1077 FORMATO 15 x 23 Imma Monsó SERVICIO CORRECCIÓN: … · 2016. 3. 10. · La tercera...

Imma MonsóL’ANIVERSARI

24 mm

IMMA MONSÓ va publicar la primera novel·la el 1996, No se sap mai, que va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. La versió castellana, Nunca se sabe, va ser guardonada amb el Premio Tigre Juan 1997. La seva segona obra, Com unes vacances, va obtenir el 1998 el Premi Prudenci Bertrana i també el Premi Cavall Verd, en haver estat escollida per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com la millor novel·la del 1998. La tercera novel·la, Tot un caràcter (2001), la va consolidar com a autora. Ha publicat els reculls de contes Millor que no m’ho expliquis (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). El 2006 va publicar Un home de paraula, una obra extraordinària que va merèixer els premis Salambó, Terenci Moix i Maria Àngels Anglada a la millor novel·la en català de l’any. El 2009 va publicar Una tempesta. El 2012 guanya el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt el 2013, any que és reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura a la seva trajectòria.

Disseny i imatge de la coberta: © masgrafi ca.comFotografi a de l’autora: © Ricardo Berdié9 7 8 8 4 6 6 4 2 0 6 4 8 www.columnaedicions.cat

@columnaedicions

Facebook.com/ColumnaEdicions

Si voleu més informació us podeu adreçar a:Columna EdicionsDiagonal, 662-66408034 Barcelonawww.columnaedicions.cat

1077

10137517

SELLOCOLECCIÓN

ColumnaTapa dura amb sobrecoberta

FORMATO 15 x 23

SERVICIO

CORRECCIÓN: PRIMERAS

DISEÑO Julia

REALIZACIÓN

EDICIÓN

CORRECCIÓN: SEGUNDAS

DISEÑO

REALIZACIÓN

CARACTERÍSTICAS

IMPRESIÓN

PAPEL —

PLASTIFICADO Soft Touch

UVI SI

RELIEVE —

BAJORRELIEVE —

STAMPING —

FORRO TAPA Geltex negreStamping crema

GUARDAS 4+030 x 25 cm

INSTRUCCIONES ESPECIALESPorta faixa, 2+0Pantone Warm Red C i negre de gamma

TD

UNA PARELLA EN CRISI. UN ANIVERSARI PER CELEBRAR.

UN BOSC INQUIETANT. I DUES CRIATURES

QUE ENTREN EN ESCENA...

ON ÉS LA FRONTERA ENTRE LA VERITAT

I LA MENTIDA?

«Avui fa tres setmanes que no es dirigeixen la paraula. Circulen en silenci, conscients que el primer

que obri la boca per dir el que sigui encetarà una etapa nova d'una relació

de parella llarga, una relació que va començar fa més de vint-i-cinc anys

i que (potser) ja tocaria acabar».

Imm

a M

onsó

L’A

NIV

ERSA

RI

IMMA MONSÓ

L’ANIVERSARI

L’ESFERA I

Traducció de Núria Parés Sellarès

008-122272-L ANIVERSARI.indd 5 5/2/16 13:15

col·lecció clàssica

primera edició: març del 2016

© imma monsó, 2016

© columna edicions, llibres i comunicació, s.a.u.

av. diagonal, 662-664 - 08034 barcelona

isbn: 978-84-664-2064-8

dipòsit legal: b.1.987-2016

fotocomposició: víctor igual, s.l.

carrer aragó, 390 - 08013 barcelona

imprès a: cayfosa

www.columnaedicions.cat

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció,distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancionsestablertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,

www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats


I

Avui fa tres setmanes que no es dirigei-xen la paraula. Circulen en silenci,conscients que el primer que obri la

boca per dir el que sigui encetarà una etapanova d’una relació de parella llarga, una relacióque va començar fa més de vint-i-cinc anys i que(potser) ja tocaria acabar. Ell condueix. Ara haapartat un instant els ulls de la carretera per ob-servar l’angle superior dret del parabrisa: buscainstintivament l’adhesiu de la ITV i, en no veu-re’l, recorda que estrenen cotxe, el d’ella (ésuna d’aquestes parelles en què cadascú es pagael seu propi cotxe). El tranquil·litza pensar quesi els para la policia no serà per no haver passatla inspecció tècnica, com així va ser fa tres set-manes amb el seu cotxe vell i atrotinat.


