Apunts Bloc 1 Psicologia

PSICOLOGIA

Bloc 1. La persona i la comunicació

Semestre 5

CODI: 09260 CRÉDITS: 1 TIPUS: Obligatoria

BLOC 1. LA PERSONA I LA COMUNICACIÓ

_________________________________________________________________________

1. INTRODUCCIÓ ALS PROCESSOS PSICOLÒGICS BÀSICS

En primer lloc, cal precisar que l'organisme humà quan actua, és a dir, quan emet el

seu comportament, funciona com un tot, en el qual estan implicats els diferents

processos fisiològics, psicològics i socials.

El fet d'estudiar i investigar aquests processos aïlladament respon simplement a raons

d'índole pragmàtica. S'han proposat múltiples explicacions teòriques sobre el

funcionament de comportament humà, però podríem acceptar una definició descriptiva

i simple de comportament, dient que el comportament és la manera d'actuar

(respondre) d'un organisme davant les demandes (estímuls) del seu medi (intern o

extern).

Molts autors admeten que el comportament té, com una de les seves funcions, el fet

de ser una resposta adaptativa de l'organisme al seu medi. Aquesta adaptació no és

una adaptació passiva, sinó que els éssers vius existeixen i actuen activament en el

seu medi. És a dir, l'organisme no és una estructura merament receptiva, sinó que és

una estructura que actua segons les seves característiques i les seves experiències.

En conseqüència, el comportament no és una cosa que es produeixi simplement com

a conseqüència de l'estimulació externa, sinó que s'ha de tenir present que sorgeix de

la persona i de les seves condicions internes. Apel·lar a les experiències de la

persona significa fer referència al coneixement o experiència prèvia i admetre que

aquest coneixement regula el comportament.

Tanmateix, encara que el comportament rau en la persona i les seves condicions

internes, és inconcebible sense fer referència al medi i, per tant, als estímuls externs.

Com diu Pinillos: "No hi ha subjectes sense objecte, ni organisme sense medi, ni

1

PSICOLOGIA


Semestre 5


conducta que no consisteixi en una interacció recíproca, els termes externs i interns

del qual s'exigeixen i condicionen mútuament." Pinillos, J.L. (1975). Principios de

Psicología. Madrid: Alianza.

Donat que el medi és extremadament complex i variant, el paper dels anomenats

processos psicològics bàsics (atenció, percepció, memòria i aprenentatge) adquireix

una importància fonamental.

Pensem que els processos psicològics d'atenció i percepció us faran reflexionar sobre

la impossibilitat de processar tota la informació que ens arriba als òrgans receptors o

sensorials i sobre la necessitat d'una selecció, codificació i interpretació d'aquesta

informació.

Heu de tenir clar que en la mesura que l'èmfasi es posa a analitzar les respostes no

tant en funció dels estímuls externs, sinó segons les variables internes de l'organisme,

apareix l'anàlisi de les funcions o processos que configuren l'activitat dels organismes.

Aquestes funcions o processos són analitzats com a variables intermèdies, que se

situarien entre els estímuls i les respostes.

La persona immersa en un mitjà carregat d'informació, seleccionarà i captarà, per

mitjà dels mecanismes atencionals i perceptius, part d'aquesta informació. Des del

mateix començament d'aquest procés, aquesta operació serà mediatitzada per, és a

dir, posarà en joc, altres processos psicològics que, al llarg de la història personal de

l'individu, s'hauran forjat i establert com les seves característiques personals i

experiencials (personalitat, aspectes relacionats amb les seves motivacions,

emocions, llenguatge, etc.).

Tampoc podem eludir el coneixement o experiències prèvies i que aquests poden

regular el seu comportament. Aquest coneixement està guardat i codificat en la nostra

memòria. La memòria serà, en conseqüència, un procés en constant interrelació amb

la resta dels processos cognitius, però d'una manera totalment interactiva i dinàmica.

2

PSICOLOGIA


Semestre 5


En els propers apartats analitzarem les emocions i motivacions així com els processos

psicològics bàsics.

3

PSICOLOGIA


Semestre 5


2. LES EMOCIONS I LES MOTIVACIONS

En aquest apartat, de caràcter general, definirem què s’entén per emoció i

motivacions. També identificarem els elements que componen l’emoció i les

motivacions i les teories explicatives. Finalitzarem, aquest primer punt amb aspectes

d’índole metodològica relacionats amb l’estudi experimental de l’emoció i les

motivacions.

2.1. Les emocions

Podem afirmar que les emocions són inherents a la pròpia condició humana i que, en

gran manera, determinen la seva existència. Tenint en compte l’argument anterior, i

com que tots experimentem alguna emoció en un moment determinat, sembla lògic

pensar que tothom sap, o en principi creu que sap, què són les emocions i per què

serveixen. Això no obstant, quan es pregunta directament a la gent que les defineixi,

en aquell moment, comencen a sorgir els primers problemes conceptuals i definitoris.

Amb l’emoció ens trobem davant un gran nombre de models teòrics i d’orientacions en

les quals es podria emmarcar. Aquesta coexistència de diferents enfocaments teòrics

fa que actualment l’estudi de l’emoció sigui fragmentari, en el sentit que cada

enfocament s’ocupa d’un aspecte concret del fenomen emocional objecte del seu

interès. Aquest fet fa que cada model teòric defineixi l’emoció segons les variables

que considera que hi intervenen.

És a dir, la definició d’emoció porta implícita la posició teòrica de la qual es parteix.

Així, per exemple, des d’una perspectiva fisiològica o biològica, els neurocientífics es

preocupen per conèixer tant els mecanismes cerebrals i hormonals, com els

neurotransmissors implicats en l’emoció, sense tenir en compte el component

subjectiu. D’altra banda, des d’una perspectiva cognitiva s’emfasitza la importància

dels processos cognitius (avaluació, pensaments) i es deixen de banda els aspectes

fisiològics i conductuals, mentre que, per exemple, els investigadors que se centren en

els aspectes expressius de l’emoció, en particular, en les expressions facials,

4

PSICOLOGIA


Semestre 5


ressalten els aspectes comunicatius d’aquestes, i deixen en un segon pla altres

aspectes.

En un intent de resoldre la confusió terminològica que hi ha pel que fa a aquest terme,

Kleinginna i Kleinginna (1981) –com van fer amb la definició de motivació–, han fet

una recopilació de 101 definicions d’emoció procedents de diverses fonts –diccionaris,

textos sobre emocions, motivació, psicologia fisiològica i psicologia general–. Aquest

autors han classificat en onze categories diferents d’acord amb les variables principals

implicades en l’emoció. Les categories resultants van ser: afectiva, cognitiva, estímuls

externs elicitadors, fisiològica, expressiva, desorganitzadora, adaptativa,

multidimensional, restrictiva, motivacional i escèptica. Si ens basem en el treball

d’aquests autors descriurem les característiques de cada una d’aquestes categories,

al mateix temps que seleccionarem alguna definició representativa d’aquestes:

1. Les dues primeres categories emfasitzen els aspectes subjectius o experiencials de

l’emoció. La categoria afectiva comprèn les definicions que emfasitzen la importància

del sentiment (percepció) del nivell d’activació i el de grat-desgrat. És a dir, consideren

als sentiments com les experiències subjectives de les emocions.

2. La categoria cognitiva basa la seva conceptualització en els processos perceptius,

de valoració de la situació –apreciació– i d’“etiquetatge” de les emocions. Aquestes

definicions consideren als aspectes cognitius els elements més importants de

l’emoció.

Entre les definicions típiques d’aquesta categoria hem de destacar la que va fer

Schachter (1964):

“[…] un estat emocional pot ser considerat una funció d’un estat d’activació fisiològic i

d’una cognició apropiada d’aquest estat d’activació. [...] La cognició determina si un

estat fisiològic d’arousal es pot etiquetar com a ràbia, alegria o qualsevol altre.”

Schachter,S. (1964). The interaction of cognitive and physiological determinants of

5

PSICOLOGIA


Semestre 5


emotional state. Advances in Experimental Social Psychology. New York: Academic

Press.

3. La categoria basada en els estímuls elicitadors, comprèn un conjunt de definicions

que assenyalen que els estímuls exteriors són els desencadenants de les emocions.

4. La categoria fisiològica engloba un conjunt de definicions que posen en relleu la

dependència de les emocions dels mecanismes fisiològics.

5. La categoria emocional/expressiva posa en relleu les respostes emocionals

externament observables. Aquestes conductes expressives comprenen canvis a la

musculatura esquelètica superficial –especialment, l’expressió facial–, la respiració,

l’entonació de veu, etc.

6. La categoria adaptativa, al contrari de l’anterior, destaca el paper adaptatiu i

funcional de les emocions, i segueix els plantejaments darwinistes segons els quals

les emocions han contribuït a la supervivència de les espècies.

7. La categoria restrictiva inclou les definicions de l’emoció que han intentat delimitar i

diferenciar el concepte d’emoció d’altres processos psicològics (com per exemple, la

motivació).

8. La conceptualització motivacional planteja la idea que l’emoció i la motivació se

sobreposen. Les definicions que pertanyen a aquesta categoria destaquen que les

emocions poden activar sistemes motivacionals.

9. La categoria multidimensional és la que inclou el nombre més gran de definicions i

posa de manifest la importància dels diversos components de l’emoció: afectius,

cognitius, fisiològics i expressius.

6

PSICOLOGIA


Semestre 5


Cada vegada més gran de definicions que fan referència a l’aspecte multidimensional

de les emocions, i també a un increment en el nombre de definicions que

emfasitzaven el component afectiu, cognitiu, fisiològic i expressiu de les emocions.

Partint d’aquesta anàlisi, aquests autors van proposar una definició d’emoció que

tingués present el nombre més gran possible d’aspectes:

“L’emoció és un conjunt complex d’interaccions entre factors subjectius i objectius,

mediat per sistemes neuronals i hormonals que: (a) poden donar lloc a experiències

afectives com sentiments d’activació, grat-desgrat; (b) generar processos cognitius

com ara efectes perceptuals rellevants, valoracions i processos d’etiquetatge; (c)

generar ajustos fisiològics […]; i (d) donar lloc a una conducta que és freqüentment,

però no sempre, expressiva, dirigida cap a una meta, i adaptativa.” Kleinginna, P. R.,

& Kleinginna, A. M. (1981). A categorized list of emotion definitions, with suggestions

for a consensual definition. Motivation and emotion, 5(4), 345–379.

Si ens situem en aquesta perspectiva multimensional, podem prendre de referència la

proposta de Lang. Al 1968 Lang, sobre els tres components o sistemes de resposta

de l’emoció. Per a Lang, les emocions són respostes a estímuls significatius que es

produeixen en tres sistemes o components: (1) el neurofisiologicobioquímic, (2) el

motor o conductual (expressiu) i (3) el cognitiu o experiencial (subjectiu).

Els tres components de l’emoció inclouen, entre altres, els aspectes següents: una

avaluació cognitiva de la situació –apreciació–, un conjunt molt divers de canvis

fisiològics –principalment, relacionats amb el sistema nerviós autònom–, una sèrie

d’expressions manifestes o conductes visibles –expressions facials i gestuals–, un

component motivacional que es reflecteix en una intenció o tendència a l’acció, i un

estat subjectiu-experiencial o de sentiment –aspecte hedònic de l’emoció.

7

PSICOLOGIA


Semestre 5


Per a comprendre les emocions s’han d’estudiar, doncs, conjuntament els tres

sistemes de resposta, ja que cada component només reflecteix una part de l’emoció.

El component fisiològic està relacionat amb les respostes psicofisiològiques és a dir,

les respostes autonòmiques (sistema nerviós autònom) –per exemple, activitat

elèctrica de la pell, activitat cardiovascular (freqüència cardíaca, pressió sanguínia

sistòlica i diastòlica) i activitat salival–, com somàtiques (sistema nerviós somàtic) –

activitat respiratòria i activitat electromiogràfica–; endocrines (sistema endocrí) –per

exemple, segregació d’adrenalina, endorfines– i centrals (sistema nerviós central) –

neurotransmissors, potencials evocats i activitat electroencefalogràfica– que es

produeixen en la reacció emocional. Aquestes respostes fisiològiques que

acompanyen les emocions són relativament incontrolables, i només a vegades el

mateix subjecte o altres persones les perceben. Des del punt de vista empíric, el

mesurament objectiu d’aquestes respostes fisiològiques de l’organisme només és

possible per mitjà de tècniques de registre psicofisiològiques o autoinformes.

El component conductual o expressiu de l’emoció comprèn un conjunt de conductes

externes com: expressions facials, moviments corporals, conducta d’aproximació-

evitació, conducta verbal (entonació de la veu, intensitat, sons, etc.). Així, per

exemple, si veiem una persona amb la boca oberta, les celles alçades i els ulls ben

oberts, alhora que emet una exclamació, per exemple, oh!, segurament qualificarem,

sense grans dificultats, el seu estat emocional, com a sorpresa. Aquest component de

l’emoció està molt influït per factors socioculturals i educatius que poden modular

l’expressió emocional. D’aquesta manera, l’expressió emocional varia al llarg del

desenvolupament ontogenètic de la persona, i són els adults els que exerceixen un

control emocional més gran en comparació amb els nens. D’altra banda, les regles

socials modulen l’expressió emocional perquè en faciliten o n’inhibeixen la

manifestació d’acord amb el context en el qual té lloc l’experiència emocional.

El component cognitiuexperiencial de l’emoció, com el seu nom indica, inclou dos

aspectes fonamentals de l’emoció: l’experiencial i el cognitiu. El component

experiencial està relacionat amb la vivència afectiva, amb el fet de sentir i

8

PSICOLOGIA


Semestre 5


d’experimentar pròpiament l’emoció. Fa referència al to hedònic de l’experiència

emocional, és a dir, als estats subjectius qualificats pel subjecte com a agradables o

desagradables, positius o negatius que experimenta quan és objecte d’una emoció.

L’experiència emocional varia en intensitat i depèn de diversos factors, entre aquests:

a) la importància de la valoració de la situació que dóna lloc a l’emoció;

b) la proximitat temporal relacionada amb l’inici de l’emoció;

c) la proximitat psicològica dels esdeveniments;

d) l’activació fisiològica desencadenada, i

e) la controlabilitat o predictibilitat dels esdeveniments que originen l’emoció.

Per la seva part, el component cognitiu es refereix tant als processos valoratius de la

situació –apreciació–, que són els que determinen que s’experimenti una determinada

emoció, com a l’etiqueta verbal que utilitzem per a expressar el nostre estat emocional

–sempre que en siguem conscients– o als pensaments que es presenten quan una

persona està sota un determinat estat emocional. D’aquesta manera, quan

experimentem un emoció la podem expressar posant una “etiqueta” verbal a aquesta,

per exemple dir que “sóc feliç”, “tinc por” o “em sento culpable”.

D’altra banda, hem de tenir present que els estats d’ànim tant positius com negatius,

amb més o menys intensitat, estan sempre present en la vida de les persones i poden

condicionar tant els processos psicològics com el comportament. De fet, l’estat

emocional o afectiu previ del subjecte condicionarà o modularà els processos

cognitius implicats en el procés emocional (Fridja, Manstead, i Bem, 2000) i donarà

lloc a una doble interacció entre afecte i cognició. Aquest component

cognitivoexperiencial de l’emoció, a diferència dels dos components anteriors, pertany

al que s’anomena conducta encoberta o no observable directament. Com que l’emoció

és una experiència subjectiva, només es podrà conèixer si es pregunta directament al

subjecte quin és el seu estat emocional.

9

PSICOLOGIA


Semestre 5


Per a poder comprendre millor el fenomen emocional també cal establir un aclariment

conceptual sobre l’organització de les emocions. A l’hora de tractar l’organització de

les emocions ens trobem amb dues perspectives d’anàlisi ben diferenciades:

l’orientació biològica, que advoca pel model discret de les emocions, i l’orientació

cognitiva, que aposta pel model dimensional. Revisem en aquest apartat l’evidència

empírica i els problemes que planteja cada una d’aquestes dues propostes.

El model discret o categòric de les emocions considera que l’emoció està organitzada

en un conjunt d’estats afectius discrets i específics que són fàcilment reconeguts i

diferenciables entre si a diferents nivells –fisiològic, cognitivoexperiencial i conductual

motor– (Moltó, 1995). En aquesta dimensió hi hauria ubicades emocions com, per

exemple, la por, l’alegria o la ràbia. Són emocions ben definides, es diferencien les

unes de les altres i són fàcilment identificables, sobretot per l’expressió facial.

Les emocions bàsiques són mecanismes biològics (molt primitius des d’un punt de

vista evolutiu) que apareixen molt aviat en el desenvolupament de l’individu. Són, per

tant, mecanismes de supervivència automàtics i funcionals que tenim quan naixem i

estan vinculats a la supervivència –regulen els processos biològics bàsics. Per a Izard

(1977, 1992) una emoció és bàsica si compleix els criteris següents:

1) té una base neural específica;

2) té una expressió facial única i universal;

3) té una qualitat subjectiva única, i

4) produeix conseqüències conductuals particulars.

En altres paraules, l’emoció seria un conjunt particular de respostes neuroquímiques,

motrius i mentals que tenen una funció comunicativa molt important. Per la seva part,

Ekman (1992), que juntament amb Izard i Tomkins són els autors més representatius

d’aquest model discret de les emocions, afegeix com a característiques específiques:

l’activitat fisiològica diferenciada per a cada emoció –activitat del sistema nerviós

autònom–, i els antecedents elicitadors universals diferents per a cada emoció bàsica.

