Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

ANTOLOGIA DE LA POESIA CATALANA

ÍNDEX:

o Presoner (Jordi de Sant Jordi)

o La balada de la Garsa i l’esmerla (Joan Roís de Corella)

o Elogi dels diners (Anselm Tormeda)

o A una hermosa dama (Francesc Vicent)

o Oda a Espanya (Joan Maragall)

o Vora la mar

o L’Elionor

o Cançoneta Incerta

o Oda a Guynemer (Jopep Maria Junoy)

o Els amants (Vicent Andrés Estellés)

o Tot l’enyor de demà (Joan Salvat Papasseit)

o Aigua marina (Josep Mª de Segarra)

o La ciutat llunyana (Màrius Torres)

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

Presoner. Jordi de Sant Jordi

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço qui em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d'u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç d'una espenta

en acunçar nostre deslliurament .

Deserts d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada...lloc i en

estranya contrada…

Els versos són de 4 + 6, amb cesura a la quarta síl·laba. Els versos imparells tenen rima masculina i acaben amb paraula aguda i els versos parells tenen rima femenina i acaben en paraula plana. La rima és d'art major.

Jordi de Sant Jordi era un poeta important en el moment de transició entre el s. XIV i el XV, seguia l'estructura de la lírica trobadoresca però en el cas d'aquest poema, l'autor ens explica l'experiència de l `empresonament , les circumstàncies que pateix el poeta d'angoixa, la prohibició de poder estar amb els seus amics i del seu rei, tristesa, etc. Tot això perquè el cap militar Francesco Sforza demana molt a canvi del seu alliberament.

En la primera estrofa ja ens mostra la solitud en la que es troba i els seus pensaments.

En aquest poema cal destacar alguns versos característics de l'edat mitjana:

Al tercer vers de la segona estrofa trobem una personificació “la Fortuna” que representa un personatge al·legòric, per això està escrit en majúscula. En els tres últims versos cal remarcar les característiques de que l'autor estava a la cavalleria, a part de ser trobador, i que s'ho pren amb ànim el ser presoner per a servir al senyor.

Finalment en la tornada deixa clar al rei els que estan empresonats i remarca les virtuts d'un senyor.

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

Balada de la garsa i l’esmerla. Joan Roís de Corella.

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, penatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il·lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: "Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir

que ja no us plau que io per vós haja a morir. Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir, si no girau los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que io per vós haja a morir".

Joan Rois de Corella és el màxim representant humanista.

- Tema: la mort per amor.

- Dues parts: introducció descriptiva (v. 1-10) i la balada pròpiament dita (v. 11-25).

- Cobla introductòria l'ocell que canta a l'arribada de la primavera i busca la seva parella el jo poètic que canta a la dama. Colorisme, efectes pictòrics.

- El jo poètic se situa en una posició de narrador impersonal. La balada trista que entonen la garsa i la merla reflex de l'estat d'ànim del poeta.

- S'ometen els altres elements característics del locus amoenus (jardí, arbres...).

La balada pròpiament dita (v. 11-25) versos octosíl·labs i tetrasíl·labs de rima masculina, es caracteritza per un esquema de sol·logisme, amb peça condicional si no com a fórmula vertebradora.

L'amant tímid no gosa manifestar l'amor a la dama i morirà si aquesta no el mira.

Mort com a prova contundent del seu amor, que també provocarà dolor en el cor de la dama. Ella serà responsable i plorarà manifestant així la seva benevolença.

Per la qual cosa, és millor que ella el miri, així no passarà res de tot això.

Encavallaments, metàfores (garsa-dama), personificacions, hipèrboles…

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

Elogi dels diners. Ansel Turmeda

Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat, savi fan tornar l'home orat, pus que d'ells haja. Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal e fan-lo sant celestial segons que n'usa Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors, e fan cantar preïcadors Beati quorum. Diners alegren los infants e fan cantar los capellans e los frares carmelitans a les grans festes Diners magres fan tornar gords e tornen ledesmes los bords

si diràs "jas" a hòmens sords tantost se giren. Diners tornen los malalts sans, moros, jueus e cristians leixant a Déu e tots los sants diners adoren. Diners fan vui al món lo joc e fan honor a molt badoc, a qui diu "no" fan-li dir "oc", vejats miracle! Diners, doncs, vulles aplegar, si·ls pots haver no·ls leixs anar; si molts n'hauràs poràs tornar Papa de Roma. Si vols haver bé e no dan per advocat té Sent "Jo-ha'n". Totes coses per ell se fan en esta vida.

