FauvismeCubisme

ExpressionismeAbstracció

NeoplasticismeSurrealisme

PINTURA I ESCULTURA DEL SEGLE XX.

(Primera meitat del segle)

PRIMERES AVANTGUARDES ARTÍSTIQUESCONTEXT HISTÒRIC • Anys previs a la 1a GM: Belle Epoque • Aparició del feixisme italià (Mussolini) i del nazisme alemany (Hitler)• Triomf de la revolució bolxevic a Rússia (1917) i naixement de la URSS (1922)•Feliços anys 20 fins Crac 29• Crisi internacional consegüent al crac econòmic•Guerra civil espanyola, precursora de la 2a guerra mundial

CONTEXT CULTURALUn conjunt de teories es configuren com l’eix del pensament contemporani:• La mort de Marx i els debats al voltant de les seves propostes revolucionàries• F. Nietzsche amb el seu vitalisme renovador i crític• S. Freud amb el descrèdit de la raó i de la realitat a partir de les seves exploracions sobre el subconscient i la irracionalitat (bases posteriors del surrealisme: es quan dormo que hi veig clar

La ciència i la tecnologia compensen, però, tanta inquietud i conflictivitat:• Descobriment dels raigs X, les vitamines, els antibiòtics, la radioactivitat, la teoria general de la relativitat,...• Proliferació de les màquines i del treball en cadena, sistemes de producció en massa que disparen el consum, velocitat, concentracions urbanes, desenvolupament dels mitjans de transport, dels mitjans de comunicació i propaganda• Difusió de noves modes i estils musicals (jazz), del cinema, a l’abast de quasi tothom.

Significació de l’art d'avantguarda

En el món de l’art apareixen grups d’artistes que, de manera conscient, es plantegen desenvolupar experiències comunes que publiquen en forma de MANIFESTOS i altres publicacions.Aquests moviments artístics reben el nom d’avantguardes o ”ismes” i neixen de la necessitat d’anar més enllà, de cercar nous camins per un art que no es pot basar només en imitar la realitat, ja que la fotografia i el cinema ho aconsegueixen més fidelment, i amb moviment.L’essència de les avantguardes és la innovació, la modernitat, el trencament amb el que s’havia fet fins aleshores, i això mateix explica la rapidesa amb què es succeeixen els moviments: la novetat deixa de ser-ho quan és acceptada i reconeguda per una gran part del públic.

Les avantguardes del XX es divideixen en dos grans períodes:•Les primeres avantguardes que es desenvolupen fins el 1945 i parteixen de les experiències del POSTIMPRESSIONISME. Són, en general, grups de plantejaments molt definits , per bé que els grans genis (Picasso o Miró) costen de classificar en algun moviment concret, ja que tendeixen a allunyar-se dels plantejaments inicials i elaboren llenguatges propis.• Les segones avantguardes, de 1945 a 1980, són menys definides, menys estructurades, i sovint parteixen de moviments avantguardistes anteriors. El centre es trasllada a Nova York, on s’havien refugiat durant la 2a GM artistes que fugien de les persecucions nazis i feixistes contràries a jueus, però també a intel·lectuals crítics.•Finalment, no es pot entendre l’art actual sense la mercantilització de l’art: la influència que crítics i galeries exerceixen sobre la cotització de l’art ( art i inversió).

EL FAUVISMESegons el crític Jean Cassou:

“Després de l’Impressionisme es pot considerar que la pintura es bifurca per dues vies: una està

marcada bàsicament per Cézanne i per la seva voluntat de construcció intel·lectual, per la seva

voluntat de reordenar la naturalesa; l’altra és la que parteix de Van Gogh i amb ell la pintura

esdevindrà un mitjà per expressar-se, no una imitació de la natura”.

El Fauvisme és fill de Van Gogh si seguim aquesta interpretació. És el primer dels “ismes” i neix al Saló

de Tardor de l’any 1905 a París, segons l’exclamació del crític d’art Louis Vauxcelles (Donatello parmi

les fauves!)

La característica formal més important del fauvisme és l’autonomia del color respecte la forma, el

color és el veritable protagonista de l’obra, el que marca l’expressivitat, el sentit vitalista.

Utilitzen principalment els colors primaris i complementaris, i prescindeixen del negre.

L’aplicació del color es sol fer amb pinzellades gruixudes i amb abundància de pasta, que ajuda a

donar expressivitat a les creacions.

