Unitat 1 La revolució liberal (1808-1874) · Esquema Entre el 1808 i el 1874 es va produir a...

1U n i t a t

La revolució liberal (1808-1874)

1. La Constitució de 1812 i laRestauració absolutista

2. El règim liberal: progressis-tes i moderats (1833-1868)

3. El Sexenni Revolucionari(1868-1874)

4. Catalunya i la revolucióliberal

5. Els orígens del catalanisme

Esquema Entre el 1808 i el 1874 es va produir a Espanya el pas de l’absolutismeal sistema liberal, que es coneix amb el nom de revolució liberal.

El camí que va seguir aquest procés de canvi va estar ple de tensions:anys d’absolutisme (el regnat de Ferran VII), períodes de màxima radi-calitat revolucionària (la Primera República) i etapes de governs liberalsmolt conservadors. A tot plegat cal afegir les guerres civils entre els sec-tors protagonistes del canvi, els liberals, i els sectors absolutistes que s’hiresistien, els carlins.

6

La Constitució de 1812 només va tenir vigència durant pocs anys, però constitueix unareferència en la política de l’Espanya dels segles XIX i XX.

La revolució liberal (1808-1874)

Espanya va iniciar el segle XIX amb un règim absolutis-

ta i el va acabar amb un règim liberal. Entre el 1808

i el 1874 va tenir lloc, doncs, la revolució liberal a

Espanya. Aquesta revolució, però, es va diferenciar

del context europeu per tres guerres civils (les guer-

res carlines) i la inestabilitat política, que es va ca-

racteritzar per la intromissió constant de l’exèrcit en

la política (cops d’estat o pronunciamientos) i el se-

guit de constitucions de signe diferent que es van

succeir. El període es pot estructurar, políticament

parlant, en quatre grans fases: la guerra del Francès

(1808-1814), el regnat efectiu de Ferran VII (1808-

1833), el regnat d’Isabel II (1833-1868) i, finalment,

l’anomenat Sexenni Revolucionari (1868-1874), pe-

ríode en el qual es van succeir dos règims –la mo-

narquia d’Amadeu de Savoia i la Primera República

Espanyola– i que va acabar amb el cop d’estat del

general Pavía i la dictadura del general Serrano

(1874).

7

1810 1820 1830 1840 1850 1860 1870 1880

1812Constitució de Cadis

1837Nova

constitució

1873Constitució dela RepúblicaEspanyola

1845Constituciómoderada

1856(Constitució

no promulgada)Reacció moderada

i reinstauraciód’un règim liberal

conservador

1869Nova

Constitució

Segona guerracarlina

(1846-1849)

Primera guerra carlina(1833-1840)

Tercera guerra carlina

(1872-1876)

TrienniLiberal

(1820-1823)

Bienni Progressista(1854-1856)

Dècada Moderada

(1844-1854)

Regnat de Ferran VII (1808-1833)

SexenniRevolucionari(1868-1874)

Regnat d’Isabel II(1833-1868)

1834EstatutReial

Font 1.

Guerra delFrancès(1808-1814)

1. La Constitució de 1812 i la Restauració absolutistaL’inici de l’Edat Contemporània, entre el final del segle XVIII i els pri-mers anys del segle XIX, va estar marcat a Europa, des del punt de vistapolític, per un fet d’una importància indiscutible: la Revolució Francesa(1789).

En el tombant del segle XVIII al XIX regnava a Espanya Carles IV,de la dinastia borbònica. El regnat de Carles IV (1788-1808) es veié par-ticularment trasbalsat pels fets revolucionaris. Les primeres notícies delque succeïa a França ja van inquietar profundament els governants espa-nyols d’aquella època. Tot i que els primers consellers del rei Carles erenil·lustrats*, i per tant simpatitzaven amb la idea de posar fi a la socie-tat estamental* i als privilegis del clergat i de la noblesa, no qüestiona-ven gens l’absolutisme* de la monarquia, tal com havia passat al país veíamb l’esmentada revolució.

L’execució a la guillotina del rei francès Lluís XVI l’any 1793 va trans-formar la desconfiança en hostilitat oberta. Carles IV declarà la guerra a laRepública Francesa, com de fet van fer la majoria de les monarquieseuropees. El conflicte entre Espanya i França es va localitzar només enterritori català (la Cerdanya, el Rosselló, la Val d’Aran i l’Empordà), ones va conèixer amb el nom de Guerra Gran (1793-1795).

L’exèrcit enviat per Manuel de Godoy, primer ministre de Carles IV,contra els francesos va ser derrotat. Immediatament es creà a Girona unaJunta que va organitzar, finançar i dirigir amb recursos catalans la con-traofensiva espanyola durant la resta del conflicte. La pau de Basilea(1795) va posar fi a la guerra i va donar pas a un període de tretze anysde pau i d’acords entre França i Espanya.

1.1. La guerra de la Independència o guerra del Francès

Un dels acords entre Espanya i França va ser el tractat de Fontaine-bleau (1807), signat per Godoy i Napoleó, que tenia oficialment perobjectiu repartir-se Portugal i les seves extenses possessions ultramarines.Per tal de realitzar aquesta conquesta, van començar a entrar pels Piri-neus nombrosos contingents de tropes franceses. De fet, però, Napoleóno pretenia tan sols ocupar Portugal, sinó tota la península Ibèrica, a fid’establir-hi un regne titella al capdavant del qual volia col·locar el seugermà Josep Bonaparte.

L’estratègia politicomilitar de Napoleó va consistir a controlar quatrepunts bàsics de la Península: Madrid, Barcelona, Cadis i Lisboa. Va serprecisament cap a aquestes ciutats que van partir els diferents contin-gents de l’exèrcit francès.

Però ben aviat les intencions invasores de Napoleó es van fer evidentsi, davant d’aquesta situació, Godoy va convèncer la família reial que es

8

Il·lustrats. Partidaris de les idees de laIl·lustració, moviment cultural i polí-tic europeu del segle XVIII que defen-sava la raó, la ciència i l’educació coma elements del progrés. Els il·lustratsseparaven la moral civil de la religio-sa i eren partidaris de canviar la socie-tat, ja que qüestionaven les vellestradicions i el poder excessiu de l’aris-tocràcia i el clergat.

Societat estamental. Terme amb què esconeix la societat del segle XVIII, divi-dida en tres grans grups o estaments:l’eclesiàstic, el nobiliari i el plebeu. Elsnobles i el clergat gaudien d’una si-tuació de privilegi. Per exemple, nopagaven impostos, tenien poder polí-tic i social, podien jutjar, etc.

Absolutisme. Forma política en què lapersona que governava, en aquest casel monarca, no tenia cap limitació detipus jurídic en l’exercici del poder. Ai-xí, podia ordenar el que volgués, re-dactar lleis i també jutjar.

c V o c a b u l a r i b

www8

UNITAT 1

9

Font 2. La família de Carles IV, pinturade Francisco de Goya.

traslladés a Sevilla per fugir, sicalia, cap a Amèrica.

Aquest pla del primer minis-tre va ser considerat ofensiuper una part de la Cort, que elmarç de 1808 va provocar unmotí a Aranjuez. Aquest aixe-cament estava instigat per l’he-reu de la Corona, el príncepFerran, que el 19 de març de1808 va aconseguir el tron. Elmotí d’Aranjuez mostrava ladecadència i la debilitat de lamonarquia espanyola: pare ifill es disputaven el poder i vanrecórrer a l’arbitratge de Napo-leó mentre les tropes francesesocupaven els punts estratègicsde la Península.

Davant d’aquest panorama,Napoleó va accelerar els seus plans per a Espanya. Convocà Carles IV iFerran VII a la ciutat fronterera de Baiona, on els forçà a abdicar en favordel seu germà Josep Bonaparte. Els mesos següents, una assemblea denotables espanyols aprovava a Baiona una constitució lliurada per Napo-leó que proclamava Josep I rei legítim d’Espanya.

Un grup de cortesans d’idees il·lustrades van veure en la nova situa-ció política la possibilitat de treure el país del buit de poder en què estrobava i de dur a terme moltes de les reformes il·lustrades i liberalsque no s’havien pogut executar per l’oposició dels sectors conservadors.Aquests col·laboradors de Josep I van rebre el nom d’afrancesats, i vanser el seu principal suport durant els sis anys que va regnar (de 1808a 1813).

Però la nova situació política no es va arribar a consolidar. El 2 demaig de 1808 hi va haver un aixecament popular a Madrid, que es vaestendre ràpidament a altres ciutats espanyoles. Els revoltats no accepta-ven el nou rei i, davant l’absència d’un poder legítim, es van anar cons-tituint en tots els territoris i ciutats d’Espanya unes Juntes integrades perpersones que provenien dels municipis o d’institucions diverses.

Paral·lelament, una part de l’exèrcit espanyol es reorganitzà per en-frontar-se a les tropes franceses, i molts oficials o líders dels municipisvan formar partides guerrilleres que atacaven la rereguarda de les colum-nes militars invasores. S’iniciava d’aquesta manera la guerra de laIndependència, que a Catalunya s’anomenà guerra del Francès, la qualva durar fins al 1814, any de la derrota de l’Imperi napoleònic a Euro-pa. En aquest conflicte va ser molt important la intervenció de l’arma-da i l’exèrcit britànics, ja que aleshores Anglaterra era la gran enemiga deFrança a Europa.

. 1.1. Quina estratègia va seguir Napo-leó Bonaparte amb Espanya?

Font 3. Josep Bonaparte (1768-1844),germà de Napoleó Bonaparte. Va ser reid’Espanya amb el nom de Josep I entre1808 i 1813, després de l’abdicacióforçada de Carles IV i del seu fill FerranVII. Mai no va tenir acceptació popular iva ser incapaç de dominar la situació degovern que es va plantejar durant laguerra de la Independència. Va fugird’Espanya el 1813.

1.2. Les Corts de Cadis i la primera Constitució espanyola

Entre els mesos de maig i agost de 1808 es formaren a Espanya tretzeJuntes d’una manera més o menys espontània. El mes de setembre,alguns dels seus representants van constituir la Junta Suprema CentralGovernativa del Regne, que va assumir la regència fins que no tornésFerran VII, a qui consideraven el rei legítim. La Junta Central es va pro-posar, com a tasques principals, fomentar la creació de noves Juntes, diri-gir els afers públics, combatre els francesos i redactar una constitució peral Regne.

Arran de la formació de la Junta Central, moltes institucions (ajunta-ments, universitats, bisbats, etc.) es van plantejar el dilema de si caliaobeir el nou rei Josep I i les institucions de la Corona, o bé els represen-tants de l’esmentada Junta. A partir d’aquestes alternatives es van cons-

b m 1.2. De què informa la font 4?Relaciona les fonts 4 i 5.Què visualitza la segona respecte de laprimera?

Font 5. Els afusellaments de laMoncloa, per Francisco de Goya. Lareacció violenta de les tropes francesesprovocà entre els afrancesats, com és elcas del pintor Francisco de Goya, moltesdesercions del projecte ideat per Napoleód’instaurar una monarquia constitucionalamb Josep I.

10

Font 4. La revolta de maig a Madrid segons elbàndol francès

Soldats: Mal aconsellat, el populatxo de Madrid s’haaixecat i ha comès assassinats; sé molt bé que els es-panyols que mereixen aquest qualificatiu hanlamentat [el que ha passat]. [...] Però la sang fran-cesa vessada clama venjança. Per tant, ordeno elsegüent:

Art. I. Aquesta nit el general Gronchy convocarà lacomissió militar.

Art. II. Tots aquells que durant la rebel·lió haginestat empresonats amb armes seran arcabussejats.

Art. III. La Junta de Govern ordenarà desarmar elsveïns de Madrid. [Fet això, els qui conservin armes] acasa seva sense llicència especial seran arcabussejats.

Art. IV. Tot grup que passi de vuit persones [es con-siderarà] reunió de sediciosos i serà afusellat.

Art. V. Tota vila o poble on sigui assassinat un fran-cès serà incendiat.

Quarter General

Madrid, 2 de maig de 1808

www10

tituir dos bàndols: els afrancesats i els resistents. Aquests darrers, al seutorn, es van subdividir en dues faccions: d’una banda, els liberals, quepretenien un règim polític basat en les idees de la Revolució Francesa,però independent del domini napoleònic; de l’altra, els absolutistes, queveien en Josep I les idees que ells combatien en nom de la tradició o delsseus interessos com a integrants de grups socials privilegiats (la noblesai el clergat).

Amb un complex sistema d’elecció, es van elegir representants de tren-ta-tres ciutats importants d’entre les diferents Juntes peninsulars, de lescolònies americanes i dels territoris no ocupats a raó d’un delegat per acada 50000 habitants. L’objectiu era que els representants elegits es tras-lladessin a Cadis, ciutat que no havia estat conquerida per les tropesfranceses, i hi redactessin una constitució per al Regne.

Amb aquest propòsit, el 1810 es van convocar les Corts Generalsa Cadis. S’hi van reunir 184 diputats, presidits inicialment pel conserva-dor Ramon Llàtzer de Dou. Aquests diputats eren d’ideologies polítiquesdiverses, tot i que predominaven els que defensaven les posicions il·lus-trades o les clarament liberals.

Els treballs per redactar la Constitució ja s’havien iniciat anteriormenta la formació de les Corts mitjançant la creació de diferents comissions,com ara les d’Instrucció Pública, Legislació, Hisenda, Matèries Eclesiàs-tiques, etc., que van rebre directrius directes del president de la JuntaCentral, el polític il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos. El treball d’a-questes comissions es va basar en una «consulta al país», una mena d’en-questa que van contestar moltes persones i institucions.