Hi ha rimes fàcils i consells morals. Explica la influència dels diners en la nostra vida. Com pot ser que els diners facin canviar d’opinió a les persones... En aquest poema es remarca el poder absolut dels diners en tot moment. La capacitat del diners per aconseguir qualsevol proposta i per transformar a tot aquell que els posseeixi, superant tots els obstacles possibles. L'autor utilitza la ironia en tot el poema. Al llarg de tots els versos, ens va proporcionant informació de la seva finalitat, l'objectiu del que ell verdaderament vol expressar. Si l'he interpretat correctament, si més no intenta expressar totalment el contrari del que ell exposa, es a dir que els diners no haurien de tindre tal poder sobre el món.

TEMA: Com influeixen els diners en la nostre vida. Consta de 9 estrofes de 4 versos, de 8 síl.labes i 4 síl.labes. Els tres primers versos de cada estrofa tenen rima consonant, el quart, és de rima lliure, a-a-a-b. És un poema d'art menor.

Antítesis: gairebé tot el poema és una contradicció, però és més destacat a a segona estrofa.

Anàfores: Totes les estrofes, tret de la darrera, ténen una anàfora, per ressaltar el tema del poema.

Polisíndeton: a la tercera estrofa.

Enumeracions: estrofa 1,3, 6.

Hipèrbatons: Primer vers, estrofa 5 primer vers, sisena estrofa.

Polisíndetons: tercera estrofa.

Personificació: versos 1,2,3,5,6,7, 9, 10.

Hipèrboles: Al vers 19, 21, últims versos

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

A una hermosa dama. Francesc Vicent.

Ab una pinta de marfil polia Sos cabells de finíssima atzabeja, A qui los d’or més fi tenen enveja, En un terrat la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria Del coll, que ab son contrari més campeja, I com la mà com lo marfil blanqueja, Pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien

Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós d’alguna gran desgràcia,

De pendre’ls tregües ganes me venien.

L’autor ens parla d’una dama molt formosa de la que està bojament enamorat. L’autor l’observa des de lluny amb l’anhel de que ella també l’estimi. La dama Flora té els cabells negres com l’atzabeja, i s’està pentinant sensualment amb una pinta blanca de marfil, que contrasta amb el fosc color del seu cabell. Primer paràgraf – Situació de la dama i primera descripció - l’autor explica com és la pinta amb la que es pentina, com són els cabells de la noia, i diu que està en un terrat. Segon paràgraf – Descripció física – L’autor, a la vegada que contrasta els colors blanc i negre, ens està descrivint com són els cabells i la pell de la dona. Tercer paràgraf – Com l’autor l’observa – S’explica com l’autor observa el combat des de la distància. Quart paràgraf – Com n’està d’enamorat l’autor – Parla dels sentiments del poeta: l’amor que sent i la por que té a que acabi el combat de contrastos i la perdi. “Ab una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja” – En aquests dos primers versos veiem que ens parla d’algú que s’està pentinant els cabells foscos com l’atzabeja, que és lignit (un mineral) d’un color negre molt intens, amb una pinta de marfil, és a dir que és molt blanca. Podem veure clarament els contrastos que utilitzava l’autor. Pel que fa a figures retòriques, hi ha un hipèrbaton en cadascun dels dos versos, ja que normalment diríem “Polia els seus cabells amb una pinta de marfil” i la clara antítesi arrelada al contrast que ens presenta entre el blanc del marfil i el negre de l’atzabeja.

“A qui los de or més fi tenen enveja,” - Amb l’or es refereix al cabell de noies rosses (concretament al de les noies més rosses, perquè parla de “l’or més fi”), que són suposadament les més boniques i desitjades. I aquestes, envegen els cabells negres de la bella dama. Identifica els cabells molt rossos com a “cabells d’or”, és a dir que hi ha una metàfora amb un element real i un d’irreal.

“en una terrat, la bella Flora, un dia;” - Ens situa l’acció en un terrat i ens diu el nom de la dama. També altera l’ordre comú de l’oració, que separaria més clarament el subjecte i el predicat, quedant així: “La bella flora, un dia en una terrat un dia”.

“Entre ells la pura neu se descobria del coll que, ab son contrari, més campeja” – El poeta segueix referint-se als cabells de la bella dama i torna a introduir-nos una dualitat de l’estil blanc-negre, dient que entre els seus cabells (que ja sabem que són negres), es veu la seva pell, (la cara i el voltant del coll) i la compara una altra vegada amb un blanc intens, però aquesta vegada és la neu. I finalment, parlar de que el coll “campeja”, utilitzant així una metàfora que es refereix la lluita de contrastos a la que el color tan blanc de la pell i la foscor dels cabells s’enfronten.

