TALLER DE POLÍTICA

Club de Lectura sobre el llibre de Jordi AMAT. El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). Tusquets. Barcelona, 2015

14 d'octubre de 2015, a les 18'30 hores

Llibreria Alibri (Balmes, 26)

Amb Jordi AMAT

Per què aquest llibre

Tot just acabat de devorar -més que llegir- aquest llibre de Jordi Amat, des del Taller de Política ens vam apressar a recomanar-lo entusiàsticament perquè teníem la impressió d'estar davant d'una publicació que marcaria una fita en el debat de les idees polítiques a Catalunya. Per l'ambició de l'autor de reconstruir l'evolució del pensament catalanista des de la desfeta de la guerra civil fins a l'exaltació sobiranista dels nostres dies. Per ajudar, així, a pensar històricament les acceleracions del nostre present i a relativitzar-ne, per tant, el seu abast. I també per la seva gosadia de remar contracorrent en assenyalar la “traició dels clergues” amatents als cants de sirena del poder. Una gosadia per la que alguns -afortunadament no gaires- li busquen les pessigolles.

A la primera part, “El llarg procés” ens explica la capacitat de resiliència del catalanisme en els seus pitjors moments, expressada de formes tan diverses que van des de l'adaptació oportunista i pràgmàtica a les circumstàncies de la dictadura franquista a l'exercici d'una severa autocrítica com a punt de partida d'una actitud resistent, passant pel refugi en la reconstrucció del perdut “món d'ahir”.

La segona part del llibre ens mostra les fites essencials de la refundació del catalanisme, amb la síntesi de Jaume Vicens Vives com a guia mestra, la capacitat organitzativa de Josep Benet com a motor de l'activisme i el sorgiment del mite de Jordi Pujol.

Finalment, la tercera part narra com es forja en els anys seixanta l'hegemonia del catalanisme progressista i les batalles culturals que s'originen a l'interior del moviment catalanista ... que perduraran en els anys del pujolisme fins a decantar-se en una nova hegemonia.

Precisament, el capítol final del llibre (reproduït en aquest dossier) explica com la nova hegemonia sobiranista va lliurar la seva batalla definitiva contra el maragallisme, l'últim projecte d'un catalanisme integrador.

Primer es van enterrar Vicens Vives i Espriu i després s'ha decretat la mort del catalanisme integrador per considerar-lo massa ambigu, tot reivindicant claredat i celeritat (“tenim pressa, molta pressa i ho volem tot!”). El resultat ha estat que l'espai del catalanisme s'ha encongit i el que ha guanyat en contundència ho ha perdut en capacitat integradora. De la polarització resultant n'ha sortit beneficiat el nacionalisme, l'espanyol i el català, i una societat més dividida i políticament inestable.

Llegint el llibre de Jordi Amat ens n'adonem que no són coses noves, però les lliçons de la història (en minúscula) no són ben rebudes quan s'invoca la Història (amb majúscules)

* * * * *

En aquest dossier hi trobareu dos textos de Jordi Amat corresponents al capítol final del llibre (“Matar al Cobi”) i a una coda posterior sobre el procés intel·lectual que ha culminat amb l'hegemonia sobiranista.

Es reprodueixen algunes entrevistes a Amat sobre el llibre i dos textos seus responent a les crítiques suscitades pel titular d'una d'elles “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”.

També adjuntem l'enllaç al debat recent celebrat a l'Ateneu.

Finalment, recollim deu de les ressenyes publicades fins ara (Ernest Alòs, Albert Andrades, Marc Andreu, Ignasi Aragay, Jaume Claret, Jordi Gràcia, José Carlos Mainer, Joaquim Nadal, Andreu Navarro i Juan Pedro Quiñonero).

Una aproximació al llibre

Jordi AMAT, “Matar al Cobi” a “Cultura/s nº 574 de La Vanguardia (19-06-13)

http://www.lavanguardia.com/cultura/20130619/54376105390/matar-cobi.html

“Fa vint anys la posició dominant en el debat intel·lectual català girava al voltant de les propostes del catalanisme progressista que basculava en l’òrbita socialista. La pugna pujolisme/antipujolisme dominava l’escena. El temps transcorregut des d’aleshores ha vist com

el nacionalisme modernitzava el seu relat, derivant cap a un sobiranisme que sembla arribar al seu moment d’auge. I des d’aquesta posició de força, dóna mostres de voler modificar el relat històric per recloure al catalanisme d’esquerres, encarnat en el ‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota historiogràfica. Realment avui Cobi no simbolitza més que “la Barcelona del passat”?

Ara fa vint anys que algú en algun despatx, retallant una cita d’aquí i una d’allà, va elaborar el document Henry Ucelay Da Cal i Borja de Riquer, Historiadors al Servei del nacionalisme espanyol. Era un libel anònim. Es va fotocopiar el juliol de 1993 i va començar a circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent. No es tractava només d’una batalla de la guerra caïnita entre acadèmics ni la visualització de llistes negres. Tingués més o menys influència la denúncia, revelava un funcionament anòmal del sistema. Com és prou sabut, el pes que els historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme- des d’Antoni Rovira i Virgili passant per Ferran Soldevila fins a Jaume Vicens Vives- ha estat profundíssim. En aquest sentit, el libel, a part d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni sobre el qual el nacionalisme havia construït la medul·la de la seva cultura política. Era, doncs, una amenaça d’exclusió. Si dissenties del relat oficial, et convertiries en empestat.

No sóc historiador professional sinó més aviat un intrús dins d’aquest gremi, però em fa la impressió que a la historiografia del país, des del punt de vista de la dignitat, llavors li va tocar pair una alenada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel, per barroera que fos, delatava també un temor: la por que el catalanisme -el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània- en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la societat s’expliquessin sense situar com a eix central l’autodenominat moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma en crisi. Quan encara era omnipresent en els claustres, també el marxisme feia aigua i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per això, passats els anys, llegit des de l’òptica de la història intel·lectual, l’aparició del libel pot entendre’s com un dels primers símptomes d’un període crític de debat ideològic -el tram central de la dècada dels noranta- que, a la llarga, pel que fa al catalanisme, potser s’hagi convertit en decisiu. No cal ser Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar.

Velles raons

Per situar el debat cal remuntar-se en el temps i simplificar. A mitjans dels seixanta, per motius pendents d’analitzar, el progressisme es va fer amb l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial, el marxisme va esdevenir el paradigma interpretatiu de referència en els cercles il·lustrats de tota Europa. Espanya, tot i la dictadura, no va ser una excepció. El 1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un “socialista marxista”, ho expressava amb rotunditat: “Si ens referim, especialment, a la classe intel·lectual i a la classe mitjana, ningú hauria pogut preveure que es divulgués Marx en la mesura en què s’ha divulgat en els últims deu anys. “Una cosa diferent és la qualitat de la divulgació. Fa anys Borja de Riquer, fent un balanç de la historiografia catalana, el va formular amb claredat. L’assimilació del marxisme, deia Riquer, va ser “bastant pragmàtica, superficial i potser molt més el resultat d’una conversió político-ideològica que científica” Deixant de banda la influència d’un parell de figures totèmiques -Manuel Sacristán i Josep Fontana (amb l’afegit del gegant Pierre Vilar) -, el marxisme a Catalunya, sense una tradició sòlida, no sembla que hagi produït obres de gran valor.

Sí va tenir força incidència, en canvi, per elaborar una xarxa d’idees i de persones: una nova esquerra disposada a entrecreuar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay da Cal). Aquesta xarxa de poder, traçada des del partit nacional que es va arriscar a ser el PSUC, es va saber dotar de plataformes -l’emblemàtica Edicions 62-, va penetrar la Universitat i va ser beneïda per sectors compromesos de l’Església i el patriciat cultural -Espriu, Tàpies , Brossa o Joan Oliver. Com afirma el professor Jordi Casassas, era una hegemonia prou forta per imposar una interpretació de la cultura nacional. Tenia un discurs travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i reeixits, van ser la interpretació de la modernitat literària de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la caracterització per part de Jordi Solé Tura de la doctrina de Prat de la Riba com a exemple d’ideologia burgesa a Catalanisme i revolució burgesa (1967), un assaig que va tenir una recepció conflictiva tant en el camp nacionalista -Benet o Pujol- com en el comunista-Fontana inclòs, més Josep Termes. 

La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la catalanitat, com ara sembla que es vulgui fer creure en un exercici de contrareforma. No cal perdre de vista que, pel que fa a les ciències socials, els caps més ben moblats del moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu marxista, alhora que sintonitzaven la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats en la resta d’Europa (encara que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies que per activa o per passiva mantenien a la dictadura: una burgesia que, gràcies a l’èxit del desenvolupisme, havia començat a enriquir-se en una societat ja plenament capitalista. L’estigmatització de la burgesia en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme progressista. La paradoxa és que aquesta estigmatització s’aniria projectant, de manera cada vegada més maniquea, sobre un personatge -Jordi Pujol, el banquer i el polític- que posava el seu capital moral i financer a favor però també a l’oposició al règim i la vertebració d’una cultura política democràtica.

El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després es van afegir les reticències de Josep Tarradellas i només va faltar que Josep Pla posés un substantiu de la part. Pinça perfecta. El antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més des de posicions d’elitisme tronat (ho va diagnosticar Francesc-Marc Álvaro a Els assassins de Franco), es retroalimentaria al marge de si capitalitzava o no en les classes mitjanes. Aquests són els fets: en el moment de contrastar a les urnes, el discurs resultava estèril. Durant els anys vuitanta, en un període de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va incorporar noves significacions. Del banquer burgès es va passar al botiguer populista i la filera d’oposicions que se’n derivaven: ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en darrer terme, catalanisme pur/catalanisme líquid. Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica d’exclusió/inclusió definidora del nacionalisme. S’era dels uns o dels altres. Sense estridències, la modernització del nacionalisme- ja fos a través de l’activisme de la Crida, TV3 o el grup d’empreses intel·lectual de Max Cahner pagat des de la Generalitat (la Revista de Catalunya, les Jornades sobre Nacionalisme, la Fundació Acta dels joves Culla, Cardús, Rahola, Villatoro) – ja s’havia posat en marxa.

