RECULL ANTQLOGIC

BIBLIOTECA POPULARVERSOS HUMORISTICS CATALANS

VAN PUBLICADES l.-,2,- i 3.- S~RIES

POESIES CATALANESVAN PUBLICADES 1.- i 1,- S~RIES

LES MILLORS SARDANES

LA DANSA Mes BELLARECULL ANTOLOGIC DE 5ARDANES

POESIES AMOROSESCANl;:ONS POPULARS CATALANES

LLETRA 1 MuSICA - SELECCIO FOLllORICA

CANl;:ONS CATALANES MODERNESSELECCIú DELS MILLORS AUTORS

POESIES PER A INFANTSPROPIES PBR A RECITAR

DE L'AMOR ALS VELLSLLIBRES EN LLOAN<;A DE LA VELLESA

LES CANl;:ONS CATALANES D'EN CLAveCOMPLETES. EN DOS QUADERNS

CONTES 1 ACUDITS D'EN PEP MARQUt'.SEL CATALA, MARE DE TOTES LES LLENGUESACUDITS ESCENIFICATS

RECULL DE DIALEGS CURTS

ANt'.CDOTES 1 FILOSOFIES TEATRALSPER RAFAEL rDBAU

DE L'AMOR DE MAREGLOSSES POBTlQUES

UN TIP DE RIURECOMBLES, SEMBLANCES, IMPOSSIBLES

ACUDITS HUMORISTICS CATALANS"DE BON HUMOR

APLEC D'ACUDITS CATALANS

ACUDITS CATALANS DE BONA MENA

VIDA ANECD0TICA D'ALBERT LLANESVIDA ANECD0TICA DE SANTIAGO RUSlJ'IOLVIDA ANECD0TICA DE F. SOLER (PITARRA)VIDA ANECD0TICA DE POMPEIUS GENER

EDITORIAL MILLACarrer Sant Pan, 21 - Barcelona

Diposit Legal, B. 27.665-1980

L S. B. N. 84-7304-051-1

Coch•. Cro., 23

iI BIBLIOTECA

POPULAR

I

DE L' AMOR ALS VELLS•

RECULL DE POESIES

EN LLOANGA A LA VELLESA

RECULL ANTQLOGIC

BIBLIOTECA POPULARVERSOS HUMORISTICS CATALANS

VAN PUBLICADES l.-,2,- i 3.- S~RIES

POESIES CATALANESVAN PUBLICADES 1.- i l,a S~RIES

LES MILLORS SARDANES

LA DANSA MeS BELLARECULL ANTOLOGIC DE SARDANES

POESIES AMOROSESCANÇONS POPULARS CATALANES

LLETRA I MuSICA - SELECCIO FOLK.LORICA

CANÇONS CATALANES MODERNESSELECCIú DELS MILLORS AUTORS

POESIES PER A INFANTSPRòPIES PER A RECITAR

DE L'AMOR ALS VELLSLLIBRES EN LLOANÇA DE LA VELLESA

LES CANÇONS CATALANES D'EN CLAveCOMPLETES. EN DOS QUADERNS

CONTES I ACUDITS D'EN PEP MARQUt'.SEL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGUESACUDITS ESCENIFICATS

RECULL DE DIALEGS CURTS

ANt'.CDOTES I FILOSOFIES TEATRALSPER RAFAEL rOBAU

DE L'AMOR DE MAREGLOSSES POBTlQUES

UN TIP DE RIURECOMBLES, SEMBLANCES, IMPOSSIBLES

ACUDITS HUMORISTICS CATALANS"DE BON HUMOR

APLEC D'ACUDITS CATALANS

ACUDITS CATALANS DE BONA MENA

VIDA ANECD0TICA D'ALBERT LLANESVIDA ANECD0TICA DE SANTIAGO RUSlJ'IOLVIDA ANECD0TICA DE F. SOLER (PITARRA)VIDA ANECD0TICA DE POMPEIUS GENER

EDITORIAL MILLÀCarrer Sant Pau, 21 - Barcelona

Dipòsit Legal, B. 27.665-1980

L S. B. N. 84-7304-051-1

Coch•. Cro., 23

iI BIBLIOTECA

POPULAR

I

DE L'AMOR ALS VELLS•

RECULL DE POESIES

EN LLOANÇA A LA VELLESA

4

DE L'AMüR ALS VELLSRECULL DE POESIES EN LLOAN<;A DE LA VELLESA

EXORDI DE L'EDITOR

El recull de versos que aquí pubIiquemés un homenatge que als vells adrecem.La intenció és sembrar-ne pels camps de la vidala llavor que ens doni l'alegre floridad'un amor als vells que, del mar a la serra,s'escampi pels pobles de la nostra terra.Per que als vells tractar-los amb indiferenc;ia?Per que hem d'entristir-los la seva existencia?Aquell que avui trobes que tot just s 'aguanta,que no ha estat un jove de segúra planta?Que no ha dat froit? Pensa que tu ets el fruit d'ell.No en facis estelles de I'arbre del velloAl món, la moneda que amb afany s'encunya,no totes les penes aplana i allunya;hi ha una altra monéda que no és plata ni or,hi ha una altra moneda de més ric tresor;I'amor, que ens inspira bondat i optimisme,i lIen\=a tristeses al fons de I'abisme.El mal que més mata, quan vell et vas fent,no és soIs la vellúria, és I'enyorament;i com que en pateixen ells més que ningú,un delire és cercar-ne remei ben segur.Donant-Ios-hi joia, fent-los recordan\=ade sa jovenesa, traurem I'enyoran\=aque els migra, que els corea, que els dóna neguitsfins que de tristesa moren arrauIits.Respecta'ls, que el poble que per ells procurademostra tenir-ne bon seny i cultura.Estima'ls, venera'ls, puix has de pensarque, si avui tu ets jove, seras velI dema.

Aquest Exordi podra utilitzar-se com a parlament inicial en qualsevol festa dedicadaa honorar els vells, canviant només els dos primers versos per aquests altres:

L'acte, bell i noble, que avui celebrem,és un homenatge que als vells adrecem.

4

DE L'AMOR ALS VELLSRECULL DE POESIES EN LLOANÇA DE LA VELLESA

EXORDI DE L'EDITOR

El recull de versos que aquí publiquemés un homenatge que als vells adrecem.La intenció és sembrar-ne pels camps de la vidala llavor que ens doni l'alegre floridad'un amor als vells que, del mar a la serra,s'escampi pels pobles de la nostra terra.Per què als vells tractar-los amb indiferènGia?Per què hem d'entristir-los la seva existència?Aquell que avui trobes que tot just s'aguanta,que no ha estat un jove de segúra planta?Que no ha dat fruit? Pensa que tu ets el fruit d'ell.No en facis estelles de l'arbre del vell.AI món, la moneda que amb afany s'encunya,no totes les penes aplana i allunya;hi ha una altra monéda que no és plata ni or,hi ha una altra moneda de més ric tresor;l'amor, que ens inspira bondat i optimisme,i llença tristeses al fons de l'abisme.El mal que més mata, quan vell et vas fent,no és sols la vellúria, és l'enyorament;i com que en pateixen ells més que ningú,un delire és cercar-ne remei ben segur.Donant-los-hi joia, fent-los recordançade sa jovenesa, traurem l'enyorançaque els migra, que els corca, que els dóna neguitsfins que de tristesa moren arraulits.Respecta'ls, que el poble que per ells procurademostra tenir-ne bon seny i cultura.Estima'ls, venera'ls, puix has de pensarque, si avui tu ets jove, seràs vell demà.

Aquest Exordi podrà utilitzar-se com a parlament inicial en qualsevol festa dedicadaa honorar els vells, canviant només els dos primers versos per aquests altres:

L'acte, bell i noble, que avui celebrem,és un homenatge que als vells adrecem.

APEL-LES MESTRES

EL PLAT DE FUSTA

Ara, ferma i segura,sera la ma d'un vell la que t'enfreni

o et llanci a tota brida.Dócil tu, com tot temps ella serena,emprenguem més ardits la corregudaperque anem més segurs. Ens acompanya

la savia experienciaportant per molt la secular sentencia:«la vida és breu, difícil l'art»...

Que importa!mentre el cor bat amb forc;:a, la ma és forta!

3

TEODOR BARO

- Que fas? - pregunta al xicot-.Que et proposes? Que barrines?»1 el seu fill: «- No ho endevines?-li respon tot palpissot,i amb el dit posat al llavi-,un plat de fusta, perque,quan tu seras velI, faréque hi mengis coni ara 1'avi» _Es crema en sentir aixóel seu pare tant i tant,que li pega, i tremolant,el nin crida amb un gran plor:«- Com veia que al pare teuli donaves semblant plat,jo fer-ne un per tu he pensatperque tu ets el pare meu!»Calla el nin; el pare pensa;al seu fill dóna un petó;de l'avi se'n va al racó,li agafa el plat i me'l lIenc;:a;i amb commoguda paraulamana com un desagravi,que en endavant tingui l'aviel lloc preferit a taula;i ho. mana prque reparaque és exacte i ben segur«que el fill es portara amb tucom tu et portis amb el pare».Si ets bon fill, bons filIs tindras,el teu exemple aprendran,que és molt veritat el refrany:«Tal faras, tal trobaras».

i del primer petó no s'acontenten,ella les deixa fer, que no li dol.

Ma mulIer, tota ofrenes,la besa amb bes filial,

i prenent·la deIs brac;:os de les nenesla conduéix en el millor setial.

1 a la taula (que siaDéu per sempre alabat!)

on mes filles hi porten l'alegria,ella hi porta un perfum de santedat.