El nombre d’emocions bàsiques oscil·la d’un mínim de quatre fins a un màxim de deu.

10

PSICOLOGIA


Semestre 5


Així, per exemple, Izard (1977) presenta una llista de deu emocions bàsiques sobre la

base de la seva teoria diferencial de les emocions agrupades en tres dimensions:

positives –interès, alegria–; neutres –sorpresa–; i negatives –angoixa, ira, fàstic,

menyspreu, vergonya, culpa i por– (Izard, 1977). Tomkins (1980) assenyala que hi ha

vuit emocions primàries –interès, sorpresa, alegria, angoixa, por, vergonya, fàstic i

ràbia, d’acord amb el fet que representen patrons de respostes innates que s’activen

davant determinats estímuls i s’expressen, principalment, per mitjà de l’expressió

facial.

Per la seva part, Ekman (1984) a partir de les dades obtingudes en els estudis sobre

universalitat de l’expressió facial, assenyala l’existència de sis emocions bàsiques:

tristesa, alegria, ira, por, fàstic i sorpresa, a les quals posteriorment va afegir l’interès. I

l’autor que presenta el nombre més baix d’emocions, només quatre –alegria, angoixa,

por i ràbia–, és Trevarthern (1984), que es basa en una perspectiva del

desenvolupament.

El model discret ha rebut suport en base a tres hipòtesis:

1. La hipòtesi de la universalitat de les expressions facials de l’emoció. És a dir, la

universalitat de les expressions facials, a l’especificitat fisiològica de les emocions

bàsiques i als estudis transculturals. La majoria dels estudis fets amb aquest mètode

de comparació de judicis sobre expressions facials han aportat un alt índex d’acord en

el reconeixement d’aquestes, i aquestes dades constitueixen un suport empíric

important a la universalitat de l’expressió facial de les emocions (Ekman, 1993; Ekman

i Oster, 1979).

Les diferències culturals en les regles d’expressió podrien explicar com, en

determinades ocasions, les expressions facials universals es poden modificar,

dissimular o inhibir. En conclusió, les dades aportades per totes dues línies

d’investigació, segons Ekman, donen suport a la idea de la universalitat de les

expressions facials de les emocions bàsiques (Ekman, 1994). D’altra banda, estudis

realitzats amb invidents destaquen la semblança de les expressions facials dels

11

PSICOLOGIA


Semestre 5


invidents de naixement i de les persones vidents (Ortega, Iglesias, Fernández-Dols, i

Corraliza,1983).

2. La hipòtesi de l’especificitat fisiològica de les emocions que defensa l’especificitat

fisiològica de les emocions, és a dir, si les diferents emocions estan associades a

diferents patrons d’activitat del sistema nerviós autònom. Hi ha evidència respecte

aquesta hipòtesi però l’evidencia no és concloent.

3. Els estudis transculturals fets mitjançant autoinformes que tracten algun aspecte

concret del fenomen emocional, o l’expressió facial o les respostes fisiològiques. Un

dels treballs més representatius d’aquesta línia d’investigació és el que van fer

Scherer i Wallbort (1994) amb més de 2.900 persones de trenta-set països que

comprenien tots els continents i en què es van analitzar set emocions (alegria, ira,

culpa, fàstic, por, tristesa i vergonya). Els autors van observar que cada una de les

emocions estudiades presentava diferències respecte a les altres quant als

símptomes psicofisiològics (corporals), la conducta expressiva i l’experiència

subjectiva. Així, per exemple, la tristesa és l’emoció més duradora, implica més

activació del sistema nerviós parasimpàtic (per exemple, nus al coll, plor) i està

caracteritzada pel silenci. D’altra banda, la por és l’emoció menys duradora però

genera, juntament amb la ira, la resposta fisiològica més gran associada a l’activitat

del sistema nerviós Els actors professionals tenen un gran domini de la musculatura

facial i poden expressar fàcilment diferents emocions. A partir d’aquestes dades

aquests autors van concloure que aquestes emocions presentaven patrons

diferencials de resposta als tres nivells o components de l’emoció, i que a més hi

havia diferències culturals i geogràfiques en la seva elicitació i regulació, encara que

eren efectes de menys quantia.

Per acabar, el tema de les emocions cal destacar que dins la psicologia de les

emocions, hi ha certs termes que s’han usat com a sinònims de la paraula emoció. Els

més utilitzats en aquest sentit han estat: afecte i estat d’ànim –mood state. Altres

termes que també s’empren, encara que no amb tanta freqüència, són el de

temperament i el de sentiment. Malgrat el fet que no hi ha definicions acceptades

12

PSICOLOGIA


Semestre 5


universalment d’aquests termes, intentarem d’establir, tant com sigui possible, algunes

precisions conceptuals que poden aportar claredat a aquesta confusió terminològica.

Afecte és el terme que s’utilitza per a descriure el to hedònic o valència d’un estat

emocional, és a dir, la seva qualitat positiva –agradable– o negativa –desagradable–

i la seva intensitat, que pot ser alta o baixa. En aquest sentit, l’afecte està relacionat

amb la preferència, amb el valor que tenen per al subjecte les diferents situacions a

les quals s’enfronta (Fernández-Abascal, 1995). D’altra banda, l’afecte és clau en

algunes teories de la personalitat, com per exemple, en la psicoanàlisi, en el sentit que

l’afecte té un paper central en l’organització del funcionament de la persona perquè la

predisposa cap a determinades percepcions, cognicions o patrons conductuals de

resposta.

Una de les distincions més comunes entre els fenòmens afectius és la que es

produeix entre els estats d’ànim i les emocions. D’acord amb Fridja (1993), els estats

d’ànim es diferencien de les emocions a partir dels criteris següents. En primer lloc,

els estats d’ànim no tenen especificitat, tenen caràcter global i no tenen un objecte

específic. En aquest sentit, els subjectes estan alegres o tristos sense saber per què,

sense conèixer la raó del seu estat. Són típiques les expressions del tipus “tot em surt

malament!” o “no hi ha res que m’interessi!” Com es pot apreciar, el component

principal dels estats d’ànim és l’afecte (positiu o negatiu) que condiciona tant el

comportament de la persona com els seus processos cognitius.

Per la seva part, les emocions tenen un objecte, són produïdes per un fet intens

concret –intern (pensament) o extern (procedent de l’entorn)–, i, per tant, són sobre

alguna cosa. Així, d’aquesta manera, estem alegres per alguna cosa i ens enfadem

amb algú. D’altra banda, les emocions són intencionals perquè impliquen una relació

subjecte-objecte, en què la conducta emocional està orientada cap a una cosa

concreta: es dirigeix cap a alguna cosa o se n’allunya.

L’emoció es concep, per tant, com una reacció específica a esdeveniments

particulars. Així, per exemple, si algú ens felicita per la feina que fem, ens alegrem, i si

13

PSICOLOGIA


Semestre 5


ens critiquen, ens podem enfadar, entristir o tenir en compte els comentaris que ens

facin.

En segon lloc, els estats d’ànim tenen una durada més gran que les emocions, poden

durar des d’hores a dies o, fins i tot, diverses setmanes; en canvi, les emocions, atesa

la relació que tenen amb l’objecte o situació que les provoca, solen durar molt poc

temps, uns quants segons o minuts llevat que l’estímul “emocional” perduri en el

temps (Golsmith, 1994; Clark i Watson, 1994).

En tercer lloc, els estats d’ànim són menys intensos que les emocions. Com

assenyala Davidson (1994), els estats d’ànim, almenys amb una intensitat feble, són

sempre presents en les nostres vides i proporcionen el fons afectiu, el “color

emocional”, a tot allò que fem. D’aquesta manera, per exemple, una persona pot anar

a comprar amb alegria, enfadada o amb desgana. De fet, les emocions es podrien

concebre com a pertorbacions fàsiques (puntuals i intenses) que se sobreimposen a

l’activitat tònica dels estats d’ànim (que sempre estan presents). A partir d’aquest

raonament, és plausible pensar que els estats d’ànim poden influir en els processos

cognitius, especialment en els relacionats amb el processament de la informació.

Així, per exemple, les persones amb estat d’ànim deprimit tenen més accessibilitat a

la informació trista (records) que a l’alegre (Bower, 1981; 1992; Ruiz, 1991). D’altra

banda, els estats d’ànim també es poden conceptualitzar com el resultat d’una emoció

residual o una emoció que disminueix progressivament d’intensitat (Fridja, 1993).

Relació entre estat emocional i emoció. Un estímul o situació produeix una emoció

intensa sobre un estat d'ànim ja existent, però aquesta emoció dura poc. La

disminució de l'emoció dóna lloc a l'aparició de l'estat d'ànim, menys intens però més

durador.

Finalment, el concepte sentiment, actualment en desús, i que també s’anomena

actitud emocional, s’empra per a explicar les propensions o inclinacions que tenen les

persones per a respondre de manera emocional o bé davant d’objectes particulars o

bé davant de cert tipus d’esdeveniments (Fridja, 1994). Està relacionat amb les

14

PSICOLOGIA


Semestre 5


preferències i les aversions. Així, per exemple, expressions com “no suporto els gats”

o “m’agrada el futbol” serien representatives d’aquest fenomen emocional, de la

mateixa manera que ho serien les actituds xenòfobes cap als immigrants.

En aquest sentit, l’amor i l’odi serien entesos més com a sentiments que no pas com a

emocions. Totes dues paraules es refereixen més a maneres de veure i tractar un

objecte, que a una resposta momentània (Moltó, 1995). En síntesi, l’estat d’ànim –

també anomenat humor o mood state– es distingeix de l’emoció per manca

d’especificitat, no té un objecte o situació concreta que el provoqui o bé aquesta és

canviant, presenta una durada més gran i una intensitat més baixa que les emocions i,

en ser-hi més o menys gran, sempre present, modula o influeix en els processos

cognitius i, per tant, en la conducta de la persona que l’experimenta.

En altres paraules, els sentiments són les bases per a les emocions quan succeeix

una cosa que implica un objecte. La majoria dels sentiments són adquirits per

l’experiència prèvia primerenca amb certs estímuls o situacions –per exemple, por

dels gats o un altre animal si hem tingut una experiència desagradable amb aquests–

o per mitjà d’aprenentatge social –per exemple, aversions/preferències determinades

culturalment: “m’agrada la pizza” o “no m’agraden els espinacs”–; això no obstant, hi

ha alguns sentiments que semblen que tenen una naturalesa innata en l’home com,

per exemple, les aversions a la sang o la por de les serps.

Atès que la gran majoria de llibres o textos sobre les emocions són anglosaxons,

convé assenyalar la confusió que es produeix quan es tradueix de l’anglès el vocable

feeling per ‘sentiment’, amb l’objectiu de referir-se al component subjectivoexperiencial

de les emocions.

2.2 Motivacions

De nou Kleininnga i Kleininnga (1981) van seleccionar un total de 102 definicions de

motivació de diferents procedències i a partir d’una anàlisi minuciosa d’aquestes van

proposar una classificació en deu categories que van etiquetar de la manera següent:

15

PSICOLOGIA


Semestre 5


definicions fenomenològiques, fisiològiques, energètiques, direccionals, funcionals,

vectorials, restrictives temporals, restrictives de procés, d’espectre ampli

(globalitzadores), inclusives i escèptiques.

Les definicions globalitzadores o d’espectre ampli són probablement les més

completes, ja que destaquen tant les característiques de la conducta motivada

(intensitat i direcció) com les variables determinants (processos fisiològics, incentius,

cognicions influents en l’activació i la direcció de la conducta).

Una de les definicions incloses en aquesta categoria la plantegen Morgan, King i

Robinson (1979): “La motivació inclou tres aspectes:

1) un estat impulsor dins l’organisme que s’activa per necessitats corporals,

estímuls ambientals o esdeveniments mentals com ara pensaments o records;

2) la conducta activada i dirigida per aquest estat; i

3) la meta cap a la qual es dirigeix l’esmentada conducta”.

La psicologia de la motivació es pot concebre com l’estudi de les relacions funcionals

entre les variables esmentades (determinants motivacionals) i certes característiques

de la conducta: la tria, l’inici, l’esforç i la persistència. Quan ens centrem en l’anàlisi

dels determinants de les característiques conductuals esmentades, es pot dir que

tractem el procés de la motivació com a variable.

Tenint en compte el conjunt de definicions de motivació recollides per Kleininga i

Kleininga (1981), proposem de definir la psicologia de la motivació com l’estudi de les

variables personals (internes) i situacionals (externes) que determinen i regulen

l’elecció de conductes, l’inici d’aquestes, i l’esforç i la persistència en la seva execució

fins que s’assoleixen les metes que un s’ha proposat. Kleinginna, P. R., & Kleinginna,

A. M. (1981). A categorized list of emotion definitions, with suggestions for a

consensual definition. Motivation and emotion, 5(4), 345–379.

16

PSICOLOGIA


Semestre 5


La motivació ha estat tractada com a variable dependent (depèn d’altres variables) o

independent (no depèn d’altres variables). Quan observem la conducta d’algú i

comentem que “està poc motivat” molt probablement hem observat que s’esforça poc.

Considerem que és una persona que “per naturalesa” fa poc esforç. Aquesta forma

d’entendre la motivació és com variable independent. En canvi, quan analitzem la tria

de conductes, i l’esforç i la persistència en l’execució d’aquestes, considerem la

motivació com a variable dependent.

Entre les variables (determinants) motivacionals s’han de distingir tres categories

principals: variables fisiològiques/organísmiques (estan constituïdes bàsicament pels

impulsos i l’activació o arousal); variables cognitives (expectatives, atribucions causals

i intencions de meta); i variables de l’entorn (una àmplia gamma d’objectes i

esdeveniments que se solen designar amb l’etiqueta comuna d’incentius).

Seguidament tractarem de les variables motivacionals esmentades, i prestarem una

atenció i extensió especials als determinants de caràcter cognitiu, ja que l’enfocament

cognitiu de la motivació s’ha convertit clarament en la perspectiva dominant des de

mitjan dècada dels seixanta.

2.2.1. Variables motivacionals

2.2.1.1. Variables motivacionals fisiològiques i situacionals

A. Els impulsos

El concepte d’impuls es podria definir com un estat intern de l’organisme, que

s’experimenta subjectivament com alguna cosa desagradable, i que activa o energitza

el comportament. La gana i la set són exemples típics i clàssics d’impulsos. Les

condicions antecedents de l’impuls són les necessitats biològiques (desequilibris en

diferents paràmetres orgànics), l’impuls energitza o activa la conducta, però no la

dirigeix, l’efecte energitzant de l’impuls es manifesta a nivells diferents: en l’execució

de les conductes instrumentals; en l’execució de les conductes consumatives, i en

17

PSICOLOGIA


Semestre 5


l’increment de l’activitat general i la reducció de l’impuls és reforçant: una conducta

només quedarà reforçada si aconsegueix de reduir l’impuls.

B. Activació

El concepte d’activació o arousal és, sens dubte, el constructe motivacional de

caràcter més estrictament fisiològic. Històricament aquest concepte va substituir en

gran part el concepte d’impuls. Els psicòlegs experimentals de la motivació que més

van treballar amb el concepte d’activació són Duffy (1957), Hebb (1955) i Berlyne

(1960). El concepte d’activació o arousal equival a la intensitat de l’activitat

bioelèctrica global del sistema nerviós. Tenint en compte la divisió estructural del

sistema nerviós, se solen distingir dos tipus principals d’activació: central i

perifèrica/autonòmica. Cal destacar la relació entre intensitat de l’activació i rendiment

té la forma d’una U invertida; aquest tipus de relació entre activació i rendiment

constitueix l’aspecte central del que en psicologia de la motivació es coneix com la llei

de Yerkes-Dodson.

2.2.1.1. Variables motivacionals situacionals

A. Incentius

Si bé en la majoria dels casos els incentius són objectes o canvis en l’entorn, alguns

autors (Bandura, 1986) també consideren com a incentius certs canvis fisiològics i

psicològics que ocorren en el subjecte, als quals es refereixen amb el nom

d’autoincentius o incentius autoproduïts. Entre aquests, destaquen de manera

especial les reaccions emocionals autogenerades per l’èxit i pel fracàs. La majoria

dels casos els incentius no són físicament presents quan el subjecte fa la conducta,

sinó que el que és present durant l’execució de la conducta és l’anticipació mental

(expectativa) dels incentius. El salari per la realització d’una feina, els aplaudiments

per una bona actuació artística o la bona nota en un examen ocorren després de la

realització de la conducta corresponent. Els incentius són conseqüències de la

conducta. La relació temporal entre la conducta, els incentius i les expectatives

s’il·lustra en la figura següent:

18

PSICOLOGIA


Semestre 5


Els incentius es poden classificar atenent diferents criteris. Alguns dels més utilitzats

són el seu caràcter innat o après, la naturalesa o característiques intrínseques, el seu

paper inhibidor o activador de la conducta, i la seva relació amb el subjecte actuant.

Atenent aquests criteris diferents es poden establir múltiples categories d’incentius.

