El que es pensen els Royos que serà 1'Esfafuf.

Any IV. Núm. 174 - Barcelona, dijous, 2 de Juny de 1932

La revolució no la va fer 1aF. A. I. el diumenge, sinóAzaña e1 divend.r`es.

Preu : 30 cénfims ® Pelat, 6`,. Telèton 15300. = Subscripcíó : 3`50 pessetes trimesfre..--=---.

«Estoy aterrado», digué Maura ; podia es-tar-ne, en efecte; no li mancaven raons.A mesura de l'avenç formidable de la hostdialéctica del president del Consell, era unno parar de trencadissa. Volaven textos delstòpics més unemorabTes per llur ancianitat,olles buides i fràgils, encertades per una màdestra. Les cMumnes del temple, enderro-cant-se, feien un terrabastall diabòlic. Lesbombes iinflades d thidroge,n metafísic i lesusalsitxesn plenes de vent curial espete-gaven i queien, empenelladesper unes efímeres crineres deflama i fum. Era l'apoteosi.1, a través de tanta desolació^i de tanta mort, el discurs del.senyor Azaña, endavant, en-davant, com si rees,

Maura no somreia ; estavaesverat. Literalment, ni dll,ni cap dels de la seva corda,no saibien pas 'què els passava tpel damunt. Nàufrags a laperduda en mig d'un oceà debon seny i d'història, no elsrestava ni un mal tòpic sen-er per poder-s'hi arrapar, comwn tauló. I, si conservavenllur equilibri amb prou feines,com volen, doncs, que els sabrés gota d'esma per penetraraquell discurs que els feia ro-dar el cap?

Amb tot i aixa que el par- „w

lament del senyor Azaña noera pas poc entenedor ni com

-plicat. Es limitava, simple-ment, a explicar els fets quehavien determinat 9a situacióde l'actual moment políticd'Espanya. Només que lacultura històrica de l'oradorera prou per esbocinar totesles falsedats de la història em.pescada pels polítics de la maa^wr^u: prütórit^_ Il^amnctra_

va, désprés, com el pes d'a-quests fets havia donat formaa la lliri Constitucional de laRepública ; rebutjava, consegüentment, tota subtil •exegesique volgués apartar la lletradel seu esperit vivent i bara-llar-lo amb la realitat. I arri-bava a la solució del problema català única.Car tota la solució consisteix en un 'bonplanteig. Una vegada ben plantejat, és elmateix problema qui ajuda la seva pròpiasolució.

I aquest recte pianteig estava en una sin-cera declaració del fet Catalunya, del fetunitat d'Espanya i del fet Castella. Erenels mateixos pobles, no llurs conceptes jurí-dics ni metafísics, qui parlaven i entravenen joc amb una plàstica dramática i d'unamanera tan directa que podem defiinir coma noblement ingènua. Azaña digué al Paria-ment i tot el país, urbi et orbi, la seva visióde Catalunya, la de Castella i la de i''Estat.Com si cregués que, de no mitjançar unaclara confessió de cadascun de llurs elementshistòrics, Espainya no podria sortir del ma-rasme i de la confusió dels malentesos enquè ha viscut segles sencers, amb perjudicide tots.

x Cat duinya — digué el president — amasentir-se a distància de 1'IEstat; és senti

-mental ; vol recrear-se dins la contemplaciód'ella mateixa. IEs possible, diins una fór-mula d'Estat integral, de satisfer aquestànim? Sí ; domes, cal. El particularisme ca-talà té el dret de veure's traduït dins Por-ganització de l'Estat.»

(( Però Castella — continuà el senyor Aza-ña —, Casbdlla vol sentir-se identificadaamb l'Estat ; d'aquest sacrifici neix la sevaforça. Castella sap que la seva missió glpBriosa és de representar ]'Espanya dintre '.launiversalitat.))

((Castella pot complir el seu comès senseofegar Catalunya ; si l'ofegués, pitjor porEspanya, que perdria un matís. Encaramés ; si en moments de gran decandimentde Catalunya, Castella no pogué esborrar-la; qui pensa ara, que Catalunya és fortaï conscient d'ella mateixa, en poder-1a anul-lar per la força? Si és veritat que Castellaté una missió dintre d'Espanya, no pot decap de les marrares voler-la entrebancar imigrar en renyines afeblidores, innecessàries

ï, sobretot, inútils.))Aquest passatge del discurs presidencial,

que bé pot dir-se que en forma él nucli,en general no s'ha vist ben comprès. Sor-prèn adonar-se que tantes persones haginctit que el senyor Azaña havia fet un discursunti castellamnista, quan, a la veritat, per pocesment que hom hi pari, només s'hi trobaque un gran orgull d'ésser castellà, i l'am-bició de grans destins per a la seva pàtria.

A la pàgina 3:Més confidenEs que no pasbombes.

A la pàgina 7:

La Fira del Dibuix.

L'obra de la reconstrucció interior de Ca-talunya haurà de simultanejar-se necessària

-ment amb una altra obra iin ortantíssimaencaminada a vetllar pol nostre prestigi ex-tenor. No hi ha cap Govern que negligeixiaquest ordre d'activitats, què fon que l'homeque no coneix directament un país se'n pu-gui formar una imatge i una opinió capaçd'atreure el seu interès.

Un conjunt d'institucions orientades i di-rigides pels esperits més selectes de cadapoble tenen cura constantment i amb la mésextremada i subtil atenció de procurar l'ex-pansió de la seva riquesa, el desenvolupa-ment de la seva política i de la seva culturaa l'exterior. Es la forma més delicada delpatriotisme.

La participació dels nostres industrials ide les nostres entitats econòmiques i artísti-ques a les fires, exposicions i certàmens queperiódicaneent es celebren a l'estranger, po-dria ésser un aspecte d'aquesta actuació.La relació de la Generalitat amb els nuclisde catalans residents fora del nostre país,contribuint a la permanència de llurs orga-nitzacions, que aquestes no es desnaturalit-zin en els seus fins, i guiant la seva tascaperquè tothora puguin realitzar una obradigna de Catalunya, significa una altra ac-tuació d'innegable transcendència i fins diremde veritable necessitat.

Encara que ens dolgui, no podem evitarque la gent de fora jutgi el nostre país perla forana de produir-se dels catalans quehom coneix i tracta. I els catalans que van/,el món, dissortadament, moltes vegadess'obliden, no es preocupen, del judici que perles seves paraules i les seves accions puguirecaure damunt del país que els ha vistnéixer. Però si molts catalans tenen aquestsoblits, bé caldrà que en tant que estigui ala nostra mà vetllem per mantenir digna-ment un mínimum d'amor propi coilectiu.Caldrà dir a molta gent nostra que l'auto

-nomúá no haurà de servir pas únicament pera governar-nos, sinó també per educar-nos.

Tot això que diem podria semblar unasimple divagació, si no afegíssim que hi hacasos concrets, en els quals ja no es tractade hrocurur que els catalans fem fora de casaun paper més brillant o més apagat, sinód'evitar veritables atemptats a la nostra se-yiat..F..,a1 t,..^1 ..caCAS Sntüq^iduals, sinó`d ;tt1ca°"ar , dftt làcid - jie?";Yr'su -r„cec,-•-7arencao,que ja coneixem que no existeix, no podriafer pitjor ni més depriment. Són unes collesde cantaires, xirois i barrilaires, que amb elnom de Clavé 15assegen pel món la notadel plebeisme més gruixut i sonor. Si aques-tes colles no anessin més enllà de la Mun-tanya Pelada, de Vallvidrera o del Besòs, nohi tindríem res a dir, però sti teniu en compteque han fet exp edicions nombroses a París,a Béziers i a Ginebra, la cosa ja té un altreaspecte. Darrerament, i és lá segona vegada,amb motiu de les festes de la Repúblicavan plantar-se a Madrid ,ris cents homes.Ningú no sabia per què hi eren. El fet ésque sense haver cantat una sola vegada,acabaren les festes i tota aquella gentadarondava pels carrers sense recursos per pa-gar lea dispesa i per tornar a casa. Els dis-pesers van queixar-se al Ministeri d'ObresPúbliques, organitzador de les festes, i finsdesprés de moltes gestions en les quals vaintervenir la Generalitat, no cogueren ésserrepatriats.

Remarquem una altre vegada la conve-niència que sigui una preocupacïó de tots, ien primer lloc de la nostra més alta corpora-ció pública, vetllar pel nostre prestigi co•lec-tiu, però hem de reconèixer que tots elsnostres millors esforços podrien resultar enbona part contrarestats si no vetlléssim al-hora per aquestes expedicions espontànies ibarrilaires que de tant en tant surten de casasense altra preocupació que la d'expansio-nar-se.

T. T.

Home casaf, diputaf espafllafDivendres passat, qmm el discurs del se-

nyor Azaña absorbia l'atenció de tota laCambra, diversos diputats de la minoriacatalana, o sigui els diputats més interes-sats en el 'parlament del cap del Govern,ara l'un ara un altre, anaren desapareixentdels seus escons per tal d'agafar l'exprési ino haver de romandre unes hores més aMadrid.

Naturahnent, aquesta deserció d'algunsdiputats va ésser molt cgmentada, però sihom es fies càrrec del que representa tenirla dona a Barcelona, segurament queaquests comentaris .no ainirien gaire lluiny,per tal com, si s'analitza bé, la pau fami-liar té tanta o major importlncia que l'apro-vació de d'Estatut de Catalunya.

El miracle d'un dibuixan4la Rambla de dilluns passat publicava la

silueta de diversos parlamentaris catalans.Tots ells adoptaven una posició especial enescoltar el discurs del senyor Azaña. Aixòno té res de particular. iEl que és curiós ésque el dibuixant Arteche plasmés l'actituddel senyor Humbert Torres «escoltant» eldiscurs del cap del Govern. 0 no sabia quee1 diputat per Lleida és sord, o bé el dibui-xant madrileny ha tiingut ocasió d'obrar unmiracle.

El casfellà del Sr. Carner

Tothom sap que el ministre d'Hisendade la República, el nostre Jaume Carner,parda en català sempre, encara que parlien castellà. Després d'aquella anécdota na-dalenca que ja vam reportar — «que se co-man de gusto el gallo» —ens ien arriba urnaalltra.

Era quan començava a discutir-se la to-talitat de l'Estatut. En una dependènciadel Parlament, conferenciaven — preparantl'ofensiva — els senyors Maura, Royo, Or-tega y Gasset i algun altre. El senyor Car-ter, aliè al que passava, anava a entrar,quan, en adonar-se d'aquells personatges,va fer marxa enrera. Hom va cridar-lo

—Don Jaime, ya puede usted pasar. Es-tamos complotando contra el Estatuto.

- •

feien por, va contestar amb to displh.cent—Bueno, bueno, vosotros mismos !I va marxar.

Hisfòria d'un enfrefilef

L'aItra setmana parlàvem d'un famós en-trefilet de La Humanitat, i avui hem detornar-hi, per darrera vegada. IEs sabut queva ésser publicat amb sis faltes d'ortografiai quan La Publicitat va remarcar-ho, aquellentrefilet va desaparèixer. Al cap d'unsquants dies, va tornar a sortir .només ambtres faltes. Això va comentar-se en un «eco»d'aquesta secció i l'entrefilet va tornar afer-se fonedís. Ara, al cap d'uns quants dies,ha tornat a sortir, amb urna redacció per-fecta.

Ens en felicitem i ho fem públic .per tran-quillitzar els nostres amics de La.. Huma-nitat, els quals podran, d'ara .endavant,publicar-lo sense interrupció.

Ha costat, però, què dimoni !, «con pa-ciencia, todo se alcanzan.

«Buen principio, vive Dios»

E1 senyor Josep Camins, de( Círcol Ar-tístic de Barcelona i de l'Agrupació d'Aqua-rellisbes de Catalunya, va donar una con-ferència sobre el tema : Notes sobre l'his-torial de les Arts Gràfiques a Catalunya.

I va començar així:«Quan per voluntat divina aparegué sobre

1a faç del món el primer home, aquest ésser

racional que portava damunt el seu pit, elgermen de la vida que l'havia desprès de loignot...»No sabem com va acabar, perquè la per-

sona que ens informa no va esperar el final.Ho comprenem.

Fills il'lusfres de MartorellAmb motiu de la XX Festa del Pedal,

hom va editar un fascicle dedicat a Marto-rell, dila en la qual va celebrar-se la festa.En aquest fascicle hom esmentava les acti-vitats, els mèrits i ]''historial de la població,i després de parlar de les fires, festes ma-jors, edificis importants, etc., dedicava unapartat a (Literatura)). I no deia més queaixò:

))Són fills d'aquesta vila, t'emiinent fiibsofFrancesc Pujols i el redactor esportiu d'hiDiluvio, Einric Guardiola Cardellac.»Tira peixet!

u que pot la famaJosep Maria López-Picó ha escrit uns

versos dedicats a Apelles Fenosa 'en el ca-tàleg de l'exposició d'aquest escultor, i al-guns diaris els has reproduït

L'argila dócil als ditsi encara no t'acontenta.

La forma com el desigt'obeeix si li dius: Penca!

En aquesta transcripció hi ha una erradatal, que ha cabgut fer un tiratge dels ca-tàlegs i fer desaparèixer els equivocats. Ondiu «Penca lo, López-Picó va escriure «Pen-sa!a (potser, però, va escriure «pençan). Elbo del cas és que tothom va creure que,realment, havia de dir «penca a.

Una visita important

Amb aquest mateix títol i a 1a secció dela Generalitat, La Nau domava, dilluns; laneva següent:

«Dissabte al matí, visitaren al senyorMacià una nombrosa comissió de llevadoresrepresentants del Sindicat de Llevadores deles Comarques Catalanes, per tal d'oferir-sepels efectes sanitaris, per un cop estigui en

Evidentment, la visita és importaint. Elsenyor Macià no en rep cada dia d'aquestamena.

Parleu bé, sí us plauA La Publicitat ham dóna compte d'haver

estat denunciades pel fiscal diverses publi-cacions. I a contimnuació .afegeix

«Totes aquestes puldicacions han estat re-collides per la policia. Punyet.n

Veritablement, n'hi ha per escruixir-se.

Més enllà de les es&enes

La setmana passada — no recordem exac-tament el dia — va posar-se a ploure demala manera, cap a les deu del vespre,després d'haver fet durant tot el dia untemps esplèndid.

En una reunió de cafè, hom ho comen-tava—Quina manera de ploure! I no serà pas

perquè avui estreni l'Adrià Gual!En aquell moment, l'altaveu de la ràdio

anuncià la representació de Girassol, ((bajola dirección de don Adrián Guaba.

Els concurrents van quedar grocs. Laguigne ja va més en91à de les estrenes.

Amics i amics

Amb motiu de ]'homenatge de diumengevinent a Valentí Castanys, persones que finsara havien viscut totalment distretes a l'obradel popular humorista, ara procure fer cos

-tat als organitzadors tot declarant-se'n segui-dors i amics entusiastes.

Algú que féu observar aquest fenomen d'es-pontàsiia i precipitada simpatia al nostreamic, obtiingué de boca del propi Castanysaquesta exclamació comprensiva

—Es igual! Aquests són els amics deli 4 d'abril!

Passió per l'art

Fa pocsdies, 1'A B C publicava aquestanunci:

((Cuadros modernos de buenos autores, in-cluso artistas catalanes (el subratllat és nos-tre), compro a particulares. Buen precio, má-xima reserva. Escribid, dando nombre pin-tores, a, etc.))

Realment, per un anunciant de 1'A B C,ja és amor a la pintura comprar abres d'au-tors catalans.

Fet í feo, fé raó

Entre elselements de MIRADOR hi ha unsquants noctàmbuls empedernits, d'aquellsque, destinant a xerrar al volt d'una taulade les dues de la •mat'vn.ada en amunt, estroben molt disgustats en aquest temps. Enefecte, es fa clar massa aviat, i tot noctàm-bul té aversió a retirar amb massa clár^r,pel qual motiu prefereix l'hivern a l'estiu.

De totes maneres, solen retirar que el solja és una mica alt.

Un d'aquells elements que dèiem, és elnostre collaborador Joan Tomàs. Aquest,home previsor, duu a la butxaca una lam-pareta eléctrica per pujar l'escala. Fa pocsdies, abans de sortir de casa, la buscava i

no la trobava.—No sé .per què vols la lampareta — li

digué la seva dona —,. A l'hora que tornes,més valdria que t'enduguessis una som-brilla.

CAMINS D'UNA NOVA ESPANYA

Azaña, el castellàEls Díjous -^--- Blanca Ii!ÃIÏL1 III] !IKII] F! I 1

Castella — ve a dir Manuel Azaña -- seràla Castella de sempre, sense que Catalunyapugui mai pendre-li el timó ; només unesbaralles eixorques i injustes entre Catalunyai Castella, debilitant l'Estat, malaguanya-rien ]'esforç de Castella.

Paradoxalment, 1'obra pseudo-unificadorade la monarquia, sota pretext d'oprimir Ca-tallunya, esguerrava els destins de Castella,amb els de tot Espanya.

Manuel Azaña reclama per a Castella la

Azaña després del seu discurs

servitud, però la grandesa de l'Estat. 'Encanvi, comprèn que hi hagi altres terreshispàniques que tinguin uns altres costumsi capteniments polítics. Que prefereixin viu-re per a ells mateixos i que cerquin — afe-gim nosaltres — la universalitat al fons dellur ésser profund.

Qué val més? Fa de mal dir. Si usfixeu en l'arbre, veureu que tant es pot dirque el tronc viu por ensorrar cada copmés l'arrel, com que, a la inversa, l'arrelcada vegada es colga més per dreçar ambmés virior el tronc en l'aire. Tot és proubell.

