Alumnàtica abril 2009

L’ALUMNÀTICAPVP 3 eurosIES ALEXANDRE DE RIQUER

ANY 22- núm. 42- Calaf, abril del 2009

En aquest número hi podeu trobar:Treball de recerca: República i Revolució a Sesgueioles

Finalitza el Comenius sobre les minesL’escriptor Xulio Ricardo Trigo visita l’Institut

Dones rentant a Sesgueioles (1924)

L’alumnàtica Miscel·lània

NOTÍCIES BREUS

2

CRÈDITSPublicitat:Tània MontalbanRuth RibasJudit SolerAlèxia Vila

Maquetació i muntatge:Jaume Farrés

CoordinacióJosep Mª Solà

Portada:Dones rentant a Sesgueioles (1924) Fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya.

Imprimeix:Gràfiques Oller

Col·laboracions:Mercè GomàAssumpta DomingoGemma BasRosa GuillamonMiquel Àngel CamposJaume FarrésManel NavarroAMPA de l’IESSalvador OlivaAntònia AbellóAraceli LópezVanessa Mases

L'IES, DE NOU AMB LA MARATÓ DE Tv3

Les xerrades preparatòries que organitza la Marató de TV3 van ser el dijous 11 de desembre del 2008 a la Biblioteca. Enguany van ser dedicades a les malalties mentals greus (depressió, angoixa, esquizofrènia, TDAH i TLP). Sens dubte, va ser una bona ocasió per sensibilitzar-se davant d'aquestes malalties.

ENHORABONA PEL QUART R.I.S.C.

El dissabte 28 de febrer, coincidint amb el Carnestoltes calafí, sortí al carrer el quart número de la Revista Independent Satírica de Calaf (RISC). Des d'aquí felicitem els amics organitzadors de la Revista, inclosa la notícia que varen dedicar a l'Institut. Endavant i que no pari!

JORNADA DE PORTES OBERTES

El dissabte 28 de març, de 10 a 12 del matí, tingué lloc la Jornada de Portes Obertes de l'IES Alexandre de Riquer de Calaf (també ho fou per a la Biblioteca de Calaf on tingué lloc, a les 11, una xerrada informativa per a tothom). Sempre acompanyats per professors de l'institut, alumnes de 1r d'ESO i membres de l'AMPA de l'IES, el futurs alumnes i nous pares varen poder conèixer totes les instal·lacions amb què compta l'institut, els itineraris dels estudis que s'hi ofereixen així com una bona mostra de les activitats, treballs, celebracions i sortides que s'hi desenvolupen durant l'any.

L'ESCRIPTOR XÚLIO RICARDO TRIGO VISITA L'INSTITUT

Els alumnes de 4rt d’ESO llegiran la novel·la La passió d’Alexandra de Xulio Ricardo Trigo. El passat 4 de març vam comptar amb la visita de l’escriptor que va explicar què era per ell l’ofici d’escriptor i quines són les motivacions que el mouen a escriure.

Aprofitant la lectura del llibre i la visita de l’escriptor es va plantejar de fer una activitat de bookcrossing dins de l’institut que realitzaran el alumnes de 4rt d’ESO, ja que la novel·la toca aquesta afició per alliberar llibres en llocs concrets i seguir-los la pista. Cal assenyalar la col·laboració del propi escriptor i de l’editorial Barcanova en aquesta iniciativa..

L’alumnàtica3Editorial

ALLÒ QUE EL VENT S’ENDUGUÉ

Com ja és sabut, a finals de gener una forta ventada es va emportar una part important de la teulada de l'Institut. Calaf no va ser l'única població de Catalunya afectada, ja que les destrosses materials van ser generalitzades. En algunes poblacions es van patir fins i tot pèrdues personals, com a Sant Boi, fet que lamentem profundament. Si ens fixem en la comarca de l'Anoia, també va haver-hi altres instituts afectats greument per la ventada, com el de Santa Margarida de Montbui.Centrant-nos en el nostre cas concret, hem de dir que els desperfectes van ser molt importants, pràcticament la meitat de la coberta metàl·lica de la teulada de l'Institut va saltar pels aires i va caure al carrer i a les cases veïnes, provocant danys no sols al nostre edifici, sinó també en el edificis veïns. Encara vam tenir sort que els fets passessin un dissabte i el centre estava tancat, i no hi havia gaire moviment pels voltants. Les persones que van poder veure els efectes el mateix dissabte o a primeres hores del diumenge van poder comprovar in situ l'espectacularitat de les destrosses i la seva perillositat. Una vegada passats els fets, sí que podem dir que no era previsible, ja que es van donar una sèrie de circumstàncies que eren molt difícil de preveure. Sobre la reparació dels danys, sí que podem informar que a hores d'ara s'han acabat totes les obres i hem tornat a la normalitat. S'ha reparat la teulada i altres danys menors, com persianes i vidres. També ens consta que als edificis veïns també s'ha reparat la pràctica totalitat dels danys provocats per la ventada i per l'aixecament de la nostra teulada. Hem de reconèixer que hem hagut de patir durant una mica més d'un mes una sèrie d'inconvenients per les obres dutes a terme: soroll a les classes, zones inhabilitades al pati i al carrer, però el més important és que ho hem superat satisfactòriament. Volem també aprofitar-ho per tranquil·litzar les famílies i els alumnes, informant-los que la reparació duta a terme ha tingut en compte els fets ocorreguts; podem afirmar que, no sols s'ha reparat allò que el vent s'endugué, sinó que s'ha treballat per la millora de les instal·lacions de cara al futur. No s'han limitat a recol·locar la teulada, sinó que s'ha optat per un reforçament, tant de la part nova com de la part que no va ser afectada pel vent. Per acabar volíem aprofitar aquest espai per agrair la col·laboració i la comprensió d'una gran part de la població calafina. En primer lloc volem agrair a tot l'Ajuntament de Calaf la seva ràpida intervenció i col·laboració, sense la qual no s'hagués anat tan ràpid a solucionar els problemes. Volem agrair personalment a l'alcaldessa, la senyora Maria Antònia Trullàs (que, a més, es va presentar davant de l'Institut poc després de produir-se els fets per comprovar els danys i oferir la seva ajuda), les gestions que va dur a terme perquè es retiressin al més aviat possible les plaques metàl·liques que penjaven perillosament del nostre sostre i dels edificis veïns. Amb ella també van acudir-hi altres regidors, com la Judit Viladrich i el senyor Guix, i sabem que van treballar intensament per evitar més riscos derivats de les destrosses.

Seguidament, volem agrair a la Constructora de Calaf, tant als seus directius com als seus treballadors, la seva col·laboració immediata i el fet que posessin a la nostra disposició els seus efectius i la seva maquinària el mateix diumenge, a fi de netejar el carrer de les plaques i els objectes que podien haver produït noves desgràcies. Volem recordar-nos, també, d'agrair la feina duta a terme per la brigada de neteja de l'Ajuntament de Calaf, que va col·laborar activament en el desenrunament dels desperfectes. No ens podem oblidar tampoc de la paciència i comprensió dels nostres veïns, que de cop i volta van veure com una teulada metàl·lica se'ls venia a sobre i els provocava danys considerables a casa seva. Gràcies per haver suportat estoicament aquesta desgràcia i volem aprofitar per demanar-vos disculpes per les molèsties causades. Esperem que hàgiu pogut tornar tots a la normalitat i s'hagin pogut reparar els desperfectes provocats per la ventada. Finalment volem agrair a les famílies dels nostres alumnes la seva comprensió per les decisions que es van haver de prendre per la seguretat dels seus fills: l'Institut va haver de restar tancat dos dies fins que els pèrits ens van assegurar que no hi havia cap perill per reemprendre les classes amb normalitat. També volem agrair als alumnes i als professors/es la seva comprensió i la seva paciència per suportar les molèsties derivades de les obres, sobretot aquells que tenen les seves aules al tercer pis. Com podeu comprovar són moltes les persones a les quals havíem de donar les gràcies: si ens hem deixat algú, disculpeu-nos l'oblit. Hem de treure la part positiva de la desgràcia i nosaltres ens quedem amb la col·laboració que hem rebut per part de tantes i tantes persones de les quals ens sentim orgullosos. Moltes gràcies per tot.

La direcció de l'IES Alexandre de Riquer

4L’alumnàtica St. Jordi’08

PREMIS SANT JORDI 2008 (2a part)

28 de marzo de 1939Hoy ha sido un día muy trágico para mí. Esta mañana me he despertado muy temprano porque he oído muchos ruidos y tiroteos. Hacía más de un año que no podía dormir, al levantarme encontraba toda aquella gente, que vestían de militares con ropa verde, con sombreros y metralletas. En el suelo había muchísimos muertos, entre ellos mi mejor amigo. No he podido creerme lo que estaba viendo, era el cuerpo de mi mejor amigo sangrando. He ido inmediatamente hacia él, pero ya era demasiado tarde, una bala le había atravesado el pecho y había muerto al instante, sin poder hacer nada he empezado a correr porque había un militar que me apuntaba con la metralleta. Era difícil sobrevivir en una ciudad como aquella llena de militares por todos los sitios. He salido de la ciudad dirección al bosque donde mis amigos y yo tenemos una cueva. He entrado, hacía mucho frío y no había nadie. He rastreado toda la cueva para asegurarme de que no había militares, ni rastro de ellos. Allí estaría a salvo, he creído que era el mejor sitio en el que podía pasar la noche. Ahora son las doce de la noche, no he comido nada, solamente pienso en mi familia y en mis amigos. Espero que no les pase nada malo.

29 de marzo de 1939Esta mañana me he levantado con dolor de huesos, he pasado toda la noche durmiendo en el suelo, encima de grandes y duras rocas. Mi pensamiento me guiaba a ir a la ciudad y ver a mi familia. Ellos no sabían dónde estaba, quizás pensaban que estaba muerta. He empezado a caminar pero un ruido me ha impedido seguir, era un ruido espantoso y provenía del exterior. He decidido no salir de allí y estar el resto del día bajo las cavidades de la cueva. No todo ha sido tan fácil, al mediodía se ha complicado: no tenía comida, desde fuera me estaban vigilando y no podía salir a buscar nada. Mi estómago ha empezado a ronronear, la boca se me hacía agua y no tenía fuerzas ni para levantarme. He dormido durante una media hora, porque no he podido dormir más. Por la tarde, me he asomado a la boca de la cueva para ver que pasaba en el exterior y no he visto a nadie. He creído que todo había terminado y he salido a dar una vuelta por el bosque. He llenado mi cantimplora de

agua y he recogido unos frutos que he encontrado. No han durado ni 5 minutos, los he devorado. Estaban tan buenos… Finalmente, he vuelto a la cueva, esta vez no estaba vacía, había uno de mis amigos. Traía novedades de la ciudad, no eran buenas; uno de mis familiares había sido tiroteado y ahora estaba en casa, pero muy grave. Mañana tendré que ir a verlo, pero no sé si podré, creo que los militares me lo impedirán. Buenas noches diario.

30 de marzo de 1939Estoy muy preocupada, no sé nada de mi familia. Esta mañana me he levantado muy temprano, casi no he podido dormir. Quizás ha sido aquel ruido, mi nerviosismo, o el lugar donde he intentado dormir. Creo que estoy pasando los peores días de mi vida, todo es muy difícil y estoy muy triste. Mi amigo ha intentado animarme, pero creo que en estas situaciones no me apetece hablar con nadie. No he comido nada en todo el día, solamente media manzana porque la otra media se la ha comido mi amigo. Queríamos salir en busca de comida y a mí me hubiese gustado ir a ver a mi abuelo, pero la situación lo ha impedido. La peor pesadilla se ha hecho realidad; han descubierto nuestra cueva y nos han empezado a perseguir. He corrido más de 1 kilometro y por desgracia me he separado de mi amigo, que se ha ido rumbo a la ciudad. Yo no me he querido arriesgar, tenía mucho miedo y me he escondido entre unos matorrales. No es un lugar demasiado seguro, pero no he encontrado nada más. Al menos aquí tengo alguna cosa de comida; unas cuantas cerezas, manzanas y un poco de miel, pero creo que si tengo que estar aquí muchos días no sobreviviré. Ahora voy a dormir y mañana será otro día, espero que mejor que los tres pasados.31 de marzo de 1939 Deseaba que el día de hoy fuera mejor, y por una parte lo ha sido. ¿Cómo lo describiría? Ha sido un día agridulce, esa es la palabra. Me he levantado a las doce del mediodía, he dormido fenomenal y por fin, he podido descansar. El bosque estaba silencioso, parecía que no había ni rastro de militares y todos los pájaros cantaban. He inspeccionado todo el bosque, de arriba abajo, de izquierda a derecha, nada de militares, nada de metralletas, nada de pistolas. Así que lo mejor que he podido hacer es ir hacia la ciudad, a ver a mis amigos y a

DIARIOTània Montalbán (1r premi prosa 2n cicle)

L’alumnàtica5St. Jordi’08

podido hacer es ir hacia la ciudad, a ver a mis amigos y a mi familia. He llegado allí, por el suelo todavía había restos de cuerpos que habían sido fusilados, pero no había ni un militar. Eso era una muy buena noticia, significaba que se había acabado la guerra, se habían acabado los muertos. He ido corriendo hacia mi casa, pero al llegar la sangre se me ha helado, estaba toda quemada, deshabitada, abandonada, una casa desastrosa. He preguntado a toda la gente que he encontrado a ver si sabia donde estaba mi familia, nadie lo sabía. Me he puesto muy nerviosa, he empezado a correr por la ciudad hasta que he encontrado a mi madre. He suspirado y a la vez he sonreído de la alegría de poder estar con ellos otra vez. Entonces, han llegado las malas noticias. Me ha contado que mi abuelo había sufrido una hemorragia y había muerto. He empezado a llorar y finalmente, hemos preparado una cena en el bosque con mi familia. Les he contado todo mi sufrimiento y ellos me han contado lo ocurrido mientras yo no estaba. Han sido unos días difíciles pero ahora todo vuelve a la normalidad. Buenas noches diario.

Después de un tiempo,uno aprende la sutil diferenciaentre sostener una manoy encadenar un alma;y uno aprendeque el amor no significa acostarsey una compañía no significa seguridad.Y uno empieza a aprenderque los besos no son contratosy los regalos no son promesas;y uno empieza a aceptar sus derrotascon la cabeza alta y los ojos abiertos.Y uno aprende a construirtodos sus caminos en el hoy,

Y UNO APRENDERobinson Castelo (1r premi poesia Batxillerat)

porque el terreno del mañanaes demasiado inseguro para planes,y los futuros tienen una formade caerse en la mitad.Y después de un tiempo,uno aprende que, si es demasiado,hasta el calorcito del sol quema.Así que uno planta su propio jardíny decora su propia alma,en lugar de esperar que realmente pueda aguantar,que uno es realmente fuerte,que uno realmente vale,y uno aprende y aprende...Y con cada día uno aprende.


