15 Comp. Societat Catal. XV - publicacions.iec.cat · Premi Ferran Soldevila de Biografia,...

R E C E N S I O N S

15 Comp. Societat Catal. XV 12/1/05 17:48 Página 229

230

BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS


BENITO I MONTCLÚS, Pere (2003). Senyoriade la terra i tinença pagesa al comtat deBarcelona (segles XI-XIII). Barcelona:Consell Superior d’Investigacions Cientí-fiques. Institució Milà i Fontanals. Depar-tament d’Estudis Medievals. 831 p.

Aquesta obra, que rebé el XVIIIPremi Ferran Soldevila de Biografia,Memòries i Estudis Històrics, atorgat perla Fundació Congrés de Cultura Cata-lana, és el resultat de la tesi doctoral del’autor. A partir d’una extensíssima do-cumentació, en gran part no publicada, id’una bibliografia pràcticament exhaus-tiva, l’autor comença amb una àmpliasíntesi de l’estat de la qüestió de la sen-yoria de la terra i les relacions agràries ala Catalunya medieval, centrat, d’unabanda, en les tres institucions del feu, laprecària i l’emfiteusi, i de l’altra, en el bi-nomi feudalisme (i més concretamentsenyoria banal) servitud pagesa.

Estudia a continuació les formesmés tradicionals de cessió de la terra, lacomplantació de vinyes i la mitgeria dela terra campa, centrada en les «gransdominicatures bladeres».

La part central del llibre se centraen l’estudi de l’aparició i l’explotació dela tinença pagesa, des de la precària finsa l’amasament; la idea central és la preo-

cupació dels senyors pel control de laterra i dels seus conreadors, iniciadaamb la imposició de l’hereu únic i com-pletada amb la transformació de les do-minicatures en diversos masos, més fà-cils de controlar.

A partir de l’amasament, però, elsenyor es troba en la disjuntiva de ne-cessitar una «elit pagesa» col·laboradoraen el control dels masos i la percepcióde les rendes, però que a la vegada creaun poder local capaç d’aprofitar en be-nefici propi totes les escletxes del sis-tema (entre d’altres, l’apropiació delsmasos rònecs) i d’enfrontar-se al senyor,i a la llarga, fins i tot, d’inserir-se en lesfiles dels privilegiats.

En gran part són aquests pagesosrics els que dirigiran la resistència pagesacontra l’arbitrarietat i els abusos senyo-rials i aconseguiran deturar la pressiósenyorial amb la codificació dels costumsterritorials o locals.

Només de manera parcial, però: elssenyors tenien encara les armes de l’as-serviment (individual) i la justícia (col·lec-tiva). L’asserviment permetia al senyor assegurar la continuïtat en el conreu deles terres i augmentar les exaccions ambuna sèrie de pagaments derivats de cir-cumstàncies personals dels pagesos (ma-trimoni, mort…). La justícia, en la qual els

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XV (2004), p. 231-252


senyors eren sovint jutge i part, els per-metia mantenir el control sobre els poblesi, tot i que molt menys del que podriasemblar, desviar en profit propi les causesconflictives. Tot plegat va comportar quel’ascens de la senyoria feudal tingués coma contrapunt la crisi de l’alou pagès: lasenyoria banal va engolir gran part de la senyoria fundiària o dominical anteriori, no cal dir-ho, els «alous pagesos»; unavegada estabilitzada la propietat senyo-rial, va ser hora de fixar-la per mitjà delscapbreus.

Potser una mica massa tard, atèsque en gran part en depèn la transfor-mació anterior, s’introdueix a conti-nuació l’estudi de l’emfiteusi, les sevescaracterístiques i els ingressos que elssenyors n’obtenien, així com la sevaevolució.

Les conclusions, llargues i clares(conclusions que realment «conclouen»,cosa que per desgràcia no sempre espot dir), destaquen el paper de les insti-tucions eclesiàstiques gairebé com a ter-cer en discòrdia: en l’afany de sostreureels «seus» homes, o sigui, els que conrea-ven les seves terres, de la jurisdicciódels senyors territorials, les institucionseclesiàstiques lluitaren per l’aclarimentjurídic de la situació de terres i conrea-dors mitjançant l’emfiteusi i la fixaciódels costums locals. Sorgiria així unanova senyoria, basada en el domini per-sonal sobre els tinents, i diferent i com-petidora de la senyoria territorial delcastell termenat. Però abans s’havia pro-duït la disgregació de les antigues domi-nicatures, en diferents masos, d’extensióadaptada a la capacitat d’explotació fa-miliar i amb prestacions fixades per es-

crit, fenomen que, a la zona estudiada,seria important sobretot a la segonameitat del segle XII. Un fenomen invers,però de finalitat idèntica, portava a laconcentració de masos a les zones depoblament més antic i de relacions d’ex-plotació consuetudinàries, mentre l’an-tiga repartició paritària de l’herència eraràpidament substituïda per l’hereu únic.

En les zones de tinença consuetu-dinària, l’aclariment de la propietat de laterra i dels drets respectius de senyors ipagesos anà sovint acompanyat del re-coneixement de l’obligació de mantenirconreades les terres del mas, porta de laremença, que apareix a partir de 1160,vora la temptació que podia representarper als pagesos la marxa cap a poblarles noves terres conquerides a la Cata-lunya Nova: és en aquest context queels «mals usos» prenen forma i força le-gal, com, també per aclariment legal, lesprecàries es transformen ràpidament enestabliments emfitèutics a partir de co-mençament del segle XIII.

El volum es completa amb un ín-dex temàtic i un altre de toponomàstic,tots dos de gran utilitat.

Com tota tesi, l’obra de Pere Benitoparteix d’unes hipòtesis que no semprecomparteixo i conté molts altres puntsdiscutibles o bé opinables; però tant perla molta informació i les descripcionsque aporta com per la novetat de plan-tejament i explicació de diferents aspec-tes i pels problemes que planteja a dis-cussió, és una obra molt important iserà, sens dubte, de referència obligatò-ria durant molt de temps.

GASPAR FELIU

232



BARCELÓ, M.; FELIU, G.; FURIÓ, A.; MIQUEL,M.; SOBREQUÉS, J. (2003). El feudalismecomptat i debatut. Formació i expansiódel feudalisme català. València: Univer-sitat de València. 574 p.

Durant els dies 7 i 8 de febrer de 2002 es portà a terme el col·loqui ElFeudalisme Comptat i Debatut. Forma-ció i Expansió, organitzat per la societatCatalana d’Estudis Històrics, el Museud’Història de Catalunya i la UniversitatAutònoma de Barcelona. El comitè cien-tífic estava format per Miquel Barceló,Jaume Sobrequés, Antoni Furió, GasparFeliu i Jaume Portella. La primera inten-ció d’aquestes jornades era replantejarels punts que s’analitzaren l’any 1985 enuna trobada d’historiadors realitzada aGirona, organitzada per Miquel Barcelói Jaume Portella conjuntament amb elllavors Col·legi Universitari de Girona.L’objectiu de la trobada de 2002 fou de-batre d’una manera tranquil·la les apor-tacions fetes al llarg d’aquests dissetanys. La publicació d’aquest segon col-loqui va precedida per un pròleg escritper Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés, ones justifica la realització d’aquestes jor-nades i la impressió de les ponènciesper part de la Universitat de València,i per una adreça inaugural firmada perMiquel Barceló on enllaça els dos col·lo-quis i expressa un marcat sentit pessi-mista davant l’actualitat dels estudis d’història medieval a les nostres terres.

Tal com explica Gaspar Feliu en elpròleg, les jornades estaven estructura-des en quatre grans temes. En el primerapartat, «Contar i comptar la formació delfeudalisme», hi intervingué R. Moore,

que va parlar de l’aparició a diferentsciutats d’Europa, Xina i Països Àrabs decaracterístiques semblants que perme-ten parlar d’una certa unitat cultural du-rant el segle VII. Aquesta serà la base dela revolució feudal, consolidada al se-gle XI i que definirà les característiquesde cada regió descrita. Miquel Barcelóqüestiona els treballs sobre valoracionsmonetàries basades en documents d’a-quests primers segles del feudalisme:mantes vegades solament servien perindicar el preu de la cosa canviada o ve-nuda. Gaspar Feliu descriu dos proces-sos d’evolució paral·lels, com foren l’as-serviment i l’enfranquiment de part dela població. Es basa en les parauleshomo o homo propius per explicar elconcepte de servitud i servus casatus ofiscalis per l’home enfranquit. J. M. Sal-rach es deté i analitza l’origen de l’alis-cara, el desplaçament del Liber iudicio-rum i equipara l’ús d’aquesta pràcticajudicial amb la humiliació penitencial. F. Retamero, l’últim ponent d’aquest pri-mer apartat, refusa, com si enllacés ambles tesis de M. Barceló, les teories queparlen de l’abundància de moneda a fi-nal del segle X i principi del segle XI. Esbasa en l’escassetat de documents queanotin transaccions monetàries, en laquantitat d’espècies valorades monetà-riament i en les poques troballes de mo-nedes.

