onverses a l’ETSA: Cristina Pardal + Jordi Pagès · 2017-02-27 · onverses a l’ETSA: Cristina...

Converses a l’ETSAB: Cristina Pardal + Jordi Pagès

1

CONVERSES A L’ETSAB.

Entrevista realitzada pel col·lectiu Rusc al maig de 2016.

Lloc. Racó de l’ETSAB, a l’edifici Coderch.

Participants.

CRISTINA PARDAL.

Professora del Departament de Tecnologia de l’Arquitectura.

Responsable de l’assignatura de Construcció III.

JORDI PAGÈS

Professor associat del Departament de Tecnologia de l’Arquitectura.

Membre del despatx SUMO Arquitectes.

RUSC.

Col·lectiu dedicat a la divulgació i l’aprenentatge de l’arquitectura i la societat.

Dins un marc educatiu precari, entenem que són necessaris nous espais on desenvolupar-nos

lluny dels valors de la competitivitat, l’individualisme i la jerarquia, sovint posats per damunt de

l’autoaprenentatge i la col·laboració.

És fruit d’aquesta necessitat el naixement d’un espai on l’autogestió, la cooperació i la cultura

siguin les eines i, a la vegada, la fórmula de la nostra llibertat personal i col·lectiva. Només així

ens podrem enriquir, expressar i descobrir des d’un punt de vista crític i positiu.

APRENDRE-COMPRENDRE

/

DIVULGAR-COMPARTIR

/

INTERPRETAR-QÜESTIONAR


2

RUSC

Ens agradaria que, per a que fos més dinàmica la presentació, us presentéssiu l’un a l’altre. Els

dos heu treballat junts, sou professors de construcció... Qui són Cristina Pardal i Jordi Pagès?

CRISTINA

Jordi es... un tipo divertido, y muy buen compañero de trabajo. Trabajamos juntos aquí, en la

universidad, pero ya habíamos coincidido en el despacho de Mateo. Él era el jefe, yo era una

subordinada... ¡Y ahora han cambiado las tornas! [riures] Muy riguroso, muy trabajador, (creo

yo) muy buen profesional, y para decir algo malo... tozudo. Muy tozudo. ¿No es verdad?

JORDI

Si, si, lo es.

CRISTINA

Pero la verdad, contenta de trabajar con él. Después de conocerlo en el despacho de Mateo y

pasar luego mucho tiempo, cuando me enteré que venía de profesor a la universidad, pensé

que era un muy buen fichaje. Y el hecho de que esté conmigo en la asignatura, me parece muy

bien.


3

JORDI

Ara haig de dir alguna cosa bona no? [riures altre cop!] Com ha dit la Cristina, ens vam

conèixer fa 12 o 13 anys. La Cristina, ja la coneixeu, és una persona que té molta energia.

Molta. Una persona amb molta empenta, i quan la coneixes per primera vegada, pot ser una

mica que... [gesticula com frenant l'aire]. Tanta energia como que te aplasta.

El que és genial, però, d'una persona amb tanta passió pel que fa, és que tot és molt fàcil. No hi

ha mai relaxació, no es fan les coses de forma automàtica. Per donar classes a la universitat

és imprescindible tenir molta passió pel que fas i expliques. Sinó es molt difícil

transmetre res als alumnes. En energia i passió no hi ha qui la guanyi.

RUSC

La vostra formació. Ens agradaria que parléssiu dels vostres inicis al món de l'arquitectura. El

primer contacte, experiència, mestre...

JORDI

Ara quedaré fatal... però jo vaig arribar a la universitat sense cap vocació d'arquitecte. Era molt

sorprenent, perquè arribaves aquí a primer i trobaves a gent que tenia molta relació amb

l'arquitectura; fills d'arquitectes, que havien viatjat a Ronchamp de Le corbusier... Jo no sabia

que era Ronchamp, ni Le Corbusier... Era un bon estudiant, i quan tenia 18 anys m’agradava

tot. Era impossible decidir-me per una sola cosa. Vagant pel passadís pensant que la meva

vida era un fracàs, (ara quedaré fatal!) vaig trobar-me la noia guapa de l'institut -amb la que no

havia parlat ni a BUP ni a COU-, i em va preguntar que què faria. Jo vaig respondre que no ho

sabia i ella va dir-me que tenia cara d'arquitecte. Tal qual. Vaig anar a la biblioteca, vaig agafar

el llibre de carreres universitàries... i hi havia una mica tot el que m'agradava; dibuixar,

física... I vaig dir perquè no? Doncs arquitectura.

Vaig anar al Vallès, ja que no em quedava lluny de casa, que llavors eren uns barracons

(suposo que vaig enganxar mal dia), on no hi havia ningú i no em va semblar una universitat.

Vaig venir aquí, a Barcelona, vaig veure quatre estàtues de guix i vaig pensar... esto... esto

mola mazo. I vaig acabar entrant a arquitectura.