ELLA I JOJosep Feixas (1r premi prosa Batxillerat)

Jo, una espiga d'ordi, fruit d'una llavor sembrada sobre un camp de l'altiplà de Calaf: indret des d'on podia contemplar el seu campanar, unes meravelloses postes de sol i sentir els cants dels ocells sobre meu. Tot fa fàcil d'imaginar que en aquest paratge pugui sorgir i desenvolupar-se una història d'amor, és a dir, la meva, que ara us explicaré.Tot va començar un mes d'octubre de 1956 quan el meu amo, un pagès molt eixerit, em duia dins el seu cabàs per sembrar-me en un dels seus camps: jo tot just era una llavor. Dins el cabàs hi anàvem tots els meus amics i especialment la meva millor amiga. Recordo aquell moment amb molta emotivitat i nerviosisme ja que no sabia si podria tornar a veure els meus companys d'infantesa, després que aquelles mans rugoses de tant treballar i tallades pel fred, de l'amo pagès, m'agafessin i em llencessin al perillós món exterior per començar la meva vida d'independència tot just quan estàvem en el moment dels adéus. Segons més tard, ja era tot fosc.Allà, sota la terra humida, recordo aquell temps de solitud on pensava i desitjava el bé per als meus companys però també és on em vaig fer mentalment fort per afrontar els entrebancs que formen part de la vida, i agafar forces per seguir endavant.Tot just treia el cap per sobre terra, amb el primer raig de sol del dia, que els meus ulls no es creien el que veien: la humitat del matí formava diamants brillants sobre les fulles verdes de la meva millor amiga; pensava que no la tornaria a veure, ni a ella ni al seu preciós somriure. No van caldre paraules: les nostres cares ja ho deien tot i amb un senzill petó ens vam unir.Els dies i les nits passaven i el nostre amor cada dia era més gran fins al punt que ella i jo érem les dues espigues d'ordi més altes de tot el sembrat des d'on contemplàvem les postes de sol, amb aquell cel tan rogenc darrere el campanar de Calaf; i, a les tardes, amb la marinada, ens inclinàvem l'un sobre l'altre i tot el sembrat semblava un mar agitat. Però va arribar el dia que, sense adonar-nos-en, ja ens havíem fet grans amb un color cada cop més groguenc i Sant Joan, amb el començament de la sega, va arribar.El pagès va començar a segar el sembrat amb el volant quan ella i jo esguardàvem tristament el

nostre final, però de sobte el pagès va parar just al nostre davant i, delicadament, ens va agafar i portar a la barraca del costat del tros. Un cop allà no vam entendre res però gràcies a això estàvem vius i junts. A la barraca hi vam passar un llarg temps fins que un 23 d'abril de 1957 el pagès ens va agafar per dur-nos a la seva masia, on va collir les dues roses més precioses del seu roser i junt amb elles en va fer un bonic ram de dues espigues d'ordi i dues roses.Amb el bonic ram a les mans, el pagès va anar decidit a buscar la seva futura muller per demanar-li de casar-se i demostrar-li el seu immens amor.D'aquesta manera va passar i el pagès, hores d'ara, té una nombrosa família amb cinc fills; ella i jo compartim lloc enamoradament i eternament dins un quadre del menjador de la masia juntament amb les roses, ja que amb motiu de la felicitat de la futura muller, ell va ordenar que ens fessin un quadre per recordar el dia que es van prometre: un 23 d'abril de 1957.

L’alumnàtica7St. Jordi’08

UN VIAJE PARA RECORDARMeritxell Miramunt (1r premi prosa Batxillerat)

20 de junio de 2001: Mañana me voy a Nicaragua a pasar las vacaciones. Nicaragua es el país más grande de centro-América. Estaré allí durante 1 mes, en casa de una familia que no conoceré de nada y estoy muy nerviosa. Sé que la gente de aquel país es muy pobre, no tiene mucha comida, y tiene que trabajar muchísimas horas para poder sobrevivir.No será un viaje para divertirme y pasármelo bien, sino al contrario, este verano iré allí para aprender e informarme de las malas condiciones en las que vive la gente y la pobreza que les rodea constantemente.

22 de junio de 2001: Después de largas horas de viaje, por fin llegué al lugar deseado, a la ciudad de Managua (capital). Ahora acabo de ver a mi futura familia, la que tendré durante este mes… aunque no he hablado mucho con ella, a primera vista se la ve muy simpática y agradable.Es una familia con 2 hijos, una niña de 8 años llamada Bruna y un chaval llamado Nil de 12 años. Sus padres me han parecido muy buenas personas, ya que nada más llegar, me han dicho la famosa frase: Esperamos que te sientas como en casa, siempre que necesites algo nos lo dices. Cuando escuché esto, vi que me daban mucha confianza, así pues me tranquilicé, pensando que me podría llevar muy bien con todo el mundo.La familia que me había tocado no era una de las que vivía relativamente mal ya que disponía de comida, dinero, y un trabajo suficiente…Ahora acabo de deshacer las maletas y como estoy muy cansada prefiero ir a la cama, mañana ya será otro día para conocer más detalladamente aquella familia y visitar parte del país.

28 de junio de 2001: Ya llevo casi una semana aquí. Cada día voy aprendiendo cosas nuevas y visitando nuevos lugares.En estos 6 días he estado aquí en la ciudad de Managua (que es muy grande) y he hecho muchos amigos. Vive muchísima gente (ya que la natalidad es muy alta), y todo el mundo trabaja durante largas horas, desde un hombre de 60 años hasta un chico de 8, trabajan durante largas horas, (necesitan mucha mano de obra), realizando un mínimo descanso para comer, una comida escasa, por este motivo toda la gente está muy delgada. Todo aquello es horrible… me gustaría hacer algo para ayudarles, pero me han contado que aquello allí es normal y se necesita paciencia.

4 de julio de 2001: Mi familia me está cuidando muy bien, sin embargo hecho mucho en falta a mi gente.Bruna y Nil son unos chavales muy simpáticos y les he cogido mucho cariño, siempre me queda un rato para jugar con ellos y explicarles historias de mi país y de la gente que vive allí. También han acabado por ponerme un apodo, me llaman “la rubiecita” visto que allí hay muy poca gente con el pelo rubio y la piel tan blanca.En estos días he visitado uno de los puntos más altos de Managua (la Loma de Tiscapa) y he hecho un recorrido por las primeras civilizaciones que poblaron la Managua indígena en el Museo de las Huellas de Acahualinca. Por otra parte, hoy he ido a una mini escuela donde los niños que se lo pueden permitir aprenden a leer, a escribir y a hacer las cosas más básicas para ir por esta vida. Es en esta escuela donde llevan a Bruna y a Nil.

Mirall trencat. Premi d’il·lustració 2008 Lídia Serra, 3r ESO


12 de julio de 2001: Cada día veo más pobreza. En estos días me han llevado a los lugares más pobres de Nicaragua, ¡era espantoso! Las calles estaban llenas de gente que pedía ayuda, las casas estaban destrozadas y mucha gente se pasaba el día y la noche en las plazas, por mucho frío que hiciera. La comida era insuficiente para tanta gente, y el cansancio se hacía insoportable, por esa razón acababan muriendo unas 8-10 personas por día, los medios de comunicación también resultaban insuficientes. Ver esto y no poder hacer nada me ponía muy triste.

7 de agosto de 2001: No he podido escribir durante estos 25 días porque me fui a Masaya, otro pueblo, para aprender más cosas sobre aquel país ¡Me dejé el diario aquí en Managua!… Durante este tiempo he echado en falta a Bruna y a Nil, los cuales nada más llegar me dieron un gran abrazo, sus padres también se alegraron de que estuviera tan bien. En Masaya, estuve junto a otras chicas españolas, que también querían ver cómo vivía aquella gente. Todas juntas hicimos varias excursiones…Fuimos a una de las ciudades más antiguas de América, Granada, visitando su arquitectura del Centro Histórico y su famoso lago de Nicaragua, bañado por una gran naturaleza; Granada era un lugar formado por unas 365 islas de origen volcánico (Lago Cocibolca). Otro día nos dirigimos a Los Pueblos Blancos, un lugar

lleno de naturaleza y artesanía, y finalmente el miércoles por la tarde visitamos el activo Volcán de Masaya ¡Nos gustó mucho!14 de agosto de 2001: Esta semana he estado en León, he conocido sus iglesias, museos, plazas, personajes… es un lugar impregnado de leyendas y acontecimientos, los cuales marcan la historia del país. Allí he comprado varios recuerdos y figuritas para mi familia (que la echo mucho en falta).

20 de agosto de 2001: Mañana ya me tengo que ir otra vez para España. ¡Me ha pasado volando! Estoy contenta porque tengo ganas de ver a mis padres, pero por otra parte me da mucha pena dejar todas las amistades que he hecho aquí, especialmente a Bruna y a Nil, ¡Me costará mucho despedirme de ellos!... Ha sido un viaje lleno de experiencias, ¡Cada minuto aprendía cosas nuevas! Me he dado cuenta que nosotros a su lado vivimos demasiado bien y sin embargo nunca estamos satisfechos con lo que tenemos, ellos en cambio se conforman con lo más mínimo, es impresionante como puedes hacer feliz a toda una familia con el más pequeño detalle. Me voy llena de buenos recuerdos y aunque nos separa muchísimos quilómetros, espero que nos podamos volver a reencontrar muy pronto. En fin… ¡Un viaje para recordar!

Premi dibuixGustavo Adolfo BecquerSoumaia Ben Aïcha 1r de Batxillerat

L’alumnàtica9Activitats

El passat divendres 26 de desembre (Sant Esteve), a les 12 del migdia, tingué lloc a la sala de fusta del Casal de Calaf l'11a edició del ja tradicional Conta Contes calafí per a infants de 0 a 90 anys.Enguany el dibuix del pòster fou realitzat per l'artista calafina Marisol Franco i la presentadora de l'acte fou Meritxell Sòria.Els sis contes anaren a càrrec de Josep Vilaseca (poeta); Youssef; Guillem Duocastella, Isabel Gallego i Ricard Solà (que recitaren i interpretaren musicalment “La cançó més bonica del món”); Jaume Ortínez (qui recordà, amb emoció, els amics traspassats Jaume Miquel i Josep Martí); Roser Oller, Mariona Planas i Núria Planell (amb acordió i flauta travessera), i el periodista Jordi Badia (de La Guàrdia Pilosa).Com podeu veure va ser una edició marcada per les emocions, els sentiments i la intensitat. A tots ells (exalumnes, amigues i amics), moltes gràcies!

EXALUMNES DE L'IES A L'11è CONTA CONTES DEL CASAL DE CALAF

L’alumnàtica Activitats10

NADAL 2008

Nadal. De nou… i d'antic. Un altre any.

Tan repetit, tan previsible i conegut i, malgrat això, tan ric i tan profund.

A mi m'omple d'il·lusió. Jo crec que em connecta d'una forma màgica i, possiblement, irreal amb l'infant que vaig ser, amb el record d'un món perdut que cada any es fa present: el berenar al sortir d'escola amb els meus germans, els tolls congelats del carrer, les nadales, l'olor de fum i de boira, la calma del fred.

I ara, que crec que m'he fet gran, la màgia continua arribant puntual cada any: els centres comercials a vessar, l'espurneig enlluernador dels llums de Nadal, les presses d'última hora per comprar qualsevol regal, el sopar de feina, el de ioga, el d'anglès…, la il·lusió centrada en el consum a flor de pell.

Nadal. De nou… i d'antic. Un altre any.


No sé... Però sí que puc dir que aquest any a l'institut hem intentat viure aquesta data d'una forma especial. Hem volgut retrobar la màgia i alhora comprometre'ns amb la responsabilitat, connectar present i passat. Podia haver estat millor perquè no hi érem tots, però crec que els que hi hem participat, petits i grans, hem compartit un instant en el temps, en la història d'aquest indret, viscut amb il·lusió i sentit. I ens ho hem passat molt bé. Hem guarnit les classes i l'institut, per fora i per dins, amb materials, principalment, reciclats. El tema era el consum responsable i això és el que hem intentat. Els nois del FIAP han fet dos originals arbres de Nadal i també un tió “ben català”. Els alumnes de 4t han guarnit la façana amb un avet gegant muntat amb tots els envasos que al llarg de la setmana profes i alumnes hem anat portant. La resta d'alumnes de l'ESO ha participat en diferents tallers (de planetes, de mandales i de creació lliure) per tal de donar una mica de color a l'institut quan s'acabi el Nadal.

Després d'un merescut esmorzar, ha començat l'activitat que a mi més m'ha agradat: el mercat de l'intercanvi. Tota la setmana hem estat recollint objectes usats d'alumnes, professors i personal del PAS, i amb ells hem muntat diferents parades en les quals tothom, lliurement, podia sol·licitar un objecte i, si el propietari hi estava d'acord, canviar-lo per un dels seus. Volíem que no hi hagués res amb un valor més o menys gran sinó, simplement, la voluntat de participar i passar-s'ho bé. Una de les parades del mercat, aquesta per comprar, l'hem destinat a productes de comerç responsable: ens l'ha cedit el SETEM i estava oberta a totes les famílies dels alumnes. Ha vingut poca gent però els que ho han fet també s'ho han passat molt bé.

I aquest ha estat a grans trets el nostre Nadal. L'any que ve, si ho tornem a fer, ja ho sabeu: hi esteu, de nou, convidats; convidats a compartir amb nosaltres un instant en el temps, efímer i permanent, un instant en la història d'aquest indret.

Araceli López

L’alumnàtica 12 Activitats

DE LA MINERIA ALS EQUIPAMENTS AMBIENTALS

CONFERÈNCIA INAUGURAL DEL CURS 2008-09

Aquest és el tercer i últim curs que l'IES Alexandre de Riquer coordina el Projecte Educatiu Europeu COMENIUS IPM. Abans de presentar-ne públicament els resultats (vegeu, també, pàg. 54), i per tal d'arrodonir tots els esforços, es va convidar el catedràtic de la UPC de Manresa i Màter en Gestió Ambiental, Josep Maria Casas i Sabata, per fer la conferència inaugural del curs sota el títol “De la mineria als equipaments ambientals”. L'acte tingué lloc el passat dijous 19 de febrer, a les 20.00 hores, a la Biblioteca de Calaf. Amb una assistència d'una quarentena de persones (entre elles un bon nombre dels alumnes de 4t que realitzen el treball), us oferim un petit resum del que s'hi pogué escoltar.

A través d'una interessant projecció amb Power Point, el professor Casas va dividir la conferència en dues parts (Els carbons lignits, i com es poden convertir els forats produïts per les extraccions d'aquests lignits en dipòsits controlats). Al seu torn, aquestes dues parts contenien cinc apartats: 1. El carbó com a font d'energia; 2. Els lignits de Calaf; 3. Noves tecnologies i aplicacions del carbó; 4. De mines a dipòsits controlats i 5. Dipòsit de runes de la construcció.De les energies fòssils, afirmà que si el petroli tarda 1 milió d'anys en formar-se, només es triga 1 any a gastar-lo, i tot seguit destacà que les reserves actuals de carbó són per a uns 150 anys. Hem d'anar, per ser sostenibles, cap a l'equació del 20-20-20: ser el 20% més eficaços a l'hora de consumir energia; utilitzar les energies renovables en un 20%, i hauríem de produir

2un 20% menys d'emissions de CO . El carbó lignit té més quantitat de carboni: entre 2000 i 6000 quilocalories per quilo: l'energia que produeix un carbó es mesura amb un “obús”, una bomba calorimètrica. L'última mina que s'ha tancat a Catalunya és la de Saldes, el gener del 2008, prop del Pedraforca: una mina molt moderna. Recordà que, abans, en el jornal dels minaires hi anava un sac de carbó i per això es feien servir estufes de carbó. Sobre l'extracció del carbó, recordà el cas de Fígols (Cercs) que constava, per extreure el lignit, d'una mina, una

llímpia, una plaça de carbó i, finalment, una central tèrmica, de la qual explicà el funcionament: el carbó cremat (en una caldera) escalfa aigua (que prèviament s'ha de refredar encara més per produir el “salt tèrmic”); l'aigua calenta fa vapor (és el fum blanc) i acciona la turbina que gira i produex energia elèctrica. El fum que contamina és el del carbó que conté sofre i que pot arribar a produir l'anomenada “pluja àcida”.Els lignits de Calaf tenien un elevat contingut de sofre això vol dir mala qualitat-, entre un 2 i 7% (i alguns arribaven al 12%). I el seu poder calorífic era molt baix: entre 3000 i 4500 quilocalories: n'has de consumir molt per produir calor. Aquest carbó es formà fa 40 mil milions d'anys. I hi havia unes reserves de 14 milions de tones de lignit: encara ara se'n poden veure vetes. S'han arribat a comptar unes 250 mines, aquí a Calaf, i la seva extracció va durar uns 150 anys. El lignit es feia servir, sobretot, per coure el ciment natural, i per forns de guix i de calç. Els anys 40-50, com que faltaven gent per treballar a les mines, Franco va decretar que els voluntaris que s'hi apuntessin, es lliurarien de fer la mili (que durava uns 2 anys): el preu que cobraven els propietaris de les mines era de 13 mil a 16 mil pessetes per quinto voluntari durant l'any. Hi havia voluntaris que no hi anaven i pagaven algú perquè els subtituís. Hi va arribar a haver entre 500 i 1000 voluntaris i la cosa es va desmadrar una mica.


