17 Comp. Societat Catal. XVI · 302 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS 17...

R E C E N S I O N S

17 Comp. Societat Catal. XVI 26/9/06 10:34 Página 301

302

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS


BALCELLS, Albert (ed.) (2004). Història dela historiografia catalana. JornadesCientífiques de l’Institut d’Estudis Cata-lans. Secció Històrico-Arqueològica. Bar-celona: Institut d’Estudis Catalans. 315 p. (Sèrie Jornades Científiques; 18)

Dins de les Jornades Científiquesque l’Institut d’Estudis Catalans celebra i edita amb regularitat, els dies 23 a 25d’octubre de 2003 tingué lloc una tro-bada entorn del tema de la historiografiacatalana, l’estudi de la qual havia estatcertament descurat fins a temps bastantrecents.

Com recorda l’editor en el pròleg,la idea de les jornades era dur a termeun enfocament distanciat de la creacióhistòrica i la seva circumstància, en elconjunt dels Països Catalans, amb laidea d’«explicar i contextualitzar sensecondemnar ni justificar» (p. 14).

Les aportacions a les jornades espoden distribuir en dos grups: en el primer es fa un recorregut de la historio-grafia per èpoques, mentre que en el se-gon s’estudien les historiografies d’algu-nes especialitats històriques.

Les aportacions dels diversos espe-cialistes no estan tallades per un mateixpatró, cosa que podria haver resultar en-cotilladora; mentre que alguns presenten

un panorama realment global de la his-toriografia del període que els pertoca,altres prefereixen ressaltar i estudiaramb major profunditat algun aspecteconcret. Revisem ràpidament aqueststreballs.

Jesús Alturo, en parlar de la historio-grafia catalana en el període primitiu,descriu clarament les (escasses) fonts dis-ponibles; discuteix l’aportació de Ripolli altres centres a la historiografia primi-tiva, i presta una atenció especial a lesnotícies històriques que es poden espi-gar en la documentació corrent.

L’època d’esplendor medieval vaser estudiada per Albert G. Hauf sota eltítol «Les cròniques catalanes medievals.Notes entorn a la seva intencionalitat»; elplantejament és, per tant, diferent i pre-senta un caveat contra lectures massacrèdules.

En les cròniques primeres (les qua-tre grans), els comtes reis expliquen ofan explicar les seves grandeses i la rec-titud de la seva actuació, amb l’ajut i laguia de la providència divina; les poste-riors mantenen la glorificació de la di-nastia, però, a la vegada, posen de re-lleu la importància dels cavallers, lanoblesa feudal o el patriciat urbà, fins aarribar als falsaris del segle XVII, quecontrafan cròniques medievals, moguts

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI (2005), p. 303-339


per raons polítiques que converteixenels seus escrits en simples pamflets.

En la «Historiografia dels temps del’humanisme», Eulàlia Duran posa de re-lleu el nou concepte de la història com apart de la retòrica i, per tant, com a for-nidora d’exemples educatius o argu-mentals, on les llegendes i els miraclesútils són acceptats sense recança. L’altreaspecte nou i sobresortint de la historio-grafia humanística és la valoració del’antiguitat i, junt amb això, l’ampliaciódel camp de la història a l’estudi de lesantiguitats, amb una metodologia moltmés crítica i acurada que la utilitzada enles narracions històriques generals.Aquesta tradició va permetre a poc apoc una història més crítica i el naixe-ment de noves disciplines relacionadesamb la història, com l’epigrafia, la geo-grafia i la numismàtica.

Antoni Simon tracta d’una etapa, ladel Barroc, considerada poc fèrtil. Sensenegar el seguidisme respecte a la his-toriografia humanística ni els pocsavanços en el camp de la crítica histò-rica, Simon destaca com a aspectes nousl’interès per la història recent, el pes deldiscurs històric en la formació del pen-sament polític, l’augment i la difusió del’interès per la història, amb una prolife-ració d’acadèmies i cenacles erudits, i lautilització de les llengües vernacles enlloc del llatí, per concloure que les debi-litats de la «historiografia barroca» deri-ven tant de la manca d’una metodologiacapaç d’eliminar el llast precientífic,com de l’àmplia utilització de la histò-ria com a arma política. L’obra de Feliude la Penya és, a la vegada, la culminaciói la millor expressió d’aquesta historio-

grafia: crèdula en la narració de les èpo-ques antigues, és una magnífica cròni-ca atenta, a més, als aspectes socials ieconòmics, quan actua com a cronistadel seu temps.

Les pàgines dedicades per JavierAntón Pelayo a «La historiografia del se-gle de les llums» són un repàs de granutilitat per a una època molt poc cone-guda, amb un tractament més aviatcol·lectiu, o si es vol coral més que nopas individualitzat. La primera constata-ció que aporta l’autor és prou clara: delcentenar d’historiadors corresponents aaquesta època que figuren en el Diccio-nari d’historiografia catalana, quaranta-tres, eren d’origen valencià, quaranta,catalans i, disset, de les Illes, i gairebédues terceres parts (seixanta-un) ereneclesiàstics.

Antón comença destacant el paperdels novatores valencians, el principalrepresentant dels quals és Gregori Ma-yans. Vora d’aquesta historiografia va-lenciana, generalment ben relacionadaamb la cort borbònica, la catalana mos-tra clarament els estralls de la derrota:d’una banda, hi ha una tendència a fugirde la realitat mitjançant el miraclerisme;de l’altra, i en sentit ben diferent, sor-geix un gran interès per la recopilació ipublicació de documents, i es fa unaàmplia revisió de crítica de llegendes idevocions tradicionals, sovint una micaclaudicant quan es tracta de temes ecle-siàstics. La figura cabdal és Jaume Cares-mar, a qui els seus amplis coneixementsdocumentals li permeten fer aparèixeren la historiografia catalana els temesdemogràfics, geogràfics i econòmics,que serien represos i ampliats per An-

304



toni de Capmany, considerat el primerhistoriador modern de Catalunya.

En jutjar la historiografia de l’èpocacal tenir present el dur ambient de cen-sura política i religiosa en què actuava:la crítica asèptica era considerada fàcil-ment poc patriòtica o poc pietosa, i aixòpodia tenir conseqüències greus per alsseus autors.

En «La historiografia del Romanti-cisme», Ramon Grau mostra el trenca-ment parcial amb la història anterior. Labase és l’obra de Capmany, però ambuna relaxació de la crítica a favor de l’a-menitat del relat; d’altra banda, el caràc-ter centralista i assimilista del liberalismeespanyol portà la historiografia catalanaa la reivindicació del patrimoni culturalespecífic. L’esllavissament des de la crí-tica històrica fins a la literatura històricaqueda palesa en la comparació que faentre Los condes de Barcelona vindica-dos, de Pròsper de Bofarull, i la Historiade Cataluña y de la Corona de Ara-gón, de Víctor Balaguer. De fet, unagran part de les pàgines de Grau estandedicades a Víctor Balaguer, en una intel-ligent exploració dels condicionaments ifinalitats de la seva obra que permet en-tendre la seva escassa preocupació perla fidelitat històrica del seu discurs.

Jordi Casassas introdueix un convi-dat poc conegut: el positivisme. Ho ésamb una certa raó: el moviment positi-vista fou relativament important a Cata-lunya, però els fruits de la seva aplicacióa la història resulten més aviat modes-tos. L’autor es veu obligat a confessarque es tracta «d’historiadors de fonsromàntic i de mètode positiu», coinci-dent aquest amb la institucionalització

de l’ofici d’historiador d’una banda iamb la creixent politització del catala-nisme per l’altra. L’intent més importantd’aplicar el positivisme a la història deCatalunya, la Historia crítica d’Antonide Bofarull, escrita com a reacció al Romanticisme de Víctor Balaguer, es resol en «un conjunt força informe dedocuments de lectura pesada i difícil» (p. 170), de manera que fa avançar pocel coneixement històric. Més reeixida ésla Història de Catalunya d’Aulèstia, quereclama l’herència del Romanticisme il’ús del positivisme com a mètode cien-tífic; el mateix es pot dir, amb poquesvariants, d’Antoni Rubió i Lluch, consi-derat el cap de la primera escola aca-dèmica catalana, i de les principals ins-titucions acadèmiques (la universitatcomptava molt poc). Els fruits principalsdel positivisme aplicat a la història fou latasca d’ordenació d’arxius i l’aparició derevistes especialitzades en temes histò-rics.

Enric Pujol tracta «La historiografiadel Noucentisme i del període repu-blicà», a partir de la institucionalitzaciódels estudis històrics que es produeixamb l’Institut d’Estudis Catalans, la Man-comunitat i la Generalitat republicana;en aquest conjunt, la dictadura de Primode Rivera només representa un parèn-tesi dolorós, però fecund.

Les característiques principals delNoucentisme, la desprovincianització il’atenció a la cultura europea, influï-ren també en la mentalitat i el treballdels historiadors. La dotació de recur-sos, abans impensable, va afavorir elsavanços de l’arqueologia i de la històriade l’art; la creació de la Biblioteca de

305

RECENSIONS


Catalunya facilitaria la tasca de dues ge-neracions d’historiadors, que inclouen,entre molts d’altres, els noms de Miret iSans, Rubió i Lluch, Puig i Cadafalch,Duran i Sanpere i Ramon d’Abadal. A lesIlles i a València, hi hagué movimentsreflexos i autors importants, però lamanca d’una institucionalització culturalno permeté un esclat semblant al català.

Gran part d’aquest grup continuàactiu durant la Segona República i fins itot fins més tard, però, al mateix temps,aparegué un nou grup d’historiadors,cosa que significa una ruptura més ideològica que no pas de mètode. Elsprincipals representants serien AntoniRovira i Virgili i Ferran Soldevila, a Cata-lunya, Gabriel Alomar, a les Illes, i Ma-nuel Sanchís Guarner, a València. Lesseves obres estan lligades a «una con-cepció progressista de la història, a unacatalanitat profunda i a una pruïja d’es-crupolositat científica» (p. 200), al ma-teix temps incidiren en el conreu de lahistòria més enllà dels fets polítics i enla consideració dels temps moderns.

Antoni Furió comença la seva apor-tació sobre «La historiografia catalanasota el franquisme» amb una frase con-tundent: «el franquisme va tenir unsefectes devastadors sobre la historio-grafia i la cultura catalanes» (p. 205).

Furió recorda la persecució de per-sones, la liquidació de l’entramat institu-cional i el farciment de la universitat i al-tres institucions amb gent addicta alrègim, atenta per damunt de tot a la de-fensa dels seus interessos i a la dilució oanorreament de la cultura catalana.

