Post on 21-Apr-2015
MARIÀ VAYREDA
LA PUNYALADA
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
2
MARIÀ VAYREDA
La Punyalada
L’autor
Olot, 1853 - 1903. Narrador i novel·lista. Germà del pintor Joaquim Vayreda, es va
interessar per la pintura i va col·laborar en algun dels paisatges del seu germà.
Membre d'una família de l'aristocràcia rural, es va comprometre amb el carlisme durant
la darrera guerra carlina (1872-1876). El resultat del conflicte va forçar-lo a l'exili, a
França, ferit i vençut. Tota aquesta experiència va donar lloc a la seva primera obra
literària extensa, els Records de la darrera carlinada (1898), una temptativa per
expressar la seva joventut trasbalsada.
Sembla que el curs 1877-78 seguí estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però el
1878 s'instal·là definitivament a Olot: s'integrà a les activitats del Centre Artístic, de
l'Escola de Dibuix, i es va incorporar a la indústria d'imatgeria religiosa El Arte
Cristiano creada el 1880 pel seu germà Joaquim i Berga i Boix -i en seria director a
partir de 1894.
El 1883 es va casar amb Pilar Aulet i va fer el viatge de noces a Itàlia. És en aquesta
època que, decebut pel seu escàs èxit com a pintor, va començar a interessar-se més per
la literatura.
Va ser, també, un element clau del Centre Catalanista d'Olot (actiu sobretot a partir de
1889), entitat patrocinadora d'un certamen literari anual i amb un òrgan de premsa,
L'Olotí, del qual Marià Vayreda en va ser l’ànima i col·laborador habitual.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
3
Vayreda era considerat un dels prosistes més importants del seu temps: és aleshores
que va preparar les novel·les Sang nova i La Punyalada.
A banda d'una abundant narrativa breu, l'obra de Vayreda es redueix als tres títols
esmentats:
Els Records, que en efecte tenen valor autobiogràfic, semblen obeir el mòbil
d'oblidar un passat diversament incòmode;
Sang nova (1900), en canvi, és una novel·la de tema patriòtic i religiós, propera al
catalanisme conservador;
La Punyalada (1903), una densa història d'aprenentatge, és l'obra major de
Vayreda i una de les grans novel·les catalanes de la sortida de la tradició realista.
La vinculació de Marià Vayreda a les plataformes de la Renaixença va comprometre la
seva immediata posteritat com a narrador. El 1984 es publicà un volum d'Obres
completes.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
4
La història
La Punyalada és una història d’amor i de bandolers.
Els bandolers o trabucaires eren lladres, segrestadors i assassins. Res a veure amb el Robin Hood de les pel·lícules...
Molts bandolers eren antics soldats que havien decidit que saquejar, robar i violar era més fàcil que doblegar l’esquena amb l’aixada i esperar que les pluges permetessin una bona collita.
L’acció es desenvolupa a l’Alta Garrotxa, en la zona compresa entre la Garrotxa, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la frontera amb França: Albanyà, Bassegoda, Sant Aniol d’Aguja, Lamanera, Sant Llorenç de Cerdans, Ribelles, etc,
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
5
Els personatges principals de la novel·la són: l’Albert (àlies Picolí) i el seu amic i alhora rival Ivo (àlies l’Esparver). Aquest segon és el cap d’un nombrós grup de bandolers. L’altre personatge és la Coralí (filla de pare català i de mare francesa). La Coralí és filla del moliner i l’Albert n’està enamorat.
En una ocasió, per defensar la Coralí, l’Albert i l’Ivo es barallen fins a l’extrem que tots dos estan a punt de morir. Més endavant, l’Albert es declara a la Coralí i ella accepta de casar-s’hi.
L’Ivo, però, es fica pel mig de la relació, ataca el molí, segresta la Coralí i mata el seu pare.
Des d’aleshores, l’Albert viu desesperat per intentar localitzar la Coralí. En aquesta tasca l’ajuden els mossos d’esquadra de l’època.
Finalment, l’Albert aconsegueix enganyar l’Ivo i els seus bandolers fent-los creure que poden robar un important carregament de contraban.
Els bandolers cauen en una ratera, i gairebé tots moren en el combat. L’Ivo, però, queda viu i malferit, al fons d’un barranc.
El cap dels bandolers, amb moltes dificultats, aconsegueix escapar del setge. L’Albert el persegueix i tornen a lluitar. Finalment l’Ivo mor i l’Albert és recollit pels seus companys i dut a una masia per recuperar-se i ser atès per la Coralí.
