1
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Document de Recerca
LA DATA DE NAIXEMENT D’EN CRISTÒFOR COLOM
Projecte Colom
Nom Document: La data de naixement d’En Cristòfor Colom – Projecte Colom
Tipus Document: Recerca Data: 5 de març de 2009
Codi Document: ProjecteColom‐0001‐ Data Naixement Colom‐JB Núm. Pàg. 49
Autor: Jordi Bilbeny Situació: Web – Projecte Colom
La data de naixement d’En Cristòfor Colom
1
DESTRIANT EL COLOM CATALÀ DEL COLOMBO GENOVÈS
Una de les qüestions més controvertides i, alhora, més transcendentals de la vida del
Descobridor del Nou Món és el de la seva data de naixement. Perquè, si se sabés l’any
exacte en què va néixer hom podria evidenciar d’una vegada per totes la seva autèntica
personalitat i la seva nacionalitat real. Si va néixer al 1451 estaríem parlant del Colombo
genovès, del qual sabem del cert, que va néixer en aquesta data. Però si no hi va néixer,
llavors és que el Colombo genovès només és un impostor i substitueix un altre Colom, nascut
en una data ben diferent. Com que jo sóc del parer que el Colom Descobridor no té res a
veure amb el Colombo italià, llavors, si poguéssim precisar la seva data de naixement, potser
podríem enderrocar ja per sempre més la fal∙làcia d’un Colombo genovès, plebeu i analfabet
que ha vingut usurpant fins avui la vida, la persona i la nacionalitat de l’autèntic navegant,
cosmògraf, humanista, noble i home d’estat, que va ser, en realitat el Colom català.
Però, justament per això, la data, fins avui, ha estat totalment impossible de
desxifrar. Els censors han fet bé la seva feina. I han esborrat de les biografies del Descobridor
tota referència a l’any de naixement. En aquest sentit, l’Henry Vignaud ha objectivat que “la
qüestió de la data en què nasqué En Colom és una de les més controvertides entre les que
fan referència als inicis de la seva vida, tan plena de punts obscurs. Ni En Colom mateix, ni el
seu fill, ni En Cases no ens forneixen cap llum en aquest aspecte”1. I segueix exposant: “El
1 HENRY VIGNAUD, Études Critiques sur la Vie de Colomb avant ses Découvertes; H. Welter, Éditeur; París, 1905, p. 209.
2
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
seu fill i En Cases, que han escrit la seva vida de forma detalladíssima, que tots dos l’havien
conegut personalment, que havien estat en relació amb tots els membres de la seva família i
que, l’un i l’altre, tingueren entre llurs mans tots els seus papers, guarden, respecte a això,
un silenci certament singular”2. Arribat aquí, es demana: “Com admetre que, situats com
estaven, no hagin conegut ni l’un ni l’altre la data de la naixença de qui ells n’eren els
historiògrafs?”3. I llavors, raona: “Quan una circumstància qualsevol posa una personalitat a
la llum o en crida, sobre ella, l’atenció, la primera cosa que hom n’escruta, ordinàriament, és
la seva edat i d’on ve, puix que aquestes particularitats ens ho expliquen immediatament
millor que totes les altres”4 i, per tant, “és, doncs, ben difícil de creure que En Ferran Colom i
En Cases no s’hagin interposat la qüestió de la data de naixença de qui ells intentaven
d’explicar‐ne les grans descobertes; i que, si se l’havien interposat, no l’hagin pogut resoldre.
És encara menys creïble que, havent‐la resolt, no hagin considerat el fet prou interessant per
consignar‐la. Llur silenci, dins aquestes circumstàncies, fa suposar que han callat
intencionadament i que, per una o altra raó que se’ns escapa, no han volgut dir el que sabien
i que no podien ignorar”5. I no es pot estar de considerar, com a colofó de tot plegat, que
som davant d’una “mena de conspiració de silenci sobre la data de la naixença de qui devem
el coneixement de l’altra meitat del món”6.
Exactament: som davant d’una conspiració de silenci. Però no pas dels historiadors i
biògrafs d’En Colom, que precisament escrivien per trencar el silenci, sinó d’una autèntica
conspiració d’estat. Cert: ni En Cases ni En Ferran Colom no podien ignorar la data de
naixement, però tampoc silenciar‐la, perquè llurs obres són una apologia de la vida del
Descobridor, en què pretenen desemmascarar les mentides i difamacions que s’han escrit
per enterbolir la seva persona i fer‐la passar per una altra. I per aquesta finalitat, a més a
més de la ciutat on va néixer, el punt clau i transcendental era la data de naixement. L’una
cosa du directament a l’altra. I descabdellant‐ne una evidenciem l’altra.
Així, per En Carreras Valls, la vida d’En Colom “presenta dues grans incògnites, que la
crítica històrica no ha aconseguit de resoldre satisfactòriament: la de l’any en què va néixer, i
la d’on va esdevenir‐se el seu naixement. Conceptuo que del satisfactori resultat de resoldre
la primera pot seguir‐se el de l’altre”7. I En Ballesteros Beretta, en qüestionar‐se quina va ser
aquesta data clau, insisteix que “és indispensable dilucidar‐ho per tal de fixar la cronologia
2 Ídem. 3 Ídem. 4 Ídem, p. 209‐210. 5 Ídem, p. 210. 6 Ídem. 7 R. CARRERAS VALLS, Catalunya Descobridora d’Amèrica. La Pre‐Descoberta i els Catalans Joan Cabot i Cristòfol Colom segons documents inèdits; Impremta Altés, Barcelona, 1929, p. 99.
3
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
de l’Almirall”8, que és com dir els fets de la seva vida. Però, a la vegada, i justament per això,
s’ha creat una teranyina de desconcert i desorientació absoluts sobre aquest mateix punt.
En Henry Harrisse, que ha demostrat que no hi ha res de fiable a la vida del Colombo
genovès, si es vol que aquest sigui el Colom navegant, escriu que “l’incertesa és més gran
encara quan hom tracta de determinar l’any veritable de la naixença d’En Cristòfor Colom”,
perquè “hom s’ha esforçat de deduir‐la de les assercions contingudes dins dels seus propis
escrits, però aquests són vagues, dubtosos o contradictoris”9.
Efectivament: si ens atenim als escrits traduïts i manipulats d’En Colom, no tan sols el
que en surt són xifres vagues o dubtoses, sinó múltiples i irreconciliables. En aquest sentit,
l’Enric Bayerri creia que s’ignora la pàtria d’En Colom i que “la mateixa ignorància gravita
sobre la data en què va haver de néixer. Des de 1430 a 1451 es pot escollir la data (el mes i
el dia són del tot ignorats) que millor s’acomodi al punt de mira especial de cada
investigador. A favor de cadascuna d’aqueixes dates militen documents, raons i
congruències que l’abonen en major o menor probabilitat”10. I davant la impossibilitat
d’escatir‐la, afirmava, impotent, que “és inútil cercar la seguretat absoluta”11. I, En Pedro de
Frutos, anava encara més lluny, puix escriu que “el naixement d’En Cristòfor Colom, pel que
fa a la data i el lloc, és un enigma al qual no es veu explicació en un futur pròxim”12.
Segons En Pere Voltes, “fonamentant‐se en el testimoni d’En Bernáldez, s’inclinen a
favor de l’any 1436 En Navarrete, En Humboldt, l’Irving i En Fiske; els editors de les Cartas de
Indias i En Paz y Meliá es pronuncien en pro de l’any 1439; En D’Avezac pensa en els anys de
1445 a 1447; En Lollis, el 1448; En Peschel, el 1456; En Harrisse opina que En Colom nasqué
entre el 24 de maig de 1446 i el 20 de març de 1447”13. Tanmateix, a vista d’una acta notarial
italiana en què es fa esment de l’edat de l’interessat, acaba creient, convençut, que això
“permet atribuir decididament a En Colom el naixement al 1451”14.
Conformement, En Salvador de Madariaga ha apuntat que “a títol de mera curiositat,
cal afegir aquí, que, després d’haver vacil∙lat sobre setze dates distintes en un marge que va
des de 1430 a 1456, la història colombina ha determinat per acceptar com a més segura una
8 ANTONIO BALLESTEROS BERETTA, “Cristóbal Colón y el Descubrimiento de América”, vol. I; Historia de América y de los Pueblos Americanos; Salvat Editores, S.A.; Barcelona‐Buenos Aires, 1945, tom IV, p. 191. 9 HENRY HARRISSE, Christophe Colomb. Son origine, sa vie, ses voyages, sa famille & ses descendants; Ernest Leroux, Éditeur; París, 1884, tom I, p. 223. 10 ENRIQUE BAYERRI Y BERTOMEU, Colón tal cual fué. Los problemas de la nacionalidad y de la personalidad de Colón y su resolución más
justificada; Porter‐Libros, Barcelona, 1961, p. 351. 11 Ídem.
12 PEDRO DE FRUTOS, El enigma de Colón; Libroexprés, Barcelona, 1980, p. 197.
13 PEDRO VOLTES, Cristóbal Colón; Salvat Editories, S.A.; Barcelona, 1987, p. 20.
14 Ídem.
4
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
data compresa entre el 26 d’agost i el 31 d’octubre de 1451”15. Però, com En Voltes, seguint
la documentació aportada pels historiadors italians, En Madariaga optava per aquesta
darrera data, perquè és la data de naixement efectiu del Colombo genovès. D’un Colombo,
certament, de carn i ossos, mes un Colombo llaner, plebeu i analfabet i que no té res a veure
amb el Colom descobridor. Però que s’ha acabat imposant per la inèrcia i les pressions
polítiques més que conegudes de la història oficial.
Un exemple clar d’aquest posicionament de fonamentar la data de naixement de
l’Almirall sobre la documentació notarial genovesa referent a un llaner i plebeu, i obviant‐ne,
consegüentment, la resta de dades biogràfiques, és el sostingut per l’Enrique de Gandia,
que, després de repassar unes quantes afirmacions sobre l’any de naixença, i aplicar‐hi els
còmputs necessaris d’anys, afirma resolut: “Hem vist com, segons aquests càlculs, els anys
en què pogué néixer En Colom són els de 1436, 1439, 1447 i 1455. En moltes obres circulen
unes altres dates, però es basen en errors avui dia insostenibles, com en el de suposar que
En Colom arribà a Portugal a l’any 1470, etcètera, i en interpretacions errònies de les actes
genoveses. La veritable edat d’En Colom es coneix gràcies a les declaracions que ell mateix
féu a les actes notarials de Gènova”16.
A partir, doncs, de les declaracions que recullen aquestes actes genoveses, En Gandia
conclou: “L’any 1451‐52 és, per tant, el més probable i el que accepten, avui en dia, tots els
colombistes seriosos. Alguns, amb major precisió, fixen el naixement entre el 25 d’agost i el
31 d’octubre de 1451”17.
Així, tenim que, mentre, per la història oficial, el llaner genovès Colombo va néixer
vers al 1451, i fins a l’edat de vint‐i‐nou anys encara no s’havia mogut de Gènova –on hi
exercia la seva senzilla professió de teixidor–18, el militar, polític, humanista, mercader, marí
i cosmògraf Cristòfor Colom portava navegant des de l’adolescència per totes les mars
conegudes del món, com ell mateix afirmava en una carta als reis del 1501: “D’edat molt
petita entrí a la mar navegant i hi he continuat fins avui. La mateixa art inclina a qui la
prossegueix a desitjar els secrets d’aquest món; ja passen de quaranta anys els que jo duc en
aquest ús. Tot el que fins avui es navega, he navegat”19.
15 SALVADOR DE MADARIAGA, Vida del muy magnífico señor Don Cristóbal Colón; Editorial Espasa‐Calpe, S.A.; 5a edició, Madrid, 1992, p.
55. 16 ENRIQUE DE GANDÍA, Historia de Cristóbal Colón. Análisis crítico de las fuentes documentales y de los problemas colombinos; Biblioteca
de Obras Famosas‐84, Editorial Claridad, 2a edició, Buenos Aires, 1951, p. 72‐73. 17 Ídem, p. 73.
18 Cf. PAOLO EMILIO TAVIANI, Cristóbal Colón. Génesis del gran descubrimiento; Editorial Delta, SA – Instituto Geográfico de Agostini, Roma,
1985, p. 212. 19 Cf. BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo i estudi preliminar de Lewis Hanke, Fondo de
Cultrura Econòmica, S.A.; Mèxic D.F., 1986, vol. I, p. 31.
5
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Aquesta és també una evidència irrecusable, perquè són diversos els cronistes
coetanis que coincideixen a afirmar que En Colom va entrar de molt jove a la mar. I això és
mortal per al Colombo genovès, que, segons ens diuen llurs defensors, no es va embarcar
fins al 1475, quan ja era un home fet i refet. Per això, l’Ulloa, amatent als errors i
contradiccions de la història oficial, apuntava: “Una de les rares concordances entre els
cronistes Giustiniani, Oviedo i Interiano, quasi contemporanis d’En Colom, i de tots tres amb
les Historie [d’En Ferran Colom] és el que concerneix a l’edat en què s’inicià a la navegació el
qui havia de descobrir un nou món. Tots ells coincideixen a afirmar que el gran navegant
s’embarcà per primera vegada sent encara extremadament jove. Certs document dimanats
d’En Colom mateix confirmen plenament aquesta versió, i assenyalen l’edat de catorze anys.
Però no obstant que entre aquests autors es trobin els principals fonaments del
genovisme, i a pesar del mateix Colom, els genovistes moderns –almenys la majoria– ,
entren en completa contradicció amb les seves mateixes teories, i rebutgen categòricament
aquella afirmació. N’hi ha prou a anunciar el pretext en què fonamenten llur actitud
paradoxal a fi de conèixer‐ne la seva absurditat i puerilitat: consisteix en el fet que els
documents genovesos relatius al teixidor Cristóforo Colombo (el suposat homònim del
descobridor) demostren que el llaner de Gènova no s’havia mogut de la seva ciutat natal fins
a l’edat de vint‐i‐tres anys o més”20. És a dir: que hi ha dos Coloms dissemblants i antitètics.
Avui dia, la quasi totalitat dels colombistes catalans sabem del cert que en la
biografia d’En Cristòfor Colom s’hi han incrustat fragments de la vida del Colombo genovès i
que, en realitat, ens trobem davant de dos personatges totalment diferents i irreconciliables.
Ho acaba d’apuntar l’Ulloa. Però ja ho va indicar també el prestigiós Ferran Soldevila: “Tal
vegada, el més inexplicable dels enigmes colombins és el de la doble personalitat –diguem‐
ho així– que presenta En Colom tal com sorgeix de la documentació genovesa, d’una banda, i
de les seves pròpies declaracions, de les del seu fill Ferran i de les del cronista Cases, de
l’altra. En aquella ens apareix com un llaner de Gènova i Savona fins al 1473, i els seus
contactes amb la mar són posteriors a aquesta data i en qualitat de viatjant de comerç; en
aquesta ens apareix com un home de mar, que navega des dels catorze anys”21. I reblava:
“Davant d’aquesta doble personalitat, els historiadors no han tingut més remei que, o bé
acusar En Colom de mentider i falsari, negant la veracitat de moltes de les seves afirmacions;
o esforçar‐se a barrejar les dades d’unes i altres fonts per fondre‐les en una sola biografia; o
llançar‐se decididament a separar els dos personatges i a identificar el descobridor amb el
navegant i no amb el llaner”22.
20 LUIS ULLOA, El Pre‐descubrimeinto Hispano‐Catalán de América en 1477. Xristo‐Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluña
Española; Maisonneuve Frères, Éditeurs; París, 1928, p. 261‐262. 21 F. SOLDEVILA, Historia de España; Ediciones Ariel, Barcelona, 1954, vol. III, p. 19.
22 Ídem.
6
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
És a dir, que En Soldevila reconeix que som davant de dos homes diferents. Per això,
ell mateix, ja al 1928, des dels fulls de la Revista de Catalunya, glossant les darreres
recerques de l’Ulloa, després de posar‐nos de relleu el desconeixement d’En Colom de la
llengua italiana, i de contrastar les vides irreconciliables de l’un i l’altre, concloïa que “el
Colombo al qual es refereixen els genovistes, no té res a veure amb el descobridor
d’Amèrica”23.
Per En Carreras Valls, “si la documentació genovesa ens diu que al 1479 un
Christophorus Columbus tenia 29 anys o quasi (document Asseretto); o que al 1470
(document de deute a En Belesio) el mateix o un altre Christophorus era major de 19 –el que
dóna el resultat de naixement d’aquests Christophorus al 1450 o 1451 (1479–29=1450 i
1470–19=1451)–, hem de convenir en la contradicció entre els documents netament
referibles al descobridor i els que només ho serien per deduccions derivades simplement per
la coincidència de noms”24. I hi afegia: “La documentació notarial genovesa, en contradir les
paraules d’En Colom, no pot ser considerada com a element de prova, llevat que en vingui
corroborada per altres d’absoluta referència. Aquestes, avui per avui, no existeixen. Queda
per veure si hi ha altres documentacions que, per contra, confirmin les manifestacions d’En
Colom. Aquestes, naturalment s’han de referir a l’edat en què començaren les seves
navegacions i a les persones amb qui pogué realitzar‐les. La documentació italiana les
silencia absolutament. El fill d’un modest cardador de llana que, encara al 1473 es troba
exercint la seva humil professió, no pot ser el que, segons les seves pròpies paraules, trobem
navegant al 1461 i que fins al 1501 no havia deixat la mar ni el temps que s’hi pugui
descomptar. El Cristòfor Colom navegant no fou, doncs, el Cristóforo Colombo llaner del
1470 ni el corredor de comerç del 1479”25, que indica la documentació genovesa.
També s’ha adonat de la duplicitat de personatges l’Alexandre Gaspar da Naia.
Segons ell, el Descobridor és un “navegant, que no s’ha de confondre amb En Cristóforo
Colombo, fill d’un Doménico Colombo, i, com aquest, cardador de llana”26. Perquè, mentre
el primer té “origen noble”27, el darrer, com a plebeu, “mai no podria merèixer l’amistat i la
confiança amb què En Joan II l’honorava”28, durant els anys que va viure a Portugal, ni es
podria haver casat amb una dama vinculada a la Cort, ni maridar el seu fill amb una cosina
del rei Ferran el Catòlic, ni tindria escut d’armes, ni se li hagués concedit el títol de duc, “que
23 FERRAN SOLDEVILA, “Les «Noves proves de la catalanitat de Colom»”; Revista de Catalunya, núm. 48, gener‐juny de 1928, p. 586.
24 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; Imprenta Altés, Barcelona, 1931, p. 51.
25 Ídem, p. 51‐52.
26 ALEXANDRE GASPAR DA NAIA, Don João II e Cristóbal Colón. Factores complementares na consecução de um mesmo objectivo; Coimbra
Editoria, Limitada; Lisboa, 1951, p. 77. 27 Ídem, p. 78.
28 Ídem, p. 6.
7
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
només es conferia a persones d’origen principesc”29. I acabava afirmant que barrejar aquests
dos personatges era “eternitzar un equívoc que té tant d’incoherent com d’absurd”30.
I En Ricardo Beltran y Rózpide, membre que va ser de la Real Academia de la Historia
espanyola, després d’analitzar i acarar els documents notarials genovesos amb els espanyols,
acabava consignant que En Cristòfor Colom “no pot ser el Cristóforo Columbo, llaner i humil
menestral de Gènova. Entre tots els escrits d’En Colom hi ha sempre relativa conformitat,
encara que admetem interpretacions diferents. No n’hi ha, de cap manera, es prenguin els
documents que es prenguin, es facin les interpretacions que es facin, entre els escrits d’En
Cristòfor Colom i les cites i escriptures de Gènova i Savona referents a Cristóforo
Colombo”31. I, justament per això, reblava que “el Colom dels documents espanyols no és el
Columbo dels documents italians”32.