A poc a poc començà a operar unresistencialisme mínim, que maldava

per mantenir la realitat anterior; però lafigura clau de la historiografia catalanasota el franquisme fou Jaume Vicens iVives, tant per les innovacions meto-dològiques que va imposar com per laseva capacitat per crear escola i dotar-lad’institucions de suport. Amb la finalitatd’imposar el nou paradigma, Vicens i elsseus deixebles van menystenir la historio-grafia anterior, i en especial l’obra deFerran Soldevila, com a romàntica i na-cionalista; en realitat, com demostraFurgó, Vicens era portador d’un projectediferent, però no menys nacionalista nimenys polititzat: en tots dos casos lesbases eren la recerca històrica i un pro-jecte de futur, com també ho serien enl’obra de Joan Fuster en el cas de Valèn-cia. Fuster tingué un fort impacte en unageneració de joves estudiants, que vanentendre que hi havia una altra manerade fer història, molt millor que la que elsera administrada a les aules. Però, men-tre que Vicens influí fortament en la bur-gesia catalana, Fuster va ser deixat debanda, quan no depreciat i perseguitper la valenciana.

La nova història difosa per Vicens iFuster es va reforçar i complementar amitjan anys seixanta amb la publica-ció de la Catalunya dins l’Espanya mo-derna, de Pierre Vilar, i la difusió delmarxisme, per donar pas, en paral·lel a ladegradació del règim franquista i sovinten lluita contra ell, a un gran floriment dela investigació i la publicació històrica enels anys setanta i vuitanta, de manera quees pot dir que «la historiografia catalanasobreviu al franquisme».

Les jornades completaren aquestrepàs cronològic amb una sèrie d’his-

306



toriografies sobre aspectes històrics mésespecialitzats. Sense cap demèrit dels te-mes triats, no puc deixar d’expressar lameva estranyesa per la postergació ol’oblit d’aspectes tan importants (fins itot quantitativament) en la historiografiadels darrers cinquanta anys, com lahistòria social i la història econòmica.

Josep M. Fullola descriu l’evolucióde l’arqueologia d’una forma molt per-sonalitzada, centrada en el mestratge deBosch i Gimpera i l’actuació dels seusdeixebles, l’anomenada escola catalanad’arqueologia, fins al «fenomen de mas-ses» que en els anys setanta experimentàl’arqueologia, com altres camps de laciència, i que significà una creixent es-pecialització, però també la pèrdua dela unitat de l’escola. Recorda també elpaper pioner de l’HEC i la importànciade les excavacions d’Empúries i de lacreació del Museu d’Arqueologia, a pe-sar de les relacions no sempre fàcils en-tre aquest i la universitat, i l’evolució i laproblemàtica de l’ordenació legal delspermisos d’excavació.

Jordi Günzberg estudia la historio-grafia del dret, que té les seves arrels, jaen segle XVII, en els atacs de la monar-quia castellana contra les institucionscatalanes; aquesta actuació defensivacontinuà al segle XVIII, a la Universitat deCervera, amb autors com Finestres o Lá-zaro de Dou, a pesar de la clara filiacióborbònica de l’un i l’altre. Però és pas-sada la primera meitat del segle XIX, queapareixen nous estudis i recopilacions,d’una banda amb la finalitat de codificari defensar el dret civil català, i de l’altracom a conseqüència dels nous corrents,d’origen alemany, que primen la tradi-

ció per damunt del racionalisme com a base del dret. Al segle XX, els estudis d’història del dret tenen un vessant méshistòric que jurídic, amb una cura espe-cial en l’edició de documents.

La «Historiografia de l’art català» ésrevisada per Francesc Fontbona seguintun ordre cronològic i fent menció delsprincipals personatges. Com a primeraconstatació, assenyala que fins ben en-trat el segle XX, els historiadors de l’artcatalà «han estat arquitectes, eclesiàsticsi artistes» i no pas universitaris (p. 271).De fet, l’interès d’aquests personatgesper la història de l’art respon a motiva-cions molt diferents i d’altra banda hi in-tervenen múltiples personatges que hifan incursions des de camps molt dife-rents (des de l’estètica o la psicologiafins a la restauració o el mercadeig), demanera que la descripció resulta moltcomplexa. Els passos principals els po-dríem fixar en les impressions dels viat-gers il·lustrats del segle XVIII, seguidesper les descripcions més organitzades iexhaustives del segle XIX, l’aparició dediccionaris d’artistes, les tasques de res-tauració, com la d’Elies de Rogent a Ri-poll, i les primeres exposicions artísti-ques, la publicació de monografies iestudis i de notícies d’exposicions.

Una empenta més directa a la his-toriografia de l’art català, lligada al Mo-dernisme, es produeix amb la Historiageneral del arte, dirigida per Domènechi Montaner, i les monografies de Puig iCadafalch, que es convertiria en el prin-cipal historiador de l’art català de la pri-mera meitat del segle XX.

Amb el Noucentisme destaca la crea-ció de museus i l’estudi i el trasllat de

307

RECENSIONS


les pintures romàniques catalanes; elspersonatges centrals foren mossèn Gudiol, organitzador del museu episco-pal de Vic, i Josep Pijoan, creador delMuseu d’Art de Catalunya i home d’am-plis coneixements sobre història de l’art, com palesa la seva monumentalSumma artis, editada, però, quan ja ha-via abandonat Catalunya.

Sota l’epígraf «El Noucentisme i elsseus veïns», Fontbona estudia una àm-plia nòmina d’entesos formada bàsi-cament per gestors museístics (amb unaàmplia representació d’eclesiàstics),professors universitaris i dilettanti, moltcompleta, però per aquesta mateixa raódifícil de sintetitzar, els quals en con-junt ampliaren moltíssim el coneixe-ment de l’art i els artistes dels PaïsosCatalans, que també pogueren comptaramb aportacions notables d’estudiososestrangers que Fontbona també rela-ciona.

Les conseqüències de la guerrasemblen haver estat menys terribles pera la història de l’art que per a altres dis-ciplines pròximes. Alguns personatgess’hagueren d’exiliar o foren expulsatsdels seus càrrecs i llocs de treball, peròpogueren ser substituïts per deixeblespròxims; la nòmina dels gestors mu-seístics, professors i conreadors de lahistòria de l’art és altra vegada exhaus-tiva.

Finalment, Josep Massot dedicaunes pàgines als estudis d’història literà-ria. La historiografia literària és segura-ment la més coneguda: a partir dels es-forços pioners de Milà i Fontanals, lasaga dels Rubió dominà llargament elpanorama dels estudis sobre literatura

catalana. A començament del segle XX,dos esdeveniments reforçaren la disci-plina: el Primer Congrés Universitari Català (1903), d’on sorgiren els Estu-dis Universitaris Catalans, amb una càte-dra de literatura catalana encarregada aRubió i Lluch, i la creació de l’Institutd’Estudis Catalans (1907), la SeccióHistòrico-Arqueològica del qual tinguél’estudi de la literatura catalana me-dieval com un dels seus punts forts. Paral·lelament, aparegueren nombrosesrevistes especialitzades o que donavencabuda a temes d’història literària, i la li-teratura catalana va ser també objected’estudi per part d’investigadors i filò-legs estrangers.

L’anorreament que significà la Guer-ra Civil només permeté una represalenta sota l’empenta de l’Institut d’Estu-dis Catalans clandestí i la publicació detextos que continuà fent l’editorial Bar-cino, a partir de 1947. Important foutambé l’aportació dels Estudis Universi-taris Catalans, represos clandestinament,però que permeteren a Rubió i Balaguerformar un grup important d’especialis-tes. També cal considerar la publicacióde diverses històries de la literatura, méso menys completes. Una certa normali-tat va venir representada per la creacióde càtedres de català, primer a la Uni-versitat de Barcelona (1965), i més tarda la Universitat Autònoma de Barcelona;el panorama millorava, però Massot re-nuncia a estudiar els canvis experimen-tats després de 1970, si bé no s’està deparlar d’un «futur incert des de moltspunts de vista».

GASPAR FELIU

308



ESTRADA-RIUS, Albert (2004). La Dras-sana Reial de Barcelona a l’edat mit-jana: Organització institucional i cons-trucció naval a la Corona d’Aragó.Barcelona: Museu Marítim de Barce-lona. 253 p.

Malgrat la seva espectacularitat i elpaper tan destacat que ha tingut en lahistòria de Barcelona i de Catalunya endiverses èpoques, la Drassana Reial deBarcelona té una història poc coneguda.La bibliografia que se li ha dedicat és re-lativament extensa, però només abastaalguns aspectes concrets, i encara que-den molts interrogants per resoldre, tantdes del punt de vista arquitectònic cominstitucional. L’any 2002, el Consorci deles Reials Drassanes va encetar un plade recerca pluridisciplinar sobre l’edificii les activitats que s’hi havien allotjat,amb la participació d’historiadors, ar-queòlegs i arquitectes. Un dels primersresultats d’aquest pla d’investigació ésl’obra del doctor Albert Estrada-Rius queaquí ens ocupa.

El llibre estudia els orígens, en elssegles XIII-XV, tant de l’edifici com de lainstitució. És alhora un estat de la qües-tió i una exposició dels primers resultatsde la recerca desenvolupada per l’autor.Basant-se en un bon coneixement de labibliografia, en un estudi acurat de lesrepresentacions iconogràfiques de l’edi-fici i en un ampli treball d’arxiu (espe-cialment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó ia l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barce-lona), l’autor ens ofereix una excel·lentsíntesi sobre el tema, alhora que exposaalgunes noves tesis molt suggerents. Estracta, com el mateix autor indica, de

contextualitzar històricament els orígensde l’edifici de la Drassana. Hi són trac-tats diversos aspectes: les circumstàn-cies que van dur a la Corona a organit-zar un estol de galeres, la problemàticadel finançament, els elements materials ipersonals que intervenien en la cons-trucció d’una galera, la hivernació i elmanteniment del vaixell, i, finalment, el desballestament; així, es cobreix tot elcicle vital d’una galera (construcció,manteniment i desballestament).

L’autor estudia els precedents an-tics i les drassanes de la Corona d’Aragóen el context de l’Europa medieval, laDrassana Reial de Barcelona com a insti-tució, i la col·laboració de la monarquiaamb la Diputació del General de Cata-lunya i el Consell de Cent de Barcelonaen el camp de la política naval; col·labo-ració que s’explica tant per la insuficièn-cia financera de la monarquia com perla importància que tenia la defensa de lacosta per al conjunt del país. Aquestacooperació, que es feia mantenint cadainstitució una àmplia autonomia (comho demostra el fet que hi havia drassa-ners privatius del general i del Consellde Cent), donava lloc a operacions depréstec i compravenda de vaixells i apactes de pariatge.