Les condicions a Calaf eren pèssimes: els picadors treballaven ajupits, amb poc aire i menys llum (llums de carburo!), amb les emissions dels gasos, cobrant poc i mal alimentats (14 rals al dia: 0,02 cèntims d'euro al dia). A alguns països de sudamèrica encara es treballa en aquestes condicions! Els esvorancs que es fan per extreure el carbó es poden restaurar, com per exemple a la Vall d'en Joan, al Garraf (han d'estar 25 anys sota vigilància, però). L'any 1990, el diari Regió 7 afirmava que la restauració no havia arribat encara a l'Alta Segarra. Pel que fa al tren que passa per Calaf, Casas remarcà que va ser degut a la situació estratègica, com a productor de carbó, en què es trobava el poble, el fet que determinà el desviament de la línia cap a Calaf i la seva construcció entre els anys 1853-1861.Hi ha noves tecnologies per tractar el carbó i també per controlar-ne les seves emissions contaminants: 1. Llit fluïditzat; 2. Gasificació subterrània del carbó; 3. La piròlisi del carbó i 4. La liqüefacció del carbó.També s'està estudiant noves utilitzacions del carbó: per exemple, com que el carbó és capaç de retenir materials (com el lignit de Calaf), doncs convertir-lo en “carbó actiu”, per filtrar males olors de l'aigua de l'aixeta, entre altres usos.Ja en la segona part, Casas definí un abocador com un vas impermeable que s'ha de construir sobre material argilós (no pas pedra calcària); ha de ser, doncs, impermeable, ha de recollir el suc (els lixiviats) i ha de tenir unes xemeneies per la sortida de les fermentacions (el biogàs). Hi ha tres tipus d'abocador: el de residus urbans, el de residus industrials (com el de Pujalt), i el de residus especials (que n'hi ha molt pocs: un d'ells és el de Castellolí). Un cop l'abocador és abandonat, s'ha de segellar (“tancar-lo” amb 4 capes diferents de residus). S'ha d'anar cap aquí, doncs: cap a allò anomenat la “runa neta” (construir per desconstruir), sempre cenyint-se a la normativa establerta per la Generalitat de Catalunya el 2001.

Josep Maria Solà

Fotografia antiga del Raval de Sant Jaume on s'aprecien els raïls de les vagonetes pel mig del carrer


El dia 27 de febrer celebrarem Carnestoltes a l'IES. Tot i que les dues primeres hores férem classe, tots anàvem pensant en la disfressa que dormia a les motxilles, el maquillatge i aquesta sensació mig de festa mig de por a fer el ridícul que tenim tan present en la majoria de casos excepte quan cal.

A les 10:50 va sonar la sirena. Uns cap a baix a esmorzar, que els de 4t havien preparat uns entrepans per llepar-se els dits, i altres pul·lulant per les classes tot canviant-se de roba, i si calia, de personalitat, maquillant-se i amagant-se darrere d'una perruca i una carassa. A les 12:00 començà la desfilada per grups amenitzada per la Baronessa de Calaf: entre acudits i corredisses totes les classes presentaren la seua disfressa amb una xicoteta “performance”. Cal dir que la participació va ser molt alta, i fins i tot els companys alemanys i italians que es trobaven ací d'intercanvi posaren el seu granet de sorra.

Seguidament sortírem per recórrer els carrers de Calaf en cercavila encapçalada pels gegants de l'institut i un grup de gralles i tambors que ja havien començat la seua tasca ben matinet, a l'Escola Bressol.

En tornar, els alumnes de 1r de Batxillerat van repartir carxots a companys i professors al seu habitual Pregó, molt “currat” aquest any..., i pum, pum, pum! Una traca portada a posta des de València anunciava la crema del Pellofa, gentilesa del FIAP i 4t A. Qui tindria l'honor aquest any? Doncs el grup de 4t B, que guanyà amb la seva disfressa de mims.

Amb el foc, el fum i la cendra acomiadàrem aquest Carnestoltes..., fins al 2010!

Rosa Guillamon

CARNESTOLTES 2009


PREGÓ DEL PELLOFA 2009

A Calaf hi ha un institutque de calefacció va curt,i això ens ha ben fotutsobretot a l'aula de dibuix!

Demanem a Déu Nostre Senyorque apugi la calefacció.I per si de cas no ens fes cas,preguem a Santa Calamandauna bona bufanda!I Sant Jaume tu podràs trucar al Mateu Borràs,ja que les finestressón un bon fracàs!

Les persianes tampoc vanperò les deixarem per més endavant, ja que els Reis han marxat,i res no ens han deixat.

A l'institut, de la ventadase'n va endur la teulada!i li haurem de dir a l'arquitecteque va fer una bona cagada.

La desgràcia a Prats ésperquè no tenen ni tren, ni res.Algun dia arribarà,però això en somnis ja serà.

Torà també es queixai de pau escasseja.Però el premi se l'emporta Sant Martí que ja tenen l'abocador aquí!

I a Pujalt viuen molt bé, ehem!Per això no en direm res.Calonge, Enfesta i la Molsosaara fan festa grossa,la nevada els ha portatel que la sequera havia destrossat.

Calaf és un poble petit,que guarda tothom en el seu pitPerò fixeu-vos en els seus prats,i veureu tot de cotxes aparcats.

Els de1r a l'Institut han arribat,però sembla que encara no se n'han adonat,perquè gaire no han crescuti no n'hi ha cap de mut.

La primavera ha arribati a 2n s'ha notat.

Totes les flors han tastat de tot batxillerat!

Els de 3r el seu look han canviatperò el comportament no ha millorat;i no ens descuidem queels Reis s'han quedat sense camellsperquè els de 3r es pensen que són ells!

Gràcies als de 1r de batxillerat,els de 4t sense viatge s'han quedat,i ara caminant han d'anarfins a Santiago arribar.

Els de 1r de batxillerat ens deixem per més tard.

I les claus, els de 2n de batxilleraton les heu amagat?Vigileu que no us passi com els de l'any passat!

La profe de mates del socials'ha fotut en un bon percal.Guillamon, després del 5 no va el 7!I sempre ens fa el sermonet:-Ningú us havia dit queel batxillerat fos fàcil!

I d'economia ara tenim a l'Immaque no vegis com ens mima:a les classes molt bé ens ho passemperò quan dicta, no l'atrapem!

Antònia, molt t'has passat


amb els exàmens de selectivitat.Preferim aprendre i aprovarper a 2n poder arribar.Però a Itàlia la nostra mama t'has tornat, i molt bé ens has cuidat

Mija, Mija! Et passes la vida viatjanti de la feina et vas escaquejant.Menjar en un Mc Donalds no és digne d'un director.“Mueve el ombligo, mueve oh oh oh yeah!”Que pedazo director que está hecho un campeón!Con sus paseítos por la escalera,moviendo su brutal cadera...Venga pivonazo! A ver cuándo nos llevas de copazos!

Mª Alba, Mª Alba,a fora la classe haurem de fer ja que aquí dins no entenem res.Això de les 3 dimensions ja ho hem entèsperò pel que fa a la cèl·lula encara està en procés!

Vicenç Peralno cal que parlis tan alt!Que la lògica inferencial no té tant cabal,com un jersei de seda natural.

Ai, Jaume Farrés,que el moodle ens porta merders!La llibreta ha de tornar:para ja d'innovar!

Lourdes,no sabies que existien les rebaixes?Que els pantalons curts són per a les baixes!

De física anem pel tema 3i ens en queden 12 més.Missió impossible ésperquè no entenem res.Agent Serra, Carme Serra.

La Viladrich a Wai-kiki ens ha de portari una borratxera ens ha de pagarperquè ens segueixes demostrantque junts: YES, WE CAN!

La nostra Assumpta es vol modernitzar:arracades, ulleres i cabell brillant.A Alemanya se n'ha anat i la cervesa li ha agradat.

Visa, una pregunta!

(Aixecar el braç):Ai no, és veritat que no les respons...

On vas, Gemma Bas,a la perruqueria no pas,d'acord que els cabells blancs fan interessant però,cal tant?

Marc, ets un crac; el científic: el més privilegiat.Però per què t'ho hem de dirsi tu no t'ho pares de repetir!

Salvador, entre consell escolari doctorat, et tenim ben ocupat!

Mª Àngels, que en aquella classe t'has glaçat,però l'hivern ja s'ha acabat.Entre arcs a passos i eclipses no trobes pau,i a les classes no pares de dir:-Calleu, si us plau!

Montse Soler, que córrer no va tan bé!De les sessions estem xafats i del treball més que farts!

Jordi Pujol, al Creus has substituït,i el teu ritme ens has instituït.Esperem poder aprovarper Història superar.

Jordi Creus, t'animem,perquè els teus esquemes enyorem,volem que tornis aviat,ja del tot recuperat!

Ens hauria agradat tenir més llibertat però el pregó ens han censurat.

Tal i com us havíem dit, ara toca el nostre escrit:Si una classe exemplar vols trobar, a 1r de Batxillerat has d'anar!Les claus mai robaremi al lavabo mai fumarem!Podem suspendre o aprovar,però l'important és participar!Campana no farem,que això pel campanar ho deixem!No cridem ni molestem,només escoltem!Som alumnes exemplars:apreneu-ne, companys, que, com nosaltres, no n'hi han!

Els alumnes de 1r de Batxillerat


ESQUIADA A NÚRIA 2009

Els dies 2, 3 i 4 de febrer, els alumnes de 1r ESO vam anar a la vall de Núria a esquiar.A les 6.30 del matí ja érem tots davant de l'institut a punt de marxar. Després d'una hora i mitja d'autocar, a les 8.30 vam arribar a Ribes i vam esperar el cremallera. Tot just pujar-hi vam començar a veure neu! Tots estàvem molt emocionats i fèiem fotos a tot arreu. Quan vam arribar a Núria, vam deixar les maletes, ens van donar uns “forfets” i vam anar directes a llogar els esquís. Aleshores, ens van separar per grups segons el nostre nivell d'esquí. A les 2.00 vam anar a dinar i en acabat ens van deixar la tarda lliure.A les 5 vam agafar el telecabina i vam anar a l'alberg Pic de l'Àliga. Allà ens vam partir en grups i ens van repartir les habitacions. Ens vam anar a arreglar, i a les vuit érem tots a baix jugant al futbolí, al billar..., esperant el sopar. Hi havia sopa de verdura, tall i natilles (que a ningú li va agradar). Després ens vam fer una xerrada sobre la Vall de Núria (tots estàvem desitjant anar a dormir, ja que estàvem molt cansats!)

L'endemà al matí, els professors ens van llevar a les 7.30 per anar a esmorzar. Seguidament vam baixar amb el telecabina. I fins a les 1.30 vam estar esquiant. Després de dinar a l'alberg, vam tornar a baixar a fer dues hores d'esquí lliure. En tornar, ens vam preparar, i a sopar. Després, el què tots esperàvem: discoteca! Vam conèixer alumnes d'una altra escola, i, tots plegats..., música i a ballar! Ens en vam anar a dormir malhumorats perquè no volíem que acabés la festa.L'endemà al matí, ens van cridar a les 7 per a fer les maletes i anar a esquiar. Vam tornar a l'alberg a dinar, i seguidament vam agafar el cremallera i després l'autobús. A les 6, molt cansats, vam arribar a Calaf. Sort que teníem cinc dies per a descansar! La sortida va ser molt positiva, llàstima que hi hagués dues alumnes que es lesionessin. La neu..., ja se sap!

Anna Vilés, Anaïs Solà i Ana Belén Naranjo (1r ESO)

L’alumnàtica Publicitat18

L’alumnàtica19Entrevista

ENTREVISTA A SÍLVIA BORDES(Programa “Salut i Escola”)

Comencem pel nom i l'origenEm dic Sílvia Bordes Bordes, tinc 37 anys i visc a Manresa.

A què et dediques?Sóc infermera, treballo al CAP de Calaf i participo en el programa “Salut i Escola”.

Com et vas decidir a ser infermera?Perquè m'agradaven les ciències biosanitàries, el tracte amb les persones i perquè la salut, per mi, és un valor molt important.

T'agrada el que fas, i des de quan ho fas?M'agrada molt la meva feina i vaig començar-hi el 1993.

Què cal estudiar per dedicar-s'hi?Has de fer el Diplomat en Infermeria.

Penses que la gent amb qui treballes et té confiança?Sí.

Amb qui t'agrada treballar més: nens petits, adolescents o adults?M'agrada tot però especialment m'agrada el tracte amb adolescents.

En què consisteix el Programa Salut i Escola (PSiE)?És un programa que és impulsat pel Departament de Salut, té com a objectiu millorar la salut dels adolescents i va dirigit als nois/noies de 3r i 4t d'ESO de les escoles públiques i concertades. A l'IES ve la infermera referent del PSiE (que ara mateix sóc jo) dues hores la setmana per atendre les demandes dels joves a fi d'orientar-los i aclarir dubtes en temes relacionats amb la seva salut, en un espai físic anomenat Consulta Oberta. L'alumne/a pot acudir a la Consulta de forma privada i espontània amb la tranquil·litat de la confidencialitat, i amb la garantia d'obtenir un consell i una orientació serioses.Des de la Consulta fem tasques de promoció de la salut (dieta equilibrada, exercici i orientació en relació amb la sexualitat responsable); prevenció de situacions de risc (consum de tabac, alcohol i altres drogues, prevenció d'embarassos no desitjats), tot treballant l'autoconcepte,

l'autoestima, la tolerància a la frustració i la pressió del grup d'iguals.En cas de detectar problemes de salut, els joves són derivats a altres professionals implicats en el PSiE, com són els metges i infermeres de l'Equip d'Atenció Primària, els del CSMIJ, PASSIR i el CAS.

Sobre què es pot parlar amb tu?Sobre tota mena de temes. I la informació és confidencial.

On i quan et podem trobar si et necessitem?Els dijous de 10.50 a 13.00, al despatx de l'AMPA (de l'IES).

Per acabar, quin consell ens donaries, als adolescents, per a la nostra salut?Dormir 8 hores diàries, fer una alimentació equilibrada, fer exercici físic durant una hora tres cops a la setmana, i viure amb una actitud positiva.

Moltes gràcies, Sílvia!

Bianca Padurean (2n ESO A)

L’alumnàtica21Publicitat

ENTREVISTA A MARTA SOLER

Quants anys fa que treballes a l'IES?Aquest és el novè curs que vaig començar a exercir en aquest centre: hi vaig començar, doncs, el curs 2000-2001.

Vas fer oposicions o estaves com a interina?No vaig haver de fer oposicions (feia dos anys que tenia la plaça a Calaf però no m'hi havia incorporat: treballava a Ponts); quan vaig entrar, ja tenia plaça.

Per quin motiu vas decidir fer-te professora? N'estàs contenta?Sempre m'havia agradat el món de la docència i, a més a més, de molt jove, ja feia repàs a casa meva i m'agradava tractar amb els adolescents. Sí que n'estic de contenta, perquè m'agrada molt el que faig.

Quins estudis tens? Per què vas decidir fer aquesta carrera?Sóc llicenciada en Química per la Universitat de Barcelona. Tenia molt clar que volia estudiar una carrera de ciències, estava entre biolgia i química, però per la part de biologia no m'agradava la investigació i fer servir el microscopi, per tant em vaig decidir per la Química que m'agradava més.

Quins són els teus hobbies?M'agrada molt la natura, i disfruto molt passejant; i l'altre hobby que tinc és la lectura, tot i que ara no tinc gaire temps per dedicar-m'hi.

Havies treballat en algun altre centre abans de venir aquí? En quins?Sí, primer havia treballat a Cervera (un any) i després a Ponts (2 anys), i actualment estic a Calaf.

Avantatges i desavantatges de ser una professora de secundària.Els avantatges són que m'agrada el tracte amb les persones, amb la gent jove (no volia estar ni amb màquines ni amb ordinadors), i això fa que l'experiència sigui enriquidora.

Els desavantatges són que en algunes situacions

concretes trobes a faltar el suport de les famílies i de la societat en general: la nostra feina d'educadors va a contracorrent, cada cop més, i això fa que sigui cada vegada més difícil.

Quins consells donaries als alumnes?Que aprofitin el moment actual, que es treguin l'ESO, i que donin més importància a la seva formació perquè actualment es necessita per poder tenir un futur.

MOLTES GRÀCIES, MARTA!

Carla Martí i Natàlia Ruiz (4t ESO C)

L’alumnàtica Treballs de Recerca22

TREBALLS DE RECERCA 2009

Recordem als nostres lectors que TOTS els Treballs de Recerca realitzats al llarg de la història de

l'IES Alexandre de Riquer, inclosos els d'enguany, es poden consultar a la Biblioteca de Calaf.

