universitàries per adaptar-

se a les necessitats del mercat d'ocupadors

• L'increment de la competitivitat davant l'augment notable del nombre

d'universitats de l'entorn

• La introducció de les TIC en la gestió, prioritàriament, i amb posterioritat

i d'una manera gradual en la docència

• La reubicació de les universitats en un escenari globalitzat que suposa la

introducció de la interdisciplinarietat en la praxi docent, el multilingüis-

me, la mobilitat de docents i estudiants, la convalidació de títols i certifi-

cats, els sistemes d'acreditació compartits, etc.


Miguel Ángel Zabalza

(2002). La enseñanza universi-taria. El escenario y sus prota- gonistas. Madrid: Narcea.


29/102


M'interessa posar en relació l'era digital i la reforma universitària que aquí he

vinculat arbitràriament i cronològica establint un vincle entre Prenksy i el Pri-

mer congrés internacional en docència universitària de Barcelona per poder

reflexionar sobre la necessitat d'aquest enfocament doble a l'hora d'acarar la

profunda reforma universitària que comporta l'establiment d'un Espai Superi-

or d'Educació Europeu (des d'ara EEES).

A banda d'això, no podem oblidar que hi ha un factor determinant i trans-

versal en aquest escenari en transformació, la qualitat. En aquest sentit, Bren-

dan Barrett, professor de la United Nations University de Tokio, afirmava en el

marc del "XV Encuentro Internacional de Educación a distancia" (Guadalajara,

novembre-desembre de 2006) que els cinc pilars de la qualitat eren:

• L'efectivitat de l'ensenyament (learning efectivenness)

• La qüestió de l'accés a l'ensenyament (access)

• El cost efectiu de l'ensenyament(cost efectivenness)

• La satisfacció dels professors (faculty satisfaction)

• La satisfacció dels estudiants (students satisfaction)

En els darrers anys hem estat testimonis del creixement i la dispersió territorial

dels centres universitaris que, inevitablement, ha comportat una reducció o

una més gran distribució dels recursos públics. Aquesta conjuntura ha obligat

a les universitats tradicionals a reformular i millorar la gestió per continuar

essent competitives, atès que la competitivitat es mesurarà, cada cop més en-

tre altres elements, és clar, per la capacitat d'adaptació als canvis i l'impuls omanteniment del seu rol com a motor de desenvolupament cultural, social i

econòmic. Ja és un fet que l'educació superior ha passat de ser un bé cultural

a ser un bé econòmic.

Set anys després d'aquella trobada seminal totes les universitats en major o

menor mesura han posat mans a l'obra i han intentat no perdre el tren que, ara

més que mai, té una destinació clara: Europa i l'EEES. Amb tot, per arribar-hi

convé alguna cosa més que un simple retoc de maquillatge. Per a la política

educativa global que aquest espai significa farà falta alguna cosa més que la

impostura gattopardesca que s'aferra a la màxima "que tot canviï per a que totsegueixi igual".

És per això que estem en un moment crucial. Un moment en què tenim

l'oportunitat de definir quina universitat volem per a treballar de forma útil i

estimulant i, anant més al detall, dins d'una àrea de coneixement transversal

i interdisciplinar com la teoria de la literatura i la literatura comparada, quin

volem que sigui el nostre objecte d'estudi i –el que ja és indestriable d'aquest

aspecte– com seran els formats, les maneres, les estratègies, les metodologies

que haurem de desenvolupar per tal d'arribar a aconseguir una acció docent

holística i de qualitat. I tot això, cada cop més, passa per l'ús de les TIC per a


Ronald Barnett (2001). Loslímites de la competencia. Elconocimiento, la educación superior y la sociedad . Barcelona:Gedisa.


30/102


l'ensenyament, pel desenvolupament de l'e-learning i del b-learning , quan no

per l'oferiment del mateix learning en forma de contingut obert, en xarxa i a

la xarxa.


31/102


8. Va de canvis

Com exposava recentment David Wiley en el Seminari Internacional de la Cà-tedra Unesco en e-learning de la UOC, en molt poc temps hem passat del món

analògic al digital, del fix al mòbil (si pensem en la telefonia), de l'aïllament

a la interconnexió (quant a continguts, sistemes, etc.), del genèric al personal

(avui en dia volem personalitzar-ho tot, des dels mòbils amb carcasses i melo-

dies, fins als cotxes passant per l'educació), del consum a la creació (ja no ens

limitem a escoltar la ràdio o un cd, fem els nostres propis cd, podcasts, blogs...

un exemple determinant en aquest sentit és, sens dubte, YOUTUBE

Però a més d'aquestes dosis de creativitat que ja són una realitat i que s'espera

que sigui el paradigma de la web 2.0; en general estem itinerant del tancament

a l'obertura i no només en la universitat i l'aparició d'universitats "obertes",

sinó també en software, en continguts, en expertesa –OpenCourseWares, Wi-

quipedia, Open Educational Resources. Si més no, tanta terminologia, tant

d'utillatge se suposa que haurà de servir per alguna cosa. Amb tot, convé ser

conscients que, en ocasions, fem servir conceptes que, com a mínim, són equí-

vocs i poden ser entesos en dimensions de significat diferents que convé pre-

cisar.