H. Matisse. LA RATLLA VERDA. 41 x 32 cm 1905.

Matisse (Cateau-Cambrésis, 1869-Niça, 1954) és el pintor que va aglutinar el grup fauvista. Tot i això, la seva obra transcendeix aquest corrent i, en el transcurs de la seva llarga vida, evoluciona constantment cap a posicions i tècniques molt diverses, sempre de gran qualitat i amb una innegable influència posterior en la pintura del segle XX. La seva enorme producció pictòrica es pot dividir en unes quantes etapes, les més importants de les quals són aquestes:1. Etapa puntillista. És representada per l'obra Luxe, calma i voluptuositat (1904). 2. Etapa fauvista. Obres significatives d'aquest període: La ratlla verda i Finestra oberta a Cotlliure (1905). 3. Etapa ornamental. Sense perdre l'exaltació del color, continua emprant el tema de la finestra com en l'etapa anterior; però hi afegeix una novetat: el gran interès per les formes en arabescos, conseqüència de l'atracció que sentia envers l'art islàmic. 4. Etapa geomètrica. Abandona les espirals i línies corbes de l'arabesc, redueix la intensitat cromàtica i s'inclina per una geometria rectilínia propera al cubisme. Una de les obres més característiques d'aquesta etapa és Banyistes a la vora del riu (1916). 5. Etapa clàssica. Torna a modelar les figures i desenvolupa un extraordinari decorativisme en el color i en les línies que acompanyen el tema, un sentit decoratiu que influirà decisivament en el disseny del segle XX. Obra representativa: Odalisca amb pantalons grisos (1927). 6. Etapa de pintura plana. Simplifica les formes i torna al planisme. Obres importants d'aquest període: La brusa romana (1940) i Nu blau (1952).

Altres obres d’H. Matisse

Etapa fauvista. Finestra oberta a Cotlliure (1905)

Etapa geomètrica

Banyistes a la vora

del riu (1916).

Violinista a la finestra

L’HABITACIÓ VERMELLA

Etapa clàssica: Odalisca amb pantalons grisos (1927)

Etapa de pintura plana:

La brusa romana (1940) Nu blau

(1952)

Altres obres i autors

Etapa puntillista. Luxe, calma i voluptuositat (1904) André Derain: El pont de Westminster Etapa clàssica: La dansa (1910) Vlaminck: Casa a Chatou (1904)

EL CUBISMEMoviment o estil pictòric pertanyent a les denominades primeres avantguardes, i en aquesta òrbita, al llenguatge racional i normatiu, en oposició a altres moviments també avantguardistes que, com l'expressionisme, van optar per la intuïció i l'expressivitat com a llenguatge característic. Els seus principis estètics van ser descrits i teoritzats pel poeta Guillaume Apollinaire. El sentit marcadament revolucionari i rupturista de les seves consecucions convertirà el cubisme en una veritable revolució de les arts plàstiques. En el seu desenvolupament, cal assenyalar diverses fases:1- Cubisme analític (1907-1912). Descomposició dels elements plasmats en el quadre en diferents formes geomètriques o bé a través d'estructures cúbiques que se superposen, amb la qual cosa s'elimina tota mena de sensació volumètrica fins que no queda més que una mera trama reticular de línies sobre un fons, el color del qual es reduirà a les dues gammes cubistes. Dues obres ben significatives del cubisme analític són Dona amb mandolina (1910), de Braque, i La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), de Picasso. Els temes representats amb més freqüència en aquesta fase seran les natures mortes, en les quals instruments musicals, partitures, pipes, taules, cadires, gots o ampolles ofereixen angles de visió nous.

2- Cubisme sintètic (1912-1915). Les composicions d'aquests anys, malgrat que presenten una geometrització evident, permeten que l'espectador pugui captar fàcilment les formes globals que hi són representades. El tret que més clarament caracteritza aquesta etapa és la incorporació d'una tècnica que serà àmpliament utilitzada en la pintura posterior: el collage. En un primer moment, es tractava d'enganxar papers retallats i integrar-los a la superfície del quadre; més endavant, però, es van emprar tota mena d'elements de la vida quotidiana, com ara etiquetes, retalls de roba, cartes de joc o trossos d'hule. Les obres es van anar treballant amb plans més amples i la gamma de colors es va enriquir com veiem, per exemple, en les dues obres de Picasso Vive la France i Els tres músics.

3- Cubisme òrfic (a partir del 1913). Els cubistes òrfics van incloure en el seu llenguatge pictòric el color i les línies corbes. El representant més característic d'aquesta tendència és Robert Delaunay, i una de les seves obres més significatives és La torre Eiffel.

4- Corrents derivats del cubisme. La influència del cubisme es fa palesa en tres corrents avantguardistes posteriors: el futurisme italià, el suprematisme rus i el neoplasticisme holandès, en el qual excel·leix la gran figura de Piet Mondrian.

Georges Braque. De Cézanne al cubisme passant pel fauvismehttp://museothyssen.org/thyssen/exposiciones/WebExposiciones/2002/Braque/braque_intro.swf

Georges Braque; 1906. Paisatges de l’Estaque

P. Cézanne. El mar a l'Estaque, 1883-1886 i 1885

PAISATGE DE L’ESTAQUE.