MARTÍ BADAL DISSENY I ESTUDI DE LA PÀGINA WEB DEL CENTREJORDI FONT AÏLLAMENT ACÚSTIC D’UN LOCAL AMB AMBIENTACIÓ MUSICALISAAC SENDIU PROJECTE FLL 2008:CLIMATE CONNECTIONSAIDA CASTILLO VIDA DE GOSSOSÀLVARO JIMÉNEZ LA MALÀRIAEVA OLIVA LES PLANTES MEDICINALSPOL VILADRICH LA VALL DEL LLOBREGÓSLIDIA CANTACORPS LUTIERSQUIM FERRER HISTÒRIA AL MÓN DELS DJ’SMERITXELL MIRAMUNTFESTES DE LA RECREACIÓ HISTÒRICA ROMANA A CATALUNYARAQUELVENQUE LES DANSES TRADICIONALS A TORÀSILVIA GÓMEZ ESTRÉS EN L’EQUIP DOCENT CALAFÍJENIFER MARTÍNEZ HISTÒRIA DE LES BIBLIOTEQUES CALAFINESLLUNA SAN EMETERIO MEDIACIÓ ESCOLARLAURA MOSELLA ELS PROBLEMES D’APRENENTATGE DELS ALUMNES AMB TDAHINGRID MASANÉS JOVES I CONSUM : NECESSITAT O PLAER ?LAURA DUOCASTELLA EL MÓN DE LA PUBLICITAT AUTOMOBILÍSTICADOLORS FERRER OCI I NEGOCI. WAIKIKI I BIGBENCRISTIAN LÓPEZ L’HANDBOL A TRAVÉS DEL TEMPSDIANA IVAN LA IMMIGRACIÓ ROMANESAJORDI MONTANER DESPRÉS DE LA VIDA, LA MORTLAIA MUIXÍ L’ESCOLA DE PRATS, PASSAT I PRESENTCARME STANESCU EL CINEMA ROMANÈSNEREA CASTILLA IDENTIFICACIÓ DE CADÀVERSJESSICA FENÁNDEZ EL COST DE LA INDEPENDÈNCIALORENA OJALVO ESTUDIO DE LAS VARIACIONES DE LAS RECTAS Y PUNTOS

NOTABLES DE UN TRIÁNGULO. APLICACIÓN DE UNA HERRAMIENTA INFORMÁTICA:GEOGEBRA

L’alumnàtica23Treball de Recerca

LLARGA VIDA AL CAMARADA DURRUTI. REPÚBLICA I REVOLUCIÓ A SESGUEIOLES

Del Treball de Recerca de David Creus (curs 07-08), dirigit per la professora Teresa Porredon, i intitulat “Llarga vida al camarada Durruti. Guerra i revolució a Sesgueioles”, us n'oferim una Introducció realitzada expressament pel mateix alumne, seguida d'uns quants fragments significatius d'aquest treball que, tot prenent com a paradigma el poble estudiat, o sigui, Sant Martí de Sesgueioles, poden donar una idea de com es va viure la guerra civil i la revolució als pobles de la Catalunya interior. Recordem, també, que aquest Treball va ser guardonat amb un dels premis de la Convocatòria CIRIT, atorgats pel Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya (vegeu-ne la foto de David Creus en el moment de recollir el premi). Esperem que sigui del vostre agrat.

Del Treball de Recerca de David Creus (curs 07-08), dirigit per la professora Teresa Porredon, i intitulat us n'oferim una Introducció realitzada expressament pel mateix alumne, seguida d'uns quants fragments significatius d'aquest treball que, tot prenent com a paradigma el poble estudiat, o sigui, Sant Martí de Sesgueioles, poden donar una idea de com es va viure la guerra civil i la revolució als pobles de la Catalunya interior. Recordem, també, que aquest Treball va ser guardonat amb un dels premis de la Convocatòria CIRIT, atorgats pel Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya (vegeu-ne la foto de David Creus en el moment de recollir el premi). Esperem que sigui del vostre agrat.

“Llarga vida al camarada Durruti. Guerra i revolució a Sesgueioles”,

L’alumnàtica Treball de Recerca24

Introducció: A la recerca del tresor

Al capdavall, fer un Treball de Recerca és declarar. És declarar que s'estima un saber: un poema, un pensador, un fet històric, una pel·lícula, un programa informàtic, un sistema quirúrgic. I si un alumne no adora cap coneixement (aspecte a tenir en seriosa consideració i d'una latent actualitat, els estudiants no sabem o no saben- què ens agrada), no pot fer en cap dels casos una declaració via Treball de Recerca. Qui fent tal treball només desitja acabar-lo, oblidar-lo, no fa pas cap recerca, de la mateixa manera que qui viu i desitja acabar la seva existència i oblidar-se'n, no viu. De fet, s'admira allò que es recerca, i només es recerca allò que val la pena de ser trobat. Per tant, qui busca tan sols per omplir l'expedient, no cerca res: senzillament omple l'expedient. I l'alarmant és que la majoria de l'alumnat només anhela omplir-lo. En qualsevol cas, el que l'autor ha escrit (i ho ha fet amb plaer, això que quedi clar des de bon començament) és un estudi entorn la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Un estudi que porta per nom “Llarga vida al camarada Durruti. República i Revolució a Sesgueioles” i que, apreciant la impossibilitat de resumir en unes línies (sóc un covard, ho sé), em disposo a resumir el viatge que el va fer possible (quelcom sempre més fàcil). A priori, m'agradaria de tenir un diari personal per recordar amb exactitud tot el procés de realització. Seria més rigorós. Clar que, ben mirat, els diaris ja ho deia Sartre- són molt irreals: ho engrandeixen, ho extrapolen, ho inflen tot. Cada dia, cada instant, s'han d'escriure notícies, n'hi hagi o no n'hi hagi. El menor esdeveniment s'escriu com si d'un fet històric es tractés, del mateix mode que el no-res, el moment sense importància, igualment se l'anota, i així se'l recrea, se'l fa digne de ser exposat. Per aquesta raó, si haguéssim de resumir el viatge, no ho faríem a l'estil d'un diari personal; ans al contrari, només hi establiríem tres parades. El primer port va ser el de la investigació, a saber, la recerca ininterrompuda de documents inèdits durant tot l'estiu. Des d'aquí vull agrair personalment l'ajuda i facilitació de l'Ajuntament de Sant Martí Sesgueioles per deixar-me endinsar en un Arxiu Municipal important però aleshores absolutament desconegut, així com al Jordi Nadal, per ajudar-me i servir-me la brúixola que impedí que m'ofegués en un mar de dubtes i informació. En efecte, feia setanta anys que ningú llegia els documents

d'aquest arxiu i, de fet, se'n desconeixia la seva existència, car es creia, seguint el típic tòpic, que s'havien cremat. La qüestió és que la troballa va ser considerable, i la conjunció amb les entrevistes - dues extenses i entranyables converses amb dos supervivents que, si des d'aquí em llegeixen, torno a agrair-los l'ajuda- va acabar d'arrodonir la informació. Va ser, tot plegat, una valuosa sorpresa, ja que no hi havia gaires esperances dipositades en una gran troballa. En aquest sentit, voldria animar a futurs estudiants a investigar. Donat el cas de Sant Martí - on la informació ha estat important- això es pot fer comprovant el volum de documents que hi pot haver en els ajuntaments dels seus respectius pobles (el meu ego ja s'ha apoderat dels documents del meu poble). Al principi, com jo, obriran els documents de la repressió i al sentir paraules de l'estil: Por Dios, por España y su Revolución Nacional-Sindicalista; riuran, i molt. De mica en mica, comprendran que setanta anys abans no haurien gosat riure. I, finalment, s'entendriran amb la lliçó que, a la manera de Bertolt Brecht, exclama:“[...] que terrible resulta la lectura del poema de Shelley (per no parlar de les cançons camperoles egípcies de fa tres mil anys) denunciant l'opressió i l'explotació. Els que ho llegeixin en un futur encara dominat per l'opressió i l'explotació, afirmaran: Ja en aquell temps...”La segona estada em va tenir uns tres mesos enclavat a port, a la ciutat de la interpretació i l'anàlisi. “Què sé?”, aquesta era la pregunta que necessitava respondre. Ho vaig intentar. Sobretot, seleccionant els documents primordials i agrupant tota la informació disponible a fi d'establir un itinerari concret del que teníem i; per tant, sobre el que podíem reflexionar. I com vegeu, parlo en primera persona del plural per recalcar l'ajuda d'una persona que ja no va parar d'emparar-me, la Teresa Porredon. Gràcies. Naturalment, la tercera estació és la redacció, sovint sobrevalorada, quan en el fons és la projecció en uns papers de tot el treball realitzat anteriorment. Sense un bon treball previ, la

LLARGA VIDA AL CAMARADA DURRUTI. REPÚBLICA I REVOLUCIÓ A SESGUEIOLES


redacció ja pot ser molt bona, que només intentarà emmascarar amb combinacions estratègiques de paraules - ara un cultisme aquí, ara un tecnicisme allà- el treball que abans no s'ha dissenyat prou bé. Tot junt, forma “Llarga vida al camarada Durruti. República i Revolució a Sesgueioles”. Com ja havia declarat Wittgenstein en tractats mil vegades més excelsos, aquest estudi està dividit en dues parts. La primera abraça totes les anàlisis i estudis que hi estan exposats. La segona acumula tot allò que hi manca, tot allò que l'autor no ha comprès, tot allò que l'alumne no ha pogut interpretar per falta de virtut. I, precisament, aquesta segona part és la més important. Arribats aquí us assabentareu que m'he desviat del que havia de parlar-vos, que he anotat certes meditacions que no semblen pas tenir cap relació amb el meu estudi. Per què he reflexionat sobre l'educació? Per què us parlo dels diaris personals? Per què cito a filòsofs? Per què no em cenyeixo al tam-tam del que s'ha de fer en cada moment? Si us pregunteu això, és perquè no heu entès res. He fet un estudi i aquest m'ha servit per parlar de la totalitat d'allò real, aquest impuls és l'important. No es pot fer un Treball de Recerca pel mer fet de tenir un assumpte personal, una intimitat. El Treball de Recerca parteix d'un tema particular però sempre es projecta vers el general, vers la vida, vers l'ésser humà, vers un mateix. Hom recerca un tema concret, com pot ser la Revolució a Sesgueioles, però no només fa història. Busca. Investiga. Perd. Odia. Coneix. Estima. Pregunta. Es distribueix. Neix. Troba. Escriu. Respon. Filosofa. S'investiga. Engendra. Tot això, si més no, és el que ha fet l'autor durant el seu estudi i durant els sis anys que ha viscut en aquest institut. Sense treball i sense els professors que he tingut, tot això no hagués estat possible. No agraeixo més (i en el mateix no donar les gràcies les dono) per no fer-ho patèticament romàntic, però el que està clar és que, en el fons, la recerca del tresor que llegiu en el títol és la recerca d'un mateix. I ja sabem que la gana s'obre menjant. Aquest proverbi, com deia Sade, per grosser que sembli, té, tanmateix, un sentit molt ampli: significa que a força d'indagacions i secrets intel·lectuals se'n desitgen altres de nous i quants més se'n coneixen més se'n desitgen. Aquesta és la breu història del Treball de Recerca. Aquesta és, al capdavall, la breu història del saber. De nosaltres depèn ressuscitar-la.

A) La proclamació de la Segona República a Sant Martí Sesgueioles

1. Laïcització de l'Estat“España ha dejado de ser católica”, Azaña afirmà des de la presidència del govern. Aquestes paraules tenen una explicació històrica. Sense dubte, el govern republicà coneixia el problema religiós espanyol. Sabia que l'Església catòlica del 1930 posseïa una situació dominant, tradicional i d'influència en tota la societat. Per aquesta raó, una de les intencions republicanes va ser d'acabar amb la concordança ideològica entre el cristianisme catòlic i la societat espanyola. O sigui, retallar els privilegis de l'Església. Si es té present que es considerava el pes de l'Església com el principal culpable del retard espanyol, s'arriba a la conclusió que laïcitzar era modernitzar. Doncs bé, la raó és que la qüestió espiritual va suposar la creació d'un projecte que, a grans trets, ara resumirem.Així, es va manifestar la llibertat religiosa, la no confessionalitat de l'Estat i l'abolició dels impostos de clergat i culte. També es va legalitzar el divorci,


el matrimoni civil i els cementiris passaren a mans de l'Estat laic (a Sesgueioles no). A més, cal insistir amb la Llei de Congregacions del maig de 1933, en què els ordes religiosos van veure restringides les seves propietats i béns.Al capdavall, unes premisses que ens ajuden absolutament a entendre la frase del president Manuel Azaña. Unes premisses que van intimidar la situació de privilegi que havia tingut l'Església. Incidents contra la religió (crema de convents del maig del 1931), però, encara van augmentar més la indignació del poder religiós. Consegüentment, l'Església va adoptar un rol antirepublicà que el relacionava amb les classes conservadors (això no obstant, s'ha de tenir en compte que un petit sector del clergat català intentà arribar a un acord amb la República). En les actuals condicions historiogràfiques, Josep Fontana interpreta la frase d'Azaña com: l'Estat espanyol ha deixat de ser catòlic, però no la societat. Amb això es vol especificar que certs sectors o regions espanyoles no van acceptar la llei laica. Així doncs, trobem Sant Martí Sesgueioles en aquest context?A continuació descobrirem que la resposta és negativa. De fet, els matrimonis civils són una raó de pes per demostrar que Sant Martí Sesgueioles va tolerar la llei laica. O, més ben dit, va posar en pràctica el projecte republicà. Una vegada més, els documents trobats a l'Arxiu Municipal (concretament els Expedients de Matrimoni Civil del Jutjat Municipal de Sant Martí Sesgueioles) ens permeten de traçar una àmplia visió d'allò que comportà en aquesta vila la reforma religiosa. Recordem que con arreglo a la Ley de 28 de junio de 1932 es legislava el dret de contraure matrimonis civils. La rapidesa de les condicions fa que el 22 de setembre de 1932 es contragui el primer matrimoni civil. Així doncs, dos mesos després d'aprovar la llei, Sant Martí Sesgueioles ja en va participar.El primer casament civil fou l'inici d'un període de cinc anys en el qual moltes parellessantmartinenques també van optar per aquest tipus de matrimoni. En la pràctica, el 1932 es va contraure un matrimoni civil; un any després, sis; el 1934, dos; el 1935, vuit i, a la fi, quatre casaments el 1936. En total, vint-i-un matrimonis inscrits al registre civil. Tot seguit us els anotem. Desitgen contreure matrimoni civil en el Jutjat de Sant Martí Sesgueioles d'acord amb la llei del 28 de juny del 1932 i altres disposicions vigents :

- Melitón Boladeras Pessarrodona i Susana Llorens Cortés- Agustín Carol Vilumara i Ribera Lanaspa- Pedro Vila Miserachs i Rosa Vilamú Gorradon- Ramon Boladeras Muns i Josepa Llorens Donadeu- Juan Fontanet Donadeu i Antònia Llorens Donadeu- Josep Cisquella Bosen i Maria Muntalà Pont- Marian Torra Canadell i Teresa Prat Pont- Ramon Feixas Solanas i Teresa Miserachs Dalmases- Juan Montserrat Puiggrós i Salvadora Feixas Solanas- Felicia Trilla Vallès i Maria Vives Creus- Valentí Montaner Estany i Josepa Lloret Graells- Antoni Font Creus i Rosa Creus Carreras- Francesc Puig Bassa i Francisca Corominas Pont- Ferran Planell Torras i Enriqueta Carné Selva- Josep Botinas Montfort i Maria Dalmases Serra- Ramón Borràs Lladó i Josefa Martí Pont- Francisco Casulleras Botet i Concepció Grau Queralt

I PERQUÈ AIXÍ CONSTI , als sols efectes de celebració de matrimoni , signaren els tres Jutges municipals: el Senyor Salvador Solé Montfort, el Senyor Valentí Vidal Iglesias i el Senyor Ramon Creus Pont.

Aquest llistat demostra que les mesures laiques van assolir a Sant Martí una magnitudconsiderable . Que un poble de 561 habitant (entre els quals 448 d'actius) contregui en cinc anys vint-i-un matrimonis civils no és una dada mediocre. Sobretot, perquè el quadre de possibilitats demostra que quasi tots els casaments (per no assegurar que tots) es van realitzar pel registre civil. Vint-i-dos matrimonis civils: ni actualment trobem aquestes xifres.

