Valors R · amb un avortament; tretze més ho van fer per embaràs ectòpic i 63 dones més en el...

Valors

“

3,50 €

Maig de 2018. Número 159. Any XV

ValorsLa Revolució

Anna Sallés, historiadora

“El control de les masses avui és molt preocupant”

Teodora Vásquez: “A El Salvador encara sóc

la dona que va matar el seu fill”

“Un crit de llibertat que encara ressona” de J. Catà

“París, PISA i el pensament crític” d’Àngel Puyol

R

Valors

a sentència del cas de ‘la Manada’ ha indignat a la majoria de la societat catalana i espanyola. La resolució judicial de l’Audiència de Navarra, que finalment només parla d’abús i no d’agressió sexual –com demanava la Fiscalia i l’acusació par-

ticular–, demostra la desconnexió que el món judicial a vega-des pateix amb el conjunt de la societat. Quan a totes les festes majors s’estan duent a terme protocols i campanyes de sensibi-lització contra les agressions, la justícia, en un entorn festiu i amb un punt d’eixelebrament, encara degrada la dona a objecte sexual. Els jutges en qüestió –per una observança excessivament tècnica de la llei, com a mínim– sembla que han estat incapaços d’establir una empatia clara amb la víctima del cas. O, potser, pel fet de ser homes, els fets s’han observat des d’una mirada exces-sivament masculina. Si tenim el compte les concentracions produïdes les darre-res setmanes, es pot deduir que el gruix de la població catalana i espanyola comparteix la indignació per la sentència, però no podem caure en el populisme. Els jutges no poden dictar sen-tència segons el crit del poble; sortosament ja no estem a l’època de Barrabàs. Per tant, tot i que sentències com aquestes indi-quen el decalatge de la justícia respecte l’evolució ètica de la societat, aquest poder hauria d’exercir la seva funció amb inde-pendència. De totes maneres, la conclusió d’aquest afer, junt amb les con-sideracions judicials sobre els ‘fets d’octubre a Catalunya’, ens porten a una altra pregunta: Qui vigila el vigilant? Qui jutja als jutges? Qui assegura que els jutges dicten un cas segons una interpretació objectiva i no personal de la llei? És cert que les sentències es poden recórrer i els jutges poden ser acusats de prevaricació, però cal quelcom més. Preservant la independèn-cia, en el cas de les agressions contra les dones cal més empatia amb les víctimes, més sensibilitat amb aquells que han patit actes com els descrits. Sentències com aquestes no ajuden a rebaixar el descrèdit que té avui el sistema judicial ni a acabar amb la vio-lència masclista.

Qui jutja els jutges?

Pòrtic Sumari

Maig de 2018. Número 159.

PASSAnT REVISTA

4 Entrevista Teodora Vásquez: “A El Salvador encara sóc la dona que va matar el seu fill”

7 Ramon Radó Carles Castillo, el pont

8 Joan Salicrú El final d’ETA

8 Francesc Raventós El Brexit

9 Joan Catà Un crit de llibertat que encara ressona

10 Francesc Amat Les preferències i el conflicte

11 Xavier Serra només fa cent anys?

12 Jordi Cussó i Cinto Amat Rosers de pau

MonogRÀfIC

14 Editorial De Rússia, a París i ara

15 Toni Batllori Dibuix

16 Entrevista a Anna Sallés20 Ramon Alcoberro Les revolucions mis segle després del 68

22 Entrevista a Teresa Forcades24 Pere Ortega La revolució no violenta

PEnSAMEnTS

27 Àngel Puyol París, PISA i el pensament crític

28 Històries amb valors Una illa comunitària

29 L’altra cara de la ciència Història de les armes químiques

30 Ramon Bassas La parella Trump i Kim

31 Soraya Hernàndez Els mustangs del far West

PRoPoSTES

34 Judith Vives La natura es rebel·la

36 Xavier Garí Mandela

38 El conte Els morts també riuen

foto de portada: sergio ruiz

L

Maig de 20184 Passant revista

Entrevista: Avortament

“A El Salvador encara sóc la dona que va matar el seu fill”Teodora Vásquez, activista contra la llei d’avortament a El SalvadorDesprés de deu anys de presó, va ser posada en llibertat aquest febrer després de ser condemnada a trenta anys de reclusió per homicidi agreujat; no va poder demostrar que havia patit un avortament involuntari als lavabos de l’escola on treballava.

Des d’abril de 1997 l’article 1 de la Constitució de El Salvador “reconeix com a persona a tot ésser humà des de l’instant de la concepció”. D’aquesta manera queda totalment prohibit qualsevol tipus d’inter-rupció voluntària de l’embaràs incloent-hi el terapèutic, és a dir, embaràs amb risc per a la vida de la mare; l’eugenèsic, certesa de malaltia seriosa del fetus, o, fins i tot, en cas de violació. Segons la legislació actual, la persona acusada de cometre avorta-ment pot ser condemnada a una pena de 2 a 8 anys de presó. Però el Codi Penal recull agreujants que poden fer que el delicte passi a ser considerat homicidi agreujat, amb penes que van fins als cinquanta anys de presó. Aquest va ser el cas de Teodora Vásquez, qui el 2008 va ser condemnada a trenta anys tot i al·legar que va perdre el nadó en un part espontani. El desembre de 2017, la seva condemna va ser ratificada i aquest febrer, després d’estar-se deu anys a la presó, ha pogut sortir en llibertat. La Teodora ha visitat Barcelona convidada per l’ong catalana Huacal.

Vostè al 2008 era mare d’un nen de tres anys i estava embarassada del seu segon fill. Treballava en una escola i es va comen-çar a trobar malament... Sí. Quan em vaig començar a trobar mala-ment vaig trucar al servei d’emergències i a la policia nacional, però mai van arribar. I al final el meu fill va néixer als lavabos de l’es-

cola. Em vaig desmaiar i no recordo haver sentit cap plor ni soroll. Quan vaig reaccio-nar i vaig anar a buscar ajuda, la policia va arribar.

I en quin moment va ser detinguda? Just en aquell moment la policia em va detenir acusada de matar el meu propi fill. El procés va començar el 2007 i el 2008 em van condemnar a 30 anys de presó.

...I li va ser impossible demostrar que havia perdut el seu fill de forma espontània. Sí, perquè no tenia cap advocat que pogués investigar el meu cas. A més, la fiscalia va aconseguir suficients proves, que no sé d’on va treure, per acusar-me.

El seu no és un cas aïllat; a El Salvador hi ha altres dones empresonades per aquest delicte. Quin es el problema de fons? En aquest moment hi ha quatre dones més a presó condemnades per avorta-ment que lluiten per superar condemnes de 30 i 35 anys. Es tracta més d’un problema de manca d’igualtat, perquè cap dona de classe mitjana arriba a una presó per un delicte d’avortament. Avui, totes les dones empresonades per aquest delicte són de pocs recursos econòmics i de zones rurals.

Les dones adinerades tenen altres solu-cions? Sí. De fet, les dones de El Salvador amb recursos avorten, però viatgen a altres països on aquesta pràctica és legal. Aquí no hi ha demandes vers clíniques priva-

des respecte dones en situació de postpart, en canvi sí que n’hi ha als centres de salut públics.

De fet, vostè no defensa l’avortament, sinó que millorin les condicions sanitàries del seu país. Que és molt diferent. Efectivament. Les altres dones, igual que jo, també van fer trucades a emergències i ningú va anar a atendre-les. Els nostres fills van haver de venir al món en llastimoses circumstàncies i per això van néixer morts. A més, en la posterior investigació ningú es va preguntar les causes de la mort.

Sou dones que viviu una doble condemna: la pèrdua del fill i la presó. Correcte. Aquell dia vaig perdre el meu fill, que esperava amb gran il·lusió. Però , a més, em van condemnar a trenta anys de presó, em van separar del meu altre fill i em van allunyar completament de la meva família. I aquest és el cas de totes nosal-tres. Per això cal exigir a El Salvador que deixi de penalitzar a la dona per aquest tipus de delictes.

Aleshores passa deu anys a un penal de El Salvador. Com és aquest temps tancada? El Salvador és un país petit i molt pobre. Allà els presos viuen una situació molt com-plicada: no tenen accés a recursos sanita-ris ni a una alimentació digne. A més, les dones condemnades per avortament són especialment maltractades per les matei-xes internes del centre, pel sistema admi-nistratiu i pels agents de seguretat. Les

Maria Coll

Valors Passant revista 5

En el cap de... Salvador Sánchez

Sóc Salvador Sánchez Cerén, president de El Salvador. Sentint la senyora Vásquez, deuen pensar: “Quin país, aquest!”. Doncs els he de dir que precisament aquesta distorsió que planteja la senyora Vásquez... l’estem intentant cor-regir. Des d’octubre de 2016, el meu govern i el meu partit –el Frente Farubundo Martí de Liberación Nacional– defensem un projecte de legalització par-cial de l’avortament, en cas de violació o de perill per la vida de la mare, com s’ha fet quasi arreu del món. Ens enfrontem, però, a l’oposició de la dreta reacciona-ria de l’ARENA, que en bloqueja la reforma. “No és el moment”, va dir el diputat Ricardo Velásquez Parker, en relació a despenalit-zar l’avortament així com dèiem. Quan serà, el moment? Entre 2011 i 2015, catorze dones van morir per complicacions relacionades amb un avortament; tretze més ho van fer per embaràs ectòpic i 63 dones més en el marc de la legisla-ció actual sobre l’avortament!Al març, la ministra de Salut, Violeta Menjivar, va presentar una proposta legislativa sobre la despenalització en quatre casos: quan la vida i la salut de la dona perillin; quan l’embaràs sigui fruit d’una violació sexual o trata de persones; quan existeixi una mal-formació del fetus que faci invi-able la vida fora de l’úter; i en cas de violació contra una menor d’edat o de relacions sexuals d’adults amb menors d’edat. Pensin que, tot just aquest 2017 hem prohibit... el matrimoni infantil! S’imaginen? A vegades, vostès els europeus, es pensen que arreu és com a casa seva... i ja els dic jo que no!

Joan Salicrú

meves companyes que encara estan retin-gudes no ho estan passant gens bé. Si fora de la presó no som escoltades, a dins tampoc.

I ara ajuda a les seves companyes... He començat un projecte de reinserció i acompanyament penitenciari pensat per aquestes dones, perquè vull ser la veu i el compromís de les meves companyes. També vull ser el fruit del treball de totes les ONG, internacionals i locals, i persones a títol individual que van firmar per dema-nar la meva llibertat.

I què pensen els homes de El Salvador res-pecte aquesta llei? Alguns homes, la majoria no de El Salvador, s’han unit a la nostra causa i estan dispo-sats a parlar del tema. El Salvador encara és un país molt masclista, conservador i egoista. Històricament sempre s’han valo-rat més els drets dels homes que els drets

de les dones, que són pràcticament violats. Que El Salvador sigui un país catòlic també perjudica que no s’aprovi una altra llei.

El desembre de 2017 el Tribunal Suprem de El Salvador va decidir commutar la seva sentència. Per què aquest canvi? Va ser un recurs de commutació de pena que van presentar quatre advocats el 2015, però no se n’ha sabut el resultat fins ara. Fa just dos mesos que vaig sortir de la presó. Hi va influir molt l’ajuda de les enti-tats internacionals que van recollir 250.000 firmes per la meva llibertat. Sóc lliure, però El Salvador encara em considera culpable. Per ells encara sóc la dona que va matar el seu fill. Han commutat la pena, però ningú ha reconegut la meva innocència.

Aquests dies ha visitat el Parlament Europeu. Quins ha estat el seu missatge i la resposta obtinguda? He demanat al Parlament Europeu que pressioni a El Salvador perquè pari de cri-minalitzar les dones, perquè aprovi la Llei de les Quatre Causes –aquesta llei intro-dueix quatre causes que permeten la interrupció de l’embaràs– i perquè posi en llibertat les dones encausades per aquest delicte. La resposta ha estat emotiva i positiva.

Teodora Vásquez, davant dels mitjans de comunicació, el dia que va ser alliberada.

Escolta l’entrevista sencera a:

http://programes.laxarxa.com/

audio/137310

“El meu fill va néixer als lavabos de l’escola. Em vaig desmaiar i no recordo haver sentit cap plor ni soroll”

“Les acusades d’avortament són maltractades per la resta d’internes i pels agents de seguretat”

T13


Les piulades del mes

“Quan la gent té por del govern, hi ha una tirania. Quan el govern té por de la gent, hi ha llibertat”

“Em fa gràcia veure que tota la gent del vagó s’aguanta les ganes de llegir un llibre i es distreu amb altres coses mentre no arriba Sant Jordi”

“Que et facin aixecar el jersei per ensenyar la roba que portes a sota no vulnera més drets que el de la llibertat d’expressió?”

“Representen la justícia com una dona amb els ulls tapats. Però és un o uns jutges cecs o amb els ulls tapats per no veure allò evident”

Josep Costa@josepcosta

Josep Lluch

@JosepLluchPuig

Mònica Planas‏ @monicaplanas

Sor Lucía Caram@sorluciacaram

52

per cent dels espanyols està a favor de regu-

lar l’eutanàsia, mentre que un 29,7 per cent

dels espanyols no ho veu necessari, segons un

informe publicat a La Revista Espanyola d’In-

vestigació Sociològica.

per cent dels catòlics espanyols està a favor

de regular l’eutanàsia i un de cada tres (33 per

cent) del suïcidi assistit, procediments no apro-

vats pel Vaticà, segons dades del Centre d’Inves-

tigacions Sociològiques (CIS).

Valors comparats

58,4Zoido xifra en 199 els samarretes requisades a la final

Els presidents de les dues Corees aposten per la pau

fan una casa solidària amb una impressora 3D

Condemnen ‘la Manada’ per abús i no per agressió sexual

ETA reconeix el dany causat i demana perdó a les víctimes

El ministre de l’Interior, Juan

Ignacio Zoido, va confirmar al

Senat que a la final de la Copa del Rei

celebrada al Wanda Metropolitano la

policia va confiscar 199 samarretes gro-

gues, però va negar que això fos una

“vulneració de la llibertat d’expressió”.

La primera trobada de la història en

territori sud-coreà entre els líders de

Pyongyang i Seül va finalitzar amb

compromisos importants: treballar

per la completa desnuclearització de

la península coreana, reduir l’arma-

ment convencional i promoure una

pau duradora.

L’empresa de tecnologia Icon i

l’ONG New Story s’han associat per

desenvolupar una impressora 3D gegant

que permet imprimir una casa de 60 m2,

en 24 hores, i per menys de quatre mil

dòlars; ideal pels països del Tercer Món.

L’Audiència de Navarra ha con-

demnat a nou anys de presó

per abusos sexuals, i no per agres-

sió sexual, els cinc membres de ‘la

Manada’ acusats de violar en grup

una noia de divuit anys en un portal

durant els Sanfermines del 2016.

ETA, abans de la seva dissolució

definitiva, ha publicat un comu-

nicat en el qual reconeix “el mal que ha

causat” al llarg de la seva trajectòria

armada i mostra el seu “compromís amb

la superació definitiva de les conseqüèn-

cies del conflicte” i amb la “no repetició”.

Termòmetre de Valors

Per primera vegada un robot es presenta a unes eleccions municipals

Un robot ha entrat en política. Es tracta de Michihito Matsuda, un robot d’apa-

rença femenina i platejat. Matsuda aspira a convertir-se en alcalde de Tama,

un districte de Tòquio. En campanya ha competit amb els seus homòlegs humans:

ha aparegut en furgonetes, cartells i fins i tot ha difós fragments d’àudio. El candidat

ha promès posar fi a la corrupció i ser “just i equilibrat” amb tots els seus electors.

A més, s’ha compromès a analitzar les peticions presentades al consell i desglossar

estadísticament els aspectes positius i negatius del seus efectes. I atenció, perquè a

la primera volta, ha quedat tercer. Ara bé, es pot governar sense tenir en compte les

emocions? No sempre les decisions més equilibrades són les més justes.

PLAyGROUNDMAG


Carles Castilloel pontEl diputat del PSC va anar a Estremera a veure Oriol Junqueras, en la primera visita que fa un diputat d’un partit constitucionalista a un polític independentista empresonat.

L’1 de març, el diputat del PSC Carles Castillo va anar a visitar Oriol Jun-queras al centre penitenciari d’Estre-mera, on el líder d’ERC i vicepresident de la Generalitat cessat hi està empre-sonat des de fa mig any. La visita, que no va transcendir fins a mitjans d’abril, no suposaria res especial si no fos que Castillo és el primer diputat d’un partit constitucionalista que va a veure algun dels dirigents independentistes que hi ha en presó preventiva.

En saber-se la notícia, Castillo va emmarcar la visita en un tema “pura-ment personal i humà” i va explicar que ho va fer per una qüestió “d’hu-manitat”. El polític socialista tarra-goní coneix Junqueras de conviure-hi al Parlament els últims anys i tots dos mantenen una bona relació malgrat estar a costats oposats de l’hemicicle.

Més jove del que és habitual en un diputat, amb els cabells més llargs del que és habitual en un diputat i amb més barba del que és habitual en un dipu-tat, a Castillo la vocació política li ve

gairebé de fàbrica. A l’institut va formar part del Consell Escolar i, a la universitat, va ser membre del Claustre, de la Junta de Govern i del Secretariat d’Estudiants. Ja llicenciat en Dret, va combinar fer de regidor a la seva ciutat natal amb la feina d’advocat. El 2015 va ser escollit diputat al Parlament.

El gest de Castillo amb Junqueras sobta perquè va en direcció contrària de l’acti-tud que sembla que s’imposa al país –i al món-. El diàleg amb el que pensa diferent és el més enriquidor però també el menys habitual: tots plegats ens trobem molt més còmodes en les nostres respectives bom-bolles, ja siguin del món dospuntzero com, cada cop més, de l’upuntzero. En uns temps en què el “Partit dels que no estem segurs de tenir raó” que volia fundar Albert Camus tindria menys militants que mai, buscar el diàleg amb l’adversari polí-tic acaba creant recels a un costat i a l’al-tre. Com fer de pont entre dues ribes que no sembla que tinguin gaires ganes d’es-tar unides. De fet, després de saber-se la visita del diputat socialista a Estremera, un partit independentista –precisament, el de Junqueras- va agrair el gest però, immediatament, no es va estar de recor-

dar que “el PSC continua ancorat en el 155”. D’altra banda, un partit constitu-cionalista –precisament, el de Castillo- va afanyar-se a recordar que la visita havia estat “a títol personal” i que no ho va fer “ni en representació del PSC ni del PSOE”.

