Club de lectura Alumni UBSessió 10 del curs 2018-19; 25.06.2019; 19:00 h

Comentari: La dona justaProposta per a l’estiu: Una historia de la lectura d’Alberto Manguel

Márai, Sándor. La dona just.a Traducció d'Eloi Castelló i Anna Soler Horta. Barcelona: Edicions 62 / Salamandra, DL 2005. 413 p. (Millors obres de la literatura universal. Segle XX; 159)

1

Sándor Márai

Sándor Márai (Kassa1, Hongria, 11 abril 1900-San Diego, Califòrnia,22.02.1989), ]escriptor, periodista i dramaturg hongarès.

Biografia

Sándor Károly Henrik Grosschmied de Mára, més conegut amb el sobrenom de Sándor Márai, va nàixer l'any 1900 a Kassa a Àustria-Hongria en una família intel·lectual burgesa d'origen saxó emparentada, per part de pare, amb la noblesa hongaresa dels Ország. Son pare, Géza Grosschmid, d'ascendència alemanya, era el jutge i polític arribà a senador del Parlament hongarès entre 1925 i 1932. La seva mare, Margit Ratkovszky, era professora a l'Höhere Mädchenschule (o Liceu superior per a noies).

La seva particular trajectòria vital i la seva obra van gaudir d’un destí singular fins i tot després del seu traspàs, quan va ser descobert i traduït. A poc a poc es van conèixer les seves obres (al seu país estaven prohibides fins a la caiguda del règim comunista) i amb aquestes la persona, el burgès, l’europeu, l’humanista i l’immigrant que s’hi amagava. A l'obra Les bombes de Kassa va escriure parlant de la infantesa: No és veritat que el món sigui infinitament gran. Per als humans, el món és molt gran quan més s’identifica amb els records de la seva infància. Totes les altres coses ens són estranyes; poden ser magnífiques i, de vegades, temibles, però sempre ens seran alienes. Per a la nostra vida i per als nostres sentiments, el món només existeix en la mesura en què reflecteix aquell univers submergit i prodigiós: la infància i la llar. Amb la seva ciutat tenia una

1 Aquesta ciutat és actualment Košice, la segona ciutat d’Eslovàquia.

2

profunda relació que el va marcar intensament. L’esperit i l’ànima de Kassa l’influïen profundament, visqués on visqués, si trobava un ambient semblant se sentia com si hi fos. Per a Márai, Kassa era quelcom més que un espai i és per això que va convertir-se en la Ciutat, en majúscula, més enllà de mapes i descripcions. El seu autèntic valor no era palpable, era ideal; Kassa era un símbol etern, font d’una manera de viure idealitzada, encarnació de la cultura i de l’ordre.

Márai rebé a Budapest una educació elitista catòlica entre 1910 i 1917 i ja mentre estudiava realitzava col·laboracions en gasetes i premsa del moment, com ara Pesti Hirlap, Magyarorszag,Vörös Lobogó.

A la dècada de 1920, disconforme amb el govern filofascista de l’almirall Miklós Hörthy, s'exilià durant un temps i viatjà per mitja Europa central i França.

1919-1923. Estada a Berlín i altres ciutats alemanyes

Al 1919, després de passar per Praga, Márai arribà a Alemanya i el 1919 i es matriculà a l'Institut für Zeitungskunde de Leipzig, on assistí a algunes classes de periodisme i treballà en diverses publicacions periòdiques del moment (Prager Tagblatt).

Després de Praga i Leipzig, Márai, durant un curt període, s’instal·là a la República de Weimar on passà uns anys d'aprenentatge bohemi entre escriptors i cafès d'artistes, guanyant-se la vida amb l'escriptura d'articles periodístics, cròniques, relats breus i poemes. En aquesta època observà els inicis del nazisme però sense arribar a imaginar-se com acabaria. És la ciutat on va estudiar l’autor de Faust i potser és per això que en la seva novel·la autobiogràfica diu: Goethe m’acompanya per la meva vida i marca cada etapa del meu creixement. La seva llengua materna era l'hongarès, però com dominava des de petit l'alemany, va considerar durant un temps escriure en alemany, però finalment va decidir-se per l'hongarès.