A) Caràcter “innat” o après: segons aquest criteri s’han de distingir dues categories

d’incentius.

a) Incentius primaris. Són aquells en què no es necessita un procés d’aprenentatge

previ perquè funcionin com a incentius. (Per a un organisme assedegat l’aigua

constitueix de manera innata un incentiu).

b) Incentius secundaris. Són aquells objectes o esdeveniments en els quals es

necessita un procés d’aprenentatge previ perquè funcionin com a motivadors.

Els diners constitueixen un poderosíssim incentiu secundari una vegada que la

persona ha après que serveix per a obtenir una gran varietat d’altres incentius.

B) Naturalesa. Atenent aquest criteri es pot distingir entre:

a) Incentius lligats a les necessitats fisiològiques corporals. Entre aquests se solen

incloure el menjar, la beguda, el sexe, l’estimulació tèrmica lligada a la regulació de la

temperatura i l’estimulació dolorosa.

b) Incentius sensorials. Consisteixen en estimulacions extereoceptives, (de caràcter

olfactiu, visual i auditiu, tàctil o gustatiu) que poden actuar com a motivadors de la

conducta. La contemplació d’un paisatge o un quadre i l’audició d’una peça de música

són exemples d’aquest tipus d’incentius, però també ho és una olor nauseabunda.

c) Incentius d’activitat. Es tracta de conductes l’execució de les quals pot funcionar

com un incentiu per a la realització d’altres conductes. La possibilitat de jugar una

estona amb el videojoc preferit pot ser un bon incentiu perquè un nen faci els seus

deures escolars. La principal diferència d’aquesta categoria d’incentius en comparació

19

PSICOLOGIA


Semestre 5


amb les dues categories anteriors és que en aquest cas l’incentiu no és un objecte

material consumible, ni una estimulació externa, sinó una conducta.

d) Incentius socials. Consisteixen en l’aprovació o desaprovació social expressada per

les persones de l’entorn mitjançant paraules o gestos. Els aplaudiments, i també els

xiulets, serien exemples d’aquest tipus d’incentius.

e) Incentius monetaris. Com assenyalàvem més amunt, els diners constitueixenun

poderós incentiu en la majoria de societats.

f) Incentius d’estatus i de poder. Consisteixen a assolir una determinada posició en

l’estructura d’un grup o d’una organització. En un hospital, arribar a ser el cap de

servei de la seva especialitat pot constituir un poderós incentiu per a un professional

de la medicina.

2.2.1.2. Variables motivacionals cognitives

En aquest subapartat analitzarem detalladament les tres variables motivacionals de

caràcter cognitiu més importants: les expectatives, les atribucions causals i les

intencions de meta.

A. Les expectatives

Les expectatives se solen definir com l’anticipació a nivell cognitiu de futurs

esdeveniments, que poden ser: objectes de l’entorn independents de la conducta, la

mateixa conducta i conseqüències de la conducta. En relació amb aquest constructe

psicològic, Bandura (1977) va proposar una classificació que es considera ja clàssica i

que com a tal s’ha incorporat als manuals actuals de psicologia de la motivació

(Reeve, 1992). En la proposta de Bandura (1977) es distingeix entre dos tipus bàsics

d’expectatives: expectatives de resultats (outcome expectations) i expectatives

d’eficàcia o autoeficacia (efficacy expectations).

20

PSICOLOGIA


Semestre 5


L’expectativa de resultats és la creença d’una persona que un comportament

determinat conduirà a uns resultats determinats. L’expectativa d’eficàcia és la creença

que un pot executar reeixidament un determinat comportament requerit per a obtenir

uns determinats resultats.

En aquestes expressions, el terme resultats no equival al nivell de rendiment o la

qualitat de l’execució d’una tasca, sinó als diferents tipus de conseqüències, positives i

negatives, d’aquesta. Per exemple, en una competició esportiva un atleta es disposa a

fer un salt d’alçada de dos metres. La mesura en què es veu a ell mateix capaç de fer

aquest salt és la seva expectativa d’eficacia.

L’anticipació de les emocions positives, els aplaudiments, trofeus, diners,

reconeixement social o, al contrari, d’emocions negatives, possibles lesions,

desaprovació social, etc., constitueixen les seves expectatives de resultats.

Per a elaborar les nostres expectatives, tant l’expectativa d’eficàcia com les

expectatives de resultats, les persones utilitzem diferents tipus d’informació. Bandura

(1977, 1986, 1997) proposa de manera explícita quatre tipus o fonts d’informació: els

èxits d’execució, l’experiència vicària, la persuasió verbal i els estats fisiològics.

1. Èxits d’execució. Aquesta font d’informació es refereix a l’experiència directa de la

persona quan en el passat ha fet una determinada conducta. En general, els èxits en

els comportaments empresos enforteixen l’autoeficàcia, mentre que els fracassos la

debiliten. Pel que fa a les expectatives de resultats, les conseqüències que una

persona anticipa quan es disposa a fer una conducta depenen en gran manera de les

conseqüències que ha obtingut en el passat quan ha fet aquesta mateixa conducta.

2. Experiència vicària. Moltes vegades les expectatives s’elaboren a partir de

l’observació del comportament d’altres persones. El fet de veure com els altres fan

amb èxit determinades tasques pot enfortir l’autoeficàcia dels observadors, els quals,

en certa manera, es persuadeixen que “si els altres ho poden fer, jo també”.

Igualment, i diríem que afortunadament, es poden formar expectatives sobre les

21

PSICOLOGIA


Semestre 5


conseqüències de la conducta simplement observant allò que ocorre als altres, sense

necessitat d’experimentar-les personalment.

3. Persuasió verbal. Mitjançant el llenguatge oral i escrit es pot transmetre informació

sobre les capacitats personals i també sobre les conseqüències de la conducta. Com

que és un mitjà d’accés fàcil, el llenguatge s’utilitza profusament en la vida quotidiana,

tant per a intentar influir sobre l’autoeficàcia (“I tant que n’ets capaç!, intenta-ho i ja ho

veuràs!”) com per a informar sobre les conseqüències potencials d’una conducta.

4. Estats fisiològics i estats d’ànim. Una quarta font d’informació de l’autoeficàcia i de

les expectatives de resultats la constitueixen els estats fisiològics i els estats d’ànim

de la persona. La informació sobre els estats fisiològics té una especial importància

per a l’elaboració de l’autoeficàcia i les expectatives de resultats en àmbits com

l’activitat física i esportiva, les conductes relacionades amb la salut, i les conductes

per a afrontar situacions estressants. En aquestes àrees d’activitat, els indicadors

fisiològics que proporcionen informació rellevant per a les expectatives són,

principalment, els relacionats amb l’activació autonòmica, la fatiga, la debilitat/fortalesa

física i el dolor.

La informació procedent dels estats fisiològics influeix sobre l’autoeficàcia també per

mitjà del processament cognitiu. Dels diferents estats fisiològics ja esmentats, el més

estudiat en relació amb l’autoeficàcia és l’activació autonòmica. Dues de les variables

més importants en el processament dels indicadors d’activació autonòmica són la

intensitat i la interpretació (atribució) d’aquesta. Si els indicadors d’activació mostren

una intensitat alta es debilitarà l’autoeficàcia, mentre que si mostren una intensitat

moderada és molt probable que s’enforteixin.

En la majoria de vegades en la vida quotidiana la persona elaborarà les seves

expectatives específiques a partir no d’una sola, sinó de diverses fonts d’informació.

Per això haurà d’integrar la informació procedent de les diferents fonts. Aquesta

informació pot ser convergent o contradictòria. La capacitat per a integrar la informació

22

PSICOLOGIA


Semestre 5


procedent de les diferents fonts augmenta a mesura que es desenvolupen les

capacitats cognitives (d’atenció, de memòria i de raonament) de la persona.

Efectes motivacionals i emocionals de les expectatives

De fet, diferents combinacions d’expectatives d’eficàcia i expectatives de resultats,

produiran efectes psicològics, comportamentals i afectius diferents (Bandura,

1982,1986), tal com es pot veure en la figura següent.

L’autoeficàcia i les expectatives de resultats tenen dos tipus principals d’efectes:

motivacionals (inici de la conducta, esforç i persistència), emocionals (confiança i

autoestima, o, per contra, ansietat, depressió i apatia). Bandura sosté que, en general,

com més gran és l’autoeficàcia i les expectatives de resultats, més gran és l’esforç i la

persistència, i també és més gran la probabilitat d’experimentar emocions positives.

Quan les persones tenen un sentit alt de l’autoeficàcia i el seu medi és reforçant, es

produiran accions segures i oportunes. Si les persones tenen expectatives d’eficàcia

elevades però el medi no respon, el més probable serà que aquestes persones

intensifiquin els seus esforços, protestin o fins i tot intentin de canviar el medi. En el

cas que aquest canvi sigui molt difícil d’obtenir, si hi ha alternatives més bones, les

persones abandonaran el seu medi original i prosseguiran els seus esforços en una

altra banda. Aquest cas particular de “competència no-reforçada” ressalta la

necessitat de distingir entre dos nivells de control sobre el sistema social que prescriu

els resultats extrínsecs per a les diverses accions. Els treballadors “a preu fet” tenen

control sobre els resultats (com més treballo més cobro), però no sobre el sistema

social que prescriu la quantitat que se’ls ha de pagar per unitat de treball.

La consideració conjunta de les expectatives d’eficàcia i les expectatives de resultats

permet de distingir entre les condicions que porten a l’apatia i les que produeixen

depressió. Quan les persones tenen un baix sentit de l’autoeficàcia i observen que ni

els seus esforços ni els de les persones que els envolten produeixen els resultats que

s’esperen, es tornen apàtics i resignats. Si, igualment, tenen expectatives d’eficàcia

23

PSICOLOGIA


Semestre 5


baixes, però veuen que els altres obtenen recompenses dels seus esforços, poden

experimentar sentiments d’automenyspreu i depressió. Per tant, les persones poden

recular en els seus esforços perquè dubten de la seva competència o perquè creuen

que no es recompensaran els seus esforços. Aquestes dues fonts d’“inutilitat

conductual” tenen diferents remeis:

en el primer cas, s’han de desenvolupar les habilitats pertinents; en el segon, cal

canviar l’entorn social.

Finalment, segons Bandura (1982, 1986), la naturalesa dels resultats que es pretenen

controlar, permeten de predir quan la baixa autoeficàcia produirà ansietat i quan

produirà depressió. Les persones se senten ansioses quan es creuen incapaces de

controlar “resultats negatius”, i deprimides quan es creuen ineficaces per a controlar

“resultats positius” altament desitjats. Tanmateix, a vegades, la ineficàcia percebuda

per a assolir resultats valuosos pot generar també ansietat, si aquests resultats

serveixen per a impedir l’ocurrència d’esdeveniments futurs negatius. A causa de la

interdependència dels esdeveniments en el medi natural de les persones, la baixa

autoeficàcia sol anar acompanyada de sentiments d’ansietat i/o depressió

conjuntament.

B. Atribucions causals

Segons Harvey i Weary (1984), “l’atribució és una inferència que es fa per tal

d’intentar explicar per què ha tingut lloc un esdeveniment o un comportament, d’un

mateix o dels altres”. Segons Hewstone (1992), “l’atribució és un procés cognitiu

(intern) d’un individu, pel qual intenta explicar esdeveniments i comportaments, i

establir nexes causals entre aquests”

D’aquestes definicions volem ressaltar els aspectes i matisos següents:

a) Les atribucions són explicacions que construeix la persona (processos cognitius

actius).

b) Es poden referir a comportaments i/o a esdeveniments de l’entorn.

24

PSICOLOGIA


Semestre 5


c) Es poden referir al propi comportament o al d’altres.

Les autoatribucions són les interpretacions a posteriori que una persona fa del seu

propi comportament o de les conseqüències d’aquest. Les heteroatribucions són les

interpretacions que una persona fa a posteriori del comportament o dels resultats d’un

altre (o d’altres).

Com les expectatives, les atribucions causals s’han estudiat com a variables

dependents i com a variables independents. Tractar les atribucions causals com a

variables dependents equival a preguntar-se quin tipus d’informació utilitzem per a

inferir les causes de la conducta, per què fem determinades atribucions i no d’altres, o

per què diferents individus fan diferents atribucions d’una mateixa conducta.

Considerar les atribucions com a variables independents equival a preguntar-se per

les conseqüències d’una atribució concreta.

La teoria motivacional/emocional de Weiner (1980, 1985,1986) inclou quatre moments

bàsics, tal com es pot observar en la figura següent. Aquests moments són:

1) valoració dels èxits i resultats (passats) a partir de l’autoobservació de la pròpia

actuació;

2) atribució causal (interpretació) d’aquests;

3) expectatives i emocions derivades de les atribucions, i

4) motivació i rendiment futur.

Les principals aportacions de Weiner es relacionen amb els moments segon i tercer

del seu model global. L’aportació sobre el segon moment consisteix en una proposta

de classificació de les autoatribucions que ha experimentat una lleugera modificació

des de la seva formulació original (vegeu la figura següent). Segons Weiner, les

causes atribuïdes dels resultats propis (èxits i fracassos), que poden ser nombroses i

variades, es poden classificar a partir d’unes quantes dimensions. En el seu model

classificador definitiu (Weiner, 1979), inspirat directament en l’obra de Heider, va

25

PSICOLOGIA


Semestre 5


proposar tres dimensions. La primera és el locus de control, que bàsicament

consisteix a atribuir la casualitat a factors interns (habilitat i esforç) o a factors externs

(dificultat de la tasca i sort). La segona dimensió és l’estabilitat, per la qual s’atribueix

la casualitat a factors estables (habilitat i dificultat de la tasca) o factors inestables

(esforç i sort). La tercera dimensió és la controlabilitat; aquesta dimensió s’introdueix

per a distingir entre les causes que tot i que són internes no estan sota un control

personal total, com és el cas de l’habilitat innata, i les causes més controlables pel

subjecte, com l’esforç personal.

C. Les intencions de metes

L’autor que més ha teoritzat i investigat sobre els efectes motivacionals de les metes

és Locke (1966). El concepte de meta, que segons els teòrics cognitius de la

motivació és equivalent al d’intenció (Bandura, 1986, 1997), es pot definir com el nivell

de rendiment o el tipus de conseqüències que una persona es proposa assolir en la

realització d’una determinada conducta.

D’aquesta definició, es desprèn el següent:

a) Les metes, d’una manera semblant a les expectatives, formen part del pensament

prospectiu o anticipatori: són representacions mentals (anticipacions) d’estats futurs.

b) A diferència de les expectatives, les metes inclouen un component volutiu: són

futurs èxits anticipats i desitjats.

c) Les metes es poden referir a la conducta (un determinat nivell de rendiment) o als

resultats (determinades conseqüències). Aquesta distinció és relativament recent, si

tenim en compte el marc temporal de la investigació sobre les metes.

Una gran quantitat d’estudis empírics han mostrat que l’establiment de metes o

objectius mobilitzen l’esforç i la persistència, i per això contribueixen a millorar el

rendiment. Però no totes les metes produeixen aquests efectes motivacionals. Perquè

contribueixin a millorar el rendiment, les metes han de ser específiques, difícils (però

26

PSICOLOGIA


Semestre 5


assequibles) i pròximes en el temps. Descriurem cada una d’aquestes característiques

i les il·lustrarem amb algun exemple.

L’especificitat es refereix al grau de concreció amb què es defineixen les metes. Una

meta és específica quan es defineix amb precisió, de manera que és fàcil saber si s’ha

complert o no. Pel que fa a la dificultat de la meta històricament hi ha hagut una certa

controvèrsia sobre quin és el nivell òptim de dificultat. Alguns autors (Atkinson, 1967)

han sostingut que l’ideal és un nivell intermedi de dificultat, ja que la relació entre nivell

de dificultat de les metes i el rendiment té forma d’U invertida; altres autors (Locke,

1966) han sostingut que les metes ideals són les extremadament difícils, ja que la

relació entre dificultat d’una meta i el rendiment és lineal. Hem de tenir en compte,

d’altra banda, que la dificultat d’una meta per a un subjecte particular no depèn només

de les característiques intrínseques d’aquesta, sinó també de les habilitats

(competències) del subjecte en particular i, per tant, no es pot definir prescindint

d’aquestes. Tenint en compte aquesta precisió conceptual important, més recentment

alguns autors (Locke i Lathan, 1985) han assenyalat que les metes més motivants són

aquelles que representen un repte per al subjecte: són difícils, però aquest les veu

com a assequibles. La proximitat de la meta també es important. Les metes pròximes

en el temps exerceixen una influència més gran sobre la conducta que les metes a

mig i a llarg termini. Tenint en compte que moltes de les metes que ens plantegem en

la vida quotidiana són metes molt difícils a mitjà i a llarg termini (metes distals, en la

terminologia de la teoria cognitiva social), una estratègia adequada per a aconseguir-

les pot consistir a planificar l’activitat desglossant-la en submetes (proximals) que

compleixin les característiques assenyalades abans: específiques, pròximes en el

temps i que representin un repte per a la persona.

2.2.2 Teories de la motivació

Malgrat que les persones comparteixen moltes necessitats amb els animals, hi ha,

doncs, diferències entre aquestes. Això no obstant, a partir de les diferències que hi

ha entre l’ésser humà i els altres organismes, tradicionalment els motius (les causes

27

PSICOLOGIA


Semestre 5


que provoquen la conducta) se solen classificar en dues grans categories: motius

primaris i motius secundaris.