G. Braque va néixer a Argenteuil l'any 1882,

va passar la infantesa i la primera joventut

a la ciutat de L'Havre, on va començar a

treballar en el taller del seu pare, que era

pintor de cases. L'any 1900 es va traslladar

a París, on va poder estudiar pintura i veure

les exposicions que s'hi feien. Els fets més

decisius en la seva trajectòria van ser, sens dubte, la trobada amb Picasso i la posterior

amistat que va néixer entre els dos artistes. Van treballar plegats amb una gran harmonia i

amb una entesa total. La Primera Guerra Mundial, tanmateix, va trencar aquesta dinàmica

de treball conjunt: Braque va ser militaritzat i ferit greument en el front de guerra. L'any

1917 va tornar a París, on va continuar treballant primer en cubisme sintètic, si bé més tard

la seva obra va anar evolucionant cap a posicions més conservadores. Va morir a París,

l'any 1963, després d'haver assolit un prestigi extraordinari.

81X65 cm. i 73x59’5 cm. 1908 G. Braque

P. Picasso, 1908

Variacions en la representació de l’espai

En un paisatge de tipus tradicional l'espai se suggereix mitjançant línies en diagonal que coincideixen en un punt de fuga:

A Cases a l'Estaque l'espai se suggereix amb una trama de plans perpendiculars

La France est un pays de géomètres et Georges Braque fut l'un des meilleurs d'entre eux

Cubisme analític. 1907-1912

El guitarrista (1910)de Picasso

El Portuguès (1911) de Braque

Ma Jolie, Dona amb cítara o guitarra, (1912) de P. Picasso

Dona amb mandolina (1910), de Braque,

Aria de Bach,(1912-13), de Braque

Cubisme sintètic. 1912-1914

Braque. Violon et pipe, le quotidien-1913 Picasso., Bouteille,verre, violon -1913

Cubisme sintètic (1912-1915) i Cubisme òrfic (des del 1913)

Picasso: Els tres músics. Robert Delaunay.: La torre Eiffel

P. PICASSO. Gernika. (*) 1937. 349x776 cm.

«... Gernika, la ciutat més antiga dels bascos, va ser completament destruïda ahir a la tarda mitjançant un seguit d'incursions aèries dels insurrectes. El bombardeig d'aquesta ciutat, indefensa i molt allunyada del front, va durar tres hores i quart: una poderosa flota d'avions alemanys no va parar de descarregar damunt la ciutat bombes de cinc-cents quilos i més de tres mil projectils incendiaris. El caces, a més, volaven rasants metrallant la població civil que corria a refugiar-se en els camps. Dels 7.000 habitants que tenia la ciutat, en van morir 1.654 i hi va haver 889 ferits ...». The Times

Entre el cubisme i el surrealisme, passant per l'expressionisme

Anàlisi de l’obra

EL TORO

La tauromàquia és un tema molt freqüent en la iconografia de Picasso, sobretot a partir dels gravats de la Suite Vollard (1933). Aquí, el toro, amb posat altiu i desafiador, com si la tragèdia no l'afectés, significa el poble espanyol, que no podrà ser dominat per l'agressió violenta de què és víctima. També és símbol de la força noble i desitjosa de justícia.

EL CAVALL FERIT Amb una llança clavada al costat, el cavall és l'al·legoria del poble agredit per la violència. El sofriment que l'aclapara s'expressa mitjançant la llengua, punxeguda i esmolada com un ganivet, que sembla sortir-li de les entranyes.

Anàlisi de l’obra

EL GUERRER MORTEsquarterat, amb el cap tallat i els braços estesos en direccions contraposades, el guerrer és a terra, vençut. El braç dret sosté l'empunyadura d'una espasa esbocinada; també hi té una flor. La mà de l'altre braç és aspra i plena de durícies; hi ha qui ha volgut veure-hi una estrella de cinc puntes. El cap arrodonit presenta uns ulls en forma ovalada, desmesuradament esbatanats. Tots els elements masculins del quadre –el toro, el cavall, el guerrer– tenen la mateixa forma d'ulls, en contrast amb la dels personatges femenins, que, en forma de llàgrima, ens recorden l'especial sofriment de les dones.

EL VÈRTEX LLUMINÓS

Damunt mateix del cap del cavall ferit, crema una bombeta tancada en una pantalla o tulipa oval amb raigs punxeguts, que recorda l'ull de Déu tal com apareix en la iconografia tradicional; de la bombeta i del llum que duu a la mà una figura femenina que surt d'una finestra a la dreta, en procedeix un triangle lluminós que organitza tota la composició de l'obra.