Durant l’estada en aquella masia, la bogeria i el deliri de l’Albert per tornar a fer seva la Coralí porta la novel·la a un final tràgic.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
6
Descripció del lloc1 Els espais de la novel·la:
“Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés com a confort de l’excursionista fatigat,
hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi
asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que
s’estenia als meus peus.
A sol ixent, les terres baixes d’Empordà s’obiraven boiroses per damunt les serralades
de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de la seva carena nua;
més ençà el pic de Tossa, i més ençà, encara, Lliurona, rònega i perduda entre els
alzinars.
Cap a la dreta les gorgues de Sadernes, on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual
es diu que un temps el bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc.
Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i
les feréstegues raconades de Brull.
Cap al nord, el Costabona i el majestuós Canigó, tot cobert de neu.
Aquí i allà contemplava aixecaments espantosos de massius granítics oberts formant
immenses esquerdes que deixaven al viu roques nues i pelades com insepults cranis de
titanis.
1 Tots els textos citats estan extrets i adaptats de: Marià Vayreda, La Punyalada (edició d’Antònia Tayadella), Edicions Proa, 2a edició, Barcelona 2008.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
7
I per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, des del roure aparatós i la
rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures
que, formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i
carenes i escalaven fins als espadats”.
(pàgina 3)
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
8
L’Alzinar Vell:
“Llissera terruda i ufanosa, enclosa entre espadats que, davallant del peu de la cinglera
soleia, anava endolcint-se fins al torrent, passat el qual, reprenia la pujada de més en
més ràpida, a mida que s’acostava a l’espadat de l’altra banda.
Així, formant una sèrie de caires suaus que s’interposaven els de l’una banda amb els de
l’altra, traduint les ondulacions del rierol, anava pla i amunt fins a Collterrer, on tenia la
gorja i la sortida.
La part obaga estava atapeïda de faigs, i la soleia, de robustes alzines que donaven les
aglans més famoses de la comarca. Les branques dels arbres centenaris es creuaven
tapant la vista del cel, però per sota el terrer era esbrossat i es caminava bé sobre un
tou d’herba fina, i en les clotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel
vent. I encara que el sol batia amb tota la seva força les cingleres, regnava al bosc la
misteriosa mitja llum verdosa, peculiar de la selva ombrívola”.
(pàgina 61)
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
9
Descripció dels personatges principals
L’Albert Bardals (avi):
“Era un home escardalenc, de carns xuclades
i pell pergaminosa d’un color cendrós clar,
com si estigués faltat de sang, blanc de cap i
ras de barba, sempre com si fos diumenge.
La seva cara era d’un caient pacífic i resignat, nas alt i fi de línies, llavis prims sobre una
barba menuda i sota un front ratllat d’arrugues, uns ulls blaus, apagats i dolços, d’aquells
que sempre semblin que demanin clemència.
Devia haver sigut de bona estatura, perquè ara, corbat com era, encara alçava força.
Vestia de panyo negre, ordinari però net, camisa blanca sense planxar, i al coll una
corbata de seda, també negra, amb tantes voltes que a la darrera sols li quedaven els
becs per nuar. Cobria el cap amb un casquet de punt de teler, ratllat de blanc i negre, i
calçava sabates de roba amb sola d’espardenya.
El seu tracte de primer moment resultava recelós i reservat; fixava molt la vista, com si
li escassegés, i sovint s’aclucava d’ulls, apretant-se el front amb la mà, com si volgués
retenir les idees o li flaquegés el cervell; però, un cop assossegat o convençut de la bona
fe del visitant, es tornava més amorós i expansiu, si bé sols després de molt de tracte
no es manifestava el seu caràcter amb tota la seva plenitud. Així m’explicava jo la poca
popularitat que tenia entre els seus veïns, als qui tampoc ell tenia en gran concepte.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
10
A diferència de molts veterans que havien lluitat contra els trabucaires, el record de les
seves gestes semblava sols despertar-li pensaments dolorosos o molestos, i per tant,
defugia de parlar-ne”.
(pàgina 5)
L’Ivo (l’Esparver):
“L’Ivo era, si fa no fa, de la meva edat, i des del principi exercí sobre mi un predomini
que aviat degenerà en una mena de tirania. Jo l’estimava de debò, enamorat de la seva
carn fresca i ufanosa, dels seus aires expansius i desembrassats i, sobretot de la seva
paraula joiosa, sovint desvergonyida. En les nostres trapelleries de xicot, sempre era ell
qui l’armava, però jo no sé com s’ho feia que, a l’hora de rebre, sempre ens tocava a
nosaltres, fent-nos ell encara la figa. De cor, no en tenia gens; no es compadia mai de
ningú, i aquell remordiment que sentíem tots quan en alguna diablura, anant més enllà del
que volíem, algun company en sortia massa esgalabrat, ell no el sentia mai; encara hi
trobava peu per a desfer-se en bromades de desvergonyit”.
