Marià Vayreda La Punyalada

MARIÀ VAYREDA

LA PUNYALADA

Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC

2

MARIÀ VAYREDA

La Punyalada

L’autor

Olot, 1853 - 1903. Narrador i novel·lista. Germà del pintor Joaquim Vayreda, es va

interessar per la pintura i va col·laborar en algun dels paisatges del seu germà.

Membre d'una família de l'aristocràcia rural, es va comprometre amb el carlisme durant

la darrera guerra carlina (1872-1876). El resultat del conflicte va forçar-lo a l'exili, a

França, ferit i vençut. Tota aquesta experiència va donar lloc a la seva primera obra

literària extensa, els Records de la darrera carlinada (1898), una temptativa per

expressar la seva joventut trasbalsada.

Sembla que el curs 1877-78 seguí estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però el

1878 s'instal·là definitivament a Olot: s'integrà a les activitats del Centre Artístic, de

l'Escola de Dibuix, i es va incorporar a la indústria d'imatgeria religiosa El Arte

Cristiano creada el 1880 pel seu germà Joaquim i Berga i Boix -i en seria director a

partir de 1894.

El 1883 es va casar amb Pilar Aulet i va fer el viatge de noces a Itàlia. És en aquesta

època que, decebut pel seu escàs èxit com a pintor, va començar a interessar-se més per

la literatura.

Va ser, també, un element clau del Centre Catalanista d'Olot (actiu sobretot a partir de

1889), entitat patrocinadora d'un certamen literari anual i amb un òrgan de premsa,

L'Olotí, del qual Marià Vayreda en va ser l’ànima i col·laborador habitual.


3

Vayreda era considerat un dels prosistes més importants del seu temps: és aleshores

que va preparar les novel·les Sang nova i La Punyalada.

A banda d'una abundant narrativa breu, l'obra de Vayreda es redueix als tres títols

esmentats:

Els Records, que en efecte tenen valor autobiogràfic, semblen obeir el mòbil

d'oblidar un passat diversament incòmode;

Sang nova (1900), en canvi, és una novel·la de tema patriòtic i religiós, propera al

catalanisme conservador;

La Punyalada (1903), una densa història d'aprenentatge, és l'obra major de

Vayreda i una de les grans novel·les catalanes de la sortida de la tradició realista.

La vinculació de Marià Vayreda a les plataformes de la Renaixença va comprometre la

seva immediata posteritat com a narrador. El 1984 es publicà un volum d'Obres

completes.


4

La història

La Punyalada és una història d’amor i de bandolers.

Els bandolers o trabucaires eren lladres, segrestadors i assassins. Res a veure amb el Robin Hood de les pel·lícules...

Molts bandolers eren antics soldats que havien decidit que saquejar, robar i violar era més fàcil que doblegar l’esquena amb l’aixada i esperar que les pluges permetessin una bona collita.

L’acció es desenvolupa a l’Alta Garrotxa, en la zona compresa entre la Garrotxa, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la frontera amb França: Albanyà, Bassegoda, Sant Aniol d’Aguja, Lamanera, Sant Llorenç de Cerdans, Ribelles, etc,


5

Els personatges principals de la novel·la són: l’Albert (àlies Picolí) i el seu amic i alhora rival Ivo (àlies l’Esparver). Aquest segon és el cap d’un nombrós grup de bandolers. L’altre personatge és la Coralí (filla de pare català i de mare francesa). La Coralí és filla del moliner i l’Albert n’està enamorat.

En una ocasió, per defensar la Coralí, l’Albert i l’Ivo es barallen fins a l’extrem que tots dos estan a punt de morir. Més endavant, l’Albert es declara a la Coralí i ella accepta de casar-s’hi.

L’Ivo, però, es fica pel mig de la relació, ataca el molí, segresta la Coralí i mata el seu pare.

Des d’aleshores, l’Albert viu desesperat per intentar localitzar la Coralí. En aquesta tasca l’ajuden els mossos d’esquadra de l’època.

Finalment, l’Albert aconsegueix enganyar l’Ivo i els seus bandolers fent-los creure que poden robar un important carregament de contraban.

Els bandolers cauen en una ratera, i gairebé tots moren en el combat. L’Ivo, però, queda viu i malferit, al fons d’un barranc.

El cap dels bandolers, amb moltes dificultats, aconsegueix escapar del setge. L’Albert el persegueix i tornen a lluitar. Finalment l’Ivo mor i l’Albert és recollit pels seus companys i dut a una masia per recuperar-se i ser atès per la Coralí.