2. L'obra educativa de la RepúblicaLa qüestió és que l'ensenyament primari a Sant Martí Sesgueioles s'emplaçava al voltant de cent vint nenes i nenes, dividits per un mestre i una mestra. Per un costat descobrim l'escola femenina, en una situació difícil: la salut de la senyora mestra no afavoreix l'ensenyament de les nenes. Per l'altre, l'escola masculina, dirigida pel senyor mestre (mancat de les aptituts mes indispensables per a exercir el professorat). Possiblement estem davant d'un capellà que havia exercit el càrrec de professor fins la reforma educativa republicana. Un ensenyament religiós i; per tant, exercit per un capellà, no s'adequava aleshores amb l'exigència de l'ensenyament laic republicà.Es tracten, doncs, de dues premisses que eixen


aprofundeixen l'estat (o mal estat) de l'ensenyament primari en aquest poble. Arrel d'aquestes condicions, el 8 de juny de 1933 es demanava la creació d'una Escola de pàrvuls i el canvi de professors, tot acostant Sant Martí a la reforma educativa.Donàvem a conèixer unes línies més amunt que el pressupost d'educació s'incrementà un 50%. Doncs bé, Sant Martí Sesgueioles es va veure positivament afectat per aquestincrement. S'instituïen a Catalunya 10.000 escoles noves, d'entre aquestes, una a Sant Martí Sesgueioles. La nova escola s'emplaçà al carrer de la Ciutadella número quaranta-dos (de fet, actualment es localitza al mateix lloc). Quant a aquesta edificació, les Actes Municipals del període republicà verifiquen, ple a ple, els avenços d'aquesta obra educativa. En suma, el Ante-presupuesto del proyecto de Escuela Unitaria para ambos sexos i Els Plànols de l'Edifici ens dibuixen una fotografia objectiva de l'escola. Resulta que l'Ajuntament disposava, al final del Carrer de la Ciutadella, d'un solar que es destinaria a aquesta obra. Però com que era insuficient per a patis d'esbarjo dels alumnes , el 26 de febrer de 1933 es va processar a la compra de la parcel·la de Jaume Grau Vila (un terreny paral·lel de deu metres d'amplada) per la quantitat de 935 pessetes. Així que a partir d'aquesta data s'iniciaren les obres.D'acord amb la designació de l'obra (fatxada de maons, dos pisos amb escala exterior, sis lavabos, etc. ) el pressupost total fou de 66.183,67 pessetes. Així doncs, en un any i mig, el projecte anava agafant força. En aquest sentit, el 30 d'octubre de 1933, els aparelladors d'obres de la secció d'arquitectura de la Generalitat de Catalunya opinaven que “si bé l'edifici inspeccionat és sòlid, en canvi hi manquen alguns detalls d'acurament necessaris en aquestes obres”. La qüestió és que, el desembre de 1934, les obres foren enllestides i les escoles ja funcionaven. És així com ens ho explica el ple municipal del 2 de desembre de 1934: “Que actualment està ja acabada la construcció del nou edifici i traslladades a ell les Escoles Nacionals podent-se en qualsevol moment traslladar-s'hi aixi mateix la Casa Consistorial”. D'endemés, com podeu veure en aquesta frase, també es traslladà la Casa Consistorial al carrer de la Ciutadella número 42. Fins aquell moment, l'Ajuntament de Sant Martí Sesgueioles s'havia reunit al carrer de Dalt número 7. Es tractava, doncs, de la Casa del Lloc (així l'anomenaven). Però, com estem veient, la construcció de l'escola va suscitar que una de les dependències de l'edifici funcionés com a Casa Consistorial. Per consegüent, es va processar a la

Consistorial. Per consegüent, es va processar a la venda en pública subhasta de l'edifici anomenat Casa del Lloc. Respecte a això, s'anuncià la venda de la vella Casa Consistorial en el Butlletí Oficial de la Generalitat. L'Expedient per a la venda de l'edifici ens comenta que la Casa del Lloc era inútil per al servei de Forn públic i Casa Consistorial a que estigué destinat. Per tant, el 12 de febrer de 1935 es venia l'edifici a Francesc Mussolas Casajuana pel preu de 1000 pessetes.Sense cap gènere de dubtes, la convivència de l'Escola Nacional de Nens i Escola Nacional de Nenes amb la Casa Consistorial transformava l'edifici en un veritable ens social. Igual que l'obra educativa de la República, la creació d'una Escola Nacional va passar de projecte a realitat. L'Escola Nacional de Sant Martí Sesgueioles és la tessel·la que fa possible el mosaic. Els resultats de la reforma van ser importants i Sant Martí se'n va veure beneficiat. D'aquesta manera, la inauguració d'una escola en plena República evidencia que Sant Martí seguia les pautes de l'obra educativa (escola laica, mixta,


gratuïta i obligatòria). Tal era això que els documents asseguren que es tractava d'una escola mixta (ambos sexos) i laica ( pel més que possible canvi de professors). Malgrat això, afirmar la creació d'una Escola de pàrvuls - tal i com reclamava la carta al Senyor Ventura Gassol- seria entrar en el terreny on els documents són inexistents. En qualsevol cas, la magnitud que assoleix la reforma educativa a Sant Martí Sesgueioles és indubtable.

3. Fets d'Octubre a Sant Martí SesgueiolesPerò, per què s'ha de parlar d'una revolució simbòlica a Sant Martí Sesgueioles? Gràcies a les Actes Municipals de Sant Martí durant la República, podem afirmar, doncs, que la insurrecció existeix. Malgrat tot, llegides les actes, correm el risc d'errar en qualificar aquesta rebel·lió com a simbòlica i prou. Per exemple, si ho comparem amb Astúries o Barcelona, s'entén que el que va passar aquí és simbòlic: no hi va haver cap presa de poder ni cap enfrontament directe contra les forces de l'ordre. Però per molt que canviïn les circumstàncies d'un lloc a un altre, la coordinació d'un grup revolucionari armat a Sant Martí ens fa pensar que la insurrecció va tenir més realitat que simbolisme. No obstant, la complexitat del moment fa complicat d'extreure una descripció cronològica, prou exacta i objectiva dels esdeveniments del 6 d'Octubre, però sí que es pot afirmar sense entrar en detalls- l'existència d'una rebel·lió contra l'Ajuntament.Des de l'onze de febrer de 1934, el Senyor Josep Vidal Dragó era l'alcalde (reemplaçant així a Josep Canela Miserachs i Josep Solà Creus) de Sant Martí Sesgueioles. D'una forma o una altra, les eleccions municipals havien donat la victòria als senyors Vidal, Casulleras, Mestre i Estany que, vuit mesos després, rebrien directament els efectes dels esdeveniments d'Octubre i els explicarien -per immortalitzar-los en les Actes Municipals. Possiblement sabien (ni que fos setanta anys després) que algú les tornaria a obrir. Ara, doncs, després de set dècades, les Actes parlen de nou, amb els matisos d'aquells temps:“Tot seguit el Sr. Alcalde donà compte de la forma en que fou desposseït de lesinsígnies del seu càrrec la nit del dia 6 del mes que som, per un grup de revolucionaris armats que capitanejaven el Jutge Municipal Sr. Salvador Solé Montfort”.14 d'Octubre de 1934.Com podeu apreciar, d'aquestes tres línies em podem extreure algunes conclusionsimportants. Primer, que la insurrecció arriba a Sant

Martí la mateixa nit que a Barcelona té lloc l'Estat Català de Companys. Els fets són quasi paral·lels.Segon, que la inestabilitat política també és evident a Sant Martí. Les actuacions de l'Alcalde Josep Vidal (i del govern Lerroux) no són vistes amb bons ulls per a tothom, d'aquí que el Jutge Municipal dirigeixi una conspiració per enderrocar-lo.Tercer, que alguns habitants de Sant Martí Sesgueioles també pensen i s'organitzen: lluiten per la voluntat del poble i vetllen pels interessos d'una revolució (ja sigui política o social) amb armes a les mans.I quart: a Sant Martí també hi ha una ruptura important que representa l'avanç del que, un any i mig després, seria la Guerra Civil.D'endemés, tampoc hem de passar per alt les repercussions i conseqüències delsesdeveniments. El primer que crida l'atenció quan un es disposa a llegir les Actes municipals és que, després d'explicar els fets concrets de Sant Martí Sesgueioles, el Senyor Alcalde Josep Vidal es disposa a felicitar el senyor Alexandre Lerroux per l'èxit obtingut en la sufocació. Es tracta d'una felicitació implícita en el text que dóna per suposat quina coalició governa en el municipi. I per si en queda algun dubte, l'expulsió de la Casa Consistorial de Josep Solà Creus i Francesc Puig Bassa (coalició d'esquerres que es reintegrarà al govern el 23 de Febrer de 1936 amb la victòria del Front Popular) ho constata tot. A més, és palpable la diferència entre el bloc de dretes i el d'esquerres perquè, a partir del 23 de febrer de 1936, es torna a obrir el debat anterior. Les acusacions i les divergències entre uns i altres no acabarà fins al 19 de juliol del 36. Doncs de ben poca cosa va servir protestar enèrgicament pels darrers fets revolucionaris que trencaren la pau i la tranquil·litat habitual en aquest veinat . La terrorífica col·lisió semblava quasi irreversible o, a la manera de Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroya, es plantava la llavor de la pugna fratricida de la Guerra Civil.

B) La Revolució (inici de la guerra civil)

El 9 d'agost del 1936 es van reunir al Comitè Local, sota la presidència de Josep Solà, els Senyors Francesc Puig, Jaume Boria Parés, Juan Boladeras, Valentí Vila i Josep Estany. La primera i urgent tasca a complir era expulsar tota persona que


vingués exercint algun càrrec des d'anteriors ajuntaments. Per consegüent, es destituïa el senyor Francesc Mussoles Casajuana del seu càrrec de Dipositari i el senyor Ramon Creus Bassa del seu càrrec d'Agutzil municipal. Tasques que d'aleshores ençà serien ocupades pel senyor Pere Vendrell Mujal i Jaume Muntalà Feliu, respectivament. En el mateix moment, s'aprovava per unanimitat la destitució del Secretari de la Corporació. Ja se sap que el desafecte al règim revolucionari té dues opcions: quedar-se i cessar ( és el cas de l'ex-alcalde Vidal) o amagar-se - davant de la incertesa del nou ordre- i ser destituït (és el cas del Secretari). Com a conseqüència, es tancava la sessió amb l'aprovació, per unanimitat, del nou Secretari de la Corporació, el senyor Joan Prat i Soler. Així quedava complerta la primera missió consistent a destituir tota persona sospitosa de no acceptar el nou ordre revolucionari o d'haver participat en l'intent de cop d'Estat.L'estructura del Comitè Local era imprescindible per tal que, successivament, tinguessin lloc el conjunt de canvis polítics i socials. El primer que s'havia de canviar era, estranyament, la llengua en què estaven escrits alguns noms dels carrers de la vila. S'acceptava així d'inscriure tots els noms dels carrers en llengua catalana.Tot seguit es donava compte del greu estat en què es

t robava l 'enl lumenat públ ic arre l dels esdeveniments del 19 de juliol. Per aquesta raó s'ordenà com a tasca primordial mitjançant la remuneració de cinquanta pessetes per trimestre- que el nou agutzil Jaume Muntalà en dugués a terme la conservació.Els esdeveniments revolucionaris s'havien iniciat, però no havien arribat - ni molt menys- a les altes cotes assolides fins al Maig del 1937. No va ser fins el 6 de setembre de 1936 que, fruit d'una seqüència de canvis socials, es donava a entendre que Sesgueioles entrava de ple en el nou ordre revolucionari. El Comitè Local estava disposat a canviar el nom del municipi de Sant Martí Sesgueioles. I ho va fer. El nom d'un Sant no podia figurar a l'inici d'un poble, i menys en plena revolució. D'aquesta manera, ens podem preguntar: ¿va caure el Comitè Local a la tendència de carregar-ho tot al fet espiritual? Aquesta pregunta és tan perillosa com risc té afirmar que Espanya es trobava dividida per la religió. Innegable era, però, que l'Església s'havia abraçat temeràriament a les classes conservadores. De fet, l'herència històrica de relacionar-se amb l'aristocràcia venia de lluny i la laicització de la República només va extremar-ne les posicions. Per altre costat, ¿com s'explica l'ateisme obrer? El perquè d'aquesta ideologia fa


al·lusió al somni de crear un futur millor, de buscar una alternativa al capitalisme. Allò que s'intentava era millorar la humanitat gràcies al victòria de la raó per sobre de les creences i dels dogmes eclesiàstics. Per això, degut a aquestes premisses, es va acordar per unanimitat canviar el nom del poble de Sant Martí de Sesgueioles pel de Sesgueioles . El motiu era clar: el nom de Sant Martí, com deien ells, no estava en consonància amb el nou ordre revolucionari .

1. Llarga vida al Camarada DurrutiLlarga vida al Camarada Durruti, frase que emprèn aquest estudi. I, a fi de comptes, per què? Quines relacions tenen els dos subjectes d'aquesta aventura històrica? A priori, la presentació de Buenaventura Durruti Dumange -en un viatge històric com aquest- sembla forçada, convencional, arbitrària, violenta. El que hi ha a posteriori confirma que en cap moment el llenguatge personal, romàntic i líric (que pot ésser l'opinió d'algú i ningú més) ha vençut el lèxic històric, objectiu i universal. En són una mostra les dues sentències de l'Ajuntament de Sesgueioles que desenvoluparem tot seguit. Dues sentències que, en major o menor mesura, retocarien (magistralment per uns; terriblement per altres) el transcurs d'aquest treball.Com en el capítol anterior, les primeres conclusions d'un habitant de Sant Martí Sesgueioles no restaven a prop de la idea anarquista, sinó aïllades. Però el quadre de les possibilitats ha aproximat Sesgueioles a aquesta mística. Però quina mística?

“Al poble de Sesgueioles, a 6 de desembre de 1936 , essent l'hora assenyalada, lestres de la tarda [...] s'acorda que consti amb acta, el sentiment del Consell Municipal per la mort del grant lluitador Camarada Durruti, caigut en defensa de la

Llibertat”

Amb l'esclat de la guerra, els enfrontaments més greus s'havien traslladat de Barcelona al front, de Sesgueioles al front. L'entusiasme ideològic, però, també romangué en elsmunicipis (i aquest fragment en dóna fe). De fet, el sentiment dels consellers, el pensament, l'empremta llibertària i la consciència de les notícies del front, estan darrera de frases com aquesta.La mort del milicià que donava nom a la Columna

Durruti havia ocasionat un dolor general irreversible. El desconcertant enterrament de l'anarquista espanyol fou una de les expressions de sentiment popular més importants del moment: totes les organitzacions antifeixistes s'hi concentraren (23 de novembre de 1936). En aquest sentit, Sesgueioles volia destinar ni que fos tretze dies després-, quatre línies al lluitador llibertari. Res significava que l'alcalde fos del PSUC. Així mateix, la mort no solament havia colpit els tres consellers cenetistes de Sesgueioles sinó també totes les organitzacions polítiques. Si bé els conflictes entre el bloc CNT-FAI i el grup PSUC-UGT també existien a Sesgueioles; tant els tres consellers de la CNT, com els dos del PSUC, estaven d'acord a fer un homenatge a Durruti. Per tal que el Camarada (així el coneixien Josep Solà, Manuel Gil, Isidre Solé, Joan Coromines, Rafael Asurmendi i Salvador Solé) es recordés ahir, avui i


demà.S'ha dit que la mort de grans personatges mitifica -encara més, si pot ser- la seva vida.I és precisament el que succeí a Sesgueioles, el tres de gener de 1937. Aparentment, la dissolució del Comitè Local Antifeixista representava el final de la Revolució. Així i tot, a inicis de desembre, s'havia acordat per unanimitat manifestar el sentiment de condol per la mort de Buenaventura Durruti. I no era la darrera empremta revolucionària. Per contra, el succés del 3 de gener sí que ho era. Simbòlic o no, l'esdeveniment del 3 de gener fou l'últim sospir d'una revolució desbordada. Representava el darrer mot, el darrer acte abans d'esvair-se el somni revolucionari:

“S'acorda la proposta dels companys de la CNT donar el nom del gran lluitador que fou el Camarada Bonaventura Durruti, al carrer d'Abaix, al que desde ara es nomenarà Carrer de Bonavenutra Durruti, desglossant-lo de l'Avinguda del 14 d'Abril”.