Un altre tema extensament estudiatés el reclutament de les tripulació, tantdels mariners com dels soldats, mit-jançant les taules d’acordament. S’hi ex-posen les funcions dels diversos oficialsimplicats (acordadors, escrivà, algutzir icapità de l’armada), i els instrumentsnormatius que regulaven el reclutament.

La part final de l’obra està dedicadaa la història de l’edifici, amb la formula-

309

RECENSIONS


ció d’algunes tesis innovadores quant ala cronologia de les construccions ac-tualment existents, que Estrada-Rius, engeneral, considera més tardanes del quefins avui s’havia acceptat. Les porxadesmés antigues actualment conservadesserien el resultat de les obres comença-des el 1378 i corresponen als dos tramsde naus de l’actual façana marítima prin-cipal. Quant al bloc de naus més prope-res a la Rambla, serien de la segona mei-tat del segle XVI. Finalment, respecte al’espai conegut actualment amb el nomde Porxos de Pere IV, es defensa la teo-ria que s’hauria construït a finals del se-gle XV o principi del segle XVI. El llibreinclou un apèndix, amb deu documentsdels anys 1360 al 1455, set de l’Arxiu dela Corona d’Aragó i tres de l’Arxiu Histò-ric de la Ciutat de Barcelona.

En resum, aquest llibre és alhorauna síntesi de l’actual nivell de coneixe-ments sobre les Drassanes de Barcelonai l’exposició raonada de les darrereshipòtesis formulades arran de les inves-tigacions en curs, tant arqueològiquescom arxivístiques, sobre aquest granedifici medieval. Una obra que ja és deconsulta obligada per a tots els historia-dors interessats en el tema.

SEBASTIÀ RIERA I VIADER

ABAD I SENTÍS, Josep (2003). La vila de Sa-badell davant la Guerra patriòtica o delsSegadors (1598-1659). Sabadell: ArxiuHistòric de Sabadell. 212 p. (Quondam; 2)QUEROL COLL, Enric; MUÑOZ I SEBASTIÀ,Joan Hilari (2004). La Guerra dels Sega-dors a Tortosa (1640-1651). Valls: Cos-setània. 341 p. [VIII Beca Pepita Martí deDuran]

Els estudis sobre la Guerra dels Se-gadors estan rebent una empenta novaimportant. Apareixen treballs d’històrialocal com els que es ressenyen aquí;han sortit estudis de cultura, ideologia i pensament com els de Xavier Torres iAntoni Simon; hi ha interès i investiga-cions en curs sobre el fet religiós durantla guerra; tenim al nostre abast novesedicions, penso en els Dietaris de la Ge-neralitat, tot i que l’etapa de les Cortsde Pau Claris ja havia estat editada perBasili de Rubí, o en l’edició de Jeroni deReal, de Joan Busquets, entre d’altres; i,finalment, han aparegut treballs de dis-ciplines especialitzades concretes comel de la moneda de Miquel Crusafont.

Aquest gruix de treballs permetranben aviat incorporar noves síntesis méscompletes i matisades a les existents finsara, i, sobretot, permetran una lecturamés propera a la lògica de les institu-cions catalanes i allunyada de la lògicade la monarquia; unes aproximacionsmés correctes amb relació al discerni-ment polític de la rebel·lia, i més equili-brades en la doble interpretació de revolta espontània social i revolució po-lítica conscient. I finalment, també, ma-tisacions pertinents des de la perspec-tiva dels territoris de fidelitat dinàstica.

310



Tenir present la dimensió local éstan important com no oblidar ni el pa-per de la Generalitat ni el paper delConsell de Cent de Barcelona. És del totnecessari el coneixement equitatiu iaprofundit d’aquests dos espais queconformen d’una banda, el factor local,i, de l’altra, el factor general, així coml’existència en el curs de la guerra de geografies catalanes diferenciades en laseva opció lliure o no tan lliure.

Els dos llibres que aquí es resse-nyen pertanyen a dues geografies localsben diferents: la de Sabadell i la de Tor-tosa. La primera, dins l’àrea d’influènciade Barcelona, del tot implicada en la re-volució, i la segona, fora d’aquest radi iconeguda pels seus episodis de revolu-ció i contrarevolució, amb estudis re-centment actualitzats com el de J. H.Muñoz i J. Rovira (1997). Ara, ambaquest treball, el mateix Joan Hilari Mu-ñoz i Enric Querol han portat a termeuna àmplia tasca de recerca sobre elsavatars de la vida de Tortosa, des del’entrada del marquès de Los Vélez finsquasi el final de la guerra.

Per altra banda, amb el seu treball,Josep Abad i Sentís vol fer conèixer pri-mer què era Sabadell abans de l’inicidels segles contemporanis, i després ferevident el pes de la fiscalitat militar enun espai local, no només en els anys dela guerra, sinó molt de temps abans de la rebel·lió, amb uns antecedents ques’inicien el 1599, és a dir, l’any de lesCorts de Barcelona. I, finalment, analitzala qüestió al llarg de tota la guerra, fins ales paus de 1659. Abad no fa de Saba-dell un estudi aïllat sinó que el contex-tualitza amb l’estat de la qüestió dels es-

tudis sobre la guerra; guerra, que, perraons de pes interpretatives, defineixcom a patriòtica sense abandonar la de-nominació ja clàssica del segle XIX, tot ique evita el sentit equívoc de la nocióde separació, perquè, tal com ha ex-pressat Miquel Crusafont, el vassallatgea una monarquia no es pot confondremai amb cap integració política en elsentit contemporani del mot.

Encara ara, el coneixement que te-nim de la càrrega de la fiscalitat hispà-nica sobre la vida catalana anterior a larevolta és escàs. Per a després de 1635tenim més informació, però sovint pocprecisa. La raó rau, en part, en el fet queels arxius de Simancas, és a dir, els de lamonarquia, no en parlen; però també,en bona mesura, a la visió catalana cen-trada massa en Barcelona. Això ha con-tribuït, durant anys, a situar Catalunyacom un regne hispànic poc gravat. Talvegada els cabals comercials emergentseren poc gravats, però no es pot dir elmateix pel que fa a la vida quotidianade la gent de pagès ni a les hisendes pú-bliques municipals. El treball d’Abad iSentís és una aportació valuosa amb re-lació als antecedents de la pressió fiscalde la monarquia sobre la vila de Saba-dell pel que fa a una gran diversitat d’as-pectes: allotjaments, bagatges, carretat-ges, lleves, impostos i altres serveis.

Sabadell, entre 1549 i 1592, viu,com tot el conjunt català, un augmentdemogràfic i un impuls econòmic; aixího demostren, entre altres coses, algu-nes referències a obres públiques, comla construcció de la nova sagristia o l’ha-bilitació d’un espai propi per a les reu-nions del Consell de la vila i el terme. En

311

RECENSIONS


aquest context, Abad verifica que, entre1600 i 1634, una vila de set-cents a vuit-cents habitants (1592) com és Sabadellha hagut de suportar pel cap baix unmínim de dues companyies d’infanteriai sis de cavalleria; ha patit obligacionsde carretatge, o bé de bagatges durantvint-i-sis anys, i entre 1620 i 1637 ha pa-gat 2.561 lliures en concepte de quints.Des de la campanya de Leucata fins a lade Salses la situació no féu més que en-durir-se. Sovintejaren les ordres contraels francesos; es reberen ordres de ferllistes de persones aptes per a la guerra(que en el cas de Sabadell oscil·lavenentre cent vint-i-una i cent seixanta-set),d’armes disponibles (els pedrenyals se-gueixen proscrits i s’exigeixen mosquetsi arcabussos) i de provisions de grans.Abad reprodueix alguns fragments decartes creuades entre diversos poblesvallesans i el virrei. Davant de la fiscali-tat de guerra, aquests al·leguen la ruïnade llurs hisendes pels molts serveis japrestats, i Castellar del Vallès interposa,a més, les despeses d’una causa per larestitució a la Corona que «a més de se-tanta anys se ventila, per lo qual havemgastades més de mil y sis-centes lliures,de les quals pagam quiscun any pensióde censal» (p. 119).

En el cas de Sabadell, les dades dis-ponibles indiquen que la vila no sols se-gueix suportant allotjaments, bagatges,carretatges i quints, sinó que també s’had’armar millor, ha de fer lleves, i s’en-deuta més. El 26 de setembre de 1638 lavila al·lega estar «atrassada de molts gas-tos ha patits en allotjaments de soldatsgastadors, matxos, mules i haver gastatsmés de cent ducats per lo socorro de

dotze soldats» (p. 120), causa tot plegatde despoblació perquè la gent fuig de lavila. Entre 1592 i 1639, la vila havia per-dut més del 46 % de la població. Saba-dell però no oblida tres coses essencials:que cap dels serveis prestats no pot es-devenir precedent, la seva condició de«poble franc», i la legitimitat exclusivad’«anar a guardar dita invasió del ene-mich en les fronteres de Perpinyà, i noen altra part fora de Catalunya» (p. 120).Hom pot comprovar en el terreny con-cret la funció dels doctors de l’Audièn-cia, en aquest cas en mans del jutge Ra-fael Jolí, que explica la impopularitatd’aquesta magistratura l’estiu de 1640.Segons es desprèn de l’estudi d’Abad iSentís, entre agost de 1638 i els mesosde la campanya de Salses, la vila hauriafet més d’una lleva, amb un total dequaranta-set soldats, sense comptar lestrenta persones de l’alça del sometentde Salses, ni el total de vint homes entresapadors, traginers i terralloners; i hau-ria servit un total de seixanta-quatre ca-valcadures, moltes d’elles desviades isense retorn. I per raó de totes aquestescoses, més la compra d’armes i muni-cions, les despeses superaven les 1.700lliures, de les quals 1.300 s’havien hagutde manllevar, i més de 380 procedien detalls extraordinaris.

Abad i Sentís observa que el mal-estar popular ja es manifesta l’estiu de1639 amb queixes contra el paraire con-seller Joan Riera, comissari pagador i ca-poral de la vila a Salses, acusat de malpagador, tot i que aquest va aconseguirdemostrar que havia pagat més del quela vila li havia remès, i també indica l’existència d’aldarulls contra consellers

312



i talladors. El terreny estava abonat per ala revolta de l’estiu de 1640. L’autor se-gueix els passos dels sabadellencs du-rant la revolta i la guerra. Registra, sem-pre que és possible, les pràctiques perevitar allotjaments o la preferència a ferallotjaments a l’hostal a càrrec de la po-blació; observa que el pes dels talls sónrepartits segons la jerarquia estamental,cosa que no deixa d’indicar uns certscriteris de justícia. En tot moment, elsconsellers fan d’intermediaris entre lasoldadesca i els vilatans. La situació deles autoritats municipals és arriscada.