Anàlisi de l’obra

LA DONA ATRAPADA PER LES FLAMESIntentant desesperadament alliberar-se de les flames que l'envolten, la dona mira cap al cel com si volgués aturar les bombes incendiàries. És evident que la posició desesperada de la dona recorda la del personatge central del cèlebre quadre de Goya, Els afusellaments de la Moncloa.

LA DONA AJUPIDA

La dona que avança mig arrossegant-se, des de la dreta cap al centre del quadre, com si busqués la llum de la pantalla, reforça amb la seva posició la diagonal compositiva de l'obra.

LA MARE AMB EL FILL MORTPicasso va dur a terme nombrosos esbossos previs d'aquest motiu. En tots ells, però, el detall més significatiu és el rostre de la dona que plora amb desesperació. Porta el fill mort en braços, la boca s'obre en un crit colpidor, les dents sortides i la llengua esmolada com un punyal, talment fruit d'una ferida que li ha esquinçat les entranyes.

Evolució de la seva obra

Realisme. Ciència i caritat . 1897

Etapa blava: La vida 1903 Etapa rosa.

Família de saltimbanquis. 1905

Cubisme analític

Les senyoretes del carrer d’Avinyó. 1907 La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909)

Etapa clàssica. 1920 - 1930

Dues dones corrent per la platja (1922)

Surrealisme

La dansa (1925), Figures a la vora del mar (1931) i Nu en un jardí (1934)

Las meninas

1957. Oli sobre tela. 194 x 260 cms. Museu Picasso. Barcelona

EXPRESSIONISMEEl terme expressionisme té dues accepcions. D'una banda, i en sentit ampli, es refereix a tendències artístiques d’èpoques molt diferents en que l’artista deforma la realitat ¡ pretén comunicar al públic sensacions i emocions personals, no pas realitats objectives. De l’altra, i en sentit restringit, s'entén per expressionisme un corrent pictòric, literari i cinematogràfic nascut a Alemanya entre el 1905 i el 1925, dins el marc general dels moviments anomenats primeres avantguardes. Es va desenvolupar en diverses fases i en diversos centres geogràfics mentre transitaven en paral·lel amb altres corrents que també pertanyen al mateix marc artístic.Aquest marc de les primeres avantguardes sol dividir-se, per tal de comprendre'l millor, en dos tipus de llenguatges, que agrupen, cadascun d'ells, les característiques que els són més afins. Així, distingim entre un llenguatge on predomina la intuïció i l’expressivitat, i un altre que es basa en la raó i en la normativa. El primer inclou el fauvisme, l’expressionisme i l’abstracció lírica. El segon inclou el cubisme, el futurisme i els moviments d'abstracció geomètrica, com el suprematisme, el constructivisme i el neoplasticisme.L'expressionisme va ser, entre tots els corrents del llenguatge intuïtiu, el més radical i corrosiu. Es desenvolupà a Alemanya, constituïda en estat independent des del 1871, que iniciava un conflictiu període històric d'expansió-contracció de conseqüències tràgiques.

Ed. Munch. EL CRIT, 1895

M. Nacional, Oslo; expressionisme. Oli i tremp/cartró ( + de 20 versions). (91x73 cm). Expressió de la soledat, l’angoixa, la por, la impotència.

Altres obres

La dansa de la vida. 1899-1900

La mort de la mare. 1899-1900

La mort a la Cambra de la malalta (1893) Pubertat (1895) Madona (1902)

http://www.edu365.cat/batxillerat/art/expressio/antecedents_exp.htm

E. Nolde, 1912

Retrat de Gerda

A. Schoenberg:La mirada en roig, 1910

ABSTRACCIÓTendència no imitativa o no figurativa que es desenvolupa entre l'any 1910 (data aproximada en què

Kandinski va pintar la primera aquarel·la abstracta) i el 1933, any en què es va dissoldre a

Alemanya l'escola del Bauhaus.

Els dos corrents abstractes són

1.- l'abstracció lírica, expressionista i intuïtiva de KANDINSKI –tendència que es decanta per la

llibertat imaginativa o la suggestió anímica de l'artista i de l'espectador–,

2.- i l'abstracció geomètrica –recerca d'un mètode científic aplicat al llenguatge artístic–, en què

destaquen MALEVIC i el suprematisme, els constructivistes russos, els neoplasticistes i diversos

membres del Bauhaus. Els iniciadors dels dos corrents abstractes, Kandinski, MONDRIAN i

Malevic, justificaven la recerca d'aquest nou llenguatge no imitatiu o anecdòtic per la seva visió

espiritual i filosòfica molt purista. Els dos primers van ser membres de la Societat Teosòfica (1909):

les seves preocupacions eren similars, encara que no ho semblessin. Tots ells tenien en comú

plantejaments universalistes i profunds d'un nou idealisme.

