L'àpat al senyor Nicolau d'Olwer

NICOLAU D'OLWER, LA NOVA "VEDETTE”

Any IV. Núm.154 - Barcelona, dijous, 14 de Gener de 1932

Miaura, quin Miquel!Preu : 30 cèntims ■ Pela!, 62. Telèfon 15300. = Subscripcíó i 3`50 pessetes Trimestre

L'ACTUALITAT POLÍTICA

Una setmana animadaLes festes tradicionals de Nadal i de Cap

d'Any han constituït, per bé que no tan com-pleta com els altres anys, •.çtna treva de les

lluites polítiques. La transcendència del mo-ment és, però, tan viva, que l'activitat po!f-tica ha cuitat a poblar-se d'i!nte•rés tan bonpunt aquesta treva tradicional ha tocat laseva fi.

Diumenge passat una febre d'activitat po-lítica commogué tots els sectors de l'opinió.Des del discurs de Miguel Maura, que la, rà-

nyor Nicolau és l'antirevisionisme : anti-revisionisme respecte la Constitució i anti-revisionisme davant 1'Estatut. El punt devista del senyor Nicolau, i sobretot la ma-nera de lligar-lo amb un partit moderat,constitueix un encert, i àdhuc una novetat,si tenim en compte que a Catalunya fàcil

-ment ens deixem portar pels extremismesde dreta o d'esquerra. Els elements dretis-tes del partit han trobat en el discurs del'Orient una solució que pot satisfer tots

De Dijous— a Dijous

El full del Poner balearUna coincidència curiosa ha fet que uns

quants escriptors en comentar el discurs deMiguel Maura recordessin la figura del seupare. Però d'Antonio Maura, el fill nomésen suggereix els defectes. Les tares d'aquellManera, home d'una violència contingudaper una educació superior •i una certa filo-sofia de la vida, ens apareixen en el seufill Miguel com augmentades Qer un vidrede multiplicar. Les qualitats del presidentMaura, afinades per un temperament d'in-tellectual, són molt menys visibles en l'ex-ministre de la República. Entre els dosMaura, les trajectòria és clara : el pare dis-simula fàcilment que és un català de Ma-llorca. Arriba a Madrid parlant un castellàdeplorable, però el fonen balear realitza unesforç tan considerable que aconsegueix par-lar el castellà més barroc que pugui ima-ginar-se i ésser president de la Reial Aca-dèmia de la Llengua Espanyola. D'aquestesforç, que en el pare té com a punt culmi-nant l'ambició de superar-se, el fill nomésn'hereta la brutalitat. I si el pare sabé dis-simular que era català de Mallorca, el fillja ni s'absté d'atacar el país i la llenguanativa del seu pare. El teme j pot demos-trar que amb aquestes dots no es pot ésserni ministre de la Governació, perquè el mi-nisteri de la Governació no és precisamentuna. gendarmeria. Total — i dit sigui ambtot el respecte que el cas requereix — esquasi evident que no és molt aconsellablela barreja de races, sobre tot quan es tractade temperaments tan acusats com els fonersbalears i els de les terres altes del cor d'Es-panya.

En els seus atacs contra l'Estatut de Ca-talunya, o més ben dit contra Catalunya,el fill del foner balear sembla ignorar quesi no existissin altres proves del fet dife-rencial de Catalunya que aquesta prevenció,o .gquest odi„çQntra els catalans, tindríem jal'argument més fort que pugui desitjar-se.En les nacions que han arribat a realitzarla seva unitat, com fer exemple Franca,no es dóna el cas que, en nom de la pàtria,unes regions hagin d'alçar-se contra les al-tres en campanyes freqüents i cridaneres.Si na existís aquest fet diferencial, aques-tes campanyes el crearien.

I encana hi ha una altra prova del fetdiferencial, i és l'activitat dels patrioterscastellans, els que han governat fins a lacaiguda de la monarquia i que ara es pre-1aren per tornar a governar. Pel punt deno resoldre cap problema de llibertat, l'Es-panya monàrquica va anar jugant-se totesles colònies. El fill del foner balear repre-senta tot l'esperit de la veda Espanya, del'Espanya caduca. Entre l'Espanya que elldesitja i la que somia l'espanyolista i cas

-tellanista Unamuno hi ha un món de dife-rència. La diferència entre la concepció d'unintellectual i la d'un home al qual els ma-teixos diaris madrilenys qualifiquen de((Chulo)).

S'equivoca el senyor Mauro. Luz li hoha dit en el seu editorial. S'equivoca tant,que tot el que pretén destruir ho enrobus-taix. La tàctica del fill del foner és ineficaç,és dolenta. Només aconseguiria avivar l'es-perit català i catalanista i encendre la dis-còrdia entre catalans i castellans i fer unmagne servei a la República.

B.

Gasos lacrimògensEn ]'esmentat míting, uns antidemocrà-

tics varen vessar dos túbets plens de gasoslacrimògens. Això va produir que a la mei-tat del discurs del senyor Cordero, quan es-tava parlant amb to ahrandat de les ma•g-neficències del socialisme — puix que noféu altra cosa en tota l'hora que tingué dedurada la seva dissertació — els concurrentses veieren obligats a treure's el mocador ieixugar-se els ulls, plorant, alguns, comMagdalenes.

Manuel Cordero, amb ulls vermells decalor i de gas i la gent plorant per les bu-taques ; heus ací l'aspecte de la sala enpl e entusiasme ucastellanizadorni.

Públic femeníL'orador primer, Ruiz del Toro, en mig

del seu parlament pronuncià una arengafogosíssima a la dona espanyola:

—Vosotras, las forjadoras de la patria— .anava dient tat cercant amb els ulls de-sesperadament per la sala alguna represen-tant. Era endebades... i la situació s'amavafent çáda cap finés anguniosa.

Finalment, la seva mirada topà amb duesnoies que hi havia en un retó de la sala.La veu de l'orador pujà de to en dirigir-los la paraula. Amb el so de la veu s'anavaaccentuant la vermellor de les galtes deles pobres noies, que si haguessin gosatse n'haurien anat.

MunificènciaEn finalitzar l'esmentat míting, un se-

nyor, amb paraula trencada per ]'emoció,no per les garrotades que prèviament s'ha-vien repartit, comunicà les despeses queha de sostenir la ('Comisión pro-enseñanzaen castellanoa, i acabà demanant diners alsoients.

A la safata que es collocà a la porta,hom hi pogué comptar fins a cent deu pes-setes.

L'optimisme es generalitzà.No n'hi ha .per menys. Amh aquesta

quantitat ja n'•hi ha prou per començar abastir una Facultat de la futura Univer-sitat castellana de Catalunya.

El «Juanito»Entre els regidors de l'Ajuntament ac-

tual que més s'han distingit en tot momenten les sessions municipals per no haverdit mai res, cal comptar el senyor JoanDomènec Boscà, de la minoria radical. Al'hora de les votacions, no obstant, la sevaactivitat es fa palesa.

Degut a ésser el primer radical que vota,gràcies a la inicial del seu coignom, tot són

na per veure SUC er.—Giralt, que dic sí o no?—sovint Ii sen-

tiu preguntar.E.1 dia 14 d'abril, en sortir elegit i tro

-bant-se en un centre radical de la Barce-loneta, els electors I'oblúganen a parlar.Aleshores, colpit per l'emoció, s'aixecà idigué :

—Amics, acabo d'ésser elegit regidor. Pe-rd que consti que per vosaltres no ha triom-fat el senyor Domènec. Per vosaltres ('avuiregidor és el «Juanito((.

Coses vistesLa Nau publicava l'altre dia el següent

telegrama :Bombai, 6. — Se sap que Gandhi envià

ahir un cable a l'ex-virrei lord Irving. Diuel cable : ((Ruego a usted se sirva creerque he puesto todo de mi parte, pero havenido el fracaso. No pierdo, sin embargo,la confianza, y Dios mediante conservaréel mismo espíritu que usted pudo observardurante la sagrada semana die Delhi. Nodefraudaré el certificado por usted expe-dido.»

Això ens recorda aquell predicador catalàque cridava des de la tronaAh, fills meus!, penseu que Jesucrist

digué amaos los unos a los otros.,.

CapellaneriesEI Butlletí del ((Centre de Cultura Social

Popular» de la parròquia de la Concepció,publicat amb autorització eclesiàstica, pu-blica en el seu número r66, any XIV, cor

-responent al mes de desembre proppassat,rm important article titulat J. O. C., quecomença amb aquesta explicació prèvia:

«J. O. C. és el títol del setmanari quedes de fa ,poc rebem al Centre. No és unarevista qualsevol, és el portantveu d'una granorganització social, de la joventut obreracatòlica, una de les parts integrants d'a-questa joventut que parlàvem en e1 nostreButlletí d'octubre, comentant una relaciódel Dr. Bonet, Pvre. ; la que s'uní juntamb les J. A. C., J. E. C., J. I. C. i J.U. C., o sigui respectivament, joves agri-cultors, joves estudiants de la segona en-senyança, joves independents i els joves es-tudiants universitaris, per celebrar un gran-diós congrés gernnanívol i manifestar totscom un sol home la seva ferma adhesió alCrist, donant visques vibrants a sa realesa.n

Després del D. I. C. i el D. R .A. C., elsJ. A. C., J. E. C., J. 1. C., J. O. C. iJ. U. C. donaran molt de joc en el campcatólico-xiroi.

Reivindicacions obreresEn una assemblea que varen tenir certs

vaguistes del Noad, van aprovar cinc basesper presentar-les a llurs burgesos i fer de-pendre el final de la vaga de l'aprovaciód'elles. La primera determinava centes con-dicions de trribail ; la segona exigia un aug-ment de sou en les hores extraordinàries,etcètera, fins a cinc bases.

Però la tercera era molt més forta : «Sa-tisfacción de todas las reivindicaciones obre-ras.)) No res menys.

Posats a fer, podien. estalviar-se les al-tres quatre.

JusfificacióA la Barceloneta han pintat de nou la

façana d'un estanc. Una de les inscripcionsresa : «Tabacos Abanos)).

Un amic nostre va passar-hi per davantquan l'estanc era tancat i se'n va adonar.No va sabor-se estar d'emprendre el ta-verner del costat, que era a la porta delseu establiment

—Quins (abanos)) són aquests?—JEs tancat, no hi són ara!—No, si vull dir que hi falta una h.Ah, no en feu cabal; aquesta bona

dona no sap gaire urbanitat.

De l'art d'En MànfuaAfectat per les crítiques desfavorables deis

diaris quan 'l'estrena de La Veïna del Ter-rat, En Màmtua s'expansionava amb unamic seu, arran de l'estrena de La Morenade Coll-Blanch :—Amb aquesta obra que ara preparo, als

intellectuals els f... de mig a mig.—Per què?—Perquè no n'hi trobaran de faltes de

gramàtica. La faré corregir.

La diplomàcia del Sr. CanalsLa diplomàcia de l'empresari de Novetats

ha arribat al límit i abans de les festes deNadal va rebentar.Ventant un cop de puny damunt de la

taula d'En Pallac, va cridar:—S 'ha acabat! Ja estic tip d'autors, d'.ac-

tors i de públic! Prou teatre català! Proucontemplacions !

En Pallac, que estava fent una gasetillaamb lletra peluda, va gemegar–'Pobres de nosaltres!lmmediatament, però, va asserenar-se per

tenir el valor suficient per aconsolar elsautors novells.

« La República de Treballadors»

Escrivint, des d'una república de treba-l l adors, sobre una altra república de treba-

lladors, és explicable que aquesta setmanadescansem de publicar el reportatge sabreRússia del nostre collaborador J. Terrasael qual prosseguirà la setmana entrant,

dio s'encarregà de difondre com un gran els homes liberals, tant si són de dretacasto!! de focs .artificials, fins a1 míting ca- com d'esquerra. L'orador va demostrar quemuflat de la F. A. I, a Montjuïc, passant el pitjor perill seria creure que és possiblepels discursos dels senyórs Raimond d'Aba- en aquests moments d'exaltació redactardal i Nicolau d'Olwer, l'activitat política no urna Constitució perfecta, Aquest romanti-deixà cap sector per a rependre la seva vida cisne és impracticable, no pot interessarintensa. ni a les dretes que desitgin sobretot el man-

No creiem que el discurs de Miguel teniment de l'ordre, ni a les esquerres.Maura, fogós i rectilini, hagi convençut nin- El senyor Nicolau va dedicar el final delgú, excepte els conservadors més recalcitrans. seu discurs a felicitar-se de la incorporacióPerò, respecte de Catalunya, tingué la virtut de les masses populars al moviment català.d'ésser un reaotiu per al sentiment catala- El líder d'Aoció Catalana no desconeix lanista, una mica adormit per les paraules importància d'aquest fet. I com que no laa-gradables i esperançadores que arribaven desconeix, és de creure que Acció Catala-des de Madrid. IEn aquest ordre no sabríem na, que ha sabut virar cap a l'esquerra,estar-nos d'assenyalar .per la seva eficàcia, el sabrà també recollir les aspiracions popu-míting pro-ensenyament en castellà realitzat lars, concretarà de cara a1 poble el seu pro-a d'Iris Parli; feia molt de temps que el ca- R grama de justícia i millores socials.talanisme — víctima dels seus triomfs — no ( Un altre fet de'la setmana, la importànciareprenia un estat d'acció que havia estat la del qual no sabríem negar, és la carta deseva garantia vital més viva als temps en Marcellí Domingo dimitint el seu càrrec enque calia redreçar-se un dia i altre contra un el Directori d'Esquerra Republicana. Marcellíestat de coses veritablement injust. Domingo, ;bon català, ha viscut sempre des-

., s. *. lligat dels partits netament catalans. Unade les crítiques més persistents que es feren

Si no existís el costum dels homenatges,hauria calgut, tractant-se del senyor Nico-lau, deixant de banda la seva significaciópolítica, inventar els lhomenatges i els ban-quets. Amb la simpatia de qué gaudeix elsenyor Nicolau hi havia element suficientper organitzar un àpat com els que encerts temps feia 'la 'Lliga.

Per fer um discurs de més d'úna hora dedurada, el senyor Nicolau d'Olwer ha es-perat ésser ex-ministre. No es pot acusarel senyor Nicolau d'1laver atabalat la gent.I, no obstant, aquest home que es volialimitar a actuar en els rengles del catala-nisme en els llocs més modestos, ha arribat,sense intrigar, per la seva inte•ligència iesperit de lleialtat i — també cal dir,ho ---pel seu valor personal, a formar part

—singular honor ! — del Comitè revolucio-nari que va portar la República i del pri-mer govern del règim.

Del senyor Nicolau, que no ha valgutmai tenir pretensions d'orador perquè, comdiu e11, li falten pulmons, la gent diu quel'estada a Madrid li ha estat profitosa. Par-la amb més seguretat que abans, diu elque vol dir, i si cal reconèixer que sempreha tingut un gran sentit de responsabilitat,sembla que .aquest instint se li hagi afinatdurant el seu pas pel ministeri.

E1 senyor Nicolau va parlar una horallarga. E1 seu discurs marca el comença

-ment d'un període en la història d'AccióCatalana. Si en el partit havia pogut haver-hi algunos discrepàncies sobre l'actuaciófutura, el discurs de l'Orient va posar fi atota mena de vacillacions. IEl senyor Ni-colau va empènyer el partit cap a una ac-tuació d'esquerra. .

El primer punt capital del discurs és lanegativa a una eventual aliança amb laLliga. Amb els que durant la segona dic-tadura trebaillaren contra la República —va dir l'orador — no hi podem tenir pactesni tractes. IEl llenguatge és precís, contun-dent. L'advertiment ha vingut en el mo-ment just, amb una gran oportunitat.

El principal perill per a Acció Catalanaera la seva aparent vacillació. iCorria el pe-rill que el despit per les eleccions perdudesfes derivar el partit cap a la dreta. Cor-ria el perill que ,prevalguds l'error segonsel qual la Lliga Regionalista és l'arca san-ta del catalanisme pur. Afortunadament,ha prevalgut el sehtit nou del catalanisme.Potser n'ha tingut la culpa la campanyaantirepublicana de La Veu de Catalunya,

' el convenciment que la Lliga anirà a des-grat darrera el carro de la República.