• Motius primaris: són motius “innats” o no apresos. Són, per tant, biològics, estan

determinats genèticament i entren en funcionament des del naixement. Estan

relacionats, principalment, amb la subsistència o supervivència de l’individu i de

l’espècie. Al seu torn, els motius primaris poden estar relacionats amb les necessitats

biològiques i amb els motius d’adaptació ambiental. Els motius primaris es classifiquen

en:

a) motius biològics com ara, la regulació de la temperatura, la gana, la set, el

descans/son i el sexe.

b) motius d’adaptació ambiental com ara, l’evitació del dolor, l’evitació del perill (por), l’

exploració visual i la manipulació d’objectes.

• Motius secundaris: són motius adquirits o apresos i es denominen també motius

socials. Estan determinats pel medi ambient i per la cultura que impera en aquest

medi, i també la interacció que els subjectes estableixen amb els membres del grup al

qual pertanyen. A diferència dels motius primaris, els motius socials no tenen com a

objectiu satisfer una necessitat fisiològica. D’altra banda, els motius socials poden

exercir una gran influència i control sobre els motius primaris. Així, per exemple, una

persona pot beure o menjar per motius socials (reunió d’amics) i no perquè tinguin

gana o set. Així mateix, pot deixar de menjar per un ideal –vaga de fam– o, al contrari,

quan tenim gana podem menjar un aliment o un altre sense tenir en compte el seu

contingut calòric. En aquest mateix sentit, la conducta sexual no té sempre com a

objectiu la reproducció ni es limita al període de zel de la femella humana, sinó més

aviat es converteix en un dels comportaments més gratificants de l’ésser humà.

Malgrat la dificultat inherent a la pròpia condició humana, s’han fet classificacions molt

diferents dels motius socials, tant pel que fa a contingut (tipus) com a nombre de

motius. A tall d’exemple il·lustratiu dels que acabem de dir, Murray (1938) elabora una

28

PSICOLOGIA


Semestre 5


llista extensa de necessitats tan àmplia com pot amb la intenció de cobrir la major part

de les necessitats psicògenes o secundàries:

Submissió- Rendir-se. Buscar i gaudir del mal, la culpa, la crítica i el càstig.

Autodepreciació.

Èxit- Superar obstacles i arribar a un estàndard alt. Superar els altres. Esforçar-se i

aconseguir el domini.

Afiliació- Formar amistats i associacions. Saludar, ajuntar-se i viure amb altres.

Cooperar i conversar de manera sociable amb altres.

Agressió- Assaltar o ferir un altre. Lluitar. Oposar-se amb força. Humiliar. Fer mal.

Acusar o menysprear una altra persona. Venjar-vos d'un mal que us han fet.

Autonomia- Resistir-se a l'influx o la coacció. Resistir-se a les normes. Ser

independent i lliure d'actuar per impuls.

Contrarestació- Adquirir domini sobre alguna cosa o compensar un fracàs tornant a

esforçar-se. Superar una debilitat. Mantenir l'honor, l'orgull i la dignitat.

Defensa- Defensar-se contra les acusacions, la crítica, la humiliació. Oferir

explicacions i excuses. Resistir-se a la "indagació".

Deferència- Admirar i seguir les passes d'un altre aliat superior. Cooperar amb un

líder. Lloar i honrar.

Dominància- Influir oi controlar els altres. Persuadir, prohibir, dictar, ordenar.

Restringir, organitzar la conducta d'un grup.

Exhibició- Atraure l'atenció sobre la pròpia persona. Causar impressió. Excitar,

divertir, provocar, intrigar, sorprendre i causar sensació a altres persones.

Evitació del dolor- Evitar el dany, les ferides físiques, la malaltia i la mort. Escapar-se

d'una situació perillosa. Prendre mesures de seguretat.

Infraevitació- Evitar el fracàs, la vergonya, la humiliació i el ridícul. Desistir de l'acció

per por al fracàs.

Nutrició- Nodrir, ajudar o protegir a un altre que està indefens. Compadir-se. Tenir

cura d'un nen. Alimentar, ajudar, donar suport, consolar, sanar, guarir.

Ordre- Arreglar, ordenar i guardar coses. Ser net i ordenat. Ser precís de manera

metòdica.

Joc- Relaxar-se, divertir-se, buscar diversió i entreteniment. Passar-s'ho bé i jugar,

29

PSICOLOGIA


Semestre 5


riure, bromejar i estar alegres. Divertir-se per divertir-se.

Rebuig- Menysprear, ignorar o excloure una altra persona. Ser altiu i indiferent. Ser

selectiu.

Sensitivitat- Buscar i gaudir de la sensualitat.

Sexe- Formar una relació eròtica i dur-la endavant. Tenir relacions sexuals.

Socors- Buscar ajuda, protecció o compassió. Demanar ajuda. Demanar clemencia.

Adherir-se al pare que proporciona afecte i aliment. Ser dependent. Tenir suport.

De totes les classificacions que s’han fet sobre els motius o necessitats, la que ha

tingut més popularitat ha estat la classificació proposada per Maslow. És una

taxonomia reduïda en la qual es proposa una ordenació o estructuració jeràrquica dels

motius, coneguda amb el nom de piràmide motivacional de Maslow (1968).

Maslow és un psicòleg humanista que assenyala que l’ésser humà té la capacitat

inherent d’autorealització que el condueix a desenvolupar totes les seves

potencialitats (realització plena de la persona), creixement personal la que governa i

organitza totes les altres necessitats.

D’aquesta manera, Maslow va proposar una jerarquia de motius o necessitats

estructurats en diferents nivells, on relaciona motius primaris i secundaris.

Les necessitats humanes que defineix Maslow segueixen cert ordre i són les

següents:

• Fisiològiques. En la base de la piràmide se situen les necessitats fisiològiques de

l’organisme: regulació de la temperatura, gana, set, son, etc., les quals són

necessàries per a la supervivència de l’individu. El sexe, malgrat el que es pensa

popularment, no és una necessitat essencial per a la supervivència de l’individu, però

sí per a la de l’espècie. Això no vol dir que no sigui una motivació important en la vida

de l’ésser humà. En la nostra societat, com que aquestes necessitats se satisfan

fàcilment, perd ràpidament tota la seva importància.

30

PSICOLOGIA


Semestre 5


• Seguretat. Es refereix als aspectes que garanteixen la vida de l’individu en el seu

ambient: necessitat de sentir-se segur i còmode (protecció), relació familiar i laboral,

defensa, lluita. Inclou l’absència, el dolor, el perill, i també una certa estabilitat de

l’entorn/medi social i simbòlic del subjecte.

Segons Maslow, certs productes típicament humans com la superstició, la religió o la

ciència estarien motivats, en part, per aquesta necessitat.

• Afiliació (També anomenada d’afecte i de pertinença). Necessitat de pertinença a

grups socials i afecte (estimar i ser estimat, pertànyer i ser acceptat per un grup de

referència –matrimoni, amics, societat.

• Autoestima. L’autoestima es refereix a l’estimació que una persona sent per ella

mateixa –estimació pròpia– i la valoració que fan els altres de nosaltres –estimació

aliena. La necessitat de preservar l’estimació per un mateix comprèn també la

necessitat d’afirmació personal o de prestigi o reconeixement. La baixa autoestima és

una de les característiques principals que es dóna a la depressió.

• Autorealització. Fa referència al desenvolupament de les pròpies capacitats

(adquisició de coneixement, comprensió de la realitat, elaboració d’una escala de

valors, etc.). Inclou la necessitat d’arribar a ser allò que un pretén, desenvolupar les

potencialitats pròpies segons un pla establert prèviament o la realització d’un projecte

vital.

Per a comprendre adequadament l’organització jeràrquica de les necessitats de

Maslow s’han de tenir en compte les premisses següents:

1) Les necessitats situades en els estrats o nivells més baixos de la piràmide estan

relacionades amb la supervivència de l’individu. Són les primeres que apareixen en el

desenvolupament ontogenètic de l’individu. Aquestes necessitats més bàsiques tenen

una força més gran que les situades en nivells superiors, ja que si no se satisfan,

l’home mor.

2) La jerarquia imposa que per a satisfer una necessitat d’un nivell superior, primer

s’ha d’haver satisfet una necessitat inferior prèvia.

31

PSICOLOGIA


Semestre 5


3) A mesura que ascendim en la piràmide, les necessitats canvien d’objectiu, i passen

de necessitats de manca o privació (les quatre primeres), orientades a la

supervivència, a necessitats de creixement (autorrealització).

Segons Maslow, les necessitats de creixement que sorgeixen quan s’han satisfet les

necessitats de manca anteriors, provoquen tensió i inquietud en la persona fent que

busqui la perfecció, la justícia, la veritat, el lliurament als altres, etc., és a dir,

l’autorealització plena com a persona.

El model jeràrquic de Maslow s’ha criticat pel fet que les motivacions o necessitats

establertes són una mica arbitràries i no estan determinades universalment.

3. L’ATENCIÓ

L'atenció no es pot entendre com un mecanisme unitari, sinó que remet a una pluralitat de

fenòmens psicològics, és a dir un sistema. Intentarem apropar-nos a la complexitat dels

mecanismes de l'atenció tractant alguns d'aquests fenòmens amb els quals es relaciona

de manera directa.

En llegir un llibre, per exemple, sembla que atenem de manera pràcticament exclusiva

algun dels estímuls que rebem i ignorem qualsevol altra informació o qualsevol altre

esdeveniment que tingui lloc al nostre voltant. Si dirigim la nostra atenció sobre el text

que llegim, en facilitem la comprensió i ens apropem als personatges i els esdeveniments

que ens presenta l'autor. D'aquesta manera, l'atenció ens pot permetre que ens centrem

en una part de la informació que ens arriba tant des de l'exterior (mitjançant els nostres

òrgans dels sentits) com de l'interior (les idees, records, imatges, etc. que guardem a la

memòria), per tal que aquesta es processi de manera eficient.

Coneixem el tipus d’atenció que ens permet centrar-nos amb el nom d’atenció selectiva, i

implica no només que fem atenció a la informació que considerem rellevant, sinó que,

com a revers de la moneda, ignorem o bloquegem aquella que és irrellevant per al curs

de la nostra acció o el nostre pensament. Ara bé, hi ha ocasions en les quals la nostra

atenció es requereix de manera sobtada sense que intervingui aquesta intencionalitat. És

32

PSICOLOGIA


Semestre 5


el cas d’una classe que ens resulta avorrida i la nostra atenció es dirigeix, ben lluny

d'allà, a altres assumptes més agradables. No obstant això, n'hi ha prou amb la mirada

del nostre cap perquè, de manera immediata i involuntària, la nostra atenció es torni a

dirigir al que succeeix a l’aula.

Si continuem pensant en exemples, aviat ens adonarem que no totes les activitats en les

quals podem pensar exigeixen que fem el mateix esforç de concentració. Algunes, com

caminar o, fins i tot, conduir, les podem fer d'una manera automàtica. Probablement, les

diferències entre les unes i les altres són graduals i, sovint, l'automatització d'una activitat

s'ha produït gràcies a la seva pràctica continuada. Les investigacions sobre atenció

dividida es dirigeixen, precisament, a estudiar aquesta capacitat per a atendre

simultàniament diferents fonts d'estímul o per a realitzar diferents tasques, i també a

analitzar les condicions en les quals s'hi produeix interferència.

Per tant, l'atenció no és una, sinó que és múltiple i complexa. Així, la seva explicació

proposa que el que anomenem atenció és un sistema modular compost per tres xarxes

independents, encara que amb connexions entre elles, relacionades amb àrees cerebrals

diferents:

• La xarxa atencional posterior, que està relacionada amb processos lligats al que hem

anomenat reflex d'orientació i depèn d'àrees del còrtex parietal posterior, els apartats

pulvinar i reticular del tàlem i els col·licles superiors.

• La xarxa atencional de vigilància i/o alerta, la funció de la qual és mantenir un estat

preparatori de desvetllament o arousal relacionat amb la detecció ràpida d'estímuls.

Aquestes funcions estan associades a àrees frontals i parietals de l'hemisferi dret que

reben projeccions del locus coeruleus.

• La xarxa atencional anterior, de la qual depèn el control voluntari sobre el processament

de la informació i que està relacionada amb aspectes que hem vist anteriorment com la

selecció controlada de l'entrada estimular, el repartiment voluntari de recursos sobre

tasques que s'executen concurrentment i, en general, els processos que requereixen

33

PSICOLOGIA


Semestre 5


planificació i control del desenvolupament d'una estratègia prevista que desenvolupem

normalment en respostes davant de situacions noves. Aquesta xarxa està

fonamentalment relacionada amb àrees dels lòbuls frontals.

Els models clàssics de l'atenció, que l'entenen com un mecanisme unitari, ubicat en una

zona cortical ben delimitada, hagin estat substituïts majoritàriament per models que

entenen l'atenció com un mecanisme múltiple amb diverses funcions: atenció selectiva,

atenció dividida, atenció sostinguda, etc. (Rosselló, 1999).

3.1. El reflex d’orientació

Per tal d’entendre l’atenció cal començar pel reflex d’orientació. L'atenció denominada

passiva o reflex d'orientació, un mecanisme de l'atenció pel qual certs estímuls són

capaços de captar la nostra atenció d'una manera automàtica i involuntària. Tant Pavlov

com més tard Bekhterev es van trobar amb el mateix fenomen quan presentaven

estímuls nous als animals que participaven en els seus experiments sobre

condicionament. Pavlov va denominar aquest fenomen resposta o reflex d'orientació;

Bekhterev va observar la seva funció de centrar l'atenció cap a estímuls nous o

canviants. Per tant, el reflex d'orientació es refereix a la reacció que experimenta

qualsevol organisme quan al seu entorn apareix un estímul nou o es canvien atributs d'un

estímul significatiu.

És important destacar que es tracta d'una conducta d'ordre superior, ja que, si bé l'origen

del reflex d'orientació és exogen (dirigit per les variacions estimulars de l'entorn), el patró

de respostes que el constitueix significa un esforç actiu de cerca i processament

d'informació; és a dir, no es tracta d'un fenomen purament reactiu d'ordre inferior com els

reflexos simples que connecten de manera lineal un estímul a una resposta de

l'organisme.

El reflex d'orientació està constituït per un patró complex de respostes psicològiques

centrals i perifèriques. Entre les respostes centrals (les vinculades a l'activitat del sistema

nerviós central), destaca la presència d'una dessincronització electroencefalogràfica en la

34

PSICOLOGIA


Semestre 5


qual apareix el ritme cerebral beta característic de les situacions d'activació.

Entre les respostes perifèriques (vinculades a l'activitat del sistema nerviós perifèric), hi

ha les somàtiques i les vegetatives o autonòmiques. Les respostes somàtiques són

canvis en la conducta motriu i, per tant, es poden observar directament:

• Detenció o inhibició de la conducta que s'executa fins aquell moment, per a no interferir

el processament de la nova estimulació.

• Orientació del cap en direcció a la font d'estimulació nova, de manera que els sentits

espacials s'ubiquen en una posició òptima per a la captació d'informació. Aquest

moviment protagonitzat pels músculs del coll s'acompanya de moviments de correcció de

l'enfocament visual. En alguns animals es produeixen, a més, moviments d'orientació a

les orelles i a l'aparell olfactiu.

• Canvis posturals del cos, que acompanyen quan és necessari els altres moviments

ja esmentats per optimitzar l'orientació dels òrgans sensorials en la font d'estimulació

nova/rellevant.

Les respostes vegetatives són conseqüència de variacions en l'activitat del sistema

nerviós autònom i les més característiques són les següents:

• Resposta electrodèrmica:

• Disminució de la freqüència cardíaca i inhibició temporal de la respiració, coherent amb

la ja esmentada inhibició de la conducta en el sentit d'afavorir la captació d'informació

nova.

• Dilatació dels vasos sanguinis cerebrals i constricció dels vasos sanguinis perifèrics.

3.2. Teories atencionals

3.2.1. L’atenció selectiva

35

PSICOLOGIA


Semestre 5


Shannon va formular la seva teoria cap al final dels anys quaranta, i va establir una sèrie

de lleis matemàtiques que tractaven d'explicar el flux de la informació per mitjà d'un

canal, entenent aquest com un dispositiu que rep una entrada d'informació i genera una

sortida. Les primeres aportacions dels psicòlegs cognitius es van dur a terme adaptant

els conceptes de la teoria de Shannon a l'ésser humà i considerant aquest com un canal

de capacitat limitada que transmet informació. Aviat, aquesta idea de la transmissió

d'informació es va substituir per la de processament: l'ésser humà no transmet només,

sinó que modifica la informació que rep mitjançant diferents operacions i processos

mentals.

Alguns dels primers investigadors en l'àrea de l'atenció treballessin en aquests àmbits

aplicats. Aquest és el cas, per exemple, de Donald E. Broadbent, que treballava com a

psicòleg militar per a la Marina britànica i estudiava el rendiment dels operaris de radar i

els controladors aeris, els quals reben una sobrecàrrega d'informació.

