IES Port d’Alcúdia

Curs 2011-2012

Prof. Àngela Melis

Territori de la Península Ibèrica sota domini musulmà.

S’inicia el 711 i finalitza el 1492, després de quasi vuit segles.

ETAPES EN LA HISTÒRIA D’AL-ANDALUS

•Conquesta musulmana (711-716)

•Emirat depenent de Damasc (716-756)

•Emirat independent de Bagdad (756-929)

•Califat de Còrdova (929-1031)

•Regnes de Taifes (1031-1237)

•Almoràvits i Almohades

•Regne Nassarita de Granada (1237-1492)

Procés conquesta Península Ibèrica pels musulmans context gran expansió en el segle VII després de la mort de Mahoma, iniciat a la Península Aràbiga i continuant a Àsia i Nord d’Àfrica

El 711, en ple califat omeia, un petit contingent de tropes àrabs i berbers creuà l’estret de Gibraltar i desembarcà a la costa andalusa (a Tarifa) i començaren la conquesta del regne visigòtic.

Aquestes tropes eren dirigides per Tariq, lloctinent de Muzà, valí del nord d’Àfrica, que derrot{ el rei visigot Roderic a la batalla del riu Guadalete.

El poder visigot fou derrotat a la batalla de Guadalete (711) i els musulmans s’apropiaren de forma fàcil i ràpida de la totalitat del territori hispà (en set anys varen controlar tota la Península), exceptuant uns nuclis de resistència cristiana independents en el nord peninsular (zones muntanyoses o despoblades).

Causes de la ràpida conquesta d’al-Andalus

Degudes als invasors

Degudes als invadits

•Força expansiva de l’Islam. •Superioritat militar islàmica demostrada en: nombre i entusiasme en la batalla campal, mobilitat enfront a procediments estàtics de defensa, capacitat directiva d’alguns califes. •La idea de guerra santa (gihad). •Intenció musulmana d’apropiar-se de botins i tresors visigots.

•La debilitat dels visigots per: lluites polítiques internes, divisió social, problemes econòmics. •Poca resistència visigoda per les continues lluites i rivalitats entre els nobles. •Passivitat de la majoritària població hispanoromana. •Ajuda donada per algunes famílies nobles visigodes als musulmans. •Recolzament de la població jueva als conquistadors musulmans per la seva penosa situació davant els visigots.

Les tropes musulmanes solament es detingueren: A les muntanyes càntabres

(batalla de Covadonga, 722).

Al sud de França, amb la derrota de Poitiers, a mans dels francs (732).

El territori peninsular

conquerit s’incorpor{ a l’imperi {rab dels omeies de Damasc, i formà un emirat dependent del califat de Damasc, amb capital a Córdova.

Una vegada controlat el territori, que els musulmans varen anomenar al-Andalus, es va convertir en una província o emirat dependent del califat omeia de Damasc.

L’Emirat és una província amb capital a Córdoba, governada per un emir que depèn i ha de rendir comptes de la seva labor al califa, resident a Damasc.

La substitució de la dinastia omeia per l’abbassí al front del califat (750) va provocar Eliminació de tots els

membres de la dinastia omeia.

Substitució de la capital del califat de Damasc a Bagdad.

Hi va haver un supervivent de la dinastia omeia que fa fugir, i després d’establir-se al nord d’Àfrica, fou reconegut com emir.

El 756, arribà a Córdova el jove príncep omeia Abd al-Rahman I, que venia fugint de la matança de la seva família pel fundador del califat abbàssida.

Aquest príncep aprofità la sublevació dels berbers d’al-Andalus, desconents, perquè els {rabs s’havien assignat les millors terres, per a posar-se al front d’aquests, derrotar el governador d’al-Andalus i fer-se amb el poder.

Amb Abd al-Rahman I (756-788) s’estableix l’emirat independent de Córdoba, que reconeix l’autoritat religiosa i espiritual del Califat de Bagdad, però que des del punt de vista polític és independent.

Els problemes interns provocaren l’abandó de tot el territori peninsular situat al nord del riu Duero, davant la impossibilitat de controlar-lo de manera efectiva.

Els cristians del nord peninsular aprofitaren aquesta ocasió, iniciaren un lent avanç, conegut amb el nom de Reconquesta, cap al sud, i obligaren els musulmans a protegir les fronteres i crear marques.

