Las Meninas

Documentació general Títol: Las Meninas Autor: Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660) Cronologia: 1656 Estil: Barroc Tècnica: oli Suport: tela Dimensions: 3,18 m x 2,76 m Localització: Museu del Prado (Madrid) Tema: Retrat de grup

Sala del Museu del Prado on es troben Las Meninas

http://www.wga.hu/index1.html

http://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/galeria-on-line/obra/la-familia-de-felipe-iv-o-las-meninas/

Context històric Espanya era al segle XVII una gran defensora de la Contrareforma catòlica. La Inquisició vetllarà per mantenir el dogma establert al Concili de Trento. El poder de l’Església serà molt gran, i tindrà molta més força que a la dividida Itàlia. Això explica les característiques del barroc espanyol: la temàtica serà eminentment religiosa, l’art serà utilitzat com argument convincent del poder catòlic. També és un segle de crisi econòmica i demogràfica. Ja no arriben tants metalls preciosos d’Amèrica, i la pesta fa estralls entre la població. Quan va néixer Velázquez començava el seu regnat Felip III. Quan arribà a Madrid, el 1622, va començar a treballar a la cort del jove Felip IV, pel qual ja no deixaria de pintar. Durant el seu regnat els problemes polítics no s’acabarien mai. Va patir la insurrecció de Catalunya (Guerra dels Segadors) i Portugal, separant-se aquest últim de la corona espanyola. Entrà també en la Guerra dels Trenta Anys.

Velázquez (1599-1660) Va començar pintant quadres costumistes a Sevilla, així com temes religiosos.

L’adoració dels Mags, 1619 El rei agenollat en primer pla és un autoretrat del pintor, el més gran del seu costat és el seu mestre i futur sogre, Pacheco, i la Verge la seva futura dona, Juana Pacheco.

Vieja friendo huevos, 1628

El aguador de Sevilla, 1623 Felip IV, 1628, quan Velázquez ja s’havia convertit, a la cort, en el retratista del rei i tota la seva família

A Madrid va començar la temàtica mitològica El triomf de Bacus o els Borratxos, 1629 La fragua de Vulcano

A la cort va tenir un gran èxit, i hi va desenvolupar diferents càrrecs (“Ajudant de guardaroba” i “ajudant de cambra” del rei). Al final fou nomenat “Aposentador mayor del palacio”, el 1651 i va ser nomenat cavaller de l’ordre de Santiago, creu que llueix a Las Meninas.

Va fer dos viatges a Itàlia, enviat per la cort. En el seu primer viatge va pintar dos paisatges plens de llum, considerats com un antecedent de la pintura impressionista. Són dues representacions de la vil.la dels Mèdici. També va conèixer les obres dels pintors venecians del Renaixement, així com l’obra de Rubens, del qual es feu amic quan aquest va venir a Espanya.

La rendició de Breda, 1634-35. Fou pintat pel palau del “Buen Retiro” per ordre del Comte Duc d’Olivares. Celebra una victòria a la Gerra dels 30 Anys.

El comte duc d’Olivares, 1634. Era qui realment governava Espanya en aquella època.

El princep Baltasar Carlos a cavall, 1635-36.

Autoretrat, 1643

El Niño de Vallecas, 1643-45

Juan de Pareja, el seu criat, 1650

ANÀLISI FORMAL Elements plàstics Predomina el color sobre el dibuix. La paleta és clara, lluminosa, amb gran riquesa de colors i matisos. Hi trobem el blanc, el negre, l’ocre, tocs vermells... La pinzellada és llarga, fluïda, visible, i es combina amb una de curta i precisa per perfilar els detalls.

Els contorns de les figures es difuminen, plasmant l’atmosfera que les separa, és la perspectiva aèria. Les formes es dilueixen en la proximitat.

Reprodueix amb gran realisme textures molt diferents, com la duresa de la fusta, la rigidesa dels vestits o la flonjor del pelatge del gos.