1. El model de filtre de Broadbent- Els experiments d’aquests investigador s’anomenen

d’atenció selectiva. El paradigma experimental tradicional va ser la tasca d'escolta

dicòtica. Aquesta tasca implicava la presentació simultània de dos missatges a les dues

orelles per mitjà d'uns auriculars; habitualment, es tractava d'un missatge diferent per a

cada orella. Els resultats que van obtenir autors com Broadbent o Cherry en tasques

d'aquest tipus mostraven que era molt difícil atendre els dos missatges presentats

dicòticament. El rendiment, tanmateix, millorava si les instruccions que es donaven als

subjectes eren que prestessin atenció a un dels dos missatges i ignoressin el que se'ls

presentava per l'altra orella. (efecte còctel). A més, tant les diferències acústiques entre

les veus que emetien els missatges com les diferències basades en la localització del

missatge (orella dreta o orella esquerra) eren útils per a seleccionar-lo.

Es va observar també que, si les instruccions indicaven al subjecte que repetís el

missatge rellevant a mesura que el rebia (tasca d'ombreig o seguiment), llavors les

proves posteriors de record indicaven que gairebé no havia guardat a la memòria alguna

informació relativa al missatge presentat per l'orella no atesa. Per exemple, s'ignorava

l'idioma en el qual s'havia presentat aquest o el seu significat; en canvi, s'advertia si la

36

PSICOLOGIA


Semestre 5


veu que transmetia el missatge havia canviat d'home a dona (o viceversa) o si s'havia

presentat únicament un to (Styles,1997).

Amb totes aquestes evidències, Broadbent (1958) va considerar que les dades

mostraven que si un estímul no necessitava una resposta, aquest es descartava abans

de ser processat completament i que els seus trets físics eren, precisament, les pistes

que el subjecte utilitzava per a dur a terme aquest procés de selecció. D'aquesta manera,

hi havia un filtre que operava en l'àmbit dels trets físics dels estímuls i que seleccionava

determinades informacions a fi d'atendre-les i processar-les completament.

La proposta de Broadbent es concreta en un model sobre com es duu a terme el

processament de la informació. Els pressupòsits essencials d'aquest model són tres:

1) En primer lloc, es considerava que l'anàlisi de les funcions cognitives s'havia de fer en

termes d'un flux d'informació que es transmet per mitjà del nostre sistema nerviós. Com

podem observar, aquesta idea de Broadbent està directament relacionada amb la teoria

de la informació a la qual ens hem referit anteriorment.

2) En segon lloc, com a sistema de transmissió d'informació, el nostre sistema cognitiu

havia de ser un canal únic amb capacitat limitada.

3) Finalment, aquesta capacitat limitada havia de comportar la necessitat d'un filtre que

protegís el sistema de la saturació, que deixés passar només una part de tota la

informació que rebem; la resta de la informació havia de quedar bloquejada.

Des de la presentació del model de Broadbent, la investigació en l'àrea de l'atenció es va

dirigir cap a la constatació experimental dels supòsits del model. Els primers resultats

inconsistents no van trigar, tanmateix, a aparèixer. A començament dels anys seixanta

(1963), J.A. Deutsch i D. Deutsch reuneixen les evidències inconsistents que havien

aportat estudis anteriors i elaboren un model que es coneix com de selecció tardana, és

a dir, un model en el qual la selecció de la informació no es fa en estadis tan primerencs

com els que proposava Broadbent, sinó més endavant, en el sistema de processament.

37

PSICOLOGIA


Semestre 5


2. El model d'atenuació de Treisman- Treisman (1964) va considerar més adequat

reformular o modificar el model de Broadbent que no pas proposar un model alternatiu.

Aquesta modificació es referia al filtre tot-o-res que caracteritzava el model de Broadbent.

Així, en lloc de considerar que el que es produïa era una eliminació de tota la informació

no atesa, el que Treisman va proposar va ser una atenuació d'aquesta, una cosa així

com una "disminució del seu volum". D'aquesta manera, si aquesta informació atenuada

mantenia una relació estreta amb les expectatives del subjecte (com, per exemple, en

l'experiment en el qual es produïa la continuació de la història que s'havia ombrejat) o bé

tenia una rellevància personal, llavors n'hi podia haver prou perquè s'assolís el nivell

d'activació mínim per a arribar a ser conscient.

En definitiva, el model de Treisman proposa que la informació rellevant traspassa el filtre

amb la màxima intensitat, mentre que la resta de les informacions s'atenua a fi de no

sobrecarregar el sistema de processament. Aquesta atenuació, que no eliminació,

permet que en determinades circumstàncies una part d'aquesta informació es pugui

analitzar semànticament.

En treballs posteriors, Broadbent (1971, 1982) accepta les modificacions de Treisman en

el seu model original i substitueix la seva idea d'un filtre tot-o-res per una versió més

flexible, en la qual la informació no atesa queda eliminada completament i en la qual

certs elements d'aquesta poden rebre un processament posterior. Tanmateix, manté la

idea d'una selecció primerenca i rebutja els models de selecció tardana.

3. El model de Johnston i Heinz- Les investigacions sobre l'atenció selectiva es van

acumular al llarg de la dècada dels seixanta amb l'objectiu d'aclarir on se situava el filtre

de l'atenció, si en fases primerenques o tardanes del processament d'informació; o el que

és el mateix, en quin moment es produïa el canvi entre un processament en paral·lel –

per tant, automàtic i sense necessitat d'atenció– i un processament serial –és a dir, amb

el control de l'atenció. Així Johnston i Heinz (1978) proposen un model que té com a

característica fonamental una ubicació flexible del filtre.

38

PSICOLOGIA


Semestre 5


Així, segons aquests autors, la fase en la qual es produeix la selecció és variable,

depenent fonamentalment de les característiques de la informació que rep el subjecte i

de la tasca que ha de realitzar; d'altra banda, la selecció tindrà lloc, tenint en compte

aquests condicionants, tan aviat com sigui possible.

Un filtre flexible implicaria que en la condició d'alta discriminabilitat sensorial només seria

necessària una anàlisi física dels estímuls, perquè la selecció entre els dos missatges es

podria fer fàcilment a partir dels seus trets físics; al contrari, en la condició de baixa

discriminabilitat sensorial, es necessitaria una anàlisi més completa dels estímuls per a

seleccionar entre aquests i realitzar la tasca d'ombreig. Al seu torn, es considerava que

l'execució dels subjectes en la tasca concurrent de detecció dels canvis en la intensitat

de la llum estava determinada per la dificultat que suposava la realització de la tasca

d'ombreig.

Els resultats obtinguts per Johnston i Heinz van mostrar, efectivament, una variació en

l'execució de la tasca concurrent: aquesta era superior en la condició d'alta

discriminabilitat sensorial i descendia en la de baixa discriminabilitat. La tasca de selecció

no implicava, per tant, el mateix tipus de processament en ambdues condicions, sinó que

depenent de les característiques dels estímuls que rebia el subjecte l'anàlisi que havia

d'efectuar d'aquests per fer la selecció era diferent. Es mostrava, així, que el filtre de

l'atenció no operava d'una manera rígida, sinó flexible, d'acord amb les condicions

en les quals s'havia de fer la selecció.

3.2.2. L’atenció dividida

Per a Kahneman, atendre significa 'invertir un esforç mental', tant quan és el mateix

subjecte qui selecciona de manera voluntària l'activitat que ha d'ocupar aquest esforç,

com quan un esdeveniment qualsevol atreu la nostra atenció de manera involuntària

(recordem el concepte de reflex d'orientació, del qual ja hem parlat anteriorment).

Kahneman considera aquest esforç mental com una capacitat general inespecífica del

39

PSICOLOGIA


Semestre 5


nostre sistema de processament, que, com hem assenyalat més amunt, pot ser

necessària per processar la informació.

L'atenció, l'esforç mental de Kahneman, es pot dirigir a una única activitat o bé repartir-

se entre una sèrie d'activitats diferents. Tanmateix, tenint en compte que no disposem

d'uns recursos d'atenció il·limitats, la nostra execució en una determinada tasca estarà

afectada, d'una banda, per la quantitat de recursos que tinguem en aquell moment

determinat i, de l'altra, per les demandes d'atenció que impliqui la tasca.

D'aquesta manera, si la tasca que realitzem exigeix més recursos i més esforç de

l'atenció dels que hi ha disponibles en aquell moment, no la podrem assolir amb èxit. De

la mateixa manera, podrem realitzar diverses tasques simultàniament si la suma de

recursos que requereixen totes elles no supera els recursos que nosaltres podem posar

en joc. Tanmateix, el nostre rendiment en una determinada tasca descendirà si, al seu

torn, ens impliquem en una segona i el consum de recursos d'ambdues és superior al

que nosaltres podem invertir.

Un concepte molt important en el model és el d'arousal, que fa referència al nivell

d'arousal del subjecte i està relacionat amb la quantitat de recursos que pot tenir. En

principi, un increment en el nivell de desvetllament determina un increment en la capacitat

de l'atenció disponible. Ara bé, aquesta relació no és tan simple, ja que tant les dades

com la nostra experiència mostren que un increment en el nivell d'activació millora el

nostre rendiment en una tasca, però només fins a un nivell òptim: si continuem

incrementant la nostra activació més enllà d'aquest nivell, el nostre rendiment, en lloc de

millorar, empitjora. Això es coneix com la llei de Yerkes-Dodson (Yerkes i Dodson, 1908).

Un altre concepte bàsic en el model de Khaneman és la denominada política de

distribució dels recursos. Segons Kahneman, l'assignació d'esforç a una tasca està

determinada, d'una banda, per l'avaluació que fa el subjecte de l'esforç que aquesta

activitat requereix i, de l'altra, per l'existència d'unes disposicions duradores i unes

intencions momentànies.

40

PSICOLOGIA


Semestre 5


Les disposicions duradores fan referència a certes regles que governen la nostra

atenció involuntària i estan relacionades amb el reflex d'orientació; són aquestes les que

provoquen que l'aparició d'un objecte que es mou ràpidament o per l'aparició d'un

estímul nou o inesperat capti la nostra atenció. Les intencions momentànies es

refereixen als criteris que nosaltres posem en marxa i als quals concedim prioritat a

cada moment per dirigir els nostres recursos de l'atenció a una informació o a una altra,

a una tasca o a una altra.

Comporten la incorporació al model del component motivacional, ja que permeten dirigir

els nostres recursos a aquelles informacions o a aquelles tasques que són del nostre

interès en un moment determinat. Naturalment, aquestes intencions poden variar al llarg

de l'execució d'una tasca: en principi, podem dirigir la nostra atenció de manera

prioritària al que el nostre amic ens explica per telèfon, però quan la situació del partit de

futbol es torna complicada, el nostre interès es dirigeix cap al televisor i la nostra atenció

també.

4. LA SENSACIÓ I LA PERCEPCIÓ

Al llarg dels anys, la percepció s'ha abordat des de diferents disciplines, i ha estat un

dels temes d'estudi prioritaris tant en la psicologia com en la biologia. Totes elles

coincideixen a distingir entre la sensació i la percepció. Des de la psicologia es

considera que les sensacions són experiències immediates i pures, provocades

directament pels estímuls, mentre que la percepció constitueix un procés més

complex que fa referència a la integració i interpretació de les esmentades

experiències sensorials a les quals es dota d'organització i significació en funció de

l'experiència i els coneixements previs.

Per la seva part, la biologia considera que les sensacions estan sustentades pels

òrgans i receptors sensorials i les vies neuronals implicades en les primeres fases de

l'adquisició d'informació sensorial, mentre que en la percepció hi estan implicats

nivells superiors de processament cerebral, sobretot mitjançant el còrtex, relacionats

amb la dotació de significat a la informació adquirida.

41

PSICOLOGIA


Semestre 5


Segons aquestes concepcions, s'entén que la definició dels termes sensació i

percepció es fa atenent una complexitat creixent, però sense que hi hagi una

delimitació clara entre els dos processos. La distinció és, en certa manera, arbitrària,

ja que els processos, tant psicològics com biològics, que s'esdevenen en les etapes

inicials del processament dels estímuls, afecten amb freqüència la interpretació que el

subjecte realitza d'aquests estímuls, i viceversa, l'experiència prèvia que el subjecte

tingui amb estímuls com el que es presenta o amb altres de diferents influirà en les

primeres etapes de processament. Aquesta absència de delimitació a nivell psicològic

està recolzada a nivell biològic, ja que no existeix un límit ben definit en el sistema

nerviós entre la captació inicial de l'estimulació per part dels òrgans sensorials i el

processament ulterior que el cervell realitza de l'esmentada estimulació. A més, el

cervell, a través de projeccions retrògrades, envia constantment informació des dels

centres superiors de processament cap als primers nivells d'anàlisi; les esmentades

projeccions retrògrades modifiquen la manera en la qual es processen els inputs

sensorials.

Les sensacions es relacionen fisiològicament amb l'activitat dels receptors sensorials.

Les experimentem com a resposta a la informació que rebem a través dels nostres

òrgans sensorials, i consisteixen en la detecció d'un estímul sense que encara hagi

estat elaborat o hagi estat dotat de significat. Quan el receptor sensorial d'algun òrgan

és estimulat per una energia física determinada, s'origina la sensació, i depenent de

quina sigui l'energia que es produeixi s'activarà un o un altre òrgan receptor, i donarà

lloc a la sensació corresponent. Per exemple, si es tracta d'energia lluminosa

l'activació es produirà en el sistema visual, mentre que si l'energia és una ona sonora,

es produirà una sensació d'audició.

Però el procés que inclou el que anomenem sensació no acaba en la mera recepció

de l'estimulació, sinó que inclou la transducció de l'esmentada estimulació i la seva

transmissió al cervell. Per tant, la sensació és el procés mitjançant el qual els

receptors sensorials capten informació, la transdueixen i la transmeten al cervell.

42

PSICOLOGIA


Semestre 5


La percepció és el procés cognitiu que ens permet interpretar i comprendre el nostre

entorn. És el resultat de processos de caràcter superior relacionats amb la manera

com el nostre cervell organitza, integra i interpreta les sensacions, és a dir amb la

manera com organitza la informació que prové dels sentits i la dota de significat fins

que arriba al reconeixement dels objectes, fets o esdeveniments.

Mitjançant la percepció la informació bàsica aportada pels sentits es processa,

s'organitza, s'elabora i s'interpreta, i així s'hi atorga sentit, de manera que s'arriba al

reconeixement dels estímuls. A partir d'aquest reconeixement som capaços de

determinar de quin objecte es tracta i podem atribuir-hi una sèrie de qualitats a partir

del que ja coneixem de l'objecte. La percepció constitueix un procés d'adaptació a

l'ambient, ja que l'objectiu de la percepció és dotar la realitat en la qual vivim de sentit,

proporcionar-nos informació sobre el món que ens envolta i facilitar-hi la nostra

adaptació.

Aquesta integració de sensacions, aquest procés constructiu que és la percepció,

implica diferents processos cognitius com ara la memòria, ja que està afectat per

experiències i aprenentatges previs (tal com ja hem assenyalat en referir- nos a les

sensacions). La percepció no és la mera suma dels estímuls captats pels receptors

sensorials, sinó que el cervell organitza la informació rebuda en funció de la nostra

experiència, de les nostres necessitats, dels nostres desitjos i objectius. Cada un de

nosaltres tenim una manera diferent d'interpretar els estímuls sensorials que rebem, i

arribem a interpretacions diferents i produïm respostes diverses, ja siguin manifestes

en accions o encobertes en forma de motivació, actituds o sentiments. Aquestes

diferències en la manera de percebre l'entorn ens ajuden a comprendre per què, en el

cas de dues persones que es troben en una mateixa situació estimular, el que estan

percebent pot tenir un significat completament diferent, i quin és el motiu que els porta

a comportar-se de manera tan diferent en una mateixa situació. Sovint diferents

persones percebem les mateixes coses d'una manera molt divergent, i el nostre

comportament en gran manera en depèn.

43

PSICOLOGIA


Semestre 5


A més, els éssers humans tenim la capacitat d'anticipar esdeveniments i aquesta

capacitat influirà en la nostra percepció, ja que abans d'enfrontar-nos a una

determinada estimulació, en moltes ocasions, ja hi hem atribuït un valor i un significat,

i únicament percebrem i retindrem allò que s'ajusti a les nostres expectatives.

Aquesta "prepercepció" és present en tot procés perceptiu, ja que no som una tabula

rasa. Per tant, la percepció és un procés de caràcter constructiu, que depèn tant de

les característiques estimulars com de l'experiència prèvia de l'observador.

També, la percepció implica un procés de selecció, ja que la informació que ens arriba

és excessiva (constantment ens veiem bombardejats per una gran quantitat

d'estímuls) i la capacitat del nostre sistema cognitiu limitada. Per aquest motiu fem

una selecció, a través de l'atenció, i percebem allò que és rellevant per a nosaltres en

cada moment i en cada situació a fi d'obtenir experiències significatives i rellevants per

a nosaltres mateixos.

Des d'un punt de vista biològic, la percepció comporta activitat fisiològica del cervell,

mentre que les sensacions únicament impliquen activitat dels receptors sensorials. El

cervell selecciona, organitza i integra la informació provinent dels receptors sensorials

i genera una imatge o model del món: transforma els missatges sensorials en

percepcions conscients. Alexander R. Luria, neuropsicòleg rus de gran rellevància, va

sostenir que les percepcions, i no així les sensacions, són el resultat d'un complex

treball d'anàlisi i síntesi, tenen un caràcter actiu i es troben intervingudes pels

coneixements i les experiències prèvies del subjecte.

