Com fer un comentari de text. Guia

http://www.xtec.cat/~fvilasec/examens%20selectivitat/

comentaris%20Plato.htm

I. Presentació

Quan ens veiem obligats a analitzar i comentar un text que ens agrada de forma especial, a vegades pensem: Quin rotllo! ¿Per què he d’analitzar-lo en comptes de gaudir-ne, senzillament, de la seva lectura? I tenim tota la raó. Cap autor no ha escrit la seva obra perquè l’analitzin en un laboratori. Aleshores, la pregunta és òbvia: per què he de comentar textos?

Practicar el comentari ha de servir-nos per a aprendre a llegir, per a entendre la lectura i per a gaudir-ne més. Quants llibres, poemes, pel·lícules, pintures,… no ens agraden perquè – senzillament - no els entenem prou bé?

Aquesta és una raó fonamental per la qual hem de comentar textos. Però n’hi ha una altra: comentant un text pots demostrar a qui l’hagi de corregir que comprens correctament el seu significat, la seva estructura, els recursos estilístics que ha fet servir l’autor, el tema que desenvolupa, la idea fonamental que ens transmet…

Cada text - literari, històric, científic, filosòfic… - té el seu propi codi expressiu, un codi distint, molt més complex que el que utilitzem en parlar o en desenvolupar un tema memoritzat quan ens examinen. Per això, tot i haver uns punts coincidents en qualsevol comentari, haurem de tenir en compte quina mena de text hem de comentar.

No hem d’oblidar que el comentari de text és també una tècnica; i, per tant, es millora amb la pràctica.

II. Consells per al comentari de text en filosofia

Els aspectes bàsics que cal resoldre en front d’un text filosòfic són:

• El que diu realment

• El que podem dir a partir d'ell

Si ens en sortim bé, vol dir que n’hem fet una bona anàlisi i que manifestem tenir coneixements suficients i sòlids com per a dir-ne alguna cosa coherent, o sigui, que dominem el tema. Per tant, l'objectiu d'un comentari és captar el sentit d'un text original (normalment només un

fragment), clarificar-lo i aprofundir-lo.

Com a orientació, les etapes del treball són:

1. Llegir el text amb molta atenció, almenys un parell de vegades, per saber de què va: de quin tema tracta (coneixement, ètica, veritat, lògica, psicologia, ....) i quina mena de text és ( un exemple, una definició, una defensa ... ).

2. Analitzar-ne el contingut. Aquí és on cal examinar cada paràgraf o part del text. Aquest és el moment clau del comentari. Dediquem-hi tota l'estona que calgui i fem un esquema en brut de tot el que ens suggereixi aquesta lectura lenta i detallada.

Primer busquem la idea principal de cada paràgraf o part del text i ho resumim en una sola frase o paraula. Quan hàgim anotat aquestes paraules frase clau, busquem els lligams lògics que hi hagi entre elles i ho marquem sobre l'esquema inicial en forma de fletxes o correspondències. Aquesta tècnica també s'anomena “fer un diagrama de flux”.

3. Iniciar l’elaboració del comentari. A partir de l'esquema que ha sorgit a la fase d'anàlisi, podem afegir les nostres aportacions personals: observacions, crítica, valoracions, comparacions amb altres autors o amb altres aspectes del tema, vincles amb diferents corrents de pensament, ...

* És aconsellable que mai quedi barrejat el que diu el text i el que hi aportem.

Posem, després, un número a cadascuna de les idees que vulguem comentar i,segons els lligams que tinguin entre elles, sorgirà l'estructura base del comentari.

4. Redactar el comentari. Tot comentari ha d'estar redactat seguint les normes essencials d'un escrit clar i entenedor. Hi ha d'haver una introducció, un desenvolupament i una conclusió:

a. Introducció: cal situar el contingut del text, respondre un "de què va el text?" que dèiem al primer apartat. Ha de ser breu i clar.

b. Desenvolupament: exposar el contingut de l'anàlisi feta en el segon pas i en l'elaboració.

c. Conclusió: comentari personal o opinió argumentada sobre el text, així com la recapitulació dels punts bàsics. El redactat ha de ser fluid i seguit, mai esquemàtic.

És possible que hi hagi unes preguntes que guiïn el comentari. Aleshores la redacció serà semblant però cal assegurar-se bé que s’hagi respost adequadament a les qüestions que se’ns han formulat. L’adequació és clau. També cal comprovar que hi ha coherència (una bona estructura interna i estructura global) i cohesió (la lectura es fa fluida, hi ha subjectes, bons enllaços entre els conceptes, els temps verbals i els pronoms són correctes…).