Com a catalans mamés ens interessa unacosa: que hi hagi castellans ben castellansdintre Castella ; homes com Azaña, quetiinguin l'orgull de la seva terra i que sàpi-guen veure'l ben clar i que gosin dir-hod'una manera tan franca.

Homes que no temin fer política a lallum del sol. Car, si cadascú 'neix al seupany de terra, de sol només m'hi ha un.I a la claror ens trobarem tots.

*

W I t) 1

ri

retrct__cdI c cèrc©DW!IITIYLectura apassionant. — Expliquen que.

quan Víctor Hugo va engegar al carrerl'edició d'Els Miserables, ra les llibreries, dosdies abans de posar-se el llibre a la venda,la gent ja feia cua. A París l'aparició d'a-quella obra va marcar un destarotamentgeneral de la vida. Es varen suspendre casa-ments perquè e'ls sastres no tenien la roballesta ; s'estaven amb l'agulla enfilada, inca-paços de donar un punt, amb l'exemp.ard'Els Miserables encastat a1 nas. 1 el quefeien els sastres ho feia tothom. A les ofi-cines varen decidir plegar perquè no con-testava ningú, ni ningú no pensava en res.que no fos la novella de Victor Hugo. Esciten casos de persones apassionades, abas-segades, anorreades i esparverades per les.lectures de determinades obres. Conten que:una vegada a Koenigsberg el famós Kant.va deixar d'anar a classe i de fer els pas

-seigs acostumats durant quatre dies. El s .seus admiradors es pensaven que s'havia.mort, perquè era un home metòdic, puntuali complidor fins a l'extrem ; rebentarem laporta de casa seva perquè no responia min

-gú, i el trobaven embolicat ien un matalàs,.llegint les Confessions de Rousseau.

Tots recordem, sobretot de l'època de I'a-dolescència, la fascinació i la passió espe-cials produïdes per les lectures. Allò dedeixar el berenar i fins el dinar pel vici detenir els ulls clavats en un llibre.

Ara en el nostre pafs hi ha molts .pocsllibres que apassionin, la gent més aviat esllança a devorar els diaris. Són moltes lessenyores que es queixen ,perquè el marit, enarribar a casa, em llac de menjar la sopaamb una relativa decència, estén el diaridamunt les tovalles i es va ficant les culle-rades a la boca d'esma, no aixeca el cap delpaper, es taca la corbata i no és bo .per dircap finesa a la família. El soroll de culle-rades de sopa, combinat amb soroll sec iéadavèric del paper dols diaris, juntamentamb la pudor de la tinta, confesso que sóncoses que a mi m'ofenen personalment, iem faig càrrec que siguin causa de divorci.

D'ençà que tenim República, ha rebrotatla passió per la lectura periódica, però comque es publiquen tantes coses, la gent co-mença a anar una mica cansadeta, i jasom molts que esperem que ens expliquin elque porten els diaris per mandra que te-nim de llegir-los.

La discussió de l'Estatut, aquests darrersdies ens ha fet comprar La Vanguardia mol-tes matiinades pel gust de llegir els textostaquigràfics ; hem comprat i hem llegit senseanar massa adaler.ats, sense a.passiona-ments ; ha estat una cosa tolerable ; peròl'altre dia, amb el discurs del senyor Azaña,es va produir un fet que em penso — al-menys del meu record --- que mo s'havia pro-duït mai a Barcelona.

La Vanguardia, per poder publicar ol dis-curs sencer, va retardar bastant l'hora dela sortida. Máltes persones que es moriende son, havien envaït aquells cafès que notanquen mai i acabaven tots els sandvitxosi tot el cafè amb llet esperant la sortida deldiari. A les Rambles no s'hi cabia. Hi ha-via senyors resnectahl'e giiP • nn YPiirPn inü;.

a aquella hora, arrapats als fanals i fentuns badalls terribles. Les cases públiquesengegaren tot el personal al carrer, perquèno es podien aguantar més i volien saberel que havia dit e1 president del Consell..Quan començaren a cridar La Vanguardiaper la Rambla, els venedors semblaven ne-gres que haguessin violat una senyoretablanca ; el públic feia l'efecte que els anésa liinxar.

Sembla que a les nou del matí s'havienvenut dues contes mil Vanguardies ; a l'horade dinar ja mo m'hi havia cap per vendre.La passió del públic de Barcelona era com

-parable a la del públic de París davant Pa-parició d'Els Miserables. IEs clar que la lec-tura no resultava tan llarga, però Déun'hi ho.

Uma senyoreta coneguda meva es va tro-bar amb el següent : sortí a les onze de

casa seva i se m'amà a una parada de taxis;cap xofer volgué servir-na, tots 1i deien elmateix : «Dispensi, però estic llegint el dis-curs de l'Azaña. l Arribà un momean que eltrànsit de taxis estava gairebé aturat. Elsconductors de tramvies es clavaven La Van-guardia davant dels ulls i no veiem la via ;si no passaren desgràcies és perquè l'Azañaés un senyor que tot li surt bé. Semblamentida l'èxit popular que tingué aquestdiscurs ; en moltes cases, a l'hora de dinar,el més calent era a l'aigüera, perquè totei1 servei estava entre els Reis Catòlics i elpacte de San Sebastián.

Però el discurs era llargufssim, la gentperdia l'alè; al vespre jo vaig interrogarmoltes persones que encara no 1'haviem llegittot, i s'ho esperaven per després de sopar.Efectivament, els cinemes i els teatres va-ren fer un mal negoci, perquè tothom esquedà a casa lliurat a la lectura.

Jo confesso que aquesta passió pels dis-curs de l'Azaña ks de les coses que m'hanfet més bona espina d'un quant temps ençà .Es evident que rares vegades en unes Cortsespanyoles, í rares vegades és exagerat, espodria dir mai en unes Corts espanyoles,s'havia pronunciat un discurs de tanta trans-cendència i tant d'interès per tots nosaltres.A més a més d'ésser un parlament magmí-fic, cada paraula éns afecta d'una maneravivíssima; és evident també que la gentdel nostre país olorà tota la transcendènciad'aquest discurs, i traduí el seu instint enuna passió mai vista. Mai unes quantesplanes de lletra impresa no foren tan es-perades, tan sollicitades i tan devorades comLa Vanguardia del dissabte.

repeteix cada dia: «Ai, nen! Quina veu fas despectiva i es deixà impressionar única-avui! », i dirigint-se a l'espectador: «Això ment per la placa, amb .aquest plec enfu-és el gramòfon, cregui'm ; d'ençà que el te- meta que agafen les boques diminutes delsniem, fa aquesta mena de veu...» petits davant les febleses dels grans...

Dfaz P1aja va abillat ,amb un complet de x

planta-brollador que fabrica inlassablementcintes verdes vegetalls i que avui, tractadaamb una mica de malícia i clavant-li de tanten tant alguna agulla de cosir, esdevindria uncactus original.

Vegeu-lo encongit, completament empreso-nat pel cèrcol imantat que li fia tremolarimperceptibement la mà petita i blanca...

Si almenys el cèrcol el posseís del tot iell pogués fixar-hi els peus i encabir-se deltot dintre...

Llavors tindríem objectivament el veritablePrats d'aquell temps : un ocel j ic que de tantímid ni gosa gronxar-se dins el cèrcol quepenja de les gàbies de filferro daurades enles famílies de certa categoria social empre-sonen els ocells.

Vetad .la primera tanda de retrats d'in-fantesa. Es un espècimen de la collecció quepenso projectar en la pantalla en forma deTrenta minuts de llanterna màgica, i méstard aplegar en un (llibre on cm proposo co-

Dins una nebulosa triangular apareix Jo-sep Samitier. Encongit. Tímid.

Hi ha les fulles de kèntia inevitables alcostat del divan que d'objectiu de la màqui-na fotogràfica ha anat fent-se seu a còpiade fer-li l'ullet amb més o menys malícia.

Samitier, amb unes diminutes ales d'àn-gel novell .plenes de borrissol, dóna a J. E.Puig (autor del retrat i soci de mèrit de aqsocietats residents a Barcelona) 9a inquie-tud de no saber amb precisió si finalmentes veurà obligat a enfocar el sostre a tallde servent de metralladora contra els avionsper tal d'obtenir la fotografia. El petit Sa-mitier, tímid i tot, dóna la impressió quepot arrencar el vol d'un moment a l'altre...

E1 gran cèrcol de Samitier, tan gran queno el pot contenir la postal, cèrcol despro-porcionat per ell, dilatadíssim, no seria unamanera de representar allegòricament elgran públic, el gran cercle de públic, quemés tard havia d'encerclar lees seves for-midables actuacions esportives?

Josep Samitier, amb la clenxa Iluenta iuna mica greixosa d'haver-se emmirallat enles llunes bisellades i llefiscoses dels fotò-grafs que retraten infants — llefiscoses deles llongües infantils que llepen els mirallsperquè hi troben gust d «platal—, amagael ble de cabells que un dia havia d'im-mortalitzar el meu amic Castanys. L'amagapotser a la manera dels cargols bovers que,en pressentir la proximitat d'un objecte des-agradable enfonsen la banya gelatinosa dinsles pregoneses misterioses que els infants iels cargols porten a dintre...

x*x

0

Ldpez-Picó apareix en el retrat vestit ambuna de les marineres més delicioses queconeixem. Una marinera de a rayadillou am-pliat d'uniforme de soldat espanyol de l'èpo-ca catastrófica de l'espardenya africana. Ma-torrodona (fotògraf ben intencionat) acense-gueix un resultat satisfactori en retratar-lodavant una falsa 'balconada de cartó-pedraa l'edat de cinc anys.

A remarcar la preocupació de l'iinfant queamb una placablanca de mareig en cadagaita deixa d'esguardar esmaperdut un cèr-col de fantasia bicolor que ell no ha pogutclassificar entre els cèrcols blancs ornats ambcinta negra ini entre els cèrcols negres ornatsamb cinta blanca.

Realment es tracta d'una ratlla que costamolt d'entendre i capaç de fer rodar el capals de l'ofici.

Hi ha moments en què sembla que elpetit Lòpez-Picó vol deslliurar -se del cercilemàgic i intentar un avonç del peu esquerre,i fins hom diria que obrirà els llavis i pertal de donar-se aire dirà : «Hop !»...

...Però no. Encara ino és hora...

Prats

mentar .aquests deliciosos documents ambtota l'atenció que es mereixen.

No negaré una certa emoció — que a miem desperten les coses aparentment •puerils,—em .presentar aquestes velles fotografiesdes de les pàgines d'aquest setmanari. Esuna cosa tan explicable, que fa innecessàriatota digressió ulterior.

Es tracta, com tothom apot veure automà-ticament, de «6 retrats de cèrcol, 6n, selec-cionats entre una sèrie que ofereixen aquestaparticularitat.

Per tal de donar a la primera presentacióuna unitat dins la varietat, s'ha fet la triad'uns quants infants retratats en diferentsèpoques, que més tard s'hain siginificat enactivitats ben diverses, tots ells sota el signedol cèrcol, que hom veurà a1 capdavall queels 'agermana i emparenta duma manera es-treta.

Per si la semblança fisonamica entre l'in-fant boirós que s'ofereix a la curiositat delpúblic com un mirall llargament esguardat,boirós i imprecís com tot el que hom miraamb e's ulls de la memòria, i l'home precísi situat em el primer pla del record d'avui,deixés un marge massa ample al dubte ol'exploració àrdua, direm que hi ha r cape-ller, Prats ; r poeta, Lbpez-Picó ; c músic,Gerhard ; r literat, Díaz-Plaja ; e arquitecte,Illescas ; i esportiu, Samitier.

Mot de la fin : La grogor típica dels re-trats d'infantesa i les joguines — fragmentsde tabac de les cigarretes fumades dlandes-tinament — fan que en posar uns quants

llana. Som a aquella època que tots re-cordem del jersei de punt escolar. Ací apa-reixen els pantaians fent-hi joc.

A Guillem, tot i els seus pocs anys — hiha la pallidesa del cèrcol inevitable, és clar !— se'l veu ferm i massís, apte per a leslluites de la vida.

Es el temps també que les mares creienque els infants es refredaven ,pels genollsi tenien una cura especial a amagar-los bésota un ban gruix de roba, i fins doblar elblindatge amb uns replecs antipàtics que amesura que l'infant creixia esdevenien méstubulars...

També constituïen una innegable protecciópels genolls en les caigudes freqüents. Ve-nien a ésser uns ;pneumàtics de roba sabreles llantes sempre en contacte íntim amb elfang i les pedres més esmolades.La fotografia que presentem de G. D. P.

és retallada probablement pel mateix inte-ressat d'una gran fotografia familiar. !Elseu autor m'és desconegut fins avui.

Encara es veu un •tamboret amb borlesbrodades amb fils metàllics, d'agquelles que

L1,- t4 Pj}^ys'+ f?'j^r'S^5 nan e rer mu-'

si-ca en pols... S'endevina sense esforç quela fusta del seient és daurada amb purpurina.La posició de les mans de l'infant sobre

el cèrcol és iés de timoner expert d'unvaixell important que no .pas d'infant des-orientat que no sap ban bé per quins marsnavega...

•s^*

Robert Gerhard és el marineret de la cançópopular, navegant damunt les diminutes ona-des de la mar arrissada d'una cadira deboga.

La cartolina porta a la part posterior lasignatura de W. Polak, un fotògraf esca

-mat, que tot i dir-se Polak té por d'ésser

Samitier

Illescas, entrcmaliat, bru i de faccions moltfines, mostra un plec enfumeta a la boca.

Amb un sorrell com un toldo de lona amig baixar., és retratat finalment pel bene

-anèrit senyor Mariné, sed benemèrit i pacientsenyór Mariné que tots hem tractat unamica.Jo imagino que el •bon senyor volia ob-

tenir amb la fotografia del petit Illescas undels seus retrats clàssics : un mariner benMariné, amb les mans enguantadcs, l'unareposant sobre l'altra d'una manera apacible,i en aquest cas les manis tranquiles i pocexpressives havien de relacionar-se amb unlleu somriure d'aquells que s'obtenen a based'un : «Veiam, maco, riu una .mica, urnamica, mica, mica.. Veus, ara sortirà umocellet d'aquf dins de la capsa!»

Però el futur arquitecte, rebec i amb carade prunes agres, no s'enriolava per mésfacècies que fes el senyor Mariné.

Prou 1i feia el be, i el gall, i fins e1 lleómarxant de quatre grapes sobre la catifa,i xiulava empassant-se el vent i feia garga-rismes cómics de fantasia, però res. Abso-lutament res. Illescas no cedia...

exemplars en una taula, tinguem la illu-sió de trobar-nos enfront del telat d'uin pia-no antic. Hom no gosa posar-hi les mansdamunt pressent:iint la nota desafinada iinoïda..,

Aquests retrats de cèrcol, malgrat e1 cèrcolque d'antuvi sembla una joguina oreada .perfabricar dinamisme infantil i estimular cur-ses de .persecució més o menys illusàries,però sempre frenètiques, entre les cames deisciutadans pacífics de certa edat, forneixenels retrats infantils més estàtics que conei-xem .

Ham s'adona tot seguit que el cèrcol, enfloc d'enribetar de llum vital les fesomies,empresona materialment l'infant retratat iti xucla 1a vida a poc a .poc, comportant-secarn una veritable campana pneumàtica, iti limita més i més les possibilitats d'ex-pressió, i Ii lleva tota iniciativa de moviment.Això els fotògrafs ho tenen apamat des deja fa 'una colla d'anys, i sempre hi han es-peculat una mica.

La faç dels infants en els retrats de cèrcols'esgrogueeix més de ,pressa que en cus re-trats de bressol, o de primera dent — on elqual apareix un segon personatge feréstec ihipopotàmic que alguns elements ben imten-cianats de la societat humana anomenendidal. Fins en els retrats de primera co-

munió hi ha més dinamisme, tot i obtenir-sela fotografia entre glasses blanques, místi-ques i aquietadores...

Si comparem dos retrats d'infantesa, unamb cèrcol i l'altre sense, a part de lagrogor que cada any s'acumula sobre la pellfimíssiana de la fotografia i que ve a ésserla suma sensible de les grogors epidèrmi-ques de cada dia de tardor d'esperit que el

CARLES SINDREU I PONS

confós amb un rival barceloní (potser unTrujdls), que té .la galeria a la vora.

Al peu del retrat fixa un avís : «No equi-vocarse con el del lados.

Gerhard té un cèrcol menut entre 'esmans.

Aquest cèrcol podria ésser l'expressió grà-fiea del sistema de dotze sons, que és a labase de la nova tècnica de Scharlberg, comuna melodia mare que es mossega la cua.

Exemple

Dies 4 a 11 de juny

Fmi; L I IC L1JDXJardins Soler i Rovirosa(Corts, entre Passeig deGràcia i Rambla Catalunya)

Canon

ildinitus

in subdiatessaron

per motum

contrarium,

Laietana, 18, pral., BDlreetot

Carles AsaortoGerhard té un cèrcol menut entre les

mans. Un cèrcol de jongleur, diríem, i sónaquests còrcols els que la gent de circ apro-

fita per fer-hi passar por dintre tots els gos-sets d'aigües de bona fe que cauen a les

seves mans...Potser això li dóna un petit .aire de clown.

Això, i la forma del pantalon, i fins el collarbitrari.

Acompanya a Robert Gerhard el seu ger-nu1 Carles, que no gasa mirar el precipicique s'obre als seus peus, immobilitzant-lo.

Fotògraf cruel !, aquest explícit i descon-fi at Polalc, que no varilla a afegir una peco-cupaeió més al petit acompanyant, tot iveure que ja té prou coses al cap per l'edat

que té, com els meus lectors amb una sen-sibilitat força més afinada que l'artista po-dran constatar plens de pietat per l'infant.