Però, per més incòmode i cansat que sigui, el camí per sortir del laberint en què es troba Catalunya passa perquè cada dia hi hagi més gestos com el de Carles Castillo. Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

Noms propis

Castillo i Junqueras tenen una bona relació malgrat estar a costats oposats de l’hemicicle

Ramon Radó

El valor de la paraula

La periodista Mónica G. Prieto assegura des-prés de vint anys cobrint guerres que l’es-sència de l’home és “terrorífica”. “Som pri-maris, som primitius. Som neandertals amb smartphone. Fa por”. I explica que a la guerra es veu el millor i el pitjor de la Humanitat. “L’ésser humà en condicions extremes es comporta de manera extrema. El Bé i el Mal passen a ser extrems. Hi ha afany de venjança i impunitat, pel fet de saber que ningú res-pondrà pels crims”. I també puntualitza: “Ara

bé, no tornes a casa amb la sensació de deses-perança. Sempre hi ha un activista, un metge, un voluntari... pel qual confies amb la raça humana. El problema és la proporció. Per mil dolents, n’hi ha un de bo. I, en general, el bo entén els dolents, conviu amb ells i gai-rebé els justifica. El més dur és que es come-ten els mateixos crims que fa dos mil anys”. I lamenta la pèrdua de valors: “Aquí hi ha un nivell de preocupacions banals molt més alt. De petita, es defensava la humilitat, l’hones-tedat, la feina ben feta, l’antisensacionalisme. La gent havia de ser continguda, estoica. Ara, qualsevol surt a la televisió”.

“Som primitius.Som neandertals amb ‘smartphone’”

Mónica g. Prieto, periodistaJot Down, abril 2018

Redacció


Joan Salicrú és periodista / @joansalicru

El final d’ETA, ara sí

El mes passat justament posava el focus del meu article en un col·lectiu basc, Elkarri, clau per posar en diàleg les dues meitats del País Basc. Ho feia, però, per emfatit-zar un possible efecte mirall en la societat catalana, que ara reprodueix alguns ele-ments que van configurar la basca als anys 90 i 2000.

Avui torno a parlar del País Basc arran de la dissolució d’ETA, que s’acaba de produir. De fet, des que l’octubre de 2011 la banda terrorista va anunciar la fi de la lluita armada encara que no la seva dis-solució –a l’espera de fer el procés intern necessari– en realitat tots plegats ja li vam cantar “les absoltes”. Això d’ara, aquests set anys més d’arrossegar-se, no han estat més que un epíleg sense cap interès pel conjunt de la societat basca i espanyola. Fa temps que ja donàvem ETA per morta.

Però també és veritat que és ara, en el moment de l’adéu definitiu de la banda, quan toca fer balanç. Fer balanç d’una orga-nització que ens ha acompanyat durant tota la vida (en el cas almenys d’aquells que tenim menys de 50 anys): quan vam obrir els ulls a la vida, ETA ja hi era. I durant tota la nostra adolescència i joventut, lamentablement, hi ha estat. Gelant-nos el cor. Deixant-nos des-fets davant de cada nova atrocitat.

Els més joves, els de menys de 25 anys, pràcticament no saben què és. Caldrà expli-car-los-ho. A ells i als que vindran. Caldrà recordar-los que, en nom d’un poble hono-rable com el basc, una colla de brètols que es prenien la justícia per la seva mà deci-dien qui era digne de viure i qui no. Així de cru. Com descriu magistralment la novel·la Pàtria –molt significatiu els seus 700.000 exemplars venuts–, ajudats per tot un entorn social que els ho facilitava, s’apro-ximaven físicament a la persona escollida i se li llevava la vida. Zas. Sense cap escrúpol.

Els darrers set anys, no han estat més que un epíleg sense cap interès pel conjunt de la societat basca

La màquina d’escriure

Joan Salicrú Però el que em deixa més atònit del final d’ETA és la frase del penúltim comu-nicat on assegura: “Res de tot això [la vio-lència armada] s’hauria hagut de produir mai”. Poques línies més tard, hi torna: “Tan de bo res d’això hagués ocorregut”. Des de quan pensa, això, la banda? Seria inte-resant poder-ho esbrinar. Des de quan creuen que l’acció terrorista va deixar de tenir sentit? Suposem que aquesta reflexió comença fa vint, quinze, deu anys. Llavors, per què? Per què tot plegat? Per què seguir amb un espiral de violència, d’acció/reac-ció, que sabien que no conduiria enlloc? Segurament perquè, com ens va dir mossèn Gaspar Martínez al documental Polifonia Basca, entrevistat per Antoni Batista, “no hi ha res més difícil a la vida que admetre que el teu relat estava equivocat”. Doncs això. Finalment ETA ho ha entès: durant si més no gran part de la seva existència, el relat de la banda ha estat equivocat. Benvingut sigui el reconeixement, però és una autèn-tica llàstima haver hagut d’acumular 854 morts i tant de dolor per arribar-hi.

Ara ens toca als periodistes i als historia-dors deixar-ho escrit (i ben escrit) i procu-rar treure’n lectures de com no resoldre els conflictes. De moment, tenim l’exemple de la ciutadania basca que, molt majoritària-ment, ja fa temps que va passar pàgina de tota aquesta maleïda història.

En quin món vivim

L’1 de gener de 2021 el Regne Unit dei-xarà definitivament de ser membre de la Unió Europea (UE). La seva sortida no serà beneficiosa per a ningú. Per la UE suposa la pèrdua d’un membre important i tindrà evidents implicacions polítiques, econò-miques i socials. És difícil preveure quins seran els efectes reals, encara que sembla clar que el Regne Unit serà el més afectat, tot dependrà del tipus d’acord final. Segons un informe intern del govern britànic, en el cas que no s’arribés a cap acord, l’any 2030,

el resultat del Brexit seria un PIB un 8 per cent menor que si no s’hagués produït. Si de l’acord final resultés una situació molt semblant a l’actual com a membre, la dis-minució del PIB seria del 2 per cent. Per la UE, l’efecte sobre el PIB, en tots dos casos, es preveu molt menor.

Amb la sortida del Regne Unit la pobla-ció de la UE de 27 membres serà de 446 milions d’habitants, en comptes dels 511 milions actuals. Pel que fa al PIB dels 28 membres de la UE, si l’any 2017, era de 15,4 bilions d’euros, amb 27 membres serà de 13,1 bilions. Els efectes del Brexit sobre l’economia espanyola s’estimen moderats i encara menors per l’economia catalana. Els sectors més afectats seran el turisme, el comerç i el financer, ja que hi ha fortes inversions d’empreses espanyoles al Regne

El Brexitfrancesc Raventós

Unit. Però no tot és negatiu. Donat que el Regne Unit sempre ha sigut un fre per a la integració europea, el Brexit ofereix una oportunitat pel rellançament del pro-jecte europeu, adaptant-lo al nou entorn i als nous reptes com ara la innovació i la recerca, l’economia digital o per atendre les tensions generades per la crisi migratòria i l’amenaça terrorista. Caldrà avançar cap a la unitat monetària i fiscal, i després cap a una unió política. En un món que accelera cap a la multipolaritat d’unes poques grans potències, disposar d’una UE forta i unida esdevé imprescindible. També obligarà a impulsar reformes que garanteixin als ciu-tadans l’estat del benestar d’acord amb els valors europeus i un pacte social que faci que se sentin seu el projecte europeu. francesc Raventós és economista / @raventosf


Marges

Parlava fa uns dies amb una persona que treballa en projectes d’impacte social i li preguntava què entenia ell per “economia amb valors”. “Provocar una millora en la comunitat”, em va res-pondre. No es tracta només d’entitats o voluntariat de caire social, sinó d’eco-nomies amb altres valors, o millor dit, d’economies amb valors com la soste-nibilitat, l’empleabilitat, la inclusió, la cooperació o la cohesió de la comuni-tat. M’agrada que el terme comunitat, fins ara més vinculat a l’argot de les per-sones que treballen en l’àmbit anome-nat social, pugui formar part del camp de l’activitat econòmica (i no es desvir-tuï) perquè necessitem una altra manera d’entendre el món. És imprescindible.

I això no és una cosa de hippies. Cada vegada, en el terreny de les econo-mies alternatives, hi ha més experièn-cies que donen resultat, tenen viabi-litat, millor capacitat de resiliència i que s’estenen per diferents disciplines, fins i tot en aquelles que no ho sembla-rien, com són les noves tecnologies, les finances, l’alimentació, la mobilitat o l’energia. En definitiva, interpel·len un model econòmic basat en l’individu, el guany a curt termini, i la necessi-tat d’una massa de gent –el preca-riat– amb condicions laborals i de vida que fluctuen en funció dels vaivens del mercat. Potser també és una opció de vida, que sumada a la de moltes altres, faria trontollar algunes premisses de l’status quo.

El món local és un espai propici per facilitar i desenvolupar iniciatives així. Les ciutats sempre han estat motor de canvi i d’intercanvi i gaudeixen de millor capacitat també per crear xarxes més enllà dels territoris administratius i dels estats. I perquè és en la ciutat on podem crear comunitat i provocar accions de millora que són tangibles.

Què entenem per economia amb valors?

Joan Catà és periodista / @Joan_Cata

Consol Prados és sociòloga /

consolprados

Un crit de llibertat que encara ressona

Sense els focs d’artifici de les grans ocasi-ons, almenys de moment, París està reme-morant el cinquantenari de la revolta estu-diantil de maig del 68. A tocar del Sena, a l’Escola Nacional de Belles Arts, acabo de veure una de les mostres que ressegueixen aquell crit de llibertat de ressonàncies pla-netàries: Imatges en lluita. La cultura visual de l’extrema esquerra a França (1968-1974). Pre-senta pintures, escultures, fotografies, il-lustracions, pòsters, revistes... del Taller Popular de Belles Arts entre maig i juny de 1968, quan la creació i les lluites soci-als, l’art i la política, es llevaven cada dia íntimament barrejats. És la feina d’artistes joves de l’època compromesos amb la pro-testa en un moment que tot semblava facti-ble (Sigueu realistes, demaneu l’impossible).

Aquell impuls revolucionari, ple de con-viccions i amarat de contradiccions, s’aca-baria esllanguint com relaten els promo-tors de la mostra, per la desfeta ulterior de les utopies en els fangars del terrorisme, la descoberta de les massacres comeses en nom dels ideals més generosos a la Revo-lució Cultural xinesa o a la Cambodja dels Khmers Rojos, i el convenciment que l’es-querra arribaria a governar per vies pacífi-ques. En un món on la imatge val més que mil paraules, les ànsies de transformació radical del maig del 68 han quedat vincu-lades a aquelles imatges icòniques que avui tots reconeixem (La imaginació al poder).

A França, el malestar que va dur a l’es-clat revolucionari dels estudiants s’havia covat en silenci. L’acceleració del nivell de vida i l’establiment progressiu d’un cert estat del benestar havien deixat enrere els horrors i les misèries de la guerra. Però els fills de la postguerra, joves i inconformistes, no volien viure en aquella societat resig-nada i plena de tabús (Prohibit prohibir). I es van rebel·lar contra el poder. Propugnaven una esmena a la totalitat al principi d’auto-ritat. Denunciaven el rol que els assignaven. Protestaven contra els exàmens selectius i la intervenció de la policia a la universitat però també contra la prohibició de les rela-

cions sexuals a les residències università-ries i la guerra del Vietnam (Fes l’amor i no la guerra). Els sindicats i els partits d’esquer-res, agafats a contrapeu per aquella protesta de “fills de papà”, s’acabarien embarcant en una vaga general: universitats clausurades, empresonament de centenars d’estudiants, barricades i xocs violents amb els antidis-turbis... (Sota les llambordes, la platja).

Però el poder que trontollava es va refer aviat. Va pactar amb els sindicats millores socials, va modular la repressió policial, va renovar el govern, va dissoldre l’Assemblea Nacional i va convocar eleccions. El mateix temor que va donar una majoria aclapara-dora a la dreta, va portar a acceptar en un

Geografies

Joan Catà Consol Prados

Va ser un crit de llibertat que defineix l’imaginari col·lectiu d’una generació, de la qual tots en som deutors

manuel cerdà

temps prudencial molts dels canvis postu-lats pels estudiants en els hàbits col·lectius, usos culturals i convencions socials.

Maig del 68 va ser un crit de llibertat polifònic, desafinat, sense partitura, indis-ciplinat, utòpic..., segurament. Però també vital, potent, enèrgic, indòcil i sobretot jove. Un crit de llibertat que defineix l’ima-ginari col·lectiu d’una generació i de la qual tots els que no en vam ser coetanis en som deutors. Sota les llambordes no hi havia la platja somiada però exigint l’impossible cinquanta anys després és incontestable que es va afavorir la construcció d’un món millor, el nostre. Potser avui unes gotes de l’essència d’aquell perfum de revolta no ens anirien gens malament.


Contravalors

Veient imatges de criatures ferides o mortes per suposats atacs d’armes quími-ques i de dirigents polítics de Síria i d’Oc-cident discutint tranquil·lament sobre formes d’atac, m’han vingut a la memò-ria fets anteriors: la guerra de l’Iraq i les famoses armes de destrucció massiva que, per cert, encara no s’han trobat. D’un i altre cas en queden ben evidents els danys col·laterals: les destruccions de ciutats i la mort de criatures, dones, vells i joves. Aquests atacs terroristes, promo-guts inicialment pels EUA i secundats per Europa, no van resoldre cap dels proble-mes existents a la regió; només van millo-rar els beneficis dels productors d’armes i els reconstructors de l’obra civil malmesa.

A aquestes imatges se m’hi adjunta la d’aquell nen sirià de tres anys, Ailan Kurdi, mort a la sorra de les platges d’una illa. Amb ell, tot el món –també els dirigents polítics d’Europa–, es va commoure i es va sentir interpel·lat a ajudar els refugiats que fugen dels hor-rors i destruccions de la guerra. Els dirigents es van reunir i van propo-sar mesures urgents per acabar amb el drama. Digueren “això mai més” i “menys al costat de casa”.

L’endemà, però, va arribar una ven-tada de d’ideologies xenòfobes i va sub-mergir Europa en un panorama d’oblit i d’indiferència. Al cap de dos anys, per arrodonir-ho, declarem la guerra a Síria. I, als voluntaris de bona fe que treballen en aigües internacionals per salvar nàufrags se’ls criminalitza, se’ls confisca els vaixells i se’ls engarjola. Quin paper més galdós, el nostre!

Sabem que és un deure moral assis-tir una persona en situació de risc i que ningú pot ser impedit d’ajudar aquell que es troba en perill greu; per tant, que algú pugui ser acusat de no deixar ofegar uns immigrants i de no abando-nar-los a la seva sort és una vergonya. Pobre Europa dels valors!

L’Europa dels valors, on és?

Xavier Manté és enginyer

Xavier Manté

Les preferències i el conflicte

Aquest passat mes d’abril van publicar-se unes dades d’una enquesta de GESOP molt interessants per entendre les preferències a Catalunya i a Espanya pel que fa a la qüestió territorial. No hi ha dubte que les enques-tes s’han d’agafar sempre amb un punt d’es-cepticisme però a la vegada és cert que les enquestes assenyalen tendències. A vegades, fins i tot, les enquestes són útils per ajudar a fer-nos un mapa de la realitat. De reali-tats que són complexes i costen d’entendre. En aquest cas, per exemple, per fer un mapa de les preferències sobre la qüestió territo-rial tant al conjunt d’Espanya com a Cata-lunya en particular. Les dades de l’enquesta de GESOP constaten, en primer lloc, que el suport al referèndum a Catalunya no pola-ritza sinó que tindria un suport molt majori-tari. De fet, el suport al referèndum semblar que encara està creixent i es situa ara mateix al voltant del 78 per cent a Catalunya. Una segona constatació, que podria considerar-se una potencial esperança, és que una quan-titat significativa de votants espanyols sem-blarien partidaris de donar suport a una sor-tida negociada al conflicte polític: un 47,6 per cent dels votants a Espanya donarien suport a una reforma constitucional i un 46,9 per cent donarien suport a un referèn-dum. Aquesta segona xifra és especialment alta i sembla augmentar respecte enques-tes anteriors. Donada aquesta estructura de preferències al conjunt de l’Estat i a Cata-lunya, sembla que hauria d’haver estat plan-tejable una reforma constitucional que fos referendada posteriorment. La pregunta és, doncs, per què no s’ha posat cap oferta polí-tica sobre la taula almenys fins ara? Aquest és el puzle realment difícil de respondre: per què no s’ha donat una sortida política, nego-ciada, al conflicte? Aquesta és la pregunta que senyala la ferida. De fet, els partits majo-ritaris espanyols haurien pogut desactivar “el procés” des de fa molt de temps si hagues-sin posat algun tipus d’oferta sobre la taula. Amb el problema afegit que potser era més fàcil fer-ho abans, i ara em temo que cada vegada els costarà més. Perquè el partit dis-

posat a cedir pot ser que ara temi ser acusat de conciliador. La pregunta és doncs per què no s’ha fet fins ara. Potser la percepció d’un excessiu unilateralisme en l’estratègia independentista, sobretot d’ençà del 27S de 2015, no hi ha contribuït. L’indepen-dentisme va plantejar un referèndum unila-teral, no pactat amb l’Estat però que tenia un suport majoritari a Catalunya. Potser una altra part de la resposta rau en el fet que l’es-tructura de preferències a Espanya és en rea-litat una arma de doble fil: és veritat que hi ha una quantitat important de votants que donarien suport a sortides negociades, però també hi ha fracció molt significativa de

Aquest és el puzle difícil de respondre: per què no s’ha donat una sortida política, negociada, al conflicte?

Gran angular

francesc Amat

f. A. és doctor en Ciència Política / @cescamat

votants que donarien suport a estratègies de zero concessió, sobretot a mesura que el nacionalisme espanyol pren protagonisme i s’apropia de la qüestió territorial. Aquesta és una de les tesis que desenvolupa Ignacio Sánchez-Cuenca al seu darrer llibre sobre la qüestió territorial. En qualsevol cas, és molt decebedor constatar que els partits domi-nants a Espanya en comptes de negociar han triat l’estratègia repressiva, recolzant-se en la judicialització de la política per silenciar l’in-dependentisme. En aquest punt, allò relle-vant és que si fins ara els partits espanyols majoritaris no han posat cap oferta política rellevant sobre la taula, potser encara menys ho faran ara que s’obra una etapa duríssima de competició pel lideratge del nacionalisme espanyol entre PP i Cs.


Generem solucions

només fa cent anys?

La capacitat humana d’oblidar és ben curi-osa. I valuosa! Ensenya la Psicologia que si recordéssim tot allò que rep, per exemple, la nostra memòria sensorial, rebentaríem: és impossible processar-ho i pensar-hi amb una mínima claredat. La hipermnèsia és una malaltia. Ens n’adonem quan un erudit ens bombardeja amb massa dades. D’altra banda, que la memòria faci fallida també és un problema: les diferents formes de l’amnè-sia fan trontollar no només la pròpia identi-tat sinó la justícia en les opinions i decisions.

Cal estar agraïts que la nostra memò-ria no sigui millor del que és (Diane Acker-man): la selecció d’allò que val la pena recordar és saludable, tot i l’oposició de psi-coanalistes o certs psicòlegs clínics. Sovint s’oblida per causes “naturals”, d’higiene mental, però també hi pot haver trastorns de memòria per repressió (en dades per-torbadores o doloroses), falta de processa-ment, lesions cerebrals, interferències entre experiències, etc. Hi ha coses que mai obli-dem: en el meu cas, sempre recordaré la violència policial del passat 1-O.