El 19 de març de 1812, després de gairebé dos anys de treballs, es vaproclamar la Constitució, la primera democràtica de la història d’Espa-nya. Incloïa una declaració de drets humans, el reconeixement de les lli-bertats polítiques (d’expressió, d’associació i de participació), el dret al vot

dels homes més grans de 25anys i l’establiment de la divisióde poders (l’executiu, el legisla-tiu i el judicial). El règim polí-tic que establia era una monar-quia parlamentària. AquestaConstitució representava el pri-mer pas de la revolució libe-ral a Espanya.

UNITAT 1

11

m 1.3. Quins aspectes d’aquesta fontmanifesten el caràcter democràtic de laConstitució?

b 1.4. Fixa’t en la forma de vestirdels personatges del quadre i diguesquin tipus de gent dedueixes que vacelebrar l’arribada del règim liberal.

Font 7. Promulgació de laConstitució de 1812, obra del pintorSalvador Viniegra.

Font 6.

Art. I. La Nación española es la reuniónde todos los españoles de amboshemisferios.Art. II. La Nación española es libre eindependiente, y no puede ser patrimo-nio de ninguna familia ni persona.Art. III. La soberanía reside esencial-mente en la nación y, por lo mismo,pertenece a ésta exclusivamente elderecho de establecer sus leyes funda-mentales.

Constitució de 1812

Juntament amb la Constitució, es van promulgar diversos decrets quehavien de posar fi a l’Antic Règim*, com, per exemple, la supressió de lesjurisdiccions feudals*, el foment de l’agricultura i de la ramaderia, l’aboli-ció dels gremis per potenciar la indústria, el nou sistema impositiu, etc.

1.3. Les restauracions absolutistes i el Trienni Liberal(1814-1833)

Quan, pels volts de 1814, l’Imperi de Napoleó fou derrotat a Europa,Ferran VII va retornar a Espanya (març de 1814). L’anomenaven «el Desit-jat» i, certament, tant els liberals com els absolutistes n’esperaven amb impa-ciència el retorn. Un grup de seixanta-nou diputats d’ideologia absolutistade les Corts de Cadis van lliurar-li un document en el qual li demanaven larestauració de la monarquia absoluta i l’abolició de la Constitució. Aquestdocument es coneix amb el nom de Manifest dels Perses, perquè en la prime-ra frase feia referència a un antic costum d’aquest poble. El 4 de maig de1814, Ferran VII va acceptar aquesta proposta mitjançant un decret. Va serla primera reacció absolutista contra la incipient revolució liberal.

Ferran VII, envoltat d’un cercle d’antiliberals i amb el suport de l’e-xèrcit, va anul·lar l’obra legislativa de les Corts i va promoure una durarepressió contra els constitucionalistes, molts dels quals van haver d’exiliar-se. Començava així una constant de la història espanyola dels segles XIX

i XX: la intolerància i la repressió per qüestions ideològiques.Entre el 1814 i el 1819 es van succeir una sèrie d’aixecaments armats,

protagonitzats per sectors militars partidaris de la Constitució de 1812,que van fracassar. El 1820, però, triomfà el cop d’estat o pronunciamentencapçalat per Rafael Riego, tinent coronel que comandava un destaca-ment que havia de partir cap a les colònies americanes, on durant aquellsanys s’havien iniciat les mobilitzacions per aconseguir l’emancipació dela Corona espanyola. Així, l’1 de gener de 1820, al poble andalús de LasCabezas de San Juan, Riego va proclamar la Constitució de 1812. Algu-nes ciutats, com ara la Corunya i Barcelona, es van adherir a la insurrec-ció. Ferran VII, veient-se vençut, va pronunciar sense convicció una fra-se que esdevingué famosa: «Marchemos francamente, y yo el primero, porla senda constitucional». S’iniciava així el període conegut com a TrienniLiberal (1820-1823).

Els tres anys que va durar el règim democràtic van representar un pri-mer assaig de govern constitucional. Es va fer una política moderada,però el govern es va haver d’enfrontar a partides armades organitzadesper alguns nobles i sectors del clergat rural en diverses zones de Catalu-nya, de Galícia, de Navarra i del País Valencià. Fins i tot, a la Seu d’Ur-gell, els absolutistes van arribar a organitzar una regència.

El final del Trienni Liberal va ser fruit d’una acció combinada entreels agents de Ferran VII –que van demanar l’ajut de les potències euro-pees, especialment de França i d’Àustria–, i els sectors absolutistes delpaís, que van tramar un complot. Un exèrcit francès, els anomenats Cent

12

Font 8. Ferran VII, en una pintura deVicente López.

Antic Règim. Denominació utilitzadaper designar el període polític i social,caracteritzat per l’absolutisme i la per-vivència del feudalisme, que finalitzàamb la Revolució Francesa (1789).

Jurisdiccions feudals. Territoris propie-tat de l’Església i la noblesa on perso-nes pertanyents a aquests estamentstenien el dret de jutjar.


m 1.5. Creus que el jurament de laConstitució liberal per part de Ferran VIIera sincer? Argumenta-ho.

www12

UNITAT 1

13

Mil Fills de Sant Lluís, va travessar la frontera i va recórrer tot el país per-seguint el govern liberal, que s’havia refugiat a Cadis.

Arran del cop d’estat dirigit pel mateix Ferran VII, es va produir unasegona restauració absolutista, que va durar fins a la mort del rei, l’any1833. La tornada a l’absolutisme comportà una onada de repressió i l’a-bolició de tot tipus de llibertats polítiques. Es van executar molts liberals,entre els quals el mateix Rafael Riego, i d’altres es van haver d’exiliar.

1.4. La independència de les colònies americanes

El procés d’emancipació de les colònies americanes d’Espanya es va des-envolupar en tres etapes.

La primera etapa, entre el 1810 i el 1816, coincidí en gran part amb laguerra del Francès a Espanya. Es caracteritzà per l’esclat de diverses insur-reccions capitanejades per personatges que es van fer molt populars, com ésel cas del capellà Hidalgo a Mèxic o el de Simón Bolívar a Veneçuela.

La segona fase va tenir lloc entre 1815 i 1818, coincidint amb la reac-ció absolutista de FerranVII. Les autoritats espa-nyoles van poder sufocarels aixecaments rebels.

En la tercera fase, a par-tir de 1818, les campanyesdels líders americans (Si-món Bolívar a Veneçuelai José de San Martín al’Argentina, Xile i el Perú)van decidir la guerra, so-bretot després de la batallad’Ayacucho (Perú). Elsmilitars espanyols derro-tats van tornar a la Penín-sula molt ressentits, cosaque probablement explicala seva intervenció cons-tant en la política espa-nyola.

L’any 1824 la majorpart de les colònies s’ha-vien emancipat de la Co-rona espanyola, que man-tenia únicament el dominide Cuba i Puerto Rico, aAmèrica, i de les Filipinesi les illes Mariannes, a l’o-ceà Pacífic.

. 1.6. A partir de la informació d’a-quest mapa, sistematitza el procés cro-nològic de la independència de Llatino-amèrica.

OCEË

ATLËNTIC

OCEË

PACêFIC

HonduresBrit�nica Jamaica

(RU)

Bahames (RU)

Guaiana Brit�nicaGuaiana Neerlandesa

Guaiana Francesa

GUATEMALA (1821)

EL SALVADOR (1821)NICARAGUA (1821)COSTA RICA (1821)PANAMË (1903,sÕindependitza de laGran Col�mbia)

HONDURES (1821)

CUBA (1898)

PUERTO RICO(1898)

MéXIC(1821)

BRASIL(1822)

PARAGUAI(1811)

URUGUAI(1821)

ARGENTINA(1816)

XILE(1818)

BOLêVIA(1825)

PERò(1821)

EQUADOR (1822)

COLñMBIA(1819)

VENE�UELA(1811)

REP. DOMINICANA (1821)

HAITê (1804)

REPòBLICADE TEXAS

Illes Malvines(1833, al Regne Unit)

Buena Vista (1847)

Boyaca (1819)

Carabobo (1827)

Pichincha (1822)

Jun�n (1824)

Ayacucho (1824)

Salta (1813)

Maip� (1818)

Dolores

La Paz

M�xic

Bogot�

CaracasAngostura

Quito

Guayaquil

LimaCuzco

Asunci�nTucum�n

Santiago

Concepci�nBuenos Aires Montevideo

Salta (1813)

Pa�s i any dÕindepend�ncia

Gran Col�mbia (1819-1830)

Domini brit�nic

Realistes (mon�rquics)

Batalles i any

Campanyes de Sucre

Campanyes de Sim�n Bol�var (1819-1824)Campanyes de Jos� San Mart�n (1817-1822)

Fronteres lÕany 1838

Primeres sublevacions independentistes

XILE(1818) 0 2000 km

Font 9. La independència de lescolònies americanes.

14

m 1.19. Quines característiques té elprojecte d’independència americà queexposa Bolívar?Com concebia la divisió territorial i po-lítica de Llatinoamèrica?Què va passar realment? Quantes na-cions es van formar?

1.7. Emmarca amb dates precises el període que hem estudiat en aques-ta unitat. Indica els fets històrics que assenyalen cadascuna d’aquestesdates i el procés general que tingué lloc entre totes dues. Què s’entén,a grans trets, per revolució liberal?

1.8. Des d’un punt de vista polític, el primer període històric del se-gle XIX se sol fer coincidir amb el regnat de Ferran VII. Quin any vacomençar a regnar Ferran VII? Quin any va morir, el rei?

1.9. Què vol dir que en la societat estamental els estaments eren tan-cats i només s’hi pertanyia per llinatge?

1.10. Quina diferència hi ha entre una monarquia absoluta i unamonarquia constitucional?

1.11. Busca informació sobre els esdeveniments principals que es vanproduir a l’Estat espanyol entre 1789 i 1808, i elabora’n un fris crono-lògic a escala.

1.12. En què va consistir el motí d’Aranjuez? Quines en van ser les cau-ses? Quin fet sobre la família reial espanyola d’aquell moment posava demanifest?

1.13. Resumeix amb paraules teves quins van ser els fets polítics mésrellevants a l’Estat espanyol durant l’any 1808.

1.14. Digues breument en què va consistir l’anomenada guerra de la In-dependència o guerra del Francès. Per què creus que se la coneix d’aques-ta manera?

1.15. Enumera i explica les diferències que hi havia entre els afrancesatsi els resistents.

1.16. Per què s’afirma que amb la Constitució de Cadis de 1812 es vadonar el primer pas cap a la revolució liberal a Espanya?

1.17. Elabora un fris cronològic a escala amb els fets més rellevants delprocés d’emancipació de les colònies americanes. Indica-hi simultània-ment les fases polítiques per les quals passava Espanya en aquell mo-ment. Després comenta breument el fris.

1.18. Elabora una ressenya biogràfica breu sobre Simón Bolívar queinclogui els punts següents: anys de vida, idees principals i fets políticsmés importants que va protagonitzar.

A C T I V I T A T S

Font 10. Una confederació d’estatsamericans

Després de quinze anys de sacrificisconsagrats a la llibertat d’Amèrica perobtenir el sistema de garanties que, enpau i guerra, sigui l’escut del nostre noudestí, és temps que […] les relacionsque uneixen les repúbliques america-nes, abans colònies espanyoles, tinguinuna base fonamental que n’eternitzi, siés possible, la durada dels governs.[Cal] una autoritat suprema que diri-geixi la política dels governs [de lesrepúbliques] […], la qual només potexistir en una assemblea de plenipoten-ciaris, nomenats per cadascuna de lesrepúbliques, reunits sota els auspicis dela victòria assolida per les armes contrael poder espanyol. […] Sembla que [ellloc ideal per situar-hi la capital és]l’istme de Panamà […], que, per laseva situació en el centre del globus,veu Àsia, per una part, i Àfrica i Euro-pa, per l’altra. […] L’istme és a igualdistància dels extrems; per això, podriaser el lloc [previst per a] la primeraassemblea de confederats.

SIMÓN BOLÍVAR

UNITAT 1

15

2. El règim liberal: progressistesi moderats (1833-1868)Ferran VII tenia una filla, Isabel, que havia nascut el 1830. Però, atèsque segons la llei espanyola les dones no podien accedir al tron, el suc-cessor de la Corona havia de ser el germà petit del rei, Carles M. Isi-dre. Amb tot, Ferran VII canvià la llei poc abans de morir i nomenàla seva filla hereva del tron. A la mort del rei (1833), la vídua, MariaCristina, es va encarregar de la regència fins que Isabel II no va sermajor d’edat. Els partidaris de Carles M. Isidre, sorgits dels sectors ab-solutistes més intransigents, no van acceptar el testament de Ferran VIIi es van aixecar en armes contra la regent, la qual va haver de buscarel suport dels liberals. D’aquest fet arrenca la llarga guerra civil entreels carlins i els isabelins o liberals que va ensangonar el segle XIX finsal 1876.

2.1. Els liberals al poder: les dues regències (1833-1843)

Els liberals es dividien en dos partits: els moderats i els progressistes.Els tres primers anys de la regència van servir perquè els liberals mode-rats s’anessin consolidant en la política. El primer instrument legal va seruna carta preconstitucional, anomenada Estatut Reial (1834), que supo-sà l’inici d’un procés d’implantació de les llibertats polítiques. Però, defet, l’autèntic poder continuava en mans de la regent.