Som al n.° 4. Guillem Díaz-Plaja ; Es eltipus de l'infant ufanós. D'aquests infants,quan hom els interroga, espera oir : «Deuanys, per servir-lo», tat això amb una veuprimeta i trencadissa... I res d'això... sónd'aquells que acullen ta vostra curiositatfent el desentès i de sobte .amb una veu decul de cafè disparen : «Què n'ha de fer vos-tè? Tinc cinc anys i prou ! In

1 les mares tot és desesperar-se i tractarde lubricar l'escena i animar la cara delnoi i confegir paraules de sorpresa — ambaparença de sorpresa — davant un fet que es

Autoritzacions pera noves indústries

Noves instal'lacionscanvis i trasllats JOSEP MARIA DE SAGARRA

Certificats deproductor nacional

Les malalties i llurconvalescència

Les malalties deixen darrera seudebilitat i anèmia, l'organisme ha es-merçat totes les seves reserves a vén-cer la malaltia i el cos queda mancatde defensa.

Si no s'ajuda l'organisme, la con-valescència és llarga i penosa ; peraixa els metges recomanen el FOS

-FO - GLICO - KOILA DOMIEN^ECH,que produeix una tan ràpida tonifica-ció, que es nota abans d'acabar" elprimer flascó. Aquest producte es venen totes les farmàcies,

Contribució industrialterritorial, utilitats

temps atacat d'icterícia pateix, em els re-trats de cèrcol— els més sensibles — hi haaquella color dels infants segrestats, immo-bilitzats, empresonats, ENCERCLATS per anysi panys tots ells patint el mal del cèrcol.

Vegeu, per exemple, Prats.Prats, amb el seu uniforme de pseudo-

marista, retratat per J. E. Puig, vora una

Expedients de proteccióde l'Estat

Després va venir el cèrcol aquietador,

l'hipnòtic que mai no falla. Encara no n'hihavia .prou. Calgué despenjar una pilotaque el fotògraf tenia lligada al sostre comuna bufeta de llard, i posar-l'hi en l'al-tra amà.

Quan Illescas veié que el pobre senyorMariné, congestionat i amb el front ple desuor freda, es rendia, prengué una actitud

Representant especial

a MADRID

Díaz Pía ja

Gerhard

Lòpez-PicóIllescas

L'ANARQUISME ESPECTACULAR

'r n 1 1

Mes confidents ue no as bombesqp

a O,•a L'obrer sindicat que no sigui analfabet o varen estar durant els set anys de dictadura,fanàtic, en passar balanç de fa jornada de cregueren arribada la seva hora quan l'ad-diumenge haurà de reconèixer que consti- i vemiment de la República. Amb un furor

Mafemàtiaues

Prancis de Croisset, que tant divertí di-mecres de la setmana passada els oients delConferència Club, fou, durant la guerra,agregat a l'estat major de Lyautey. El ma-r'tiscal li recomanà un dia

— Sobretot, sigueu molt reservat. Si dieures a algú, ja és un que ho sap. Aquest hodiu a un altre, i també és un que ho sal.I sabeu quants fan un i un?

—Dos, mariscal.- 'No hi enteneu res; fan onze.

Però la primera vegada que Croisset con-te aquesta anècdota, no sabia que Lyautey

1 l'havia treta, deu anys abans, de Clemen-ceau, en una forma diferent.

Clemenceau viatjava per Grècia. Un dia,en una escota francesa de Creta, preguntàa una noia ;--Quant fan dos i dos.?—Depèn — diu la noia seriosament,—Com, depèn?—Sí. Dos sobres dos fan quetre ; dos al

costat de dos, fan vint-idos.—Aquesta noia — féu el Tigre, entusias-

mat — és ben bé una descendent d'Ulisses!

La crisi h,4aa

Els belgues també acaben de passar unacrisi política : Renkin ha succeït á. Renkin,o sigui que tot ha anat d'allò més bé.

El rei Albert ha sabut evitar les aventu-res, tot quedant perfectament constitucional.

—Si na fos rei — ha dit un diputat de laCambra belga —, seria primer ministre.

tueix una gran catàstrofe. Els organitza - inexplicable varen dedicar-se al sabotatgedors de «la protesta del z9» donaven per ; del règim, sense calcular que haurien fetdescomptat aquest fracàs i sabien de sobres . millor organitzant sobre bases sòlides l'or

-que l'èxit no era possible encara que els ganització obrera. I també haurien d'haverfets haguessin tingut molta més impor- calculat que un moviment d'agjtació té pos-tancia. sibilitats illimitades quan la indústria es

Quan l'anarquisme arriba a fer 'a cria- troba en un moment de prosperitat. Orga-turada de donar un espectacle sense cap nitzar dotzenes de vagues importants i de-mena de fe, es condemna fatalment al ri- dicar-se a afamar l'obrer sindicat és jugardícul. EIs barceloinúns coneixem molt bé a perdre quan la indústria passa un mo-

Una fotografia pretèrita. — Inicis d'una càrrega a la flafa de Catalunya

Sir Erici la pesca

Malgrat totes Les gestions, Sir Eric Drum-mond ha pres la decisió irrevocable d'aban-donar les seves funcions de secretari generalde la Societat de les Nacions. Pel setembrevinent, després de l'Assemblea, deixarà irre-missiblement el càrrec.

Es diu que tindrà una compensació mag-nífica; uns parlen de l'ambaixada de París,

altres del virregnat de les Indies...Però res d'això no pot satisfer-lo—La meva ambició — diu Sir Eric — fóra

f)oder-me dedicar al meu esport favorit, lapesca amb canya,

La glòria de prop

Celebrant el cinquantenari de la mort deDarwin, el seu nét ha pubbicat unes Memò-ries.

«No em creia — diu Bernard Darwin —que el meu avi hagués estat un home emi-nent. Pel que jo podia veure, no feia gaire-bé res.»

I afegeix:' I"'g' -' L. e yrt -n wioyo, segururme7^l'

jo hauria compartit l'opinió d'una minyonanostra, que havia servit a casa dels Thacke-ray. Li sabia greu que el meu avi no tinguésuna ocupació com Thackeray, i deia:

—Si treballés, no hauria de passar tot eldia contemplant nius de formigues i cosesaixí.»

Disfàncía

Ullk, el setmanari sature berlinès contaEl kronprinz troba, passant fel Kurfürs-

tendamm, una de les seves antigues conei-xences del tennis.

—1 bé, Altesa Imperial, ara que us heuadherit a un partit obrer (el partit obrernacional-socialista), caldrà que us poseu atreballar.

- ,Perdoneu, amic meu — respon l'hereude Guillerm II tot mirant-se les seves cui-dades nua.ns —, la meva simpatia per Hitlerno arriba fins aquest extrem.

Naiuta moría hifleriana

Un periodista americà obté un interviu deset minuts justos del comandant d'una sec-ció bavaresa de les forces hitlerianes. Ante-sala marcial, ornada de panòplies. Despatxauster, com escau a un soldat. A la paret,un retrat dedicat de Hitler i, sobre la taula,dintre un globus de `vidre, una pedra i unaflor seca.

Durant sis minuts, la conversa es descab-della sobre temes d'alta política. Però lesmirades del periodista. no poden separar-sedels estranys objectes de sobre la taula.

—Puc saber, comandant, què significaaquesta pedra?

El comandant senyala una cicatriu que téal front:

—Un comunista me la va tirar en unamanifestació, a Muniic.

En aquest moment, els set minuts s'hanexhaurit i un nazi es presenta per acomQa-nyar l'intervivador a la porta.

—Comandant... i la flor?—La vaig collir poc temps després sobre

la seva tomba — fa dolçament el hitlerià.

El diplomàfic perfecfeCzernin, el diplomàtic austríac mort no

fa gaire, es retirà de la política en 1918,fer culpa de Clemenceau.

Czernin havia afirmat que el Tigre haviaencetat unes negociacions amb la doble mo-narquia. Com un diputat interpellés Cle-menceau sobre aquest punt, el Tigre con-testà lacònicament

—El comte Czernin hee mentit.La retirada de Czernin omplí de joia el

baró Burian, que es repartia amb ell lafeina de la política danubiana. Malgrat,aquesta comunitat de treball, el comte i elbaró es dedicaven frases mal intencionadesi travetes de totes menes.

Al moment de l'incident amb Clemenceau,alguns diaris, més o menys amics de Bu-rian, van dir que si els diplomàtics aus-tríacs haguessin fet ofertes més precises aItàlia, aquesta no s'hauria posat al costatdels aliats.

—El barb Burian—féu el comte Czernin-és un gran diplomàtic, però sempre diu unaparaula menys del que caldria.

—El comte Czernin—'na dir el baró Bu-ricen l'endemà de la dimissió del seu adver-sari—és un diplomàtic perfecte, sinó quesempre diu una paraula rnés del que caldria.

aquesta táctica vella de salvar una situaciódifícil amb una vaga general espectacularque no té altre objecte que liquidar un pe-ríode catastròfic. Quan el Sindicat actuasobre terreny ferm mo la cap vaga generalquan comença a perdre vagues generals ité por de la desmoralització, declara unavaga general .amb el propòsit de provocaruna repressió, desllorigar les masses sindi-cals i dissimular els fracassos.

La protesta del a9 tenia com a finalitatúnica amagar el fracàs del moviment d''A^n-dalusia. IEl doctor Vallima ha dit que elmovimeht havia estat traït. No coneixemels traïdors, però la traïció és tan evidentcom e1 fracàs. S'han trobat centenars debambes, tantes bombes que no és exageratdir que forçosament, en aquest joc, hi hamés confidents que bombes. Per molt quela ,policia hagi millorat, és impossible, sen-se confidents, trobar un lot de bombes en-terrades en un camp, sota una olivera.

La magnitud del moviment del camp an-dalús, la magnitud del complot exigia unespetec final de gran espectacle : ala pro-testa dit z9n. 1, naturaiment, en qüestionstan vitals, l'espectacle, la comèdia, no po-den donar cap resultat.

Pel camí que anem, els anarquistes aca-baran destruint l'organització obrera nas-cuda a Barcelona i que compta amb trentaanys d'existència. Om són els tres centsmil homes sindicats que hi havia a Barce-lona? On són els altres tres cents mil ho-mes que hi havia a la resta de Catalunya?Què s'ha fet l'organitdació d'Andallusia?A Barcelona, la situació del Sindicat és tanmisérrima que no hi ha ni diners per man-tenir l'òrgan sindical, Solidaridad Obrera.Es pot assegurar, sense por d'equivocar-se,que el sindicalisme català no ha pogut sub-vencionar (da protesta del a9». Qui l'hafinançat, doncs, aquest moviment? Aques-ta vegada, elpobre anarquista s'ha hagutde limitar a fer el joc . dels comuñistes.I això, no és una traïció? Treure les cas-tanyes del foc per ais altres no havia estatmai la tàctica del sindicalisme català.

De tot en té la culpa e1 fanatisme ^amar-quista. Aquests anarquistes que tan quiets

ment crític i, sobretot, quan hi ha aturforçós. Naturalment, en període de crisi,les vagues es perden perquè la capacitatde resistència del patró no és infinita, comcreu el pobre anarquista que ignora totesles lleis econòmiques i que només sap l'as-signatura de l'acció directa. S'i el Noi delSucre fos viu, la tàctica desenrotllada dela dictadura ençà hauria estat molt dife-rent o l'haurien tonnat ^assassi^nar. I és queel Noi del Sucre, encara que els fanàticsde l'anarquisme no s'ho vulguin creure, noera un primari,

Per culpa dels anarquistes, el sindicalis-me passa aquesta crisi tan forta. +El règimrepublicà és per a ells molt pitjor que lamonarquia. La táctica de les autoritats ésevident: consisteix a deixar fer, a esperarque els dirigents del Sindicat el desorga-nitzin _ells mateixos. Perdre urnes quantesvagues importants és un ,procediment mésdissolvent, més destructor, que la persecu-ció i el martiri.

Si em lloc de dedicar-se a preparar lautopia de 1'anarco-sindicalisme, el Sindicathagués preferit sortir de la clandestinitati portar una comptabilitat exacta que per-metés organitzar una caixa de resistènciaformidable, no s'haurien perdut les ener-gies fent vagues impossibles i l'obrer sin-dicat, quan secunda una vaga, no s'hauriatrobat en el di:em^a die morir de fani o d'ésser infidel a l'organització.

Per ara mo es veu la- probabilitat d'uncanvi de tàctica, perquè mentre la majorpart d'obrers sindicats, encara que siguinfidels a l'organització, prefereixen fugir deresponsabilitats i no vam al Sindicat, elsanarquistes van al Sindicat i en són elselements més actius.

M.

TINDREU REMORDIMENTSTOT L'ANY SI NO HEUADQUIRIT RES A LA

f^DG°^G^ L l DDDDMOX

U R $ $ la RE ública de3 pTreballadors

Notes de viat e9

^ ,w^'I I ^I ^ ,^, I I `-;; 'I I ^ ^, ^^ ^;

^^ía^^^^t^í^i^^.^ i I^^^,n^l^^^lt^l^ ,^I^ I^^^ I ^'^^^^

II'^Iuf^lli 't per

9u, C C C1( 7^t1Eilll^ii {<^(^ ill ^ -0Il rajIc3Í l^

111 1 1 Ibi,l a ^ I^11^tàtD^^^li li u tip uw^ia

^^1^^I1^^ ^

r^ f«^^I^^^I^^u^ ^^^I^^^^^^^^^^^^^^^ . la^^l^l^,^^^ 1^^I^3^^^,^^^ü^1^^Il^Í^^^ ^^D^II^I l^l ^I( II 119

^^I^V1^ 31 I láll ^^^Imlll^^ ^^^^k^ll^ii^tsiii ir P i: rirli . x i iÍi a ^ rlttaiei ti6t i ^U ol tJ TERRASAs3 1 Iw 3 i i res I^ s^l4^,^i l ^i p.ñ ^^Ii^ih+li^^^ ú^f u

lalt^ itui¡ ilkirutü^(Ràt"1 Isllll l^;^ll3nl^ r ^^,IÍ^^t al 1g1lal l t

r^^ui iria gai , ' r.,ii . ic rl^si^lzil^iiEmi^,. (F^,jTq^7 vtl^n I 91IRÍÍi^ll^l^3i I t '..

tisi n^ ih l ^az^Ehu

^ t ^ 13' EDICIONSP `, I. e 5

MIRADOR9^ t ü

Dintre poc, ser'^ publicat en llibre

aquest reportatge,I .

augmentat i il lus-

^^^^`i

trat amb gravats1 '' inèdits

o ye , ,

t

No deixeu de—

Manifes4anfs ridiculifzanf la burgesia C o m p r a r -1 o

Una visió directa de la Rússia d'avui

1 ^^) 1

L'ESTATUT AL PARLAMENT

L'arbitratge d'Azaña'El discurs pronunciat per Manuel Azaña Els termes en què Azaña planteja la qües-

en la sessió del aq die maig de 1932 té totes tió de les hisendes regionals semblen tbc-les característiques i la importància decisiva nieament encertats i moralment justos. La'd'un arbitratge polític. Convé que a Cata- seva fórmula flexible s'inspira en el pro-lunya ens adonem de la seva transcendència pòsit lloable que els recursos de les regionsi de les circumstá.ncies que l'han determinat, autònomes puguin graduar-se sege iS lesConvé sobretot de discernir que si aquest necessitats variables de la regió i les possi-.arbitratge és en gran part satisfactori per bï itats variables de l'Estat. EI principi, re-a Catalunya, ho devem, en primer terme, i peti^m, és just iequitatiu, però sense laa la necessitat liberal que s'imposa als go- garantia d'un mínimum suficient, les xifresverna^nts de la República de respectar les del qual no caldria precisar però que podriarealitats polítiques del país. calcular-se d'una manera proporcional, la

La sort de la República i de Catalunya— . viabilitat del règïm autonoiuw, em el puntsempre intervé un factor sort— ha estat de tenir al cap del wGovern l'home de més capaci-tat política del país, i per tantel més sensible a les seves rea-^l

aaar frt r' 1<

litats. 1Seria injust d'ometre que 1'ar- " '

bitratge d'Aza^ña ha estat fa-cilitat •per l'actitud de Lenroux,i per ]'acord de la minoria so sacialista d'adaptar el seu criteri I slfal del Govenn. vt

A partir d'aquest moment les s ?`' i`„possibilitats de l'Estatut depe-men de Manuel Azaña, i és per ^àf'' t'^, 1 ,això que la seva intervenció" t 'rs r f

'equivalia a un arbitratge.^,

r'' ^^Després del discurs de Ler- r ryes ' a y.

roux i de ]''acord de la minoria ^.. rtit t"rs5asocialista, era molt difícil que a s t ^' i

^scap Intervenció parlamentària ' a ; , r ymodifiqués 1a situació. En j r^'xy',aquestes circumstàncies es pres- .:^ t ^ ^ d rsentia que els discursos de la:.sessió parlame^^ntària ddl dijous ^(i "n;/;desvetllarien poc interés. No- ,zr" ` s t„'més Ossorio y Gallardo, •am °s'el seu bon estil parlamentari i t 'úles seves qualitats d'orador di- i `sert, aconseguí fer-se escoltar i„aplaudir, En lá sessió de diven- ^ydres, després d'un discurs ba-

y^nal de Royo Villanova i del'adhesió incondicional d'Aguir-re a l'Estatut en nom de laminoria basca, Sánchez Roman,adonant-se que la disposició delParlament era aesfavorable a laseva tesi, va , intentar inútil-mer t una reacció desesperada Manuel A-uñaque delatava la seva emoció ila seva contrarietat.