I, des d’aquest mateix posicionament, es manifesta En Charles Merrill, pel qual, “si
examinem amb un xic de cura el personatge dels documents genovesos, veiem que hi ha
bons motius per dubtar que aquest Cristóforo Colombo sigui el mateix home que va arribar a
la cort dels Reis Catòlics l’any 1485, i que acabà essent conegut pel nom de Cristóbal Colón.
Els historiadors que han volgut una revisió de la qüestió de la pàtria colombina no han negat
que hi havia un Cristóforo Colombo a Gènova. El que han negat és que aquest hagués pogut
ser el Descobridor d’Amèrica. Hi han vist tants punts de discrepància entre la biografia del
Cristóforo i la del Cristóbal que creuen que hi havia dues persones diferents”33.
El desdoblament, fins i tot, ha donat lloc a un opuscle intitulat Non, Cristoforo
Colombo n’est pas Christophe Colomb, obra d’En Pierre Bonnet34, Professor Honorari de la
Facultat de les Ciències de Tolosa, en el qual es torna a fer evident que la història ha refós
dos personatges ben diversos, de dues classes socials totalment diferents i de formacions
culturals antagòniques, en un de sol.
Percebut d’aquesta mistificació, En Bonnet addueix que “En Crisóforo Colombo és
certament genovès, mes no és pas el Cristòfor Colom que ha descobert Amèrica”35. Creu que
“hi hagué a la Història dos Cristòfors Colom: el ver i el fals” que “hom sovint confon, car
s’atorga a l’un i a l’altre els mateixos fets: ambdós són corsaris de Renat d’Anjou; ambdós
persegueixen la mateixa galera reial, la Ferrandina (1472), i són a la batalla del Cap de Sant
29 Ídem, p. 78.
30 Ídem, p. 5.
31 RICARDO BELTRÁN Y RÓZPIDE, Cristóbal Colón y Cristóforo Columbo. Estudio crítico documental; Imprenta del Patronato de Huérfanos de
Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1918, p. 22. 32 Ídem.
33 CHARLES MERRILL, “La identitat del Descobridor d’Amèrica. II. El navegant noble i el llaner burgès”; Terra Rubra, núm. 2, Tarroja, gener
del 1991, p. 6‐7. 34 PIERRE BONNET, Non, Cristoforo Colombo n’est pas Christophe Colomb; Imprimerie Occitane, Tolosa, 1986.
35 Ídem, p. s/n.
8
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Vicenç (1475); ambdós es llencen a mar i se salven nedant ajudats d’una fusta; ambdós es
casen al 1478 amb la mateixa portuguesa”. Però, “evidentment, tot això no és pas possible
per tots dos alhora!”36. En Bonnet s’adreça als principals historiadors que defensen la
genovesitat d’En Colom i els diu: “Cometeu un gran error, perquè confoneu els dos
homes”37. I acabava l’opuscle consignant que el Descobridor, per la seva llengua, pels seus
gestos, cultura, pel seu passat de navegant, pel seu rang social i càrrecs polítics i militars “és
sempre un Espanyol‐Català i és això el que importa reconèixer”38.
Així també ho ha vist i denunciat En Bernardini‐Sjoestedt. Per ell, que s’adona que hi
ha dos personatges antagònics fosos en un de sol, “Cristòfor Colom era un aristòcrata.
Cristóforo Colombo, en canvi, nasqué en una família humil”39. I prossegueix, convençut:
“Cristòfor Colom i els seus germans es trobaven en possessió d’una cultura sòlida, signe
evident, quasi sempre i més en aquella època, d’haver rebut una educació acurada. No era
aquest el cas dels germans Colombo, genovesos; i veritablement resultaria estranyíssim que
els tres fossin uns autodidactes genials”40. En aquest vessant, i parlant alhora de la formació
cultural d’En Colom, la Consuelo Varela, una de les gran especialistes espanyoles de
l’Almirall, ha deixat dit: “Fou En Cristófor teixidor com el seu pare i el seu germà Bartomeu.
En aquella època no es consultava als fills de famílies artesanes la carrera a què es volien
dedicar i, per descomptat, s’heretaven els oficis”41. Per acabar reblant: “Sembla poc
probable que els seus modestos pares s’haguessin pogut permetre el luxe de costejar‐li
estudis literaris ni científics”42.
Llavors, si el Colom italià no va poder estudiar i es va haver de dedicar a teixir, però
en canvi el Colom descobridor era un científic i un humanista, és que novament estem
parlant de dos Colom irreconciliables. Un, sense estudis, totalment analfabet, i un altre
format en l’àmbit de la ciència, tal com el mateix Descobridor ho relatava en una de les
seves missives: “En la marineria [Déu]em féu abundós, d’astrologia em donà el que bastava, i
així de geometria i d’aritmètica, i enginy a l’ànima i mans per dibuixar aquesta esfera, i en
ella les ciutats rius i muntanyes, illes i ports, tot en el seu propi lloc”43.
Som, indefectiblement, davant de dos Colom molt diferents. Totalment diferents. I
atenint‐se als descendents de l’un i de l’altre Colom, En Bernardini rebla: “La genealogia de
36 Ídem.
37 Ídem.
38 Ídem.
39 ARMAND BERNARDINI‐SJOESTEDT, Cristóbal Colón; traducció de Nicanor Castillo, Ediciones Castilla, S.A.; Madrid, 1965, p. 41.
40 Ídem, p. 42.
41 CONSUELO VARELA, Cristóbal Colón. Retrato de un hombre; Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1992, p. 50.
42 Ídem, p. 49.
43 Cf. BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, vol. I, p. 31.
9
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
la descendència d’En Cristòfor Colom no s’engalza cronològicament amb la d’En Cristóforo
Colombo. Antroponímicament, l’hiat és evident”44.
Idènticament s’ha posicionat En Joaquim Arenas, president que fou del Centre
d’Estudis Colombins, pel qual, “nat a Gènova el 1451, fill de llaner i cardador de llana ell
mateix, no té cap relació amb Cristòfor (Joan) Colom, el gran navegant que descobrí el Nou
Món per a Castella i Catalunya i Aragó el 1492”45. I continua: “El Crisóforo Colombo que
consta en alguns documents italians de l’època, va fer vida en un ambient social de
menestrals, lluny de qualsevol conreu intel∙lectual. Els documents genovesos esmentats no
anomenen ni una sola vegada viatges per mar ni que tingués l’ofici de mariner, ben a
l’inrevés de Colom, que fou mariner des de jove i que passà més de quaranta anys fent‐se a
la mar. Tornant als testimonis documentals genovesos, es fa del tot impossible que el 1470,
Colombo, el llaner, tingués 19 anys, tal com informen els documents de Colom, l’Almirall. No
hi ha ni una sola línia de les cartes de l’Almirall Colom, transcrites per Las Casas o originals,
que concordi amb el contingut dels documents genovesos”46. I acaba rubricant: “Si bé
Colom, el descobridor, és anomenat, amb el temps, Cristóforo Colombo, aquest és el seu
nom en versió italiana. Cristòfor Colom i Cristóforo Colombo són dues persones diferents pel
nom, per la formació, per l’origen i per la vida que menaren”47.
L’evidència que ens trobem davant de dos personatges diferents és tan gran, és tan
obvi que l’un és llaner, plebeu i sense estudis i l’altre un noble cultíssim, navegant, polític i
militar, que En Caius Parellada ha conclòs: “La desproporció, doncs, que hi ha, i que salta a la
vista entre l’encaix del descobridor del Nou Món amb un personatge català i el desencaix del
mateix descobridor amb el Colombo, és tal i tan abissal, que sembla verament inexplicable
que abans d’ara hom no se n’hagi adonat”48. I l’Onofre Vaquer, després de consignar que “la
identificació entre el Cristóforo Colombo, teixidor de llana, i En Cristòfor Colom és totalment
impossible”49, ha reblat sense cap mena d’embuts: “Realment cal estar cecs per creure que
ambdós són la mateixa persona”50.
És cert: hi ha un doble personatge que cal destriar intel∙ligentment i precisa si no
volem caure en l’ordit de confusió que la censura reial espanyola i la italiana van teixir a fi de
desnaturalitzar el Descobridor i la seva empresa política i apropiar‐se’n l’autoria, la fama
històrica i els beneficis econòmics que se’n derivaven. 44 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 42.
32 JOAQUIM ARENAS I SAMPERA, A la recerca d’una història amagada. Colom, Catalunya i la Descoberta; La Llar del Llibre, Barcelona, 1992,
p. 65. 46 Ídem, p. 66.
47 Ídem.
48 CAIUS PARELLADA I CARDELLACH, Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible; La Llar del Llibre, S.A.; Punt de Vista‐25, Barcelona,
1992, p. 139. 49 ONOFRE VAQUER BENNASAR, ¿Dónde nació Cristóbal Colón?; El Calaix d’El Tall‐4, El Tall Editorial, Palma de Mallorca, 1991, p. 39.
50 Ídem, p. 37.
10
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
2
EN JOAN COLOM I BERTRAN ENTRA EN ESCENA
En aquest sentit, des d’En Lluís Ulloa ençà, els estudiosos catalans que s’han esforçat
a esbrinar l’autèntica personalitat del Descobridor, han apuntat la possible identificació d’En
Cristòfor Colom amb el militar, navegant i polític barceloní Joan Colom, que també, com el
Descobridor, tenia les mateixes armes heràldiques, una mateixa dona dita Margarida, un
germà i un fill anomenats Jaume (“Diego”, en espanyol) i un parent molt pròxim que es deia
Joan‐Antoni. I també, com el Descobridor, va servir, durant la Guerra Civil catalana, el rei
Renat d’Anjou com a capità i vice‐almirall. En un estudi recent, aparegut al número 10 de la
revista Paratge, intitulat “Els Colom de Barcelona i el barceloní Cristòfor Colom”, jo mateix
reforço i reblo aquesta identitat, amb multiplicitat de dades aclaridores51.
Sobre aquests paràmetres, doncs –els de la vida d’En Joan Colom i els seus
paral∙lelismes reveladors amb la d’En Cristòfor Colom–, és on cal cercar l’edat del nostre
Descobridor. I cal cercar‐lo dins la vida d’En Joan Colom, perquè el Descobridor també és
anomenat “Joan”de tant en tant a Portugal52 i en d’altres fonts coetànies. Però, sobretot,
perquè ell mateix ho ha deixat palès en una rúbrica personal que diu “Johannes” de forma
abreujada53.
Així, En Mitjana de las Doblas, que ha treballat a bastament la documentació de la
família barcelonina dels Colom, ens objectiva que En Joan Colom “deuria néixer a Barcelona
vers l'any 1435”54. Si, així mateix, fem cas del que ens diu l'Andrés Bernáldez, a la seva
Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Doña Isabel, que el Descobridor va morir al
mes de maig de 1506, “a l'edat de 70 anys, poc més o menys”55, tindríem que, també, més o
menys, En Cristòfor Colom va néixer vers el 1436, data molt pròxima a la del naixement d'En
Joan Colom, segons els càlculs d’En Mitjana.
Ara bé: l'opinió d’aquest investigador, que no aporta cap nou document que en
precisi l'any, perquè no hi ha cap Colom real nascut en aquesta data, em sembla totalment
condicionada pel parer d'En Bernáldez, que vol fer coincidir amb el seu a fi de donar‐li
versemblança històrica, tal com ha passat a d’altres eminents historiadors, que, també,
seguint aquest mateix cronista, han cregut que el 1436 va ser l’any efectiu de la naixença del
Descobridor.
51 JORDI BILBENY, “Els Colom de Barcelona i el barceloní Cristòfor Colom”; Paratge, 10 (1999), p. 35‐52.
52 Vg. FERNANDO PEDROSA. Cristóvão Colombo, corsario em Portugal (1469‐1485); Academia de Marinha, Lisboa, 1989, p. 73, 78 i 94.
53 Vg. MANUEL BESTRATÉN I SABATÉ, A l’entorn del gran navegant Cristòfol Colom, de Santa Maria de la Cinta i de Tortosa; Impremta
Querol, S.L.; Tortosa, 2001, p. 92 i 98. 54 ENRIC MITJANA DE LAS DOBLAS, Colom Català [mecanoscrit], Barcelona, 1927‐1950, p. 94.
55 ANDRÉS BERNÁLDEZ, Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Doña Isabel; Biblioteca de Autores Españoles‐70, M. Rivadeneyra,
Editor; Madrid, 1878, p. 679.
11
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Així ens ho certificava En Manuel Álvarez de Sotomayor. Segons ell, “les que donen la
data de 1436 [...] es basen en aquella declaració del cura de Los Palacios, Andrés Bernáldez,
que assegura que En Colom morí al setanta anys, al 1506 «en senectute bona»”56. I,
conformement, ho creu En José María Asensio, pel qual, “que En Colom nasqué al 1436
sembla raonablement justificat per la ràpida excursió dels fets principals de la seva vida que
acabem de fer. Recolzats en el testimoni del Cura de los Palacios [Andrés Bernáldez], i en
llurs propis estudis, sostenen la mateixa data i cronologia biogràfica el nostre il∙lustre
Navarrete, el cèlebre Alexandre Humboldt, Alfons de Lamartine, el Dr. Ferran Hoefer, miss
Emma Hart (mistress Villard), Washington Irving, Cèsar Cantú i d’altres”57.
Fins aquí alguns autors que han treballat creient que En Colom era genovès i donant
crèdit als seus escrits, sobre els quals fonamentaven les seves deduccions. Tanmateix, cap
d’ells no va tenir en consideració la documentació dels Colom catalans i, menys encara, la
d’En Joan Colom i Bertran. No en canvi En Francesc Albardaner, que des de fa molts anys ha
cercat en els arxius de Catalunya les dades referents a la família barcelonina dels Colom, i
amb les quals n’ha creat un arbre genealògic, on hi afegeix nova informació, sovint
personalitzada i, en el cas que ens ocupa, reveladora.
Per ell, doncs, sabem que tant En Joan com En Lluís Colom i Bertran van ser tonsurats
al 142558. La troballa documental de l’Albardaner és clau i d’un relleu encara, fins avui,
insospitat, perquè és la informació més antiga que tenim d’En Joan Colom i que explicita
nítidament que el futur mercader, polític, militar i navegant barceloní, no va poder néixer,
sota cap concepte, després del 1425.
Amb aquesta informació a la mà, ara tan sols ens cal trobar l’any de naixement. Si
realment la data de la tonsura coincidís amb la del bateig o simplement s’escaigués dins el
primer any de vida de l’infant (cosa gens desassenyada, car la Teresa Baqué documenta la
tonsura d'un nen als dos anys d'edat), això ens duria de ple als deu o vint anys –segons els
retocs– que els censors acostumen a retallar de la vida del Descobridor per fer‐lo coincidir
amb el llaner genovès Colombo, moltíssim més jove.
De fet, la tonsura és “la cerimònia amb la qual es tallaven els cabells i que constituïa
en clergue el fidel cristià que la rebia”59. Però, a partir d’aquí, “el simple clergue, només
tonsurat, que no havia rebut els ordes menors, era ja capaç de rebre beneficis”60. I, encara,
56 MANUEL ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR, ¿Colón mallorquín? Juicio crítico de la tesis del Colón balear; sobretirada de la Historia de Mallorca,
coordinada per J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca, 1971, p. 248. 57 JOSÉ MARÍA ASENSIO, Los Restos de Cristóval Colón están en la Havana; 2a edició, Imprenta y Librería Española y Extrangera de D. Rafael
Tarascó y Lassa, Sevilla, 1881, p. 86‐87. 58 FRANCESC ALBARDANER, [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].
59 Vg. “tonsura”, Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya; Generalitat de Catalunya – Editorial Claret, Barcelona, 2001, volum III, p.
548. 60 Vg. “Clergue”, Diccionari d’història eclesiástica de Catalunya; op. cit., volum I, p. 552.
12
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
em caldria precisar, a fi de no barrejar un tonsurat amb un monjo o un capellà, que “la
tonsura clerical, nogensmenys, no s’ha de confondre amb la monàstica o religiosa,
mitjançant la qual el candidat se separa del món per dedicar‐se a l’estat religiós. Aquesta es
confereix també als novicis i no s’administra amb la fórmula pròpia de la tonsura clerical”61.
Per tant, hom pot estar tonsurat i casat alhora. La qual cosa es donava perfectament en el
cas del nostre Joan Colom.
En aquest mateix caient, En Josep M. Pons i Guri, director que va ser de l'Arxiu
Històric Fidel Fita, d'Arenys de Mar, després que jo li demanés informació sobre la tonsura, i
si era possible que es tonsurés un infant abans dels vuit anys, em comentava: “Trobo
tonsurats de cinc i sis anys i n'hi ha d'haver d'abans, perquè també hi ha cardenals elegits als
7 i 8 anys. Es tonsurava tan aviat com era possible, atès que, si no, el benefici eclesiàstic amb
què es dotaven moltes famílies poderoses, se'l podia quedar un foraster”. Tal com reconeix
la Gran Enciclopèdia Catalana, el benefici de tonsura és un “benefici eclesiàstic del qual hom
podia fruir només havent rebut la tonsura, sense necessitat de cap ordre sagrat”62. I així
mateix ho ha consignat l’Antonio Garcia, car, per ell, “cal tenir en compte que molts [infants]
es tonsuraven només a fi de poder gaudir d’un benefici eclesiàstic que els permetés
subvencionar‐se els estudis, sense seguir després la carrera eclesiàstica”63.
A més a més, sabem que també s’aplicava la tonsura als estudiants un cop s’havien
iniciat els cursos a la Universitat. Ara, forçosament, som davant d’una edat molt posterior als
dotze anys. En Garcia, en parlar dels alumnes universitaris, ens advera que, “com que la
major part dels estudiants no eren clergues, als segles XIV‐XV s’introduí la pràctica de rebre
la primera tonsura; amb la qual cosa ja eren individus aptes per a l’obtenció de beneficis,
encara que després no seguissin la carrera clerical”64.
Per tant, és totalment infonamentat i no té cap base històrica creure, com ho fa
l’Albardaner, que, “els nens eren tonsurats entre els 8 i els 12 anys en entrar a les escoles de
les catedrals”65, perquè ja acabo de mostrar com l’edat variava moltíssim, en funció dels
beneficis que hom volia obtenir, i com sovint eren tonsurats a la Universitat i no pas a les
catedrals. És clar que hi havia una tendència a fer‐ho entre els 8 i els 12 anys, i que en tenim
un gran tou d’exemples. Però en cap cas no es pot afirmar taxativament que la tonsura era
un fet més matemàtic que social i que no es donava fora de les edats compreses entre els 8 i
els 12 anys.
61 Vg. “tonsura”, Enciclopedia Católica; Ente per l’Enciclopedia Cattolica e per il Libro Cattolico, Ciutat del Vaticà, 1954, vol. XII, p. 307.
62 Vg. “tonsura”, Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1980, vol. 14, p. 507.
63 ANTONIO GARCÍA GARCÍA, “La organización de los estudios jurídicos”, Les universitats de la Corona d’Aragó, ahir i avui. Estudis històrics;
Biblioteca Universitària‐44, Editorial Pòrtic, Barcelona, 2002, p. 66. 64 Ídem, p. 67.
65 FRANCESC ALBARDANER I LLORENS, “Les fal∙làcies històriques de Jordi Bilbeny”; El Temps, núm. 1.023, 20‐26 de gener del 2004, p.20.
13
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Sigui com sigui, jo tampoc no descarto d’antuvi que En Joan Colom podia haver estat
tonsurat en una edat pròxima als deu anys, tot i que el fet, per si mateix, amb la informació
que avui tenim, és irrellevant, llevat que sigui per afirmar que l’Almirall no podia haver
nascut després del 1425.
