UNITAT 11. LA CIUTAT I EL MÓN URBÀ

IPM / Geografia Batxillerat Jordi Manero

EL CONCEPTE DE CIUTAT. Els assentament humans estan formats per zones rurals (pobles) i zones urbanes (ciutats).

La qüestió és com diferenciar-les.

D'entrada és difícil i ara, a més, cal considerar la rururbanització

No hi ha una única definició de ciutat, car podem considerar diversos criteris (quantitatius o qualitatius).

1. Criteri numèric.

No és el mateix arreu (Espanya, 10.000 / EUA, 2.500).

A Espanya més de 10.000, és població urbana; entre 2.000 i 10.000, semiurbana; menys de 2.000 rural.

2. Influència territorial.

Incidència sobre el territori dels voltants, que es relaciona amb la concentració de funcions del nucli habitat.

3. Arquitectura i l'urbanisme.

4. Concentració de funcions.

La ciutat concentra fluxos, institucions, serveis… les activitats més importants de gestió i administració.

5. Activitat econòmica.

Activitat professional de la població.

La ciutat presenta una gran diversitat, tot i que destaca el secundari i terciari.

En un poble hi ha menys diversitat, destacant sobretot el primari.

6. Estil de vida i cultura urbana.

7. Creixement, densitat urbana.

Les ciutats tenen més densitat de població (habitants per km2).

Les ciutats experimenten més creixement, una clara zonificació, una xarxa de carrers més atapeïda...

Tots els criteris són vàlids però relatius car depenen del país, de l’època ...

D'altra banda alguns municipis són considerats ciutats pel nombre d’habitants, i podrien ser rurals pels criteris qualitatius, i en d’altres municipis ens passaria el contrari.

ATENCIÓ

Les ciutats són grans concentracions humanes, que viuen de la indústria i dels serveis, que no produeixen pràcticament res del que consumeixen, per això s’ha de garantir el proveïment d’aliments, aigua, energia, el transport …

XARXA I JERARQUIA URBANES.

La XARXA URBANA és la distribució de les ciutats en l'espai.

Pot ser: -  Concentrada (en un àmbit limitat) -  Regular (homogèniament) -  Aleatòria (a l’atzar).

La xarxa urbana es basa en el conjunt de relacions (econòmiques, socials, culturals, polítiques,...) que fa que les ciutats d’un territori adquireixin una complementarietat i una diferenciació de funcions i que formin un conjunt jerarquitzat de centres.

Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen en l’espai i exerceixen una forta atracció sobre el territori circumdant.

Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics amb intercanvis entre els diversos nuclis. Per això s’utilitza el concepte de SISTEMA URBÀ.

Hi ha un primer nivell format per un conjunt molt nombrós de ciutats petites, que ofereixen serveis inferiors (diaris).

Existeix un conjunt menor de ciutats mitjanes, que ofereixen més serveis i de major nivell.

Per últim, hi ha poques grans ciutats. Aquestes tenen totes les funcions i estructuren espai.

Amb el

temps

Els nuclis acaben depenen els uns dels altres.

Els nuclis acaben especialitzant-se (residencials, industrials, comercials o de serveis).

Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest esquema típic.

En canvi, els països pobres, menys urbanitzats, presenten importants desequilibris, com la macrocefàlia urbana.

Les xarxes urbanes més denses formen regions urbanes, on zones urbanes i zones rurals formen un continu.

Ara existeixen ciutats globals, capitals internacionals, gràcies a la interconnexió i internacionalització.

Són les ciutats més importants, amb més nivells d'especialització, més atribucions...

La geografia urbana estudia la JERARQUIA URBANA.

Quines ciutats són més importants? Per què? Quina és l’àrea d’influència urbana?..

Ja el 1933 Walter Christaller demostrà que hi ha sistema jerarquitzat de ciutats.

Considerant les activitats terciàries que ofereixen i el rang d’aquestes.

Les ciutats amb més serveis i de més rang tenen majors àrees d’influència.