L'altre punt . capital del discurs del se-

a •l'hora de constituir-se l'Esquerra Repu-blicana, fou precisament la inclusió en elseu Directori d'un polític que actuava coma líder d'un partit no català. No volem aradiscutir les critiques de Marcellí Domingo,que són des que es fan habitualment al par-tit d'Esquerra . Però no creiem que MarcellíDomingo hagi estat del tot oportú. Es ungest ple de sinceritat, però que li lleva lapossúbilitat d'actuar 'dintre d'un partit cata-là. Ha preferit restar al marge del seupartit català per a criticar una política de laqual ell n'és en part responsable per la sevainhibició. Per això el seu gest ha .perdutimportància.

El «trabajador» Cordero

g INDISCRETfer indagacions o interrogatoris al cap de

mino ' è 1 fTothom coneix de sobres els incidents que

es produïren en la celébració del (('mitinmagno pro-enseñanza en castellano» orga-nitzat per les Juventudes Socialistas i detota una Casa de lEspaña.

L'organització, com es veu, no estava pasdel tot descuidada. Per això el míting espogué donar després d'anar a d'Iris Parkuna mitja dotzena de guàrdies de segu-retat.

Els oradors, i alhora diputats, foren tres.Dos de socialistes, aanb noms tan escaientscom famosos, com Toro i Cordero.

El primer més brau, el segon més sen-sat. D'acord amb el cognom.

Cordero, amb un públic de dues centespersones, comença dirigint-se a ((los traba-jadores barceloneses». Gairebé tots els pa-ràgrafs, brillants no cal dir ho, eren en-capçalats aanb les paraules: (Nosotros, lostrabajadores,,. Després encara hi haurà al-gú que parlarà d'eenchufes».

) ' El gran teatro del mundos, presentat per Margarida Xirgu

La llum de les bateries accentua la bellesade les actrius o simula una mena de bellesaa des de rostre apagat. En canvi, és el pitjorenemic de Margarida Xirgu, Se n'adona deseguida qui la veu de prop per primera ve-gada ; guanya considerablement amb la pro-ximitat, sense fer comèdia, vestida amb al-gun -sumptuós abillament de teatre. A més,l'expressivitat del rostre somrient, la vibracióde tota la persona, la gràcia única de lesseves mans. Aleshores és quan no sabríeucanviar-la per qualsevol de les belleses queenfarfeguen d'insubstaneiaiitats el maderateatreespanyol.

Quant a la seva veu, cada vegada quetorna a Catalunya la sentiu més tendra iafinada amb uro tel de melangia que us fapressentir un 'llevat malaltís ; que una in-suficibncia de vegades és origen de la pròpiasuperació en allò mateix que constitueix lafallida máxima : sublima l'individu i Ii dónaforça per ultrapassar la normalitat i ésserobjecte de l'admiració dels altres, Iper bé quesi el anón li sdbés la causa profunda deltriomf, seria correspost amb una esgarri

-fança pietosa,1 amb la seva veu límpida parla dels pro-

jectes pel •temps a venir, amb rara vehr-mència, com un actor novell. MargaridaXirgu es proposa aferir a l'admiració públi-ca el teatre siscentista, oblidat per la dci-xadesa de tothom ; vol evidenciar com sónd'actuals aquellas grans construccions poèti-ques. Insisteix a repetir que li cal treballartreballar molt, com si temés la brevetat deltemps par a realitzar el seu propòsit. S'hoha imposat com a deure d'actriu espanyolaenvers el teatre die debò, oblidat per la igno-ráncia dels mds, negligit pels maniàtics demodernismes eixarreïts.

Es sorprenent aquesta febre pel treballi,al cap de vint-reine anys de tasca ininter-rompuda ; els triomfs passats no li són mésque punts de partida ; la tasca auténtica totjust és al començament ; ara la illusiona elmuntatge de tres o quatre autos sacramen-tales més, amb urna fastuositat que l'arruïna.

—Què hi fa? — objecta .amb gal seu som-ciare lluminós —. Si l'altre vespre, després

Margarida Xirgu

•,OL

Qui ho havia de dír!La Vanguardia de dissabte publicava la

gasetilla següentEl consejero de sanidad y asistencia so-

cial, señor Jové Sarroca, del Gobierno de laGeneralidad de Cataluña, que estudia conespecial interés la futura organización dela lucha contra los males secretos, ha vistocon satisfacción la nota de la dirección ge-neral de sanidad, que hace dios 5ublicamos,y que coincide con las ideas que sobre aque-ita importante cuestión sanitaria sustentadicho consejero y que confia ver aplicadasen Cataluña, rompiendo los moldes de lavieja organización policíaca tan ineficaz ensus resultados como inmoral en sus prin-cipios.))

Ves ,per om resulta que li han passat aldavant.

AnacronismeIEIs actors no han tingut mai preocupa-

:ions arqueològiques. Potser, però, mai nos'havia donat un •cas d'anacronisme com eldel 1•eatre Goya, diumenge a la tard t. Re-presentaven El desdén con el desdén ; l'acciópassa al segle xv, i per cert a Barcelona.L'actor encarregat del paper còmic posavadel seu enginy particular, gestos exagerats,saltironets, cops al melic, canvis de veu, ienfi, tot el repertori. De prompte, però, enacabar una escena va tenir la pensada ge-nial. S'acostà a un patge, rígid al dintelld'una porta, i, posant-li un dit al nas, féu

—Riiinnn...Thomas A1va Edisoin des de 1'Olimp restà

esfereït en veure una aplicació de l'electri-citat — el timbre elèctric — coneguda a laBarcelona de fa quatre cents anys.

Atacat al volEls que• escolten la ràdio hauran tingut

ocasió de notar .la foscor inimitable que téla veu del director artístic d'una de lesnostres emissores locals. Dos radioients enparlem

—No sé per quin redimoini hauran triatun home amb aquesta veu!

--Veuràs, així en els intervius se sapben b quan parla l'altre.

Ün home modes4En Domènec de Bellmunt va escriure la

lletra per a una Java. D'això fa uns quantsmesos. El seu collaborador — l'autor de lamúsica — va fer-ne impressionar uns dis-cos que estan posats a la venda.

L'altre dia, Domènec de Beil:m'unt va vi-sitar uns amics que tenen gramola. 1aquests, per tal de donar-li urna sorpresa,van engegar la Java sense dir-li res.

En Bellmunt, que ja no es recordava dela java ni de la lletra, restava indiferentdavant aquella peça, i l'amo de la casa,creient que aqudlla .actitud era deguda a lamodèstia de l'autor, va dir-li, per afala-gar-lo

---Què us sembla? Us agrada?En Bellmunt, amb la franquesa que li

permetia la intimitat que té amb la personavisitada, exclamà amb tota bona fe

—Trobo la música dolenta i la lletrapitjor.

L'amo de la casa tot era dir--No sera tant!...Fins que a ]'últim va descobrir-se tot

i En Bellmunt va fer veure que havia fetbroma.

1 ara sempre que el propietari del discparla d'En Bellmunt, diu

—Es un xicot extremadament modest...

els últims

models

en rellot-

geria de

les millors

marques

i qualitats.

Qui no recorda, entre els que ara fa propde vint-i-cinc anys ens iniciàvem on els tu-mults de l'adolescència, aquella Caterinade Joventut de Prdncep, que començava aimposar el seu nom, de mal confegir a laprimeria, al ban públic de 'la Barcelona quecremava els seus convents?

Després, dins 1'aurèola morada dels re-flectors, 1a visió d'aquella noia coberta de

pedreries, mig ,nua, enroscant-se, endiabla-da, entorn d'una testa barbuda, oferta enuna safata : la Salomé que consolida elqualificatiu de tràgica per a Margarida Xir-gu, ignorada .fins poc temps abans, la qual,per tal de satisfer el seu instintiu daler quel'empenyia a l'escena, sense el més lleuvestigi de formació intel•lectual, trebai!avaen teatres ínfims • de Gràcia, del Poble Seci d'Hostafrancs : societats sòrdides, de pú-blic obrer, en què les vetllades •teatrals deldiumenge, sota la vermellor tremolosa delsbecs de gas, solien acabar amb un ballfumós i la rifa d'un joc de café decoratamb calcomanies.

Gairebé ja ho havia pressentit él pare deMargarida Xirgu : un mecànic que mante-nia la família amb les cinc pessetes deljornal i que de nits 9legia Tolstoi i Gorki.

—Ah !, si aquesta noia tingués instruc-rió!... — sospirava el mecànic lletraferit.

I deixava els llibres a la filla, per calmarl'avidesa die lectures ena aquella criaturadesinodrida, que amb uns ulls que se limenjaven la cara recitava, amb estranyapassió, pels ceceas de la casa, les poesiesque li queien a les mans.

Fins que un 'bon dia, emmalaltí l'actriuassenyalada per representar Teresa Raquin,en una festa de commemoració a Zola, alsPropietaris, de Gràcia, iLes poques actriusdisponibles, a més de mediocres, eren mas-sa pudoroses per gosar treure's el vestit decara al públic, com la situació del dramaexigeix. Quatre o cinc diesabans de la

festa, tot eren angúnies i cavillaciàns entreels organitzadors de ]'espectacle. Aleshores,algú féu meanòria que en um escenari en-congit del carrer de Santa Rosa, una noiabruna, insignificant, però afavorida d'unaveu clara i suat, representava segones iterceres figures de Rossinyol i d'ApellesMestres.

Margarida Xirgu, que des de sempre

ha contraposat un pudor agressiu fora del'escenari amb qualsevol 'exigència teatral,no dubtà .a llevar-se •el vestit de l'heroïnade Zola. Fou él seu primer èxit autèntic,que li valgué l'entrada a Romea, per ocuparun %lloc modest,

Allí va descobrir-se l'actriu; fou l'inicide 1a seva carrera triomfal, sense prepa-ració, guiada només pel foc sagrat die l'ins-tint. Indirectament, les lectures disperses,recollides a l'atzar, l'havien preparada perorientar-se vers una cultura posterior : liforen oomenç i camí.

Aviat s'arriscd amb Joventut de Príncepdesprés Salomé, La Campana Submergida,La Reina Jove. El nom de Margarida Xirgupassava amb entusiasme de boca a boca.El Romea no havia pogut contenir-la i elvell Teatre Principal s'omplia de devots peraplaudir ]'.art fresc, 'espontani, d'aquella trà-gica que es revelava a Catalunya.

Tal com era de preveure, malgrat lescensures d'alguns catalanistes repatanis, elteatre català 'no bastava per ajudar-la enla seva ascensió ; l'actriu necessitava mésamplitud. Seguint les petges de MariaGuerrero, Margarida Xirgu anà apoderant

-se de la tradició: i l'alliçonament que dei-xava la gloriosa actriu eia la seva posta.S'imposà una disciplina rigorosa per tald'eli'minar d'impureses el seu castellà taratde barcelonisme suburbial. Ambiciosa, indi

-ferent a l'èxit d'avui que només li serviad'esperó al treball de 1'endemd, estudià afons el teatre i els artistes de tat arreu.L'autor nou que un dia ella representava,li era l'incentiu per conèixer l'ambient in-tellectual en què aquell s'hauria format.Per Bataille, en La Verge Bojo, arribé alconeixement de què era el simbolisme deMaeterlink; La Dama de les Camèlies alfenomen del Romanticisme : les fantasiesde Marquina al gust pol Renaixement.Així fou com va descobrir els poetes idramaturgs del segle d'or espanyol, els qualsprovocaren la culminació del seu ideal artís-tic. Vist que era irrealitzable de representarels clàssics grecs, per manca d'ambient i degent amb qui acoblar-se prou dotada per ala tragèdia, es satisfaria amb els escriptorsdel xvr i del xvu. D'aleshores ençà, la sevaintenció i les seves realitzacions han estatorientades vers aquest objectiu.

El nou estat de coses creat el zq d'abriles troba a Catalunya amb un problema im-mediat la resolució del qual havia de tenir— per ventura — un aire de vindicació.Aquest problema era el de l'organització dela cultura a Catalunya. Organització que— havent estat la victòria política del cata-lanisme més profunda i més extensa quemai — -calia portar a tots els graus de l'en-senyament, des de l'escola primària a laUniversitat. Fi,ns avui, 1'organització autèc-tona de la cultura havia atès principalmentl'ensenyament primari. Aquesta organitzacióqueia dins dels límits de l'activitat munici-pal. Quant als altres graus, fora de la crea-ció del benemèrit Institut d'Estudis Cata-lans, que fa d'Universitat lliure o més aviatla prepara, Catalunya es trobava sense ins-truments adequats per a l'ensenyament entots els seus períodes.

Després del 14 d'abril i mentre s'iniciael debat que serà llarg i serà intens sobrela catalanització de la Uiniversitat, la Gene-ralitat de Catalunya ha arribat a la creacióde dues institucions de la més alta impor-táncia :l'una, ]'!Escola Normal ; l'altra, mésrecent, i per això mateix menys coneguda,ós la de l'Institut-Escola que la Genera-litat ha instal•lat al Palau del Governadordel Parc de la Ciutadella.

La creació d'un institut d'ensenyamentsecundari té una redoblada importància enuna ciutat com 1a nostra on aquest esta-ment cultural ha arribat a extrems real-ment crítics. Fiins fa molt poc temps elsalumnes d'ensenyament secundari havien decursar els seus estudis en un sol instituton s'acumulava una monstruosa quantitatde nois i de noies dels deu als disset anys.No ja una possibilitat d'eficàcia, sinó unaombra de disoiplina pedagògica restava in-terdita al professor, obligat a explicar unaassignatura davant de centenars d'alumnesapilotats en classes infectes, sense cap con-dició higiènica ni escolar. L'Institut Mara-gall, creat recentment, no ha pogut pas ar-

! Films exòtics. — En l'època heroica delcinema, en aquell Beliograf del Passeig deGràcia, havíem vist algun film documentalde caceres africanes. Era una producció im-perfecta i borrosa, illuminada amb unes ani-lines estridents, però d'un realisme que feiaesgarrifar. Recordo la cacera de l'hipopòtami la cacera de l'elefant. Sobretot aquest dar-mr film tania tot l'ambient de basca i d'atacele nervis dels documentals de caràcter clínicuns negres desesperadament impúdics i des-llorigats es dedicaven a treure totes les vis-ceres dol ventre de l'elefant mort i fills ianatomia quedaven tenyits d'un vermell tanartificial com el dels llavis de des senyores.Aquests films no tenien cap gràcia, ni captruc, ni cap .presentació; eren d'un realismede ,barraca de fira, que anava directament al'estómac,

Després han vingut els grans films docu-mentals de la meu i dels trhpics, tot el greixde les balenes antàrtiques t tota la mandradels orangutans de l'Ocea:nia; hem vist co-sas perfectes de la vida ínfima d'un lleó icoses allucinamts en l'esquena duma morsa.Els exploradors i els caçadors amb trampai sense trampa han posat a l'abast dels nos-tres ulls les agudes sensacions dels viatgesdifícils. Un cop descobert el paisatge i l'am-bient, un cop encetat el secret de la faunallunyana, els .autors i els directors ham lligatels magnífics elements naturals amb ele-ments peètics i d'imaginació. Moana, Na-7DUk, Ombres blanques, Rango, són exeel-lents films que en el seu dia varen compliri satisfer. Al costat d'aquests films, els mersdocumentals oomiplicats s'han anat suocei,nti contrapu^ntant. Tal film intentava superarels altres presentats fins al moment per la

' presentació d'unes girafes més majestàti-ques, d'una agonia de pantera més autén-tica, d'un cocodril més semblant a un pre-sid'ent de societat benèfica, etc., etc.

Ha arribat un moment que el documentalnet i pelat ens ha donat una scnsació de

I monotonia inaguantable ; sempre són lesmateixes zebres, els mateixos antílops, els

' mateixos lleons de gàbia, amb una pell que1 sembla que l'hagin tinguda en una casa

d'oempeñosn.De tant en tant, un nou truc serveix pee-

qué de moment trontolli l'espinada del pú-blie i perquè els matrimonis decents dis-cuteixin .abans de dormir si en aquella ba-ralla del negre i de la pantera han úntervin-gut tantes metralladores amagades, tantspares caputxins i tants assalariats de la So-cietat de les Nacions. Però a la fi tenim deconfessar que ja en tenim prou de ramatsde bèsties, i, sobretot, de bruels, bramuls,esgarips i rugits, que tots a nb l'aparellsonor resulten iguals ; i els caimans, elslleons, els negres i les oques, tots tenen lamateixa veu domèstica i poc distingida.

