LA CARTELLERA!

COL·LABORA ECONÒMICAMENT AMB EL PUNT DE MIRA

Diada de la Catalunya Nord El dia 7 de novembre a Perpinyà Manifestació a les 16h a la Plaça Catalunya sota el lema: 350 anys de resistència, esborrem el Tractat dels Pirineus A les 18h finalització de la manifestació i parlaments de les organitzacions convocants al Castellet A les 20h Marxa de Torxes des del Castellet fins a la Casa Musical A les 21h concert a la Casa Musical de: - Raph Dumas & The Primaveras - Al Tall - Allioli Clash (Pirat’s Sound Sistema+Maurescas Fracas Dub)

PUNT DE MIRA Número 15 - Octubre 2009

Butlletí informatiu de Maulets Baix Camp

www.maulets.org/baixcamp mauletsbaixcamp@gmail.com

EDITORIAL

Un 9 d’Octubre més tornem a ser als carrers de València per reivindicar la nostra ca-talanitat. No ens mou la nostàlgia de regnes i reis conqueridors. No ens mou un desig d’ideali-tzar la nostra història. Estem ací, com cada any, per dir ben alt i ben fort que el nostre és un projecte de futur. Mal que els pese a uns i a altres. Per molt ens intenten ofegar els seus jutges o la seua policia. Mal que els estats espanyols i francès augmenten la seua pressió, la construc-ció nacional dels Països Catalans avança.

Avança, s’enforteix i cada vegada perd més la por a manifestar-se sense embuts a tots els indrets de la nació catalana. Una voluntat que s’eleva per damunt de tanta excrecència, per damunt de la corrupció de Camps, Fabra i tota la colla de sangoneres que els han covat; per damunt de l’especulació immobiliària que uns i altres han afavorit i que ens ha conduit a aquest carreró sense exida d’atur, misèria i destrucció del territori. Cada vegada hi ha més gent en aquesta terra que sap quin és el camí de la llibertat i ha decidit avançar per ell amb pas decidit.

L’Esquerra Independentista té un paper essencial en aquest context. Perquè si Espa-nya és la malaltia, les seues institucions autonòmiques són el narcòtic que alguns s’entesten en provar per tal d’alleugerir el dolor. Són el narcòtic però no l’antídot. L’Esquerra Independentis-ta lluita per la independència de la nació sencera. No existeix alliberament nacional sense una nació completa que sigui objecte d’ell. Som la garantia que tot moviment cap a la llibertat no partirà de renúncies ni entrarà al joc que Espanya, França o la Unió Europea ens vulga fer ju-gar. La nostra fortalesa és precisament la nostra fermesa i el temps ens dóna la raó. I no cal mirar massa lluny, ho trobem als nostres carrers, fa temps que advertim que el capitalisme ens conduiria al caos i a la pauperació de les nostres condicions de vida. Teníem raó i cal doncs organitzar-se i lluitar, en primer lloc per defensar els nostres drets laborals, la sanitat pública, l’educació pública, i en segon lloc, per posar-hi remei d’una vegada per totes. Això no passa per a reformar el capitalisme, o per parxes de 420 euros per als aturats de llarga durada, sinó per finiquitar d’una vegada aquest sistema econòmic assassí i construir-ne un món nou.

Endavant i Maulets doncs no ens conformem amb la independència, no volem esca-par de les mans d’uns capitalistes espanyols per caure en les mans d’explotadors catalans, llui-tem fermament per l’emancipació integral de les persones, i tots els nostres esforços van desti-nats a aconseguir uns Països Catalans socialistes.

Se’ns criminalitzarà i ens tractarà d’intimidar amb identificacions i coaccions. N’hem d’estar preparades i preparats, hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i resistir i per a això la maduresa, el compromís militant i la unitat d’acció és necessària i imprescindible.

Construïm la unitat popular! Visca la terra!