A partir d’aquest model, molts altres, per explicar la importància de la ciutat i la disposició de l’espai de les xarxer urbanes.

Teoria del lloc central o model de Christaller.

Es basa en la idea que la funció principal de la ciutat és proporcionar béns I serveis al territori que l’envolta.

Si el relleu és pla...

Si la polació es distribueix de manera uniforme…

L’àrea d’influència de la ciutat seria

un hexagon

Els hexàngons s’inscriuen en hexàgons més grans, al voltant de les ciutats més desenvolupades.

Ofereixen béns I serveis més especialitzats.

Ciutats del sud d’Alemanya: Sttugart, Munich, Nuremberg.

Teoria de la gravitació.

Inspirat en la força de la gravetat de Newton.

Centres grans amb gran influència sobre el seu voltant: Girona i el seu entorn (Salt, Quart, Sarrià de Ter…)

Ciutats de dimensions similars molt properes: Terrassa-Sabadell.

Dues ciutats es relacionen amb una intensitat:

Directament proporcional a la seva dimensió demogràfica i econòmica.

Inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa.

Teoria de la base econòmica.

Es basa en la importància de l’activitat industrial a l’hora d’establir la jerarquia entre ciutats.

Manchester, Lieja, Dresde, Xicago, Barcelona…

Les ciutats industrials subministren bona part de la seva producció a les seves àrees d’influència.

A major demanda des del hinterland, més gran creixement i importància de la ciutat central.

La jerarquia urbana és evident a escala regional, nacional i mundial.

La major importància de les funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marquen la seva posició dins la jerarquia.

Generen fluxos. Desplaçaments de persones, mercaderies i capitals …

En bona mesura es troben controlats per les ciutats, ja que concentren bona part de les activitats productives, població …

La procedència dels f luxos ens ind ica l'àrea d’influència de la ciutat (camp urbà / hinterland).

Bàsicament, la importància urbana depèn:

Volum de població

Presència de centres de decisió política

Presència de centres de decisió econòmica

Presència de vies i mitjans de transport

En el desenvolupament urbà són bàsiques les infraestructures.

Base sobre la qual d e s c a n s a u n a determinada activitat o estructura.

Poden ser naturals o artificials (anomenades tècniques, que són les més destacades).

Són essencials per al desenvolupament econòmic, sobretot les relacionades amb el transport i energia.

Existeix una clara relació entre infraestructura i desenvolupament econòmic.

A r a b é , n o n o m é s infraestructures, calen altres factors.

No sempre són rendibles, per això moltes necessiten finançament públic.

Poden ser socials o tècniques.

Les socials són els equipaments, relacionats amb la qualitat de vida i el benestar social.

Les tècniques incideixen en la producció i la productivitat.

Les d’impulsió han de ser motor del desenvolupament d’una zona.

Les d’acompanyament responen a l'existència d'una demanda prèvia.

La majoria són en part d’impulsió i d’acompanyament

Són l’instrument més important per planificar i ordenar el territori, sobretot el transport (afavoreix la connexió).

Per això el poder pot afavorir centralisme, el transport col·lectiu …

Generen impacte:

Variació ocasionada per la seva realització o posada en funcionament.

Aplicant els estudis de geograf ia urbana ca l distingir diferents tipus de c iutats i agrupacions urbanes:

-  Àrea urbana -  Ciutat central

-  Àrea metropolitana

-  Conurbació

-  Megalòpoli

-  Metaciutat.

Àrea urbana: Sòria

Nucli urbà envoltat per terres de conreu, amb poca influència territorial.

Nucli urbà amb gran influència en l’entorn.

Ciutat central: Sevilla

Àrea metropolitana: Barcelona

Espai molt urbanitzat format per un nucli principal (ciutat central, metròpoli) i una successió d’anells que corresponen a altres municipis (les ciutats petites i mitjanes que envolten la gran ciutat).

És un sistema ben integrat.

Entre els diferents municipis de l'àrea metropolitana s’estableixen interrelacions econòmiques i socials (gràcies a les contínues millores dels sistemes de transport i comunicació).