L’escena s’estructura dins d’un espai cúbic que s’omplirà amb els personatges. Aquest espai ens mostra dues parets, la del fons, amb dos grans quadres a la part de dalt, i dues portes, amb un mirall al mig. La porta de la dreta és oberta i deixa entrar la llum. La paret de la dreta té una sèrie de finestres, i la primera i l’última es trobem obertes, deixant també entrar la llum. A l’esquerra hi ha una gran tela, de la qual només veiem una part, i d’esquena. El sostre és pla i té dues làmpades. Diferents matisos de gris omple aquest espai.

Composició

Per tant els jocs de llum i ombra ajuden a crear la il·lusió d’espai: la llum que entra per la porta del fons i el seu contrast amb la foscor del sostre i la paret de la dreta contribueixen també a crear la profunditat en l’escena.

Acurat estudi de la llum, que il·lumina sobretot les figures del primer pla, i les que s’allunyen d’aquestes es van submergint en la penombra.

La llum irradia de dos focus principals: la finestra de la dreta, que il·lumina les figures del primer pla, i la porta oberta del fons. L’espai del mig resta en penombra.

Totes les figures estan agrupades a la part baixa de la composició, amb la qual cosa aconsegueix crear un gran camp visual. El mirall i la porta del fons són els elements que donen més profunditat a l’escena.

El mirall reflecteix alguna cosa que és fora de l’escena principal. La porta amplia molt el camp visual. La paret de l’esquerra té una sèrie de finestres, per una de les quals entra la llum que il·lumina l’escena principal. A la dreta una gran tela se’ns mostra pel darrere. La part de dalt és buida, només l’omple l’aire, que dona la sensació que separa les formes i els espais, als difuminar els cortorns d’aquests.

Les línies de perspectiva van a parar a la porta i la silueta del fons, la qual al il·luminar aquesta zona crea una sensació de profunditat molt més gran.

Els personatges de primer pla estan disposats en dos grups de tres: - Al centre la nena més petita,

rosa, i als seus dos costats dues noies més grans, una agenollada a l’esquerra i l’altra iniciant una reverència, a la dreta. Totes tres van ricament vestides.

- L’altre grup el forma una nana macrocèfala i un nan, amb un mastí al davant.

Al segon pla hi trobem dos personatges a la dreta, una dona i un home que conversen mig amagats en la penombra. Al costat esquerre hi ha una gran tela, que ocupa el primer pla absolut, amb un pintor al seu davant, amb els estris del seu treball a les mans i una creu de San Jaume al pit.

A la paret del fons hi ha una porta oberta, a la dreta, amb un home que sembla que l’obre i està sobre unes escales. Al centre de la paret un mirall que reflecteix dues figures. Per sobre hi ha dos grans quadres.

Els diferents grups que formen la composició del quadre. Important destacar l’espai que s’obre entre els personatges del primer pla i els del fons, així com l’espai creat davant de l’escena principal, que ens mostra una altra perspectiva, també molt amplia, la que es troba al davant dels personatges del primer pla. Aquesta s’obté amb el recurs del mirall situat a la paret del fons.

Interpretació Els contemporanis de Velázquez conceberen aquesta obra com un retrat de la infanta Margarita, filla del rei Felip IV i futura emperadriu d’Alemanya. Els inventaris reials s’hi referiren com La família. L’any 1843 el pintor Madrazo li va donar el nom actual, Las Meninas, terme portuguès utilitzat a la cort espanyola per identificar les dames d’honor dels infants reials. Les interpretacions que s’han donat d’aquest quadre són molt diverses. Per uns és un retrat de la infanta i prou, per altres un retrat de la família reial, per altres un elaborat joc de miralls, o una reivindicació socials del paper de l’artista, o l’interès del pintor per pintar el rei, el qual no es deixava retratar per l’acusat realisme dels últims quadres que li havia pintat o per exaltar la pintura mateixa. Els quadres que pengen en la paret del fons s’han identificat com còpies de Rubens (Pal·les i Aracne) i Jordaens (Apol·lo i Màrsies) fetes pel pintor Juan Bautista del Mazo, que era gendre de Velázquez. Els personatges també han estat gairebé tots identificats.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Las_Meninas

Felip IV 1652-53 1657-60

Infanta Margarita

Agustina Sarmiento

Isabel de Velasco

Maribárbola

Nicolasito Pertusano

Marcela de Ulloa Guardadames

(Diego Ruiz?)