ARTICLES

Més d’un centenar de processos judicials contra el moviment estudiantil antibolonya La repressió és l'única resposta als qui defensen l'ensenyament públic universitari El curs passat, 2008-2009, serà recordat per la intensa lluita per aturar la implantació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) a totes les universitats catalanes. Ocupacions, tancades, accions a seus dels partits polítics i manifestacions multitudinàries en rebuig a l'actua-ció dels Mossos d'Esquadra en el brutal desallotjament del rectorat ocupat de la Universitat de Barcelona. El que la gran majoria de gent no sap, però, és que les conseqüències d'aquesta lluita en-cara perduren. I és que en l'actualitat hi ha més de 100 processos judicials oberts contra el movi-ment estudiantil català que s'aniran celebrant al llarg d'aquest curs. Alguns, encara conseqüència de la lluita contra l'EEES el curs 2007-2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Són els processos oberts pels fets del Consell de Govern del 18 d'abril de 2008, en què desenes d'estudiants van boicotejar la reunió per tal de mostrar el seu ferm rebuig a la càrrega dels Mossos d'Esquadra al pati de la Facultat de Lletres del 4 de març del mateix any. I per les protestes del 29 i 30 de maig de 2008 contra l'aprovació dels graus a la mateixa Facultat de Lle-tres. Les mateixes protestes que van servir d'excusa al rectorat de la UAB per expulsar 6 de les estudiants més actives en el moviment estudiantil, i expedientar-ne 22 més. De fet, només a la Universitat Autònoma hi ha gairebé 70 processos judicials en curs. Incloses les 8 estudiants imputades per la ocupació de la seu d'ERC el passat 28 d'abril de 2009. L’única ocupació de la jornada, en què també es van ocupar el Banco Santander, la seu del PSC i el Comissionat d'Universitats, que va acabar amb un desallotjament per part dels Mossos d'Es-quadra i amb estudiants imputades. S'apropa el judici pel desallotjament del rectorat de la UB I a tots aquests casos, cal sumar-hi la seixantena d'estudiants imputades pel desallotja-ment del rectorat de la Universitat de Barcelona. Unes estudiants que van ser vexades, colpeja-des i fins i tot llençades per les escales del recinte durant la matinada del 18 de març de 2009. En aquest cas, el judici se celebrarà el proper 18 de novembre, en què les estudiants afrontaran les acusacions de desobediència a l'autoritat i, en 16 dels casos, atemptat a l'autoritat. Mentre que a les 6 persones detingudes en el transcurs de les manifestacions de rebuig al desa-llotjament, se les acusa de desordres públics i atemptat a l'autoritat.

Mercè Rubià a L´Accent

La repressió de l’EEES continua

ARTICLES

Per tercer any consecutiu, activistes trans i intersex surten al carrer el dissabte 17 d’oct-ubre a diverses ciutats del món per tal de fer visible la violència que viu el col•lectiu transexual. En el marc de la campanya internacional “Stop Patologització Trans: objectiu 2012” diversos col�lectius estan construint una jornada de lluita a nivell mundial contra el Trastorn d’Identitat de Gènere (TIG). Sota aquesta etiqueta, el TIG, la transsexualitat es troba classificada en els manuals internacionals de malaltia. La patologització de la transsexualitat sota el “trastorn d’identitat sexual” és un gravíssim exercici de control i normalització. L’avaluació psiquiàtrica obligatòria suposa un control setmanal de la nostra identitat de gènere a través de teràpies de grup i fami-liars i tota mena de processos denigrants que vulneren els nostres drets. A l’Estat Espanyol, qualsevol persona que vulgui canviar el seu nom en la seva documentació oficial o modificar el seu cos amb hormones o operacions ha de passar obligatòriament per una consulta psiquiàtri-ca. La nostra demanda és clara. És la mateixa que defensaven les nostres companyes trans als anys ’80, la mateixa que la del moviment gai i lèsbic quan demanava la retirada de la homo-sexualitat els catàlegs de malalties, la mateixa que la del moviment feminista en demanar el dret a l’avortament lliure i gratuït. No és una qüestió de minories, és una qüestió de drets hu-mans, del dret al propi cos més enllà dels paternalismes que ens volen fer creure que no exis-teixen les pressions, els rols, els canons de bellesa, els cossos fora del sistema. La patologització de la transsexualitat és una fal•làcia, l’objectiu de la qual no és allibe-rar les persones sinó domesticar-les perquè s’adaptin al nostre sistema. A molts indrets les persones transsexuals són assetjades, violades i assassinades i que aquí, en el nostre context, aquest tipus de violència és quasi invisible, la qual cosa no vol dir pas que sigui inexistent. Però la psiquiatrització no és un pas endavant ja que ha través d’aque-sta el sistema ha desenvolupat tècniques per a normalitzar aquells que són diferents i aquests mecanismes són una violència simbòlica cap a les perso-nes trans i intersex. Per transformar la realitat de les persones trans és fonamental que tant les autoritats sanitàries com els govern, facin un canvi de paradigma a l’hora d’entendre la transsexualitat i reflexionin sobre com abordar els processos de les persones trans i intersex dins el sistema sanitari públic. Perquè la diversitat és la nostra major riquesa. La transsexualitat no és cap malaltia, Stop Patologització Trans!