El segon tema tracta de l’arqueolo-gia medieval: «L’arqueologia d’al-Anda-lus i del feudalisme». E. Riu-Barrera des-criu d’una manera bastant genèrica lahistòria de l’arqueologia medieval, elsencerts que ha tingut i les dificultatseconòmiques que han fet que molt pocs

233

RECENSIONS


jaciments s’hagin pogut portar a terme,sobretot en ciutats, viles o masos medie-vals. J. Bolós remarca tres moments detransformacions del territori, dels qualsconsidera el més interessant l’últim,l’any 1000, quan se succeeixen els pro-cessos d’encastellament i d’ensagrera-ment, amb la construcció de masos, for-taleses, mercats… J. Torró justifica lautilització de l’arqueologia per entendremillor l’organització dels nous habitantsen terres valencianes de l’espai domèstici l’espai de conreus, que variaren d’unamanera significativa. E. Kirchner aplical’arqueologia per veure que les Ordina-cions de Felanitx no modificaren els es-pais de conreu que tenien els andalu-sins. C. Batet analitza les polítiquescolonitzadores (la utilització d’un voca-bulari confús, ús de la violència…) dePoblet per consolidar el seu domini.

El tercer tema es titula «Conquesta o expansió? Segles XII-XIII». Comença A. Virgili parlant de les famílies encarre-gades d’administrar les noves terres deLleida i Tortosa: Copons, Bell-lloc, Cas-tellet… X. Eritja completa aquest estudiamb la relació de nobles que apareixenfirmant com a testimonis d’una convi-nença entre Ramon Berenguer IV i Er-mengol VI i que més tard rebran dona-cions dels dos comtes «propter seviciaque mihi fecisti». R. Soto, seguint elspassos de la família Crespí, analitzaquina extensió de terres tenien els colo-nitzadors, tipus de cultius, impostos,evolució, etc., per aplicar-ho a altres fa-mílies. P. Guichard estudia bàsicamentcartes de poblament i capitulacions onconsten notícies sobre la zakat o aça-que, impost que pagaven les comunitats

musulmanes. E. Guinot exemplifica através de la vila de Montcada la colonit-zació feudal: després de diverses dona-cions, establiments i compres, el reiJaume I intercanviava drets de senyoriasobre dita vila amb l’orde del Temple,que passava a poder de l’orde. Aquest, ala vegada, pressionà perquè algunes ter-res que eren en alou li fossin venudes. J. V. Garcia Marsilla estudia com el re-partiment de terres permeté un impor-tant mercat i, al mateix temps, com lesrendes que es cobraven d’aquestes ter-res donarien origen al desenvolupamentdel censal mort.

El quart tema es titula «Pagesos isenyors. Segles XIV-XVI». J. Blanco de laLama estudia, a través dels capbreus i re-gistres notarials, com els vint-i-vuit ma-sos de la vall d’Amer afrontaren les dife-rents crisis i com les respostes tinguerenuna relació molt estreta amb l’estructurafeudal que imperava. Lluís To analitza el«Ius baroniae» descrit als Costums de Gi-rona, els capbreus i les diferències entrela gent d’Aro i els habitants de masosque eren propis i solius dels que no hoeren. A. Mas i Forners comenta una cartade l’any 1347 enviada per F. de Boïl al batlle reial on s’anomena una sèrie de rics terratinents que no pagaven elque era de llei, donada la seva riquesa.A. Mas fa un seguiment d’alguna d’aques-tes famílies, tant de les que van reeixir —Arcís Gassó, B. Cerdà…— com de lesque van fracassar —els Rafard o els Ara-gonés. P. Viciano explica les innovacionsagrícoles al segle XV a València, impulsa-des segons el tipus de cultiu: per gent de camp i senyors (l’arròs), de ciutat i decamp (els morerars) o pels mercaders,

234



pagesos i tècnics italians (el canyamel).T. F. Glick ens narra la diversitat culturala la Corona d’Aragó amb la integració decomunitats com ara la jueva i la musul-mana. Acaba aquest apartat F. Garcia-Oliver, que narra les pressions de la ciu-tat sobre el camp com a propietat de lanoblesa, discutint els límits i drets senyo-rials, l’exempció per part de la noblesadel pagament d’impostos especialmentde tipus reial, i els àmbits i símbols de lajurisdicció de molts nobles.

A. Furió finalitza la publicació con-testant a M. Barceló, esperançat amb elstreballs realitzats a partir del primercol·loqui fet a Girona, i els nous caminsoberts des de llavors.

Tots els ponents són grans expertsen els temes que presenten aquí, queapareixen ordenats per temes i per or-dre cronològic, combinant alguns arti-cles bastant o molt genèrics amb d’altresforça concrets. Destaquen alguns tre-balls per la quantitat de bibliografia ano-tada o relacionada o per la documenta-ció transcrita i/o citada. En resum, espot dir que malgrat la melangia quedesprèn el discurs inaugural de MiquelBarceló, que denuncia la falta d’inicia-tiva i de crítica actual, llegits tots els arti-cles, el lector acaba més d’acord amb lesmoderades esperances que es filtren enel text final escrit per Antoni Furió.

MONTSERRAT SANMARTÍ

HERNANDO, Josep (2003). Els esclaus islà-mics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (se-gle XIV). Barcelona: CSIC. Institució Milài Fontanals. Departament d’Estudis Me-dievals.

Aquest voluminós llibre (787 pàgi-nes) de Josep Hernando constitueix unainteressant aportació a un tema com ésel de l’esclavitud medieval, que, parti-cularment a la Corona d’Aragó, comptaamb unes evidències documentals mésque aclaparadores. Tant, que resulta re-lativament inexplicable l’escadusseraatenció que se li para.

Si es repassa la bibliografia recent,es veu que el tema de l’esclavitud me-dieval sí que genera publicacions. Bas-tant recentment, per exemple, i din-tre de la mateixa col·laboració entre les institucions esmentades, es va publicarun volum coordinat per M. T. Ferré i J. Mutgé, De l’esclavitud a la llibertat.Esclaus i lliberts a l’edat mitjana (Barce-lona 2000), on es recollien les actes delCol·loqui Internacional celebrat a Barce-lona del 27 al 29 de maig de 1999 ambaquest objecte. Emperò, predomina lasensació de fins a quin punt hi ha equili-bri entre la importància real del tema il’atenció que mereix, i fins a quin punts’ha avançat realment des de la ja llu-nyana publicació del llibre de Verlinden(1959).

El problema per a l’estudi de l’escla-visme medieval és que va ser definit comuna cosa exòtica pels medievalistes, so-bretot pels medievalistes francesos, desde Marc Bloc. És cert que el feudalismees pot estudiar sense necessitat de fer re-

235

RECENSIONS


ferències a l’esclavatge, però resulta quela societat feudal, que s’origina precisa-ment en la crisi de l’esclavisme tardoim-perial romà, contempla un auge extraor-dinari de l’esclavisme a les acaballes del’edat mitjana, i si bé això queda cir-cumscrit a les àrees mediterrànies, desd’aquestes s’exporta cap a Amèrica, onserà un element central del colonialismeeuropeu. No estem, així doncs, davantd’un tema marginal, d’aquests que no-més mereixen l’atenció del curiós.

Tot i que el fenomen de l’esclavitudmedieval no va tenir a Catalunya laforça que va tenir a Mallorca, o fins i tota València, cada vegada està més clarque va tenir una certa rellevància. Al-guns estudis recents permeten veurefins a quin punt la presència d’esclausera freqüent a llocs tan allunyats del co-merç marítim com ara Vic o Manresa. Estracta, però, de l’esclavitud domèsticadefinida per Jacques Heers, molt mésque de l’esclavitud productiva predomi-nant a les Balears, on l’abundant utilitza-ció d’esclaus en feines rurals anticipa laposterior introducció de l’esclavisme ales Antilles.

El que sí que va tenir en comú totl’esclavisme mediterrani de la baixa edatmitjana va ser la seva subordinació auna gran oferta esclavista procedentdels inacabables conflictes del Mediter-rani oriental i, en menor quantitat, delnord d’Àfrica. Com que el llibre d’Her-nando se centra en els esclaus musul-mans, i exclou grecs, russos i altres nacions orientals de religió no musul-mana, el predomini dels esclaus nord-africans és clar (902 sarraïns contra 280turcs).