Altres cops s’altera la “sensació” de dis-tància amb el passat: “...semblava que era ahir!”, diem algunes vegades. O aquell “...fa la tira d’anys!”, en expressió recollida al refranyer. La Gran Guerra, la més mortí-fera, cruel i absurda que s’hagi analitzat, es va aturar de fet amb l’armistici de Com-piègne, l’11 de l’11 del 18, a les 11 del matí. Només fa cent anys, però potser força gent l’ha oblidada. Com va escriure Antoni Rovira i Virgili, a La guerra de les nacions (1914-25), la seva crònica coetània de la Primera Guerra Mundial, el que hi succeí fou “la tragèdia més gran que els homes hagin mai vist”.

Força batxillers de tres Instituts giro-nins hi dediquen ara una Jornada acadè-mica, a Salt: els puc assegurar que s’ho han pres seriosament, en un congrés admira-ble que du com a títol Valors democràtics, a cent anys de la Gran Guerra. És possible la pau? Com superar l’odi i el supremacisme? Què ens va passar, de debò? Més enllà de

la història, l’ètica, la literatura, la filoso-fia política... s’estudia “la humanitat”. Fa cent anys es va celebrar la pau, però es va “construir”? Poc després de milions de morts absurdes, ja des de 1918 es va enge-gar la Segona de les Guerres Mundials. La darrera? Com podem “generar soluci-ons” en això?: a) és clau el paper del intel-lectuals: els uns i els altres van promoure l’odi mutu abans del 14 i durant el conflicte:; b) cal acabar amb l’imperialisme i el colo-nialisme, i reconèixer el valor de les naci-ons més que el dels Estats: “el problema de les nacionalitats ha de ser resolt abans que el problema obrer” (Rovira i Virgili); i c)

Amb dorsal

La picaresca també existeix a l’esport. Hi ha casos prou sabuts, com el de l’ex-ciclista Lance Armstrong o l’atleta Ben Johnson. Esports individuals, en equip, de contacte, de velocitat... passa a cente-nars de disciplines. Si hi ha algun esport en el qual és fàcil no pensar-hi és l’alpi-nisme. Lluny d’aquesta visió romàntica, l’elit de la disciplina conviu cada cop més amb falses ascensions i escàndols de tota mena. Un escenari que esquinça la credi-bilitat d’algunes suposades proeses i deixa aquest esport en mala posició. Si en algun punt del món la situació s’evidencia és a la serralada de l’Himàlaia. Allà, de fet, totes les expedicions que es fan en territori nepalès son investigades perquè demos-trin que han acomplert els seus objectius. Aquesta tasca ha destapats trampes fla-grants, com el de la coreana Oh Eun-sun, qui va assegurar fa vuit anys haver ascen-dit amb èxit el Kangchenjunga. Aquest mèrit la feia esdevenir la primera dona en pujar els catorze ‘vuit-mils’ del pla-neta. Problema, que era mentida. Eun-sun no és la única. Entre els alpinistes de segon nivell l’escenari és encara més pre-ocupant i habitual. El ministeri de turisme del Nepal obre diligències legals cada any contra desenes d’expedicions. D’exem-ples n’hi ha per triar. Entre els que més polseguera ha aixecat hi ha el del matri-moni Rathod, qui l’any passat va autopro-clamar-se com els primers indis en con-querir l’Everest. Més tard es va demostrar que les proves aportades eren barroeres manipulacions d’imatges d’arxiu. L’afany per lucrar-se amb patrocinis miliona-ris i la dificultat de controlar què passa en zones tan inhòspites adoben el camp al frau. Això per no parlar del dopatges i les ajudes que no s’expliquen però s’apli-quen. Ja ho deia l’alpinista Iñaki Ochoa de Olza: “Per mi pujar muntanyes amb bombones d’oxigen no té cap sentit. És com si algú fes el Tour de França amb motocicleta”.

Pujar l’Everest amb motocicleta

Manel Bosch és periodista

Manel BoschXavier Serra

o es creix amb “virtuts” fortes i en “valors” autèntics, o els populismes frívols ens ensorraran

Xavier Serra és professor de filosofia / @xserra

millorem l’educació dels joves, que permeti desactivar les bajanades dels “poderosos”, ja siguin reis, banquers o militars.

De fet, a l’ensenyament preuniversi-tari eduquem per a afavorir el creixement de nois i noies virtuosos, rics en humani-tat i en sentit de la justícia i la solidaritat. Cal fer-los resistents tan a la insipidesa social dels superficials com al fanatisme neoliberal (benefici, economia) o polític (els “neofranquistes mentals”). O es creix amb “virtuts” personals fortes i en la com-prensió dels “valors” plurals i autèntics, o els populismes mediàtics i frívols ens ensorraran. Idees clares i actituds solidà-ries i empàtiques: així potser tindrem sort! Penseu que ara - de la bogeria de la Gran Guerra - només en fa cent, d’anys.

PRIMERAGRANGUERRA

Maig de 2018

Benvolgut Cinto,El dia 22 d’abril vam estar de festa. D’una banda vàrem celebrar a Barcelona i a la República Dominica el 25è aniversari de la presentació pública de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU. Fa un quart de segle que vàrem iniciar aquesta iniciativa amb molta esperança, amb el desig de col·laborar i aportar el nostre granet de sorra amb tots aquells homes i dones que treballaven per assolir la pau. Recordo que els redactors de la Carta em deien: “Jordi, no veuràs els fruits d’aquesta iniciativa fins que hagin passat cinquanta anys”. Ja n’han passat la meitat, i començo a intuir el que em volien dir. També vam celebrar la festa de Sant Jordi. Ens vam regalar llibres i roses.

Ambdós esdeveniments em van fer recor-dar una vivència sobre els rosers que el meu amic Alfred Rubio va escriure fa temps. Amb aquesta anècdota relligava el treball per la pau i les roses. L’he buscat i la transcric: «Uns amics em van dur a visitar uns grans cellers de vi a la Terra Alta. (...) Abans d’acomiadar-nos, ens van mostrar amb un ampli gest de la mà les vinyes limítrofes, ja d’un verd fresc i clar a finals d’abril. Es veien molt acurades; for-maven realment un paisatge molt bonic al sol

tebi del matí. Jo em vaig fixar en un detall, i ho vaig anunciar als meus companys:

–Mireu, que bonic! Al principi de cada filera de vinyes hi ha un roser.

I vaig afegir:–Mai no havia vist aquest maridatge tan

ordenat de rosers amb ceps. Felicito aquests conreadors per aquest ornat inesperat.

Els tècnics dels cellers van somriure:–Aquests rosers no són per fer bonic. És

una tècnica que vam portar de la Borgo-nya. Totes les malalties que poden atacar la vinya, ataquen també els rosers, però amb uns quinze dies d’antelació. Es veu que aquestes plantes són més dèbils, o més sensibles; així, ens anuncien la plaga, i tenim quinze dies per prendre precaucions i evitar-la a les vinyes.

Vaig quedar admirat. Els rosers, quin ofici tan sacrificat que tenen aquí!, deixar-se exposar a les malures de les vinyes per pre-venir-les! Morir per evitar mals més grans als seus cosins germans llunyaníssims: els raïms. Altre cop és el sacrifici, ara transcendental, entre espècies diferents, o entre la flor i el fruit; i, en aquest cas, entre la flor més bonica i la fruita més sucosa. Vet aquí que la rosa, reina de les flors, s’ha fet serventa i esclava, heroicament, del raïm quan és agra».

Quanta gent, Cinto, se sacrifica, es posa a primera fila, per atraure les malures i ajudar així que molts altres puguin estar bé. Entre-guen temps, paraules, vida, per altres perso-nes, malgrat no són de la seva terra, ni parlen la seva llengua, ni tenen el seu color de pell. No els importa; ells volen atraure el mal per alliberar-ne d’altres. M’he adonat que és el mateix significat que té la Icona de Sant Jordi: el nostre cavaller amb la seva llança intenta contenir el mal, perquè la princesa, és a dir, les dones, els infants, la gent gran, els oprimits per a qualsevol injustícia, puguin alliberar-se de tot allò que els esclavitza.

En un món dividit i ple de conflictes, hi ha gent plantada al Mediterrani, a Síria, al

Sudan... a tants llocs! Un mur de roses de bondat, perquè l’odi i la rancúnia no emma-lalteixin als pobles i despertin els desitjos de violència i destrucció. Tota aquesta gent és un regal per a la Humanitat. Hi ha encara tants pobles que no poden celebrar la pau, i, per aquest motiu, a l’ONU li haurem de dir que no enviïn més avions sinó rosers que pre-vinguin del mal de la guerra.

La pau conté llibertat, bellesa, convi-vència, veritat, saviesa, ordre, justícia, pre-visió, amistat, treball, solidaritat, amor. Tre-ballar doncs, per la pau, és treballar per tots

aquests valors. És una tasca llarga i complexa que demana un esforç continuat i permanent. Un sacrifici que fan moltes persones cultivant tots aquest béns amb paciència i dedicació. Aturar i atraure la malura de l’odi, les ran-cúnies, i, així, alliberats d’aquesta intoxica-ció deixar que els pobles es mirin als ulls i es vegin com amics. La pau, però no és la nostra meta, és la porta, el mur de rosers que ens ha de permetre viure la gran festa que és la vida.

A la festa de Sant Jordi ens regalem les roses, la resta de l’any les hem de plantar, perquè l’odi i el ressentiments no ofusquin el cor dels nostres pobles.

Una abraçada. Jordi.

Rosers de Pau

A l’onU li haurem de dir que no enviï més avions, sinó rosers que previnguin del mal de la guerra

La pau, però no és la nostra meta, és la porta, el mur de rosers que ens ha de permetre viure la gran festa

de: Jordi Cussó

per: Cinto amat

CC: revista Valors

assumpte: sant Jordi

data: 23 d’abril de 2018

12 Passant revista

Cartes creuades

Jordi Cussó és capellà i economista

Valors

Benvolgut JordiEm proposes una metàfora molt sugge-rent, la dels rosers i la vinya, per connec-tar-la amb les exigències de la pau, i en particular amb el capteniment d’aquells que estan disposats a carregar-se una part del mal per alliberar els altres. En certa manera la bellesa de la rosa fa joc amb la densitat del vi, de forma inesperada, quan se sap conjuminar amb les necessitats del cultiu de la terra per evitar-li patiments injustos.

Deixa’m que et proposi una altra metà-fora, també centrada en la vinya, però aquesta vegada posant en relació la lluita contra la fil-loxera amb l’empelt. El meu pare, cuidador de vinyes de professió, com els meus ger-mans grans, parlava sovint de la plaga de la fil·loxera que procedent d’Amèrica va atacar les vinyes d’Europa i passant per França va acabar devastant moltes zones vinícoles de Catalunya la segona meitat dels anys vui-tanta del segle XIX. Ell no ho va viure perso-nalment, però explicava la tenacitat i l’enginy que els pagesos, degudament assessorats per l’experiència dels francesos i els estudis dels tècnics agrícoles del país, van posar en marxa per reparar els mals de la fil·loxera i evitar la pèrdua definitiva de moltes vinyes seculars.

Una de les operacions més eficaces contra la fil·loxera, deia el meu pare (i després ho vaig confirmar amb lectures sobre el tema), a part de la substitució pura i simple dels ceps morts per ceps nord-americans, era la d’em-peltar plançons d’aquests mateixos ceps sobre els ceps perjudicats, de manera que sense necessitat de desarrelar-los podien reno-var-se i recuperar l’energia de la saba origi-nària que s’havia vist atacada.

Com veus, en aquesta metàfora que et proposo el cep perjudicat no troba la solu-ció al seu patiment amb elements externs (els rosers plantats al començament dels solcs de la vinya) sinó que parteix de l’energia dismi-

nuïda de la pròpia saba que es revitalitza amb l’ajuda de l’empelt. L’empelt és indispensa-ble però l’element que continua fent la seva funció bàsica i originària és el cep emmalaltit que amb l’ajuda –només amb l’ajuda– d’un plançó recupera la força de la pròpia saba. Aquí no cal sacrificar la bellesa de ningú, ni de cap altra planta, per prevenir les malalties d’altri, n’hi ha prou amb trobar la relació ade-quada entre el malalt, el desfavorit, i el sa, el benestant, el que no té perjudicats els recur-sos de creixement, amb un empelt eficaç. L’empelt, metàfora del nou fos en el vell, o del vell rejovenit amb la força del nou. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia J.V. Foix.

La figura dels rosers protectors genera un mur de roses de bondat, perquè l’odi i la ran-cúnia no emmalalteixin els pobles i despertin els desitjos de violència i destrucció. És veri-tat: la pau s’ha de preservar i no hi ha remei més eficaç contra la violència que la feina dedicada a desactivar d’antuvi els mecanis-mes que la generen, com fan tantes organit-zacions internacionals i tantes persones que fan de la seva vida un escut per la pau. Així i tot, malauradament molts conflictes es pro-dueixen i en segons quines condicions ten-deixen a reproduir-se amb facilitat. Llavors cal la feina de l’empelt, del diàleg, que seria la

traslació a la vida social del creixement amb horitzons compartits. La feina de preservació evita, quan es pot, que el conflicte s’origini, que la vinya emmalalteixi; el diàleg, l’em-pelt, possibilita que el conflicte no es cronifi-qui i que el cep malalt recuperi la saba que el manté viu. Amb l’empelt del diàleg es poden trobar vies de sortida que passen inevitable-ment per la pràctica de la justícia.

El 6 de maig de 2016 el Papa Francesc va dir unes quantes coses interessants sobre això al recollir el Premi Carlemany euro-peu: “Si hi ha una paraula que hem de repe-tir encara que ens cansem, és aquesta: diàleg. Estem convidats a promoure una cultura del diàleg, tractant per tots els mitjans de crear instàncies perquè això sigui possible i ens permeti reconstruir el teixit social. La cultura del diàleg implica un autèntic aprenentatge, una ascesi que ens ajuda a reconèixer l’altre com un interlocutor vàlid; que ens permet de mirar l’estranger, l’emigrant, el que per-tany a una altra cultura, com a subjecte digne de ser escoltat, considerat i preuat. Per a nos-altres, avui és urgent involucrar tots els sec-tors socials en la promoció d’una cultura que privilegiï el diàleg com a forma d’encontre, la recerca de consensos i d’acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions. La pau serà duradora en la mesura amb què armem els nostres fills amb les armes del diàleg, els ensenyem la bona batalla de l’encontre i la negociació”.

Ves per on, Jordi, avui ens hem trobat a la vinya amb les metàfores dels rosers que pro-tegeixen els ceps i de l’empelt que cura el cep emmalaltit. Continuem-hi, a veure si veiem créixer una bona collita. Amb aquest desig, rep una forta abraçada.

Cinto. Cinto Amat és advocat

“La pau serà duradora en la mesura amb què armem els nostres fills amb les armes del diàleg”, diu el Papa

El diàleg, l’empelt, possibilita que el conflicte no es cronifiqui i que el cep malalt recuperi la saba de la vida

de: Cinto amat

per: Jordi Cussó

CC: revista Valors

assumpte: sant Jordi

data: 26 d’abril de 2018

Els rosers adverteixen els viticultors de l’arribada de plagues perjudicials per a les vinyes.

Passant revista 13

MLCG

Maig de 201814

R quests darrers mesos s’han celebrat dues grans efe-mèrides relacionades amb el concepte de revolució: el centenari de la Revolució Russa, que va suposar la instauració del primer estat socialista de la història, i el cinquantenari del Maig del 68, conjunt de pro-testes que van tenir lloc a França contra el capita-

lisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradi-cionals de l’establishment. Un moviment de caire revolucionari, però no una revolució, si acceptem la definició clàssica del terme: “canvi fona-mental en l’organització política, en el govern o en la constitució d’un estat”. Aquesta explicació ja genera una primera pregunta: Tenint en compte els canvis que ha sofert el món en les darreres cinc dècades, és avui encara útil la definició? Sembla un obvietat, però en un moment en què les llibertats democràtiques a casa nostra trontollen, cal recor-dar, com feia Henry David Thoreau a l’assaig Desobediència Civil, que la revolució és un drets dels pobles. I això ens porta a una segona pre-gunta: tenim avui motius suficients per a ser protagonistes d’una revo-lució? Els historiadors apunten que les principals causes d’una revo-lució són: una crisi econòmica, una crisi social, una crisi ideològica i una crisi política.Ventall de crisis que han estat presents en diver-sos països d’Europa els darrers anys. I, doncs, per què no s’ha produït un moviment significatiu contra el sistema? Al segle XIX, Karl Marx afirmava que la revolució era la locomotora de la història. Anys després, Walter Benjamin li va respondre assegurant que la revo-lució s’assemblava més als passatgers activant el fre d’emergència. Potser estem en un moment de resistència, de salvar els avenços aconseguits? I si és així, correm el perill, si no ho hem fet ja, de caure en l’autocomplaença? Tampoc no ens podem oblidar de les conseqüències d’una cinquena crisi: la pèrdua de lideratges. Mao, Lenin, Zapata o Castro van saber personificar el clam de canvi que reclamaven els seus respectius pobles. Avui, qui recull el guant?

Finalment, cal tenir en compte la relació entre revolució i violència. A Napoleó Bonaparte se li adjudica la frase: “Una revolució és una idea agafada per les baionetes”. Un estudi publicat fa uns anys, Why Civil Resistance Works. The Strategic Logic of Nonviolent Conflicts, després d’ana-litzar 323 moviments de resistència entre els anys 1990 i 2006, afir-mava que un 53 per cent dels moviments no violents triomfen, mentre que el 26 per cent fracassen; però com bé apunta Gero von Randow “recordem més fàcilment les barricades que les taules rodones”. Potser aquest és el repte del segle XXI: aconseguir canvis des de la no violèn-cia. Però és realment possible? Hi estem disposats?

DE RúSSiA, A PARíS i ARA

—Editorial

La Revolució

MONOGRÀFIC

“Mao, Lenin, Zapata o Castro van saber personificar

el clam de canvi que reclamaven els seus

respectius pobles. Avui, qui recull el guant?”

A

Valors Monogràfic 15

‘Dibuixant sobre el tema’ —Toni Batllori

Maig de 201816 Monogràfic

“EL CoNTRoL DE LES MASSES AVui éS MoLT PREoCuPANT”

La Revolució

L’entrevista

Anna Sallés, historiadoraCom a exmilitant del PSUC i com a catedràtica i professora d’Història de Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, experta en Revolució Russa, la paraula revolució ha estat molt present a la vida d’aquesta historiadora catalana.

SERGIO RUIZ


Conversem amb la historiadora Anna Sallés a la casa que té a Vallvidrera, poble que pot lluir una de les millors vistes de Barcelona. Una casa plena de records i de llibres. no podia de ser cap altra manera si s’hi concentra tota una vida conjunta entre una historiadora, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i una de les grans expertes en Revolució Russa de casa nostra, i un reconegut escriptor, Manuel Vázquez Montalbán.