No tenia cap tipus d’influències prèvies. De fet, no coneixia cap arquitecte. És sorprenent

pensar que pots dedicar-te a una cosa de la qual no tens cap tipus d'experiència prèvia.

Ara ve la Cristina, que segur és el lado opuesto... Segur que havies anat a Ronchamp amb 13

anys!


4

CRISTINA

(Riures) No... Pero si que yo soy hija de arquitecto.

JORDI

Y hermana de...

CRISTINA

Sí, ¡pero yo fui primero! Nunca me planteé que quería hacer. Cuando acabé el COU puse

Arquitectura en el papel. Nunca pensé si quería ser arquitecta.

Cuando era pequeña nos dejaban en el despacho de mi padre. Yo jugaba con el paralex –que

durante mucho tiempo pensé que era un invento de mi padre de atar las reglas a la mesa con

cuerdas... pensaba ¡mira papá que listo! -. La verdad es que el despacho era chulísimo. Él era

un arquitecto normal y corriente. Cuando le dije que quería estudiar arquitectura, me regaló su

libro de Saber ver la arquitectura de Bruno Zevi, que aún guardo con todo mi amor, todo

ralladito y abierto... Y al final yo soy arquitecta, mi hermano es arquitecto, mi hermana es

interiorista... somos todo un clan de arquitectos en la familia, pero realmente de pequeños no

nos lo impusieron... Lo ibas mamando sin querer.

RUSC

El món de l'arquitectura és molts cops complex, difícil i exigent. Què és el que us motiva més,

allò que us inspira a seguir treballant i mostrar amor per aquesta vocació? Aquell petit germen

que continua estant present dia a dia al vostre costat.

JORDI

Jo tinc un avantatge, que es que m'agrada TOT de la meva feina. M'ho puc passar bé fent

quasi qualsevol cosa. Això es un avantatge. Tinc companys arquitectes que s'ho passen bé en

un moment concret, on s'ho passen millor, i la resta és quelcom que s'ha de fer, vinculat a allò

que els hi agrada, però que no els hi tira tant. Jo m'ho passo be fent un concurs, fent un

avantprojecte, m'ho passo molt bé fent un projecte executiu, i encara m'ho passo millor fent una

direcció d'obra, que es quan estàs en contacte amb allò que has pensat i que realment s'està

portant a terme.

Això em dona un avantatge respecte la gent que s’ho passa molt be només en el procés

conceptual, quan fan l’avantprojecte i el concurs. Aquell moment on el món de les idees és més

present, i que després al confrontar-lo amb la realitat ho veuen com una pèrdua continua.


5

He de dir que sobretot em va agradar quan vaig començar a treballar d'arquitecte, no tant

quan estudiava. No per culpa de l'escola, sinó per què no em van arribar enganxar tant els

estudis com la pròpia professió.

CRISTINA

A mí lo que me gusta es poderme inventar proyectos y llevarlos a cabo desde cualquier

vertiente. Cuando acabé la carrera me puse a trabajar por mi cuenta y en despachos. Cuando

trabajaba en despachos me gustaba, porqué hacía el proyecto, el básico, el ejecutivo... lo que

sea. Lo que no podía soportar era la relación con el cliente. Para mí lo de buscar clientes,

hablar con ellos, convencerles... es algo para lo que no estoy preparada. También dependerá

del tipo de cliente que tengas, pero el tipo que tenía, lo siento, pero era del cutre. Si tenía que

pasar la vida hablando con esa gente y discutiendo de las cosas más estúpidas sin entender

nada de lo que se les proponía...

Cuando colaboraba con despachos como por ejemplo con Mateo [senyala al Jordi], allí solo

hacías el proyecto, y quien se tenía que comer los marrones era él, o Marta, o tu [referint-se al

Jordi]... Esa parte me gustaba más. Poco a poco fui dejando la parte más particular de

encargos que controlaba todo yo, y pensé en volver a entrar en la escuela. Veía que echaba de

menos poder reflexionar sobre las cosas, pensar, inventar... La parte más creativa donde veía

que tenía más posibilidades. Lo que me llena realmente es eso, poder maquinar mis historias,

inventarlas, buscar apoyos, llevarlas a cabo...

Además, lo que me llena un montón es el trato con los estudiantes... A mí me pone cuando

das clase, es un subidón. Cuando dábamos clase y acabamos las teóricas a las 21:30h no

me podía ir a dormir porque estaba... [Gesticula amb les mans!] ¡Te da como un acelerón!

JORDI

Això que us deia del plus d'energia.

CRISTINA

Eso sí que me gusta mucho y me llena un montón, sobre todo cuando hay feedback con los

estudiantes, cuando el alumno te responde y te cuestiona las cosas y entras en un diálogo...


6

RUSC

Com és la vostra realitat professional? Tu Jordi treballes més des del despatx SUMO, mentre

que tu Cristina estàs més enfocada a la investigació des de l'escola. Què us va portar a

decantar-vos cap aquest camp? Com és el vostre dia a dia?