De fet, el llibre constitueix una am-pliació (una gran ampliació) de l’article«Els esclaus sarraïns. De l’esclavitud a lallibertat. Blancs, negres, llors i turcs»,que l’autor va presentar al col·loqui anteriorment al·ludit. El treball té unaestructura aparentment senzilla, moltexpositiva, que de fet facilita la sevaconsulta. Després de la introducció i labibliografia (de la qual l’autor excusa la brevetat), i a partir de 1.076 documentsprocedents de fonts diferents (ArxiuHistòric de Protocols de Barcelona, Ar-xiu de la Catedral i Arxiu Històric de laCiutat) aplegats per a tot el segle XIV,que es refereixen a un total de 1.198 in-dividus, l’autor comença per fer unaclassificació per races, procedències, se-xes, etc., per continuar el seu estudi perles característiques del comerç d’esclaus(vendes, preus, propietaris…) en els ca-pítols III i IV. Aprofitant el caràcter relati-vament descriptiu de la documentacióutilitzada, pot dedicar un capítol (el V) al’estat físic dels esclaus. Els capítols del VI

al IX estudien tant la utilització dels es-claus com a mà d’obra com el seu pro-cés d’integració a través del sistema detalla, passant pel procés de conversió alcristianisme. En el primer cas, resultaevident que els esclaus musulmans aBarcelona serveixen bàsicament per re-forçar les necessitats de mà d’obra addi-cional dels menestrals i artesans urbans,mentre que els processos de conversió,amb un fort augment a final de segle,palesen una societat cada cop més into-lerant.

La part forta de l’obra, però, la cons-titueix la transcripció o el regest dels mésde mil documents citats, amb uns bons

236



índexs onomàstics, tant dels esclaus comdels seus compradors i venedors.

Una obra, en suma, de gran utilitat,que, juntament amb les publicacions dela Fundació Noguera, treu a la llum de manera sistematitzada un gran nom-bre de documents. Quan i qui començaràa plantejar-se fer una bona base de da-des sobre aquesta informació que ja co-mença a ser aclaparadora, i, el que resultamés important, començarà a replantejar-se tots els tòpics sobre l’edat mitjana cata-lana a partir de la incorporació d’aquestesnoves fonts documentals? Potser hi hauriaalguna sorpresa.

RICARD SOTO

BRINGUÉ, J. M.; CASES, M. L.; MARUGAN, C.M.; RABASA, M. I. (2001). Descripció delmarquesat de Pallars i del vescomtat deVilamur per Onofre Timbau (1628).Lleida: Pagès Editors. 201 p. (Col·lecció«Pallars»)

L’Ajuntament de Sort, el Consell Co-marcal del Pallars Sobirà i l’Arxiu Histò-ric Comarcal de Sort han promogut l’edi-ció de dos manuscrits del segle XVII

—Relación del marquesado de Pallás yde los officiales que vuestra excelenciatiene en el, echa por el doctor en ambosderechos Onofre Timbau (p. 31-176) iDescripcion del biscondado de Villamur(p. 177-201)— efectuada per la historia-dora Maria L. Cases, l’arxivera Carme M.Marugan i la filòloga M. Isabel Rabasa.1

Josep M. Bringué hi ha fet una excel·lenti àmplia introducció intitulada «El Pallars

al segle XVII» (p. 11-24), que constitueixuna útil, i potser l’única, introduccióhistòrica al Pallars de l’edat moderna, laqual, sense proposar-s’ho, ve a enllaçarcronològicament i temàticament amb elstreballs del mateix Bringué, de JaumeFernández i de Jaume Ribalta publicatsen el recull intitulat Senyor en les mun-tanyes. Procés polític a Hug Roger III, dar-rer comte de Pallars.2 L’edició ha comp-tat amb la col·laboració de l’arquitecte J. A. Adell, del geògraf i historiador Je-sús Burgueño, i d’altres que fóra massaprolix d’enumerar. Ací volem deixarconstància de l’existència d’un equip la-boriós i competent de pallaresos natu-rals i adoptius capaç de fer moltes coses,de l’existència i els resultats del qual noés aliè Agustí López, un polític que tants’ha preocupat i ha fet per a la conserva-ció, l’agençament, l’estudi i la divulgaciódel patrimoni històric pallarès.

Bringué comença la introducció ex-plicant-nos que la transcripció dels dosdocuments s’ha efectuat a partir de«dues còpies fetes per un arxiver ano-menat Juan Busquets per a l’ús quotidiàdels oficials ducals» (p. 11),3 que els ori-

237

RECENSIONS

1. L’autor d’aquesta nota participa en elprojecte d’investigació intitulat Els juristes i el dret

en la Corona d’Aragó, dirigit pel doctor Tomàs deMontagut, catedràtic d’Història del Dret de la Uni-versitat Pompeu Fabra, i subvencionat pel Minis-teri d’Educació i Cultura (ref. BJU 2000-0971).

2. Ferran RELLA I FORO (dir.) (2002), Senyor

en les muntanyes…, Lleida, Pagès Editors. 3. Joan Busquets fou el primer dels arxi-

vers (1623-1640) de l’Arxiu General dels Ducs deSogorb i Cardona que concentraren la seva docu-mentació al castell d’Arbeca (A. SÁNCHEZ GONZÁLEZ,Archivística nobiliaria de la Casa de Medinaceli:

el Archivo General de los Duques de Segorbe y Car-

dona, Madrid 1990, p. 65 i s., i p. 205 i s.).


ginals no s’han pogut consultar,4 i que«la documentació del Pallars [després dela caiguda del comtat en mans dels Car-dona, a finals del segle XV] ha estat moltviatgera: els Cardona la prengueren delPallars i se l’emportaren a Arbeca, des-prés a Falset, a Barcelona, a Madrid, aSevilla, a Toledo, i vés a saber on aca-barà» (p. 11).5 Nosaltres, com l’autor re-ferit insinua, creiem que la documenta-ció ha d’estar a prop dels pobles que l’han causada i —directament o indi-recta— pagada, que són els que l’estu-diaran amb més interès, a més del fetque tal documentació es va estar durantsegles a Catalunya.6

Els manuscrits estan dividits en ca-pítols relatius a cada un dels quarters enquè es divideixen el marquesat de Pa-llars (Sort, Peramea, Cardós, mig quarterd’Escaló, Àneu i Salàs) i el vescomtat de

238


4. Diu que «es deu[en] conservar dins [l’]ar-xiu general […] dels Cardona-Medinaceli» (p. 11).

5. Segons Sánchez González, encara es vaestar a més llocs dels que diu Bringué (a Lucenaentre 1641 i 1660, i a Tortosa entre 1714 i 1722, Archivística nobiliaria…, p. 71 i s., i p. 114 i s.). AToledo no hi ha estat mai ni creiem que hi aniràmai (a la secció Noblesa de l’Arxiu Històric Nacio-nal), ja que el dit fons ha estat inscrit en el CatàlegGeneral del Patrimoni Històric Andalús per ordrede la Conselleria de Cultura de la Junta d’Andalu-sia junt amb l’edifici de la Casa de Pilatos i tots els fons documentals que aixopluga (ordre de 29-7-1997, Boletín Oficial de la Junta de Andalucía

de 23-8-1997, on trobem enumerats els llinatgesnobiliaris dels quals procedeixen els dits fons).Una part de la documentació catalana dels fons haestat microfilmada a expenses de la Generalitat, iels microfilms relatius a la documentació pallaresa,dipositats a l’Arxiu Comarcal de Sort.

6. Josep M. Pons i Guri, l’estudiós del ves-comtat de Cabrera (també pertanyent als Cardona-Medinaceli des de 1756), explica com els fons deltal vescomtat, dipositats a Hostalric, durant la guer-ra de 1936-1939 foren portats pel Servei de Salva-ment d’Arxius de la Generalitat a Viladrau per sal-var-los dels bombardeigs, i, finida la guerra, elServicio de Recuperación Documental dels vence-dors els portaren a l’Arxiu Reial de Barcelona (o Ar-

xiu General de la Corona d’Aragó), d’on foren lliu-rats al duc de Medinaceli, a qui «devia venir de nouel regal al cap de 127 anys de l’abolició de les juris-diccions baronals i dels vestigis del feudalisme»; elduc ordenà dipositar-los a l’arxiu que tenia al seupalau de Sevilla. Ja cap als nostres dies, Pons es re-fereix al projecte de centralitzar a Toledo els arxiusdels Grandes de España, i de l’autorització, amb cà-rrec a la Generalitat, de realitzar còpies microfilma-des que es dipositaran a Catalunya. Pons diu queaixò, «més que una solució, és un testimonial a ho-nor i glòria de la grandesa de la il·lustre nissaga», ique «la pantalla de l’aparell de lectura de micro-films afecta la visió» de l’investigador; a la qual cosapodem afegir que la lectura del microfilm mai no éstan nítida ni concloent com la de l’original i que, per a més inri, els microfilms s’han hagut dedipositar on ha volgut el posseïdor actual dels do-cuments i no qui n’ha pagat la reproducció, permés encertat que hagi estat el lloc imposat, que noés això el que volem discutir (Josep M. PONS I GURI

(2002), «Hostalric, capital i arxiu del vescomtat deCabrera», Quaderns de la Selva, núm. 14, Santa Co-loma de Farners, p. 10-14): mots perfectament apli-cables a la documentació pallaresa.