Cobi al geriàtric

A la llarga, d’aquella batalla qui en va sortir més malparada seria l’esquerra il·lustrada -aquella que se suposava s’emparava en l’aura del maragallisme-, obstinada a sembrar un camp que ella mateixa acabaria per convertir en terra estèril. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia els contraatacs que van generar les declaracions sobre la manifestació de l’11 de setembre de Javier Mariscal, que ja en el seu dia va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici que les paraules del dissenyador mereixin (la comparació amb el nazisme dóna molta angoixa), vaig trobar revelador que els trets anessin acompanyats d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època daurada del maragallisme. ”Eren els temps de la tonteria modelna del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què molts encara creien” (Jordi Cabré). En els dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del passat i, de fet, l’última línia del editorial que el diari El Singular Digital va dedicar a la qüestió ho formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és “la Barcelona del passat”.

Aquest afany per internar el gos juganer al geriàtric de l’oblit no és una operació innòcua. Una altra vegada usos ideològics del relat històric. Les plaques tectòniques que es van començar a moure’s fa vint anys han encaixat. Sembla com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic s’ha convertit en prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes amb un episodi recent i transcendental: el moment en què més fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través del seu capital. O ja gairebé no es recorda o comença a connotarse negativament. Diria que aquesta dinàmica revela alguna cosa més que una venjança retrospectiva dels fills i els néts de Pujol que el 1989 es van posar de llarg amb la campanya “Freedom for Catalonia”. Alguna cosa més que evidenciar com cal les vergonyes de la Internacional Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record d’aquella Barcelona -la capital que va enterrar la “ciutat de les bombes” “transformant gris urbs industrial amb referents de festiva modernitat (amb nous carrers que honraven la tradició dels Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume Subirana) – podria distorsionar el relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non per garantir la pervivència de Catalunya.

El “Procés de sobiranització” (Agustí Colomines dixit) en el qual estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui construir un projecte de futur nodrit amb la idea de ruptura inevitable amb Espanya. La tesi del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia en vers de la reconciliació catalana.

Una cara d’aquesta reescriptura és el que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels exiliats esborrats, dels morts sempre morts i dels vius enterrats en vida”. Una història pura, en teoria ofegada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de la reescriptura és el que queda fora d’aquest relat. Nous silencis, vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representarà, posem per cas, la commemoració de les ruïnes de 1714 (més propaganda que divulgació històrica), entra amb calçador.

La gran implosió

Deia en començar aquest text, fet hipòtesis constrenyiment, que la difusió del libel és un símptoma de l’inici d’un període crític dins del catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Influeixen des del fracàs espanyol de l’Operació Reformista (una via d’actuació del catalanisme polític s’obturaba) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda del Mur i el conseqüent replantejament de la Unió Europea. Però aquella crisi va propulsar també l’estela de l’èxit dels Jocs i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va projectar. No és estrany que al llarg de 1992 Maragall comencés a fantasiejar amb la possibilitat de presentar-se a les eleccions a la Generalitat que s’havien de celebrar, en principi, el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella xarxa dels seixanta, que no militaven al PSC però simpatitzaven amb el personatge, van creure que podrien conquerir el govern de la Generalitat reagrupant-se entorn a l’alcalde. Si els haguessin forçat a definir-se és probable que, poc o molt, s’haguessin presentat com a federalistes. L’enemic no era Espanya. El seu rival era Pujol.

Durant aquells anys es va viure amb la sensació que s’acabava una etapa. ”Des del món periodístic i una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia amb desconcert el llavors director general de Promoció Cultural Vicenç Villatoro en el seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas, demanava la forja d’una alternativa. Però no existia. Potser cap llibre mostri amb tanta contundència aquella angoixada desorientació com l’impagable Contra Catalunya (1997) d’Arcadi Espada. No puc deixar de llegir-lo ara en paral·lel als articles sobre nacionalisme de Félix de Azúa polemitzant amb JB Culla (inclosos a Sortides de to) o amb els primers articles de Gregorio Morán recopilats a La decadència de Catalunya. Va ser també un moment efervescent de les pàgines d’opinió catalanes d’El País orientades per Lluís Bassets.

No deixa de ser alarmant que el socialisme il·lustrat, en l’òrbita del qual havien pivotat figures d’enorme prestigi -des de Maria Aurèlia Capmany a Alexandre Cirici passant per Marta Mata o Josep Maria Castellet-, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent. Potser era el preu que pagava per l’obsessió antipujolista. També és cert que la proliferació dels think tanks no s’havia enlairat, de manera que els partits no comptaven amb estructures per anar subministrant sistemàticament el pensament. El PSC, a més, tot i controlar l’Ajuntament i la Diputació, no va prioritzar l’elaboració doctrinal. Fundat el 1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el CCCB, en paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el contingut que aportava des del CCCB no es va saber o no va pretendre identificar amb la cultura del catalanisme (per usar el títol d’un assaig de Joan-Lluís Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar un notable enrenou).

Maragall va detectar el problema. A l’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien Josep M. Castellet, Salvador Giner i Encarna Roca. El seu propòsit, ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja estava molt clar que gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels seus cervells rectors, Josep Maria Vallès). Maragall tenia intuïcions lluminoses i lligava el desafiament ideològic a la construcció europea. En les seves memòries reprodueix fragments de cartes que el 1995 va dirigir a figures del socialisme continental, com Delors o Mitterrand, amb el propòsit de reactivar l’europeisme. ”Un grup que es diu Catalunya Segle XXI diu en el seu manifest que la pàtria es concep com a punt de partida, no com a punt d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia, “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va col.laborar en el manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament: ‘Catalunya com a àgora i no com a temple’”. L’àgora, finalment, no es va saber omplir de contingut. L’alternativa del catalanisme d’esquerres, més enllà de patrimonialitzar la noció de canvi, no va ser molt més que un embrió. Es va pecar de diletantisme.

L’elaboració de l’alternativa es complicaria des de dins de la mateixa esquerra. ”Amb aquest partit no farem res de bo”, va dir Maragall a Raimon Obiols després del Congrés de Sitges de febrer de 1994. La conquesta de la direcció del PSC per part dels capitans, més que començar un nou corrent, va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans- un Miquel Iceta, un Josep Maria Sala, un Joan Ferran-, en el moment d’articular una resposta a la problemàtica qüestió nacional, van dir als ideòlegs del Fòrum Babel que feien seus els seus manifestos. Francesc de Carreras encara ho recorda. Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava als socialistes catalans des d’una lògica no nacionalista, es va constituir el 13 de desembre de 1996 en el marc d’una conferència celebrada al CCCB titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? El diàleg entre divergents no es va produir. Encara que la seva proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la qüestió idiomàtica, de manera que el discurs -potencialment una esquerda dins de l’esquerra catalana- va quedar expulsat del catalanisme. Els neocentralistes del diari El Mundo, que van tenir l’exclusiva del manifest gràcies al membre del seu consell d’administració Eugenio Trias, es fregaven les mans.

En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions que van accelerar la lentitud amb la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si Maragall s’hagués presentat a les eleccions autonòmiques de 1995, tot hauria estat diferent. Potser si no s’hagués marxat a Roma, com el Cobi que es va elevar només en la clausura dels Jocs, podria haver liderat uns processos que va contemplar des de la distància. Potser… El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que feia més de tres lustres governant. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi de la fi del període de reformulació. Potser caldria entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per fugir d’aquell carreró sense sortida. Les converses entre Maragall i Carod, que es van començar a freqüentar llavors, ja treballarien un altre paradigma.

Un dels costos de l’operació, tot i que els implicats no puguin profetitzar-ho, seria que Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. A sobre d’una memòria que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.

El 25 de juliol de 1992, en català, quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de Lluís Companys”.

... I una coda

Jordi AMAT, “El llarg procés intel·lectual fins al present” a “Cultura/s” nº 691 de La Vanguardia (19-09-15)

http://www.lavanguardia.com/cultura/20150919/54436643637/libros-elecciones.html

“Encara no disposem de prou perspectiva per fixar per què el catalanisme ha sofert un procés de mutació tan intens durant els darrers anys. Però sí es pot fer un repàs (incomplet) d’algunes fites de l’assagisme ideològic d’aquesta etapa i d’algunes cròniques que han reforçat, acompanyat o reaccionat davant d’aquesta mutació.

ANTECEDENTS

La cronologia és una interpretació. 12 de setembre de 1993. Al cap de tres mesos de les darreres eleccions guanyades per un González a qui Aznar trepitjava les ferides, el diari ABC obria amb aquest titular: “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Com documenta Eduard Voltas a La guerra per la llengua (Empúries, 1996), s’iniciava una batalla que s’allargassaria durantmésd’un any. Pel consens catalanista era essencial. Pels seus impulsors, en canvi, s’enquadrava en una altra guerra: l’afany d’arraconar un govern que, emmalaltit per la corrupció, sobrevivia amb la respiració assistida que li proporcionava el pactisme convergent. Des del primer moment es va embrutir la lluita per l’alternança. I un dels fronts va ser la política lingüística de la Generalitat. Situar la immersió a la diana no era una tria innòcua: va obrir una via d’aigua a l’espai de convergència que s’havia forjat entre el consens catalanista i el consens de la transició. El 1993 va acabar l’estiu més fecund viscut en aquell espai.