P e r a i x ò c a l u n a planificació conjunta.

Les interrelacions són inversament proporcionals a la distància a l’anell central.

El nucli central tendeix a l’especialització del sector terciari, mentre que els nuclis urbans en usos r e s i d e n c i a l s i u s o s industrials.

Els principals exemples: àrea metropolitana de Barcelona i la de València.

Conurbació: Tarragona – Constantí – La Canonja - Vila-seca,

Cadis – San Fernando – El Puerto de Santa Maria.

Unió o coalescència d e d o s o m é s assentaments.

Cada ciutat manté certa independència (pe.: administrativa).

Tarragona Constantí

La Canonja

Vila-seca

La conurbació té un estructura polinuclear, destacant:

Abundància de les activitats secundàries i terciàries.

Destaca la regió urbana holandesa formada per Rotterdam, l’Haia, Amsterdam i Utrecht, que formen Randstat.

Gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part.

Megalòpoli: El Caire

(uns 11 milions)

Metaciutat: Tòquio

(uns 34 milions)

Més de 10 milions d’habitants Més de 20 milions d’habitants

Són superconurbacions metropolitanes (poden haver espais rururbans intercalats), formats per diverses metròpolis amb les seves àrees d’influència.

Es conforma un gran teixit urbanitzat, amb diversos usos sòl.

Les megalòpolis i les metaciutats són nuclis de l’economia global, connectades a les xarxes globals.

Ciutats globals.

Ara bé, interiorment es troben segmentades i desconnectades, especialment socialment.

La previsió per el 2015, ens parla de 25 megaciutat (22 al Tercer Món, 18 a Àsia).

La principal, amb més de 34 milions, serà Tokio (Tokio – Yokohama – Nagoya – Kyoto – Osaka - Kobe).

ELS AGENTS SOCIALS PRODUCTORS DE LA CIUTAT. Els agents socials urbans són les persones físiques o jurídiques que intervenen en la creació i producció de l'espai urbà (morfologia urbana).

Són diferents al llarg de la història.

Els agents principals

són:

- Els propietaris privats del sòl urbà. - Els empresaris. - Els ciutadans. - Els poders públics.

Entre els interessos dels diversos agents urbans h i ha un conflicte latent.

EL VALOR DE L'ESPAI URBÀ.

La ciutat s'ha convertit en una mercaderia més. Es fa, es compra i es ven d'acord amb les lleis del mercat.

El valor de sòl urbà depèn bàsicament de la situació i l'edificabilitat (la urbanització li afegeix valor afegit).

- La situació es refereix a on és el sòl dins el conjunt urbà. Si es troba en un lloc “desitjat” el preu és superior.

- L'edificabilitat es refereix al tipus d'edificabilitat i la superfície que se'n pot edificar.

Les diferències del preu del sòl es deuen a diversos factors.

Per exemple, al centre hi ha menys sòl disponible, millors connexions, més equipaments, s'hi fan més activitats... És més car.

Es produeix la segregació social

de l’espai.

La població es distribueix en zones diferents segons les característiques econòmiques, socials o culturals.

Existeixen diferents barris

segons la renda.

Més desitjables: Habitatges de major preu, i per això hi viuen rendes més elevades.

L'URBANISME I L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI

En la construcció de la ciutat h i in tervenen d iversos agents, cadascun amb interessos diferents.

Cal establir regles i ordenar el territori.

Per això cal l'urbanisme.

L ' u rban i sme és e l con jun t de procediments per ordenar i planificar l’estructura urbana i controlar la utilització del sòl urbà.

Ha de satisfer les necessitats presents i futures de la ciutat.

Actualment el creixement urbanístic és programat amb Plans Urbanístics (elaborats pels Ajuntaments).

Poden ser generals, si ordenen tota l’àrea urbana o metropolitana, o parcials, si ordenen determinades zones.