Un dels arguments de Pons i Guri en contrade la possessió de la documentació pels Cardona-Medinaceli actuals és que es tracta majoritàriamentde documentació judicial, governativa i dominical,i que tals potestats feudals foren expropiades irre-versiblement per l’Estat espanyol els anys 1836-1837 (Hostalric…, p. 11). Aquest argument, legal-ment irreprotxable, podria ser també aplicable aalguna part de la documentació pallaresa.

Nosaltres remarcarem la paradoxa que, ara,els fons de la Casa de Pallars, Cardona, Cabrera, id’altres de Catalunya, integrin el Patrimoni HistòricAndalús.

En una edició com la que comentem, nohauria estat sobrer de resumir les vicissituds arxi-vístiques del fons al qual pertanyen i de fer constarel lloc on estan, encara que ja hagi estat dit en al-gun altre lloc.


Vilamur (Sobirà i Jussà) —no pertanyenpas als Cardona tot el Pallars Sobirà nimolt menys encara tot el Pallars Jussà:Rialb i la vall d’Àssua i Tírvia-Vallferreraeren reials; l’abat de Gerri tenia senyo-ries «una mica per tot arreu»; hi havia di-verses senyories laiques (p. 12)—, i din-tre de cada capítol hi ha un apartat per acada un dels pobles respectius. Conte-nen una breu descripció geogràfica, de-mogràfica, econòmica, social, i, ambforça detall, jurisdiccional i institucionaldels pobles pertanyents al duc de Car-dona com a successor dels comtes dePallars: quines rendes i censals paguen,en quin règim posseeixen terres i bos-cos, quins drets hi té el duc, quines llibertats tenen els pobles, institucions,jurisdiccions, oficials... (p. 16 i 26). Laredacció dels dos documents coincideixamb les urgències dineràries dels ducsper mor del «judici fratricida dels Car-dona per quedar-se amb el títol de duc iel patrimoni familiar, i el consegüent en-deutament del llinatge senyorial i elscensals que les comunitats es carreguenper acudir en socors del duc a canvi dela consignació de les rendes senyorials»,i la seva redacció serví per preparar unacapbrevació efectuada uns anys méstard (1668-1669) en un «marquesat dePallars gens acostumat a aquestes mesu-res» (p. 15, 23, 69 i s.). Nosaltres veiemen això una mostra del que a vegadess’ha anomenat procés de refeudalitza-ció de l’edat moderna, que consisteix,d’una banda —la que ací toca més deprop—, en l’augment del rigor en l’e-xacció dels drets dominicals i de la pres-sió per imposar-ne de nous, i de l’altra—més allunyada de la problemàtica quereflecteixen els documents transcrits—,

en alienacions del patrimoni reial alhoraque augmenta la pressió centralista, ab-solutista i uniformista del rei. El resultatde la Guerra dels Segadors no solamenttindrà per efecte la divisió de Catalunyai la definitiva integració del Principat ala monarquia hispànica, sinó que tambéserà una victòria dels senyors, delsgrans senyors si més no, sobre els seussúbdits que els permetrà d’incrementarla pressió dominical, com refereix Brin-gué en relació amb aquests documents(p. 14 i 17). També explica l’evolució dela «vista general», unes juntes generalsdels estats pallaresos del duc amb quinegocien pagaments i normes, establei-xen talles, dicten disposicions; que «du-rant el segle XVI [...] cada vegada té méspoder i s’estructura millor» gràcies a lesdisputes i plets familiars dels Cardona,que «va evolucionant, com a Andorra,cap a un [...] Consell de la Terra, peròque els resultats de la Guerra dels Sega-dors i de Successió paralitzaran aquestaevolució» (p. 22 i 23) i l’última causarà ladesaparició de diverses institucions,drets i llibertats dels pallaresos.7

Bringué anota que en aquests do-cuments apareix un Pallars força poblat.Timbau troba que els pobles paguenper menys cases de les que hi ha —cosaque ens sembla lògica en època d’aug-ment de població i/o després d’un canvitan traumàtic de titularitat dominical— iaconsella al duc que els exigeixi elsdrets que per aquest motiu no li han sa-tisfet durant els darrers trenta anys —pe-ríode més enllà del qual tals drets pres-

239

RECENSIONS

7. Com, per exemple, els braços de Cort dela vall d’Àneu. Sobre això tenim un treball en pro-cés de redacció.


crivien—, la qual cosa portarà a un pro-cés i a conflictes llargs (p. 15 i 17). On eldocument parla de «mil ochocientosnuebe besinos» es refereix sens dubte acases (p. 29), cosa que Bringué no ad-verteix.

Bringué anota, també, que aquestsdocuments ens manifesten un Pallarsamb poques subjeccions al senyor: pa-guen poques rendes, tenen les terres enfranc alou (ho deduïm de la p. 20), par-ticipen en l’exercici de la jurisdicció,frueixen d’àmplies llibertats (p. 15), so-vint derivades de costums immemorialso d’usucapions en èpoques de rela-xament de l’autoritat del senyor i espe-cialment dels seus oficials (p. 28). És alsquarters de les valls d’Àneu i de Cardós—justament les més extremes de la co-marca, és a dir, les capçaleres de la No-guera— on les llibertats i l’autogovernsón més amplis (p. 18 i 22). Creiem queaixò és una mostra del feudalisme demuntanya, menys carregós que el de lesterres baixes, que s’explicaria per la du-resa de les condicions de vida, pelcaràcter menys dòcil dels naturals i perl’existència d’una societat sòlidamentestructurada i disciplinada capaç de ferfront amb èxit als poders superiors.8 Totaixò, al segle XIX, havia d’haver estatbrou de cultiu de carlisme, cosa que,fins ara, ha estat poc estudiada. I quetambé és una mostra de la llarga i arre-lada pervivència de llibertats, costums,drets, institucions i altres aspectes so-

cials i culturals que provenen, si més no,de l’alta edat mitjana, a la franja mésseptentrional de tota la península Ibè-rica, i que van desapareixent a mesuraque s’avança cap al sud a causa de lescondicions en què es va anar efectuantla conquesta i colonització respectiva,amb una societat cada vegada més dinà-mica i pletòrica, i sota una Església i unamonarquia més poderoses, amb més au-toritat, més centralitzades i més unifor-mistes.

En la introducció, Bringué fa re-ferència a un fet transcendental per a lacomarca i poc conegut pels no pallare-sos: la conquesta del comtat de Pallars pelrei, que no l’annexiona a la jurisdicció i alpatrimoni reial, sinó que el cedeix a uncomte fidel, Joan Ramon Folc de Car-dona (p. 13), amb el títol de marquès.9

Aquesta conquesta es va consumar l’any 1488, sota el regnat de Ferran II: ésa dir, cal emmarcar-la en l’època en quètant Ferran II de Catalunya i Aragó comIsabel I de Castella conquereixen nousterritoris (Granada, Magrib, Itàlia, Índies, Alta Navarra), sotmeten la noblesa (Cas-tellbò, Pallars...), imposen arreu unaforma d’autoritat reial nova, més enèr-gica i absoluta, i, en alguns llocs, impul-sen una política de castellanització (Ga-lícia) i cristianització (Andalusia oriental,Índies). D’aquest fet volem remarcar, en-cara que no tingui relació amb els docu-ments del llibre que recensionem, queHug Roger III i el seu llinatge es van en-frontar al rei i van perdre la guerra itambé el comtat no pas perquè volgues-

240


8. Sobre el «feudalisme de muntanya» ve-geu, per exemple, P. BONNASSIE, «Conclusion», a M.BERTHE i B. CURSENTE (2001), Villages pyréneens:

Morphogenèse d’un habitat de montagne, CNRS-Université de Toulouse, Le Mirail, p. 283-297.