Es per això que els nostres ulls demanenen els documentals una" mica de faula iargument. No volem on drama ple de tra,ns-cendéncies, ni una literatura de químicamoral a la manera de Proust ; en tenimprou amb una cosa brillant, epidèrmica ; sipot ésser una mica olla i bastant infantil.A mi, per exemple, la faula i la realitzacióde Tender Horn em semblen perfectes. L'ai-re de fulletí escolar, amb els trues d'am-bient resolts d'una manera precisa, con sti-tueixen tot el que e1 meu cor demana quanvaig a veure un film d'aquesta mena. Ani-mat amb la presentació de 1 rader Horn,vaig anar dilluns a l'estrena d'un film alColiseum, titulat A l'est de, Borneo. M'ha-vien parlat d'aquesta producció ram d'unacosa de primera; a més a .més jo no puc

d'Electra, m'haguessin exigit dimers, els i deixar d'associar anéb la idea de Borneo

hauria donat sense pensar-m'hi. Només l'ac- 1a idea dels orangutans, que són els éssers

tor sap l'embriaguesa que li és d'encarar -se ' de la creació més interessants i més sim-

al públic, de sentir-se penetrat en la tragèdia, pútics que conec. Creia de bona fe que

Es en aquells moments quan visc la meva es tractava d'un documental amb un ar-

vida autèntica. Els meus millors cxits els he gument graciós, d'una certa modernitat i

vist rosegats per angúnies cruels, dolors im- que no quedaria malament .al costat d'ai-

previstos que no són pas l'angoixa sublim tres films d'aquesta mena. De seguida vaig

d'Llectra ; sinó un foc somort, sense noble- adunar-me que tot plegat no era res més

Sa. Per tant, he de treballar : viure la vida que una estafada. I encara que la paraulasigui una mica forta, no en trobo d'altradels meus personatges... més apropiada. L'argument i l'execució perI somriu dolçament, com una noia bona

minyona que tem haver s una indis-pm.t dels actors, em feien recular als mo-come

creció i s'ho vol fer perdonar. ments més lamentables i més cursis del'època de la Bertini, i la part de docu-

MIQuet, LLOR mental era tota produïda en una vulgarís-sima granja de la California, d'aquestesque crian caimans igual que a Catalunyacriem ànecs. 'Els simis, les panteres i lesserps venien d'un parc zoològic de ciutat

de darrer ordre. Unes panteres que noméspodien emocionar una dida negra d'aque-lles que tenda el cor tan blanc. L'esceno-grafia i la pirotécnica de Pastorets, resulten

ribar a descongestionar l'Institut central. indignes d'una firma cinematogràfica queHom calcula que Barcelona necessita al- s'estimi. No s'explica com l'empresa delmenys sis instituts d'ensenyament secan- Coliseum s'ha atrevit "a presentar a un pú-dari. I hom calcula també que la pedagogia blic decent una cosa tan lamentable. Entreoficial és d'una absoluta ineficàcia, els ocells que es suposen típics de Borneo,

Per això l'I.nstitut-Escola que acaba de hi ha uns guacamats que tothom sap quecrear la Generalitat tindré una orientació són bèsties americanes de la regió de PA-radicalment oposada a la dels altres insti- razones ; hi ha uns ximpanzés que tot-tots. Aquesta orientació ha existit ja en el hom sap que són simis africans.nostre país i ha guanyat per a ell un pres - Les empreses de cinema haurien de tenirtigi extraordinari. :Ens referim a l'Institut- urna mica més d'escrúpols ; jo lamento elEscola de Madrid, format sota l'esperit de fet del dilluns, perquè si no puc anar ala Institució Lliure d'Ensenyança. Des de veure films, ja no sabré materialment onBarcelona es fa molt difícil copsar la trams- anar, i jo i tots els que arnem al cinemacendénaia de la Institució. Si diem que tot amb una absoluta bona fe, ens mereixema11b que hi ha de respectable dins la cultura un tracte més considerat.i l'ensenyament espanyols és un fruit d'ella, Josep MARIA DE SAGARRAno haurem dit prou. Es tota la nova Es-panya, és la República del i4 d'abril quetonen la seva naixença remota en el gestpatriarcal i vident de don Francisco Ginerde los Ríos. Un esperit .així, lliure, sincer,lleial, obert, optimista, informa totes les em

-pdeses de la Institució Lliure; i un delsseus fruits més enorgullidors, l'Institut-Es-cola. Comprenent-ho així, els elements dela Generalitat que posaren un entusiasmemagnífic al servei del projecte — el conse-ller Ventura Gassol, els membres del Con-sell de Cultura, Drs. Joaquim Balcells iJoaquim Xira^u — designaren per a la direc-ció de l'Institut un home que havia estat,a Madrid, un dels esperits més vius del'I^nstitut-Escola : el Dr. Estalella. Arnbaquesta designació quedava delineat tambél'esperit del nou institut. Nombre limitatd'alumnes per a cada professor, flexibilitaten la successió de cursos ; convivéncia cee-dial dels alumnes amb els docents ; educa-ció hu,manística ; jocs dirigits ; assistènciavigilada tota la jornada escolar; educaciópreferentment moral, espiritual, cívica, del'alumne ; ensenyament cíclic, oposaran elnou esperit dcl nostre temps a l'esperit ruti-nari, absurd, estèril i trist dels procedimentsusuals d'ensenyament secundan. — X.

Ä 1ti11 Í4 1 III! 1 II I(fli ÍIU I*1 1 LÄI'E IITIV

j%fttkjpierrambla centre, 33

passatge Bacardí, 2

ASSUMPTES FISCALS 1 ADMINISTRATIUS

^CJDl^l^4V1111^^ ., 11 ^^ Fll O0 °o ° °^II ^I^^^ll0^

NIFiitkr it^E^s%^o71Fa-1

/reu el dolorde ronyons

e per quedissol/ sol/

l'ácid úric

e,ne ee83ler ddresuAep obdnpua ambtURODONAL eralele caeos en Oue esel

indicar.

a oalu sosoGrcMdne Er 4 k<dts

eRArIC INDICADORa M,EkW a Aevk

DELS LLOCS A ONtES LOCALISA'. REUMA

En Moles és un home agudíssim i d'ungran sentit, d'un esperit crític molt fi i co-neixedor de 1a gent. Sense que m'enceguil'amistat, creo que la seva designació com

Feu fer els vostres gravats a

Fotogravats ExprésIGUALADA, 6 (Gràcía)

Telèfon 76935

La màquina d'escriure de qualitat

CASA O R BISF. FERRER AYMAR

Claris, 5 : Telèfon 19763BARCELONA

Preu; 400 pessetes

RAMON CLIMENTConsell de Cent, núm. 266

Telèfon 23058

Ludes les da-

U' !I {^Íli ltlllpafs I estranger. -Tall ivconteulóinsuperables, a p reus!sumament BARATS

Sensacional venda d'artSubbasfa de la col'lecció

N_ IIIBOAvia4, a la SALA AARÈS

., I,).

DEL CARNET D'UN REPORTER

El Sr. Joan MolesQuan per allà el 1902 vaig començar

a embrutar quartilles a la vella Publicidad,vaig conèixer En Joan Moles Ormella, aragovernador de Barcelona. Quan va arribarper mi la coneixença de ,l'amic Moles, estrohava al davant del govern civil del Plade Palau, urtma mena de lladre de camí ralque s'anomenava Socias. D'aquest Socias, enles sessions parlamentaries d'aquells tempsse'n varen dir coses tan gruixudes comvulgueu.

He dit que vaig Ifer coneixença armiEn Joan Moles a La Publici-dad. Aletores escriure a LaPubli era una deshonra. Elsde La Veu d'aquells tempsquasi ens negaven •el dret detenir pares coneguts i amb cè-dula. Més tard, els de LaVeu, i d'una manera molt es-^pecial aquells del Consell Di-rectiu, varen fer les paus ambels directius de da Rambla.

Però parlem d',E'n Moles,avui governador civil. Abansde tot diré que a En Joan Mo-les li aporto gran simpatia per-qué el conec des de jove.

He dit que el coneixia de LaPublicidad, nom que evoca enla meva memòria tota unajoventut. Redacció d'excellentspersones i al front el directormés badoc de tots els direc-tors, de diaris i d'orquestres,que 'he conegut: don EusebiCorominas i Cornell, autord'aquell admirable article, pu-blieat a (primera pàgina en vi-gílies d'eleccions i que era en-capçalat, tal com pinta : Se-renos y vigilantes.

En la vella Publicidad hihavia poc diner, però això sí,els sous migrats, quasi dosi -mètrics, eren puntualment pa-gats pel seu administrador,Emn Bielet Cantijoc.

En Joan Moles, cap al tard,compareïxia quotidianament.En Moles és cuinyat del poetaEduard Marquina. En el ro-tatiu La Publicidad, Marqui-na va çomençar a escriureels seus primers articles. (Seixanta pes-setes al mes per dotze articles!) IEn aque-lla vella i cordial — això sí ! — redac-ció, Emn Marquina i En Lluís de Zuluetal'actual ministre d'Estat, tamb¢ cobravaaltres seixanta pessetes!) En Zúlueta i EmMarquina junts varen escriure el poemaJesús y el Diablo. Per unes pessetetes, EnZulueta va publicar un article admirable,que jo conservo enganxat em una llibreta,'en el qual l'escriptor estudiava !Ernest Re-nan, figura per la qual els fills de Loyola nosenten cap simpatia.

La Publicidad era en aquells temps undiari que pagava poc, puntualment, pinto-resc i hospitalari. La porta de la redaccióes trobava sempre franca. Era cosa sabu-da : qui volia anar a passar una estonadivertida, es deixava caure cap al tard aLa Publi i allá trobaria d'ànima bona igargamella cridanera d'En Carles Costa(un dels amics. més excellents i neura•stè-nics que he tingut en aquesta vida) ; EnPaco Aguirre (que és d'acer tocant a amis-tat i que rendeix treball com cent motors),l'Emili Junoy (embrollador de tota políticaperò que no concebia que un duro pogués'estar tranquil ni un minut en la butxacade l'armilla) i un sens fi de correligionariosd'un pintoresc absurd. Tant, que un d'élls,ue carp a1 tard, va preguntar seriosamenta 'En Joan Moles:

—Permeti, senyor Moles : vostè sabria quiés el reti de Berlin?

El defecfe d'llemanya

En Retrats i apreciacions de lord d'Aber-non (publicats a Londres), l'ex-ambaixadorbritànic a Berlín explica el que, al seu en-tendre, és la principal causa dels errors ale-rnanvs

a Una deferència exagerada a les opinionsdels especialistes, vetaquí potser el que ex-plica els més grans triomfs d'Alemanya itambé la seva gran desfeta. El tècnic, tanten el domini militar, com en el científic,corn en qualsevol dondni professional, no-més es preocupa de l'o/nnió dels seus coes-pecialistes i tant se là'n dóna del públic.Encara que una actitud semblant pugui dur,en una branca particular, a resultats forçaremarcables, deixa la porta oberta a vastoserros polítics i és sovint acompanyada d'unainaptitud completa per a la comprensió delsaltres pobles.»

:1isforieta polonesa

Un pobre sastre, amenaçat amb l'embar-gament per no haver pagat la contribució,no sabent a qui recórrer ja, implorà, percarta, la pietat de Déu totpoderós i tirà lacarta al correu. Els empleats de correus esvaren quedar una mica parats de trobarv-seamb una carta dirigida aA Déu totpoderós»i, pel que pogués passar, la feren arribaral mariscal Pàlsudski.

((Sols en vós tinc esPera(aça—deia un ^a-ràgraf—; si m'envieu t,000 zlotys, l'alegriareneixerà a casa meva,»

El mariscad dictà aquesta resj5osta a unsecretari

«Sr. Kaczynshi. He rebut la vostra carta.Adjunt trobareu un xec de Soo zlotys. Es-1ero que demostrareu ésser un lleial càu-tadà del vostre país,»

La carta, escrita en paper del castell delBelvedere, la residència del dictador, arribàa mans del sastre, el qual s'afanyà a con-testar

«Estimat Déu, moltes gràcies per la vos-Ira compassió. Sé que sou un Déu de com -

sentava Lleida en el P.arlamront, va ésser passió i d'amor. Però quan ((n'envieu dinersqui més va cridar perquè la Seu deixés alguna altra vegada, no us serviiu del cas-d'ésser caserina. Quan les inundacions en tall del Belvedere, ja que allí se'n quedenquè el Segre es va emportar la «Banqueta)(, la meitat per les seves despeses militars,»En Moles va ésser qui va obtenir que esconstruïssin els murs de defensa de Lleida.En Moles és nascut a Gràcia i ha fet pelslleidatans més que si hagués nascut a1 car-rer de Blondel. Arnaldo Mussolini, director d'Il Popolo

No sé si heu conegut personalment En d'Italia, no hauria passat de periodista deMoles. Com que l'aprecio, li desitjo èxit no ésser germà del Duce. Am, per honorari un mínim de mals de cap. I més que res, la mort d'Arnaldo, esdevinguda no fa gaire,;lesitjo veure'l en la seva habitual taula del el directori del partit només ha acordat

dnces hi haurà una CasafrovA totes lesrestaurant Catalunya, contant coses al gran 15violinista Francesc Costa i a l'escultor Ma- del Feix «Arnaldo Mussolini» ;els grups uni-teo Soto, al .pintor Padilla, al 'doctor Soler versitaris feixistes i els feixos jovenils quei Pla, córh"°ni5 fa gaires anys, En Moles tindran l'honor de portar el seu nom, elles contava (és un tauseur formidable), als brodaran en llur banderí reglamentari ; du-malaguanyats Marian Ventosa, Maurici Vi- rant el període quinquennal 1932-1936, eslumara i doctor Turró, distribuiran oinquanta set beques, de 5,000

En Moles, home d'esperit ampli i no fires cada una, a estudiants que, entre d'al-gaire vaticanista, una vegada va oficiar de ¡res exercicis, hagin escrit la millor compo-batejador. Es qui va donar el nom d'una sació sobre un tema tret dels escrits d'Ar-revista satírica, que va fer malta forrolla. tlaldo Mussolini ; per acabar, el diumengeEs el batejador, amb IEn Carles Costa, del següent al dia de la seva mort, la memòriaPapàtu. El nom aquest provenia d'un ín- d'Arnaldo Mussolini serà celebrada simultà-tim d'En Moles i d'En Costa : En Josep piament a Forli, a Roma i a Milà, i esMaria Pascual, una de les més oultes i hublàcanan articles pòstums seus en el pri-bdilíssimes persones que hem conegut els ee Breviari de cultura feixista,de la mostra generació. Al senyor Pascual I res més, perquè, veritablement, ja n'hili dèiem <(En Papitun. h .aquest diminutiu 1aa massa i tot.va servir per a batejar el xi•roi setmanari,la subscripció al qual fou refusada solemnial-ment per moltes de les patums que figuravenen la junta de l'Ateneu Barcelonès (any1908). L'actual junta acaba de collocar en laBilblioteca, amb tots els respectes, els sis pri-mers ainys, relligats, que s'han trobat acal llibreter de vell Mi'11à.

I em penso que al senyar governador noJi sabrà greu que retregui aquest detall enel qual un .dia o altre es fixaran els biò-grafs.

Aquest home, del qual no he dit el moltque se'n podria dir, En Joan Moles Or

-mólla, és un comprensiu ; un satíric mésque un irònic. Un republicà que sap comés i pot ésser una república i que mai nopodria ésser com aquella que, fa moltsanys, sin els paradisíacs tomps de la Soli-

1

daritat, tot fent mítings, vàrem escoltaramb el mateix Moles.

Presidia el míting riel divino» Vallès iRibot. Oradors : un conglomerat regiona-lista.federal-carií-salmeronià.

Deia l'orador (que es deia Orobitj)—En el cielo apareció una nube ; se rasgó

la nube y apareció una rosa y esta rosa erala república federal.