En aquelles condicions, ja desfilaven per Sesgueioles un conjunt de personalitats amb un mateix somni: la Revolució. Sense cap gènere de dubtes, Buenaventura Durruti tenia el mateix desig que tots aquells i, així doncs, la importància en aquest apartat del treball hauria d'ésser idèntica. Per tant: ¿Obsessió incomprensible? No.Abans declaràvem que Buenaventura era el líder de la Columna Durruti pel seu carisma (i no pas per ocupar un càrrec jeràrquic: ¡Pero no puede ser un jefe, no lleva galones! A lo que los entendidos respondían, con admiración, desprecio, suficiencia: -que un anarquista nunca es jefe y, por lo tanto, no lleva galones.). Precisament, no s'ha d'interpretar l'apartat des de la perspectiva jeràrquica. Són molts els somnis truncats que apareixen en el capítol revolucionari, no només el de Durruti, sinó també el de molts altres protagonistes i, igualment, les il·lusions dels consellers de l'Ajuntament de Sesgueioles. Malgrat això, les Actes Municipals ens desenvolupen aquests darrers successos separadament. I això s'ha d'interpretar.


Era una tarda grisa i ennuvolada de París, i la Geraldine era a la terrassa del bar del davant de casa seva, una terrassa on no hi anava gairebé mai ningú, però a ella li agradava anar-hi. Contemplava un home que estava treballant (repartia cartes), mentre es prenia un cafè. L'home s'havia parat un moment per fer una trucada telefònica. Ella era una dona que vivia sola, no tenia fills i la seva família vivia lluny de París. Ella, però, era una dona feliç. No esperava a ningú, però no feia gaire que a la taula del costat s'hi havia assegut una parella jove. Parlaven d'anar-se'n a viure junts. No és que els estigués escoltant, simplement la parella estava discutint i cridaven, per tant, se sentia de què parlaven.

A Geraldine li agradava fer córrer la imaginació i també li agradava pensar molt. Pensar tant que, mentre mirava aquell home, pensava que podria ser una bona persona i potser, podria tenir-hi una conversa, podria saber com era en realitat i, a més a més, tindria una nova amistat. I així ho va fer: decidida, va aixecar-se i va anar a parlar-hi, com si es coneguessin de tota la vida. L'home es deia Jean Paul. Primer, va reaccionar bé, li va dir que vivia en aquell molí que es veia al fons, i li va parlar d'ell, com qualsevol persona, però, després, al cap d'una estona d'estar parlant, li va fer una pregunta concreta, la qual no li va semblar gens estranya: Estàs esperant a algú aquí tota sola? Ella va respondre que no, que no tenia la família a París, que vivien lluny, que no tenia fills ni estava casada, però que estava bé sola. Després d'aquesta resposta Jean Paul es va distanciar d'ella i no van parlar de gaire cosa més. Va posar com a excusa que havia de marxar a continuar treballant.

Un dia se'l va trobar a la mateixa terrassa i estava una altra vegada prenent un cafè, sola. Ell va anar a trucar per telèfon, i no s'havia adonat que Geraldine estava asseguda a la taula. Mentre parlava per telèfon la va veure, però va fer com si no la conegués. Quan va acabar de parlar, Geraldine, que s'havia adonat que era allà, el va cridar, però ell no en va fer cas i va marxar. Geraldine es va estranyar, ella no li havia fet res perquè marxés d'aquella manera. Com que ell li havia dit on vivia, va decidir anar a casa seva, volia saber què li passava. Va anar a aquell gran molí i va trucar a la porta. Li va contestar Jean Paul mateix i quan la va veure es va estranyar, però la va fer passar.

Quan va ser dins, ella li va demanar explicacions, de perquè quan s'havien vist havia marxat d'aquella

manera, corrents i sense dir res. Ell, que era un home de poques paraules li va contestar que havia tingut un dia de molta feina i que havia de marxar ràpid. Ella, que era una dona decidida, li va dir que no tingués por, que no volia res més que una bona amistat, però ell li va dir que havia de marxar i que tenia molta feina. Es va estranyar altre cop, però va marxar igualment. Els dies anaven passant i Geraldine feia molt de temps que no veia Jean Paul repartir cap carta ni anar a trucar en aquella cabina de telèfon, però com que el cop que el va anar a visitar, la va fer fora, ella ja no va voler saber res més d'ell.

Al cap de tres mesos, ella continuava anant a fer el cafè, sola, com de costum, en aquella terrassa. I un dia va entrar un carter, semblava Jean Paul. Va decidir aixecar-se i anar a saludar-lo, però quan va ser allà i el carter es va girar..., no era ell! Va preguntar si coneixia en Jean Paul i què se n'havia fet. El company de Jean Paul va dir que feia una setmana que havia mort ja que estava molt malalt. Ella es va quedar una mica sorpresa, però de seguida va reaccionar quan va sentir que aquell carter li va dir que uns dies abans de morir, ell parlava d'aquesta terrassa i d'una dona que es deia Geraldine.

EVA CREUS (1r de Batxillerat)

PLEIN AIR (Un conte a partir del quadre de Ramon Casas)

L’alumnàtica 34 AMPA

APRENENT A EDUCAR

Durant aquest curs un grup de pares i mares de l'IES hem participat en un taller de reflexió, diàleg i intercanvi d'experiències, conduït per una psicòloga, en el qual hem pogut compartir inquietuds, dubtes o estratègies que ens han estat útils en la tasca d'educar els nostres fills.

Al llarg de les diverses sessions hem treballat sobre les característiques de l'adolescència, com una etapa de creixement que et permet passar de la infantesa a la vida adulta, en què es fa necessari desprendre't del món dels adults i qüestionar-lo per tal de crear la teva pròpia identitat. Aquest procés comporta sovint conflictes amb el món que t'envolta i especialment amb els adults responsables de posar normes i límits: pares, professors...

Sovint, els pares ja no ens recordem de la nostra pròpia adolescència en què vàrem ser educats en un estil i en un món molt diferent, i no sabem massa com ho hem de fer.

Alguns pares tenen un estil educatiu autoritari: “això es fa així perquè jo ho dic” ; aquests pares aconsegueixen normalment que els seus fills facin el que ells volen tant en les tasques de casa com en el fet que tinguin un bon rendiment escolar, però sovint són joves amb dificultats emocionals, poc segurs de si mateixos i poden presentar problemes depressius. Alguns d'aquests joves poden ser rebels i hostils. Són persones que poden treure molt bones notes i fer una gran carrera professional però, malgrat tot, ser infeliços.

A l'altre extrem, hi ha pares amb un estil educatiu permissiu, ja sigui perquè s'identifiquen molt amb els seus fills (“jo feia el mateix a la seva edat”), o perquè van ser educats en un estil excessivament autoritari, que ells consideren erroni, i volen fer tot el contrari: “amb el meu fill som col·leguis”. Són pares que mostren afecte als seus fills, però no són capaços de marcar normes i límits per la qual cosa aquests nois i noies si bé solen estar segurs de si mateixos, acostumen a presentar problemes de conducta, dificultats per controlar els seus impulsos, i conductes

de risc com poden ser el consum de drogues i altres.

Un altre estil educatiu és el dels pares indiferents, que o bé perquè estan molt ocupats o bé perquè no saben com fer-ho no són capaços de posar límits però tampoc de donar afecte per la qual cosa els fills acostumen a presentar molts problemes de conducta, escolars, psicològics, i d'abús de drogues.

L'estil educatiu democràtic és el més encertat: són pares que proporcionen amor i afecte, faciliten vies de comunicació positiva, supervisen la conducta dels seus fills i els exigeixen responsabilitats; són flexibles i s'ajusten a les necessitats canviants del seu fill, alhora que li fomenten l'autonomia. Els seus fills tenen un bon nivell d'autoestima, tenen una bona actitud i un bon rendiment escolar, estan motivats, presenten menys problemes amb drogues i de conducta, una bona salut mental i són menys susceptibles a la pressió del grup.Si bé tots els pares ens equivoquem reiteradament i, en un moment donat, podem aplicar estils de conducta erronis, cal que l'estil democràtic predomini per sobre dels altres la major part del temps.

L’alumnàtica35Finestra oberta

CONÈIXER UN PAÍS: BRASIL(A través de la Stefanny Rodríguez de 3r ESO)

Vaig néixer a Sao Paulo, una ciutat molt a prop de Rio de Janeiro. Si us fixeu en el mapa d'Amèrica del Sud, veureu que Brasil és el país més gran. Té fronteres amb la Guaiana Francesa, Surinam, la Guyana i Veneçuela al nord; amb Colòmbia, el Perú i Bolívia a l'oest; i amb el Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai al sud, i limita a l'est amb l'oceà Atlàntic.La meitat nord del país és ocupada per la conca de l'Amazones. El riu més important de la conca atlàntica és el Sao Francisco. Al centre del país es troba una zona d'altiplans, on destaca el Mato Grosso, i al sud i a l'est hi ha cadenes de muntanyes. La màxima altitud és el Pico da Neblina (2.993 m).El clima del Brasil és molt humit amb característiques diverses, com ara el molt humit calent (equatorial), en algunes parts de la regió Nord; molt humit merotèrmic (subtropical), en la Regió Sud de Brasil i sud de Sao Paulo; i molt humit calent (tropical), a una franja estreta del litoral de Sao Paulo a Rio de Janerio, Vitòria, al

sud de la Bahia fins a Salvador, sud de Serpige i nord d'Alagoas.La capital és Brasília, amb més de dos milions d'habitants. Les ciutats més importants són: Sao Paulo, amb més de deu milions; i Rio de Janeiro, amb uns sis milions.Brasil era l'antiga colònia de Portugal i és l'únic país de llengua portuguesa del continent americà. La religió amb més seguidors és el catolicisme. La societat brasilera és una de les més multiracials del món perquè està formada per descendents d'europeus, indígenes, africans i asiàtics.La samba és la principal forma de música, d'arrels africanes, sorgida al Brasil. El nom “samba” és, probablement, originari del nom angoleny “semba”, un ritme religiós. El Carnaval de Brasil és la festa més popular del país.

Com diem:Bon dia: Bom diaCom estàs: Como voce taGràcies: ObrigadoAdéu: Chau

L’alumnàtica Biblioteca36

ACTIVITATS DEL GRUP DE LECTURA D'ADULTS

Des de l'última edició de L'Alumnàtica, hem realitzat 2 trobades amb el grup de lectura d'adults: la del desembre 2008 amb el llibre “Un home de paraula” d'Imma Monsó i la del març 2009, amb “La lladre de llibres” de Markus Zusak.Quant al llibre “Un home de paraula” , hi va haver molta diversitat d'opinions , ja que mentre a alguns va agradar molt, a d'altres, no massa.Se'n va destacar la fabulosa descripció que es fa del personatge principal, i la relació que s'estableix entre els tres protagonistes. També cal destacar les imatges quotidianes que estan descrites amb molta gràcia, junt amb detalls sensitius molt macos. Pel que fa a la qualitat literària tothom va estar d'acord en què es nota que és una autora consagrada i amb molt de prestigi.

El llibre que vàrem llegir recentment, “La lladre de llibres”, va sorprendre a tothom per la narradora de la història. És un llibre molt trist, però que gràcies al personatge principal va transformant en bellesa tot el que l'envolta. La narració s'emmarca dins la segona guerra mundial, però explicada des de dins. Es va destacar també les relacions que s'estableixen entre els personatges que configuren la història, i que ajuden a entendre millor totes les situacions. En general va agradar molt, i us en recomanem la seva lectura.El proper llibre que llegirem serà “L'elegància de l'eriçó” de l'escriptor francès Muriel Barbery. La trobada es realitzarà el dimecres dia 10 de juny, a la qual, com sempre, hi esteu convidats.

L’alumnàtica37Biblioteca

L'Institut Alexandre de Riquer de Calaf ha iniciat, aquest curs 2008-09, un grup de lectura d'alumnes, dirigits pel profesor de Llengua Castellana, Miquel Visa. L'objectiu és d'animar-los a la lectura i a la participació posterior en un trobada per tal de comentar-la.Després d'haver llegit el llibre proposat, “El embrujo de Shangai” de Joan Marsé, els alumnes i el professor es varen reunir, el passat dimecres 25 de febrer a la Biblioteca, per tal de compartir les seves impressions respecte al llibre. Un cop vençuda la fase inicial de timidesa, els alumnes varen afegir els seus propis comentaris i sensacions.Les opinions varen ser molt contrastades, ja que mentre uns alumnes coincidien en què els va agradar, altres opinaven que els

L'IES ALEXANDRE DE RIQUER INICIA UN GRUP DE LECTURA D'ALUMNES

havia decebut una mica. Es va parlar tant dels aspectes relacionats amb la forma com en el fons, i especialment dels personatges principals i dels esdeveniments que succeeixen al llarg de la història. Creiem que va ser una trobada molt profitosa per a tots, i que en varen sortir animats per continuar. Cal agrair la col·laboració de la Biblioteca d'Igualada que ens proporcionà els exemplars dels llibres. Així mateix, es felicita els alumnes participants en aquesta iniciativa i se'ls anima a continuar endavant. El proper llibre que llegirem serà “Frankestein” de Mary Shelley. Hi esteu tots convidats.

Mercè Gomà

L'IES ALEXANDRE DE RIQUER RENOVA LA WEB Després d'un temps d'inactivitat, l'IES ha renovat la seva web. Està construïda sota la plataforma Joomla, que permet que el professorat, els estudiants, l'AMPA, el PAS pugui tenir el seu espai i entre tots es construeixi la pàgina dia a dia. Es tracta de la filosofia web 2.0, que no només ofereix informació sinó que permet la participació de la comunitat. Des de la web tindreu accés directe al catàleg de la biblioteca, a la informació dels departaments, de les tutories, de secretaria, etc. Esperem que sigui una eina útil.

Per entrar cal anar a l'adreça següent i clicar sobre el logotip de l'IES.

http://www.xtec.cat/ies-alexandre-de-riquer

L’alumnàtica Llibres38

RESSENYES. LLIBRES PER SANT JORDI

La Dama del AlbaAlejandro CasonaEditorial Vicens Vives: 150 pàgs.A partir de 13 anys

Aquest segon trimestre els alumnes de 2n ESO hem llegit La Dama del Alba d'Alejandro Casona a l'assignatura de castellà. Aquest llibre és una adaptació de l'obra teatral completa del mateix títol. El llibre compta amb una petita introducció sobre la vida i el contex històric de Casona (1903-1965).L'obra, estrenada a l'Argentina el 1944, relata la història d'una família que viu en un poble d'Astúries i que està passant per un moment força dur a causa de la misteriosa mort de la filla gran, Angèlica. Però unes visites inesperades tornaran la felicitat perduda a la família.

Laura Busquet (2n ESO B)

AlomaMercè RodoredaEdicions 62: 250 pàgs.A partir de 15 anys

Aloma és una de la grans novel·les (amb força aspectes autobiogràfics) de l'escriptora Mercè Rodoreda. La protagonista, Aloma, és una adolescent de divuit anys que manté una relació amorosa i complicada amb Robert, el seu cunyat recent vingut d'Amèrica.La novel·la es concentra en els sentiments de la noia, ja que és molt jove i viurà unes experiències molt fortes. Haurà de prendre grans decisions i enfrontar-se a les circumstàncies especials de la seva relació amb Robert, la qual cosa la farà madurar de mica en mica (vegeu-ne més informació a les pàgs. 40-41 de L'Alumnàtica).

Alèxia Vila (4t ESO)

L’alumnàtica39Llibres

Mirall trencatMercè RodoredaClub Editor: 300 pàgs.A partir de 16 anys

“Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això”, escriu Mercè Rodoreda al pròleg. I, naturalment, ho va aconseguir: la història, al llarg de tres generacions, d'una mateixa família, amb els seus problemes, la seva gent, les característiques de cadascun dels membres i dels temps que els ha tocat viure... Un relat que us absorbirà des de bon principi i amb el qual descobrireu la quantitat de secrets que es poden mantenir durant tota una vida per tal de mantenir “unida” la família. Els mateixos secrets que, en sortir a la llum, es convertiran en el motiu de la seva mateixa destrucció.Mirall trencat és, en primer lloc, una novel·la sobre la gent i sobre com els temps que ens toca viure influencien les persones, però és també un relat amb el qual us sentireu totalment identificats i que, per això, crec que pot agradar molt a tothom que tingui ganes de llegir-lo.