9. Sobre les causes i vicissituds d’aquestaconquesta, vegeu l’obra de F. Rella (dir.) citada a lanota de peu núm. 2.


sin ser comtes independents o sobirans,sinó, ben al contrari, perquè van interve-nir destacadament en les conteses políti-ques i militars del Principat de Catalunyai de la monarquia en un bàndol i ambuna actitud que, amb el pas del temps il’evolució de la contesa, va esdevenirminoritària i perdedora. En certa manerava passar com a la guerra de Successió,en què Catalunya va tenir una actitud in-tervencionista en els afers de la monar-quia hispànica i ho va perdre tot, mentreque a la Guerra dels Segadors o de Se-cessió, amb una actitud separatista, enva sortir molt més ben parada. Però mal-grat el canvi de titularitat del comtat, elsegle XVI va ser un segle de reforçamentde les llibertats i institucions pallareses, il’ofensiva senyorial va tenir lloc als se-gles XVII i XVIII (p. 14, 15, 17, 22 i 23), enquè, d’una banda, els Cardona supera-ren la seva crisi interna, i de l’altra, Cata-lunya es va trobar indefensa davant elrei i els senyors (el règim de Nova Plantava respectar totalment i va afavorir elsdrets dels senyors, que en força casosels ampliaren i consolidaren). És com-prensible, doncs, per tot això, que elsredactors dels documents transcrits si-lenciïn pràcticament la Casa de Pallars,els drets de la qual són els que van pas-sar als Cardona i que ara volien restablir,i que, quan l’esmenten, ho fan amb fetsperjudicials per al patrimoni i l’autoritatcomtal i/o «d’una forma vaga»10 i «quasidespectiva», alhora que magnifiquen «elpaper de Ferran II» (p. 13).

Les tres autores de la transcripció,en les seves notes sobre el manuscrit,que van a continuació de la introduccióde Bringué (p. 25-30), comencen dei-xant constància del lliurament «a l’ArxiuHistòric Comarcal de Sort de la còpiadels microfilms dels fons Pallars, Vila-mur i Catalunya General de l’Arxiu Du-cal de Medinaceli [...] que actualment estroba a Toledo (Archivo General de laNobleza)»11 (p. 25), microfilmat a ex-penses de la Generalitat de Catalunya,cosa que ha facilitat l’edició dels docu-ments que es publiquen. Diuen que els«agradaria la publicació sistemàtica detot aquest conjunt documental en uncorpus» (p. 25), però a la pàgina se-güent ens informen que no han inclòsen la transcripció un document que hiva annex i dos de connexos (p. 26),amb la qual cosa reconeixen que nos’ha d’editar indiscriminadament tota ladocumentació a fi d’aprofitar bé els re-cursos i els esforços, a part que la publi-cació de documents d’escàs interès dis-treu l’atenció dels estudiosos. Afirmenque l’edició present és la continuacióde la tasca d’edició d’altres documentspallaresos com ara el de l’«Spill [...] delvescomtat de Castellbò, el capbreu deles valls d’Àneu de 1669, i Llavorsí. Delsorígens al capbreu de 1669» (p. 25 i no-ta 1). Creiem que aquesta tasca també

241

RECENSIONS

10. «los predecessores de su excellencia»,«los antiguos condes»: que poc que han canviat lescoses!

11. En realitat es tracta de la secció No-bleza, amb seu a Toledo, de l’Arxiu Històric Nacio-nal, la seu principal del qual és a Madrid. Semblaque, per ara (octubre de 2003), al tal arxiu de To-ledo només hi ha una caixa de documentació delsMedinaceli, que conté documentació dels anys1789 a 1848, segons informa la web de l’Arxiu ambactualització recent; la resta continua, creiem, a Se-villa (vegeu nota de peu núm. 4).


és la continuació dels treballs de Valls iTaberner, que durant molts anys ha feten solitari la revista Urgellia, dirigidapel recentment traspassat Cebrià Barauti altres historiadors, revistes (com araCollegats) i editorials (com ara Garsi-neu), sense deixar d’esmentar el granestudiós de textos medievals pallaresos —especialment del monestir de SantaMaria de Gerri i dels seus drets domini-cals—, el malaguanyat Ignasi Puig i Fer-reter.12

En la descripció dels manuscrits ensinformen que el relatiu al marquesat dePallars fou elaborat el 1628 per OnofreTimbau, doctor en tots dos drets —romài canònic—, assessor del duc al marque-sat de Pallars i vescomtat de Vilamur, icopiat per l’arxiver del duc a Arbeca,Joan Busquets, el 1631; mentre que elde Vilamur fou copiat i probablementredactat per una altra mà, desconeguda,el 1632 (p. 29).

Constaten la redacció en castellàdels documents «perquè anava dirigit alduc de Cardona». No creiem pas que fosaquest el motiu de l’ús de tal llengua, jaque, de fet, aquest tipus de documentsno solien anar adreçats al senyor,13 sinóals seus procuradors jurisdiccionals i pa-trimonials; sí, en canvi, que ho podia serles vinculacions familiars i polítiquesamb Castella i Andalusia de la nissaga,on posseïen importants dominis ja moltabans d’emparentar amb els Medina-

celi14 i on residiren permanentment desdel segle XVII si més no,15 així com, engeneral, la castellanització de les classesmés altes del Principat i, en particular, laimposició o adopció del castellà en elsnivells més elevats de l’administracióducal. Constaten també «el prestigi delcastellà» a l’època, i les seves «fluctua-cions ortogràfiques» i absència de nor-mativa (p. 29), però no assenyalen queautors i copistes, catalans tots, emple-nen el document de catalanismes lèxics,sintàctics i ortogràfics, i castellanitzenparcialment el nom d’algunes institu-cions i càrrecs, així com també algunstopònims.16 Ens preguntem si algunesde les suposades fluctuacions ortogràfi-ques són degudes no pas al «pas del sis-tema fonològic del castellà medieval almodern i a l’absència de la normativaortogràfica» (p. 29), sinó a catalanismes ial mal coneixement del castellà i del llatí—guia ortogràfica de l’època— del co-pista.

En resum, ens trobem davant d’unllibre que conté una introducció essenciali dos documents importants per al conei-xement del Pallars a l’època moderna.

SEBASTIÀ SOLER

12. Una relació essencial de la historiografiapallaresa la trobem a l’esmentada obra de FerranRELLA (dir.), Senyor en les muntanyes..., p. 271-272.

13. Encara que, a vegades, ho poguessinexpressar així per pura formalitat.

14. GEC, s. v. «Cardona, comtat de», perSantiago Sobrequés; A. SÁNCHEZ GONZÁLEZ, Docu-

mentación…, p. 17, 63, 55, 88 i 89 i arbres gene-alògics de les p. 256-267 i del volum annex.

15. SÁNCHEZ, Archivística nobiliaria…, p.89 i nota núm. 87.

16. No sembla que aquest sigui el cas deltopònim Plan de Corts (p. 72, per exemple), elqual, segons em comenta J. M. Bringué, apareixaixí mateix constantment en la documentació me-dieval.

242



PERIS ALBENTOSA, Tomàs (2003). La terrade l’arròs i les moreres. Història de la Ri-bera. De vespres de les Germanies fins ala crisi de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII). Alzira: Editorial Bromera. 290 p.

El fil argumental de l’obra és el crei-xement econòmic de la comarca valen-ciana de la Ribera, creixement basat enl’extensió del regadiu i la dedicació depart de les terres regades a conreus co-mercials, a la vegada altament rendiblesi fortament arriscats. Abans d’entrar enel tema central de l’obra, Peris dóna unaullada a les activitats no agràries, des dela simple depredació a la ramaderia il’explotació del bosc. De les activitatsdepredadores (caça, pesca, recol·leccióde plantes i fruits), destaca que com-plien una funció social important, ja quepermetien obtenir alguns recursos alssectors més humils de la població quanels jornals escassejaven. La ramaderia il’explotació del bosc eren evidentmentmés importants i regulades. Sovinteja-ven, però, les disputes tant per l’ús deles herbes com pels usos alternatius: de fet, a la llarga, l’augment de la pobla-ció i la demanda van imposar la rom-puda d’una part important de pastures iboscos i la desaparició de gran part dela resta de la massa forestal com a con-seqüència de la tala abusiva i, sobretot,del carboneig.

Dins de l’estudi de la ramaderia,Peris inclou la cria de cucs de seda i in-dica que, si bé no s’acostuma a conside-rar com a tal, ho és, atès que es tracta dela cria d’animals, de la qual assenyala lestres fases: agrària (conreu de moreres),ramadera (cria del cuc) i artesana (ob-

tenció de la seda). Amb l’ajuda de des-cripcions de l’època, aconsegueix unaviva descripció de l’aspecte ramader, enel qual mostra tant la feinada com el ca-pital que requeria aquesta activitat.Aquest apartat, que l’autor situa aquíperquè es tracta d’una activitat rama-dera, segurament que s’entendria millorcol·locat després de les pàgines dedica-des al conreu de la morera, ja que la criadels cucs en depenia.

A pesar de la varietat i importànciade les activitats depredadores, no hi hadubte que la base econòmica de la Ri-bera era l’agricultura i, en especial, elsconreus de regadiu. En aquest sentit,Peris introdueix el tema amb una dadamolt clara: la terra de regadiu valia deuvegades més que la de secà; però asse-nyala que, a més a més de la seva trans-cendència econòmica, el regadiu tambécreà una estructura social específica, ca-racteritzada per una major concentracióde la propietat i la necessària existènciad’un gran nombre de treballadors agra-ris, tant fixos (criats) com eventuals (jor-nalers).