També amb IEn Moles bavíem conegutun vell republicà que deia : «La Repúblicadel 73 fué un fnaseason. 1 un diputat aCorts (temps de la Solidaritat Catalana),gate en ple Parlament va dir

—Bien quisiera tener te serenidad de losfrisos del Paternón.

1

Podrien dir -se moltes coses més diEnMoles, però aquest article no té la preten-sió d'ésser-ne una semhlança completa niuna biografia per a una enctcdopédia,

RAFnrt, MORAGAS

I_

NOVETATSEN CAMISES

Jaume I, 11Telèf.11655

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge debronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 1 Vía Laietana, 4Tel. 15524 • BARCELONA

INTERESSOS DEL PAÍS

L'organitzacîóUm recent decret de la Presidéncia del lem veure'ns exposats que desapareguin els

Govern de la República disposa la liquida- serveis d'aquelles oficines, o, el que seriació del famós Patronat Nacional del Tu- pitjor, que algun dia vulgui l'Estat mante-risme, com a servei autònom de l'Estat. El nir-los amb independáncia del Govern desenyor Azaña dia estat encertat una vegada Catalunya. Tenint en compte que gels serveismés. Convenia posar punt final a la 'breu turístics del nostre país tenen un doble as-però florida història d'aquest organisme, que pecte per la seva relació amb Catalunya ifou una de les creacions més delioades de la amb la resta d'Espanya, creiem que la Ge-primera dictadura, neralitat, defnés d'estimular totes les ini-

Cal haver tingut algun contacte amic ciatives encaminades al desenrotllament delaquest centre i visitat les_ seves oficines, in- turisme específicament català, ha de fer-se

Vista aèrea de Sitges, vila de turisme

tervingudes per una coterie d'aristòcrates, càrrec, per delegació, dels serveis que elmilitars i altres servidors de l'extingida mo- Patron.at Nacional del Turisme cregui denarquia, per saber fins a quin punt era un conveniència tenir establerts a Catalunya,focus de propaganda alfonsina, L'orientació Combinades aquestes dues categories dedels seus serveis administratius i tècnics era serveis, hem d'expressar la nostra opiniód'un pintoresc distingit. El senyor Borbó contrària a què la Generalitat, almenys dei el difunt dictador havien pres alia com moment, vulgui prestar-los d'una maneraUn camp fértil per a les seves genials ini- directa, incloent-los en la seva organitzacióciatives, que portaven a terme gràcies als administrativa. Creiem que en aquest cas,diners de tots. Direm, per exemple, que el com en molts d'altres, cal combatre la Ìdea

pressupost de 1930 pujava a vint-i-vuit mi- de confiar-ho tot a l'admirnistració públicalions de pessetes. providencial i als seus engranatges •burocrá-

Una junta de cüne o sis palatins, que tics. IEn un organisme en constitució commai 'no havien dirigit res, tenia l'alta direc- és el de la Generalitat, .aquesta idea és par-ció d'aquell organisme. Suggestionats per ticularment perillosa.l'ambient del .turisme de gran món, prete- Altrament podem afirmar d'una maneranien convertir la pobra realitat d'aquesta rotunda que el turisme que no es nodreixiterra en un paradís poblat de jardins, casi- principalment de la iniciativa privada és unnos, palaces t camps de golf. L'objectiu era turisme mort. L'Estat i els organismes pú-magnífio i ells pretenien realitzar-1o, com 1a blics tonen en aquest cas una missió con-major part de les coses d'aquella època feliç, creta, que és la de fomentar i coordinarsenzillament per miracle. Per alguna cosa Pobra de les entitats que 'tenen finalitats ogovernava Primo de •Rivera. interessos relacionats amb e1 turisme. IEl

Oblidaven, perd, algunes coses. Oblidaven mateix Gaston Gérard, subsecretari de Tu-que els països que s'han preocupat seriosa- risme a França, que des de l'esfera gover-ment de desenrotllar el turismo com un re- namental ha realitzat una tasca de 'la méscurs important de la seva economia han tin- positiva eficàcia, ha declarat que seria ungut en compte quelcom més que les diva- gran error que l'Estat volgués desenrotllargacions de quatre deportistes desenfeinats. el turisme prescindint del concurs de lesEls problemes del transport terrestre, ma- empreses industrials, sindicats d'iniciativa,rítim i aeri, les estadístiques de viatgers, el 1ouring Club, associacions automobilísti-règim de policia de les fronteres, la propa- ques, esportives, entitats 'hoteleres, compa-ganda sistematitzada, la tècnica hotelera, el nyies de transport, etc.millorament de la indústria balneària, els Per això hem de veure amb simpatiaserveis d'informació, les restauracions in- la creació de la Federació Catalamo-Baleartelligents, la conservació de les belleses ena- de Turisme, que, sota els auspicis de laturals i dels museus, la cooperació dels sin- Generalitat, es proposa mancomunar en unadicats d'iniciativa, 1'organi.tzació de vacan- actuació de conjunt tots els elements queces a crèdit, la desgravació de les càrregues podem contribuir a l'explotació de la riquesafiscals que pesem damunt les empreses i turística del nostre país. Una senzilla in-serveis de carácter turístic per tal d'afavorir vitació dol grup organitzador ha estat sufi-la reducció de tarifes, i tantes d'altres qües- cient perquè es sentissin solidaritzats pertions encaminades a facilitar el turisme que un mateix esperit les nostres companyiesmereixen l'atenció de les persones que a l'es- ferroviàries, empreses d'autocars, agènciestranger es consideren expertes en aquesta de viatges, .automobilistes, hotelers, centresmatèria, preocupaven molt poc el nostre Pa- excursioJnistes, etc. L'entusiasme i la con-tronat . Els seus dirigents es sentien més fiança que tots .aquests sectors han posataviat atrets per les amenitats externes del des del primer moment en l'obra del nouturisme de luxe, que és precisament el que organismo, 'indiquen clarament que la con-des de fa alguns .anys experimenta una pro- vemència de la seva creació era una ideanumciada decadència en tots els països, madura en tots ells. Altrament, saben molt

Sortosament, e1 Govern de la República bé que sols l'esforç coordinat de totes lesha decidit donar per acabada l'alegre diver- rames de l'activitat turística pot incremen-sió del que ha estat fins ara el turisme oh- tar 1a prosperitat de cada una,cial i es disposa a donar-li una nova orien- Davant de la manera franca amb quètació més efectiva i seriosa. Pel que fa rafe- les nostres indústries turístiques de més sol-rènèia •a Catalunya, el decret que comentem véncia inicien una obra d'ampla i lleialté un especial interès. Com sigui que en cooperació, la Generalitat farà bé d'acordaraquesta disposició es diu que per al soste- amb elles la futura organització del turismeniment, d'ara endavant, de les actuals oli- català, amb la seguretat que haurà de que-cines d'informació proviincials i locals del dar confiada a les millors mans.Patronat, s'hauran de coinoertar económica- IGNAst ARM'EN'GOUment amb l'Estat les respectives Diputacionsi Municipis, necessàriament la Generalitathaurà d'intervenir en l'assumpte, si no yo-

CAMISERIA F .VEHIISVIDAI.

RadioRECEPTO

enxufable al correntsense antena

a governador és un gran encert. Tots elsque el coneixen s'estranvaven que, proc'a-mada la República, En Moles, que tota lavida 17la defensada amb lleialtat, no ocupéscap càrrec. Potser ha estat millor, perquèaixí l'ha ocupat quan la seva designació po-dia ésser més oportuna.

Algun dia caldrà parlar extensament dela intervenció d"En Moles en i'afer de mos

-sèn Cinto Verdaguer, at qual defensà sem-pre.

Quan En Joan Moles 1 Ormeila repre-

Feixísiica

Els ex=presiclenfs

A la Cambra francesa, un diputat, Can-doce, ha presentat una proposició, firmantla qual hi havia d'altres parlamentaris, fi-xant una pensió de 200,000 francs anualsals ex-presidents de la República, pensióque, reduïda a la meitat, cobraran la víduao els fills menors d'edat de l'ex-presidentsi aquest mor.

Els primers presidents de la RepúblicaFrancesa eren més aviat de bona posició.Per exemple Thiers, almenys a jutjar pelfamós collaret de la seva dona, que el peritLair-Dubreuil valorà en onze milions def rancs d'aleshores (és a dir, cinquanta delsd'ara). Igualment, Carnot, Casimir Périeri Félix Taure tenien béns de fortuna bastantimportants.

Però Loubet i Fallières només posseïenmodestes propietats ¢rovincials.

El primer, quan abandonà l'Elisà, llogàun pis al carrer Dante. Però després de la,ifuerra es retirà a 13egude de Mazenc, dientque no era prou ric per sostenir dos domi-cilis.

Fallières es retirà també a viure a la sevaterra del Loupillon, per un motiu anàleg.

Màlleraml torna a fer d'advocat, com quan.era jove.

Poincaré escriu en diaris i revistes i pu-blica les seves memòries. Només cal dir queno fa gaire ha venut el seu hoielet del car

-rer Marbeau, que havia adquirit quan, sen-zill parlamentari, podia exercir la seva pro-fessió d'advocat.

Doumergue no viu a París perquè no ésprou ric, diu ell, per fer-ho de la maneradigna que correspon a un ex-cap de l'Estat.

I per Paul Doumer la presidència na éspas tampoc cap prebenda.

Però el públic — el de França 'i, pel quefa al del nostre país, el d'Espanya — creuque la presidència de la República és unabona plaça, en la qual només cal anar ti-rant i arreconar diners,

A França, quan el cap de l'Estat ha fetfront a totes les despeses que li incumbei-xen oficialment : pagar el personal de laseva casa civil i les despeses de les recep-cions que dóna (à que no són mai trobadesprou sumptuoses), quan ha pagat al fiscuna xifra d'impost considerable (no està pasen situació de dissimular els seus ingres-sos), li queda ben poca cosa per fer econo-mies. AI contrari, molts presidents n'hi hanperdut, en passar per l'Elisi, com els detallshistòrics que donem més amunt ho provenprou.

I a Espanya, es pot tenir la seguretat quejassa alguna cosa molt semblant.

"M", de rit Algunes estrenes

(CM)), de Fritz Lang

«Romania sentimental», d'Eisenstein

producció sota el control de l"iEstat, en ga- tes altres .actrius, viu en la pantalla sota unranteix la dignitat, tòpic, el de la dona felina, no sap evitar

Elisso és un film que ens transporta a en el seu joc escènic una afectació cons-l'època tsarista, vell règim que permetia 1'ar- tant, per accentuar encara més aquell tòpic,hitraria política dels cacics. El fulm ens fa afectació que lleva a la seva actuació aquellapalpable, amb un aooent aspre i dolorós, mota de sinceritat que devem exigir-li.l'expulsió per conveniències personals de tot A l'est de Borneo hi ha una actriu queun poble, obligat a abandonar les seves ca- s'1ia classificat entre les més interessants enses i a emigrar a l'aventura. l'actualitat, Rosa Hobart, que tanta emoció

E1 film val, particularment, per l'esperit ens prafuf ert descobrir-la en Liliom. Ende fidelitat històrica i local que l'anima, aquest film bé poques ocasions per demos-EI tema s'inspira en un episodi autèntic trar les seves admirables facultats dramòti-i els realitzadors han tingut cura de filmar- ques. Una intriga negligible. Un film tanlo damunt del terreny. A la Geòrgia, en ple de sensacions zoològiques que potserplena serralada del Caucas. IEl paisatge hi passa la mesura. A la fi, unes escenes deés d'una solemnitat i rudesa sorprenents, pirotècnica que no tenen, em el cinema, al-

La fotografia és un xic dura i els proce- tre antecedent que les darreres de L'arcadiments d'expressió dins l'escola russa, sen- de Noè!se aportar cap novetat. Apuntem la volta :Els naturals del país, la vegetació luxu-de campana de la camera, tot filmant finte- riosa d'aquelles 'terres, el sens fi d'animalsrior de la casa, que amb tanta justesa sig- de tota mena que circulen pel filar, fannifica que tot hi ha estat regirat pels co- d'aquest una bona ocasió per distreure l'ocisacs. una bona hora.

Les millors escenes, quant a l'emoció, es T mentrestant, un film que hauria haguttroben al final. Escenes d'èxode de tot un d'anar a veure tot Barcelona, uh film tanpoble. Hom pot recordar, tot veient .aquest bo de debó, sense trampa, Les aventures decomboi dolorós, certes escenes d'Horitzons Skippy, al cap d'una setmana ha hagut denous, però .ací el motiu és més patètic. Allí cedir el lloc a L'est de Borneo !era un èxode, però vers la terra de pro- J Pmissió ; aquí, en canvi, els protagonistes no

EL. CINEMACINEMA ALEMANY / L'ACTUALITAT A LA PANTALLA

L'home que ens ha donat Metròpolis iTels Nibelungs, erts ha de merèixer un llargcrèdit. Es veritat que en la seva obra hiha certes peculiaritats que ens desplauen ique Fritz Lang no és pas d'aque'lls que onla seva obra posen el millor d'ells. Així elveiem saltar d'un tema a ]'altre a la manerad'un home al qual plau el joc pel joc i queesta dominat per la dèria de muntar granssensacions, en un to grandiloqüent que nosap evitar la desmesura. 'El bon gust noés da seva llei i la ipuerilitat no és absentde les seves creacions.

Tanmateix, Fritz La'ng és, per damunt

D

de tot, una personalitat única en el cinema.La seva obra viu dins una esplèndida soli-tud. Els seus films donen un so que notrobareu enlloc més. ,Es un bon animadorde les multituds, un home hàbil, té un sen-tit de la fotogènia admirable i el cinema lideu un grapat d'atrevides realitzacions quefan pensar i sentir. 1 el seu darrer film,M, és una dbra meritòria.

Es una obra meritòria per múltiplesraons. L'assumpte té una emoció innegable,car és d'aquells que apassionen al públic.

Utilització constant del silenci, posant enrelleu tota la seva força emotiva. Dramad'angoixa i de misteri, el silenci acompa-nya amb insistència els gestos i les situa-cions escèniques. Les primeres escenes sónexemplars. L'angoixa de la mare espiant

GRANS NOVETATS EN

CORBATES IBABBU6ABIES

Jaume I, 11

Telèf.11655

AL ESTE DEBORNEO

Un intens dramad'amor i aventu-res en les selves

de Borneoen

COLISEUMPel'lícula Universal

per l'ull de 1'escala, el retorn de la nemaque no es deixa veure encara, el silenci im-pressionat de l'escala filmada verticalment,i a les .aflores, mentrestant, el crim delvampir, tot narrat visualment, per al•lusions,sense mostrar res directament. Treballantdamunt, no dels ulls de l'es pectador, sinóde la seva imaginacjó facultat de la qualuna part del públic mostra sovint estargairebé desproveït. Ho diem pels que des-aproven el final.

Utilització del so per amplificar el campele la pantalla. Els sorolls del que 'no veiemens permeten estar simultàniament en dos

llocs distints. Economia d'imatges que va-lora la qualitat del treball artístic. FritzLang ha treba•l^at amb cura aquesta econo-mia d'vmatges, però en canvi ha sabut,com a bon director, recórrer a elles, i ex-clusivament a elles, quan s'ha tractat d'ex-plicar, recordar coses que el film podia ha-ver-nos donat per escrit. L'escrit no anullala imatge, sinó que aquesta fa inútil aque-lla, fins el punt que l'escrit no té el valorsinó d'imatge.

Bon treball de muntatge. Les gestes ocul-tes del vampir fan la matèria de la sèried'imatges que vénen a intercalar-se ambuna justesa dramàtica sonpre'nent en latrama del fiim, que explica l'acció de su-perfície, 1'amgoixa de les famílies, el ner-viosisme de lea multituds, els treballs d'in-vestigació.,.

Naturalment que un assumpte així sem-bla que no podia eludir discussions, dis-cursos ni tampoc un procés oral, per certmolt pintoresc. Per això, cada vegada quecaiem en un d'aquests episodis, el films'entrebanca, i encara més pels molts queno entenen l'alemany. En el curs del filmcal senyalar aquestes deficiències. Sortosa

-ment, Fritz Lang ha compost amb gram en-giny la major part de les escenes. No envoldria altra exemple que les escenes finals,dignes de tes millors de Metròpolis.