IMMA MONSÓ – 8

Ella de cap manera pensa en inspeccions tèc-niques (és per no haver-hi de pensar que canviael cotxe cada quatre o cinc anys o, per ser mésprecisos, és perquè no hi hagi de pensar ell: ésuna d’aquestes dones que, tot i tenir el cotxe alseu nom, prefereixen que, en cas de viatge con-junt, el condueixi l’home i que sigui ell quiel faci inspeccionar). Ella recita versos que tra-dueix en silenci (puc tocar un xiulet imaginari /puc ballar un vals imaginari / puc prendre unacopa imaginària / puc engegar-me un tret ima-ginari / avui estic, a més, d’aniversari / poseudamunt la taula les cadires / amb la cadira unvals he de ballar / se m’ha enganxat la llenguaal paladar).

És un joc vell però efectiu per esborrar imat-ges massa invasives: tot comença amb una pa-raula que desencadena en ella una reacció des-proporcionada, sempre acompanyada d’imatgespoderoses i vívides, més reals del que es potconsiderar normal fins i tot en una persona moltimaginativa. Les imatges acaben sent tan invasi-ves i aclaparadores que, per dissipar-les, ha defer desfilar en silenci de nou la paraula, és a dir,el significant, i acompanyar-la d’altres paraulesque formin un text (preferentment versificat),veure’l en la imaginació negre sobre blanc i re-petir-lo com un mantra fins que el significant


L’ANIVERSARI – 9

ha perdut tot lligam amb el significat. Sovintsón poemes que coneix de memòria, i tambéajuda a combatre les imatges invasives el fet detraduir-los mentalment a les llengües que co-neix (és important que els versos conservin lamètrica o, almenys, el ritme). Repetir-ne la tra-ducció d’una llengua a una altra com una menade mantra conjura la invasió d’imatges, fa queaquestes es dissolguin lentament en un fonsblanc sobre el qual destaquen les paraules quedesfilen, negre sobre blanc, en una mena d’efec-te karaoke. Naturalment, tot això transcorre dinsdel seu cap mentre ella roman molt quieta (totstenim algun joc infantil que ens agrada conser-var en la vida adulta). La paraula que avui hadesencadenat el procés ha estat «aniversari» (ahirva rebre un breu missatge d’ell al mòbil: «Cele-brarem l’aniversari lluny de casa. Sortirem a lesnou»).

Des que van néixer els bessons, ara fa vint-i-tres anys, va espaiar la traducció de versos dinsdel cap. Les paraules que li agradaven molt oque la irritaven massa no li provocaven reac-cions tan exagerades, i com a conseqüència noapareixien imatges aclaparadores quan les escol-tava i, per tant, no necessitava fer desfilar versosi traduir-los en silenci per esborrar-les. Diguemque la seva intensa vida interior va passar a un


IMMA MONSÓ – 10

segon pla: la realitat externa la sol·licitava i ellahi acudia, més fàcilment del que mai hauriaimaginat. Ara, en canvi, torna a fer-ho amb as-siduïtat, amb la destresa d’un hàbit molt arrelatdes que tenia cinc anys, quan va estar a punt demorir asfixiada dins d’un jersei d’on no aconse-guia treure el cap. Tenia fred. La mare li vadonar un jersei marronós, de llana molt densa(té el vague record que a la mare se li havia en-congit després d’una rentada amb aigua calentai el jersei s’havia encarcarat i s’aguantava sol).No recorda res d’etapes anteriors de la seva in-fància: els seus records comencen dins d’un jer-sei. A les fosques. «Ajudá-la», va dir, en portu-guès, el pare, que arreglava algun moble a copsde martell; la mare va replicar «Està jugant, dei-xa-la!».