Nerea Castilla (2n Batxillerat)

SolitudVíctor CatalàEdicions 62: 399 pàgs.A partir de 16 anys

Solitud narra la història d'una dona anomenada Mila que es veu obligada a anar-se'n a viure a una ermita amb el seu marit, a dalt de les muntanyes: un lloc que no li agrada gens i on es troba sola davant la indiferència del seu home.Allà comença el seu progrés espiritual amb l'ajuda d'en Gaietà, el pastor de l'ermita, un home savi i comprensiu. La Mila creix interiorment fins que tot comença a anar malament. Un bon dia, però, es cansa de tot i, trencant tots els esquemes de la societat del moment, decideix prendre una decisió que li canviarà la vida. No et deixis perdre l'oportunitat de llegir un dels millors llibres de la literatura catalana. Un llibre que al principi pot semblar ben normal, però que a mesura que el vas llegint et vas adonant del perquè de la seva grandesa.

Patrícia Gavín (1r Batxillerat)


UNA SORTIDA AL TEATRE(ALOMA)

Com a cloenda de l'any Rodoreda, la Companyia Dagoll Dagom i el Teatre Nacional de Catalunya van posar en escena la versió musical de la novel·la Aloma de Mercè Rodoreda interpretada, en el seu paper principal, per Julia Möller (vegeu-la al cartell que anunciava l'obra). Aprofitant l'avinentesa, es va posar aquesta novel·la com a lectura obligatòria als cursos de 4t ESO i 1r Batxillerat, i es va organitzar una sortida voluntària per anar a veure el musical, en horari d'adults, el dissabte 29 de novembre del 2008 (la funció començava a les 21.30). Hi van assistir 19 alumnes de 4t d'ESO, 23 alumnes de 1r de Batx., i 13 professors (amb un total de 55 persones). Vegeu, a continuació, alguns comentaris dels alumnes de Batxillerat tot comparant la novel·la i la seva versió musical-teatral.

Núria BagàL'obra teatral d'Aloma, va ser una obra que estava bastant bé, les cançons estaven molt bé, la coreografia també, però l' Aloma jove me la imaginava d' una altra manera, podem dir no tan bleda, perquè en el llibre et dóna una sensació que no és un personatge que faci aquest paper. El Joan no me l'imaginava tan deixat anar. Desirée CañizaresUna de les coses que més em van agradar, a part que l'obra es fes en forma de musical, va ser que els diàlegs duien frases exactament iguals a les del llibre i això, si te l'havies llegit, et cridava molt l'atenció.Cal dir, per això, que el que més em va agradar del musical, va ser la manera com en Dani mor, ja que quan se li tiren al damunt, el nen surt corrents com si hagués sortit l'ànima del cos del nen.Personalment em va agradar més la representació d'Aloma que La Plaça del Diamant.

Flavia DobricaEm va sembla molt entretinguda, tot i que els personatges no eren tal i com me'ls imaginava, ja que l'Aloma a l'obra era massa innocent i una mica beneita,

al llibre no la descriu tal com sortia a l'obra. Però, en general, em va agradar molt. Trobo que s'haurien de fer mes sortides de caire cultural com aquesta.

Gemma GarrigaSimplement, fantàstic. Mentre llegia el llibre em volia imaginar com serien les cançons, els decorats, les escenes, els personatges... Però no aconseguia fer-me'n una idea. Vaig trobar molt encertada la idea que hi hagués dues Alomes, i que a vegades es creuessin


hi hagués dues Alomes, i que a vegades es creuessin dins de la història era curiós i bonic. Vaig trobar a faltar la història de quan va a comprar les cortines i es compra un llibre d'amagat, ja que si no t'has llegit el llibre no saps què significa aquell llibre vermell que troba quan marxen de la casa. Els personatges m'han agradat bastant: l'Aloma me l'esperava així, l'Anna, el Joan i el nen, també. Els que potser no m'esperava d'aquesta manera són el germà mort d'Aloma, i que la Gisela fes de Coral, crec que el paper no li escau massa i vaig trobar que li treia poc suc. El Robert me l'esperava diferent, potser més guapo. Però en general, crec que és un dels millors musicals que he vist, potser perquè m'havia llegit el llibre abans.

Elisabet MiquelVull destacar especialment, l'encert que crec que els productors han fet d'afegir-hi la presència de dues Alomes: una jove, representada per l'actriu Julia Möller, que és la que viu el present de la història, i l'Aloma gran, paper que interpreta la Carme Sansa, que ens explica la història des d'una perspectiva ja viscuda. Penso, doncs, que té sentit pel fet que Rodoreda, tot i no ser una autobiografia, aporta molt d'ella en el seu llibre. A més a més, al cap de trenta anys, va tornar a revisar aquesta història que va tenir guardada fins llavors.

Cristina MontanerLa versió teatral d'Aloma ha estat molt bona. Tot i que és evident que al llibre hi ha molts més detalls, penso que l'obra els ha representat molt bé. L'obra se'm va fer molt curta. Penso que és perquè essent un musical, és més divertit. Hi ha moltes coses que em van sorprendre, com per exemple, el caràcter d'en Joan. En el llibre surt com si fos un home trist, avorrit i cansat de la vida, que només té problemes i en l'obra surt un Joan molt rialler, molt de la broma. Un altre detall que em va sorprendre va ser el de la música. Penso que era molt difícil de tocar, i em va agradar molt.

Anna PayáCrec que la versió d'Aloma que vàrem anar a veure al TNC estava molt bé. A mi personalment, em va agradar molt ja que el text estava molt ben adaptat a l'obra.Trobo que les cançons eren molt encertades, i el fet que hi hagués les dues Alomes, la jove i la vella estava molt bé!Jo repetiria!

Daniel PleixatsEn la meva opinió m'hauria agradat més si no hagués sigut un musical sinó una obra normal i corrent. No em va agradar que apareguessin les dues Alomes, l'una de gran i l'altra de jove. Pel que fa la resta va ser un espectacle digne de veure i de gaudir.

Jordi RialL'obra estava molt ben treballada. Els actors ho van fer molt bé i tenien una gran capacitat d'actuació. Personalment vaig veure alguns canvis respecte a l'obra com per exemple que el moment de les cortines a la novel·la la ressalten molt i en canvi a l'obra passa mes desapercebut o també amb el dels gats.Però l'obra estava molt ben treballada i molt ben muntada i jo vaig sortir realment supercontent de l'obra realitzada pels actors.

Mertixell RotésPersonalment, el llibre m'ha agradat, com també el musical. Després d'haver sentit algunes crítiques negatives del musical, continuo pensant que se l'han "currat". S'ha de pensar que també té la seva complicació fer tota una obra sense canviar d'escenari, o representar una habitació amb un sol llit, o tota una casa (de dos pisos) amb un sol decorat, sense entrar en temes econòmics. Pel que fa al musical en si, les cançons eren divertides, però alhora tristes. Només de sentir-les una o dues vegades ja se't quedaven: bon senyal! El que més em va agradar, i potser sorprendre una mica, és la gran quantitat de frases idèntiques a les del llibre, i això és curiós de sentir, sobretot si fa poc que t'has llegit el llibre i encara el tens fresc.

L’alumnàtica Esports42

LÁLIMENTACIÓ SALUDABLE A LÉTAPA ESCOLAR

El desenvolupament de la persona, especialment durant la infància i ládolescència , és continu i dinàmic, i ens hi hem dímplicar pares, educadors i la societat en general.Lálimentació es un procés que ens acompanya al llarg de la vida, a través del qual obtenim els nutrients que permeten cobrir els requeriments de lórganisme. Per tal que el creixement i el desenvolupament, tant físic com mental, es produexin d'una manera adequada, és imprescindible facilitar una alimentació que cobreixi les necessitats nutricionals pròpies de cada etapa.És molt important fer un bon repartiment dels àpats al llarg del dia: esmorzar a casa, esmorzar a l'hora del pati, dinar, berenar, sopar i, de vegades, prendre un làctic abans dánar a dormir; això ens ajudarà a equilibrar lálimentació al llarg del dia i a evitar llargues estones sense menjar.El “primer esmorzar” és l´àpat que inaugura el dia i ens posa en marxa, i és convenient que contingui: llet o derivats, pa, cereals, fruita o suc de fruita; i la millor opció per al “segon esmorzar” es léntrepà.I per aconseguir una alimentació completa, hem de tenir cura de la seva varietat, i cal potenciar el consum de:

-Fruita fresca com a postres habituals dels àpats i com a complement désmorzars i berenars.

-Verdures i hortalisses en el primer plat o com guarnició del segon plat.

-Llegums i fruita seca

-Làctics: principalment, en forma de llet, iogurts i formatges.

-Peix, ous, carn.

-Pa en els diferents àpats.

-Oli dóliva verge.

-Aigua com a beguda bàsica i vital, tant en els àpats com fora dáquests.

S´ha de reduir el consum de:-Llaminadures: prioritzant, com alternativa, la fruita seca.

-Begudes refrescants (coles, llimonades i taronjades; donant prioritat al consum dáigua, sucs de fruita i fruita fresca).

-Brioixeria i pastisseria (millor: entrepans).

-Cremes de xocalata, cremes, mousses i dáltres, com a postres habituals dels àpats.

-Menjar ràpid (fast food).

Láctual model de vida familiar fa que cada dia sigui més nombrosa la quantitat de nens i nenes que fan ús del servei de menjador escolar. Ara bé, no es pot oblidar que el primer aprenentatge alimentari i el més important es produeix en el nucli familiar; així, el menjador esdevé un lloc privilegiat per dur a terme léducació alimentària en coordinació amb la família. Per això és recomanable participar en la compra i elaboración dels àpats familiars: implicar-s'hi, fer-se'n responsable.El menjador és un espai idoni per afavorir aspectes convivencials, i de relació social i afectiva, per desenvolupar hàbits saludables; per això hem de transmetre als nois i noies comportaments i actituds correctes, adquirint normes bàsiques de comportament a taula: seure adequadament, usar correctament els coberts, retirar-los, menjar de manera tranquil·la, mastegar a poc a poc, i no parlar amb la boca plena dáliments; també dur a terme hàbits d´higiene, com rentar-se les mans abans i després de cada àpat així com rentar-se les dents.És molt recomanable evitar el sedentarisme i léxcés d´”activitats de pantalla” (televisió, ordinador, consoles, etc.), i practicar més activitat física: amb aixó i una alimentació equilibrada, evitarem léxcés de pes i aconseguirem un millor estat de salut.

Manel Navarro

L’alumnàtica43Esports

UNIÓ ESP VA ALAF: U ORTI C EQ IPEN J - EFEM Í UVENIL CAD T

ila de dalt (d es uerra a d eta)F ' q r e , ra Sor a, G n a Solà, Judit ra A ba Cr , N àli Ramon Ri ra Lau i i evr G u, l eus at a

Ruiz, Vir n a Bor às, Eva Creu , “La ci c a G i A a ayà, gí i r s Ce ”, Patrí i u x, nn Plba Borr , L ura Far J di Vi as ca.A às a ré i or l e

ila de baix (d es uerra a dreta)F ' qEl s et T l às Cl ra Gi , dia Mul o, J l a ass és, A a Pintó, i ab ru l , a l Lí er ú i M an nnB da S y T i Vegas Jenifer Mar ínez, isela Bar i i Gemren and , an a , t G r os ma Ga i a.rr g

L’alumnàtica Horòscop44

HORÒSCOP

AQUARIAmor: aprofita-ho que cauran un darrere l'altre.Salut: no treballis tant que necessites respirar aire!Diners: estigues tranquil que encara duren.

PEIXOSAmor: l'amor està a l'aire i tu ho respires tot, decideix-te per un.Salut: descansa, necessites dormir...Diners: guarda't els diners que s'acaben mes ràpid del que sembla...

ÀRIESAmor: STOP! Sembla que t'agradi discutir..., controla't.Salut: deixa la festa i fes esport.Diners: et sobren, gasta-te'ls.

TAUREAmor: te n'adonaràs que ja has perdut massa el temps... LLIURE.Salut: no facis tant el gandul i mou-te, que et convé.Diners: no hi penses i després te'n falten..., vigila'ls bé.

BESSONSAmor: no hi pateixis més, no només existeix ell/a. Salut: deixa la xocolata i surt a córrer amb els amics.Diners: estalvia'ls que et marxen de les mans...

CÀNCERAmor: controla't o hi acabaràs perdent...Salut: no et passis d'esportista que després no t'aguantes...Diners: regala't alguna cosa que, de moment, no te'n falten.

L’alumnàtica45Horòscop

LLEÓAmor: no et preocupis que no se t'escaparà, deixa'l respirar...Salut: estaràs millor que mai, aprofita-ho.Diners: vigila què fas o te'n penediràs...

VERGEAmor: encara que a tu no t'agradis..., és evident que a la resta sí.Salut: asseu-te una estona que no pares quiet/a.Diners: no els regalis que estem en crisi...

BALANÇAAmor: digues que descansaràs dels “rolletes”, i dissimula la “mala ratxa”. Salut: mirar el futbol a la tele, no es un esport..., mou-te. Diners: estalvia'ls, no se sap mai quan els necessitaràs...

ESCORPÍAmor: guanya-te'l que ja és teu.Salut: salut immillorable, conserva-la.Diners: busca feina que et farà falta...

SAGITARIAmor: ara que pots..., pensa-t'ho dues vegades.Salut: fer esport és saludable..., però no et passis que no ets de ferro.Diners: ep! Els diners no són papers per llençar..., Controla't.

CAPRICORNAmor: sembla que l'has atrapat però no te'n facis gaires il·lusions: pot durar poc...Salut: continua així, estàs en bona forma.Diners: sembla que la crisi no t'afecta gaire: pots estar tranquil.

Grup d'alumnes de 4t d'ESO


Solucions al Racó matat

L’alumnàtica47Passatemps

MOTS CROISÉS


VISIONS D'UN INTERCANVI

Del 2 al 8 de febrer els alumnes de 1r de Batxillerat van viatjar, respectivament, a Datteln (acompanyats de Mercè Gomà i Assumpta Domingo) i Bolonya (amb els professors Antònia Abelló i Miquel Àngel Campos). Al seu torn, els estudiants alemanys i italians van ser a Calaf del 22 de febrer a l'1 de març. Aquesta experiència tan enriquidora ha motivat els comentaris que ara us oferim.