IEl mèrit de Manuel Azaña ha estat de més delicat, dependria sempre del critericrear aquesta situació sense altra influència dominant al ministeri d'Hisenda, i de fetque la del seu ascendent moral i la de la podria anullar-se l'autonomia d'una regióconfiança que ha sabut inspirar a la Cam- per simple estrangulació econòmica.bra. El mèrit de Lluís Companys i de la En matèria d'ordre públic, Azaña admetirepresentació catalana ha estat de contribuir la possibilitat d"un òrgan d'enllaç, per tala crear i mantenir aquesta situació potse d'evitar la duplicitat de serveis, la missióa costa de sacrificis que justifica i aconsella del qual es limitaria a determinar ien quins

tni eltautònoma eaunc residu parlmuemtaripsense cohesió gió amb a laode C tat Decla ainfluència com el que •constitueixen, gairebé Azaña que ino es tracta de sotmetre la ccgiósols, Unamuno, Ortega y Gasset, Sánchez autònoma a la fiscalització d'un Pedro Re-gomán, Maura, Meíquíades Alvarez i Royo cio de Tirteafuera. Admetent tes raons deVillanova,

L'eïecte del discurs de Manuel Azaña da- ,mecaniza pontica que anaueix azana- t tarectitud indiscutible die la seva intenció hem

munt d'aquest grup parlamentari ha estat ^rodo-de reconcéixer, no per a esquivar-laaclaparador. Descabdellava magistralmentAzaña d1 seu discurs amb encerts insupera-

; nment, sinó per aestudiar-.a auiu w,uui

bles d'expressió i de tacte. Havia exposat tat intelligent i rosuaats satisíactori^, 1.^dificultat d'una fórmula ,acceptable.el criteri del Govern en sr a rc venié eia

i ordre públic i en explicar laI Azaña enfoca la qüestió de l'ensenyament

e lanGene-de compaginar ]es atr:buéions de la Gene- a Catalun a amb ran elevació i un conei-y gralitat en matèria social amb les facultats xement profund de la sensibiilitat catalana.d'inspecció de l'Estat va simplificar la qües- Quan ha advocat per la Uiniversitat únicatió fins a considerar-la com una qüestió bilingüe i ha afirmat que .aquesta dependriad''engimy, de recursos d'admi:nistració. Ales- de la Generalitat, ha provocat la indigna-hores creu notar que les seves paraules pro- ció de Royo Villamova. Menys clara i envoquen un somriure de Maura i en un incís contradicció amb aquesta actitud sembla lali adreça aquests mots : «Sólo con decir que ha adoptat en la qüestió de l'ensenya-ingemio ya se sonríe el señor Maura.» I Mau- ment secundari i de les Normals. Hem en-ra respon : «Yo no me sonrío. (Estoy mu- tès que Azaña proposa que les escoles pri-cho más serio de lo que Su Señoría se ima- màries i normals continuïn dependents delgina, porque estoy aterrado.» ministeri d'Instrucció pública, amb l'obli-

Les paraules de Miguel Maura; millor gavió per part de la Generalitat de reem-que cap comentari, demostren que l'arbi- borsar l'Estat de les despeses que aquesttratge d'Azaña és en general acceptable por servei li ocasioni i la facultat del Governa Catalunya. de Catalunya d'establir pel seu compte les

Vol dir això que 'n hi ha algui. punt escoles que cregui convenients. La compe-en el discurs dél senyor Azaña susceptible tència evitada a la Universitat pot produir-d'imspiraranos inquietuds? Fims passant per i se així em l'ensenyament secundant. Seriaalt les modificacions a l'article segon : «El més lògic d'estendre a tots els graus dePoder dimana... etc.», i les que proposa l'ensenyament el mateix criteri que s''haen suprimir la ciutadania catalana, imcom- aplicat a l'universitari.^patibles, segons Azaña, .amb la Constitució, A part de la solució més o menys satis-hi ha •en el seu discurs algunes esmenes, factoria que en cada un d'aquests punts ob-alguns retocs, algunes interpretacions, l'efec- tingui Catalunya, creiem que el discurs obertte dels quals pot esdevenir perillós perquè i cordial de Manuel Azaña i l'actitud fran-llur abast depéin, precisament, d'un petit ca del Governi de la República davant Ca-ecoup de pouce» en precisar-lo o del cri- talunya signifiquen—i aquesta és la seva

terï discrecional dels governants de l'hora. máxima transcendència—la fi d'aquell di-La perspectiva que la implantació de lema sentimental que privava els catalans

1 "Estatut reclami un període transitori llarg de collaborar dignament i normalment apotser és massa indefinida i imprecisa per- l'obra política d^e ]'(Estat espanyol.què nio suggereixi la conveniència de cer- J. 0.car-hi un límit. Madrid, z9 de maig de r932.

1

' , LE

Rambla Canaletes, 2 i 4 • BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es-trangers - Passatges Marítims i aerisViatges a "Forfait" - Excursions acom-

panyades - Peregrinacions, etc.INFORMES

PRESSUPOSTOS GRATIS.........nu u u e unuunu mmnumuu ................. ... ..

Quan els meus acoles del Centre xcur- pro uctors, per e s qua s agua es no tenensionista de Catalunya, en acabar el concurs altra funció que servir de vehicle a llurde cinema amateur que havien organitzat ideari.amb tant d'èxit, em van pregar de dir al- Platonisme, diletantisme 1 Pumt de vistaguna cosa per a l'acte de clausura, la petició, que no devem compartir de cap de les ma-agafant-me de sorpresa i tenint una absoluta veres. En l'entrellat de realitats materials iincapacitat per tot el que són mots de cir- socials en mig de les quals el film es pro-cumstància i de cerimonial, no se'm va acu- llueix, el crític ha d'esforçar-se a veuredir altra cosa que parlar de la crítica cine- la cinta em si i per si i cercar les raonsmatográfica. El jurat, davant dels films a intrínseques que la justifiquen. Punt de vista

King Vidor, director d'»El Carrer»

DEL TAXI

permetrà al públic escoltar el més bell enfilall de valsos de

JO©ll1AlfHkJ1 ^S'úG°3/aM^^l'ídol de tota una època

Un film tot melodia, dirigit per CONRAD WIENE, ambGUSTAU FROELICH

Pròxirnarnent al IFAI ITA^-, 0 0

r Ur

L'ACTUALITAT CINEMATOGRAFICA ^n^orn de la cri^ícaTres films estrenats E d ' 1 I 11

Perquè un film satisfaci plenament no éssuficient que sedueixi la vista ; cal tambéque iiiteressi el cor sense escandalitzar laúntelligéncia, Observació banal sens dubta,però l'interessant és veure com és difíciilcoordinar aquestes tres coses alhora, i totssabem per experiència com és difícil davantd'un film absurd, acomiadar ]'esperit crític,per no considerar en el film sinó la sevaqualïtat d'espectacle visual, Aleshores moexigim sinó que les formes si-guin belles i que els movi-ments tinguin gràcia.

Els americans saben a laperfecció assegurar als seusfilms una fesomia ben atra-ient. Per adular la nostra vis-ta despleguen una táctica queno es distreu de cap detall i .arriben de vegades a encisar

-nos amb espectacles que lalògica més primària rebutja.No sembla sinó que fan pas-sar les coses per un sedàsimpermeable a la lletjor . i atot el que és mancat de grà-cia. I per assegurar l.a bri.llantesa de l'espectacle, no elsfa res mentir. Per dir la ve-ritat del carrer i no absoldreres, cal un xic de coratge.

No serem nosaltres que enspla^nyercm d'aquesta tacitaconvenció. 'El que podem exi-gir ds que aquesta convencióno provoqui illogismes. Q'ueBebe Daniels, en el darrerfilm de Douglas, organitzi unafesta i que l.a concurrència si-gui composta exclusivament dedones igualment altes, esvel-tes i plenes d'elegància, ésuna cosa que el realista prim.mirat podrà titllar de gratuita,però és una cosa admirable-ment ben trobada. En el món,les coses estan molt més mes.,filades ; però el cinema té eldret d'aclarir-les i conservar-neallò que estimi convenient.Però, i aquí va el però, queun vidu que vulgui casar-senou es dirigeixi a una agència de m.atri-monis i rebi per resposta una noia capaç deguanyar el concurs de bellesa més disputat,això si que és rar. Ella, posem pel cas, ésVilma Banky o bé Helen Chandler. 'En elprimer cas parlem d'un film ja vdl, La donaque estimem ; en el segon, d'un film queahir encara es projectava d'estrena, La casade la discòrdia.

Naturalment, a Halen Chand'ler li passa dque fatalment h.a de passar-li :.molts dis-gustos. I el film sembla sense sortida da-vant la necessitat, d'acord amb aquella altramentida tàcita habitual, d`arranjar les cosesa satisfacció de tothom. I el director no téaltre remei que ofegar el vidu, que de tem

-porals no en falten en aquell petit port pes-quer ou es suposa que transcorre la tragè-dia. Si títol d'un film ha estat erncertat,és aquest. En aquella casa, entre pare ifill hi ha més que una discòrdia, una batalla

UNS DINERS BENGASTATS HO SERANCOMPRANT A LA

IFDG°3/Q DDCL DD0I WX

VESTITS DE BANYBARNUSOS

LA MILLOR COL LECCIÓELS MILLORS PREUS

LES MILLORS LLANES

F. V hil VidalV32, A. Portal Angel, 347, Plaça Üniversifaf, 7

VESTITS DE LLANABANY, A 6`75 PTES.

Lina pel'lícula en laqual abunda el xistoi respira el més ñhumor parisencper G. MILTON

continua, que l'arribada de la jove camdida-ta al matrimoni per correspondència no fasinó exacerbar. I sigui que pare i fill tenenuns bíceps de primera, com convé a gentmarinera, sigui que la casa és més aviatfrágil, el cas és que, si el vell no s'ofega atemps, no queda de la casa de la discòrdiani les frontisses per explicar-ho.

Sempre que un film s'aproxima a la vida,és a dir, que ment menys, a la vida en

Kay Francis

e1 seu aspecte quotidià, que després de totés el més emocionant pels que no tenengrams inclinacions a somiar idillis perfectes,s'experimenta una lleugera satisfaccció. 'Esel que passa en el petit Mm titulat Com

-pensació. Petit film encara que duri comtots els films, però petit tanmateix per nosé què de modest i d^e retingut que hi haen ell. Assumpte banal, però matisat ambobservacions justes, amb una bona interpre-tació i un movime^^nt lleuger.

Una bona pintura de caràcters. Cada unamb un segell ben distint. Tota una famí-lia. Una mare que no veu en el matrimonide la noia gram més que una bona operacióbancària, un pare exoellent però sense geni.Una filla menuda que sembla poc apta alromanticisme. Hi ha quelcom d'aquella agu-desa d'un King Vidor tractaint um temasemblant en La' que paga el «pato». I elque és bo, res d'un to patètic, que vindriaa esgu mar-ho tot ; tan sols una ironia moltdissimulada.

Amb tot, el film, hem dit, és banal.Sembla com si el .narrador no aconseguísla qualitat del psicòleg. Hi ha en començaruns quants carcácters molt de debò i no obs-tant l'autor no sap compondre amb ells unahistòria sòlida,

Citem, per acabar, L'acusador de si ma-teix, film de John Cromwell. Powell, advo-cat; Kay Francis, l'amiga d'ell. Un filmamb totes les característiques dels darrersfilms amb Powell. Técnica segura, sensevacillacions, al servei d'una història quetranscurre quasi tota al Palau de Jústícia.Un procés darrera un altre. Powell practicauna mena d'esportivitat jurídica que consis-teix a defensar i fer absoldre els malfactors,amb gram irritació de jutges i policies.

J. P.

Institut de Gasoteràpía

á^ ^óFONTANELLA, 18, 1. ER - TEL.10351

«Studios» a BarcelonaD'un quant de temps ençà, corren molts

rumors sobre la installació a la nostra ciutatde grans tallers de filmació.

Alguna cosa hi ha d'això, i àdhuc potsermés del que es diu.

De moment, servim aquesta .notícia, publi-cada al darrer número d'una revista cine-matográfica francesa

«Es sabia que a Barcelona hi havia stu-dios? Fins són situats en aquell admirableparc de Montjuïc, on tingué lloc, l'any pas-sat, 1 "Exposició Internacional,

»Moussia acaba d'arribar a Barcelona, onroda, al costat de Gima Manès i GeorgesChadlia, Les ales misterioses, film que elsenyor IElias posa en escena.»

El que es diu de Grefa GarboAquests darrers temps han corregut més

que mai tot de xafarderies sabre Greta Gar-bo, la majoria, com sempre, obra dels agentsde publicitat. Es deia si es casava amb unpríncep suec, si trencava amb Za Metro Gold-wyn, tot e1 que vulgueu.

EI que sem'bIa més cert és que GretaGarbo ha demanat la prolongació del seupermís de sojorn als Estats Units, i l'haobtingut ; es quedaré a Amèrica, doncs.Després, sembla que ha proposat noves con-dicions a l'empresa en la qual treballa. Sila Metro Goldwyn les acepta, s'hi queda-rà ; si no, farà proposicions a alguna altra,

Un cop expirat aquest mou contracte, diuenque Greta Garbo vol domar la volta al món,viatge que durarà un parell d'anys i en eltr.ainscurs del qual apareixerà en persona .alsescenaris dels països que recorrerá. IEscalcula que aquest viatge pot deixar-li unparell de milions de dòlars. Després d'això,rapòs i vida retirada en una caseta, aSuècia.

Qué cal per fer un bon film?Aquesta és 1a pregunta d'uln periodista

a diversos potentats del cinema americò.Sembla que la majoria, si no la totalitat,

s'han decantat a concedir el paper m'ésimportant a um bon scenario, després ve elpaper de l'autor de la lletra i, després d''a-quest, el del postor en escena i dels artistes.

Es la primera vegada que als Estats Unitses dóna importància als escriptors encarre-gats del diàleg.

A veure si ara podrem sentir diàlegsmenys idiotes o infeliços dels que fins aras'han produït generaimeint.

«La Fira dels Raves»Així ens permetem de traduir La Foire

aux Navets, títol d'un article d'André Le-vieson sobre la mala qualitat dels progra-mes francesos. Altre tant podríem fer ací,ja que el cinema passa una mala tem

-porada.«On anar ?, es pregunta l'aficionat im-

penitent. Quien film podria donar?, es de-mana l'empresari de la sala d'exclusives.De què podria tractar ?, es diu el cronista,tan perplex com els altres dos. EIs pro-grames, desoladors, paralitzen les millorsvoluntats.

»...si el nivell del gust, el que es potanomenar la cultura cinematogràfica de lesmasses, s'ha elevat, el de la producció habaixat sensiblement. No es tracta pas, comen altres dominis industrials, d'una criside consum, sinó, al contrari, d'uñ enruna

-ment de la qualitat dels productes. Maiuna clientela tan sollícita no ha estat tanmal servida.

»...Les sales ho absorbeixen tot, man-cades de material a projectar. Per això e1públic deserta cinc dies de cada set. Seranles despeses de fabricació el que priva queles firmes facin res de bo? Es dubtós queBouch'or o Préjean demanin més dinersper fer un film bo que un de dolent. Emla nostra época de restriccions i de peni

-téncia, hom despòn cosa de 800,000 francsper rodar um film i trobar-hi beneficis. Unafantasia encantadora, com Emili i els de-tectius, rodada per escolars alemanys, nohaurà pas costat aquella suma. Cap des-pesa sumptuària : originalitat de la inven-ció, vida rítmica, amor de l'ofici, tacs sónels mitjans emprats. Les febleses que de-nunciem no tenen causes econòmiques. Pe-resa i^ntellectual, albsència de tota ambicióelevada, tals són les tares d''una produccióque s'hauria pogut posar al primer fine.»

GIMA MANESen

"La Aventurera"amb Gabriel Gebrio

.

JACQUES CATELAIN

^^ á t /I ^ ^^

za

n^en

L'enfant de I'amour

Dues producclons

p ATH E-N ATANparlades en francas, de

EXCLUSIVES ALMIRA

jutjar s'havia enfrontat cada dia amb aques-ta qüestió, i heus ací que tot just en co-mençar a parlar-ne, vaig veure amb terrorla complexitat del tema, complexitat, però,no tan gran com la seva importància.

El concepte de la crítica, heus ací unmagnífic tema per a una monografia brillant.Una monografia que potser pel que fa alcinema no s'escriurà mai ; però cada dia,una cosa o altra ens pot induir a encetarel tema, indicar ne alguns caires. Per exem-ple, l'article que, si no sobre, almenys apropòsit del meu llibre sobre el cinema so-viètic, Angel Ferran publicava dies enrera aLa Publicitat.

Le moi est haïssable, escriu Pascal. Jasé que a la fi d'aquell article hi ha unaincltant provocadlo a la controversia. Peròno sóc amic de polòmiques, darrera les qualsés difícil no amagar, més enllà de les idees,les .persones. Cal quedar bé davant del pó-blic, i de vegades, en les polèmiques, homsembla més .preocupat de qüestionis d'amorpropi, que no pas d'amor als altres, vull dirdels lectors. I les paraules de Pascal emdesaconsellen la polémica, encara que finsaquí, parlant en primera ,persona, he •estatinfringint el veto que oposen. Per això brus-cament, en perjudici de ]'ordre, salto aldomini de les idees.