“I, com la mà com el marfil blanqueja, Pinta i mà de una peça pareixia” – El color blanc que ens ha intentat mostrar amb el marfil de la pinta i la pura neu representada en el coll s’afegeix al blanc de la seva mà. Ara, uneix la clara tonalitat de tots aquests elements partíceps de la lluita per magnificar-ne la seva intensitat (exagerant-ne el color), amb l’ús d’una hipèrbole. Compara la mà amb el marfil blanc utilitzant nexes gramatical que es repeteixen.

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2. “Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien,” – Al mateix moment que està veient com es pentina, el poeta encisat s'enamora de la dona i no pot parar de mirar-la. Admira la bellesa dels contrastos ja comentats i els descriu com si tinguessin un estil molt peculiar i remarcable, un dels trets més característics de l’estètica barroca. Un combat no es pot notar per el sentit del gust, per tant anomenar-lo així és fer una sinestèsia, o sigui associar aquesta impressió a un sentit que no li pertoca.

“Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós de alguna gran desgràcia” – L’autor, enamorat bojament de la dama i amb el cor alterat té por de que li passi alguna cosa, que seria interpretable com a que té por de patir un atac de cor, un infart o alguna altra desgràcia que interrompis l’escena de la que tan dolçament gaudia. També podríem pensar que es refereix a la desgràcia que el podria portar combatre per tenir-la a ella.

“De pendre’ls tregües ganes me venien” - El que vol l’autor és posar pau a l’esmentada batalla (“pendre’ls tregües” vol dir posar pau) per poder estar amb la noia, tot i que potser llavors començaria una altra lluita que consistiria en, com ja hem dit, obtenir-ne el seu amor.

Els dos primers paràgrafs del poema tenen quatre versos, i els dos següents en tenen tres, per tant estem davant d’un sonet. Tots els versos són decasíl·labs, però amb una rima variant. Paral·lelisme: al veure com s’està pentinant i desitja estar allà amb ella. Antitesi: tot el poema comparant el blanc de la seva pell amb el cabell

Vora la mar. Jacint Verdaguer Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes que m’ha aterrat lo vent, amb ses torres i cúpules altives d’evori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons, petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren en un matí de maig, illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor, com rufagada que s’endú amb l’essència l’esmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se’n van; si no tinc res, les ones que ara vénen dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons; ¿per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels, ¿quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels?

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2. El poema s’inicia en el punt del crepuscle d’un dia, i s’organitza amb un joc de focalitzacions entre grans espais vitals i els detalls de primer pla. Sobtadament, al vers 13 el poema canvia de temps i apareix el passat, i durant tot el poema és veu un to elegíac, amb la pèrdua de somnis i records. Com al poema de J.M de Sagarra, passa de d’una part exterior a una interior, de la grandària (el món referencial) a la petitesa (el concepte). Al poema Verdaguer presenta una gran descripció del paisatge (sobretot marí) i de la natura. També hi podem observar una utilització d’onomatopeies (“ai!) i moltes preguntes retòriques (“¿per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons?”), que ens porten a veure una de les seves principals característiques: l’enyorança. Estructura del poema consta de: 10 estrofes de 4 versos decasíl·labs i hexasíl·labs, am rima consonant encadenada i d’art major els senars i menor el parells. Moltes metàfores: sol-llàntia, miracles de les estrelles-mar, platja del mar dels estels-mort, escriure els versos en l’arena-fugacitat de la vida. Compara la vida amb les onades del mar, tot el poema és una descripció, amb focalitzacions entre el paisatge extern i la vida.

Oda a Espanya. (Joan Maragall) Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran: vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla.