José Nieto Els reis

Velázquez

La infanta Margarita, tenia uns 5 anys en aquest quadre. És la figura principal, el centre, i al seu voltant gira l’escena. Va ser un dels personatges de la família reial que més cops va retratar el pintor. Estava compromesa amb el seu oncle, l’emperador d’Àustria Leopold I. Aquest va rebre molts retrats seus, de Velázquez, ja que volia saber quin aspecte tenia la seva futura dona. S’hi va casar quan tenia 16 anys, i va morir amb només 22 després de set embarassos. Està pintada amb especial simpatia per Velázquez.

Una de les meninas, María Agustina Sarmiento de Sotomayor. Filla de comte i dona més tard del comte de Peñaranda. Està oferint aigua a la infanta en un búcar, i s'inclina al seu davant com marcava el protocol de la cort.

Isabel de Velasco. Filla del comte de Fuensalida. Es va casar amb el duc de Arcos i va morir el 1659, després d’haver estat “menina” de la infanta. És la que comença a fer una reverència en mirar cap a l’espectador, o els personatges que apareixen al fons, reflectits al mirall. Són el rei Felip IV i la seva dona, Mariana de Àustria.

Mari Bárbola (Maria Bárbara Asquín). Nana hidrocèfala, que a la mort de la seva senyora, la comtessa de Villerbal i Walther, va passar a formar part del servei de Palau "amb paga, racions i quatre lliures de neu durant l'estiu".

Nicolasito Pertusato. Nan, d'origen milanès; va arribar a ésser ajudant de cambra del rei i va morir a l'edat de setanta-cinc anys; segons Gómez de la Serna, "tan petit com sempre".

Diego Velázquez. És l’autoretrat del pintor, davant d’un gran llenç i amb la paleta i el pinzell a les mans. Porta la clau d’ajuda de cambra a la cintura. La creu de Santiago va ser pintada posteriorment, quan en 1659 va ser admès com a cavaller d’aquesta ordre. L’historiador Palomino diu: “alguns diuen que sa Majestat mateix li va pintar, per animar els mestres d’aquesta nobilíssima art, amb tan superior cronista; perquè quan va pintar Velázquez aquest quadre, el rei encara no li havia fet aquesta mercè”

Marcela de Ulloa. Era viuda de Diego de Portocarrero y mare del cardenal del mateix nom. Era l’encarregada cuidar i vigilar a totes les donzelles que envoltaven a la infanta Margarita. Porta roba de vídua i conversa amb un personatge en la penombra esmentat només com un “guardadamas”.

Felip IV y i la seva dona Mariana d’Àustria. Apareixen reflectits en un mirall penjat al centre i al fons del quadre. Per alguns és aquest precisament el retrat dels reis que estava pintant Velázquez.

José Nieto Velázquez. Era l’aposentador de la reina, Velázquez ho era del rei. Va servir al palau fins que va morir. Es troba al fons, en una porta oberta per on entra la llum. Té un genoll doblegat sobre l’escala. No queda clar si va a entrar o a sortir de la sala.

La sala on es desenvolupa l’acció es trobava a l’Alcàsser dels Àustries, a Madrid, el qual es va cremar més endavant. Era una de les cambres del príncep Baltasar Carlos, que Velázquez utilitzava com a taller. a

Una de les més acceptades és la que diu que la infanta Margarita i el seu seguici irromp a l’estudi de Velázquez mentre aquest pintava la parella reial, que apareix al mirall del fons. Però segons la reconstrucció de les perspectives, el mirall podria reflectir la tela que està pintant, llavors hauríem de saber a qui miren el pintor i la resta de personatges.