COMPOSICIÓ IV. 159x250 cm. 1911. V. KANDINSKI

El títol mateix, Composició IV, ens indica prou clarament el contingut de l'obra: una realització plàstica amb els elements bàsics, és a dir, Formesi Colors, components que són exclusivament propis de l'obra plàstica. Això no obstant, també trobem en aquesta pintura elements semàntics com, per exemple, l'arc de Sant Martí i formes que ens suggereixen aspectes paisatgístics.Aquesta obra forma part d'una extensa sèrie de pintures –denominades Composicions, Improvisacions i Impressions– dutes a terme durant la primeraetapa abstracta del pintor (entre l'any 1910, data de la primera aquarel·la abstracta, i el 1921), en la qual els colors són els protagonistes absoluts i Kandinski gaudeix d'una gran llibertat de creació. Les formes, que en un principi són força naturalistes i orgàniques, i per tant identificables, aniran desapareixent i diluint-se en un mar de colors contrastats, i donaran pas a composicions difícilment equiparables a formes reals. Els colors, purs i brillants, sembla que tinguin entitat pròpia, al marge de les línies. Pel que fa a la tècnica, Kandinski tendeix a barrejar l'oli amb l'aquarel·la per accentuar el lirisme del color i aconseguir tons afectius, sentimentals o emotius.

Altres obres

MURNAU, VISTA AMB VIA FÈRRIA I CASTELL, 1909

EL GENET BLAU, 1903

PARELLA A CAVALL, 1906-1907

IMPROVISACIÓ SENSE TÍTOL IV, 1914

COMPOSICIÓ VIII, 1923

BLAU CEL, 1940

NEOPLASTICISMEEl moviment neoplasticista va sorgir de les experiències dels fundadors del grup De Stjil –PIET MONDRIAN I THEO VAN DOESBURG–. Les seves idees, així com les dels altres membres del grup –Georges Vantongerloo, Antoine Kok i Jacobus J. Oud–, van ser recollides en els manifestos que van publicar en la revista que duia el mateix nom del grup. Es caracteritza per l'eliminació absoluta de tot allò que és superflu, amb l'objectiu que només romanguin els aspectes elementals. Els artistes, tant si són pintors com escultors, arquitectes o dissenyadors, només empren les formes geomètriques regulars –el quadrat i el rectangle– i els angles rectes. Pel que fa al color, utilitzen els colors primaris –groc, vermell i blau– juntament amb el blanc, el negre i el gris. Les seves composicions no se serveixen mai de la simetria, però cerquen l'harmonia i l'equilibri.En el camp de l'arquitectura, el representant més significatiu és Jacobus J. Oud. També Gerrit T. Rietveld, arquitecte i interiorista, va dur a terme dissenys que van tenir molta repercussió. Els artistes del grup De Stijl van mantenir una relació molt estreta amb els artistes alemanys del Bauhaus, amb els quals van desenvolupar activitats conjuntes, fet que explica la proximitat de les seves manifestacions artístiques. El nom de neoplasticisme és manllevat del teòsof M. H. Shoenmaekers, el qual, a través del seu llibre La nova visió del món, va influir profundament en el pensament de Mondrian.

TABLEAU II. 1921-1925. 39’5 x 35 cm. P. MONDRIAN

Mondrian és l'exponent més important de l'abstracció geomètrica del segle XX i el model o marc de referència de gairebé tots els experiments duts a terme en aquest àmbit. Les seves aspiracions eren sublims i espirituals: lluitava contra el materialisme i estava convençut que el món es beneficiaria d'ambients abstractes purs. Les seves pintures són un punt de partida cap a una nova forma de viure. A partir del 1917, data de la creació de De Stijl o neoplasticisme, el seu llenguatge va esdevenir completament abstracte, ordenat, al marge del natural, i es va simplificar fins a utilitzar només colors primaris –vermell, groc i blau– i colors neutres –blanc, negre i gris– en una combinació de relació de formes planes que solen disposar-se en angles rectes, com la relació més perfecta i bella, és a dir, amb la representació, en general, d'una geometria de suports rectangulars.

Altres obres

EL NÚVOL VERMELL, 1908

Aquesta tela correspon a una etapa durant la qual Mondrian pintava paisatges de la seva terra nadiua, Holanda, de vegades seguint l'estil dels luministes holandesos. Va elaborar una visió molt personal del fauvisme, amb accent expressionista, cosa que també havia fet Kandinski, però amb un caràcter diferent. El canvi més radical el va experimentar arran del seu contacte amb el cubisme.

STILL LIFE WITH GINGER POT 2, 1912

En aquesta obra l'autor ja ens fa evident la contradicció entre dos sistemes: el primer, sotmès a la producció d'un efecte de profunditat, i el segon, sotmès a la producció d'una divisió regular del pla. Mondrian resoldrà la contradicció esmentada a favor del segon. El color blau i verd llis del gerro, gairebé sense emmotllar, s'oposa als ocres i al gris i verd emmotllats que en cobreixen la resta. També pel que fa al color hi ha una oposició entre la zona central i la perifèrica.

