Al fons de l’estanyVICENÇ PAGÈS JORDÀ

Vida privada, de Josep M. de Sagarra, és el llibre d’un gran retratista

62 L’AVENÇ 334 ABRIL 2008LITERATURA

C om Balzac, Josep Maria deSagarra (1894-1961) és un feno-men de la naturalesa. Conegut

sobretot com a poeta i dramaturg, laseva obra en prosa es compon d’un bonnombre d’articles periodístics, de lesmemòries i de tres novel·les: PaulinaBuxareu (1919), All i salobre (1928) iVida privada (1932). Les tres formenuna petita comèdia humana sagarria-na: la primera retrata el somieig estè-ril de la petita burgesia barcelonina, lasegona la misèria moral de la vida mari-nera, i la tercera la decadència de l’aris-tocràcia i de l’alta burgesia.

Vida privada és, des de les primerespàgines, el llibre d’un gran retratista.L’obra comença amb el despertar de Fre-deric de Lloberola a l’habitació de la seva antiga amant, a qui ha retro-bat la nit anterior. De seguida gaudimde la primera d’una llarga sèrie de des-cripcions enlluernadores: «A les quatrecadires, tot estava ple de coses d’ella;el tocadoret es veia fatigat d’ampolle-tes, polveres, pinces i tisores, i l’arma-ri obert era com una parada de pompalúgubre, perquè els vestits i els abricsen els penja-robes, vius de coloraines id’aplicacions, feien l’efecte d’unes prin-

ceses de barraca de fira excessivamentmagres que les haguessin decapitat i elshaguessin clavat un ham a la tràquea. Adalt de l’armari, dormien capses de barretbuides, arrebossades de pols, fent com-panyia a un gos dissecat. Aquest goshavia anat a parar a mans d’un taxider-mista inhàbil, el qual el farcí deplora-blement, deixant-li al descobert tots elspunts de sutura entre el pèl del ventrevisitat per les arnes. La seva mestressali havia guarnit el coll amb un tros delligacama passada de moda, en la qualfeien la viu-viu tres roses minúsculesde setí, com tres gotes de sang».

A continuació Sagarra descriu l’olorde la cambra. Després arriben els pen-saments de Frederic, l’escena on retro-ba la seva amant, descripcions de lesamigues i els coneguts i dels costums.Vint pàgines més endavant, Frederic deLloberola continua estirat al llit, ins-tal·lat en un conflicte moral irresoluble.Resseguim ara les seves reflexions isentiments fins que enllacem amb lafamília. El narrador ens introdueix lla-vors en complicades qüestions històri-ques, religioses i econòmiques. El germàde Frederic, Guillem, és el protagonis-ta de l’escena següent, una trobada erò-tica ajustada als preus del mercat, alvoltant de la qual gira el llibre.

Escenes immobilitzades. La novel·larealista del segle XIX es basa en unasuccessió d’escenes contrapuntades perresums que les fan comprensibles, pot-ser necessàries. En aquesta mena denovel·les, les descripcions de llocs i de personatges, així com les síntesisbiogràfiques, serveixen per proveir lesinformacions mínimes que posen enmarxa les escenes, que són el que inte-ressa l’autor i, sobretot, el que captivael lector. Josep Maria de Sagarra, però,procedeix a la inversa. Les escenes,escasses, es desceleren fins que, unavegada immobilitzades, són sotmeses

L’A

venç

62 63 mir lit pages B4.qxd 17/03/2008 12:53 PÆgina 62

63L’AVENÇ 334 ABRIL 2008 LITERATURA

a una dissecció minuciosa. Es nota queon l’autor gaudeix més és en la des-cripció i el resum; al llarg de tot el lli-bre no deixen d’aparèixer personatgesnous, que són presentats amb una granmorositat, sense que moltes vegadestinguin cap funció en la trama. Més queuna successió de protagonistes que s’in-terrelacionen amb fluïdesa, Vida pri-vada està formada per un seguit defigures situades en compartimentsestancs que es mouen en bloc mentrela resta de personatges es mantenen ensuspens. El lector s’endú la sensacióque l’important no són els individus,sinó el retrat de la societat, i en con-cret les transformacions que experi-menta l’elit barcelonina entre la GranGuerra i la proclamació de la Repú-blica. Filant més prim, el tema del lli-bre pot ser l’abisme que separa els vicisprivats de les virtuts públiques, l’al-ta pirotècnia verbal que contrasta ambels detritus invisibles que s’acumulenincansablement al fons de l’estany.