Diferents interpretacions

Una altra diu que els que irrompen en l’estudi del pintor són els reis, i la infanta i el seguici ja eren allà, contemplant el treball de Velázquez. Aquesta es basa en els gests i les mirades dels personatges, com també en el fet que el pintor sembla interrompre la seva tasca en adonar-se de l’entrada els reis. La infanta, observant el nan com molesta al gos, gira els ulls per observar els seus pares entrant a l’estudi. Isabel de Velasco s’ha adonat de l’entrada dels reis i comença a fer una reverència. També la nana Maribàrbola els ha vist. La resta de personatges segueixen amb la seva activitat, sense veure qui acaba d’arribar. La porta del fons indica que l’aposentador de la reina obre la porta per quan els reis vulguin sortir, com marcava el protocol.

Gran coneixedor del protocol del palau, es diu que en aquesta pintura Velázquez volia demanar la noblesa de la pintura i ser tractat com a Itàlia, on als pintors se'ls tenia en gran consideració. Per això es retrata en el mateix espai que la família reial però guardant la distància necessària amb els reis, que són en un altre pla diferent i només com un reflex, demostrant en aquest detall l'habilitat diplomàtica del pintor. Com diu Tolnay: «Las Meninas són com un manifest sobre la pintura com a art liberal.»

És com si Velázquez considerés que tant important era el seu art que el propi rei anava a veure’l pintar, com ja havia fet Carles V amb Ticià.

També s'han interpretat alguns personatges des d'un punt de vista al·legòric; així, la nana Mari Bárbola té una bossa de monedes a les mans, element incongruent llevat que simbolitzés la cobdícia. El nan Nicolasito Pertusato, que molesta al gos, seria el Mal, importunant a la Fidelitat. Encara que aquesta interpretació sembli molt atrevida, és cert que el mal apareix en els tractats d'iconografia com un personatge vestit de vermell, i el gos és símbol de fidelitat i d'alerta davant els perills. Cal recordar, a més, que Velázquez posseïa llibres d'iconografia a la seva biblioteca com el de Cesare Ripa.

El quadre va ser penjat al despatx d’estiu del rei Felip IV, on només ell tenia accés, fet que indica el valor privat i familiar que tenia aquesta obra pel monarca.

"El Niño de Vallecas" 1643-45

Retrat d’Innocenci X, 1650

Juan de Pareja, 1650 Era el criat de Velázquez

Autoretrat, 1645

La Venus del Mirall, 1649-51

Models i influències Models de Velázquez foren els pintors del Renaixement italià, sobretot els venecians, així com el naturalisme de Caravaggio. També l’influí el seu contemporani Rubens. El seu estil però acabà sent completament singular i personal. Se’l considera una de les figures principals del Barroc. Las Meninas estan clarament influïdes en la seva composició per l’obra: Matrimoni Arnolfini de Van Eyck (1434). El mirall reflecteix allò que no és dins la tela. El gos, símbol de fidelitat, en primer pla...

Fins a començament del segle XIX Velázquez va ser poc conegut fora d’Espanya, com la majoria de pintors d’aquest país. Durant el romanticisme, després de les guerres napoleòniques, va passar a ser font d’inspiració dels artistes més avançats.

Goya fou un dels seus principals admiradors, l’obra del qual va estudiar en les col·leccions reials. La família de Carles IV (1800) s’inspirà en Las Meninas.

Els impressionistes també valoraren la modernitat de l’obra de Velázquez. Manet el qualificà com a “pintor dels pintors”, o “el pintor per excel·lència.

Manet. El bar del Folies Bergère, 1881-81

Al segle XX l’obra de Velázquez va ser motiu de reflexió i reinterpretació per a molts artistes.

Las Meninas i La infanta Margarita, de Picasso (1959), són algunes de les moltes versions d’aquest quadre fetes per l’artista malagueny. Gran part es troben al Museu Picasso de Barcelona.

Manolo Valdés, Las Meninas, 2007

Manolo Valdés & Rafael Solves (Equipo Cronica. Pop Art), El recinte, 1971

http://search.it.online.fr/covers/?m=1656

Las Meninas (after Velázquez) Equipo Crónica

Las Meninas (after Velázquez) Sophie Matisse, 2001