Hi ha un articulista que titlla una críticade platónica. Què pot ésser urna crítica pla

-tònica? Perquè, doncs, és una fallácia? Esel cas que ells lectors de Plató són els únicsa no saber ja el que vol dir platònic, per talcom aquest adjectiu ha conegut una fortunaen la qual el propi Plató nio ha tingut votmi veu. Suposem que platònic designa unaactitud feta de desinterès i de diletantisme,una actitud animada d'urna volumú'at dedistància.Davant del cinema, hi ha qui opina — i

aquesta opinió ós més corrent del que moltspoden sospitar — que per jutjar els films,cal no desinteressar-se de la pila de factorsmaterials i morals que els condicionen. Elfilm nio és una novella, ni u;n quadra, quees .poden jutjar en abstracte. Una crítica,diuen aquests, que .posa als núvols filmscom Alleluia, Les peripècies de Skippy, Elmón contra elle; és una crítica suïcida. IEIsproductors només poden considerar vàlid elcriteri que defineix un film bo com aquellque reporta diners.

En el terreny moral, aquest criteri afirmaràque elogiar els films russos és afavorir lacausa del comunisme, puix que les excel-lències ciinematogràfiques, que són el queals amics del cinema ans 'pot encantar d'unacinta soviètica, deixen indiferents a llurs

Q N/6c^w^lQ Dc^rrV^^1 I l©v1 i Y©'k000

convencional? Potser sí, però no arbitrari.Lateral, si es vol, però no equívoc,

Precisament aquest tnoball c"abstracció ése' que purifica la crítica ; li dóna indepon-dència perquè la fa objectiva. Allí an lesdificultats són enormes és quan mirem en-dims, en lloc de mirar enfora. Consideremcom és difícil eludir les preferéncies semti-mentals, com és difícil de reconèixer lesqualitats d'un film inspirat en una menta-litat racialment oposada a la nostra ; encanvi, també, amb quina facilitat ens illu-sionem, projectant virtuts a obres insípides,peo sol fet de retrobar-hi alguna cosa queens és molt cara! 'Per això cal desconfiard'un apologista del cinema soviètic si liconeixeu una filiació comunista. i natural-ment la reciproca serà també veritable. Quanhom té una llarga experiència de la classede literatura que fan alguns crítics de ci-nema, d'aquí i de fora, ja a priori té unaidea de com acolliran un film. Les prefe-réncies els traeixen. Les paraules de Pas

-cal no em permetran entrar ara en confes-sions personals? Sempre el que jutja elsaltres s'illusiona creient escapar del mateixveredicte. 'Sigui el que sigui, ós in•contes-table que cal admirar àdhuc aquells filmsque un no estima, i reconèixer el talent,virtut amoral, allí on sigui• (Eclecticisme ?'Perill de caure en una crítica amorfa, sensecoratge? Sempre queda el recurs de .procediramb un esperit d'aproximació, per empraraquest adjectiu que tant estima un homecom Charles du Bos, crític modèlic. Calsaber aplaudir Albada el mateix que Avarí

-cia, El món marxa el mateix que El lladrede Bagdad.

iCaldria també parlar del perill del loca-.Sisme, que porta el crític a urna ind'ulgònciahumiliant per tot el que es fa a casa. Laperfecció neix de l'exigència, i no serà pelcamí de la mentida que aconseguirem quel-com de bo en aquests dominis.

En fi, cal defensar els drets de la orí-tica, 1a qual .pot i deu desinteressar -se de

tat el que hi ha abans i després del film,.atenta només a la perfecció de l'obra.

J. PALAU

NOVETATSEN CAMISES

Jaume f, 11Telèf.11655

EI vals reneixEI públic l'imposa fugintde l'estridència del jazz

Un graciós concert de rialles acompanya diàri^meni la projecció de

«l'he Dragonry representat a l'Evanston Coramunity Theatre

., U,

Agoniadelteatre? EIs infants prodigiHa mort Lady Gregory. Eis que coneixen

la vida del teatre irlandès, la seva naixençatardana i dificultosa, saben la intervenciócabdal que hi ha tingut aquesta dama. Elseu nom té un lloc emruent en la fundaciódel teatre nacional irlandès, no solameint perhaver contribuït a la naixença d'una escenaestrictament irlandesa, sinó per l'aportacióa ella de les seves obres dranàtiques. LadyAugusta Gregory i W. B. Yeats han estatels puntals del teatre nacional.

Els primers esforços de Yeats, George

Moore i IEdward Martyn per a impulsar urnarenaixença de la literatura irlandesa, varentenir amb Lady Gregory un suport entu-siasta i eficient. Ella, però, procurà animaren aquells tres escriptors el propòsit de ferressorgir el teatre irlandés. En una conver-sa que tingueren ella i Yeats Ien 1898, LadyGregory digué : «Es una llàstima que notinguem un teatre irlandés per a represen-tar-hi drames com els vostres. Es una ver-gonya que els hàgim de donar a Londres.Perquè no provem de crear un teatre a Du

-blin i fem la vostra Countess Cathleen iThe Heatler Field, de Martyn ?n Lady Gre-gory donà a les illusions del poeta la sevacollaboració real i els resultats de la sevacrida per a recollir cabals destinats a unteatre irlandés varen ésser, diuen, realmentmeravellosos, a desgrat de les divergènciespolítiques que en aquell temps enverinavenIrlanda.

Pel 8 de maig de 1899 fou anunciada laprimera representació del teatre literari ir-landés ; llavors es donaren a conèixer a Du-blin aquelles dues obres que foren el temade la conversa de Yeats i L aay t,regory.No es podia dir encara que fos un teatreirlaindès pròpiament dit, però, després detres temporades en anys successius, en lesquals solament varen representar-se dues otres obres, els treballs de Lady Gregory iels seus collaboradors varen tenir la recom-pensa de veure com la Companyia del Tea-tre Nacional Irlandés el a d'abril de 1902,representant la Dèirdre, de Russell (A. IE.),i la Kathfeen nri Houlihán (traduïda al ca-talà per Marià Mament), inaugurava, de ve-ritat, el teatre nacional irlandès. IEn efec-te, per primera vegada les obren eren escri-tes per dramaturgs irlaindesos, representa-des per actors irlandesos i posades en escenaper un director irlandès. Lady Gregory ha-via aconseguit de donar als somnis de Yeatsi de Martyn una realitat que tenia al davantles més esperançadores perspectives.

El jove poeta, que conegué en els salonspol tics i del gran món de Londres, que ellafreqüentava per la posició del seu marit,Sir William Gregory, havia trobat en ellaun collaborador decisiu, i el teatre de llurpaís nasqué d'aquesta afortunada coneixen-ça. «Els drames que més m'han entusias-mat i pels quals he treballat aquests dar-rers trcmta anys — deia fa poc Lady Gre-gory —, són els drames en vers de Yeats.»EI teatre irlandés deu, doncs, a aquest poe-ta (a més de 'la descoberta magnífica de J.M. Synge), que l'autora de La Imatge esdediqués a escriure per al teatre i s'afanyésa dotar Irlanda d'un teatre nacional.

La devoció per Yeats i l'entusiasme perun teatre irlandès creu fruit de la seva exal-tada amor .per la seva terra. Nasqué LadyGregory en 1859 a Roxborougb, al comtatde Galway, filla de la casa de Persse quehavia donat a Lrlanda i a Anglaterra di-verses personalitats destacades. La famíliaera de tradició anglesa ; la seva cultura,també ; les seves simpaties polítiques erenper al partit unionista. A la vora de la sevaresidència vivia Edward Martyn, al TillyraCastle, i un xic més enllà, al comtat deMayo, a Moore Hall, tenia la casa GeorgeMoore. Els historiadors faro notar que elsfundadors del teatre irlandés estaven ínti-mament relacionats, per naixença o per lla-ços familiars, amb la província de Con-naeht, en la qual el .passat viu encara enles seves pedres, en la parla i en la misèriade la seva gent. En la vella província es cain-ten, encara, les cançons aintigues, es duenels vestits tradicionals i es conten les ron-dalles dels avis, amb tal vitalitat que el pasde cinc cents anys ha tingut poca influència.

Lady Gregory havia viscut 1a major partde la seva infantesa entre els pagesos deGalway, abandonant-se a l'encís de les can-çons i les rondalles de la gent dels camps.A .mesura que es feia gran, diu un dels his-toriadors, la seva vida •esdevenia urna partde la vida de la província, i els seus pensa

-ments eren els d'aquella gent humil. Tantfou l'afecte que els tenia que les seves vi-sites sovintejaven prou perquè esperits mali-ciosos hi cerquessin una explicació nio tanromàntica com la realitat. L'acusaren de ferprosèlits pel ;protestantisme en detrimentde l'Església catòlica, i per bé que la cam-panya no tingué altra repercussió que elsrumors i les murmuracions, parqué tothomconeixia Lady Gregory, quan fou arribadal'hora de lluitar pel triomf de la campanyapro-teatre irlandés, aquelles enraonies ser-viren per a desacreditar els seus a9ts ,propó.sits. Sortosamen t, dona abnegada com era,

aquelles murmuracions no significaren resen el seu camí vers la realització de l'obraque avui li agraeix tot Ir anda.

La seva passió pel folk-loe — no oomun motiu d'investigació científica, sinó comun plaer estètic, i, com un desig (que sem-bla haver heredat tot irlandds de far algunacosa per la vida dura dels •agesos)—, li vafer concebre el teatre, que ella patrocinavacom una escena on es donessin obres sobrela vida rural, que és la base de la civilit-zació irlandesa ; un teatre dedicat, sobretot,

al poble. Urna institució així no podia tenirvida a Londres, on no hauria estat com

-presa, però en canvi se li podia auguraruna actuació vital a Irlanda. Amb un tea-tre així fóra possible d'arribar a la creaciód'una escola dramàtida qud revelaria almóra el pensament popu lar d'Irlanda. Peraquesta obra, l'autora de The Dragon vatreballar amb tot l'entusiasme.

Si bé la gran empresa de Lady Gregoryha estat aquest desvetllament teatral d'Ir-landa, el món coneix el seu nom com a au

-tora de delicioses comèdies. Fins passatsels quaranta anys no es va despertar enella la facultat d'escriure pel teatre. Comen-cé, doncs, tard la seva carrera, com tantsaltres dramaturgs famosos. Abans de 1903que estrenava a l'Irish Literary Theatre laprimera obra escènica (Twenty-ftve), esmer-e els lleures a traduir les antigues llegen-des irlandeses i a trams,formar-les en narra-cions noves. Les idees per a les seves co-mèdies acostumaven a iniciar-se en ella enforma de tragèdia, però s'esforçava a tro

-bar-hi el costat còmic i aquest era el queexprolava. «La ulea ti aiiuesla obra — ÚoiA

un dia a propòsit de Spreáding The News —se'm va representar com una tragèdia..,,

però era comèdia i no tragèdia que no neoessitava el nostre teatre per a enquadrarles gran obres .poètiques de Yeats i deSynge. Amb la meva obreta vaig deixarcamí lliure a la rialla.»

Les obres dramàtiques de Lady Gregoryhan tingut una gran influència sobre elsdramaturgs irlandesos de segon ordre, mésgran que la de Synge, l'autor afortunat iabundantment esbroncat de The Playboy ofthe Western W;orld. Els temes de fies pecesescèniques de Lady Augusta són senzillsllur estructura, simple; el seu llenguatge noés excessivament seleccionat: per tant, erenmés fàcils de copiar.

A eThe Abbey Theatren ha tiingut sempreuna .gran popularitat com autora i les sevesproduccions han estat represes diverses ve-gades. ILis crítics li deien que havia creatgrans farses, és a dir, situacions humorís-tiques, i no, com ella creia, grams comédies,és a dir caràcters humorístics.

A més de les seves obres originals, vatraduir Molière i Goldoni, sense que aquestsdos autors de fina comicitat ]i encomanessinllur subtilesa. Lady Gregory preferia les si-tuaoioo:ns gruixudes i els personatges accen-tuats. Va escriure trenta una obres originals,de les quals totes, llevat de dues, foren es-trenades a 1'»Abbeyv. La seva produccióperdé qualitat en les darreres creacions.The Image, The Dragon, Spreading theNews, Grania, són les més reeixides.

Per bé que aquestes comèdies hagin pro-curat a Lady Agusta una fama mundialben guanyada, la seva importància nacio-nail té una categoria superior a tota altraglòria. Més que cap dels seus quatre com

-panys, ella pot vahar-se d'haver ofert aIrlanda el famós eThe Abbey Theatren, suc

-cessor de l'oIrish Literary Theatreu. Desdels primers dies va ésser nomenada di-rectora amb els seus companys fundadorsi pot dir-se que l'èxit nacional que hanobtingut és degut, en gran part, a les sevescondicions d'organitzadora, a l'habilitat ambqué ha sabut menar tant la política delteatre com la selecció de les obres repre-sentades. Amb la seva mort desapareix dela d'vreoci6 ele I'eAbbey Theatre, de Dublinel darrer personatge del noble triumviratfundador. Resta, ara, a manis del drama-turg Lennox Robinson, que substituí aSynge quan la seva mort l'any 1922.

Lady Gregory no havia estat una teo-ritzadora del teatre. Es va trobar àrb'jtredeis afers teatrals del seu pafs sense ado-nar-sean. Com a coinclusió de les seves con-verses amb Yeats, es convencé que Irlandanecessitava un teatre, i ella va donar l'im-puls definitiu per a obtenir-lo. Una vegadael teatre obert, calia un repertori d'obres,i ella va escriure 'les comèdies que feienfalta. Durant els trenta anys que ha estatal davant de eThe Abbey Tbeatreu, amb elconstant contacte a,mb obres teatrals, •ambautors i amb actors, .prou que devien for-mular-se en el seu esperit pensaments iidees sobre tot el que constituïa el seu am-bient. Tan animada, tan comunicadora, tanexpansiva, Lady Augusta ha silenciat, però,aquests pensaments. Si no ha deixat es-crites unes memòries, que serien uns delstrossos més interessants de la història delteatre a Europa, malauradament no ensabrem mai res.

MILLAS-RAURELL

Una vegada, no fa gaire, vàrem fer unresum d'opinions alienes sota el títol Ago-nia de la pintura? Aquell article, que noera més que una exposició neutral, va pro-vocar un seguit de comentaris i de conse-qüències pintoresques.

Llegint diaris, hem vist d'un quant detemps ençà, que a tot arreu es parla de crisidel teatre. I no parlem de Catalunya, onaquest tema sortirà tan sovint com voldreu,i cada vegada amb més raó. Per fi, algúha dit la paraula gruixuda, l'autor dramàticfrancès Miguel Zamacoïs, que parla deses-perat d'agonia del teatre.

I doncs, aquell parisenc, definit com unhome que s'interessa per la política i va alteatre, ja no hi va? Així es veu.

Zamacoïs en dóna la culpa al cinemaparlant. La distracció visual afalaga el gustmodern pel menor esforç. El cinema par-lant és la manera més fàcil, més dolça, deprocurar-se plaer dramàtic i literari. No calsotmetre 'l'esperit a la gimnàstica fatigosadel raonament minuciós i exigir-lil'abstrac-cié. El cinema parlant ho dóna tot pastat.

Addueix encara altres raons — de como-ditat, d'economia — que ajuden a ensorrarel teatre.

Tanmateix, ens sembla excessiu de donaral cinema parlant la culpa de la decrei-xença de l'afició al teatre.

D'una banda, el cinema — cinema par-lant; ja no es pot parlar d'altre —, aquestsdarrers temps s' Lha distingit per una sèriebastant nombrosa de fracassos i d'èxits mi-grats, que no ham pas constribuït gens aatraure el públic. En veiem moltes de salesde cinema poc concorregudes entre setmana(i personalment són els dies que .preferimd'anar-hi).

El públic va poc al teatre, però no vapas molt al cinema. Es queda potser a casaa escoltar la ràdio?

Caldria fer una enquesta molt extensasobre ]'esmerç que la gent dóna a les seveshores lliures. Perquè, amb la mà al cor,el teatre, la ràdio i el cinema proporcionen,tots tres, males estones, i encara és el ci-nema d1 que les proporciona menys do-lentes.

Si això explica la major afició al cinema,no acaba d'explicar ben bé el creixent apar-tament del teatre que, més o menys acusat,més o menys general, es constata a totarreu del món.

No sabem si algú dirá, també, que elteatre és um art que ha fet el seu temps,un .art del qual quedaran unes quantes deles coses bones que s'han produït, peròque ja no pot fer res més de bo.

Algú ho dirà — o potser ja ho ha dit ino ens eai hem assabentat —, amb la in-dignació explicable i corresponent dols autorsactuals i dels admiradors respectius de cadaun d'ells.

No sabem si el teatre ja no pot fer resmés de bo. Però, la veritat, diguem queactualment, ací i a tot arreu, fa molt pocacosa de bo.

z.

EI poder de suggestióde

AftYMO RE

SvengaHFilm de sensacions estranyes i

d'emocions inexplicables

AVANTGUARDISME?FUTURISME? ESNOBISME?

La millor creacíó dramàtica delformidable actor amb

]MARIAN MARSHProducció extraordinària

Warner Brossdirigida per Archie Mayo

al

TIVOLIel Saló dels grans èxits espectaculars

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADORSocietaf General Espanyola de llibreriaBarbarà,16 m Telèfon 17218

Recordeu els vdlls òmnibus parisencs, detracció animad, aquelles enormes atronado-res baluernes arrossegades per quatre colorsá s cavallots del Poitou, quatre bestiassesfornides, esferoidals i monumentals comquatre hipèrboles de la fúria domesticada?EI Madeleine-Bastille, sobretot, era impo-sant. Amb els seus trenta o quaranta impe-rials atapeïts de parisencs, curulls, sobreei-xint de parisencs i de parisenques, trotavaterrabastalladorament pel damunt dels em-pedrats grossos i desiguals. Al cim deismunts de .passatgers tronava, més gran i

gros, cofat amb barret de planxa de ferropintat al vernís i decorat amb una coquetacinta de llautó polit, l'auriga ros i vermell.El bulevard no era prou per a l'òmnibusli calien les voreres i les rengleres de casesabanda i banda, les quals eren aterradescada vegada que passava el bufarut.