Per l’Albardaner, resta fora de tot dubte que En “Joan Colom va ser tonsurat al
1425”66. I, en aplicar‐hi les seves deduccions sobre la tonsura, creu “que la seva data de
naixement es trobaria entre els anys 1413 i 1417”67, o bé –com apunta en un altre lloc– que
naixeria al 141568; cosa altament factible, però que caldria abordar documentalment i
rigorosa. Ara bé: com que això li dóna que “en Joan Colom hagués tingut una edat compresa
entre els 75 i els 79 anys l’any 1492 si hagués estat Cristòfor Colom descobridor
d’Amèrica”69, en lloc de postular un Colom més vell del que els censors ens havien fet
creure, a fi de fer‐lo coincidir amb el Colombo italià, molt més jove, afirma, per aquesta sola
raó, que “la identificació de Joan Colom i Bertran amb Cristòfol Colom cau per la seva
base”70.
Ultra això, l’Albardaner es fa fort en el fet que aquesta “impossibilitat d’identificació
queda reblada per un altre document del fons Grimal en què es demostra que Joan Colom i
Bertran morí abans de l’any 1488, i, per tant, no va poder descobrir Amèrica”71. De fet, no hi
ha cap document d’aquest fons Grimal que digui textualment que En Joan Colom sigui mort
abans del 1488. No sé en què es basa l’Albardaner per fer afirmacions d’un to tan greu com
aquesta. Per això –i com ja és habitual en ell–, no em resulta gens estrany que ni citi el
document, ni el transcrigui, ni reprodueixi la frase en qüestió de la defunció d’En Colom.
Amb tot, com que ell mateix escriu que aquestes dades es poden trobar en
“documents existents al fons Grimal del Centre d’Estudis Colombins de Barcelona i que Jordi
Bilbeny, membre també d’aquest Centre, coneix perfectament”72; del meu perfecte
coneixement del fons, doncs, i d’una consulta acurada dels documents, no se’n pot
concloure mai que En Joan Colom sigui difunt a la data predita.
Ans al contrari: per En Carreras Valls, sabem que En Joan Colom era viu al 1488, per
tal com apareix esmentat en una sentència del 18 de març d’aquest mateix any, de l’Infant
Enric d’Aragó, condemnatòria per a En Lluís Colom i el seu nebot Jaume. A la sentència, a
66 Ídem.
67 Ídem.
68 Cf. FRANCESC ALBARDANÉ, “Els cinc germans Colom”; Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, any II, núms. 5‐6, 1r i 2n trimestre 1992, p.
20. 69 F. ALBARDANER I LLORENS, “Les fal∙làcies històriques de Jordi Bilbeny”; op. cit., p. 20.
70 Ídem.
71 Ídem.
72 Ídem.
14
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
més de quedar clar que En Lluís i En Joan Colom són germans73, se’ns diu, en present
d’indicatiu, i d’una forma ben terminant, que En Jaume Colom és “fill d’En Joan Colom”74. No
pas que En Jaume “era” fill d’En Joan, sinó que “ho és” en el moment de redactar‐se l’escrit.
Per contraprova, el text presenta l’avi d’En Joan Colom, En Guillem Colom, com a
quondam75, mot llatí que s’aplica en el llenguatge cancelleresc i notarial amb el significat de
“difunt”. Efectivament: sabem mercès a l’Albardaner que En Guillem Colom va morir al
141976. Però cap altre dels membres de la família Colom, que apareixen al document, no és
esmentat amb el quondam subsegüent. Així, mentre En Lluís Colom és dit mylitem, i En
Jaume hi és tractat de domicellum i “fill d’En Joan Colom”, d’aquest Joan tan sols se’ns
n’exposa que és “ciutadà de Barcelona” i que “En Lluís i En Joan foren fills d’En Jaume Colom,
hereu del dit Guillem Colom”77.
Tal vegada, com que no hi ha referència a cap més altre document de l’any 1488 en
què es parli d’En Joan Colom, és molt possible que l’Albardaner faci referència a aquest
mateix, i hagi interpretat el paràgraf que ens diu que “Ludovycus et Johannes fuerunt filyi
Jacobi colom heredi dicti Guillermy colom”, com si els dits germans Colom –atès que el text
exposa clarament que “foren fills”– fossin llavors ja morts. Però, des d’un punt de vista
estrictament sintàctic, també podria ser que hom fes referència al pare. I que fos aquest el
qui fos mort al 1488. Amb la qual cosa, la frase en qüestió no deixaria tampoc de tenir sentit.
I segur que aquesta interpretació és la correcta, perquè, a més a més que l’Albardaner cregui
que En Jaume Colom podria haver mort al 144078, car després d’aquesta data ja no ens en
dóna cap notícia, sabem que era difunt al 1441, pel testament de l’Elionor Colom, filla seva i
germana de sengles Joan i Lluís79.
Nogensmenys, per si la sobredita sentència encara ens deixés dubtosos, i poguéssim
pensar que, efectivament, En Joan Colom era viu al març del 1488, però no pas a final d’any
o ja al 1489, tenim encara el testament de la Caterina de Gualbes i Colom, filla de l’Elionor
Colom i Bertran i d’En Joan de Gualbes i Soler, i, per tant, neboda d’En Joan Colom, redactat
el 7 d’abril del 1490.
Doncs bé: un cop fetes totes les deixes, especifica que “tots los altres béns mobles e
immobles haguts i havedors e drets meus universals qualsevulla que sien e a mi pertanguen
73 Cf. R. CARRERAS VALLS, Los Catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 136.
74 Ídem.
75 Ídem.
76 F. ALBARDANER [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].
77 Cf. R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 136.
78 F. ALBARDANER [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].
79 Cf. JOAN GRIMAL I BONANY, “Últimes voluntats d’Elionor [Colom], muller de Joan Lluís de Gualbes, ciutadà de Barcelona, filla de
l’honorable Jaume Colom, difunt, i de Madona Caterina, muller de l’anterior, encara viva; ambdós ciutadans de Barcelona. 1441.06.12. Barcelona. Publicat 1441.06.16”, Base de Dades del Centre d’Estudis Colombins. Òmnium Cultural; vol. IV, p. 30.
15
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
o pertànyer puxen, lex e atorch a infant o infants”80. Amb aquest propòsit, fa constar que “la
heretat emperò e béns que vénen de part de la senyora ma mare, vull que de aquells sia
hereu [el marit Gabriel Samsó] de vida sua tansolament; e aprés òbit seu substituesch e a mi
hereu universal instituesch los hereus de mossèn Johan Colom e Luys Colom e la dita
Caterina Coloma, si llavors tenia marit, per aguals parts. E si emperò la dita Coloma no tenia
marit, en tal cars vull que de la mia dita heretat li sia donades e consignades tots anys 10
lliures de sa vida per los dits hereus de mossèn Johan Colom e Luys Colom per mi en lo
derrer loch a mi hereus instituhits”81. O sigui, que al 1490 es torna a esmentar En Joan Colom
com si encara fos viu.
El testament de la Caterina de Gualbes ha estat comentat per En Mitjana i per
l’Albardaner mateix. Així, mentre, per aquest darrer, la Caterina de Gualbes i En Gabriel
Samsó “no van tenir hereus i nomena els seus oncles Joan i Lluís Colom”82, segons En
Mitjana, la testant “nomena hereus en els béns materns, a manca de fills, els seus oncles,
Joan i Lluís, perquè aquests els designin”83, cosa que molt difícilment haurien pogut fer si no
fossin vius.
Però no només això. La testant especifica amb tots els ets i uts que els béns que li
pervenen de la seva senyora mare els deixa en heretatge al seu marit, només i únicament
mentre sigui viu. I tan sols després de la mort d’aquest institueix que passin als hereus d’En
Joan i d’En Lluís Colom, que ells mateixos hauran de designar. Per tant, del document no
només es desprèn que ambdós germans Colom són vius al 1490, sinó que la Caterina de
Gualbes espera que puguin viure alguns anys més, per tal de substituir el seu marit en la
comesa de designar els hereus, si es donava el cas que morís.
Finalment, En Mitjana encara ens advera que el fill d’aquest Joan Colom barceloní, En
Jaume Colom i Alòs, al 1499, va establir una reclamació sobre una casa, “sense que se’n
pugui saber el resultat de la gestió, durant el transcurs de la qual encara vivia el seu pare”,
però era absent de Barcelona84, com idènticament així també ho era En Cristòfor Colom, que
havia marxat a les Índies, en el seu tercer viatge, el 30 de maig del 1498, i no en va tornar
fins al 20 de novembre del 150085.
Els paral∙lelismes i les concomitàncies entre aquest Joan Colom barceloní i el Joan‐
Cristòfor Colom descobridor, són ara més reveladors que mai. No tan sols són vius ambdós al
80 Cf. J. GRIMAL I BONANY, “Testament de Caterina de Gualbes i Colom, filla d’Elionor Colom i Bertran i de Joan de Gualbes i Soler.
1490.04.07. Barcelona”; op. cit., vol. IV, p. 40. 81 Ídem.
82 F. ALBARDANER [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].
83 E. MITJANA DE LAS DOBLAS, op. cit., p. 72.
84 Ídem.
85 CRISTÓBAL COLÓN, Los cuatro viajes. Testamento; edició de Consuelo Varela, El Libro de Bolsillo‐1149, Alianza Editorial, S.A.; primera
reimpressió, Madrid, 1992, p. 23.
16
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
1488, sinó que, àdhuc, al 1499, l’un i l’altre es troben fora de Barcelona. Per En Carreras
Valls, “si En Joan Colom no era mort, almenys es trobaria absent”86. Com que també el seu
germà Lluís era absent de Catalunya, això el porta a considerar que, també el Descobridor i
el seu germà, “ambdós, al 1488, es trobarien absents: l’un, probablement, a Còrdova i l’altre
a Anglaterra”87.
I si el fill d’En Joan Colom, En Jaume Colom i Alós, va establir una reclamació per una
casa, també ho va fer En Jaume Colom, fill del Colom descobridor, puix va pledejar per unes
cases que el seu pare els va llegar per herència88. Així ho consignava al seu segon testament,
de 2 de maig del 1523: “Ítem. Dic que entre En Ferran Colom, el meu germà, i jo hi hagué
certes diferències per raó de certa deixa que l’Almirall senyor meu li havia fet i per raó de les
cases que, pel seu testament, deia que li pertanyien; sobre la qual cosa ens concertàrem”89.
De fet, el que li ha passat a l’Albardaner és que, abduït per la historiografia oficial,
que afirma a tort i a dret que En Colom va néixer al 1451 per fer‐lo coincidir amb el Colombo
italià; sense tenir en compte els estudiosos més pretèrits, que ja atorgaven al Descobridor
més de setanta anys i, en algun cas, més de vuitanta; i sense veure que els censors han
escurçat vint o trenta anys –en els textos que ens en donen informació– de la vida del Colom
català; però, sobretot, amb un desconeixement tan voluntari com interessat de la
documentació referent a la vida d’En Joan Colom i Bertran (en què repetidament afirma que
és viu, però, quan li convé, assegura, amb idèntica convicció que és mort), troba del tot
improbable que aquest, en el moment de salpar cap a Amèrica, pogués tenir més de setanta
anys. Com si la vellesa de l’Almirall fos un argument categòric i insalvable per esbrinar‐ne
l’edat i saber en què exercitava la seva vida. Com si ningú no pogués navegar passats els
setanta anys. Com si hi hagués una ordre reial o una butlla pontifícia, o un cos de lleis travat i
elaborat que ho prohibissin. O com si no hi hagués més realitat documental que les seves
conjectures poc curoses i esbiaixades.
De fet, l’Albardaner, que es presenta a ell mateix, sense cap mena d’escrúpol, dient
que “sóc una de les poques persones que ha estudiat en profunditat la família dels banquers
Colom de Barcelona al segle XV”90; com que no ha pogut entendre que En Colom havia de
ser un home de més de setanta anys, ens l’ha volgut presentar com si realment fos mort,
encara que, per a això, hagi hagut de forçar acientíficament i vergonyant les interpretacions
86 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 108‐109.
87 Ídem, p. 109.
88 LLUÍS ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom. Les grans falsetats de la tesi genovesa; traducció de Jaume dels Domenys,
Llibreria Oriental‐Americana Maisonneuve Frères, París, 1927, p. 170. 89 “Testamento del segundo almirante don Diego Colón Muñiz otorgado ante Fernando de Berrio. Santo Domingo, 8 de septiembre 1523”,
dins ANUNCIADA COLÓN DE CARVAJAL – GUADALUPE CHOCANO, Cristóbal Colón. Incógnitas de su muerte 1506‐1902. Primeros Almirantes de las Indias; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1992, vol. II, “Apèndix Documental”, apèndix XI, p. 43. 90 FRANCESC ALBARDANER I LLORENS, “Colom no va salpar de Pals d’Empordà”, El Punt; dimecres, 27 d’agost del 2003, p. 27.
17
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
documentals que ha consultat del 1488 i menystenir i obviar les que el presentaven encara
viu després d’aquesta data, a despit que ell mateix, a l’arbre genealògic que va confegir
temps enrere –abans que jo indiqués que En Joan Colom era el Descobridor–, assegurava
que era viu al 1490, en ser nomenat hereu de la seva neboda Caterina de Gualbes, i apuntés
la possibilitat que no fos mort al 149991, i a despit, majorment, que també indiqués que
“neguem que el veritable nom de Colom hagi estat el de Cristòfol i, en canvi, proposem com
a autèntic nom el de Joan Colom o de Joan Baptista Colom”92.
Acabo de mostrar, doncs, com En Joan Colom barceloní té un fill hereu dit Jaume
Colom i com l’Almirall Colom també té un hereu que es diu Jaume Colom. Acabem de veure
com tant l’un com l’altre hereu pledegen per una o unes cases que el seu pare els va llegar.
Hem pogut constatar com tant el Joan Colom de Barcelona, com el Colom descobridor són
vius al 1499 i com ambdós són fora de Barcelona en aquesta mateixa data. Per què, doncs,
no podem acceptar que els dos Colom en són un de sol? Bàsicament, perquè, tal com ja
suggeria l’Albardaner, ni ell ni els erudits actuals no es fan a la idea que un home de més de
setanta anys navegués amunt i avall per l’Atlàntic. I això és així, ultra la seva curtesa de
mires, per raó de la influència que la imatgeria del Colombo genovès, vint o trenta anys –pel
cap baix– més jove que el Colom català, ha operat en la percepció de la figura de l’Almirall i
Descobridor i, a despit que l’Albardaner asseguri, com la majoria d’entesos catalans, que cal
diferenciar el Colombo genovès del Colom català93.
Per això mateix, voldria incidir molt especialment en aquests vint o trenta anys de
decalatge que hi ha entre el militar, polític i nauta català Colom i el llaner genovès Colombo.
En aquest sentit, ens cal parar esment a la carta que el Descobridor va adreçar als Reis al
1501, puix hi reconeix que, pel que fa a la navegació, “passen de quaranta anys que jo sóc en
aquest ús”94. Per escatir el sentit de la sentència, em semblen molt encertats els mots d’En
Bernardini, pel qual “el sentit de la frase «més de quaranta anys», implica una oscil∙lació, pel
cap baix, d’un o dos anys”95. O tres. L’afirmació d’En Colom, doncs, ens situaria de ple –si els
anys que du a la mar són 42 o 43– vers el 1458. Però, com que el seu fill Ferran ens assegura
que “va començar de navegar a catorze anys”96, si en restem aquests anys de la data ara
obtinguda, en podem inferir tranquil∙lament que hauria d’haver nascut al 1444. Traient‐ne
els vint o trenta anys pertinents del retoc del censor, som al 1424 o al 1414. Acceptant
91 F. ALBARDANER [“Arbre genealògic de la família barcelonina dels Colom”, inèdit].
92 FRANCESC ALBARDANÉ, “Era el clergue gironí Joan Colom el descobridor?”; Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, any I, núm. 2, 2n
trimestre 1991, p. 4. 93 Ídem, p. 6.
94 Cf. HERNANDO COLÓN, Historia del Almirante; edició de Luis Arranz, Crónicas de América‐1, Historia 16, 3a edició, Madrid, 1984, p. 55.
95 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 44.
96 Ídem, p. 57.
18
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
aquestes dates, ara, per tant, no tindria res d’estrany, que siguem davant del Joan Colom
barceloní, car, tal com ens ha mostrat l’Albardaner, aquest va ser tonsurat al 1425.
3
LES XIFRES, ELS CÒMPUTS I ELS RETOCS DE LA CENSURA
La solució de tot l’entramat de dates contradictòries i del misteri de l’any de
naixement, doncs, rau a copsar que hi ha un retoc censor que oscil∙la, segons els casos, entre
vint o trenta anys i, de vegades, àdhuc quaranta. I que si no es té en compte aquest fet i no
el sabem situar com a eix motriu de tot l’entramat de la despersonalització d’En Colom, la
seva edat no encaixa mai ni amb les seves mateixes afirmacions –cosa ja prou indicativa– ni
amb l’opinió dels cronistes, ni molt menys amb el càlcul tan ben intencionat com vulgueu,
però, al cap i a la fi, desorientat i desorientador de tots els seus historiadors moderns.
Per En Harrisse, “aquestes contradiccions i les seves inversemblances provenen d’una
manca de memòria o d’un error del copista”97. Ara bé, com que és impossible que En Colom
no sabés l’any que va néixer, atent a apuntar‐ho tot amb la més escrupolosa minuciositat, és
del tot segur que els errors provenen dels retocs del copista. I, és clar: a partir de les dates
retocades és inviable de treure’n l’entrellat.
Així ho ha observat En Celso García de la Riega: “Segons els diversos criteris amb què
els historiadors consideren les dades indecises que contenen els escrits d’En Colom, varien
els càlculs que es fan respecte a l’any en què nasqué, i així assenyalen els de 1436, 1446 i
1456”98. Conformement, l’Asensio, a l’hora de desxifrar l’edat del Descobridor, creu que hi
ha, “entre les dates assenyalades per les opinions extremes més de vint anys”99 de
diferència. I En Pedro de Frutos estima que “hi ha deixats anar vint anys de diferència, que
esperen que algú els reculli, barregi i defineixi d’una vegada per totes”100.
Per En Bernardini, “quan els genovistes tracten per tots els mitjans de recusar les
dades que, perfectament comprovades, posseïm sobre certs episodis de la vida d’En
Cristòfor Colom, cauen conscientment i de ple sobre la paradoxa. En efecte, han de recórrer
al rejoveniment d’almenys una desena d’anys, del Descobridor del Nou Món perquè sigui
versemblant la identificació amb el seu Cristóforo Colombo”101. Una desena d’anys, que,
com hem anat veient, massa sovint es converteix en dues. O un quart de segle, segons En
97 H. HARRISSE, op. cit., vol. I, p. 224.
98 CELSO GARCÍA DE LA RIEGA, Colón, Español. Su origen y patria; Est. Tipográfico «Sucesores de Rivadeneyra», Madrid, 1914, p. 121.
99 J. M. ASENSIO, op. cit., p. 71.
100 P. DE FRUTOS, op. cit., p. 45‐46.
101 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 42.
19
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
D’Avezac; car, per ell, “la data de la naixença de l’il∙lustre descobridor, discutida encara als
nostres dies pels erudits, sura indecisa dins un interval, els termes del qual s’allarguen l’un
de l’altre més d’un quart de segle”102. I puntualitza: “entre l’any 1430 i l’any 1456”103.
Exactament per això, En Beltrán y Rózpide apuntava: “L’afirmació rotunda que fa
l’Almirall [en dir‐nos] que tenia vint‐i‐vuit anys quan vingué a servir els Reis d’Espanya, no
s’avé amb les diverses opinions segons les quals En Colom morí entre els seixanta i els
setanta anys d’edat. Per això s’ha indicat la possibilitat d’un error del copista, que escriví
vint‐i‐vuit en lloc de trenta‐vuit o quaranta‐vuit. Admesa la suposició, resultaria que En
Colom nasqué entre 1445 i 1448, o entre 1435 i 1438; i, si ens cenyim al servei fet als altres,
entre 1433‐1438, o entre 1423‐1428”104.