Les autoritats, a Sabadell, tenen in-formació i criteri polític, juguen un pa-per ferm de resistència, sovint en coor-dinació amb les altres viles vallesanes,tot apel·lant les Constitucions i fent des-peses en dietes de síndics i sous d’ad-vocats per tal de defensar la legalitat segons les lleis de la terra i, sovint, en-capçalen protestes populars. Ara bé, acavall de la pressió popular i les obliga-cions de govern poden acabar sent acu-sats de lladres i belitres, en la mesuraque han de responsabilitzar-se d’allotja-ments o bagatges (de les tropes queanaven i venien pel camí reial de Lleidao Tarragona a Barcelona), han de fertalls o han d’assumir lleves, el rebuig deles quals comporta haver de comptaramb rodamons per fer-ne. Amb tot, tants’observen episodis de solidaritat inter-vilatana com de complicitats de les au-toritats amb els vilatans; així, per exem-ple, pel que fa al cas de la mobilitzaciófins a l’Empordà contra els tercios deJuan de Arce, Abad i Sentís escriu que «ASabadell, l’aixecament contra els tercioshispànics compta amb el suport i l’ajuda

d’autoritats i vilatans. Compta, doncs,amb el suport institucional i amb el su-port popular.» (p. 157).

El març de 1640, Sabadell va anar aMontserrat a demanar pau, quietud ipluja; també envià el síndic a les Cortsde Pau Claris i fins a darrera hora fou fi-del a les institucions catalanes, i hi hasabadellencs almogàvers i sabadellencsen terços de vegueria. Des de 1642 lavila paga al batalló 30 lliures mensuals, iels terratinents 20 de quadrimestrals.Durant la guerra continuaren les llevesde soldats i les despeses d’allotjaments ihi hagué un nou manlleu de 1.000 lliu-res que no fou l’únic. El 1654, en els dar-rers cinc anys, la vila havia pres censalsper raó de 8.050 lliures. Les queixes pelsabusos de les tropes i l’anar i venir decavalcadures eren constants. El 1646eren ben bé uns dos mil dos-cents cin-quanta soldats de cavall els que podienhaver sojornat en una vila despobla-da, amb prou feines amb tres-cents cinquanta habitants. La informació so-bre els sacrificis sabadellencs és feta entots els seus detalls. Reincorporada a lamonarquia hispànica, hi hagué canvi enel personal municipal, però va continuarl’habitual resistència als allotjamentsamb algun avalot episòdic (1655).

L’estudi aporta l’edició de vint-i-cinc documents inèdits, la majoria de1638, de l’Arxiu Històric de Sabadell i de les corts del batlle de Sant Cugat,Polinyà, Cerdanyola, Ripollet, Castellar,Barberà, Santiga i Sabadell; es tracta demanaments, actes de consells, llistes d’homes i armes, i processos contra sol-dats i pagesos. Conté gràfics, mapes,taules i trenta-dues làmines de docu-

313

RECENSIONS


ments, a més de la corresponent relacióde fonts i bibliografia.

El llibre sobre Tortosa d’Enric Que-rol Coll i Joan Hilari Muñoz i Sebastià ésun treball important. En primer lloc, nos’atura en el 1640 sinó que estudia totala guerra. També ho feia l’anterior es-tudi, però la singularitat del cas de Tor-tosa ha esperonat els seus autors a anarmés enllà d’una extensa documentaciólocal (Tortosa, Morella, Gandesa, Pratde Comte, Xerta, Tarragona) i han acce-dit als lligalls del Consell d’Aragó i a lesfonts de la monarquia de Simancas i dela Biblioteca Nacional de Madrid. En se-gon lloc, el tractament no és ben bé lo-cal, perquè el cas tortosí és estudiat desde la perspectiva del territori català queva quedar situat a l’altre cantó del con-flicte. Els autors revisen qualsevol visióhistòrica esquemàtica, tant d’una Tor-tosa vista en termes de traïdora, comd’una Tortosa vista en termes de fidelís-sima.

L’atenció posada en la geopolíticade la ciutat i les variacions de la conjun-tura bèl·lica els permet, en primer lloc,destacar els imponderables de Tortosa,el novembre de 1640, davant d’un mar-quès de los Vélez nodrit amb un exèrcitde vint mil homes i, després, documen-tar, amb tota mena de detalls, la tensióbèl·lica viscuda per la ciutat durant laguerra, amb el setge francocatalà fallitl’abril de 1642, la pressió dels miquelets,amos de la castellania d’Amposta, lacondició de plaça defensiva del Regnede València, la conquesta de la ciutatper les tropes de Schömberg, el juliol de 1648, i la definitiva victòria hispànica denovembre de 1650. Només la relació del

seu emplaçament, veïnatge, condició irecorregut bèl·lic, ja permet situar l’altreaspecte important d’aquest estudi: el fetque Tortosa fou escenari d’una llargaconflictivitat interna en el curs de la guer-ra, i sempre caldrà matisar qualsevolafirmació de suposada naturalesa estric-tament filipista.

Malgrat els greuges de la noblesatortosina per la manca de representa-ció a la Diputació, o el record de lamanca d’ajut de Barcelona en la guerrade 1462-1472, o els interessos del capítolde la seu tortosina al regne de València,Tortosa no va ser monolítica, ni social-ment ni política. El 21 i 22 de juliol de1640, visqué la seva pròpia revolta po-pular amb la rèplica sagnant, el 4 de se-tembre, de les oligarquies de la ciutat,que van recuperar-ne el control. Els au-tors identifiquen el nucli oligàrquic delque anomenen la «contrarevolta»: el pro-curador en cap, Forcadell, i els seus pa-rents, la família Miravall, el captenimentdels quals se centra en la recerca deprotecció estamental i de prevenció a laCort davant dels rumors bèl·lics proce-dents de Madrid. Entre les pressions deles Corts de Pau Claris i la fidelitat a Fe-lip IV, la ciutat s’inclinà per la segonaopció, no només per raons militars sinótambé per no donar ales als revoltats delmes de juliol. També identifiquen unasòlida sintonia entre el consell munici-pal i el capítol tortosí. L’actitud d’aquestdarrer, no sols s’explica per les rendesvalencianes i per voler preservar les se-ves rendes catalanes de la taxa del 5 %que reclamava la Diputació en els seuspreparatius de guerra, sinó també per-què, lògicament, estava del cantó de

314



l’ordre públic. Hi ha, al seu torn, unaTortosa popular que ha aprofitat la con-juntura per foragitar l’oligarquia localdel monopoli del poder municipal. Arabé, E. Querol i J. H. Muñoz també defu-gen una visió uniforme de qualsevoldels grups existents en el si de la ciutat.Ni dialèctica social coincident del totamb el dilema polític, ni visió uniformesegons els estaments. Però, també afir-men que a Tortosa hi ha un rebuig com-partit al canvi de dinastia, tal vegada,penso, perquè són més a prop de lafrontera hispànica que de la frontera deFrança i viuen els problemes del podercatalà des de la perifèria: «La respostacol·legiada de la noblesa i clergat —es-criuen—, però també de la menestraliatortosina, fou ben clara a l’hora de man-tenir la fidelitat dinàstica i no voler afe-gir-se a la revolució política engegadades de la Junta de Braços.» (p. 273).

Ara bé, els autors demostren queaquesta actitud, en cap cas va suposaruna renúncia al model polític paccionatcatalà, sinó que van mantenir-se fidels ales Constitucions de Catalunya i als Cos-tums de Tortosa. Els autors remarquenque no es pot oblidar que el marquès deLos Vélez va jurar les Constitucions enentrar a Tortosa (1640), de la mateixamanera que ho féu el militar hispànicColonna a Tarragona (1641), i Felip IV aLleida (1644). La identificació d’una Ca-talunya sota control hispànic, però entot moment fidel al model polític català,és un dels eixos importants de l’estudi,que permet als autors explicar que, mal-grat les contradiccions, els tortosins, finsi tot els més vinculats a la monarquiahispànica, no veien incompatibles les

dues lleialtats. Aquesta doble lleialtat lògicament no va estar mai exempta de conflictes, els quals, en el cas de Tor-tosa, es van poder fer més evidents queno a Tarragona o a Reus, també sotal’òrbita hispànica, però més explíci-tament ocupades i condicionades militar-ment, per la qual cosa, tal com ha expli-cat M. Güell (2003), en un treball sobreTarragona, la vida civil va quedar-hi so-terrada. A Tortosa es va fer més evidentl’existència de la doble lleialtat perquèmalgrat la tensió bèl·lica i el retall decompetències als oficials reials (batlle iveguer) hi hagué vida política institucio-nal, que es concentrà i refermà en elconsell municipal. D’altra banda, a Tor-tosa la monarquia va optar per una polí-tica semblant a la que practicarà a totCatalunya en els anys 1652-1659; és adir, el manteniment formal del sistemainstitucional, tot premiant la ciutat ambmesures simbòliques com la distincióamb el títol de fidelíssima y exemplar,però, també efectives, com la remissiódels quints i dels impostos municipalsendarrerits, per convertir Tortosa en unamena de referent propagandístic per a laresta de Catalunya.