Poc després, l’any 1837, sota l’impuls dels progressistes, es redactàuna Constitució basada en la de 1812, però amb alguns canvis que lafeien més moderada. En aquest marc constitucional es van establir lleisrevolucionàries, com ara la supressió de l’obligació de pagar delmes*a l’Església, l’eliminació de gran part de les duanes interiors, la des-amortització* o venda en subhasta dels béns patrimonials embargats al’Església i la supressió dels gremis per afavorir el creixement de laindústria.

El 1840 Maria Cristina va abdicar i les Corts van elegir el general Bal-domero Espartero, guanyador dels partidaris de Carles M. Isidre alscamps de batalla, com a regent. El general tenia el suport dels progres-sistes, però governà fins al 1843 de manera dictatorial i reprimí els libe-rals moderats sense sotmetre’s mai a les Corts.

Espartero es va anar guanyant totes les antipaties. Així, per exem-ple, la seva política radicalment lliurecanvista* posava en perill laincipient indústria catalana, per la qual cosa els fabricants tèxtils deCatalunya, tot i ser majoritàriament liberals, van rebutjar la políticadel govern. A aquest rebuig, s’hi van afegir grups populars de Barce-lona i d’altres llocs de Catalunya, que van veure com les seves con-dicions de vida empitjoraven. Al moviment català contra Esparterose li va unir un altre nascut al País Basc arran de la decisió del govern

Delmes. Tribut en espècie d’apro-ximadament el 10 % que els cam-perols havien de satisfer a l’Esglésiaper garantir el culte, la subsistència delssacerdots i la caritat als pobres.

Desamortització. Procés que durant elsegle XIX consistí en l’embargament,per part de l’Estat, dels béns que finsaleshores havien estat en poder de l’Es-glésia i dels municipis, i en la sevavenda posterior en pública subhasta afi d’obtenir recursos per a la HisendaPública.

Lliurecanvista. Partidari del lliurecanvis-me, doctrina econòmica que atacaval’existència d’aranzels (impostos deduanes per als béns importats) per talde facilitar la lliure circulació demercaderies i afavorir així la lliurecompetència.


de derogar parcialment els furs*, com a conseqüència del suport bascals carlins.

Un altre grup opositor va ser el dels polítics moderats que havien es-tat desplaçats del poder el 1840. Finalment, alguns sectors progressistes,els anomenats demòcrates, que inicialment havien donat suport a Espar-tero, es van enfrontar al general perquè no acceptaven les formes autori-tàries del regent. El 1843 es va iniciar una revolta militar que va fer cau-re el govern. Espartero va fugir i es va exiliar a Londres. No tornaria aEspanya fins al 1849.

2.2. Les guerres carlines

Les guerres carlines van ser, en realitat, manifestacions d’una guerra civil.Com ja hem dit, les iniciaren els partidaris dels drets hereditaris de Car-les M. Isidre, que es van enfrontar a la regent Maria Cristina. Els parti-daris de l’absolutisme més intransigent van donar suport al germà deFerran VII, a qui van anomenar Carles V. A l’altre bàndol es va situarun conjunt de liberals i absolutistes més moderats, que van acceptar Isa-bel II com a hereva del seu pare. Tot i que de guerres carlines pròpia-ment dites n’hi va haver tres, el substrat popular que el moviment carlíva tenir a zones de Catalunya, el Maestrat, el País Basc i Navarra va ferque, de fet, durant tot el segle hi hagués hostilitats.

Durant la primera guerra (1833-1840) els carlins es van fer forts alnord de la Península. El general carlí Ramon Cabrera, acompanyat pelpretendent a la Corona, va arribar en una expedició des de la zona delMaestrat fins a les portes de Madrid (Expedició Reial de 1837). Els car-lins, però, foren derrotats per l’exèrcit isabelí, comandat pel general Espar-tero, i Carles M. Isidre va fugir a França.

La segona guerra carlina (1846-1849), coneguda també com a guer-ra dels Matiners, va tenir lloc fonamentalment a Catalunya, on la inicia-ren els partidaris del fill del pretendent, que es va autoproclamar rei amb

16

Furs. Conjunt de normes jurídiques,compilació de lleis atorgades pel reio d’origen consuetudinari, donat a unmunicipi, una localitat o una regió,que es diferencia així de la normativageneral de la resta del país.


Font 11. Genealogia dels monarques espanyols i dels aspirants carlins

Monarques espanyols Aspirants carlins

Ferran VII (1808-1833)

Joan III

(1861-1868)

Carles VII

(1868-1909)

Carles M. Isidre(Carles V, 1833-1845)

Carles IV (1788-1808)

Francesc d’Assís

(duc de Cadis)

Francesc de Paula

Alfons XII (1875-1885)

Isabel II (1833-1868) Carles VI

(comte de Montemolín,

1845-1861)

el nom de Carles VI. Les partides carlines van arribar fins a Barcelona,on van ser derrotades. Amb tot, fins al 1860 van quedar alguns focuscarlins a les zones rurals i muntanyenques de Navarra, el País Basci Catalunya.

La tercera guerra carlina (1872-1876) es va localitzar a Catalunya,la zona del Maestrat, el País Basc i Navarra. Els carlins van conqueriralgunes poblacions importants, com ara Estella, la Seu d’Urgell i Olot,però una vegada més l’exèrcit liberal va sufocar la insurrecció.

De les conseqüències immediates d’aquestes guerres en destaquemtres:

– Políticament, van comportar la desfeta indirecta d’un model nocentralista d’Estat: el tradicionalisme carlí postulava el retorn als fursdels antics regnes, en contra de la idea uniformitzadora i estatalistadels liberals.

– El prestigi que els militars liberals obtenien per les victòries va fa-cilitar la seva intervenció en la política de l’Estat, com en els casosd’Espartero i Narváez.

– Des del punt de vista econòmic, les guerres van suposar un llastimportant, ja que era molt costós mantenir un exèrcit permanent enestat d’alerta. La necessitat de l’Estat de captar recursos explica, par-cialment, les desamortitzacions de 1836 i 1855.

UNITAT 1

m 1.20. Comenta el mapa seguint elspassos següents: a) descripció (ubicació en el temps i enl’espai, identificació del tema…);b) anàlisi (explicació dels símbols i la se-va aplicació en l’espai);c) interpretació (canvis i continuïtats alsquals fa referència la informació carto-grafiada, causes que els han provocati conseqüències).

Font 12. La primera guerra carlina va seruna autèntica guerra civil que, amb elpretext de la fidelitat a un altre pretendenta la Corona, va enfrontar dues visionsd’Espanya: l’absolutista i la liberal.Aquest mapa reflecteix el graud’implantació del moviment i els escenarisdels enfrontaments bèl·lics.

17

F R A N Ç A

ANDORRA

M A R R O C

PORTUGAL

M A R C A N T Ë B R I C A

O C E Ë

A T L Ë N T I C

M A R

M E D I T E R R Ë N I A

0 200 km

Gijón

Cartagena

Arcos dela Frontera

Baeza

Manresa

Cervera

SolsonaTudela

Artazu

Altsasu

Gernika

Morella

Cantavella

Berga

Estella

Ronda

laCorunya

Santiago deCompostel·la

Bilbao

Vitòria

SantSebastià

Pamplona

Logronyo

Saragossa

Osca

Lleida

Tarragona

Barcelona

Girona

València

Alacant

Múrcia

Càceres

Badajoz

Madrid

Conca

Còrdova

SevillaHuelva

Cadis Màlaga

Granada

Jaén

Lleó

Zamora

Salamanca

Palència

Zones de predomini carlíZones de predomini liberal

Principals centres liberalsPrincipals centres carlins

2.3. La Dècada Moderada (1844-1854)

El general Ramón M. Narváez posà fi, mitjançant un pronunciament mili-tar, a la regència d’Espartero. Proclamada major d’edat, Isabel II va assu-mir aleshores el tron d’Espanya (1843) i va encarregar la formació degovern al Partit Moderat, que liderava el mateix Narváez (1844).

Amb el suport dels sectors burgesos més conservadors, el Partit Mode-rat va governar durant deu anys amb mà dura. Va derogar la Constitucióde 1837 i en va redactar una altra de nova el 1845, en la qual s’atorgavenmés poders a la Corona i al govern i es retallaven els del Parlament. El sis-tema legislatiu era bicameral, és a dir, amb dues càmeres –un Senat i unCongrés dels Diputats–, i s’hi mantenia el sufragi censatari. Per tant,només tenien dret a vot i a ser elegits els homes provinents dels sectorssocials que tenien propietats o d’altres distingits per la seva professió (advo-cats, càrrecs governamentals, magistrats, etc.).

El règim moderat, els governs del qual va presidir Narváez moltesvegades, va dur a terme una política d’acostament a l’Església. En aquestsentit, l’any 1851 es va signar un concordat o conveni de col·laboracióamb el Vaticà.

D’aquest període data també la creació de la Guàrdia Civil (1844), uncos policial de caràcter militar que assegurava el dret a la propietat delsterratinents en les zones rurals. Els nous propietaris, que havien adquiritgrans extensions de terres gràcies a les desamortitzacions, reforçaven elcontrol de la propietat en els grans latifundis que es van crear aquells anys.

Els governs de la Dècada Moderada afavoriren els negocis financers enquè participaven polítics i personatges relacionats amb el poder, com lamateixa mare de la reina. Van fer concessions per a la construcció d’obrespúbliques, per a la provisió de material de l’exèrcit, promocions immobi-liàries, etc., negocis que controlaven alguns ministres i el mateix Narváez.Aquest ambient de corrupció i l’autoritarisme del govern va fer que el1854 les classes populars donessin suport a un aixecament liberal de caràc-ter progressista.

18

Font 14. Les forces polítiques liberals (1833-1874)

MonàrquicsAmadeuistes

i alfonsins

Federalistes

(Pi i Margall)

Unitaris

(Castelar)

Republicans

DemòcratesProgressistes

Espartero

Prim

Liberals

ModeratsNarváez

Unionistes(Unió Liberal)

O’Donnell

Unió Liberal Progressistes Moderats DemòcratesNo identificats

104 100

7045

30

Font 13. Composició de les Corts de 1854

2.4. El Bienni Progressista (1854-1856)

L’instigador del pronunciament militar de 1854, conegut amb el nom dela Vicalvarada perquè va tenir lloc a les casernes de Vicálvaro, prop delMadrid d’aleshores, va ser un altre general, Leopoldo O’Donnell, líderdel partit d’Unió Liberal*. En aquest aixecament hi van participar amplissectors liberals i populars de ciutats com ara Barcelona, Saragossai Madrid. El moviment no pretenia destronar la reina Isabel II, enemigadeclarada del constitucionalisme, sinó forçar-la a admetre les reformesdemocràtiques interrompudes l’any 1844. Arran d’aquest cop d’estat, esva iniciar un període de dos anys conegut com a Bienni Progressista.

Isabel II va demanar al general Espartero que formés govern, peròaquest va tornar a posar en pràctica les mesures radicals que haviencaracteritzat l’anterior etapa de la regència d’aquest general. Per exemple,es van expulsar els jesuïtes* d’Espanya, sota l’acusació de conspirar ambels antiliberals, i es van prohibir les processons i les manifestacions exter-nes del culte catòlic.

Una altra mesura important del govern d’Espartero va ser l’aplicaciód’una segona desamortització (1855), que va comportar l’embargamentdels béns comunals* dels municipis. Les conseqüències d’aquesta mesu-ra van ser, d’una banda, beneficioses, perquè es van posar en conreu terresabans improductives. Però, d’altra banda, va empitjorar les condicions devida dels jornalers i els agricultors amb poques terres, que tenien aqueststerrenys com a complement de subministrament silvestre per a la sevaeconomia (pastures, fruits, llenya, etc.). De l’any 1855 és també la llei deferrocarrils, a partir de la qual es va planificar la xarxa ferroviària que tan-ta importància va tenir en el desenvolupament del capitalisme espanyol.

El Bienni Progressista coincidí amb un moment dolç de l’economiaespanyola, caracteritzat per les exportacions de productes agrícoles iindustrials de tota mena. La raó d’aquesta bonança econòmica fou laguerra de Crimea (1853-1856), en què Turquia, França i la Gran Breta-nya van lluitar contra l’Imperi rus.

2.5. La segona dècada liberal conservadora (1856-1868)

El Bienni Progressista va acabar a causa de la reacció dels liberals moderatsi de les pressions dels sectors eclesiàstics i de la Corona. El moderat Nar-váez va ser situat de nou al capdavant del govern, i es va iniciar un llargperíode caracteritzat pel predomini de tres sectors socials: els terratinents,els militars conservadors i l’Església.

Durant aquests anys es van anar succeint els governs dels generals Nar-váez i O’Donnell, aquest darrer amb unes posicions més moderades res-pecte de les que havia mantingut el 1854. A partir d’aquell moment, elsprogressistes quedaren marginats del govern. A més, des de 1849 va gua-nyar influència la tendència esquerrana dels progressistes, que va rebre elnom de demòcrata.

UNITAT 1

19

Unió Liberal. Partit de caràcter centris-ta, creat arran d’una escissió del Par-tit Moderat el setembre de 1854. Li-derat pel general O’Donnell, va aglu-tinar els sectors més liberals delsmoderats i la facció més conservado-ra dels progressistes.