El Maig del 68, del qual ara en celebrem cinquanta anys, l’hem de considerar una revolució? Si entenem el concepte de revolució com tradicionalment s’ha fet –moviment que transforma sistemes polítics i sistemes socials–, el Maig del 68 no és una revolu-ció. Ara bé, si analitzem com el Maig del 68 va incidir en els costums de l’època, en les relacions familiars, en l’alliberament de la dona... personalment crec que sí, que podem parlar de revolució i d’una revolu-ció molt important des d’aquesta perspec-tiva. Ara bé, certament, el Maig del 68 no va canviar el sistema polític de França ni d’Europa.

Si no és una revolució, històricament par-lant, per què és important el Maig del 68? Per entendre el moment cal distingir molt bé què passava a Europa i què passava aquí, on encara vivíem en ple franquisme. D’entrada cal deixar clar que no tothom va ser al Maig del 68. Per exemple, jo no vaig anar a París perquè aleshores tenir pas-saport o no era una concessió amable del govern i jo no en tenia. Aquells dies, els fets que succeïen a França aquí genera-ven molt debat i discussió. Concretament entre els grups que estàvem situats a l’esquerra, que érem militants del PSUC o dels socialistes, vam debatre molt sobre el paper de l’esquerra i el del Partit Comunista a França a partir de 1945, perquè aleshores semblava que havia nascut a l’esquerra del Partit Comunista Francès (PCF) una alternativa realment revolucionària. En aquell moment jo tre-ballava a l’editorial Planeta, a l’Enciclopè-dia Larousse, amb molts amics i coneguts –amb alguns d’ells, com Borja de Riquer, Josep Fontana, Ramon Alquézar o Josep Termes, després vam anar a treballar a l’Autònoma– i recordo els debats i discus-

sions que teníem, ja que alguns estaven més lligats al PSUC i altres ja érem més crí-tics. En conclusió, d’una forma o altra, més enllà dels costums, el debat polític-ideolò-gic del Maig del 68 aquí també va incidir.

Creu que tenim un concepte massa tancat del concepte ‘revolució’? Des de la perspectiva històrica sempre s’ha entès la revolució com una mobilitza-ció general que trenca amb els sistemes polítics tradicionals. La revolució per anto-nomàsia és la Revolució Francesa, però a França també s’han produït altres revolu-cions. Per exemple, hi ha la revolució de 1848 o la revolució de la Comuna de 1871. I, evidentment, la Revolució Russa de 1917, que trenca tota una relació de forces soci-als, econòmiques i polítiques i dona pas a un sistema alternatiu al capitalisme. Si després el resultat de la revolució ha anat per viaranys molt discutibles, ja és una altra història.

Per tant, aquesta definició del concepte de revolució, un segle més tard, encara ens és útil? Si no és aquest, que hauríem d’enten-dre per revolució a Europa en aquests moments? Les revolucions les han de fer forces socials que després, a través d’un programa, tinguin una traducció polí-tica. Però en aquest moment, a Europa, quines forces socials hi ha que puguin pro-vocar un canvi revolucionari? Jo no les veig! D’altra banda, en aquest moment els instruments de control de la societat són molt importants, quasi més que en el 1917. Aleshores s’arribava a les masses a través de la premsa escrita, però realment a la Rússia d’inicis de segle qui era capaç de llegir? En canvi ara, el control de les masses és extremament preocupant. En un moment, l’opinió pública es pot modifi-car i moure cap un sentit o cap a un altre a través de la televisió i les xarxes socials.

M’està dient que en el segle XXI, quan tenim més eines per organitzar una revolu-ció, quan gaudim de més llibertats i quan pràcticament el cent per cent de la pobla-ció està alfabetitzada, la revolució és més difícil? Sí. Però que entenem per llibertat? És cert que des del punt de vista de les relacions personals tenim més llibertat –ara la dona

ja no necessita el permís del marit per obrir un compte bancari– i també tenim lli-bertat de moviment. Ara, per exemple des del punt de vista dels ens que controlen el sistema polític: Com vigilem les grans corporacions internacional? Quina inde-pendència real hi ha entre els governs i els interessos econòmics? Fins a quin punt els governs estan al servei d’aquests grans interessos econòmics? Per tant, en la mesura que els ens polítics estan supeditats a les grans empreses difícil-ment es pot produir una revolució, perquè tenen instruments de control de la soci-etat. Per exemple, el PP ha guanyat elec-cions generant por a la societat: compte que us quedareu sense pensions, atenció que algunes garanties socials poden desa-parèixer... I l’instrument de la por sempre està al servei dels grans interessos.

En resum, vol dir que avui el control de la

població és més subliminal, no és tan evi-dent com ara fa un segle.... Sí, està maquillat. Per exemple, avui tenim accés a moltes televisions i això ens dona sensació de llibertat. Però de quina cadena forma part cada televisió? De qui són propietat aquestes cadenes? Qui atorga els permisos d’emissió a les cade-nes privades? Són els governs!

Ara hi ha més possibilitat de petites revo-lucions que de grans revolucions? En aquest moment veig molt difícil que aquí es faci una revolució. En tot cas, en aquest moment, a Europa, estem vivint una revolució conservadora, encara que això pugui semblar un oxímoron. Es va produir la revolució conservadora de Margaret Thatcher, continuada per Tony Blair. I ara a Hongria i Polònia s’ha fet un

“Quan els ens polítics estan supeditats a les grans empreses difícilment es pot produir una revolució”

“En aquest moment estem vivint una revolució conservadora, encara que això sigui un oxímoron”


La Revolució

pas enrere en la història. Actualment, la revolució, concebuda en els seus termes tradicionals, només pot venir d’Amèrica Llatina o d’Àfrica, països que no han viscut processos d’assentament i penetració del capitalisme. Encara que a Amèrica Llatina, després dels fracassos de Veneçuela i de l’evolució d’Equador, també hi ha hagut un cert retrocés.

En general, les revolucions comencen a partir d’un moviment social i després les forces polítiques canalitzen les revindica-cions. o hi ha altres sistemes de revolució? La Revolució Russa és així. Comença com un moviment de protesta des de baix. Les classes populars reclamen el dret a menjar, a viure amb dignitat, a tenir un tros de terra, un salari digne i la fi de la guerra. Una de les causes fonamentals de la caiguda del tsarisme són les conse-qüències que provoca la Primera Guerra Mundial sobre la pagesia i una classe obrera sobre explotada. El conflicte acce-lera el descontentament de les classes populars. Des de 1916 ja hi ha vagues i desercions en el front, però el tret de sor-tida de la revolució, el febrer de 1917, és una manifestació de dones que criden contra la guerra i a favor del dret a la vida. Però no és fins a final de mes, quan els sol-dats, molts d’ells pagesos –el tema de la terra es central a totes les revolucions–, es neguen a disparar contra la multitud, que la monarquia, sense el suport de l’exèrcit, cau. És aleshores, enfonsat el sistema, que les forces polítiques (socialistes, manxe-vics, bolxevics) capitalitzen el moviment popular i intenten donar-li forma política.

Lenin, Zapata, Castro, Mao... Totes les revolucions han de tenir un líder? El paper dels lideratges és fonamental, perquè en un moment determinat ells són capaços d’expressar de forma pre-cisa allò que s’està coent a la societat. En el cas de la Revolució Russa, quan Lenin torna a Sant Petersburg, presenta les Tesis d’Abril, un programa político-social fona-mental per entendre l’ascens dels bolxe-vics al poder. Amb aquest document el Partit Bolxevic és capaç de donar forma a les revindicacions populars. La figura de Lenin, com la de Trotski, creador de l’Exèrcit Roig, són molt importants. A la

Revolució Russa hi ha personatges amb una extraordinària formació política i cul-tural. Molts d’ells escrivien de política, però també de literatura, art... Realment molt difícils de comparar amb el nivell dels líders polítics actuals.

Avui, si hi hagués una mobilització popu-lar, potser cap líder o formació recolliria el guant. Ha de ser un feedback, però el primer moviment sempre ve de les classes popu-lars. Entre els bolxevics i les classes popu-lars va ser una anada i tornada. Són les classes populars, amb les seves reivindica-cions, les que posen en evidència que en el marc d’un sistema liberal clàssic, les seves reivindicacions no poden tenir sortida.

Això vol dir que els canvis de mentalitat es produeixen abans de les revolucions?

Els canvis mentalitat són molt més lents, són de llarga durada. Fins i tot el propi Lenin, abans de morir, reflexiona que és impossible fer una revolució sense canvis culturals, en el sentit més ampli de la paraula: mentalitat, usos, costums, relaci-ons entre homes i dones, maneres d’enten-dre el món, treball, etc. Per tant, els canvis de mentalitat han de venir de més lluny i són bàsics perquè es produeixi una revolu-ció política.

Les revolucions són el final o l’inici d’un procés? Les dues coses. En el cas de la Revolució Russa, la guerra civil ho espatlla tot. Jo penso, que per part del partit bolxevic, no hi havia la voluntat de instaurar una dicta-dura, però van calcular malament la capa-citat de resistència de les forces liberals i

de les altres forces d’esquerra.

Una revolució pot ser pacífica? Històricament totes les revolucions han comportat violència. En el cas de Rússia, la violència que es podia justificar en el si d’una Guerra Civil, després queda com una forma de relació entre els governants i els governats. I, a partir del triomf d’Stalin, aquesta violència es manté constant, fins pràcticament els anys vuitanta, amb l’ar-riba de Gorbatxov al poder.

Això vol que una dosi de violència és el preu que sempre s’ha de pagar per acon-seguir un canvi de sistema? Les classes propietàries mai abandonaran les seves propietats d’una forma elegant, per tant, d’una forma o altra algun tipus de violència s’ha d’exercir, ja sigui violèn-cia econòmica, física, militar, etc. Les clas-ses propietàries sempre es defensen. I cal pensar que totes les revolucions es pro-dueixen dins d’un context internacional i, per tant, també actuen altres forces fora del territori. Això va ser evident en el cas de la Revolució Mexicana o en l’intent de canvi pacífic que va fer Allende a Xile.

Hem mitificat excessivament algunes revolucions? Sí. La gent de la meva generació que estàvem a l’esquerra vam mitificar la Revolució Russa. Òbviament, no érem estalinistes però en els anys seixanta encara ignoràvem l’immens fracàs d’aquesta revolució. Només cal veure la Rússia actual. Tenen un sistema parlamen-tari, però amb altes dosis de totalitarisme.

Per acabar, tornem a l’actualitat, creu que avui tenim prous motius per fer una revolució? Motius per fer canvis econòmics en profun-ditat, sí. Les desigualats socials han aug-mentat de forma extraordinària a Espanya i a Europa. No sé si això és suficient per a una revolució, però sí per exigir canvis polí-tics i econòmics en profunditat. Una revo-lució? Avui no sé pas qui la farà! Potser els canvis s’han de fer d’una altra manera.

Com s’han de fer? No ho sé, estem en el marc d’un sistema parlamentari, però les diferències entre el

“Avui, la revolució, en termes tradicionals, només pot venir d’Amèrica Llatina o d’Àfrica”

“Vam mitificar la Revolució Russa perquè ignoràvem l’immens fracàs d’aquesta revolució”


Anna Sallés, en un moment de l’entrevista, al seu domicili a Vallvidrera.

“Si una persona té garantides les necessitats bàsiques, no té necessitat de fer una revolució”

“La socialdemocràcia, desapareguda la Unió Soviètica, ha perdut la seva raó de ser”

anna sallés i Bonastre ha estat catedràtica

i professora d’Història contemporània a la

Universitat autònoma de Barcelona (UaB).

És la principal experta a catalunya en his-

tòria de la revolució russa. filla de l’exili,

va néixer a frança un any després d’acabar

la guerra civil espanyola. Durant la seva

joventut, i ja a Barcelona, sallés va mili-

tar de forma clandestina al PsUc. a la uni-

versitat va conèixer qui seria el seu marit,

l’escriptor Manuel vázquez Montalbán.

el desembre de 1961 es van casar i el 1962

tots dos van ser condemnats a presó, en el

seu cas sis mesos, per haver participat en

una vaga en suport als miners d’astúries.

Ha escrit diversos llibres com Conèixer

la història de Catalunya. La República i la

Guerra Civil (editorial vicens vives); Marx

i Engels (editorial tres i Quatre); i Quan

Catalunya era d’esquerra (edicions 62) i

ha publicat articles a desenes de revis-

tes especialitzades. i, els darrers anys, ha

estat col·laboradora habitual de tertúlies

d’actualitat en alguns programes de tele-

visió.

Experta en Revolució Russa

SERGIO RUIZ

PP i el PSOE, des del punt de vista de pro-grama econòmic, són mínimes. Hi havia l’esperança de Podemos, però la seva evo-lució tampoc sembla que ens condueixi a un canvi de model. I, d’altra banda, no podem oblidar que estem lligats a Europa i a l’Alemanya d’Angela Merkel.

Si els canvis de sistema només poden venir de l’esquerra. La pregunta és clara, on és l’esquerra? L’esquerra, aquí i a Europa, s’ha anat descomponent. La caiguda de la Unió Soviètica ha comportat l’ensorrament de la socialdemocràcia. Un cop desaparegut el gran enemic, el gran perill, ha perdut la seva raó de ser. La socialdemocràcia, entre els conservadors i els comunistes, oferia major benestar social i canvis moderats. Per una banda, satisfeia les necessitats populars, i, per altra, dormia l’esperit de revolta. A Itàlia ha desaparegut el Partit

Comunista Italià i a França ha desapar-gut el Partit Comunista Francès i la soci-aldemocràcia. Macron va ser membre del Partit Socialista però ve del món de la banca. A la Gran Bretanya, com a líder del Partit Laborista, hi ha Corbyn, ara per ara encara és una incògnita, però del seu antecessor no en tenim gaire bon record.

Som avui una societat més mesella...? Si una persona té garantides les neces-sitats bàsiques i pensa que els seus fills també les tindran, no té necessitat de fer una revolució. I això no passa a Àfrica. I, és cert que ara vivim millor que el 1975, però, una es pregunta: els socialistes que van estar vint anys al govern espanyol no van poder fer més coses?

El moviment independentista que es viu a Catalunya, si tenim en compte que busca un canvi de sistema polític, hauria de ser qualificat de revolucionari? El moviment independentista català és un moviment molt transversal com no l’hem tingut mai i en la mesura que podria modi-ficar la seva relació amb l’Estat podria modificar també el funcionament global d’aquest, conduir-lo vers una sortida molt més democràtica. Per exemple, podria pro-vocar la caiguda de la monarquia.


La Revolució

evolució vol dir encara alguna cosa mig segle després del 68? O s’ha convertit definitiva-ment en una d’aque-lles paraules que toca reverenciar de tant en

tant per donar-se un aire de progressista a l’antiga; però que tan sols designen un anacronisme o una anomalia històrica? De la mateixa manera que, de tant en tant, es posen de moda medicaments i/o aliments miraculosos per evitar les malalties o l’en-velliment (l’últim és la curcumina), també hi ha paraules màgiques en filosofia polí-tica. Una d’aquestes és “revolució”. Vist de prop, el balanç dels darrers intents revolucionaris al món és desolador. Maig del 68 fa pinta de museu i Daniel Cohn-Bendit, malgrat ell mateix, és una icona del passat.

Les últimes revolucions cronològica-ment parlant, les primaveres àrabs del 2011, semblava que havien de donar un impuls transformador a la riba sud de la Mediterrània (Tunísia, Egipte, Líbia) i han acabat en un trist hivern islamista o en una tornada enrere en tota regla. Les penúltimes (les revolucions anticomunis-tes sorgides del 1989) tampoc han aportat gaire res de bo, vista l’evolució conserva-dora i patriotera que s’ha produït a països com Txèquia, Polònia o Hongria, que han fet el pas del sistema soviètic a l’ultrali-beralisme o a l’ultraconservadorisme. Pel que fa a revolucions llatinoamericanes tan mitificades aquí (Cuba, Nicaragua o ara Veneçuela) sembla que el balanç no pot

ser més magre. A tot arreu les revolucions van a menys; com en general van també de mal borràs les filosofies polítiques que s’oposen a la globalització, malgrat la bon-dadosa ingenuïtat de molts dels seus parti-daris. Fins i tot s’està produint la paradoxa que, amb la globalització, són les contra-revolucions (el feixisme, el franquisme, Vichy, el terrorisme de l’OAS durant la guerra d’Algèria, les dictadures militars sud-americanes), el que interessa cada cop més als analistes polítics. Vivim temps de por (a la tecnologia, a l’atur, a la pre-carietat laboral, a una vellesa sense pensi-ons...), més que no moments de transfor-mació social optimista.

LA REVoLUCIó, AVUI

És urgent reflexionar sobre si el concepte de revolució que era vigent al segle passat té, ara com ara, algun sentit. La tecnolo-gia i internet, els fluxos migratoris de Sud a Nord, la crisi del model de família i la decadència de les religions tradicionals, o el nou paper del gènere, es poden des-criure de ben segur com a “revolucions”, en la mesura que han produït canvis radi-cals, profunds i irreversibles en els siste-mes simbòlics i en les mentalitats. Però una revolució, en sentit clàssic, era una altra cosa: volia dir un canvi radical en els fonamentes econòmics i polítics de la societat. Vist així, no només no hi ha hagut revolucions als darrers anys, sinó que els antics països suposadament comunistes (especialment Xina) han tornat a un (neo)liberalisme més propi de les novel·les de Dickens.

En el cinquanta anys posteriors al maig del 68 hem tingut nombrosos exemples de revolucions culturals; la família i la religió tradicionals han fet crisi, però no sembla que els canvis de mentalitat hagin tingut cap especial traducció en termes de poder econòmic. Més aviat, per contra, la riquesa està avui concentrada en moltes menys mans que fa cinquanta o cent anys. Si hem de creure un informe recent de la ONG Oxfam, l’u per cent de la pobla-ció mundial, les grans fortunes del pla-neta, va acumular el 2017 el 82 per cent de la riquesa total. Una situació així no es donava ni en temps de Marx.

Per dir-ho en termes dels clàssics: Gramsci ha guanyat i Lenin ha perdut. El pensador italià creia que una revolu-ció només s’aconseguia transformant les mentalitats, construint fronts amplis de malcontents amb la situació actual i, en definitiva, lluitant per “canviar la vida”. Canviar la vida i el quotidià era, convé recordar-ho, l’alternativa que va propo-sar el poeta Rimbaud (1854-1891) a la tesi de la “transformació del món”, pròpia de Marx i de l’economicisme socialista. El canvi de vida no pot ser substituït per un simulacre. Es produeix, o no. O s’experi-menta en primera persona, o no té lloc. Però els canvis de societat que es redu-eixen a l’economia, com s’ha pogut veure des de la Revolució Soviètica, consisteixen habitualment en uns grans simulacres, més o menys sagnants, on es canvia d’explota-dor sense abolir l’explotació mateixa. El món de l’economia no és fàcil de revoluci-onar i més aviat es torna cada cop més ofe-

— Ramon Alcoberro

El filòsof i professor de la Universitat de Girona analitza si el concepte de revolució que era vigent al segle passat avui encara té algun sentit.

LES REVoLuCioNS MiG SEGLE DESPRéS DEL 68

R


Ramon Alcoberro és doctor en filosofia

i professor de la Universitat de girona

gador. Els surrealistes, amb Breton al cap-davant, van pretendre la fusió de Rimbaud i Marx, però l’intent es va revelar impossi-ble. La vida econòmica, ai las!, té ben poca poesia.