Tal com explica a Federico Sánchez se despide de ustedes (1993, ara reeditat a Austral) el Jorge Semprún ministre de Cultura volia alterar la tendència centralista de l’Estat a través dels pactes que el 1989 i 1990 va subscriure amb el conseller Joan Guitart. El 1992 va ser, més enllà de la cultura, el moment de plenitud d’unes treballades sinèrgies institucionals que van possibilitar un salt modernitzador de Barcelona i de tot el país. Mentre una fletxa encesa volava cap al peveter de l’Estadi de Montjuic, semblava que “el gran sueño destrozado de Manuel Azaña” (són paraules de Semprún) es tocava amb els dits. Hauria de passar poc temps, però, perquè s’aigualís la flama. La darrera legislatura González va ser tòxica. “Pocas veces ha llegado a ser tan baja la estimación del ejercicio político y tan alta la cotización del infundio y la bronca”, ha escrit José-Carlos Mainer descrivint aquella agonia.

En una societat com l’espanyola del moment, amb els hàbits d’una tradició democràtica pendents d’afermar-se, tempestes com aquella no passen endebades. En el marc de la batalla de la llengua, es va produir una prova del desconcertant despertar del somni progressista. La Generalitat va organitzar un encontre amb escriptors de totes les llengües de l’Estat perquè subscrivissin un manifest. L’encàrrec el va rebre Àlex Susanna. M’ho explica a la seu de l’Institut Ramon Llull. Es tractava d’activar la xarxa informal que des de 1985 s’havia tramat als Encuentros de Verines, un dels espais de cohesió de la primera generació d’escriptors de la democràcia. Pels volts del Sant Jordi de 1994 es van fer unes trobades a Sitges, però, malgrat la bona voluntat, no es va consensuar un document de mínims. Alguna cosa s’havia esquinçat. I per acabar-ho d’embolicar una carta de Fernando Lázaro Carreter –director de la Reial Acadèmia– adreçada a Felipe González i que va evidenciar que la cultura institucional espanyola com en çava a alarmar-se pel procés de normalització català.

L’atac a la immersió va esquerdar un territori central de la nova democràcia. ACatalunya la proble-matització de la immersió, ahir com avui, era residual, però cal reconèixer que la seva acceptació transversal va possibilitar el blanqueig d’unes polítiques nacionalistes –el pujolisme al govern– que, en el fons, depassaven aquell consens. Normalitzar no significava només prioritzar l’ús públic del català. Josep-Anton Fernàndez ho va exposar amb claredat a El malestar

de la cultura catalana (Empúries,2008): “l’objectiu general de la normalització és transformar Catalunya en una societat normal, és a dir, en una societat en què la llengua pròpia de Catalunya esdevingui hegemònica, enquètota la ciutadania comparteixi un sentit d’identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país”. Normalitzar era nacionalitzar.

La llengua, per uns i pels altres, era la coartada, però el problema era la tensió entre cultures polítiques antitètiques: dinàmiques centralitzadores enfront de la consolidació d’un projecte nacionalista que no gosava dir el seu nom del tot. La hipòtesi principal d’aquest article és que, després dels dies de pólvora de la darrera legislatura González, va sorgir la necessitat de repensar l’Estat de les autonomies des de Catalunya per acabarambla tensió i consolidar la democràcia de 1978 aleshores només qüestionada des de posicionaments excèntrics. Aznar hoba tejàcomLa segunda transición (títol d’un llibre seu aparegut a Espasa el 1994). Pasqual Maragall ho va anomenar debat postolímpic.

EL DEBAT CLÀSSIC

1 de juliol de 1996. Al cap de poc d’haver subscrit el pacte del Majèstic, Pujol va dictar una conferència al Club Siglo XXI de Madrid (recollida a El caminant davant del congost, Proa, 2012). Potser, sí, s’iniciava una nova etapa. “Quizás estemos en condiciones de llegar a acuerdos no coyunturales”, va dir, “pedimos solo que se hagan aquellas lecturas que permitan subrayar los aspectos de heterogeneidad que hay en la Constitución y que nos permiten, sin forzar nada, reconocer este hecho diferencial catalán que reclamamos”. No proposava cap reforma. “No lo hemos pedido nunca porque sabemos que, si llegáramos a plantearlo abriríamos un proceso de consecuencias inciertas”. La seva demanda, fomentada en la millora de l’autogovern que garantia l’acord per la governabilitat dels populars, hauria implicat un canvi de cultura política. No es va produir.

Convergència, fent per fi el relleu generacional (el va explicar, com si l’hagués vist des de dins, el Francesc Marc Álvaro d’Ara sí que toca, reeditat a Pòrtic), sofriria una paràlisi ideològica de la qual no sortiria del tot fins que el 20 de novembre del 2007 Artur Mas va llegir la conferència Per una casa gran del catalanisme. Publicada a Base amb pròleg d’Agustí Colomines, proposava un nou consens catalanista: “allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos allò que ens és propi”. L’autonomisme entrava en via morta.

Aquest sembla el desenllaç del debat postolímpic, que va tenir comanus de la trama la reforma de l’Estatut. No és, ara, el meu moment. El nostre és el del plantejament d’una dinàmica ideològica de final imprevisible que el 27-S viurà un dia singular. Tornem, doncs, al 1996. A l’intent fallit d’establir la nova frontera per a l’autonomisme. Perquè per a Aznar la segona transició acabaria amb una resimetrització del model autonòmic que implicava la provincianització igualadora de les comunitats autònomes. Companys de viatge d’aquella operació, per motius diferents, ho van ser intel·lectuals que es jugaven la pell en el combat contra ETA.

El 14 de febrer de 1996 els terroristes van assassinar Francisco Tomás y Valiente –qui va ser president del Tribunal Constitucional– al seu despatx de la universitat. La deslegitimació d’aquella barbàrie va ser el propòsit d’ungrup de catedràtics amenaçats –Savater, Juaristi, Elorza...– i altres publicistes que, segons el Mainer de Tramas, libros, nombres (Anagrama, 2005), defensaven “la defensa d’un Estat modern i flexible fruït de la racionalitat política i com a millor garantia de les llibertats individuals”. La lluita contra ETA ho era també contra el nacionalisme (contra la noció de drets col·lectius fonamentats en una identitat nacional) i el seu argumentari va tenir el seu equivalent català a través del Foro Babel, plataforma d’intel·lectuals progressistes barcelonins que es va constituir el 13 de desembre del 1996 al CCCB. Tot i que aquest no era el pla previst, la reforma en marxa de la llei de política lingüística els va encaminar a dedicar el seu primer manifest a la llengua. La projecció de la seva aposta de fons, que era el federalisme, quedaria així enfosquida per sempre perquè s’havien estrenat impugnant la llengua, el nervi central del consens catalanista.

Malgrat que els capitans delPSC hi mostraren interès, no van assumir un discurs que al cap dels anys va ser la placenta que va fer néixer Ciutadans. Però aleshores, des de dins del socialisme català mateix, almargedel partit i sense niunasola complicitat espanyola, es va elaborar potser l’alternativa més ben fonamentada per a una possible segona transició: una proposta catalanista d’esquerres ideada per Pasqual Maragall, que hauria d’acabar amb l’hegemonia pujolista a la Generalitat i obturar la temptació centralista de l’espanyolisme que ja havia guanyat el govern (i que es descararia a partir del 2000). El 26 de setembre del 1997 Maragall deixava l’alcaldia. S’iniciava el seu període d’elaboració d’idees més intens, em xiuxiueja Jaume Bellmunt, el moment en el qual redacta la part més innovadora d’Espíritu federal (RBA, 2008).

Durant un temps Maragall seria com un planeta pampallugant al voltant del qual orbitaven satèl·lits que provaven de fonamentar un “programa de canvi de la cultura política del país” (citant el fonamental Una agenda imperfecta, Edicions 62, 2008, de Josep Maria Vallés, que és la millor explicació de l’esperança i la fallida del projecte maragallià). S’hi van implicar des d’un poeta i professor d’institut en excedència –Antoni Puigverd, amb qui Maragall va establir una sintonia molt alta– fins a figures de la societat civil –com l’editor Xavier Folch o el notari López Burniol–. El dijous 25 de juny del 1998, a la Torre de Collserola, Maragall es presentava com l’home del canvi. Màrius Carol va escriure un breu sobre l’acte: “la llave inglesa para destornillar a Pujol”. La clau anglesa es transformaria, temps després, en la reforma de l’Estatut.

RUBERT I EL TABÚ

Al’esmorzar de Sant Jordi al Palau de la Generalitat de 1999 un dels temes de conversa va ser un llibre que Maragall havia presentat dos dies abans:

del seu íntim amic Xavier Rubert de Ventós (en català el va publicar Empúries i en castellà Anagrama, amb el subtítol

Només quedaven dues solucions, va dir Maragall a la presentació: “Federar-nos per no haver-nosdesepararoseparar-nos per no haver-nos de barallar”. Rubert havia optat per la segona.

Intel·ectual i acadèmic que podia pensar-se company de viatge dels babèlics (el punt de partida d’ell i Eugenio Trías, posem per cas, no era pas tan diferent), un Rubert decebut de la seva experiència parlamentària havia construït un assaig de retòrica lúcida i gens dramàtica que encaixava de ple en el debat postolímpic (ho deia Maragall en un pròleg excel·lent). El seu propòsit era impugnar el principi de l’ofensiva antinacionalista que defensaven Savater, Vargas Llosa o Victòria Camps. Més enllà de reivindicacions identitàries, Rubert sostenia que existia una interdependència efectiva entre drets individuals i drets col·lectius. En negar-se a acceptar aquesta interdependència, la possibilitat d’una reforma federal d’Espanya semblava impossible i només quedava una sortida: “El que volen bascos o catalans ho han de votar i decidir democràticament ells i només ells”. L’Espanya dels Maragall –de Joan fins a Pasqual– que el 1987 havia teoritzat a

al cap de deu anys li semblava una entelèquia teòrica.

Quin va ser l’impacte del llibre? Damunt d’una taula de l’editorial Anagrama, el capità Jorge Herralde m’ha deixat un sobre amb les crítiques que va rebre

(Planeta)

N’hi ha dues d’especialment interessants. Fernando Savater no podia deixar demanifestar “cierta justificada insatisfacción en el plano político, en el que creo que este ensayo libra su auténtica batalla” (l’article el va recollir a

Aguilar 2012).