En el filni no hi ha repartiment, vull dirque .no hi consta el nom dels actors. Si aixaés una reacció contra el culte exclusiu de lavedette, felicitem-nos-en. Ací no hi ha altresenyor que Fritz Laing, i els seus actorsI'ham secundat molt bé. Hi ha una excel-lent tria de tipus que ha d'ésser e1 fruitd'una pacient i laboriosa recerca. E1 pro-tagonista dóna a bastament la idea del en -minal mig anormal, que àdhuc dins la pie-tat, que per .moments tracta d'inspirar, nopot sinó inspirar nos fàstic.

No sabem fins a quin punt cal veure unatesi en el flm. En pro de lapena de lamort? Així ho diuen, perd el film no ésclar sabre aquest punt, sinó tot el contrari;més aviat sembla que l'autor defugi depronunciar-Se davant d'aquest exemple, quevol treure força del vampir de Düsseldorf.

JosEP PALAU

C. 6ADIA D'AGUSTÍEMILI VENDRELLdonaran el :eu recital de h eder i duos. Diumengevinent, tarda, al PALAU DE LA MUSICA CATALANA

Saló CatalunyaEI film de Phil Rosea

ELCODI PENALparlat en espanyol

per BARRY NORTON, CARLES VI-

ftARIAS, M. ARRÓ, M. CASAJUANA

Producció de COLUMBIA PICTURES

Distribuida pels ARTISTES ASSOCIATS

Les exigències del públic de cinemes sómtan 'vastes i tan complexes, que és moltdifícil trobar uná mesura que convingui atothom. Ara, per exemple, algunes caseseditores de noticiaris els expliquen en es-panyol. Això no seria cap novetat si Vox-plicació, com succeïa amb les versions am-gleses, fos una cosa purament marginal.El noticiari que hem sentit darrerament,cercava de donar simultàniament un discursde 'Grandi, per exemple, i la seva versióaproximada (una mica a la manera delsexplicadors del cinema primitiu). Però elveritable intorés documental radica enel fet que el discurs que es pronuncia sesenti íntegrament en la llengua del que elparla, sigui el xinès o l'italià. La compren-sió del discurs és, des d'aquest punt devista, a'bsolutamemt indiferent.

PifouioPitouto fou un personatge, al temps que

la cinematografia espanyola tenia com achef-d'c uvre la versió de la famosa novellade Pérez Lugín La casa de la Troya. Pi-touto era l'estudiant més divertit de la colla.Després, quan fou llicenciat — en el fi1,mi en la realitat — el seu astre s'apagà.i ara hem descobert Pitouto .petit, mòbil,com a un dols comparses anés divertitsde Le million, de René Clair. Es aquellhome menut que corre per l'escenari, topaamb la policia i es belluga com un espe-ritat. L'escena en la qual la senyora altai feixuga se li desploma, desmaiada, damuntseu, és suficient per a recordar-lo com unpossible còmic del futur.

TIVOLI

EL PRIMER FILM SONORDE

CREADOR DE

"Els Nibelungos""Metròpolis"

"Spíone"

L'apassionant tragèdia del

1..;

DüssoldortPRODUCCIÓ

Nero Film A. G.

EI Lido ha inaugurat la tanda de projec-cions de films soviètics. Desitgem a aquestainiciativa un èxit esclafant, i és per aquestmotiu que hauríem volgut escriure ara queaquesta tanda ha estat inaugurada d'unamanera brillant, perú tanmateix això no fóraexacte. +El film elegit per a començar, Elisso,no és pas un film de primera classe, peròtampoc, naturalment, un filen mediocre.

Diem naturaiment perquè, de la maneracom a la U. R. S. S. funeionen des activi

-tats cinematogràfiiques, la producció d'obresmediocres hi és pràcticament impossible. Lasocialització del cinema, en posar aquesta

deixen al seu darrera sinó un poble en ha-mes, i al davant, a través de la fam i 1aset, no s'entreveu sinó el, desesper d'unaruta sense destí.

Junt amb aquesta cinta es projecta Ro-mançe sentimental, la inspirada obra d'Ei-senstein, la qual fou lleugerament comentadaen aquesta pàgina quan s'estrenà. Una obra,no obstant, que cal revelare. Una tempta-tiva intelligent per a cercar simultàniamenten dos solans distints, un Dia sonor i un

CLf f®RNOTRIUW 1

DE

LAPCLICUIÁQUE PERDUR A

I\TPLIVCI D[ L®I TIE MPOI

Mcvo &ofa /rz-f4ayer

altre de visual, l'expressió d'un .mateix es-tat interior, Coincidència rítmica i coinci-dència sentimental, que s'obté en visualit-zar en Una circulació d'imatges la sèried'estats interiors provocats per una vellaromamga sentimental i nostàlgica, és a dir,plena d'evocacions.

Citem ràpidament Ordres secretes, filmalemany, i A l'est de Borneo, film .americúamb dobles espanyols.

Elprimer és un film que té el mèrit demantenir viu sense interrupció l'i'ntcrès del'espectador. Un bon film comercial, ambBrigitte. Helm. Aquesta dona, que, com tan-

"EI setè cel ", a Romea

La veritat sigui dita : el que ens ha ofert versió cinematogràfica. L'obra teatral estàdarrerament l'empresa del Romea amb el molt ben descabdellada damunt un diàleg

drama El setè cel, traducció de l'anglès de viu i agradable, de forta sabor popular en

C. A. Jordana, no és res d'extraordinari. tots els seus personatges, esqueixat i bar-

Per nosaltres, que la màxima aspiració roer en uns, polit i correcte en altres

que tenim és la d'arribar a una completa segons llur respectiva, posició social—, perd

normalització del que és o representa al- em tots ells fluid i sense cap afectació in-

guna cosa en la vida espiritual pel nostre teldectualista. Hi ha diverses escenes de ben

poble, la incorporació d'aquesta traducció al trobada comicitat i altres d'un excés denostre teatre, si vingués en unes altres dir- sen timentalisme ben melodramàtic.

cumstàncies, no ens faria pas fred ni calor. E1 diàleg està transposat en un català

La trobaríem la cosa més legitima i natu- d'excellent .qualitat, àgil i graciós. No po-ral. Però — Déu meu! — no creiem pas díem esperar menys del correcte escriptorque fos una cosa gaire urgent aquesta de que és C. A. Jordana.

. , t ^) ,

ELUITEATRETRENTA'ANYS DE TEATRE CATALA Granð G a l'OlympiaDe Pitarra a

Als començaments d'aquest segle, feia jabastant temps que, d'una manera esporàdi-ca, amb penes i treballs, amb èxits i fracas-sos, sobria pas en els nostres medis lite-raris i intellectuals, i arribava fins a1 piiblic,unia forta reacció contra la rutina tradicio-nal i el costumïsme , provincià que assenya-dsven la pauta de les produccions teatra4scatalanes.

Diferents temptatives de renovació id'esbañdiment de les escor-rialles del pitarrisme, que esliquidava en l'escenari • delvell teatre del carrer de l'Hos.pital, s'havien succeït d'ací id'allà. Guimerà havia comen-çat la seva carrera teatral en18 79 amb Gala Placldia i Ju-dith de Welp, i havia donatja al públic bona part — lamillor — de la seva produc-ció. Ignasi Iglésies havia re..collit ja els mésentusiastesaplaudiments amb diversosdels seus drames. Rossinyoltriomfava a cada nova obraque estrenava.

Un canvi en els costumsteatrals de casa nostra s'ope-rava. Ham pensava en Antoi-ne, en Paul Fort; hom esprenia les coses ben seriosa

-ment. I en 1903-4, el TeatreIntim, de Gual — que haviadonat ja-diverses representa-cions disperses —, féu, al Tea-tre de les Aüts, aquella bellatemporada em la qual es ferenconèixer al nostre públic tra-duccions de Molière, de Beau-marchais, de Shakespeare, deGoethe, d' Lbsen, de Haupt-mann, i fins la mateixa tem

-porada daná.a Novetats, ambèxit formidabre, Edàp Rei,de Sòfoeles, i El casament Qeyforça, de Molière. En l'any1904, Pous i Pagès estrenaval'endemà de bodes ; Puig iFerreter, La dama alegre, iPompeu Creubet, La Morta.

Després seguiren diversestemporades, en les quals, amés de conèixer i aplaudirles .produccions dels mostresautors, que s'anaven sucéeint,la nostra gent continuava posant-se en con-tacte amb el millor teatre estranger, i ambel que anés importància tenia llavors, encaraque no fos precisament el millor. S'agre.garen al repertori català els noms de W.V. Jacobs, Renard, Spark, Bjorson, Giaco-sa, D'Annumzio, etc.

En veritat, tot això era ben lluny d'ésserun mal començanent. Si fugíem de l'em-polsament del pintoresquisme xiroi em quèvegetàvem, era per fer alguna cosa degran volada. La vida de la nostra escenas'anunciava pròspera i digna. IEl teatre ca-tali deixava els bolquers per caminar ambpassa ferma per l'ample camí que se liobria al davant.

Estàvem al corrent de tot el que es feiaper !Europa. Teníem tres autors consagratsque es traduïen a tots els idiomes estran-gers i que ens feien quedar bé a tot arreuteníem altres autors que tot just comença

-ven a donar-nos obres, però dels quals po-dríem esperar molt de bo. Teníem un pú-blic addicte i constant, que anava creixent,un públic interessat per les novetats que seli oferien, que no volia només passar l'es-tana, sinó un públic atent als problemesque preocupaven els seus comediògrafs idramaturgs, amb els quals es compenetravai amb els quals vivia.

La nostra activitat teatral estava moltben encarrilada. Es notava alguna cosa bal-dera, que no collava del tot, però podíemconfiar que amb el temps s'aniria ajustant.L'esdevenidor del nostre teatre, si segueixla marxa que fins ara porta, serà gloriós.N'hem d'esperar els millors fruits.

Han passat trenta anys, i allò que teniad'ésser un apogeu s'ha tornat l'hipogeumés desconsolador. De tota aquella abri-vada ja no en queda res. La insubstancia-iltat, la ibanalitat i la misèria és e1 quetrobem, en comptes de la densitat, la passiói la riquesa que ens prometíem.

Una de les tres companyies que darrera-ment feia teatre en català, es dispersa des-

prés d'una temporada curta i misèrrirna, alcap' de catorze anys d'actuació ; ]'empresa

• Avui AL

LIDO CINE

ELISSODirector:CHENGELAY

Producció;Gorkinpron Georgia

A més;

13o^aoça soolimeot^l

de s. M. Eisenstein

1 pitarrismeque la regentava, segons tots els senyalsque dóna, no porta pas traces de tornar-hi més endavant.

Una altra d'aquestes companyies es de-cGca al gènere més pedestre i primari quemai s'hagi cultivat.

I la tercera, ni es pot dir que teatre faci.La irresponsabilitat més gran, al servei dela llordor i del mal gust més innobles ésla característica de la seva actuació. Aques-

Ja no s'hi farà teatre català

ta és la que veu el seu teatre sempre plei la que arreplega els aplaudiments mésfervents i sincers.

La producció dels nostres autors actualsés, en conjunt, ben inferior a la d'aquellsde què parlàrem. Indubtablement, avuifa molt bonic mirar-nos les preocupacions iels problemes que es posaven aquells dra-maturgs, amb un cert menyspreu, trobar

-los baixos de sostre i mesquins, però aque-lles preocupacions i aquells problemes erenels de llavors, eren ben vius i eren, si fano fa, els mateixos del teatre que es feiaa Europa en aquells temps. I no podempas negar que no hem arribat a substituir-los per cap altre absolutament.

Quant a les obres estrangeres que es por-ten al nostre idioma, no ens ha estant donataquests darrers temps res que tingués capprofunditat ni qualitat literària — salvadespoquíssimes excepcions que han portat unavida ben efímera en els nostres escenaris—.

Tanmateix, podem dir que era ben pocacosa Ibsen, però és que qualsevol dels au-tors que han estat traduïts dacreramemtamb algun èxit, pot ésser-li considerat su-perior? Guimerà, Iglésies i Rossinyol erenmediocres, molt mediocres, però no és milvegades més mediocre d'obra de qualsevoldels nostres moderníssi,ms autors?

I el públic, aquell bon públic que assistiaamb tota la fe i tot ]'entusiasme a l'estrenade 1'Edip Rei, que s'ha fet?

Aquell bon públic ha anat fent la sevaselecció. Una selecció a la inversa. Ha anateliminant del seu davant tot adió que lirepresentava alguna feina, no precisamentde pensar — com diuen els transcendenta-listes —, sinó d'adaptar-se a una sensibili-tat, a un pensament i a una emoció dife-renits dels seus de cada dia. S'ha conven-çut que tot allò no •era ,per a ell que elque li convenia eren anterniments a florde pell, amb alguna llagrimeta i tot, peròque passin de pressa; bans tips de riure ipocs encaparraments.

Quin mal vent va passar pel seu magíque li féu abandonar aquella barrila tancatalanesca de d'antic Romea, aquella vo-luptuosa sensació de deixar-se anar a lessensacions senzilles i sense transcendenciadel teatre més banal del segle passat? I coma màxim, Pitarra : Les Joies de la Roser,La Dida!

Volia pitarrisme, i pitarrisme li ha estatdonat. En sortírem ara fa trenta anys, peròhem hagut de tornar-hi. Val a dir, perd,que amb un llenguatge més correcte, ambun lèxic més ric, amb més bon gust en elconjunt — el temps no passa debades —,però les idees, els sentiments, els conflictes,les situacions, tots són els mateixos dellavors. Al cap i a la fi, el públic és quimana.

JOAN CORTES

El Grand Guignol de Paris, que ha domatquatre representaciofls a1 teatre Novetats,es tota una institució que compta amb unatradició llarga i un nucli d'autors i de pú-blic que el sostenen a través de les evolu-cions artístiques i dels canvis de moda. Laraó d'aquesta persistència no es troba pasen un valor universal o en un mèrit artfs-tic determinat que posseeixi aquest teatre ique el posi per damunt de la contingènciadels gustos. La raó és que d'espectacle gui-nyolesc satisfà una tendència més o menysmorbosa cap a la truculència que té certagent. Aquesta tendència, completament des-lligada del sentiment estètic, existeix desempre i existirà sempre i és la que fa pos-sible el Grand Guignol, el qual compta ambun públic constant i fidel que sempre veaugmentat per una porció de passavolants

curiosos.Socialment, el Guignol es classifica en el

mateix ordre d'espectacles que les lluitesde gladiadors i el devorament d'homes perles feres en l'antiguitat i que els escala-ments dels homes-mosca dels nostres temps.Les impressions que aquests espectacles hanproduït en la multitud són totes de la ma-tebea qualitat.

Deixant de 'banda les peces còmiques decaràcter vodevilesc, que alternen amb lestruculents i que serveixen com de repòs deles emocions fortes, la missió d'una obrade guinyol és produir el terror emn ci públic.El terror na és un sentiment estètic. Peraixò no es pot afirmar que el guinyol siguiun gènere de mal gust. En realitat, no ésni de bon gust ini de mal gust. No afectaal gust. El que ja pot insinuar-se és eldubte que sigui de born gust complaure'samb un espectacle terrorífic. Perquè unaobra de guinyol és més bona com més ter-rorífica és. No pot tenir :més •de dos actes,i aquests han d'ésser breus. L'extensió del'obra disminuiria la intensitat de l'emoció.'El primer colloca l'ànim de l'espectador enun estat d'anigoixa discret i el prepara pera la situació terrorífica final. Tot això ésd'una gran monotonia. Perquè resulta que,contra el que es pot suposar, són compta

-dfssimes les coses que produeixen terror : lamort, la sang, els crits, el silenci, la soledat.Aquests elements, molt fàcilment mameja-bies en el teatre, apareixen constantmentrepetits en les obres guinyolesques. El truc,el maneig habilidós dels detalls aocessoriscaracterístics, es revelen des del primer mo-ment. Sol ésser més difícil i laboriosa ladescoberta d'alguna qualitat literària o dra-màtica autèntica. Això no vol dir que nose'n trobin en algunes obres de guinyol.Recordem, entre les que s'han representataquests dies a Novetats, Hantàse, en dosactes, de Charles Méré. IEl primer acte re-presenta una cambra d'un hotel meublé.Un home obsessionat hi porta una dona delcarrer que acaba de trdbar i que li recordatotalment, per la figura, la veu i els ges-tos, aquella que ell estimava i que va matarfa deu .anys. Es un quadro fort, molt benescrit i ple de caràcter. 'El quadro segonja entra de ple dins les normes halbitualsde la truculència. Recordem també Versl'au-délà de Charles Hellem i Pol d'Estoc,que comença plantejant el problema, delqual s'ha tractat alguna vegada seriosament,de si els qui són decapitats poden encarapensar uns instants abans de la mort. Aca-ba d'una manera horripilant. Una esceni-ficació del conte d'Edgar Poe, Le systèmedu Dr. Goudron, ens va semblar poc hàbili sense cap interès.