On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya, – retorna en tu, arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plo’ et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2. El tema principal del poema es la guerra que en aquells moments i tenia Espanya amb Cuba per la seva independència. En el primer vers parla d’un home qualsevol que li parla a Espanya en la llengua catalana, una llengua que poca gent i parla. En el segon vers diu que hi a massa gent que mor per la seva pàtria i el autor se pregunta perquè derramar tant de sang inútil. Diu que molta gent se’n va en vaixell cap a la guerra, somrient al seu atzar, que sol ser la mort. Però en l’altre vers l’autor es pregunta on estan els vaixells amb els nois que s’havien anat, i que hi ha moltes mares que ploren a causa d’això. I per acabar parla d’una Espanya que esta en perill que es te que salvar i que esta molt sola, això es refereix a com es sent la gent d’Espanya, i l’autor acaba el poema dient que Espanya se’n va. En aquesta poesia trobem diferents mètodes retòrics. Com interrogació retòrica, en el vers sisè, quan fa las preguntes: ‘On son els vaixells? On son els fills?’ També tot el últim vers fa preguntes que no esperen que siguin contestades. Un altre mètode retòric es la el·lipsis. En el primer vers l’autor parla del català però en ningú moment es menciona como tal en el vers. També la metàfora, en el vers tercer, quan diu: ‘dins de les venes- vida es la sang’. O en el vers penúltim quan diu: ‘aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols’. Es refereix als nois espanyols que lluiten per Espanya, a la guerra de Cuba. I en el vers cinquè quan diu: ‘i tu cantaves vora del mar com una folla’. Parla d’Espanya , en nombre de la gent morta en la guerra. I per últim una personificació, en el últim vers ‘atronadora’, que es podria dir com potent, fort. Aquest poema es decasíl·lab (de sis), dividit en vuit versos.

Personificacions quan diu: aixeca el front, sents…

Cançoneta incerta. Josep Carner.

Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau color de cel, diu: -Vine, vine-. Però: -No passis!- diu un vel de teranyina. ¿Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d'enamorat, colgat de mata?

¿És un recer per a adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? ¿Qui sap si trist o somrient acull son hoste? ¿Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? ¿Qui sabrà mai aquest matí a què em convida? I és camí incert cada camí, n'és cada vida.

El poema parla de cap a on ens portarà la vida, que mai sabrem quin camí hem d’escollir fins que haguem triat un. Trobem una gran metáfora en tot el poema i preguntes retoriques que formen pararel·lismes.

3 estrofes de 8 versos. Versos de 7 i 4 síl·labes. 7a/ 4b/ 7a/ 4b/ 7a/ 4b/ 7a/ 4b

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

L’Elionor. Miquel Martí i Pol.

L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". La gent se l'estimava, l'Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'Elionor no hauria pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: "sí, senyor", i "bones tardes"

El tema del poema és la història d’una dona que comença a treballar als catorze anys. No te estrofes ni rima i sense nombre fixa de síl·labes. Trobem 3 parts: entra a treballar a la fàbrica (1-11), està trista i li donen una possible solució (12-22), la resolució del poema (23-31). Una consumació del que s’espera de les dones. Observem una repetició cíclica de les coses, de les injustícies socials. S’utilitzen paral·lelismes i encavallaments. L’Elionor té pena, dolor de no poder revelar-se contra el que la societat imposa.

Oda a Guynemer. Josep Maria Junoy.

Aquest poema és un caligrama, una elegia a Guymener. El poeta elogia a un jove aviador francès que va morir a la Primera Guerra Mundial. Canta i elogia l’heroisme d’aquest jove, destacant la seva valentia. Possible avió que surt des d’un punt però que s’acaba perdent en l’ immensitat del cel.

Tot l’enyor de demà. Joan Salvat Papasseit. Joan Salvat Papasseit, en aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que a de sofrir l´ agonia de la seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en petits detalls i en el poema fa una valoració de tot això que només pot contemplar (per que la seva malaltia no el deixa fer vida normal). Papasseit manifesta la seva filosofia contingudament i emotivament, també ens fa veure tot el que enyora com es reflecteix en el títol (Tot l’enyor de dema), per a Salvat Papasseit la mort no es dolenta (pensament occidental unit amb el pensament oriental) i també creu que sempre hi ha vida, que la vida es eterna (creu en una roda de reencarnació, com un cicló que mai acaba). Papasseit observa les tanques amb flors, les places lluentes de claror del sol, la lluna, la noia que porta la llet i la seva rialla fresca, el vailet que vol vendre el diari, el tramvia, el carter, l’aeroplà, les dones del barri matineres,direcció al mercat, el veïnat sencer, els carreters dormits, la vida del carrer. El vailet que vol vendre els diaris representa la joventut i la vitalitat, la claror i les flors el color de la vida. La noia que porta la llet la bellesa, la sensualitat i la delicadesa, tot es una selecció o conjunt de escenes nítides, sustantibitzades i pures plenes de color, com si el mateix autor les hagués pintat. Tema: La malaltia de l’autor ocupa el primer pla, la seva actitud es optimista i amb delit la vida, no deixa el seu sentimentalisme ni la seva sensibilitat. Recursos expressius: El poema esta dotat de un ritme intens unit com un panorama continu una roda de la vida i la mort. L’expressió bondadosa es converteix en un recurs que fa que el llenguatge no tingui masses artificis, s’utilitzen diminutius per les coses boniques. Els adjectius son escassos però els pocs que hi ha donen color a les escenes. Observem connotacions de passió i amor per la vida. Tres parts, (1-5) present, (6-56) el que s’imagina que pot ser el futur, (57-66) conclusió. Antítesi entre la vida i la mort.