LA MARE VELLA

Un cert home va envellir,i com mésels anys venien,més les forces li fugien,i al fi no es pogué tenir;i per causa de l'edat,i del pols molt tremolós.així que menjava, dostot seguit feia del plat.Per sabut deixo de bandacom per tal causa posavales tovalles on vessavaquasi sempre la vianda.El seu fill, cansat d'aixó,i qui és el vell oblidant,diu cremat: «- D'aquí endavantmenja el pare en un racó.Tanta trencadissa assustaimés no es pot aguantar:avui mateix menjarael pare en un plat de fusta».En compliment del manatal pobre vell es donavaun plat de fusta, i menjavaen un racó, com llanc;:a1.1 aixó dura fins que un diaobserva el fill. un petitque era seu, molt eixerit,que un tros de fusta tenia,i encara que de pocs anys,treballava per trencar-Ia,i en trencar-la i arranjar-Iahi posava el seus afanys.

En ma casa novellahi ha un dia assenyalat!

el dia que ma mare, pobra velIa!ve a passarlo joiosa al meucostat.

En mon brac;: repenjadajo la hi duc dolc;:ament,

i en obrir-se la porta de ma estadaja li fa mon servei l'acatament.

Mes filIes quan ho sentenacuden com un vol

HIMNE A LA VELLESA

. b d a cabelleraLa negra 1 a un os e l'ha emportada. el meu cap, sque guarma Així s'emportala ventadiad;~~d~~~l'ventad~

b d' la primaverales fulles ql!h es blat de fils de plataMa barba ~e adE~en a mon ,rostre .

q ., , lacida 1 serena, .una eXPlrl~ssIod~eqsU~st front meu, la lVIdai en la Isor 's imborrab eshi ha trac;:at amfbll ~~~~cll[bre de memóries-com en un u .., .- 11'tes i derrotes 1 vIct<?nes.mes Ul . m'anuncIa

Tot, avUl, 'b dla triomfal arrI a a .

e tothom aspIrad'aquella edat a qu dat sagrada!i assoleixen tan pocs, e .

Oh Vellesa, que arribes, f t de llegenda,

com fada ben ac ora i el seny enlaires,que assere~es el COl; ns i mesquineses

ue les baIxes pass.lO . . esimb ta vareta magICa sd~~Em l'aurorai .allunyes de .nosa~~rd'un mal somni-,~issipallesdqUl~lfesa benfactora!JO et sa u o, ,

11 . puc des d'araU 't d'un sant orgu , Jan~ de fu~a:

cantar:. en sC! tI Des d'aquesta hora«SÓ fort perque he VISC

ctirla vida .

puc f~r-me digne d~atae~ que éso L'estimoperque comenc;:o :na dolc;:a esposa

com a fid 1 més de mig segle.que m'ha estat e honorar-meDes d'avui endavaüt pu~ és el més nobleamb el títol ?e.ve , qumes el més dignedavan! de D7u llelho~es qui l'atorguen.»perque no son e s

Ara traspasso el pórlltict de la Ve esa,del temps sacrosan d' ten les gran obres,

d'aquell temp~e .on es m~diala D1Vma Co , d" encara

i l'immortal Quixo,t h me~ _l.Vlon el vell Sócratesperque és molt mes r l~bna' patriaensenya de llriiu~~ de cantar per ella;i Hugo, el ve .' simfonies,on s'escriuen les maf~e:uanyen batalles.i on els gran genera triomfadoraJo et salute°'l;'~~~~'i deIs segle~, ,edat savia, edat santa, edat gloriosa.

t ploma meva,1 ,ar.a u, er sempre obe'íres

que cC?m docIl co~s que tantes voltesa ma mexperta ma b . rrada cursa,et féu emprendÍe ~~W~':nent des d'ara,modera el pas. t a maneig coneixedoramés dest~a ed Invida sabra dur-tedeIs cam~ns ~ e~brarÍzides follessense fatlbga m at de la jornada.al terme enaur

APEL-LES MESTRES

EL PLAT DE FUSTA

Ara, ferma i segura,serà la mà d'un vell la que t'enfreni

o et llanci a tota brida.Dòcil tu, com tot temps ella serena,emprenguem més ardits la corregudaperquè anem més segurs. Ens acompanya

la sàvia experiènciaportant per molt la secular sentència:«la vida és breu, difícil l'art»...

Què importa!mentre el cor bat amb força, la mà és forta!

3

TEODOR BARO

- Què fas? - preguntà al xicot-.Què et proposes? Què barrines?»l el seu fill: «- No ho endevines?-li respon tot palpissot,i amb el dit posat al llavi-,un plat de fusta, perquè,quan tu seràs vell, faréque hi mengis com ara l'avi»­Es cremà en sentir aixòel seu pare tant i tant,que li pegà, i tremolant,el nin crida amb un gran plor:«- Com veia que al pare teuli donaves semblant plat,jo fer-ne un per tu he pensatperquè tu ets el pare meu!»Calla el nin; el pare pensa;al seu fill dóna un petó;de l'avi se'n va al racó,li agafa el plat i me'l llença;i amb commoguda paraulamana com un desagravi,que en endavant tingui l'aviel lloc preferit a taula;i ho. mana prquè reparaque és exacte i ben segur«que el fill es portarà amb tucom tu et portis amb el pare».Si ets bon fill, bons fills tindràs,el teu exemple aprendran,que és molt veritat el refrany:«Tal faràs, tal trobaràs».

i del primer petó no s'acontenten,ella les deixa fer, que no li dol.

Ma muller, tota ofrenes,la besa amb bes filial,

i prenent·la dels braços de les nenesla condueix en el millor setial.

l a la taula (que siaDéu per sempre alabat!)

on mes filles hi porten l'alegria,ella hi porta un perfum de santedat.

LA MARE VELLA

Un cert home va envellir,i com més els anys venien,més les forces li fugien,i al fi no es pogué tenir;i per causa de l'edat,i del pols molt tremolós.així que menjava, dostot seguit feia del plat.Per sabut deixo de bandacom per tal causa posavales tovalles on vessavaquasi sempre la vianda.El seu fill, cansat d'això,i qui és el vell oblidant,diu cremat: «- D'aquí endavantmenja el pare en un racó.Tanta trencadissa assustai més no es pot aguantar:avui mateix menjaràel pare en un plat de fusta».En compliment del manatal pobre vell es donavaun plat de fusta, i menjavaen un racó, com llançat.l això durà fins que un diaobservà el fill. un petitque era seu, molt eixerit,que un tros de fusta tenia,i encara que de pocs anys,treballava per trencar-la,i en trencar-la i arranjar-lahi posava el seus afanys.

En ma casa novellahi ha un dia assenyalat!

el dia que ma mare, pobra vella!ve a passarIa joiosa al meu costat.

En mon braç repenjadajo la hi duc dolçament,

i en obrir-se la porta de ma estadaja li fa mon servei l'acatament.

Mes filles quan ho sentenacuden com un vol

HIMNE A LA VELLESA

. b d a cabelleraLa negra I a un os e l'ha emportada. el meu cap, sque guarma Així s'emportala ventadiad;~~d~~~l'ventad~

b d' la primaverales fulles ql!h es blat de fils de plataMa barba ~e adE~en a mon .rostre .

q ., , làcida I serena, .una eXPlrl~ssIod~eqsU~st front meu, la IVIdai en la Isor 's imborrab eshi ha traçat amf bll ~~~~cll[bre de memòries-com en un u .., .- Il' tes i derrotes I vIct<?nes.mes UI . m'anuncia

Tot, avUI, 'b dla triomfal arri a a .

è tothom aspIrad'aquella edat a qu dat sagrada!i assoleixen tan pocs, e .

Oh Vellesa, que arribes, f t de llegenda,

com fada ben ac ora i el seny enlaires,que assere~es el COl; ns i mesquineses

ue les baIxes pass.lO . . esimb ta vareta màgIca sd~~Em l'aurorai .allunyes de .nosa~~rd'un mal somni-,~issipa1lesdqUI~lfesa benfactora!JO et sa u o, ,

11 . puc des d'araU 't d'un sant orgu , Jan~ de fu~a:

cantar:. en sC! t' Des d'aquesta hora«Só fort perque he VISC

ctirla vida .

puc f~r-me digne d~atae~ què és. L'estimoperque començo :na dolça esposa

com a fid 1 més de mig segle.que m'ha estat e honorar-meDes d'avui endavaíit pu~ és el més nobleamb el títol ?e.ve , qumes el més dignedavan! de D7u Ilelho~es qui l'atorguen.»perque no son e s

Ara traspasso el pòrlltict de la Ve esa,del temps sacrosan d' ten les gran obres,

d'aquell temp~e .on es mèdiala D1Vma Co , d" encara

i l'immortal Quixo,t h me~ _I.Vlon el vell Sòcratesperquè és molt mes r ï~bna' pàtriaensenya de llriiu~~ de cantar per ella;i Hugo, el ve .' simfonies,on s'escriuen les maï~e:uanyen batalles.i on els gran genera triomfadoraJo et salute°'l;'~~~~'i dels segle~, ,edat sàvia, edat santa, edat glOriosa.

t ploma meva,l ,ar.a u, er sempre obeïres

que cC?m docIl co~s que tantes voltesa ma mexperta ma b . rrada cursa,et féu emprendre ~~w~':nent des d'ara,modera el pas. t a maneig coneixedoramés dest~a ed Invida sabrà dur-tedels cam~ns ~ e~brarÍzides follessense fatlbga m at de la jornada.al terme enaur

LA MEVA AVIA

vós ue éreu tan bona, .ma pobra a~ria estimada,d~huÍ1s 'de110r de muntanya I de posat ddlsc;-edt'a .