CRISTINA

¿El día a día?

JORDI

Llego tarde…

CRISTINA

¡No, no llego tarde! ¿Por qué nos decantamos por un entorno u otro? Yo no me decanté.

Nunca tomo decisiones en negativo, no es que decidieras dejar de hacer, es que decidiste

hacer y por lo tanto te fuiste para un lado. He llegado aquí no sé cómo, pero no lo pensé. Y

esto pasa en todos los aspectos de mi vida.

JORDI

No está diseñado. Nadie diseña su vida de esta forma. Antes tu vida se decanta sola.

CRISTINA

¿Cómo es mí día a día? Pues mí día a día es acelerado, pero porque me lo acelero yo, porque

me gusta liarme en cosas. Cojo cosas para hacer, proyectos…Había una señora que siempre

me preguntaba: ¿pero para hacer esto te pagan más? Y yo le decía –no. ¿Entonces porque lo

haces? – ¡Porque si no lo hago me aburro! ¡Porque soy arquitecta! Cosas que estoy haciendo

ahora podría no hacerlas, no me pagan por ellas. Tengo un sueldo en la universidad, un sueldo

fijo, y podría hacer la mitad de las cosas que hago, pero entonces estaría mucho más aburrida.

Mi día a día es acelerado porque por un lado hay las cosas que estás haciendo y por otro las

que estás abriendo para hacer en el futuro. Siempre pienso -¿Cuándo se acaben los proyectos

de ahora que estaré haciendo en el futuro? -.

Hay veces que cosas extrañas te sorprenden. Por ejemplo, ahora estaba hablando con un

señor que venía de Alemania que nos ha encontrado a Ignacio y a mí por internet y que ha

visto que teníamos posibilidades de trabajar juntos. Como somos un país para ellos


7

subdesarrollado, para presentarse a proyectos europeos necesitan estar con Grecia, con

España o con Portugal. Ha venido a hablar con nosotros a ver si hacíamos pack. Esto no me lo

esperaba, contactó la semana pasada, nos estuvimos mirando por internet y hemos quedado.

Voy haciendo. Intento apuntarme a todo lo que veo más o menos interesante de lo que pueda

salir algo.

JORDI

El meu sou a la Universitat no és com el de la Cristina així que clarament la meva vida es

parteix en dos. Es parteix amb la feina professional i es parteix amb l’escola, i a mi m’agrada

així. Si ara em diguessin que només puc fer una de les dues coses em costaria molt triar.

M’agraden les dues i per mi és un privilegi el fet de poder estar a la vegada donant classes a

l’escola i poder fer el que m’agrada fins al final. A més, em dóna la sensació que són dues

coses que es retro-alimenten. Crec que des de que estic a l’escola he aprés més coses jo de

les que he pogut explicar. Per un professor li serveix moltíssim. Sí que és veritat que és a

vegades una mica estressant, tens la sensació que ho estàs fent tot malament perquè estàs a

dos mons a la vegada. Em sento culpable quan tenim feina al despatx i sento que no estic tan

present com ho hauria d’estar i a la vegada em sento culpable a l’escola quan sento que hauria

de dedicar-li més temps a algun alumne... Es podria resumir que és una mena de culpabilitat

contínua, on no acabes de tenir la sensació d’estar fent bé totes les feines. Però tampoc

em quedaria tranquil si només en fes una, sentiria que em falta alguna cosa més. No em puc

queixar, aquesta mena de doble món enforteix i ensenya molt. El que no sé és fins quan es pot

aguantar aquesta mena de dualitat... Ara per ara, però, encara puc amb les dues coses.

CRISTINA

Lo que dicen que “lo perfecto es enemigo de lo bueno” es un poco esto. Tu situación no

será perfecta en ningún lugar. En la universidad tiene que haber de todo. Cuando estamos en

reunión de Junta entre profesores de diferentes colectivos se dicen de todo, pero lo bueno de la

universidad es que estemos todos. Si fuésemos iguales sería un monotema y monodiálogo.

Para mí lo interesante es que podamos aprender de todos y creo que esto es lo que hace la

ETSAB. A día de hoy hay variedad y se tiene que mantener.

RUSC

El paper de la construcció en el projecte i quina és la tendència actual. Dóna la sensació que

certes maneres de fer arquitectura (i que són les més espectaculars) s’allunyen una mica del


8

que serien les lògiques de la construcció. Hi ha camins molt polaritzats, i en aquest sentit.. què

en penseu? quina repercussió té i quina hauria de ser la línia en la manera d’ensenyar?

CRISTINA

Yo soy muy radical en esto. Para mí la arquitectura y la construcción han de ir de la mano; la

construcción es la gramática o la sintaxis de la arquitectura. A mí me gusta la arquitectura

cuando es sincera en su forma de construirse, no cuando hay una idea y luego busca cualquier

manera para construirla. La arquitectura tiene que ser clara en su conceptualización

constructiva y la arquitectura tiene que ser sensata, no se puede hacer cualquier cosa.