La Península durant el segle IX: després d’assolir la m{xima expansió, els musulmans abandonaren gran part de la vall del Duero, que quedà com a una “terra de ningú”.

Abd al-Rahman III:

929 se va autoproclamar califa a més de dirigir el govern, era també la màxima autoritat religiosa.

Havia aconseguit pacificar i unificar al-Andalus de les continues revoltes .

Va aconseguir frenar l’avanç dels regnes cristians, quedant la frontera a la línia del Duero.

Després de superar els conflictes, va decidí de proclamar-se califa o cap dels creients, i no reconegué l’autoritat religiosa de Bagdad.

S’iniciava així el califat de Còrdova.

Reorganitz{ i reforç{ l’exèrcit amb el fi de mantenir l’autoritat i el control del territori.

Fomentà el comerç amb Àfrica, Europa i Orient.

Estimul{ la cultura i l’art.

Durant el seu regnat, al-Andalus assolí una gran esplendor política i cultural, i Còrdova esdevingué la principal ciutat d’Occident, solament comparable a l’oriental Constantinoble.

Almansor (981-1002): principals accions: Baix el califat de Hisham

II se va convertir en primer ministre i va acaparar la totalitat del poder.

Va realitzar freqüents ràtzies (57) o campanyes de càstig pel territori cristià amb la intenció de destruir collites i obtenir riqueses i esclaus. Les ràtzies eren campanyes

de saqueig, per recollir botí i fer presoners.

Poders del califa:

Els califes se titulaven prínceps dels creients i successors del profeta Mahoma i reunien en la seva persona un poder absolut des del punt de vista: Religiós Polític Judicial Militar Econòmic

Altres càrrecs importants són:

Hagib: primer ministre. Visir: ministres que executen les

ordres donades pel califa. Valís: governadors de les

províncies. Cadís: jutges que interpreten

l’Alcor{.

El Califat de Córdova (929-1031) fou l’època de m{xima esplendor i apogeu d’al-Andalus a la Península Ibèrica, des del punt de vista:

Polític – militar: pel predomini

dels omeies musulmans enfront els regnes hispanocristians, arribant alguns a ser vassalls del califa.

Cultural – artístic: gran importància en el desenvolupament de les lletres, ciències i arts andalusins.

El 1033, una reunió de notables declarà extingit el califat de Còrdova, que es disgregà en regnes independents de taifes (taifa: en àrab, paraula que significa bàndol, partit o fracció. Es denominen així els regnes sorgits després de la dissolució del califat de Còrdova).

En menys de trenta anys (1008-1031) al-Andalus es va fragmentar en més de 25 regnes, les taifes, una espècia de ciutat Estat, envoltades de territori, amb la ciutat com a centre econòmic.

La descomposició del Califat de Còrdova va produir la formació de nombrosos regnes independents, com Córdoba, Sevilla, Toledo i Saragossa caracteritzades per: Intenció de continuar amb l’esplendor

musulmà. Gran importància cultural i escàs poder

militar. La curta història dels regnes de taifes es

caracteritzà pels enfrontaments entre estats i les intrigues internes que, de vegades, els dugueren a pactar aliances amb els regnes cristians del nord. Aquests n’aprofitaren la feblesa per avançar la reconquesta.

Els reis cristians aprofitaren aquesta debilitat per imposar les seves condicions als reietons taifes mitjançant: Cobrament de paries o impostos

per garantir la pau. Donen protecció militar a canvi de

vassallatge.

Quan Alfons VI, el rei de Castella i Lleó, conquerí Toledo el 1985, els musulmans d’al-Andalus, que temien desaparèixer, cridaren els almor{vits i en sol·licitaren l’ajuda.

Davant aquesta situació de debilitat enfront als cristians, els regnes taifes musulmans demanen ajuda a: Almoràvits:

Confederació de tribus berbers. Caracteritzats pel seu extremisme religiós i la pràctica de la

guerra santa. Arriben a la Península Ibèrica després de la presa de Toledo per

Alfons VI (1085). Almohades:

Tribus berbers procedents del nord d’Àfrica que arriben a la Península Ibèrica en el segle XII per frenar la decadència musulmana.