. . llesta viva en re~a ,us velg encara, us vel~, , , petl'tet .. 'h donat pmyes quan era ., .

perque m eu d passant davant l'esglesIa .Mon pare vos recor a, 1 t.i a enes si respon quan li p<;trla a gen , .. p el lladoner de la seva mfantesa, - t'

~:I~~ elbseu ~rrp~gf~~t~~a~:f::l~~ :e~~d~~en .És com a ans. h! h 11 s assentades'floreixen c1ave11mes; l· a ve ~. vénen deIs horis.i amb l'albarda les burres va!! l.És aquesta la casa on ~l1a feme]abva; . .

'1 llindar rebrota com rotava,!a parra su. d l'avia són pas encara morts.I aque11s pmyers e JOSEP SEBASTIA. PONS

5

JOAQUIM RUYRA

i es nua ma gola,quan penso el perillque passa el meu filI.Se me l'han enduta llunyana terrad'aire emmetzinat,on trona la guerra,i em sembla que el ventem duu el seu lament-.1 els dos vells, callant,es miren plorosos,d'emoció i fredtots dos tremolosos,molt paHids tots dossota el cel verdós.

Els joves ~ón sovint cruels amb la vellesa.DeIs avis solen dir que malcriem els néts.Potser sí que hi tenim el pecat de feblesa;potser, pero no tant per fer-nos-en retrets.EIs altres curaran de fer-Ios forts i savis;a cada u el seu fet, no ho cal escatimar;pero també en els jocs i en l'agombol deIs avis,els néts, quan altre no, hi aprenen d'estimar.Entre els avis i els néts no hi ha sino dole;ures;ens acosten tant més com més fugen, els anys;els avis, diu la gent, som dos cops criatures,i els néts, que ho senten prou, ens prenen per companys.1 ens diuen els secrets que a ningú més declaren,i ens demanen ajut per al més petit rampell;i com han vist que sempre els avis els emparen,per als néts no hi ha ningú més bo que l'avi velloOh, deixeu el consol més pur de ma veUesa,deixeu-me aquest comeng de vida del meu nét;

PER AL NÉT

JOSEP CARNER

Alidé ja és velleta i Lamon és vellet;llurs caps petits i blancs l'un de l'altre són vora.Ara que són al llit, els besa el sol soletoPlora Alidé: Lamon vol- consolar-la i plora- O petita Alidé,~ com és que plores tant?- O Lamon, perque em sé tan vella i tc:ín corbada.j -sempre sec, i envejo les nores treballant,i quan els néts em vénen, em troben tan gelada1 ja no pucpeixar-te coro en el temps floritni fondre't l'enyorane;a deIs dies que s'escoleni tu vols que t'abrigui, i els brae;os meus tremolen,i tu em parles de coses que se'm va dur l'oblit.Lamon fa un gran sospir i li diu: - O ma vida,mos peus són balbs, mos ulls es tanquen a la llum,i et sento vora meu com la poma escollida .que és groga i és marcida i encara fa perfumoAlnostre volt ningú no és dole; amb la vellesael fred ens fa temene;a, la mort ens fa paor,criden els fills, les nores ens parlen amb aspresaQue hi fa que ens en anem si ens enduem l'arrior?

LA POMA ESCOLLlDA

- També hem restat soIs _el vell barboteja.- El trist pardaletno ens pot tenir enveja.El fill més amatdel cor m'han podat.Era el tany millarde la meva vida.Sento, mancant-me ell,l'anima esllanguidal'ac1aparamentde l'enyorament.- Jo sento mil morts­la vella mormola;- i es glae;a mon pit

pardal, que descansamalaltís i uU c1uc,píula al cim d'un bruc.- Pobre pardalet!També· et fa basardala posta del sol,la mort de la tarda-.Així diu el veUmirant-es l'ocelL- Pobre pardalet!En la darrera horani fills ni companysno tens a la vora . .Que és trist .ton pm pm! -.Així l'avia dm. '.

. . s' .quan era ]ove I ro ... .aleshores semblava que hl havlatota una vida entre nosaltres dos.

Pero els anys, passen, corren,i nosaltres amb ell.s; , .

amb el temps les di~tapcI~s se ns dsborril~'i ara veus?, mare l fI11 ]a ~om o~ ve .

,Els anys van fent sa, vla. i ens cuiden igualar:

si, per endur-se~ un,. la IYIort venia,gairebé no sabna qum tnar.

Ves quina fantasia Itot de cop m'has agafat ..

en ta falda manyaga, colJ? sollaquan era nin, el cap r~chn~t.

Tu has entes la jogumai m'has fet la non-non; .

. en ta falda manyaga de padrma,~o sé com ha estat; m'hapres la son.·

.. . 1 he samiat que en~raves

al cel dant-me la ma; . ,i ue en veure el bon Déu com m agafaves,m9ha' fet bondadós: - Ja pots entrar.

:FRANCESC MATHEU

1896

Tremolant de fred,de fred i vellesa,una avia i un. ve11miren amb tnstesal'esc1at moridord'un sol de tardor.El sol va baixanti en la boira es nega.El fu11atge secsordament gem~ga.

L'aire s'estremelx.La tarda fineix.1 passa pel mónuna esgarrifane;a.1 un estarrufat

4

D'una ve11esa extrematonfront és coronat:.

jo no sé pas al món cap. diademaque representi tant"). majestat.

Ni majestat que. puga .dar més 11um nI consell.

jo et veig una experiencia en cada arrugai una sana 11ie;ó en cada <?abell.

De ton pas per la; v~da .n'has tret el sentIt Justo .

. , tot el del món saps posar a mida,d~1 de lo més huma a lo més augusto

De ta extrema ve11esasento el poder doblat. .

i en tos llavis hi acato la savI~sai en ton front la suprema ma]estat.

Cada any que per ~u passatambé passa per mi:

caminem a distancia, pass.a afpassa,tots dos alhora a la mateIXa }.

Que de 11uny queret segma

LA MEVA AVIA

vós ue éreu tan bona, .ma pobra à-yia estimada,d~huÍls 'del'Ior de muntanya 1 de posat ddlscÇredt'a .

. . llesta VIva en re a ,us veIg encara, us veI~, , , petI'tet .. 'h donat pmyes quan era " .

perque m eu d passant davant l'esglesIa .Mon pare vos recor a, I t.i a enes si respon quan li p<;trla a gen , .. p el lladoner de la seva mfantesa, - t'

~:I~~ elbseu ~rrp~gf~~t~~a~:f::l~~ :e~~d~~en .És com a ans. h! hIls assentades'floreixen clavellmes; 1· a ve ~. vénen dels horts.i amb l'albarda les burres va!! 1.És aquesta la casa on ~lla femeJabva; . .

'1 llindar rebrota com rotava,!a parra suo d l'àvia són pas encara morts.1 aquells pmyers e JOSEP SEBASTIÀ PONS

5

JOAQUIM RUYRA

i es nua ma gola,quan penso el perillque passa el meu fill.Se me l'han enduta llunyana terrad'aire emmetzinat,on trona la guerra,i em sembla que el ventem duu el seu lament-.I els dos vells, callant,es miren plorosos,d'emoció i fredtots dos tremolosos,molt pàHids tots dossota el cel verdós.

Els joves ~ón sovint cruels amb la vellesa.Dels avis solen dir que malcriem els néts.Potser sí que hi tenim el pecat de feblesa;potser, però no tant per fer-nos-en retrets.Els altres curaran de fer-los forts i savis;a cada u el seu fet, no ho cal escatimar;però també en els jocs i en l'agombol dels avis,els néts, quan altre no, hi aprenen d'estimar.Entre els avis i els néts no hi ha sinó dolçures;ens acosten tant més com més fugen, els anys;els avis, diu la gent, som dos cops criatures,i els néts, que ho senten prou, ens prenen per companys.I ens diuen els secrets que a ningú més declaren,i ens demanen ajut per al més petit rampell;i com han vist que sempre els avis els emparen,per als néts no hi ha ningú més bo que l'avi vell.Oh, deixeu el consol més pur de ma vellesa,deixeu-me aquest començ de vida del meu nét;

PER AL NÉT

JOSEP CARNER

Alidé ja és :velleta i Lamon és vellet;llurs caps petits i blancs l'un de l'altre són vora.Ara que són al llit, els besa el sol solet.Plora Alidé: Lamon vol- consolar-la i plora- O petita Alidé,~ com és que plores tant?- O Lamon, perquè em sé tan vella i tc:ín corbadaoÏ -sempre sec, i envejo les nores treballant,i quan els néts em vénen, em troben tan geladaI ja no puc peixar-te com en el temps floritni fondre't l'enyorança dels dies que s'escoleni tu vols que t'abrigui, i els braços meus tremolen,i tu em parles de coses que se'm va dur l'oblit.Lamon fa un gran sospir i li diu: - O ma vida,mos peus són balbs, mos ulls es tanquen a la llum,i et sento vora meu com la poma escollida .que és groga i és marcida i encara fa perfum.Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesael fred ens fa temença, la mort ens fa paor,criden els fills, les nores ens parlen amb aspresaQuè hi fa que ens en anem si ens enduem l'arrior?

LA POMA ESCOLLIDA

- També hem restat sols _el vell barboteja.- El trist pardaletno ens pot tenir enveja.El fill més amatdel cor m'han podat.Era el tany millorde la meva vida.Sento, mancant-me ell,l'ànima esllanguidal'aclaparamentde l'enyorament.- Jo sento mil morts­la vella mormola;- i es glaça mon pit

pardal, que descansamalaltís i ull cluc,píula al cim d'un bruc.- Pobre pardalet!També· et fa basardala posta del sol,la mort de la tarda-.Així diu el vellmirant-es l'ocelL- Pobre pardalet!En ta darrera horani fills ni companysno tens a la vora. .Què és trist .ton pIU pIU! -.Així l'àvia dIU. '.