Ella només sentia els cops, suposa que ell de-via estar mirant-la mentre que la mare proba-blement el mirava a ell (convivien només atemporades i la seva arribada desplaçava l’inte-rès de la mare cap a l’home). «Ajudá-la, naopode enfiar a cabeça!», va sentir, i ell tenia raó,ella no podia treure el maleït cap, encastat enun túnel irrespirable (la màniga?). «Només hofa veure», va dir la mare. Aquesta va ser la fraseque va caure com un cop de falç; va notar coma la boca de l’estómac s’expandien totes les vo-



cals de la frase (o-e-o-a-eu-e), i s’inflaven ocu-pant la caixa toràcica, no podia respirar, no po-dia, i van aparèixer les imatges (des de dalt veiauna nena que feia veure que es quedava atrapa-da dins d’un jersei marronós, mentre sonava,com la música de fons que per a ella semprehan estat les paraules, Només ho fa veure, o-e-o-a-eu-e, repetit diverses vegades amb un rit-me cada vegada més decandit. Més tard sabriaque això passa de vegades, això de veure’s desde dalt quan estàs a punt de perdre la conscièn-cia. Les imatges eren d’una nitidesa espectacu-lar, com també era nítida la sensació d’asfíxiaangoixant, fins que va escriure imaginàriament«Puedes contar: lo hace ver». I després: «Vocêpode contar, ela faz ver»; ho escrivia dins del seucap (estava aprenent a escriure sobre el paperjustament en aquella època), ho repetia un copi un altre en silenci, traduint la frase a les llen-gües que coneixia (llavors, de versos, encara noen llegia), i les imatges de la nena que feia veu-re que s’asfixiava van quedar reduïdes a neu enpols; les frases l’asserenaven com si fossin unamelodia dins del cap i es va sentir molt millor(però igualment continuava asfixiant-se!). La vanveure tan quieta (sempre es quedava molt quietaquan traduïa mentalment) que tots dos, pare imare, es van alarmar i van córrer a alliberar-la


IMMA MONSÓ – 12

de la diabòlica llana encartonada. Mentre tossiai escopia llana, la mare la va mirar fixament i liva dir, insistent: «Vols dir que no ho feies veu-re?». Lleig.

Encara ara no ha desxifrat el sentit de la pre-gunta ni ha tingut ganes de fer-ho. Només sapque aquesta última frase la va projectar directa-ment al pati, on diàriament quedava fascinadaamb l’observació respectuosa de les corrues deformigues i, després d’assaborir durant uns se-gons l’evolució metòdica d’un grup que es di-rigia en fila de dos al formiguer, va esbarriarviolentament aquell ordre. A partir de llavors,esbarriar corrues de formigues i desviar-les delseu objectiu es va convertir en un altre dels seusjocs preferits.

I també a partir de llavors, va adquirir unarelació especial amb les llengües: atresoraria to-tes les llengües que les seves circumstàncies denena de família modesta li permetien, el catalàde la mare, el castellà de l’escola, el portuguèsdel pare ambulant. La poesia arribaria una micamés endavant, quan es va convertir en una lec-tora àvida: a l’adolescència, qualsevol llibre liservia si estava teixit amb un discurs prou sub-jectiu i l’autor tenia un món propi, i tot i ques’alimentava repetidament de poetes, la bibliote-ca municipal li va subministrar una gran quan-



titat de lectura durant anys. Alguns llibres, espe-cialment de poesia, els va rellegir tantes vegadesque més tard això li permetria llegir-ne algunespàgines imaginàriament, sense necessitar ni tansols el llibre. Gràcies a les llengües (l’únic co-neixement pragmàtic que li interessava), va tro-bar feina amb facilitat i va deixar el batxilleratsense acabar: era incapaç d’aprendre res quetingués a veure amb la realitat diguem-ne «ob-jectiva», cosa que la convertia en una inútil al’hora d’enfrontar-se a certes matèries, des de laquímica fins a la història.

A més, llegir consumia tot el temps de quèdisposava, inclòs el temps que havia d’haverdestinat a escoltar els mestres que li parlavend’altres coses, perquè llegia a classe, llegia altren, llegia de dia i llegia de nit. Tenir a l’abastcom més paraules millor li semblava necessariper si mai tornava a quedar atrapada en algunparany; li semblava que la paraula llegida, sòbriai suggeridora, la salvaria de la potència invasivade les imatges. En especial, la paraula poètica.Tot això pensava quan va conèixer l’home quecondueix al seu costat, fa poc més de vint-i-cinc anys. Era jove. Ara no tant: en farà cin-quanta dintre d’uns mesos.

