NOVA ETAPA

El bo del nostre professor de Física i Química, recordat amb estima, Dn. Rafael Balaguer, amb ocasió de la seua jubilació –als 70 anys!-, rebé el merescut homenatge d’autoritats, professors i alumnes. I algú de nosaltres, en atansar-se per felicitar-lo, lamentàvem que s’havia fet tan major –nosaltres quasi adolescents!- i li ho diguérem...Ell, amb aquella finor humorística que el caracteritzava ens contestà: “No se preocupen ustedes... son los primeros setenta años...” Doncs això mateix: nosaltres hem fet els nostres primers cinquanta anys de carrera...- són els nostres “primers” cinquanta anys...- que celebràvem l’any passat a Castelló i ara comencem els “altres” cinquanta i a Borriana. I Déu dirà, que tampoc és qüestió de posar dates de caducitat. De moment i si tenim salut ja ens hem acomboiat per al 2012, a Alcalà...i a la Font de la Salut de Traiguera.

Bé. Borriana és molt Borriana i encara que no ha aparegut a la trobada del dia, tots teníem al cap allò de “Borriana, París i Londres”. I a fe que té trellat, perquè els borrianencs se’n recorden d’aquell ciutadà il·lustre que fou Dn. Vicent Cañada Blanch, que portà el nom del seu poble per tot arreu a l’Europa del moment i encara ara hi ha el centre londinenc de la seua fundació, que dirigeix un historiador i hispanista anglès reconegut i prestigiat, com és Paul Preston. Així que sí. Altrament, el guia que ens explicava la història medieval de la plaça fortificada de Borriana, quan ens acollí a l’església del Salvador, també emfatitzà la importància de la “plaça” de Borriana: fou en 1231 i a Alcanyís, quan Jaume I estava reunit amb els seus consellers, preparant la campanya de València.

Aleshores Blasco d’Alagó li aconsellava aplanar el camí cap a la ciutat del Túria, conquerint Borriana. Perquè Borriana era, aleshores, el lloc fortificat més important de la Plana i que abastia a tots els altres. I el guia ens posà com a exemple, el què el nostre professor d’Història, Dn. José Sánchez Adell ja ens havia explicat i documentat, mostrant-nos un mapa de l’època, on apareixia Castelló...com “Castelló de Borriana”, senyal evident de què el lloc més important dels voltants, era

Borriana. Així que, també en això, els borrianencs poden presumir...El cas és que hem escoltat atentament les explicacions del nostre

guia, en qualificar el temple primitiu d’El Salvador, com la primera i principal església gòtica de terres de la Plana, encara que desconeguda fins fa poc de temps, per estar amagada la fàbrica original, davall de l’estructura barroca que la cobria. I a fe que els arcs, les voltes i les bòvedes de l’altar major són una preciositat i es troben en un magnífic estat de conservació, en haver estat descoberts, en les successives intervencions dels experts, tal com se’ns ha mostrat en fotos de diferents moments. Impressionant des de sempre es presenta l’absis principal, amb els contraforts i les finestres geminades gòtiques i la torre campanar, del segle XIV, enderrocada durant la guerra (in)civil i que fou reconstruïda posteriorment. La base gòtica,però, resta intacta i l’hem visitada en acabar el recorregut per l’interior d’El Salvador.

Però encara hem fet el recorregut interior detenint-nos a la capella de la Verge, on hem contemplat la majestuosa estructura, les pintures de Josep Vergara –el pintor il·lustrat que retratà al bisbe Climent i altres personatges històrics de rellevància- i les escultures del seu germà Ignasi.

Acabada la visita al temple i a l’exterior de la torre campanar, ens hem dirigit cap a una casa modernista del centre històric de Borriana, on la família propietària –que hi viu- ens l’ha mostrada amb gust. Certament començant per la façana i acabant pel pati interior, és una meravella de construcció i de com es troba restaurada, amb tots els detalls: les portes, les vidrieres, el mosaic de les parets –rajoletes valencianes-, els desllunats, la cuina típica amb tots els atifells i estructura modernista original i la façana posterior, més modesta –que donaria accés al carro, a l’haca i al personal de servei en una casa de llauradors rics-. Acabada la visita, el matrimoni amfitrió ens ha obsequiat amb unes dolços i unes copes de cava. Complet!

I d’allà a dinar als locals de la Caixa Rural: un edifici antic també i ben restaurat, on ens hem instal·lat en dues sales contigües i hem conviscut per grups, segons la taula i ha transcorregut el temps de dinar agradablement, amb la sobretaula inclosa, el cafè i la conversa. Hem revisat els adreces de xics i xiques, repartit la crònica dels cinquanta anys de la trobada anterior, a Castelló i ens hem convocat per a l’any que ve –si Déu vol- a Alcalà, on les companyes d’allà faran d’amfitriones...

Llarga vida a la promoció del 60!

Associació Internacional de Voluntariat

UNITS PEL VOLUNTARIAT I LA LLENGUA