A l'hora de programar cal

tenir en consideració

diversos factors:

- El preu del sòl - Les ordenances munic ipals (alçada, aspecte...) - La previsió del transport i trànsit - La previsió d’infraestructures - La previsió d’equipaments - …

Els plans urbanístics han de ser flexibles i oberts, car canvien les prioritats administratives i socials.

Per exemple, ara es recuperen els centres històrics o es creen pols tecnològics com l'@22.

Els plans urbanístics divideixen el sòl en:

- Sòl urbà (ja construït, urbanitzat).

- Sòl urbanitzable (futur sòl urbà).

- Sòl no urbanitzable (protecció ambiental, cultural, zones de risc...).

- Sistemes generals. Pel funcionament general del municipi (xarxa viària, zones verdes, equipaments, serveis...).

MORFOLOGIA URBANA

La forma de la ciutat influeix en la seva habitabilitat i en la demanda de recursos naturals.

Per estudiar-la considerem: -  Els elements (edificis)

-  La d ispos ic ió de ls elements (xarxa de carrers)

-  Els usos del sòl (utilització de l’espai urbà).

La morfologia urbana és molt dificil de canviar (per això en el traçat urbà hi ha formes geomètriques que reflecteixen èpoques històriques pretèrites).

PLÀNOLS URBANS

Ens indiquen la disposició dels carrers, ordenada o desordenada.

Els Plànols Irregulars són propis de la ciutat preindustrial, generalment desordenada (amuntegament, carrers irregulars, carrerons sense sortida ...).

A les ciutats del N la ciutat medieval ara és el centre històric.

Al S, sobretot en les ciutats àrabs, encara hi ha una disposició irregular en gran part.

Els Plànols Regulars poden ser de diversos tipus.

L'ortogonal (en quadrícula, hipodàmic o colonial). Passà del món hel·lenístic a Roma. Posteriorment s'utilitzà a les colònies espanyoles. Al segle XIX (amb la RI) viví un gran boom en les ampliacions de les ciutats medievals (Eixample de BCN).

E ls seus pr inc ipa ls avantatges eren la fàcil parcel·lació, la millor higiene i afavorir la repressió del moviment obrer.

Ara viu una certa crisi, car dificulta la circulació.

El radiocèntric presenta cercles concèntrics al voltant d’un nucli central (Moscou, París).

París

El lineal es desenvolupa al llarg d’un eix, una via de comunicació (ciutat lineal de Madrid). Madrid

Al llarg del segle XX, amb grans ampliacions urbanes, moltes ciutats s'han planificat (Brasília).

Dos models bàsics caracteritzen l'urbanisme de la ciutat del segle XX:

- La ciutat jardí. La idea inicial era fer habitatges unifamiliars, amb pati i jardí (model anglosaxó).

S'han acabat corvertint en ciutats de baixa densitat problemàtiques.

A la pràctica són ciutats dormitori, sovint sense serveis bàsics.

-  La ciutat funcionalista o racionalista.

La idea inicial era fer habitatges de blocs de pisos molt alts, alliberant terreny per a equipaments i zones verdes.

A la pràctica, hi ha molts barris que només són concentracions de blocs de pisos (especialment els construïts fins als 80).

Des de fa un parell de dècades es constata una certa millora.

PARTS DE LA CIUTAT Combinant els plànols, edificis i els usos del sòl, obtenim grans unitats del paisatge urbà. És a dir, observem diverses parts de la ciutat.

En les ciutats disperses, amb edificis monofuncionals, les parts són molt clares.

En cavi, en les ciutats compactes, amb molts edificis polifuncionals les parts són poc clares.

Sempre però, hi ha un cert predomini d’una activitat, d’un paisatge, en una zona.

D’alguna manera o d’altra, trobem

a les ciutats:

- Centre - Barris/Àrees residencials - Àrees industrials - Perifèria

LES CIUTATS DEL NORD (Europa, Amèrica del Nord, Austràlia, Nova Zelanda …)

El Centre pot ser històric o de negocis (CBD).

N o s e m p r e h i h a coincidència.

El centre té una sèrie de característiques:

- Accessible (cal ampliar el transport; són freqüents les aglomeracions).