Creo que los medios permiten hacer infinidad de cosas, pero que se puedan hacer no significa

que las tengamos que hacer. Cuando veo arquitecturas de esas tan fuera de escala, no de

tamaño sino de tecnología, de recursos, etcétera… me parece pecado, me parece aberrante,

me parece fatal, pero sí que es verdad que todo convive. A veces te sientes en situaciones

completamente extrañas. Recuerdo el año pasado, a estas alturas, estaba en Arquitectes de

Capçalera, y ves unas actuaciones en el Raval… después me fui a un workshop a Zurich

donde podías hacer lo que te diera la gana. Ponían todos los recursos al servicio del dinero y

gastaban un montón de energía mental en resolver problemas que eran estúpidos y que solo

conseguían formalizar algo que a un arquitecto se le había metido en la cabeza. A mí esto me

ha parecido mal siempre pero me parece mal sobre todo ahora cuando los recursos son

limitados. La arquitectura está al servicio de la gente, porque al final haces un edificio para que

lo usen personas. El dibujo que hacéis vosotros en las secciones, cuando dibujáis un señor

simplemente por un tema de escala… Yo no lo haría por un tema de escala, yo me

preguntaría “¿este señor que quiere?”, que condiciones de confort tiene este interior,

cómo está viviendo este espacio. Lo importante al final es la persona, el usuario, y la

arquitectura tiene que ser buena arquitectura, que no deje de lado el usuario, los

recursos y la lógica constructiva.

JORDI

Totalment d’acord. Quan estic al despatx mai faig construcció, no és quelcom que un digui

“vaig a fer una estona de projecte i després faré una estona de construcció” . Per mi, i jo crec

que per qualsevol, estan totalment entrellaçats i amb altres àmbits. Sé que no toca ara i que

vindrà després, però una de les mentides que us diem a l’escola és que la nostra feina es

pugui desglossar en aquesta mena d’àmbits en els que estem organitzats per un tema

que certament ningú recorda. Projectar al final és multidisciplinar, que està molt de moda ara.

En alguns països s’entén la multidisciplina com multiprofessionals: hi ha l’arquitecte, que és el

que fa conceptes bonics, decideix el color de les façanes i potser la geometria de l’edifici i

després hi ha tota una altra sèrie de professionals que treballen junt amb ell. Sembla que això


9

és cap a on anem. A mi em fa molta mandra. Per una vegada estem al sud d’Europa aquí

una mica enrocats pensant que és l’arquitecte el que és multidisciplinar. La tècnica o la

tectònica o com li vulguem dir a l'arquitectura va totalment lligada també amb el fet projectual,

amb el fet de pensar en l'edifici. L'arquitectura ha de ser una disciplina amb moltes facetes que

està bé poder integrar-les a la vegada, no que siguin en fases successives.

CRISTINA

Eso es la pregunta que hago yo en los exámenes. [riures]

JORDI

Les coses que ens passen com a col·lectiu no són perquè la societat ens odiï a mort, ens

passa perquè durant molt de temps no hem estat fent bé la feina que ens tocava. Fixeu-

vos com inclús a l'escola feu projectes, com si fos una assignatura etèria, després feu

tecnologia, estructures, instal·lacions, com si fossin entitats autònomes. Al final tot s'entrelliga,

no existeix aquesta mena de vida pròpia.

RUSC

Enllaçant amb això, hi ha una pregunta que volem fer-vos, lligada amb el que deies tu Jordi.

Cada cop més, dins el treball de l'arquitecte comencen a intervenir-hi altres factors, altres

professionals, altres tècnics, perquè hi ha una tecnificació a l'arquitectura que porta cap a això.

Quin és el lloc on ara s'haurà de col·locar l'arquitecte?

CRISTINA

Bé, jo crec que l'arquitecte queda a tot arreu, perquè l'arquitecte pot decidir especialitzar-

se, i llavors ser un d'aquests agents externs, o continuar sent el nexo de todo, la figura

que de alguna manera aglutina todas las especialidades. Ya está pasando, ahora hay, por

ejemplo, especialistas en fachadas. Cuando nosotros estudiábamos no había el equivalente a

un Xavi Ferrés.

Conocí en Madrid unos especialistas en industrialización y prefabricación, un equipo de

arquitectos al que acuden otros arquitectos cuando tienen un proyecto donde una de las

premisas es que sea prefabricado en un alto grado. De alguna manera combinan el proyecto

arquitectónico con las diferentes industrias y sistemas para ver cuál se adecua más


10

JORDI

Jo crec que l'arquitectura té moltes facetes, amb lo qual és casi impossible pensar que ja avui

en dia, i sobretot d'aquí uns anys, l'arquitecte és prou bo com per estar fent totes les feines

alhora, que és el que feia fa 20 o 25 anys. Està bé gent que aporti coses al projecte, el que no

està bé és que l'arquitecte deixi de fer la seva feina per que la faci un altre. Jo amb això sóc

una mica crític. Està bé que s'incorpori més gent, més especialistes, però no la «dejadez de

funciones», que és quan tu decideixes que la teva feina és una i la redueixes al mínim perquè

és el que t'agrada i repudies la resta de coses i que algú me la faci, que algú m'ho resolgui.