Durant l’estada en aquella masia, la bogeria i el deliri de l’Albert per tornar a fer seva la Coralí porta la novel·la a un final tràgic.


6

Descripció del lloc1 Els espais de la novel·la:

“Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés com a confort de l’excursionista fatigat,

hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi

asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que

s’estenia als meus peus.

A sol ixent, les terres baixes d’Empordà s’obiraven boiroses per damunt les serralades

de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de la seva carena nua;

més ençà el pic de Tossa, i més ençà, encara, Lliurona, rònega i perduda entre els

alzinars.

Cap a la dreta les gorgues de Sadernes, on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual

es diu que un temps el bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc.

Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i

les feréstegues raconades de Brull.

Cap al nord, el Costabona i el majestuós Canigó, tot cobert de neu.

Aquí i allà contemplava aixecaments espantosos de massius granítics oberts formant

immenses esquerdes que deixaven al viu roques nues i pelades com insepults cranis de

titanis.

1 Tots els textos citats estan extrets i adaptats de: Marià Vayreda, La Punyalada (edició d’Antònia Tayadella), Edicions Proa, 2a edició, Barcelona 2008.


7

I per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, des del roure aparatós i la

rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures

que, formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i

carenes i escalaven fins als espadats”.

(pàgina 3)


8

L’Alzinar Vell:

“Llissera terruda i ufanosa, enclosa entre espadats que, davallant del peu de la cinglera

soleia, anava endolcint-se fins al torrent, passat el qual, reprenia la pujada de més en

més ràpida, a mida que s’acostava a l’espadat de l’altra banda.

Així, formant una sèrie de caires suaus que s’interposaven els de l’una banda amb els de

l’altra, traduint les ondulacions del rierol, anava pla i amunt fins a Collterrer, on tenia la

gorja i la sortida.

La part obaga estava atapeïda de faigs, i la soleia, de robustes alzines que donaven les

aglans més famoses de la comarca. Les branques dels arbres centenaris es creuaven

tapant la vista del cel, però per sota el terrer era esbrossat i es caminava bé sobre un

tou d’herba fina, i en les clotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel

vent. I encara que el sol batia amb tota la seva força les cingleres, regnava al bosc la

misteriosa mitja llum verdosa, peculiar de la selva ombrívola”.

(pàgina 61)


9

Descripció dels personatges principals

L’Albert Bardals (avi):

“Era un home escardalenc, de carns xuclades

i pell pergaminosa d’un color cendrós clar,

com si estigués faltat de sang, blanc de cap i

ras de barba, sempre com si fos diumenge.

La seva cara era d’un caient pacífic i resignat, nas alt i fi de línies, llavis prims sobre una

barba menuda i sota un front ratllat d’arrugues, uns ulls blaus, apagats i dolços, d’aquells

que sempre semblin que demanin clemència.

Devia haver sigut de bona estatura, perquè ara, corbat com era, encara alçava força.

Vestia de panyo negre, ordinari però net, camisa blanca sense planxar, i al coll una

corbata de seda, també negra, amb tantes voltes que a la darrera sols li quedaven els

becs per nuar. Cobria el cap amb un casquet de punt de teler, ratllat de blanc i negre, i

calçava sabates de roba amb sola d’espardenya.

El seu tracte de primer moment resultava recelós i reservat; fixava molt la vista, com si

li escassegés, i sovint s’aclucava d’ulls, apretant-se el front amb la mà, com si volgués

retenir les idees o li flaquegés el cervell; però, un cop assossegat o convençut de la bona

fe del visitant, es tornava més amorós i expansiu, si bé sols després de molt de tracte

no es manifestava el seu caràcter amb tota la seva plenitud. Així m’explicava jo la poca

popularitat que tenia entre els seus veïns, als qui tampoc ell tenia en gran concepte.


10

A diferència de molts veterans que havien lluitat contra els trabucaires, el record de les

seves gestes semblava sols despertar-li pensaments dolorosos o molestos, i per tant,

defugia de parlar-ne”.

(pàgina 5)

L’Ivo (l’Esparver):

“L’Ivo era, si fa no fa, de la meva edat, i des del principi exercí sobre mi un predomini

que aviat degenerà en una mena de tirania. Jo l’estimava de debò, enamorat de la seva

carn fresca i ufanosa, dels seus aires expansius i desembrassats i, sobretot de la seva

paraula joiosa, sovint desvergonyida. En les nostres trapelleries de xicot, sempre era ell

qui l’armava, però jo no sé com s’ho feia que, a l’hora de rebre, sempre ens tocava a

nosaltres, fent-nos ell encara la figa. De cor, no en tenia gens; no es compadia mai de

ningú, i aquell remordiment que sentíem tots quan en alguna diablura, anant més enllà del

que volíem, algun company en sortia massa esgalabrat, ell no el sentia mai; encara hi

trobava peu per a desfer-se en bromades de desvergonyit”.