La clau de volta eren, esclar, els drets col·lectius, que Savater considera lesius pels discrepants que vivien en aquella comunitat. Menys obcecat era el Javier Pradera del magnífic article “La dificultad de ser maragalliano”. Pradera situava el llibre en la perspectiva de la segona transició i el descodificava com una proposta d’Estat multinacional i confederal. I assenyalava la paradoxa irresoluble: per què aquella fórmula, després de vint anys d’Estat de les autonomies, havia de concedir un estatus polític a les nacionalitats històriques i no a les regions. D’aquí no ens hem mogut.

Però aquell llibre de Rubert, que ha trigat més de tres lustres a reeditar-se en català, va tenir altres conseqüències. Per forjar una alternativa al pujolisme, Rubert havia desnacionalitzat la idea de l’independentisme perquè pensava en termes d’Estat laïc. Al vell independentisme arnat, ancorat en bona mesura en la lògica underground de la radicalitat dels setanta (alternativa, antisistèmica, revolucionària), li va donar la doctrina per ressituar-se en el seu temps com una proposta perfectament postmoderna.

Va ser un gir copernicà. L’intent de desacomplexar el nacionalisme quea mitjans dels vuitanta s’havien proposat els joves aglutinats entorn de la Fundació Acta –els Culla, Rahola o Villatoro– no havia anat ni molt menys tan lluny. Ni tampoc les plataformes d’agitació civil de les quals havia aconseguit dotar-se l’independentisme –penso en el Movimentde Defensa de la Terra o la Crida a la Solidaritat– s’havien dotat d’una corpus ideològic tan brillant. Actuaria com el pont perquè Carod i Maragall es trobessin.

D’aquell debat postolímpic de la segona meitat dels noranta, quan la degradació institucional provocada pel procés de l’Estatut va fer saltar pels aires l’Estat autonòmic, només sembla viu encara l’assaig de Rubert. La dialèctica constructiva l’hauria d’establir amb aquells que Arcadi Espada, amb el seu talent biliós, ha definit com els terceristas: els César Molinas, Muñoz Machado, Rubio Llorente, Zarzalejos... Però aquest debat no s’ha activat. L’única rèplica efectiva han estat les sentències del Constitucional. No fem veure que no va passar res. Les tempestes no passen endebades”.

* * * * *

Entrevistes, debats i ressenyes

Entrevistes

Entrevista a Jordi AMAT a “Cultura/s” nº 667 de La Vanguardia (4-04-15)

http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54429412350/index.html

Jordi Amat (Barcelona, 1978) és filòleg, historiador i biògraf. Entre les seves obres, Las voces del diálogo (2007) i la biografia Ramon Trias Fargas (premi Gaziel, 2009). Publica ara un llibre ambiciós, que no defuig la polèmica i aporta interessant material inèdit sobre les complexes relacions entre cultura i política. 

Un dels temes centrals és la relació entre la cultura i la política en el catalanisme, en la qual la segona sovint utilitza la primera. 

La cultura, per activa i per passiva, participa de la legitimació dels sistemes polítics en el poder i, per tant, no són esferes de la vida social desconnectades les unes de les altres. En el cas català, a més, es produeixen algunes particularitats. Des de la seva gènesi i durant dècades el catalanisme va fonamentar la seva singularitat en la cultura, però el problema és que aquesta cultura es desenvolupava i es desenvolupa en una societat que no té la dimensió i potser tampoc la formació ni l'ambició de prou coneixement per garantir l'existència autònoma de la cultura. Sí d'algunes figures, però no d'un sistema cultural integral. 

Per això aquí els homes i les dones de cultura depenem una mica més de la política i, per culpa d'aquesta dependència, pot acabar per obturar-se, més o menys, una de les funcions essencials de la cultura: la crítica al poder dominant en la pròpia comunitat. No és una hipòtesi meva. Gaziel ja la va elaborar fa més de 80 anys. 

Al llibre hi ha determinades figures que expressen de manera clara les contradiccions i paradoxes del catalanisme. Centrem-nos en quatre. La primera part aborda les relacions entre el catalanisme i el franquisme, del qual Pla és paradigma. 

A diferència d'altres figures centrals de la intel·lectualitat catalana contemporània, que sí que van lligar la seva trajectòria a l'encarnació dels millors valors de la tradició democràtica (penso en un Riba o un Rubió), el Pla personatge no és un cas exemplar de dignitat civil, però, en relació amb la problemàtica pervivència de la catalanitat durant el franquisme, molta de la seva millor prosa de postguerra va constituir una aportació igual o encara més determinant que tota l'arriscada tasca desenvolupada simultàniament pel resistencialisme cultural. 

La relació Pla/Vicens Vives em sembla, en aquest sentit, fonamental: el primer va salvar unes formes de vida, el segon els va donar una renovada articulació política sincronitzada amb el moment socialdemòcrata europeu. 

Un dels emblemes del resistencialisme sota el franquisme va ser Espriu. El seu centenari, tanmateix, va deixar clar que és una figura desplaçada, un escriptor poc llegit i amb unes idees polítiques que semblen voler deixar-se enrere.

El llibre tracta de reconstruir el moment en què, després de la mort de Riba i Vicens Vives, Espriu accepta convertir-se i és reconegut com el referent moral de la cultura catalana. La pell de brau és una frontera fonamental entre la refundació del catalanisme dels cinquanta i la consolidació de l'hegemonia del catalanisme progressista que van apuntalar Montserrat i el PSUC. Aquest paper simbòlic li va donar rellevància, mentre va crear un cert miratge, ja que la millor part de la seva obra, efectivament, va quedar desplaçada d'un cànon construït per criteris més ideològics que literaris. És aquella obra pessimista i sarcàstica la que, més enllà de conjuntures, quedarà. 

De Jordi Pujol traça un retrat que capta tots els seus clarobscurs. 

La valoració de la seva trajectòria està en suspens, és evident que el mite ha caigut i ja no tornarà al pedestal que ell va fer tant per construir, però és absurd negar la seva influència durant dècades d'omnipresència que en bona mesura, avui, sabem que tenia també una dimensió tòxica. Una de les tesis fortes del llibre és que la present situació catalana és inexplicable si obviem quin va ser el motor del projecte de Jordi Pujol des de finals dels cinquanta: la construcció d'una comunitat sobre les bases d'un nacionalisme de matriu catòlica, una comunitat que havia de percebre l'espanyol com una cosa aliena. Crec que la documentació inèdita que aporto és irrefutable. El seu projecte de nacionalització de la ciutadania de Catalunya, per bé i per mal, va triomfar. 

L'altre gran protagonista és Pasqual Maragall. Hi ha dos Maragall diferents, l'alcalde i el president? 

El Maragall alcalde, que al meu entendre s'inscriu en la millor tradició del republicanisme liberal i europeista, és un dels personatges medul·lars del catalanisme contemporani. La seva aposta per convertir una Barcelona catalana i plural en una referència internacional és un llegat enorme. L'afany per empeltar aquesta tradició en la governabilitat de la Generalitat va fracassar per massa motius. 

El Cobi és un leitmotiv del llibre i apareix a la coberta. Què va representar i què queda d'aquella Barcelona del gosset cubista? 

Va ser el moment de plenitud del catalanisme contemporani concebut com una manera oberta, descaradament catalana i despreocupadament espanyola, d'edificar el país a través dels valors de la pluralitat inherent a una capital que es volia catalana i mediterrània, plural, culta i moderna. 

Cobi va enterrar per molts anys el clixé de Barcelona com a ciutat de les bombes i aquest simpàtic gargot, tan jovial i massa oblidat, problematitza el relat dominant avui sobre la pàtria dels catalans”.

Entrevista a Jordi AMAT al “Quadern” de elpais.cat (9-04-15)

http://cat.elpais.com/cat/2015/04/08/cultura/1428517382_036480.html

Jordi Amat (Barcelona, 1978) és un saurí dels inèdits. Els inferns de biblioteques i arxius personals de la intel·lectualitat catalana no tenen secrets per a ell. Hi troba des de llibres inèdits, com l’esplèndidTot s’ha perdut de Gaziel, fins a documentació de Josep Benet per construir el mite de Jordi Pujol, passant per les cartes personals de Francesc Cambó (“una mina per explorar”, assenyala, generós). Salpebrat, és clar, de troballes d’aquesta magnitud, el filòleg i investigador, autor de Las voces del diálogo. Poesía y política en el medio siglo (2007) i Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (2009, premi Gaziel), publica ara el seu llibre més ambiciós i compromès, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània: 1937-2014 (Tusquets), on, amb l’envejable do d’enllaçar fets i vertebrar l’anàlisi ben fonamentada que dissimula amb la seva cara de sempitern jovencell aplicat, desvetlla els usos polítics del relat històric i cultural que s’ha fet a Catalunya des de la Guerra Civil.

Pregunta. La revifalla d’Agustí Calvet, Gaziel, en bona part deguda a vostè, és símptoma de…

Resposta. De la recuperació de la tercera via política i, com sol passar amb gent amb obra tan sòlida i ampla, l’han volgut capitalitzar a una banda i l’altra del debat sobiranista. Deixant l’element fonamental de la concòrdia que sempre hi ha en la seva obra, per a mi Gaziel és un iberista utòpic on hi cap tot.

P. Precisament, l’esperit de concòrdia que alguns com el mateix Cambó postulen acabada la Segona Guerra Mundial no sembla trobar-se en el Gaziel de Meditacions en el desert…

R. Més que un Gaziel equivocat amb relació a l’encaix Catalunya-Espanya, tot i que ell no es planteja tapar les fissures de la guerra, crec que es desconnecta del seu temps. Les seves són coordenades de preguerra; és un enterrat en vida, o sigui que té una lucidesa anacrònica, no operativa. Gaziel, dels primers a parlar de Spengler a Espanya, llegeix poc a la postguerra, està amb moralistes com Saint-Simon…

P. El paper de resistència i de cert catalanisme de la revista Destino creix al seu llibre, sota una cadena del lideratge del comandament ideològic de la capçalera suggeridor: Ignasi Agustí, Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

R. Agradi o no, la plataforma de la Catalunya intel·lectual de postguerra és Destino; amb clarobscurs i servituds, és clar, però perquè la gent prengués consciència d’una identitat civil singular, la capacitat de la revista a principis dels cinquanta per projectar una imatge d’europeisme del qual la catalanitat pot formar part, és evident. En això, la consciència europea d’Agustí és clau. En aquest sentit, Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or. Qui llegeix les Elegies de Bierville de Carles Riba i la seva ressenya? 400 persones? Destino té un públic gran, amb milers d’exemplars; els altres viuen a la catacumba de la resistència.