Els .actors del Grand Guignol estan espe-cialitzats en el gènere. Es degollen, criden,maten, s'espanten i vociferen .amb una per-fecció inimitable, de vegades impressionant,però que fa somriure quan s'hi pensa forade 1'espectacde. De vegades componen elsseus tipus mestrívolament i donen a algunaescena en què l'autor ha fet concessions ala literatura, tota la força impressionantd'un aiguafort. Però són moments fugaçostota la resta és ofici.

E. N.

IKIIRSAALAVUI

Marie GloryJean MurafíArmand Bernarden

La taqui -mecoEl ñlm de la «Dacfilo»francesa. Lina comèdiamusical deliciosa.

o

DIBTRIBIICTl °CINàES"

Aquesta setmana ha estat ,renovat el pro-grama de l'Olympia. Steens, un dels de-buts, és un il1usionista que exhibeix im'pú-dicament una panxota respectable i un smo-king inversemblant. Una mema de Mayolalleugerit del tupè. I profundament antipà-tic, per arrodonir el conjunt. El seu número,de ,posta en escena complicadíssima, és obs-cur i enfarfegat, totalment orfe de la clare-dat i de la simplicitat que cal exigir a aquestgènere. Steens no fa res a la vista del pú-blic. Tots els seus escamoteigs són curo-sament dissimulats a capia de paravents ide cortine o . Aquest home hauria d'apendre

molt del modest, però excellent, Sullivain, elprestidigitador tan conegut a Barcelona,el número del qual, constantment polit ialleugerit de superflu, és una petita obramestra de netedat i de sircnplicitat, d'absèn-cia d'accessoris. Steens manipula la cordaindia. sense arribar ari a la sola de les saba-tes del susdit Su'livan ; s'evadeix d'una cai-xa on l'han tancat emmanillat i encadenat,truc elemental que no eclipsarà .pas la glò-ria del gran IHarry Houdini, l'autèntic reíde l'evasió ; es fa guillotinar ; es fica en unacaldera d'aigua bullenta i altres excessos.I sempre, en el moment precís de realitzaraquests trucs, Steens es fa tapar púdica-ment amb una cortina. Por si las moscas...La trampa es mastega constantment. Stems,del qual diu Pierre Bost que peca per unavulgaritat que hom diria professional, ésuna veritable mediocritat en el gènere quehan fet famós els Maskeline, De Bière,Hertz, •Canmo i Raymond.

Els Fearless Fuere són una tvoupe re-marcable de . trapezis volants composta detres homes i dues dones, que practiquen la

Sensacional venda d'ar4Subbasfa de la col'lecció

NITJBAvia4, a la SALA PARES

I

volta amb portador, menys difícil com éssabut que la ,volta de trapezi a trapezi.Aquests gimnastes trebaillen amb quatre tra-pezis agrupats de dos en dos : un parellpels homes i l'altre per les dones. 'El seunúmero finalitza amb un voltador que esllança a les mans del portador, executant elpas amb doble salt mortal i el cap cobertaanb un sac. Hem vist amb satisfacció queaquests acròbates no prostitueixen el seunúmero amb la introducció de l'elementcómic — ja estem tips de tots els Gharlotsque enlletgeixen tantes i tantes troupes detrapezis volants — i que, d'acord amb la

pura tradició, adopten el ma-'llot clàssic que accentua leslínies del cos. Els FeariessFliers, corn tots els conrea-dors d'aquest génere tan es-cola francesa, ens ,han fornitl'ocasió d'admirar els ballsarabescos que dibuixen elscossos dels acròbates volanten l'espai com graciososocells, la lleugeresa alada,l'elegància suprema' deisseus moviments, la forçaaliada a ]'agilitat, la preci-sió aliada a la gràcia. I lasimplicitat absoluta deis seusaparells. I les caigudes emo-cionants sobre la xarxa pro-tectora.

Els q Racsos són uns sal-tadors a la bàscula, e1 nú-mero dels quals s'acaba

—atenció, la musiqueta emmu-deix-arb el triple salt mor-tal d'un petit voltadór que ésllançat pel trampolí a unacadira sostinguda per . unportador. Exercici audaciósque pocs — els Carleys, , elsRoland — reïxen. Val a dirque en aquest cas el voltadorés una •criatureta fràgil.

Els Frères Plattier són ci-tats tres vegades en el llibrede Fréjaville. No sabem benbé per què. Car es tracta dedos clowns, sense august,mediocres i antiquats. Per aells, el sobretot, cap accesso-

ri del gran Baby no té cap sentit. En efecte,no saben donar un pas sense l'ajuda d'instru-ments musicals, lot i demostrant així quesón incapaços d'expressar amb el rostre oamb la veu. Val a dir que els seus recursosexpressius són nuls. El seu rostre és traves-sat constantment per la mateixa ganyotaestereotipada. Acaben el seu número xiulantel secular diàleg amorós de monsieur etmadame Rossignol.aSatsuma Toki Ce', los célebres japone-

ses», adverteix el programa. En realitat,es tracta d'una troupe japonesa vint-i-cincper cent tan sols, car está composta d'unjaponès i tres blancs. Els blancs, conrea-dors d'aquella derivació de l'antipodismeque s'anomena jocs icaris, executen algunsexercicis complicats amb jongleries, no des-posseïts de mèrit. IEl japonés — antipodistaestricte, com a bon japonès — en possessiód'uns dits dels peus tan àgils com els deles mans, jongla, ajegut sobre 1a trinka,amb una ombrella que manipula amb haibi-litat sorprenent

SEBASTIÀ GASCH

J.o.iV.

Teatre Català RomeaCOMPANYIA V[LA.DAVI

Avui, dijous, a les 5,

Els Pastorets a BetlemL'obra dels petits.

Nit, a un quart d'onze

La Morena de Coll -BlanchDues hores i mitja de rialles

UN FILM DEG. W. PABSTCreador de «Quatre d'infanteria»

SELECCIÓ FILMOFONO

Ditribuïda per

FEBRER I BLAY

G tan Gala TravesfiLiane Haid-Ivan Petrovich

Dürrlbuclb CINAES

donar-nos a conèixer el ,melodrama — carno és res més que un melodrama — d'Elsetè cel quan hi ha tantes coses encara ques'esperen — i el que s'esperaran, si lesnostres empreses segueixen amb aquesta vi-

vor de què han donat proves fins ara!

Si obres com aquesta caiguessin sobre unbon tou de bona comèdia, de bon drama,d'una bona tradició espectacular en totssentits, fins hauríem de felicitar-nos -en pertal com representarien — deguda que fos

llur traducció o llur creació a plomes tan lintelligents com la de Jordana — un guanymolt apreciable dins allò que acostuma aésser la tònica general del melodrama.

Però és ben trist, tanmateix, haver deconsignar l'estrena d'El setè cel — traduc-ció —, donada per l'únic teatre català queactualment funciona a Barcelona, després

d'aquella niciesa inqualificable de La Mo-vena de Coll-Blanc — producció nacional —i sense que puguem fer cap bon averanyper allò que vingui més endavant, car lamanera com ens ha estat donada a conèixer

aquella ens fa pensar que no deu ésser pas

gram l'abundància d'obres en la cartera de

Romea — o, al menys, d'obres que inspirinalguna confiança a l'empresa.

No hem pas d'explicar l'argument d'Rlsetè cel, conegut com és de tothonç,per ha-ver estat ben divulgat per la seva bella

a

LE/ LNLNETRE/Joan Lluís Vives "YERTOS OFICIALES°Metres franceses

i els nous moviments humanísticsIV

IEL NOU MOVIMENT HUM,ANISTICLA TRADFICIO VIVISTA

He volgut fins ara extremar el 1) 1 r 11l(1entre la situació actual i la del Renaixe-ment, que a mi cm sembla eloqüent. Sihom veu aquesta analogia, restarà palesala utilitat de retreure l'exemple de Joan

Joan Lluís Vives

Lluís Vives, i el que tenen de simbòlic,per nosaltres, les seves doctrines.

Es clar que des d'un punt de mira teò-ric hom podria discutir la major conve-niència per als interessos suprems de les

-perit, d'una concepció aristocràtica de lacultura ; si són preferibles l'escolàstica o1'universitarisme als moviments popularit-zadors, humanístics, de la cultura. Però elfet és que si cultura és raó dialèctica, .tam-bé és voluntat i actuació. I que tal i comels temps marxen, el moviment cap a unperíode humanístic i democràtic de la illus-tració sembla ràpid i inevitable. Qualsevu-lla que sigui, doncs, la nostra personal opi

-nió teòrica, la posició pràctica haurà de fo-namentar-se en les circumstàncies democra-titzadores del moment. Igual que als tempsde Lluís Vives. Tampoc era aleshores per-missible d'endiinsar-se en elaboracions doc-trinalls ; el que calia era expansió apostó-lica per salvar la cultura occidental a tra-vés dels canvis morfològics de ]'època.

La figura de Joan Llufs Vives és tanrica en simbolismes aprofitables que e1 seuestudi constituirà un treball interminable.De moment, fixada l'oportwnitat de tenirpresent aquesta tradició del filòsof valen-cià, ens limitarem tan sols a remarcar dosaspectes interessants.

Quatre ratlles d'una notícia d'agència hanliquidat la qüestió : aH,a mort C. P. Scott,director de The Manchester Guardian...»Però a nosaltres ens ha semblat que valiala pena de parlar-ne una mica més, i perla nota següent, en la qual hi ha algunacosa a retenir

((Scott, el director ara mort de The Man-chester Guardian, ha estat el més gran pe-riodista que el món hagi conegut mai. Quan,fa seixanta anys, entrà al Guardian, tro'bd

La col » lecció completa deMIRADOR pot consultar-sea l'Arxiu Històric de la Ciu-tat, plaça de la Catedral icarrer de Santa Llúcia, 1," Casa de I'Ardiacá', totes el sdies feiners de 9'30 a 1'30.

^IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIUIIIIIII^

UN LLIBRE QUE FA HONOR A— CATALUNYA

- La Pintura CatalanaContemporánía

— Un volum bellament relligat, contenint50 gravats, en color, dels millors artistes E

— catalans moderns

Preu:90pessetes =

Demaneu -lo als editors: -

- Llibrería Cafalónia -= 3, Ronda de Sant Pere, 3 1

JIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIU

V s ÚLTIM

L'AMPLIACIO DEL CONTINGUTHUMANISTIC.

EL PROBLEMA DE LA LLENGUA

Lluís Vives va pondre senyaladíssimapart en una manifestació interessant delmoviment humanístic : l'ampliació del campde les humanitats, que es llencen a indrets

poc freqüents fins aleshorespels iintellectuals. Vam aixísorgint els fonaments de lapedagogia moderna, de l'ur-banisme, del dret internacio-nal, de la política social cian-tífica. Els resultats, moltes ve-gades .poc afalagadors, no es-borrarain mai la bellesa d'a-quell generós impuls eixam

-piador de les humanitats, Opelqual restaven incorporades ales naixents disciplines la me-todologia i 1'eñraonamant dela dialèctica tradicional. Jotinc la convicció que actual-ment aquest precedent vivistaés remarcable, perquè avui ésnecessari també que els hu-manistes, sòlidament bagatjats

. amb la carcassa universitària,es llencin a camps de la vidacontemporània encara vergesa l'especulació intellectual, ei

-xamplant el contingut de leshumanitats i assegurant lacontinuïtat de les grams tra-dicions de la cultura. Cal do-nar a moltes rnamifestacionsdel món actual (enginyeria,ciències socials, cinema, etc.),una direcció humanística ; enaquesta tasca potser serà de-cidit l'esdevenidor de la civi-lització occidental, avui en-frontada contra el maqui

-nisme.He volgut, d'intent, deixar

per al final un altre aspecte,molt actual, de des doctrinesvivistes. Ja he dit que el filò-

sof valencia era propagador, apóstol més quecreador, pensador. Doncs bé, com tot apòs-tol i tot lluitador, Vives és essencialmentun estratega, un metodaleg. Per això re-su9ta interessant una de les seves troba-lles estratègiques, 1a de la llengua instru-ment de les humanitats.

Al Renaixement, eren molts els que pro-conitzaven la tornada al llatí clàssic, permitjà de l'estudi, tan intensificat, dels es-criptors romans. Vives no participa d'aquestcriteri : ell, tot i escriure en la llengua clàs-sica (5), defensa l'ús de les romàniques,per tal d'arribar millor a tot el poble in-corporat de recent al món de les lletres.L'important per ell, és que l'instrument si-gui profitós a l'objecte. Aquest criteri tàc-tic, utilitzat amb fruit per l'Església catò-lica (molt especialment en les tasques mis-sionals), demostra clarament un aspecte,per nosaltres molt estimat, de la persona-litat de Joan Lluís Vives : el seu mediter-ramisme.

VICENS G'ENOV'ÉS I AM^O^ROS

^5) Relatiu a la imiserfecció estilística deVives pot veure's—a més de l'obra de Wat-son ja citada—el meu article En torno aJuan Luis Vives: Su apostolado de laCultura. Su estilo literario. Su actualidadsimbólica, a la revista Filosofía y Letras,de Madrid, a. a época, n.° 8 (X-1929)•

un diari de província fruint a penes d'unareputació local. N'ha fet l'òrgan conegut pertot el món i amb el qual cal comptar perforça. No és això una performança extraor-dimúria?

»No hauria ,pogut ésser realitzada si l'ho-me de les grans idees no hagués estat almateix temps un tècnic consumat. Cap pe-riodista mo ha demostrat mai una tal apti-tud a descobrir i a formar homes de vàlua.De l'argila informe, Scott en treia dia-mants. Ningú, en la seva època, no ha fettant per onsenyar als anglesos l'ús exactei ciar, i al mateix temps elàstic, d'aquestinstrument meravellós, però difícil, que ésel nostre idioma. N'ha expulsat la retòricabuida i la banalitat, i ha sabut fer viva l'an-títesi dels llocs comuns. The ManchesterGuardian acabà essent el diari de llenguaa:ng'lesa més ben escrit, i el valor de lessrves cròniques literàries, musicals, artísti-ques, esportives i financieres era de la ma-teixa classe que els seus elevats punits devista polítics. No era ,possible d'imaginaralgú més distingit que C. P. Scott.

((Defensor de causes polítiques, fou un pe-riodista militant d'un ascendent formidable,encara que no Fes mai ús d'en acarnissa

-ment cruel en els seus atacs. Continuà; desd'una plataforma superior, les tradicions delliberalisme clàssic. Amava la justícia, ado-rava la llibertat i odiava la tirania. Servi

-dor i soldat de la humanitat, pertanyia al'edat d'or de la sensibilitat i de l'ideal hu-manitari. Ben albans del fi de la seva èpoea,el món ja 'havia canviat de dalt a baix.A consoqüè^ncia de les noves necessitatsimposades per la vida moderna, 1'organit-zació s'havia convertit en un factor més im-portant que l'emancipació. Tant si eren ve-ritables com falsos, Scott estava sempre dis-posat a sospesar els arguments que se lifeien valer. Molts dels que només rara-ment compartien lees seves opinions, es comp-tavem entre els seus admiradors més deci-dits, i, encara que en desacord amb la lle-tra, sabem)) elevar-se a l'alçada de l'esperitdel gran periodista.»

"Mal d'amour"L'atribució del Premi Goncourt a aquest

llibre de Jean Fayard (A. Fayard, editor),ha sorprès, potser perqué el públic no 'hncopsat el sentit del veredicte.