J. H. Muñoz i E. Querol fan un se-guiment detallat dels conflictes politico-jurídics de la ciutat al llarg de la guerraentre els governadors militars i els diri-gents civils (Consell, veguer i batlle, i ju-ristes com Francesc Ramon Sans) entornd’allotjaments, fortificacions i fiscalitatde guerra en general. El govern polí-tic de la ciutat, mancats de Diputació i Au-diència, es va valdre del Consell d’Aragócom a instància judicial dels seus con-flictes competencials. Els homes més

315

RECENSIONS


sensibles a la legalitat catalana, comJoan Baptista Cerdà o Josep de Curto,per ser uns defensors massa ferms de lesConstitucions i els Costums, acusats d’u-surpació de competències reials, van serdesterrats sense fer soroll. En aquest es-cenari conflictiu, els autors destaquen elpaper jugat pel bisbe Veschi, agent reialamb la doble funció de mediador i con-fident, col·laborador en tot allò relatiu ala defensa però sense abdicar dels seusprivilegis, ni en matèria d’allotjaments nien matèria senyorial. Això no vol dirque siguem davant d’una Església enbloc filipista a Tortosa. Hi ha notícies declergat regular i secular condemnat perfilogal·licisme, sense oblidar el paper ju-gat pel canonge de Tortosa, FrancescPuig, síndic capitular tortosí a Barcelonael 1640, on va romandre fins a la sevamort el 1646, com addicte a la Generali-tat, i, això, malgrat la revocació de laseva sindicatura per part del capítol tor-tosí. El sector dissident de la Tortosahispànica fou el que agafà el relleu polí-tic després de l’entrada de Schömberg ala ciutat (1648). Les oscil·lacions bèl·li-ques i els miquelets de la castellaniad’Amposta van comptar amb conspira-dors filofrancesos i amb l’emergència del’esmentada dissidència interna entresectors qualificats, però, sobretot, ambla mobilitat del poble menut. Això ex-plica els cops de mà o complots de de-sembre de 1642 i de la primavera de 1643, que van comportar detencions,execucions i purgues. Els autors desta-quen, especialment, el conflicte de laCortadura de 1646, és a dir, el pla dedefensa del governador militar Pantoja,que comportava l’enderrocament de ca-

ses de la vila per construir una murallainterior, o els conflictes dels allotja-ments, que afectaven especialment elssectors populars, i que explica el pro-jecte utòpic dels menestrals de 1647 d’a-torgar privilegi de ciutadania honrada atots els menestrals, és a dir, als mil dos-cents membres de les confraries d’oficis.La cruenta ocupació francesa de 1648 vaportar la majoria dels dirigents locals al’exili (al Maestrat i als Ports) fins al re-torn hispànic de 1650. La fidelitat de la majoria dels dirigents de Tortosa a lacausa hispànica va comportar una pro-moció inèdita de tortosins a la Diputa-ció, l’Audiència i el Consell d’Aragó.

La segona meitat del segle XVII ésl’escenari on les filigranes formalistes ipenoses de la doble lleialtat van fercamí; és un escenari adequat al perfil di-rigent tortosí de la guerra. Això explicaque, malgrat que Tortosa va tornar alrang secundari pertinent, els autors pu-guin indicar que insignes austracistestortosins «ocupaven llocs destacats alPrincipat quan esclatà la Guerra de Suc-cessió» (p. 278).

El llibre compta amb il·lustracions iun índex onomàstic, i en un apèndix es reprodueix la Relación del sitio y pérdida miserable de la Fidelíssima y Exemplar ciudad de Tortosa en el año 1648, segons la còpia única, del se-gle XX, d’Enrique Bayerri, de transmissiócomplicada. Els autors accepten l’atribu-ció de l’autoria del text feta per Bayerrien la persona del jurista Francesc Ra-mon de Sans, però, a diferència de Ba-yerri, l’argumenten tot indicant que elnarrador malgrat que escriu en tercerapersona és molt explícit en referències i

316



detalls relatius al jurista Sans. En resum,som davant d’un llibre important per lasolidesa de les seves fonts, perquè fauna lectura cronològicament completade la guerra des de l’espai d’obediènciahispànica sovint oblidat i mal interpre-tat, i perquè situa, des del cas tortosí, eltema clau de la segona meitat del se-gle XVII, el de la imperiosa necessitat d’unsdirigents sota control de fer quallar for-malment regalisme i Constitucions.

Tenim, doncs, dos llibres que desde diferents espais de la geografia cata-lana col·laboren decididament a millorarel nostre coneixement de la Guerra delsSegadors en el terreny concret, peròamb informació que interessa des d’unaperspectiva general. En el cas de Saba-dell, perquè situa els antecedents de lapressió militar des de 1598, i en el casde Tortosa perquè reinterpreta les vi-sions excessivament localistes i es-quemàtiques del cas tortosí.

EVA SERRA

ALAY SUAREZ, Montserrat (2003). Apre-nents i minyones: La infància abando-nada a la Barcelona del vuit-cents. Bar-celona: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias(Sant Andreu del Palomar). 208 p.

Cal felicitar-se per la iniciativa delCentre d’Estudis Ignasi Iglésias de SantAndreu del Palomar (Barcelona) de pu-blicar el treball de Montserrat Alay Suarezsobre la infància abandonada a la ciutatde Barcelona al segle XIX, treball basat en

la seva tesi doctoral. Aquest treball ha es-tat elaborat fonamentalment a partir de ladocumentació de les dues institucionsbenèfiques més importants de l’època ala ciutat: la Casa Provincial de Maternitat iExpòsits (CME) i la Casa de Caritat (CM).

El llibre s’estructura en tres parts cla-rament definides: el problema de l’aban-donament infantil i de les institucions de-dicades a tenir-ne cura; l’estudi de la vidadels infants al seu interior i, per últim,una anàlisi monogràfica de l’educaciódels expòsits. Aquest enfocament meto-dològic supera amb escreix l’utilitzat enels estudis tradicionals dedicats a aqueststipus d’institucions benèfiques.

A la primera part l’autora analitzaquines eren les causes de l’abandona-ment infantil a la Barcelona de la segonameitat del segle XIX des d’una triple òp-tica. En primer lloc, mostra com l’aban-donament no obeïa a causes econòmi-ques puntuals, sinó a causes estructuralsprofundes, com el creixement demogrà-fic i la situació de pobresa endèmica enla qual vivien la majoria de les classespopulars de les comarques barceloni-nes. En segon lloc, analitza el pes moralde la il·legitimitat en la decisió de lesmares d’abandonar el seu fill, mostrant-nos com aquesta era directament pro-porcional a la situació econòmica de lesmares, i finalment aborda aquesta pro-blemàtica des d’una perspectiva de gè-nere, analitzant la situació de la donasoltera embarassada de les classes po-pulars, en una societat molt conserva-dora, que només acceptava la maternitatdins el matrimoni cristià.

Un cop consumat l’abandó, l’autoraens explica quines eren les institucions

317

RECENSIONS


destinades a atendre els infants. Tradi-cionalment, havien estat els hospitalsbarcelonins i en especial l’Hospital de laSanta Creu el receptors d’aquest seg-ment de la població, però a partir de l’aplicació de la Llei de beneficència de 1849, la CME, inaugurada el 1853, mo-nopolitzarà aquest servei. L’autora ana-litza les vies de procedència dels infants,fonamentalment: el torn, la maternitatde l’Hospital de la Santa Creu, les parrò-quies de la ciutat i dels altres pobles dela província, i en quantifica la importàn-cia en tres dates concretes: 1860, 1880 i1900. Així mateix ens ofereix una pa-noràmica del funcionament i l’organitza-ció de la institució, dividida en dues sec-cions; la de lactància dedicada als méspetits, que per raons del seu estat de sa-lut no podien ser lliurats a dides exter-nes i la secció de deslletament, que eral’encarregada d’atendre els nens majorsde dos anys que no podien ser lliurats al’exterior o que havien estat retornatsper les dides externes. Quan arribaven al’edat reglamentària els infants eren de-rivats a la CC per continuar la seva edu-cació i si era possible intentar la seva in-serció en la societat.

La segona part del llibre està dedi-cada a l’estudi de la trajectòria vital delsnens, fills de pares desconeguts, ingres-sats a la CME, per seguir els seus dife-rents itineraris: morts, confiats a dida,afillats, legitimats, naturalitzats, lliuratsals pares, o bé passats a la CC entre d’al-tres. Destaquen especialment els elevatsíndexs de mortalitat entre els nadons in-ternats. Així l’any 1853 van morir pràcti-cament el 90 % d’aquests, un percen-tatge que durant tota la segona meitat

del segle s’anirà reduint lentament fins aarribar al 50 % el 1903. Unes dades esgar-rifoses explicades per l’autora com aconseqüència directa de l’amuntega-ment i de les dificultats per oferir a lescriatures una alimentació adequada. L’ú-nica solució per tal d’evitar aquest tristdesenllaç va consistir a reduir al màximpossible l’estada dels infants a l’interiorde la casa i confiar-los a nodrisses exter-nes. Cal destacar en aquesta part de l’estudi, el seguiment minuciós que fal’autora d’aquells infants que van acon-seguir sobreviure i que van ser traslla-dats a la CC, per mostrar-nos les dife-rents trajectòries d’aquests, per posar demanifest la importància del sexe en elseu destí.

La tercera part del llibre, potser lamés important, està dedicada a analitzarde forma monogràfica el sistema educa-tiu dels dos establiments. A la CME, l’e-ducació era confiada a les filles de la Ca-ritat i en el cas dels més petits era d’allòmés bàsica: llegir, escriure i comptar, iper a les nenes a més a més, s’hi afegiatot allò que feia referència a les feinesde la llar. Les noies més grans de setanys, romanien en la seva majoria a laCME, on desenvolupaven diferents tas-ques i es preparaven per a una futuravida laboral, dirigida vers el serveidomèstic. Ja des del 1874, consta el fun-cionament d’una escola de minyones,que crearà entre elles una situació demanca d’expectatives, que com molt bévalora l’autora:« [...] el que pretenia serun proteccionisme benefactor esdeve-nia un determinisme angoixant».

La CC en canvi va jugar un papermés important en l’educació dels expò-

318



sits, que continuava sent d’allò més bà-sica i en el cas de les noies centrada enles tasques «propias de su sexo», i per aaquelles més avantatjades l’educació escomplementava amb classes de solfeig,cant i música i només en casos molt ex-cepcionals algunes d’elles podien seguirestudis superiors. Pel que fa als nois,que representen la major part dels nenslliurats per la CME, les seves videstambé estaven força predestinades i laseva educació també era força simple, la justa per tal de preparar-los per iniciarel seu període d’aprenentatge d’un ofici,bé als tallers de la CC, on hi havia, entred’altres, tallers de sabateria, arts gràfi-ques, espardenyeria, etc., o bé a l’exte-rior sota la supervisió d’un mestre (ar-tesà) de l’ofici triat.

Els principis pedagògics sobre elquals es fonamentava tot el sistema edu-catiu eren força clars i senzills: els valorsdel treball i l’obediència per damunt detot. Treball i obediència per expiar el pe-cat i assumir dòcilment el destí i el llocque aquests nois i noies haurien d’ocu-par en la societat. Un sistema acurada-ment controlat per un sistema perfec-tament definit de premis i càstigs. Un tipusd’educació que es va mantenir inamovi-ble fins a l’aplicació, al dos establiments,del sistema educatiu de Maria Montes-sori a la segona dècada del segle XX.