I encara que En Navarrete, seguint En Bernáldez, defensés que En Colom “hauria
d’haver nascut cap a l’any 1436”105, no pas per això es quedava de braços plegats i donava la
data per definitiva i tancada, sinó que feia d’altra mena de càlculs fent servir les
asseveracions del Descobridor mateix. I així, escrivia: “En Ramusio diu que essent [l’Almirall]
d’edat de 40 anys, proposà primer a la Senyoria de Gènova el projecte de navegar a
l’Occident per trobar l’Índia i fer directament el comerç de l’especieria, la qual cosa es
menystingué com a somni o faula, i que ressentit En Colom que no se li donés crèdit a la seva
paraula, se n’anà a tractar‐ho amb el rei de Portugal. En catorze anys que hi romangué no es
pogués fer entendre d’aquell govern, segons assegura En Cases, en referència a una carta
dirigida per En Colom al rei Ferran, que veié escrita de la seva pròpia mà; i com que sabem
pel seu fill Ferran que vingué a Espanya fugitiu de Portugal a final del 1484, cal concloure que
ja al 1470 es trobava a Lisboa; i si, llavors, segons En Ramusio, tenia 40 anys, és clar que
deuria haver nascut a l’any de 1430”106. Per tant, En Navarrete, a més de situar‐nos la data
d’En Colom molt a prop de la del barceloní Colom, deixa a entendre que hi hauria hagut una
retallada evident d’un quart de segle ben bo.
A una conclusió semblant va arribar En Brunet i Bellet. Així, resseguint les dades que
sobre aquest punt donava En Ferran Colom, és del parer que a aquest cronista “li convenia
abreujar els anys del seu pare anteriors al 1485”107. O per ser més exactes: més que al fill,
interessava molt especialment als reelaboradors del seu llibre, amb la finalitat d’ajustar‐lo al
Colombo genovès. Amb tot, En Brunet creu que “se’l suposa nascut al 1445 o 1446 per a
102 M. D’AVEZAC, “Année véritable de la naissance de Christophe Colomb et revue chronologique des principales époques de sa vie”;
Bulletin de la Société de Géographie, Sisena Sèrie, Tom IV, juliol‐desembre, París, 1872, p. 6. 103 Ídem, nota 1.
104 R. BELTRÁN Y RÓZPIDE, op. cit., p. 16.
105 MARTIN FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Introducción”, Colección de los Viages que hicieron por Mar los Españoles desde fines del Siglo
XV; Imprenta Real, Madrid, 1825, tom I, p. LXXX‐LXXXI. 106 Ídem, p. LXXIX.
107 J. BRUNET Y BELLET, Colón. ¿Fué el verdadero descubridor de América? ¿Dónde nació?; traduït del català, Librería y Tipografia de
«L’Avenç», Barcelona, 1892, p. 51.
20
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
certs fins particulars, però que, per certes dades, havia d’haver nascut 15 o 20 anys
abans”108. Som, doncs, novament, al 1425.
En conseqüència, si l’Almirall i descobridor Colom podia haver nascut entre el 1423 i
el 1428, o en una data molt pròxima al 1425, com es desprèn de tot el que vinc apuntant
aquí, és que es tracta, indefectiblement, del barceloní Joan Colom, tonsurat en aquest
mateix any 25.
Ara bé: pel testament de l’avi d’En Joan Colom, Guillem Colom i Çaplana, redactat el
7 d’agost del 1419, som assabentats que té un nét anomenat Joanet. Segons el regest‐
traducció que ens n’ofereix En Grimal, En Guillem Colom, “també vol que Joanet, fill de
Jaume, i nét de Guillem, o qualsevol dels altres fills de Jaume que sigui prevere, rebi tots els
censos i morabatins que el testador percep de la Parròquia de Santa Maria, església de Santa
Maria de Badalona, durant tota la vida d’aquest nét. Després del seu òbit (el del nét), els
censos hauran de tornar a l’heretat del seu fill i els seus successors”109. En conseqüència si
En Joan Colom ja era nat al 1419, és que el retoc que s’aplica sobre la seva vida, més que de
vint o trenta anys, és ara, indubitadament i definitivament, de quaranta. I, per tant, hauria
d’haver nascut al 1414.
Vistes les coses des d'aquest prisma, un Cristòfor Colom nascut al 1414, tindria una
edat respectable –48 anys– a l'inici de les confrontacions bèl∙liques entre la Generalitat i En
Joan II, al 1462, en què esdevé un cabdill actiu i un ambaixador de confiança privada dels
reis; tindria uns 75 anys quan el rep el personatge que ha estat substituït, en uns textos pel
Duc de Medinaceli, i, en d’altres, pel Duc de Medinasidònia, i que jo crec que es tracta del
Comte d’Empúries, puix En Cases ens diu que el duc va fer a En Colom “el tractament que,
segons la noblesa i benignitat seva i autoritzada persona i graciosa presència”110, mereixia.
Això ens ve a dir que el futur descobridor havia de ser –ja en aquells moments, vers al
1489– un home “reverenciat” per la seva edat i presència, que no s'adiu en absolut amb el
Colombo genovès, al qual hom li fa, llavors, trenta‐vuit anys justets, car com ja sabem,
d’acord amb els erudits italians de més renom, aquest hauria d’haver nascut pels volts del
1451.
Per En Iakov Svet, “al 1904, l’historiador italià Hugo Assereto descobrí a l’arxiu de
Gènova, entre els papers del notari Gerolamo Ventimiglia, una acta curiosa”, un testimoni
“anomenat «document Assereto», que aclareix molts aspectes de la biografia d’En Cristòfor
Colom.
108 Ídem, p. 50.
109 J. GRIMAL I BONANY, “Testament de Guillem Colom. 1419.08.07. Barcelona”; op. cit., vol. IV, p. 20.
110 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 162.
21
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
“El «document Assereto» refereix els ets i uts d’un tracte comercial genovès. El
comerciant Ludovico Centurione comprà sucre a l’illa portuguesa de Madeira, per mitjà del
seu agent Cristóforo Colombo. A l’acta, estesa el 25 d’agost del 1479, deia que en aquest dia,
l’agent sobredit tenia uns vint‐i‐set anys d’edat.
“A l’acta notarial estesa el 31 d’octubre del 1470, Cristóforo Colombo, fill de
Domenico, es declara de 19 anys complerts.
“En acarar ambdós documents, s’arriba a la conclusió que En Cristóforo Colombo
nasqué entre el 25 d’agost i el 31 d’octubre del 1451”111.
I del mateix parer és En Taviani. Segons ell, si ens cenyim al document anomenat
Assereto, que tracta d’un procés judicial a Gènova, del 25 d’agost de 1479, el Cristóforo
Colombo que s’hi esmenta com a testimoni “declara tenir a l’entorn de «vint‐i‐set anys».
L’altre document en el qual es basen els historiadors per fixar la data de naixement del gran
Genovès, és una acta del 31 d’octubre de 1470, en què s’hi diu: «Cristóforo Colombo, fill de
Doménico, de més de dinou anys». Si el 25 d’agost de 1479 En Critóforo té vint‐i‐set anys i si
el 31 d’octubre de 1470 en té més de dinou, és obvi que degué haver nascut entre el 25
d’agost i els 31 d’octubre del 1451”112.
Però, amb tot, per En Blasco Ibáñez, “aquestes escriptures notarials trobades a
Gènova, no ofereixen cap dubte per mi. Hi crec per la confiança que m’inspiren els
historiadors italians que les trobaren. I he d’advertir que dita confiança no resulta
extemporània, puix, a Gènova, no ha estat rar forjar‐hi falsificacions històriques a fi de
provar que En Colom fos genovès”113. Per ell, “totes les peces notarials del taverner
Domenico Colombo i dels seus fills són exactes; però amb elles s’esdevé el que passa amb
certs documents d’identitat que presenten els caminants desconeguts als agents de policia
quan els demanen els papers. Els documents estan en regla, cap no és fals, però la fotografia
que hi figura no concorda amb el personatge que els porta”114.
I conclou que “aquest taverneret que té vint anys al 1473 resulta molt més jove que
el marí Cristòfor Colom, el qual, si jutgem pels biògrafs que el conegueren personalment
havia de tenir, llavors, més de trenta anys i en portava més de setze navegant”115.
A més, si aquest Colombo italià, nascut al 1451, i que, almenys, fins al 1476, d’acord
amb la documentació italiana, no es mou de Gènova, exercint la seva professió de llaner, fos
111 YÁKOV SVET, Cristóbal Colón; traduït del rus per Isabel Pozo Sandoval i redacció literària d’Ángel Pozo Sandoval, Editorial Progreso,
Moscou, 1987, p. 22. 112 P. E. TAVIANI, op. cit., p. 212.
113 VICENTE BLASCO IBAÑEZ, En busca del Gran Kan; Prometeo, València, 1929, p. 372.
114 Ídem.
115 Ídem, p. 374.
22
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
el Colom descobridor, tampoc no podríem explicar com al 1473 ja era capità del rei Renat116,
que al 1476 dirigís un estol de naus a les ordres del rei de Portugal117 i al 1477 fos un pilot
tan experimentat que anés, com ell mateix escriu, en una expedició a l’Àrtic118, mentre el
Colombo italià continuava residint a Itàlia, on, segons En D’Avezac, “hom el veu dues
vegades al 1472 (el 20 de març i el 26 d’agost) figurant com a testimoni instrumental o com a
part dins de les actes notarials”119; on, “a la data de 1476, es troba inscrit a Gènova, al
Registre de les Avaries”120, i on, al 25 d’agost de 1479, declarava –com hem vist– que tenia
“prop de vint‐i‐set anys”.
Tal com ho ha indicat l’Ulloa, si En Colom va lluitar a les ordres de Renat d’Anjou, que
llavors era rei de Catalunya, “el descobridor d’América no podé ésser el llaner de Gènova,
car la cronologia demostra indiscutiblement que aquest darrer estava teixint i cardant llana
en la data en què aital fet es degué realitzar”121. Aleshores, es pregunta l’Ulloa, contrariat:
“Quan, doncs, va assolir Colom els seus grans coneixements nàutics? Els genovistes no
s’intimiden: com Vignaud, responen que no els va assolir mai, i afegeixen que Colom no fou
mai un mariner”122. Cert: el Colombo genovès, nascut al 1451, no va tenir temps material per
poder‐se dedicar a la navegació i, per tant, mai no va ser un mariner. I si no va ser mai
mariner, com va, doncs, esdevenir, ja no un marí, sinó un dels més gran marins de la seva
època? És materialment i científicament impossible. En canvi, el Colom barceloní, nat al
1414, és un nauta contrastat, que es guanya la vida comerciant per la mar, des de la
jovenesa.
La irreconciliabilitat de les dues dates de naixement és un fet palès, i, alhora és la clau
per descobrir, un cop més, que estem parlant de dos personatges diferents: un de noble,
cultíssim, català, que, a més a més, és navegant, militar i polític, i un d’italià, plebeu, sense
estudis i teixidor d’ofici, a qui es traspassen les dades biogràfiques del primer.
Per En Joaquim Arenas, “l’edat és un factor primordial per entendre l’error tan en
voga de confondre el genovès Colombo amb el navegant de cognom català Colom”123. I, en
comparar els anys de naixença de l’un i de l’altre, arriba a la conclusió següent: “És obvi que
l’home que va néixer el 1436 [el polític, militar i navegant Colom] no pot ser la persona [el
llaner Colombo] que vingué al món al 1451”124. Evident: l’un i l’altre no poden ser el mateix.
116 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 285.
117 Vg. Cf. ALONSO DE PALENCIA, Crónica de Enrique IV; edició d’A. Paz y Meliá, Ediciones Atlas, Madrid, 1975, vol. II, p. 307‐313.
118 Cf. B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 32.
119 M. D’AVEZAC, op. cit., p. 34.
120 Ídem, p. 44.
121 L. ULLOA, op. cit., p. 90.
122 Ídem, p. 77.
123 J. ARENAS I SAMPERA, op. cit., p. 44.
124 Ídem.
23
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Però, en el nostre cas, en què comptem amb estudis genealògics molt precisos, no hi ha cap
Colom documentable que hagi nascut al 1436. Cap ni un. L’únic que existeix, i que ha deixat
un rastre de documents ingent, és el predit i repetit Joan Colom i Bertran. I aquest ja era una
criatura al 1419.
El desencaixament d'edats també el va copsar l’Álvarez de Sotomayor, que, referint‐
se al que ens diuen els cronistes, ens ha deixat glossat: “Tots els qui escriuen de l’Almirall ens
diuen que, des que arribà a la Cort, era home de gran respecte i autoritat”125. Per la qual
cosa, i després de construir les seves pròpies ponderacions, conclou: “Tot això ens dóna la
imatge d'un home madur, no pas d'un jovenet [...] quan arriba a Espanya”126.
Però també era un home madur quan va establir, al 1476, a Portugal127, un cop salvat
del naufragi al Cap de Sant Vincenç. Segons la narració que ens n’ofereix En Cases, En Colom,
després del combat i del naufragi, “se n’anà a Lisboa, que no era lluny, on sabia que hi havia
de trobar persones de la seva nació; i així fou, que sent conegut pels de la [seva] nació [...], i
també, potser, pel seu llinatge i pels seus pares, majorment veient la seva autoritzada
persona, l’ajudaren a posar casa”128 en aquella ciutat. És a dir, que quan En Colom arriba a
Lisboa, la gent de la seva nació el coneixen: saben qui és, qui són els seus pares i quina és la
importància del seu llinatge. Però sobretot, el més rellevant del que ens diu En Cases és que
s’adonen de la seva autoritzada persona. Fet que només vol dir dues coses: o que era un
home gran i autoritzat o un home important i autoritzat. O les dues coses alhora.
Sigui com sigui, la descripció d’En Cases no encaixa de cap de les maneres, mirem per
on la mirem i l’apamem per on l’apamem, amb el Colombo genovès. Primerament, perquè si
aquest era un pobre llaner, no podia ser una persona autoritzada. I, segonament, si, com
tothom sap i pregona, havia nascut al 1451, és evidentíssim que, al 1476, només tenia 25
anys. I a aquesta edat tampoc no s’ha tingut mai ningú per una persona autoritzada.
Per això mateix, quan En Ferran explica l’arribada del seu pare a Portugal, tot i
reproduir el passatge d’En Cases de forma calcada, amb idèntiques paraules, curiosament
s’oblida de la referència a la persona autoritzada que ja era. I sols diu que se’n va anar a
Lisboa, “on sabia que s’hi trobaven molts de la seva nació” i “essent conegut d’ells, li feren
tanta cortesia i tan bon acolliment que posà casa en aquella ciutat i s’hi casà”129. Cert: els
censors no podien deixar imprimir un esment com aquell a un home madur, de “persona
autoritzada”, perquè, altrament, ningú no hauria pogut identificar‐lo amb el jovencell plebeu
genovès.
125 M. ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR, op. cit., p. 249.
126 Ídem, p. 250.
127 Vg. ÁNGEL DE ALTOLAGUIRRE Y DUVALE, “Llegada de Cristóbal Colón á Portugal”; Boletín de la Real Academia de la Historia; XXI (1892).
128 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 35.
129 H. COLÓN, op. cit., p. 60.
24
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Tanmateix, En Cases, a fi d’acreditar les seves paraules, cita el parer del portuguès
Joan de Barros, que va conèixer personalment En Colom al regne lusità, i que extreu del
capítol segon de la primera dècada llibre Asia. Per En Cases, doncs, En Colom era, “segons
diu la sobredita història portuguesa, eloqüent i gloriós en els seus negocis; era greu en
moderació, afable amb els estranys, amb els de casa seva suau i complaent, amb moderada
gravetat i discreta conversa, i així podia fàcilment provocar vers el seu amor els qui el
veiessin. Finalment, representava en la seva persona i aspecte venerable persona de gran
estat i autoritat i digna de tota reverència”130.
Per tant, ara podem fer‐nos forts, amb les paraules d’En Barros, que En Colom quan
va arribar a Portugal, no només tenia un persona venerable per raó de la seva edat, sinó que
era digne de gran estat i autoritat. És a dir, que en arribar a Portugal, no era un qualsevol,
sinó un home d’Estat. De les altes esferes del poder. I això no té cap ni peus si ens referim a
un simple llaner genovès.
En canvi, si pensem en En Joan Colom, nascut al 1414, en el moment d’arribar a
Lisboa, ultra fer‐ho amb els càrrecs de capità reial, ambaixador reial, vice‐almirall i almirall,
governador i membre del Consell d’Estat, que va detenir durant la Guerra Civil catalana i la
subsegüent estada a les ordres del rei de França, aquell 1476 ja tindria 62 anys. I en aquesta
edat si que es pot tenir una “autoritzada persona”, i ser digne de “tota reverència”. Els seus
fets, la seva actitud, el seu compromís, la seva ideologia política, la seva causa, ho revelaven
obertament.
A més, els seus connacionals sabien perfectament que els Colom de Barcelona, i ell al
capdavant, havien suportat i conduït la causa del nou monarca de Catalunya, Pere el
Conestable de Portugal, –“nebot, cosí i oncle dels reis de Portugal”131–, en la seva lluita
contra els Trastàmara. En Joan Colom apareix a la documentació de l’època del rei Pere
esmentat sovint com a “embaxador del Principat de Cathalunya”132. I, fins i tot, el mateix
Dietari de la Generalitat recull la dada que el seu germà, el canonge i diputat Francesc
Colom, president de la Generalitat, va sortir de Barcelona, al 28 de juny del 1466, “per anar a
visitar lo senyor rey, qui jeya molt malalt a Granollers”133. I, encara, en el sepeli del rei, el 8
de juliol següent, els Colom també hi van prendre una part principal, puix, de conformitat
amb el que ens narra En Jaume Çafont –testimoni ocular dels fets– , el cos del monarca era
portat, “alt sobre los muscles”134, a la part dreta, per En “Guillem Colom, ciutadà” i per
130 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 29.
131 ELENA GASCÓN VERA, Don Pedro, Condestable de Portugal; Fundación Universitaria Española, Madrid, 1979, p. 7.
132 Cf. PERE CATALÀ I ROCA, Quatre germans Colom, el 1462; Episodis de la Història‐228, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1978, p. 46 i 47.
133 Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep Maria Sans i Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, vol. I, p.
188. 134 JAUME SAFONT, Dietari o Llibre de Jornades (1411‐1484); a cura de Josep Maria Sans i Travé, Textos i Documents‐28, Fundació Noguera,
Barcelona, 1992, p. 205.
25
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
“Mossèn Johan Colom, cavaller”, a la part esquerra135, entre d’altres prohoms on també hi
havia En Dionís de Portugal i En Pere de Portugal, parents del senyor rei136, i “lo noble Don
Johan de Branxa, portoguès”137.
Per tant, si els Colom havien estat els principals aliats d’una branca de la casa reial
portuguesa a Catalunya, lluitant al costat de diversos parents i amics portuguesos del rei, era
normal que, més endavant, a Portugal, aquelles mateixos aliats el tinguessin encara en una
estima especial i en un reconeixement merescut.
4
L’HOME VELL, L’HOME SENIL, L’HOME MALALT
Per acabar, el Colom català tindria 79 anys en el moment de la tornada triomfal a
Barcelona, al 1493. En Cases ens el descriu de bell nou, però aquí, si bé empra els mateixos
mots de quan va arribar a Portugal, ara remarca encara més la seva vellesa: “Tenia gran i
autoritzada persona, que semblava un senador del poble romà”, amb “la cara venerable” i el
cap “ple de cabells blancs”138.
Els testimonis ho corroboren de forma indubitable: quan En Colom torna del Nou
Món i fa la seva entrada triomfal a Barcelona, és un home vell. Justament per això mateix, En
Joan de Castellar també ens diu que l’Almirall era un vell en el moment del descobriment. I
que, malgrat la seva vellesa, va continuar les descobertes americanes en viatges posteriors.