(pàgina 23)

La Coralí:

“La Coralí era una mossa d’uns vint anys, alta i ben plantada, de cara fresca i roja, nas fi

i ulls vius, sota unes celles negres i molsudes que donaven a la seva mirada una fixesa

encisadora.


11

El seu front era llis i net, ombrejat per una cabellera ondulada i negra. Aquest detall la

distingia de les altres noies del seu braç, que duien el cabell llis i tibant, com clavat pel

monyo a la clepsa. Seguint el costum francès, usava quasi sempre còfia, però no

l’ordinària, com gorra de dormir, que s’estila a la frontera, sinó elegant i ben tallada, com

les joves de més terra endins.

Tenia un aire esparpellat que, ajudat de la seva conversa xamosa i picanta, la feia

obiradora”.

(pàgina 30)

Descripció de dos bandolers L’avi bandoler:

“L’avi bandoler era vell i begut de cara, però ferreny; duia un barret llustrós de tan suat,

sense forma ni color. Sota el barret li sortien badies de cabell groguenc que es fonien en

alguns indrets amb una barba de pam, blanca i groga, que, després de menjar-se-li mitja

cara, li queia del tot viciada cap a l‘esquerra, pel fregadís d’una bufanda roja i bruta que

tenia enroscada al coll.

Uns ulls petits i grisos llagrimejaven amb lluïssors de murri dins d’unes conques fondes i

un nas de punta carnosa, tan ample de dalt com de baix, i que es perdia enmig d’un bigoti


12

de tots colors queixalejat i fumat que mig li tapava la boca i que solament donava pas al

canó d’una pipa ronyosa, que semblava dur-la soldada a les dents ja que ni per a garlar se

la treia”.

(pàgines 49-50)

El bandoler jove:

“El seu company, no per ser més jove, resultava menys fastigós. Duia una barretinota, de

color de cirera podrida, enfonsada fins a les orelles, una barba verge de navalla i pinta,

de color i forma d’un fregall d’aigüera; un nas d’òliba, baix de pont i cargolant-se sobre

una boca bífia, nua de bigoti.

Els seus ulls eren d’un blau desgastat, amb una mirada de criatura, els tenia amagats a

sota d’uns frontals abultats en extrem. Tot plegat donava a la seva fisonomia una certa

marca d’estupidesa que contrastava amb la mitja rialla gairebé perpètua de la seva boca

que en alguns moments s’accentuava com si precedís a la manifestació d’una idea que no

esclatava mai.

Quant a la vestimenta, ambdós anaven igualment bruts, amb la roba emplastada al cos

per la falta d’hàbit de despullar-se, gec i calces de vellut, calçons de cuiro ros, sabates

folrades i, al coll, a més de la manta virada de blau, un sarró de tela crua, com els que

usen els pastors per a les provisions. Com a armament, a més del feréstec trabuc, duien

a la cintura, entre altra ferralla d’ús incomprensible a primera vista, uns grans

ganivetassos de doble molla”.

(pàgina 50)


13


14

El recurs de: “el manuscrit trobat” L’autor, Marià Vayreda, diu al pròleg: - “La Meca de les meves aficions d’excursionista era el Mas Bardal, al terme d’Albanyà,

on, a l’entrada o a la sortida de la muntanyosa Garrotxa, feia sempre cap, per saludar i

conversar llargament amb l’ermità d’aquella casa, el vell Albert.

L’avi Bardals tenia poques amistats i no contava mai res, i del seu temps ja ningú vivia.

La primera vegada que el vaig veure em produí una impressió ben estranya, però després

de repetides visites vaig acabar congeniant amb aquell caràcter enfellonit pels anys i les

xacres i que vivia separat del món i de tothom. Amb tot, la seva intel·ligència era prou

oberta per aplicar a les petites qüestions que ens plantejàvem un criteri força just i a

vegades ben original.

Un dia que estava més d’humor, després de contar-me alguns casos concrets, al veure

l’interès amb què l’escoltava, acabà per fer-me mostra de les recordances que d’aquell

temps guardava: el braç esquerre mig baldat d’un cop de bala, una altra senyal fonda a

l’espatlla dreta, la gargamella tota cosida amb un punts que semblaven marcar dents de

dragó i, per fi, arremangant la pitrera de la camisa, em va mostrar una horrorosa

costura al costat del mugró esquerre.