- Elevat preu del sòl (provoca verticalitat, gratacels).

- Grans diferències dia-nit (a excepció de les zones de lleure).

- Reduïda població permanent al CBD (el sòl és car), més a la zona històrica.

- Manca d’activitat industrial (hi predominen els serveis)

Sovint, els centres històrics són lloc de residència de rendes baixes, on viu gent amb pocs recursos (els habitatges acostumen a ser vells i trobar-se en males condicions).

Ara bé, quan es restauren els b a r r i s ( c e n t r e s h i s t ò r i c s rehabilitats) o es posen de moda, es donen problemes:

“Moobing immobiliari”. Fer fora als habitants. Gentrificació, La població h a b i t u a l d e l b a r r i é s substituïda per població amb rendes més elevades.

Els Barris Residencials es troben en diverses parts de la ciutat.

A partir del segle XX van sorgir barris perifèrics al voltant de la ciutat, que progressivament s’han anant incorporant.

Existeixen dos grans

tipus:

Zones residencials. Barris dormitori

Zones residencials.

No hi ha problemes de planificació o degradació.

Sorgides al s.XX com a lloc de residència de les classes m i t j a n e s i a l t e s q u e abandonen els Eixamples, cercant més qualitat de vida.

Són zones de més nivell de renda, amb blocs de pisos baixos i cases unifamiliars.

Es troben ben comunicats per carretera. Sovint a prop dels centres comercials de creació recent.

Barris dormitori

Hi ha una mala planificació en la construcció.

Són polígons de blocs geomètrics, uniformes, amb una clara sensació d'amuntegament.

Són lloc de residència de rendes baixes, amb pocs recursos econòmics. amb baixa qualitat de materials i poques infraestructures i serveis (en els seus orígens).

L'Extrarradi o Perifèria es troba format per zones immediates a la ciutat, directament vinculades a ella.

S ó n o c u p a d e s p e r funcions que no poden donar-se dins la ciutat:

- Barris marginals - Polígons industrials - Centres comercials - Zones residencials de classe alta...

Cerquen espai i bones comunicacions

També en formen part antics pobles, c a m p s , v i e s d e comunicació … A mesura que la ciutat cre ix , l ’ext rarradi s’incorpora a la ciutat

En les ciutats grans del N es va produir la contraurbanització, és a dir, a la sortida de part de la funció residencial vers zones perifèriques.

Ciutat difusa: La ciutat creix i es fa menys compacta (ocupa més espai però amb menor densitat).

Apareixen les zones rururbanes: Zones on coincideixen característiques de zones rurals i de zones urbanes (si envolta una àrea metropolitana: aurèola rururbana).

E n l e s z o n e s perifèriques es situen indústr ies, facultats, universitàries, hospitals, recintes firals, hotels, centres comercials i d’oci...

Els Polígons industrials són espais a la perifèria urbana, ben comunicats amb la ciutat.

S’hi ubiquen indústries, magatzems, grans superfícies comercials...

Activitats que es desplacen a la perifèria.

A l’interior urbà es degraden les zones industr ial i tzades el que provoca la seva rehabilitació.

N e c e s s i t e n e s p a i b a r a t , b o n e s comunicacions...

Les zones industrials actualment estan en els polígons industrials i en els parcs tecnològics.

Els polígons també s’utilitzen com a zones d’oci (exemple, Polígon del Pla d’en Boet de Mataró).

LES CIUTATS DEL SUD

Les Ciutats del Sud (A. Central i del Sud, Àsia, Àfrica...) presenten característiques semblants per la situació social i econòmica.

Són ciutats en expansió (èxode rural, gran creixement vegetatiu).

El creixement és desorganitzat:

- Manca planificació - Manquen equipaments i infraestructures - Materials pobres

Barris d’autoconstrucció

(favelas, ranchitos, bidonvilles...)

Intensa segregació social i de l’espai.

La divisió social de l’espai urbà és molt clara. Hi ha una gran segregació.

El centre, històric i de negocis, els barris residencials, la perifèria... són món separats.