Aquest cronista és prou explícit, car assegura que En Colom,
“Pues aunque con vejez y fatigado,
Siempre quiso llevar más adelante
Aquel descubrimiento comenzado”139.
Aprofitant les descripcions d’En Cases, En Jean Merrien, creu que, “tal com diuen els
testimonis oculars, En Colom, en els seus últims anys, semblava «molt ancià»”140; per la qual
135 Ídem, p. 206.
136 Ídem, p. 205.
137 Ídem, 206.
138 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 333.
139 JUAN DE CASTELLANOS, Elegías de Varones Ilustres de Indias; ordenada i il∙lustrada per Buenaventura Carlos Aribau, Biblioteca de
Autores Españoles‐4, Ediciones Atlas, Madrid, 1944, Elegia IV, p. 42. 140 JEAN MERRIEN, Christophe Colomb; J’ai lu‐2197, Éditions Denoël, París, 1955, p. 15.
26
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
cosa s’inclina a pensar que hom no podia fer referència al Colombo italià, car “si En Colom
era nascut a Gènova al 1451, al 1506 [en què va morir] no tenia més de seixanta anys, sinó
cinquanta‐cinc”141; una edat en què un home no es pot considerar ni ancià, ni, encara
menys, “molt ancià”, i que no s’ajusta amb les predites descripcions que ens el presenten
com un vell venerable.
El retrat d'home vell i de cabells blanquinosos d’En Cases dóna raó i coherència plena
a En Bernáldez quan apunta que l'Almirall va morir “de senectute bona”142, això que
encaixaria molt més si tenia 92 anys i no pas 70 i escaig –com assenyalava al llibre ja retocat–
, o 60, tal com apunta en altres còpies de la seva obra. Tenia raó, per tant, En Ballesteros
Beretta quan apuntava que “alguns historiadors moderns sospiten que En Bernáldez digué
seixanta en lloc de setanta. Caldria examinar amb compte els manuscrits del Cura de los
Palacios, alguns d’ells molt importants i poc estudiats”143.
I això és el que he fet. De l’estudi, en resulta que si En Bernáldez ens assegura que En
Colom va morir als “setanta anys”, segons els manuscrits Eg. 303 del Museu Britànic i 1.355
de la Biblioteca Nacional d’Espanya144; o als “seixanta”, d’acord amb el 99 de la Biblioteca del
Duc de Gor, de Granada145, és que algú hi ha operat un retoc. L’evidència és irrebatible. Per
això, En Manuel Gómez‐Moreno i En Juan de M. Carriazo, en l’estudi d’aquesta obra d’En
Bernáldez i de les seves diverses còpies manuscrites, ens corroboren que “existeixen indicis
certs que a l’obra, tal i com es coneix avui, hi han col∙laborat mans posteriors” a la redacció
original del text, “sense que es pugui saber amb certesa la total extensió, ni la profunditat
d’aquesta col∙laboració anònima”146. I En Filiberto Ramírez, encara hi afegeix que entre la
còpia més antiga del text –que, segons ell, és el manuscrit 1355 de la Biblioteca Nacional,
datat a Sevilla al 1594– i el llibre que es conserva a la Biblioteca Colombina, hi ha diferències
substancials. Innova que “els materials originals mai no podran ser coneguts, llevat que
apareguessin sorpresivament”147, cosa que avui dia encara no ha passat. Comenta que “el
trasllat epigràfic dels capítols, així com certs punts descriptius de la vida i viatges de
l’Almirall, presenten anomalies a partir del còdex antic i plantegen d’immediat la pregunta:
¿com i per qui fou augmentat el nombre d’aquests capítols; i organitzada en forma
completament diferent la seva epigrafia, i arreglats molts detalls del text, amb propòsit
141 Ídem.
142 A. BERNÁLDEZ, op. cit., p. 679.
143 A. BALLESTEROS BERETTA, op. cit., p. 191.
144 MANUEL GÓMEZ‐MORENO i JUAN DE M. CARRIAZO, “Introducción” a les Memorias del Reinado de los Reyes Católicos, d’Andrés
Bernáldez; Real Academia de la Historia, Madrid, 1962, p. XV. 145 Ídem.
146 Ídem.
147 FILIBERTO RAMÍREZ CORRÍA, Reconstrucción crítica del segundo viaje cubano de Colón. La ficción colombina del Cura de los Palacios;
Archivo Histórico Pinero, Cuaderno Nº 2, L’Havana, 1955, p. 23.
27
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
evident de perfeccionament?”148. Adverteix que “és molt sospitós tot el que es posa en boca
del Cura de los Palacios”.149 Remarca que, “tant a les dates inicials dels viatges com a la
major part de les del retorn, el «Mossèn» comet equivocacions de gran envergadura, en
dies, mesos i anys”150. I, fins i tot, acaba reblant que “pel que fa a la seva personalitat com a
cronista i l’autenticitat mateixa del text, tot és confús i sospitós”151. Ja que, “en rigor,
aquesta personalitat del Cura de los Palacios no es troba degudament establerta per cap
document de la seva època. La seva mateixa existència és un interrogant insatisfet. Cap dels
americanistes historiogràfics del segle setze no l’esmenta”.152 A més a més, “no existeix cap
relació documentalment establerta, del Cura de los Palacios, ni amb la Cort ni amb cap altra
de les institucions del seu temps”153. I, finalment, “el nom del capellà no apareix als Arxius
del Vaticà, ni ningú fins al present l’ha assenyalat a les llistes eclesiàstiques d’Espanya de
l’època del Descobriment”.154
O sigui, que, si per culpa dels transmissors del text, ni tan sols se sap qui és l’autor del
llibre; si ni tan sols sabem què deia el redactat primigeni; i si s’han operat canvis i retocs
sobre el manuscrit original i un d’aquests canvis ha estat escurçar l’edat d’En Colom en el
moment de la mort, és conjecturable i molt versemblant que, a més dels deu anys que
podem constatar que s’han suprimit en les còpies que ens han pervingut, hom podia –
seguint la constant dels censors d’escurçar vint o trenta anys la vida d’En Colom– haver‐ne
retallat vint més en relació amb la crònica original, avui dia desapareguda.
Aleshores, si En Bernáldez, en lloc d’haver escrit que En Colom va morir a l’edat “de
setanta anys, poc més o menys”, hagués dit “de noranta anys, poc més o menys”, com jo
suggereixo, seguint com de costum un retoc de vint anys clavats, el misteri de l’any de
naixement es desvelaria tot sol. Perquè, si, al 1506, en el moment de la mort, l’Almirall,
hagués tingut uns 92 anys, això voldria dir, ras i curt, que havia nascut al 1414. I seríem al
cap del carrer.
El fet que l’Albardaner ignori que hi ha vint‐i‐dues còpies conegudes dels manuscrits
d’En Bernáldez155, sense que se n’hagi preservat l’original, ha fet que, com la majoria
d’estudiosos, ell també cerqués innocentment un Colom nascut pels volts del 1436. Així, en
trobar a Girona un infant de nom Joan Colom, tonsurat al 1451, escriu: “Malgrat que,
desafortunadament, no consti l’edat de Joan Colom en aquest document, podem
148 Ídem, p. 6.
149 Ídem, p. 9.
150 Ídem, p. 17.
151 Ídem, p. 13.
152 Ídem.
153 Ídem.
154 Ídem.
155 M. GÓMEZ‐MORENO i J. DE M. CARRIAZO, “Introducción” a les Memorias del Reinado de los Reyes Católicos; op. cit., p. XL.
28
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
pressuposar una edat compresa entre els 8 i els 12 anys, ja que era la més corrent per
celebrar aquesta cerimònia. Això ens permet situar la data de naixement d’en Joan Colom
entre els anys 1436 i 1438. Aquest fet revesteix una importància cabdal, ja que coincideix
amb l’edat que va dir el Cura de los Palacios que tenia el descobridor en morir, l’any 1506:
«de setenta años más o menos»”156.
Però els fets són ben explícits: ni En Bernáldez va escriure exactament això, ni hom
no ha pogut trobar mai cap Joan Colom real, històric i documentat degudament, nascut en
aquesta data. I, per més que l’Albardaner asseguri que “aquest Joan Colom adolescent és el
posterior gran descobridor d’Amèrica sota el nom de Cristóbal Colón”157, ni el perfil no hi
acompanya, ni va poder néixer –segons els seus càlculs– al 1436, ni en tenim cap més
informació que la predita. I, com ell mateix em reconeixerà anys després en una carta
personal, la identificació va ser totalment forçada i sense cap mena de rigor.
Així, fent referència a l’arbre genealògic que va confegir sobre els Colom de
Barcelona, i on especificava amb tota netedat que aquell Joan Colom era el fill del canonge
Francesc Colom, m’innovava que “l’any 1992 vaig escriure unes bones bestieses a La
Vanguardia”158. Insistia que “el meu quadre genealògic de La Vanguardia és pura suposició i,
per tant, amb moltes probabilitats de ser mentida”159. I hi acabava reblant estoicament,
sense immutar‐se, com si parlés d’una altra persona i no pas d’ell mateix: “El quadre que
vaig publicar a La Vanguardia és pura «bazòfia» històrica”160.
Sigui com sigui, i a despit dels malabarismes i truculències documentals a què
l’Albardaner ens té acostumats, fruit del seu afany incontingut de protagonisme, el parer
d’En Bernáldez ens posa novament sobre la certesa que parlem de dos homes diferents. I,
per això mateix, la quasi totalitat d’investigadors moderns l’ometen o el menystenen. Car, de
fer‐hi cas, haurien de reconèixer que el llaner i plebeu genovès no pot ser de cap de les
maneres el polític i noble Descobridor del Nou Món. Oimés si tenim en compte que uns
quants d’aquests manuscrits ens diuen explícitament que En Colom era “un home de terra
de Milà”161 o “natural de la província de Milà”!162. I, per tant, si era de Milà, no podia ser
genovès. O, com diu En Ramírez Corría: “El «Cura» escriví Milà, però els editors transcriviren
arbitràriament Gènova”163. Em sembla que, amb això, ja està tot dit.
156 F. ALBARDANÉ, “Era el clergue gironí Joan Colom el descobridor?”, op. cit., p. 6.
157 Ídem.
158 Carta d’En Francesc Albardaner a En Jordi Bilbeny; Premià de Dalt, 15 d’octubre del 2002.
159 Ídem.
160 Ídem.
161 Cf. M. GÓMEZ‐MORENO i J. DE M. CARRIAZO, op. cit., p. LXI.
162 Cf. M. D’AVEZAC, op. cit., p. 17, nota 23.
163 F. RAMÍREZ CORRÍA, op. cit., p. 17.
29
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Ponderant les coses així, ara tenen molt de sentit les reflexions d’En Bernardini, que
dóna una importància capital a la dada d’En Bernáldez. Segons ell, “la tesi del naixement
d’En Cristòfor Colom al 1451 –que avançaria la seva mort als cinquanta‐cinc anys–, no
resulta compatible amb un testimoni de tanta qualitat i precisió. Aquest és el motiu pel qual
els «genovistes» han tractat per tots els mitjans a l’abast d’explicar‐nos que En Bernáldez,
segurament, havia escrit seixanta, però que la poca prolixitat del tipògraf transformà en
setanta. És aquesta una suposició que, fins i tot, essent inversemblant, apareix amb caràcter
de gratuïta, car la realitat, certament, és que no es pot demostrar la seva inexactitud. Però
en el que no concordem en absolut amb els nostres enginyosos antagonistes és en l’ús
completament inapropiat del terme «senectute bona» aplicat a una edat de cinquanta anys
complerts”164.
Ho subscriu també En Charles Merrill, pel qual “senectute bona significa alguna cosa
com «una edat avançada», i cinquanta‐cinc anys, que són els anys que En Colom podria
haver tingut si hagués nascut al 1451, no era, ni tan sols al segle XVI, considerat vellesa”165. I
aquest és el punt clau, substancial, demolidor: si En Colom es va morir vell no era l’impostor
italià Colombo. O com també ha apuntat En Fermart, d’un tenor més contundent: “Si
prosperava aquesta opinió i es demostrava que En Colom havia mort a 70 o més anys, tot
l’edifici muntat sobre les actes italianes s’ensorra”166.
La situació, doncs, a partir del parer d’En Bernáldez ha esdevingut una dicotomia de
fàcil resolució. O s’equivoca o no. Com que aquest cronista era amic i conegut d’En Colom, el
qual va tenir encara acollit a casa seva i va posseir alguns dels seus escrits personals167, és
molt difícil que errés una dada tan evident com la de la vellesa de l’Almirall i l’edat de la seva
mort. O més ben dit: podia errar a l’hora de dir‐nos amb exactitud i precisió l’edat d’En
Colom en el moment de la mort. Però no hi podia haver cap espurna d’incertesa quan va
copsar que es va morir de vell. I aquí rau el perill: si això era cert, aleshores tota la
parafernàlia construïda a partir de la documentació notarial italiana, mostraria que hi ha dos
Coloms en joc i que el Colombo italià és un vulgar impostor.
Per això, l’Svet, en qüestionar‐se l’any de naixement d’En Colom, escrivia: “Durant
molt de temps aquesta pregunta fou objecte de polèmiques apassionades entre els seus
biògrafs. En part, la culpa la té el nostre protagonista, que s’equivocava sovint quan
determinava la seva edat. El sacerdot espanyol Andrés Bernáldez, contemporani seu i amic,
projectà més tenebres que claredat sobre el tema, car afirmà que, en morir En Colom (o
164 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 47.
165 CHARLES J. MERRILL, Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus revealed; Demers Books, Llc.; Spokane (Washington), 2008, p.
104. 166 FERMART, El enigma de Colón; Impredisur, S.L.; Granada, 1992, p. 211.
167 M. GÓMEZ‐MORENO i J. DE M. CARRIAZO, op. cit., p. XIX.
30
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
sigui, a l’any 1506), tenia setanta anys complerts. Sostreure 70 anys al de 1506 ens porta al
1436. Data absolutament absurda, ja que En Domènico Colombo [el pare del Colombo
genovès] contragué matrimoni al 1445. I al 1436 la seva futura esposa Suzanna tenia tan sols
nou o deu anys”168. D’aquí, doncs, no costa gens de deduir que si el Descobridor fos el
Colombo genovès que se’ns explica tan infantilment i grotesca, hauria nascut abans que la
seva mare fos una dona fèrtil.
Per aquesta mateixa raó, hom arracona sempre les dades que ens mostren un Colom
adult i experimentat, tot i que n’hi ha –com hem vist– a balquena, i que han estat exposades,
alhora, per una gran quantitat d’entesos. I que, si les prenem en consideració, el resultat,
cop rere cop, ens emmena directament al Colom barceloní.
Però ni tenint en compte el parer d’En Bernáldez, no surten els comptes. Ja he indicat
que no hi ha cap Colom nascut al 1436, sinó que es tracta tan sols d’una mera conjectura,
elaborada a partir d’una còpia d’un llibre retocat, que, a més, també apunta en altres
manuscrits, per tal com el fan morir als seixanta anys, que va néixer al 1446. I que, no
havent‐hi cap més estudi sobre un altre Colom més vell, hom ha tendit a vindicar aquesta
data i s’hi ha fet fort per oposar‐la a l’any de naixença del Colombo analfabet genovès i
evidenciar que som davant de dos personatges diferents.
Volent‐se ajustar als 70 anys d’En Colom, que es desprenen de la lectura del sobredit
cronista, En Garcia de la Riega ha confegit uns comptes que hi encaixen perfectament. Per
ell, En Colom va començar a navegar als 14 anys; va residir‐ne 3 a Portugal i 8 a Espanya,
sense navegar, que són 11 anys més; al 1501 ja feia 40 anys que navegava i va morir 5 anys
després, al 1506. Sumant tots aquests anys, li dóna un total de 70. I ho torna a provar amb
un segon càlcul: va començar a navegar als 14 anys; va navegar contínuament durant 23
anys; és a Portugal, on s’està 11 anys navegant fins al 1484 i arriba a Espanya, on hi viu 22
anys, de 1484 al 1506. Total: 70 anys169.
Amb aquests còmputs, segons ell, “queda, doncs, provat que de totes les
composicions imaginades amb respecte a l’edat que En Colom tenia quan morí, cap no
reuneix les probabilitats d’exactitud que ofereix la fonamentada en l’afirmació d’En
Bernáldez”170.
Els càlculs d’En Garcia de la Riega, però, no contemplen, d’una banda, les altres
manifestacions de l’Almirall que contradiuen aquests números i, d’altra banda, i sobretot, ell
mateix tampoc no s’ha adonat que els supòsits sobre els quals es basa, pel fet de tractar‐se
d’unes còpies que intentaven equilibrar de tot en tot el Colom català amb el Colombo 168 Y. SVET, op. cit., p. 22.
169 C. GARCÍA DE LA RIEGA, op. cit., p. 126.
170 Ídem.
31
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
genovès, contenen errors d’uns vint anys, aproximadament; per no parlar, a més a més, dels
punts en què no lliguen les dates.
Primerament, si, segons En De la Riega, En Colom va navegar 11 anys seguits entre els
portuguesos fins al 1484 i n’hi va romandre 3 sense navegar, vol dir que va estar‐s’hi catorze
anys i que hauria d’haver arribat a Portugal al 1470. Però l’any és improcedent, perquè fins
ben bé al 1471 és documentat a la Guerra Civil catalana. I així el veiem el divendres 21 de
desembre del 70 al funeral d’En Joan de Calàbria, primogènit del rei Renat, portant el cos
sobre els muscles, amb d’altres personatges rellevants171. També sabem per una carta d’En
Colom al rei Ferran, del gener del 1495, que el rei Renat d’Anjou l’envià “a prendre la
galiassa Ferrandina, i sent sobre l’illa de Sant Pere, a Sardenya, em diguí una sagetia que hi
havia amb la dita galiassa, dues naus i una carraca”172. En Carreras Valls, que s’adona de la
transcendència dels mots d’En Colom, escriu tot seguit: “Primer de tot importava dilucidar la
personalitat de la nau Ferrandina perseguida per En Colom. Aquesta personalitat la tenim
avui completament establerta. La nau era florentina i pertanyia en part a Ferran de Nàpols,
nebot de Joan II, a qui serví durant la campanya contra Renat d’Anjou”173. I al moment
postil∙lava que “el 23 d’abril del 1469, Barcelona despatxava les naus del Comte de
Campobasso, d’En Setantí i de l’Angles per combatre les d’En Ferran de Nàpols, i el 20 de
maig següent el batlle de València escrivia a Joan II que a Mallorca s’havien armat dues naus
grosses amb dues més del Rei Ferran i un balener per trobar l’armada de Barcelona. I En
Cristòfor Colom escriu que la Ferrandina anava acompanyada per dues naus i una
carraca”174. I encara una nova dada ens ajuda a identificar els fets amb molta més precisió,
car “el 23 de juliol del 1472, segons consta en el Dietari de la Generalitat, una armada
enviada per Renat d’Anjou, compareixia davant de Barcelona”175. Per això mateix, a vista de
la identitat absoluta de les naus que encalça En Colom per ordre del rei Renat i les que es
mouen a la costa catalana, En Carreras Valls, ha pogut situar davant de Barcelona els fets
que relata el Descobridor. I així, ha reblat: “Aquest episodi degué ocórrer a l’entorn del 6 de
setembre del 1472. Ja hem vist com el 20 o 23 de juliol d’aquest any Renat d’Anjou havia
socorregut Barcelona amb l’armada de Mr. d’Epernay. El 26 d’agost següent els barcelonins
escrivien a Renat, informant‐li de l’existència davant de Barcelona de «La Ferrandina», dues
naus venecianes, tres baleners i barques no gaire grosses”, i el 6 de setembre li tornaven a
escriure, angustiats davant els rigors de la fam, «que el ventre no tolera dilació» i que de les
naus enemigues, només en quedaven quatre: «La Ferrandina, la veneciana i dos baleners».