Desgraciadament les característi-ques de les fonts documentals no enspermeten conèixer la vida d’aquest nensi nenes un cop fora de la CME i de laCC. Així mateix tampoc podem conèixerles trajectòries vitals d’aquells infantslliurats a dides externes i que van ro-mandre amb elles fins a la seva majoria

d’edat. L’accés a aquest coneixementens permetria fer-nos una idea global iexhaustiva de la vida d’aquest segmentde la població, en la línia d’estudis pu-blicats a Franca, com ara el de J. P. Bar-det1 o d’Anne Cadoret.2

Aquest és un llibre important i ne-cessari per conèixer i comprendre nonomés la trajectòria vital d’una part im-portant de la població barcelonina de lasegona part del segle XIX, sinó que almateix temps, també ens permet conèi-xer els valors i les actituds de la societaten el seu conjunt, i ens mostra comaquests nens i nenes havien de redimirel seu pecat mitjançant l’educació i eltreball, un treball que ni tan sols podienescollir. El seu destí havia estat escrit peruns altres des del moment del seu nai-xement.

JOSEP MONTIEL PASTOR

319

RECENSIONS

1. Jean Pierre BARDET, Jean Noël LUC, Isabe-lle ROBIN ROMERO i Catherine ROLLET (2003), Lors-que l’enfant grandit: Entre dépendence et autono-

mie, París, Presses de l’Université Paris-Sorbonne. 2. Anne CADORET (1995), Parenté plurielle:

Anthropologie du placement familial, París, L’Har-mattan.


COMASÒLIVAS FONT, Joan (ed.) (2003).Dietari de Francesc Gorina i Riera,pagès de Matadepera, 1841-1904. Bar-celona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat. 499 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 94)

En els darrers anys, la recerca als ar-xius privats de moltes cases de pagès ensha fet descobrir que molts pagesos disfru-taven escrivint sobre les coses que passa-ven i que els passaven, i aquests dietaris—desiguals, discontinus i a vegades moltmal escrits—, estudiats excel·lentmentper Xavier Torres,1 s’han convertit en lamanera més clara de dir-nos que allò queestudiem de forma estructural era veritati, al mateix temps, que la imatge de lavida rural que construïm els historiadorsés, en realitat, molt més complexa i, sobretot, de carn i ossos.

Expliquem de què va el llibre. Fran-cesc Gorina i Riera era un pagès de Ma-tadepera que als divuit anys començà aanotar en llibretes les coses que feia i lescoses que li passaven, i no va deixar defer-ho pràcticament fins al moment de laseva mort. En total són onze llibretesque es cavalquen cronològicament en-tre 1841 i 1904; algunes són notes decomptes i de jornals i altres són real-ment dietaris i cròniques de les cosesque li anaven passant quotidianament i que passaven al seu entorn. Les onzellibretes són transcrites i publicades enel llibre amb rigor i paciència. Aquí, vin-dria la primera reflexió: ja sabem que elspagesos en les seves notes ho barreja-

ven tot —vivència personal i tracte co-mercial—, però, n’hem de dir dietarid’una simple llibreta de jornals? Hem depublicar totes les llibretes de comptesd’un pagès? En aquest cas, s’ha publicattot i potser la unitat ho aconsellava, finsi tot l’estil, però no podem anomenardietari a allò que no ho és i, per tant, noés específic.

Això no desmereix, ni molt menys,el llibre, perquè la història del pagès deMatadepera converteix aquests dietarisen una obra encara més interessant. Lafamília Gorina és d’aquelles que en elsegle XVIII van entrar en una dinàmicade deutes, cosa que la va portar a ven-dre bona part de l’antic mas —54 quar-teres, sobretot de bosc—, de tal maneraque en Francesc va rebre només 30 quar-teres, i en una situació clarament de debilitat. El drama, i en aquest cas és accidental, es complica quan Fran-cesc queda orfe de pare molt jove i elque queda del mas del segle XVIII quedaen mans de la mare i un oncle discapa-citat que no veuen altra solució quearrendar les peces de terra del mas i en-viar en Francesc a casa d’un parent al’espera que es faci gran i pugui fer-secàrrec de can Gorina.

És en aquesta casa on en Francescaprèn l’ofici de pagès, però també ondescobreix l’afecció per escriure i anotarles coses que li passen. Dit d’una altramanera, el que haurà après és més queel que li pot donar la finca que té i d’a-quí neix l’interès de les seves notes: nar-rarà el drama d’una família pagesa que, ies veia a venir per la trajectòria, s’en-deutarà encara més, acabarà perdent elmas i hauran de viure com a jornalers i

320


1. Xavier TORRES (2000), Els llibres de famí-lia de pagès: Memòries de pagès, memòries de mas

(segles XVI-XVIII), Girona, CCG.


parcers d’altres pagesos. És un descenssocial explicat de forma directa, clara ientenedora, sense embuts, o potser mi-llor, la narració de com a un pagès liarrenquen la casa i la història —allà hihavia viscut sempre ell i els seus avant-passats—, i ha d’acabar anant a treballarper a un altre. Ho sabíem, però ara hotoquem, ho veiem de prop, ho vivim.

Si aquest és, segurament, l’aspectemés interessant d’aquestes llibretes, elperíode en què estan escrites i el lloctambé ho són. Es tracta d’un període decanvi polític, i Francesc Gorina viu lesguerres carlines i tota mena d’avatarspolítics; viu la desamortització —i enaquest cas l’afecta directament perquè elmonestir de Sant Llorenç del Munt a quipagava censos és desamortitzat—, l’abo-lició dels delmes, els canvis en la fiscali-tat i la implantació dels amillaraments—explica amb detall com aquests s’ela-boren i manipulen des del Govern lo-cal—, les conjuntures canviants delspreus, l’arribada de la fil·loxera aFrança, l’arribada del ferrocarril... Fran-cesc Gorina ho viu i ho pateix, i ens hotransmet en tots els seus escrits.

És interessant també el lloc onpassa. Matadepera havia estat fins benentrat el segle XVIII un espai de masies ila vida comunitària s’havia organitzatsobre aquesta base. No hi havia cap po-ble pròpiament dit, però a finals del se-gle XVIII i sobretot en el segle XIX aparei-xen els pagesos «de carrer», tal com ellmateix els esmenta dient que viuen enels nous carrers de cases que estan apa-reixent. Això fa petits els serveis —und’ells l’església—, altera la forma d’orga-nitzar les festes i de finançar-les, i sor-

geix un nou conflicte entre els pagesosde mas, cada vegada més substituïts permasovers, i els del poble, que, per altrabanda, seran cada vegada més nombro-sos. El conflicte està servit. Conflictemenut que serveix per definir unes no-ves regles de joc comunitàries. El dietariens explica com sorgeixen i es van defi-nint progressivament.

El detall de les dades que aportasobre les relacions econòmiques i les ra-ons per les quals pren determinades de-cisions, fan que el dietari sigui una einaexcel·lent per comprendre l’economiapagesa. La pluriactivitat és fonamental:es viu de conrear terres pròpies, terresllogades, d’anar a jornals en les èpoquesque hi ha més demanda, però no sem-pre en terres de conreu sinó en l’aprofi-tament de recursos forestals i de recur-sos naturals de tota mena. Aquestaxarxa de treball per comte propi i de tre-ball per altri es pot seguir fil per randaen les descripcions que aporta. Aquestés un tema de difícil investigació, per lesdificultats de trobar fonts adients i aquíes pot seguir amb molta precisió.

Qualsevol aspecte de la vida quoti-diana, social, política i econòmica es pot trobar en les planes d’aquest dietari,que esdevindrà una font de referènciaper poder documentar molts d’aquestsaspectes. Deixeu-me citar-ne alguns: la vida religiosa, les festes populars —el seu finançament i l’organització—, el funcionament dels ajuntaments en l’è-poca, la relació camp-ciutat, per la des-cripció que fa de les estades a Terrassa,el consum de productes fora de l’explo-tació, l’organització del treball, les rela-cions entre amos, parcers i masovers...

321

RECENSIONS


I me’n deixo molts, alguns d’ells sensearribar a copsar-ne la importància.

Un dietari com aquest no es podiapresentar simplement com una trans-cripció de documents seguint una tradi-ció més o menys recent de posar a dis-posició del públic material d’aquestamena. És per això que trobo encertadís-sim l’estudi introductori de Pere Roca iFabregat, perquè comença a convertiruna font en un estudi històric —ja hemdit que els temes que toca el dietari sónmolts. Vet aquí una primera utilitat delllibre, els professors de secundària po-den trobar junts la font i una elaboracióhistòrica d’aquesta font, i mostrar alsalumnes quin és el procés que segueixl’historiador per estudiar una realitat.Però té més utilitats i, sobretot, interès.Pere Roca agafa les dades econòmiquesdel dietari, les sistematitza i les elabora, iintenta entendre la lògica d’aquesta ex-plotació agrària. Amb l’ajut d’altres fontssitua el mas, i pel dietari en pot saber elsavatars: l’estratègia de Francesc Gorinaper treure suc d’una explotació minvadaque recupera cedida a tercers, i els in-tents per incrementar els ingressos ambl’establiment de vinyes i l’explotaciód’un forn de calç. L’estudi que en resultaés rigorós i molt suggerent amb vista aentendre el funcionament d’una explo-tació pagesa d’aquesta mena. Entremig,informacions com el funcionament d’unforn de calç, la seva organització, i elrendiment són petites perles de gran in-terès perquè costa molt trobar docu-mentació sobre aquests temes.

Potser, Pere Roca no s’adona de ladebilitat estructural del punt de partida:un mas petit, cedit a tercers sense un po-

der clar que controlés les pràctiques deconreu dels parcers, sense bosc on obte-nir recursos complementaris —venut enel segle anterior per deutes—, i sense ca-pital per poder invertir en la compra d’a-nimals de tir i evolucionar cap a l’explo-tació directa per rendabilitzar el seutreball, que era l’únic que tenia. Aquestpunt de partida fa que quan van aparèi-xer problemes conjunturals en les colli-tes i baixades de preus, o quan la famíliava viure el moment més delicat del seucicle —els nens petits i la força de treballlimitada—, entrés en un procés d’endeu-tament del qual ja no va ser possible sor-tir. Francesc Gorina ni tan sols es va po-der quedar com a masover del seu propimas, sinó que va haver de marxar i re-començar la seva nova vida com a maso-ver. Unes quantes llibretes van ser escri-tes en aquesta nova situació, i potserhauria valgut la pena entrellegir-les perentendre la lògica econòmica i social desd’aquesta nova perspectiva.

En definitiva, és un llibre excel·lent,perquè té un excel·lent estudi introduc-tori, perquè transcriu una documentacióvaluosíssima per entendre la lògica de lasocietat rural en el segle XIX, i per l’espe-cificitat del cas: escriu un pagès la famí-lia del qual tenia un mas gran, que es vaendeutar, que va intentar sobreviureamb el que li quedava però, al final, elsdeutes se’l van acabar menjant, i ho vaperdre tot, però, tot i així, va continuarescrivint. Per a nosaltres és una perspec-tiva insòlita i, per això, molt suggerent.Felicitats als autors de la transcripció ide l’estudi introductori.