COMPOSITION 12 WITH SMALL BLUE SQUARE, 1936-1942Aquí, la trama de línies s'ha complicat molt, sobretot comparada amb la que veiem a Composició II. Les bandes negres verticals, espaiades de manera desigual, es creuen amb les horitzontals, algunes de les quals són completes i altres són parcials. Els contorns no tenen una relació perfecta i mecànica. Les línies negres tanquen totalment el blau del petit rectangle.

BROADWAY BOOGIE-WOOGIE , 1942-1943 Obra molt tardana de l'etapa novaiorquesa. Mondrian mai no va deixar d'aprofundir en els temes relacionats amb la descomposició de la superfície del quadre, tanmateix aquí notem un sentit més rítmic, més dinàmic: el pintor ha abandonat la línia negra i l'ha substituïda per franges de colors.

SURREALISMEEs corrent artístic que comprèn diversos de camps –literatura, cinema, pintura, moda, publicitat, etc.–a diferència d'altres «ismes» que s'havien centrat en les arts plàstiques. Cronològicament, és el darrer dels moviments artístics denominats primeres avantguardes. L’any 1924, a París, s'havien reunit en torn del poeta Breton un grup d'intel·lectuals joves, la majoria literats, que se sentien fastiguejats per les funestes conseqüències de la Primera Guerra Mundial. Com els dadaistes anys enrere, consideraven que el sistema polític burgès –la democràcia parlamentària– i el sistema econòmic corresponent –el capitalisme– eren els responsables de la darrera crisi bèl·lica. Desconfiaven del racionalisme optimista de la burgesia en el poder i estaven convençuts que la industrialització, la mecanització i el progrés material, tal com ho estaven fent els governs burgesos, conduirien a una humanitat deshumanitzada i enfrontada en nombroses guerres, com la que s'acabava de viure. Pensaven que la cultura burgesa era la responsable d'una societat en la qual les persones havien perdut la veritable essència, condicionades i dominades per factors econòmics o socials, i que només en els somnis aflorava la veritable essència de l'home, atès que tots els seus actes i pensaments conscients estaven contaminats pel sistema.

D'aquí l'interès dels surrealistes pel món dels somnis i per l'esfera de l'inconscient i en un pla teòric, la seva aproximació a la teoria de la psicoanàlisi de Freud.

D'altra banda els surrealistes confiaran en l'atzar, la casualitat o la sort, més que en el raciocini: si tot pensament humà ens porta a accions de resultats funestos, més val confiar en la justícia d'allò que no és racional, en la sort. Per això, en el procés creatiu d'una obra artística, deixaven que hi intervingués, en gran manera, l'atzar.

Si bé en la crítica contra el sistema polític i econòmic hi participen altres grups avantguardistes, el surrealisme intenta –a diferència, per exemple, del nihilisme propi del dadaisme– cercar solucions per a la societat, i propugna, en algun moment de la seva evolució, que els seus membres s'afiliïn a partits socialistes per tal d'ajudar a derrotar el sistema burgès.

Hi va haver dos vessants clarament diferenciats entre els pintors surrealistes, amb tècniques diferents. 1.- El primer, anomenat sígnic o automàtic, propugna la importància de l'atzar en el procés creatiu. Hans Arp, Max Ernst o, en menor grau, Joan Miró en són els representants principals. La seva proposta serà recollida, uns quants anys després, per Pollock, ja en plenes segones avantguardes.

INTERIOR HOLANDÈS I. 1928. 92x73 cm. J. MIRÓ

Hendrick Sorgh: El tocador de llaüt, (S XVII)

GRIPAU, INSECTE, GANIVET: Miró sempre va mostrar un gran interès a representar petits organismes amb un caràcter lúdic i, de vegades, fins i tot inconnex.

FINESTRA AMB PAISATGE: Darrere el músic, el paisatge d'Amsterdam a través d'una finestra oberta, amb els canals, un pont, una barca, un cigne i algunes cases al fons. L'espai interior, delimitat pels colors de les dues parets i el sòl, destaca gràcies al fet que el personatge principal se situa en l'angle on convergeixen els tres colors.

Interior holandès II

Jan Steen: L a lliçó de ball del gat (S. XVII)

Interior holandès II, 1928

L'obra del segle XVII s'ha transformat en un modern llenguatge cromàtic i formal. Miró expressava allò que era possible –o que no ho era– en la pintura del seu temps. Cal que ens fixem com el detallisme present en les obres anteriors va desapareixent i va donant pas a formes més lliures.