Ruj ert Broohe

Però parlem de primer del llibre.L'amor que fa exclamar un crit de dolor

al biògraf de l'heroi — car aquest darrer,pròpiament, no sofreix pas —, és un amornormal ; un sentiment d'una tendresa moltmoderada, d'un sentimentalisme en la com-posició del qual entra més l'habitud que nopas l'impuls, un desig feliç, una passió as-senyada, el modernisme de la qual — perdóper aquesta paraula! — no impedeix pas alsant egoisme amorós, i al sacrosantegoismejovençà, i a l'encara snés sant egoisme fram-cès, de manifestar-se. Però és uin amor en-tre un xicot i una dona.

Això, coronat per un jurat tan variat, tancomplex com el del Gomcourt, equival a unadecisió. Buscant-ho bé, la justícia és sem-pre patent en la decisió d'un jurat literari.Només que com que tothom no la buscapas pel mateix cantó... Sí, a la meva ma-nera de veure, els Goncourt han volgut re-comanar al lector mitjà el llibre que l'autordefineix, en l'interior mateix d'aquesta no-vella : una obra directa, escrita amb un res-pecte de la llengua, amb un sentit — tanfrancès — de la progressió movellesca, iaquella mona de nonchalance que amaga lesbastides als ulls dels transeünts. No diréque Jean Fayard ha valgut refer una novaEducation sentimentalè, cosa que seria in-digna del seu geni tan personal, però — laintenció és clara —sha desitjat pintar unxicot actual i una dona, una miqueta mésgran. I a través del desig de reveure's,apunta la necessitat d'estimar-se, comple-ment de l'amor modern que no va junt ambla passió, situó que més aviat la segueix on'assegura la conservació. Uns capítols coml'arribada del pintor de moda, en el cor dela novella, són particularment reeixits ; o,encara, les pàgines de les grans maniobresdurant les quals el xicot coneix l'ombra del'amor.

Sobre l'amor mateix, el jove novellista ésdiscret. Ací és manifesta la influència del'escola que menysprea les inquietuds sen-timental-voluptuoses i certament Proust, ve-lat i poc confidencial en certs punts, ha de-gut ésser menys present a l'esperit de l'au

-tor que no pas Rabelais, tan car a LéonI)audet. Per .aquesta banda hem arribat alcostat triat d'aquesta novella feliç que potsatisfer a 1a vegada el gran públic i aquellque diríem el petit públic (pel nombre), perdque sovint és el gran (per la influència).

Una mena de novetat en 1a tradició, detranquilla exposició i de sentiments afectuo-sos, han degut atreure els Goncourt i deci-

dir-los a donar el premi, tan ressonant —i com obres així l'expliquen — a un llibre

que voldria acabar, per l'exemple, amb tan-tes d'obres declamatòries a força de silencis.La claredat de l es intencions de l'autor,

el desenrotllament simpàtic dels incidentsamorosos, l'esperit del llibre, a més a més,'rocorden els començos brillants de JeanFayard amb el seu Oxford et Margaret.Però, aquest vespre, demà, per una colla dedies, l'actualitat literória consistirà a ce n-prar Mal d'amour, d'un autor jove que noha pretcs fundar, anvb la base de la sevanovella, cap nova escola, i caminant hademostrat el moviment. Però Jean Fayardfarà escola?

Ruperf BrookeL'Eglantine, de Brusselles, publica, com

-post per Paul Vanderborght, un Homenatgeal poeta anglès que, després d'haver cantatla terra dels déus, hi anà a morir. Ja sabenqui és Rupert Brooke, del qual els parlicl mateix Vanderborg^ht, els lectors de Ms-RAnoR, on també ha aparegut un comentaride Carles Riba a la traducció que MaritManemt féu del poeta anglós.

En aqucil $omenatge, figuren els nomsd'escriptors de tots els països, al costat de]'estranya opinió de Ramón Gómez de laSerna i «Vous allez donmer de la lumièredu jour éternel ü ce poète enterré à la lu-mière des lantermes», provant que fantasiai poesia no són pas sempre decididamentsinònims. Unamuno hi és molt mal traduït.E1 secretari de Rabindranath Tagore (perqué no el seu porter ?) tramet un lloc comú,

Jean Fayard

provant que la glòria que no deixa mi unsol moment lliure als afavorits, embruteixels íntims dels «mestres». Sort que els egyp-cis i els grecs reten a aquest jove Apollóvençut pel sol, mena d'expiació británicaen el país del Partenon, l'homenatge que liés degut. Els francesos se n'aprofitem perparlar d'ells. Així hom aprecia l'altruistahomenatge de Maurice Martin du Gard, deFernand Divoire, de René Lalou. Citem elspoetes al costat dols marxants.

ADOLYHE ve FALGAIROLLE

BSPBCIALITAT

EN LA MIDA

Jaume 1, li` Telèi.11655

La dictadura de molts «textos oficiales,>encara no ha estat tractada com es meroix.Es una dictadura modesta, que no fa soro'II,però que va fent el seu fet amb 1a més com

-pleta impunitat.Té com a suport que sembla incommovi-

de, gairebé sempre, un catedrático poroposición)) que infinitat de vegades deixaevidenciat que dcspi-és de guanyada l'opo-sició ja ano necessita fer altra cosa que dor-mir damunt dels llorers, recitar la lliçó deldia, imposar la seva •ciència a l'alumne queamb 1a major resiginació ha d'empassar-seel que li donen, esperar què el temps i elsquinquennis li augmonti^n la nòmina, finsarribar a l'ideal màxim : tenir un bon are-tiro» molt ben guanyat i passar a ésser,a còpia d'anys, una figura decorativa i unapersona respectable.

L'anquilosi científica a qué s'arriba, peraquest camí, prem '1'aspeote d'una veritablemomificació.

Hem tingut ocasió de fullejar un d'aqueststextos, model perfecte dintre la classe.

Es tracta del Ili'bre Geografía Especial deEspaña per Marcos Martíin de la Calle,última edició, de i931, que actualmemt ésobra de 'text a I'Imstitut de Barcelona, jaque, segons diu el llibre, l'autor és «•catedrá-tioo numerario de Geografía e Historia poroposición del Instituto Generad y Técnicode Barcelona».

La part referent a Catalunya —'ham decreure que tota 'gla resta, que no hem exa-minat, rés igual —és escrita en un estil de-plorable, és plena d'inexactituds, de confu-sions, de descripcions ipuerils, de definicionspintoresques, de descuits i sobretot — cosaque té una major gravetat — de barbaritatsgeogràfiques incomprensibles en •qui, a mésd'ésser catedràtic de Geografia, ja fa unsanvs que está a Barcelona i és de creureque deu conèixer algunes de les coses quetan inconscientment descriu i fa apendre alsseus alumnes.

Anem a transcriure alguns d'aquests tros-sos selectes.

En la pàgina saq, en parlar de la provím-cia de Lleida, diu : «En los puntos másculminantes del macizo septentrional se-en-cuentran :. el Aneto -( ! !), Monte Valier,Roudh, com 405 collados de Tou y Pandís,que llegan a unirse con las sierras de Cadíy Montseny •(! !).»

No són possibles més equivocacions nimés confusions en més poques paraules.

A la pàgina 135 descriu la ciutat de Bar-celona i, entre altres coses d'igual valorliterñria, diu

»...con sus grandes avenidas entre las quese destacan la Gran Vía, el Paseo de Gra-cia, la Diagonal y otras muchas que reco-rridas constantemente y em todas direccio-nes por tranvías, automóviles, autobuses,coches, etcétera, les dan el aspecto de unade las més bellas y concurridas ciudades delmundo...))

A la pàgina 141 descriu ]'amfiteatre romàde Tarragona

«...Anfiteatro, sitio en donde luchaban loshombres con las fieras, conservándose res-tos del pavimento, que cuidadosamente sonestudiados por los anticuarios:»

On excellcix en errors incomprensibles,impossibles de justificar, és en la descripciógeogràfica de 1'a >província» de Barcelona.En la pàgina 133 din:

«a. ...se encuentra recorrida por las sie-rras de Cadí y el macizo de el Puigmal...También se encuentra recorrida por la sie-rra de Guúllerías y Bertí, que se prolongahasta las costas de Garraf (! ! !); dejandoP' franco a los ríos Besós y Llobregat...»

Els rius també són objecte d'un estudiespecial. En la pagina i34 diu

«3. Su litoral •marítimo... ; el gran puer-to de Barcelona, siguiendo vna costa uni-forme en la que se encuentran las desem

-bocaduras de los ríos Besós, Malgrat (!!)y Tordera.»

aq. iEntre los ríos más importantes... seencuentran.., el P'eneda (sic), Premià (!!)y otros menos importantes.»

A la pàgina 136, descriu les ciutats imi-portants de la «província» de Barcelona,amb uns detalls tan característics i precisoscom aquests

(( ...Granollers, próximo a las renombradasaguas de Caldas de Montbuy ; Igualada, alpie de la Montaña de Montserrat en dondese venera Nuestra Señora...»

No cita, cem .a ciutats importants, ni Sa-badell Ini Mataró, i en canvi acaba citant

«...San Miguel de los Santos ( ! ! ! !), Mam-Ileu, etc.»Més d'uns quants suspensos deuen haver

costat aquesta ciutat de San Miguel de losSantos o aquest riu Malgrat.

No hauríem cregut mai que la geografiapogués ésser una cosa que permetés tantafantasia, i més encara, mo tractant-se decap país remot i poc explorat. Pera desprésde fullejar el llibre de don Marcos Martinde la Calle hem hagut de rectificar la nos-tra opinió. Potser aquest senyor que s'in-venta una configuració geogràfica del pafson viu, quan podia copiar-la de tants llibres

i mapes com hi ha publicats, nio vol mésque divertir-se a costelles dels alumnes, alsquals deu rodar el cap per més «fills de pis»que siguin.

Aquesta breu nota té, i el vol tenir, totl'aire d'una denúncia. Avui, en plena reor-ganització de la Instrucció pública, urna ver-gonya com la que constitueix aquest llibrede text a l'bnstitut de Barcelona, nio hauriade durar ni un dia més.

P. GABARRO s GARCIA

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADORSocietat General Espanyola de llibreria

Barbarà,16 2 Telèfon 17218

M l^ ^^c^ pC^^00d0^^c

:Illlllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllillllllltllllllllllllllllllllllllll

!: Viatges Marsans, s. A. 11

Rambla Canaletes, .2 i 4 • BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es-trangers - Passatges Marítims i aerisViatges a "Forfait" - Excursions acom-

= panyades - Peregrinacions, etc.

- INFORMES1 PRESSUPOSTOS GRATIS =

:.alllIIIIIIIlIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIItllllIIItlllllllllIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIlollllllIIIIIIIItllllltlIIItir

FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LAr^

Unió de FotogravadorsCasanova, 160-162 : Telèfon 77406

Joan Serra. — Pintura Angel Ferrant. — Figures de pessebre

Hi ha en aquesta exposició pessebrista sebrisme que en e1 primer any de la Repú-ia inevitable exhibició de figures de mà de b'lica ha tret tanta ufana a Catalunya, ésl'escultor Amadeu, també dels seus imita- un art o un costum destinat a degenerardors, i, no cal dir, dels moderns figurinis- i desaparèixer. L'enterniment ,pessebristates que cada .any veiem a les parades de que la diada de Nadal comunica a les clas-la plaça de la Catedral, de la plaça del Pi, ses comediants i acomodades és una con-de la plaça de Sant Jaume. En la secció de suetud que, com d'altres no menys tendres,figures de pessebre modernes faro forat les ja no accepten ni els infants. Lluny de l'es-figures mallorquines i les d'altres pobles es- pontània falsa pietat d'antany, el pessebris-panyols, me d'avui és reviscolat amb escarràs de

El que fa interessant aquesta exposició proselitistes estemordits : és una magra pro_és la diversitat de matèries emprades en paganda política, que en si mateixa fia pena.l'elaboració de figures i en la construcció D'altra banda 1'allusionisme, el sintetismedel pessebre pròpiament dit. Hi prenem co- i el literaturisme de les escoles avençades,neixement dels pessebres diminuts, de les o anomenades així, engendren un estil queobres de paciència :pessebres de múltiple no convé a l'art pessebrista, el qual ha d'és-accidentació pessebrista i de figures nom- ser, per necessitat ingénita, grolleramentbroses, enclosos dintre el globus de vidre realista i puerilment detallista.que ha de decorar el marbre de la calaixe- En l'exposició pessebrista del Cercle dera ; pessebres minúsculs encabits dintre una Sant Lluc hi ha alguns exemples de pesse-ampolla ; nativitats de pisa en baix relleu, brisme virtuosista, obres de paciència i tena-a la manera dels Delia Robbia ; pessebres citat heroiques; Aquestes virtuts, agerma-d'alabastre policromat, amb les figures sol- nades a1 talent considerable i al diner quan-tes, esculpides una per una, iEs porc nosal- tiós despesos en la construcció de pessebrestres una novetat insospitada el pessebre amb grans i xics, ríos i .pobres, són elements im-figures fetes de roba, costum pirenene, se- pressionants de l'espiritualitat i de l'activi-gons sembla. No eras és menys imprevist el tat dels espanyols ddls segles xvtti i xix.pessebre de paper amb figures d'argila, i els El rmostre pessebrisme és quelcom d'impo-fons de pessebre impresos amb colors 11am- sant i enciser, que cal conservar en vitrinespants a la manera de la imatgeria del Bou com a manifestació artística i ideològicade la Plaça Nova. D'aquesta espècie hi ha ! d'aque'lls tristos segles hispànics. Però caltambé a l'exposició del Cercle de Sant Lluc també no insistir gaire en la perduració delois pessebres amb figures de paper retalla- pessebrisme. IEl pessebrisme és cont els ar-b1es, impreses en una sola fulla ; i els pes- bres que no ens deixen veure el bosc ; éssebres de cromo de bulto retallat, aquell cro_ la cristallització i adoració del principal ele-mo retallat i de lleu relleu que tanta voga I ment de decadéncia espanyola :és I'apo-acoinseguí a les .acaballes del segle xix. Són teosi ddl defecte nacional, la incapacitat dei-mportantíssims els pessebres de paper reta- sintetitzar i de veure panoràmicament: és]lat, peçes úniques, aquarelles de boina mà, un vici ,analític que no té cap de les virtutsels millors exemplars dels quals foren col- de l'anàlisi, i és un panoramisme que esleecionats per Apelles Mestres i cedits a limita a un bocinet de comarca i que nol'Arxiu Municipal Històric. Hi ha en aques- sap planar, sinó furetejar, cosa que tam-ta exposició figures de fusta, figures de car- poc és anàlisi. Mentre els espanyols fèiemtó, figures de plom, figures de cera i, per fi, admirables pessebres, Europa feia art debons exemplars de figures de terra cuita deba, ciència i política. Tota l'energia, tatvestides, segons la tradició del sud d'Itàlia. el talent, tota la tenacitat, tota la pacidnoia,En resum, l'exposició pessebrista del Cer- tot l'entendriment, tota la capacitat d'or-de Artístic és més completa dei que es podia ganització, tot l'entusiasme, tots els cabalsesperar, despesos antigament en la construcció i ad-

Més completa encara podria ésser, i és miració de pessebres gels hem d'aplicar ad'esperar que si, anys a venir, el Cercle altres feines més belles, dignes i profitoses.Artístic de Sant Lluc organitza noves expo- Hem de matar el pessebrisme de Nadal i elsicions pessebristes de carúcter arqueològic, de tot l'any.es basquejarà per a donar-nos mostres d'al- JoAN SACStres espècies. Podria, per exemple, oferir-nos figuretes de vidre policrom com les quees conserven al Museu de la Ciutadella, icases tan admirables de perfecte detallismecom les que del cèlebre Planella posseeix èl r Àsusdit Museu. També figures de grandària . ,..0 tiés7i.natural, com les que, si no vaig errat, s'ex- ,hibeixen en el pessebre de l'església de SantFrancesc. Així mateix les figures més grans ^6^ t t Eaçk ^i^,ii^i acabades de Ramon Amadeu, existents enel susdit Museu del Parc i en la ColleccióPicart, de Sabadell. I les figures de l'escul-tor Talarn, com les que s'exhibeixen en el "a ;s^ú4ir"'Museu d'Art Modern ; i les dels imatgers , fmoderns, tan acabades i interessants dintreel gènere ; i les del pessebrisme provençal,e1 més fecund i típic de França ; i les del raspalls per a tots els usospessebrisme portuguès, notabilíssim ; per fi,les figures dei Nacimiento del Príncipe, articles de neteja-- objectes era presents1 1 p pqueper al rei Carles IV, quan encara era infant, rambla de catalunya, 40

Així, doncs, després d'aquestes considera-cioms que hem fet, resulta que el pessebremodern i artístic presentat pel Foment tam-poc compleix amb les co^nd cions d'un au-tèntic pessebre ?- En efecte, no les compleix.Però això no vol dir que conti a espectacled'ordre pessebrístic no sigui admirablementreeixit.