Casament civil amb Ilona Matzner, Budapest 1923.

3

Més tard va anar a viure a Frankfurt i en 1921 es traslladà a Berlin on va reprendre els estudis de periodisme, va començar a treballar amb una energia imparable en diaris com Der Drache o Frankfurter Zeitung, va llegir les obres de Hermann Hesse i dels poetes expressionistes i va ser el primer en traduir l’obra de Franz Kafka a l'hongarès.

Márai s’hi sentia estranger en aquella ciutat on vivia un gran nombre d’immigrants; només els desplaçats procedents de Rússia s’acostaven als dos-cents mil. Era un món interessant i contradictori, i tan estrany que provocava desconsol, escrigué en Confessions d'un burgés. El 1922 es retrobà amb una vella amiga de Kassa, Ilona Matzner, una dona jueva com la seva mare i d'acabalada família burgesa, amb la qual el 17 d'abril de 1923 va contreure matrimoni en una cerimònia civil i tretze anys després celebraren la cerimònia religiosa.

És una època caracteritzada per la inestabilitat política i econòmica, potser per això va traslladar-se amb la seva família de Berlín a París, tot i que després hi tornà per continuar la carrera literària i convertir-se en un dels novel·listes hongaresos més destacats de la dècada de 1930.

1923-1928. Estada a París

Pensàvem quedar-nos unes tres setmanes a París. Ens hi vam quedar sis anys, va dir. Amb el temps, va tenir una relació ambivalent amb París. En Confessions d'un burgés va escriure: En aquelles dates portàvem una vida d’exiliats en una ciutat primitiva i malintencionada. Cada setmana pensàvem que n’havíem de marxar. Quan criticava la ciutat i se’n sentia disgustat i descontent ho feia en qualitat de ciutadà parisenc preocupat; per a qualsevol europeu, París era la joventut de l’ànima, va dir. Durant la seva estada a París, va sentir-se atret per la gastronomia i els misteris de la ciutat. Anava de cafè en cafè (la Coupole, le Dôme) i enviava, cada vegada amb més freqüència, articles i col·laboracions al diari Újság de Budapest. Conegué alguns dels representants més destacats de l'avantguarda estètica del moment. En aquesta època va publicar: l’obra de teatre Männer, el conjunt de relats L'inquilí desconegut i la novel·la Transformacions de Marenka.

Malgrat les seves experiències ambivalents, a París se sentia com a casa i hi retornava; compartia el pensament de G. d’Annunzio: tots els escriptors i tots els artistes tenen dues pàtries: el lloc on van néixer, amb el qual els uneix la sang i la llengua, i París.

Budapest. 1928-1948

L’any 1928 tornà a Budapest i s’instal·là en un barri modest i cèntric, Krisztinaváros, i hi treballà com a editor i crític literari al Budapesti Napló. Aquesta ciutat, comparada amb Kassa, li semblava una ciutat sense ambient i, no obstant això, Márai la necessitava per a arribar a ser un bon escriptor, per a crear nous mites, per a créixer. Fou el seu lloc de residència i en el seu ambient i en el seu passat hi havia quelcom de Kassa. Per a Márai, Budapest era sobretot els cafès on escrivia articles i es reunia amb altres escriptors, i també les tavernes -des d’on observava amb una copa a la mà- i els balnearis. Molts dels seus escrits es nodrien de les seves observacions.

4

Al 1934 mori el seu pare, Géza Grosschmid i uns anys després, el 1939, Ilona i Sándor seran pares d'un nen, Kristóf Géza Gábor, que morí quan només tenia sis setmanes, a causa d’ una hemorràgia interna; sembla que era hemofílic, igual que la seva mare. La parella no tingué un altre fill biològic però al 1945, adoptà un nen orfe, János Bobocsay, nascut el 1941.

Els vint anys que va viure a Budapest constitueixen el període més llarg que va viure a una ciutat i també el més important de la seva carrera com a periodista: va escriure milers d’articles i va publicar textos breus sobre novel·la i assaig.