La percepció és el resultat final d'una sèrie de processos de gran complexitat, dels

quals ni tan sols no som conscients en la major part de les ocasions. La complexitat

dels mecanismes que subjeuen a la percepció és tan gran que cal que es produeixin

dèficits molt evidents en aquest procés perquè hi parem atenció.

44

PSICOLOGIA


Semestre 5


4. 1. Sistemes i modalitats sensorials

Els sentits constitueixen el sistema d'entrada d'informació dels organismes, són les

vies fisiològiques que possibiliten la nostra interacció amb l'ambient en el qual vivim.

En funció de quina és l'energia física que provoca l'estimulació i de quin tipus de

receptors sensorials hi estan implicats, podem classificar els sistemes sensorials en

tres grans grups: interoreceptius, propioceptius i exteroreceptius. Els dos primers

codifiquen informació que prové de l'interior de l'organisme, mentre que els

exteroceptius recullen informació d'origen extern.

Els receptors sensorials d'aquests sistemes estan situats en l'interior del cos, en

vísceres, glàndules, etc., i estan relacionats amb òrgans de gran importància per a les

funcions vitals de l'organisme, com és ara el cor, el ronyó o la bufeta.

Els sistemes interoceptius aporten informació sobre l'estat d'els esmentats òrgans,

que està relacionada, principalment, amb el dolor i el plaer, la qual cosa els converteix

en rellevants sistemes d'alerta que informen dels canvis interns que s'esdevenen a

l'organisme.

Els sistemes propioceptius també tenen disposats els seus receptors internament, en

les articulacions i els músculs, i proporcionen informació relacionada amb la posició en

l'espai i el moviment de les diferents parts del cos. Gràcies a aquests sistemes sabem

que tenim les cames creuades sota la taula encara que no puguem veure-les. Dins

dels sistemes propioceptius podem distingir, al seu torn, dos sistemes:

• Sistema cinestèsic: aquest sistema aporta informació relativa a l'estructura,

localització i moviment del nostre cos, per la qual cosa és de gran rellevància en la

coordinació sensorial i motora. A més, aporta informació sobre la tensió muscular, la

qual cosa ajuda a regular-la.

• Sistema vestibular: els receptors d'aquest sistema (cèl·lules ciliars) es troben en un

lloc específic i ben localitzat: els canals semicirculars del vestíbul de l'orella interna. Es

45

PSICOLOGIA


Semestre 5


tracta d'una estructura propera a la còclea que no té cap implicació en l'audició i que

té vies aferents pròpies, el nervi vestibular.

Aquest sistema facilita informació dels moviments rotatoris i l'orientació del cap i el

cos, intervenint en el control dels esmentats moviments així com en l'ajust i

coordinació amb els moviments oculars. Estretament relacionat amb aquests

moviments hi ha l'equilibri, per la qual cosa el sistema vestibular és el que ens ajuda a

mantenir el sentit de l'equilibri.

Els sistemes exteroceptius corresponen als cinc sentits coneguts per tothom i són els

que ens permeten relacionar-nos amb el món exterior. A continuació veurem

breument les característiques i funcions bàsiques de cada un d'aquests sistemes.

• Sistema visual: en els éssers humans constitueix, junt amb el sistema auditiu, el

sentit a partir del qual obtenim major quantitat d'informació exterior, per la qual cosa

l'àrea cerebral dedicada a la visió és sorprenentment àmplia en comparació amb la

dels altres sentits. L'estímul per a la visió és la llum, energia electromagnètica en

forma d'ones lluminoses.

• Sistema auditiu: com la visió, és fonamental per a la nostra relació amb l'entorn, ja

que constitueix la base per a la principal forma de comunicació humana: el llenguatge.

L'estímul per a l'audició són les ones sonores, ones que reflecteixen vibracions d'aire.

• Sistema gustatiu: aquest sistema i el sistema olfactiu constitueixen els anomenats

sentits químics. L'estímul del sistema gustatiu és una substància soluble a la saliva

que activa els botons gustatius distribuïts per tota la llengua, i ens permet percebre

quatre gustos bàsics: dolç, salat, àcid i amarg; la resta de gustos s'obtenen a partir de

la seva combinació.

• Sistema olfactiu: aquest sistema és fonamental per a un gran nombre d'espècies, ja

que en depèn, en gran manera, la seva supervivència. L'estímul són molècules

volatilitzades en l'aire que exciten els receptors olfactius situats a les fosses nasals.

46

PSICOLOGIA


Semestre 5


Aquest sentit i el del gust estan estretament relacionats, ja que s'influeixen

mútuament.

• Sistema tàctil: aquest sistema proporciona informació sobre la temperatura

(termocepció), la pressió i el dolor (nocicepció), per la qual cosa els estímuls que

l'exciten poden ser d'aquests tres tipus.

4.2. Procés perceptiu

El procés perceptiu està compost per una sèrie de fases, que podrien agrupar-se en

quatre:

1) Detecció de l'estímul: l'estímul provinent de l'entorn assoleix el receptor sensorial

específic per a cada sentit.

2) Transducció: consisteix en la conversió d'un tipus d'energia en un altre. Els

receptors sensorials transformen l'energia física de l'estímul en energia elèctrica per

tal que la informació pugui ser enviada a través d'impulsos nerviosos fins al cervell.

Aquest procés l'estudiareu en profunditat en l'apartat "Descripció anatòmico-funcional"

d'aquest mòdul i dels mòduls de l'assignatura dedicats a cada una de les modalitats

sensorials.

3) Transmissió de la informació: una vegada que l'energia s'ha convertit en energia

elèctrica i assoleix prou nivell d'intensitat, es desencadenen impulsos nerviosos que

transmeten la informació codificada des dels receptors fins al cervell.

4) Processament de la informació: el cervell processa la informació que li arriba des

dels receptors sensorials, l'organitza, la interpreta i li atorga significat, i així es

produeix l'experiència conscient.

Un altre model explicatiu complementari a l’anterior és el de Goldstein (2006) que

manté que el procés perceptiu constitueix un procés dinàmic, en continu canvi, per la

qual cosa considera adequat representar-ho de manera circular.

47

PSICOLOGIA


Semestre 5


Aquest autor parteix del fet que és impossible (i poc adaptatiu) atendre tots els

estímuls ambientals a cada moment, per la qual cosa ens hem de centrar únicament

en aquells que ens interessin. Per exemple, quan aneu al cinema a veure una

pel·lícula hi ha una gran quantitat d'estímuls envoltant-vos: la gent, les butaques

disposades en diferents files, el número de les esmentades butaques, les làmpades,

els altaveus, alguna o altra paperera, les bombetes del terra que assenyalen el

passadís... i la pantalla. Tots els estímuls ambientals que no són la pantalla deixen de

ser atesos (i percebuts) per vosaltres quan decidiu centrar-vos a veure la pel·lícula (si

no és així, és que la pel·lícula no és tan bona com esperàveu), i així es converteix en

l'estímul atès. Per tant, el model circular seria:

• Estímul en els receptors sensorials: quan atenem un estímul, per exemple visual,

com en el cas anterior, el mirem i els nostres receptors sensorials en formen una

imatge a la retina. Una vegada captada pels receptors, l'energia generada per

l'estímul es transformarà en senyals elèctrics a través dels quals s'enviarà la

informació al cervell.

• Transducció: la transducció és un procés consistent en la transformació d'una forma

d'energia en una altra, de l'energia física de l'estímul en energia elèctrica amb la qual

treballa en sistema nerviós.

• Processament neuronal: una vegada finalitzat el procés de transducció, els senyals

elèctrics es transmeten de neurona en neurona, i es creen vies neurals

interconnectades, les quals generen un mapa neuronal complex. En cada un dels

mòduls que componen aquesta assignatura es descriurà de manera específica com

es produeixen la transducció i el processament neuronal en cada sistema sensorial.

• Percepció: quan la informació arriba al cervell es produeix l'experiència sensorial

conscient d'haver vist, sentit, olorat.... És el moment en què el subjecte sap que ha vist

alguna cosa, ha sentit alguna cosa o ha sentit l'olor alguna cosa.

48

PSICOLOGIA


Semestre 5


• Reconeixement: una vegada percebut l'estímul, hem de ser capaços de reconèixer-

lo, la qual cosa es produeix gràcies a la nostra capacitat per a classificar els objectes

en categories concretes que ens ajuden a atorgar-los significat.

• Acció: alguns autors mantenen la idea que el procés perceptiu no acaba amb el

reconeixement, sinó que ha d'incloure les accions que realitza el subjecte.

4.3. Efectes del coneixement i les expectatives

En el procés perceptiu hi ha un element fonamental que no ha estat reflectit en la seva

representació circular: el coneixement, l'experiència prèvia i les expectatives del

subjecte. Com ja s'ha vist, en la percepció l'observador no és un subjecte passiu, sinó

que exerceix un paper actiu, aportant informació a la situació estimular, la qual cosa

modela les nostres percepcions i ajuda al reconeixement de l'estímul. Aquesta

informació aportada per la persona fa referència al coneixement que ha adquirit

l'individu al llarg de la seva vida, la seva experiència perceptiva que ha anat acumulant

en la seva memòria. Però no solament el coneixement influeix en la percepció, sinó

que les expectatives del subjecte són una font important d'influència perceptiva. El que

esperem que succeeixi predisposarà la nostra actitud perceptiva en un sentit

determinat.

El fet que el coneixement i les expectatives influeixin de manera tan decisiva en el

procés perceptiu s'explica a partir de la diferenciació entre dos tipus de processament:

el processament de baix a dalt (bottom-up) i el processament de dalt a baix (top-

down).

Quan el processament està guiat per les dades, és a dir, comença amb la informació

captada pels receptors sensorials, parlem de processament de baix a dalt. El procés,

llavors, comença amb l'estimulació en els receptors, continua amb la transducció, el

processament neuronal, etc. Al contrari, el processament de dalt a baix es refereix a

aquell que parteix del coneixement del subjecte i és aquest el que determina el procés

perceptiu; per aquest motiu, també és conegut com a processament guiat per

49

PSICOLOGIA


Semestre 5


conceptes. En la major part de les ocasions, per no dir en totes, percebre implica els

dos tipus de processament, i la informació sensorial és modulada per processos

cognitius superiors. La importància relativa d'aquests dos tipus de processament

dependrà de diversos factors, entre els quals destaquen les condicions ambientals, ja

que quan aquestes siguin òptimes (claredat dels estímuls, temps prolongat de la seva

presentació, absència d'ambigüitat de l'estimulació, etc.) serà més probable que es

posin en marxa processos guiats per les dades, mentre que quan les condicions no

siguin adequades serà més factible que es desencadenin processos guiats per

conceptes.

4.4. La percepció auditiva

Els sentits, inclosa la via auditiva, són els mitjans de comunicació que té el nostre

organisme amb el món exterior. Sense ells viuríem en un estat d'aïllament, sense

saber què passa al nostre voltant, i també estaríem en constant situació d'alarma, en

no percebre els riscos que ens envolten, ja que els sentits ens donen informació vital

que ens permet relacionar-nos amb l'entorn de manera segura i independent. Per tant,

sembla que l'audició, junt amb la vista, és un dels sentits més útils que tenim, perquè

tots dos conformen el nostre sistema d'alerta primari davant de situacions de l'entorn

potencialment perilloses. A més, aquests dos sentits es recolzen mútuament, de

manera que quan un d'ells baixa el seu rendiment, l'altre s'aguditza com a forma de

compensació.

L'estudi de l'audició s'emmarca en l'àmbit més extens de l'estudi de la percepció, la

qual es pot concebre, en sentit ampli, com l'activitat cognitiva induïda per la

presentació física de l'objecte a través dels sentits (García-Albea, 1999). D'acord amb

aquesta definició, l'audició s'activa per l'emissió de sons, que es du a terme a través

del sistema auditiu, i que informa el sistema cognitiu sobre diferents atributs de les

fonts sonores (identificació, localització en l'espai, etc.).

Una altra de les raones per les quals l'audició és de primordial importància és que els

éssers humans passem una gran quantitat, sinó la major part, de la nostra vida

50

PSICOLOGIA


Semestre 5


escoltant, la qual cosa ens permet involucrar-nos amb el món del nostre voltant.

Brown i Yule (1983), per exemple, defensen que la comprensió auditiva és la manera

d'aprenentatge més eficaç, fins a l'educació primària, i que al voltant del 60% del

temps lectiu d'un estudiant s'inverteix a escoltar.

Encara que no hi ha estudis publicats sobre aquesta dada, s'ha de suposar que un

percentatge similar passa també a casa, si tenim en compte la quantitat de temps que

els nens inverteixen a escoltar les ordres i instruccions dels seus pares i altres adults

que se'n cuidin, i el temps que inverteixen davant la televisió.

Més endavant, durant la vida adulta, tant en la vida social com professional, la

comprensió auditiva seguirà jugant un paper fonamental, ja que la persona invertirà

gran part del seu temps a escoltar altres persones: a la feina, en seminaris, en

esdeveniments socials i reunions familiars, entre d'altres.

Començarem definint l'audició segons la triple accepció:

1) Acció de sentir;

2) Concert, recital o lectura en públic; i

3) Prova que es fa a un actor, cantant, músic, etc., davant de l'empresari o director

d'un espectacle.

Concretament, en l'àmbit de la psicologia, conceptualizarem l'audició com la percepció

d'aquells estímuls originats per l'ona de so. Més enllà del so entès físicament com una

ona sonora, el procés de l'audició humana es tracta d'una tasca tremendament

complexa que implica un conjunt de processos fisiològics, derivats de l'estimulació

dels òrgans del sistema auditiu, i de diversos processos psicològics o psíquics,

derivats de l'acte conscient que suposa escoltar, que inclou la comprensió, l'anàlisi i

l'emmagatzemament del so.

Com sabem, l'audició és un procés molt important per a la nostra vida quotidiana que

possibilita diferents funcions. D'una banda, facilita el fet d'estar informat constantment

51

PSICOLOGIA


Semestre 5


del que passa al nostre voltant, sense necessitat d'atendre els estímuls sonors en

forma voluntària (funció de fons). Així mateix, ens permet mantenir-nos alerta i

conèixer la procedència i el tipus de so (funció d'alerta). Finalment, dóna el sentit de

fluïdesa que tenen els sons que formen el codi del llenguatge, la qual cosa ens permet

comunicar-nos amb altres persones (funció sociològica).

En resum, sembla que l'audició ens serveix per a activitats tan bàsiques com poden

ser comunicar-nos, escoltar música, gaudir dels sons de la naturalesa, alertar-nos

sobre algun perill, etc.

Finalment, destacarem una sèrie de característiques exclusives de l'audició. El so que

una persona sent és, la majoria de les vegades, de caràcter efímer, per la qual cosa,

generalment, la persona no pot revisar i tornar a avaluar allò que ha sentit. La

comprensió del so requereix, en gran manera, d'altres capacitats cognitives, com l'ús

de la memòria, ja que la persona ha d'emmagatzemar la informació per tal de poder-hi

respondre. En molts casos, hi ha la necessitat de processar i respondre de forma

immediata al so rebut, i en ocasions la persona que escolta perd la concentració, cosa

que provoca que es "perdi" part del missatge i després no sigui capaç de respondre-hi

adequadament. A més, amb certa freqüència, el so va acompanyat d'una sèrie de

sorolls, per la qual la persona que escolta ha d'eliminar el que no serveix i utilitzar el

que sí que és important (Lynch i Mendelsohn, 2002; Omaggio, 2001).

4.5. La percepción visual

La vista ha exercit un paper essencial en la nostra evolució; és per això que el nombre

de cèl·lules sensitives que hi estan involucrades supera el de qualsevol altre sentit. El

complex procés de la percepció visual comença amb l'activació, per part d'un feix de

llum, dels nostres sentits del sistema visual: els ulls. La imatge recollida per l'ull circula

a través de cada nervi òptic en direcció a diferents parts del cervell encarregades del

processament de la visió (l'anomenat còrtex cerebral, i més en concret, el còrtex

visual2). És en aquest còrtex visual on la informació sensorial es transforma en

52

PSICOLOGIA


Semestre 5


imatges en moviment, multicolors (el color és una sensació produïda en el cervell per

diferents combinacions d'impulsos nerviosos generats per llum amb diferents longituds

d'ona), recognoscibles i que poden ser emmagatzemades i posteriorment evocades

per la memòria.

És probable que a l'interior del còrtex visual hi hagi una divisió de les funcions

cerebrals, i que algunes cèl·lules reconeguin només objectes precisos (per exemple,

ratlles verticals) o moviments en direccions concretes dins del camp visual.

També en el cervell té lloc la transformació de milers d'impulsos nerviosos produïts

per imatges invertides i en dues dimensions (projectades d'aquesta forma a la retina),

en imatges dretes, tridimensionals i amb significat propi. El cervell ens permet veure

els objectes com són realment, malgrat les deformacions degudes a la perspectiva, el

moviment, la lluminositat, la distància o altres factors. La nostra ment integra la

informació que rep dels sentits amb les imatges emmagatzemades a la memòria al

llarg de la nostra vida, ja que la vista no és simplement la suma d'informacions

captades pels ulls, sinó que necessita un patrimoni d'informacions adquirides

anteriorment, fins i tot a través dels altres sentits (oïda, gust, tacte i olfacte). Aquestes

complexes interrelacions sembla que són les responsables de les il·lusions òptiques,

que estudiarem en l'última part d'aquest mòdul. Si els indicis perceptius de la imatge

són ambigus, el cervell els integra segons les seves pròpies experiències (la

interpretació més probable) i els objectes són distorsionats o són convertits en reals,

encara que siguin construccions impossibles (encara no es coneixen amb exactitud

els mecanismes en què es basen aquestes creacions visuals de la ment).