No sé ben bé si fou Anatole France queescriví un bell epigrama sobre ]'ómnibusMadeleine-Bastille, epigrama que venia adir això:

Ja s'acosta la quadriga irresistible que hotrontolla tot. AI peu de la vorera una nena(petita, petita !) aixeca el seu paraigüet alpas dels quatre monstres i aquests s'atu-ren de sobte perquè la nena •pugui pujar ala baluerna.

Així s^e' s apareix la •.petita, petita pianis-ta Alicia de Larrocha davant del .piano decua, enorme i greu com un transatlàntic.Alícia no porta paraigüet per a dominarmonstres, sinó unes manetes menudes, nuesi desossades per acaronar titans : els clàs-sics de la música de cambra. Les matronesd'Alícia van i vénen damunt del teclat, elsbraços s'hi encreuen com serpetes blanc-ro-sades, tan suaument, taro segurament comsi se les rentés en la bromera musical. Sua-vitat, manyagu^eria, netedat... i, tan dolça-ment evocats per l'enoamteri, reneixen elsperfums de Couperin, Mozart, Bach, Beet-boven, Chopiin... iEs la màgia de l'aposi-ció de les mans. — La paradoxa que resul-ta de la grandesa dels esperits evocats i de1a -petitesa de la mistagoga arriba a fer riu

-re. Rieu com si ja fóssiu al ce'1 i els àngelshi cantess.in.lEl fet és tan sobrenatural i lamanera de produir-se taro natural, que lagràcia humana que en pervé arriba a ente-lar la divina gràcia de l'art. — Alícia en elpafs de meravelles !...

Alícia té només set anys, .però a quatre

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetàtge de

ronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 i Vía Laietana, 4Tel. 15524 • BARCELONA

CAPITOLLa superproducció WARNER BROS

dirigida per Roy del Roth

amb Anthony Rusehll,William Courtenay,Crawford Kent i Charlotte Walker

Una intrigant comèdia d'espionatge

EXCLUSIVES ALMIRA

D'aquest dissabte al de lasetmana vinent, no torneua casa sense haver passatper la

FDI I4 DDC L I UI LDHX

anys ja teclejava així com un cos gran icom una ánima gran. Al cia no és pas uninfant prodigi dels de la pila, dels que temenla gràcia aparencial, tota mecànica. NoAlícia és un infant prodigi de molta quali-tat. Posseeix una entenimentació de's mes-tres de la música clàssica, un gust i unsentiment que no són concebibles en unanena de set anys, desproveïda de l'expe-riència requerida per a la interpretació delsclàssics. 'Es per creure que A'lfcia ens en-ganya, que té setanta t no pas set anys.Els seixanta tres anys i la llargada de fi-

gura que compta i mesura de més i que noli sabem veure els degué amagar dintre eltransatlàntic vernissat a munyeca, en aquesttransatlàntic on ens embarca i d'on ensdesembarca la minúscula pianista; en aquesttransatlàntic Alícia embarcà i desembarcàFins el mestre Turina — i al pobre encarali roda el cap.

Alicia de Larrocha és una pianista pro-digi, del tremp dels germans Corma, dei-xebles, com ella, del mestre Marshall. (Bé Imestre : no ho oblidarem fàcilment.) Ali-cieta és un infant prodigi de la condiciód'aquell Miecio que apadrinà Matats. IElsinfants prodigis del ptanisme sembla quevagin augmentant a mida que la músicamecànica va eclipsant la d'execució directa.I els pianistes madurs no per això dismi-nueixen. Deu ésser per raó d'apoteosi : elcant del cigne del pïanisme... Anys a ve-nir, ja del tot dintre la boira de barbàrieque sembla acostar-se a passes de tzigan,hom comentarà la nostra época com unmoment de refinament, refinament malaltísde tan excessiu ; els panegiristes del mourègim anarquista-llibertari diran, poc méso menys, i per a escàndol i alliçonamentd'aquelles xamoses promocions d'anti-intel.tuals, si les criatures de quatre anys erenaptes a interpretar Bach i si fins una ques'anomenava Alicia Nosequé podia, a setanys, desenrotllar improvisadament damuntdel teclat una frase musical qualsevol queel primer vingut volgués inopinadament pro-posar. I tothom conclourà : Era doncs in-evitable que el Terror vingués de nou a es-combrar tanta abjecció.

Els homes es miraran orgullosament almirall, i altra vegada tornarà a semblar unprodigi l'òmnibus Madelaine-Bastille — ila Bastilla mateixa.

JOAN SACS

Ja l'heu provat..?

e Es diferent de tots,perquè és elaborat

amb les AIGÜESde LA GARRIGA

CREMA SABÓ

Demaneu•lo`°'per tot arreu!

ANÓNIMA BLANCAFORT . Lo Gorrige

ESPECIALITAT

' EN LA MIDA

Jaume 1, itTelèf. 11655

y,

F • 4Passelg de arèela, 57. - Telèfon 79881Sessions continues: urda, de 4 a 9 í nit, de io a iz

Entrada, una pessefaNOTICIARIS - REPORTATGES

Estrena a la Península de

Les belleses de Bali(Catifa Màgica Movletone)

Equip sonor R. C. A. Photophone

EL TEATRE A IRLANDA

Lady Augusta Gregory

Albert LondresVint anys enrera, Albert Londres havia

arribat a París, portant a la butxaca unsversos escrits a Lyon. Perd la poesia no ésun ofici per mantenir un home. Aviat se'lvdié per les sales de redacció, amb l'airedel que fa de periodista a tall de solució,sonso gran interès per la feina que haviatrobat a Le Matin : informacions sobre eltreball de les comissions parlamentaries iles cabales dels diputats.

Un dia desaparegué ; es va saber quevoltava per algun retó de Sèrbia. Fou undels pocs periodistes que pogueren descriurel'atemptat de Serajevo.

Vingué la guerra. Londres era reformé.Fou corresponsal a tots els fronts, donantprova sovint d'aquella indiferència davantel perill que en certs individus té algunacosa de condició física.

L'any lgao, per exemple, mentre parti-daris i adversaris del rei Constantí corrienla pólvora pels carners d'Atenes, Londrestravessava tranqui•lament els carrers, entrel'espetec dels trets. Un collega seu va dir

-li : ((No sé quant us dóna dl vostre diari.El meu no em paga prou car perquè amdeixi foradar la pell.»

El més probable és que Londres no co-brés pas prou per deixar-se matar. Però noera pas el perüll el que podia retenir-lo acasa. Bastava que en qualsevol recó de mónquatre energúmens n'arm^essiLn una, perquèLondres fes la seva maleta i es posés encamí. Ja no tenia domicili. Havia venutels seus mobles i alçat el seu pis de París.Vivia en els trens, dls vaixells, a l'hotel.L'únic que el illigava a França era la ca-seta de Vichy on vivia sa mare i on ellsojornava una o dues setmanes entre duesexpedicions.

Nòmada, una mica misantrop, li agra-dava treballar sol, encara que era un bon

company.De la seva tasca de repórter, escampada

pels diaris de gran tiratge, .t'havia fet 111-bres, alguns d'ells de ressonància, que com

-mogucron l'opinió i el Parlament. Haviavisitat i d'escrit la xurma de la Guiana (Aubagne), els 'condemnats militars del Mar-roc (Biribi), la tracta de blanques (Le che-min de Buenos-.Aires), els negres de les co-lònies africanes franceses (Terre d'ébène)havia anat a Venezuela a intervivar Dicu-donné, condemnat injustament amb la ban-da Benmot i indultat després de quinze anysde presidi (L'homme qui s'évada).

Ara, venia de Xang-Hai i Xapei, d'aque-la Xioa en fermentació que temps enreraIi havia proporcionat ja un llibre (La Chi-ne en folie).

Fa algun temps, un collega seu, trobant-lo de casualitat a Montmartre, li deia

---Acabaràs malament. Un dia sabrdmque el vagó en qué .anaves ha estat escla-fat en urna topada, o el teu vaixell enfon-sat en un temporal.

—Bah ! — féu Londres—. N'hi ha tantsque han donat cant vegades la volta al móni moren al seu Llit 1

Aquesta vegada, el seu collega ha tingutraó. Londres ha desaparegut en ]'incendidel Georges_Philippar, aquest vaixell encèsmisteriosament davant la costa de la Somà-lia italiana. Potser la seva indiferència alperill i la passió de l'ofici, volent-li fer sal-var les seves quartilles de Xina o volent-0ifer veure de prop el sinistre, no li deixarentemps de salvar-se. IEncara 'no tenia cin-quanta anys.

Si la majoria d'això que el llenguatgebluffstic, tan corrent en la prçmsa, anozne-na «grans reportatges» tenen una qualitatefímera, són illegibles al cap de pocs me-sos d'escrits, els de Londres almenys, defrescor descriptiva, de visió directa i hu-manasota el pintoresc, tenen probabilitatsde durar.

VOS TAMBÉ PODEU ÉSSERCOL LECCIONISTA D'ART.PASSEU PER LA

LWDGz LL ©HDNJDX

LITERATU

Conrad í

RA I FILM

el cinema'No sabem si s'ha tractat encara, amb la

deguda extensió, el tema de La imtluénciadel cinema en es diferents aspectes de lavida contemporània. De la únflubncia que téel cinema en la vida externa de tots nosal-tres, prou que se n'ha parlat. S'ha parlatmolt de la influència del cinema en els cos-costums i les modes d'ara. Profunditzantmés s'han trobat afinitats antre dI cinema ila literatura. Perd hi ha un aspecte d'aques-ta influéncia del cinema en l'esperit de

Malàsia, l'escenari habitual de les noveencís més gran: la inquietud. En can

veure en aquesta escena de la ver.

!'época que potser no s'ha remarcat prou,que és la influència que ha tingut en lamanera de concebre i de pensar dels cdn-temporanis, no sols en l'aspecte ètic o ar-tístic, sinó en el més vulgar del mecanismede les imatges. Tots nosaltres quan pen-sem fem cinema. Projectem les mostresimatges i pensaments. Som sempre especta-dors de les idees pràpies i 'la projecció d'a-questes es fa seguint un ritme. 1 espontà-niament fem découpa e i em rem tots els

Serge i el cap de la «troupe» Roya! Peking

rill111111111111111111111111111111111tIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII: nada de la casa. L'assassí el segueix, creient— I' 1 1' t 1 E tq !L 1 a tro 2 espera per ma ar- o. tti tioncar

— la cantonada, veu a l'altre extrem de lacasa, sortint per fora de la •paret, en la

E cantonada oposada, «un parell de peus amb— lapunta per amunt. Un parell de peus

blancs amb sabatilles vermelles.» La ma-= nora de presentar un mort així — fragment

que dóna la sensació de tot un cos, cent ve-gades vist en 1a pantalla —, bruscament isituant els personatges, i seguint-los com la

— camera, és un procediment netament cine-matogràfic, de sobres conegut.

D'exemples com aquest n'és plena l'obraE de Conrad. Els que llegeixin o hagin llegitE La follia d'Almayer, que està a L'abast deE tots els qui no sàpiguen l'anglès, en traduc-

ció catalana, ,podran comprovar-ho. En— aquesta o en qualsevol altra de les seves— obres. L'estil és sempre el mateix.

Conrad ha estat portat al cinema diversesvegades. Però aquest és un altre tema.

TIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIuimiIIIIIillllllllllllllh RAMON ESQUiE.RRA

LE/ LLETRE/

gPmitjans tècnics del cinema. Uina mica d'au-

_ r-- -_-._. __ .del cinema en les novelles de Conrad, per-

to-observació creiem que ho confirmaria. I ' què quan foren escrites el cinema no eraaixò és, sense dubte, el que explica la mar- ' més que teatre fotografiat. Per tant l'estilcada influència que té el cinema en '.a lite- i i dls procediments que Conrad ompra sónnatura d'ara, que molts cops no és sinó un absolutament originals i pot considerar-se'lfilm traduït en paraules. com un precursor dels grans directors d'ara.

Parallelament a aquesta influència del ci- N'hi ha prou amb f dl^ejar qualsevol de lesnema sobre la literatura apareix ci fet que seves obres per a trobar traduïdes amb pa-molt abans que el cinema arribés a aconse- raules totes les filigranes que la camera faguir la difusió que té avui dia, hi havia es- en qualsevol film actual.criptors que empraven als mateixos procedí- ¡ El negre del «Narcissusn és una de lesments tècnics que avui el cinema ha popu- primeres novelles de Conrad (desembre delaritzat. Es dir, que abans de l'aparició 1897). Hi ha una escena digna de figurar,de la tècnica cinematogra6ca hi havia qui per la seva construcció, en urna pellículaemprava els mateixos procediments traduïts qualsevol. Un vaixell enrola la seva tripu-en paraules. No tan sols por la gran pías- lació. !El port—un port d'Extrem Orient-ticitat i per la manera de compondre les es- està en la foscor. Al lluny es veuen lescenes, sinó també per la manera especia i llums de la població. La coberta del vaixellde presentar-les, de manera que llegint-los està també submergida en tenebres. Solssembla talment que .assistiu ata projecció d'una cabina surt una llenca de llum per lad'una cinta. El cas potser més característic porta oberta. 'Els enrolats, tot fent cua,de tots és el de Joseph Conrad, l'escriptor van passant cap a la taula on se'ls inscriu,anglo-polonés. que està en un recó foso també, passant

Conrad ja és conegut dels lectors de casa por l'espai illuminát Conrad els descriu anostra. De fa anys s'han traduït al català I mesura que travessen la llenca de claror, idues novelles seves (La follia d'Almager i quam_per torn, es submergeixen altre cop enUn Tifó), i algun conte. Però Conrad no 1a fosca, descriu el següent. IEn conjunt,ha estat mai un escriptor :popular. 'Són una •sèrie de primers plans magnífics.comptats els seus lectors, però fidelíssims. Un altre exemple : Una avantguarda delLa seva manca de popularitat és una con- progrés. 'Es un dels Contes d'inquietud. Elsseqüència natural de la bona qualitat de la dos homes que constitueixen l'equip d'unaseva obra. Com tots els homes de lletres, el factoria perduda en mig del Congo, es ba-

rallen. Un d'ells dispara contra l'altre, quedesapareix, ferit, al tombant d'una canto-

Un reportatge de Sergeningú ]'atmosfera del circ. Ja ho hem dita propòsit de Vive le cirque. I ara., ambaquest reportatge del Gire Sarrasani, ensagafa per la mà i ans porta veloçment del'Extrem Orient al Far-West, de •l'India aCalifòrnia, del teatre del Mikado a les cà-biles del Rif. Pilotats per la seva plomaàgil, viatgem a través de totes les cincparts del món...

1 coneixem els cavalls, les zebres, els ca-wells i els bous de I'Africa Central, els

lleons del Sudan, els tigres deBengala i els óssos polars.I un àrab que toca la flautabeduïna i un cow-boy ques'entrena amb el seu llaç da-vant la rulota de les giris, al'interior de la qual hi hatres Mickey, dos elefants, ungat i cinc gossos de peluix,vuit nines de drap, magazinesde Berlín i de Nova York,despertadors d'a • er i una' fotode la Greta Garbo. I sentinuna xerrameca inlassable enla qual es barregen—com enels grans boulevards — l'ame-ricà, el japonès, ]'hongarès,el francès, el xinès, oil turci el noruec. I tractem un lilli-putenc ensinistrador de gira-fes i antic artenaire de Foo-tit. I un petit pell-roja quees passa tot el sant dia con-tempjant una foto de girl re-produïda en un diari nudistade Leipsic. I entrem a la ten-da de les Txerkesses on, dinsuna olor de fregit, de rahatlu kum, de pell de mer( i depaper d'Armènia, la Bella deTifus, després de comptar lesseves joies, es deixa gronxarpel ritme joganer d'una bala-laika. I passem de llarg da-vaint la rulota de ClarenceSchultz, on el Rei del Rodeoi prónoep del 'llaç fuma tabacde Virgínia escoltant un discfabricat a Hamburg... En fi,davant els nostres ulls, mera-vellats, enlluernats, desfilenamb la cadència d'un exprésinternacional els xinesos ambllurs jongladors, llurs gladia-

dors, llurs saltadors i llurs contorsionistesles foques del Camada, de Califòrnia i delJapó ; els darrers pell-roges que corren a ata-car la diligència d''Arizona; els japonesosmanipulant el bambú ; i tot l'Orient amb elsmenjarinrc d.: fa s' • lec cvrpc anc7n7efr^.ioc;les zebres, els camells, els elefants bonat-xassos, els saltadors àrabs i els ballarinscingalesos...

Tota la volta al món a coll-i-be d'un granreportatge. .• — s llargs articles, 5 —. Des-prés de cridar Visca el circ'-, Serge cridaara Visca el circ ambulant!