. . s' .quan era Jove 1 ro '.. .aleshores semblava que hI havIatota una vida entre nosaltres dos.

Però els anys, passen, corren,i nosaltres amb ell.s; , .

amb el temps les di~tàpcI~s se ns dsborril~'i ara veus?, mare l fIll Ja ~om o~ ve .

,Els anys van fent sa, VIa. i ens cuiden igualar:

si, per endur-se~ un,. la lY10rt venia,gairebé no sabrIa qum tnar.

Ves quina fantasia Itot de cop m'has agafat ..

en ta falda manyaga, colJ? soliaquan era nin, el cap r~chn~t.

Tu has entès la jogumai m'has fet la non-non; .

. en ta falda manyaga de padrma,~o sé com ha estat; m'ha pres la son.·

.. . I he somiat que en~raves

al cel dant-me la ma; . ,i ue en veure el bon Déu com m agafaves,m9ha' fet bondadós: - Ja pots entrar.

¡FRANCESC MATREU

1896

Tremolant de fred,de fred i vellesa,una àvia i un. vellmiren amb tnstesal'esclat moridord'un sol de tardor.El sol va baixanti en la boira es nega.El fullatge secsordament gem~ga.

L'aire s'estremeIX.La tarda fineix.I passa pel mónuna esgarrifança.I un estarrufat

4

D'una vellesa extrematon front és coronat:.

jo no sé pas al món cap. diademaque representi tant"). majestat.

Ni majestat que. puga .dar més llum III consell.

jo et veig una experiència en cada arrugai una sana lliçó en cada çabell.

De ton pas per la; v~da .n'has tret el sentIt just. .

. , tot el del món saps posar a mIda,d~I de lo més humà a lo més august.

De ta extrema vellesasento el poder doblat. .

i en tos llavis hi acato la savI~sai en ton front la suprema majestat.

Cada any que per ~u passatambé passa per ml:

caminem a distància, pass.a afpassa,tots dos alhora a la mateIxa }.

Que de lluny queret segUIa

EN COMPLIR VUITANTA ANYS

EL BON AVI

deixeu-me somiar que visc en- sa infantesai en ell sobreviuré quan sigui un home fet:que enlla deIs anys, quan no hi serem (que tot acaba)potser, en son cap al tard recordant son matí.- Pobre avi - els dira a sos fills -, com m'estimava! -.I sera l'últim cop que es parlara de mi.

MIQUEL FORTEZA

de vi, dins el celler,ni les can90ns gentils de veremadafarien la tornada,pel setembre plujós.Era un vi dolorósla seva sang que l'ample front tenyia,i un. núvol proceHóspórtava a dins son COl' la malaltia.Sa vida s'extingiacom la vinya, _una nitdavall la claredat de l'infinit.

No sé si era del COl' la pura essenciao si era iHusió,

llavors era jo un angel d'innocencia,i ara no sé el que sóc... _

Sóc un pelegrí que l'ombra necessitaperque acaba el delit;

i torna a visitar la santa ermitacom quan era petit.

Sóc un COl' tot fet malbé, que solitari,arriba cap al tard

-a respirar l'olor del santuarii a dir-li:: - Déu vos guard-.

Les amples tombes que la terra enllosenero semblen llit suau;

i fins els morts em sembla que hi reposenamb un somni de pau.

I em ressona, en entrar, dins de l'orellala veu de l'avi mort:

- Quan et vegis perdut acut a Ellai arribaras a port--:-.

Jo diré als meus fills: no vull que acabiaquell santíssim zel,

jo el faré dur son ram, com el meu avi,que Déu el tingui al Gel.

FRANCESC CAMPRODON

. Bellesa en la vellesa, quin bell fat!Qui .el pas volgués seguir de ta -mildanganaufragaria en la desesperanga:cada instantets igual i diferent. -I esperes, pacient, que no debadess'encal9aran les terboles riades,segura en la puresa del corrent..

MANUEL BERTRAN 1 ORIOLA

damunt la tebiordeIs ceps irrimobils, que cruel feriad'una amarga agonia, -dins la nit resplendent.Pel coster macilent,l'avi pujava, en la claror sornortai escoltava el lamentdeIs pampols grocs i la sarment retorta.'1 amb la mirada absorta,tornava del coster.Ja mai més, matiner,no omplinl la bóta congrenyada

Et veig dintre el corrent, pedra polida,i evoco les arestes del passat.La fina trasmudanga de ta vidaet fa joiosa -la longevitat.El frec seguit del riu, sense ferida,com un cistell sedós i vellutat,en pedra de beutat t'ha convertida.

7

LLOAN<;A A LA VELLESA

RECORD DE LA· INFANTESA

Mare, servo encara el teu mirar amorósquan dormia al bressol del teu dol~ si;i a la muller queem donara el destíli ensenyaré a gronxar així els fills d'ambdós.La teya veu no és ara tan sonora

REMEMBRANCES

Per més que brins de neu el temps esbullaper mos cabells castanys,

quan vaig a Motnserrat o a Puig-l'Agullano tinc més que quatre anys.

La savia, el romaní, la sajolidaamb ses fragants olors

-rejovenint-me a part que em fan la crida:- Som les mateixes flors! -

L'avi, quan jo era xic, m'hi condulaamb un ram a la ma.

- Vés a oferir-Io a la Verge -repetia-.-,que Ella et beneira.

Si quan ets gran la terra t'atropellai et persegueix la: sort,

quan et vegis perdut acut a Ellai arribaras a port.-

I en aixecar-me amb les seves mans deem sostenia dret, [ferro

estirant-me ficava dins un gerroel meu humil ramet.

I em feia dir després l'avemaria,i em besava després,

i un cert perfum del cel que allí sentiano l'he sentit mai més.IGNASI IGLESIAS

« SOL, SOLET... »

FRANCESC MATHEU

La jove i l'hereu, a pes de bragos,l'avi, el bon avi, treuen al sol,cantant-li alhora, perque s'animi,la cangó vella deIs infantons:

«Sol, solet:vine'm a veure,vine'm a veure,Sol, solet:vine'm a veure,que tinc fred.»

Bo i somrient, l'avi empentejaper caminar sense costats;l'avi somriu, mirant enlaire,de cara al sol, enlluernat.Amb gran amor, sos fills l'asseuenen el pedrís, vora el portal;i, no podent tenir-ne compte,criden els néts, que al seu voltantjuguen, cantant,com els moixons,la cangó vella deIs infantons:

«Sol, solet:vine'm a veure,vine'm a veure,Sol, solet:vine'm a veure,que tinc fred.»

Que Déu te doni llarga vidapagant el bé que has sabut fer;que soIs ta sombra. beneldanostra creixenga pugui ser;que les ventures trobis sornes,que mals no et voltin ni perillsque els teus néts contemplis homesi vegis avis els teus fills.

FREDERIC RAHOLA

i la roja esponerade la freda tardor.Amb l'aire glagadorpassava obscurament la malaltia,

LA VINYA

Avi estimat, la bona nova,avui te porten tos fillets:a vuitanta anys encara ets jove,perque revius enels teus néts. ,De joventut, quan treu brotada,mostra esplendors l'arbre més vell;quan té en ses branques la niuada,el roure antic sembla novell.

EL VELL DE L'HORT

Llegums ací, fruiters alla,l'hort ufanós, fa un goig que encanta.Qui el ve tothora a conrearporta un feix d'anys; se'n va a vuitanta.Fa esclatar lliris i clavells;de tota arrel la set apaga.L'arbre, enriquit de brots novells,li dóna fruita i ombra en paga.Mirant aterra s'ha encorbat,pero la terra sempre el crida;flors i verdures s'han juratd'anar alegrant la seva vida.Ja, ací mateix, quan era noi,les papallones perseguia;poc temps després, minyó xiroi,el sol l'hi veia tot el dia.Tenint a sobre el blau del cel,rebent la calda perfumada,voltat d'abelles que la meltreuen del pIel' d'una besada,com l'ha amarat, aquest tros d'hort,amb sa suor, fins a hores d'ara!És ja tan seu, que ni la mortha gosat treure-l'en encara.Plantes!, el jorn que aixo serarestareu tristes, decadint-vos!Com ell ningú no us amara!D'enyorament ireu )morint-v~s!

EMILI GUANYAVENTS

6

Ara ombreja el pinarel coster delitós, on temps enrerala vinya va brillaramb la verdor suau de primavera,

EN COMPLIR VUITANTA ANYS

EL BON AVI

deixeu-me somiar que visc en- sa infantesai en ell sobreviuré quan sigui un home fet:que enllà dels anys, quan no hi serem (que tot acaba)potser, en son cap al tard recordant son matí.- Pobre avi - els dirà a sos fills -, com m'estimava! -.I serà l'últim cop que es parlarà de mi.

MIQUEL FORTEZA

de vi, dins el celler,ni les cançons gentils de veremadafarien la tornada,pel setembre plujós.Era un vi dolorósla seva sang que l'ample front tenyia,i un. núvol proceHóspòrtava a dins son cor la malaltia.Sa vida s'extingiacom la vinya, _una nitdavall la claredat de l'infinit.

No sé si era del cor la pura essènciao si era iHusió,

llavors era jo un àngel d'innocència,i ara no sé el que sóc... _

Sóc un pelegrí que l'ombra necessitaperquè acaba el delit;

i torna a visitar la santa ermitacom quan era petit.