P. Qui no surt ben parat és Guillem Díaz-Plaja, que fracassa en voler acostar-se al franquisme…

R. És exemple de les condicions en què es pot restituir el teixit cultural catalanista. Ell és un tebi, amb cert talent, però amb limitacions infranquejables per ser referència cultural espanyola pel seu paper excatalanista; no és un intel·lectual de la victòria, mai aconseguirà entrar en el nucli dur de la intel·lectualitat espanyola. Ni venent-se entra en aquell star system. A diferents nivells, li passarà el mateix a Juan Ramón Masoliver, Martí de Riquer… Potser l’única excepció va ser Pla. En les relacions amb el poder, els intel·lectuals catalans sempre han estat uns passerells…

P. Què cal fer amb Pla? Vostè recorda que va fer d’espia, però també el posa com a peça clau: “Cal atacar furiosament el sistema”, diu una carta d’ell al seu editor Josep Vergés…

R. Pla és un molt bon periodista, però la seva actitud cívica és la d’un cínic. Ell s’acaba dient: “Jo seré un gran escriptor si amb la meva obra salvo el país”, i per salvar el país entén salvar un paisatge, una memòria, una tradició i una llengua sense importar-li el context polític, perquè és un cínic, i per això escriu tant a La Veu de Catalunya com a publicacions de Falange. Qui ha fet més per preservar la pàtria dels catalans, Riba o Pla? Doncs Pla ha fet més per Catalunya si entenem que la funció de l’escriptor és alimentar la consciència ciutadana, que sol formar-se llegint: el radi d’influència de Riba —una roca de dignitat civil— és limitadíssim i la repercussió de Pla, en canvi, notabilíssima.

P. Pla per sobre de Riba en el fet català…

R. Sí, el que passa és que a Pla no el podem jutjar sota els paràmetres de l’honor perquè, repeteixo, és un cínic. Aquells paràmetres són els que han guiat el relat de la postguerra: l’ètica patriòtica, la rectitud… És una mirada comprensible, però avui totalment esbiaixada. D’aquests usos de la història parla el llibre.

P. Un altre gegant a l’ombra és Josep Benet, a qui lliga molt amb un desconegut, Maurici Serrahima…

R. Sense Serrahima no existiria Benet. Com a assaig polític, el seu Mentrestant, de 1944, és superior al Notícia de Catalunya de Vicens Vives; la qualitat del seu pensament polític em sembla més alta que la d’un Josep Ferrater Mora o d’un Josep Trueta, però no triomfarà… Per la seva banda, Benet aposta per Pujol per pur pragmatisme: és un catòlic burgès hostiat pel règim, amb molts ingredients per ser símbol, perquè els catòlics catalans que formaven part de la victòria franquista prenguessin consciència de com tractava el règim fins i tot els catòlics pel fet de ser catalans.

P. La tara del pujolisme?

R. Que tot ho fa al servei de la construcció nacional i tenint “lo español como ajeno”, un integrisme nacionalista que Pujol segueix del seu mentor, Raimon Galí, tot i que ell actuarà com a sobiranista dins de Catalunya i regionalista a fora. A més, tot és indeslligable del seu lideratge personal, que el porta al “Amb mi o contra mi”. Això per no parlar de l’escampada de dinàmiques tòxiques…

P. Banca Catalana?

R. Sí, perquè instaura un ús alegal del diner, una praxi que, en entrar a l’Estat de dret, ha deixat un hàbits nocius tot embrutant la mecànica del poder, com ha passat. I amb aquell tic autoritari de “Qui paga mana’’…

P. Als seixanta-setanta es dibuixa un catalanisme progressista, intel·lectualment molt potent, que vostè fa convergir amb el Pasqual Maragall alcalde i després president i que simbolitza amb el Cobi, però que tot plegat se’n va en orris…

R. Amb el Cobi aquell marxant cap al cel resumeixo l’esllanguiment d’una cultura tant catalana com d’esquerres, oberta, que es planteja el problema de l’encaix amb Espanya sense fer-lo l’eix central, com sí que passaria amb la transformació, en clau d’esquerres, de la vida catalana. Per què es fon aquest catalanisme? Perquè és incapaç de regenerar-se i perquè es decanta per l’eterna batalla nacionals-no nacionals. El més greu que està passant és que s’ha perdut la riquesa del debat intel·lectual, que ja no es produeix dins del nacionalisme, com abans. Tot debat ha quedat fagocitat pel tema nacional.

Jordi AMAT, EL dia que em vaig fer falangista” a Núvol (14-04-15)

http://www.nuvol.com/opinio/el-dia-que-em-vaig-fer-falangista/

“Dijous passat es va publicar al Quadern del diari El País una entrevista que em va fer el periodista Carles Geli. El titular reproduïa aquestes paraules meves: “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. Ho vaig dir sense cap afany polèmic ni provocador malgrat que l’afirmació, certament, no encaixa amb la interpretació dominant sobre com es va desenvolupar la cultura del catalanisme durant la postguerra.

Aquesta interpretació, al meu entendre, es va començar a elaborar durant la dècada dels seixanta i fixava un tret moral com a criteri fonamental per reconstruir el passat cultural recent. Aquest criteri era, sobretot, ètic: pivotava damunt la noció d’honor. L’honor entès tal com es desprèn de les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que cap a finals de la dècada prodigiosa va redactar el senyor Josep Benet. Diuen les bases que “el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Considero civilment obligat que sigui reconeguda l’exemplaritat de la tasca intel·lectual que es va manifestar en la contribució a la continuïtat de la vida cultural amenaçada per la tirania. Les desenes de persones compromeses en la salvació dels mots –que, començant per Carles Riba i Jordi Rubió, ho feren per lleialtat a la millor tradició democràtica del país- mereixen ara i sempre l’agraïment fonamentalment perquè, en temps d’obscuritat, mantingueren encesa la flama de la dignitat i la seva llum encara ens il·lumina.

Però usar l’honor patriòtic com a criteri per estudiar aquell període tèrbol em sembla, des del punt de vista metodològic, un potent factor preideològic i distorsionant. Que s’usés durant la dècada dels seixanta, en plena dictadura, no només ho trobo comprensible sinó que, a més, em sembla la mar de bé tota vegada que les circumstàncies, abans que res, exigien compromís per dignitat democràtica; cal estudiar, per tant, quins van ser els usos del passat en aquelles circumstàncies i emmarcar-los en un context de combat. Però seguir usant avui el criteri restrictiu de l’honor per entendre aquell període és, des de la perspectiva historiogràfica (literària, intel·lectual, política…), una anacrònica miopia.

Hi ha qui avui, en la lògica maniquea que imposa l’omnipresent procés (tu ser unionista, tu ser separatista), encara s’hi encaparra perquè se sent i es vol en combat permanent i l’objectiu de qui combat és, no pot ser cap altre, aniquilar l’enemic. No és el meu cas. No és la meva guerra. Em sembla més útil mirar de comprendre que prendre partit. Perquè ser partidista imposa, d’entrada, un prejudici que estigmatitza l’altre (tu ets dels meus, tu ets dels altres), prioritza la sospita enfront de la reflexió ponderada, acciona el gallet de la ximpleria disparada en 140 caràcters i desactiva la possibilitat d’encarar-se amb la real complexitat de les coses.

M’hi vaig trobar de ple l’altre dia arran de la publicació de l’entrevista al Quadern. “Destinova fer més que Serra d’Or pel catalanisme”. Alerta! Però si Destino la van crear uns falangistes a Burgos durant la guerra civil! Aquí tenim munició de la bona. Som-hi. 140 caràcters. De sobte vaig sentir que m’assenyalaven. Falangista a la vista. Vaig aixecar la mà demanant la paraula, però tenien pressa –tenim molta pressa- i suposo que es van pensar que saludava a la mussoliniana. Però si a més escriu a la caverna del mal, a La Vanguardia. Pam-pum! Pam-pum! I així anem tirant, enriquint el nivell del debat. El problema és que aquest foc d’encenalls, a banda de malmetre gratuïtament relacions de cordialitat que fonamenten la convivència democràtica en societats petites com ho és la nostra, és una gangrena que està corroent el teixit intel·lectual català. El teu i el meu.

Torno a Destino. Fa setanta anys, des de Buenos Aires, Francesc Cambó estava pendent de la salut de l’Abat Marcet de Montserrat i no trigaria a rebre un telegrama informant-lo de la celebració de les Festes de l’Entronització. Va pensar que seria l’hora pel retorn. Mentrestant anava redactant les seves memòries. A Barcelona, a la casa de la Via Laietana, l’home de lletres Joan B. Solervicens –col·laborador seu i alhora de Destino– rebia alguns dels capítols, els comentava i recollia materials per preparar les obres completes del vell líder lligaire. En una carta de 1946, quan faltaven només mesos per la seva mort, Cambó preguntava a Solervicens qui era Ignasi Agustí –el director monàrquic de Destino que es vantava de no haver escrit ni una sola ratlla en català des del final de la guerra civil-. Cambó ho volia saber perquè, malgrat que feia molts anys que no en llegia, acabava de llegir dues novel·les que l’havien corprès: Mariona Rebull i El viudo Rius. Cambó volia saber qui era Agustí perquè estava emocionat, commogut, entusiasmat. No havia llegit res, deia, que hagués anat tan a fons en la comprensió de la pàtria dels catalans.