DATTELN (ALEMANYA)Catorze nois i noies catalans amb destinació a Alemanya, disposats a conviure set dies amb quinze joves alemanys totalment desconeguts. El resultat: 29 noves i grans amistats... Un plaer formar part d'aquesta experiència! (Elisabet Miquel)

Aquest intercanvi ha sigut un dels meus millors moments de la vida. Els companys alemanys/es ens ajudaren molt a l'hora de descriure les zones on anàvem, i vam passar molts bons moments junts. Són molt agradables i ho recomanaria a tothom! (Adrià Solà)

L'intercanvi d'Alemanya per mi ha significat el coneixement d'una cultura que anteriorment era desconeguda. Ha estat una experiència inoblidable perquè hem fet grans amistats i hem passat un bon temps junts. Ho recomanaria a qualsevol que estigui disposat a adaptar-se a una nova família i viure una bona experiència. (Ariadna Torreguitart)

Experiències inoblidables i moments únics. Un intercanvi especial que no es pot descriure amb paraules. (Jaume Puigpelat)

He après moltes coses noves i m'he adonat que l'anglès és molt important i necessari. L'he pogut practicar i aprendre coses que no sabia. Amb els companys alemanys hem fet uns grans lligams, hem sigut tota una família, i això crec que és fantàstic. Crec que és una experiència que no s'hauria de perdre: que Calaf i Datteln segueixin units! (Jordi Rial)

L'intercanvi amb Alemanya ha estat una experiència inoblidable: anar a un país que no coneixes i fer noves amistats, parlar anglès... No ho oblidaré mai. (Desirée Cañizares)

Ha estat la millor experiència de la meva vida. A part d'aprendre coses noves i de practicar una altra llengua, hem aconseguit fer uns lligams molts forts d'amistat, i això és fantàstic. Jo recomanaria a tothom viure una experiència com aquesta perquè val la pena! (Anna Payà)

Van ser dues setmanes plenes d'experiències per repetir. (Elisabet Trullàs)

L'intercanvi a Alemanya va ser una experiència molt divertida i interessant. M'ho vaig passar molt bé i m'agradaria retrobar-me un altre cop amb ells. (Cristina Montaner)


BOLONYA (ITÀLIA)

Una experiència nova amb fets únics com serien aprendre una llengua, fer amics i conèixer altres llocs del món. Però per mi el més important ha sigut la posada en comú de problemes “típics” de la nostra edat a centenars de quilòmetres de casa, i amb unes persones que, malgrat haver-hi compartit només dues setmanes, s'han sabut guanyar la nostra confiança. (Gemma Garriga)

La veritat és que quan vam arribar a Bolonya, entre nosaltres no ens volíem separar, però a l'hora de marxar, no ens volíem separar d'ells. L'intercanvi es podria resumir com una gran experiència per conèixer un nou país, una nova gent i una diferent manera de treballar. (Clara Gil)

L'intercanvi ha estat perfecte: uns moments d'experiències molt positives i gratificants. Hem viscut una altra cultura i uns altres costums i, sobretot, hem viscut amb uns nous amics d'altres països. Són uns moments per recordar sempre: inoblidables. (Pau Estany)

Ha sigut una experiència molt bona per a mi: els italians ens van tractar molt bé i són molt bona gent (molt simpàtics i agradables), i també ha servit per saber alguna cosa en italià. En fi, una experiència inoblidable: una experiència que sempre tindré present en tota la meva vida. (Núria Bagà)

Va ser una experiència que es defineix amb una paraula: PERFECTE! Un intercanvi ple d'emocions i de gent impressionant. Un intercanvi que ha donat fruit a una amistat eterna. (Patrícia Guix)

Itàlia va arribar després de molt esperar. Es podria resumir amb les paraules: amistat, rialles, moltes fotos, noves experiències, i SARDANAR. Em manca un Capisco, No Capisco, o Capito. (Aloma Giralt)

L'intercanvi amb Itàlia ha estat molt millor del que m'havia imaginat. Itàlia és un país molt bonic i tots vam aprendre una mica la llengua. Vam passar moments inoblidables i, personalment, em va encantar descobrir una nova cultura. No fa falta dir que el menjar era boníssim! Tot va ser genial fins que va arribar l'hora d'acomiadar-se. Esperem poder tornar-hi a l'estiu! En resum, han estat dues setmanes que difícilment oblidarem. (Patrícia Gavin)

L'experiència d'anar a Itàlia va ser genial i impressionant: poder disfrutar de dues setmanes junts amb aquells nois i noies va ser inoblidable. Era gent súper maca i molt oberta. Les activitats han estat perfectes i només estem esperant l'estiu per tornar-nos a veure ja que el comiat va ser trist, i ja els trobem a faltar. (Eva Creus)

De veritat, una gran experiència. A Itàlia vam conèixer la llengua, la cultura, la gent, l'educació... I ells, aquí, van repetir l'experiència. A més, vam tenir l'oportunitat de compartir uns dies amb italians i alemanys. Sens dubte, en guardaré molt bon record, i tots esperem tornar a veure'ns algun dia. (Meritxell Rotés)

L’alumnàtica 50L’alumnàtica Passatemps50

En aquest racó matat us proposem un passatemps que només es troba en les revistes de passatemps variats. S'anomena PICTOGRAMA o PUZZLE JAPONÈS. Es tracta d'aconseguir un dibuix tot pintant de negre algunes de les caselles de la quadrícula. Els números indiquen la quantitat de caselles negres que hi ha a la fila o columna corresponent. Els grups de caselles negres d'una línia estan separats per un nombre indeterminat de caselles blanques. Quan veiem que una casella ha de ser blanca, la marquem amb un punt o una diagonal.

Per exemple, si a una fila hi ha els nombres 3 i 2, vol dir que, d'esquerra a dreta, primer hi ha un grup de tres caselles negres, i després un de dues. Entre aquests dos grups, almenys hi ha una casella blanca.

Per si les explicacions no són prou clares us donem un exemple ja resolt. A més, per facilitar-ho una mica, us donem ja fetes les línies del contorn (no és així com es troba a les revistes). Esperem que aconseguiu fer-lo!

RACÓ MATAT: Bon Sant Jordi!

Exemple:


OLIMP 2009

Una vegada més l'IES Alexandre de Riquer s'ha transformat per uns instants en un improvisat Olimp on alumnes de 4t d'ESO han representat divinament els seus papers. En edicions anteriors realitzaven aquesta activitat els nois i les noies que cursaven el crèdit variable de Mitologia Grecoromana. Amb la desaparició dels variables i la incorporació a 4t d'ESO de matèries optatives específiques, els continguts de mitologia (tant importants per

als alumnes que vulguin cursar un batxillerat de lletres!) es treballen ara dins l'assignatura de Llatí.

Observa'ls amb molta atenció. Sabries reconèixer de quin déu es tracta en cada cas i quin alumne s'amaga sota la immortal indumentària? Ànims que és molt fàcil …, i si no te'n surts és que et convé apuntar-te a Llatí de 4t!

L’alumnàtica 52 El racó dels clàssics

ROMA (Segona temporada)

·Títol original de la sèrie: Rome·Any: 2007·Nombre d'episodis: 10 episodis de 55'·Cadenes que l'han produït: HBO (USA) - BBC (Regne Unit)

RAI (Itàlia)·Directors de cada episodi: 1-Tim Van Patten 2-Allen Coulter

3-Alan Poul 4-Adam Davidson 5-Alik Sakharov 6-Roger Young 7-John Maybury 8-Carl Franklin 9-Steve Shill 10-John Maybury

·Guionistes de cada episodi: Bruno Heller (1,2,10), Scott Buck (3,7), Todd Ellis Kessler (4,8), Mere Smith (5,9), Eoghan Mahony (6)

·Assessor històric: Jonathan Stamp·Repartiment: Luci Voreno (Kevin McKidd), Tit Pul·lo (Ray

Stevenson), Marc Antoni (James Purefoy), Atia dels Julis (Polly Walker), Caius Octavi (Max Pirkis -adolescent- / Simon Woods -adult-), Marc Juni Brutus (Tobias Menzies), Servilia dels Junis (Lindsay Duncan), Cleòpatra (Lynsdey Marshal), Octàvia dels Julis (Kerry Condon), Níobe (Indira Varma), Vorena (Coral Amiga), Marc Tul·li Ciceró (David Bamber), Marc Vipsani Agripa (Allen Leech), Caius Cilni Mecenàs (Alex Wyndham), etc.

web oficial: http://www.hbo.com/rome/

L'abril de 2006 dedicàvem El racó dels clàssics a comentar Roma, l'espectacular sèrie que s'havia acabat d'emetre al canal Cuatro i que causà tal impacte en els espectadors a nivell internacional que tot feia presagiar que la cosa no podia pas aturar-se amb una primera i única temporada. La sèrie, a part d'exhibir astoradores escenes en què el sexe i la violència se'ns mostraven a dojo i amb tota la seva cruesa, combinava amb prodigiós equilibri l'espectacularitat amb el rigor històric. A més, tal com destacava ja en aquella ocasió, molts eren els al·licients que presentava per a tots els qui disfrutem estudiant l'antiguitat clàssica i observant les recreacions que ens en puguin oferir el cinema o la televisió. D'una banda aportava una nova perspectiva sobre la societat romana de finals de la República: una societat fragmentada en dos bàndols totalment confrontats (optimates i populares) que acabaren plantant-se cara en una guerra civil que, contra tot pronòstic, acabaria decantant-se a favor de Juli Cèsar, el general insurgent que venia a trencar amb la legalitat vigent. Per altra banda la sèrie no es dedicava només a reproduir els personatges i fets més coneguts d'aquest període, sinó que fixava un segon fil argumental que s'entreteixia hàbilment amb els esdeveniments històrics i que, a través de dos dels seus personatges, posava a l'abast de l'espectador la vida

quotidiana de les classes populars de Roma.

La sèrie, en aquesta segona entrega, manté la doble línia argumental de la primera temporada, fet que des d'un bon inici ja conferia a la producció gran originalitat i un segell propi. Tal vegada, però, accentua encara una mica més la violència i la sordidesa perquè situa un bon nombre d'escenes en l'underground de l'aleshores capital de món. Si en l'entrega inicial els esdeveniments històrics recreats anaven des de la Segona Guerra Civil (la que enfrontà Cèsar i Pompeu), passant per la batalla de Farsàlia (en què Pompeu resultà definitivament derrotat) fins a la dictadura de Cèsar i el seu conseqüent assassinat durant els Idus de març del 44 aC, en la segona temporada partim de les profundes seqüel·les que deixa en la societat romana el terrible magnicidi per arribar a la consolidació en el poder d'Octavi i l'establiment d'una nova era. Després de la impactant escena de l'assassinat de Juli Cèsar, van passant per la pantalla una sèrie d'esdeveniments històrics prou rellevants: establiment del segon triumvirat, fracàs d'aquesta entesa i enfrontament entre Octavi i Marc Antoni, Tercera Guerra Civil, batalla d'Àccium,

L’alumnàtica53El racó dels clàssics

suïcidi de Marc Antoni i Cleòpatra i entronització d'Octavi que és investit “August” pel senat romà. Aquesta sèrie constitueix, en definitiva, un bon compendi d'aquesta convulsa etapa de la història de Roma: segurament es tracta de la producció que millor trasllada a la pantalla la Crisi de la República, una època de canvis socials i polítics molt profunds. Seguint les petges de la mítica sèrie de la BBC Jo, Claudi, que recreava des de la intel·ligent mirada de Robert Graves les intrigues de poder de la dinastia Júlio-Clàudia, Roma (I i II) es converteix també en un material didàctic de primer ordre per poder explicar, en aquest cas, el període immediatament anterior.

Coneixem la vida quotidiana de les classes populars de Roma gràcies al segon fil argumental que protagonitzen dos legionaris: Luci Voreno i Tit Pul·lo. Tot i que les aventures que passen són inventades i donen el to novel·lesc a la sèrie, els seus noms són extrets d'un passatge de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar. La crònica historiogràfica els feia centurions de la IX legió, mentre que aquí apareixen respectivament com a centurió i legionari de la XIII legió. De fet, Luci Voreno comença com a centurió i gràcies al seu tracte amb Cèsar i Marc Antoni, acaba convertint-se en senador i magistrat de l'Aventí. Tit Pul·lo, en canvi, manté tothora el rang de legionari. Aquests dos, les seves famílies i la gent amb qui es relacionen ens permeten fer un cop d'ull a la vida diària de la plebs, tot i que des d'un punt de vista cultural les seves actuacions ens interessen més pels detalls d'ambientació que s'hi exhibeixen que no pas per la trama argumental que protagonitzen.

Tal com succeïa a la primera part, els actors no són gaire coneguts en el panorama internacional però provenen de l'escola dramàtica anglesa i demostren un bon nivell interpretatiu. Si, al marge dels dos legionaris, en la primera entrega qui acaparava el centre de totes les atencions era Juli Cèsar, ara la tensió queda repartida entre Marc Antoni i Octavi. Tot i així no resulta massa convincent el sobtat canvi d'aspecte que presenta Octavi (la substitució de l'actor vol representar el pas de l'adolescència a l'edat adulta) per més que els guionistes l'allunyin per un temps de Roma a fi que la metamorfosi resulti un xic més versemblant. Ara bé, el paper fred i calculador que intenten transmetre els dos artistes, s'avé del tot, pel que en sabem, amb el tarannà de la figura històrica. Un dels personatges que trobo una mica apagat i desenfocat és Cleòpatra. Ja s'entén que el punt de mira està posat més en Roma que no pas en Egipte, però un personatge que excita en tots el record tan magnífic de la Cleopatra de Manckiewicz, aquí queda molt deslluït i mancat de força dramàtica.

La imatge que se'ns vol fer arribar continua essent la d'aquella Roma bruta i sorrenca que apareixia ja a la primera temporada en un audaç intent de desmitificar aquella Holly Rome o urbs immaculada i brillant que els pèplums un rere l'altre s'havien encarregat de projectar. Moltes escenes foren rodades en els fastuosos decorats construïts als estudis de Cinecittá (Itàlia) aspecte en el qual s'abocaren enormes esforços i astronòmiques quantitats de diners. D'aquesta manera recrearen, per exemple, el fòrum, l'Aventí, l'ínsula de Voreno o les domus dels patricis. De fet estava més que cantat el rodatge d'una segona entrega perquè, en part, calia amortitzar una mica més la inversió realitzada en aquest sentit. Però un fet inesperat trencà les opcions de futura continuïtat de la sèrie. Bona part d'aquests decorats acabà destruïda per un incendi que es declarà en aquests estudis l'estiu de 2007 i, per tant, no resulta gens estrany que el president de la HBO acabés confirmant en roda de premsa que no hi hauria una tercera temporada.

Les audiències d'aquesta segona tongada de capítols han resultat molt exitoses tant a EEUU com a la Gran Bretanya. A Espanya no ha estat així; els resultats foren més que discrets. Però cal aclarir en aquest cas que el Canal Cuatro de televisió l'oferí en sessions dobles, amb canvis sobtats pel que fa a la franja horària i dedicant-hi poca publicitat.

Per als amants d'aquesta sèrie televisiva que ha recollit un bon nombre de premis i reconeixements internacionals, és interessant de saber que existeix un blog on gent d'arreu exposa el seu parer sobre qüestions molt diverses relacionades amb la producció. Molts expressen la seva fascinació per l'espectacularitat d'algunes escenes memorables, altres en destaquen el valor didàctic (una classe d'història en tota regla) i un tercer grup n'elogia la qualitat dramàtica d'uns personatges que evolucionen amb la trama. Jo em sumo a totes aquestes lloances.

Salvador Oliva March


TROBADA DEL PROJECTE COMENIUS A ALEMANYA

La primera setmana del mes de març, concretament del dia 1 al 8 de març, va tenir lloc a Datteln (Alemanya) la trobada dels tres països que han realitzat durant aquests darrers 3 anys un Projecte Comenius sobre les mines: IPM (Interdisciplinary Project Mining). Els socis del Projecte són: Comenius Gymnasium Datteln (Alemanya), Instituto Scientifico “Sebastiano Mottura” (Itàlia) i nosaltres.En aquesta trobada s'han reunit alumnes procedents del 3 països, per tal de fer la cloenda a nivell internacional del projecte. Ha estat una setmana de treball, però també de coneixement mutu i de coneixement del país d'acollida.Durant el primer dia hi va haver activitats diverses perquè els alumnes es coneguessin entre ells. Després ja es van iniciar les activitats relacionades més directament amb els continguts del projecte : preparació en grups (amb alumnes dels tres països) dels temes més importants del projecte per a la seva presentació, realització de pòsters amb la representació gràfica de les semblances i diferències més significatives dels principals eixos del Projecte entre els tres països, etc.

El divendres 6 de març es va realitzar la Presentació dels resultats obtinguts durant la realització del projecte a la comunitat educativa de Datteln (Alemanya): pares, alumnes de l'escola, representants polítics, etc. Va ser una jornada molt instructiva per a tots, a la vegada que emotiva, ja que era finalitzar una de les últimes etapes en la realització del projecte. Durant aquesta jornada cada escola també va mostrar aspectes relacionats amb el seu país i la cultura de cadascun.També vàrem tenir estones d'esbarjo i visites als llocs més significatius de la regió: la ciutat de Datteln, Münster, Colònia, etc.Per acabar dir que vàrem gaudir de totes les activitats, però crec que el que recordarem més seran les persones amb qui vàrem compartir aquesta setmana.La setmana del 15 al 22 de març els alumnes alemanys participants en el Projecte Comenius varen ser a Calaf per tal de conèixer l'entorn dels seus companys.Ara ens queda acabar els productes finals del Projecte (els mostrarem a final de curs), que esperem que es corresponguin amb el nostre esforç i motivació.

Mercè Gomà

L’alumnàtica55Publicitat

Alumnàtica abril 2009

Education

Transcript of Alumnàtica abril 2009