Jesuïtes. Membres de la Companyia deJesús, orde religiós fundat el 1540 perIgnasi de Loiola. A més dels vots tra-dicionals –pobresa, castedat i obe-diència–, els jesuïtes en professen unquart: l’obediència al papa. Va ser l’or-de més nombrós, culte i influent delsegle XIX i de bona part del segle XX.

Béns comunals. Conjunt de terres, ai-gües, boscos, prats, etc., propietat detota la població d’un nucli municipal,que només pot ser aprofitat per la co-munitat veïnal del municipi on estan si-tuats aquests béns.


Font 15. Espartero va expulsar elsjesuïtes i va promoure una segonadesamortització.

Entre les accions dels governs d’aquest període destaquen la paralit-zació de la desamortització de 1855, el reconeixement a l’Església demoltes de les seves prerrogatives tradicionals, la repressió de la Guàr-dia Civil contra les revoltes camperoles i l’establiment de pràctiqueselectorals que van corrompre el sistema democràtic, com ara la ins-titucionalització de la compra de vots, les tupinades –afegir o treurevots de les urnes– i la creació d’un sistema de cacics locals, que contro-laven les eleccions.

El període de més prosperitat durant aquesta etapa va coincidir ambel govern del general O’Donnell (1858-1863), conegut com a Governllarg, ja que va ser el que va durar més temps de tot el segle XIX.Aquest govern es va beneficiar d’una època de bones collites i d’expan-sió comercial, gràcies a les bases colonials de Cuba i de les Filipines.A més, aquells anys tenia lloc una guerra civil als Estats Units, la guer-ra de Secessió (1861-1865), que va afavorir l’exportació de productesespanyols.

En aquell període també es va iniciar una política exterior a imita-ció de les grans operacions colonials de les potències europees de l’època, que no va tenir, però, la mateixa volada que aquestes. Així, esvan enviar tropes a la Cotxinxina, que avui forma part del Vietnam,amb la finalitat de defensar els missioners espanyols; diverses expedi-cions militars enviades al nord d’Àfrica, que van partir de les placesespanyoles de Ceuta i Melilla, van acabar en una guerra oberta contrael soldà, en la qual l’exèrcit espanyol va triomfar en les batalles de LosCastillejos i Wad-Ras; es va ocupar militarment Santo Domingo, tot i que poc després es va perdre; es va enviar a Mèxic un exèrcit coman-dat pel general Prim, que va ocupar el port de San Juan de Ulúa i va assolir fama de diplomàtic, en decidir la retirada espanyola deMèxic (1862).

20

Moderats ProgressistesUnió LiberalNo identificats

300

9 5

35


Font 17. El general Prim a la batallade Los Castillejos, segons un gravatde l’època. Durant les dècades de 1850i 1860, Espanya imità les granspotències europees i inicià campanyesmilitars en diversos continents.

UNITAT 1

21

m 1.21. Quina visió dóna Jaume Balmesde les raons que justifiquen canviar laConstitució de 1837?

1.22. En què va consistir el conflicte dinàstic que es plantejà arran dela mort de Ferran VII? Per què la vídua del rei es va veure obligada a bus-car el suport dels sectors liberals?

1.23. Quins van ser els aspectes revolucionaris sobre els quals van legis-lar els liberals entre 1837 i 1840?

1.24. Per quins motius va caure el general Espartero?

1.25. Per què creus que el lliurecanvisme posava en perill la incipientindústria catalana?

1.26. Quant va durar la primera guerra carlina i per quin motiu vaesclatar? Per què se l’anomena així?

1.27. Explica, de manera resumida, quines van ser les conseqüències deles guerres carlines.

1.28. Entre quins anys va regnar Isabel II?

1.29. Quins anys engloba l’anomenada Dècada Moderada i quins fetspolítics més significatius va comprendre?

1.30. Quin any i per què es va crear la Guàrdia Civil?

1.31. Quines van ser les principals actuacions del govern durant el Bien-ni Progressista?

1.32. Per què creus que la desamortització dels béns comunals vaempitjorar la situació de la pagesia?

1.33. Resumeix les principals actuacions sobre política interna delsgoverns de la segona dècada liberal conservadora.

1.34. Fes un esquema a partir del que hem explicat sobre la políticaexterior de la segona dècada liberal conservadora.

1.35. Representa en frisos cronològics simultanis a escala els principalsfets i períodes històrics esmentats entre el 1808 i el 1868.

1.36. Explica, amb paraules teves, el significat dels conceptes següents:regència, Dècada Moderada, Bienni Progressista, carlisme.

1.37. Busca informació i contrasta les idees i actuacions polítiques delgeneral Espartero amb les del general Narváez.

A C T I V I T A T S

Font 18. La reforma de la Constitució de 1837

És curiós observar el naixement, lavida i la mort de les constitucions aEspanya: des que tan mal averanydeterminà la sort de la de Cadis, sem-bla que totes les altres han heretat lesmalalties de la seva progenitora. La de1812 nasqué […] de l’escola revolucio-nària mentre el poble espanyol lluitava[…] pel rei. […] Quan l’any 1834 esretornà al sistema liberal, el seu descrè-dit era tan gran que calgué prendre unaltre camí i publicar l’Estatut. Però,malgrat que era força diferent de laConstitució de 1812, tampoc no vaarrelar. Fou anul·lat, […] i de nou esva recórrer a la panacea i es desenter-rà la mòmia de 1812. Discutida, apro-vada, sancionada i solemnement publi-cada i jurada, la [Constitució] de 1837va tenir l’amor i l’estimació de tothom–qui ho havia de dir?–, de tots els libe-rals. […] El codi de 1837 era encara «excel·lent»a mitjan 1843, bandera comuna delspartits […]. Pocs mesos després, lamateixa Constitució era un germend’anarquia, un ultratge perenne a lamajestat reial, una planta tan nocivaque la més petita dilació en arrencar-lapodia comportar mals incalculables[…].

JAUME BALMES

22

3. El Sexenni Revolucionari (1868-1874)La política poc democràtica de Narváez va fer que els sectors més progres-sistes del liberalisme i els grups populars, integrats per organitzacions obre-res, fossin marginats dels mecanismes electorals, controlats pel caciquisme.Per aquesta raó es va tornar a repetir la constant secular de la conspiracióseguida del pronunciament militar, com a forma habitual de canvi polític.

Un grup de polítics demòcrates i progressistes van signar un pacte ala ciutat belga d’Ostende (1866) que incloïa un acord per destronar Isa-bel II i crear Juntes Revolucionàries que organitzessin les masses populars,molt descontentes de la situació social i política.

3.1. La Revolució de 1868 i el regnat d’Amadeu I (1868-1873)

El setembre de 1868, l’armada espanyola atracada a Cadis es va alçar enarmes contra la monarquia d’Isabel II. Ben aviat, la flama revolucionàrias’estengué per Catalunya, el País Valencià i Andalusia. Es van crear Jun-tes Revolucionàries a les principals ciutats, i el que inicialment era unpronunciament militar es va transformar en un moviment revolucionari,en el qual els sectors populars van ocupar les places de les seves localitatsal crit de «Morin els Borbons!». En pocs dies la revolució, que els seusprotagonistes van qualificar amb el nom de La Gloriosa, va triomfar.

Amb la Revolució de 1868 es vaposar fi al règim liberal autoritarique havia governat Espanya durantvint-i-cinc anys, a excepció delparèntesi de 1854-1856. Isabel II i laseva família, que estiuejaven a SantSebastià, es van exiliar a França.

Els revolucionaris, encapçalatspels generals Francisco Serrano iJoan Prim, van convocar eleccionsperquè les noves Corts redactessinuna constitució.

Alguns dels principis que fixava lanova Carta Magna, promulgada eljuny de 1869, eren:

– Establir el sufragi universal, toti que limitat únicament a la pobla-ció masculina.

– Garantir les llibertats d’expres-sió i de premsa, de reunió i d’asso-ciació.

MonàrquicsRepublicansModeratsNo identificats

85

40

20

236


Font 20. Joan Prim

Joan Prim i Prats (1814-1870). fill deReus, va ser militar i polític. L’any 1833,als 19 anys, s’enrolà a l’exèrcit per lluitarcontra els carlins. Al llarg de diversoscombats va mostrar audàcia, coratge ihabilitat tàctica. Quan va acabar la pri-mera guerra carlina, el 1840, haviaascendit a coronel per mèrits de guerra.D’ideologia liberal va ser elegit diputat aCorts diverses vegades a l’hora que va continuar la seva carrera militar. Vaser governador militar de Barcelona, capità general de Puerto Rico i va par-ticipar en la guerra del Marroc (1859-1860). L’any 1868 va ser l’ànima dela conspiració que va enderrocar Isabel II. Nomenat regent el general Serra-no, Prim va ser instituït cap de govern i ministre de la Guerra. Va ser l’im-pulsor de la candidatura d’Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya. El27 de setembre de 1870, mentre el nou rei ja viatjava cap a Espanya, sistrabucaires van ferir Prim en un atemptat que li costà la vida.

– Declarar la aconfessionalitat de l’Estat i la llibertat de culte.– Mantenir la monarquia com a forma d’estat.Aquesta darrera qüestió va plantejar un problema greu, ja que en aquells

moments la família reial espanyola era a l’exili i, per tant, no hi havia suc-cessor a la Corona. Per això es va buscar un candidat entre les corts euro-pees. Molts països, com és el cas de França, Regne Unit i Prússia, vanintentar col·locar un membre de les seves famílies al tron espanyol. Final-ment, el general Prim, cap del govern, oferí aquest tron al príncep Ama-deu de Savoia, que pertanyia a la casa reial que havia dut a terme la uni-ficació italiana i que tenia un marcat caràcter liberal.

Amadeu I va regnar a Espanya poc més de dos anys (1871-1873), i vaassumir el paper de monarca constitucional que regna però que nogoverna. El nou rei es va trobar un país amb molts problemes polítics.Així, la majoria de partits li van fer el buit i es batien sense pietat en elCongrés impedint l’estabilitat de qualsevol govern. A més, el seu princi-pal valedor, el general Prim, va morir assassinat (27 de desembre de1870) poc abans de l’arribada del nou rei a Madrid.

També en aquella època, els carlins van iniciar insurreccions en zonesde Catalunya, del País Valencià i del País Basc. A aquest fet cal afegir lesrevoltes urbanes, protagonitzades per sectors populars que se sentien traïts

UNITAT 1

23

Font 22. Aspirants a la Corona espanyola l’any 1870

General Espartero Vetat pel general Prim.

General Serrano Vetat pel general Prim.

Leopold de Hohenzollern Primer candidat del general Prim i deSagasta. Comptava amb el suport de Bis-marck però Napoleó III de França s’hi oposà i declarà la guerra a Prússia, paísd’origen del candidat.

Alfons de Borbó Fill de la destronada Isabel II. Rebé el (Alfons XII el 1875) suport de Napoleó III i fou vetat pels

progressistes i els demòcrates.

Antoni M. Felip d’Orleans Cunyat d’Isabel II. Candidat dels moderats(Duc de Montpensier) i els unionistes. Vetat per Napoleó III.

Ferran de Portugal Exrei de Portugal. Candidat dels progressis-tes i dels demòcrates. Va renunciar.

Amadeu de Savoia Duc d’Aosta. Fill del rei d’Itàlia, VíctorManuel II. Rebé pressions del seu pare i tingué el suport de Prim.

Progressistes/IndependentsRepublicans federalistesMontpensieristesConstitucionalistes i ModeratsCarlinsNo identificats

52

51

27

19

7

235


Candidats a rei d’Espanya Suports i oposicions

Font 21. Amadeu I de Savoia

Amadeu de Savoia (1845-1890)va ser elegit rei el 1870, dos anysdesprés de l’enderrocament de lareina Isabell II. Durant el seuregnat es va haver d’enfrontaramb bona part de les forces polí-tiques. L’aristocràcia alfonsina,els carlins i els republicans no elvan acceptar i li van fer el buit.El 1872, a més, començà la ter-cera guerra carlina en el momenten què el moviment obrer co-mençava a presentar les seves pri-meres manifestacions. Davant laimpossibilitat de governar, vaabdicar l’11 de febrer de 1873 iretornà a Itàlia.

en les seves expectatives pels polítics liberals en el govern. Mentrestant, aCuba, entre el 1868 i el 1870 es van succeir les revoltes, en gran part per-què els propietaris de les plantacions de canya es negaven a aplicar elsdecrets d’abolició parcial de l’esclavatge.

Davant de tot aquest desgavell, el 1873 Amadeu I va abdicar i retor-nà a la seva Itàlia natal.

3.2. La Primera República Espanyola (1873-1874)

Amb l’abdicació d’Amadeu I, els sectors republicans van convèncer elsdiputats que l’alternativa era la República. I així va ser: l’11 de febrer de1873 les Corts, en sessió conjunta del Congrés i el Senat, van votar pergran majoria la constitució d’una República, el primer president de la qualfou el català Estanislau Figueras.

Els principals problemes amb què es va trobar la jove República eren,d’una banda, que no hi havia prou polítics convençuts del republicanis-me i de l’altra, que els sectors populars mai no hi van confiar. A més,sempre va tenir en contra grups clarament hostils, com ara els políticsautoritaris i conservadors de la dècada anterior, bona part de la jerarquiaeclesiàstica i els carlins.