No aposto por el arquitecto multinstrumentista, que está tocando todos los instrumentos a la

vez, sinó que l'arquitecte ha de ser més aviat el director de l'orquestra que ha d'aconseguir

treure-li el màxim profit a tots els músics. I és impossible que el director d'orquestra parli amb el

que toca el violoncel si no té ni punyetera idea de tocar el violoncel. Sóc un ferm defensor de

que l'arquitectura no és una feina personal. Des que vaig acabar la carrera, he treballat amb

més gent i ara SUMO arquitectes som tres socis. L'arquitectura és la suma de moltes

energies i de molts coneixements, evidentment no podem saber de tot.

CRISTINA

Una cosa que diferencia lo que está pasando ahora de lo que pasaba hace unos años es que

ahora las firmas de arquitectura tienen un nombre que no es el nombre del arquitecto.

Vosotros sois “SUMO”, antes el arquitecto era el nombre, era “Carles Ferrater”.

JORDI

Encara n'hi ha molts...

CRISTINA

Pero va en tendencia de bajada.

JORDI

No només és per un nom, és perquè ens hem acostumat a que és molt millor treballar en

equip. El fet de sumar esforços i sumar energies sempre és bo. Per això no ens ha de sonar

estrany sumar més gent, sumar més tècnics, sumar més especialistes, però sempre des de la

voluntat d'aprendre de l'altre.


11

CRISTINA

Estaba pensando en la película que hay de Calatrava, que se ven filmaciones internas de las

reuniones que tenían de equipos técnicos. Es gracioso porque cuando se reúne el equipo de

arquitectos y Calatrava no está, hablan de las cosas que van a hacer a pesar del arquitecto, no

gracias al arquitecto. Vale que sea Calatrava, pero sabe mal cuando piensas que en muchas

situaciones con arquitectos de esa época esto pasaba, que los técnicos consideraban al

arquitecto como el problema.

JORDI

Nosaltres hauríem de ser la solució i no el problema, no? I durant mols anys no ha sigut així.

RUSC

Enllaçant amb això, obrim un tema que vam parlar molt també amb l'Ignacio. Ara comentàveu

el tema de la normativa, que és un tema que l'Ignacio definia una mica com allò que han hagut

de fer tot de persones que no sabien arquitectura per a què tot fos més fàcil. Ens parlava d'un

article que havia escrit ell que era Norma o Vida. Des d'aquest punt...

CRISTINA

Hombre sí, las normas coartan. Si todos los profesionales fueran buenos, en un mundo utópico,

donde fueran honestos y el promotor no intentara collar para sacar el máximo con una

inversión mínima, las cosas se tendrían que poder hacer bien sin normativas. Y en un mundo

en que los usuarios tuvieran sensatez y sensibilidad con respecto al edificio y lo supieran usar

todo tendría que funcionar bien. Pero cada vez más salen normativas porque la gente intenta

hacer las cosas de cualquier manera o sin tener conocimiento. Es verdad que las normas

están exageradamente hechas para tontos.

JORDI

Jo no estic tan d'acord amb que la normativa coarta l'arquitectura. Entenc que qui ha viscut en

una època en que hi havia una norma bàsica que no era de obligado cumplimiento el campo

era grande, però jo no recordo haver exercit mai la meva professió com arquitecte i que no hi

hagués una normativa. Estic tan acostumat a treballar amb elles que per mi no són cap tipus de

coartació.

El que sí que puc dir és que hi ha normatives que no estan mal ja que són purament

prestacionals. Les normatives que et diuen “tu edificio debería dar este nivel de calidad” a mi no


12

em semblen malament, serveixen perquè l'arquitectura millori, perquè no tothom és tan

sensible amb aquests temes. Em semblen malament les normatives que són descriptives, les

que et diuen “esto hay que hacerlo así”

.

CRISTINA

No, pero si lo piensas, ¿qué origina las normativas? Cosas como que una barandilla debería

permitir que un niño no se caiga. Me fastidia que esto tenga que estar en una normativa. Es

lógico. Me gustaría pensar que la gente (sé que es una utopía) es sensata como para hacer las

cosas como tienen que ser sin que te lo tenga que decir una normativa.

JORDI

Hombre ya, eso sería cojonudo, pero sabem que el mundo no es rosa. Encara ara veus unes

revistes on la portada de la revista de decoración más cool del mes son unas escaleras sin

barandilla. Porque eso mola mazo.

CRISTINA

En el bar de la escuela nunca ha habido barandilla. Yo des de que soy estudiante estoy

pensando en que me voy a caer allí i me voy a matar.