«Traduir versos per a què?», li va preguntarell poc després de conèixer-la. La veia roman-


IMMA MONSÓ – 14

dre llargues estones molt quieta i en silenci, i ellali va explicar què feia: «Llegeixo», va dir. «Sen-se llibre?». «No em cal: llegeixo els versos quedesfilen pel cap i els tradueixo». «I no els es-crius?». «Mai», va dir ella. «Només ressonendins del cap, és gustós llegir-los en silenci i tam-bé llegir-los en veu alta en silenci, o sigui, enveu alta imaginària». Ell li va dir: «Em semblafascinant». I a continuació: «Però no me’n faigcàrrec»... Cap dels dos podia entendre l’altre,cosa que els va intrigar i, per tant, interessar.A ella, que tenia una vida interior tan mogudai una vida exterior complicada, la va captivar deseguida conèixer algú que semblava tan despro-veït de fantasia i que era extremament metòdic:podia romandre una estona en una andana des-prés de baixar del tren per la simple raó que maino es movia si no sabia on anava. A ell el fasci-nava la incessant activitat interior d’ella, el fas-cinava que la dugués en secret, li agradaven elsseus jocs absurds i els seus enigmes, i li agradavaque es posés a caminar abans de decidir on ana-va i a parlar abans d’haver pensat.

—També tradueixo contes, relats, capítolsde novel·les, frases que se’m queden encastadesal cap, proverbis i refranys, eslògans i... en fi, engeneral, prefereixo els textos que tenen mètri-ca. O almenys alguna mena de ritme.



Parlava molt de pressa i després es quedavaquieta, en silenci, com si s’hagués ennuegat deparlar tan atropelladament i estigués a punt de des-maiar-se.

—I quantes llengües coneixes? —Eren tempsen què aquesta pregunta es feia amb una certaadmiració.

Ella va dir:—El català és la meva llengua materna i el

castellà l’he après a l’escola, l’any passat em vaiginscriure en un curs d’alemany i fa sis anys queaprenc anglès, el portuguès el recordo vaga-ment perquè el pare el parlava: era de Ribeirada Pena, un poble portuguès, i la mare el vaconèixer quan treballava un estiu de cambrera ala Panadella; ell duia un camió i hi parava so-vint a dinar i ara tots dos són morts.

—Et seran molt útils —va dir ell.—El què? —va dir ella, una mica feréstega.—Les llengües, dic.—Suposo. De fet, sóc conserge de nit en un

hotel. Em van agafar per les llengües, però noem cal dir mai res. Puc llegir molta estona, ambllibres o sense, enmig de la calma nocturna dela ciutat.

Ben mirat, les cinc llengües li han servit depoca cosa. Va començar altres estudis relacionatssempre amb la literatura o amb les belles arts,


IMMA MONSÓ – 16

però estaven abocats a l’ensenyament i fer demestra li semblava fora del seu abast (ella, ambtot aquell bé de déu de vida interior, què podiafer en una estrada per comunicar-se amb ungrup d’oients?). No s’hi veia amb cor i no es vatreure cap títol. Quedaven les llengües. Li vanservir per trobar feina a l’hotel de Barcelona onha treballat més de vint-i-cinc anys, però no lesha utilitzat perquè l’hotel va anar de mal borràsi es va especialitzar en turisme regional de jubi-lats, en gran part gràcies a ella, que ha hagutd’aprendre a salvar-se la feina, a salvar el negocidels amos i a fer més hores que un rellotge.

La maternitat i la feina la van canviar radical-ment. L’hotel i els bessons van reduir al mínimla dedicació a la vida interior, i durant més devint anys les vides viscudes en la imaginacióquan era jove han quedat en estat de latència.

Però ara... Les coses han canviat. Els bessonsviuen lluny i s’han independitzat. De pares noen té, quan va conèixer el seu home ja era òr-fena. Veu apropar-se l’horitzó de la cinquante-na. I, el més interessant: té una possibilitat (queencara no ha decidit acceptar) de deixar la fei-na. Una cadena d’hotels ha fet als amos unaoferta suculenta i, conscients que ella (que aradirigeix l’hotel) els ha salvat el negoci en elsmoments més crítics, han decidit proposar-li



una indemnització interessant si no arriba a unpacte amb els nous amos.