Intentar comprendre aquesta fascinant ambigüitat és allò que jo em proposo. Si el preu és que em diguin unionista eixorc, naturalment, el pago. Aquí teniu un falangista”.

Jordi AMAT, “El destí d'un malentès” a Núvol (16-04-15)

http://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dun-malentes/

“L’encert del titular escollit per Carles Geli per obrir l’entrevista que va publicar la setmana passada el Quadern d’El País és indiscutible. Però, per evitar més malentesos, em caldrà explicar què pretenia dir amb aquesta frase –“La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”– perquè, si encertés amb el meu raonament (que m’agradaria poder discutir de manera civilitzada), hauria aconseguit allò que, en el fons, m’he proposat a El llarg procés.

Comencem per les obvietats. El setmanari Destino el va crear un reduït nucli de falangistes catalans a Burgos durant la guerra civil amb el propòsit de combatre amb les paraules el bàndol republicà, especialment, en el seu cas, el republicanisme catalanista. Quan la revista va començar la seva segona etapa a la Barcelona franquista, a mitjans de 1939 (l’editorial ja s’havia posat en marxa per Sant Jordi), va ser una de les plataformes més potents en la difusió del model cultural del falangisme i, en paral·lel, va ser agent actiu del desballestament de tot l’entramat institucional que el catalanisme havia bastit durant quatre dècades per situar la catalanitat al cor civil de la pàtria dels catalans. Ja fos per l’exili o pel resistencialisme –defensors d’una legitimitat derrotada- els col·laboradors de Destino –la majoria actius al sistema cultural català de preguerra- eren el paradigma de la col·laboració amb un règim tirànic. Tenien raó, però, lamentablement, amb la consolidació de la dictadura un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la seva raó va anar-se fossilitzant en el context de la Guerra Freda, un nou món que va substituir aquell en el qual havia estat operativa la digna legitimitat republicana.

I és en aquest context, al llarg de la segona meitat de la dècada dels quaranta, quan, al meu entendre, pujant dos graons en un número i baixant-ne un en el següent, Destino va poder actuar com una plataforma de rehabilitació d’una catalanitat que, alhora d’articular-se ideològicament, tenia, i no podia ser d’una altra manera, una decantació conservadora. És un procés no bel·ligerant, no explícitament antifranquista, però que els seus agents més destacats –un Pla, un Vergés, un Luján, un Teixidor- entenien com una forma pragmàtica de combatre el sistema; així ho va entendre de l’exili estant el gran Claudi Ametlla, ho documenta el dietari de Luján de 1947, el tractament de la figura de Cambó per Pla o Estelrich, la correspondència entre Pla i Vergés i, des d’una altra perspectiva, l’extraordinària creuament de cartes entre Pla i l’editor Cruzet.

No podia ser d’una altra manera perquè la censura no ho permetria, però també perquè el gruix de les classes mitjanes catalanes també havien de viure un procés quaresmal de refundació de la pròpia consciència. Un procés que havia de fer-se en sordina i sense sotracs perquè el pitjor record era el de la barbàrie revolucionària primer i repressiva després.Destino, entre la moral i l’estètica del neorealisme i l’europeisme de matriu anticomunista, va reconnectar una catalanitat de baixa intensitat amb aquest episodi clau que Tony Judt va identificar amb l’arrencada del moment socialdemòcrata.

Amb diferències, clar, però en aquestes mateixes coordenades, cal entendre, em sembla, l’indescriptible èxit de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947: concebudes inicialment com una manifestació de nacionalcatolicisme amb empremta catalana, des de finals de 1946 i a través del grup a qui es va encomanar la seva definitiva execució –els Millet, Benet amb la complicitat de Cirici, Serrahima o Sagarra- afavoriren una reformulació de la identitat catalana que, sense implicar una presa de posició antidictatorial, permetia posar la llavor per una represa pública de la catalanitat.

Però calia articular des d’un punt de vista ideològic, i diria que fins i tot literari, aquesta nova consciència de la pròpia vivència d’una identitat que s’havia volgut esborrar. No ho podien aconseguir, ni tampoc ho pretenien, els poetes que amb el seu silenci feien un exercici de dignitat civil exemplar, però amb un radi d’influència escàs. A Destino, en canvi, des del pragmatisme i el possibilisme, es va aposar per donar forma a aquesta nova consciència de la catalanitat en temps de mísera postguerra. Algun granet de sorra hi devia posar Nèstor Luján amb els seus articles criticant organismes oficials, un malestar col·lectiu sense el qual no s’explica el corprenedor crit de fermesa col·lectiva que va representar la vaga de tramvies. Però, en el camp estrictament cultural, jo crec que aquesta nova formalització de la catalanitat va tenir els seus principals referents amb dos homes que esdevingueren grans titans del moment: el Josep Pla que a les seves columnes escriu Viaje a pie i les narracions marineres i el Vicens Vives que des dels primers cinquanta marcaria la línia ideològica del setmanari, ungit precisament per Pla des de 1951. No és casualitat que el primer assaig d’ideologia catalanista que es va poder publicar a la postguerra fos Notícia de Catalunya i el publiqués precisament l’editorial de la revista Destino.

Aquesta funció essencial exercida per Destino en temps d’obscuritat és allò que em porta a afirmar que el setmanari va fer més pel catalanisme que Serra d’Or. Només els qui els funciona el cap de manera avariada, amb mentalitat maniquea, podrien deduir d’aquesta afirmació que vull establir una llista de més bons i més dolents. No és pas la meva intenció. Ni de conya. Crescuda al caliu de Montserrat i el resistencialisme catòlic que l’Abadia protegia sobretot des de la segona meitat dels cinquanta, Serra d’Or va ser una revista capital, un espai de discussió intel·lectual plural i d’alt nivell que només sé explicar-me en un dels marcs d’esperança col·lectiva que més em commouen de la segona meitat del segle XX: la primavera d’esperança que el 1963 va posar per escrit la monumental encíclica Pacem in Terris (gairebé pensada perquè la musiquessin Raimon o Bob Dylan) i que va tenir el seu millor eco en les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde aquell mateix 1963. Però, pel que fa a la pervivència i normalització del catalanisme, crec que era més complex el desafiament que va encarar Destino que no pas el de Serra d’Or. Intueixo que els subscriptors de Serra d’Or, des del primer moment, ja podien viure la seva catalanitat d’una manera més normalitzada precisament perquè abans, des de feia quinze anys, Destino, amb un propòsit més o menys definit, ja havia fet una feina enorme de trencagels.

Una cosa distinta és quina havia de ser la funció de Serra d’Or. “Estem sotmesos des de fa molts anys a un procés constant de desnacionalització. Estem mancats de dirigents, d’institucions i dels instruments necessaris per a dur a terme la tasca de reconstrucció que és la nostra. Per altra banda la incomunicació que la situació present produeix acaba d’enfonsar-nos en la desorientació i el fraccionament. Per a reaccionar contra tot això ens caldria un òrgan d’orientació nacional que anés oferint a la nostra gent un suport en l’ordre de les idees. Ja sé que Serra d’Or no pot ser plenament aquest òrgan, però és que dóna la sensació que tampoc ho pretén”. Ho va escriure Jordi Pujol, en un informe privat, el 1965. Pel nacionalisme de matriu catòlica, que era una de les famílies del catalanisme democràtic que a mitjans de la dècada dels seixanta estava començant una llarga disputa amb altres catalanismes, Serra d’Or havia de ser, en últim terme, una eina de nacionalització. Aquesta, però, és una altra història. Una història sense la qual, per cert, no sé explicar-me com hem arribat fins aquí”.

Entrevista a Jordi AMAT a EconomiaDigital (5-09-15)

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/09/jordi-amat-el-pas-de-dir-que-catalunya-es-una-nacio-al-dret-a-decidir-aixo-es-el-populisme-78097.php

“Ha parlat a bastament amb Jordi Pujol, que ha estat un àvid lector de El llarg procés (Tusquets), una obra que analitza al detall l'evolució del catalanisme des de les acaballes de la Guerra Civil fins l'any passat. Jordi Amat (Barcelona, 1978) conversa amb Economia Digital buscant precisió al llenguatge, amb ànim de no abandonar el matís, perquè considera que no es podria entendre res de la situació actual.

I és que el seu llibre no ha agradat el moviment independentista, però tampoc els qui consideren que tot ha estat una farsa, i que Jordi Pujol gairebé es va inventar Catalunya. "El que va existir i es va poder comprovar és que l'hegemonia intel·lectual en moltes ocasions no casa amb l'hegemonia política, i Pujol va guanyar aquesta batalla, sense que l'esquerra catalanista li pogués fer front", explica Amat. 

L'ex-president, tocat després de la seva confessió sobre els diners ocults a l'estranger, es va fer el sorprès amb Amat, tot assegurant que en el llibre l'havia sobrevalorat. Però és cert que Pujol ha marcat, i segueix marcant el taulell de joc de la política catalana.

Maragall no és un "catalanista"

Ningú no va poder amb ell, encara que ho va intentar, "de forma ingènua", segons Amat, el també ex-president Pasqual Maragall. Amat destaca un passatge que li sembla "absolutament il·lustratiu". Quan Joaquim Nadal era el cap de l'oposició al Parlament –es va presentar coma cap de llista del PSC a les eleccions autonòmiques de 1995-- es va reunir amb Jordi Pujol a la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat. 

I l'ex-president li va etzibar: "Tu ets catalanista, però Maragall no. Maragall és fill de la Institució Lliure d'Ensenyament, com el seu pare. No pensa com un catalanista". Amat interpreta, al segon següent, Pujol. "Potser hauria estat més precís –Pujol-- dir que no pensava com un nacionalista, però tal vegada el problema és que el pujolisme ja havia fagocitat pràcticament del tot el catalanisme clàssic".

Pujol sempre ha rebutjat el federalisme

Però, què passa a partir d'aquest moment? Per què som a tocar d'unes eleccions autonòmiques que es presenten com a plebiscit sobre la independència de Catalunya? 