Segons anem avançant en les etapes de processament, les estructures cognitives que

n'estan encarregades van sent cada vegada més complexes i, mentre que en els seus

estadis inicials estan fonamentalment guiades per les dades de l'estímul, a mesura

que pugem cap a nivells de processament superiors, entra en joc una més gran

quantitat de dades aportades per l'experiència anterior del subjecte que percep.

53

PSICOLOGIA


Semestre 5


Encara que els avenços en el camp de la percepció, i en concret de la percepció

visual, han estat enormes al llarg de tot el segle XX, desconeixem, en gran part, els

mecanismes pels quals es regeix. Seran els avenços tecnològics (en especial aquells

que estan relacionats amb l'estudi de les funcions cerebrals), junt amb

l'experimentació (tant en humans com en animals) els que ens proporcionaran al llarg

d'aquest segle una més completa explicació del funcionament d'aquest complex

sistema.

5. LA MEMORIA

Potser com va dir Cofer (1976): "Si les nostres memòries fossin perfectes i no fallessin

mai en els moments de necessitat, probablement no sentiríem el menor interès per

elles.". Cofer, Ch. N. (1976). La estructura de la memòria humana. Barcelona: Omega.

La importància que té la memòria dins el funcionament global del comportament dels

humans contrasta amb la imatge irreal que té la gent sobre la seva memòria i el seu

funcionament. Moltes persones consideren que només fan servir la seva memòria per

a qüestions merament puntuals i col·laterals que requereixen un record concret, però

que té escassa o nul·la utilitat per al seu funcionament normal i quotidià. Encara que

és un bon exemple, encara podríem anar molt més enllà, ja que sense l'existència

total de la memòria seria impossible qualsevol tipus d'activitat apresa, des del simple

fet de caminar, ja que en l'ésser humà, fins i tot aquesta activitat, és fruit d'un procés

d'adquisició que ha quedat emmagatzemat en la nostra memòria.

La nostra memòria interactua en el nostre comportament quotidià de manera natural

–moltes vegades de manera automàtica i inconscient–, encara que no ens adonem i

"les funcions implicades requereixen el funcionament gairebé perfecte del sistema de

recuperació de records, els processos del qual són tan complexos que ni tan sols

l'ordinador més avançat els podria executar amb tanta facilitat i eficàcia com

nosaltres." Schacter, D. L. (1996). En busca de la memòria. Barcelona: Ediciones B.

És important doncs,

54

PSICOLOGIA


Semestre 5


• Considerar que la memòria actua com un procés mediador entre la recepció de la

informació i la resposta o comportament de l'organisme.

• La funció primària de la memòria estaria connectada amb la necessitat de recuperar

el coneixement per a afrontar les situacions noves; així la memòria dotaria els

organismes del coneixement necessari per a guiar la seva conducta.

• D'acord amb Baddeley, sense memòria, en el millor dels casos seríem vegetals,

cadàvers des del punt de vista intel·lectual. Qualsevol fenomen d'aprenentatge, del

tipus que sigui, està lligat d'alguna manera a l'existència de la memòria. Si no hi

hagués memòria no hi hauria possibilitat d'aprendre.

• El jo consisteix en la pròpia memòria", és a dir, gràcies a la memòria som qui som i

sabem qui som i la nostra vida adquireix el sentit de continuïtat. Sense la memòria,

cada dia, cada hora, cada instant, significaria començar de nou. La memòria ens

proporciona, així, el coneixement de la nostra identitat i la del nostre entorn.

La memòria és un procés actiu, que no emmagatzema passivament, sinó que també

construeix i elabora la informació partint dels coneixements previs. Com ens indica

Schacter (1996):

"Ara sabem prou sobre l'acumulació i l'activació dels records com per fer caure un

altre vell mite: que els records són registres passius o literals de la realitat. Molts de

nosaltres encara considerem els records com una sèrie de fotos de família

disposades en un àlbum mental. Tanmateix, ara sabem amb certesa que no arxivem

instantànies objectives dels esdeveniments del passat, sinó que més aviat captem el

significat, el sentit i les emocions a les quals aquestes experiències es van associar

llavors [...] els records són registres de com hem viscut aquests esdeveniments, no

rèpliques dels esdeveniments en si mateixos." Schacter, D. L. (1996). En busca de la

memoria. Barcelona: Ediciones B.

55

PSICOLOGIA


Semestre 5


La majoria dels psicòlegs de la memòria admeten que la memòria no és sempre una

còpia exacta de la informació que ha entrat, i la nostra memòria construeix i elabora

informació partint de diferents aspectes que la poden distorsionar. Les persones quan

llegeixen, senten o presencien fets, fan inferències, és a dir, construeixen aquesta

informació partint dels seus coneixements i sembla que hi ha un cert acord que quan

un subjecte ha de recordar els passatges o històries recorda l'essencial del contingut

presentat,però reconstrueix els detalls d'acord amb el seu coneixement previ.

L'anàlisi de les diferents situacions que poden distorsionar la nostra memòria ens

permet d'afirmar que la memòria humana és vulnerable a variables internes i externes

que poden alterar i modificar els nostres records i trencar amb l'estereotip que

l'organisme humà funciona com un arxiu o un enregistrador, i que tot el que

emmagatzema ha de ser recuperat tal com es va introduir. La memòria pot no ser una

còpia literal per

a) aspectes relacionats amb els coneixements previs,

b) aspectes relacionats amb les nostres expectatives, actituds o prejudicis, i

c) aspectes relacionats amb la intrusió de vivències d'altres, que s'assumeixen com a

records propis. Si admetem tots aquests plantejaments, estem en disposició de

concretar una definició actual i àmplia.

Partint de les investigacions actuals, la memòria ja no es pot considerar simplement

una habilitat per emmagatzemar i recuperar informació, sinó que ara podem afirmar

que la memòria ha de ser considerada un complicat sistema de processament de la

informació que opera per mitjà de processos de codificació, emmagatzematge,

construcció, reconstrucció i recuperació de la informació.

La complexitat i diversitat dels mecanismes que componen la memòria no poden ser

explicats des d'un únic nivell d'anàlisi, cosa que equival a dir que l'estudi de la

memòria es pot i s'ha de fer a diferents nivells d'explicació.

56

PSICOLOGIA


Semestre 5


Marr va proposar de parlar de tres nivells d'anàlisi:

1) el nivell de la teoria computacional, que defineix i explica la lògica de la computació,

mira d'especificar què fa el sistema i per què,

2) el nivell de la representació i l'algoritme, que defineix la representació de l'entrada

(entrada de la informació) i la sortida (sortida de la informació), és a dir, defineix la

sèrie de passos i processos que es duen a terme en la computació i mira d'especificar

el com i

3) el de nivell de la implementació, que defineix el suport o l'estructura en què es fa

físicament el procés, és a dir, tracta d'especificar on.

La perspectiva o nivell psicològic estudia la memòria, fonamentalment, en l'àmbit

global i funcional, intenta aclarir els sistemes i funcions de la memòria, i també les

seves implicacions i interconnexions dins el comportament.

La perspectiva o nivell biològic, fisiològic o neurofisiològic estudia la memòria a un

nivell més específic, més molecular que molar, intenta conèixer les bases biològiques

de la memòria a diversos nivells de complexitat, estructures neurològiques, teixits

nerviosos, etc. implicats en el processament de la informació.

Vistos tots aquests aspectes relacionats amb la definició o concepte de la memòria i

els seus nivells d'anàlisi, potser ens ajudarà a comprendre millor què entenem per

memòria si ens endinsem en algunes nocions bàsiques sobre el seu funcionament,

aspecte que plantejarem en els apartats següents.

Els resultats dels anàlisis mostres en que la memòria humana és un sistema tan

extraordinàriament complex que és difícil entendre'l i, per tant, explicar-lo des d'una

única perspectiva que integri tots els aspectes que hi estan relacionats.

Si la memòria humana fos un sistema simple, probablement, en aquests moments,

disposaríem d'una explicació completa i satisfactòria sobre el seu funcionament que

ens permetria de comprendre- la i predir-la. Evidentment, avui en dia això no és així.

57

PSICOLOGIA


Semestre 5


Pensem en dues qüestions relacionades que ens ajudaran a percebre la magnitud del

problema amb què ens enfrontem a l'hora d'explicar la memòria:

• El que anomenem memòria és, en realitat, un conjunt de funcions i tasques molt

diferents.

Quan parlem de funcions o tasques de memòria sempre estem fent referència a

processos d'adquisició, retenció i recuperació d'informació. Tanmateix, reflexioneu una

mica en com poden arribar a ser de diferents els processos següents:

• Recuperar del nostre lèxic mental les paraules necessàries per al discurs que estem

elaborant en un moment determinat quan parlem amb algú.

• Recordar quin és la seqüència d'accions adequada en una situació social

estereotipada (per exemple, anar a menjar a un restaurant) i adequar la nostra

conducta a aquesta seqüència.

• Respondre una pregunta de tipus tema en un examen.

• Les tasques de la memòria estan constantment interactuant amb altres

tasques cognitives.

Els processos de memòria estan relacionats amb l'execució d'altres processos tenint

en compte la tasca que el nostre sistema cognitiu estigui fent a cada moment. És

difícil pensar que la memòria que ha de complir funcions tan diferents, manejant

informacions de modalitats sensorials diverses, pugui tenir un caràcter unitari.

Per tant, pensem que el que anomenem memòria és, de fet, un conjunt d'entitats que

podem distingir perquè es diferencien en una sèrie de paràmetres que les defineixen i

perquè executen diferents processos que serveixen per a complir funcions diverses.

És a dir un sistema constituir per diversos tipus de memòria.

58

PSICOLOGIA


Semestre 5


Els especialistes plantegen grans tipus o sistemes de memòria: la memòria sensorial,

la memòria a curt termini o memòria de treball o memòria operativa, la memòria a llarg

termini, la memòria episòdica i la memòria semàntica.

5.1. La memòria sensorial

En termes generals, la funció primordial dels sistemes que componen la memòria

sensorial és retenir durant un espai de temps molt breu els estímuls sensorials que

rebem, de tal manera que es pugui completar l'execució dels processos perceptius.

Són sistemes molt bàsics i primitius i, per tant, no són sistemes que perquè funcionin

millor o pitjor depenguin de processos d'aprenentatge per part del subjecte. Ja heu vist

en l'anterior apartat que la memòria sensorial no és un únic sistema, sinó que, de fet,

fins ara s'han identificat dos sistemes semblants especialitzats en el tractament de la

informació que entra per les nostres dues vies sensorials principals: la visual i

l'auditiva. No sabem, de moment, si hi ha sistemes equivalents per a les altres

modalitats sensorials.

5.2. La memòria de treball

És un explicació multicomposta de l'MCT en què encaixen millor totes les dades

obtingudes, no sols en els experiments de doble tasca, sinó gran part de la

investigació desenvolupada en els anys seixanta i setanta. La memòria de treball

estaria composta per tres sistemes separats però interactuants: l'executiu central, el

llaç articulatori i l'agenda visuoespacial.

L'executiu central és el responsable del processament i l'emmagatzematge temporal

dels productes dels seus processos. Aquest component pot delegar funcions

d'emmagatzematge en els altres dos sistemes dependents: el llaç fonològic per al

manteniment de la informació verbal i la repetició subvocal, i l'agenda visuoespacial

per a mantenir les imatges visuals i els components espacials. Com s'interpreta des

59

PSICOLOGIA


Semestre 5


del model de memòria de treball els resultats de l'experiment de la doble tasca? Fixeu-

vos que fins que la llista de números que els subjectes han de retenir no és de tres o

més dígits no es produïa interferència. Això és perquè l'executiu central de la memòria

de treball, quan la càrrega és petita (un o dos dígits), delega la funció de retenir

aquests dígits al llaç fonològic o a l'agenda visuoespacial i, per tant, té plens recursos

de magatzem i processament per a fer la tasca de decisió sobre la frase. És a dir, en

aquell moment les tasques s'estan executant per sistemes diferents i, per això, no es

destorben l'una a l'altra. Quan la càrrega comença a ser de tres o més números,

l'executiu central ha de començar a dividir els seus recursos limitats entre les dues

tasques (la d'emmagatzemar la llista de números i la de decidir sobre la frase) i, per

això, hi comença a haver certa interferència entre si. Aleshores la interferència és més

gran com més gran és la llargada de la llista que el subjecte ha de retenir. Finalment,

vegeu que, fins i tot quan la llista és de vuit números, l'executiu central encara

conserva recursos per a poder executar la tasca amb la frase. Sens dubte, si

augmentéssim la llargada de les llistes de números per sobre de vuit, o bé

augmentéssim la complexitat de la tasca que el subjecte ha de fer alhora, podríem

arribar a col·lapsar els recursos limitats del sistema i, per tant, fer impossible

l'execució al mateix temps de les dues tasques.

5.3. La memòria a llarg termini: la memòria declarativa i no declarativa

En termes simples (probablement massa simples), la memòria a llarg termini (MLT)

constituiria el tercer gran sistema component de la memòria humana encarregat de

mantenir tota aquella informació que té certa estabilitat i persistència en el nostre

sistema cognitiu. Per tant, l'MLT contindria aquella informació que podem recuperar al

cap d'uns quants minuts, hores, dies o, fins i tot, anys.

Penseu, per un moment, la ingent quantitat d'informació que manté l'MLT de qualsevol

persona adulta: coneixem el significat de milers de paraules, reconeixem i sabem per

a què serveixen milers d'objectes, tenim records de moltíssimes coses que ens han

passat, recordem adreces i telèfons, tenim molta informació

60

PSICOLOGIA


Semestre 5


que ens permet de moure orientadorament en l'espai i seguir múltiples rutes; tenim

una gran diversitat d'habilitats motrius com escriure en un teclat, anar amb bicicleta o

conduir; sabem com s'articula la gramàtica que governa la nostra llengua, ja que som

capaços de parlar i escriure amb certa correcció.

L'enorme quantitat d'informació que emmagatzema l'MLT planteja als científics un

problema difícil: explicar com s'organitza tota aquesta immensa base de dades perquè

el maneig d'aquesta informació pugui ser eficient. És a dir, perquè puguem recuperar i

manejar la informació rellevant de manera ràpida i en el moment oportú.

L'aparent facilitat amb la qual recuperem la majoria de vegades informació de la

nostra MLT no us ha de fer pensar que els processos d'organització i recuperació

de la informació són simples. Els experts en la creació i gestió de grans bases de

dades informàtiques saben la dificultat de crear una organització que possibiliti de fer-

les servir d'una manera eficient.

D'altra banda, la diversitat de tipus d'informació que emmagatzema l'MLT planteja un

altre problema que no és més fàcil de resoldre: entendre com es representen aquests

diferents tipus d'informació. Dit d'una altra manera, entendre quin format o formats

simbòlics maneja el nostre sistema cognitiu.

Si repasseu ara l'esquema general dels sistemes de memòria, veureu que l'MLT (de la

mateixa manera que ocorria amb la memòria de treball) no és un sistema unitari, sinó

que hi podem distingir diferents subsistemes components. La primera gran divisió que

podem establir en l'MLT és la que separa dos grans sistemes o, més ben dit, grups de

sistemes: la memòria declarativa i la memòria no declarativa.

Aquesta gran divisió dels sistemes que componen l'MLT es basa, a més d'altres

evidències, en el següent fet observat de manera sistemàtica:

Els pacients amb lesions cerebrals que provoquen amnèsies solen presentar

disfuncions en aspectes de la memòria declarativa, mentre que solen preservar

61

PSICOLOGIA


Semestre 5


intactes les funcions de la memòria no declarativa. Aquesta dissociació de tots dos

tipus de funcions observades en l'àmbit neuropsicològic, i també obtingudes

experimentalment, ens indicaria que estem davant de dos sistemes diferents de

memòria de l'MLT. Dos sistemes que emmagatzemen informació de manera estable,

però que funcionen sota regles molt diferents.

Fixeu-vos que les lesions cerebrals solen provocar disfuncions de la memòria

declarativa però mantenen intacta la memòria no declarativa i, tanmateix, no sol

ocórrer el contrari, és a dir, que es donin problemes de la memòria no declarativa

sense alteracions de la memòria declarativa. Això ens posa de manifest que,

probablement, els sistemes de la memòria no declarativa responen a funcions de la

memòria més primitives i bàsiques des del punt de vista filogenètic i ontogenètic.

Malgrat que estiguem parlant, per simplificar, de la memòria declarativa i no

declarativa com de dos sistemes o grups de sistemes que funcionen sota regles molt

diferents hem de tenir en compte el següent:

• Tots dos sistemes s'estan posant en joc en qualsevol tasca de memòria, és a dir,

qualsevol tasca de memòria té components declaratius i no declaratius. Es dóna, per

tant, una interacció entre els dos sistemes.