La llibertat somniada als temps d’adolescèn-cia sembla que arriba per fi. Queda ell, però.Ell, després del llarg parèntesi. Abans del pa-rèntesi que va suposar veure créixer els bes-sons fins gairebé madurar a casa, havien sortitun parell d’anys. Va ser una temporada deli-ciosa en què gaudien comprovant a totes ho-res com n’eren, d’oposats, en gairebé tot: gus-tos, personalitat, necessitats. Va ser en aquellperíode que ell li va dir:

—Et seran molt útils.—El què? —va dir ella, una mica feréstega.—Les llengües, dic.Llavors ella li va dir que li havien servit per fer

de conserge de nit en un hotel, per llegir llibresreals i imaginaris i per traduir versos dins del seucap. I ell va preguntar:

—Traduir versos, per a què?I a ella li va agradar molt la pregunta perquè

mai no havia conegut un home que, semblanttan prosaic com semblava ell, fos capaç de feraquesta pregunta amb veritable devoció. Unhome poètic mai no hauria fet una preguntacom aquesta, pensava. Un home prosaic l’hau-ria fet amb menyspreu, pensava. Però ell, queera com un nino mecànic i tendre a la vegada,


IMMA MONSÓ – 18

l’havia fet amb candorosa devoció, i amb veri-table curiositat s’havia interessat per aquellesoperacions mentals d’ella, tan complexes cominútils. Li va preguntar per la mecànica mentali ella li va explicar com desfilaven els versos quetraduïa en silenci, escrits negre sobre blanc comen una pantalla, res més.

No li va explicar que convocava els versosper calmar les imatges massa vívides. Això l’hau-ria obligat a explicar com n’eren, de potents, lesimatges; millor que ell es pensés que era unadona molt imaginativa i amant dels versos iprou. Tampoc no li va explicar com se li encas-taven al cap algunes paraules que després pro-vocaven imatges invasives, ni com havia estat apunt de perdre la vida dins d’un jersei: ja n’hihavia prou amb tenir un pare de Ribeira daPena, amb traduir versos per a res i amb estarsortint amb l’amo mig guillat d’una cadena desales recreatives, no calia afegir més rareses enun moment tan delicat com el de l’enamora-ment.

Es va disposar a començar una nova vida llu-minosa amb aquell home (que ella trobava d’unasimplicitat deliciosa i esglaiadora), com si elpassat mai no hagués existit. Era fàcil, ell tam-poc no en parlava mai, del seu passat. «Si en té»,pensava ella, «és lleu i transparent i buit com



una bombolla de sabó», segura que ell havia ar-ribat on era per un camí plàcid, que res no ha-via desviat la seva trajectòria de noi endreçat ipolit i correcte i feliç: ella conjuraria el dolori es curaria les ferides al costat d’aquell home i escomportarien com si mai no haguessin viscut unainfància, com si tots dos haguessin nascut ambvint anys.

Les inflamacions i els entusiasmes obsessiusque certes paraules li provocaven van començara desaparèixer després de tres anys amb ell. Ennéixer els bessons i complicar-se la feina del’hotel alhora, les imatges van perdre potència:com a conseqüència, va deixar de traduir versosmentalment, però també va abandonar la lectu-ra de poesia gairebé per complet. Va descobriruna vida gairebé indolora (però també més in-sípida, cosa que no li va importar gens, perquè,què és un sabor de menys comparat amb undolor de més?), la potent vida interior que sem-pre li havia proporcionat tantes alegries commaldecaps es va apagar i va tenir la impressióque a partir d’aquell moment deixaria que totvingués de l’exterior per sempre més.

S’ocupava de la família i treballava a l’hotelamb una eficàcia que mai no havia somniat po-der adquirir. Era un món on calia ser eficaç icompetent en detriment dels somnis, un món


IMMA MONSÓ – 20

on era capaç de sentir-se a gust i fins i tot detenir el tacte que ella, feréstega com era, maino havia tingut, un món on, si calia ser reduc-cionista i divulgativa, ho era tant com fes falta,i si calia ser pràctica i simplificar, simplificavatant com podia. Un món de rutines que, alcapdavall, ens evita llevar-nos cada matí i pre-guntar-nos d’on venim i on anem, i ens evita,per tant, abocar-nos a la desesperació i l’heca-tombe.