FUNCIONS URBANES

Les funcions urbanes són les activitats que la població realitza

cada dia.

Per això condic ionen la utilització de l'espai urbà.

Es relacionen amb un ús del sòl específic, per t a n t a m b u n a morfologia específica.

Per això les funcions urbanes condicionen els paisatges urbans.

Els paisatges urbans públics són d'aparició relativament recent.

Els paisatges urbans pr ivats són sobretot àrees residencials.

Ara són molt importants (carrers, infraestructures ...).

Existeix una gran tipologia d’edificacions, Ara hi ha una c la ra tendènc ia homogeneització.

Les funcions urbanes es relacionen amb la segregació d’usos del sòl.

Distribució dels usos del sòl de la ciutat (residencials, comercials, industrials, administratius...) en espais clarament diferenciats.

Generalment però les ciutats són multifuncionals, donant-se múltiples funcions que es relacionen entre elles.

A més tamany, més funcions. De vegades però, destacarà una: La ciutat és coneguda per aquesta funció.

Les funcions principals són aquelles que es troben a totes les ciutats.

Funció residencial

Relacionada amb el secundari i terciari,

Funció econòmica

Destaca la funció comercial, relacionada amb l'intercanvi de productes i serveis,

A part dels intercanvis nacionals i internacionals també hi ha comerços especial i tzats, grans magatzems, hipermercats,... per tal de proveir la regió urbana.

Les funcions dominants són aquelles a les quals es dedica majoritàriament la població d’un nucli urbà, o la funció per la qual és sobretot conegut aquell nucli urbà.

E l p re d o m i n i d ’ a q u e s te s funcions caracteritza l’àrea urbana.

Cal destacar l'especialització interna: dins dels centres es troba carrers o barris on predomina una activitat concreta: financera, comerç, cultural,...

Per exemple: Manhattan (sud, financer; nord, oci i comercial).

Funció industrial.

La indústria és present en la majoria de ciutats, tot i que al N es desplaça cap a la perifèria (polígons industrials) cercant millors comunicacions, més espai, evitar molèsties (contaminació), complir la llei...

Algunes ciutats han fet fortuna per la seva proximitat a un jaciment o font d’energia.

(Detroit, Tarragona)

Funció turística. (Salou, Marbella, Las Vegas)

(Rota, Ceuta).

Funció militar.

Funció cultual o religiosa. ( L a M e c a , R o m a , Florència, Salamanca, Oxford)

Hi ha ciutats seus de g r a n s i n s t i t u c i o n s culturals, que tenen un gran patrimoni, o que són centres religiosos.

Funció administrativa i de serveis.

(Atlanta, Madrid, Barcelona) Les ciutats ofereixen serveis relacionats amb la funció pública, hi ha seus de grans empreses...

La funció política i administrativa es dóna habitualment a les parts més cèntriques del nucli urbà.

Poden trobar-se en els barris antics, degradats durant la industrialització, però recuperats amb el sector serveis de l’era post-industrial.

També poden ser àrees de nova creació (gratacels,...).

Actualment, part de la funció de serveis i comercial també s’està traslladant a la perifèria urbana, on proliferen grans centres comercials.

L’EXTENSIÓ DEL PAISATGE URBÀ EN EL MÓN

Cada cop hi ha més vida urbana al món, augmentant la taxa d’urbanització (els països industrials tenen taxes més elevades).

Aquest fet és degut als canvis socioeconòmics, que fan que s'incrementin la indústria i els serveis i disminueixi l'agricultura.

Des de mitjans del segle XIX assistim a un extraordinari creixement urbà.

Al segle XXI el boom urbà serà la característica més destacada. Anem vers un món urbà general, destacarà el gran creixement del tercer món (augment poblacional i èxode rural).

L'ONU calcula que fins el 2.030 el creixement poblacional serà d’uns 2.700 milions. D'aquests, el 90% viurà a les ciutats.

Ara més de la meitat de la població mundial v iu en ciutats.