• La divisió entre declaratiu i no declaratiu no és absoluta, ja que podem trobar

aspectes, com veurem en definir la memòria semàntica, que estan a cavall entre els

dos sistemes. Per tant, tingueu en compte (i això és vàlid per a totes les divisions que

establim en l'MLT) que els subsistemes de l'MLT no estan tan ben separats i no són

tan bé compresos com els de la memòria de treball.

En l'esquema general definíem la memòria declarativa com un subsistema de l'MLT

els continguts de la qual són, en general, inspeccionables conscientment i,

habitualment, fàcilment aplicables a termes lingüístics. Ens detindrem una mica en les

implicacions d'aquesta definició.

62

PSICOLOGIA


Semestre 5


Recordeu l'última vegada que vau sortir a sopar amb els vostres amics?, què vau fer

en el vostre últim aniversari?, sabeu quina és la capital de França?, podeu anomenar

l'objecte que serveix per a clavar un clau? Tots els continguts de la nostra MLT i els

processos que hi operen i que serveixen per a donar resposta a aquestes preguntes

estan relacionats amb la memòria declarativa.

En primer lloc, un del trets de la memòria declarativa (i d'aquí el seu nom) és la facilitat

amb què els continguts es poden expressar amb paraules. Podem relatar el que vam

fer en el nostre aniversari, o activar l'etiqueta martell davant la definició d'aquest

objecte.

En segon lloc, un altre dels aspectes que caracteritza la memòria declarativa és la

intervenció de la consciència de diferents maneres:

• En molts casos, l'accés i recuperació de continguts de la memòria declarativa està

guiat per processos de recerca conscient dirigits per la voluntat del subjecte.

Potser, per recordar on i amb qui vau sortir a sopar l'última vegada heu necessitat

elaborar conscientment alguna estratègia de recuperació. Per exemple pensar on

éreu, si hi va haver algun motiu de celebració, si va passar alguna cosa especial, etc.

• En molts casos hi ha consciència de l'aprenentatge en el moment en què aquest es

produeix.

Si ara us diem que la capital del Sudan és la ciutat de Khartum possiblement molts de

vosaltres no ho sabríeu (de fet, jo ho acabo de mirar a l'atles). Quan aprenem

informació d'aquest estil som conscients que aquesta informació s'ha afegit a la nostra

base de coneixement.

• En molts casos, al costat de la informació recuperada, recordem conscientment

l'experiència concreta en la qual va tenir lloc l'aprenentatge d'aquesta informació.

Si d'aquí un temps, per algun motiu, recordeu que la capital del Sudan és Khartum i ho

vau aprendre en llegir el paràgraf anterior, és molt possible que recordeu l'experiència

63

PSICOLOGIA


Semestre 5


concreta d'estar estudiant aquest mòdul en què apareixia que la capital del Sudan és

Khartum.

• En molts casos, quan se'ns planteja la recuperació de certa informació,

immediatament sabem conscientment si en disposem o no. Per exemple, si ens

pregunten quina és la capital de França o quant és dos per dos immediatament sabem

que disposem d'aquesta informació. Al contrari, si ens pregunten quin és el pes atòmic

del vanadi, la majoria sabrem immediatament que no disposem, almenys de manera

immediata, d'aquesta informació. Ara bé, el cas més intrigant d'aquesta facilitat per a

la inspecció conscient de la nostra base de dades es produeix quan, en diverses

vegades, sabem que disposem de certa informació encara que no som capaços de

recuperar- la en un moment determinat. Aquest és el cas, per exemple, de la

informació que sabem però no som capaços de recordar en el moment de l'examen.

Habitualment, en el sistema de memòria declarativa se solen distingir dos

subsistemes components: la memòria episòdica i la memòria semàntica.

Malgrat que, com hem dit, les divisions entre els subsistemes de l'MLT no estan tan

ben definides com en el cas de la memòria de treball, veurem a grans trets els

elements que caracteritzen la memòria semàntica i la memòria episòdica, i també

algunes de les seves relacions.

5.4. La memòria episòdica

Els continguts i processos de la memòria episòdica constitueixen el que habitualment

Identifiquem millor amb la memòria.

Definim la memòria episòdica com al record d'objectes, persones i situacions o

episodis de què hem experimentat al llarg de la nostra vida. Recordar les

circumstàncies de l'última vegada que vam sortir a sopar amb els nostres amics o què

vam fer en el nostre últim aniversari serien manifestacions de la memòria episòdica.

64

PSICOLOGIA


Semestre 5


Hi ha diverses propietats que caracteritzen la memòria episòdica, que són les

següents:

• La informació episòdica sol estar lligada a etiquetes espaciotemporals més o menys

concretes. Generalment, recordem que vam viure un episodi determinat en tal lloc i/o

en un moment del temps determinats.

• És un sistema d'aprenentatge molt ràpid ja que, moltes vegades, només fa falta viure

un cop l'experiència per a recordar-la.

• És un sistema en què s'afegeix fàcilment nova informació però en què també la

informació es torna irrecuperable amb gran facilitat. És possible que recordem l'última

vegada que vam sortir a sopar però, llevat que ocorregués alguna cosa veritablement

excepcional o important en aquest episodi, és molt probable que aviat l'oblidem.

Així com la memòria semàntica i, en definitiva, el coneixement el construïm en gran

part per mitjà de l'experiència obtinguda dels diversos episodis i situacions que hem

viscut, l'organització de la memòria episòdica no es pot entendre sense la participació

de la memòria semàntica.

Els esquemes i conceptes que representen l'organització dels continguts de la

memòria semàntica participarien d'alguna manera en l'organització de la memòria

episòdica. L'explicació formal sobre els esquemes i els conceptes la veureu en el

mòdul "La representació del coneixement en la memòria". Quedem-nos de moment

amb la idea que tot el coneixement abstracte que tenim sobre el món s'organitzaria en

conceptes o esquemes.

Els nostres records d'alguns dels objectes, persones i situacions de les que hem tingut

experiència al llarg de la nostra vida no estan representades en la memòria episòdica

de manera caòtica i desordenada, sinó que estan lligats i relacionats amb els diversos

conceptes i esquemes que configuren la nostra memòria semàntica.

Exemple

65

PSICOLOGIA


Semestre 5


Penseu en totes les vegades en què heu anat a dinar o sopar a un restaurant.

Evidentment, llevat que hi hàgiu anat molt poques vegades, no recordareu totes les

vegades en les quals heu viscut aquesta experiència. El més probable és que, de la

major part de vegades en què vau ser a un restaurant, no conserveu cap record

concret. Per què? La raó fonamen tal d'aquesta absència de record de moltes

experiències és que no hi va passar res que sortís del normal. És a dir, van ser

experiències estàndard que es van ajustar molt bé al que normalment passa en una

situació bastant estereotipada. En tenir ja el coneixement estàndard, aquestes

situacions aporten molt poc coneixement útil i no val la pena de conservar-les.

Penseu ara en les vegades que heu anat a un restaurant que recordeu. Sens dubte és

factible que recordeu els episodis més recents. Tanmateix, al marge de les vegades

més recents, què fa que un episodi antic sigui conservat en la nostra memòria

episòdica? Fonamentalment, recordem aquells episodis en què va ocórrer una cosa

que va sortir de l'esquema estàndard de la situació. Per exemple, el dia que vam

menjar extraordinàriament bé, el dia en què el cambrer en ensopegar ens va tirar els

espaguetis sobre la camisa, o el dia que, sens dubte sense adonar-nos, ens vam

oblidar de pagar el compte.

Tornant a l'exemple de l'home primitiu: probablement aquest home no guardava un

record episòdic de totes les vegades que havia anat a agafar fruits al bosc i en les

quals no havia ocorregut res extraordinari. Tanmateix, sí que recordarà bé el dia de la

trobada amb els llops i és, precisament, aquest record fidel d'un episodi únic el que li

farà prevenir-se per a altres vegades.

L'esquema següent il·lustra, d'una manera molt simplificada, com els continguts de la

memòria semàntica ajuden a l'organització de la memòria episòdica. Podeu veure com

els records episòdics es relacionen amb esquemes semàntics a partir dels elements

en què aquests records episòdics es van apartar de l'experiència estàndard.

66

PSICOLOGIA


Semestre 5


Un àmbit particularment interessant d'investigació de la memòria episòdica és el que

es coneix com a memòriaautobiogràfica. La memòria autobiogràfica fa referència, com

el seu nom indica, al record dels esdeveniments de la vida.

5.5. La memòria semàntica

Els continguts i funcionament de la memòria semàntica es corresponen a grans trets

amb el que generalment relacionem amb el coneixement. Gran part de la memòria

semàntica seria de tipus declaratiu. La memòria semàntica inclouria els significats de

les paraules, els conceptes de les coses, les relacions que establim entre els

conceptes i el coneixement que tenim sobre les situacions més o menys

estereotipades de la vida.

Aquesta part de la memòria semàntica inclouria aquella informació que és formulable

verbalment i no és el record, en sentit estricte, d'objectes i experiències que hem

viscut en un lloc i un moment determinats. Per exemple, sé quina és la capital de

França, perquè serveix una ampolla, que és el que normalment passa en una situació

estereotipada com per exemple assistir a una classe o anar al cinema.

A més, ja hem dit anteriorment que els límits dels sistemes de l'MLT no estan del tot

ben definits, la memòria semàntica inclouria aspectes de la memòria no declarativa

que veurem en el proper apartat. Si us fixeu en l'esquema general, veureu que una

part de la memòria semàntica està inclosa en la memòria no declarativa. Per exemple,

diversos coneixements els adquirim i els fem servir sense tenir consciència d'això. de

vegades intuïm, més que sabem, que les coses han de ser d'una manera

determinada. El nostre sistema cognitiu aconsegueix captar certes relacions entre les

coses del món sense que nosaltres ens esforcem a aprendre-les i sense que siguem

capaços d'explicitar verbalment quines són aquestes relacions.

Per tant, la memòria semàntica inclouria també alguns coneixements que tenim, però

que no podem explicitar. En termes molt generals, hi ha diverses propietats que

caracteritzen la memòria semàntica, que són les següents:

67

PSICOLOGIA


Semestre 5


• La informació semàntica sol estar descontextualitzada, és a dir, no està lligada al lloc

i moment de la seva adquisició. Probablement no recordem on i quan vam aprendre

que París és la capital de França, o què és un martell i per a què serveix.

• Encara que es poden adquirir coneixements semàntics a partir d'una única

experiència d'aprenentatge, és més freqüent que calguin diverses experiències

d'aprenentatge per a adquirir coneixement semàntic.

• En relació amb l'anterior, afegir informació al nostre sistema de memòria semàntica

sol ser més lent i costós que en el cas de la memòria episòdica, encara que l'oblit

també és menys probable.

Les relacions que s'estableixen entre els sistemes de memòria episòdica i semàntica

són importants i les podem sintetitzar del manera següent:

• Evidentment, molts dels continguts de la nostra memòria semàntica s'han configurat

a partir d'experiències concretes. Per exemple, sabem que París és la capital de

França perquè ho hem sentit o llegit repetidament des de fa molt temps.

• No tots els continguts de la memòria semàntica s'originen a partir de l'abstracció del

que ocorre en els episodis concrets. La nostra memòria semàntica té la propietat

d'obtenir nous coneixements a partir dels que ja posseeix. És a dir, la nostra memòria

semàntica té capacitat inferencial. Imaginem-nos que ens pregunten de quina raça

han de ser majoritàriament els habitants de Khartum. Segurament, el nostre sistema

de memòria combinaria diversos coneixements emmagatzemats per obtenir una

hipòtesi plausible davant d'aquesta qüestió. Per exemple, tindríem en consideració

que Khartum és la capital del Sudan, que el Sudan és a l'Àfrica i que les persones que

viuen a l'Àfrica són majoritàriament de raça negra.

• Així com els continguts de la memòria semàntica es formen majoritàriament a partir

dels episodis concrets i individuals que hem viscut, a la inversa heu de tenir en

68

PSICOLOGIA


Semestre 5


compte que la memòria semàntica proporciona els coneixements necessaris que ens

permeten d'interpretar adequadament aquestes experiències i episodis concrets.

5.6. Variables o factors que incideixen en el funcionament de la memòria

La incidència dels factors que poden afavorir o empitjorar el funcionament de la

memòria ha provocat moltes investigacions, ja que el seu coneixement a més d'ajudar

a comprendre la memòria, ens proporciona les claus per a poder incidir en

l'optimització del seu funcionament.

Per entendre la incidència dels diferents factors que afecten el procés de memòria cal

tenir una concepció clara dels aspectes que entren en joc en referir-nos-hi. Per tant,

heu d'iniciar aquest nou apartat quan hàgiu llegit i comprès els apartats anteriors

d'aquest mòdul, és a dir, el concepte i funcionament de la memòria. Fonamentalment

convé que recordeu que en tot acte de memòria hi ha un interval temporal entre el

moment que alguna cosa va ocórrer i que va ser percebut (fase de codificació) i el

moment en què hem de recordar (fase de recuperació), i que l'èxit del procés de

memòria depèn del funcionament correcte de les seves tres fases (codificació,

retenció i recuperació). Recordar respon, doncs, al fet d'haver realitzat adequadament

aquestes tres fases.

Si tenim clar el funcionament i el concepte de memòria ens serà més fàcil entendre els

diferents factors. Així, si plantegem la memòria com un procés que implica fases,

estem suggerint que primer hi ha una fase i després una altra; aquest pas d'una fase a

una altra implica temps. En conseqüència, quan estudiem els diferents factors de la

memòria haurem que considerar factors o variables temporals. Però, a més, si

assenyalem la memòria com un procés, estem pressuposant un mecanisme que

processa i plantejant una visió funcional de la memòria; això ens porta a plantejar quin

tipus d'activitats o estratègies es fan servir per a processar, és a dir, de quina manera

es codifica i es recupera informació.

69

PSICOLOGIA


Semestre 5


D'altra banda, les concepcions actuals de la psicologia han incorporat les tendències

cognitives que han canviat la concepció de subjecte des d'una visió de subjecte

passiu, merament receptor d'estímuls i emissor de respostes simples i directes a

aquests estímuls, cap a la concepció de subjecte actiu, que selecciona, reinterpreta,

elabora, i emmagatzema la informació i a partir d'aquest processament d'informació,

respon, és a dir, actua. Aquesta nova concepció reinterpreta el concepte de memòria,

des d'un simple magatzem o arxiu de records a un procés molt més complex, on, sens

dubte, el subjecte, les seves característiques i les estratègies o activitats que

desenvolupa en el moment de rebre o recuperar la informació també tenen un paper

important en considerar el funcionament de la memòria.

Apareix així, un altre factor o variable important que cal tenir present: les

característiques del subjecte receptor. Però, a més, aquest subjecte, en el moment de

la recepció o recuperació de la informació, està immers en un context, tant intern com

extern, que també s'haurà de tenir en compte en parlar de factors que afecten el

procés de memòria. És clar, a més, que el subjecte ha d'incorporar informació i

aquesta informació tindrà diferents característiques, per la qual cosa haurem de fer

atenció a un altre factor: el tipus d'informació que cal emmagatzemar i recuperar.

I finalment, hem de tenir clar que les condicions de recuperació no sempre seran les

mateixes i que l'èxit del record també dependrà dels requisits o demandes que

s'exigeixin en el moment de recordar o recuperar.

En resum, el procés de memòria implica com a mínim:

a) el subjecte,

b) les activitats o estratègies utilitzades,

c) el context de recepció i recuperació,

d) les variables temporals,

e) el tipus d'informació que s'ha

d'emmagatzemar, i

f) les característiques de la prova de record.

70

PSICOLOGIA


Semestre 5


1) Tot plantejament que implica fases haurà de tenir en compte factors o variables

temporals. Estem parlant d'aspectes com el temps emprat en l'adquisició, la forma de

distribució del temps en l'adquisició, el temps transcorregut fins el moment de la

recuperació.

2) D'altra banda, d'acord amb tot el que diem, des d'un plantejament actual de la

memòria, apareix un altre factor o variable important que cal tenir present: les

característiques del subjecte receptor. Aquí podem situar aspectes com la capacitat,

habilitats, coneixements previs, actituds, etc.

3) Però, a més, aquest subjecte, en el moment de la recepció o recuperació de la

informació, està immers en un context, tant intern com extern, per la qual cosa hem de

parlar de factors contextuals o de context. Ens estem referint a les circumstàncies en

les quals es dóna l'entrada o sortida de la informació, que englobarien tots aquells

factors relatius al context, tant intern com extern.

4) A més de les característiques del subjecte i del context en què es troba immers,

s'ha d'afegir un altre grup de factors que són els relacionats amb les activitats o

estratègies que el subjecte fa servir per a optimitzar la seva memòria (nivell d'atenció,

repetició, elaboració, associació, comprensió, etc.).

5) També s'ha de tenir en compte que el subjecte ha d'incorporar informació i aquesta

informació tindrà diferents característiques, per la qual cosa haurem, a més, de

prestar atenció a un altre factor: el tipus d'informació que s'emmagatzema i recupera

(estructura física, grau de dificultat, modalitat:visual, auditiva, etc.).

6) Finalment, també hem de considerar que la recuperació de la informació dependrà

del tipus de tasca que se'ns exigeixi per recuperar aquesta informació (record,

reconeixement, reaprenentatge, etc.).

71

Apunts Bloc 1 Psicologia

Documents

Transcript of Apunts Bloc 1 Psicologia