Els aspectes principals que s’han detenir presents per entendre el paper delregadiu en la transformació de la Riberaa l’època estudiada són que la majorpart dels recs foren construïts amb pos-terioritat a l’època musulmana, que elregadiu riberenc acabaria representantgairebé un terç del total del regadiu va-lencià i que, a més de la seva extensió,el reg es va intensificar amb l’augmentdel nombre de collites anuals i amb laintroducció de conreus tan àvids d’aiguacom l’arròs. L’ampliació del regadiu esbasà, sobretot, en l’aprofitament de l’ai-

243

RECENSIONS


gua del Xúquer i en el dessecament del’Albufera. Les grans ampliacions de l’es-pai regat van ser possibles per l’abando-nament de dues preferències anteriorsde la monarquia: la renúncia a defensarla navegació pel Xúquer fins a Alzira acomençament del segle XV i la preferèn-cia per la construcció de la Sèquia Reialdel Xúquer a l’anterior defensa de lapesca a l’Albufera, el 1757.

L’esforç constant per l’augment delregadiu va permetre transformar la pri-mera economia feudal per convertir laRibera, a partir de mitjan segle XVI, en la terra de l’arròs i les moreres. Les mo-reres es multiplicaren al segle XVI, pri-mer com a conreu alternatiu en zoneson l’aigua era escassa i aviat per satisfer la demanda toledana de fil de seda,quan la repressió de la rebel·lió moriscaarruïnà gran part de les plantacions demoreres al regne de Granada. De la mo-rera com a conreu alternatiu o arbre demarge s’anà passant als camps de more-res; un llaurador amb conreus de cerealsi camps de moreres tenia més seguretat iguanyava més diners, a costa d’un es-forç també major: la morera i el cuc deseda van permetre la pervivència d’ex-plotacions molt petites, fruit de les parti-cions hereditàries. L’època daurada dela morera no superà, però, el segle XVII;després de la guerra de Successió, l’aug-ment de producció, la prohibició del’exportació (1739), l’augment de lapressió impositiva (en especial el canvien la forma de cobrar el delme) i els altspreus dels cereals produïren l’expulsióde les moreres cap als secans o terres dereg escàs. L’arbrat no tornaria a l’hortafins a mitjan segle XIX, amb l’expansió

del taronger. Conreu comercial per ex-cel·lència, la morera està a la base d’unsdels sistemes agraris més intensius del’Europa de l’època, combinació de con-reus d’autoabastiment i de productesper al mercat.

L’arròs, l’altre producte bàsic de lacomarca, començà també essent unconreu secundari, limitat als marjals, onla humitat no permetia altres conreus,per anar ocupant cada vegada terres mi-llors. Era, també, un conreu intensiu,tant en capital com en treball: calia sem-brar el planter, llaurar repetidament i es-campar una gran quantitat de fems,inundar els camps, trasplantar les matesi després birbar i segar. I gairebé totesaquestes feines s’havien de fer amb elspeus a l’aigua. A pesar d’aquests incon-venients, la lenta difusió de l’arròs esdevia sobretot a la prohibició de ferarròs per inundació, present en orde-nances locals o en la legislació general.Tot i que l’excusa era el perill sanitari, iaquest no era pas inexistent, darrere d’a-questes prohibicions o limitacions so-vint hi havia interessos econòmics con-crets. Tanmateix, el creixement de laproducció d’arròs fou imparable, sobre-tot al segle XVIII, quan la superfície esdoblà i la collita de la Ribera significavael 80 % de la producció valenciana.

A pesar de la importància de la mo-rera i l’arròs, la característica principal deles hortes de la Ribera era la varietat de les rotacions i la complexitat de lescollites: blat, dacsa, farratges, hortalisses,cacauet, fesols…, que contrastava ambel poc aprofitament dels secans, lliurats aoliveres, vinyes o garrofers mantingutsamb el mínim de treball possible; els jor-

244



nals que s’haurien hagut d’esmerçar permillorar l’aprofitament dels secans obte-nien una millor remuneració desplaçant-se a treballar en les diverses activitatsque requerien, directament o indirecta-ment, els conreus de l’horta.

La intensificació de la producciónomés era possible gràcies al regadiu,als adobs i a la multiplicació de les fei-nes agràries, de manera que si bé elsrendiments eren elevats, la productivitatper persona era baixa; el creixement esbasava, per tant, en una forta explotació(sovint autoexplotació) de la pagesia,que no sempre aconseguia impedir lapèrdua de la propietat camperola a fa-vor d’una minoria de privilegiats.

Després d’aquesta àmplia descrip-ció de la situació agrària, Peris estudiales activitats artesanes, modestes i sovintcompartides: moltes famílies compagi-naven el policultiu agrari amb la dedica-ció a temps parcial a activitats artesanes.Aquestes es dividien entre les destina-des a satisfer les necessitats bàsiques de la població (habitatge, vestit, calçat,eines de treball, molins) i les destinadesa la comercialització dels productes lo-cals.

D’entre les primeres, Peris fa unadescripció interessant de la molineria iels seus problemes; destaca la demos-tració de la superioritat tècnica de laroda horitzontal en situacions com arales de la Ribera, on l’empenta de l’aiguapredomina sobre el desnivell; també as-senyala l’escassa importància dels mo-lins com a eina de pressió feudal i aixímatisa les tesis comunament acceptadesde Miquel Barceló sobre el tema i con-clou que «la molineria no tingué a la co-

marca un paper rellevant de cara al con-trol de la producció camperola ni enl’extorsió senyorial sobre els pagesos»(p. 158).

Mostra, en canvi, l’interès munici-pal per la possessió de molins, que a lavegada que asseguraven l’abastiment dela població resultaven una bona fontd’ingressos per a les finances munici-pals.

La principal activitat artesana de laRibera derivava de la seva especialitza-ció agrícola i ramadera: es tracta de l’ob-tenció de fil de seda. Peris en descriuamb minuciositat les operacions, on te-nien un paper essencial el filador i eltorcedor especialitzats, molt sovint do-nes. El recurs a la mà d’obra especialit-zada, a la vegada que alliberava braçosper a altres feines del camp, també pe-remptòries, proporcionava més aviat unproducte de millor qualitat. L’especiali-tat de la Ribera era la producció de fil: elteixit de seda va ser sempre secundari i,a més, va decaure a mesura que elCol·legi de l’Art Major de la Seda deValència incrementà el seu control sobrela producció de teixits, avortant una in-teressant opció per a la sederia barata(amb fils de qualitat inferior o barrejaamb altres fibres), que prosperava en di-versos llocs a final del segle XVII i co-mençament del segle XVIII.

Peris estudia a continuació les viesde comunicació, factor important perentendre la vocació comercial de la pro-ducció riberenca; assenyala «el contun-dent predomini del transport terrestre»,els principals obstacles del qual prove-nien de l’aigua: tant de les grans zonesde marjals, que calia vorejar, com de les

245

RECENSIONS


dificultats per travessar els corrents d’ai-gua. Tanmateix, el transport aquàticconstituïa un complement important,sobretot a través del port de Cullera i,més secundàriament, per la flotació detroncs pel Xúquer, un cop abandonadala navegació pel riu. Aquest abandona-ment s’explica per diverses raons, laprincipal de les quals prové dels canvisexperimentats per la desembocaduradel riu, on els sediments feien cada ve-gada més difícil la navegació.

Un cop estudiades les formes detransport i els seus avantatges compara-tius, l’autor passa als aspectes comer-cials i crediticis. Comença esmentant elcomerç opac d’intercanvis entre veïns imercaders ambulants per passar al co-merç regulat de fires i mercats, més conegut en la seva ordenació que en elsintercanvis que generava. De fet, la Ri-bera era terra de poques fires; les mésdestacades eren les dues d’Alzira i la deSueca. Hi havia, en canvi, molts mer-cats, els principals dels quals no es limi-taven a l’intercanvi de gèneres corrents,sinó que també eren el lloc de contrac-tació de productes com ara la seda. Elcomerç es completava amb les botiguesautoritzades (per privilegi reial, senyo-rial o municipal), generalistes o especia-litzades. Els intercanvis més importantseren entre els productes de secà (vi, oli,garrofes, espart i carbó) contra els de re-gadiu (arròs i dacsa). El comerç princi-pal tenia a veure, però, amb els conreusd’exportació: Alzira, Alberic, Sueca i Cu-llera eren els principals centres de con-tractació d’arròs i seda.

El comerç de seda en concret erasummament concentrat, tant perquè la

contractació es feia bàsicament els me-sos de juny a agost com perquè els com-pradors eren un grup cada vegada mésreduït, cosa que feia que la seda fos unnegoci altament especulatiu, amb fortsdaltabaixos en els preus. La implantacióde la dinastia borbònica fou terrible enaquest aspecte: l’augment de la tributa-ció obligava a vendre més de pressa i,fins i tot, sovint a vendre la collita antici-pada; i posteriorment la prohibició d’ex-portar seda provocaria una forta cai-guda dels preus que comprometé lespossibilitats de supervivència de moltespetites explotacions: els avanços contrala collita, ja prou onerosos i especula-tius, van ser substituïts pel crèdit a ter-mini fix, sovint usurari.