Llenguatge ambigu

Quan parlem d'open ens estem referint a coses diverses. Podem fer servir obert en el sentitdel moviment opensource i la reivindicació del codi obert, és a dir, accessible, visible,conegut. Però també podem fer servir obert referint-nos al lliure accés de continguts,sense fer referència al codi, fem servir "això està en obert" volent dir que no és dins d'unaintranet, que es tracta d'open data. Finalment, fem servir obert en el sentit de gratuït, defree.

A més, pensem en el concepte open que va associat a ODL (Open and Distance Learning )i que es feia servir aplicat a la pionera Open University anglesa, per exemple, perquèen efecte era oberta perquè era visible, revelada, accessible per a que tothom poguésveure els seus materials i sabés què s'hi estudiava, mentre que a la resta d'universitatsl'ensenyament sempre ha estat tancat.

És cert que això està canviant i si ho està fent és precisament perquè encara

que s'ensenyin els materials, encara que es transfereixi la tecnologia, es creu

fermament que qui transmet el knowledge o qui transforma la informació en

coneixement és el professor. O sigui que dels tres eixos bàsics (content, help &

care), els dos darrers, probablement els més importants, són precisament els

que no s'ensenyen. Per al MIT el content és infrastructura i per això la posen

en obert, això sí, com una operació de màrqueting, perquè després tanquen

amb pany i forrellat el help i el care.

Exemples de creació en laxarxa

Entre altres exemples, podeuveure el vídeo d'un muntatgesobre el missatge de Nadal delrei d'Espanya.


32/102


Si no som conscients d'aquests canvis, podem arribar a una fractura majúscula.

No podem creure que canviant de canal ja ho hem solucionat tot. Així doncs,

per bé que l'ensenyament obert o a distància s'hagués produït via ràdio o TV

i ara disposem d'una nova tecnologia com Internet, no podem pensar que es

pugui fer el canvi sense més. Ho afirmava Wiley contundentment:

"Si no entenem que Internet és culturalment diferent a la resta de canals, pas-

sarem del polo al waterpolo amb cavall inclòs i estarem molt orgullosos de

ficar-nos de peus a l'aigua."

A aquesta consideració de Wiley convé sumar la reflexió de fons de Prensky:

cal ajustar la docència actual al context cultural de l'era digital en què vivim

i, per tant, convertir la reforma profunda que ha de significar l'EEES en una

oportunitat per obrir l'ensenyament en general i els estudis literaris en particu-

lar a una temàtica i una metodologies específicament digitals. Així doncs, l'art

i la literatura digitals, la creació col·lectiva i/o en xarxa, les textualitats electrò-

niques (wikis, blogs, etc.) han de constituir una part necessària d'aquesta re-

configuració temàtica en el si dels estudis literaris com a àrea de coneixement,

que ha d'obrir-se a aquestes noves realitats textuals i, a més, convé aprofitar

per a fer-ho un context en el qual l'establiment dels crèdits ECTS reformulen

el tempo docent i l'amplien a l'activitat que ha de desenvolupar l'estudiant.

Aquesta feina directa dels alumnes que fins ara era esporàdica o puntual (en

forma d'exàmens o treballs ) obliga a reconsiderar el rol del professor i de la

classe magistral/presencial: una magnífica oportunitat per repensar l'acte do-

cent i aprofitar les TIC per a generar espais de discussió i debat, així com ma-terials més rics i complexos que estimulin l'autonomia dels estudiants en el

treball per competències.