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

Els amants. Vicent Andrés Estellés.

"No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

El poema parla de com l’amor perdura al llarg del temps. El poema és un record a partir d’una imatge, quan la dona està estenent la roba s’acorda de com era el seu amor abans, però que ara també li agrada. Descriu el seu amor d¡una manera hiperbòlica. 24 versos alexandrins sense rima. Entenien l’amor com un huracà. Li demanen perdó a Petrarca, ja que ell defenia l’amor pur, idealitzat culte... Amb un punt d’erotisme.

Tot l’enyor de demà. Joan Salvat Papasseit. Joan Salvat Papasseit, en aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que a de sofrir l´ agonia de la seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en petits detalls i en el poema fa una valoració de tot això que només pot contemplar (per que la seva malaltia no el deixa fer vida normal). Papasseit manifesta la seva filosofia contingudament i emotivament, també ens fa veure tot el que enyora com es reflecteix en el títol (Tot l’enyor de dema), per a Salvat Papasseit la mort no es dolenta (pensament occidental unit amb el pensament oriental) i també creu que sempre hi ha vida, que la vida es eterna (creu en una roda de reencarnació, com un cicló que mai acaba). Papasseit observa les tanques amb flors, les places lluentes de claror del sol, la lluna, la noia que porta la llet i la seva rialla fresca, el vailet que vol vendre el diari, el tramvia, el carter, l’aeroplà, les dones del barri matineres,direcció al mercat, el veïnat sencer, els carreters dormits, la vida del carrer. El vailet que vol vendre els diaris representa la joventut i la vitalitat, la claror i les flors el color de la vida. La noia que porta la llet la bellesa, la sensualitat i la delicadesa, tot es una selecció o conjunt de escenes nítides, sustantibitzades i pures plenes de color, com si el mateix autor les hagués pintat. Tema: La malaltia de l’autor ocupa el primer pla, la seva actitud es optimista i amb delit la vida, no deixa el seu sentimentalisme ni la seva sensibilitat. Recursos expressius: El poema esta dotat de un ritme intens unit com un panorama continu una roda de la vida i la mort. L’expressió bondadosa es converteix en un recurs que fa que el llenguatge no tingui masses artificis, s’utilitzen diminutius per les coses boniques. Els adjectius son escassos però els pocs que hi ha donen color a les escenes. Observem connotacions de passió i amor per la vida. 3 parts, (1-5) present, (6-56) el que s’imagina que pot ser el futur, (57-66) conclusió. Antítesi entre la vida i la mort.

Ainoa Vázquez Mariano

Català 2.

Aigua marina. Josep Mª de Segarra. Voldria, ni molt ni poc: ésser lliure com una ala, i no mudar-me del lloc platejat d’aquesta cala; i encendre el foc del pensament que vibra, i llegir només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic. I no saber on anirem, quan la mort ens cridi al tàlem: creure en la fusta del rem, i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem, oberts de cor i de parpelles, i amb tots els cinc sentits; sense la por de jeure avergonyits quan surtin les estrelles. Comprendre indistintament rosa i espina; i estimar aquest moment, i aquesta mica de vent, i el teu amor, transparent com una aigua-marina.

Tema: amor per l’amor. Futur i llibertat, poder viure amb plenitud cada moment de felicitat. Tema principal és el futur, les pors que aquest comporta, el poder tenir llibertat.

Métrica: versos heptasílabs encara que algun desentona, és a dir que és un vers lliure.

Rima: consonant

La ciutat llunyana. Màrius Torres.

Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Sonet, 6+6. Metàfores: versos 1, 3. Ciutat que s’enfonsa -> ciutat vençuda. Personificació: vers 13. Tot el poema és una personificació, la ciutat que s’enfonsa, etc. Encavallament: vers 11-12. Vers 8 amb 1: antítesi. Títol: metàfora. Ciutat ideal, llunyana. Catalunya dels catalans,conceptes i idees abstractes,: futur més ple i lliure, ideal. To desesperançat, només queda esperar un canvi.

comparació

polisíndeton

Polisíndeton,

anàfora

metàfora

antítesi

metàfora

comparació

Present