El destí de la seda de la Ribera, amés de la ciutat de València, era als se-gles XVI i XVII sobretot Castella (Toledo i secundàriament Requena) i als se-gles XVIII i XIX, França. L’entramat comer-cial va permetre que sorgís un reduïtgrup d’acaparadors locals, independentso al servei de comerciants forasters, devegades relacionat i d’altres oposat a leselits de propietaris agraris. La potènciad’aquest grup es feia notar en la capaci-tat de les comunitats locals per assumirel risc d’inversions abundants o per en-frontar-se als poders senyorials.

El comerç seder anava acompanyatdel comerç de cereals, i en part l’estimu-lava: davant l’eufòria del conreu de lamorera i del negoci seder, el blat resul-tava expulsat de les terres de regadiu is’havia d’importar. Només al segle XVIII

la confluència dels alts preus del cereal i la crisi sedera van actuar en direccióinversa, i el blat va tornar a ocupar ter-

246



res de qualitat, però la seva producciócontinuava resultant insuficient davantel creixement i potser la millor alimenta-ció de la població: a pesar que el blat,com la carn, era considerat a la Riberal’aliment dels rics, mentre els pobres s’a-contentaven amb l’arròs i la dacsa, a lasegona meitat del segle XVII gairebé totsels pobles establiren «cambres de for-ment» per assegurar l’abastiment i regu-lar el preu del blat. S’evitaven així fams ialdarulls en els moments difícils; al ma-teix temps, la necessitat urgent de dinersper comprar blat oferia una forma d’in-versió còmoda als potents locals, queels podien aportar en canvi de la consti-tució de censals a favor seu.

El censal, forma tradicional d’en-deutament tant dels municipis com delsparticulars, tenia també altres orígens.D’una banda, la millora de la producció(construcció i reparació del sistema deregatge o la compra i millora de terres),de l’altra, la necessitat de fer front a lesnecessitats extraordinàries com ara guer-res, plets, impostos, deutes o males co-llites, i, finalment, la preocupació pelbon nom i pel més enllà: la fundació demisses, capellanies o altres deixes ambfinalitats que barregen la pietat amb l’os-tentació de riquesa. En canvi, Peris nocita entre les causes de la constitució de censals el pagament de dots, que enrepresenta una part important a Cata-lunya.

El censal era un recurs còmode pelseu termini indefinit i la tendència a ladisminució de l’interès real, tant per la caiguda del seu for (del 10 % al 5 %)com per la pèrdua de valor de la mo-neda. En opinió de Peris, que compar-

teixo plenament, abans del segle XVIII

els censals van ser més aviat «un escutque protegí la propietat camperola quea l’inrevés», situació que varià ràpida-ment al segle XVIII, sobretot després dela disminució del for del 5 % al 3 %: l’o-ferta de capital per a la constitució decensals es va estroncar i van passar apredominar altres formes de crèdit, comara la carta de gràcia o el crèdit a terminifix. Mitjançant la venda a carta de gràciao els crèdits a termini fix, la majoria deles terres de la Ribera es concentrarenen poc temps en mans d’un reduït grupde propietaris locals o forasters, men-tre que molts antics pagesos propietarisquedaven reduïts a la condició d’arren-dataris o jornalers.

En les conclusions, Peris planteja elproblema de les transformacions de l’e-conomia valenciana preindustrial. Co-mença destacant el potencial transfor-mador de l’agricultura de regadiu i lapoca atenció que s’ha prestat al seu es-tudi i es proposa comparar l’agriculturade la Ribera amb les agricultures euro-pees més avançades i utilitzar-la tambécom a contramodel de l’agricultura ex-tensiva de la Meseta.

La característica principal de l’agri-cultura de la Ribera en el període estu-diat és el seu desenvolupament econò-mic, en el sentit que el producte agrariaugmentà més que no pas la poblaciógràcies a l’ampliació del regadiu, la in-tensificació dels conreus i una dedicaciócreixent a productes comercialitzables.Aquests canvis econòmics no foren so-cialment neutres: com ja he dit, al finaldel segle XVIII la propietat agrària estavaconcentrada relativament en poques

247

RECENSIONS


mans. Aquesta evolució resulta ben sem-blant, tant des del punt de vista econò-mic com social, a l’anomenada primerarevolució agrícola, iniciada a Flandes iculminada a la Gran Bretanya dins delsmateixos marges cronològics; i el mateixes pot dir respecte a les planes de la Ità-lia septentrional. Tots aquests sistemestenien com a característica comuna entreells, i a la vegada diferencial respecte ala major part de les regions europees,una gran flexibilitat, proporcionada perl’escassetat de constriccions comunità-ries, la independència entre la superfícieconreada i el bestiar criat i la possibilitatd’assegurar l’alimentació de la poblaciómitjançant la importació.

En contrast, la revolució de la dacsaa Galícia i la cornisa cantàbrica propor-ciona una comparació amb una zonad’intensificació dels conreus sense de-senvolupament: els beneficis del nouconreu s’esgotaren en la possibilitat d’a-limentar més població. Peris en fa res-ponsable la no-orientació de les collitesal mercat, l’estructura social i el poderpolític subjacent. Sense negar tot això,crec que oblida massa que la dacsa vaser l’única innovació a la cornisa cantà-brica, ben lluny del joc moreres, arròs,després tarongers (i tants altres conreusmenors) a la Ribera.

La darrera comparació es fa amb unsistema agrari radicalment diferent, elmonoconreu cerealícola de la Mesetaibèrica. És cert que, com demostra Peris,de la major part dels obstacles físics i or-ganitzatius (del clima al predomini delsarrendaments) que s’acostumen a indi-car per explicar la crisi de l’agriculturacastellana de l’edat moderna l’únic que

es manté, perquè no estava present enanteriors etapes d’esplendor, era la pres-sió tributària. De fet, l’autor atribueix a les decisions polítiques el pes princi-pal de les diferències: per la decadènciade l’economia castellana dels segles XVI

i XVII, la causa principal seria l’orientaciómercantilista, que afavorí els interessosramaders de la Meseta, i la legislació res-trictiva del comerç de cereals, de maneraque ni el mercat ni les decisions indivi-duals no guiaven el procés productiu. Elresultat era una agricultura d’autoabasti-ment, igual que a la cornisa cantàbrica.L’argumentació és de pes, però un copmés crec que es passa massa alegrementper damunt de la manca d’alternatives:Què es podia conrear a gran part de laMeseta sinó cereal? Amb tots els malsprovinents de la política, que no cal mi-nimitzar, el comportament dels secanscastellans no era gaire diferent dels cata-lans, els aragonesos i els mateixos valen-cians. Tots ells són sistemes que noméspoden funcionar en condicions de baixadensitat: amb terra relativament abun-dant i relativament barata, poden pro-porcionar cereal suficient per a l’abasti-ment i per vendre una quantitat superioro com a mínim igual a la imprescindibleper pagar els mals (dots, deutes, drets iimpostos municipals, senyorials i monàr-quics). Amb l’augment de població, ex-plotacions més petites i terra més caraobren la porta a la misèria: endeutament,dificultats per substituir els animals…Tant la productivitat com el rendimentde la terra baixen i encara més la rendafamiliar, però tant a Castella com a la Se-garra estudiada per Enric Tello, per citarnomés un exemple ben conegut.

248



De tota manera, la finalitat d’aques-tes comparacions és detectar l’essènciade les mutacions agrícoles «revolucionà-ries» i no es pot sinó estar d’acord ambPeris en el fet que «el factor clau del de-senvolupament sembla que era obtindreexcedents per al mercat», cosa que fadependre, i em sembla més dubtós coma argument únic, de «si els conreadorsgaudiren de suficient llibertat d’opcióper a adaptar-se al mercat, tractar de sercompetitius i traure avantatges compa-ratius». A parer meu, només si es dona-ven prèviament les condicions físiquesfavorables, era possible el desenvolupa-ment.

De fet, com reconeix l’autor, el de-senvolupament agrari és un tema com-plex, en l’explicació del qual apareixensovint tòpics enfosquidors, com ara elpaper poc rellevant econòmicament(però no socialment) de la despossessiócamperola i la concentració de la pro-pietat i també de les formes de cessió dela terra. Per Peris, els punts bàsics erendos: el manteniment de l’explotació pa-gesa (l’interès del pagès en el resultatdel seu treball) i la capacitat d’obtenirun excedent; com ell diu, sembla queaquest excedent «fou suficient a Valèn-cia i massa curt per als pagesos caste-llans».