En els anys de la guerra es convertí en un prolífic escriptor: La dona justa, L'última trobada, a més de La gavina, L'herència d'Eszter, Divorci a Buda o L'amant de Bolzano, protagonitzada per l'aventurer venecià Giacomo Casanova.

Objectes personals de Sándor Márai

En les seves obres, Márai retratava la decadència del món burgès, que era el seu món, i els seus ideals cada vegada més deslluïts, així com les possibilitats de les relacions humanes. Aquesta classe mitjana hongaresa és en la forma de vida en què vaig néixer, vaig observar, vaig arribar a conèixer i escodrinyar en totes les seves característiques fins a les mateixes arrels, i ara veig que tot es desintegra. Potser aquest és l'únic deure de la meva vida, de la meva vida: delinear el curs d'aquesta desintegració.[5]

Pel que fa al seu estil, tractava els personatges amb ironia/autoironia (Csutora) i tendresa (Confessions d'un burgés, L’última trobada) i el tema constant i persistent es límit de les relacions humanes (Divorci a Buda, L’herència d’Eszter).

Al 1941, a Patrulla a Kassa va escriure: per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu. Els Dietaris, escrits a partir de 1943 i fins a la seva mort, es convertiren en una de les seves obres més destacades. En aquella època rebia el reconeixement de la societat per a la qual escrivia, però no així a l'estranger per l'aïllament que comportava la guerra.

5

Casa de Sándor Márai bombardejada, Budapest 1945

Quan els nazis accediren al poder a Alemanya, l'escriptor hongarès va ser un dels primers a oposar-se obertament a Hitler amb articles contundents. Amb la incorporació d'Hongria a les forces de l'eix el 1941, Márai va tenir dues opcions: continuar oposant-se obertament a l'Alemanya nazi i a l'aliança amb ella (la qual cosa el portaria sens dubte a la mort en un camp de concentració) o dedicar-se a la literatura allunyada de la política. Sense possibilitat d'escapar de l'estat dictatorial hongarès, prengué la segona, afermant la seva seguretat sempre que no intervingués en política i menys encara escrivís sobre ella, ja que Márai era la ploma més autoritzada d'aquesta nació i la seva possible detenció seria propaganda negativa per al règim.

L'any 1945 perdé el seu món, en tornar del poble on s'havia refugiat durant el setge de Budapest i des d’on va veure l'arribada de les tropes soviètiques. Trobà troba la seva casa en ruïnes; una bomba impactà contra el seu pis cremant totalment la biblioteca i el lloc on creava les seves obres.

Al 1945 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències d'Hongria. També li van oferir la presidència del Pen club hongarès; la va rebutjar, igual que havia rebutjat la presidència de l'Associació d'escriptors hongaresos. Ell només volia ser i continuar sent escriptor.]

Després de la II Guerra mundial l’ocupació alemanya va ser substituïda per l’ocupació soviètica. Márai va ser molt crític amb el nazisme i no va sentir gens d'afinitat ideològica amb el règim comunista que el substitueix. Amb la incipient arribada del govern comunista, a poc a poc se li feu la vida impossible i el fet que no el deixessin callar lliurement, segons havia dit ell mateix, va portar-lo a marxar definitivament del seu país amb la seva dona i el seu fill adoptiu, János Jáky.

Després de la marxa del seu país, la seva obra, tant novel·les, obres de teatre com poemes, fou prohibida a l'Hongria comunista, fet que va provocar que la seva narrativa fos desconeguda internacionalment fins a la caiguda del comunisme als països de l'Est, molts anys després.

A partir d’aleshores, el món és la seva pàtria i la seva identitat hongaresa es redueix a la seva llengua materna. Márai farà un resum d'aquests anys de la seva vida en l'obra

6

Memòries d'Hongria. La família Márai marxarà primer a Suïssa, després anirà a Itàlia i posteriorment s'exilià als Estats Units, país on es nacionalitzarà el 1952.

1948-1952. Suïssa i Nàpols

Amb motiu d'una reunió internacional d'escriptors al setembre de 1948 a Ginebra, obté fàcilment un visat per a ell i la seva família. Les primeres ciutats de la seva emigració, Zuric i Ginebra, tenien una freda pulcritud i un buit interior que augmentaven la tristesa existencial que Márai sentia en aquesta època.