LLORENÇ FERRER

322



PRAT, Enric (2004) (coord.). Els movi-ments socials a la Catalunya contem-porània. Barcelona: Publicacions de laUniversitat de Barcelona. 257 p.

Aquest llibre aplega les conferèn-cies pronunciades al curs sobre associa-cionisme i moviments socials a la Cata-lunya contemporània, celebrat a l’estiudel 2002 a la Universitat de Barcelona,les quals s’han complementat amb unabibliografia específica per a cada capí-tol. El recull és una bona mostra de re-cords, anàlisis i reflexions sobre els dife-rents moviments socials desplegats aCatalunya, des dels anys seixanta fins a l’actualitat, més centrats en l’actuaciódels propis moviments i les seves orga-nitzacions que en les teories sobre lesquals se sustenten, i escrits des de laperspectiva de la participació o l’empa-tia amb la militància.

El capítol introductori, de FranciscoFernández Buey, situa els nous movi-ments socials en el marc cronològic dela seva formació, entre 1968 i 1980, a es-cala internacional, i els diferencia pelsseus objectius i pel protagonisme que hitenen les classes mitjanes cultes delspaïsos desenvolupats, tant pel que fa almoviment obrer anterior com a les ma-nifestacions posteriors de mobilitzaciósocial. La seva anàlisi insisteix, com laresta de treballs, en l’anomalia políticadel règim de Franco i la singularitat delprocés de transició com a condiciona-dors del procés de canvi social a Es-panya, on l’onada de mobilitzacionsdels anys setanta va estar molt imbri-cada amb la lluita política antifranquista,fet que possibilità la seva capitalització

per part dels partits polítics i que explicala posterior desmobilització durant elsanys vuitanta, a conseqüència de la par-ticipació en la política institucional i delreconeixement legal d’algunes de lesreivindicacions.

A la dècada dels 90, els movimentssocials anteriors subordinaren el seu ac-tivisme a l’acció política, donant suporta determinades opcions partidistes obandejant-les, i sovint —de vegades?—acceptant les subvencions i ajuts institu-cionals. Mentre, apareixien noves acti-tuds i comportaments crítics que s’hananat trobant identificats amb el movi-ment antiglobalització, visible des de 1996i que ha acabat convertint-se en un mo-viment de moviments.

En aquest context general, a l’Es-panya franquista, la inexistència d’unsindicalisme estructurat —o potser mi-llor, la ineficiència del sindicat verticalfins a la utilització política que en vanfer els militants antifranquistes en com-binació amb la lluita que feien dins deCCOO de manera clandestina—, i la du-resa de les condicions de treball i devida als barris perifèrics de les pobla-cions industrials condicionaren l’articu-lació de la protesta social a l’entorn delmoviment obrer, encara integrat en laconcepció teòrica del socialisme i delmoviment veïnal que desplaçà l’espaide lluita al lloc d’habitatge. Ambdós mo-viments foren bàsics per imbricar lalluita social amb el canvi polític, i enforçar la legalitat del règim amb l’exer-cici del dret d’associació, expressió imanifestació, n’erosionaren la rigidesa.

Xavier Domènec reivindica el ca-ràcter obert del nou moviment obrer des-

323

RECENSIONS


envolupat a partir de la meitat de la dè-cada dels cinquanta, i explica com l’ex-tensió de les seves pràctiques més enllàde les fàbriques (manifestacions, reco-llida de signatures, declaracions públi-ques…) va permetre estendre la xarxade solidaritats a altres sectors socials iaixò va donar cos a una oposició queformulava alternatives polítiques al rè-gim que foren importants per accelerarel procés de la transició.

Ricard Martínez destaca el paperdel moviment veïnal en la integració dela reivindicació de canvi polític a les de-mandes de reformes urbanes, que portàa la formulació d’alternatives als modelsurbans existents i a la pressió per acon-seguir la democratització dels ajunta-ments en el període de 1976-1979.

A partir de la mort de Franco, el 1976, començaren a visibilitzar-se el feminisme i el moviment gai, contraris a la discriminació sexual. Aquests mo-viments, que s’havien desplegat en pa-ral·lel a l’onada d’alliberament sexualarreu, van centrar inicialment els es-forços per posar fi a la vigència de leslleis discriminatòries franquistes. El noumarc democràtic fragmentà el femi-nisme a partir d’un fort debat teòric que qüestionava el valor de canvi socialde l’igualitarisme legal, mentre que elmoviment gai es va centrar en la pràc-tica d’accions encaminades a consoli-dar l’acceptació social de la seva identi-tat col·lectiva i a forçar aquest igualita-risme.

Carme Alemany descriu el movi-ment feminista des de 1976, i en valorala influència en els canvis socials vis-cuts; alhora, però, des d’una perspectiva

radical, relativitza els avenços aconse-guits i alerta sobre l’optimisme de lesnoves generacions, que amaga la conti-nuïtat de les relacions de poder de la so-cietat patriarcal. Crítica amb els partitspolítics i partidària d’estratègies de lluitapròpies per afirmar la diferència sexualcom les que quallaren entre 1979 i 1985amb la creació d’espais de dones, l’au-tora fa responsables els organismes ins-titucionals encarregats de les polítiquesde dones de l’afebliment del moviment,perquè ha integrat part de la seva mi-litància.

Jordi Petit contrasta la situació delscol·lectius homosexuals als països des-envolupats amb el tractament que elsoferia a Espanya la legislació franquista ievoca la sortida de la clandestinitat deles organitzacions, el suport dels partitsd’esquerra i de la premsa i l’ambient so-cial de curiositat i simpatia que van ob-tenir les campanyes de denúncia de ladiscriminació, així com les iniciatives lú-diques i culturals, fins que la propagacióde la síndrome d’immunodeficiència ad-quirida (sida) obligà a treballar en els te-mes sanitaris i de prevenció. La forçaadquirida va permetre posteriormentexercir la recomanació de vot per a de-terminats partits per forçar la legislacióantidiscriminatòria fins a plantejar-se lafita del reconeixement de les famílieshomosexuals.

També a partir de la transició esdesplegà el moviment ecologista a Cata-lunya. Pere Mora situa els seus orígensen la denúncia de les conseqüènciesmedioambientals provocades pel desen-volupament econòmic i l’auge del tu-risme, potenciada per la teorització

324



científica i per la divulgació culturalpracticada des del Congrés de CulturaCatalana. La formulació de l’alternativapolítica, Els Verds, a partir de 1985 —malgrat el seu fracàs electoral—, la in-corporació de les reivindicacions ecolo-gistes als programes polítics de partit i laformalització de programes comuns enel marc de la Unió Europea van fraccio-nar el moviment que se situa entre la ra-dicalització i la crítica anticapitalista i laparticipació en els organismes institu-cionals.

Els anys vuitanta també van ser tes-timonis de mobilitzacions pacifistes a totarreu contra el rearmament nuclear, quea Catalunya i a l’Estat espanyol vanprendre connotacions específiques perl’oposició a l’entrada a l’OTAN i el re-buig a la presència de bases militarsamericanes, en un context polític de re-definició del paper social de l’exèrcit.

Enric Prat estudia aquest movimentper la pau, inicialment vinculat a orga-nitzacions catòliques partidàries de lano-violència, que més tard es van veuredesbordades per la incorporació de mi-litants d’altres col·lectius de protesta so-cial o polítics, fins a arribar a formar no-ves organitzacions que actuaren fentpressió al Govern del PSOE per aconse-guir la regulació de l’objecció de cons-ciència. Entre aquests, el MOC (Movi-ment d’Objecció de Consciència) i elsdiversos grups anti-OTAN que aglutina-ren la protesta pacifista fins a la celebra-ció del referèndum sobre la posiciód’Espanya en aquesta organització mili-tar internacional.

L’antimilitarisme, analitzat per LlucPelaez, forçà inicialment l’exercici del

dret a l’objecció de consciència recone-gut per la Constitució de 1978 fins quel’aprovació de la prestació social substi-tutòria, el 1988, suscità l’alternativa mésradical i minoritària de la insubmissió.L’ús d’estratègies de desobediència civil,que el distanciaren dels partits polítics,la visibilitat obtinguda per les seves ac-tuacions a la premsa i la legitimitat so-cial assolida a partir de les xarxes de su-port que es crearen al seu entorn, enreforçaren el caràcter alternatiu i l’as-cendència entre la joventut, fins al seuestancament a partir de l’acord sobre lafi del servei militar obligatori el 1998.

La dècada dels vuitanta va sertambé decisiva en l’articulació de di-verses inquietuds sobre el funcionamentde la societat en nombroses organitza-cions, que, malgrat la seva voluntat dedistanciar-se de l’acció política governa-mental, no van tardar a rebre atencions–—amb finalitat d’absorció?— de les di-ferents opcions polítiques. El professorAntonio Madrid a partir de la reflexiósobre el significat de les paraules volun-tari i solidaritat, fa una dura crítica almón de les organitzacions no governa-mentals i considera que la nova solidari-tat propagada des d’aquestes organitza-cions de voluntariat és sobretot unaalternativa de beneficència per pal·liarsituacions d’exclusió social que no in-tenta atacar les causes que les generen.

Més radical de plantejaments itransgressor en estratègies és el movi-ment okupa, analitzat per Tomás Herre-ros, que es desplegà a partir de la meitatdels anys vuitanta en paral·lel a l’encari-ment dels habitatges i la precaritzaciódel mercat de treball. Protagonitzat per

325

RECENSIONS


joves, inspirats en la ideologia llibertà-ria, va radicalitzar-se a partir de les mo-dificacions del Codi penal de 1995, queconvertiren l’ocupació en un delicte, is’ha mantingut amb actuacions cons-tants de caràcter resistencial.

Aquesta panoràmica es clou amb lareflexió de Salvador Martí sobre les ma-nifestacions de malestar social més re-cents, les quals destaquen per la sevauniversalitat, afavorida per l’ús de lesnoves tecnologies, per la pluralitat delsgrups socials que promouen les mobilit-zacions i per la unitat a criticar l’ordresocial existent. Però també per estar es-cindides en polèmiques sobre les difícilsalternatives de resistència o assalt al po-der o per donar prioritat als objectiusètics o polítics, tal com exposa Fran-cisco Fernández Buey al capítol inicial,el qual tanca amb una brillant interpre-tació dels moviments antiglobalitzacióen el context del nou imperialisme.