Abans d’entregar, sempre!: rellegir l'exercici (i corregir els errors que hagin passat inadvertits, que – segur! - n’hi ha algun)

III. Què no hauríem de fer:

- Mai no es repetiran paraules del mateix text, llevat que es tracti de conceptes particulars o que es faci la citació d’algun paràgraf important. Si és el cas, la citació s’ha de posar entre cometes.

- El text no s’ha de prendre com a pretext per explicar tot el que ja sabem sobre l’autor, l’obra, el tema, l’època…, sinó que hem de seleccionar, de tot allò que sabem, el que té una relació directa amb el text, allò que ens pot ajudar a situar el text i a entendre’l millor, res més. Així, podem utilitzar els coneixements d’altres matèries per a completar el comentari.

- Un comentari mai pot ser una associació o acumulació d’observacions disperses, desordenades. Ha de tenir un ordre i una coherència.

- En un comentari de text no es pot donar res per sabut. Hem de redactar el comentari de text pensant que ha d’anar dirigit a un suposat lector que ignora tot el relacionat amb el text: moviment, època, autor, obra, tema…

- Mai no enfocarem igual dos fragments distints; tot text exigeix la seva particular glossa. Per definició, mai dues persones podrien comentar un text

de la mateixa manera; sempre, però, hi haurà coincidències de fons exigides pels continguts objecte de comentari.

IV. Consells, fruit de l’experiència

1. Llegeix unes quantes vegades - i a poc a poc - el text per tal d’entendre’l. Subratlla’l, o pren breus notes, ja que després et pot ser útil. Cal escriure’t alguns conceptes que et semblin fonamentals. Una estratègia interessant - abans de començar a escriure - és disposar d’un senzill esquema amb les idees fonamentals del text i com hi apareixen relacionades. Així evitaràs les reiteracions que solen aparèixer en els comentaris improvisats: s’han de veure, al final, totes les idees, relacionades, però sense repetir-ho massa cops.

2. La presentació formal és molt important: un exercici net, sense ratllar-lo, sense faltes d’ortografia, de presentació o de sintaxi, amb un vocabulari d’un cert estil culte…, enriqueix formalment el comentari.

3. És recomanable introduir les afirmacions de forma impersonal: s’ha fet notar - s’ha destacat - hom ha arribat a pensar - tal vegada es pot afirmar - fa pensar - potser l’autor - segurament és problemàtic decantar-se irreflexivament per, etc.

Convé saber fer referències interdisciplinàries, completar el comentari amb algunes - poques i bones - escollides apreciacions que hi aportin originalitat o que, si més no, singularitzin el nostre comentari.

4. Abans d’escriure tracta de recordar tot el que saps de les idees de l’autor, mira si surten al text i com hi surten. Si el text no és d’un autor conegut, has d’intentar situar els pensaments que tu tens sobre el què es diu al text. Mai has de posar tot el que saps, però sí pensar-ho: al comentari només hi escriuràs allò que pertoqui pel text que t’ha proposat.

5. Intenta interpretar, pel context, els significats dels mots i expressions desconeguts, dubtosos o que et semblin tenir alguna particular accepció particular en el text proposat. (No obstant això, sempre tens els recurs del diccionari..., si ets a casa o a una biblioteca: no als exàmens!).

6. Mira d’entendre el conjunt que formen les idees del text, és a dir, copsa la seva argumentació o tesi final. Aclareix, dins d’aquest esquema general,

com s’hi relacionen les idees: convé identificar les paraules que les expressen, i ni inventar ni tampoc deixar de banda res.

7. Fes un esquema clar i lògic de les diferents parts. Això pot suposar:

• Dedicar uns moments a analitzar la coherència o estructura del text, l’ordre del discurs.

Coincideix l’ordre o aparició de les idees amb la seva importància? Per què?

• Exposar de quin tipus és l’argumentació: pot ser la relació premissa / conclusions o bé idees principals / idees secundàries. En qualsevol cas, es mirarà de fer una jerarquia d’idees. És el moment d’examinar la debilitat lògica o fàctica dels arguments exposats.

• Pensar el comentari sencer i, en especial, cada frase abans d’escriure-la.

V. Normatives per a la correcció de comentaris de text

V.A. Selectivitat

Qüestions sobre un text (Plató, Descartes, Hume, Mill o Nietzsche)

1. Explicar breument les idees principals del text, i com hi estan relacionades. (2 punts)

2. Explicar breument el significat d' algunes expressions del text. (1 punt)

3. Explicar les raons de l'autor a favor d'una tesi bàsica del text: per explicar aquestes

raons, s'haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l'autor,

encara que no siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)

4. Comparar un concepte important en el pensament de l'autor (vinculat amb les idees

del text) amb un altre, que pot ser d'un autor diferent. (2 punts)

5. Fer una avaluació raonada i personal sobre alguna de les tesis defensades en el text.

(2 punts)

Per a la correcció

Primera pregunta - Explicar breument el contingut del text (2 punts).