Stop Patologització Trans: objectiu 2012

ARTICLES

Tot i que sempre s’ha considerat l’amor passional un fenomen individual, que esdevé en l’interior de cada ésser humà com un procés ‘màgic’ i ‘inevitable’ que transforma la vida sencera de les persones quan caiem enamorats (de l’anglès falling in love), la veritat és que es tracta d’una construcció social i simbòlica que varia segons les cultures i les èpoques històriques. Després de que hagin sigut esfondrades les utopies col�lectives de caràcter ideològic i polític i haguem arribat a la postmodernitat, l’amor romàntic s’ha erigit en una nova utopia de caràcter emocional.

L’individualisme i l’infantilització de la població han dut a una despolitització i a un bui-dament de l’espai social, amb notables conseqüències per a les democràcies occidentals i per a la vida de les persones. Una d’elles és la malaltia del segle XXI: la solitud, característica de la forma de vida en les grans ciutats, on les xarxes de cooperació i ajuda entre els grups s’han afeblit o han desaparegut. La gent disposa de poc temps d’oci per a crear xarxes socials en el carrer, i l’ano-nimat és el modus vivendi de la ciutat. Un brou de cultiu per a les unions de dues en dues. L’indústria de l’amor

L’amor és, així, un mecanisme que canalitza l’estil de vida consumista imperant en les nostres societats actuals. De la mateixa manera que ja molt poca gent acudeix al sabater a arreglar el seu calçat perquè resulta més còmode i barat llençar-lo a les escombraries i comprar-ne de nou, l’amor té la seva pròpia oferta i demanda, i els seus productes d’usar i tirar; tots busquen a la per-sona ‘ideal’ amb la qual establir la relació perfecta. Aquest mercat sentimental constitueix una es-pècie de recerca compulsiva del paradís, edèn emocional en el qual les ànsies d’autorrealització i de felicitat es veuen satisfetes. L’amor és, en aquest sentit, un nexe que s’estableix amb una altra persona i gràcies al qual podem sentir que hi ha algú que ens escolta, ens dóna suport incondicio-nalment i lluita amb nosaltres contra els obstacles de la vida: l’amor com una font de felicitat ab-soluta i d’emocions compartides que esmorteeixen la solitud a la qual està condemnat l’ésser hu-mà; en parella les persones es senten ‘almenys’ acompanyades. Fàbrica de somnis

El problema fonamental d’aquesta cultura de l’amor mitificat és que no es correspon amb la realitat, ja que les persones no som perfectes, i les relacions entre nosaltres tampoc. La rutina, l’egoisme, l’incomunicació, la convivència i molts altres factors interrelacionats acaben amb la ‘màgia’ de l’amor. Les grans expectatives que posem en que algú ens ‘salvi’ i ens ‘satisfaci’ l’-existència per complet fan que la gent es senti frustrada o atabalada per la tremenda responsabili-tat que dipositem en l’altra persona. A l’enamorar-nos, les hormones agradables que es disparen fan que la vida cobri una intensitat inusitada. L’amor és una espècie de religió postmoderna indivi-dualitzada que ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia novel�la, que ens fa sentir espe-cials i que assoleix transportar-nos a una dimensió sagrada, allunyada de la grisa quotidianitat de la nostra vida. Ens serveix com un dispositiu per a escapar de la realitat, una forma d’evadir-nos anàloga als esports de risc, les drogues i la festa. L’amor és utòpic perquè la seva idealització és irrealitzable i la seva intensitat no és per sempre. Adaptació de “L’amor com a construcció social i dispositiu econòmic i de control” de Coral Her-rera Gomez