El curt període que va durar la República va estar ple d’entrebancs. Així,per exemple, les Juntes Revolucionàries van ressorgir i van voler posar fi perla via insurreccional als ajuntaments governats per polítics declaradamentmonàrquics. Per la seva banda, els camperols van demanar el repartiment deles terres dels nombrosos latifundis, qüestió que els governants republicansni tan sols no es plantejaven, i en les zones industrials els obrers sovint vanocupar els carrers. A Catalunya s’intentà crear un Estat Català dins de laRepública Federal Espanyola, fet que va tenir l’oposició dels republicansunitaris que governaven la República.

Malgrat que els dirigents republicans van intentar mantenir l’ordre, el países va enfonsar en un caos en què tots els grups socials i polítics actuaven demanera espontània. I per si no n’hi hagués prou amb tots aquests proble-mes, les dues faccions dels republicans, els unitaris i els federalistes*, es vanenfrontar arran de la proclamació dels cantons* autònoms de l’Estat.

Si a això hi afegim l’esclat de la tercera guerra carlina, es palesa laimpossibilitat de la República de consolidar-se. Durant l’any que vadurar es van succeir quatre presidents, Estanislau Figueras, Francesc Pii Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar; cap dels quals no va acon-seguir fer-se amb les regnes del poder. Finalment, un nou pronuncia-ment va posar fi a aquesta situació. El 3 de gener de 1874, el generalManuel Pavía, capità general de Madrid, va entrar amb les tropes alCongrés, el va dissoldre i lliurà el poder al general Francisco Serrano.Aquest va governar dictatorialment durant dotze mesos, temps que va tri-gar a produir-se la Restauració monàrquica amb el cop d’Estat delgeneral Arsenio Martínez Campos (29 de desembre de 1874) en favord’Alfons XII, fill d’Isabel II.

Federalista. Partidari del federalisme,doctrina política que proposa la rea-lització d’un sistema de pactes entreels pobles que dugui a la creació d’unnou ordre mundial. El seu gran ideò-leg a Espanya va ser el republicà Fran-cesc Pi i Margall, que propugnà elprincipi del pacte federal lliurementestablert entre les diferents regions del’Estat.

Cantó. Cada una de les regions segonsel que propugna el cantonalisme, mo-viment polític espanyol del segle XIX

que defensava l’autonomia de les re-gions. Procedia del federalisme repu-blicà, però mantenia posicions socialsradicals i rebutjava l’Estat central. Esva iniciar el juliol de 1873 a Cartage-na, on es constituí una Junta Revo-lucionària que actuava com a governautònom (cantonal). El movimentcantonalista es va estendre per Valèn-cia, Sevilla, Alacant, Granada, Sala-manca, etc.


24

Republicans federalistesAlfonsinsRadicalsConstitucionalistesNo identificats

17

7

203

344

Font 24. Composició de les Cortsde 1873 (Primera República)

UNITAT 1

25

m 1.38. Resumeix les principals ideesque Francesc Pi i Margall, com a noupresident de la República, manifesta enel seu programa de govern.A quina guerra civil es refereix?

Font 25. Pi i Margall presenta el programa delseu govern de la Primera República

Senyors diputats, dimecres us vaig prometre que avuidivendres presentaria el programa del nou govern; vinc acomplir la paraula que us vaig donar.

[…] Quantes dificultats envolten l’actual govern!Quantes dificultats envolten les mateixes Corts, d’onemana el govern! Mireu al vostre voltant i us trobareugairebé sols! Els antics partits monàrquics es vanretreure i no van voler participar en les passades elec-cions.

Ja sabeu què vol dir a Espanya el retraïment: de pri-mer, la conspiració, i, més tard, la guerra. […] Si [elsrepublicans] ens dividim en bàndols, si consumim lesnostres forces en qüestions estèrils, no us queixeu delsconspiradors; els primers conspiradors sereu vosaltres.(Bé, bé.)

Tenim, senyors diputats, una veritable guerra civil: latenim a les províncies del nord i a les orientals. […] Noes tracta d’una d’aquestes insurreccions passatgeres […],sinó d’una guerra tensa i persistent que ja dura fa mésd’un any. […] [Els nostres veritables enemics, els carlins,presenten] un Estat davant de l’Estat. La primera neces-sitat […] és posar fi a aquesta guerra. (Bé, bé.)

[Calen moltes reformes, la de l’exèrcit, la de la hisen-da, per poder finançar la guerra, etc.] Hem d’entrar,

a més, en una altramena de reformes.

[La primera serà re-gular] la independènciaabsoluta de l’Esglésiai de l’Estat. […] Totes lesesglésies passen a ser me-res associacions, subjectesa les lleis generals de l’Es-tat. […]

Una altra de les re-formes que necessitemamb urgència és la del’ensenyament. En lesanteriors Corts els repu-blicans ja volíem establir l’ensenyament gratuït i obli-gatori. [Ara ho farem.]

[…] També hem de dur a terme l’obra de l’aboli-ció de l’esclavitud. […]

Hem de vetllar, també, perquè els infants no siguinvíctimes de la misèria dels pares. [I vigilar les condicionsde treball dels infants a les fàbriques i], sobretot, fer queel treball no impedeixi el seu desenvolupament intel·lec-tual. […]

Diari de sessions de les Corts espanyoles(13 de juny de 1873)

Francesc Pi i Margall.

1.39. Fes un resum, amb les teves paraules, dels fets que van ocórrera l’Estat espanyol el setembre de 1868.

1.40. Elabora un fris cronològic a escala i situa-hi els principals fets quevan tenir lloc durant el Sexenni Revolucionari.

1.41. Quins van ser els motius pels quals Amadeu de Savoia va abdicar?

1.42. Quins van ser els principals problemes de la Primera Repúblicaque en van impedir la consolidació?

1.43. Com es va produir la fi de la Primera República i el pas a un nourègim? Va ser un canvi democràtic? Explica-ho.

A C T I V I T A T S

4. Catalunya i la revolució liberalA Catalunya, bona part dels problemes polítics durant el segle XIX vanser provocats, fonamentalment, per l’aparició d’un carlisme endèmica les terres interiors; per la incapacitat de la burgesia industrial de for-mular una opció política pròpia, ja que gairebé sempre van ser els partitsestatals els que van protagonitzar la vida política catalana, i, finalment,per la formació d’un moviment popular, majoritàriament obrer, que vacomençar a tenir una presència destacada en els fets de l’època, gairebésempre fora dels camins institucionals que proposaven els polítics liberals.Durant les dècades de 1850 i 1860, el republicanisme federal es va impo-sar com a opció política preferida a les ciutats catalanes i a les zonesrurals del litoral.

4.1. Catalunya i la guerra del Francès (1808-1814)

Encara no s’havia esvaït el mal record de la Guerra Gran a Catalunya, queles tropes franceses van tornar a ocupar el territori català el 1808. ACatalunya, els afrancesats eren pocs, i el període d’ocupació francesa(1808-1814) es va caracteritzar per una resistència militar i civil constantcontra l’invasor.

El 28 de maig de 1808 hi va haver un primer aixecament antifran-cès a Lleida, on es va crear una Junta presidida pel bisbe. Els diessegüents, la rebel·lió s’estengué a Manresa, Igualada, Tortosa, Martorell iGirona. En algunes comarques, com ara el Vallès i l’Empordà, el movi-ment popular no s’enfrontà només a les tropes franceses, sinó també ales autoritats municipals conformistes i als grans propietaris rurals per,com deien, «posar fi al govern dels rics».

La resistència antifrancesa s’anà organitzant fins a la constitució de laJunta Superior de Catalunya, que assumí el govern del país, tot i quemai no va poder controlar totalment els nuclis guerrillers més populars.La Junta es va declarar fidel a Ferran VII i, fins i tot, va organitzar unapetita Administració que recaptava impostos, encunyava moneda i diri-gia la resistència. Tot això passava en un país ocupat per un exèrcitestranger i amb una Administració profrancesa que tenia la seu a Bar-celona.

Durant l’ocupació francesa, la societat catalana va experimentar trans-formacions importants. D’una banda, va començar a prendre força entrealguns sectors la idea que, tot i el rebuig a la invasió, havia arribat elmoment de dotar-se d’un règim liberal. De l’altra, alguns grups socials,entre els quals hi havia una àmplia representació de l’Església, les classesmés baixes i alguns aristòcrates, consideraven que la lluita contra els fran-cesos havia de defensar la tradició i el retorn de l’absolutisme antirefor-mista. Només una part de la burgesia industrial, com és el cas de les

26

Font 26. El juny de 1808 es va produir,prop de la collada del Bruc (Anoia), unatopada entre les tropes franceses i elsresistents catalans, els quals, tot i tenirmenys efectius, van vèncer els francesos.Fou la primera victòria popular en laguerra del Francès. Conta la llegenda queun minyó timbaler, amb l’eco del repic deltambor, va crear la confusió en l’exèrcitfrancès, que es va creure atacat per forcessuperiors en nombre.

famílies Bonaplata i Rull, i alguns casos particulars, com ara el del polí-tic Tomàs Puig, semblaven acceptar de bon grat la monarquia imposadaper Napoleó.

La guerra del Francès també va despertar sentiments patriòtics, en unaconfusa ambivalència entre espanyolisme i catalanisme. Així, hi hagué quies va plantejar un cert grau d’autonomia, com per exemple els membresde la Junta de Comerç, mentre que d’altres sectors es van decantar per posi-cions que podríem definir com a regionalistes.

4.2. Absolutisme i revolució (1814-1833)

Ferran VII retornà a Espanya per Catalunya, i Figueres fou la primeraciutat a rebre’l. Després va acudir al monestir de Poblet per retre home-natge als reis de la Corona d’Aragó allí enterrats. Però, malgrat aquestsgestos, la derogació de la Constitució de 1812 i el retorn a l’absolutismeno van ser acceptats per la burgesia catalana i alguns sectors popularsurbans. El 1817 els generals Luis Roberto de Lacy i Francesc Milansdel Bosch, amb el suport d’una part de la burgesia catalana, van encap-çalar un cop militar que va ser sufocat pel capità general de Catalunya, elgeneral Francisco Javier Castaños.

L’adveniment del Trienni Liberal va ser molt ben acollit per lamajor part de la població urbana, i de manera diversa, i fins i tot hos-til, en les zones rurals. Només algunes institucions que s’havien decan-tat clarament per l’absolutisme, com era el cas de l’única universitatcatalana d’aquella època, la de Cervera, o la majoria de bisbats, vanveure amb molta hostilitat la reimplantació de la Constitució deCadis.

Un dels primers factors que distanciaren l’Església catalana del règimconstitucional va ser la supressió de la llibertat de premsa. Encara que elsbisbes van admetre l’abolició de la Inquisició, volien el monopoli de lacensura de llibres i diaris.

Els liberals catalans es van dividir segons dues tendències: una deradical, totalment anticlerical, i una altra de moderada, que buscavacontemporitzar amb la jerarquia eclesiàstica i mantenir el suport d’unsector minoritari de clergues que compartien les noves idees.

Però el sector moderat ben aviat va quedar desplaçat arran de les pri-meres reaccions contràries de la jerarquia eclesiàstica cap al nou règim.Com a conseqüència d’això, la milícia nacional, tropa popular revolucio-nària, va ocupar la Universitat de Cervera, que va ser traslladada a Bar-celona. El govern constitucional va prendre mesures contra l’Església i vaordenar el tancament de convents i la secularització de part del clergat.Es tractava de reduir i afeblir l’Església, que era considerada una institu-ció parasitària per a l’economia del país i que majoritàriament haviaapostat per l’absolutisme. S’inicià una desamortització de terres perta-nyents a l’Església, i el delme que els camperols havien de pagar es vareduir a la meitat.

UNITAT 1

27

m 1.44. Com veien els catalans, aquellsmilitars constitucionalistes?

Font 27. Manifest dels oficialsdeportats a Cartagena per la revoltade Lacy i Milans del Bosch

No dubtem que us alegrareu de sa-ber, amb la certesa amb què podemafirmar-ho, que les disposicions delpoble català excedeixen, si és possi-ble, fins i tot allò que el seu nompromet. Morir o assegurar la lliber-tat constitucional és el vot unànimed’aquell milió d’habitants, i podeucreure que no faltaran a la seva re-solució.

Amb la Restauració absolutista es va reprimir tota persona que durantel Trienni Liberal hagués defensat idees liberals. Es van depurar moltsfuncionaris i es va executar molta gent, i la repressió va ser especialmentcruel amb els clergues que havien simpatitzat amb els liberals.

4.3. Carlins i bullanguers

Durant el règim liberal (1833-1868), a Catalunya es va configurar unrègim de partits molt semblant al de la resta d’Espanya: els moderats, elsprogressistes, els unionistes, els demòcrates, etc. Però el fet més singularen el cas de Catalunya va ser la importància que van adquirir dos movi-ments populars: el carlisme i els moviments obreristes.

El carlisme no va ser només una qüestió dinàstica, sinó que també varecollir el descontentament social d’un sector de camperols que veia ambrecel els grans canvis que es produïen en la societat i en la propietat dela terra com a conseqüència de les desamortitzacions. Estava compostmajoritàriament de camperols que manifestaven una hostilitat oberta capa les noves formes que adquiria el liberalisme, el qual identificaven ambels recaptadors d’impostos, els advocats, les lleves forçoses per servirl’exèrcit i la pèrdua de drets sobre les terres (eclesiàstiques i comunals) quetradicionalment havien tingut com a pròpies, tot i que no ho eren estric-tament des del punt de vista jurídic. Al costat d’això, la tasca doctrinàriadel clergat antiliberal els donava una justificació religiosa i moral.

No va passar el mateix, en canvi, amb els pagesos de les zones onl’agricultura havia evolucionat cap a formes més modernes i produccionsmajoritàriament adreçades al comerç.