Finalment són vençuts a la batalla de les Navas de Tolosa (1212). La repercussió més important d'aquesta batalla fou que marcà l'inici del

declivi musulmà a la Península Ibèrica i l'inici de l'hegemonia cristiana

Almohades

La taifa de Granada va ser l’única que va sobreviure l’avanç dels regnes cristians al segle XIII. La governaven soldans o reis de la dinastia nassarita, relacionats amb els califes del nord d’Àfrica.

La dinastia nassarita s’instal·la a la taifa de Granada el 1237, ocupant les actuals províncies de Granada, Màlaga, Almeria i part de Cadis, perdurant durant dos segles per diverses causes: Situació geogràfica: en estar

envoltada per muntanyes i fortificacions que dificulten l’accés de les tropes cristianes.

Freqüent recolzament de la població musulmana del nord d’Àfrica.

S’aprofiten de les lluites freqüents entre els regnes cristians durant els segles XIV i XV.

Tenia una àmplia façana marítima, ports importants per al comerç i una agricultura de regadiu molt pròspera.

La seva enorme riquesa i la seva activitat econòmica, que li permetien pagar impostos extraordinaris en or als reis de Castella, en varen fer possible la pervivència.

El regne nassarita era molt dèbil. Durant quasi dos segles i mig va ser vassall de Castella. Els governants havien de pagar tribut als reis castellans i ajudar-los en cas de guerra.

Finalment el regne nassarita de Granada es conquerit pels Reis Catòlics el 1492, culminant la Reconquesta de la Península Ibèrica als musulmans.

Cereals + Vinya + olivera continuaven essent els conreus més importants.

Els musulmans introdueixen innovacions en:

Noves tècniques de regadiu

aplicades a l’agricultura, amb un desenvolupament ampli de camps que abans erren secs = augment de la productivitat, amb la utilització de sínies, síquies i molins.

Nous cultius: arròs, cotó, indi (tint), canya de sucre, cànem, safrà, tarongers, albercocs, pastanagues, albergínia, carxofa.

Sèquia

Nous cultius

Gran desenvolupament a les ciutats d’una producció artesana de qualitat. Manufactures

destacades: ceràmica, cuir repussat, orfebreria, fabricació d’armes, producció de colorants i el treball de la seda.

Activitat important caracteritzada per l’intercanvi de productes entre Orient (Àsia) i Occident (Europa): Al-Andalus exportava: productes artesans.

Al-Andalus importava: esclaus, or, plata i matèries primeres.

Gran importància de la moneda musulmana:

Dinar d’or. Dirhem de plata.

Eren el centre de la vida econòmica, religiosa i cultural.

Ciutats al-Andalus semblants a les ciutats del nord d’Àfrica i del Mitjà orient.

Eren molt grans en comparació amb les ciutats que hi havia a l’Europa occidental:

Còrdova: 100.000 habitants era

una de les quatre ciutats més grans del món, juntament amb El Caire, Constantinople i Bagdad.

Va arribar a tenir 800 fonts públiques, més de 600 banys i 500 mesquites distribuides entre els seus 21 ravals.

Estaven emmurallades amb diverses portes d’accés.

Traçat urbanístic carrers estrets i irregulars, formant laberints.

Distribució de la ciutat segons les funcions: RELIGIOSA Part principal medina (ciutat vella) on i havia els

edificis més importants: Aljama o Mesquita major + altres mesquites més petites.

POLÍTICA alcàsser recinte fortificat situat a la part més alta de la ciutat on vivien les autoritats i els funcionaris.

SOCIAL I ECONÒMICA: Al voltant del soc (mercat):

Mercaderies eren guardades als almodins.

A extramurs, a l’entorn de la medina ravals barris més populars + tallers d’artesans.

Hamman banys àrabs tres sales principals: aigua freda, tèbia i calenta.

Traçat urbanístic ortogonal Traçat urbanístic islàmic

Hammam

No tenia una funció només higiènica, sinó també social i d’oci. A més, en el món islàmic, és un lloc de purificació religiosa (Mahoma diu que la higiene és una manifestació de la fe).

Banys eren gaudits per homes i dones, però no a la matiexa vegada.

Sales: disposició similar a les termes romanes. 1. Vestuari: armaris,

penjadors, etc per a poder deixar les robes. Se completava amb latrines.