Destacarant el cas asiàtic i africà.

El 2050 podria superar el 70%.

Europa va ser el primer continent amb una urbanització massiva.

Actualment, la seva xarxa de ciutats és molt densa, donant-se la rururbanització i la suburbanització estacional (boom de les segones residències).

La franja amb més densitat de població és on hi ha més ciutats. És l'anomenada dorsal europea.

Una zona secundària, un segon eix, va des de València a Venècia.

S'exten pel nord d’Itàlia, nord de França, Alemanya, Benelux i S.E. de GB.

Dorsal europea.

Arc Mediterrani

Aquesta xarxa de ciutats es troba perfectament interconnectada.

Autopistes

Tren

Totes les grans ciutats i regions de la UE es troben unides per carretera.

Els trens de llarga distància i d’alta velocitat no connecten totes les grans ciutats i regions de la UE.

Aquest és un gran objectiu de la UE.

ELS PROBLEMES URBANS

Les ciutats actualment ocupen poc més d'un 2% de la superfície terrestre, tot i que consumeixen el 75% dels recursos.

En un futur s'incrementarà la població urbana i el consum de recursos.

En algunes zones el creixement serà descontrolat, la qual cosa agreujarà encara més els problemes per al medi i la salut humana.

Caldria millorar la gestió de l’aigua, els residus i el transport, i la planificació urbanística.

Hem de cercar una

ciutat sostenible.

La demanda ja es va fer el 1996 a Istambul, en la Conferència de l’ONU s o b r e a s s e n t a m e n t s urbans (Hàbitat II).

C o m s e m p r e , e l s problemes són la manca de recursos (sobretot al S) i la manca de voluntat política.

Els problemes urbans són arreu, però normalment es visualitzen més en els països del sud.

El valor del sòl

El sòl és limitat i inamovible. Com que hi ha menys oferta que demanda augmenta de preu.

L'especulació consisteix en retenir

el sòl esperant augment del valor.

El valor del sòl és superior al centre car hi ha menys sòl; lluny del centre hi ha menys sòl, per això perd valor.

Cal considerar però, la influència dels equipaments i les infraestructures.

El transport i les infraestructures.

Les ciutats són grans concentracions humanes, per això calen molts equipaments (escoles, hospitals …) i infraestructures.

Les ciutats es troben sobretot dominades per l'automòbil privat (dependència del cotxe).

Cada cop més amb l’augment de la ciutat difusa.

Les infraestructures relacionades amb el transport són bàsiques, car cal garantir la mobilitat dels ciutadans i l’arribada a la ciutat de tot allò que necessita.

Més distància entre el lloc de residència i el de treball, estudi o esbarjo (pràcticament obliga a utilitzar el vehicle privat).

A Catalunya, existeix una a mobilitat residencial molt destacada.

Les rendes mitjanes-altes es desplacen for a de les zones metropol i tanes, cercant millors habitatges.

Això intensi f ica la utilització del vehicle privat.

Les dependència del vehicle privat planteja nombrosos problemes:

-  Manca d’aparcament -  Contaminació -  Augment de la despesa en infraestructures...

Caldria fomentar un transport públic més eficient (carrils BUS) o fomentar els carrils VAO (vehicles d'alta ocupació).

Ara bé, la ciutat difusa dificulta la creació d’una bona xarxa de transport públic en una àrea urbana dispersa i de gran extensió territorial.

El proveïment.

La ciutat pràcticament no produeix res d’allò que consumeix. Per això és bàsic garantir el proveïment d'aigua, aliments, energia…

L'administració (govern municipal) ha de construir i mantenir la xarxa d’infraestructures (brutal despesa econòmica).

Totes les grans c i u t a t s t e n e n greus dificultats de finançament.

El medi ambient.

Cal mantenir la puresa de l’aire, netejar, recollir els residus... evitar problemes de salut.

Les ciutats generen diversos problemes mediambientals:

- Contaminació (atmosfèrica, acústica ...) - Residus urbans (clavegueres, abocadors, depuradores...) - Consum de recursos (des de l'aigua al sòl)...