33/102


34/102


Exemple de nous materials

És el cas, entre altres, d'un hipertext com Temes de literatura universal on ens hem plan-tejat l'abordatge d'un conjunt textos a partir d'una sèrie de relectures que prenen com afil conductor alguns dels temes que travessen bona part de la literatura universal (i quehem objectivat en el desig, el viatge, la identitat i l'alteritat). Uns materials hipertextu-als que combinen la lectura lineal amb la lectura seqüencial o fragmentària inherent al'hipertext, així com recursos de vídeo i àudio, s'ofereixen als estudiants lectures i inter-pretacions d'obres clau de la literatura universal a través d'un trajecte intertextual doble,genètic i analògic, que posa en relació diversos textos literaris, pictòrics o cinematogrà-fics. El curs pretén contribuir a una lectura transversal de la literatura universal en unentorn virtual d'aprenentatge, alhora que es proporcionen pautes per a un exercici pràc-tic de literatura comparada, proposant uns itineraris de lectura que passen per èpoquesi tradicions literàries allunyades en l'espai i en el temps.

Podeu trobar reflexions sobre aquesta experiència docent a Laura Borràs, "Learning andLiterary Studies Towards a New Culture of Teaching?" Dichtung Digital (Issue 1/2005) i aPeter Gendolla & Jörgen Schäfer (eds.) (2006). The Aesthetics of Net Literature: Writing, Reading and Playing in Programmable Media. Bielefeld: Transcript.

Per a una visió més global, vegeu Laura Borràs Castanyer , "Teaching Literature in aVirtual University: A Way to Enhance Imagination!" i Laura Borràs Castanyer & JoanElies Adell, "Teaching Literature in a Virtual Campus: The UOC Experience, 1998-2005".

Lectura suggerida

Podeu ampliar aquest tema amb el text de la ponència següent:

Laura Borràs Castanyer. "Apprendre littérature en ligne: transformer les techniques

communicatives du discours savant". Congrés internacional écritures en ligne, Rennes,França.


35/102


10.Filologia i crítica. Filologia i lectura. Filologia icomprensió

"Una grande, importante utilità della filologia consiste in questo: che essa educa tecni-camente la disposizione critica dell'uomo."

Friedrich von Schlegel

En el nostre entorn literari, doncs, sembla obvi que el que cal fer és ensenyar a

llegir, amb tota la profunditat que siguem capaços de conferir aquesta fórmula,

una pràctica que ha vingut duent a terme acadèmicament la filologia. Des

de Nietzsche es qualifica la filologia com l'art de la lectura atenta, per bé que

avui en dia demorar-se en alguna cosa en lloc de passar ràpidament pels textos

recollint-ne informacions és un art en vies de desaparició. La filologia entesaen el sentit ampli de pregunta pragmàtica sobre les maneres de llegir, escriure

i pensar el món; obre camí cap a una renovada forma d'identificació personal,

oberta a l'aventura de l'existència i a la recerca, sempre alimentada pel desig,

del millor destí per a cadascú. En aquest sentit, la idea de la intertextualitat

orienta la filologia cap a l'estudi de les xarxes textuals que lliguen l'escriptura a

la cultura i al subjecte que la llegeix i que la pensa. Al cap i a la fi, són les obres

literàries concretes i no els models abstractes, els arquetips, els que serveixen de

matriu per engendrar l'espai textual. Això no obstant, dins dels ensenyaments

de filologia, que serveixen per superar les diferències existents entre nosaltres

com a lectors i una obra mitjançant la reconstrucció del sistema lingüístic,

dels codis culturals, dels models literaris..., els estudis literaris s'han ramificat

en una sèrie de camins –teoria, història i crítica literàries– que, utilitzats de

manera global, haurien de permetre una comprensió total del text, però que

s'han manifestat en la pràctica a partir, sobretot, de dues bases enormement

sòlides i d'una llarguíssima tradició:

• La història literària –que fixa els condicionants polítics, socials, biogràfics,

d'història de la llengua, d'influències literàries, etc.

• La crítica textual –que fixa, prepara i estableix un text com a punt de par-

tida indefugible per a la seva lectura i posterior comprensió i estudi.

Història literària i crítica textual estableixen les condicions de legibilitat d'un

text: fixen allò que ha de ser objecte d'estudi –crítica textual–, i situen aquest

objecte d'estudi dins d'un conjunt de dades històriques que ens ofereixen la

possibilitat d'iniciar-nos en la comprensió global de l'obra literària –història

literària–. Si la història literària hagués significat realment abastar la història

de la literatura com la història de les obres literàries, com proposava Barthes,

s'hauria pogut assolir el desig, tal vegada utòpic, de qualsevol intent d'anàliside la literatura: que la mateixa literatura constitueixi el punt de partença i el

punt d'arribada dels estudis que l'afecten. Perquè el text sempre hauria de ser


36/102


l'element imprescindible i primordial a l'hora d'establir-ne el seu sentit i com

més mètodes i perspectives s'utilitzin que permetin la seva intel·ligibilitat, en-

riquir el seu significat i la seva constant i infinita tensió amb el saber, més

completa, global i enriquidora resultarà la seva lectura. Doncs bé, aquesta pre-

tensió és en el context digital d'ensenyament de literatura a la UOC una rea-

litat, atès que els materials hipertextuals parteixen directament dels textos i ésals textos que tornen. Perquè, això és diàfan, la lectura és el principal acte a

l'hora d'acarar el missatge literari, un text, la literatura.