Malgrat el caràcter fragmentari deles anàlisis i la subjectivitat assumidapels seus autors, la lectura d’aquest lli-bre ens permet adonar-nos de la in-fluència que han tingut els diferentscol·lectius que s’han mobilitzat pública-ment en la conscienciació d’amplis sec-tors de població sobre determinats te-mes, i ens fa palès el ressò d’aquestesmobilitzacions i la impregnació de lesseves demandes en el teixit social, finsal punt d’arribar a forçar les instànciespolítiques a adoptar mesures legals rec-tificadores. D’aquesta manera, accedima una visió rica i plural de la realitat so-cial catalana de la segona meitat del se-gle XX, i ens apropem a les dificultatsd’articulació entre moviments distints

(entre els moviments i altres ens polí-tics), i de formalització d’un front esta-ble i actiu en un marc polític en evolu-ció, des del darrer franquisme fins a laconsolidació de la democràcia.

CÈLIA CAÑELLAS JULIÀ

DUARTE, Àngel (2002). Història del re-publicanisme a Catalunya. Vic: Eumo;Lleida: Pagès Editors. 286 p. (Bibliotecad’Història de Catalunya; 3)

Aquest llibre és un assaig interpre-tatiu d’una cultura i d’un moviment: elrepublicanisme català. El llibre està es-tructurat en nou capítols, una nota final,una bibliografia amb els principals estu-dis sobre el republicanisme català, unacronologia i un útil glossari on es defi-neixen alguns dels conceptes clau utilit-zats pels republicans. Els dos primerscapítols són una brillant síntesi de la cultura republicana catalana, entesa com«una visió global de l’univers de la hu-manitat, de la naturalesa i de la vida ensocietat, així com de les seves respecti-ves, enllaçades, evolucions» (p. 13). PerDuarte una cultura política és una ideadel món que inclou un conjunt de pers-pectives sobre l’existència, una filosofiacívica i un punt de vista dels problemesdel poder, de les fonts de l’autoritat legí-tima i de les relacions de dominació en-tre els grups socials i els individus queels integren. Ens explica que la visió delmón que compartien els republicans ca-talans es caracteritzava pel seu idea-lisme —tot i que amb incrustacions ma-

326



terialistes, positivistes o vitalistes—, perla seva admiració per la cultura francesai pel seu liberalisme gairebé sempre de-mocràtic, tot i que puntualment adop-tessin modalitats violentes per combatrela reacció.

La cultura republicana aspirava a laregeneració dels costums, reclamava l’a-bolició de la pena de mort o de l’esclavi-tud, la supressió de les curses de brauso la millora de la cultura popular, peròdurant molt de temps relegà les dones aun paper secundari, utilitzà un discursantisemita o esperà l’arribada d’un lídercarismàtic que els alliberés de la monar-quia, a la qual atribuïen tots els proble-mes del passat i la decadència secularespanyola. Això no obstant, s’ha de te-nir present, com explica Duarte, que elprocés que va dur a la codificació tantde les idees com dels símbols dels re-publicans catalans va ser lent, i queaquests elements ètics i estètics sorgirende la necessitat de donar respostes a lesexperiències diàries que vivien diferentscol·lectius socials i, en alguns casos,provenien de tradicions prèvies. De fet,els valors republicans possiblement per-sistiren per l’interclassisme que caracte-ritzava el republicanisme i per la maneracom encadenaven l’actualitat amb elpassat.

El moviment republicà sorgeix, esforma i evoluciona en el marc de lalenta dissolució de la societat d’antic rè-gim, que, gradualment és substituïdaper la nova societat liberal, industrial iburgesa. La persistència del republica-nisme implicà l’evolució dels progra-mes, de les formacions polítiques i delsdirigents que l’encapçalaren. L’eclecti-

cisme i la relativitat de les jerarquies fo-ren trets distintius de la cultura republi-cana. Però, malgrat l’existència de diver-ses tendències, aquestes impulsaren unprojecte liberal i gairebé sempre d’es-querres. Les diferents sensibilitats repu-blicanes compartien un fort municipa-lisme, que generà un cert clientalismepolític i signes d’identitat local i comar-cal; una prevenció vers els poderosos icap a les multituds amorfes; una mal-fiança de les administracions públiques;una admiració per la revolució, espe-cialment per la francesa de 1789, queera compartida tant pels federals compels republicans conservadors; eren an-ticlericals, malgrat que hi havia des decreients fins a ateus, perquè identifica-ven l’Església catòlica com un obstacleper a la modernització i l’europeïtzaciód’Espanya, i s’identificaven amb elsoprimits, tant en la lluita contra l’esclavi-tud com en la reivindicació de reformeslaborals. Però el republicanisme no eraúnicament una cultura d’oposició, tot ique molt poques vegades va poder diri-gir les institucions polítiques espanyolesi catalanes.

Duarte critica la visió simplistad’una Catalunya rural, agrària, tradicio-nalista i partidària del carlisme, contra-posada a la urbana, industrial, modernai republicana, ja que hi havia tradiciona-listes a les ciutats i nuclis republicans alcamp. Remarca la importància de la so-ciabilitat en la reproducció del republi-canisme, ja que els seus integrants esformaven en casinos o ateneus, on el republicà «beu, discuteix, juga, escol-ta, balla [...], aprèn a llegir i escriure» (p. 35), o a les seus de les societats, lliu-

327

RECENSIONS


repensadores, espiritistes o francmaçò-niques, les quals mantindran el caliu re-publicà en els moments de persecució política. Des dels orígens del republica-nisme, hi va haver republicans radicals i,d’altres, de conservadors, les seves ba-ses es nodriran de les classes populars,però també n’hi haurà que provenen desectors benestants.

També es planteja quines eren lesparticularitats del republicanisme català,i afirma que aquest es caracteritzava perla seva complexitat i una marcada origi-nalitat, tot i no monopolitzar la repre-sentació política del país. De fet, el difí-cil encaix de la societat catalana enl’Estat liberal espanyol, políticamentcentralitzat i culturalment uniformitza-dor, implicà que en el republicanismecatalà hi hagués, des de mitjan segle XIX,un fort sentiment de catalanitat que eraprevi al sorgiment del catalanisme polí-tic. Això no obstant, l’autor asseguraque aquesta «no és una obra que cercade manera intencionada els antecedentsdel modern nacionalisme polític en latradició republicana» (p. 44). De fet, ar-gumenta que els republicans catalansdels temps de la Segona República te-nien més en comú amb els republicansde la resta d’Espanya que amb els mili-tants de la Lliga Regionalista. Ara bé,també reconeix que una tendència delrepublicanisme federal barceloní, l’en-capçalada per Valentí Almirall, va parti-cipar activament en els inicis de la poli-tització del catalanisme (p. 122-123).

A partir del capítol tercer, explica demanera cronològica, i des d’una pers-pectiva catalana, l’evolució del repu-blicanisme espanyol, des dels seus orí-

gens, cap al 1808, fins a l’exili —capítolnovè — a què porta la derrota en la Guer-ra Civil, el 1939. La història de més decent trenta anys de republicanisme lainicia amb la protohistòria del republica-nisme espanyol. Aquesta consisteix enl’arribada d’idees de l’exterior, especial-ment de la França revolucionària, en lesmobilitzacions a l’interior del país, du-rant les guerres contra els carlistes, i enles lluites socials. Tot plegat, a més de les contradiccions sorgides de la indus-trialització i del procés d’urbanització,contribuí al desenvolupament del repu-blicanisme català. Aquesta dinàmica pos-sibilità que Xaudaró publiqués, el 1832,les Bases de una Constitución Política oprincipios fundamentales de un sistemarepublicano, la primera formulació doc-trinal del republicanisme federal català.El 1837, Xaudaró va ser afusellat per laseva vinculació en la insurrecció impul-sada pels progressistes en contra de laConstitució de 1837, la qual limitava elsdrets polítics a un 2 % de la població.Entre 1840 i 1843, la conflictivitat políticai social va impulsar el trencament entreels liberals més radicals i els progressis-tes. El republicanisme democràtic espa-nyol es consolidava a Barcelona, peròtambé a Madrid, i a bona part del litoralmediterrani. En aquest període inicial, elrepublicanisme català tingué com a diri-gent més remarcable a Abdó Terrades.

El capítol quart, que abasta els anysque van entre 1848 i 1868, el dedica a lagènesi i consolidació del Partit De-mocràtic i a les polèmiques socialistes.Les revolucions democràtiques de 1848van servir de referent als liberals radicalsespanyols per constituir el Partit De-

328



mocràtic, del qual els republicans erenuna tendència. A finals de 1854, Pi i Ma-ragall publicava una de les seves gransobres teòriques, La Reacción y la Revo-lución. Estudios políticos y sociales, ondefensava un projecte polític republicà i federal per a Espanya. En aquest pe-ríode els principals ideòlegs del repu-blicanisme tenien una visió del món idealista que els portava a creure que el canvi històric no estava motivat perles condicions materials de l’existència,sinó per la confrontació d’idees. Pertant, confiaven en l’educació per canviarla societat, tal com posà de manifest elmoviment krausista, que, integrat perremarcables dirigents republicans, im-pulsà l’Instituto Libre de Enseñanza du-rant la Restauració (p. 121).

Entre 1856 i 1868, els republicansentraren en una dinàmica de repressió iconspiracions que finalitzaren amb la Re-volució de 1868. Aquesta implicà l’inicidel Sexenni Democràtic, període queculmina amb la Primera República, i alqual dedica el capítol cinquè; s’hi explicacom el sector majoritari del Partit De-mocràtic es transformà en el Partit Repu-blicà Democràtic Federal (PRDF), tot ique aquest tenia «característiques méshabituals d’un moviment social dissemi-nat que d’un partit polític modern» (p. 88). En aquest període, el republica-nisme federal català tenia una configura-ció classista i popular, alhora que difo-nien els símbols republicans i la propostade transformar Espanya en una federa-ció. En canvi, Duarte dóna menys relleua la relació entre federalisme i catala-nisme impulsada des del Club dels Fede-ralistes de Barcelona. Durant el Sexenni,

el PRDF és una opció política dividida endiverses tendències, amb projectes dife-rents, tant d’organització del partit, compolítics i doctrinals, i, de vegades, fins itot contraposats. De fet, la Primera Repú-blica no es va poder consolidar tant perla gran inestabilitat política i social delperíode com per les divisions internesdel republicanisme federal.

Els capítols sisè i setè, els dedica ala Restauració i a la dictadura de Primode Rivera, és a dir, a la llarga travessa peldesert del republicanisme espanyol i ca-talà

17 Comp. Societat Catal. XVI · 302 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS 17...

Documents

Transcript of 17 Comp. Societat Catal. XVI · 302 BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS 17...