L'actual model de ciutat difusa incrementa els problemes.

- La contaminació.

Una de les més greus és l’atmosfèrica, provocada pel trànsit, indústries, sistemes de calefacció i de refrigeració.

Es crea un microclima urbà, amb una temperatura més alta (illa de calor), fomenta l’smog, la pluja àcida, el canvi climàtic....

Cal destacar cada cop més l’acústica.

L’ús de transports públics són un clar avantatge respecte el medi ambient,

Millora de la qualitat urbana i

estalviem energia.

- Els residus.

L e s c i u t a t s s ó n g r a n s consumidores de recursos i grans generadors de deixalles (industrials i de llars).

S’han de tractar els

residus sòlids i les aigües residuals

(depuradores).

Cada català genera per any 575 kg. de residus urbans.

És necessari la recollida d’escombraries, i a la vegada una interiorització per part de la població de la recollida selectiva de la brossa.

S’han creat plantes de recollida selectiva.

Tot i així, encara avui, hi ha residus que e s t a n s i t u a t s a l s afores de la ciutat i contaminen el sòl.

- Els consum de recursos.

Les ciutats són grans consumidores de recursos i grans generadors de deixalles (industrials i de llars).

Aigua, energia, sòl... Sobretot amb el model de ciutat difusa.

El model urbà dispers és ecològicament molt costòs (presenta un important impacte ambiental.)

És altament consumidor de sòl.

Dispara la mobilitat individual (incrementa el consum energètic i la contaminació).

El transport públic no és rendible (dispersió d'assentaments).

Manca de recursos econòmics.

És un problema creixent.

El funcionament d'una gran ciutat comporta grans despeses, sempre en augment. La rururbanització ha comportat una disminució d’ingressos.

Totes les grans ciutats tenen problemes econòmics.

La vulnerabilitat.

A mesura que es fan més grans les ciutats es tornen més vulnerables.

Resulta més fàcil paralitzar-les:

A n i v e l l t è c n i c (errada tècnica).

A nivell polític-tècnic (vaga).

A n i v e l l p o l í t i c (violència terrorista).

Els problemes socials.

La vida urbana es caracteritza per les presses, els desplaçaments dins i fora la ciutat, el caos circulatori, els sorolls, la massificació en els comerços, l'allotjament en habitatges petits, l'escassetat zones verdes...

T o t a i x ò p o t comportar aïllament, estrès. agressivitat...

A les ciutats es pot donar l'anomia.

També és cert que a les ciutats existeix menys pressió social i més llibertat.

Problemes socials en les ciutats del Nord.

Decadència i pobresa urbanes, evidenciades en el deteriorament d e l s c e n t r e s h i s t ò r i c s i d e determinats barris.

Evident segregació

social.

La població amb més renda surt buscant altres models de vida,

Els barris es degraden, els habitatges també

La població envelleix

Es fan nuclis de població amb menys recursos...

La forta immigració satura els barris vells, on també hi ha sovint elevades taxes d'atur.

Per exemple, a Catalunya:

Els barris es degraden.

Un fenomen semblant es dóna en algunes ciutats dormitori.

La pobresa urbana afecta més d’un 20% població (sobretot dones grans, tot i que cada cop hi ha més gent jove).

Sovint la pobresa s'acompanya amb d'altres problemes socials (atur, drogoaddicció, sense sostre ...).

És allò que es coneix com a Quart Món.

Problemes socials en les ciutats del Sud.

Destaquen els arrabals perifèrics d’autoconstrucció (cinturons de pobresa), on hi viu entre el 30% i el 60% de la població urbana del S.

El 70% vivendes del S són tècnicament il·legals.

Els problemes són més greus i més palpables:

Manca de serveis bàsics (aigua potable, clavegueram, recollida de residus ...).

Congestió (la manca de planificació dóna un creixement caòtic).

Problemes socials.

Manca d’higiene (major incidència de les malalties)

Increment del risc (s’instal·len en llocs poc apropiats)