ALERTA DE CARA AL fUTUR

O es produeix un canvi personal en el nivell de les mentalitats (i Maig del 68 va triomfar especialment en l’àmbit de la família i en el de la sexualitat), o no té gaire sentit pretendre transformar les estructures econòmiques i socials, final-ment abstractes i inabastables al comú dels mortals. La vella classe obrera indus-trial s’està desfent sota la pressió de les noves tecnologies, que precaritzen el tre-ball d’una manera brutal. Les velles figu-res de màrtirs revolucionaris, tipus Rosa Luxemburg o Salvador Seguí, pertanyen al panteó de la història; i el suposats partits d’avantguarda leninista, els dels “revolu-cionaris professionals” leninistes, tal com es definien en el Què fer? (1902), provo-quen com a molt un somriure compassiu. La revolució soviètica, la revolució xinesa i la revolució cubana van acabar produint

molta més misèria de la que volien supri-mir. El suposat partit de la victòria, sovie-titzat, centralitzat i dogmatitzat, va acabar produint tan sols noves formes d’opressió. Els fets són així. La ingenuïtat revolucio-nària ha matat tant o més que la reacció política.

La tecnologia i no la política (i encara menys els partits o els sindicats) és allò que està canviant el món d’arrel a partir de l’explosió de les xarxes en els primer anys d’aquest segle. Aconseguit un cert nivell de benestar i confort, la revolució va

deixar de considerar-se necessària per les mateixes classes populars que s’hi havien adherit esperançades a finals del segle XIX i fins la primera meitat del segle XX. Fins i tot la “revolució sexual”, que semblava la forma més duradora de l’herència del 68, ha anat a menys després dels anys de la SIDA i del neoliberalisme.

Deia Baudelaire que “aquesta vida és com un hospital on tothom està desit-jant canviar de llit”, però on finalment no podem obviar que la malaltia i el llit són dues coses que no tenen res a veure. Malal-ties socials n’hi ha avui tantes com se’n vul-guin, però no sembla que les revolucions (els canvis de llit) puguin guarir-les.

Hi haurà revolucions en el futur? Sembla obvi que n’hi haurà mentre hi hagi injustícies i malestar. En aquest sentit, la revolució és una condició de la mateixa vida. El que és dubtós és que es tracti de revolucions amb una forta base econò-mica. Després del maig del 68 el lloc de la revolució ha estat cada vegada més la vida quotidiana i no la política. Ep! Diria jo...

Vivim temps de por (a la tecnologia, a l’atur, a la precarietat...), més que no moments de transformació

o es produeix un canvi en el nivell de les mentalitats, o no té gaire sentit pretendre transformar les estructures

Batalla campal als carrers del Barri Llatí de París el 6 de maig de 1968.

MANUELCERDA.COM


La Revolució

“L’AuTèNTiCA REVoLuCió ESTà PER FER”

L’entrevista

Teresa forcades, metgessa, teòloga i monja benedictinaSovint els mitjans de comunicació l’han etiquetada de ‘monja revolucionària’, per tant, parlem amb ella de què representa aquest concepte en el segle XXI.

Teresa forcades ha estat crítica amb l’Es-glésia, amb les grans multinacionals far-macèutiques i amb el sistema econòmic i polític actual. Des del convent de Sant Benet de Montserrat, la seva veu, exempta d’autocensura, s’ha propagat per tot Catalunya.

Què hem d’entendre per revolució en aquest moment del segle XXI? Avui estem molt influïts per una cosa que va passar ens els anys vuitanta, quan Margaret Thatcher i els seus aliats, abans de la caiguda del Mur de Berlín, ens van venir a dir que ja no hi havia alternativa possible. L’any 1989 van emergir les nar-ratives conegudes com de la fi de la histò-ria. Fukuyama va venir a dir: no ens deixem enganyar pels cants de sirena, perquè mal-auradament no hi ha alternativa possible a aquest món democràtic amb tanta injustí-cia social i, per tant, procurem que les coses no vagin a pitjor. Aquest discurs ens ha influït políticament i ha dominat les socie-tats occidentals les darreres tres dècades. Els darrers anys però, i com a conseqüèn-cia de la crisi financera, han emergit moltes veus que qüestionen aquesta narrativa i que ho fan, no des d’una extrema dreta i xenòfoba, que també, sinó des d’una altra perspectiva. Estic convençuda que estem en un punt de transició, de canvi.

Les revolucions es fan o arriben? És a dir, són més aviat espontànies? Hi ha moltes persones, en el passat i en el present també, que estan intentant gene-rar condicions per provocar aquesta rup-tura; ara bé, històricament, les revolucions no van d’acord amb els plans de ningú perquè demanen una força col·lectiva que emergeix d’unes dinàmiques que no són controlables. Per això, en tota revolució, sempre hi ha dues pors: per una banda, que la revolució pugui derivar en moments de violència i, per altra, què passarà després –la incertesa–. Això, però és inevitable, per tant, els esforços no s’han de concentrar en controlar els resultats, sinó en controlar la violència. Per mi, les preguntes essencials són: Aquesta és una revolució necessària? Sí. És possible sense violència? També.

Per tant, és possible una revolució paci-fica? o tot trencament d’un sistema com-porta un punt de violència?


La revolució només pot ser pacífica. La revolució, tal com jo l’entenc, necessà-ria, possible i urgent, és un canvi autèn-tic, no un simple canvi de personatges. Les revolucions violentes, malaurada-ment, la única cosa que han fet és canviar el rostre del poder, però no el qüestio-nen en les seves arrels més profundes. Per exemple, la Revolució Francesa. És cert que la monarquia francesa va marxar –un canvi clar de rostre–, però la dinàmica de l’opressió, l’element que realment donava legitimitat a la revolució, es va instaurar en un regne de terror. Els primers debats de l’Assemblea Revolucionària Francesa se centraven en els drets de propietat; “si no repartim les terres com podem anhe-lar un futur millor”. Però aquest tema, a la segona versió de la Carta dels Drets Humans, que és la que s’ha imposat, va desaparèixer. Es va defensar la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no la propie-tat privada com a dret absolut.

Per tant, mai són revolucions completes. A la Revolució Russa va passar el mateix. Com bé va dir la filòsofa Simone Weil, a la Unió Soviètica va canviar l’actor polí-tic, però l’estat que va emergir no va ser més lliure. I, a l’Alemanya de l’Est, el dia de la caiguda del Mur de Berlín, després de molts anys de governs comunistes i buròcrates que no parlaven en nom de la voluntat popular, la gent cridava “wir sind das Volk” (nosaltres som el poble); però molt hàbilment Helmut Khol va transfor-mar aquesta voluntat popular en “som un poble”, a favor de la unificació de les dues Alemanyes. Un clar segrest de l’anhel de revolució autèntica. Una vegada més es van canviar els actors, però no es va qües-tionar qui té la capacitat decisòria real i com aquesta es controla. Aquesta revolu-ció, l’autèntica, avui encara està per fer.

Weil va dir que “la revolució és l’opi del poble”. Té vigència una afirmació així? Ella va fer aquesta afirmació polemitzant amb Karl Marx, qui va dir que “la religió és l’opi del poble”, és a dir, projecta a fora de la gent un poder que en realitat ja existeix dins nostre. Weil va reproduir aquesta expressió en adonar-se que a la seva època, als anys trenta, la idea de revolu-ció, com un horitzó de possibilitat que no deixava opció a l’autèntic debat, alienava

de nou la gent. I, en aquest sentit, és evi-dent que la revolució també pot ser l’opi del poble. De fet, tant la crítica de Weil, com la crítica de Marx, avui continuen vigents: religió i revolució poden ser fonts d’alliberament o tot al contrari.

Tota revolució necessita un líder? Valoro la figura del líder, perquè així fun-cionem col·lectivament, però el lideratge hauria també de ser possible de concebre i experimentar sense haver de substituir la presa de decisions des de baix. I això, sense la descentralització del poder, no és possible. Si el poder es manté concentrat només s’aconsegueix un canvi d’actors, però no un canvi de fons en la dinàmica. I això no és només una teoria. Per exem-ple, a Catalunya, ho vam experimentar el 2009 a partir de la primera consulta sobre

la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El moviment es va estendre com una taca d’oli. Ara bé, arriba un moment en què el desplaçament del poder real s’ha de tornar a estructurar al voltant d’una centralització. Som capaços de no fer aquest replegament? En aquest cas, quin món emergiria?

A molts altres canvis també se’ls aplica el nom de revolució: revolució tecnològica, revolució feminista.... Creu que és cor-recte aquest ús del terme? Si fins ara he criticat que a nivell social i polític tenim discursos de ruptura però després les coses més importants queden sense tocar-se; penso que no és el cas, per exemple, de la revolució tecnològica. Quan s’accepta la teoria copernicana –el Sol i no l’Home passa a ser el centre de l’Univers–, el canvi és revolucionari. I

també ha estat revolucionari la introduc-ció del món digital; realment canvia les regles de joc de la societat.

Avui, trobes a faltar alguna revolució? Oi tant! Actualment es fa política des de la por i des de la sensació que tot pot anar a pitjor. Podem ser víctimes d’un atac terro-rista, la Xina ens pot envair, pot esclatar la tercera Guerra Mundial, podem viure una forta retallada dels drets socials... I tot això pot passar, però des de la por no es pot fer política. La política s’ha de fer des de l’esperança i no podem permetre que aquest missatge ens convenci. Avui calen revolucions, aquí i arreu. Naomi Klein, que el 2005 va escriure La doctrina del xoc –un llibre molt recomanable–, acaba de publi-car No n’hi ha prou amb dir no. Necessitem una revolució, però no ens podem quedar únicament amb la part destructiva –dir només “no”–, ja que la part constructiva és la única que ens donarà la força per can-viar les coses.

De fet, Peter Weiss va dir: “Hem inventat la revolució, però ara no sabem què fer-ne”. Aquest també és un risc? Hem de tenir en compte que una pro-posta de revolució tampoc mai serà una proposta definitiva. El repte de construir un món on la justícia no sigui només una paraula no és un repte que mai es pugui donar per acabat. Ara bé, podem fer canvis molt significatius que afectin la vida de moltes persones. De fet, una revolució definitiva seria un altre opi del poble. Els canvis aconseguits després s’hauran de defensar cada dia amb l’activació política.

A vostè l’han etiquetat de “monja revolu-cionària”. Li sap greu aquest adjectiu? Si m’ho diuen perquè defenso que s’han de canviar les regles de joc, doncs sí, soci-alment sóc revolucionària. Ara bé, eclesial-ment, sóc reformadora perquè els referents evangèlics no els vull pas canviar i considero que els dogmes de l’Església són el marc que ens permet anar més enllà d’un racionalisme estret. No tinc cap problema amb la possibili-tat de comprensió d’aquest horitzó de pensa-ment teològic, ara bé, diferent és l’ampliació que de vegades s’ha fet d’aquests dogmes per esclafar la llibertat de pensament dins de l’Església o no permetre la dissidència teolò-gica honesta. LAURA CERA

“Si el poder es manté concentrat només s’aconsegueix un canvi d’actors, però no de fons”

“Una revolució definitiva seria un altre opi del poble. Els canvis s’han de defensar amb l’activació política”


La Revolució

na revolució repre-senta una transfor-mació radical de les estructures establer-tes d’un sistema, ja sigui cultural, artís-tic, social o polític.

Revolucionari va ser el descobriment coper-nicà, la impremta, l’origen de les espècies de Darwin, El Capital de Marx, la proclamació de la república a França el 1789 i el socialisme a Rússia el 1917, perquè totes elles van trasto-car l’ordre establert.

Algunes d’aquestes revolucions han estat violentes però altres no.

En primer lloc hem de tenir clar que hi ha diverses violències. Partint dels plan-tejaments sobre construcció de pau ( J. Galtung), es descriuen tres violències: la violència personal, l’estructural i la cul-tural, de les quals se’n deriven la psicolò-gica, política, religiosa, de gènere, ètnica i tantes altres. Unes violències que estan interrelacionades i es complementen, on la violència personal sempre és l’efecte de les altres dues que en són la causa.

La violència estructural és la que con-forma les desigualtats entre les persones i produeix injustícies que es mantenen grà-cies a un ordre que forma part de l’estructura social en què es viu. L’altra violència és la cultural, la més «invisible», la que justifica la superioritat d’un grup sobre un altre des d’un punt de vista ètnic, lingüístic, reli-giós, ideològic, polític o de gènere. És la violència que legitima les altres violències, perquè considera inferiors als diferents, ja sigui pel color de la pell o perquè perta-nyen a una altra cultura o religió diferent.

Així, quan un grup humà vol eradicar les vio-lències culturals o estructurals està portant a terme un canvi revolucionari. I si aquest pretén trastocar l’ordre social, s’estableix una confrontació d’interessos entre grups soci-als i aleshores els revolucionaris es troben sempre amb la resistència dels que osten-ten el poder que es negaran a cedir-lo. Llavors s’inicia una lluita que enfronta a les parts en litigi. Els mètodes i instru-ments que s’utilitzaran en aquesta lluita indicaran si hi ha hagut violència personal.

La majoria de revolucions socials que hem conegut al llarg del segle XX inspi-rades en la revolució soviètica, la cubana, la xinesa i l’algeriana, han utilitzat la vio-lència física. Però en cap d’aquestes va fructificar un règim igualitari i emancipa-dor. Per una raó, perquè la utilització de la violència armada hipoteca el futur de la societat que es pretén alliberar, perquè una solució imposada mitjançant la força només es pot mantenir per l’ús de la força. Atès que aquells que han perdut els privi-legis generaran contraviolència i el cicle pervers de la violència es perpetuarà. Totes les revolucions armades que hem conegut van generar contrarevolucions perquè, com deia Gandhi: “Si la finalitat justifica els mitjans, la violència en qualse-vol de les seves formes podrà ser utilitzada per qualsevol de les parts”. A més, l’opció de la lluita armada no és una solució raci-onal, doncs substituir la raó per la força no genera res positiu i el conflicte persistirà. Donat que no és suficient el canvi estruc-tural, també és necessari el canvi cultural, i els canvis culturals necessiten temps per consolidar-se.

Però no totes les revolucions contem-porànies han estat violentes. I és que la paraula “revolució” s’associa errònia-ment a violència contra les persones, i és hora de reivindicar com revolucionàries les accions profundament transformado-res que han contribuït a canvis impor-tants, com les de Gandhi, Martin Luther King, Vaclav Havel, Dorothy Day, Ibra-him Rugova, Andrei Sajarov, Cor Aquino, Nelson Mandela, Petra Kelly i tantes altres. Com les que van acabar amb les dic-tadures de Ferdinand Marcos a Filipines (1986), l’apartheid de Sud-àfrica (1994), l’estalinisme a Polònia (1980-1989), Txe-coslovàquia (1989), Alemanya Orien-tal (1989-1990), a la Sèrbia de Milosevic (1996). O la dels aiatol·làs a l’Iran el 1978, que posaren en marxa una revolució sense disparar ni un tret, malgrat que posteri-orment va comportar violència; o la dels monjos budistes al Tibet; o a Tunísia i la dels joves de la plaça de Tahrir a Egipte. Lluites que avui il·luminen molts movi-ments socials, per exemple, el 15-M espa-nyol, que lluiten per aconseguir transfor-macions socials profundes i són una prova evident de l’eficàcia de la noviolència com a mètode per transformar conflictes.

Ara que celebrem cinquanta anys del Maig del 68, una revolta iniciada contra el sistema de valors patriarcal i capitalista vigent, és bo recordar allò què ha perdu-rat d’aquella experiència donat que d’allí sortiren un bon nombre de moviments socials i polítics, el feminista, gai, eco-logista, pacifista, nous partits comunis-tes i grups que apostaren per la violència armada. D’aquella experiència, el movi-ment que ha assolit l’èxit més rellevant ha estat el feminista. La seva estratègia per enfrontar-se a les violències estructurals i culturals del domini patriarcal, ha estat pacífica, pacient, perquè és conscient que necessita temps per aconseguir l’eman-cipació de les dones. Una lluita feminista sens dubte revolucionària si mirem les quotes d’igualtat assolides en aquests dar-rers anys. És aquest un bon exemple de lluita revolucionària per assolir les transformacions necessàries per emancipar la humanitat de les tres violències, l’estructural, la cultural i la personal, vigents en el món actual.

— Pere Ortega

El president del Centre Delàs d’Estudis per la Pau afirma que no es pot associar violència i revolució.

REVoLuCióNo VioLENTA

Pere ortega és historiador i president del

Centre Delàs d’Estudis per la Pau

U


Eulàlia Puigderrajols és mestra

Deixa’t perdre —Eulàlia Puigderrajols

LA LLiBERTAT GuiANT EL PoBLESi busquéssim una imatge per il·lustrar aquest tema, La Liberté guidant le peuple de Delacroix seria molt adient; justament la va pintar arran de la revolució del 1830. Les revolucions tenen una èpica, una mena de romanticisme que Delacroix va saber captar com pocs. No és necessari ara mirar enrere i opinar sobre les anomenades “revolucions” francesa, russa, xinesa o del 68. No cal insistir en com les revolucions van generar canvis importants a les respectives societats.

Voldria fixar la mirada en un element vin-culat a les revolucions: el paper dels líders. A tots me’ls miro de reüll, tal vegada perquè recordo un jove que era el peix que s’enduia

l’oli: tothom callava quan ell parlava, però darrera d’aquella verborrea s’amagava un xicot egocèntric, immadur, poc treballador, però amb gran intuïció i capacitat de convic-ció. No va passar mai de funcionari gris, però tota la vida va continuar amb el seu posat de defensor de les causes perdudes.

Aquest tipus sociològic és comú, als movi-ments, plataformes, partits... i també a les revolucions. Costa trobar gent que tiri del carro gratuïtament i posi la seva intel·ligència, coratge i valors al servei de causes nobles i justes. Sembla com si els humans no fóssim capaços d’organitzar-nos i necessitéssim sempre un Moisès assenyalant la Terra Pro-

mesa. Com sovint ens embadalim amb certs personatges que són ídols amb peus de fang! Estic convençuda que la veritable revolu-ció vindrà de la mà de la gent d’arreu perquè aquesta prendrà consciència que apostem per a una nova manera de fer riquesa, de mantenir relacions econòmiques, de gover-nar, de decidir el que ens convé i el que no o escriurem el darrer capítol de la història. Mirant endavant, com la protagonista del quadre, espero veure la Llibertat guiant el poble amb la voluntat de construir un lloc on tothom hi càpiga en igualtat de condi-cions.

REVoLuCioNARi PoLèMiC

Sota el nom de Maig del 68, es coneixen una sèrie d’importants protestes succeïdes a França durant la primavera de fa exacta-ment cinquanta anys. Els estudiants clama-ven contra el capitalisme, l’imperialisme, el consumisme i les institucions polítiques tradicionals. Aquells dies molts dels mani-festants van assumir causes de l’esquerra més radical, qüestionant de soca-rel la “vella societat”. Alhora reivindicaven nous sistemes educatius, plenament alliberadors.