El moviment carlí es va concentrar principalment a les zones munta-nyenques de Girona, Barcelona i Lleida, i utilitzà Andorra com a via desortida cap a França. La zona interior de Tarragona també va ser domi-nada pels carlins durant la primera guerra (1833-1840).

28

Font 28. Alliberament dels presos de laInquisició, a Barcelona, segons un gravatde l’època.

b 1.45. Què era la Inquisició? Qui la varestablir al segle XIX?Quan va ser abolida definitivament?

Font 29. Soldats carlins amb la boinacaracterística, segons un gravat de l’època.

UNITAT 1

29

Tot i que Berga fou durant molt de temps la capital d’aquest movi-ment, les partides carlines armades es van moure per tot el territori i, finsi tot, van arribar a les portes de Barcelona. Amb el temps, l’àrea d’in-fluència dels carlins es va reduir al Ripollès, el Berguedà, el Solsonès, elBages i les comarques limítrofes.

L’altre moviment popular que tingué un gran protagonisme a Cata-lunya durant el segle XIX fou el de les bullangues o revoltes popularsprotagonitzades pels obrers de les principals ciutats, especialment deBarcelona.

En les nombroses revoltes i en els motins que es van produir, es barre-javen dos tipus d’inquietuds: les socials i les polítiques. A més, el fet queamb el sufragi censatari només poguessin votar uns quants, feia que lapoblació que ja tenia consciència política, com ara els petits comerciants,els treballadors o els empleats, no es pogués manifestar sinó mitjançantla insurrecció popular.

Una de les bullangues més importants va ser la de 1842, liderada pergrups republicans que van aconseguir el control de Barcelona. La durarepressió del regent Espartero va incrementar les adhesions a aquestmoviment, que es van manifestar en l’anomenada Jamància (del verb calójamar, que vol dir ‘menjar’). Aquesta revolta, de caràcter progressista irepublicà, que tingué lloc a Barcelona el 1843, es caracteritzà per l’aixe-

FRANÇA

ANDORRA

M A R

M E D I T E R R À N I A

Centres de suport progressista

Zones dominades pels Matiners l’estiu de 1847

Atacs de Benet Tristany0 50 km

Cervera

Falset Tarragona

Vilafrancadel Penedès

GuissonaCalaf

Balaguer

Lleida

Barcelona

Terrassa

Manresa

Santpedor

Solsona

Berga

Puigcerdàla Seud’Urgell

Vic

Banyoles

Figueres

Hostalric

Vidreres

Girona

Font 30. La zona de control carlídurant la segona guerra carlina.La guerra dels Matiners, o segona guerracarlina (1846-1849), va ser més aviat un aixecament contra la forma queprenia el sistema polític liberal que nopas una revolta absolutista, ja que els carlins i els republicans van coincidiren el mateix bàndol.

c 1.46. Busca informació sobre BenetTristany i redacta una breu biografia d’a-quest personatge, especialment pel quefa a la seva intervenció en la segonaguerra carlina.

m 1.47. Resumeix la imatge dels carlinsde Catalunya que dóna l’autor d’aques-ta font.

Font 31.

Reúnense en sus antros como loboshambrientos: ocultan su carácter deforagidos debajo de la escarapela decarlistas; envuelven garra, la tea y eltrabuco en un trapo donde escriben¡Viva la religión y el rey! Burlan lavigilancia de la policía francesa […]y derramándose por los terrenosfronterizos como una manada defieras, aquí roban, allí incendian, másallá asesinan ó cogen á las personasacaudaladas […] se las llevan aimpenetrables cuevas […] y allí lesexigen sumas por rescate. Trabajandotodo el día, a la inclemencia o en losmalsanos recintos de una fábrica,ganan poco, no tienen bastante parael sostén de una familia […] mientrashacen la guerra, comen carne, bebenvino, juegan, abusan de las mujeres,[…] Por eso los Pirineos estánsiempre llenos de esas bandas seudocarlistas, llamadas unas veces «tra-bucaires», otras «matinés», otras «pa-tuleyas»; siendo constantemente lomismo, vagos de por vida, criminalesendurecidos que se disfrazan con elcarácter político de carlistas paraencontrar apoyo en su partido tantoen España como en Francia.

P. ANGUERA

cament en armes de grups populars contra el govern. Els avalots s’esten-gueren a altres poblacions catalanes, com ara Olot, Girona, Terrassai Figueres. La burgesia catalana es va desmarcar de la Jamància i va donarsuport al general Prim, enviat pel govern per sufocar la revolta. El generde 1844, l’exèrcit va derrotar l’última resistència dels revoltats.

Arran d’aquestes revoltes o bullangues es van configurar dos nous sectorspolítics: els republicans federalistes i els primers nuclis socialistes, els qualsal principi van actuar dins els rengles del Partit Demòcrata.

Més tard, tant en el Bienni Progressista com en el Sexenni Revolucio-nari, els carrers de Barcelona també foren ocupats sovint per barricadesi manifestacions populars.

4.4. El Sexenni Revolucionari i el federalisme republicà(1868-1874)

Durant la Revolució de 1868, es van crear Juntes Revolucionàriesper tot Catalunya. En els seus programes, la majoria de les Juntesincorporaven els punts següents: l’elecció democràtica de Corts cons-tituents per redactar una nova constitució; el sufragi universal, limitata la població masculina; l’abolició de la pena de mort; la supressió delreclutament per quintes*; la demolició de la Ciutadella de Barcelonacom a símbol de la repressió, i la rebaixa dels aranzels duaners i del’impost de consums.

El programa polític de les Juntes va ser inicialment el dels republicansfederals, que en les primeres eleccions van triomfar de manera absolutaa Catalunya. El republicanisme català es diferenciava de l’espanyol perquèincorporava elements prenacionalistes. A més, no es nodria només de sec-tors urbans, sinó que tenia suports en zones pròpies de l’agriculturacomercial, com ara l’Empordà, el Camp de Tarragona i el Baix Ebre.

Un dels personatges més importants del republicanisme federal catalàva ser Valentí Almirall, impulsor d’una de les primeres formulacionspolítiques federalistes, les Bases per a la Constitució Federal de la NacióEspanyola i per a l’Estat de Catalunya (1868).

L’accés d’Amadeu I al tron espanyol no va provocar gaire entusiasmea Catalunya, ja que el component republicà federal era majoritari a lesprincipals ciutats i a les poblacions de les comarques litorals. A més, unapart dels industrials i dels grans propietaris agrícoles desconfiaven de lanova monarquia i preferien una eventual restauració borbònica. Si a aixòhi afegim l’hostilitat que bona part de la població de la Catalunya inte-rior tenia envers tot el relacionat amb el liberalisme, a causa de la sevatradicional defensa del carlisme i de la religió, comprendrem que la novanissaga reial no tingués suports importants al Principat.

Entre 1871 i 1872, però, es va produir un transvasament de vots delrepublicanisme cap a l’abstenció. La raó cal buscar-la en el fet que unapart dels obrers industrials i de les classes populars va anar adoptant posi-cions sindicalistes i obreristes, atès que desconfiava cada vegada més del

Quintes. Sistema obligatori de recluta-ment de soldats per a l’exèrcit, orde-nat per Carles III el 1770, que s’impo-sà per primera vegada a Catalunya. Elreclutament es feia mitjançant un sor-teig en la proporció d’u per cinc, d’a-quí el nom. Aquest sistema era moltmal vist a Catalunya, ja que no hi ha-via cap mena de tradició de servei mi-litar obligatori.


30

liberalisme dels polítics republicans perquèconsiderava que sempre acabaven afavorintla burgesia.

Aquesta situació va dur a la paradoxasegüent: quan es va constituir la República(1873), aspiració de la majoria de l’electoratcatalà uns anys abans, la base social i electo-ral dels republicans a Catalunya ja era moltreduïda, i l’abstenció, amb més del 70 %, erala més alta de tot l’Estat espanyol. Els treba-lladors no havien votat l’opció republicanai, entre els sectors populars, la política i elspolítics republicans federals estaven forçadesprestigiats, perquè no havien solucionatcap aspiració, o gairebé cap, de les que s’ha-vien fet paleses l’any 1868.

El curt període que va durar la PrimeraRepública va estar ple d’incidents entre elgovern i les classes populars barcelonines.

El poble va demanar armes per repel·lir els avenços de les tropes carli-nes, que havien arribat a ocupar Igualada. La por del govern que es for-més una comuna proletària, com la que s’havia organitzat a París l’any1870, va fer que rebutgés la pretensió obrera. La reacció popular va com-portar la convocatòria de vagues i l’organització d’avalots.

L’últim president de la República, Emilio Castelar, va arribar a suspen-dre les llibertats, a introduir la censura de premsa i a reprimir amb dure-sa les manifestacions. La resposta de les organitzacions obreres va ser con-vocar una nova vaga general i aixecar barricades, tot en nom dels dretsdels treballadors i del que ells consideraven els autèntics principis demo-cràtics. Finalment, però, l’exèrcit va sufocar la insurrecció. Poc després, laRestauració borbònica d’Alfons XII va anar acompanyada d’una novaonada repressiva de les organitzacions obreres.

UNITAT 1

31

Font 32. Manifestació a Barcelona,l’any 1868, en favor de la repúblicafederal, a la plaça de Catalunya(actualment Pla de Palau), segons ungravat publicat a Le Monde Illustré.

c 1.48. Com es va actuar a Catalunyadesprés de la invasió de les tropes ab-solutistes l’any 1823?

Font 33. Testimoni de larepressió antiliberal a Barcelo-na els anys 1828 i 1829

Moltíssima gent afusellada sensecausa ni raó, homes posats com adiversió i encara per equivocacióa [la presó], cases de fiscals ador-nades amb mobles de presoners[…], homes rics de bona fama iresponsabilitat arrencats calum-niosament dels seus tallers. […]

[Homes] estibats com a sardinesen un vaixell i transportats aultramar, potser sense que se’lshagi [pres mai una declaració][…], un capità general ballant[…] al capdavant de la tropa,mentre els ajusticiats exhalaven eldarrer sospir […], més de dissetsuïcidis […] a les horribles mas-morres i un nombre d’asfixiats[…] en els calabossos tancats her-mèticament.

32

1.49. Durant el període 1808-1868, la burgesia catalana va formularalguna opció política pròpia? Explica-ho.

1.50. Resumeix els principals fets polítics que van tenir lloc a Catalu-nya durant la guerra del Francès.

1.51. Quins van ser els sectors catalans proabsolutistes durant la guer-ra del Francès?

1.52. Quins van ser els fets més importants que van tenir lloc a Catalu-nya durant el regnat de Ferran VII?

1.53. Resumeix les relacions entre el liberalisme i l’Església a Catalunyadurant el regnat de Ferran VII. Quina constant de la vida política catala-na contemporània sembla tenir el seu origen en aquesta època?

1.54. Què va caracteritzar de manera específica el carlisme a Catalu-nya? Per què els camperols de l’interior del Principat van donar suporta aquest moviment? Quines van ser les zones catalanes de predominicarlí?

1.55. Què van ser les bullangues i per què es van produir? Buscainformació sobre la Jamància i fes-ne un petit resum.

1.56. Quina va ser la ideologia dominant dels diputats catalans elegits enles eleccions de 1868?

1.57. Quins van ser els punts principals dels programes de les Juntes Re-volucionàries creades a Catalunya durant la Revolució de 1868?

1.58. Què diferenciava el republicanisme català del republicanisme es-panyol?

1.59. Per què Amadeu de Savoia no va tenir gaire suport a Catalunya?

1.60. Per què els sectors obrers i populars van passar de votar els repu-blicans a abstenir-se, durant els anys 1871 i 1872?

1.61. Quina relació es va establir entre els governs republicans i les clas-ses obreres i populars a Catalunya?

1.62. Per què s’afirma en el text que la proclamació de la Repúblical’any 1873 va dur a una paradoxa? En què va consistir aquesta para-doxa?

A C T I V I T A T S

Font 34. La Ciutadella de Barcelonaatacada per la Jamància el juny de 1843, en un gravat de l’època.

5. Els orígens del catalanisme

Catalunya, vençuda políticament l’11 de setembre de 1714, va mantenirviu en l’ús social un dels símbols més importants de la seva identitat: lallengua. Malgrat la prohibició de l’ús oficial, per exemple als jutjats o enl’ensenyament, i l’escassesa i la poca qualitat de la literatura, el català vacontinuar sent el vehicle normal de comunicació. De fet, al segle XIX elscatalans monolingües eren nombrosos.

El moviment de la Renaixença, juntament amb el federalisme catalài alguns aspectes del carlisme, va suposar una recuperació de l’ús literaride la llengua catalana i va desembocar en el catalanisme polític.

5.1. La Renaixença

Es coneix amb el nom de Renaixença el moviment cultural que sorgía Catalunya a la dècada de 1830, caracteritzat principalment per lavoluntat de recuperació literària de la llengua catalana. L’inici d’aquestmoviment se sol datar el 1833, amb la publicació de la coneguda oda«La Pàtria», de Bonaventura Carles Aribau, a El Vapor. Tanmateix, unsquants anys abans, Josep Pau Ballot ja havia publicat la Gramàticai apologia de la llengua catalana (1815), cosa que evidenciava el mateixinterès per la recuperació lingüística.