(pàgina 23)
La Coralí:
“La Coralí era una mossa d’uns vint anys, alta i ben plantada, de cara fresca i roja, nas fi
i ulls vius, sota unes celles negres i molsudes que donaven a la seva mirada una fixesa
encisadora.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
11
El seu front era llis i net, ombrejat per una cabellera ondulada i negra. Aquest detall la
distingia de les altres noies del seu braç, que duien el cabell llis i tibant, com clavat pel
monyo a la clepsa. Seguint el costum francès, usava quasi sempre còfia, però no
l’ordinària, com gorra de dormir, que s’estila a la frontera, sinó elegant i ben tallada, com
les joves de més terra endins.
Tenia un aire esparpellat que, ajudat de la seva conversa xamosa i picanta, la feia
obiradora”.
(pàgina 30)
Descripció de dos bandolers L’avi bandoler:
“L’avi bandoler era vell i begut de cara, però ferreny; duia un barret llustrós de tan suat,
sense forma ni color. Sota el barret li sortien badies de cabell groguenc que es fonien en
alguns indrets amb una barba de pam, blanca i groga, que, després de menjar-se-li mitja
cara, li queia del tot viciada cap a l‘esquerra, pel fregadís d’una bufanda roja i bruta que
tenia enroscada al coll.
Uns ulls petits i grisos llagrimejaven amb lluïssors de murri dins d’unes conques fondes i
un nas de punta carnosa, tan ample de dalt com de baix, i que es perdia enmig d’un bigoti
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
12
de tots colors queixalejat i fumat que mig li tapava la boca i que solament donava pas al
canó d’una pipa ronyosa, que semblava dur-la soldada a les dents ja que ni per a garlar se
la treia”.
(pàgines 49-50)
El bandoler jove:
“El seu company, no per ser més jove, resultava menys fastigós. Duia una barretinota, de
color de cirera podrida, enfonsada fins a les orelles, una barba verge de navalla i pinta,
de color i forma d’un fregall d’aigüera; un nas d’òliba, baix de pont i cargolant-se sobre
una boca bífia, nua de bigoti.
Els seus ulls eren d’un blau desgastat, amb una mirada de criatura, els tenia amagats a
sota d’uns frontals abultats en extrem. Tot plegat donava a la seva fisonomia una certa
marca d’estupidesa que contrastava amb la mitja rialla gairebé perpètua de la seva boca
que en alguns moments s’accentuava com si precedís a la manifestació d’una idea que no
esclatava mai.
Quant a la vestimenta, ambdós anaven igualment bruts, amb la roba emplastada al cos
per la falta d’hàbit de despullar-se, gec i calces de vellut, calçons de cuiro ros, sabates
folrades i, al coll, a més de la manta virada de blau, un sarró de tela crua, com els que
usen els pastors per a les provisions. Com a armament, a més del feréstec trabuc, duien
a la cintura, entre altra ferralla d’ús incomprensible a primera vista, uns grans
ganivetassos de doble molla”.
(pàgina 50)
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
13
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
14
El recurs de: “el manuscrit trobat” L’autor, Marià Vayreda, diu al pròleg: - “La Meca de les meves aficions d’excursionista era el Mas Bardal, al terme d’Albanyà,
on, a l’entrada o a la sortida de la muntanyosa Garrotxa, feia sempre cap, per saludar i
conversar llargament amb l’ermità d’aquella casa, el vell Albert.
L’avi Bardals tenia poques amistats i no contava mai res, i del seu temps ja ningú vivia.
La primera vegada que el vaig veure em produí una impressió ben estranya, però després
de repetides visites vaig acabar congeniant amb aquell caràcter enfellonit pels anys i les
xacres i que vivia separat del món i de tothom. Amb tot, la seva intel·ligència era prou
oberta per aplicar a les petites qüestions que ens plantejàvem un criteri força just i a
vegades ben original.
Un dia que estava més d’humor, després de contar-me alguns casos concrets, al veure
l’interès amb què l’escoltava, acabà per fer-me mostra de les recordances que d’aquell
temps guardava: el braç esquerre mig baldat d’un cop de bala, una altra senyal fonda a
l’espatlla dreta, la gargamella tota cosida amb un punts que semblaven marcar dents de
dragó i, per fi, arremangant la pitrera de la camisa, em va mostrar una horrorosa
costura al costat del mugró esquerre.