2. Tres sales destinades al bany:

1. Sala d’aigua freda 2. Sala d’aigua tèbia: era la

sala principal i era l’estança més gran.

3. Sala d’aigua calenta (davora hi ha un forn i una caldera per encalentir l’aigua)

711-755: Emirat dependent del califa de Damasc: No hi ha manifestacions artístiques d’interès, ja que no es basteixen mesquites ni palaus en aquesta fase

de conquesta i consolidació del domini musulmà.

755-1031: Etapa califal: És la fase més fecunda de producció artística andalusina:

Mesquita de Còrdova (929-1008) Palau de Madinat al-Zahra

1031-1212: Regnes Taifes i imperis nordafricans (almoràvits i almohades): La crisi no es tradueix en una disminució de la producció artística ni en un empobriment de la vida

cultural, ja que la multiplicació de petits reialmes és fins i tot beneficiosa en aquest aspecte. Predomini dels materials pobres, però recoberts per una decoració mol abundant i variada

apareixen noves formes com els arc-cortina, mocàrabs, panys de sebka i la ceràmica vidrada. Se prefereix la columna al pilar. Castell-palau de l’Aljaferia de Saragossa (s. XI).

Almor{vits i Almohades: art més sobri i auster, d’acord amb una concepció més estricte de la religió islàmica. Mesquita Sevilla (no se conserva), només l’alminar la Giralda (sebka). Torre del Oro, a Sevilla.

1238-1492: Període Nassarita: L’art isl{mic tendrà un darrer període d’esplendor. Arquitectura granadina simplicitat estructural emmascarada per la utilització d’una gran varietat de

recursos decoratius: arqueries sense funció constructiva, cúpules de mocàrabs, ceràmica, arcs entrecreuats, etc. Alhambra de Granada Generalife

Madinat al-Zahra (Còrdova)

Aljaferia de Saragossa

La Alhambra

El Generalife

Art islàmic art eclèctic que assimilà les aportacions hel·lenístiques, romanes, bizantines, sirianes i perses barreja d’influències que donen un nou art.

Arquitectura manifestació artística més important que integra les altres arts. Tradició musulmana rebutja les representacions i animades en un context

religiós: Pintura i escultura són escasses. Desenvolupament extraordinari de les decoracions murals abstractes,

pintades, esculpides, en mosaic o ceràmica vidriada. Decoració abstracta als edificis element defineix l’art isl{mic.

Utilització d’elements constructius amb funció merament decorativa. Decoració donen als edificis una aparença de falsa complexitat

constructiva. Sumptuositat decorativa amaga els materials pobres utilitzats en la

construcció.

Mesquita edifici emblem{tic de l’art isl{mic: Hi ha tot el repertori de solucions constructives, simbòliques, decoratives i

litúrgiques.

Materials:

Maó, pedra, maçoneria i guix.

Cobertes de fusta.

Revestiments murals: ceràmica vidrada, mosaic, plaques de marbre o pedres decoratives.

Elements de suport: pilars i columnes, a vegades els dos sistemes (mesquita de Còrdova).

Gran varietat de capitells: decoració vegetals, cúbics, de mocàrabs, calats i reutilitzats.

Estructures adovellades (arc i volta):

Arcs: de mig punt, de

ferradura, de ferradura apuntat o túmid. Amb caràcter decoratiu: lobulats, mixtilinis i entrecuats. Aspecte decoratiu: alternança en el color de les dovelles.

Cobertes: de fusta amb cassetons (teginat), voltes de creueria amb nervis que no creuen al centre (volta califal), voltes gallonades, bulbiformes, les de mocàrab i calades.

Plantejament general dels edifici:

Interès més pels espais interiors que no exteriors, que presenten poc desenvolupament en alçada intent harmonia amb el paisatge.

Espais de formes senzilles, amb plantes quadrades o rectangulars, que alternen els espais tancats i oberts sense solució de continuïtat.

Creació d’ambients agradables i frescs: Jocs de llums i ombra vidrieres, gelosies i reflexos de

rajoles.

Presència de jardins i jocs d’aigua.

Elements decoratius:

Aportació més original de l’arquitectura isl{mica.

Sumptuositat interior / Sobrietat exterior

Tendència a l’abstració, repetició rítmica dels motius i l’horror vacui.

