Post on 03-Jul-2015
description
Josep-Manel Alarcó
https://sites.google.com/site/jmalarco/
https://sites.google.com/site/catalapacfgs/
jmalarco@gmail.com
ORTOGRAFIA
2. U feble
2.1 So de u feble i lletres
que el representen
Cal fixar's-hi en el canvi de so
que es produeix amb la o tònica d'un mot primitiu
quan passa a sonar o feble en un mot derivat:
en els parlars orientals del català
passa a sonar u,
però s'escriu amb la mateixa lletra.
Per això,
el so de u feble pot ser representat
per les lletres o o bé u,
depenent del fet que provingui
d'una o tònica o d'una u tònica,
respectivament.
Així, en els parlars orientals del català
-excepte el mallorquí-,
tota o tònica, oberta o tancada,
sona u quan passa a ocupar una posició àtona.
En canvi, els parlars occidental
–i el mallorquí-
mantenen el so,
amb un únic canvi:
la o oberta passa a sonar
o tancada en posició àtona.
2.2 Ortografia
del so de u feble
1. A fi de mot
El so de u feble final s'escriu generalment o,
però si el femení fa –ua
o bé es tracta d'un diftong -eu, aleshores s'escriurà u.
Cal fixar-se que la o final catalana, pronunciada u feble,
es correspon sovint amb una o final del castellà;
en canvi, una u final en català sol coincidir
amb alguns mots que acaben en -uo, -eo en castellà.
Així: carro, mico, continu, assidu, trineu, trofeu.
No s'ha d'escriure,
per tant "uu" final en els casos
en què un mot castellà acabi en uo.
2. Al mig d'un mot
Si el mot té una forma primitiva
en que es pot trobar el so de u feble
en posició tònica, s'escriurà o
o bé u segons com soni en aquesta posició.
Així, de "pont" o de "punt“
es tindrà "pontet" o "puntet".
En verbs, es buscarà la posició tònica
a la tercera persona del present d'indicatiu.
Així, de "això put" o "ell pot"
es tindrà "pudent" o"podent".
Quan no es pugui trobar una posició tònica,
aleshores caldrà que es memoritzi la grafia correcta.
En aquest cas,
també es podrà comparar amb el castellà,
ja que hi solen haver força coincidències.
Així, "un mural" o "la moral".
Comentari
1. El plural dels mots
que acaben en consonant
és os.
Així: reflex, reflexos;
text, textos;
feliç, feliços.
2. La primera persona del present d’indicatiu
dels verbs de la primera conjugació
presenta una variació dialectal.
Així, sona u en català central,
o en nord-occidental o lleidatà,
e en sud-occidental o valencià,
i en rossellonès o nord-oriental
i va sense terminació en balear i alguerès.
Així, de "mirar", es pot trobar les variants:
"jo miro, mire, miri, mir".
2.3 Excepcions
i
casos especials
1. Alguns cultismes no segueixen
la vocal corresponent del mot popular
i per això s'anomenen
pseudo-derivats.
D'entre el més corrents:
bUcal, jUvenil,
hUmà, mUndial,
un titUlar, un cos consUlar,
, concUrrència,
dUlcificar vUlcanisme.
2. Formes verbal irregulars.
a) S'escriu o el so de u feble
dels verbs sOrtir, tOssir,
escOpir, cOllir, cOsir,
malgrat que les formes tòniques
d'aquests verbs duguin "u":
"surt, tus, escup, cull, cus".
b) S'escriu u el so de u feble
de les formes
pUguem, pUgueu, vUlguem, vUlgueu.
Aquestes formes segueixen la u tònica del subjuntiu
"ell pUgui" o "ell vUlgui" i no les de l'indicatiu
"ell pOt" o "ell vOl",
com en el cas de les altres formes verbals:
"pogués, volgueren, pogueres, volguessis", etc.
3. Casos especials.
Alguns cultismes
que en castellà acaben en o,
en català mantenen
la forma llatina acabada
en us o bé um.
Així: MàriUS, PiUS,
focUS, porUS,
fetUS...;
fòrUM, decòrUM, harmòniUM...