Ara han passat tants i tants anys... (han passatde pressa i n’ha perdut el compte): tots ells mésaviat indolors, tots ells agradablement, modera-dament feliços.

I, de sobte, tot s’ha capgirat.Potser el motiu n’és aquesta llibertat que sent

pròxima i que no ha conegut mai: la llibertat deser perfectament inútil per a tothom.

Una llibertat que li recorda els vint anys peròde qualitat molt superior, perquè als vint anys elfutur pesa i te n’has de preocupar. Una llibertatexcitant que pot destinar merescudament alsplaers que sempre l’han temptat. Han tornat lesparaules que se li encasten al cervell, les imatgesmassa vívides, la poesia per conjurar tots els di-monis, per calmar les imatges invasives i tornara les paraules. Han tornat els corrents subterra-nis de l’ànima i les ganes de jugar. La vida sabo-



rosa i plena de possibilitats. De corrues de for-migues, fa temps que ni tan sols en veu, i maide la vida va esbarriar-ne amb els nens. Ara,però, sent la imperiosa necessitat d’esbarriar al-guna cosa massa recta, massa endreçada i massaregular.

Potser ell hi té alguna cosa a veure? No hosap. Només que, en aquest moment, ella és inca-paç d’entendre per què, durant més de vint anys,no ha sentit en cap moment la imperiosa i per-versa necessitat que sent ara d’esgarriar les coses.O potser sí. Una vegada, poc abans de tenir elsbessons, va pensar, mirant-lo: «I si al darrered’aquest embolcall tan transparent i angèlic no-més hi ha més transparència, i així successiva-ment?». Va sentir la necessitat d’embrutar-lo, perpoder tornar-lo a netejar. Aquest impuls la vaamoïnar una estona, i després va deixar de pen-sar-hi durant tots aquests anys indolors.

Però des de fa alguns mesos ha tornat a sentiraquesta necessitat de sacsejar l’edifici construït.I un vespre fred d’abril, ella jeia al sofà embolica-da de cap a peus en una flassada i ell, en veure-latan immòbil, pensant potser que s’havia ador-mit o desmaiat, va apartar la vista d’un catàlegque li havien donat al concessionari (estavencomençant a pensar a canviar el cotxe d’ella, ellamb molt d’interès, ella amb menys), i va dir:


IMMA MONSÓ – 22

—Estàs bé?Ella buscava un hendecasíl·lab i aquesta inter-

rupció la va posar de mal humor.—Sí —va dir secament.Ell va deixar el catàleg i va dir:—Te’n recordes?... Quan et vaig conèixer

traduïes versos en silenci. I et quedaves així, moltquieta.

Ella se’l va mirar, potser sorpresa per unaperspicàcia poc habitual en ell, i ell va afegir:

—Encara ho fas?—Ho havia deixat. Però hi he tornat.Ell va sospirar i va dir:—Sempre m’he preguntat per què no es-

crius les traduccions dels versos...—Tinc altra feina —va dir ella.—Ja, però si fas les versions en silenci, també

podries agafar un paper i escriure-les, o un te-clat...

—No les vull materialitzar: llisquen dins delcap i prou.

—Dona, ho dic perquè escrivint seguramentho aniries fent cada cop millor, escriure et fariaprogressar, vaja, dic jo.

—Progressar? —va dir ella, com si per pri-mera vegada després de tants anys ell li parlés enun idioma del tot desconegut—. Progressar capa on?



—No ho sé, sembla que no em vulguis en-tendre. El que vull dir és que potser en trauriesmés plaer expressant el que et passa pel cap...Perquè, a veure, traduir versos en silenci, per aquè?

En sentir aquesta última frase, ella va apartarla flassada i es va incorporar, com disposada aentrar en combat. Feia anys que no discutien, iel to de la seva pregunta no havia estat ni displi-cent ni impertinent; havia preguntat «traduir-versos-per-a-què» amb la mateixa curiositatneutra de la primera vegada. Però ara li naixiadel fons de l’ànima tot el foc de l’infern. Desobte va considerar que ell hauria de saber-ne laresposta, que no era possible haver viscut juntstants anys i no conèixer la resposta. Per evitarsortir amb un estirabot va sumir-se en un silen-ci ombrívol, però lamentablement ell va insis-tir, i llavors... Llavors ella no va poder evitartreure tota l’artilleria verbal i preguntar, en unvolum gradualment creixent:

—Com, que per a què?Com, que per a què?Com, que per a què?—Aquesta pregunta ja me la vas fer fa més

de vint anys, hòstia! —va dir, ignorant la veuinterior que li recomanava callar, però no vacallar, al contrari, va afegir—: Sorprèn-me d’una


IMMA MONSÓ – 24

puta vegada! Fes-me una pregunta nova d’unapunyetera vegada! Dóna’m una resposta nova!Digues alguna cosa diferent d’una puta vegada!A veure si n’ets capaç!