M’explicà com havia malograt la seva educació, seduït per l’amistat d’un company que el

dominava com un bruixot; com s’havia donat a la vida aventurera de la guerra civil

seguida de l’emigració.


15

Va tornar a casa amb el ferm propòsit de relacionar-se amb gent com cal. Buscà i

obtingué l’amor d’una noia honrada; però l’antic amic, convertit en enemic mortal i, més

tard, en cap de bandolers, li declarà guerra a mort.

- Sabeu que això és interessantíssim? Quina llàstima que no ho tingueu escrit? –li vaig

dir jo.

- Escrit? –féu ell-. Ho voleu encara millor escrit? I em tornà a ensenyar les seves nafres.

- Però, vos morireu, i el llibre es perdrà! Vull dir escrit en paper i lletres de motllo.

Ell féu un gest especial d’espatlles, fixà la mirada uns moments sobre els calaixos del

canterano i, després, com repensant-se, em mirà amb els seus ulls malaltissos, tot dient:

- I qui creieu que llegiria aquestes misèries el dia d’avui? A més, ni jo en sé, d’escriure

per als altres, ni els vells saben de lletra, i els joves... molts d’ells, més valdria que no en

sabessin.

Passaren molts mesos, i quan ja em preparava per recuperar les meves excursions anyals,

vaig rebre la visita d’una persona que deia que era marmessor de l’Albert dels Bardals,

qui, després de fer-me saber la mort d’aquest, em va manifestar que, entre els seus

papers, s’hi havia trobat un paquet clos adreçat al meu nom i que, per tant, creia

interpretar la voluntat del difunt fent-me’l a mans.

Obert el paquet amb tot els respectes deguts a la memòria de qui procedia, resultà

contenir tota una recopilació d’impressions, relacions de fets, observacions i reflexions,

totes elles de caràcter personalíssim, íntim per millor dit, plenes d’ingenuïtat i fins

moltes vegades de compunció, més punyent per la cruesa i pel realisme amb què fets i

conceptes eren sovint presentats”.


16

Deien així:

“Bon amic, quan rebreu aquesta carta, jo ja dormiré al soleió, sota els xipresos de la

parroquial. Déu em doni un bon son i vulgui acollir amb Ell la meva ànima. Amén.

Quan un dia em vau parlar de d’escriure les meves memòries vaig tenir l’intent d’omplir-

vos les butxaques d’aquesta paperassa. Vaig optar per esperar i fer una revisió de tot el

que ja havia escrit i vaig pensar que, abans d’acabar la meva vida, faria una darrera volta

per molts dels llocs que em foren tan familiars.

Heus aquí com vaig trobar la terra que guarda els records de la meva joventut; records

que, en les meves llarguíssimes hores de trista soledat, anava clavant en aquests papers.

Espero, doncs, que vós encara hi trobareu quelcom que us plaurà i per treure’n profit.

Vostres són aquestes pàgines: talleu i cosiu al vostre gust; però, per si tinguéssiu la

pensada de donar al públic aquestes pàgines, mediteu bé si fóra millor encara llençar-les

al foc”.

(pàgines 9-11)


17

LA PEL·LÍCULA

La Punyalada, un film de Jordi Grau O4m 55s / 17m 45s (Temps: 12m i 50s)

- Aplec de Sant Aniol. - Sermó del capellà contra els bandolers. - Aplec, mercat, parades... amb presència de catalans i francesos. - El ball no està ben vist, però a la gent li agrada ballar. - A la Coral la festegen tres nois: un jove francès, l’Albert i l’Ivo. - Baralla entre l’Ivo i el francès. - Atac dels bandolers. - S’acaba l’aplec.

1h 00m / 1h 04m (Temps: 4m)

- Setge a la casa del moliner. - Mort del moliner. - Segrest de la Coral.

1h 06m / 1h 15m 10s (Temps: 9m 10s)

- Recerca infructuosa de la Coral per part de l’Albert. - Segrest d’un ric. - Pagament del rescat.

1h 25m / 1h 35m (Temps: 10m)

- Han torturat un confident i esbrinen el lloc on s’amaga la colla de l’Esparver. - Els preparen una emboscada entre dos focs. - L’Ivo, a la desesperada, talla una branca i es tira daltabaix del barranc. - Tots els altres bandolers moren.

Marià Vayreda La Punyalada

Documents

Transcript of Marià Vayreda La Punyalada