171 J. SAFONT, op. cit., p. 220.
172 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., doc. XII, p. 285.
173 F. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot i Cristóbal Colom; op. cit., p. 65.
174 Ídem.
175 Ídem, p. 64.
32
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
No posseïm la resposta de Renat, però el relat d’En Cristòfor Colom n’és l’equivalent”176. I
fruit de les seves ponderacions, concloïa: “El cert i positiu és que la Ferrandina es trobava el
dia 6 de setembre a la platja de Barcelona, acompanyada de dos vaixells (baleners) i una nau
veneciana (carraca?), les quatre al servei de Joan II i enemigues, per tant, de Renat”177. És a
dir, que al setembre del 1472 En Colom era encara a les ordres de la causa de la Generalitat,
servint el rei Renat, en qüestions militars navals. I, pel fet de trobar‐se davant de Barcelona,
és de deducció obligada que no es podia haver instal∙lat, llavors, a Portugal.
Vista i valorada, doncs, aquesta primera part de la qüestió, hi ha un segon matís que,
encara que menor, no vull tampoc passar per alt: si al 1501 l’Almirall duia quaranta anys
navegant, som al 1461. Com que va entrar a la navegació als 14 anys, i va navegar sense
parar, ens trobem al 1447. Amb la qual cosa, si creiem que va néixer al 1436, com
assegurava En Bernáldez, ens tornen a sobrar 11 anys.
Sigui com sigui, l’esforç d’En De la Riega ens torna a servir per provar que, sota cap
concepte, el Descobridor no podia ser un genovès nascut al 1451; que havia de tenir més de
vuitanta anys en el moment de la seva mort i, en conseqüència, que havia d’haver nascut en
una data anterior al 1436.
Ultra aquestes referències, tenim, encara, nova documentació que ens permet licitar
la vellesa extrema de l’Almirall. Així, el mateix rei Ferran, a la Cèdula per mitjà de la qual
concedia a En Colom, al 23 de febrer de 1505, llicència perquè pogués anar en mula
ensellada, “a causa de certes malalties que heu tingut i teniu, i que no podeu anar a cavall
sense molt de mal a la vostra salut”, reconeixia que la hi atorgava “acatant el sobredit i la
vostra ancianitat”178. Amb la qual cosa, En Colom havia de tenir molts més anys que el rei,
perquè aquest, que llavors en tenia 53, el veiés com un ancià. L’observació del rei Ferran és
d’una precisió tal, que anorrea automàticament la possibilitat que fes esment del Colombo
genovès, perquè aquest era un any més jove que el monarca català.
Com que aquesta Cèdula Reial ens dóna la dimensió d’un Colom ancià, molt més vell
que el rei Ferran; impossibilitat de desplaçar‐se amb normalitat, per raó dels anys i la vellesa
extrema, carregada ara de malalties cròniques, els historiadors i els especialistes colombins
s’han acostumat a no dur‐la mai a col∙lació, ni a fer‐ne cap comentari, per tangencial que fos,
perquè no s’ajusta amb la imatge del jove Colombo italià que ens volen inculcar de grat o per
força. En canvi, sí que la comenten els qui pretenen que el Colombo genovès no és l’Almirall
Colom, perquè hi veuen la prova irrecusable del desdoblament de personatges.
176 Ídem, p. 65‐66.
177 Ídem, p. 66.
178 Vg. M. FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Cédula concediendo á D. Cristóbal Colon licencia para andar en mula ensillada y enfrenada por
cualesquier partes de estos Reinos”; op.cit., tom II, doc. CLVI, p. 304.
33
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
En aquest sentit, En García de la Riega ens ha llegat unes reflexions sucoses pel que fa
a l’ancianitat d’En Colom, que em complac a transcriure tot seguit, perquè van al moll de l’os
de la qüestió. Així, glossa que “l’erudit acadèmic Sr. Asensio, autor de l’obra Cristóbal Colón,
fa un resum dels diferents parers emesos i, fonamentant‐se en raonaments eloqüents
considera exacta la notícia d’En Bernáldez. Fixa, per consegüent, a l’any 1436 la data del
naixment d’En Colom, i enderroca l’opinió del colombòfil Harrisse, que acudí a l’habilitat
innocent de prescindir de la paraula senectut que empra En Bernáldez i a la comoditat de
suprimir la d’ancianitat consignada a la cèdula expedida a Toro, per la qual es concedia a En
Colom permís per viatjar en mula enfrenada i ensellada al mateix any que morí. Quan En
Harrisse interpreta la dita cèdula, s’atingué únicament a la consideració que l’Almirall es
trobava malalt, també consignada en el mateix document, i menyspreà les paraules
esmentades ancianitat i senectut, perquè destruïen l’edifici que havia aixecat sobre l’edat
d’En Colom. D’altra banda, l’historiador alemany Sophus Ruge refusava l’afirmació d’En
Bernáldez, fonamentant‐se capriciosament en el fet que aquest «no sabia que En Colom als
trenta anys tenia tots els cabells blancs i això l’induiria a atribuir‐li una vellesa que no tenia».
La lleugeresa d’En Sophus Ruge és veritablement impròpia d’un escriptor tan docte i tan
greu, perquè, ¿d’on tragué la seguretat que En Bernáldez ignorava la circumstància relativa
als cabells blancs de l’Almirall? No ho diu. Precisament En Bernáldez fou una de les persones
que degué tractar amb freqüència l’Almirall, ja fos perquè era amic seu, ja fos perquè havia
estat dipositari del seus papers, o perquè l’havia hostatjat a casa seva o, en fi, com a capellà
del P. Deza. I, essent aquest, amic i protector constant d’En Colom, aquell hagué de
reconèixer amb tota certesa les condicions personals de l’Almirall. Encara que En Sophus
Ruge sabés que En Bernáldez hagués conegut tan sols de vista el gran navegant, la seva
afirmació no tindria un valor definitiu, perquè el cronista sobredit se’n podia haver
assabentat abans d’estampar la notícia, que, per cert, concorda amb la d’ancianitat
consignada a l’expressada Reial Cèdula de Toro, ignorada per l’escriptor alemany”179.
I assegura, com a rúbrica final, i pel que ara ens ocupa de la reial cèdula, que “aquest
document no pot ser rebutjat com un altre de qualsevol i davant seu la crítica s’hi ha de
retre, llevat que es concedeixi prou màniga ampla perquè cadascú faci de la vida d’En Colom
el que li passi pel cap”180. Justament per això, insistia de nou l’Álvarez de Sotomayor, si bé
replicant la hipòtesi d’un Colom mallorquí nascut al 1460: “¿Com pot anomenar ancià un
home de cinquanta‐tres anys, que era l’edat del rei, a un altre de quaranta‐cinc? [...] I, per
descomptat, el monarca no es podia equivocar respecte a l'edat autèntica del seu Almirall, ja
que el portava tractant des de feia més de vint anys”181. I En Navarrete, tenint en ment “que
179 C. GARCÍA DE LA RIEGA, op. cit., p. 122‐123.
180 Ídem, p. 123.
181 M. ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR, op. cit., p. 250.
34
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
l’Oviedo, quan refereix la mort d’En Colom, diu que era ja vell”182, reblava encara: “Quan el
rei Catòlic li atorgà, al 1505, el permís per anar amb mula, expressà, entre d’altres causes,
que era per raó de la seva ancianitat, la qual cosa no es podria dir pròpiament d’un home de
seixanta anys”183. I, molt menys, de cinquanta i tants. Posicionament que, alhora, ha estat
adoptat per En Bayerri, que el reflecteix amb les mateixes i exactes paraules d’En
Navarrete184.
També l’Asensio ho corrobora, car per ell, “suposant el naixement d’En Colom al
1456, hauria tingut cinquanta anys en morir; i ni a aquesta edat no s’ha anomenat mai a
Espanya senectut, com diu En Bernáldez, ni ancianitat, segons l’expressió de la cèdula
Reial”185. Sembla que el mot “senectut”, recolzat per l’expressió reial d’“ancianitat”, eren
d’ús comú i de reconeixement general i es deurien emprar per indicar, no pas un home
madur, sinó vell. Així ho ha clissat En Bernardini, que hi afegeix: “¿Com és possible no copsar
que En Bernáldez només feia servir una forma corrent, en què el seu sentit no es presta a
cap mena d’equívoc?”186.
Efectivament: “senectut” volia dir vellesa extrema. I així ho va recollir a
començament del segle XVII En Covarrubias al seu diccionari. Aquí, a l’entrada del mot, se’ns
diu que ve “del nom llatí senectus” i que significa “a sene, quasi seminex, quod acta maiori
suae aetatis parte iam morte propinquior sit”187. I que, de conformitat amb la traducció que
em facilita l’Àfrica López, ve a dir: “De vell, com si estigués mig mort; és el que ja està més
pròxim a la mort, perquè la major part de la seva vida ja ha estat viscuda”188. Si ens hi fixem,
doncs, les expressions “de vell”, “més pròxim a la mort” i “la major part de la seva vida ja ha
estat viscuda” ens duen de ple la imatge d’un home vellíssim, amb un llarg transcorregut
vital i pròxim a la mort natural, que s’ajusta a la perfecció amb el Colom català, nascut al
1414 i que es moriria als 92 anys “de senectute bona”.
Amb tot, un dels pocs historiadors que ha comentat la Cèdula reial per justificar el
Colombo genovès ha estat En Ballesteros Beretta. Segons ell, “al 1505 li concedeixen permís
excepcional per muntar en mula, en atenció a la seva edat i malalties. Tampoc això no prova
gaire res, car si tan sols vorejava els seixanta anys, acompanyats els anys de malalties, i amb
la consideració aïllada d’aquesta última causa, hi hauria prou motiu per a la concessió”189.
182 M. FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Introducción”, op. cit., tom I, p. LXXXI.
183 Ídem.
184 E. BAYERRI Y BERTOMEU, op. cit., p. 354.
185 J. M. ASENSIO, op. cit., p. 88.
186 A. BERNARDINI‐SJOESTEDT, op. cit., p. 47.
187 SEBASTIAN DE COVARRUBIAS, Tesoro de la Lengua Castellana o Española [segons la impressió del 1611 i les addicions del 1674]; a cura
de Martín de Riquer, Ad Litteram‐3, Editorial Alta Fulla, Barcelona, 2003, p. 933. 188 ÀFRICA LÓPEZ, imeil personal datat el 1r de maig del 2011.
189 A. BALLESTEROS BERETTA, op. cit., p. 191‐192.
35
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Però, en fer aquesta asseveració En Ballesteros desvirtua el sentit exacte de la discussió, que
no és si el permís de muntar en mula era justificat o no per raó de la malaltia, sinó,
fonamentalment, per què el rei Ferran parla de la senectut d’En Colom en la llicència
mateixa. I, a més a més, cau en el propi parany d’acceptar que el Descobridor pogués tenir
prop de seixanta anys. Perquè, aleshores, ja hi tornem a ser: hauria nascut a l’entorn del
1446. I deixaria de ser, novament, el Colombo genovès, nascut, segons documentació
diversa i fidedigna, i acceptada de tothom, al 1451.
I això mateix li passa a En Harrisse, a qui també incomodava tant l’ús del mot
ancianitat, que en comentar la llicència reial, només es limita a dir: “El 23 de febrer del 1505,
el rei autoritza En Colom a viatjar en mula a causa de les seves malalties; però s’escolaren a
l’entorn de dos mesos abans que la seva salut li permetés sortir”190. Resta clar que l’omissió
respon al fet que En Harrisse creia que l’Almirall havia nasuct al 1446. I, per tant, al 1505, el
Descobridor només tindria 59 anys i es trobaria molt lluny encara de l’esmentada ancianitat
de què parlava el rei Ferran.
Per l’Asensio, “és tanta la força d’aquest argument, tant obliga a la veritat, que el
docte colombista Mr. Henry Harrisse, a fi de sostenir la seva equivocada opinió, en fer‐se
càrrec d’aquesta Reial cèdula, no s’atreveix a copiar les seves paraules textuals”191 i, com ja
he mostrat, només exposa que el rei li va atorgar la llicència per raó de les seves malalties.
Per això mateix, conclou: “Destorbava, sens dubte, al docte crític la paraula ancianitat i la
suprimí sense manies”192.
Altrament, sabem que en una carta adreçada al rei Ferran del 7 de juliol del 1503, i
que constitueix la Relació del Quart Viage, En Colom va escriure que “jo vinguí a servir [a
l’edat] de vint‐i‐vuit anys, i ara no tinc cabell en ma persona que no sigui blanc i el cos malalt
per sempre i gastat”193. L’Asensio, en referir‐se a la frase de l’Almirall que comunicava que
havia entrat a sevir al monarca als 28 anys, afirmava contundent: “Aquest extrem és
absolutament inadmissible. A la còpia de la carta que serveix de base a tal opinió, hi ha una
errada greu: es posà 28 en lloc de 48, i així ho sospità En Bossi i ho han afirmat d’altres
historiadors”194. Per En Fermart, “podem assegurar que hi ha un lapsus, o que, per mala
cal∙ligrafia, on es llegeix 28 volgué dir 38 anys”195, tot i que també reconeix que “alguns
190 H. HARRISSE, op. cit. vol. II, p. 136.
191 JOSÉ MARÍA ASENSIO, Cristóbal Colón. Su vida, sus viajes, sus descubrimientos; Espasa y Compañía, Editores; Barcelona, 1891, vol. I, p.
213. 192 Ídem.
193 CRISTÓBAL COLÓN, “Relación del Cuarto Viaje”, Textos y documentos completos; edició de Consuelo Varela i Juan Gil, Alianza
Universidad‐320, Alianza Editorial, S.A.; 2a edició ampliada, Madrid, 1992, doc. LXXIV, p. 500. 194 J. M. ASENSIO, Los Restos de Cristóval Colón están en la Havana; op. cit., p. 88.
195 FERMART, op. cit., p. 27.
36
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
historiadors allarguen més la vida d’En Colom: suposen que entrà a servir als 48 anys”196. I En
D’Avezac rebla: “És, doncs, manifestament, un error material d’escriptura o de lectura el que
ha introduït la xifra de vint‐i‐vuit anys, en lloc de trenta‐vuit, a la lletra del 7 de juliol del
1503. En Morelli, en donar la seva edició d’aquesta Lletra raríssima, tan lloada per les notes,
frapat per la incoherència del nombre de 28 anys, ja havia jutjat raonable de sospitar
qualque falta tipogràfica dins les xifres. En Bossi, enterament aprovat per l’Spotorno,
trobava raonable, al seu torn, de suposar inexacte el número 28, i de substituir‐lo per 38. Per
En Navarrete, l’error provenia, sens dubte, d’una mala lectura dels manuscrits, que havien
xifrat 28 anys en lloc dels 48”197.
Efectivament, En Morelli, ens assegura “que sembla raonable sospitar que l’error
d’impremta s’hagi esdevingut a la xifra numèrica posada per denotar els 28 anys de l’edat,
en els quals En Colom havia començat a servir el Rei d’Espanya”198, sobretot perquè, en
aquesta mateixa carta, el Descobridor “escriu que era ja vell” i tenia “la seva edat
avançada”199.
Vuit anys després En Luigi Bossi hi tornaria a insitir. Després de comentar els mots
que acabo de citar d’En Morelli, escriu convençut que “és, doncs, probable, que la xifra de 28
anys, als quals En Colom escriu que havia entrat al servei d’Espanya, no sigui exacta i potser,
per contra, s’hagi de llegir la xifra 38, la qual cosa faria remarcar la data de la seva naixença a
l’any 1445”200. I afegeix per justificar‐ho que “a l’època en què En Colom anà a servir a
Espanya, ja havia fet moltes i grans coses, molts estudis, molts viatges i havia passat per
moltes experiències, les quals l’havien potser disposat i fet madur per a la gran empresa [del
descobriment], que difícilment s’hauria pogut realitzar amb èxit per un home de 28 anys”201.
I En Navarrete, finalment, creu que “la carta que [En Colom] escriví als reis, trobant‐
se a Jamaïca el 7 de juliol del 1503, diu equivocadament que els vingué a servir amb 28 anys
d’edat”. Però que “hi ha certament un error a les còpies d’aquest document, com alguns ja
ho han advertit i nosaltres ho hem notat”. I que “és indubtable aquesta equivocació, car sens
dubte provingué per raó d’estar mal expressat el número o guarisme als manuscrits,
escrivint 28 en lloc de 48, que és l’edat que En Colom tindria al 1484 quan vingué a Espanya,
si morí als 70 anys com diu En Bernáldez”202. Amb la qual cosa, tornem a tenir de manifest
que hi ha vint anys, pel cap baix, desencaixats, i que si el rei tracta En Colom d’ancià és
196 Ídem.
197 M. D’AVEZAC, op. cit., p. 24‐25.
198 [JACOPO] MORELLI, Lettera Rarísima di Cristoforo Colombo; Stamperia Remon‐diniana, Bassano, 1810, p. 48.
199 Ídem.
200 LUIGI BOSSI, Vita di Cristoforo Colombo; Tipografia di Vicenzo Ferrario, Milà, 1818, p. 69.
201 Ídem, p. 70.
202 M. FERNANDEZ DE NAVARRETE, “Introducción”, op. cit., tom I, p. LXXX.
37
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
perquè el considerava molt més gran que ell. I això només fa sentit si som davant, com de
costum, del Colom barceloní: d’En Joan Colom i Bertran.
A més, d’altres historiadors, com l’anomenat Oviedo i En Cases, també ens diuen que
en Colom va morir de vell. Per l’Oviedo, doncs, en tornar l’Almirall a Espanya del seu últim
viatge ultraoceànic, “com que ja era vell i malalt, i molt apassionat de gota, morí”203, al maig
de 1506. I En Cases insisteix igualment que En Colom, a l’any 1500, “encara que fos vell i
molt cansat de tan immensos treballs, encara tenia propòsit de gastar la vida que li quedava
en descobrir”204. A vista de les quals sentències, l’Amengual insistia que “aquestes dades
coincideixen en el fet que era vell”205. Però, influït, novament, per l’opinió manipulada d’En
Bernáldez, rubricava que “morí a l’entorn dels 70 anys i que degué néixer cap al 1436”206,
sense que, altrament, tinguem cap constància d’un Colom nascut en aquesta data precisa. Ni
a Catalunya ni a Gènova. Ni enlloc.
Pel que fa a Catalunya, la documentació sobre la família barcelonina dels Colom és
abundosa, explícita, contrastada i irrevocable i es troba a l’abast de qualsevol estudiós. I
quant al Colombo genovès, En Ballesteros és prou concloent quan afirma que “hom creu que
Doménico Colombo [el pare del Colombo genovès] nasqué al 1418 o 1419, ja que consigna
en acta notarial que al 1429 tenia onze anys. Si En Cristòfor Colom havia nascut al 1436, el
seu pare tindria llavors disset o divuit anys. L’argument que enderroca tota la hipòtesi és
que, en un document de 1470, es declara que En Colom era major de dinou anys i és de tot
punt impossible que en aquesta data hagués complert els trenta‐quatre anys”207. Amb la
qual cosa, tornem a saber de nou que, encara que de l’opinió d’En Bernáldez en resultés
l’any 1436, com postula tothom, aquesta data no faria tampoc referència a cap Colom
genovès. I, en conseqüència, En Ballesteros, volent‐ho negar, ho afirma encara amb més
contundència.