Però la persona decisiva en la recuperació de la llengua catalana va serJoaquim Rubió i Ors, que amb el pseudònim de «Lo Gaiter del Llo-bregat» va publicar uns poemes al Diario de Barcelona que més tard, el1841, va aplegar en un recull. El pròleg d’aquest recull va constituir unautèntic manifest de la Renaixença.

Les crides de Josep Pau Ballot i Joaquim Rubió i Ors van tenir el seuefecte entre els literats, però també entre els intel·lectuals, els historia-dors, els poetes, els juristes i els folkloristes vinculats a les elits socials dela burgesia. Així, l’any 1859 es van restaurar els Jocs Florals, concurs depoesia que, a banda del discutible valor poètic, va dinamitzar i prestigiarl’ús del català com a llengua pròpia i símbol de la pàtria, principal se-nyal d’identitat del país i de la seva història.

Diverses institucions, com ara la Universitat de Barcelona, l’Acadè-mia de Bones Lletres i l’Ateneu Barcelonès, que va ser fundat l’any1872, a més d’altres entitats d’arreu de Catalunya que van seguir les pau-tes esmentades anteriorment, van acollir el moviment i el van impulsar.Concretament, la Universitat de Barcelona va contribuir a l’expansió dela Renaixença amb l’estudi i la divulgació de la història i la literatura me-dievals, sota l’impuls de personalitats com ara Joaquim Rubió i Ors iManuel Milà i Fontanals, i també del dret tradicional català, consideratl’ànima i la base de la personalitat política de Catalunya, amb la partici-pació de juristes de prestigi, com ara Ramon Martí d’Eixalà i ManuelDuran i Bas.

UNITAT 1

33

Font 35. Joaquim Rubió i Ors (Barcelona 1818-1899)

Escriptor i poeta, va ser catedrà-tic d’història universal a la Uni-versitat de Barcelona, de la qualfou també rector, i president del’Acadèmia de Bones Lletres.Contribuí decididament a la res-tauració dels Jocs Florals, i fouun dels principals impulsors delmoviment de la Renaixença. Vaescriure amb el pseudònim de«Lo Gaiter del Llobregat».

Paral·lelament a la Renaixença –de valors literaris cultes–, el correntpopular de la literatura va experimentar un gran impuls. La figura méssignificativa d’aquest corrent fou l’escriptor Frederic Soler, més conegutpel pseudònim de «Serafí Pitarra», que va gaudir d’una gran populari-tat. Les seves obres, com ara La botifarra de la llibertat (contra la guerra d’Àfrica) o L’esquella de la torratxa (contra el caciquisme), nodefugien la crítica política i social.

Frederic Soler, Pitarra, pertanyia al grup d’intel·lectuals que s’oposa-va als literats de la Renaixença i que reivindicava l’ús «del català que araes parla», ja que trobava arcaïtzant i poc viva la llengua utilitzada en elsJocs Florals. Però, malgrat la polèmica, aquest enfrontament fou lamanifestació d’una mateixa realitat i intenció: la revitalització de la llen-gua. Els literats de la Renaixença tenien també la seva part de raó, jaque el català que es parlava aleshores era ple de castellanismes i decorrupcions.

34

Font 38. El manifest dela Renaixença (1841)

L’ardenta afició que té i ha tin-gut sempre a les coses de sapàtria; el gust que li cabria dequè sos compatricis coneguessinmés a fondo nostre antic, melo-diós i abundant idioma, quedesgraciadament es perd de diaen dia […]; i en fi el desig dedespertar en els demés eix senti-ment noble i digne d’alabança,són les úniques causes que hanmogut a l’autor d’estes poesies adar-les a la llum pública. […]

Catalunya pot aspirar encara ala independència, no a la política,puix pesa molt poc en comparacióde les demés nacions, les qualspoden posar en el plat de la balan-ça […] exèrcits de molts milshomes […]; però sí a la literària[…]. Catalunya fou per espai dedos segles la mestra en lletres delsdemés pobles; per què, puix, nopot deixar de fer l’humillant paperde deixeble o imitadora, creant-seuna literatura pròpia i a part dela castellana? Per què no pot resta-blir sos jocs florals […]?

JOAQUIM RUBIÓ I ORS

b 1.63. Quines són les intencions i eldiagnòstic que comparteixen els textosde les fonts 37 i 38?Quin era el propòsit de Joaquim Rubiói Ors en publicar les seves poesies?Amb quins conceptes identifica Rubiói Ors Catalunya?Per què es pot argumentar, a partir delsegon text, que una de les arrels del na-cionalisme català contemporani es tro-ba en la Renaixença?

Font 36. Frederic Soler i Hu-bert (Barcelona 1839 - 1895)

Dramaturg i poeta, va mantenirposicions polítiques catalanistes.Amb el pseudònim de «SerafíPitarra» cultivà el teatre popular,sobretot el gènere de la paròdia iels drames romàntics. Tot i laseva adscripció a la tendèncialiterària que reivindicava l’ús del«català que ara es parla», vaparticipar amb èxit en els JocsFlorals.

Font 37. Reivindicació dela llengua catalana (1815)

Esta llengua que he procurat her-mosejar amb los propis vestits i poli-ment amb què l’adornaren nostresavis, desitja aparèixer al públictambé ataviada amb noves veus,asseo i majestad, igualment que sesgermanes, filles de la llatina. Avosaltres toca, amats compatricis,

savis i literats: a vosaltres toca polir-la i elevar-la a sa major perfecció.Si los savis, que tenen caudal d’elo-qüència la cultivassen, i valent-se deses lletres i erudició la polissen i lli-massen […], no dubto que tornariade morta a viva, i que igualaria isobrepujaria a moltes altres que hantingut molta estimació en lo món.

JOSEP PAU BALLOT

En l’explicació de la formació i de l’èxit de la Renaixença conflueixendiversos factors.

En primer lloc, l’expressió cultural d’una evolució social catalana di-ferenciada de la de la resta d’Espanya: una societat que s’anava industria-litzant amb una burgesia forta, poc vinculada inicialment al poder del’Estat, però que amb el temps va aconseguir el lideratge social.

En segon lloc, una reacció contra el fort centralisme cultural i polí-tic amb què es construïa el nou Estat liberal. Fins i tot sectors moderats,com ara el representat pel periodista Joan Mañé i Flaquer, criticaven lesintencions homogeneïtzadores de l’Estat.

I, finalment, la influència del romanticisme europeu, que valoravaexageradament el passat medieval dels pobles. Els romàntics sublimavenaquest període enfront de l’etapa històrica següent, l’Antic Règim, alqual el liberalisme acabava de posar fi. Els impulsors de la Renaixençavan trobar que l’Edat Mitjana a Catalunya havia estat un període dife-rent que a la resta de la Península, ja que durant aquella època Ca-talunya havia tingut un estat propi i, d’alguna manera, havia viscut unagran esplendor. Aquest fet els servia de punt de partida per definiruna identitat diferenciada de la de la resta d’Espanya. La individuali-tat catalana, doncs, es trobava en la història. L’obra en castellà de Pròs-per de Bofarull Los condes de Barcelona vindicados (1836) s’inscriu enaquesta concepció.

UNITAT 1

35

1.65. Què vol dir que al segle XIX hi havia força catalans que erenmonolingües?

1.66. Quines són les tres arrels del catalanisme polític esmentades alllarg del text?

1.67. Què fou la Renaixença?

1.68. Amb quins fets i en quins anys es pot datar l’inici de la Renai-xença?

1.69. Qui o què es va fer ressò de les crides de Josep Pau Ballot i deJoaquim Rubió i Ors?

1.70. Paral·lelament a la Renaixença, quin altre element va experi-mentar un gran impuls pel que fa a la difusió i l’ús de la llengua cata-lana?

1.71. Quins factors són els que expliquen la formació i l’èxit de laRenaixença?

A C T I V I T A T S

m 1.64. Busca informació sobre el pen-sament de Mañé i Flaquer. A què s’oposa, segons aquest text? Qui-na visió té de la naturalesa d’Espanya?Què creus que propugna?

Font 39. Carta de Joan Mañé iFlaquer publicada el 1855 al diarifrancès Le Messager du Midi

Espanya és una federació de pobles,de nacionalitats, de races diferents,amb tradicions diferents, costums di-ferents, idiomes diferents […]. Esta-blir la unitat d’Espanya és introduirla uniformitat i la igualtat de la mi-sèria, de la ignorància i del rebaixa-ment moral. […] La guerra contraNapoleó va fer resplendir la veritat.[…] Lliure de la centralització, Es-panya va recuperar la seva energianatural i les altres virtuts que l’haviencaracteritzada.

DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)

3636

A la fi del segle XVIII, el continent americà estava enmans de les potències europees (Espanya, Portugal,Regne Unit i França). Les colònies angleses van ser lesprimeres a emancipar-se de la metròpoli i constituïrenels Estats Units d’Amèrica. Al primer terç del segle XIX,la major part de l’immens territori pertanyent a la Co-rona espanyola es va independitzar i es dividí en ungran nombre d’estats, al contrari del que va succeir alsEstats Units o en les colònies portugueses (Brasil).

Els líders de les independències llatinoamericanesvan ser criolls (descendents blancs dels colonitzadorsespanyols que ocupaven bona posició social i econò-mica en els virregnats americans). Estaven influïts perles idees de la Revolució Francesa i havien viscut ambadmiració la independència dels colons del nord de lametròpoli britànica. El buit de poder en les colòniesdurant la guerra de la Independència i la debilitat dela monarquia restaurada el 1814, va permetre que,entre 1816 i 1825, la major part dels territoris ameri-cans de la Corona espanyola arribessin a la indepen-dència derrotant les tropes espanyoles en tots elsfronts.

Simón Bolívar

Bolívar va néixer a Caracas. Basc d’origen, pertanyia auna de les famílies criolles més influents d’aquesta ciu-tat. En quedar orfe, el seu oncle l’envià a Madrid a estu-diar. Es va casar amb una madrilenya, i iniciada la guerrade la Independència contra les tropes franceses, va tor-

L’emancipació de l’Amèrica Llatina

m Font B. Simón Bolívar, anomenat a l’Amèrica hispana «elLlibertador» (Caracas, 1783 - Cartagena d’Índies, 1830).

OCEËATLËNTIC

OCEËPACêFIC

0 2000 km

VIRREGNATDE NOVA ESPANYA

VIRREGNATDE NOVAGRANADA

VIRREGNATDEL BRASIL

VIRREGNATDEL PERò

VIRREGNATDEL RIU DELA PLATA

M�xic

Santa Fe de Bogot�

Caracas

Quito

Guayaquil

Lima Cuzco

Asunci�n

BuenosAires Montevideo

Santiago

NovaOrleans

ValladolidGuanajuato

Veracruz

Guatemala

CUBA SANTO DOMINGO

PUERTO RICO

Panam�

Recife

Salvadorde Bahia

Rio deJaneiro

Ouro Pr�toSa� Paulo

Illes Malvines

lÕHavana

Chiquisaca

Cartagena

m Font A. Mapa dels virregnats poc abans de laindependència.

OCEÀ

ATLÀNTIC

OCEÀ

PACÍFIC

HonduresBritànica

Costa de los Mosquitos (RU)

Jamaica

Cuba

Bahames (RU)

PuertoRico

Guaiana BritànicaGuaiana Neerlandesa

Guaiana Francesa

Texas

Nou MèxicCalifòrnia

IllesMalvines

(RU)

GUATEMALA (1821)

EL SALVADOR (1821)NICARAGUA (1821)COSTA RICA (1821)PANAMÀ (1903)

HONDURES (1821)

ESTATSUNITS

MÈXIC(1821)

BRASIL(1822)

PARAGUAI(1811)

URUGUAI(1821)

ARGENTINA(1816)

XILE(1818)

BOLÍVIA(1825)

PERÚ(1821)

EQUADOR(1822)

COLÒMBIA(1819)

VENEÇUELA(1811)

REP. DOMINICANA (1844)

HAITÍ (1804)

(1816)

Altres colònies europees

Colònies espanyoles

Territoris incorporatsposteriorment als Estats Units

Data de la indepèndencia0 2000 km

m Font C. Mapa de l’Amèrica Llatina desprésde la independència de la major part del territori.

DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874) UN

ITA

T

1

37

nar a Caracas com a defensor dels drets de Ferran VII,que havia abdicat el tron a instàncies de Napoleó.

Aviat es va unir als grups independentistes que ja esta-ven formats, i organitzà una revolta el 1810. El 1812 vapublicar, amb altres prohoms de les ciutats del Virregnatde Nova Granada l’anomenat Manifest de Cartagena, enel qual es proclamava la independència d’aquests territo-ris. Malgrat no tenir formació militar, va ser nomenatcoronel de les tropes insurgents i va iniciar una brillantcampanya que comportà la derrota de les tropes fidels ala monarquia espanyola en diversos camps de batalla. El1813, després d’entrar victoriós a Caracas, va ser procla-mat capità general dels exèrcits de Veneçuela.

Entrà en conflicte amb altres capdavanters inde-pendentistes i, després de dimitir dels seus càrrecs,embarcà el 1815 cap a l’illa de Jamaica. Durant la sevaestada a l’illa redactà la «Carta de Jamaica», considera-da profètica pel que fa al futur polític dels països llati-noamericans. Exiliats veneçolans residents a Haití elvan tornar a proclamar capità general i amb un petitexèrcit va desembarcar al continent. Inicià aleshores unallarga campanya victoriosa contra les tropes realistes icontra els seus rivals que havien propiciat el seu curtexili al Carib. Se li anaren sumant efectius i recuperà la

confiança de les elits criolles de les actuals Veneçuelai Colòmbia.