El volum havia baixat de nou i per a aques-tes últimes invectives havia triat un to greu idiabòlic, un to de fàstic feridor i violent però apenes audible, com deixant clar que ni tan solspensava gastar veu en aquella estúpida batallaque ella mateixa havia començat. Sabia que siesgarriava la corrua mai més no seria com abans(èxtasi!), sabia que una mossegada verbal potespatllar fàcilment un minut, una hora, un dia,un any i fins i tot una vida, però havia satisfet laseva ràbia, un efímer instant de plaer i, després,un cert grau de culpa fàcilment transformableen una altra cosa amb l’ajuda de la imaginaciósempre activa.

I ell? Ell es va quedar en silenci, dolgut. Totsdos ho sabien, no hi havia res de nou: ella erala somiadora, la que vivia segrestada pel mag-netisme de la fantasia en plena vigília, la ques’alimentava d’exaltacions procedents de les se-ves fonts internes, la que posseïa totes les imat-ges i li bastaven les realitats ideals i desmateria-litzades. I, sent així, havia fet un esforç durantgairebé vint-i-cinc anys de pragmatisme i adap-tació que a ella mateixa li semblava insòlit. Ell,



en canvi, era el que es movia com peix a l’ai-gua en la prosaica quotidianitat i naufragava enels somnis, mentre que ella, ara, s’enfonsava al’hora d’enfrontar-se a la realitat externa del diaa dia com li havia passat al llarg de la infància iadolescència. S’havia tancat un parèntesi de mésde vint anys (s’havia tancat sense avisar...), i arala diferència entre ells esclatava. I, aparentment,ja no era objecte de fascinació com quan es vanconèixer (era fàcil imaginar-s’ho, després deveure’s les cares tants anys), sinó de conflicte.

I aquest conflicte (que ell, amb la seva pro-pensió a acudir a les frases fetes, anomenava «tí-pica crisi de parella madura») havia esclatat de lamanera més simple, amb una sola frase, traduir-versos-per-a-què? O bé havia esclatat ambCom-que-per-a-què?, que en l’elecció d’unarèplica o de l’altra es dirimeixen les culpes.A partir d’aquell dia, el diàleg es repetia en ter-mes semblants. Si ell preguntava: per què? Elladeia: com, que per què?! Si ell deia: on? Ella deia:com, que on?! Si ell deia: per a què? Ella repetiaindignada: com, que per a què?!, gairebé sem-pre amb un signe interrogant seguit d’un d’ex-clamació que semblava sortir-li disparat dels lla-vis en forma de dard enverinat. El permanentdesacord d’ella amb el que ell deia començava aresultar esgotador per a tots dos. Grotesc.


IMMA MONSÓ – 26

—Si trobes la raó per la qual hem estat tana gust durant vint-i-cinc anys i ara no em su-portes, t’agrairia que me la comuniquessis —vadir ell.

—No la sé. Té a veure amb la tria de les pa-raules.

—No sé què dir perquè no responguis mons-truosament, ni quines paraules triar, ni comcombinar-les per no inflamar la teva ira —vareplicar ell.

La qüestió de les paraules no era menor: lahiperreactivitat d’ella a determinades parauleshavia tornat amb força, adjectius que no supor-tava, expressions que li provocaven nàusees,comparacions que la inflamaven, tòpics que l’em-malaltien, proverbis que la irritaven i interjec-cions que la desestabilitzaven: totes li provoca-ven allaus d’imatges vívides que només calmavafent desfilar versos dins del cap.

—Busquem solucions —va dir ell, aplicatcom de costum—. Hi ha d’haver alguna mane-ra... de solucionar... aquesta típica crisi de pare-lla madura.