Però no tan sols ens ha pervingut descrita la vellesa del Descobridor pels seus
cronistes i contemporanis, ans també per ell mateix. Com tot just acabo de mostrar, a la
Relació del Quart Viatge, datada a Jamaïca el 7 de juliol de 1503, En Colom subscriu que “ara
no tinc cabell en ma persona que no sigui blanc i el cos malalt per sempre”208. A l’ànima
d’aquesta mateixa Relació, insisteix que “la meva vellesa, amb l’experiència de la intenció,
203 GONZALO FERNÁNDEZ DE OVIEDO, Historia General y Natural de las Indias; edició i estudi preliminar de Juan Pérez de Tudela Bueso,
Biblioteca de Autores Españoles‐117, Ediciones Atlas, Madrid, 1959, p. 75. 204 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 217.
205 RAFAEL BAUZÀ SOCIAS – JAUME E. AMENGUAL, El Descubridor del Nuevo Mundo; Editorial Eureka, Col∙lecció Estrella‐1, Palma de
Mallorca, 1990. p. 10. 206 Ídem.
207 A. BALLESTEROS BERETTA, op. cit., p. 192.
208 C. COLÓN, Textos y documentos completos, op. cit., p. 500.
38
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
no requeria que els Porres em vinguessin a donar ordres”209. I encara ens confirma que quan
es va veure perdut per una tempesta terrible que el va sorprendre en aquest darrer viatge,
va sentir una veu molt piadosa que li va dir, entre d’altres consolaments: “La teva vellesa no
impedirà cap cosa gran”210. I quan es compara a algú, per haver demanat auxili a Déu perquè
el deslliurés del que creia ja una mort segura a la mar, ho fa tenint present un home de més
de cent anys: “Abraham passava de cent anys quan engendrà Isaac, ni Sara era mossa. Tu
crides per socors incert”211. És a dir, que si Déu va fer cas a Abraham, que tenia més de cent
anys, també n’hi podia fer a ell, que li demanava auxili, i tenia una edat semblant.
Encara que ens sembli impossible quasi, cap erudit ni estudiós no ha donat
cap importància al paràgraf que acabo de citar, en què En Colom es comparava amb el
centenari Abraham. L’únic comentari que conec prové de l’Arnoldo Canclini, que s’ha
deturat davant d’uns mots tan poc lògics, si feien referència –és clar– al Colombo genovès.
Segons ell, “a la carta citada de Jamaïca, datada el 7 de juliol del 1503, En Colom explica que
una veu celestial –òbviament la de Déu– l’encoratjà amb arguments com: «La teva vellesa no
impedirà cap cosa gran», posant l’exemple d’Abraham, que tenia a l’entorn de cent anys”212.
És més que palès que En Colom, abans de morir, es comparava amb algú que era centenari.
Per això mateix, doncs, En Canclini, no ho podia entendre. Ho llegia amb els seus propis ulls i
no ho digeria de cap de les maneres. Perquè, acte seguit, apuntava que “llavors el
Descobridor tindria només 52 anys, la qual cosa no és massa lògica”213. No. No és gens lògica
que un home de 52 anys es compari amb algú de cent. Llevat que siguin dues persones
diferents. I que el qui es comparava amb Abraham fos el Colom català, que aleshores tindria
90 o 91 anys.
A vista de tot plegat, em sembla factible deduir que el Descobridor
s’autorepresentava, al final de la seva vida, com un vell molt proper als cent anys. Cosa que
seria certa si hagués nascut al 1414. Llavors, si l’Almirall Colom es veu a la vora dels cent
anys, a les darreries de la seva vida, el septagenari Joan Colom, que l’Albardaner refusava
aferrissadament per culpa d’una edat –segons ell– massa avançada, ara pren unes
connotacions totalment diferents, perquè s’ajusta a la perfecció amb la visió que el
Descobridor té d’ell mateix poc abans de morir.
A més a més, un Colom de vuitanta anys s’adiu a la perfecció, no tan sols amb l’home
vellíssim de qui ell mateix parla, sinó, sobretot, amb l’home malalt que diu que és. Per això,
la Consuelo Varela ens reporta que “la imatge que generalment tenim d’En Colom, a través
209 Ídem, p. 502.
210 Ídem, p. 492.
211 Ídem.
212 ARNOLDO CANCLINI, La partida final del Almirante. Luces y sombras en la muerte de Cristóbal Colón; Editorial Plus Ultra, Buenos Aires,
1992, p. 98. 213 Ídem.
39
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
de les seves gestes i dels seus propis escrits, és la d’un home actiu, emprenedor i lluitador; la
d’un ésser digne d’admiració, malgrat els seus múltiples altibaixos i les seves grans
contradiccions. Doncs, bé: aquesta imatge pren encara major atracció en descobrir que En
Colom, almenys des del 1494 [...], era ja un malalt greu”214.
Efectivament, sembla que ja al segon viatge, el Descobridor va posar en evidència la
seva edat avançada i la seva més que precària salut. Per En Rumeu de Armas, “en aquesta
jornada l’Almirall estigué malalt en dues ocasions, i el seu estat l’obligà a interrompre les
anotacions”215 del Diari. En Majó Framis, en fer referència també a aquest mateix segon
viatge, escriu: “En Colom arriba a la Isabela en un dia de calitja i de sol enterbolit [...]. No ha
mort, tot i que ve sumit en una letargia estranya, de què els físics rudimentaris de l’armada
no en sabrien l’explicació”216; per la qual cosa creu que “l’Almirall Cristòfor Colom ve mort o
a punt de morir”217.
Conformement, En José Luis de Pando, ens assegura que En Colom, en tornant del
seu tercer viatge, a l’any de 1500, ja presentava “les seqüeles d’una malaltia gravíssima, mal
tractada i mal curada, amén d’una oftalmia, que el mantingué quasi cec i una debilitat que el
tingué com mort”218. I rebla que, a partir del 1499, l’Almirall “patirà molèsties conseqüents
fins que li ocasionaran la mort, el dia 20 de maig del 1506”219.
Ara bé, segons En Humboldt, no és probable que el clima de les Antilles “tingués una
influència perniciosa sobre la salut d’En Colom. He estat en aquests llocs, i puc afirmar que el
canvi de salut de què es queixava l’Almirall d’ençà del seu tercer viatge no es pot atribuir a
una navegació per la costa, durant la qual rares vegades féu expedicions a les terres
boscoses, i on la temperatura és poc elevada. La constitució d’En Colom, debilitada ja per la
vida activa i feinera de marí que tingué quasi des de nen, s’alterà abans de l’arribada a la
Trinitat”220, a l’estiu del 1498.
És a dir, que la seva malaltia no ve donada pel fet de viatjar per les costes
americanes, sinó que és conseqüència del temps: del molt temps que fa que navega, com
diu En Humboldt, i d’un mal que ja era crònic al 1494, com apunta la Varela, que és com dir
que està malalt per raó d’una edat molt avançada. Era crònic al 1494 i ho continuava essent
al 1502 quan es va embarcar per al seu darrer periple al Nou Món. Per això mateix, En
Rumeu de Armas, torna a insistir que “el quart viatge mereix una atenció particular per les 214 C. VARELA, op. cit., p. 24.
215 ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Hernando Colón, historiador de América; Real Academia de la Historia, Madrid, 1970, p. 29‐30.
216 RICARDO MAJÓ FRAMIS, Alonso de Ojeda; Círculo de Amigos de la Historia, Editions Ferni, Ginebra, 1972, p. 48.
217 Ídem, p. 47.
218 JOSÉ LUIS DE PANDO VILLARROYA, Colón y el Viaje Tercero; Pando Ediciones, Madrid, 1986, p. 10.
219 Ídem, p. 11.
220 ALEJANDRO DE HUMBOLDT, Cristóbal Colón y el descubrimiento de América; traducció de Luis Navarro y Calvo, Monte Avila Editores,
Caracas, 1992, p. 247.
40
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
circumstàncies que s’hi esdevingueren. En Cristòfor Colom, malparat i malalt, amb prou
feines va poder redactar al seu Diari unes notes o apuntaments, breus, concisos, sense la
continuïtat obligada”221, que aquesta mena d’escripturació requereix.
Ara, si poguéssim verificar mèdicament que aquesta malaltia crònica d’En Colom, ja
constatable i resseguible al llarg de tots els seus viatges a Amèrica, fos inherent a la pròpia
vellesa, llavors tornaríem a tenir un nova evidència que En Joan Colom i Bertran i En Joan‐
Cristòfor Colom descobridor són el mateix individu.
A un posicionament molt pròxim a les meves conjectures va arribar ja, al 1918, el
Doctor Agustín Marcos Fernández, que, després d’estudiar mèdicament els símptomes que
presentava la malaltia d’En Colom, va observar que “les complicacions cardíaques del
reumatisme crònic com d’angoixa i depressió mentals” que patia En Colom en tornant del
seu quart viatge al 1504, feien que fos un home que “semblava ser de molta més edat de la
que en realitat tenia”222.
En aquest sentit, també em sembla interessant el parer d’En Jaime Jerez respecte a la
vellesa de l’Almirall. Així, en parlar de la presència d’aquest a les terres americanes, que
llavors ja governava l’Ovando per ordre del rei, escriu: “Neguitejava igualment al Governador
la presència de l’ancià Colom en el seu quart i darrer viatge per les aigües del Carib, i que
encara insistia, amb tossudesa senil, a trobar una ruta marítima que el portés fins al Cipango
i el Catai”223. A vista de les quals observacions, En Pep Mayolas creu que “d’una banda, se’ns
diu per partida doble que Colom era un ancià i [se’ns] descriu la seva obstinació com a
tossudesa senil, expressions que quadrarien amb el Joan Cristòfor Colom que ens assenyala
Bilbeny, i el qual rondaria els 88‐90 anys en aquell moment”224.
Per bé que, des d’una altra perspectiva, i sense tenir mai present aquest Joan
Colom barceloní, En Prudencio Otero, també era del parer que, en estudiar la vida del
Descobridor, “molts dels seus historiadors han procurat artificiosament disminuir‐ne l’edat a
fi d’acomodar‐lo a ser fill d’En Domènico Colombo”, llaner italià225, en qualitat d’aprenent de
teixidor. Ho havien de fer, “perquè es trobaven amb la dificultat que aquest aprenent de
llaner hagués pogut casar‐se amb la Susanna Fontanarosa als quinze o setze anys”226.
L’Otero està convençut que “l’Almirall, en morir, tenia més edat que els setanta anys que li
221 A. RUMEU DE ARMAS, op. cit., p. 27.
222 DR. AGUSTÍN MARCOS FERNÁNDEZ DE IBARRA, “La historia médica de Cristóbal Colón y los médicos que de algún modo se relacionan
con el Descubrimiento de América (1)”; Gaceta Médica Catalana, LIII (1918), p. 248. 223 JAIME JEREZ, Hernán Cortés; Círculo de Amigos de la Historia, Editions Ferni, Ginebra, 1972, p. 40.
224 JOSEP MAYOLAS, “Algunes evidències de Colom i Cortès”; http://www.histocat.cat/pdf/colom_cortes.pdf, p. 1.
225 PRUDENCIO OTERO SANCHEZ, España, patria de Colón; Biblioteca Nueva, Madrid, 1922, p. 167.
226 Ídem.
41
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
posen la generalitat dels historiadors”227 –quan anys enrera un gran nombre d’erudits ho
creien–. I ho raonava de la tenor següent: “És de temps immemorial que, a totes les costes
d’Espanya, es diu mariners als qui es dediquen a les tasques de la pesca o a fer viatges curts
de port a port, sense deixar de veure terra, i es diu navegants quan van de mariners en naus
d’alta borda i fan navegació d’altura.
“Fonamento la meva asserció en aquesta diferència i en el fet que l’Almirall diu al seu
diari de navegació del primer viatge, el 21 de desembre del 1492: «Jo he anat vint‐i‐tres anys
per la mar, sense sortir‐ne temps que s’hagi de comptar»; per tant, abans d’arribar a
Portugal, va fer de navegant; i aquests no ho són abans dels vint anys d’edat; quan són més
joves se’ls anomena grumets, i aquesta no és la condició en què navegà l’Almirall”228.
L’Otero, seguint les diverses manifestacions escrites d’En Colom –algunes de les quals
han estat arreglades per fer‐lo coincidir amb el jove Colombo italià, com ell mateix ha
reconegut més amunt–, arribava a la suma de 73 anys. Tanmateix, i adonant‐se que, segons
els càlculs extrets de les dades que forneix En Ramusio, es podia deduir que En Colom “morí
als setanta sis anys”229, acabava reblant que “l’edat, doncs, de l’Almirall en morir era, en el
meu concepte, entre els setanta‐vuit i els vuitanta anys”230. És a dir, que si En Colom, a parer
de l’Otero, va morir a una edat pròxima als vuitanta anys, llavors és que havia d’haver nascut
en una data molt propera al 1426. I el Colom que més s’aproxima a aquesta data torna a ser
En Joan Colom i Bertran.
A semblants conclusions va arribar també, al 1931, En Carreras Valls, car, per ell, “el
naixement d’aquest Joan Colom cal fixar‐lo a l’entorn de 1420, ja que exactament com el seu
germà Lluís són personatges de qualitat durant la revolució catalana”231 de la Generalitat
contra En Joan II. I unes línies més avall hi torna a insistir: “El naixement de dit Joan Colom a
Verdú o en les seves rodalies a l’entorn del 1420, encara que procedís de la branca noble de
Barcelona, és admissible, ja que al 1423, senyorejava a l’Urgell el noble conseller barceloní
Jaume Colom”232. I reblava, tot seguit: “No és admissible que En Joan Colom, germà d’En
Lluís, a qui reputem nascut a l’entorn del 1420, tingués fills pròfugs al 1451.”233 És a dir, que
En Carreras Valls ens confirma, per tres vies i raonaments diferents, que En Joan Colom havia
d’haver nascut en una data molt pròxima al 1420.
227 Ídem.
228 Ídem, p. 167‐168.
229 Ídem, p. 170.
230 Ídem, p. 168‐169.
231 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 124.
232 Ídem.
233 Ídem.
42
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Però, si bé, En Carreras Valls fins a l’any 31 no havia relacionat encara el Colom
descobridor amb el barceloní Joan Colom, sinó que creia que aquest Joan Colom
“probablement era el seu pare”234, a l’any següent del 32 va canviar radicalment el punt de
vista. En una conferència pronunciada al Col∙legi Notarial de Barcelona al gener d’aquest
any, i de la qual En Manuel Bazataqui n’ha abstractat els aspectes més rellevants, hi
reconeixia que “En Lluís Colom i Bertran apareix al 1474 a Sicília talment com estimem que
s’hi trobaria el seu parent Cristòfor Colom, que, si ens atenim a les seves pròpies paraules
[...], en l’estat dels nostres coneixements, no pot ser ningú més que el noble Joan Colom”235.
Abans del 1931, doncs, com que en no identificar‐los creia, per mitjà de càlculs
diversos que feia a partir de la documentació oficial consultada, que el Descobridor havia
d’haver nascut al 1447236; ara, en donar crèdit que aquest només podia ser En Joan Colom; i
en haver‐se pronunciat repetidament sobre el fet que el noble barceloní en qüestió hauria
nascut a l’entorn del 1420, és lògic i evident que el Descobridor també naixeria pels volts
d’aquesta mateixa data. La seva opinió és altament significativa, perquè En Carreras tenia un
amplíssim coneixement documental dels fets de la Guerra Civil i dels homes que hi van
participar.
Per això defensava la idea que el cabdill i home d’estat que va ser En Joan Colom,
havia de tenir més de quaranta anys per poder desenvolupar els càrrecs que posseïa amb la
normalitat que ho va fer i la incidència que va tenir sobre els seus seguidors. I així,
exactament, ho ha remarcat l’Ulloa: “Ço que atrau l’atenció sobre Joan, és la seva activitat,
traduïda en les nombroses missions que rebia de la Generalitat (que aleshores era com el
consell suprem revolucionari), per anar de delegat a les províncies i per mantenir‐hi el fogar
revolucionari, organitzant la resistència”237.
Des d’aquesta òptica, són ara especialment cabdals les paraules d’En Colom a la
sobredita Relació, perquè hi consigna, com hem vist, que “jo vaig venir a servir [a l’edat] de
vint‐i‐vuit anys”238. Per En Vaquer, “si coneixem l’any en què En Colom va entrar a servir els
Reis Catòlics, sabrem l’any del seu naixement”239. I és cert. Però, hi afegia, immediatament:
“Vet aquí el problema: quan va entrar En Colom al servei dels Reis?”240.
La idea que l’any de naixença anava estretament lligat amb l’any d’entrada al servei
reial, l’havia apuntat ja, al 1918, En Ricardo Beltran. Segons ell, “sabent quan i a qui vingué a 234 R. CARRERAS VALLS, Catalunya Descobridora d’Amèrica; op. cit., p. 153.
235 Cf. MANUEL BAZATAQUI VILLARROYA, “¿Cristóbal Colón, badalonés? El apellido Colom vinculado de siglos a nuestra ciudad”; Diario de
Barcelona, dijous, 14 de setembre de 1972, p. III. 236 R. CARRERAS VALLS, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom; op. cit., p. 51 i Catalunya descobridora d’Amèrica, op. cit., p. 113 i 114.
237 L. ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom; op. cit., p. 101.
238 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 500.
239 O. VAQUER BENNASAR, op. cit., p. 14.
240 Ídem.
43
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
servir En Colom, amb vint‐i‐vuit anys d’edat, tindrem base per fixar l’època del seu
naixement”241. I insisteix que “tenia vint‐i‐vuit anys quan vingué a servir els Reis Catòlics” i
que, “En Colom, en fer al∙lusió a les seves cartes a l’època en què vingué a Espanya i entrà al
servei dels Reis, es refereix sempre a un període comprès entre 1483 i 1486”242.
Amb tot, jo no crec necessari interpretar aquest servei, com un servei estricte al rei
Ferran. En Colom no ho diu enlloc, d’enlloc no es pot conjecturar, ni les dates tampoc no ens
lliguen. Perquè si parlem del Colom genovès, nascut al 1451, llavors tenia 28 anys al 1479. I
en aquesta data En Colom era del tot en tot a Portugal, servint‐ne el seu rei, que s’havia
confederat amb el rei de França i estaven en guerra oberta contra Ferran el Catòlic. Per això
En Beltrán y Rózpide, després d’analitzar tots els elements que té a l’abast per escatir en
quin any exacte l’Almirall va entrar al servei dels monarques, escriu que “sigui quin fos l’any
en què això s’escaigué, En Cristòfor Colom no podia tenir l’edat que una acta notarial
atribueix a En Cristóforo Colombo”243. I rubrica, davant la impossibilitat que li quadrin els
còmputs, que “En Colom no diu que tenia vint‐i‐vuit anys quan vingué a servir els Reis
Catòlics, sinó quan vingué a servir, sense expressar on ni a qui. Pogué referir‐se a l’època en
què començà a servir d’altres [cabdills], com és ara René o Renat d’Anjou, l’enemic de la
casa d’Aragó, o l’anomenat Coulon o Coullon pels francesos, Cullan pels portuguesos, Colón
pels espanyols i Colombo o Colomb pels italians i demés autors estrangers, el més gran dels
corsaris que hi havia en aquells temps, i en companyia del qual estigué i anà molt temps En
Cristòfor Colom”244.
Llavors, en aquesta mateixa línia de reflexions, fonamentades a donar sentit a la
sentència de l’Almirall sobre entrar a servir uns monarques, però ara, posada en relació amb
una causa militar determinada, anterior al govern dels Reis Catòlics, En Llorenç Gandol,
coincidint amb En Beltrán, creia que En Joan Colom “es féu marí precisament per causa de la
guerra civil”245. I, si bé per unes altres raons, l’Ulloa també estava convençut que En Colom
va embarcar‐se, “al 1462, a les costes catalanes”246. Així, seguint aquests tres autors i, si tal
com jo intueixo, cal desxifrar els mots de “començar a servir” com si En Colom ens digués
que va començar “a servir militarment”, “a servir en un exèrcit o en una causa militar” o,
encara, primmirant una mica més, “a servir la causa de la Generalitat”, que també era la
causa del rei Renat; aleshores, i atès que la guerra entre la Generalitat i En Joan II va esclatar
formalment, segons ens innoven En Jaume i En Santiago Sobrequés, el 29 de maig del 1462,
241 R. BELTRÁN Y RÓZPIDE, op. cit., p. 9.
242 Ídem.