Un dels líders més destacats del Maig del 68 va ser Daniel Cohn-Bendit, un estudiant de la Universitat de Nanterre nascut el 1945 a Montalban, població d’Occitània. En aquesta localitat els seus pares, jueus alemany, hi havien trobat refugi fugint dels nazis. Inicialment Cohn-Bendit va ser anarquista, per tant, ben segur que va entonar eslògans com Prohibit

prohibir, La imaginació al poder o Siguem rea-listes: demanem l’impossible que aquella pri-mavera es van escriure als murs de París. Dani, El Roig, amb aquest sobrenom se’l coneixia, ha estat un revolucionari contro-vertit. De l’anarquisme inicial va evolucio-nar cap a l’ecologisme. Després, establert a Alemanya, va sintonitzar amb la coali-ció de socialdemòcrates i verds del cance-ller Gerhard Schröder. I, darrerament, ha expressat la seva admiració pel president francès Macron. Favorable a una Europa federal, també ha defensat aquesta idea des del Parlament d’Estrasburg.

La revolució total i profunda no deixa de ser un somni ideològic i sovint els seus grans defensors –fora de minories radicalit-zades que han optat per la força– han evo-lucionat sovint cap a posicions més pragmà-tiques. És per això que revolucionaris com Cohn Bendit han estat acusats sovint d’in-conseqüents, de traïdors o d’aprofitats del sistema. Canviar tàctiques i estratègies, sempre que no suposi un establishment inte-ressat, deu ser, a més de lícit, recomanable. L’immobilisme no és mai revolucionari i els canvis de la vida moderna sempre recoma-nen una dialèctica constant entre teoria i pràctica si realment es vol fer una transfor-mació profunda de les estructures econòmi-ques i socials i una nova visió del concepte de persona. La Política exigeix realisme.

Daniel Cohn-Bendit, un dels líders més destacats del Maig del 68, ha passat de l’anarquisme a defensar Macron.

Història —Ramon Salicrú

Ramon Salicrú és historiadorDaniel Cohn-Bendit, el maig de 1968.

Maig de 2018

La generositat en exercicia l’esperit ens dóna joventut,

tant se val de l’invàlid el suplicicom de l’infant malalt l’abandó vilen els braços benèfics d’un hospici;

la soledat dels pobres d’un asilo del càncer maligne la sentència;

la baldadura de l’edat senilo l’obligat transport de greu urgència;

els febles de minvada facultatamb tresors de tendresa per herència

o el del crit de la fam desesperatque veu l’excés de luxe i no es resigna;

el del vestit escàs i esparracatque demana només aspecte digne;el que rau en presó pel seu mal cap

i del judici espera sort benigna.Són mancances que voldríem capgirar

en revolució ni que sigui parcial ,per fer-nos dignes del Mort en la Creuque ens demana remei per tot el mal.

26 Monogràfic

Les societats humanes canvien. La cultura aboca al canvi continu. S’hi pot extrapolar el clàssic res és, tot canvia d’Heràclit. Les ins-titucions regulen la societat i aquesta regu-lació no pot ser immutable, sinó flexible i trobar sortides entre els que volen canvis i els que no, i relaxar els conflictes. A l’opo-sició entre la tesi dels uns, i l’antítesi dels altres, li segueix la síntesi i el compromís. Un exemple clar és la dialèctica que fa la insti-tució familiar integrant el divorci i la mono-gàmia en sèrie, el matrimoni homosexual, l’avortament i el que va venint en l’àmbit de la reproducció de la vida. Les institucionalit-zacions legals successives vénen acabat i nor-malitzen el que abans no ho era.

El canvi social altera un equilibri d’inte-ressos, valors, i concepcions del món. Quan prou persones i col·lectius no accepten un status quo, aleshores sorgeixen tensions amb els partidaris de mantenir-lo. Per això el canvi és conflicte. Un poder inflexible pot resoldre conflictes? El poder institucional establert pot aturar el canvi oposant-hi la violència que ell diu que és legítima? Vio-lència és la disjuntiva del tot o res: Si els uns volen aixafar els altres per la força, la sor-tida dels uns anul·laria els altres. En el passat,

quan la violència vella va topar amb la nova dels que volien el canvi, i aquesta triomfà, la síntesi fou tant radical que anorreà els pri-mers. Això va passar, per exemple, amb el xoc de violències en l’Antic Règim i les revolucions que van posar fi a les monarquies absolutes.

La revolució ha de sempre igual? Comte postula l’ordre i el progrés, i la superació de violències i revolucions mitjançant l’edu-cació en la Ciència. La Humanitat canvia, i avui més acceleradament com a societat global: ara hi ha opinió pública mundial. A Europa té un pes i rellevància impensable fa cent anys, es fa present en les democràcies –també més nombroses– i té notícia del que passa a Catalunya. Afegeixi la difusió i l’ac-ceptació teòrica dels Drets Humans (sense discurs conceptual en contra). Un altre factor nou és l’ús de la resistència pacífica i la no-violència per oposar-se a la força de sempre. El poder vell pot recórrer a la vio-lència per conservar el seu tot (que implica el no-res i l’anul·lació dels altres). Però l’opi-nió pública, el progrés cultural, l’educació cívico-política, i el compromís ciutadà, fan disminuir més i més l’eficàcia de la violèn-cia.

Filosofia —Albert Botta

RES éS, ToT CANViA?

És un fet que les maneres de transformar les societats canvien i això també afecta al vell recurs a la violència.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

El racó poètic —Albert Pera

REVoLuCió

La Revolució

Albert Pera és poeta.

Valors

“Avaluar el pensament crític esdevé un oxímoron o, encara pitjor, la impúdica perversió política d’intentar engolir en el sistema tota crítica al mateix sistema”

Una cinquantena d’instituts catalans han participat aquesta primavera en l’elabo-ració d’un nou informe PISA, un estudi internacional dirigit per l’OCDE (que agrupa a països que proporcionen al món el setanta per cent del mercat mundial i el vuitanta per cent del PNB) i que avalua les capacitats dels estudiants de quinze anys, principalment en matemàtiques, com-prensió lectora, i ciències.

Cal dir que els estudiants catalans no acostumen a sortir ben parats d’aquesta avaluació: sempre queden lluny dels països situats en la part alta del rànquing, com Japó, Finlàndia o Canadà, amb el trist consol de superar per poc la mitjana de l’OCDE i del conjunt d’Espanya. Aquesta prova representa un test fidedigne del sis-tema català d’ensenyament i, en general, de com els Estats formen els seus ciuta-dans. Parlo d’ensenyament i no d’educació perquè entenc que educar és alguna cosa més que ensenyar. S’ensenya a compren-dre un article de diari, a resoldre un pro-blema financer o a analitzar l’equilibri dels ecosistemes, però s’educa a ser millor per-sona, a respectar les llibertats dels altres i a crear un món econòmicament just i eco-lògicament sostenible. L’Informe PISA avalua l’adquisició de competències d’en-senyament, però no d’educació.

Ara bé, aquest any l’Informe ha intro-duït un element d’avaluació nou: el pen-sament crític. Es vol avaluar si els adoles-cents tenen idees crítiques sobre el món i si són capaços de discernir entre informa-cions certes i falses. I em pregunto com es fa això sense portar l’objectiu de l’Informe PISA a una flagrant contradicció. L’ense-nyament formal consisteix, des dels seus inicis, a adaptar la canalla a les necessitats

de la societat, a formar-los per a un millor rendiment social i econòmic, a crear súb-dits conformats als fins de l’Estat. Què passa si els joves desenvolupen un sentit crític prou potent per posar en qüestió tot allò que forma part del seu ensinistrament (perdó, del seu aprenentatge)? Què passa si posen en dubte el mateix informe PISA? Tindran una millor puntuació els que boi-cotegin la seva inclusió en l’Informe amb l’argument crític de que no volen partici-par d’un sistema d’avaluació que legitima i perpetua l’adaptabilitat del ciutadà a un món injust i violent?

Aquesta primavera celebrem el cin-quantè aniversari del Maig del 68. Als murs de la Sorbona, a París, en aquells dies d’embriagament crític, van prolife-rar moltes pintades revolucionàries. Algu-nes d’elles deien coses amb ara “Als exà-mens, respon amb preguntes”; “Oblideu tot el que heu après. Comenceu a somiar”; “Gràcies als exàmens i als professors, l’ar-ribisme comença als sis anys”.

Cada vegada que els Estats avaluen un estudiant amb algun sistema d’examen o eufemisme modern triat acuradament per a l’ocasió, com ara l’avaluació per compe-tències, per projectes o continuada, estan comprovant el grau d’adaptabilitat social de la descendència. Però, ves per on, el pensament crític per excel·lència con-sisteix a dubtar de la bondat de tot tipus d’avaluació que provingui d’instituci-ons que compten amb el beneplàcit dels governants. Així doncs, avaluar el pensa-ment crític esdevé un oxímoron o, encara pitjor, la impúdica perversió política d’in-tentar engolir en el sistema tota crítica al mateix sistema.

París, PISA i el pensament crític

27

Estat de flux — Àngel Puyol

PENSAMENTS

Àngel Puyol és professor de filosofia de la UAB

FOTO: ERNESTO ESLAVA

Maig de 201828 PensaMents

tros de terra rep cada any quaranta mil visitants–; tres sectors que s’organitzen entorn del treball col·lectiu. Per exemple, gràcies als visitants s’ha fet molt famosa la seva indústria tèxtil. En aquest cas, les dones teixeixen i els homes confeccionen,

ofici que comencen a practicar a l’entorn dels vuit anys. Tota la producció tèxtil que es du a terme a l’illa es ven exclusi-vament a una botiga situada a la plaça del poble, que funciona com una cooperativa: els preus són prèviament acordats pels “socis” i tots ells tenen l’obligació de fer de dependents un cop per setmana.

A més, han apostat per la sostenibilitat. Dominar el volum de turisme no és cosa fàcil, però la gent de Taquile ha creat un model alternatiu i controlat basat en l’ano-menat turisme vivencial. Munay Taquile, fora dels circuits de turisme global, és l’agència fundada pels propis socis de la comunitat. Això es tradueix, per exem-

la part peruana del llac Titicaca, a 45 quilòme-tres de Puno – dues hores en vaixell–, hi ha l’illa de Taquile (intika, en quít-xua), que amb una super-

fície d’onze km2, és la més gran d’aquesta extensió d’aigua. Quan s’hi arriba, no es veu pràcticament civilització. Cal pujar una escala de 560 graons per arribar al poble de del mateix nom, situat a 3.950 metres d’alçada, el punt més alt de l’illa. Aquesta petit tros de terra va formar part de l’imperi inca –de fet encara s’hi poden veure algu-nes restes arqueològiques– i va ser una de les darrers localitats que va capitular davant dels espanyols en el segle XVI. Primer va ser conquerida en nom de l’emperador Carles V, però després va passar a formar part de la zona de domini del noble Pedro González de Taquila, d’ell prové el nom.

Fins aquí la seva història no dista de molt d’altres possibles localitats de la zona. El fet curiós d’aquesta comunitat és que malgrat la invasió conqueridora –els espa-nyols, per exemple, van prohibir els vestits tradicionals inques–, encara es regeixen amb el codi moral dels seus avantpassats originals: Ama sua, ama llulla, ama quella (no robaràs, no diràs mentides i no seràs un gandul). Tres premisses base de l’ètica de tot el Tahuantinsuyo, nom en què era conegut l’imperi inca, i valors que van ser adoptats per l’ONU l’any 2015 i que avui encara formen part del corpus de la Consti-tució boliviana.

Però la societat de Taquile també des-taca per dos valors més: el comunitarisme –tots els habitants de Taquile treballen pel bé comú i les decisions es prenen de forma col·lectiva– i la sostenibilitat. Dos concep-tes heretats del passat i de gran actualitat. Els habitants de l’illa viuen de la pesca, de l’agricultura i del turisme –aquest petit

Maria Coll és historiadora i periodista/

@mcollpigem

Històries amb valor —Maria Coll

Aple, en l’absència d’hotels. Qui es vulgui quedar a dormir a Taquile ho haurà de fer en cases particulars. Cap habitant de l’illa està absent de col·laborar en l’organització d’aquest sector, ja bàsic per la seva sub-sistència. Per exemple, les dones no casa-des de Taquile tenen el deure d’acollir els visitants. Situades a l’entrada del poblat donen informació al turista i mostren l’art tèxtil de la zona. Aquesta feina fins fa uns anys era voluntària; ara el consell regula els torns. Totes les cases han de tenir una habitació habilitada per acollir viatgers, però és el Consell qui controla l’ocupació a través d’un sistema de torns, per evitar que les famílies caiguin en la competèn-cia. També, han invertit de forma ferma per l’energia solar. Per exemple, l’estació de ràdio funciona amb panells. A més, i per sorpresa de molts visitants, en aquest racó de món no hi ha cotxes ni gossos.

En conclusió, la societat de Taquile, degut al seu aïllament del continent fins aproximadament la dècada dels cinquanta, és un exemple d’història viva. Una comu-nitat que ha sabut mantenir els seus valors ancestrals; valors inques que en el segle XXI resulten fonamentals a nivell global.

Taquile, al mig del llac Titicaca, és un exemple d’història viva. Aquesta societat, de règim comunal, encara es basa en els valors de l’imperi inca.

La comunitat es regeixen pel codi moral inca: no robaràs, no diràs mentides i no seràs un gandul

Una illa comunitàriail·lustraCió: raÚl Campuzano

Valors PensaMents 29

L’Altra Cara de la Ciència és una secció escrita

per Pol Bartrès i Aina fernàndez

Història de les armes químies

er desgràcia, les armes quí-miques venen d’antic. Des del primitiu untament de fletxes amb verí; als llança-flames de serradures, sofre i brea de la Guerra del Pelo-

ponès; o l’anomenat foc grec utilitzat per l’Imperi Bizantí. En l’edat contemporà-nia, però, la guerra química té una fatí-dica data d’inici, el 22 d’abril de 1915, quan, en plena Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany obrí 5.730 bombones repartides al llarg de 6,5 km del front fla-menc a Ieper, alliberant 168 tones de clor que la brisa de l’est empenyé en un núvol tòxic verd grisós sobre les tropes colonials franceses. La maniobra bèl·lica fou ideada i supervisada pel científic Fritz Haber. Jueu alemany, Haber, amb l’enginyer Carl Bosch i la silenciada col·laboració de la seva esposa Clara Immerwahr (primera doctora en Química a Alemanya), desen-volupà un procés de síntesi de l’amoníac que va permetre la generació d’adobs arti-ficials, revolucionant l’agricultura i la pro-ducció d’aliments. Però, un cop va escla-tar la Gran Guerra, Haber es posicionà com un ferm patriota partidari de l’estra-tègia bèl·lica alemanya, concentrant les seves investigacions en els gasos verino-sos, al considerar-los un recurs més “civi-litzat” que les armes convencionals. Clara Immerwahr, fervent pacifista, s’oposà frontalment al treball del seu marit, quali-ficant les armes químiques com “una abo-minació de la ciència i un signe de barbà-rie”. La matinada del 2 de maig, un cop finalitzada una recepció a casa per feste-jar l’operació militar d’Ieper, saldada amb 18000 morts per gas, Clara agafà la pistola militar de Fritz i es suïcidà.

Els dos bàndols en guerra adoptaren una

forta escalada en armament químic i Haber, lluny d’aturar-se, continuà desenvolupant agents com el fosgen o el gas mostassa. Aca-bada la guerra, tot i el controvertit reconei-xement amb el Nobel de Química, Haber fou relegat a l’ostracisme per gran part de la comunitat científica i reclamat per crims contra la Humanitat per diversos països. Però s’exilià temporalment a Suïssa i de retorn a Alemanya redirigí la seva tasca

investigadora a la indústria agrícola, creant productes com el fumigant Zyklon B.

Malgrat les seves contribucions a la pàtria, amb l’auge del nazisme, Haber fou forçat a emigrar d’Alemanya l’any 1933 a causa del seu origen jueu. S’establí uns quants mesos a Cambridge i acabà morint a Basilea d’insuficiència cardíaca. Amb una tràgica i macabra ironia del destí, anys més tard, molts dels membres de la família de Haber moriren en camps de concentració, probablement asfixiats per un gas de la seva pròpia invenció, l’insecticida Zyklon B. Un cop fet públic l’extermini als judicis de Nuremberg, Hermann Haber, fill de Fritz

L’altra cara de la ciència — Pol Bartrés

Al final de la guerra, Haber fou relegat a l’ostracisme i reclamat per crims contra la Humanitat

P

L’ús d’armes químiques és habitual en molts conflictes, encara que un tractat en prohibeix la producció, l’emmagatzematge i l’ús.

Ús de gassos durant la Primera guerra Mundial.

i Clara exiliat als EUA, se suïcidà. Havien passat 30 anys i dues guerres mundials des de la mort de la seva mare.

Per saber-ne més:

PITA, RENÉ; Armas químicas.

La ciència en manos del mal.

Ed. Plaza y Valdés, 2008.

gerd altmann

1915-1918: Gasos tòxics a la Primera

Guerra Mundial (90000 morts)

1921-1927: Espanya usa suposadament

gasos tòxics al Rif (no investigat)

1935: Itàlia usa gas mostassa durant la

invasió d’Etiopia (15000 morts)

1937-1945: Japó llença diversos gasos

tòxics sobre Xina (2000 atacs)

1962-1967: EEUU utilitza herbicides, gas

lacrimogen i napalm al Vietnam

1980-1988: Iraq utilitza gasos tòxics

contra Iran i els kurds (50000 morts)

2013: Bashar Assad utilitza gas sarín

sobre la població de Síria (1400 morts)

2017: El règim sirià llança, gas sarín i

clora Idlib (més de 100 morts).

Atacs històrics:


Ramon Bassas escriu a ramonbassas.cat /

@ramonbassas

A.Pou és llicenciat en filosofia i membre de

Termitas y Elefantes / @termitaelefante

La parellaTrump i Kim

entre miro els pre-paratius de la tro-b a d a e n t r e e l s líders de Corea del Nord, Kim Jong-un, i el president dels Estats Units,

Donald Trump, penso en l’aforisme que “només els falcons fan la pau”. Els líders més durs, en no haver de demostrar res als seus, gaudeixen –segons aquesta lògica israeliana– de més marge de maniobra que els “coloms”. Aquests, acusats sovint de no ser prou ferms, dificulten els con-sensos interns i, per tant, la seva autoritat.

Val a dir que la imatge de Trump o Kim que ens ve al cap, més que la d’un falcó, és la d’una gall amb la cresta esvalotada picant a tot arreu, sense astúcia. Però anaven de durs. Fa molt poc temps, els dos líders s’insultaven en públic i alguns temien les armes de llarg abast del règim nord-coreà. La incorporació d’elements més radicals al capdavant de la política exterior americana feia pensar el pitjor. Però tot d’un plegat, passa tot el contrari: sembla que la diplomàcia se sap imposar, i amb ella la realpolitik, potser més injusta, però menys sanguinària. Tant de bo això s’estengués a més conflictes, especialment els de l’Orient Mitjà…

El politòleg Gabriel Colomé acos-tuma a dir que “el millor” de Trump és que no té ideologia, més enllà de quatre idees defensades a la seva campanya. Que avui pot pensar una cosa i demà la contrà-ria, fet que el distingeix del seu vicepresi-dent, que sí que la té (“i és un desastre”, conclou). I, almenys a mi m’ho sembla, en aquesta qüestió de Corea hem tingut sort.