Cinc motius principals: Decoració epigràfica

Atauric

Arabesc

Mocàrab

Panys de sebka

Decoració epigràfica: religió sense imatges, escriptura recorda als fidels els missatges religiosos.

Atauric: decoracions vegetals, de formes estilitzades que s’entrecreuen.

Arabesc: motiu decoratiu d’entrellaç de línies i figures geomètriques en sèries indefinides.

Mocàrab: element decoratiu de guix o fusta format per petits prismes juxtaposats i superposats verticalment (“estalactites”).

Panys de sebka: xarxa de rombes formada per una sèrie d’arc superposats.

Decoració abstracta als edificis element defineix l’art isl{mic. Utilització d’elements

constructius amb funció merament decorativa.

Decoració donen als edificis una aparença de falsa complexitat constructiva.

Sumptuositat decorativa amaga els materials pobres utilitzats en la construcció.

Illes Balears –les illes Orientals d’Al-Andalus van ser durant més de 300 anys part del món islàmic.

Lamentablement, l'herència patrimonial d'aquesta època ens ha arribat molt reduïda.

Les illes Orientals de l'Àndalus, és el nom de les Illes Balears en època musulmana (903-1229).

Imperi bizantí se comença a descompondre a principis s VII.

Seu control sobre les Illes Balears més nominal que efectiu.

Governants construir castells a les muntanyes.

Habitants Illes dedicaven part dels seus esforços a la pirateria.

Primera 707 el governador d’Àfrica, Musà, les atacà. (711 Musà + Tariq = P. Ibèrica). Cristians de les Balears

demanen ajuda a l’emperador Carlemany (800).

S. IX Balears atacades per

normands i musulmans: 848 normands

ataquen. 859 emir de Còrdova Abd

al-Rahman atacà les Illes perquè els illencs havien romput un tractat.

Isam al Hawlani inicia peregrinació a la Meca. Tempesta l’obliga a

recalar a Mallorca decideix conquesta.

Tornà a la cort proposà l’aventura i partí amb un exèrcit.

Conquesta 902: Després d’una ferma

defensa dels cristians en els castells musulmans s’apoderen de les Illes.

Castell d’Alaró

Isam al Hawlani una vegada haver conquerit:

Reconstruí la ciutat de

Palma, edificà banys, mesquites i posades.

Rebatejà la ciutat com a Madina Mayurca.

Illes quedaren adscrites a l’emirat de Còrdova conegudes com les Illes orientals d’Al-Andalus.

ISAM AL HAWLANI nomenat valí + inici procés d'islamització de les Balears. Mallorca:

Antiga ciutat romana de Palma convertida en capital amb el nom de Madina Mayrqa.

La resta de l'illa de Mayurqa dividida en 12 juz': Bulānsa, Inkān, al-Djibāl, Murūh, Šulyar, Yartān, Manaqūr, Muntūy, Qanarūša, Bunyūla-Mūsū, Djijnaw-Bitrah i Ahwāz al Madīna, i una incerta al-Buhayra.

Entre l'any 902 i 1229, any que es produeix la conquesta catalana, les illes Balears formaran part del territori dels següents estats:

1) Califat de Còrdova

2) Taifa de Dénia-Balears amb capital a Dénia

3) Taifa de Balears amb capital a Madina Mayurqa

4) Estat almoràvit

5) Taifa independent almoràvit de Balears

6) Estat almohade

Musulmans trobaren: Ciutats pràcticament abandonades

Camps escassament conrats

Ja no hi havia bisbes

Musulmans: Promogueren l’emigració de

persones de la península i del nord d’Àfrica

A poc a poc tota la població va ser musulmana i parlava l’{rab

Musulmans: Introduïren nous conreus safrà, arròs, albergínies, carxofes, etc.

Posaren en marxa complexos sistemes de regadiu qanats o pous de mina o sínies.

Iniciaren la construcció de marjades per poder aprofitar els costers de les muntanyes.

Sínia

Qanat

Illes Orientals d’Al-Andalus durant el califat: Governades per un valí

que residia a Madina Mayurqa en el palau de l’Almudaina.

Prop hi havia la mesquita aljama.

Existien moltes mesquites i banys, escoles i biblioteques.