243 Ídem, p. 12.
244 Ídem.
245 LLORENÇ GANDOL I DOMÈNECH, El descobridor d’Amèrica Joan Baptista Colom, català de Tarroja de la Segarra [mecanoscrit];
Barcelona, 1989, p. 12. 246 L. ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom: op. cit., p. 72.
44
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
amb la sortida de Barcelona de l’exèrcit del Principat per combatre la reina Joana a
Girona247, o, d’acord amb En Mitjana, a la sessió extraordinària de la Diputació, a la qual va
assistir En Joan Colom mateix, com a diputat248; si hi descomptem els 28 anys que diu En
Colom que tenia en entrar a servir‐hi, tindríem que hauria d’haver nascut al 1434.
Ara bé: En García de la Riega també jutja “que la xifra de vint‐i‐vuit anys és un lapsus
plumae (opinió ja emesa per En Navarrete), i que, en conseqüència, cal corregir per la de
trenta‐vuit”249. I ho argumentava de la tenor següent: “El cas té fàcil solució si li apliquem un
fet molt poc conegut: el valor de 40 representat per la X amb una petita ratlla a sobre o amb
una virguleta al costat del braç davanter. S’usava aquesta xifra a l’Edat Mitjana, com es pot
veure a la notable revista de Santiago, Galicia Histórica, de l’eminent historiador i arqueòleg
López Ferreiro, corresponent a setembre‐octubre del 1901, pàgina 123; a l’apèndix del tom
III de La España Sagrada del P. Flórez, foli 390; al manuscrit titulat Suplemento al tomo XIX
de La España Sagrada de l’esmentat P. Flórez, foli 218, i en el pròleg del mateix manuscrit
existent a la Universitat Pontifícia de Santiago; i, finalment, en d’altres llibres que la meva
memòria no encerta a precisar. En fer‐se la transcripció de la carta d’En Colom es considerà
inversemblant la xifra XVIII; però en adonar‐se de la ratlla o virguleta es cregué que aquest
signe doblava el valor de la X, i llavors s’escriví vint‐i‐vuit anys, que es jutjà xifra raonable. Em
sembla que aquest conjectura és encertada, atès que l’Almirall emprava sovint a les seves
cartes els números romans”250.
Sigui com sigui, o bé perquè hi va haver un error en la lectura de la X amb vírgula al
damunt, o bé perquè “algun copista poc destre, en transcriure la xifra XLVIII, mal feta,
prengué la L per una altra X”251, el cert és que hi ha un decalatge de 20 anys i que els càlculs
ens porten a l’any 1424. Si d’aquí en descomptem els deu anys del retoc corresponent, o bé
interpretem que l’error de transcripció –involuntari o no– no és de 28 anys sinó de 38, cal
concloure per força que el Descobridor va néixer al 1414.
A més, si fos cert, com ha postulat En Navarrete i d’altres historiadors, que l’Almirall,
en lloc d’escriure que va entrar a servir als “28 anys”, hagués escrit “48”, perquè hom creu
que hi ha un retoc de vint anys; aleshores, agafant la meva conjectura que va entrar a servir,
“com a militar”, la causa de la Generalitat al 1462, tindríem que, si d’aquesta data en
descomptem els 48 anys de què parlaria En Colom, ens trobaríem de dret al 1414.
247 Cf. SANTIAGO SOBREQUÉS I VIDAL – JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ, La Guerra Civil Catalana del Segle XV; Col∙lecció Estudis i
Documents‐21, Edicions 62, s/a, 2a edició, Barcelona, 1987, p. 149. 248 Cf. E. MITJANA DE LAS DOBLAS, op. cit., p. 104.
249 C. GARCÍA DE LA RIEGA, op. cit., p. 124.
250 Ídem.
251 Ídem, p. 125.
45
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
Com a cloenda de tots els còmputs que he vingut efectuant sobre la data de
naixement d’En Colom, vull portar a col∙lació una informació inèdita que l’Ulloa va exhumar
a Simancas i que va donar a conèixer al 1932, al volum VI de la Historia Universal, que
correspon a “Amèrica”, però que ha passat totalment desapercebuda fins ara per la majoria
de colombistes i historiadors competents. Hi escriu l’Ulloa que, “a la mort d’Isabel, En Colom
reclamà davant l’Audiència de Descàrrecs de la sobredita reina el compliment de les
Capitulacions negociades amb ell. Aquest document transcendental, que ha quedat fins ara
desconegut i que es publica aquí per primera vegada, és sens dubte el més important de tots
els que es refereixen al descobridor d’Amèrica, i revoluciona tot el que s’ha cregut sobre la
descoberta. En efecte, En Colom hi diu textualment [...] que «des de l’edat de vint‐i‐vuit anys
serví en l’empresa i conquesta de les dites Índies, en què féu a vostra altesa servei tan gran i
assenyalat, sense despesa del seu patrimoni reial i sense perill dels seus súbdits»”252.
Llavors, tenint en compte els mots del Descobridor que acabava de citar, l’Ulloa no es
pot estar de puntualitzar que “En Colom tenia notòriament molts més de vint‐i‐vuit anys al
1492”253; i, a fi de donar crèdit a la teoria de la predescoberta que venia defensant d’anys
enrere, subscriu també que “és clar que al∙ludeix una empresa d’Índies en època molt
anterior”254.
En recollir aquest mateix paràgraf colombí, En Català i Roca, al llibre Un corsari
anomenat Colom, ja es va adonar que fallava quelcom en l’exactesa dels anys que En Colom
diu que tenia quan va començar l’empresa de la conquesta de les Índies. I, així, resseguint les
mateixes asseveracions de l’Ulloa,comenta que En “Colom tenia notòriament molt més de
vint‐i‐vuit anys el 1492 i va navegar aquest any per compte dels Reis Catòlics”255. Però en no
adonar‐se de tot el que passava al darrera de l’enrenou de l’edat d’En Colom –que els
censors retallen una vegada i una altra, per fer‐lo més jove i aproximar‐lo, així, al Colombo
italià–, torna a manllevar el raonament de l’Ulloa i comenta innocentment: “És clar que [En
Colom] al∙ludeix una empresa d’Índies en època anterior”256.
La deducció d’En Català Roca, tal com la de l’Ulloa, no s’aguanta ni pel cap ni pels
peus, perquè ni l’un ni l’altre no tenen en compte que, encara que el Descobridor al∙ludís
una època anterior, no hauria estat mai al servei dels reis Catòlics, que és el que realment
expressa a la carta enviada a l’Audiència de Descàrrecs: servir l’empresa de les Índies amb
els reis Catòlics. I aquesta empresa es va tancar només i únicament, com és universalment
sabut i reconegut, després de llarguíssimes converses i estira‐i‐arronses, amb el conveni de
252 LUIS ULLOA CISNEROS, “América”; Historia Universal; Instituto Gallach de Librería y Ediciones, S.L.; Barcelona, 1932, vol. VI, p. 211.
253 Ídem.
254 Ídem.
255 PERE CATALÀ I ROCA, Un corsari anomenat Colom; Episodis de la Història‐287, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1991, p. 101.
256 Ídem.
46
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
les Capitulacions, a l’abril del 1492. No abans. Abans hi podia haver hagut una
predescoberta. I tant. Amb tota seguretat hi va ser. Però no pas per compte dels reis
Catòlics, car del 1485, en què En Colom arriba a Espanya, provenint de Portugal, fins al 1492,
no hi ha cap mena d’acord formal per anar a les Índies; del 1472 al 1485 En Colom és a
Portugal i, en conseqüència no podia servir els reis Catòlics. I del 1462 al 1477 els combat
obertament, sense treva ni defallença. Primer, en el marc de la guerra civil catalana, servint
la causa de la Generalitat, fins al 1472, i després a les ordres dels reis de França i Portugal.
Sembla, i és cregut per alguns erudits colombins, que En Colom va abandonar Catalunya
després de les Capitulacions de Peralada, que van posar fi a la guerra. Així, En Joaquim
Ventalló, ha escrit que En “Joan Colom i Bertran, almirall, lluità contra Joan II i el 1472 va
desaparèixer de Catalunya”257. Conformement, En Català i Roca, ha notificat que En “Pere de
Barberà reclamava, a finals del segle XV, els béns de Joan i Lluís Colom, declarats rebels i
desapareguts el 1472, l’any de l’acabament de la guerra entre la Generalitat i Joan II”258.
També En Colom, en una carta al rei Ferran, del 1505, li escriu que “Déu Nostre
Senyor miraculosament m’envià aquí perquè jo servís Vostra Altesa”, però que, abans, havia
anat a Portugal, “on el seu Rei entenia de descobrir més que cap altre; Ell li tallà la vista, oïda
i tots els sentits, que en catorze anys no li poguí fer entendre el que jo diguí”259. Llavors, com
que és universalment conegut que En Colom arribà a Espanya al 1486, si en descomptem els
catorze anys d’estada a Portugal, sabem que hi arribaria al 1472; any que ens quadra a la
perfecció amb la marxa d’En Joan Colom de Catalunya. Per això, En Fernández Urresti, fent
els mateixos càlculs, apunta que el Descobridor “diu que estigué a Portugal per veure si el rei
del país li donava els calers necessaris per al seu projecte, amb la qual cosa hi deuria arribar
vers el 1472”260. Per tant, em sembla del tot forassenyat considerar que En Colom, en dir‐
nos que va entrar a servir als vint‐i‐vuit anys a l’empresa de les Índies, fes referència al servei
dels Reis Catòlics. Perquè, si tenia 28 anys al 1479 no podia haver servit els sobredits
monarques, i si en tenia 28 al 1492, no podia ser el Colombo genovès.
També En Josep Tomàs i Cabot ha parat un esment especial a l’afirmació d’En Colom
sobre els anys que tenia quan va entrar a servir l’empresa de les Índies, pel qual, “encara que
En Colom hagués nascut en la més tardana de les dates aventurades pels seus biògrafs –a
l’any 1451, proposat pels erudits italians–, hauria complert els vint‐i‐vuit molt abans del
1492, fins i tot abans del 1486, any reconegut oficialment com el de la seva primera trobada
amb Isabel i Ferran”261. I justament per això, s’interrogava desorientat: “Era ja al seu servei
257 JOAQUIM VENTALLÓ, “Ahondando en la historia del descubrimiento de América. La labor de investigación de Josep Porter. El linaje de
los Colom en Cataluña en el siglo XV. Marinos, militares, banqueros, religiosos y comerciantes. La «escola de mossèn Colom» en Barcelona”; La Vanguardia Española, dimecres, 11 de juliol del 1977, p. s/n. 258 P. CATALÀ I ROCA, Quatre germans Colom, el 1462; op. cit., p. 56.
259 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., doc. XCVII, p. 530.
260 MARIANO FERNÁNDEZ URRESTI, Colón: el almirante sin rostro. Una biografía heterodoxa; Editorial EDAF, S.A.; Madrid, 2005, p. 45.
261 JOSÉ TOMÁS CABOT, “El origen de Colón, enigma impenetrable”; Historia y Vida, Extra 16 (1979), p. 14.
47
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
al 1479, quan tenia 28 anys? Començà llavors, i no al 1492, la «conquesta» de les Índies?
Però, quina classe de conquesta? Quin «servei» prestava En Colom als Reis tretze anys abans
que se signessis les Capitulacions de Santa Fe, quan ell es trobava encara a Portugal?”262.
Com anem veient, si ens agafem l’afirmació d’En Colom al peu de la lletra, no hi ha
solució possible, perquè tot es mou dins l’absurd més delirant. Cap data no ens quadra, cap
any no fa sentit. I això només té una explicació si som conscients de la tasca política de la
censura i que cal superar‐la, reconstruint el context, per donar sentit a l’edat real d’En Colom
i a totes les dates que hi fan referència. I això és el que ha materialitzat En Pep Mayolas.
Amb l’acuïtat que li és característica, ha analitzat i desgranat a la menuda la frase del
Descobridor i, de seguida s’ha donat que “aquesta edat no s'avé de cap manera amb la
cronologia oficial del Colombo genovès, però si l'examinem amb deteniment, trobem un nou
indici de la veritable identitat del descobridor d'Amèrica”263. Vist això, i deixat clar d’entrada
que som davant un nou absurd textual, En Mayolas escriu: “Atès que la cronologia oficial
situa l'arribada d'en Colom als regnes d'Isabel i Ferran el 1485, podríem considerar que és
aquesta la data en què el descobridor entrà a servir als monarques en l'empresa de les Índies
i aleshores ens surt que un Colom de vint‐i‐vuit anys al 1485 seria nascut l'any 1457, cosa
que el fa gairebé incompatible amb el rei Renat, a qui sabem que servia el 1472 perseguint la
nau Fernandina. Per tal com sabem que és el mateix Cristòfor Colom qui rep la patent de
cors i és a ell a qui es confia la comesa de capturar la galiassa Fernandina, ens trobem que el
capità dels corsaris, un Colom nat el 1457, tindria aleshores quinze anys. Un protagonista
excel∙lent per a una novel∙la d'en Jules Verne, però inversemblant de tot en tot en el context
de la guerra civil catalana del segle XV.
“Si prenem la interpretació literal que en Colom serví en l'empresa i conquesta de les
Índies l’any 1492 a l’edat de vint‐i‐vuit anys –pel fet que és el 1492, i no abans, que va
embarcar‐se per compte dels Reis Catòlics cap al Nou Món–, ens surt un descobridor nat el
1464; de manera que el 1472 comandaria les naus que persegueixen la Fernandina a l’edat
de nou anys, faria la predescoberta als tretze el 1477 i vindria a presentar el seu projecte
amb vint‐i‐un anys el 1485. És evident que ens trobem davant d’un geni precoç en el sentit
més ampli de l’expressió. Tot plegat acaba ensorrant‐se definitivament, però, quan llegim el
mateix Colom que ens diu, en una carta del 1501, que ja fa més de quaranta anys que
navega, cosa que desfà els comptes de manera concloent, perquè representa que el 1460 no
només ja havia nascut, sinó que tenia edat suficient per haver‐se fet a la mar.
“Per tal com els números no quadren de cap manera, ens situem ara davant la
interpretació literal –l’edat de vint‐i‐vuit anys al 1492–, però contemplant‐la com el resultat
262 Ídem.
263 PEP MAYOLAS, “L’edat d’en Cristòfor Colom l’any 1492”; http://www.novahistoria.org/articles/L‐edat‐d‐en‐Cristofor‐Colom‐l‐any‐1492.
48
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
del retoc d’un censor, de manera que el vint‐i‐vuit que ens ha arribat correspondria a un
setanta‐vuit, en realitat. Si la xifra constava en números convencionals (78) al document
primigeni, només calia afegir una ratlleta a la base del «7» per convertir‐lo fàcilment en un
«2». L’edat de setanta‐vuit anys passa a ser vint‐i‐vuit automàticament, i així ho copiaria el
traductor del plec al castellà, sense qüestionar‐se si allò tenia cap sentit. I si els anys del
descobridor estaven escrits en números romans, LXXVIII –cosa més probable–, només calia
fer desaparèixer la «L» del davant i tindrem l'incongruent Colom que se’n va a fer les
Amèriques amb unes joioses XXVIII primaveres.
“Davant d’aquestes consideracions, ens fa l’efecte que la impossible edat de vint‐i‐
vuit anys del descobridor al 1492 és la substitució d’un guarisme original que se’ns avé
perfectament amb l’edat del militar i antic diputat barceloní Joan Colom i Bertran, nascut el
1414, i que l’any 1492 en què serví en l’empresa i conquesta de les Índies tindria justament
setanta‐vuit anys”264.
Més evident impossible: si en lloc de 28 anys, hi posem l’edat real que havia de tenir
En Joan Colom i Bertran al 1492, que eren exactament 78, tot encaixa a la perfecció. Per la
qual cosa, ara tornem a ser sabedors que En Cristòfor Colom i En Joan Colom i Bertran eren
la mateixa i sola persona. I havia d’haver nascut, tal com vinc vindicant en aquest estudi, a
l’any 1414.
Per saber si realment aquest any de 1414 és el de la veritable naixença del
Descobridor, cal agafar el darrer paràgraf on ell mateix fa una referència explícita als anys
que va passar navegant, i veure –amb els càlculs corresponents i el descompte del retoc
pertinent– si també ens en resulta una data idèntica.
Així, som certs que, al 21 de desembre del 1492, En Colom va escriure: “Jo he anat
vint‐i‐tres anys per la mar, sense sortir‐ne temps que s’hagi de comptar i vaig veure tot el
Llevant i el Ponent, que vaig deixar per anar al camí de Septentrió, que és Anglaterra i he
anat a la Guinea”265. Tornem‐hi. Primer, En Colom no podia dur 23 anys navegant al moment
que ho diu, sinó molts més, perquè, al 1492, tant ell com els seus cronistes ens adveren que
va entrar a navegar molt jove266.
Segons l’Ulloa, “Giustiniani, Oviedo i Interiano, ço és els cronistes contemporanis de
Colom, i que, sense comptar les Historie [del seu fill Ferran], ens donen més dades sobre la
seva jovenesa, són d’acord en afirmar que Colom es va iniciar molt aviat en la navegació: en
264 Ídem.
265 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 169.
266 B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. I, p. 31.
49
Institut Nova Història
www.jo
rdibilben
y.com
la seva adolescència o molt jovenet; és a dir, abans de tenir divuit anys. I això concorda
també amb diversos documents autèntics provinents del propi Colom”267.
Ara, doncs, si al 1492 en descomptem els vint‐i‐tres anys predits, ens trobem al 1469.
Si n’hi restem els eventuals quaranta anys del retoc, ens situem al 1429. Traient‐ne els
catorze anys en qüestió en què En Colom va començar a navegar, som al 1415. Aquest any
que ens sobra, sí que ha de ser atribuïble a un error del copista, atès que, si al 26 de febrer
de 1495 En Colom havia navegat 27 anys –com ell mateix ens assegura en un altre paràgraf,
en què ens remarca que està molt malalt per culpa dels “vint‐i‐set anys passats que he
continuat a la mar”268–, no pot ser que al 1492 n’hagués navegat 23, per tal com els càlculs
ens en donen 24. Així, si del 1492 en restem ara aquests 24, arribem al 1468. Extraient‐ne els
40 anys del retoc, som al 1428. Menys els catorze de l’edat en què va entrar a la mar,
tornem a ser al 1414.
Amb tot si, com he mostrat anteriorment, l’Almirall escriu al 1501 que porta 43 anys
a la mar, al 1492 no en podia fer 24 que navegués, perquè els comptes n’avalen 34. Això
evidencia, alhora, que en els dos darrers paràgrafs sobredits, el censor també hi ha operat
un retoc a la baixa de deu anys, a fi de fer En Colom, com de costum, més jove; i, de retop,
ens indica, tenint en consideració que els canvis en l’edat són metòdicament –com hem
comprovat a bastament– de vint, trenta o quaranta anys exactes, que al 1492, el text
esmenat havia de dir “24” i no pas “23” –error que s’entén més fàcilment, perquè el
número, com de costum, deuria ser escrit en xifres romanes–.
És a dir, que si al 1492 el Descobridor duia navegant 34 anys, vol dir que va introduir‐
se a la navegació, segons el text, al 1458. Si n’eliminem els trenta anys corresponents del
retoc, tornem a ser al 1428. I com que ho va fer a l’edat de 14 anys, som, per tant, una altra
vegada més, al 1414: la data en què va néixer el barceloní Joan Colom i Bertran.
Jordi Bilbeny
267 L. ULLOA, Noves proves de la catalanitat de Colom; op. cit., p. 75.
268 C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 313.
Top Related