Sóc un cor tot fet malbé, que solitari,arriba cap al tard

-a respirar l'olor del santuarii a dir-li:: - Déu vos guard-.

Les amples tombes que la terra enllosenem semblen llit suau;

i fins els morts em sembla que hi reposenamb un somni de pau.

I em ressona, en entrar, dins de l'orellala veu de l'avi mort:

- Quan et vegis perdut acut a Ellai arribaràs a port--:-.

Jo diré als meus fills: no vull que acabiaquell santíssim zel,

jo el faré dur son ram, com el meu avi,que Déu el tingui al cel.

FRANCESC CAMPRODON

. Bellesa en la vellesa, quin bell fat!Qui' el pas volgués seguir de ta -mudançanaufragaria en la desesperança:cada instant ets igual i diferent. -I esperes, pacient, que no debadess'encalçaran les tèrboles riades,segura en la puresa del corrent..

MANUEL BERTRAN I ORIOLA

damunt la tebiordels ceps irrimòbils, que cruel feriad'una amarga agonia, -dins la nit resplendent.Pel coster macilent,l'avi pujava, en la claror somortai escoltava el lamentdels pàmpols grocs i la sarment retorta.'I amb la mirada absorta,tornava del coster.Ja mai més, matiner,no omplirà la bóta congrenyada

Et veig dintre el corrent, pedra polida,i evoco les arestes del passat.La fina trasmudança de ta vidaet fa joiosa -la longevitat.El frec seguit del riu, sense ferida,com un cistell sedós i vellutat,en pedra de beutat t'ha convertida.

7

LLOANÇA A LA VELLESA

RECORD DE LA· INFANTESA

Mare, servo encara el teu mirar amorósquan dormia al bressol del teu dolç si;i a la muller que em donarà el destíli ensenyaré a gronxar així els fills d'ambdós.La teva veu no és ara tan sonora

REMEMBRANCES

Per més que brins de neu el temps esbullaper mos cabells castanys,

quan vaig a Motnserrat o a Puig-l'Agullano tinc més que quatre anys.

La sàvia, el romaní, la sajolidaamb ses fragants olors

-rejovenint-me a part que em fan la crida:- Som les mateixes flors! -

L'avi, quan jo era xic, m'hi conduïaamb un ram a la mà.

- Vés a oferir-lo a la Verge -repetia-.-,que Ella et beneirà.

Si quan ets gran la terra t'atropellai et persegueix la: sort,

quan et vegis perdut acut a Ellai arribaràs a port.-

I en aixecar-me amb les seves mans deem sostenia dret, [ferro

estirant-me ficava dins un gerroel meu humil ramet.

I em feia dir després l'avemaria,i em besava després,

i un cert perfum del cel que allí sentiano l'he sentit mai més.IGNASI IGLESIAS

« SOL, SOLET... »

FRANCESC MATHEU

La jove i l'hereu, a pes de braços,l'avi, el bon avi, treuen al sol,cantant-li alhora, perquè s'animi,la cançó vella dels infantons:

«Sol, solet:vine'm a veure,vine'm a veure,Sol, solet:vine'm a veure,que tinc fred.»

Bo i somrient, l'avi empentejaper caminar sense costats;l'avi somriu, mirant enlaire,de cara al sol, enlluernat.Amb gran amor, sos fills l'asseuenen el pedrís, vora el portal;i, no podent tenir-ne compte,criden els néts, que al seu voltantjuguen, cantant,com els moixons,la cançó vella dels infantons:

«Sol, solet:vine'm a veure,vine'm a veure,Sol, solet:vine'm a veure,que tinc fred.»

Que Déu te doni llarga vidapagant el bé que has sabut fer;que sols ta sambra. beneïdanostra creixença pugui ser;que les ventures trobis somes,que mals no et voltin ni perillsque els teus néts contemplis homesi vegis avis els teus fills.

FREDERIC RAHOLA

i la roja esponerade la freda tardor.Amb l'aire glaçadorpassava obscurament la malaltia,

LA VINYA

Avi estimat, la bona nova,avui te porten tos fillets:a vuitanta anys encara ets jove,perquè revius en els teus néts. ,De joventut, quan treu brotada,mostra esplendors l'arbre més vell;quan té en ses branques la niuada,el roure antic sembla novell.

EL VELL DE L'HORT

Llegums ací, fruiters allà,l'hort ufanós, fa un goig que encanta.Qui el ve tothora a conrearporta un feix d'anys; se'n va a vuitanta.Fa esclatar lliris i clavells;de tota arrel la set apaga.L'arbre, enriquit de brots novells,li dóna fruita i ombra en paga.Mirant a terra s'ha encorbat,però la terra sempre el crida;flors i verdures s'han juratd'anar alegrant la seva vida.Ja, ací mateix, quan era noi,les papallones perseguia;poc temps després, minyó xiroi,el sol l'hi veia tot el dia.Tenint a sobre el blau del cel,rebent la calda perfumada,voltat d'abelles que la meltreuen del pler d'una besada,com l'ha amarat, aquest tros d'hort,amb sa suor, fins a hores d'ara!És ja tan seu, que ni la mortha gosat treure-l'en encara.Plantes!, el jorn que això seràrestareu tristes, decadint-vos!Com ell ningú no us amarà!D'enyorament ireu )morint-v~s!

EMILI GUANYAVENTS

6

Ara ombreja el pinarel coster delitós, on temps enrerala vinya va brillaramb la verdor suau de primavera,

8

JOSEP MILLAS-RAURELL

L'EUGA VELLA

9

venia, a desvetllar-losen el bressol.

Al vespre s'adormienamb nostre 'bes~

Mes; ai!, la tardor tristavingué' després.

De l'hivern de la vidaja veig la neu;

si les serres són blanques,també el, cap meu.

Per la sega vaig fer-nevuitanta-cinc;

ja les mans em tremolen, , de fred que tinc.Ni soIs puc escalfar-me

voreta el foc;que vell que sóc, Maria,

que vell que sóc;Mes si els anys m'afeixuguen,

és mon consolen ma .trista vellesa

no veure'm sol.Hem passat moltes penes

i molts perills:hem perdut avis, pares,

germans i fills.I tenint tantes tombes

al nostre entorn,hem viscut estimant-nos

fins aquest jorn.Quan les roses s'esfullen

queda el perfum;quan el sol s'aponenta

no mor la llum.Així és com nosaltres

quan vells ens fem,no sentim com els joves,

pero estimem!Arbre sant que t'arreles

als nostres cors,has tingut verdes fulles

i gaies flors.Rossinyols en tes branques

han refilat,formosíssirna fruita

t!hacoronat.Tonencant altres dies

semblava etern;mes avui ja et despulla

el trist hivern.De tes gales formoses

no en queda res,pero dins de nosaltres

t'arreles més.

HIVERN

CLAUDI PLANAS I FONT

Ell, cada matí, donant-Ji el bon dia,en son front revellit, un bes hi' posa,l'acompanya, amorós, fins a la 'tarda,la torna a besar al froní... i al lluny s'enfonsa.

Déu meu, quina nevada!ni es veu un broto

Que blanc és tot, Maria,que blanc és tot!

Mes ai!, també blanquegennostres cabells.

Com ens fem vells, Maria,com ens fem vells!

Encara sembla que miro,com si avui fos,

de nostres esposallesel jorn ditxós.

Ton cap, que rossejavacom ginester,

llula la flor blancadel taronger. '

Quins canvis, en gla~ar-se

la nostra sang!Avui la flor és groga

i el cap és blancoEl front soleat d'arrugues

et veig ensems.Com passa el temps, Maria,

com passa el temps!Si l'any té primavera,

també en té el cor.¿Recordes la florida

del nostre amor?Bon punt enlla~ats fórem

davant l'altara casa deIs meus pares

et vaig portar.Les egües galopaven

boscúria endins,florienfarigoles

i romanins.Paraules amoroses

em vas sentir;com ara no m'escauen,

no les vull dir.Perfumant-nos la cambra

els jorns primers,hi pujaven les branques

de dos rosers.Esfullant-ne les roses

vingué l'estiu;llavors nostra caseta

seinblava un niu.Infantons de caps rossos

i blaus ulletsen ta falda somreien

com angelets.Al matí la llum clara

d'un raig de sol

- No hi ha feina per mi?-digué, esverada,travessant d'un mas l'obert portell.Un cop de roc al mig de l'espinadaJi serpeja de sang l'enterca pello1, vagant, sens topar amb cara bona,com indigest bocí gitat pel món,un eixam de vailets, a cops de fona,la mata alegrement d'un trenc al front.Entre pobre xaruc i bestia vella,mal que pesi a la pobra humanitat,poc hi hauria en la vida un pas d'ocellasens ,l'amorós oreig de caritat.

EVELí DORIA

La mitja a terra ha rodolat, aterrael cabdell ... Una agulla despassadaa la ma, i el panillo a la cinturaque en fa d'estona, que, aspirant ansiosael raig de sol que bondadós l'amara,la pobra vella esta, mentre que voltala vida pels seus ulls, com en un' somni!És la jove d'un temps, la jovehermosasomiant amor... amor etern... mentida! ...El toca, el palpa, es fon; l'amor no era.Gira full, i en un altre es troba mareoMare! Quin cel d'insomnis i delícies:Quin mar immens, sens fons ni fi, de penes!I al capdavall... tants fills, tant que t'amaven,i avui soleta allí. El sol és l'únic!Se Ji ha posat mal geni:joves i gendres un xic lluny la volen...i els fills ... els fills també... tant que els estima!Els néts, és clar, són nens: els renya... i fugen.Només Ji queda el sol: el sol és l'únic!

perque ha cantat el cant de cada hora.Mes quan dins ton amor, oh, mare 'meva,no hi ha veu melodiosa com la teva.Re'cordo encar deIs teus cabells, el doll,que era daurat, i tu te'l pentinavesdavant el finestró, mentre miravesel meu jugar de fressa i de soroll.Els teus cabells s'han tornat blancs suara,t'has' venut l'or que posseles, mare?Pero res hi fa, que el d'ara és més preatperque tota ma vida l'he besat.EIs que em miren, són els mateixos ullsque em guaitaven abans amorosits;i els llavis, que ara em parlen entendritssón també els que besaren els meus rulls.Les arrugues que solquen el teu rostresón llargues rutes i els estrets caminstranscorreguts la ma dins de la vostrade l'esdevenidor anant endins, d'endins.