Després de Suïssa anaren a Nàpols, al districte de Pausilippo. Era molt diferent de les anteriors i fou una de les ciutats per les quals va sentir més afecció; era un bastió de la cultura europea, el seu passat acumulava l’espiritualitat de gairebé tot el continent, amb Ulisses i Virgili, Pompeia i el Mediterrani, museus i biblioteques... L’impressionava el paisatge, el tranquil·litzava el mar i banyar-s’hi li proporcionava moments de calma

A Nàpols va escriure el seu poema Discurs fúnebre, en el qual immortalitzava els emigrants sense destí i aprofundia sobre la pèrdua de la llengua materna: Tots els altres, tots els que abandonen la seva pàtria s’exilien d’un país; jo, un escriptor, vaig exiliar-me de la meva llengua materna. A Itàlia va escriure la seva novel·la sobre Ulisses, Pau a Ítaca, amb un to completament diferent del de les seves obres publicades al seu país. Fins i tot, va dedicar una novel·la a Nàpols: La sang de sant Genaro, que era la història de la ciutat i també l’experiència de l’emigració i la vivència d’un emigrat. Aquests tres anys i mig a Itàlia, a Posillipo, van ser el millor regal de la meva vida. M’agradava tot i sabia que, a la seva manera, ells, els italians del sud, també m’acceptaven a mi , va dir al 1952. A la meva vida, el fet d’acomiadar-me de Nàpols, de Posillipo, va resultar-me més dolorós que qualsevol altre adéu a qualsevol persona o cosa.[10]

Ràdio Europa lliure encarregarà a Márai les emissions habituals destinades a Hongria, les quals no acabarà fins a 1967, incloent el període de la insurrecció de 1956; per aquest motiu viatjava sovint a Roma. Senti molt deixar Itàlia, i per tant, Europa, però ho havia de fer perquè el seu estatus de refugiat polític (displaced person) li obligava a fer-ho. S’instal·là definitivament als Estats Units i esdevingué ciutadà americà.

1952-1968. Nova York

El 1952 s’estableix a Nova York, on rebrà la ciutadania nord-americana. Allà tenia els passeigs, els records, les biblioteques -especialment la Public Library del carrer 42-, però estava marcat definitivament per la idea de «pelegrí i estranger».

7

Sandor Marai en San Diego, 1959.

Per a Márai, Nova York era un lloc on tot era una còpia, tot era «com si...», per això, moltes vegades en els seus Dietaris havia descrit aquesta ciutat com a estranya, sense ambient, a la qual és impossible acostumar-se. Trobava a faltar Europa, trobava a faltar els amics i no aconseguia posar-se a treballar ni, tampoc, un lloc agradable per viure.

Escriure els seus diaris va esdevenir una activitat vital i, mentrestant, preparava el guió d’altres obres que trigaria temps a dur a terme. Márai es converteix en editor de les seves obres, que distribueix a amics i llibreries hongaresos de tot el món.

Marai quedà profundament decebut per la falta de suport de les gran potències occidentals a la Revolució hongaresa del 1956.

1967-1980. Salern

A finals de 1967 retorna a Itàlia, a Salern i l’estada a aquesta ciutat fou l’etapa més fructífera de l’emigració. Tornà a rebre visites, feu noves i gaudia de la proximitat del mar, on quasi cada dia es banyava. Durant els anys de la seva emigració, Sándor Márai continuà considerant la naturalesa humana i la relació de l’individu amb el poder les qüestions fonamentals. Publicar una sèrie d’obres com Judici a Canudos (1970), Terra, terra! (1972) o El reforçador (1975).

El 6 de maig de 1980 Márai i la seva família marxaren de Salern amb tristesa. No era gens fàcil deixar aquella bonica ciutat i tristament noble: em consolava el fet de viure entre ells, entre aquells italians llestos, de bones maneres i humans, va dir al 1980.