La contribució d'Amat és que Pujol no és exactament un independentista camuflat. És pitjor. O

millor, segons qui ho jutgi.

"Pujol no pensa que el seu projecte hagi d'acabar en la independència, el que fa és endegar, des de la Generalitat, i durant més de 20 anys, un projecte nacionalizador, que creu profundament en la construcció d'una comunitat, i, per això no desitja un projecte federal, com diu en el llibre que va escriure a la presó, als anys 60, quan hi declara que el federalisme liquida la comunitat".

Aparició d'Aznar

El catalitzador de l'actual situació, segons Amat, és José María Aznar, el de la segona legislatura. Amat no el critica. Descriu el seu projecte com a "legítim". I afirma: "Aznar és el primer que trenca una forma d'actuar, a la qual el catalanisme s'hi havia oposat còmode, amb figures com Narcís Serra o Miquel Roca, que havien conviscut des de la transició amb els dirigents de la política espanyola. Però Aznar defensa davant Jordi Pujol, per primer cop, un nacionalisme tan fort com el de l'ex-president: nacionalisme espanyol contra nacionalisme català, i això provoca, progressivament, una deriva cap a posicions independentistes, reforçades pel penós procés de l'Estatut".

Hi ha més coses. I la lluita del poder pel poder, que el primer tripartit que presideix Maragall estableix amb CiU? "És clar, hi ha batalles, però el que va plantejar Maragall, de forma ingènua potser, va ser un projecte honest per reforçar el catalanisme, per resoldre el problema, que els dirigents del PSOE tampoc no van entendre", assenyala Amat.

La figura de Paco Candel i Espanya

Una de les queixes més amargues d'Amat és que figures com Paco Candel --l'autor d'Els altres catalans-- amb prou feines tenen cap reconeixement a la resta d'Espanya. "Em sembla que hi ha hagut errors a totes dues bandes, però el que no entenc és que la resta d'Espanya no fes seu un home com Candel, que és el representant d'una onada d'immigració de la resta de comunitats que, amb tots els problemes que hi vulguem veure, es va integrar a la societat catalana amb un catalanisme tou, i d'això n'és copartícip, també, el conjunt de la societat espanyola, és un llegat enorme".

Ara, no obstant això, el problema central és un altre. Amat té clar que el projecte que lidera Artur Mas està carregat de grans contradiccions i errors. "El que no pot ser és el pas que s'ha donat, de dir que Catalunya és una nació s'ha passat al dret a decidir, i això es diu populisme, amb una campanya electoral que s'inicia la Diada de l'11 de setembre, per exemple, o amb una llista conjunta que impedeix que es pugui fiscalitzar l'obra de govern".

Sense sortida

Amat, que avança una idea, per interrompre's ell mateix, i precisar-la amb un altre gir diferent, no amaga el seu pessimisme. "No veig cap sortida, senzillament no en veig cap, ja no dic el problema de formar govern, sinó la falta de transversalitat, de buscar espais comuns. Hi havia dos dirigents que encarnaven aquest espai transversal, Jordi Pujol i Felipe González, i els dos ara ja no el representen, un amb la seva declaració sobre els diners ocults i els negocis de la majoria dels seus fills, i l'altre acaba de deixar de fer-ho amb la seva carta als catalans".

Potser, amb totes les arestes que dibuixa Amat al seu llibre, --cartes creuades, el cas de Jordi Solé Tura, les crítiques d'Alfonso Carlos Comín a Pujol a Quaderns per al Diàleg, "va ser tan agressiu que a Pujol li va venir bé, perquè el va ajudar a centrar-se al bell mig de la societat catalana"-- no es podia haver arribat a una altra situació que l'actual, encara que soni a determinisme.

"S'hauria d'haver actuat molt abans, anticipar coses, anticipar problemes, ara el bloqueig és tota,  i només una operació ambiciosa de reforma d'Espanya podria solucionar-ho".

* * * * *

Debats

Video del debat sobre “El llarg procés” entre Jordi AMAT i Patricia GABANCHO a l'Ateneu Barcelonès (30-09-15)

https://www.youtube.com/watch?v=tEPAsygPvfY

* * * * *

Ressenyes

Ernest ALÒS, “El catalanismo y su mutación” a El Periódico (26-07-15)

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/llarg-proces-jordi-amat-traza-una-historia-las-ideas-politicas-1937-2014-4386205

“Hace ya varios meses que se mueve con discreción pero sin descanso unarara avis en el panorama de los libros de ensayo en catalán más vendidos, dentro de lo relativo de la expresión más vendidosen este apartado. En El llarg procès. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) (Tusquets) no hay ni épica histórica ni argumentarios para confirmar en sus convicciones a unos o a otros, y a su autor, Jordi Amat, le ha costado más de un coscorrón inesperado.

La elección de la palabra procès en el título no es casual. En opinión de Amat, el proceso corto que empezó en 2012, el de la hegemonía del soberanismo, no se puede entender solo como una reacción al veto al Estatut sino, también, como la culminación de ese llarg procès que se inicia en la posguerra. Esa "mutación", dice, viene de más atrás. Cinco años por lo menos. Tras las elecciones del 2006 y la presidencia de Montilla hay "un proceso de elaboración intelectual" que busca las bases para que CiU "pueda ofrecer una alternativa que la convierta de nuevo en atractiva". "El mainstream catalanista conservador dice que tenemos que hacer un cambio, y pasa por el derecho a decidir. Y eso sucede ya en el 2007", sostiene Amat. Pero aun así no es suficiente. "Está mutación no se explica sin entender que el pujolismo, un proyecto intelectual que pretendía la nacionalización de la ciudadanía, había creado el campo social que facilitaba que el catalanismo pueda mutar", añade.

El gran procès es la historia, en el campo de las ideas, de la construcción del "consenso catalanista", de cómo en los años 40 y 50 "el catalanismo encuentra la manera de reactivarse desde espacios de ambigüedad y volverse a constituir como una ideología de consenso para una sociedad traumatizada, atemorizada y dividida por la guerra". Así define el autor las bases de ese consenso que actúa como hecho diferencial catalán: "La concordia entre vencedores y vencidos, entender que el mundo de ayer ha dejado de ser operativo, encontrar mecanismos para que el conflicto social quede atemperado y un esfuerzo sostenido para que la inmigración se integre en la catalanidad". Un proceso, apunta Amat, "paralelo a la creación del consenso socialdemócrata que se está construyendo en Europa". Y también trata el libro de la historia de la tensión entre el pujolismo, que va un paso más allá de ese consenso y le incorpora "el afán nacionalizador", y las izquierdas que le discuten la hegemonía intelectual, con episodios claves como el debate sobre el libro de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa o el antipujolismo del entorno intelectual del proyecto de la Barcelona maragalliana de 1992. Pero quien ríe último...”.

Albert ANDRADES, “El llarg procés de Jordi Amat” al blog “Ulleres de pinçanàs” de Vilaweb (17-05-15)

http://blocs.mesvilaweb.cat/aandrades/?p=267036

"El passat 14 d’abril el periodista cultural Jordi Amat presentava al CCCB el seu llibre “El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)”. Amat estava envoltat de Jordi Gràcia, Vicenç Villatoro, Antoni Vives i Enric Juliana. Tots els convidats van parlar d’una manera que feia pressentir que estàvem davant d’una obra important. L’autor ha trigat 15 anys a enllestir aquest projecte de 360 pàgines, i si hem de fer cas del seu amic Andreu Navarra, es tracta “d’un llibre d’aquells que un autor escriu quan té setanta anys, quan té ganes de morir-se tranquil i baixar satisfet al sepulcre”. La valoració del seu amic s’ha d’entendre com un elogi, perquè Amat no té setanta anys. En té només trenta-set.

Uns quants dies abans, l’autor ens en donava un tastet al suplement “Cultura/s” de La Vanguardia, que és el mitjà on habitualment escriu. Allà s’hi presentava la seva obra com “un recorregut pel catalanisme polític i cultural des de la Guerra Civil fins al temps present”. A l’entrevista que li fa Mauricio Bach, Amat hi deixa anar coses com ara que el cànon que fins ara ha regit la cultura catalana està construït “per criteris més ideològics que literaris”. Per il·lustrar-ho, posa com a exemple el fet que a Josep Pla, pel seu passat col·laboracionista amb el franquisme, mai li van voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Massa honor i ben poca justícia literària, opina Amat. També explica que Jordi Pujol va concebre el seu projecte de construcció nacional “sobre les bases d’un nacionalisme de matriu catòlica” amb l’objectiu de crear una comunitat “que havia de percebre l’espanyol com una cosa aliena”. Però on jo crec que Amat ens proporciona la clau interpretativa del seu llibre és quan afirma que la Barcelona del Cobi, la de Pasqual Maragall i Xavier Mariscal, “va ser el moment de plenitud del catalanisme contemporani concebut com una manera oberta, descaradament catalana i despreocupadament espanyola, d’edificar el país a través dels valors de la pluralitat, etc. Etc.”

Poc després, Carles Geli li feia una entrevista a El País encapçalada per la següent citació: “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. La polèmica estava servida. Una polèmica que a l’autor no li fa cap por,  com demostra en preguntar-se “Qui llegeix les Elegies de Bierville de Carles Riba i la seva ressenya? 400 persones? Destino té un públic gran, amb milers d’exemplars; els altres viuen a la catacumba de la resistència”. (Pels llecs en el tema, cal aclarir que Destino va ser una revista fundada per catalans falangistes a Burgos durant la guerra civil i hi va tenir col·laboradors com Josep Pla, Jaume Vicens Vives o Néstor Luján). La conclusió a què arriba Amat, després de lamentar la fallida del catalanisme d’esquerres que es va gestar a finals dels 60, és que “no tenim grans intel·lectuals avui a Catalunya com a conseqüència del debat sobiranista (…) Tot debat ha quedat fagocitat pel tema nacional”.