—Com, que típica? —va saltar ella—. De tí-pica no en té res! Cada crisi és única. I la nostra,més: perquè és nostra.

—Dona, quan dic «típica crisi de parella ma-dura» vull dir...



—I madura encara menys! Què en tenen, demadures, aquestes estúpides desavinences?

N’hi havia prou amb dir una frase perquèella la desconstruís peça a peça de la maneramés bèstia. Un cop desmuntada, ni ell ni ellasabien tornar a muntar-la.

—D’acord —va dir ell—. No discutiremper una... definició de la crisi. Només dic quecal buscar solucions.

Ella va respirar fondo i va encongir les es-patlles, demostrant un escepticisme que no apor-tava res de bo a la situació. D’altra banda, eracert que l’esgotava desmuntar-li les frases, re-sultava extenuant per a tots dos. Finalment vadir:

—I bé... Se t’acut alguna cosa?—Potser una breu separació... —va dir ell—.

Tot i que és l’últim que voldria, és l’única cosaque se m’acut. Naturalment, ho trobaràs moltpoc original. Molt previsible... És el que acos-tuma a fer tothom.

—No ho sé... No crec que funcioni.—Segur que tu, com que fas tanta feina in-

terior, deus haver pensat un munt de coses di-ferents...

—Bé, sí que... Sí que m’adono que el nuclidel problema sorgeix quan ens posem a parlar...I penso... Penso que el problema s’ha de solu-


IMMA MONSÓ – 28

cionar a través de la llengua... Potser canviantd’idioma? —va aventurar.

—Tu tot ho soluciones traduint.—No és una mala solució —va dir ella, i es

va quedar pensativa.No és una mala solució. I, com més hi pen-

sava, més convençuda estava que era una bonasolució, en efecte. Però ell no era del mateixparer:

—Mirem de trobar una solució més... o si-gui, menys imaginativa: provem de reduir-ho aun problema d’intolerància...

—Com es nota que treballes a la indústriadietètica.

—Bé, no pensava en aquesta mena d’intole-rància, però ja que ho dius, per què no... Potserés així de senzill: potser és una qüestió d’al·lèrgiaper part teva, i jo sóc l’al·lergen.

—I apareix ara, de sobte?—Sí, és clar que sí. El meu pare havia men-

jat préssecs tota la vida i, de sobte, una nit, gai-rebé s’hi queda. Va ser l’any abans de morir quees va manifestar l’al·lèrgia, i mai més no va po-der menjar préssecs.

Se’l va mirar. També pensava, últimament,que ell deia més poca-soltades que abans, peròpotser sempre les havia dit? Potser era ella quil’escoltava amb un filtre diferent? En qualsevol



cas, el fet que el seu sogre, que mai no haviaestat sant de la seva devoció, no pogués menjarpréssecs l’últim any de la seva vida li va semblaruna informació perfectament prescindible. Enqualsevol cas, va aprofitar la frase per continuaren peu de guerra:

—Doncs res: si vols que et suprimeixi de ladieta, endavant!

—No és això. Jo vull estar amb tu. Sempre.Això dels préssecs era un exemple, el que vulldir és que hi ha solucions a les intoleràncies.Potser no ets al·lèrgica a tot l’individu, sinó aalguns components. I no et pensis que no t’en-tenc. T’entenc. I molt.

Per un moment es va preguntar si, a bandade la previsibilitat, la comprensió que ell soliaexhibir era un al·lergen encara més potent.

Ell no ho veia així, ja que va continuar com-prenent-la:

—T’entenc i t’entenc!... Ens vam conèi-xer molt joves. I les relacions que havies tinguteren molt superficials... No et pensis, algunavegada he pensat que potser sí que et convin-dria conèixer algú més, un segon home, perexemple... Un tercer home, per exemple... Ensvam conèixer tan joves! Crec que seria capaç desacrificar-me per tu. De marxar, si així m’hodemanes.


1077 FORMATO 15 x 23 Imma Monsó SERVICIO CORRECCIÓN: … · 2016. 3. 10. · La tercera...

Documents

Transcript of 1077 FORMATO 15 x 23 Imma Monsó SERVICIO CORRECCIÓN: … · 2016. 3. 10. · La tercera...