1980-1989. San Diego, Califòrnia

Tornen als Estats Units, a San Diego, California, lloc que ja coneixien i que en el viatge que van fer el 1959 pels Estats Units els havia captivat; s'establiren a uns 60 km. San Diego s’assemblava molt a Salern, era un lloc entranyable i, malgrat tot, d’aire mediterrani. La cultura d’aquesta ciutat no provenia del seu esperit, sinó dels llibres, de la biblioteca, de les tradicions espanyoles i de la lectura. En aquella època, va tornar a

8

dedicar-se a la novel·la (Amor de dos cors) i als seus Dietaris; va continuar escrivint en hongarès.

Els motius més importants del trasllat era que ell i la seva dona, ja d’edat avançada, que, naturalment, en els seus últims dies desitjaven estar prop del seu fill János Babócsay que en aquella època vivia amb la seva família a Carlsbad i hi treballava com a enginyer en una empresa d'ordinadors. S’havia casat feia temps i tenia tres filles amb la seva dona americana, Harriet. Ilona estimava les seves netes: Lisa, Sarah i Jennifer Márai; a Márai l'entristia que no entenguessin ni parlessin una sola paraula d'hongarès.[7]

A partir de 1985, la seva vida a San Diego va alterar-se profundament a causa d’un seguit de pèrdues dels qui més estimava. Van morir el seu germà Gabor, la seva germana Katò i després el seu darrer germà Géza von Rádványi, important director de cinema. La situació ja trist de la família empitjorà; així la salut d’Ilona s'estava deteriorant greument (gairebé cega, pèrdua freqüent de consciència, deteriorament de les facultats mentals i càncer) i el mateix Sándor, víctima de glaucoma, tenia una visió reduïda.

Si recuperés les forces fins al punt que se'm permetés traslladar-la a casa, l'únic que em motivaria a fer-ho seria estar junts fins a l'últim moment. Però en el seu estat actual no es pot comptar amb això, i d'altra banda és probable que jo no fos capaç de cuidar-la, mig cec com estic i esgotat després d'aquests set mesos que porto atenent-la dia i nit. Camino molt insegur fins i tot amb el bastó, així no podria aixecar-la, ni asseure-la, etc. No hi ha res més a fer. Només el que ha passat: l'hospital, cuidar-la allà, esperar que es recuperi o s'adormi. Tenim la mateixa edat, hem viscut la vida sencera (vuitanta-sis), si el destí és piadós morirem junts, cosa que seria un gran regal. Es va dedicar per complet a donar suport a Ilona fins a la seva mort, el 4 de gener de 1986.

Un any després, el 23 de abril de 1987, i amb només 46 anys, perd al seu fill, János Babócsay, d'endocarditis. János (que havien adoptat per desig d’Ilona quan tenia 3 anys) havia estat durant quaranta-tres anys el nostre fidel company de viatge a través de mars i continents, era la personificació de l'honradesa, la fidelitat i la delicadesa , escriu Sándor després de la seva mort.

Mentrestant la seva persona i la seva obra eren objecte d'una atenció cada vegada més gran al seu país. Les autoritats soviètiques d’Hongria el convidaven amb insistència a retornar al seu país, però mai no va acceptar aquelles invitacions a causa del sistema polític imperant.

Sándor Márai, que patia càncer i una severa depressió, va anar-se preparant per a la seva pròpia mort, va aïllar-se cada vegada més. Acabà de publicar el que ell considerava la seva obra magna, La nissaga dels Garren (A Garrenek müve), una obra amb què retorna a escriure sobre la classe social d’on provenia -la burgesia- i sobre la seva ciutat natal, Kassa. En aquesta novel·la, la ciutat es converteix nítidament en dipositària del passat, en un etern arsenal de records.

Escriu al seu editor István Vörösváry una última nota: Estimat István, estimada Iren, ho sento molt, ja no puc més. La debilitat no desapareix i, si segueix així, aviat hauran d'ingressar-me. Voldria evitar-ho. Gràcies per la vostra amistat. Cuideu-vos molt. Us desitjo tot el millor. Sándor Márai. El 21 de febrer de 1989 es treu la vida d’un dispar

9

al cap, als 88 anys, 3 anys després de la pèrdua de la seva dona i del seu fill. Les cendres de tots tres van ser llançades a l’oceà.