M’explicà com havia malograt la seva educació, seduït per l’amistat d’un company que el
dominava com un bruixot; com s’havia donat a la vida aventurera de la guerra civil
seguida de l’emigració.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
15
Va tornar a casa amb el ferm propòsit de relacionar-se amb gent com cal. Buscà i
obtingué l’amor d’una noia honrada; però l’antic amic, convertit en enemic mortal i, més
tard, en cap de bandolers, li declarà guerra a mort.
- Sabeu que això és interessantíssim? Quina llàstima que no ho tingueu escrit? –li vaig
dir jo.
- Escrit? –féu ell-. Ho voleu encara millor escrit? I em tornà a ensenyar les seves nafres.
- Però, vos morireu, i el llibre es perdrà! Vull dir escrit en paper i lletres de motllo.
Ell féu un gest especial d’espatlles, fixà la mirada uns moments sobre els calaixos del
canterano i, després, com repensant-se, em mirà amb els seus ulls malaltissos, tot dient:
- I qui creieu que llegiria aquestes misèries el dia d’avui? A més, ni jo en sé, d’escriure
per als altres, ni els vells saben de lletra, i els joves... molts d’ells, més valdria que no en
sabessin.
Passaren molts mesos, i quan ja em preparava per recuperar les meves excursions anyals,
vaig rebre la visita d’una persona que deia que era marmessor de l’Albert dels Bardals,
qui, després de fer-me saber la mort d’aquest, em va manifestar que, entre els seus
papers, s’hi havia trobat un paquet clos adreçat al meu nom i que, per tant, creia
interpretar la voluntat del difunt fent-me’l a mans.
Obert el paquet amb tot els respectes deguts a la memòria de qui procedia, resultà
contenir tota una recopilació d’impressions, relacions de fets, observacions i reflexions,
totes elles de caràcter personalíssim, íntim per millor dit, plenes d’ingenuïtat i fins
moltes vegades de compunció, més punyent per la cruesa i pel realisme amb què fets i
conceptes eren sovint presentats”.
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
16
Deien així:
“Bon amic, quan rebreu aquesta carta, jo ja dormiré al soleió, sota els xipresos de la
parroquial. Déu em doni un bon son i vulgui acollir amb Ell la meva ànima. Amén.
Quan un dia em vau parlar de d’escriure les meves memòries vaig tenir l’intent d’omplir-
vos les butxaques d’aquesta paperassa. Vaig optar per esperar i fer una revisió de tot el
que ja havia escrit i vaig pensar que, abans d’acabar la meva vida, faria una darrera volta
per molts dels llocs que em foren tan familiars.
Heus aquí com vaig trobar la terra que guarda els records de la meva joventut; records
que, en les meves llarguíssimes hores de trista soledat, anava clavant en aquests papers.
Espero, doncs, que vós encara hi trobareu quelcom que us plaurà i per treure’n profit.
Vostres són aquestes pàgines: talleu i cosiu al vostre gust; però, per si tinguéssiu la
pensada de donar al públic aquestes pàgines, mediteu bé si fóra millor encara llençar-les
al foc”.
(pàgines 9-11)
Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC
17
LA PEL·LÍCULA
La Punyalada, un film de Jordi Grau O4m 55s / 17m 45s (Temps: 12m i 50s)
- Aplec de Sant Aniol. - Sermó del capellà contra els bandolers. - Aplec, mercat, parades... amb presència de catalans i francesos. - El ball no està ben vist, però a la gent li agrada ballar. - A la Coral la festegen tres nois: un jove francès, l’Albert i l’Ivo. - Baralla entre l’Ivo i el francès. - Atac dels bandolers. - S’acaba l’aplec.
1h 00m / 1h 04m (Temps: 4m)
- Setge a la casa del moliner. - Mort del moliner. - Segrest de la Coral.
1h 06m / 1h 15m 10s (Temps: 9m 10s)
- Recerca infructuosa de la Coral per part de l’Albert. - Segrest d’un ric. - Pagament del rescat.
1h 25m / 1h 35m (Temps: 10m)
- Han torturat un confident i esbrinen el lloc on s’amaga la colla de l’Esparver. - Els preparen una emboscada entre dos focs. - L’Ivo, a la desesperada, talla una branca i es tira daltabaix del barranc. - Tots els altres bandolers moren.