Lectura suggerida

Per a una visió més detallada de la filologia i el seu objecte d'estudi en el context actual,podeu consultar Laura Borràs Castanyer . Studying Phililogy today: a poetics of compositionand recomposition, Arts and Humanities in Higher Education, UK: Open University.

I, amb tot, com llegir? Com saber si ho fem bé o no? Tot i que no hi ha re-

ceptes màgiques per a la qüestió i que, bàsicament, aprenem a llegir llegint,

essent tutelats en la lectura pels professors, amb l'assistència d'una bibliografia

complementària, etc. és cert que una de les crisis importants de l'ensenyament

actual radica específicament en l'endarreriment i l'adulteració de la lectura.

No és casual que després de la contundent disminució de l'ensenyament de

literatura en els plans d'estudis i la seva subsumpció en el terreny lingüístic,

la lectura s'hagi vist perjudicada. I no em refereixo ara només a la suposada

competència d'altres mitjans audiovisuals, sinó al progressiu declivi de la lec-

tura com a activitat lectiva. En una reducció salvatge com aquesta, la lectura és

posada en tela de judici tot i que sembla que, en darrer terme, acabi vencent la

batalla –això sí, cal veure si no ho fa de manera pírrica: el domini de la lectura,si més no la lectura funcional, és la condició sine qua non de qualsevol èxit es-

colar (i per a molts estem davant d'una crisi important en el terreny educatiu),

això sí, al preu d'una profunda metamorfosi. El "saber llegir" ja no s'associa

ni al "gust per la lectura", ni al saber pensar. és més, en un context com el de

la societat de la informació, per parlar de lectura l'hem de situar en el marc

més ampli de les investigacions sobre el tractament de la informació. Convé

diferenciar, per tant, lectura funcional i lectura per al consum d'objectes cul-

turals en un moment en què l'extensió quasi ad libitum del conjunt de "textos"

susceptibles de ser llegits, és a dir, analitzats i interpretats: paraules, imatges,

pel·lícules, anuncis publicitaris, dispositius, esdeveniments, realitats socials...és una realitat incontestable. Una responsabilitat que penso que els teòrics de

la literatura i els comparatistes no podem defugir i on podem tenir molt a dir.

Encara que tot estudiant de literatura hagués de ser, en primer lloc i d'una ma-

nera fonamental, un lector, un bon lector, és cert que les condicions de pre-

sencialitat o virtualitat de l'acte docent són determinants respecte a la part més

performativa de l'acció docent: per als estudiants a distància l'activitat lectora

és el seu espai natural de comunicació i cal una reconsideració profunda de

l'activitat lectora.


37/102


Al cap d'aquesta reconsideració la nostra elecció va consistir en un mètode in-

terpretatiu que pren de Gadamer la concepció de l'hermenèutica com l'art en

cas de comprendre l'opinió de l'altre, ja que no deixa de ser aquesta una for-

midable reflexió sobre l'activitat que denominem lectura i que aspira a parti-

cipar en el "sentit compartit". Tanmateix, llegir, i ensenyar a llegir en un mitjà

com Internet i amb la seva eina natural, l'hipertext2, significa enfrontar-se a

un dispositiu tecnològic al servei de l'educació. En aquest sentit, abans o des-

prés, s'ha de considerar l'alternativa de si l'ordinador actua únicament com un

nou suport d'informació, la qual cosa podríem denominar una tecnologia de

transferència textual, o bé si la seva presència modifica les condicions de pro-

ducció, transmissió i recepció dels textos, fins i tot es pot plantejar si la seva

aparició arriba a generar noves possibilitats de creació, lectura i interpretació

de la literatura. En aquest entorn sí és fàcilment perceptible la substitució de

determinats codis vinculats al format "paper", entre els quals el fonamental és

la seqüencialitat o la, mal denominada, linealitat, per altres associats al con-text digital, d'entre els quals sobresurt la no seqüencialitat, la fragmentació.

Els estudiants de la UOC

Els estudiants de la UOC, que accedeixen als plans docents de les assignatures, a les pautesi instruccions del professor i al material dissenyat específicament per a ells, així com atot l'aparell bibliogràfic mitjançant la lectura de missatges de correu electrònic, materialshipertextuals o textos en pdf són, d'una manera essencial, lectors.