JORDI

La gent que es sent tant coaccionat per les normatives és o perquè no les entenen o be perquè

han treballat molts anys sense elles.

CRISTINA

Cuando la normativa te marca unos niveles de prestacions vale, pero cuando te da las

soluciones... El codigo técnico va muy de eso.

JORDI

Tot i això, tots sabem quines són les normatives que estan pitjor, i podem treballar així. Si

hagués de fer un llistat dels 10 problemes de l’arquitectura, aquest no estaria entre elles.


13

RUSC

Si abans parlàvem de tecnologia i materials avançats, ens agradaria comentar també el camp

contrari. Quina sortida hi veieu dins el context actual l'ús de materials i tècniques més naturals

com per exemple la tapia, la fusta, la canya, és a dir, la bioconstrucció?

JORDI

M’encanta que passin aquestes coses. Ara hi ha gent que està interessada en utilitzar uns certs

materials per davant d’altres... A nosaltres no ens van instruir mai [mira a la Cristina] en quin

material era millor des del punt de vista del propi material, sinó dels gustos o tendències dels

professors. Aquesta nova mirada crítica de mirar-nos com estem construint els edificis, quin es

el cicle de vida dels materials, quant d’impacte tenen o què podem fer per millorar aquest

impacte... I el dia que surti una normativa que no sigui prescriptiva sinó prestacional crec que

no estarà malament. Que un edifici tingui un màxim de kg de CO2 que pots produir amb els

materials està bé, materials que ara tenim arraconats per l’ús i la costum o perquè les grans

industries han abandonat tinguin opcions de tornar a entrar. Ara al despatx estem fent un

projecte que està sotmès a una certificació LEED. Aquesta certificació, per exemple, dóna

punts per utilitzar certs materials que es consideren ràpidament renovables. La fusta no

es considera d’aquests, implica un cicle de producció de menys de 10 anys. Vam estar

buscant què podíem utilitzar i vam trobar un aïllament de cànem amb molt bones

prestacions, equiparable a aïllaments de poliuretano, poliestireno... Segurament no

l’haguéssim utilitzat mai, però gràcies a tenir aquesta demanda externa ens vam sentir

autoritzats per fer-ho, perquè a vegades no es fàcil introduir aquest tipus de materials, i n’hi ha

que tenen moltes possibilitats. Però costa, ja que estan fora del circuit de materials homologats,

i és complicat col·locar-los en segons quines obres

Amb la tàpia tinc els meus dubtes de que es pugui convertir en un material més habitual, però

la palla en segons quines condicions, i utilitzada d’una manera contemporània pot tenir moltes

possibilitats.

CRISTINA

Lógicamente, no hay que cerrar la puerta a nada, y las coses tienen que ir por ahí, buscando

nuevos productos i sobretodo subproducto de material reciclado. Lo que a mí me parece un

error es cuando esto deriva hacia un tipo de arquitectura. La diferencia entre el tapial y el

aislamiento de cáñamo, es que éste último es un material que no te condiciona el tipo de

arquitectura. Con el tapial automáticamente te vas a unos grosores considerables. Sí que hay

que buscar materiales que sean más respetuosos, de ciclo cerrado, que se aprovechen

los residuos… Pero no hay que volver tampoco a un tipo de arquitectura muy rural, anecdótica


14

y que tiene su mercado, pero también lo ha tenido siempre. Si pensamos en construcción

adecuada para entornos urbanos con mayor densidad de población hay que pensar en los

materiales pero hay que relacionarlos con sus posibilidades constructivas y arquitectónicas.

Soy reacia a veces cuando me vienen estudiantes de PFC con tapial, con caña, pero que

terminan haciendo un “chamizo”. Usar materiales de este tipo pero no los infravaloréis, usarlos

para hacer algo que sea arquitectura. Como los de la caña de la Semana de Dia…

JORDI

Eso también es arquitectura. S’ha de ser honest amb el material que utilitzes. El que no té

sentit es voler utilitzar un material només perquè t’agrada la imatge que dóna. Estic fart de

veure edificis amb totxos posats de cantell sense cap mena de lògica ni constructiva ni

estructural. Si vols utilitzar maó, endavant, però utilitza’l bé! Igual amb la tàpia, cal treure-li tot el

potencial al material, i no convertir-ho amb quelcom pintoresc, anecdòtic i “hippie”. Cal ser

fidels als materials que utilitzem.

CRISTINA

La caña, por ejemplo, se puede usar como armado. Cuando el material se traduce en esos

arcos y esas cosas... Son unas posibilidades tan limitadas que no le dan salida al material. Si

apostamos por él para que tenga una repercusión en el mercado hay que buscar una

aplicación que le dé metros (construidos).

JORDI

Per això us posava l’exemple de la palla. Hi han sistemes constructius contemporanis fets amb

palla amb moltes possibilitats, la qual cosa els permet ser altament competitius amb altres

materials. Perfecte!