De moment. A finals dels vuitanta, Hans Magnus

Enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic que s’estava desfent, i també Adolfo Suárez, com a “herois de la retirada”. Líders molt identificats amb el règim que tenen prou autoritat per esde-venir “especialistes del desmuntatge”, amb la condició que han de pagar el preu final del seu ostracisme. Ho feia elogio-sament i demanava als polítics gestos de “l’imperatiu moral de la renúncia”.

No goso comparar els dos serrells d’aquesta història amb els cervells (o el coratge) que elogiava Enzensberger, però sí que l’exemple em sembla útil per refle-xionar sobre l’atzucac polític que viu Catalunya, i tota Espanya, on sembla que tothom tingui por de ser considerat traï-dor (“155 monedes de plata”, va tuitejar el diputat republicà Gabriel Rufián el passat mes d’octubre) i s’estigui quiet fent veure

que es mou molt. Ens cal gent que se la jugui. No cal

que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat. Que desfaci més que faci, o que faci desfent. Que doni sempre el primer pas. I que no tingui por a ser el primer que trauran del mig quan tingui la feina enllestida. No pot ser que uns líders quasi caricaturescos se’n surtin i nosaltres no.

a finals dels vuitanta, Hans magnus enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic, que s’estava desfent, com a “herois de la retirada”.

La dada és esfereïdora. Des que la organització terrorista ETA va renun-ciar definitivament a les armes l’any 2011, coincidint amb l’arribada del Partit Popular al govern espanyol, l’Au-diència Nacional va emetre, l’any 2015, 25 sentències per delictes d’enaltiment del terrorisme, més de cinc vegades les que va produir el mateix tribunal durant el 2011. L’any següent, el 2016, les denúncies per enaltiment del terro-risme ja es multiplicaven per deu des que ETA va deixar les armes, segons un informe elaborat per Jutges per la Democràcia, una associació professio-nal de magistrats espanyols.

La deriva autoritària que ha pro-tagonitzat l’Estat espanyol per frenar una dissidència capitalitzada pel movi-ment sobiranista a Catalunya, però que ha esquitxat, també, a altres àmbits com la cultura o les xarxes socials només la podem entendre si mirem enrere. L’any 2015 hi va haver a l’Estat espanyol dues reformes del Codi Penal que han format part d’un paquet per perseguir qualse-vol forma de mobilització ciutadana que garanteix les llibertats fonamentals que configuren un Estat de dret. La primera va ser la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana coneguda com a Llei Mor-dassa. Aquesta llei que, segons les ONG Amnistia Internacional i Human Rights Watch ha suposat un retrocés a la lliber-tat d’expressió i manifestació, va sorgir arrel de les protestes contra els desallot-jaments de la PAH i les accions ecolo-gistes de Greenpeace. La segona va ser la reforma aprovada pel PP i el PSOE i amb l’abstenció, entre d’altres, de CDC sobre la modificació del concepte de terrorisme, una redefinició que buscava l’ambigüitat per justificar l’arbitrarietat judicial. Per això, avui, titellaires, rapers, activistes, tuitaires, polítics, tu o jo som titllats de terroristes.

Terrorisme,banalitzar el mal

De baix a dalt —Arpad Pou

Fem un pensament —Ramon Bassas

Ens cal gent que se la jugui. no cal que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat

M

Valors PensaMents 31

Soraya Hernández és diplomada en treball

social i màster en bioètica

Els mustangs del Far West

ovint els animals són objecte d’estudi de la bioètica i observem, segons va passant el temps, canvis reals en les lleis de protecció animal que intenten dotar de certs drets

els animals de companyia i alhora proven de garantir el benestar dels de consum. Però quan parlem de societats, i no cal anar molt lluny, on els més vulnerables no tenen algunes de les seves necessitats bàsi-ques cobertes el debat s’encén més fàcil-ment. Proposem en aquesta ocasió fixar la mirada sobre un altre cas real que ens farà viatjar al llunyà oest americà per reflexio-nar sobre el tracte als animals en general i els interessos polítics i econòmics que es poden amagar darrere de les deliberacions sobre qualsevol conflicte ètic.

Planes interminables de sorra gro-guenca. El silenci del desert pertorbat per dos helicòpters que guien un grup de cavalls salvatges cap al que serà el seu cap-tiveri. I és que a l’oest dels Estats Units viuen uns 75.000 cavalls de la raça mus-tang en una superfície d’uns deu mil quilò-metres quadrats. Després d’intensos debats el govern els intenta controlar. Amb l’ob-jectiu de reduir la població en un vuitanta per cent, primer es va intentar equilibrar la població amb productes químics, però no van funcionar. Quan després es va proposar realitzar un procés d’esterilització el movi-ment ecologista va aconseguir que el jutge no permetés ni tan sols l’estudi previ. Els cavalls es troben desnodrits i deshidratats, amb malformacions genètiques i altres pro-blemes físics ja que ningú els cuida si estan en llibertat. Empreses familiars privades es dediquen a la seva captura (segons ells minimitzant al mínim el seu estrès), exem-plars que són donats en adopció o, simple-ment, “eutanasiats”.

No gaire lluny d’allà els activistes es preparen per actuar. Volen mantenir la població al cost que sigui. Un cost elevat

per un país on hi ha nens que passen gana i on ningú es planteja comercialitzar la carn de cavall. Un país on amb els cavalls controlats es poden fer més prospeccions petroleres i els ramaders tenen més espais per a les seves vaques... Són els cavalls ani-mals de companyia o animals salvatges? Hi ha interessos econòmics darrere les deci-sions que es prenen o només es pensa en el benestar dels mustangs? Viuen millor en llibertat o com no tenen qualitat de vida és ètic el seu control?

Inicialment es podria valorar que els animals salvatges s’han de deixar en lliber-tat amb totes les conseqüències d’aquesta decisió esperant que la Natura gestioni el seu propi equilibri. Entenent que aquesta expectativa no sempre és realista també es podrien seguir intentant mètodes de con-trol que garantissin el benestar dels cavalls malgrat la despesa econòmica afegida.

Altres opcions són fer el control mitjan-çant medis respectuosos encara que siguin cars o realitzar un seguiment tal com es proposa des del govern.

Quina d’aquestes opcions us semblaria més ajustada al benestar dels animals? És ètica una despesa econòmica per mante-nir el benestar dels cavalls salvatges quan hi ha tantes mancances a la població? Can-viaria la vostra percepció del control dels animals si es poguessin fer servir per l’ela-boració de productes càrnics? I anant més enllà, penseu que poden haver interessos polítics i econòmics darrera de tot plegat o aquesta idea és una invesió dels animalis-tes? Ara és el vostre torn!

Dilemes ètics —Soraya Hernández

És ètic mantenir el benestar dels cavalls salvatges quan hi ha tantes mancances a la població?

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Joaquim Trenchs és psicòleg

Escriu a www.joaquimtrenchs.com

L’Amor és un sentiment profund: Emoció passada pel pensament, per la raó. Sentiment de vincle, de lligam d’un ésser cap un altre. També cap a un lloc, uns objectes, unes idees... L’ Amor convida a l’ideal: ideal de plenitud, d’unitat, de completesa.

L’Amor però, és un sentiment com-plex, ambivalent: pot mostrar-se com a expressió constructiva, o bé destruc-tiva. Pot emergir de l’egoisme o bé de l’altruisme de la persona.

Hi ha una dimensió de l’Amor indis-pensable, necessària per ser. Aque-lla que omple i reconforta. Que dona seguretat i consistència. Que transita pel reconeixement propi i dels altres. Amb necessitat de la presència.

Hi ha un altre dimensió de l’Amor que humanitza aquest ser per saber estar, per créixer i transcendir. Un amor que emergeix de la interiorització de la carència i de l’absència. Un amor que conviu amb el límit i la solitud d’un mateix per projectar-se al futur des de la incertesa i l’acte creador, per fer-se un Nom propi.

L’amor, per tant, no exclou el narci-sisme, la pròpia identitat. I, de fet, no sempre l’aconsegueix transcendir. No sempre es mostra generós. La ruptura i frustració davant allò que sigui obsta-cle a l’ideal, pot fer emergir la seva cara fosca: l’odi.

Odi com a representant de l’ener-gia no lligada i articulada al fet cons-tructiu, creatiu. Vincle amb l’ ideal amb caràcter destructiu. Agressivitat com a manifestació paradoxal de l’Amor. Pulsió de mort guanyant a la pulsió de vida. Realitat també de la condició humana.

En definitiva, aquí rau la verita-ble i inacabable tasca de la civilització humana que comença amb cada nou individu.

De l’amor a l’odi, un pas

Als EUA 75.000 cavalls de raça mustang viuen en llibertat. El govern, que vol reduir aquesta

població, considera que viuen en males codicions. Els cavalls, però, són defensats pels ani-

malistes. Ara bé, si no tenen qualitat de vida, és ètic lluitar per la seva supervivència?

S


Tants que n’hem tingut, i tants que en vindran. Professors durant molts anys, per unes hores, per uns dies. D’un curs escolar, a distància, d’una matèria. Professors per voca-ció, per necessitat o per afició. Pro-fessors, mestres, models, antíte-sis. Els que ens han marcat, els que ens han agradat o els que recordem: perquè ens van canviar, perquè ens van ensenyar a anar més enllà o, senzillament, a mirar. O a sumar, o a analitzar, o a dibuixar... Ense-nyar. Compartir. Traspassar. Conei-xement, sentiments, experiències. Tant els devem com els recordem. De fet, si els recordem, és que els devem més del que reconeixem. Perquè volíem ser o saber com ells, perquè ens van fer al·lèrgics a les matemàtiques o apassionats de la història. Perquè ens despertaven la imaginació o ens avorrien. N’hi ha de mítics i n’hi ha de màgics. Quan arribem a una certa edat, quan els records es fan borrosos, si seguim recordant-los, no és perquè sí. I ho fem sovint i molt. Els professors marquen i els guardem a les butxa-ques dels records. Alguns no massa lluny, perquè són gairebé amics. D’altres ben a prop, amb els seus llibres, en frases que tornen o en preguntes sense resposta. Profes-sors d’ara i sempre: mai se’ls pagarà prou, mai se’ls reconeixerà prou, mai se’ls estimarà prou. Gràcies. Isabel Yglesias és advocada

Gent

Professors

gisÈle mollfulleda

a República Democràtica del Congo és un país for-malment democràtic, però els seus actuals governants es resisteixen a deixar el poder i exerceixen una

repressió violenta sobre la població que es manifesta pacíficament. El president del país acabava el seu mandat el desembre de 2016, però encara avui segueix gover-nant Les protestes són liderades per l’esglé-sia catòlica del país. Darrerament s’hi han unit altres esglésies. Els temples han sofert agressions en forma de pintades i destrosses per part de les forces governamentals. S’ha impedit la celebració de misses i reunions. Religiosos i dirigents opositors han estat arrestats arbitràriament, i alguns d’ells són a la presó sense cap acusació que s’aguanti per enlloc. Les marxes de protesta surten de les parròquies; les “armes” dels mani-festants són rosaris, missals o imatges de Crist. Les manifestacions, totalment pací-fiques, ja han estat reprimides amb foc real, que ha provocat morts.

Vaig conèixer aquests fets gràcies al testimoni d’una religiosa en una trobada de Setmana Santa. Em considero ben infor-

mat, cada dia llegeixo algun diari i escolto les notícies a la ràdio. Però tot i això no estava al cas del que està passant a la Repú-blica Democràtica del Congo. En canvi, conec detalls d’altres coses que passen a casa nostra (o a l’altra punta del món), que de ben segur són molt menys importants.

La meva estupefacció en adonar-me que desconeixia aquests fets. I n’aprenc que he de seleccionar millor els mitjans amb els que m’informo. I també constato que estic

La repressió en un país africà interessa molt menys que el darrer resultat del Barça

Notícies d’Àfrica

el president del Congo es nega a deixar el poder, malgrat el seu mandat ja ha caducat. l’església Catòlica lidera les revoltes.

Vist pel món —Albert Dresaire

L

Albert Dresaire és consultor en TIC i gestió

documental

davant un nou exemple de les diferències que hi ha al món, i que la repressió en un país africà interessa molt menys que el darrer resultat del Barça. Per cert, si voleu conèixer el que succeeix al Congo podeu trobar-ne trobar unes bones cròniques a Le Monde i a mundonegro.es, entre altres.

VICE

Valors 33

Amb el nom de Dust Bowl, literalment “conca

de pols”, es va batejar un dels pitjors desas-

tre medioambientals que ha viscut els Estats

Units i el primer cas de “refugiats climà-

tics” ben documentat. A la dècada dels anys

trenta, una important sequera va afectar les

grans planes que s’estenen des del golf de

Mèxic fins a Canadà. El sòl, completament

sec, era aixecat pel vent i provocava grans

ventades de pols.

A aquest fet climàtic, cal sumar-li els efec-

tes de la desmesurada ambició humana, és a

dir, una explotació descontrolada de la zona.

Durant decennis es va aplicar una agricultura

extensiva sense rotació de conreus, guarets,

conreu de cobertora o altres tècniques per

evitar els processos d’erosió eòlica. Els immi-

grants europeus es van instal·lar a la zona

desplaçant o aniquilant les comunitats indí-

genes del territori i van substituir la vege-

tació i els cultius autòctons. A més, aquest

canvi en el medi va coincidir amb la pràctica

total desaparició dels bisons, factor regula-

dor de la vegetació, caçats indiscriminada-

ment pel valor de la seva pell.

En els anys trenta, tot això va esclatar. El

Dust Bowl va multiplicar els efectes de la

Gran Depressió a la regió i va provocar el

major desplaçament de població en un espai

tan curt de temps en la història dels Estats

Units. Tres milions d’habitants van deixar les

seves granges durant la dècada de 1930, i més

de mig milió va emigrar a altres estats, espe-

cialment cap a l’oest.

AL MUSEU DE LA VIDA RURAL

Aquest episodi de la història dels Estats

Units, perfectament documentat gràcies a

les fotografies de Dorothea Lange i Arthur

Rothstein, és el punt de partida de la mostra

The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la,

que fins el 30 de juny es pot veure al Museu

de la Vida Rural de L’Espluga de Francolí. Una

exposició que versa sobre els refugiats climà-

tics, les seves causes i els problemes que es

deriven de la seva situació. Un concepte ini-

cial que actualment avui ja és motiu de debat

a nivell internacional: “Actualment el con-

cepte de ‘refugiat climàtic’ encara no està

consensuat, perquè entre altres coses, com-

promet els estats”, explica Albert Carreras,

cap de col·leccions del Museu de la Vida

Rural, de la Fundació Carulla.

Aquest, però no és un problema del passat.

Prenent el Dust Bowl com a cas paradigmà-

tic, a l’exposició també es presenten sis casos

de refugiats actuals o que ho seran en un

futur molt proper a causa del Canvi Climàtic.

“És el cas del Sudan, on es calcula que d’aquí

a trenta o quaranta anys tindran una tempe-

ratura mitjana de 42 graus i gran part de la

població haurà d’emigrar; l’assecament del

llac Poopó a Bolívia, el de les illes del Pacífic

Sud; el de certes poblacions d’Alaska; o el de

Síria, on a més de la guerra, la sequera està

jugant un paper determinant en la migració

del a població”, explica Carreras.

En definitiva, una mostra que des del passat

ens adverteix d’un problema de present i de

futur, que desperta consciències i que ens

recorda que els refugiats climàtics són un

problema de tots.

A la dècada dels trenta, EUA va

viure el primer cas de refugiats cli-

màtics ben documentat. Després,

n’han vincut molts més. La mostra

‘The Dust Bowl. Quan la natura es

rebel·la’, al Museu de la Vida Rural

de L’Espluga de francolí, en parla.

La natura es rebel·la

El cartell de l’exposició és la famosa

imatge de la fotògrafa Dorothea Lange.

La documentalista va explicar: “Vaig

acostar-me a la famèlica i desesperada

mare com atreta per un imant. Ella no

em va fer preguntes. No li vaig dema-

nar el seu nom o la seva història. Em

va dir la seva edat, 32 anys. Em va dir

que havien viscut de vegetals freds i

ocells que els nens mataven. Acabava

de vendre els pneumàtics del seu cotxe

per comprar aliments”.

‘Mare inmigrant’

Redacció

Més informació: Del 16 de febrer

al 30 de juny. Museu de la Vida

Rural. L’Espluga de francolí

http://dustbowl.cat/

PROPOSTES

Maig de 2018

‘edadisme’

Diuen que quan li van preguntar a la prin-

cesa Isabel Carlota de França (Saint-Cloud,

1676–Commercy, 1744) en quin moment desa-

pareixia el desig sexual, la seva resposta va

ser: “Com vols que ho sàpiga? Només tinc vui-

tanta anys”. Aquesta anècdota il·lustra una

realitat que, malgrat tot, ha quedat oculta i

tapada sota capes de prejudicis i tabús, el del

desig i la sexualitat de les persones grans i,

més concretament, el de les dones.

Ara, un llibre de la psicòloga feminista i

gerontòloga -ciència que es dedica a estu-

diar els diversos aspectes de la vellesa-, Anna

Freixas titulat Sin reglas. Erótica y liber-

tad femenina en la madurez (Capitán Swing)

intenta trencar aquests tabús i treu a la llum

pública un tema que no deixa de ser una

altra “víctima” d’això que s’anomena “eda-

disme”, la discriminació per raons d’edat,

molt més acusada en el cas de les dones.

Només ens hem de fixar en els casos dels pre-

sidents Donald Trump i Emmanuel Macron.

Mentre que tothom troba d’allò més normal

que el líder dels Estats Units estigui casat

amb una dona més jove, més difícil d’accep-

tar ha estat que la dona del president francès

sigui dues dècades més gran que ell.

L’edadisme suposa que les dones grans són

éssers asexuats i que un cop superada l’etapa

reproductiva i la menopausa, el sexe s’acaba

de forma definitiva. Freixas, al seu llibre, des-

menteix tot això i parla precisament de les

actituds socials i culturals que han portat a

una falsa imatge de l’eròtica femenina de les

dones madures. En la nostra societat, on ha

augmentat de manera espectacular l’espe-

rança de vida (80,4 anys en el cas dels homes

i 85,9 en el cas de les dones) i per tant, també

els estils i necessitats de vida, fa que aquest

tema tingui més vigència que mai.

Una altra de les conseqüències de l’edadisme

és la d’atribuir la bellesa i l’atractiu sexual

als joves i oblidar les necessitats i la reali-

tat de la gent gran. Per això és tan important

que apareguin obres com les d’Anna Freixas,

que aborden un tema tabú sense comple-

xes i aporten un gra de sorra per trencar pre-

judicis i estereotips. En aquest sentit, també

és interessant el llibre de la sexòloga Carme

Sánchez, El sexe que volem les dones (Angle

Editorial), en el qual es recullen experiències

sexuals de persones grans. Per últim, el recull

de contes Sexe encara (Editorial Catedral)

d’Arlene Heyman, que també aborda aquesta

qüestió des de l’àmbit literari.