Les illes orientals d’Al-Andalus: conquesta i annexió

Expedició cordovesa d’Isam al-Khawlani (902-903) - resistència a l’ocupació musulmana (Alaró)

Les Balears passen a formar part de l’emirat de Còrdova

Medina Mayurqa: capital de les Illes orientals d’Al-Andalus

Procés intens d’islamització i arabització de la població indígena

Isam al-Khawlani, governador (valí)

Principis s. XII moltes ciutats italianes s’havien fet riques gràcies al comerç, però sovint es seves naus eren atacades pels pirates. Illes Orientals d’Al-

Andalus important centre pirata.

Pisa causes croada: Acabar amb pirateria. Saqueig i botí.

Pisa volia acabar amb el niu de pirateria que hi havia a les Illes Orientals d’Àl-Andalus. El Papa els concedí una

croada. Pisans salparen i quan

desembarcaren en unes costes de l’occident començaren a atacar. S’havien equivocat

havien desembarcat a Catalunya.

Demanaren disculpes al compte de Barcelona Ramon Berenguer II i li oferiren participar en la campanya.

Flota pisans + catalans salpà de nou:

Atacaren Eivissa destruïren pràcticament la ciutat.

Mallorca quan arribaren a Mallorca fondejaren les naus en el Portitxol 1113. Cristians posaren setge a la ciutat mentre el valí Mubassir

demanava ajuda als almoràvits.

Cristians: Atacaren per mar i per terra.

Entraren a la Ciutat per la zona de l’actual castell del Temple i la destruïren a mata-degolla.

Saquejaren tota l’illa, però no s’hi van poder quedar.

1115 abandonen i arriben els almoràvits trobaren en ruïnes tota aquella ciutat que tant havien cantat els poetes.

En caure el califat de Còrdova, les Illes Balears passaren a formar part del regne taifa de Dènia (1015). Regne regit per Mujahid

que el transformà en una base de pirateria.

Mujahid s’envolt{ de savis i poetes que fugiren de la destrossa del califat.

Taifa de Dènia (1015-1076)

La taifa Dénia-Balears (1015-1086) Ràtzies de Muyahid contra el litoral Italià i provençal. Campanya contra Sardenya.

A la mort de Mujahid (1044) el succeí el seu fill Alí, però va ser derrocat per la taifa de Saragossa (1076): Les Balears aprofitaren

per fer-se independents de Dènia (1096).

Aquest primer regne independent acabà amb la croada catalanopisana de 1113. Taifa de Mallorca (1087-1114)

Època califal (s. X- principis del s. XI)

Taifa de Dénia- Balears (1015-1086)

Les Balears: regne taifa independent (1086-1115)

Muyahid: pirateria i campanyes navals contra les

costes italianes i provençals

Aïllament polític i militar: ràtzzies que perjudicaven el comerç de Pisa i Catalunya

Expedició de càstig: croada pisano-catalana (1114-15). -Saqueig de Menorca i Eivissa -Assalt i destrucció de Medina Mayurqa

Arribada dels almoràvits (1115) que, des del nord d’Àfrica, ja havien ocupat les terres d’Al-Andalus peninsular

Emir de les illes Mubassir havia demanat ajuda als almoràvits contra els cristians. Almoràvits tribus de

berbers nòmades que habitaven el sud-oest del Marroc.

Quan els almoràvits arribaren

a les Illes Orientals d’al-Andalus la trobaren totalment destruïdes. Un dels governadors intentà

reconstruir la capital fora de la costa, però una sublevació popular li ho impedí.

Sublevació popular califa almoràvit hi envià com a governador un parent seu: Muhammad Ibn Ganiya: Recobrà la pau del poble Reconstruí les ciutats Tornà a convertir les

Illes en un centre de pirateria

Quan l’imperi almor{vit va desaparèixer Illes Orientals d’al-Andalus es convertiren en l’únic centre de resistència.

Els hereus de Muhammad Ibn Ganiya es convertiren en emirs independents i tengueren com a objectiu principal la reconstrucció de l’imperi almor{vit.

Ishaq banu Ganiya arribà al poder després de fer assassinar son pare i el seu germà (1151-1155). Alí Banu Ganiya (al-

Mayurkí) decidí envair el nord d’Àfrica per atacar els almohades i intentar recompondre el seu imperi.