Tinc el llibre de Jordi Amat damunt la meva taula, esperant una lectura atenta. Estic segur que, com tothom anuncia, es tracta d’una obra molt important. Capítols com el que relata la gestació del llibre d’història que Francesc Cambó volia fer escriure a Ramon d’Abadal en plena guerra per mirar de justificar la seva conversió al bàndol franquista, o el que consigna les primeres passes de Jordi Pujol per fer la “construcció nacional” encara dins el marasme de la dictadura, estic cert que seran interessantíssims. A més, Amat escriu bé, molt bé, cosa que fa que la lectura llisqui amb ingravidesa enmig de tantes dades pouades a l’hemeroteca.

Tanmateix, la tesi de partida és tan inequívoca i és en el fons tan antiga que em fa mandra començar. Té gràcia que Jordi Amat sigui del 78. És un home jove, en la plenitud de la seva carrera, que acaba d’escriure, com hem dit, una obra important. El que Amat defensa, però, és molt vell: el fatigós romanço de la regeneració d’Espanya a través del catalanisme. D’un catalanisme, això sí, progressista, obert, jovial, inclusiu i no sé quantes coses més, totes la mar d’enrotllades. Deu ser la joventut allò que el fa ser tan idealista: creure, encara avui, que Espanya té cap ganes de ser regenerada pels catalans és tenir una fe a prova de fets consumats. Però hi ha, entre les idees-força del llibre de Jordi Amat, una que m’inquieta especialment: és aquella que emfasitza “el pes determinant que el pujolisme, com a projecte nacionalitzador, ha tingut en el procés de sobiranització de la societat catalana”. Aquesta idea és precisament la que batega darrera les polítiques més agressives de la dreta espanyola que avui governa a Madrid. És allò d’assenyalar TV3 i la immersió lingüística com els autèntics culpables de la crisi territorial que viu a hores d’ara l’estat espanyol, tot presentant els catalans com uns ninots a qui els han practicat un eficaç rentat de cervell. No sé si Amat és conscient d’aquesta coincidència. No ho crec, perquè sincerament no crec que li fes cap gràcia. A mi em sembla que Jordi Amat, com el Xavier Folch o l’Antoni Puigverd, és un nostàlgic del maragallisme (ell s’autodefineix com “un catalanista desorientat”), i que aquest posicionament ideològic, ben legítim, el fa idealitzar una Catalunya “desacomplexadament espanyola” que no va existir mai.

Perquè Catalunya ha estat –i encara és–espanyola, per raons històriques, per la seva pròpia feblesa, per la força dels veïns, i fins i tot, en ocasions, perquè és el que més li ha convingut. Però el que no ha estat mai –ni tan sols en aquella mítica època del Cobi, que és també la de la primera xiulada massiva al Rei–és desacomplexadament espanyola. Com a “regió” espanyola, Catalunya ha estat sempre un desastre, un andrògin, un experiment fallit. Catalunya, per als espanyols, és un problema. És el problema. Voler vendre, a través d’una interpretació parcial (com ell mateix confessa), que hi va haver un temps en què aquest problema es va superar gràcies a la influència d’un catalanisme més generós i obert de mires, és enganyar-se. Només cal recordar de quina manera va acabar el molt generós intent de Pasqual Maragall de convertir Espanya en un estat realment plurinacional.

Ara bé, l’obra de Jordi Amat hauria de servir per fer-nos reflexionar sobre com pensem el país ara que es troba en una cruïlla històrica. Té raó quan afirma que massa sovint s’ha posat l’honor patriòtic per davant de la valoració estrictament cultural o literària. Té raó quan assegura que de vegades s’ha induït a percebre la llengua castellana com un element aliè a la nostra cultura. Té raó quan reivindica el maragallisme –entès com un moviment republicà liberal i europeista, basat en una capital moderna i cosmopolita–com un dels vectors que han contribuït decisivament a conformar la Catalunya actual. Fins i tot en la hipòtesi que el país esdevingui independent en els propers anys, caldrà fer un esforç per incloure-hi tots aquells que en algun moment s’han pogut sentir bandejats del catalanisme –els que ara estan desorientats, per fer servir la seva expressió–per culpa d’una visió massa estreta de la catalanitat. Si molt convé, caldrà també incorporar el Cobi al panteó de les icones nacionals. A Jordi Amat, per defensar coses com aquestes, l’han crucificat des de “la ximpleria disparada en 140 caràcters”, i això només indica que encara hi ha gent que té por d’obrir el compàs a l’hora de configurar una catalanitat que serà inclusiva o no serà.

Per totes aquestes raons, la lectura promet i us la recomano vivament”.

Marc ANDREU, “La batalla de Barcelona: qui vol rematar el Cobi?” a El Crític (8-05-15)

http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/05/08/la-batalla-de-barcelona-qui-vol-rematar-el-cobi/

“La idea original de Jordi Amat en l’article ‘Matar el Cobi’ a La Vanguardia (19/6/2013) i desenvolupada després com a epíleg de l’imprescindible ‘El llarg procés’ (Tusquets, 2015), la metàfora de l’oblit o la mort de la mascota dels Jocs Olímpics de 1992 il·lustra l’atzucac del maragallisme enfront del pujolisme. I, en definitiva, ajuda a entendre el llarg procés pel qual un nacionalisme popular i conservador, transformat després en sobiranisme transversal, acaba imposant la seva hegemonia cultural sobre un catalanisme popular i progressista amb arrels marxistes i federals (però també llibertàries i republicanes). És evident que, en clau d’història intel·lectual, cultural i política de la Catalunya contemporània, la mort del Cobi és una imatge ben trobada. Però des de la perspectiva de la història social, la crítica urbana i l’anàlisi del model de ciutat hi ha una altra mort del Cobi que ajuda a entendre el canvi d’hegemonia política i cultural viscut a Barcelona des de la meitat dels anys 70 i fins a l’actualitat, quan és evident que fa temps que està trencat, que s’ha perdut el consens de la transició sobre el model de ciutat i de societat.

El Cobi i la Barcelona del 92 són el màxim exponent d’una manera de fer, entendre i projectar la ciutat que va gaudir d’un ampli consens polític, econòmic i ciutadà. No obstant, el Cobi i la Barcelona de Maragall també van rebre alguna crítica significativa. I no precisament, o no només, van disparar-los des de la trinxera del nacionalisme conservador o d’un independentisme aleshores marginal i dividit entre els cadells pujolistes del “Freedom for Catalonia” i els maulets que cridaven “Visca Terra Lliure” i eren perseguits per Baltasar Garzón. De fet, i al costat d’aquells joves contraculturals que es colaven al metro al crit de “Que pagui Pujol” –l’adversari era el president de la Generalitat, no l’alcalde Maragall-, els primers a disparar contra el Cobi van ser els moviments socials, la FAVB i algunes associacions de veïns, a peu de carrer i de barri, així com alguns (pocs) intel·lectuals de l’esquerra que no van abaratir el somni ni van perdre la consciència crítica. N’és un exemple el monogràfic ‘La Barcelona de Maragall’ que la revista Carrer va publicar el 1992 amb una doble contraportada duríssima: la ‘Contrafigura Olímpica’ de Joan Brossaequiparant ‘la Caixa’ al Nosferatu de Murnau i la caricatura de Joan Antoni Samaranch vestit de falangista i alçant el braç al costat d’un Cobi que es pixava en les obres olímpiques.

Quan va acabar el model Barcelona?

El text de presentació d’aquell Carrer era d’un Manuel Vázquez Montalbán que, de fet, va estar en condicions de matar el Cobi i fer que semblés un assassinat qualsevol al comitè central. Si no va posar Carvalho a investigar el cas és perquè, segurament, hagués descobert que l’assassí del Cobi avant la lettre era el mateix escriptor, periodista i militant del PSUC. És un Vázquez Montalbán que el 1988, tot denunciant l’especulació en l’article ‘Las manos sobre la ciudad’ a El País, va inspirar la creació d’una plataforma de reflexió crítica que revitalitzaria la FAVB i el moviment veïnal (per altra banda, mai mort del tot ni submís a la Barcelona oficial). En definitiva, era el mateix Vázquez Montalbán que als anys 90, al pròleg de ‘Barcelona en lluita’ i als textos de ‘La literatura en la construcción de la ciudad democrática’, va identificar que el consens sobre la idea de ciutat democràtica i socialitzant sorgida de l’antifranquisme i la transició s’havia trencat en algun moment entre la gran victòria del PSOE, el 1982, i el referèndum de l’OTAN, el 1986. Abans, doncs, de la nominació olímpica i de l’apropiació institucional i populista -via Cobi i un nacionalisme urbà cosmopolita- d’un model Barcelona o de ciutat que, en origen, va ser popular i va posar l’interès públic i el bé comú per davant dels poders econòmics. Un model de ciutat que, després, pervertit i esgotat, s’ha mercantilitzat i encara s’explota com a marca Barcelona.

“Sobre la base del consenso construido en el posfranquismo entre los socialistas y los excomunistas y diversos agentes sociales, se configuró el llamado modelo Barcelona –el que le puso el nombre fue Frédéric Edelmann, en Le Monde– que cambió la ciudad, la sacó definitivamente el color gris de los años de la dictadura, dignificó las periferias, la abrió al mar y la colocó en el mapa del mundo. Pero no hay generación capaz de construirse dos veces una ciudad nueva, ni impulso político que pueda ser eterno, ni consenso social que dure indefinidamente. La ciudad es distinta, fruto, precisamente, de la renovación que este consenso posibilitó, los actores sociales también, el entronque de la ciudad tanto con el país como con el entorno ha cambiado y, por tanto, los lugares comunes ideológicos de aquel momento se han ido desgastando”. La reflexió és de Josep Ramoneda en un article a El País (‘Del mausoleo al cambio‘, 6/7/2011) just després de l’elecció de Xavier Trias com a primer alcalde no socialista de Barcelona des del 1979. En aquest mateix article, Ramoneda insistia en el que ja feia anys que defensava: el trencament del consens urbà i la fi de l’hegemonia cultural sorgits