Altres obres

La masia, 1921-1922 Col·lecció E. Hemingway.Després del fracàs de la seva primera exposició a París i de retorn a Montroig, Miró va pintar aquest quadre, obra clau de l'etapa marcada pel detallisme. Hi expressa l'aversió que sent envers el mercantilisme de la ciutat, i es decanta per la realitat quotidiana, dura i sincera de la vida rural.

L'aspecte humà és present en tots els detalls. Els animals que hi predominen són els domèstics, els vegetals són els que els pagesos conreen, i els objectes són els habituals en un ambient camperol. A poc a poc, el detallisme i el realisme s'aniran perdent i donaran pas a formes més esquemàtiques.

El carnaval d'arlequí, 1924-1925aquesta obra va néixer com a conseqüència de les al·lucinacions produïdes per la fam: «Tornava a casa a la nit sense haver sopat i anotava les meves sensacions». Hi veiem un arlequí amb bigoti i barba, vestit i amb barret, tot plegat representat esquemàticament. També en pinta el sexe. Les formes fàl·liques al·ludeixen al sexe masculí, i les ovoides, al femení.

Just al centre, un autòmat guitarrista. Dos gats juguen amb pilotes de llana; al cel, cometes; i, escampats, una multitud de petits animals com ara ocells, estranyes papallonesi peixos voladors. Sobre la taula de pota deformada, hi ha un peix i un mapamundi; per terra, hi ha estrelles, notes musicals, cubs, cilindres i cons. En un dels angles, a la banda dreta, una finestra oberta mostra un paisatge: un triangle negre o la torre Eiffel, una flama vermella, el sol i el blau del cel. A l'esquerra, una escala i, al costat, una mà que intenta atrapar-la. Els ulls i les orelles al·ludeixen a la vivacitat dels sentits. Alguns dels signes presents en aquest quadre formen part del vocabulari pròpiament mironià. El color també és, evidentment, un factor de primer ordre per crear l'atmosfera del carnaval.

JOAN MIRÓ: ‘AIDEZ L’ESPAGNE’ (1937)

Joan Miró va fer aquest cartell, que

marca el preu d’un franc, com si fos

un segell, per ajudar el govern de la

Segona República espanyola durant la

Guerra Civil. És realitzat a partir d’una

litografia original. Cal fixar-se en el

puny tancat i enorme de l’home i el

simbolisme cromàtic dels colors

vermell i groc sobre un fons blau.

Escultures

Noia evadint-se, 1968Fundació Miró, Barcelona. Miró realitzava sovint les escultures a partir de materials i objectes que trobava, a partir dels quals componia models que fonia en bronze i que pintava posteriorment amb colors molt vius. Les que va crear durant els anys seixanta semblen figures d'art pop.

Dona i ocell, 1982 Parc de l'Escorxador Escultura de ciment revestit de ceràmica, realitzada Joan Gardy-Artigas. És l'última gran creació de Miró i és considerada una síntesi de l'univers mironià. Hi retrobem dos dels temes recurrents del gran artista: la dona, representada per la gran incisió negra, com si fos una gran nafra, que marca la figura verticalment de dalt a baix, i l'ocell, materialitzat en la forma cilíndrica que descansa en la part superior de l'escultura.

SURREALISME ONÍRIC

2.- La segona tendència o escola surrealista, l'onírica, insistirà en la representació del món dels somnis i practicarà una pintura figurativa de gran qualitat i detallisme. René Magritte i Salvador Dalí en són dos dels representants més importants. La producció surrealista abraça un període de temps que va des de l'any 1924 fins al 1966, any de la mort de Breton. En l'evolució d'aquest moviment artístic, podem distingir-hi unes quantes etapes, que tot seguit comentem.Inicial (1924-29). Breton publica el Primer manifest surrealista (1924). Es caracteritza pel predomini de l'«automatisme sígnic» com a forma de creació artística. El procediment d'elaboració d'una composició pictòrica era tan important com l'obra enllestida: es valorava més la intuïció momentània de l'artista que no pas la reflexió prèvia s’imposava a la reflexió prèvia. El valor de la gestualitat i la riquesa de textures de les obres preludiava el que seria, en les segones avantguardes, l'action painting de Pollock. En aquesta etapa els surrealistes es van arrenglerar al costat dels partits comunistes europeus, per bé que, ben aviat, l'ortodòxia marxista va topar amb la llibertat creativa que els artistes reclamaven: es produïren, aleshores, abandonaments i expulsions.

Expansiva (1929-39). El grup, encapçalat per Breton, va dur divulgar la seva

proposta per tot Europa amb conferències i exposicions, sorgint el grup belga, amb

Magritte al capdavant, i els artistes espanyols Salvador Dalí, Luis Buñuel i Óscar

Domínguez, a més del suís Alberto Giacometti. El moviment es va estendre amb la

creació de subgrups al Japó i a Txecoslovàquia.