L’objectiu de la pregunta és detectar el grau de comprensió del text. La resposta no cal que demostri que l’alumne coneix els detalls de la filosofia de l’autor. És important, però, que l'alumne no es limiti a enunciar idees sinó que mostri una mínima comprensió de l'estructura argumentativa del text.

Segona pregunta - Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt)

El que es demana no és donar definicions exactes o precises que hagin de ser vàlides per a qualsevol context d’ús de les expressions, ni tampoc que l’alumne utilitzi un vocabulari tècnic. El que l’alumne utilitzi un llenguatge sense cap tecnicisme, si no té incorreccions, no haurà de comptar en contra seva.

Tercera pregunta - Donar les raons de l’autor a favor d’una tesi: (3 punts)

L’enunciat demana referir-se al pensament de l’autor. En aquest respecte, s’haurà de tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament.

Només es tindran en compte: les idees que siguin pertinents per a la afirmació que es vol explicar i les raons per les quals aquestes idees expliquen l’afirmació. Un bon examen serà aquell que trobi la justificació i el paper que l’afirmació particular juga en el conjunt del pensament del filòsof. Ara bé: de vegades una exposició general i correcta del seu pensament pot no respondre el que es demana, si no explica com el pensament general de l’autor justifica la tesi particular que és objecte de la pregunta.

Quarta pregunta - Comparar o relacionar un concepte o idea del text amb un altre.

(2 punts).

S’ha de tenir en compte:

a. La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes diferents) de la comparació demanada.

b. El contrast pertinent dels dos termes de la comparació que es demana.

En qualsevol cas: l’alumne és lliure de triar fer una caracterització de les dues concepcions o idees de manera prèvia i independentment a la comparació, o fer-ne la caracterització implícita en termes de les diferències mútues. També pot escollir fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions –qualsevol d’elles- i descriure l’altra per contrast. L’estratègia escollida no pot afectar l’avaluació. Per tant, l’enunciat exacte

de la pregunta s’ha d’entendre que no posa restriccions a aquesta llibertat en la resposta.

Cinquena pregunta - Consideració raonada de l’estudiant a favor o en contra d’una tesi (2 punts).

S’haurà de valorar només:

a. el grau de comprensió que es demostri sobre la tesi a discutir i la coherència de les raons per les quals podria ser versemblant i

b. la coherència i pertinència de les possibles raons que es puguin donar contra la tesi.

Si l’alumne decideix raonar a favor de la tesi, no cal que insisteixi explícitament en raons contràries: això implica que no es poden avaluar separadament els aspectes (a) i (b). Es pot donar la màxima qualificació, doncs, si una resposta defensa la tesi, tot mencionant coherentment raons que siguin pertinents. D’altra banda, l’acord del corrector amb la tesi defensada no pot tenir-se en compte, ni tampoc el fet que l’alumne ignori fets o arguments històricament importants.

Exemple

Text amb comentari dirigit

(fet per Josep M. Terricabras)

“L'evolució individual se'ns presenta com el producte de la interferència entre dues tendències: l'aspiració a la felicitat, que solem qualificar d'«egoista», i l'anhel de fondre's amb els altres en una comunitat, que anomenem «altruista». Les dues designacions no passen de ser superficials. En l'evolució individual l'accent sol recaure en la tendència egoista o de felicitat, mentre que l'altra, que podríem designar «cultural», es limita generalment a instituir restriccions. Molt diferent és el que passa en el procés de la cultura. L'objectiu d'establir una unitat formada per individus humans és, de bon tros, el més important, mentre que el de la felicitat individual, toti que encara subsisteix, és desplaçat a segon pla; gairebé semblaria que la creació d'una gran comunitat humana podria ser aconseguida amb més èxit si es fes abstracció de la felicitat individual.”

Freud, El malestar en la cultura (PAU. LOGSE. Curs 2001-2002)

1. Expliqueu breument la idea principal del text. [2 punts]

Sigmund Freud comença per afirmar la idea que el que ell anomena "l'evolució individual" és fruit, tot i que no a parts iguals, de la influència que en nosaltres exerceixen una tendència egoista (individual, que ens empeny a cercar el nostre benestar personal) i una altra d'altruista (cultural, encaminada a la construcció social). Segons Freud, els objectius perseguits

pel projecte individual i el col·lectiu es contraposen de tal manera que qui busca la felicitat individual procura allunyar les obligacions altruistes i, al revés, el procés cultural deixa en un segon terme la felicitat individual i, fins i tot, a aquest procés li seria més fàcil realitzar-se sense ella.