Les seves tres netes, Lisa, Sarah i Jennifer Márai, són les beneficiaries (i responsables) del llegat familiar.

Escultura Diàleg en honor a l'escriptor, a Kosice

Fins i tot amb el meu darrer sospir agraeixo al destí que hagi pogut ser un home i, també, que en la meva ànima tenebrosa s’hagi encès una espurna d’intel·ligència. He vist la terra, el cel i les estacions. He conegut l’amor, els fragments de la realitat, els desigs i els desenganys. He viscut en la terra i, a poc a poc, m’he asserenat. Un dia em moriré, i això és prodigiosament natural i senzill. Hauria pogut succeir-me alguna altra cosa millor i més senzilla? No. He viscut tant com he pogut i he viscut el millor de tot: el destí de l’ésser humà. Una altra cosa millor que aquesta no m’hauria pogut passar, escriu a l'obra Herbolari el 1943.

La seva obra va ser publicada per editorials hongareses en l'exili i entrà a Hongria de manera clandestina.

Vida després de la vida

Al 1990 va rebre, a títol pòstum, el Kossuth Prize i es començaran a traduir les seves obres a altres idiomes europeus. La llengua hongaresa condemna els seus escriptors a la solitud dintre la literatura mundial. Aquest “monolingüisme” dificulta la transmissió de la literatura a altres nacions. Completament oblidat fora de les fronteres d'Hongria, Márai ha estat redescobert a Occident de manera espectacular als anys 1990. La seva obra es compara a autors com Thomas Mann i Gyula Krúdy. Va ser una autèntica revelació el fet que l’any 1998 l’editorial Adelphi de Milà publiqués la novel·la L’última trobada, després que Roberto Calasso, un dels directors de l’editorial, l’havia llegit en francès; en vuit mesos es van

10

fer deu edicions. Tot seguit, els lectors d’Alemanya, Espanya, Holanda, Gran Bretanya i els dels països de l’Extrem Orient van tenir, també, la possibilitat de llegir-la i, més endavant, altres títols. Actualment Sándor Márai és considerat com a peça clau de la literatura europea del segle XX.

Signatura de Sándor MáraiMárai va dir al 1942 en la seva obra Cel i terra sobre l'èxit: Qualsevol èxit desperta sospites. Què en faig jo de l’elogi que em fa el meu carter? No es pot conquerir el món, només se’l pot convèncer. El conqueridor, aquell al qual el món abraça contra el seu pit, sempre renuncia a ell mateix; el que convenç sotmet quelcom o a algú, a una persona o a alguna mena de neciesa. Jo vaig buscant per la vida aquest altre èxit, que només pot ser personal: vull convèncer alguna altra ànima. I això és el màxim.

Obres traduïdes al català

Els rebels (1930). Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona, 2009. 240 p. ISBN 9788497874298.

L'estranya (1934). Traducció de Sabina Galí. Barcelona, 2008. 131 p. ISBN 9788497872881

Divorci a Buda (1935). Traducció d'Esteve Farrés. Barcelona, 2002. 182 p. ISBN 847596866X

L'herència d'Eszter (1939). Traducció d'Antoni Garcia Santiago. 1a edició dins aquest segell. Barcelona, 2011. 158 p. ISBN 9788499303512

L'amant de Bolzano (1940). Traducció d'Antoni Garcia Santiago. Barcelona, Empúries: Salamandra, 2003. 238 p. ISNB 8475969852

La dona justa. Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Barcelona, 2008. 477 p. ISBN 978 84 96863 54 5.

L'última trobada (1942). Traducció d'Antoni Garcia Santiago. Barcelona, 2011.189 p. ISBN 9788499303123

La gavina (1943). Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona, 2011. 158 p. ISBN 9788497876933

11

Alliberament (1945). Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona, 2012. 150 p. ISBN 9788497877756

La germana (1946). Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Barcelona, 2007. 189 p. ISBN 9788497872348

Dietaris (1984-1989). Traducció de Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Barcelona, 2008. 158 p. ISBN 9788497873765.

12