Surrealisme a Nova York. Arran de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el grup

parisenc es va haver de dispersar. L'any 1941, Breton es va traslladar als Estats Units

d'Amèrica, on ja s'havien instal·lat Ernst i Masson. El 1942 es va celebrar a Nova York

una exposició en la qual va intervenir com a decorador l'artista que havia estat

l'ànima del grup dadaista, Marcel Duchamp. Aquesta exposició va obrir nous camins

a allò que actualment es practica com a reclam en certes reunions o en sales de

festa: pluges purificadores, espais trucats, jocs de llum, etc.

SURREALISME ONÍRIC

EL GRAN MASTURBADOR. 1929. 110x150 cm. S. Dalí

El gran masturbador és el reflex de l'obsessió sexual del pintor, que acabava de conèixer Gala, que esdevindria musa i companya de la seva vida. El pintor expressa lliurement l'enamorament i l'obsessió, mentre afronta els fantasmes d'impotència i masturbació. Es tracta d'un autoretrat plasmat en una cara tova, groga com la cera, amb un nas enorme que s'arrossega per terra. Enganxats a la cara, una gran llagosta amb el ventre farcit de formigues, un ham, un cap de lleó, rocs i petxines de platja. Al coll neix una figura femenina, extreta de l'estètica modernista, al costat d'uns genitals masculins enfundats en una mena de calces molt ajustades.

El quadre conté alguns símbols onírics que el pintor ja havia fet servir en Un gos andalús, com les formigues que envaeixen la gran llagosta que té forma de fal·lus. El lliri, molt a prop del rostre femení, podria representar la puresa, i l'ham seria el símbol de la passió amorosa en la qual l'artista es troba atrapat. Mai cap altre artista no havia tingut la gosadia i el valor d'expressar la seva més absoluta intimitat en un quadre.

Altres obres

Rostre de Mae West utilitzable com a apartament

Construcció tova amb mongetes bullides. Premonició de la guerra civil, 1936

Altres obres

Crist de Sant Joan de Al·lucinació parcial, sis aparicions de Lenin sobre un piano, 1931la Creu, 1951

Tècniques de la pintura surrealista

1. Automatisme rítmic. Breton denominava l'escriptura automàtica «un dictat sense cap mena de control per part de la raó». Es tracta de l'abandó pur i simple a la força de l'impuls gràfic. Hi predomina el signe, el traç i el dinamisme. Aquesta tècnica es pot apreciar en els «dibuixos llampec» de Masson. Va constituir el fonament teòric de l'expressionisme abstracte posterior.

2. Automatisme simbòlic. És la fixació d'imatges oníriques. Implica un menor automatisme i l'ús d'una tècnica més elaborada. Hi predomina la imatge i la manca de moviment en les composicions, i un figurativisme o objectivitat en la representació. És la tècnica de Magritte i de Dalí.

3. Cadàver exquisit. Realització plàstica o literària de diferents components surrealistes que consisteix a dibuixar alguna figura o objecte, o bé a escriure una paraula en un paper. El paper es tapa o es doblega a fi que una altra mà continuï el dibuix o l'escrit, sense saber allò que s'hi ha posat prèviament. I, així, successivament.

4. Collage. És la introducció en el quadre d'objectes com ara papers, teles, fustes, etc. Aquesta tècnica ja s'havia inventat en el cubisme, però pintors surrealistes com Ernst la van incorporar al seu estil.

Tècniques de la pintura surrealista

5. Decalcomania. Tècnica deguda al pintor surrealista canari Óscar Domínguez. Consisteix a distribuir irregularment pintura diluïda sobre una superfície, a la qual s'aplica, mitjançant una pressió suau, un full de paper que, després, s'alçarà amb molt de compte. El pigment queda distribuït capritxosament amb formes estranyes i aleatòries.

6. Frottage. Tècnica d'Ernst. Es transfereix al paper o tela, amb l'ajut d'un ombrejat de llapis, el vinçat d'una superfície rugosa com ara el d'un tros de fusta o el d'una fulla seca.

7. Grattage. Tècnica elaborada també per Ernst, que consistia a repartir colors d'una manera arbitrària damunt una taula de fusta. Un cop eixuts, amb una ganiveta raspava la superfície acolorida de la mateixa manera i, a l'últim, realçava arbitràriament llums i ombres per tal de delimitar les figures obtingudes.

8. Rayografia. Tècnica pròpia del fotògraf surrealista nord-americà Man Ray, també coneguda com a fotograma.

Frida Kahlo. El marxisme sanarà els malalts

1954.Oli sobre fusta, 76 x 61 cm.

Museu de Frida Kahlo, Ciudad de México