RUSC

Escola. El paper de la construcció. L’ensenyament de la construcció, apart d’estar a banda de

projectes, és un ensenyament totalment teòric.

JORDI

Tampoc estic segur que la manera d’ensenyar arquitectura sigui donar-li a un estudiant un

martell i uns claus. Entenc que si un té la necessitat vital de fer-ho, és perfecte, però per a tenir

un bon coneixement tècnic no cal saber construir allò que projectes. El que si que cal és un


15

coneixement profund de les relacions entre els materials, sistemes i elements, que es pot

adquirir de moltes maneres. Tenim dues mentides a l’escola; la primera és que els hi diem als

estudiants que la feina de l’arquitecte és una, projectar, i no estic tant segur que aquesta sigui

la seva única feina i menys en un context com l’actual. Per altra banda, la següent mentida, és

que teòricament us formem per a fer projectes però en canvi aneu en compartiments estancs

totalment separats. En molt poques assignatures els alumnes tenen l’oportunitat

d’interrelacionar conceptes i coneixements de diferents àmbits. Tenim aquesta doble fal·làcia. I

potser, l’àmbit que més ho pateix és construcció, ja que tot arquitecte que exerceix la professió

és el seu propi especialista en construcció.

L’esforç que ha de fer aquesta escola és per aconseguir que el coneixement sigui molt

més transversal. L’alumne hauria d’estar quiet en una taula i els professors anar passant, i no

al revés.

CRISTINA

Como responsable de la asignatura me planteé estos temas, y creo que hay matices. Se os

tiene que formar en conocimientos y herramientas para proyectar la construcción, pero eso no

quiere decir que se os tenga que formar para saber montar sistemas. Yo nunca he puesto un

ladrillo. Sin embargo, conoces los requerimientos, exigencias, necesidades que tienes que

pedir. Por el contrario, hay muchos operarios en obra que no saben porque colocan una

barrera de vapor. Vuestro papel prioritario es saber proyectar, usar la construcción como

herramienta de proyecto y conocer cómo funcionan los sistemas.

Dados los recursos, podríamos trabajar con maquetas, pero la construcción no es escalable.

Solo serviría para ver el mecanismo, pero no la función ni el concepto, ya que los fenómenos

no son escalables.

Todas las leyes que os explicaba Ignacio sobre cada cuantos metros tiene que ir una riostra

para estabilizar un muro a acciones horizontales, las leyes de traba… Esto sí que tenéis que

saberlo. Otra cosa es ir a visita de obras, que no quiere decir que construyáis, sino que veáis.

Eso me parece fundamental.

JORDI

L’ensenyament de la construcció no és fàcil. De totes formes defenso que hi ha una part de

teoria que cal donar i que és el que us prepara per ser capaços d’entendre qualsevol sistema

constructiu.


16

CRISTINA

Lo importante de que seamos tanta gente que convivimos en la construcción de un edifico, es

que cada uno sepa de una parte. No hace falta que nosotros seamos el paleta. Cadascú ha de

saber fer la seva feina.

JORDI

Ell ha de saber fer molt bé la seva feina i tu has de saber fer molt bé la teva i heu de parlar el

mateix llenguatge. Hi ha un llenguatge que no sempre és el mateix: el llenguatge que tens amb

el manyà o el que tens amb l’especialista de vidres o amb el fuster és diferent, però has de

tenir les mínimes nocions de l’idioma per poder tenir una llarga conversa.

CRISTINA

La idea, pero, de traer aquí prototipos para construir, no era tanto el hecho de que los

construyerais o no, que era un “plus”, era el hecho de que estuvieran. Porque si creo que tenéis

que ver cosas y si cuesta tanto llevaros a la obra, pues cojamos un trozo de obra traigámoslo

aquí. Si aquí pudiéramos tener “mockups” de sistemas de fachada itinerantes, veríais el

material, los ensamblajes…

JORDI

Crec que està bé que ensenyem tecnologia amb un vint per cent de classe teòrica, ben

destinada i que tingui cos, i un setanta per cent de formació pràctica: pràctica relacionada a

projectes, pràctica relacionada en utilitzar aquests conceptes i saber-los utilitzar a la vida real. I

després hi hauria d’haver un deu per cent fluctuant que hauria de ser d’assignatures optatives,

per si algú te inquietud i necessita treballar amb les mans. Es podria tenir una assignatura on

l’arquitecte ja no només projecta sinó que també prescriu els materials, els compra i els posa

en obra. Penso que també és un procés en el que es pot aprendre molt.

CRISTINA

Després hi ha un altre tema que és, per exemple, Arquitectes de Capçalera. Ells si que estan

fent un projecte, que no executen amb les seves mans, però ho estan fent amb un client real.