Quines són, doncs, les condicions i elselements d'un pessebre autèntic?

Al nostre juí, un bon pessebre ha d'ésserrealitzat amb suro, molsa, farina, paper ((deplata», vidre, figuretes de la fira de SantaLlúcia i tot això obeint, tan sols, a la fan-tasia de l'infant creador, únic ensemblier del'espectacle.- I que ens perdoni l'Associacióde Pessebristes si no és del mateix criteri.

Valls I3aquéLa Sala Parés cus ha donat a conèixer

un artista sabadellenc fins ara inèdit a Bar-celona. Per la sola primera exposició no ensatrevim a fonmular un judici defiinitiu del'obra presentada per Valls Baqué. La im-pressió del conjunt és favorable, però, a lavegada, una mica desconcertant. AI costatde teles interesaantíssinaes m'hi ha d'altresde migrada qualitat. Si l'obra del pintorsabadellenc fos la d'un artista ja format,aquesta alternància de valors seria greu,però en els inicis d'una carrera té meinysimportància i diríem que gairebé és inevi-table.

En la pintura de Valls Baqué veiem unespossibilitats d'un proper mestratge i d'unasemsïbilitat afuada. Actualment, encara, noés prou madur. Però sempre és preferible lafruita verda a la podrida.

Entre les coses que Valls Baqué hauria devigilar, anotem la relació de les dimensionsde la tela amb el model representa't. Enalgunes les dimensions són excessives i per-judiquen el contingut. Tampoc veiem prouclares ni prou sinceres algunes expressiamsde tendència ingenuista.

En la mateixa galeria hi ha exposada unaobra de cada un dels pintors inscrits a lacasa. Tots fills segueixen produïnt teles con-tinuadores de llur reconeguda categoria. En-tre les quals distingim les figures de Sis-quella, Domingo i la de Serra, que ropro-duïm.

Lluís FontA les Galeries Laietanes, Lluís Font ens

presenta una sèrie important de fotografies.Com en gairebé totes les proves d'aquestexpert fotògraf, la tècnica de l'objectiu arri

-ba a resultats admirables. Llàstima, però,que Lluís Font segueixi, ((encara)(, ,l'estèti-ca fotográfica habitual de la majoria delsmostres fotògrafs.

Aquella estètica que té per ideal confon-dre una fotografia amb un dibuix al carbó

o sigui la foto artística ; o sigui el quadrofotogràfic; o sigui ]'hibridisme sense suc nibruc.

MÀRIUS GIFREDA

MARIT PREN rSOR

. , M,J

LE/ ART/ - DI /COSL'actualitat_artísticaio0 0^p^^^ebro me

Pessebres vent amb les troballes de la vostra intelli- FI Cwrrl ArtísHr dr Sant T 1i,r h aren- ra„ a ,n„;. nm „ ro agent sensibilitat.

EI Foment de les Arts Decoratives i el això, potser algú contestaria : CadaCírcol Artístic de Sant Lluc, entitats d'una època ha de tenir la seva fesomia. En laactuació cada dia més mereixedora d'elogi, nostra època moderna el pessebre ha d'ésserhan realitzat uns remarcables pessebres, per modern, i, etc., etc... Però tots aquests rao-així continuar els nostres tradicionals cos- naments, tan coneguts i adients en altresturras, qüestions estètiques, creiem que s'haurien

En una botiga del Passeig de Grdci.a, el de rebutjar en el cas del pessebre. PerquèFoment h.a imsta•lat un conjunt d'aparadors totes .les coses reservades al popularismereservats per a exposició dels productes de I s'han de deixar caminar lliurement, si yo-diverses cases d'art industrial. L'agençament lem que conservin tot el seu encant.

Els programes de ,1931(Acabament)

d'aquesta installació, dirigit oei decoradorsenyor Baró, honora el Foment de les ArtsDecoratives. A l'interior del local hi ha elpessebre. El ciutadà que disposi de mitjahora d'esbarjo farà bé d'esmerçar-la davantd'aquest diorama pessebrístic.

Amb el suport de la tècnica mod rna, i'es-pectacle del naixement de l'infant Jesús que-da plasmat amb I'il•lusionisme que li pertoca,iEls efectismes llumínics són justos de mati-sació i enoertadament graduats en els suo

-cessius traspassos d'intensitat. Les aparicionscelestials del Calvari, dibuixades per Eva-rist Mora, conserven la gràcia habitual delsdlbuixos d'aquest àgil illustrador ; el projectedel conjunt, de Vila (d'Ivori), es també re-marcable per la ponderada composició delselements, ï totes les figures del pessebre,obra de l'escultor Granyer, captiven l'espec-tador per la distinció del modelatge.

Els diorames presentats pel Círcol de SantLluc són bastant més inferiors al pessebredel Foment. Val a dir, perd, que estan rea-litzats ami menys pretensions i que solss'han proposat presentar escenes isolades deBetlem.

Davant d'aquests diorames se'ns ha acuditque .potser són ininecesàries totes les temp-tatives encaminades a la renovació i moder-nització dels pessebres.

Al nostre entendre, els artistes haurien dedeixar tranquil el pessebre. Deixeu queaquest clos el cultivin unes mans menys m-telligents, però més ingènues. Deixeu per aI'bumii ninotaire de pessebres que continuï,a la seva manera, l'evolució pessebrística.Artistes!, no inquieteu el popularisme vi-

CARBONSPERMANYER

CLARÍS, 13T ELÈFON 10723

Assabenta elsnostres artistesque el dia 20fineix el termed'admissió peral concurs deCartells que,patrocinat pel

Circol Artístic,té convocat

La bona persona, donant el seu rellotge al'atracador. — Us aviso que s'endarrereixcinc minuts cada dia.

(The Humorist, Londres)

—Surto perquè els vefns no es pensin quela maltracto.

(Everybody's, Londres).

La descripció que vàrem fer la darrerasetmana dels programes de l'any .passat, lacontinuarem ara en altores gèneres de mú-sica.

Es precisament amb els discos de mú-sica teatral on abans es feia sentir més eldivo, però ara potser han esgotat el gènerei ja no resten (fragments d'òpera italianainèdita per esplaiar-se. Les edicions d'obrescompletes han continuat aquest any, i enaquestes els editors no' han anat a corcarnoms de fama mumdial, sinó arfistes mésmodestos però més amatents a1 conjunt,cosa que els altres obliden per a simgula-ritzar-se. Així l'edició de La Traviata, deVerdi, feta a base d'artistes de la Scala,de Milà, és ben acceptaible. Hom noméss'atreviria a demanar als editors ien aquestsenregistraments d'òperes un cert capteni-ment de l'orquestra, que en aquestes oca-sions semblen deixar-la una mica de bandaP' tal d'obtenir bons conjurats vocals.

En les edicions d'altres obres líriques demenys alçada, sarsuela, opereta, sainet, et-cètera, encara que el públic demani edicionsd'obres completes, potser no caldria enre-gistrar tots els fragments musicals. N'hi hade francament dolents, que norés s'aguan-tèn ,per l'actualitat passatgera. Les edicionsde l'any hain anat seguiint Ics Estrenes, i calreconéixer que la producció és ben migradatot i .l'atenció que la sarsuela torna a teniravui dia. Dels mestres Serrano i Guerrero,s'han publicat discos de llurs obres, Los Cla-veles i La sal por arrobas, respectivament.1 per a satisfer les exigències dels nombro-sos clients d'aquest gànere ha calgut recór-rer a les obres del repertori antic, a l'ope-reta vienesa, i d'elles la millor és l'ediciód'El Comte de Luxemburg, de Lehar.

Discos de música vocal no teatral n'hiha pocs, i d'aquests els millors són om

-plerts pels mateixos divos que semblen dei-xar l'òpera italiana.

En música choral s'han afegit els enre-gistr•aments de cançons populars per l'Or-feó Català i el repertori montserratí inter-pretat per la mateixa escolania i comunitatdel monestir, i támbé cal ce)ebrar la incor-poració de les .audicions de diverses agru-pacions chorals del nord d'Espanya, con-junts d'unes veus esplèndides i ben tre°ba-llades algunes, com els ohors Rosalia deCastro.

El jazz sembla anar a remolc del cinemasonor. Ben pocs són els discos interessantsde jazz. D'aquest ensopiment només se'nsalva algun disc de Jack Hylton, i'amome-nat Festa entre altres. Més aviat hain reei-xit les orquestres formades a base d'ins-truments exòtics, que interpreten baila;blesamib temes indígenes. Primer van ésser lesorquestres •d'Hawai, principalment la deHilo Hawaiian amb els dos valsos En uncarrer d'Honolulu i Tota la nit, de ritmelent, que s'avenen a l'especial modulacióde les guitarres hawaianes. Després s'hanfet de moda els ritmes de L'illa de Cuba,que diverses orquestres han propagat, espe-cialment la del Casino de L'Havana, queva iniciar-la amb la impressió d'El venedorde cacauets, escaient rumba-fox, que s'hafet popular arreu.

Els .artistes de cinema sonor que han om-plert discos, generalment s'aguanten única-ment per l'anomenada que ja porten de lapantalla. De totes maneres estan millor elsdiscos omplerts per artistes que ja vónend'altres gèneres. Així la novetat d'ageestany són els discos d'Imperio Angentima,artista completa, amb diversos fragmentsde les pellícules Su noche de bodas i Lomejor es reir.

Acabarem amb el disc de la Banda Mar-tí^n, conjunt que continua la tradició es-panyola de les bandes de regiment, quedurant molt de temps han tingut un pú-blic ben fidel que rep amb gust les filigra-nes instrumentals de Los pajaritos.

J. G.

***

Música teatral i vocal. - La Trniata. —Verdi. — Etements de la Scala de Milà. —AF 459 a 47 !. — El Comte de Luxemburg.— Lehar. — AE 3765-3770.

Chors Rosalia de Castro. — Os Merlps.— Gayoro. — AE 3075•

Orfeó Català. — Els Xiquets de Valls. —AB 68r.

Jazz. — En un carrer d'Honolulu. — Le-wis. — Orquestra Hilo Ha anaiian. — Totala nit. — Idem íd. — AE 3571. — El vene-dor de cacauets. — M. Simón. — Orques

-tra Don Azpiazu de l'Amor sincer. — Gre-net. — Casino de L'Havana. — AE 3642.

Los Pajaritos. — Banda Martín. — Com-Qanyia del Gramòfon. — AE 3,802. — Din-

ea militar española. — Idem íd.

II

BEL SEC P'RO'FESSIONAL

El cobrador de tramvies es fa empaque-tador de sardines.

(Lije, Nova York)

,Ep, aquí dalt! No es poden picar esto-res a aquesta hora!

—No és cap estora, és la meva dona!(Le Petit Parisien)

—Ep!, que vaig a tancar les portes delparc!

—Està bé. No feu massa soroll.(Everybody's, Londres)

—Em sembla que tinc dret a la meitatde la carretera.

—Té raó, senyora ; .però veient-la venirno es podia saber quina era la meitat quevosté volia.

(Everybody's, Londres)

/`

II

ð(^,:.

dats,

fumen amb excés,

E lescents de grip i pulmonies,

venen irritació de gola,

reballen en un medi de pols o

umitat:

os i l'han de combatre preneni

són propensos a cadarns i

pateixen de bronquitis,

uIt:0111r)•e•

que descongestionen les mucoses respiratdrles

i faciliten l'expectoració. Famoses arreu del

món./Jenwizeu1aiwvacapsad'1INÁ IESSETA

—Em senvbla que encara fa més calor queahir.

—+No t'ho sabria dir. El termòmetre de —Ja m'ho temia ! Se'm mullarà el pa-casa s'ha trencat.

(Gringoire, París) raigua nou!

(Dimanche illustré, París)

( (,JíŸ/,>:

. ¿Le sería a Vd. agradablepoder tomar un purgante deaceite de Ricino, si éste tu-viera el gusto de un buen ja-rabe de narar\ja?

Pues éste es el aceite deRicino GOLOSO, que enva-sado en un lindo vasito decristal se vende en todas lasfarmacias.

^`° ; . , .

—El lampista encatregat d'adobar-ho vin-dré més tard. Jo sóc l'expert,

(New-York World Telegram, Nova York)

4:ENCARREGUEUELS VOSTRES IMPRESOSRRTISTICS 1 COMERCIALS ALS

TALLERS GRÀFICS

PATRICI ARNAUVERDAGUER I CALLIS, 3, S r 7

(DAVANT DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA)

ES LA CASA MÉS PERFECCIONA-

DA EN LLIBRES RATLLATS, DE

LUXE 1 EN TOTA CLASSE D'EN-. .QUADERNACIONS. - ELEOÁNCIA

1 ECONOMIA EN ELS ENCA-

RRECS. - EN CAS DE URGÈNCIADEMANEU -LOS PEL TELÈFON

14856:

I I I I I I I I I I 111111111111111111111111111111111111111111111I R'

(`^^ ^ AGULLES

-^ = GIOCONDA-

5— g

7L \-H

1

&)

Li 2

,ìjiSi

voleu obtenir el màxim so del disc i el mínim desgast, useu ._

-..., i = sempre agulles G 1 0 0 0 N D A. Cx ..^,^j _ _i C Cada agulla porta el nom gravat =

Capsa de 200 agulles 250 ptes.—Es molt difíci9 guardar. . un secret, Venda a l'engròs:

mamà?- A. GUARRO =

—No ho Sé, fill nieu; n0 ho' he provat _ RAMBLA CATALUNYA, 7 C

mai.

(Vart Hem, Estocolm) -,IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIÑ

Societat Espanyola de Carburs Metal'Iîcs

Correus) Apartat 190 BARCELONA

Teleg.l "Carburos" Mallorca, 432 Telbton 73013

CARBUR DL CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 °/° DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA ÀUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS, GRATIS

Anuncieu a MIRADOR

. ^ •z, r l ^l^ ^^1

ABURRIT DE

LA VIDA

Neurasténic, trist, envellit, sensevoluntat ni energies tan sols perdivertirse, inútil per la vida, víctima d'un morbós pessimismeavassal!ador, heus aquí el fon -tasma que conduiré a la tombaa I'home ¡ove al que potser elsvicis o virtuts de, sa mateixa jo-ventut li esgotaren son sistemanerviós. Per ell será una injecció

de vida el

TONIC

NERVIOS(roSrOR ESTRIGNINA 1 MIPOI OSÍ ITS

SuScríviu-vos a It1IR]LDØRPelai, 62. = BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIO

E1Sr .....................................................................................................................................................

que viu a ........................................................................................................................................................

carrer......................................................_... n.°............ es subscriu a MIRADORne1 preu fixat de 3`50 píes. trimestre.

........................................................de ........................................................de 193.......si narura

AIGUADE ROGALLAURA

LA EV MÉS RICA DEL MÓN

Si vosEè paíeix d'Albuminúria,Lifiasí úrica (mal de pedra),Bronquitis parenquimafosesNefrifís crònica, es curarà ra.

dicalmen£ amb

AIGUA DE ROGALLAURAS'expèn en ampolles de litre i mig

i en garrafons de vuit liases

Dletrlbuldore generala

FORTUNY, S. A.Carrer hospital, 32 1 Salmeron, 133

Sempre el primer i sempre efi-caç, prescrit per totes les gene-racións médiques devant els mespersistents fracassos de tota altra

medicació tónico-nerviosa.

Venda farmacias.LABORATORIS, CERA, S. A.Vlco, 18. . Copérnim, 35 al 39. -. Barcelona.

ÚNIC APíO ?1 DER LA ACADfM1A 1f MEDICINA I CIRUCIA D[VAACfONA