Almohades conjunt de tribus que van emprendre una lluita contra els almoràvits.

1146 s’apoderaren de la península Ibèrica i el darrer reducte de resistència almoràvit varen ser les Illes Orientals d’al-Andalus.

Banu Ganiya decidiren contraatacar i recobrar el nord d’Àfrica.

1188 flota comandada per Abú al-Siquilli, s’apoder{ de les Pitiüses, les primeres illes en caure en mans dels almohades.

1203 almohades s’apoderaren de la resta de les illes després de violents combats.

Domini almohade continuà fins 1229 Jaume I inicià la conquesta de Mallorca morí el darrer valí almohade Abú Yahya.

El període almoràvit (1115-1203)

Les Balears: estratègic enclavament almoràvit. La dinastia dels Banu Ganiya

Expedicions de saqueig contra els almohades peninsulars i les costes franceses. Tractats de pau amb Pisa i Gènova

Annexió de l’arxipèlag pels almohades (1203-1229) que al 1157 havien ocupat les terres peninsulars

1229: s’inicia la conquesta catalanoaragonesa

L’economia de les zones rurals

Població disseminada -assentaments tribals àrabs i berbers

Predomini de les activitats agràries

Explotacions agràries: -alqueries -rafals

Agrigultura de regadiu

Complexa xarxa hidràulica

Conreus: -hortalisses -farratges -arròs -cotó...

Les ciutats

Medina Mayurqa era el nucli urbà més important

Altres nuclis urbans:

-Medina al-Yazira

(Menorca)

-Medina Yabisa

(Eivissa)

A les ciutats hi residien els governadors i administradors

Els habitants de les ciutats es dedicaven al comerç i practicaven el corsarisme

Els artesans treballaven en l’artesania de la seda, la ceràmica, les sabates, els metalls, etc

“Ràtzzies” contra les ciutats cristianes del litoral mediterrani (Catalunya, sud de França, Itàlia)

Arts plàstiques: Gran quantitat de peces de ceràmica.

Làpides funeràries.

Objectes de bronze.

Làpida funerària del Museu de Mallorca

Ceràmica d’èpoc islàmica. Tècnica de verd i manganès. Museu de Mallorca

Ceràmica de reflex metàl·lic

Arquitectòniques: Banys Àrabs de Medina-Mayurqa

Arc d’entrada a les drassanes de l’Almudaina

Residus de Murada

Palau de l’Almudaina + Almudaina de Gumara han perdut pràcticament tota la fesonomia que els caracteritzava durant la dominació dels musulmans.

És segurament la construcció d'època islàmica millor conservada de les Illes Balears.

Aquest edifici, que pot datar-se durant la primera meitat del segle XII, va ser construït reutilitzant materials procedents d'edificis destruïts durant l'atac a Palma de 1114-1115.

Al costat dels banys es trobava una mesquita i una necròpolis.

Banys Àrarbs

Almudaina de Gumara

Palau de l’Almudaina

Palau de l'Almudaina seu dels governadors musulmans es va reconstruir seguint l'estil gòtic amb la conquesta cristiana.

Ha estat sempre el lloc de residència del cap de l'Estat o del seu representant a les Illes Balears.

En època islàmica van residir-hi els walís o, durant el curt període d'independència política de Balears, va ser la residència dels seus dirigents, Al-Murtada i Mubassir Nasir al-Dawla.

Toponimia:

Per tota l’extensió de Mallorca abunden els noms de lloc d’origen àrab. Alcúdia el pujol. Alfabia l’alf{bia. Algaida el bosc Almudaina la ciutadella Bendinat fill de l’imberbe Biniali fills d’Alí Biniamar fill d’Amar o del vermell Biniaraix fill del coix Binissalem fills de Salam o de la pau Marratxí natural de Marraqueix Randa llorer

Hi ha molts altres noms d’origen llatí, però modificats pels

arabs: Costitx, Felanitx, Montuïri, Santueri,e tc.

De l'època musulmana s’han conservat nombrosos topònims i formes lèxiques d’origen {rab.

Topònims: Binissalem, Alcúdia, Binialgorfa,

Binicanella, etc.

Formes lèxiques: cotó, xarop, quitrà, sucre,

aljup, alambí, sínia, safareig, sitja, sanefa, catifa, flassada, matalàs, etc.