2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia del pensament d'aquesta època. [3 punts]

Freud és considerat, segons una classificació clàssica (que sembla haver anat caient en desús), com un dels tres anomenats "mestres de la sospita", al costat de Nietzsche i Marx. És cert que el pensament d'aquests tres autors té poca cosa en comú però les seves reflexions són gairebé contemporànies (tenen totes lloc en el marc cronològic de la segona meitat del segle XIX, a excepció de Freud, el més jove, i que viurà fins al 1939) i, sobretot, responen a un mateix esperit d'època: el de la crítica a la cultura occidental. En el cas de Marx, la crítica serà,

sobretot, de tipus socio-econòmic; en Nietzsche hi trobem una crítica integral però amb predomini de la revisió moral; en Freud, metge psiquiatre, la crítica s'articularà a partir del problema sexual.

Malgrat els interessos divergents que els interessen, Freud i Marx coincideixen, a més, en un altre aspecte important: el seu pensament es converteix en un sistema d'interpretació de la realitat molt potent però alhora també molt unitari, amb una forta cohesió interna. Aquest caràcter sistemàtic ha fet que més d'un pretengués convertir el marxisme o la psicoanàlisi en ciències. Conversió impossible ja que ni l'un ni l'altra no compten amb els necessaris criteris de demarcació científica (sobretot el popperià de falsació). Les teories de Marx i de Freud són, més aviat, dos filtres que ens permeten mirar la realitat posant un èmfasi molt fort en aspectes als quals altres teories amb un enfocament menys dirigit no donen tanta importància. Això, però, ens obliga a fer-ne un ús crític, acceptant d'entrada que hi haurà aspectes de la teoria que probablement fallaran (la profecia marxista d'una revolució dels treballadors n'és un clar exemple), però sempre n'hi haurà d'altres que ens continuaran aportant perspectives

interessants.

3. Expliqueu el concepte de cultura que es desprèn d'aquest text. [3 punts]

En aquest text, Freud utilitza el terme "cultura" per referir-se a tot allò que es contraposa al que és estrictament individual, personal. D'acord amb la caracterització de tendències que l'autor realitza, la cultura es construeix aplicant restriccions a la felicitat individual per tal de reforçar els vincles altruistes. Segons Freud, sembla que existeix una oposició irreconciliable entre els interessos de l'individu i els de la societat. Si l'individu busca satisfer els seus propis desigs ho ha de fer, forçosament, de forma egoista, potser perjudicant la comunitat. Contràriament, si la comunitat vol erigir-se amb força només ho podrà fer si aconsegueix temperar el desig de satisfacció personal dels seus membres, per mitjà de restriccions de la felicitat individual. Per això, el text de Freud acaba amb una afirmació molt contundent (només matisada pel condicional "semblaria"), segons la qual, la felicitat de la comunitat s'aconseguiria amb més facilitat si es prescindís de la felicitat individual dels seus membres.

4. Quin sentit creieu que pot tenir avui denunciar una cultura les exigències de la qual no tenen en compte la felicitat dels individus? [2 punts]

D’ençà que Freud va escriure "El malestar en la cultura" (1927) la societat occidental ha canviat molt. Gairebé podríem dir que la imposició de restriccions amb la qual ell caracteritzava la societat de la seva època, ha desaparegut completament, o ho està fent de manera creixent. Una felicitat col·lectiva que obligués a pagar el preu de la renúncia a la satisfacció dels propis desigs, avui seria frontalment rebutjada. La nostra societat sembla haver adquirit una sòlida consciència que la felicitat individual no és negociable i que una societat collectiva feliç només ho pot ser en la mesura que estigui formada per individus també feliços. Aquesta presa de

consciència deriva, probablement, de la creixent importància que ha anat adquirint la llibertat en el nostre sistema de valors.

Avui i aquí, seria difícil que algú acceptés formar part d’un model de societat més perfecta si això suposés una retallada de les llibertats individuals. Aquest és exactament el debat que, arran dels atemptats de l'11 de setembre, s’ha instal·lat als Estats Units: l’alternativa entre una societat segura però controladora, i una societat insegura però que continuï preservant la llibertat individual. No deixa de ser sorprenent, però, que la majoria de crítiques a la política "proteccionista" nord-americana hagin vingut d'Europa. Una Europa que ja té poca cosa a veure amb la de Freud.