L’amor com a construcció social

ARTICLES

El 12 d'octubre de 1492 no tan sols els europeus descobriren de forma permanent un nou continent que posteriorment es diria Amèrica, sinó que va ser l'inici d'una colonització, l'inici d'un genocidi. Un dia que és conegut per l'espanyolisme com a "dia de la raza". Aquell dia va començar un genocidi cap a totes les cultura ameríndies, tant de nord-amèrica com de sud-amèrica. Les tropes de l’imperi espanyol van imposar una nova religió (el cristianisme) i la llengua espanyola; fent que les llengües nàhuatl, quítxua o el guaraní quedessin obsoletes. El "gran conqueridor" Hernan Cortés l'any 1521 va conquerir la ciutat de Tenochtit-lán, destruint-la els seus soldats, sense deixar res de la seva cultura urbana. Després de la con-questa van provocar una migració forçada d’amerindis cap al vell continent en forma de renta-bles esclaus. D’aquesta forma, la guerra, l’esclavitud i els nous gèrmens europeus van fer decau-re la població ameríndia dels 18 milions a menys d'1 milió durant els primers 100 anys, cal des-tacar, que l'esclavitud sols fou abolida amb l’alliberament dels diversos països sota opressió espanyola en ple segle XIX. Durant segles els fills d'aquella gent va lluitar per l'alliberament del seu poble i per això a partir de principis del segle XIX van començar les lluites per l’alliberament nacional. El primer poble que va declarar-se independent va ser Veneçuela l'any 1810 i no va ser fins el 1821 que van firmar el tractat d'independència després de la batalla de Carabobo, on Simon de Bolívar va liderar als independentistes veneçolans a la victòria contra les tropes de l'Imperi Espanyol. Després de Veneçuela el van seguir països com Colòmbia, Mèxic, Equador, Xile etc... L'última colònia que va estar sota dominació espanyola va ser Cuba, que l'any 1895 va començar una revolució per alliberar-se de l'opressió espanyola i que després de set anys de lluita guerrillera va aconseguir la independència. Tot i així l'imperi espanyol va seguir mantenint colònies, en aquest cas a l'Àfrica: la Gui-nea Espanyola, el Gran Ifni o el Sàhara Espanyol entre moltes altres però a excepció de l’a-rxipèlag canari, Ceuta i Melilla la resta van aconseguir alliberar-se a meitats del segle XX. Avui en dia, el que llavors fou un imperi s’ha reconvertit i sols conserva tres petites colònies a la costa africana, no obstant, els territoris on es sustenta la construcció de la idea d’Espanya, és a dir, la Península Ibèrica, encara hi queden diversos pobles oprimits per tot allò que aquesta idea representa. És per això, que el dia 12 d’octubre no hi ha res a celebrar, és un dia de dol per tots els caiguts en aquests més de cinc segles de lluita contra aquesta realitat es-panyola que ens oprimeix, però també és un dia de reafirmació, de reafirmació en el deute his-tòric que tenim de seguir lluitant contra aquesta mentida que ens volen imposar. A l’estat espanyol, doncs, resten ocupades varies nacions: Països Catalans, Euskal Her-ria, Andalucia, Galiza, etc. que avui en dia encara lluiten per la seva llibertat.

12 d’octubre, res a celebrar

ARTICLES

Arriba un any més a la nostra ciutat el Correllengua, campanya anual en defensa de la llengua i la cultura catalanes que compta amb la participació d’organitzacions, col�lectius i per-sones molt diverses que tenen en comú les ganes de treballar i de defensar els Països Catalans. El Correllengua és una iniciativa que sorgí l’any de la societat civil i que s’inicià l’any 1993 a Mallorca però no es fins l’any 1997 amb el naixement de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalanes que el Correllengua salta del País Valencià i Mallorca a tots els Països Cata-lans. Simbòlicament el Correllengua es relaciona amb la flama de la llengua que puja des d’Al-acant fins a Perpinyà. Al estendre el Correllengua al marc nacional al cap d’uns anys es veu necessari ampliar el temps de durada, de forma que s’amplia fins al dissabte més proper al 7 de novembre, diada dels Tractats dels Pirineus, d’aquesta forma, a partir de l’any 2000 el Correllengua es clou amb la celebració de la Diada de la Catalunya Nord. A més a més, cada any la campanya rendeix homenatge a persones destacades de la cul-tura catalana, i enguany és el torn de Manuel de Pedrolo (nascut a Aranyó, Segarra), escriptor i pensador polític molt involucrat en el país. Es per això, que des de fa setmanes diversos col�lectius i organitzacions de Reus estem treballant per fer arribar un any més el Correllengua a la ciutat tot i la poca col�laboració que any rere any rebem per part de l’Ajuntament. Després d’hores i hores de treball, però, podem anunciar que el divendres 16 d’octubre, a les 20h es durà a terme a la Biblioteca Xavier Amorós la xerrada “Pedrolo, la lluita d’un escriptor compromès” a càrrec d’Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor i presidenta de la Fundació Pedrolo, i Josep Poveda, membre del Patronat de la Fun-dació i més tard, a la nit, hi haurà PD al bar El Carrasclet i com no podia ser d’una altra manera, el dissabte 17 d’octubre de 17h a 19.30h toca cedir la llengua als més petits amb diversos jocs infantils, xocolatada, tallers de dibuix i jocs tradicionals a la Plaça del Castell. En aquesta ocasió el Correllengua 2009 ha estat organitzat per l’Assemblea de Joves de Reus, Maulets Reus, Òmnium Cultural Baix Camp i el Casal Desperta-ferro! i hi col�labora la Universitat Oberta de Catalunya i la Fundació Manuel de Pedrolo.

Correllengua 2009