L'AMIC DE L'AVIA

Carregada de fits i esparverencs,del mas la ventruda euga fou llen~ada.la havia dat son fruit! Vella, nafrada,cosit el cos de xacres i de trencs.- Vés-te'n -Ji digué l'amo un dematí.traient-la de la cort ensonyoJida.1, amb dos copetsde freixa, hi afegí:- Vés-te'n pel món a espigolar la vida.Així la pobra bestia amb pas suaula grossa testa mansament caiguda.Els prats eren ben verds, el cel ben blau.Comen~ava a les eres la batuda.

8

JOSEP MILLAS-RAURELL

L'AMIC DE L'ÀVIA

9

venia, a desvetllar-losen el bressol.

Al vespre s'adormienamb nostre 'bes~

Mes; ai!, la tardor tristavingué' després.

De l'hivern de la vidaja veig la neu;

si lés serres són blanques,també el, cap meu.

Per la sega vaig fer-nevuitanta-cinc;

ià les mans em tremolen, , de fred que tinc.Ni sols puc escalfar-me

voreta el foc;que vell que sóc, Maria,

que vell que sóc;Mes si els anys m'afeixuguen,

és mon consolen ma .trista vellesa

no veure'm sol.Hem passat moltes penes

i molts perills:hem perdut avis, pares,

germans i fills.I tenint tantes tombes

al nostre entorn,hem viscut estimant-nos

fins aquest jorn.Quan les roses s'esfullen

queda el perfum;quan el sol s'aponenta

no mor la llum.Així és com nosaltres

quan vells ens fem,no sentim com els joves,

però estimem!Arbre sant que t'arreles

als nostres cors,has tingut verdes fulles

i gaies flors.Rossinyols ert tes branques

han refilat,formosíssirna fruita

t!hacoronat.Ton encant altres dies

semblava etern;mes avui ja et despulla

el trist hivern.De tes gales formoses

no en queda res,però dins de nosaltres

t'arreles més.

HIVERN

CLAUDI PLANAS I FONT

Ell, cada matí, donant-li el bon dia,en son front revellit, un òes hi' posa,l'acompanya, amorós, fins a la 'tarda,la torna a besar al front... i al lluny s'enfonsa.

Déu meu, quina nevada!ni es veu un brot.

Que blanc és tot, Maria,que blanc és tot!

Mes ai!, també blanquegennostres cabells.

Com ens fem vells, Maria,com ens fem vells!

Encara sembla que miro,com si avui fos,

de nostres esposallesel jorn ditxós.

Ton cap, que rossejavacom ginester,

lluïa la flòr blancadel taronger. '

Quins canvis, en glaçar-sela nostra sang!

Avui la flor és grogai el cap és blanc.

El front solcat d'arrugueset veig ensems.

Com passa el temps, Maria,com passa el temps!

Si l'any té primavera,també en té el cor.

¿Recordes la floridadel nostre amor?

Bon punt enllaçats fóremdavant l'altar

a casa dels meus pareset vaig portar.

Les egües galopavenboscúria endins,

florien farigolesi romanins.

Paraules amorosesem vas sentir;

com ara no m'escauen,no les vull dir.

Perfumant-nos la cambraels jorns primers,

hi pujaven les branquesde dos rosers.

Esfullant-ne les rosesvingué l'estiu;

llavors nostra casetasemblava un niu.

Infantons de caps rossosi blaus ullets

en ta falda somreiencom angelets.

Al matí la llum clarad'un raig de sol

- No hi ha feina per mi?-digué, esverada,travessant d'un mas l'obert portell.Un cop de roc al mig de l'espinadali serpejà de sang l'enterca pell.I, vagant, sens topar amb cara bona,com indigest bocí gitat pel món,un eixam de vailets, a cops de fona,la matà alegrement d'un trenc al front.Entre pobre xaruc i bèstia vella,mal que pesi a la pobra humanitat,poc hi hauria en la vida un pas d'ocellasens, l'amorós oreig de caritat.

EVELí DORIA

La mitja a terra ha rodolat, a terrael cabdell ... Una agulla despassadaa la mà, i el panillo a la cinturaque en fa d'estona, que, aspirant ansiosael raig de sol que bondadós l'amara,la pobra vella està, mentre que voltala vida pels seus ulls, com en un' somni!És la jove d'un temps, la jovèhermosasomiant amor... amor etern... mentida! ...El toca, el palpa, es fon; l'amor no era.Gira full, i en un altre es troba mare.Mare! Quin cel d'insomnis i delícies:Quin mar immens, sens fons ni fi, de penes!I al capdavall... tants fills, tant que t'amaven,i avui soleta allí. El sol és l'únic!Se li ha posat mal geni:joves i gendres un xic lluny la volen...i els fills ... els fills també... tant que els estima!Els néts, és clar, són nens: els renya... i fugen.Només li queda el sol: el sol és l'únic!

perquè ha cantat el cant de cada hora.Mes quan dins ton amor, oh, mare 'meva,no hi ha veu melodiosa com la teva.Re'cordo encar dels teus cabells, el doll,que era daurat, i tu te'l pentinavesdavant el finestró, mentre miravesel meu jugar de fressa i de soroll.Els teus cabells s'han tornat blancs suara,t'has' venut l'or que posseïes, mare?Però res hi fa, que el d'ara és més preatperquè tota ma vida l'he besat.Els que em miren, són els mateixos ullsque em guaitaven abans amorosits;i els llavis, que ara em parlen entendritssón també els que besaren els meus rulls.Les arrugues que solquen el teu rostresón llargues rutes i els estrets caminstranscorreguts la mà dins de la vostrade l'esdevenidor anant endins, d'endins.

L'EUGA VELLA

Carregada de fits i esparverencs,del mas la ventruda euga fou llençada.Ja havia dat son fruit! Vella, nafrada,cosit el cos de xacres i de trencs.- Vés-te'n -li digué l'amo un dematí.traient-la de la cort ensonyolida.I, amb dos copets de freixa, hi afegí:- Vés-te'n pel món a espigolar la vida.Així la pobra bèstia amb pas suaula grossa testa mansament caiguda.Els prats eren ben verds, el cel ben blau.Començava a les eres la batuda.

r------------------------------------~----------------------------------------------------~---~'-----

A LES VELLE8ES...

, '

'EL CAMf DE L'HOSPITAL

11

FRANCESC CARRERAS 1 PADRóS

DOLORS MONSERDA. DE MACIA

cadascú pel seu cantó,tal volta, sens pa, ni casa.Els d'aquí amb obligacions...En Quim, la dona malalta,que si un any replega el vi,per a remeis no li abasta.La Roseta, ai, bon Jesús!Ja cal que els cinc dits li valguin!No hi ha per fer-li retrets,amb sogres i tres quitxalles!Si no fas el que devem,els més rics fórem nasaltres­féu la muller eixugantde sos parpres una llagrima.El pobre vell gira els ulls,entorn sa llar solitaria,i en el front de sa mullerimprimí tendra besada,al punt que espeternegantmancat d'oli, va apagar-esl'únic llum que amb sa clarorels dos vells acompanyava.

1 com em sermonejavasent ja quasi un home fet!Que el meu avi m'estimava .com tot avi estima un nét !1 que era pur son afecteen glossar en son sermó:«Noi. .. ! Vull que pugis ben recte!,tan recte, com mon bastó... !Quan vaig ser ja tot un home,al meu avi, vaig besar;aquell bes, ma pobra plomano el sabria pas pintar.Que hi farem... ! Jo prou voldriatenir per aixo talent. .. !1 amb quin goig el pintariaaquell bes d'agra'iment!Poc després l'avi finava;a casa, quina tristor!Fins semblava que' ploravaamb nosaltres, el bastó... !El bastó que va cuidar-sed'esmenar els meus malfets,ara haura d'encarregar-sede mas fills i de mas néts ... !El meu avi, que al Cel sia,no 'era un geni ni era un savi;pero era molí bo... !, i tot el diajo em recordo del meu avi.Del meu avi i son bastójo em recordo tot el dia... !que el meu avi era molt bo,i el bastó, per mi servia.

Bene'it sigui.. .!

El meu avi, que al Cel sia,no era un geni ni era un savi!pero era molt bo... !, i tot el diajo em recordo del meu avi.Del meu avi i son bastójo em recordo tot el dia... !,que el meu avi era molt bo,iel bastó per mi servia... ! .Tinc present, com si fas ara,que petit ja era un rebec;quantes voltes el meu pareva renyar-me amb un renec... !Empero l'avi, quan ha veia,«Fuig! -li deia -. No és aixo... »1 em donava, si no creia,un copet amb el bastó.Més grandet, la bastonada,quantes voltes vaig tastar... !Empero sempre mesurada,que en sabia de pegar... !1 si feia el ploramiques,l'avi em deia: «Fóra bo... !Si no creus i no t'apliques,que en menjaras de bastó... »De quan a l'escola anava,molts records en servo encar;si algun dia em barallava,o al mestre feia enfadar;si la lli9Ó no sabia,o algun cap feia rodó ...explicar-los bé podriadel meu bon avi el bastó... !