El circ ambulant, la més bella poesiadel món...

que en forma de vapor submergeix les làm- SunasTlñ GASCHpares elèctriques en un halo blavós, i enfinas palletes d'or daura l'atmosfera i em-polva els vestits dels clowns. L'estil deSerge ens evoca, no tan sols el color i

í'olor del cinc, sinó també els sorolls, iaquella música, aquella musiqueta inefable, LINA OBRA D INTERES«la més

er bella música del món», segons el PALPITANT

propi Serge.Ara, aquest dibuixant doblat da ge imr

C 1 N C U E N TA A Ñ O Sha publicat a Concedia un reportatge rm-portant — 5 llargs articles, 5 — titulat Cir-que géant, Serge ha viatjat uns quantsdies amb la caravana

circ ambul de d'E ca-

D E C 0 N $1 (11 A D o 11miop s del més gran circ ambulant d'Euro-pa : el Sarrasani. I n'ha portat un repor-tatge acolorit que ens procura aquella fa- (Memariea polifico ^ revolucionàries delmosa evasió, que avui gairebé tothom an- coroneu En Francesc ui :pe í Perpiñá)hela, i de la qual una gran part de la lite-ratura d'ara va plena. IEl reportatge de Ser-ge, dinecte primer que res, té la mateixa 1 En aquesta obra es descriu amb dades fid dignes

força evocadora d'un noticiari o d'un docu- i tnédites, Festat de Catalunya, en temps de la

mental. Perd — això és molt curiós — Ser- Revo(ncib del 54. Para del Xic de fes Barraque-

ge no cris transporta, com un Cendrars o un tes (qui era amic del senyor Rispa); parla també

Morand, a regions llunyanes i inconegudes, de la funesta Banda d'En Tarrés, i altres eptso-

I no obstant ens obliga a fer una veritable dis d'aquella época turbulenta. El coronel Rispa

volta al món. I és que Serge ens descriu, era un bon català, amic i partidari d'aquell gran

amb unes dots admirables d'observador fi- català que fou Pi i margatl.

nfssim, un circ gegant. 1 voleu dir que hiha alguna cosa al món que afavoreixi més A TOTES LES LLIBRERIES 1 QUIOSCOSl'evasió carn un circ ambulant, fabulós cam- e e s s e T E s 5pamont que — com diu Serge — és alhora Adminlstracló: v I L E L L Ajungla, paradís terrestre, torre de Babel iSocietat de les Nacions? Serge descriu com .

^IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII^

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

_ ANTON 1 M A R T I Màxlma rapldesa

Màxlma qualitat

—ARCS, 7 : TELEFON 18664 : BARCELONA =

^IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIE11iIII11111111111111111tII111111111111111111111111111111111111111111111111111Ï1111111111111111

Serge és aquell dibuixant que, després depublicar un àlbum de dibuixos — clowns,giris, cinéma —, es revelà, amb Vive lecirque, com esoriptor vivíssim que manejaamb gran agilitat un llenguatge humo icastís, vivent i directe, altament suggestiu.

El Serge escriptor ens semlAa molt supe-rior al Serge dibuixant, autor d'uns dibui-xos de línia més morta que viva, en elsquals s'usa i abusa de tots els trucs pseudo -expressius de l'avantguardisme : caps torts

i altres excessos. Dibuixos artfsticamentgairebé nuls, però ]'anècdota dels quals elssalva i els fa esdevenir suggestius en ungrau eminent. Dibuixos que estimem, noper la valor plàstica, inexistent, sinó perla valor illustrativa, literària. intensamentevocadora.

Quant a la literatura, Serge ja és totauna altra cosa. L'estil de Serge, viu i humà,àgil i orfe de tot encarcarament, cas evocatota La vida del circ. No tan sols el color,sinó també l'olor, aquella olor inconfusibled'exorements de cavall, absolutament indis

-pensable a l'atmosfera de la pista, aquellcrottin ddl qual ha dit Claude Blanchard

EI director. —Fem poca feina. Que no saptaquigrafia?

La secretària. —Sí, senyor ;:. però encarahi estic més de temps.

ELS VALENTS

El tenor.—I poe soroll, eh? ; som mésque vosaltres.

LA CRISI ALS 'EE. UU.

Un sense-feina acaba de trobar-me

(f udge, Nova York)

L'ERA DEL RECORD

El cronometrador esportiu ha jurat quedinaria en 4' 40 " 1/5.

(Gazetta del Popolo, Roma)

—Es un setmesó, sabeu?—Aquest sí que tindré ocasió de saber-li

greu haver deixat abans de temps una si-tuació sòlida. (Srimplicissimus, Munic)(Punch, Londres) 1 (Le Rire, París)

Durant una setmaina, el transeünt dis-tret quedarà sorprès de veure, en un delsllocs més cèntrics de Barcelona — el squaredel carrer de Corts, entre el Passeig de Grà-cia i la Rambla de Catalulnya, que començaa rebre el nom de Jardins Soler i Rovirosa,— una senzilla construcció, amb aire de cosaprovisional, que és la reproduïda acompa-nyant aquestes ratlles, en la qual s'hauràimsta•lat la Fira del Dibuix, iniciativa queen aquestes mateixes pàgines, fa dues set-

l'abast de tothom. Dedicar-s'hi amb unacerta intensitat, requereix la inversió desumes que sobrepasseln les possibilitats eco-ncòmiques de la majoria. A més a més

—i molts colleccioinistes ho saben prou bé —,quan una collecció de pintura agafa unacerta importància, crea un problema de localque en les ciutats modernes és le poc cò-moda solució.

En canvi, el colleccionisme de dibuixos ésen bona part exempt d'aquests inconvenients•

Passatge Bacardí, 2 J ß O (ÄRamblo Centre, 33

Un collarde perlesveritables,mai no haviaestat tancollar deperles comen elmomentactual.

JOIER

JAUME SAURET7 • PELAYO 7

MIRAR__LESARTSIELS ARTISTESLa Fira del DibuÎx peNes0 Francesc Domingo

Projecte de «stands» en els quals es celebrarà la Fira del Dibuix (JardinsSoler y Rovirosa, dies- qat de juny)

manes, anunciava Joan Sacs com de prò- tot i tenint un valor .artístic gens menysxúma realització, i per a la qual s'han prealble, uin valor artístic tan alt com puguieditat uns cartells que són cada un una tenir-loqualsevulla altre colleccionisme ar-obra original d'un dibuixant. tístio.

Doncs bé, la iniciativa és un fet i demà Adbuc les persones de més modestes pos-passat serà inaugurada la Fira del Dibuix sibilitats econòmjques poden fer l'adquisicióque per primera vegada té lloc a Barcelona, d'un dibuix, i repetir-la sovint, quasi senseamb 1a intenció, per part dels seus organit- necessitat d'esperar la Fira del Dibuix 1'unzadors, de celebrar-la cada any, per .mica que altre alny.els barcelonins hi responguin, fins a con- Una collecció de dibuixos suporta perfec-vertir-la en una cosa tradicional, incorporada tament d'ésser guardada en carpetes, amba1 calendari ciutadà com ara la Diada del la qual cosa desapareix e1 prob1 el.,a duel llocLlibre. ( que inevitablement preocupa els colleccio-

Realment, no fórá pas qüestió d'enorgu- mistes de tantes altres coses. I això no vallir.nos de ciutat civilitzada, en la qual siguin dir pas que els dibuixos no puguin ésserpossibles les mamifestacions de cultura que enquadrats i penjats a la paret, on su'bsti-donen to de civilització al país que les acull tu ran les reproduccions —banals i imper-i les afavoreix, si aquesta Fira del Dibuix fectes tantes vegades —, i les substitúiranque han organitzat ges nostres galeries d'art avantatjosament sovint, amb aquell aire mésfos una provatura efímera, que no arrelés personal, de major distinció, que les obresper culpa de no haver estat rehuda com cal originals tenen sobre les còpies.pels barcelonins. Es perillós — o inútil, almenys — voler es-

Sortosament, tenim tota l'esperança que tab'lir certa mona de jerarquies. No es diguino ocorrerà així: Qualsevol que s'hi hagi que el colleecionisme de dibuixos és inferiorfixat una mica haurà constatat que les tran- al d'obres de més envergadura. Una collec-saccions artístiques que tenen lloc a Barce- ció de dibuixos pot tenir tant d'interès comlona són, proporcionalment, duma impar- una de pintures o de mobles antics, pertància superior a les d'altres poblacions es- exemple. Pot ésser una deu de fruïcions estè-trangeres que compten amb una clientela I tiques tan completa com qualsevulla otramés extensa, internacional i tot, Potser { collecció artística.aquesta afirmació causarà una certa sorpre- Les galeries d'art que s'han emprés aques-sa ; no per aíxñ la creiem menys veritable. ta manifestació tan finament civilitzada d'or-

Però el colleocionisme de pintura no és a gainitzar la Fira del Dibuix, posen a 1'ab.astfiel major nombre les possibilitats del co11ec-cionisme, amb el seguici de satisfaccions id 1 t N 1 h

--- — -

e p aers que compor a, c e s o agrarrcmmai prou.

I, sobretot, cal lloar, a més a més dela iniciativa, la seva realització. iEl fet decelebrar-la a l'aire lliure, eintre els arbred'un dels llocs més simpàtics i cèntrics deBarcelona, dóna a la Fira del Dibuix unaire viu, alegre, ciutadà, molt més viu, ale-gre i ciutadà que si es realitzés entre lesquatre parets d'un establiment.

Y.

Aquests dies, als Establiments blaragall,Apelles Fnosa mostra un conjunt moltnombrós d'escultura. Fins a la data Fono

-sa s'ha fet conèixer a Barcelona per lesaportacions collectives. Aportacions que hanestat admirades per les persones sensibles.

L'art de Fenosa és un art fet de sensi-bilitat pura: un art de miracle; art ainti-virtuós t anticonceptuós. Format a París al'hora estèticament anarquitzant de la post-guerra, el nostre escultor es féu tat seguitun nom per l'originalitat que irradiaven lesseves formes; pel perfum que es despreiniadels cossos i les testes femenines per ell in-ventat. Cossos invertebrats — graciosamentinvertebrats—, testes deformades en unaintenció superior de bellesa. Tal com la de-formació de l'expressionismus tendia a lallotgesa i les mutilacions del cubisme a 1.adeshumanització, a 1a cristal•itzacïó geomè-trica, les deformacions de Fenosa neixenper un sentiment de gràcia, per un desigideal de bellesa purament instintiu. Millorencara, purament cordial.

Hem pot dir que l'avantguarda des del'impressionisme, amb l'excepció excelsa deRenoir, s'haviLi Igompla:gut en i'exaltacüódel «ano hi ha illeiga fins a negar la mateixaessència platònica de 'la bellesa. L'^eixar-reïmeint dels darrersavantguardismes, lanegació del cor, portà la pintura i l'escul-tura vers la lletgesa : el «no hi ha res lleig».L'art es convertí en l'exaltació caricatural,brutal, de les formes. 'Bis plats forts de sa-bor ens estragaren el ,paladar, fins a tro-bar fat tot el que participés de l'ideal debellesa.

Però, em aquests mostres temps d'art vi-vent, únicament els errors de sensibilitatpoden corregir-se amb sensibilitat. Per aixòes pot domar el cas miraculós de Fenosa,que eixit en una hora em què la deformacióestava a l'ordre ddl dia, e11 fa servir la de-formació per a assolir la bellesa i la gràcia,dotant les formes per ell creades d'aquelltoc sublim de sòbria melancolia que assolial'art grec en temps de Póliclet.

En el cas de Fenosa, la paraula evasiópot aplicar-se en el sontit més excels delmot. L'evasió s'acomp:eix en l'esperit de

Fenosa. — Escultura

Fenosa cel amunt. La lírica de Fenosa enscondueix vers regions de bellesa ; no és dela que s'esmuny pel fosc ambiont tèrbol deles clavegueres.

Fenosa, com él Greco, allargassa les sevesfigures per un desig de no cristallització,però per un desig alhora de bellesa, ien elsentit platònic del mot. Els àngels del Grecosón bells : la deformació estigué, sovint, enel Greco al servei d'un ideal de bellesa.Apelles Fenosa, com 'el seu company PerePruna, eixits de d'avantguarda deforme —en el sentit caricatural del mat — i mutua-dora, han restaurat les valors eternes die lagràcia i la bellesa. Fenosa, sobretot, harestaurat en el seu art ,les nobles valors delcor. Per pura sensibilitat, per imponderablespurs, ,l'escultor Fenosa ha assolit el perfumde la bellesa antiga i nova.

RAFAEL BENET

BANYERES •• LAVABOSESCALFADORS

WATERS •• BIDETSCAMBRES DE BANY

UNA OBRA D'ART D'UNA

BONA FIRMA? PODEU

ADQUIRIR-LA A LA

Flt A DOLL I DD JOX

Pau Ruiz Picasso, obeint conveniéncies la seva pintura — prova de la seva agudaespecials, defugia ien tot moment la respon- subtilesa—, itambé el corrent imperantsabilitat de la pròpia .paraula quan més el aquea] temps i el contacte de Picasso el de-púb1 ic desitjava que parlés. Amb tot, aquell cidiren vers e1 cubisme,seu mutisme sistemàtic, en determinats mo- Més tard, a Bretanya, un seguit de seria-ments, deixa d'ésser rigorós, i Picasso ha ses contrarietats imprimeixen a la seva obraconcedit, encara que en comptades ocasions, un misticisme i un sentit poètic.la gràcia de pronunciar uns mots sobre •el seu I Novament torna a Catalunya i produeixart. Recordem que en una d'elles digué : un seguit de belles teles de la qualitat delcEJo 'no cerco, trobo». I Noi mariner. Francesc Domingo evoluciona

Aquestes paraules, la sinceritat de les cap al uïauvisme, i el seu art torna a pen-quals no podem pas posar endwbte, fonen dites seguramenten un esclat de gentilesa. Pcm-sem que, contra el seu costum I^o deixant d'obeir el seu pro-pósit, s'avania, en aqucll mo-mtmt, a fer insinuacions acla-ridores—més o menys dèbils--que afectessin el seu art ila seva personalitat: D'elles,però, ens serà permès remar-car la pretensió paradoxal que

07 1contenen.No podrem .mai creure que^t

en el món de l'art siguiin tro- ttbades aquelles coses que hom e,nocerda. Es més : no és fer vu , cap afirmació gratuita dir que ^h l VII

u imai ningú no ha trobat res ^^. t ^ar I ^ s^^ irtu aque no ha ués cercat amb avi- "rom9 g ^ ^'I L tiri I^^ A s ^isl^ Idesa, durant l'execució d'una aire s s^I°tapi c ^ url^obra, o en momeints impies- vk^m r ^I!t 3 TM^ ^ar^t^{ i^i^t^

^^cúndibles cnuè la ti nu ,-q^ pr0^^^x^ I^^°çr r"^^I^ihinl^ti y uii„r iy^l^,ll^ditació empcny a l'especulació çY^a liiaaai(^ irstlïm^llwi^ VII ”

P^^rftD l liiellrl ^Il^lyJIrU^imés decidida. Altrament, no ^i li^strftl^li^neii^üirtiiturlirli+lisie-1 I^éof^lpodem pas cr ale que lesa-

,olilid i tibii^^ it^thri el loto nal

raules de Picasso èter uinPr g^l i' ii(ili! u ue a

ii j^r i^ ...r.. ti l ullslt,i assegurar que una obra d'art . Ilrslvlsrç^laliraai r

u ur ésser totalment un roP g ^ A ra'I ° ^^y^lvl'"^''y s'I ksrr tjdude casual. Res més absurd Fuque creure que l'obra del Ore- JIr^"ao o la del mateix Picasso, a'rT.ltxte^ c ,^•posem per cas, tingui res aveure amb la casualitat.

Sortosameint, en art, la in-tervenció de la intelligéncia ésobligada per raons naturals ide principi. Sirealment elssentits «trobem ]'emoció, la Francesc Domingo. — Retratintelligéncia «cerca» la mane-ra de fer-la extensiva. I així,sortosament també, l'artista, el veritable ar- dre un to punyent i apassionat, aparentmcnttista, en seguir el ritme desigual que l'amo- aspre, però en el fans ple de suavitats, fort,tivitat imposa, és quan es mostra davant de agressiu tal vegada. En 1922 Domingo bor-nosaltres com un iinquiet. Inquiet és sinònim na a París i la seva pintura deixa cl , sserd'artista, i no sentir el mésmínim desas- excitant, .però no per això perd la fortitud,sossec és prova evident de Ino posseir uns i, naturalment, en un altre aspecte —persentits anassa afinats, malgrat no sigui un tal com estem en una altra època — acdti-ésser d'intelligéncia limitada. Aquesta mena segueix, en moltes obres, tota la dolçor delsde temperaments negatius, de sensibilitat mestres venecians. Es adir, durant l'èpocaapagada o nulla, solen ésser d'aquella casta ,<Gunarou fa també obres , d'una valor posi-metòdica i pedant que es creu en .possessió tiva, i triomfa, diluint la forma i ('Uncen-de les més altes qualitats, que assegura te- traint la llum en un punt determinat. Aques-mir al seu abast la tècnica més decisiva i ta nova evolució del seu art té una impor-que la teoria per fills sostinguda és tan in- tància capital en el resultat general de ladiscutible eom definidora de ]'art medicinal seva obra.que creuen fer. I és inconcús que l'art serà Actualment, Francesc Domingo es dedi-sempre funció directa i exclusiva dels in- ca novament al retrat, de manera diversaquiets, si ,bé no ho serà mai dels allucinats, de com ho feia en altres temps. Lea nevadels set-ciáncies, ni dels academistas recal- pintura té tot l'aspecte d'cstar em el seucitrants. punt madur, i amb la natural experiència

Francesc Domingo és un veritable «in- d'urna sèrie d'evolucions, sempre justificadesquieto, porqué segueix els seus impulsos im- per l'avantatge de posseir un temperamentteriors sonse 1a més petita reserva, i «tro- inquiet, que a ésser d'altra manera no han-bao parqué «cerca», conduint-los severament ria aconseguit. Pintura sana, en cap mo-controiats per una ciara intelligència. I ment vulgar ni assimilada, que tot i res-

Les dots naturals i les facultats materials pondre a una visió netament reailista, no ésd'aquest artista han actuat des d'un prún- banal perquè no és academista i parqué elcipi sota el guiatge d''uina cultura i d'un es- segell de l'època hi és marcat amb totatudi que a poc a .poc ha esdevingut ple d'a- justesa. Francesc Domingo ha trobat per-quelles exigències de bona llei que la fina qué cercava.observació i el raonament podien propor- AxcrL FERNÁNDEZdonar.