Aquest terme exposa la discrimina-

ció per raó d’edat i afecta sobretot a

les persones de més de 50 anys. Ara,

però, diversos professionals reivin-

diquen el sexe a la tercera edat.

34 ProPostes

Tendències

Judith Vives

Judith Vives és periodista / @judithvives

Anna freixas acaba de publicar ‘Sin reglas’ (Capitán Swing, 2018).

Assegurances amb valor

afegit

C/ DEL PARC, 46.083202 MATARó

T. 937571739www.assegurancesfeliu.cat

Valors

Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson

Mandela, un home indispensable per a tancar

el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant

i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més

va donar tres guerres mundials (la Primera, la

Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren per-

sonatges sinistres com, per exemple, Hitler,

Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagra-

cions mundials, matances i genocidis, dictadu-

res i repressió. Però el segle XX també va donar

altres lideratges de signe totalment contrari,

com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells

tenim, enguany, tres aniversaris molt destaca-

bles: 100 anys del naixement de Mandela, 70

anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’as-

sassinat de Luther King. A cadascú li dedica-

rem un article, a partir de les seves més grans

sentències, les més genuïnes però no especi-

alment conegudes. Comencem per Mandela,

el líder antiapartheid, que va entrar a presó el

1964 acusat de terrorisme i sortir el 1991 amb la

vocació de reconciliar el país tot superant defi-

nitivament el règim racista de l’Apartheid. La

primera de les tres frases, contundents i sàvies

alhora, és de les més punyents, ja que afirma

que “per conèixer un país cal conèixer les seves

presons”, al·ludint indubtablement a que la rea-

litat que es viu a les presons és la realitat dels

qui pateixen, provocada sovint pels qui infligei-

xen la injustícia (especialment en un context

i un règim com el de la Sud-àfrica de l’Apart-

heid). No es pot desvincular aquesta afirmació

d’una altra de relacionada, en la què Mandela

defensava que la presó és la més gran escola

de paciència i d’esperança, dos ingredients

fonamentals per a cuinar la llibertat, tal i com

Mandela exemplaritzà. La segona frase esco-

llida és la que confia plenament en què “els

valents que desitgen la pau tindran el coratge

del perdó”; una gran veritat no sempre deguda-

ment ressaltada, en la què insisteix sobre les

virtuts de la valentia i el coratge, i els vincula als

valors de la pau i del perdó. Si és cert que només

hi ha pau si hi ha justícia, també és veritat que

en part la justícia prové del perdó. La darrera

sentència de Mandela és, definitivament, la

més genuïna de totes: “Jo no vaig perdre mai:

sempre guanyava o aprenia”. Meravellosa afir-

mació, aplicable una vegada més a la vida, en la

qual Mandela converteix el fracàs, l’error o qual-

sevol revés que es visqui, no com a tal negativa-

ment, sinó tot al contrari: com una oportunitat

única de tornar a aixecar-se i novament vèncer.

Per a ampliar informació sobre la figura i l’obra

pòstuma de Mandela, és molt recomanable

conèixer la Nelson Mandela Foundation (www.

nelsonmandela.org.

Enguany es commemora el cente-

nari del naixement del el líder anti-

apartheid, que va entrar a presó

el 1964 i en va sortir el 1991 amb la

vocació de reconciliar el país.

nelson Mandela

Una de les virtuts de les plataformes digi-

tals és que ens permeten recuperar autèn-

tics clàssics moderns per gaudir -ne de

forma gairebé maratoniana, sense canvis

continus de programació i talls publicitaris.

Així, les obres que perduren es poden apre-

ciar com cal i els riures, en cas de les comè-

dies, són encara més justificats. Aquest és

el cas de The Office, la versió americana de

la sèrie creada originalment pel controver-

tit Ricky Gervais al Regne Unit. The Office

és, sota l’aparença d’un fals documental,

el delirant dia a dia d’una oficina de venda

de paper a Scranton. No hi podria haver,

sobre el paper (mai millor dit) un panorama

més desolador per construir una comèdia…

però els personatges que donen vida al per-

sonal de l’empresa s’encarreguen de des-

muntar la teoria: un cap (Steve Carrell) que

és un autèntic despropòsit, un becari amb

pretensions, un venedor entre psicòpata

i associal, una parella enamorada desti-

nada a no trobar-se mai, amargades, pàm-

fils, aprofitats, vius… el zoològic humà (i

moral) de Dunder Mifflin (així es diu l’em-

presa) és tant summament ric i intens que

les situacions surrealistes són un continu.

A mida que avancen els capítols, entre riure

i riure, ets capaç d’empatitzar amb els perso-

natges, descobrint valors nobles fins i tot

darrera de les decisions més esbojarrades.

Són habituals els moments de vergonya

aliena que fan saltar pels aires convenci-

ons familiars i socials, i que amaguen una

bona dosi d’esperit crític. I, per sobre de

tot, el pòsit que deixa és d’una gran sèrie,

que va mantenir-se durant nou tempora-

des fent història. Sempre disposada a anar

més enllà… That’s what she said!

ProPostes 35

Històries de pau

surrealisme crític

Sèries

Rafael navarro

Xavier garí

NETFLIX

VISUAL OMELETTE

Xavier garí és professor de la facultat d’Huma-

nitat d’UIC-Barcelona / @Xaviergari

Maig de 2018

Katherine Mansfield va néixer el 1888 a

Nova Zelanda i va morir de tuberculosi el

1923 a França, amb 34 anys d’edat. Va ser

una gran escriptora de contes i de diaris,

que també s’acaben de publicar, gai-

rebé al mateix temps que aquesta edició

de Tots el Contes, que ara comentarem.

Molt valorada a la seva època per la seva

prosa exquisida, continua sent avui molt

seguida i llegida.

Amb la seva escassa producció, uns vui-

tanta contes i els diaris, va ser suficient

per crear tot un món propi i per capti-

var els lectors de la seva època i els de les

generacions futures. És una prosa treba-

llada, escrita i reescrita amb passió i amb

voluntat de perfecció. El seu món més

recorrent tracte dels seus records d’in-

fància a la Nova Zelanda natal on va viure

fins als 13 anys i on va tornar per poc

temps després de fer els seus estudis a

Anglaterra.

La malaltia va marcar molt la seva bio-

grafia, però malgrat això no va deixar

d’escriure ni de polir els seus contes. En

català teníem molt poca obra seva i ara

ens podem felicitar per aquesta edició

completa que ens ofereix Edicions Proa i

també per la dels diaris. Val molt la pena

llegir Katherine Mansfield, un món propi

carregat de delicadesa.

tots els contes de Katherine Mansfield

36 ProPostes

Llibres

col·laborar amb l’escola

No! L’escola no és un lloc on deixar els nos-

tres fills perquè ens els tornin educats,

tampoc és una institució que atabala a les

famílies posant deures, ni un lloc anacrò-

nic que hauria de desaparèixer. Sóc dels que

penso sense nostàlgia que l’escola és una

institució social imprescindible, que es pot

transformar d’acord amb els temps i que la

seva desaparició seria desastrosa. Sí! L’escola

és un lloc, que a pesar de les dificultats,

pretén educar i ensenyar quelcom de profit

als nens i nenes, això sí amb l’ajuda de les

famílies. Transmetre als fills que les escoles

són un lloc inútil, antic, on s’omple de deures,

és el fi de la civilització. Aquesta opinió tant

bàrbara és conseqüència del bombardeig

constant des de molts fronts que l’únic sentit

a la vida és tot allò que es pot consumir. I, és

clar, què hi ha de consumible a l’escola? Res!

A l’escola no s’hi pot comprar res. Bé, com no

sigui algun tall de coca de l’AMPA per anar de

viatge a final de curs! Qualsevol intent d’abu-

sar comercialment de l’escola surt amb la

mateixa velocitat com entra. Sort en tenim

d’això! L’escola és el lloc on es produeix el

primer contacte entre nens i nenes, per tant

és un lloc de creixement i de conflicte i, per

tant, s’ha de cuidar.

Dit això, què pot ser millor que col·laborar

quan se’ns reclama a l’escola? Sovint ens

arriba per algun canal que l’escola neces-

sita pares i mares per ajudar en alguna acti-

vitat. Anar-hi és un dels actes amorosos més

bonics que podem realitzar. Potser el que

hi farem no formarà part dels nostres inte-

ressos d’adults, ni serà una experiència per

publicar a alguna xarxa social, però segur

que la nostra presència trencarà durant una

estona la rutina de l’escola, serà una alenada

d’aire fresc.

Quan hi anem expressem el respecte que

tenim a l’escola i als mestres. També es crea

una complicitat impagable entre l’escola i la

família. Són d’aquelles coses intangibles que

creen bon ambient. Les coses de la infància

són les més importants de la vida i potser a

través d’elles podem recordar la pròpia.

L’escola és propietat dels seus alumnes i els

pares d’aquests no deixarem de ser quelcom

curiós a conèixer. Els ulls curiosos, les pre-

guntes curioses, els comentaris curiosos,

seran part imprescindible de l’experiència.

Estiguem atents a tot allò que passa durant

aquesta estona compartida a l’escola i sen-

tim-nos orgullosos de permetre’ns aquests

moments gratuïts, però milionaris de signifi-

cat absolutament positiu!

Propostes familiars

francesc Bechdejú

Jordi Alcàsser

MANSFIELD, KATHERINE; Tots

els Contes. Traducció: Pep Julià,

Anna LListerri i Marta Pera

Edicions Proa, 2018. 894 pàgs.

Tallers amb pares de l’Escola Sagrat Cor de Palma de Mallorca.

Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista /

@jordialcasser / www.jordialcasser.com

ESCOLA SAGRAT COR DE PALMA

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a [email protected]. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma publicada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Premi Civisme 2014 en la categoria de Mit-jans de Comunicació Escrits atorgat pel Departament de Benestar Social i Família.

Valors

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a [email protected] amb les vostres dades de contacte.

EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIó Maria Coll i Joan Salicrú ConSELL ASSESSoR Francesc Amat, Maria Rosa Buxarrais, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alícia Garcia-Ruiz, Àngel Puyol, Begoña Roman, Joan Safont i Francesc Torralba.ConSELL EDIToRIAL Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Ramon BassasCoL·LABoRADoRS Cinto Amat, Jordi Alcàs-ser, Pol Bartrés, Albert Botta, Manel Bosch, David Casals, Joan Catà, Aina Fernàn-dez, Xavier Garí, Soraya Hernández, Rafa Navarro, Àngel Puyol, Arpad Pou, Albert Pera, Consol Prados, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Francesc Raventós, Xavier Serra, Joa-quim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDIBUIXoS Toni Batllori, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Blanca Gimeno, Gisèle Mollfulleda, Judit Navarro, Marc Torrecillas i Visual Omelette.foTogRAfIA Sergio Ruiz IMPRESSIó Serafí Indústria Gràfica S.A gERÈnCIA Maria Coll CoMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIó SGEL/Raul GarcíaXARXES SoCIALS Toni Rodon DIPòSIT LEgAL B-6206-2004 ISSn 2385-6807

ADREÇA Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró (Barcelona) Telèfon 620 749 138 [email protected]

AMB EL SUPoRT DE

37

En el proper número: La justíciaEl diccionari descriu el terme ‘justícia’ com la “virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat,

hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret”. La definició és clara, però ens

genera un seguit de preguntes. La veritat, segons quin punt de vista? Qui decideix què pertany a qui?

I, respecte al dret, a quina interpretació possible d’aquest i de les lleis que el composen? L’encarcera-

ment en presó preventiva de diversos polítics i líders socials catalans, la interpretació de conceptes

com “violència”, la sentència pel cas de La Manada... han incrementat encara més l’actual desconfi-

ança amb el sistema judicial. I s’han obert noves preguntes: Existeix realment la independència judi-

cial? Qui jutja els jutges? És sana una societat que no confia amb la justícia?

sense punts de trobada

Fins fa pocs anys es pressuposava que l’inte-

rès de l’audiència era ser informat. Això, avui,

ja no ho és tan clar, una part important del

públic vol una altra cosa: que li relatin els fets

des del seu punt de vista, i d’aquí, l’auge de mit-

jans de nínxol, dirigits als afins d’una determi-

nada ideologia. La relació entre el votant, com

s’informa i com s’han adaptat les empreses

periodístiques al context posterior a la crisi,

són tres elements molt presents en un assaig

que publica el doctor en Ciència Política,

Oriol Bartomeus. El professor explica la gran

transformació del comportament electoral

dels catalans en la darrera dècada, sota un

títol molt descriptiu: El terratrèmol silenciós

(Eumo Editorial). Els mitjans de comunicació

generalistes tenen múltiples fronts oberts:

caiguda de l’audiència, de la publicitat i dels

ingressos; acomiadaments i baixades de sou

per compensar-los i l’adaptació a les noves

tecnologies i a l’increment de la competèn-

cia. I els mitjans públics, tenen un repte més,

per culpa dels perniciosos efectes que té la

gobernamantalització, que l’antiga CiU i el PP

van imposar al Parlament i al Congrés, i que

supedita la CCMA i RTVE a les majories parla-

mentàries. A la corporació estatal, aquesta

primavera ha vingut molt marcada per les

valentes mobilitzacions de bona part dels

seus periodistes contra de la “manipulació”.

Bartomeus conclou que els canvis en el com-

portament electoral no es limiten només a la

substitució de les generacions que van viure la

Guerra Civil i l’autarquia del primer franquisme

pels joves. El que es modifica també són els

valors dels electors: recorda que, amb el Maig

del 68 i el neoliberalisme, es consolida “l’in-

dividualisme”, que arriba a extrems com l’ac-

tual “generació del selfie”. En tres dècades, tot

ha canviat. “Ja no hi ha una cadena de televi-

sió, sinó una oferta de canals i plataformes”; el

consumidor ja no elegeix entre dues o tres mar-

ques sinó que té tot un reguitzell d’opcions. De

fet, Bartomeus diu que el nou votant es com-

porta “com un comprador per internet”. És volà-

til, prioritza els sentiments i les emocions, “es

connecta i desconnecta” de l’actualitat política i

dels partits amb facilitat, i ja no és fidel, un valor

que també ha entrat en crisi. Aquest nou perfil

és conseqüència també la crisi de grans institu-

cions: religió, classe mitjana, mitjans de comu-

nicació generalistes, sistema educatiu, poder

judicial i també els partits que es disputaven la

centralitat política. Sense “espais de trobada

neutres”, Bartomeus creu que “no es pot arti-

cular una societat en base a ciutadans que se

senten menystinguts i atacats”. “Anem a una cro-

nificació de la divisió entre dos blocs, amb pos-

tures aparentment irreconciliables” i aquest

fet contribueix l’èxit dels partits que veuen que

el que té èxit és “mobilitzar” les seves bases de

forma constant, i aleshores hi ha empreses peri-

odístiques que decideixen fer el mateix. Ara bé,

on acaba el periodisme, i on comença la propa-

ganda? No és també el periodisme un servei a la

societat? Preguntes que s’han de fer els professi-

onals del present i del futur.

#periodigne

David Casals és periodista / @informatiu

David Casals

on acaba el periodisme i on comença

la propaganda? El nou votant és tan

poc fidel amb els partits polítics,

com amb els mitjans de comunica-

ció, afirma oriol Bartomeus.

MEMBRE DE

Maig de 201838

Els morts també riuenEl públic posat en peu aplaudeix amb força. El teló cau suaument, en Joan acaba d’interpretar l’última escena de l’obra de teatre Els morts també riuen. Ha estat la dar-rera vegada que en Joan ha pujat dalt un escenari. Fa temps anuncià que s’acomiadaria del públic amb la mateixa obra de teatre amb la qual començà la vida d’actor fa més o menys cinquanta anys; la va escriure ell mateix quan en tenia vint o vint-i-un.

Hola, Joan.

Joan, escolta. és hora de què parli amb tu de la teva vida; fa prou que esquives el mirar-me a la cara i no és cas que conti-nuem així. Algú t’ha de dir com ets, ja que tu no ho vols saber; t’espanta.

Jo sé prou de la teva vida, no cal que m’esquivis i t’amaguis. Ara que has provat de plegar de viure i no t’ha sortit al dret, és quan has de parlar-ne, deixar d’estar erugat; has de ser valent.Sé que fa prou temps que havies pensat em mi, ara ens hem trobat cara a cara. Hem de parlar-ne.

Tu saps que el què et passa no és cosa d’avui, ja fa temps que ho tens sabut encara que ho amaguis i t’ho neguis a tu mateix, açò teu no és cap malaltia incurable. Has d’acceptar-ho, tan-mateix el que et passa no val una vida tan tendre com la teva, tot el que ara als catorze anys t’espanta tant, si pleguessis, te faria riure i sabries, massa tard per refer el camí, que el preu pagat no valia la pena.

Ja sé que per tu no és fàcil, sé que quan et mires davant el mirall te sembla que ets com qualsevol dels companys de l’insti-tut, de cop, emperò, t’entra la ràbia, el dolor de pensar que no ho ets. Et saps diferent, vols saber el perquè ets diferent i plores,

vols saber perquè tu ets així, sents vergonya i por, penses que pot ser sigui un fet de joventut el que t’està passant, però tu ja sap que no es així.

Joan, no cal que t’espantis més, res del que t’està passant és nou, a altres abans que tu ja els ha passat, a molts després de tu també els passarà. uns hi han deixat la vida pensant que era insuportable, tal com tu has volgut fer, però te dic que no és culpa teva, no es culpa de com ets, sinó de com te miren els altres. Per això te dic que quan te miris davant el mirall, no pensis que el que estàs mirant sigui res estrany, diferent. Com qualsevol altre cos, el teu pot ser estimat, com qualsevol altre cos pot estimar.

Joan has d’entendre que pel que t’està passant no pots renun-ciar a viure, encara que altres te mirin diferent i pensis que pot ser tinguin raó. Si m’escoltes, Joan, ens tornarem a trobar d’aquí a molts anys i junts riurem junts, perquè saps Joan, quan un ha viscut el seu temps, i jo d’això en sé molt, se’n pot riure de la mort. El taló cau suaument, en Joan acaba d’interpretar l’última escena de l’obra de teatre Els morts també riuen. Mentre el taló de vellut vermell va baixant, els ulls d’en Joan s’omplen de llàgrimes. No són pels aplaudiments inacabables del públic posat en peu; no són pel temps d’actor que avui s’acaba... Quan en Joan ha llambregat el pati de butaques ha vist com en Miquel, el company amb qui ha compartit la vida, de les mans tremoloses per l’emoció li llançava una besada.

Pilio és membre de Planeta Lletra

El conte de Pilio

Valors 39

il·lustraCió: marC torreCillas

Valors R · amb un avortament; tretze més ho van fer per embaràs ectòpic i 63 dones més en el...

Documents

Transcript of Valors R · amb un avortament; tretze més ho van fer per embaràs ectòpic i 63 dones més en el...