Peris ataca també amb raó l’explica-ció malthusiana com a font de la intensi-ficació agrària i, sobretot, del desenvolu-pament. Atès que la intensificació delsconreus s’obté mitjançant una aportacióde treball superior a l’augment de pro-ducció obtingut, el creixement malthusiànomés igualarà en el millor dels casos elcreixement de la població, no donarà

lloc a un autèntic desenvolupament;aquest exigeix altres impulsos, en espe-cial el desig de millorar, com ho mostra,en el cas de la Ribera, el fort creixementde la primera meitat del segle XVII, mo-ment en què la població estava fortamentdisminuïda per l’expulsió dels moriscos.

La producció per al mercat és el ca-talitzador per al desenvolupament; l’ob-tenció de l’excedent necessari per parti-cipar-hi s’obtenia molt sovint gràcies al’autoexplotació que el petit camperolestava disposat a acceptar per no perdreel seu estatus de llaurador. Aquesta ex-plotació antieconòmica segons els parà-metres moderns permetia aprofitar lesoportunitats que oferien l’arròs i el ne-goci seder, remuneradors, si bé, sobre-tot el segon, molts incerts en tots els àm-bits.

L’obra es completa amb catorzeapèndixs, de valor desigual, i una àm-plia bibliografia; d’altra banda, està pro-fusament il·lustrada, generalment ambencert, tant pel que fa a la tria dels gra-vats com als peus que els acompanyen,però aquí sí que es poden fer uns petitsretrets en dos sentits: l’abús del recursals gravats de l’Enciclopedie française,al meu entendre excessivament valorats,ja que sovint només responen a la ima-ginació del dibuixant (per exemple, cappagès no acceptaria el carro amb recolli-dor d’excrements que figura a la pàgina180: representaria un vertader perill pera les potes de l’animal i, per tant, per alcapital del conreador). El segon retret éspels peus dels gravats i respon a unapràctica de moda, però no per això derebut: postil·lar el gravat amb una expli-cació correcta, però que no hi té res a

249

RECENSIONS


veure. Només un exemple a l’atzar: a lapàgina 98, una fotografia de la cúpulade l’església de Torís porta l’explicaciósegüent: «L’arròs fet amb planter donavarendiments més bons i era més prime-renc, de manera que permetia esquivarmillor les pedregades que amenaçavenles espigues d’aquesta gramínea». Se’mfa francament difícil, imaginar-me la cú-pula plantada d’arròs!

Són petits detalls, que d’altra bandano es poden atribuir a l’autor; del queaquest és de veritat responsable és d’a-questa Història de la Ribera, i en con-cret d’aquest volum II, una obra molt im-portant, tant per la gran quantitat dedocumentació recopilada com per laclaredat de l’exposició; però, sobretot,perquè no defuig els problemes i per-què es tracta d’una història local feta te-nint molt present la història general iamb la decidida voluntat de participar-hi i modificar-la amb les pròpies aporta-cions.

GASPAR FELIU

FONTANA, Josep (2003). La revolució libe-ral a Catalunya. Lleida: Pagès Editors.Eumo Editorial. 204 p. (Col·lecció «Bi-blioteca d’Història de Catalunya»; 2)

Aquest llibre parla de la històriad’Espanya, i també de la de Catalunya,en els anys que van de 1830 a 1843, ambincursions esporàdiques fora d’aquestperíode. És un llibre —que ningú nos’escandalitzi coneixent la trajectòriahistoriogràfica de l’autor— de gairebépura història política. Atès que no pothaver-hi una bona història política sensetenir en compte les dinàmiques socials,Fontana no les oblida i les relaciona, enpositiu o negatiu, amb el joc polític de l’època. Varen ser, aquells, uns anys de contrastos molt accentuats. Com en totaèpoca de canvi, s’hi produeixen esdeve-niments positius i de gran transcendèn-cia per al futur, i s’hi viuen totes les ma-nifestacions i xacres imaginables de lamisèria humana individual i col·lectiva.S’hi deixa enrere un món configuratmolts segles abans —en plena edat mit-jana— i, per tant, socialment caducat, ihi afloren estructures noves, més libe-rals i modernes, però al capdavall patri-monialitzades pels sectors socials privi-legiats de sempre i pels que sorgeixende la nova situació.

La majoria dels grups polítics —ini-cialment hi ha un consens bastant ampli,bé que de contorns indefinits— pro-pugna una certa democratització de lavida política, però la reivindicació del su-fragi universal sense fronteres —la for-mulació més radical de l’aspiració de-mocràtica— continua essent minoritària.Una bona part dels integrants dels grups

250



majoritaris proposa succedanis tranquil-litzadors, que no posin en qüestió vellsprivilegis als quals no es vol renunciar. Elperíode està farcit d’avenços entusiastes ide porugues reculades. En aquells anys,es varen activar els mecanismes necessa-ris per haver fet possible que Espanyaconstruís un estat modern, però també,de retruc, es varen alliberar les energiessuficients per impedir-ho. El resultat d’a-quest enfrontament va ser, en general,favorable als immobilistes. Quan els in-novadors aconseguien de treure el cap ala superfície, eren impietosament escla-fats.

Uns i altres —moderats i progres-sistes— varen tenir, però, sempre unacosa sagrada en comú. El mateix que hitindran, més tard, els conservadors i els liberals, i molt més cap aquí encaraels socialistes i els populars: el dret a lapropietat és intocable i, per tant, tot pro-grés social i polític, tota millora de lacondició obrera, tota consolidació de-mocràtica, tota reforma social, ha de res-pectar aquest principi. Més enllà, les di-vergències estan permeses.

Durant aquells anys de canvi, es va-ren consolidar, doncs, els trets bàsics dela vida política espanyola contempo-rània, que passa a ser presidida per unbipartidisme gairebé perfecte. Aquellsgrups minoritaris que aspirin a tenir unplat a taula —republicans o comunis-tes— hauran de jurar una adhesió insu-bornable a la propietat. Ara fa cent cin-quanta anys, i sempre des d’aleshores.En el període del qual s’ocupa el llibre deFontana i al llarg de les dècades poste-riors. Sobre això, l’autor escriu: «Aquestaera la realitat del sistema en què havia

arrelat la revolució liberal espanyola.Quan homes que n’estaven al marge —centralistes, republicans o demòcra-tes— intentin anar més enllà i participinen el projecte d’una “revolució democrà-tica” prou limitada, moderats i progressis-tes s’associaran per esclafar-los i salvar lacontinuïtat de l’ordre polític establert.»

Aquest magnífic assaig sense notes—la credibilitat del que s’hi diu la dóna lasolvència de l’autor— deixa un regustamarg. És el relat d’un seguit inacabablede cops militars, de pronunciamientos,d’agitacions revolucionàries no reeixides,d’assassinats d’adversaris, d’indiscrimi-nats bombardeigs de ciutats indefenses,de crema de convents, de governs queduren tres dies, de personatges sinistres,de desterraments i exilis, de guerresdinàstiques, de repressions salvatges, dedesordre cívic, d’execucions sense garan-ties jurídiques, de fanatismes religiosos,d’intoleràncies sense fronteres.

El llibre de Fontana explica, sobre-tot, la dinàmica política d’un període, enel qual hi ha ben poca cosa aprofitable.Per fortuna, però, en aquells anys, laforça de la societat civil, en tots els or-dres, va permetre salvar els mobles i im-pulsar un cert progrés econòmic, social i cultural. A la primera meitat del se-gle XIX, i no només aleshores, els políticsanaven per un costat i la societat per unaltre. Sovint es tractava de direccions di-vergents i contraposades. Va ser la so-cietat civil la que va impulsar tot el quede positiu es va produir durant aquellsanys i va obligar els polítics a introduirreformes legislatives que regularitzessinsituacions i capteniments que ja estavenben consolidats.

251

RECENSIONS


En un altre ordre de coses, Fontanaconclou que, al final del període, és adir, quan va començar la Dècada Mode-rada, es produeix l’arrencada d’un pro-cés que no cristal·litzarà fins mig segledesprés: el progressiu allunyament delssectors polítics conservadors catalans dela classe dirigent madrilenya perquè «es-taven en desacord amb la virada reac-cionària que va portar a la Constitució

de 1845 i s’entenien malament amb Ma-drid en matèria de política econòmica ien molts altres terrenys». En síntesi, en-tre 1830 i 1843, la revolució liberal es-panyola va ser, en paraules de Fontana,ben migrada. S’hi va configurar i conso-lidar el més negatiu del sistema políticespanyol contemporani.

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

252



15 Comp. Societat Catal. XV - publicacions.iec.cat · Premi Ferran Soldevila de Biografia,...

Documents

Transcript of 15 Comp. Societat Catal. XV - publicacions.iec.cat · Premi Ferran Soldevila de Biografia,...