EL BASTO DE L'AVI

A voltes, per tu i per mi,el pa prou escassejava;per ells, les sopes fumantllurs fondos plats curullaven.1 a aquell li riu el gec...i a l'altre li manquen calces.Tu i jo bastavem per tots;~i fa no fa, com ells ara.DeIs d'aquí, soIs un instantla noia s'és arribada;el Quim, encar l'esperem;els de lluny, ni dues ratlles!1 a fe que el meu Sant, és Santde festa ben senyalada... !L'hereu no ha pensat mai mésque per ell vaig empenyar-me.- Pobrets! No tens pas raó.Déu sap els afanys que passen!El pobre gran, amb cinc fills,provant sort en terra estranya;els altres, corrent pel món,aquí caient, alla aI9ant-se...

Els amors de la terraal Cel se'n van;

entre els angels tes branquesja floriran!

FRANCESC CASAS AMIGó

, Camina arraulidala pobra de l'avia;la criden amb pressa,les velles campanes.L'església és desertai és fosca i gla9ada,dos, ciris hi cremen,només, i una llantia.Quan l'avia se senyaté mitja basarda;mes, quan s'agenollai el cap humil baixa;com toquen a festa,brandant, les campanes!,com entra en el templeun raig de Hum clara!

FERRAN AGULLó

- Aquí mateix reposavacom tu, fill meu, fa molts anys,quan també al, meu pare duiamalalt, com jo, a l'hospital!Del pecat que vaig cometreara el castig he trobat, "que té raó en dir l'adagi:tal faras, tal trabaras.Així que aixo el fill sentiava aixecar-se d'un plegat,i, carregant-se el seu pareli va dir, tot caminant:- Tornem, tornem <::ap a casa,que no em vull pas exposarque els meus fills també em portinalgun' i;liéi. a l'hospital.

ANTONI BORf 1 FONTESTA

No és, no; la fredor 'd'el temps,és la soledat que ens gla<;:a!És la ingratitud deIs fills, 'que talla més que unaespasa!D'on no es traba gra, ni fruit;tots els ocells se n'apartenRecorda't de passats anys:tot eren crits i gauban<;:a;els uns, q.amunt mas genolls; ,els aItres, damunt ta falda.

MIS8A MATINAL

Si dema d'eixa vidael sol se'ns pon,

dormirem en ta socael darrer son.

En una' ma el rosari,la cadira a l'altra,arrib caputxa negrai espardenya blanca,va amissa primeratot, de pressa, l'avia,quan apunta eldiaamb, la llum de l'alba.Per corrals de vilaencara els galls canten,i tot just comencena volar les garses,1 a eixir fumerolessobre les teulades,i a guarnir els matxosa l'hostal, de pla<;:a.

El fill era fott i jove;el pare, vell i malalt;vet aquí que el fill un diaaixí al pare va parlar:- Jo conec un senyor metgemolt entes pel vostre mal;emboliqueu's amb la mantaque l'anirem a trabarA coll-i-be se'l carregaper portar-lo a l'hospital;,el mal fill, sua que sua;el vellet, vinga plorar.Bon tros fora de :la vilael fill jaestava cansat,i a mig camí, vara un marges'aturava a reposar.

Vara un foc mig apagat,proven dos vells d'escalfar-se;sota el trespol ennegrit,fan llurs caps dos tofes blanques.-:- Josep:, Aparíem el llum; "pugem a la nostra cambra;tal voIta trobem allal'escalfor que aquí ens manca.'- Pobra Agneta! Més que al cosel fred el tenim a 1'anima! :

10

r------------------------------------~----------------------------------------------------~---~'-----

A LES VELLESES...

, '

'EL CAMf DE L'HOSPITAL

11

FRANCESC CARRERAS I PADRÓS

I com em sermonejavasent ja quasi un home fet!Que el meu avi m'estimava .com tot avi estima un nét !I que era pur son afecteen glossar en son sermó:«Noi. .. ! Vull que pugis ben recte!,tan recte, com mon bastó... !Quan vaig ser ja tot un home,al meu avi, vaig besar;aquell bes, ma pobra plomano el sabria pas pintar.Què hi farem... ! Jo prou voldriatenir per això talent. .. !I amb quin goig el pintariaaquell bes d'agraïment!Poc després l'avi finava;a casa, quina tristor!Fins semblava que' ploravaamb nosaltres, el bastó... !El bastó que va cuidar-sed'esmenar els meus malfets,ara haurà d'encarregar-sede mos fills i de mos néts ... !El meu avi, que al Cel sia,no 'era un geni ni era un savi;però era molt bo... !, i tot el diajo em recordo del meu avi.Del meu avi i son bastójo em recordo tot el dia... !que el meu avi era molt bo,i el bastó, per mi servia.

DOLORS MONSERDA DE MACIÀ

cadascú pel seu cantó,tal volta, sens pa, ni casa.Els d'aquí amb obligacions...En Quim, la dona malalta,que si un any replega el vi,per a remeis no li abasta.La Roseta, ai, bon Jesús!Ja cal que els cinc dits li valguin!No hi ha per fer-li retrets,amb sogres i tres quitxalles!Si no fos el que devem,els més rics fórem nosaltres­féu la muller eixugantde sos parpres una llàgrima.El pobre vell girà els ulls,entorn sa llar solitària,i en el front de sa mullerimprimí tendra besada,al punt que espeternegantmancat d'oli, va apagar-esl'únic llum que amb sa clarorels dos vells acompanyava.

Beneït sigui.. .!

El meu avi, que al Cel sia,no era un geni ni era un savi!però era molt bo... !, i tot el diajo em recordo del meu avi.Del meu avi i son bastójo em recordo tot el dia... !,que el meu avi era molt bo,iel bastó per mi servia... ! .Tinc present, com si fos ara,que petit ja era un rebec;quantes voltes el meu pareva renyar-me amb un renec... !Emperò l'avi, quan ho veia,«Fuig! -li deia -. No és això... »I em donava, si no creia,un capet amb el bastó.Més grandet, la bastonada,quantes voltes vaig tastar... !Emperò sempre mesurada,que en sabia de pegar... !I si feia el ploramiques,l'avi em deia: «Fóra bo... !Si no creus i no t'apliques,que en menjaràs de bastó... »De quan a l'escola anava,molts records en servo encar;si algun dia em barallava,o al mestre feia enfadar;si la lliçó no sabia,o algun cop feia rodó ...explicar-los bé podriadel meu bon avi el bastó... !

EL BASTO DE L'AVI

A voltes, per tu i per mi,el pa prou escassejava;per ells, les sopes fumantllurs fondos plats curullaven.I a aquell li riu el gec...i a l'altre li manquen calces.Tu i jo bastàvem per tots;~i fa no fa, com ells ara.Dels d'aquí, sols un instantla noia s'és arribada;el Quim, encar l'esperem;els de lluny, ni dues ratlles!I a fe que el meu Sant, és Santde festa ben senyalada... !L'hereu no ha pensat mai mésque per ell vaig empenyar-me.- Pobrets! No tens pas raó.Déu sap els afanys que passen!El pobre gran, amb cinc fills,provant sort en terra estranya;els altres, corrent pel món,aquí caient, allà alçant-se...

Els amors de la terraal Cel se'n van;

entre els àngels tes branquesja floriran!

FRANCESC CASAS At\lIGÓ

, Camina arraulidala pobra de l'àvia;la criden amb pressa,les velles campanes.L'església és desertai és fosca i glaçada,dos, ciris hi cremen,només, i una llàntia.Quan l'àvia se senyaté mitja basarda;mes, quan s'agenollai el cap humil baixa;com toquen a festa,brandant, les campanes!,com entra en el templeun raig de llum clara!

FERRAN AGULLó

- Aquí mateix reposavacom tu, fill meu, fa molts anys,quan també al, meu pare duiamalalt, com jo, a l'hospital!Del pecat que vaig cometreara el càstig he trobat, "que té raó en dir l'adagi:tal faràs, tal trobaràs.Així que això el fill sentiava aixecar-se d'un plegat,i, carregant-se el seu pareli va dir, tot caminant:- Tornem, tornem <::ap a casa,que no em vull pas exposarque els meus fills també em portinalgun' 4ià a l'hospital.

ANTONI BORf I FONTESTÀ

No és, no; la fredor 'd'el temps,és la soledat que ens glaça!És la ingratitud dels fills, 'que talla més que una espasa!D'on no es troba gra, ni fruit;tots els ocells se n'apartenRecorda't de passats anys:tot eren crits i gaubança;els uns, q.amunt mos genolls; ,els altres, damunt ta falda.

MISSA MATINAL

Si demà d'eixa vidael s'Ol se'ns pon,

dormirem en ta socael darrer son.

En una' mà el rosari,la cadira a l'altra,amb caputxa negrai espardenya blanca,va a missa primeratot, de pressa, l'àvia,quan apunta el diaamb, la llum de l'alba.Per c'Orrals de vilaencara els galls canten,i tot just comencena volar les garses,1 a eixir fumerolessobre les teulades,i a guarnir els matxosa l'hostal, de plaça.

El fill era fort i jove;el pare, vell i malalt;vet aquí que el fill un diaaixí al pare va parlar:- Jo conec un senyor metgemolt entès pel vostre mal;emboliqueu's amb la mantaque l'anirem a trobarA coll-i-be se'l carregaper portar-lo a l'hospital;,el mal fill, sua que sua;el vellet, vinga plorar.Bon tros fora de rIa vilael fill ja estava cansat,i a mig camí, vora un marges'aturava a reposar.