Esto si que no lo descarto como una muy buena estrategia. Cuando tú, como profesor,

encargas un trabajo a un chaval, él puede hacerlo o no hacerlo, y lo único que pasa es que

suspende si no lo hace. Pero si quien le ha encargado el trabajo es un cliente, para

responder a una pregunta que no se la formulamos nosotros, entonces el problema es


17

más suyo y se lo toma más en serio. Por ejemplo, este año durante la Semana de Día

estabais haciendo la cimentación de la estructura de troncos de madera. Dos chavales que

están en la delegación me venían a preguntar cosas de la cimentación, demostrándome mucha

más capacidad cuando diseñaban aquella cimentación que cuando hacían la práctica de

construcciones conmigo. ¿Por qué no ponéis todo el empeño y todas las ganas que estáis

poniendo en la cimentación en lo que estáis haciendo en la práctica? Porque la práctica es un

trabajo de curso, académico, aburrido, para pasar una asignatura. Si aquello no lo hacían bien

iba a fallar y se iba a caer. Tenían ese plus de responsabilidad. Es algo que me gusta mucho

de Arquitectes de Capçalera y que creo que sí que hay que meter en la escuela, la

relación con un cliente que sea externo i buscar en el profesor simplemente un

acompañamiento para resolver un problema.

RUSC

Totalment d’acord. I a nosaltres crec que ens ha passat quan estàvem participant en una

escola per la construcció del pati; aquest sentiment de responsabilitat...

JORDI

Això és el que enganxa. Quan abans us deia que jo no em vaig enganxar a l’arquitectura quan

estudiava, sinó que va ser després, és perquè el que enganxa és això que dieu. De cop estava

treballant, no perquè em posessin un cinc, un set, o un nou, estava treballant per quelcom

més...

CRISTINA

Pero es chulo porque lo dudas todo. Me acuerdo que la carrera me la saque bien pero de

repente salí y me sentía que no sabía nada.

JORDI

Aprens a conviure amb el dubte, i aprens a tenir mecanismes de presa de decisions solvents.

Quan estàs estudiant aquí, a l’escola, tires com sondes per veure si el professor respon

positivament, però quan estàs enfrontat amb el que és real, canvia una mica el sistema de

valors.


18

RUSC

Per tancar una mica ja l’entrevista. Les vostres impressions a nivell d’escola i a nivell de treball,

tant d’inserció en el mon de treball com després, en el món professional sobre la implicació de

les noves generacions.

CRISTINA

Tenéis una cosa muy buena, y es que no os miráis el mundo tan acotado como lo

hicimos nosotros cuando acabamos la carrera, que básicamente el mundo estaba aquí. Ya

tenéis muy interiorizado que buscareis trabajo a nivel mundial, no a nivel local, o eso me

parece.

También creo que una cosa muy buena que tenéis son las dobles titulaciones. Chavales que

acaban y que de repente hacen sociología, por ejemplo. Este es un perfil muy rico en que se es

arquitecto, pero con un “plus” muy marcado en una disciplina que hace que se valore mucho.

Tenéis unas perspectivas duras, porque realmente es duro, y más para la gente que no se

quiere marchar.

JORDI

La crisis econòmica ha afectat a tothom, al sector de la construcció i especialment als

arquitectes. Mai tornarem al que passava abans de la crisis, senzillament serà una cosa

diferent., a la que hem d’acabar de donar-li forma.

CRISTINA

Y lo haréis vosotros.

JORDI

Exacte, ho fareu vosaltres! Els arquitectes, ni que sigui per necessitat, hauran d’ampliar el seu

radi d’acció, i això no és necessàriament dolent. Per això, insisteixo, que a vegades l’escola

estaria bé que ampliés la formació, descobrir que existeixen camps més enllà de construir un

edifici. Per altra banda si que és veritat que crec que esteu ben formats. La formació

d’arquitecte a Barcelona, i segur que del Vallès també, és prou bona com perquè les portes

fora d’Espanya estiguin relativament obertes. Trobo una mica injust dir a la gent “vete, vete,

seras muy feliz...” Vull dir..


19

CRISTINA

Creo que sois vosotros los que tenéis una nueva fórmula del arquitecto a construir, y

creo que ya lo estáis haciendo. A mí me sorprendéis mucho cuando me venís diferentes

estudiantes con cosas que estáis haciendo que yo digo “mira estos...”

JORDI

Això que feu per exemple! Quan jo estudiava... Buf, es que ni hablar! Es que ni se t’ocorria...

CRISTINA

Si, esto por ejemplo! No lo hubieramos hecho! Teníamos entrega de proyectos...

JORDI

El fet de que trobeu temps per fer actividades “extra-academicas” és perfecte! Al final com

siguin els arquitectes d’aquí vint o trenta anys ho decidireu vosaltres. Tot camp en el que

esteu ara serà per a tothom en el futur.

CRISTINA

Y eso es chulísimo!

onverses a l’ETSA: Cristina Pardal + Jordi Pagès · 2017-02-27 · onverses a l’ETSA: Cristina...

Documents

Transcript of onverses a l’ETSA: Cristina Pardal + Jordi Pagès · 2017-02-27 · onverses a l’ETSA: Cristina...