Al final d’aquesta edició, XavierPla repassa les primeres reaccions queva suscitar el llibre. Constata, d’unabanda, els retrets morals, que ara enssemblen ridículs, i l’atribució d’in-tencions, que avui ens sembla impro-cedent. Tot amb tot, les crít iquesestrictament literàries han envellit mésbé. No anava tan desencaminat Domè-nec Guansé quan escrivia que el llibreno té unitat, o Guillem Díaz-Plaja quanapuntava que hi ha «més gràcia lleu-gera que arquitectura». De fet, el mateixSagarra ja havia avisat que el llibre notenia unitat d’argument, i que era unhíbrid entre novel·la i reportatge.

Excursos i pontificacions. En altresparaules: Vida privada és un bon llibre,però no és una bona novel·la. Més queseguir el solc de Stendhal o de Dickens,

recorda aquells experi-ments de la Il·lustració,aquells llibres de Dide-rot o de Sterne carregatsde disquisicions, d’ex-cursos, de pontificacionsmés o menys iròniques,interessats més en lacomplicitat entre autori lector que no pas enl’àrdua edificació d’unmón creïble. Més queun artesà sotmès a latirania de la versem-blança, Sagarra es deixaportar per la seva prò-pia passió creadora.Com si desconfiés de laseva capacitat vel·lesca,ordeix un argument queés un paradigma de l’escàndol; hi trobem unménage à trois, un as-sassinat en un meublé, xantatge, suïci-di, avortament, amors interracials iinterclassistes, prostitutes, transvestits,tot allò que podia molestar la societatdels anys trenta, i encara amb el pas derosca afegit del roman à clé. Passatssetanta-cinc anys, però, aquests elementsno resulten tan convincents com la forçade l’estil, la capacitat per crear frasesque ens captiven i ens commouen. Elspersonatges, de la seva banda, es mouenper rampells, com autòmats. Tret deBobby, l’autor els presenta amb con-descendència, si no amb una crueltatfreda i quirúrgica. La majoria dels per-sonatges són fariseus, aprofitats i po-casoltes; rarament sobrepassen el llindarde caricatures de fulletó. Recuperem,ara que ve al cas, una descripció memo-rable: «Hi havia un home alt, d’escàscabell blanc, colorat, fatigat, vulgar,barreja entre inspector de policia i juga-dor de set i mig, i amb alguna cosa

d’eclesiàstic i de doma-dor de tigres. Aquesthome era el generalPrimo de Rivera».

Al costat dels retrats,Sagarra excel·leix en ladescripció de llocs, quevan dels salons aristo-cràtics dels barris altsfins als pisets mésmodestos de l’Eixam-ple, passant per caba-rets i bars de mala mortdel Raval. Val la penatancar aquesta aproxi-mació amb una altracitació modèlica: «L’es-cala fa un tuf d’ala degallina, de caliquenyo ide pot de les escom-braries; aquest tuf espe-cial d’algunes cases del’Eixample de Barcelo-

na, que tolera tothom i que ningú no espreocupa de la causa; els llogaters laconstaten cinc o sis vegades al dia, i esqueixen a la portera, i la portera es quei-xa a l’administrador, però no s’hi fa res.I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeixaquest tuf de queixa, de mal humor, derancúnia, de protesta sense impuls. Devegades, el tuf ve del safareig; de vega-des, del pis d’un alemany que es dedi-ca al comerç de drogues o de corretgesespecials, i el tuf del pis de l’alemanyes combina amb un bacallà sòrdid quebullen els porters; aleshores a l’escalaes produeix una reacció química que fapensar en la barba dels cavallers queanaven a Terra Santa o en la camisa dedormir de l’amistançada d’un antic reide Castella. De vegades el tuf prové deles ànimes de les senyores del princi-pal, que són completament mortes, i fanaquesta sentida d’ànima morta, amb laqual ni els corbs hi volen saber res».

Josep M. de SAGARRAVida privadaPròleg de Lluís Permanyer,epíleg de Xavier Pla.Barcelona: Proa, 2007, 409 pp., 22 €

62 63 mir lit pages B4.qxd 17/03/2008 12:53 PÆgina 63