A 1'!Exposieió de Primavera de l'any — -rgtg la seva aportació artística, d'una ma-nera esclatant, definia la farta personalitat { ^ yartística del seu .autor, concentrada en el „I ,. , quadro El noi malalt. A part de l'èxit i la • r t ¢,revelació personal que constituí la presenta-

ar

pia juril cosciG d'aquella obra, deixava assentat total- i . !^Jti ^tjv . . li l l r' o

^ment entre nosaltres el valor ;positiu de .. Il'escola expressionista. D'allà cap aquí, po- II Y ^I ^ques obres s'han produït del valor emotiud'aqueila, on tot i la petita anècdota que eütt-;. ^^ ^rsr l ^il^aconté, la qualitat pictórica i la interpreta- oció meravellosa de la psicologia del modelcontenen la superioritat que cal per csbor-rar tot el que no sigui essencialment art. I raspalls per a tots els usos

Aquest èxit que Francesc Domingo oca- articles de neteja — objectes per a presentsbava d'aconseguir, tal com era d'esperar fielseu temperament inquiet, no podia exercir rambla de catalunya, 4 0altra influència damunt d'ell que incitar-loi empènyer-]i la vdluntat a l'estudi amb mésfermesa i amb més entusiasme que mai. Illuny de caure en .amaneraments, i lliurar-sesistemàticament a repeticions acomodatíciesper tal de continuar amb facilitat victòriescom la precedent, noblement deixa de bandal'admiració dels seus fervorosos prosèlits ies Llença decididament a la recerca de nousprocediments que acullin contínuament lavarietat dels seus neguits imtems.

Fra^ncese Domingo canvia totalment deruta. Se'n va a Caldes i es dedica de ple alpaisatge tal com ell l'entenia. Pie de llum,acusada per la força dels valors i no per lacircumstancialitat del color. Paisatge fred,pla i arquitectònic. Una manera nova, senseapartar-se, però, dels principis cézaniniansadmesos com a .punt bàsic de l'art enaquells dies, però amb una visió nova i per-sonal que dimanava com sempre del seutemperament.

Ell, però, estava segur de ino haver triom-fat, tot .i haver fet una sèrie d'obres admi-rables. I és que Francesc Domingo creia,tal com creu encara, que el paisatge és ma-nyac i que produeix aorta calma que endol-ceix i descansa. Per això ell diu que inter-pretar-lo «serveix com per a confessar-se».Aquests mots, que són la deducció d'unatemporada Llarga d'estudiar arbres i mun-tanyes, diuen .prou clar que hi trobava amancar alguna cosa. Tal vegada I'expres-siá del rostre de les figures en aquell mo-ment ja Ii diu més coses que la passivitatpoética del paisatge.

Sigui el que sigui allò que de mou 1i pro-dueixi una tortura inesperada, ell cas és queal cap d'un temps marxava a París i allíes dedicava especialment al retrat. A poca poc l'ambient determinava certa grisor a

Pertorbacions de i'audició radiofònica En defensa de la radiodifusió de CatalunyaL'HORA RADIADAPer la incertesa que voltava la concessió

del dermis gerquè fossin radiades les ses-sions municipals, l'hora de MIRADOR tinguélloc, la setmana passada, el dijous. Comels nostres lectors saben, Josep Maria Pla-nes fou el conferenciant de torn : conf e-renciant de valsos vienesos.

Ahir dimecres — en principi la nostraHora radiada torna als dimecres — vàrempoder escoltan, novamgnt, un dels conferen-ciants de MIRADOR més vivament celebrats:Rafael Moragas, que parlà de Records deda vida i de la mort d'Albcèniz. La incom--table quantitat d'anècdotes que Rafael Mo-ragas posseeix sobre aquest tema — i sobretots els temes — féu de l'evocació del granmúsic un doll d'humorisme ple de viva-citat.

Per a dimecres que ve, un gran prestiginostre honrarà l'Hora radiada de MIRADORRobert Gerhard•

NOTES DIVERSESUna estadísfíca

Un 40 per roo dels sensefilistes alemanysescolten la ràdio de les set a les vuit delmatí ; un 50 per loo, al migdia i fins a lescinc de la tarda, després d'una lleugeraregressió ; un 8o per ioo, a les nou del ves-pre; finalment, a .mitja nit, encara hi haun 30 per loo d'oients davant llur altpar-lant.

Una innovacióA la recent Fira de Budapest, hi havia

un estudi installat, en el qual els visitants,mitjançant una petita quantitat, podien .per-metre's el gust de pronunciar quaranta pa-raules, que s'encarregava de difondre l'es-tació de 23,kw, de Budapest.

L'estació de LuxemburgEs treballa activament .per tal que el mes

que ve pugui ésser inaugurada l'estació deLuxemburg.

Els tres màstils de 150 metres d'alturai els dos motors Diesel de 800 cavalls sónja installats. Es preveu la possibilitat d'ele-var a 400 kw. l'energia difosa. Al costatde l'emissora serà ünstallada una estaciód'onda curta per a la recepció dels progra-mes americans que calgui retransmetre.

El pressuposí alemanyEI pressupost alemany de la radiofonia

s'el'eva a 88.800,000 marcs. D'aquesta suma,3 milions pertoquen al Tresor, ro milionsal pressupost de Comunicacions a més d'unpercentatge del io per roo. Resten doncsuns 68 milions de marcs.

lEls oients paguem 24 marcs mensuals.17 milions d'aquest pressupost són dedi-

cats als programes. La resta subvé a lesdespeses generals de les deu companyies deradiodifusió que exploten la xarxa alema-nya, i a les dels tres laboratoris.

Les curses i la felevísióLa Baird Company té la intenció de

transmetre pel seu pro cediment de televisióunes quantes escenes del pròxim Derbyd'IEpsom, el gran esdeveniment esportiu am-glès només comparable a les regates Ox-ford-Cambridge.

AI llarg de la pista hi haurà sis imstalia-cions de ((visió )), enllaçades a un aparelltransmissor muntat sabre un vehicle. Larecepció es farà sobre una pantalla de tresmetres i mig al mateix temps que un locu-tor donara dls noms dels cavalls.

Tots els inconvenients que fins ara teniala radiotelefonia s'han esvaït a poc a poc,i els que ara resten són produïts per agentsexteriors a l'emissió i a la recepció. Abans,calia lluitar amb la migrada potència de lamajoria d'emissores, que tenien un abastgairebé local. La complicació dols aparellsreceptors exigia, si no una tècnica, una ha-bitud a la qual només s'arribava desprésd'un llarg aprenentatge. Les vàlvules i alta-veus produien una distorsió en el so queavui ha desaparegut en els moderns apa-rells, en els quals amb un altaveu potenti clar, només amb un reglatge reduït adues comandes, s'obtenen la potència i esta-ció desitjades.

Hi ha, però, encara, alguna cosa a dirquant a la puresa de l'audició. Diversosagents la pertorben, agents que estem ha-bituats a denominar «paràsits). Són precisa-ment les grans ciutats les que més sofreixenaquestes pertorbacions ; encara que totes lesque no són derivades de la utilització del'electricitat, també es fan sentir quan elreceptor no està situat en nuclis urbans nom

-brosos.Avui ens limitarem a fer una classificació

molt per sobre dels paràsits, fent de pas-sada algunes consideracions generals sobreells, deixant per altra ocasió el detall i mit-jans de combatre'ls.

Es tan important el problema, tan o mésque la qualitat dels programes de les emis-sores, que en diversos països s'han fet es-tudis, i d'acord amb aquests s'han dictatdisposicions legals per a combatre la pro-ducció de paràsits. Ací mateix s'ha coinvocatuna conferència destinada a ocupar-se pre-cisament dels paràsits industrials, que sónels que més pertorben, perd també els quemés fàcilment es poden efmimar.

En primer lloc cal separar els produïtsencara com a resultat de receptors o emis-sores. Es pot dir que avui dia ja no es coms-trueixen els anomenats receptors reactius,és a dir, receptors que al mateix temps queactuen com a tacs emeten unes determina-des ondes que actuen sobre altres estacionsreceptores pròximes. La construcció de vàl-vules amb blindatge interior i exterior elimi-

y

QUIESTI6 D"ALTURA

Quant costa una habitació en .aquesthotel?

—1Cinquanta pessetes al primer pis, qua-ranta al segon, trenta al teacer i vint alquart.

-Hauré d'anar a una altra banda. Aquesthotel és poc elevat per mi.

(Swiatowid, Cracòvia)

na aquestes pertorbacions. Quan el receptorno produeixi altes i baixes oscillacions, nomolestarà tampoc als veïns. IE1s darrers apa

-rolls per a captar ondes entre dos cents idos mil metres gstan muntats emn forma depoder lluitar contra la interferència d"emis-sores, interferència què produeix un xiuletbastant molest. Quan s'emeti una ondaextra-curta, aquests iinconvenients restaranmolt alleugerits, puix que malgrat tot ésdifícil suprimir .aquell xiulet ; es pot rebai-xar, però sempre perdent en qualitat dereproducció.

Les pertorbacions atmosfèriques són mésfàcils de combatre amb dispositius collocatsa l'antena i amb l'orientació d'aquesta, peròllevat de l'estiu i dies tempestuosos, no calcomptar.hi massa.

IEIs que són importants són els paràsitsindustrials, que actuen principalment sobreels receptors pròxims, encara que tambépertorben l'audició a regulars distàncies.S'ha comprovat que les espurnes produïdesper defectes de collocació de carbonis d'unelectromotor han produït pertorbacions enun radi de tres quilòmetres.

En general, les xarxes de corrent continusón fatalls en aquest afer, i cal notar quegairebé tota la tracció eléctrica és connec-tada a xarxes d'aquesta mena, i per aixòels tramvies produeixen aquestes pertorba

-cians.Els aparells que utilitzen electricitat per

a fins terapèutics són els pitjors per a laràdio. A Alemanya, que indubtablement ésun dels països que més utilitzen l'electrici-tat en medicina, s'ha pogut comprovar queun seixanta per cent de les queixes delsradioients tenien per fonament aquests apa-rells d'alta freqüència.

IEl problema, doncs, és de protegir aquestsaparells en forma d'aminorar Ilurs efectesefectivament, com ja anirem veient, les so-lucions són de més eficàcia aplicant-les alsllocs on es produeixen els paràsits, que nopas intercalant dispositius en els receptorsque sofreixen llurs efectes. En cròniquessuccessives ens estendrem, sense excessos detécnica, sobre el que avui hem iniciat.

J. G.

RES A FER

--No busquem més ; no en farem ni cincacabo de trobar els rebuts de la contribució.

EI mes de juny de l'amy passat, mentreels patricis designats per la Generalitat es-taven elaborant l'Estatut de Catalunya que,més tard, havia d'ésser sancionat plebisci-tàriament pel nostre poble, l'Associació Na-cianal de Radiodifusió tingué lucidesa pera compendre la necessitat que un serveitan transcendental com la ràdio, de cate-goria destacada entre els més exoellits, fosincorporat a l'Estatut, per tal com aquestservei podia constituir, com constitueix evi-dentment, ]'element primordial per a di-fondre la cultura, expandir l'art i fer evi-dent la personalitat étnica de Catalunya.

Sense pensar-s'hi gens, Ràdio-Associacióenvià un ofici als Ajuntaments cata9anspregant-los que demanessin directament ala Generalitat la inclusió del servei de ràdioa l'Estatut. IEn assabentar-se'n ]'altra emis-sora; cuità a enviar als mateixos Ajun-taments un altre escrit recomanant que nodonessin oïdes a1 que ]'Associació els de-manava, perquè l'Associació perseguia unafinalitat comercial.

Sortosament el criteri recte i la conve-niéncia de Catalunya s'imposaren. Les in-sinuàcions barroeres i realment utilitàriesforen rebutjades. I el servei de la Ràdioper a Catalunya, tal com gestionà l'entitatdels ràdio-oiants, fou inclòs dins ]'Estatut.

Quan ja era això un fet consumat, elsoportunistes de sempre s'acostarem a 1aGeneralitat i digueren servilment que es-tava bé allò que primer havien atacat.

D'aleshores ençà s'ha seguit amb el ser-vei de la ràdio que demanava Catalunyaal seu favor, por tenir-hi un dret indiscu-tible, el mateix procediment que es seguíanys enrera amb la Ràdio-Associació, quanlluitava per assolir idéntica finalitat, l'idealde tota la seva vida.

Fins ara no sembla sinó que els quepersegueixen seguir detentamt el monopolide 1a radiodifusió de Catalunya, treballanta l'ombra com sempre ho han fet, tinguinels secrets designis de continuar essent undescrèdit dins de casa nostra, i hem deconfessar, malauradament, que són de talíndole les seves hipòcrites gestions, quecorre el perill que hom consideri com autèn-

n^0

9

REMEIS HEROICS

—Si el nen no es vol adormir, pujaré acantar-li qualsevol cosa.

—Ja l'he amenaçat amb això, senyora.

(Ric et Rac, París)

tica la pell de xai catalanista que cobreixel seu cos de llop enganyós, que sols cercael mateix que ha cercat sempre, el negocii res més que el negoci.

Creguts que, malgrat tot, aconseguirandesbancar els elements sans que han vol-gut sempre, desinteressadament, la catala-nització de la mostra radiotelefonia, posadaen mans de la Generalitat, han portat laseva oficiositat fins ]''extrem de fer el jocdels qui, amb precipitació censurable, hanpretès prejutjar l'Estatut, convocant unconcurs per al servei de la ràdio a totEspanya, en el qual es prescindeix de lavoluntat de Catalunya i es pretén adju-dicar-li una emissora de so Kw., posantalaen un pla de vergonyosa inferioritat ambla de Madrid, que es fixa d'urna potènciade Izo Kw., sense comptar altres dusemissores de característiques diferents, pertal que sigui el seu un equip complet imodernfssim.

Cal que aquesta pretensió sigui discutidaamb tot interés, tenint en compte l'hege-monia que radiofònicament ha exercit sem-pre Catalunya.

El vot particular dels senyors Lluhí iXirau admet en matèria de ràdio la facultatde legislar al centre i la d'executar a Ca-

talunya. Molt bé. Falta ara saber si aquestafacultat de legislar es limitarà, com sem-bla, a donar les normes generals, teninten compte les relacions internacionals dela ràdio i res més ; i si ]'execució que s'a-torga a Catalunya serà un veritable dominia favor seu d'aquest servei, en tot el quefaci referencia a cultura, art i beneficència,així com a l'organitz •ció técnica, potènciai control, com lògicament és d'esperar.

El Governi de la Generalitat ha de pos-seir la facultat de disposar .a casa seva dela ràdio en la forma que millor Ii sembli,salvant únicament les conveniències de ca-ràcter indeclinable. !Es això i res més queaixò el que han de tenir en compte elsnostres diputats en tractar-se .al Parlamentaquesta qüestió. La catalanització lliure enpotència i en governament interior de laràdio a Catalunya.

La situació queda plantejada, creiem, entermes clars. Nosaltres ens resistim a creureque el decret del concurs sigui urna manio-bra dels elements centralistes a tot drap,que persegueixi la finalitat d'occir, abansde néixer, les reiviindicacions de Catalunyaen matéria de radiodifusió, contingudes dinsl'Estatut. Aquesta maniobra, cas d'existir,demostraria : o que l'audàcia dels esmen-tats elements és inoïda o que la mansuetuddels oatalaus és inversemblaint. Res d'això.Hem de creure, jutjant de bona fe, queel concurs, en resoldre's, deixarà al margeel que afecta a la radiodifusió catalana. Siaixf no fos, tenim diputats, tenim premsa,tenim la raó, que cuidaran de demostrar .a qui convingui que els sentiments d'unpoble no es poden ferir arbitràriament.

RAMON P'EREZ VILAR

La col^lecció completa deMIRADOR pot consultar-sea l'Arxiu Històric de la Ciu-tat, plaça de la Catedral icarrer de santa Llúcia, 1,"Casa de l'Ardiaca", tots elsdies feiners de 9'30 a 1'30.

PHI LI P S 15 ptas. al mes 35 CLAR I O NTelefunken 15 CROS LEYERLA 25 a d^^^^ 35PHILCORADIOLA 35 ^ 35 COLONIALAtwater (Sent 35 a: ; 5o FER A\GRAN EXPOSICIÓN ÚNICA EN ESPAÑA

Radio Canaiefax•cá> áll^rájó

Anuncieu a MIRADOR

ESCOLTEU PER RÀDIOLES CONVERSESSOBRE LA

r^UI A I DI I OX

s

SANS NOVETATS EN

EORBATES INARRU6ABLE8

)aume I, 11Telèf.11655

RECEPTORRadio CLIMOenxufable al correntsense antena

Preu: 400 pessetesRAMON CLIMENTConsell de Cent, núm. 266Telèfon 28058

Societat Espanyola do Carburs Motal'IicsCorreusi Apartat teo BARCELONASeteg., "Carburos" Mallorca, 232 telèfon rsofa

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu•bion (Corunya) :: OXIGEN 99 °/o DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de .fils i peces seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AÜTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES I ASSAIGS, GRATIS

Suscrivlld=vos a lIIRi\DØRPelaí, 62. = BARCELONA

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

Et Sr.....................................................

que viu a ............................................................:..... .

carrer _ .... ................................. n.°........... es subscriu a MIRADORvel preu fixat de 3`50 pies. trimestre.

de ........................................................de 193.......$rgnatura

'T,;,,j k I , I '1

( 1 ( 4U 1C. s

p .^^ J

RADIO -LOTPasseig de Sant Joan, 17BARCELONA.Recorda una vegada més quepot oferir -vos els receptorsde la més alta qualitatfabricats perGeneral Motors RadioEI mi bor prestigi en ràdio recepció

vIMPRESOS COSTA♦aeIto. 45. • 8arcflon.y