(2)hipertext

Coincidim amb Landow en designar grosso modo com a hipertext el mitjà informàtic querelaciona tant informació verbal com no verbal i que permet als lectors escollir els seus

propis recorreguts a través d'un conjunt de possibilitats.

Tornarem breument sobre aquest concepte, per veure'n l'origen, en la unitat

"Una mirada enrere".

L'ús de les noves teconologies

Hem constatat que en alguns casos l'ordinador és utilitzat com un suport que combinamés i millor els recursos docents de què disposem: bibliografia consultable en línia, he-meroteca accessible amb un clic, biblioteques universals de textos, imatges, recursos au-diovisuals... (sobretot en nivells més elementals de formació, un primer cicle universitari,per exemple, on aquesta riquesa de recursos resulta molt atractiva i els pot empènyercap al descobriment, primer, i la lectura, després, i en un tercer temps pot propiciar un

moment de retorn); mentre que en altres casos l'ordinador és explotat per permetre unacerta transformació del discurs.


38/102


11.Una coherència del fragmentari?

Dur a terme una atomització d'autors i obres literàries partint d'un paradigmahermenèutic determinat és d'alguna manera el que Calvino es proposa a l'hora

d'analitzar la tradició literària occidental –generalització que sempre acaba sig-

nificant la tradició canònico-personal de l'àmbit literari que cada lector coneix

i domina, el seu propi "horitzó d'expectatives"– a la recerca d'exemples perti-

nents per a cada una de les premisses o propostes que ell intueix seran vàlides

per al pròxim mil·lenni.

Com ha assenyalat el professor Raffaele Pinto, d'aquesta navegació per la tra-

dició literària occidental, tan original en el plantejament hermenèutic, i al-

hora tan rigorosa en la selecció i confrontació dels textos, és especialment in-

teressant observar les actituds que el viatger Calvino va assumint al llarg del

recorregut. No ens interessa ara remarcar la importància de l'esbós de teoria

literària que aquest du a terme, sinó que resulta significativa la pretensió de

llegir-se a si mateix dins i per mitjà d'aquesta tradició: un assaig, en definitiva,

perfectament aconseguit, d'autobiografia literària.


Raffaele Pinto. "Crítica literaria i construcción del sujeto. Dos modelos de autoanálisis:Sigmund Freud (Psicopatología de la vida cotidiana) e Italo Calvino (Seis propuestas parael próximo milenio)". En Laura Borràs (ed.), Deseo, construcción i personaje . Madrid: SGAE.


Ítalo Calvino (1998). Seis propuestas para el próximo mi-lenio. Madrid, Siruela.

És com si la tradició literària fos el fons verbal sobre el qual cada un –en aquest

cas Calvino– es projecta com a singularitat hermenèutica. Com si les seves pre-

guntes als textos, i les respostes que aquests li ofereixen, vagin dissenyant un

recorregut personal en el món de les paraules, diferent del recorregut de qual-

sevol altre però participable dels altres perquè es desenvolupa en un univers de

realitat (la tradició literària) que, essent el mateix per a tothom, és interrogat

per cadascú de manera diferent. La levitat, rapidesa, exactitud, visibilitat, mul-

tiplicitat i consistència –perquè encara que no tingués temps d'exemplificar

aquesta última, les cinc anteriors serveixen per demostrar la seva validesa–amb què Calvino navega d'un extrem a un altre de la tradició literària occi-

dental fa palesa l'existència d'un gènere completament nou d'intertextualitat

literària, creada, per dir-ho així, pel subjecte que llegeix i descobreix; un jo

hermenèuticament sobirà per al qual el corpus literari és un camp de lliu-

re exploració i experimentació. Aquesta ha estat una referència bàsica per a

la nostra tria docent de literatura, que troba en l'hipertext un espai natural

d'experimentació física amb el concepte d'intertextualitat.

Lectura suggerida

Robert Coover (1998) "Thepromised land of literature".The New York Times.


39/102


12.La navegació com a metàfora: a la conquesta del'aventura

La disposició espacial de l'hipertext desperta un conjunt de metàfores que fan

possible la lectura sota un nou prisma, el de la navegació. és aquesta una idea

peculiar relacionada amb la idea del viatge, de la conquesta, però també del

naufragi; és a dir, del fracàs. Alguns autors consideren que l'exploració d'un

hipertext és, en certa mesura, el diari d'un relat de conquesta on el lector es

mou d'un node a un altre, compulsivament, se

Apunts Uoc Lb

Documents

Transcript of Apunts Uoc Lb