Vora un foc mig apagat,proven dos vells d'escalfar-se;sota el trespol ennegrit,fan llurs caps dos tofes blanques.-:- Josep:, Aparíem el llum; "pugem a la nostra cambra;tal volta trobem allàl'escalfor que aquí ens manca.'- Pobra Agneta! Més que al cosel fred el tenim a l'ànima! :

10

DE VELl A VELLA

,-------------....__------1------------------------------------------------~

L'AVIA I EL GATET

LAUREA DALMAU

L'AVI

que ella... no pot més!fa una becainota.1 el gat, que arrupits'espera dessotaja un xic impacientper jugar una estona,fa caure el cabdell,la mitja trabocai estirant el fils'hi entrebanca i corre.L'avia, despertant,l'empaita amb l'escombra;el gat fuig, covard,i l'avia el rembola,retraient-li el danyque a la mitja aporta;tres dits que n'ha fet,tres dits que n'escorra!

VíCTOR CATALA

s'han espargit les vides noves;restem tu i jo vora el caliu.Ja ha assaonat altra esperan~acom en el jorn que ens vam casar;eixuga el plor de 1'enyoran~a...Encar som dos vora la llar!

EMILI GUANYAVENTS

El raig escas que el sol d'hivern envia,assegut al portal de la masia,

va un vell barbotejant:- Que hi faig al món, si ja. per res ser­

[veixo?Per donar un pas, Déu sap el que patei­

Després... casat el gran... - [xo... !De cap, son fill, tocant-lo per darerra,- Pare! -li diu amb cara riallera-:

Un noi. ..! Tot ha anat bé! -1 el vell, anant-se al~ant, amb veu com­

[masa:- Encara puc ser bo p'alguna cosa.

Anem. Jo el bressaré.

SEMBRANT

Cada cap-al-tardquan el sol es colga,l'avia al carrer seui al treball es posa.L'acompanya el gatque, juntant les potes,s'arrauleix, manyac,i badalla amb sorna.Tremolant de mansl'avia fa les troques,prepara el cabdell,le~ agulles posa.Amb el seu tric·tracse sent ben joiosa;pero el mateix todins de breu estona,fa venir una sontan tebia i tan dol~a,

Altre cop soIs, la vida mia,com en el jorn que ens vam casar...S'han fos els cants i l,'alegriai restem soIs vora la llar.Tots han volat els ocells joves,tots han volat lluny de sqn niu;

El bon padrí, assegut al cap de taula,sembra, en el cor deIs néts que Déu li hael gra prometedor de la Paraula [dat,ungida amb l'oli d'un consell sagrat.Cada replec de l'anima infantinaés com un sole obert dins els sentits...Qui collira el gra d'or i la farinasi a l'avi ja la fal~ li cau deIs dits ... ?Pero, que hi fa que el temps, amb ma fer-

[renya,piqui traldorament damunt la penyaper no deixar-ne ni un petit relleix?L'obra del Previsor ningú la derna.Ell sembra per la Patria que és eternai pels seus fills, esqueixos d'ell mateix.

FRANCESC GAY.

DE VELL A VELLA

,-------------....__------1------------------------------------------------~

L'AVIA I EL GATET

LAUREÀ DALMAU

L'AVI

que ella... no pot més!fa una becainota.I el gat, que arrupits'espera dessotaja un xic impacientper jugar una estona,fa caure el cabdell,la mitja trabocai estirant el fils'hi entrebanca i corre.L'àvia, despertant,l'empaita amb l'escombra;el gat fuig, covard,i l'àvia el rembola,retraient-li el danyque a la mitja aporta;tres dits que n'ha fet,tres dits que n'escorra!

VíCTOR CATALÀ

s'han espargit les vides noves;restem tu i jo vora el caliu.Ja ha assaonat altra esperançacom en el jorn que ens vam casar;eixuga el plor de 1'enyorança...Encar som dos vora la llar!

EMILI GUANYAVENTS

El raig escàs que el sol d'hivern envia,assegut al portal de la masia,

va un vell barbotejant:- Què hi faig al món, si ja. per res ser­

[veixo?Per donar un pas, Déu sap el que patei­

Després... casat el gran... - [xo... !De cop, son fill, tocant-lo per darerra,- Pare! -li diu amb cara riallera-:

Un noi. ..I Tot ha anat bé! -I el vell, anant-se alçant, amb veu com­

[mosa:- Encara puc ser bo p'alguna cosa.

Anem. Jo el bressaré.

SEMBRANT

Cada cap-al-tardquan el sol es colga,l'àvia al carrer seui al treball es posa.L'acompanya el gatque, juntant les potes,s'arrauleix, manyac,i badalla amb sorna.Tremolant de mansl'àvia fa les troques,prepara el cabdell,le~ agulles posa.Amb el seu trie·tracse sent ben joiosa;però el mateix todins de breu estona,fa venir una sontan tèbia i tan dolça,

Altre cop sols, la vida mia,com en el jorn que ens vam casar...S'han fos els cants i l.'alegriai restem sols vora la llar.Tots han volat els ocells joves,tots han volat lluny de sqn niu;

El bon padrí, assegut al cap de taula,sembra, en el cor dels néts que Déu li hael gra prometedor de la Paraula [dat,ungida amb l'oli d'un consell sagrat.Cada replec de l'ànima infantinaés com un solc obert dins els sentits...Qui collirà el gra d'or i la farinasi a l'avi ja la falç li cau dels dits ... ?Però, què hi fa que el temps, amb mà fer-

[renya,piqui traïdorament damunt la penyaper no deixar-ne ni un petit relleix?L'obra del Previsor ningú la derna.Ell sembra per la Pàtria que és eternai pels seus fills, esqueixos d'ell mateix.

FRANCESC GAY.

B1BL10T·EeAPoPULARVERSOS HUMORfSTICS CATALANS

VAN PUBLICADES 1.a, 2.a i 3.a St:.RIES

POESIES CATALANESVAN PUBLICADES 1.a i 2.a St:.RIES

LES MILLORS SARDANESRECULL ANTOLoGIC

LA DANSA MÉS BELLARECULL ANTOLoGIC DE SARDANES

POESIES AMOROSESCAN<;;ONS POPULARS CATALANES

LLETRAI MúSICA - SELECCIó FOLKLoRICA

CAN<;;ONS CATALANES MODERNESSELECCIó DELS MILLORS AUTORS

POESIES PER A INFANTSPRoPIES PER A RECITAR

DE L'AMOR ALS VELLSLLIBRES EN LLOANC;A DE LA VELLESA

LES CAN<;;ONS CATALANES D'EN CLAVÉCOMPLETES, EN DOS QUADERNS

CONTES 1 ACUDITS D'EN PEP MARQUESEL CATALA, MARE DE TOTES LES LLENGüESACUDITS ESCENIFICATS

RECULL DE DIA.LEGS CURTS

ANECDOTES 1 FILOSOFIES TEATRALSPER RAFAEL TUBAU

DE L'AMOR DE MAREGLOSSES POt:.TIQUES

UN TIP DE RIURECOMBLES, SEMBLANCES, IMPOSSIBLES

ACUDITS HUMORfSTICS CATALANS"DE BON HUMOR

APLEC D'ACUDITS CATALANS

ACUDITS CATALANS DE BONA MENA

VIDA ANECDoTICA D'ALBERT LLANESVIDA ANECDoTICA DE SANTIAGO RUSIl'iíOLVIDA ANECDoTICA DE F. SOLER (PITARRA)VIDA ANECDoTICA DE POMPEIUS GENER

EDITORIAL MILLACarrer Sant Pau, 21 - Barcelona

Diposit Legal: B. 27.665-1980

I. S. B. N. 84-7304-051-1

Coohs - Cros, 23

BIBL10T·EeAPoPULARVERSOS HUMORíSTICS CATALANS

VAN PUBLICADES 1.a, 2.a i 3.a St:.RIES

POESIES CATALANESVAN PUBLICADES 1.a i 2.a St:.RIES

LES MILLORS SARDANESRECULL ANTOLòGIC

LA DANSA MÉS BELLARECULL ANTOLòGIC DE SARDANES

POESIES AMOROSESCANÇONS POPULARS CATALANES

LLETRA l MúSICA - SELECCIó FOLKLòRICA

CANÇONS CATALANES MODERNESSELECCIó DELS MILLORS AUTORS

POESIES PER A INFANTSPRòPIES PER A RECITAR

DE L'AMOR ALS VELLSLLIBRES EN LLOANÇA DE LA VELLESA

LES CANÇONS CATALANES D'EN CLAVÉCOMPLETES, EN DOS QUADERNS

CONTES I ACUDITS D'EN PEP MARQUÈSEL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGüESACUDITS ESCENIFICATS

RECULL DE DIÀLEGS CURTS

ANÈCDOTES I FILOSOFIES TEATRALSPER RAFAEL TUBAU

DE L'AMOR DE MAREGLOSSES POt:.TIQUES

UN TIP DE RIURECOMBLES, SEMBLANCES, IMPOSSIBLES

ACUDITS HUMORíSTICS CATALANS"DE BON HUMOR

APLEC D'ACUDITS CATALANS

ACUDITS CATALANS DE BONA MENA

VIDA ANECDòTICA D'ALBERT LLANESVIDA ANECDòTICA DE SANTIAGO RUSII'iíOLVIDA ANECDòTICA DE F. SOLER (PITARRA)VIDA ANECDòTICA DE POMPEIUS GENER

EDITORIAL MILLÀCarrer Sant Pau, 21 - Barcelona

Dipòsit Legal: B. 27.665-1980

I. S. B. N. 84-7304-051-1

Coohs - Cros, 23