El 1819, després de conquerir tot el nord de Sud-amèrica, es va celebrar el Congrés de Veneçuela, en elqual exposà l’ideal liberal del seu ideari polític, en quèrebutjava l’esclavitud i defensava la democràcia. Procla-mat president de Veneçuela, va reprendre la conquestade tot Nova Granada, que comportà la derrota de lestropes espanyoles a Boyacá (1819). Va proclamar laRepública de Colòmbia que incloïa gran part dels terri-toris actuals de Veneçuela, Colòmbia i Perú. A Guaya-quil (a l’actual Equador) va pactar amb San Martín elrepartiment de l’Amèrica del Sud.

Bolívar va morir a Cartagena d’Índies, l’any 1830,apartat de tota activitat política.

José de San Martín

San Martín és considerat el llibertador d’Argentina,Xile i Perú. Va néixer al nord de l’actual Argentina, enuna família de funcionaris espanyols destinats al Virreg-nat de la Plata. Quan tenia pocs anys va venir a Espa-nya amb els seus pares. A Madrid va rebre una formacióhumanística, i als onze anys s’inicià en la carrera militar.Va tenir una brillant carrera en diverses guerres quemantenia la Corona espanyola i, el 1808, va ser ascen-dit a tinent coronel per la seva heroica actuació contraels francesos a la batalla de Ballin.

37

Font D. Proclames independentistes a Veneçuela

La monarquía se ha disuelto y España está perdida. ¿No estamos

nosotros en la situación de hijos que alcanzan la mayoría de edad

a la muerte del padre de familia? Cada uno de ellos pasa a dis-

frutar de sus derechos individuales, crea un nuevo hogar y se

gobierna a sí mismo.

E. TORRES, dirigent del moviment revolucionari

de Nova Granada, 1810

En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros los representantes de

las provincias unidas de Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona,

Mérida y Trujillo, que forman la Confederación americana de Vene-

zuela en el continente meridional, y considerando la plena y abso-

luta posesión de nuestros derechos, que recobramos justa y legíti-

mamente desde el 19 de abril de 1810 en consecuencia de la jor-

nada de Bayona, y la ocupación del trono español por la conquista

y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin nuestro consenti-

miento: queremos, antes de usar de los derechos de que nos tuvo

privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden

político de los acontecimientos humanos, patentizar al Universo las

razones, que han emanado de estos acontecimientos, y autorizar el

libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía [ … ].

Declaració d’independència de Veneçuela

m Font E. José de San Martín (Yapeyú, Argentina, 1778 -Boulogne-sur-Mer, França, 1850).

DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)

38

Per mitjà de les tropes angleses que combatien a laPenínsula contra l’exèrcit napoleònic, va entrar en con-tacte amb lògies masòniques que conspiraven des deLondres per iniciar la independència de les colòniesamericanes. Renuncià als seus graus militars a l’exèrciti tornà a Buenos Aires. Allí, davant el buit de poder ques’havia produït per la guerra de la Independència, ini-cià la creació d’un exèrcit sota la protecció dels princi-pals pròcers argentins que ja havien proclamat la sevaseparació de la Corona espanyola. Juntament amb elgeneral Belgrano, va derrotar els realistes al costat delriu Paraná i fou nomenat cap de l’exèrcit del nord.

En aquest moment inicià la seva impressionant gestamilitar: creuà la serralada dels Andes i derrotà les tropes

realistes a Maipú (1818), cosa que comportà la indepen-dència de Xile. Més tard va prendre Lima i va posar fi ales últimes resistències de les tropes de la Corona espa-nyola. De retorn a Buenos Aires va ser acusat de traïdori es va veure embolicat en les lluites pel poder dels pri-mers governants independents d’Argentina. Poc tempsdesprés, renuncià als seus càrrecs i marxà amb la sevafilla a Europa. Va morir a França el 1850.

Els insurgents mexicans

La independència del Virregnat de Nova Espanya, quecomprenia Centreamèrica, l’actual Mèxic i gran partdels actuals Estats Units, la van protagonitzar una sèriede personatges criolls que són considerats, actualment,els pares de la pàtria mexicana. El 1810, Manuel Hidal-go, capellà il·lustrat de la ciutat mexicana de Querétaroprotagonitzà un primer alçament independentista queva derivar en un alçament camperol en contra dels pro-pietaris criolls. Les elits blanques de les ciutats mexica-nes van formar un exèrcit i van posar fi a la revolta que,inicialment, havien saludat amb simpatia.

El segon capdavanter insurgent va ser José MaríaMorelos. Va néixer a Valladolid (avui Morelia, en el seuhonor), i va estudiar al seminari, on es va ordenar sacer-dot el 1795. Participà amb Hidalgo en la revolta de1810 i fou nomenat cap militar de les tropes del sud de

Mèxic, encarregat de prendre ciutatsimportants. Des de 1811, i fins a l’i-nici del seu declivi militar el 1814,Morelos, ajudat de molts lloctinents,va arribar a conquerir la major partdel sud del país i part del centre. Esva convertir en el principal enemic del’exèrcit realista. Va ser finalmentderrotat el 1814. Morelos havia pro-clamat, al Congrés de Chilpancingo,la Constitució i la independènciamexicana.

38

Font F. L’entrevista de Guayaquil

A l’estiu de 1822 els dos grans llibertadors d’Amèrica del Sud, Simón

Bolívar i José de San Martín, s’entrevisten a Guayaquil, ciutat por-

tuària de l’actual República de l’Equador. San Martín havia realitzat

una prodigiosa gesta en creuar els Andes i conquerir Xile i Perú. Però

era necessari posar-se d’acord amb Bolívar per completar la lluita

d’independència de tot el territori americà. Bolívar va rebre amb

gran ostentació i pompa l’ascètic San Martín, que ho va viure com

una provocació. Ambdós líders es professaven una mútua antipa-

tia. Es van reunir en privat dues vegades, però no van arribar a cap

acord. San Martín, convençut de la incompatibilitat amb el seu

interlocutor i ja cansat de la llarga guerra, va decidir abandonar la

lluita i es va exiliar a Europa. Bolívar i el seu lloctinent, el general

Sucre, van completar ells sols la guerra anticolonial.

b Font G. Pròcers de la independènciamexicana en el mural de David AlfaroSiqueiros La revolució mexicana, del Museo Nacional de Antropología e Historia, a Mèxic.

DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874) UN

ITA

T

1

39

Des de 1815, fins a 1820, la resistència antiespanyo-la es va convertir en una guerra d’escamots i els inde-pendentistes es van dividir en nombroses faccions.Finalment, Agustín de Itúrbide, fill de navarresos i bas-cos, que havia combatut en l’exèrcit realista a l’inici deles revoltes, va pactar aliances amb gairebé totes les fac-cions (incloent-hi el govern del virrei) i es va proclamarla independència el 27 de setembre de 1821. Desprésde diverses disputes internes entre els llibertadors, lestropes exigiren al nou congrés mexicà que nomenésItúrbide emperador, amb el nom d’Agustí I. Aquestimperi tan sols va durar uns mesos i Itúrbide va ser afu-sellat pels mateixos independentistes el 1824. Mèxic vapassar a ser una república federal i Centreamèrica esdesmembrà d’aquesta i passà a constituir-se en una sèriede petits estats. Espanya no en va reconèixer formal-ment la independència fins al desembre de 1836 i defet va intentar reconquerir Mèxic, sense èxit.

La independència del Brasil

Brasil va ser un cas particular: la família reial portugue-sa residia a la colònia des que, el 1807, va sortir de Por-tugal amb la cort, el tresor i fins i tot amb la bibliote-ca, fugint de les tropes de Napoleó. El rei Joan VI nova tornar a Portugal després de la derrota dels invasorsfrancesos el 1815, sinó que va elevar Brasil a la condi-ció de regne, en peu d’igualtat amb Portugal. Don Joanva tornar a Lisboa el 1821 i, un any més tard, el seu fillPere I, que havia restat a Brasil com a regent, es va coro-

nar a Rio de Janeiro emperador del Brasil, separant-sedefinitivament de la metròpoli. L’Imperi brasiler vadurar fins a 1889, any en què Pere II va haver d’abdi-car i exiliar-se.

El final de la utopia d’una confederacióamericana

La definició de les noves nacions era inicialment incer-ta. Bolívar pensava en una Gran Colòmbia que reunísles actuals Veneçuela, Colòmbia, Bolívia i part delPerú, i, per a una segona fase, pensava en una federa-ció d’estats americans hispànics, similar a la que esta-ven construint els Estats Units amb la seva expansiócap a l’oest.

En els anys posteriors va fracassar la utopia bolivaria-na d’una Amèrica Llatina federada en un sistema denacions amigues. Els nous països van seguir trajectòriesmolt distintes. També van fracassar les esperances d’al-guns sectors de crear societats lliures, dotades de siste-mes polítics liberals avançats. Els criolls van concentrarel poder econòmic i el poder polític, no es van complirles promeses fetes als indígenes que havien lluitat per laindependència ni es va concedir, per regla general, la lli-bertat als esclaus negres. Per això, Bolívar escrivia, el1830, al Congrés colombià: «La independència és l’ú-nic bé que hem adquirit, a costa dels altres».

39

m Font I. Mapa de la independència del Brasil.

m Font H. Esclaus negres en el Brasil colonial.

Capital dÕestatConflictes armats

Fronteres actuals

Rectificacions frontereres (data i a favor de qui)

Brasil

Territoris temporalmentindependents

Paraguai Col�mbia

Per� Xile Regne Unit

Bogot�

Lima

Asunci�n

Recife

Bras�lia

Quito

La Paz

Rio de JaneiroSa� Paulo

Georgetown / Guaiana Brit�nicaParamaribo / Guaiana Neerlandesa

Cayena / Guaiana Francesa

PERò

EQUADOR

PARAGUAI

BOLêVIA

COLñMBIA VENE�UELA

ARGENTINAXILE

BRASIL

OCEË

ATLËNTIC

OCEË

PACêFIC

Amazones

Mad

eira

Para

n�

Chaco(1880, 1938)

Guerra del Chaco(1928-29 / 1932-1935)

Antofagasta(1883)

Arica(1929)

Tacna(1929)

Guerra del Pac�fic(1879- 1883)

Acre(1898- 1903)

Cuzco

Orient(1942)

(1907)(1922)

(1903)

(1909)

(1904)

(1905-1920)(1900)

(1927)(1927)

(1870)

Guerra de la Triple Alian�a (1865 - 1870)

0 1000 km

Llegeix les fonts A i B i resol les activitats que troba-ràs a continuació:

1.72. Què va passar el 1820?

1.73. Per què diu Riego que des de l’any 1814 se’lsté oprimits?

1.74. Quines idees defensa en la primera arenga? Ien la segona?

1.75. Per què Riego critica Ferran VII?

1.76. Qui ha de decidir els destins de la nació,segons la primera arenga?

1.77. Què fa que Riego pensi que si es reinstaura laConstitució de 1812 es posarà fi a la insurrecció de lescolònies americanes?

1.78. Què va acabar passant amb les colònies ame-ricanes en aquella època?

1.79. Quins principis recull la Constitució de 1812?Per què és contrària a l’absolutisme?

1.80. Elabora un fris cronològic que vagi de 1808fins a la mort de Ferran VII. Representa-hi els fetspolítics més importants, tenint com a eix el TrienniLiberal, que s’inicià amb el pronunciament de Riego.A continuació, comenta el fris cronològic a partird’aquestes pautes:

a) Significació de la data que encapçala el fris que haselaborat.b) Significació de la data amb què s’acaba el fris ela-borat i caracterització general del període represen-tat.c) Enumeració, en línies generals, de les característi-ques (continuïtats i canvis) dels fets que s’hi hanrepresentat.

ACTIVITATS FINALS

40

Font B. Discurs de Rafael Riego als soldatsdies després de l’aixecament de 1820

Soldats, el meu amor per vosaltres és gran. És peraixò que no podria consentir, com a cap vostre, quese us allunyés de la vostra pàtria, en uns vaixellspodrits, per portar-vos a fer una guerra injusta alNou Món. […] Si cal [heu de lluitar i sacrificar lesvostres vides] per trencar les cadenes que ens tenenoprimits des de l’any 1814. Un rei absolut, al seurampell i caprici, imposa [a les vostres famílies] con-tribucions […] que no poden suportar: les vexa i lesoprimeix. […] A vosaltres us arrabassen de [les vos-tres cases] perquè en climes llunyans i oposats man-tingueu una guerra inútil, que podria fàcilmentacabar-se si es reintegressin a la nació espanyola elsseus drets. Amb la Constitució, sí, la Constitució,n’hi ha prou per apaivagar els nostres germans d’A-mèrica.

Font A. Arenga de Rafael Riego a les tropes aLas Cabezas de San Juan (1 de gener de 1820)

El sagrat foc patri que anima el meu pit és gran; pucassegurar-los [als soldats que el seguien] que, si treu-re’s del damunt el vergonyós jou que sofrim consistísen [el meu sacrifici personal], jo sofriria tots els tur-ments […], si això fos suficient per assolir la lliber-tat de la meva pàtria. […] A nosaltres ens toca tor-nar a la nació els seus antics drets, i només ambaquest objecte hem d’utilitzar la força que tenim al’abast de la mà. D’altra manera, no mereixeríem eltítol d’homes lliures, perquè hauríem deixat de servirtuosos. Quan la nació, ja lliure, pugui reunir-seen les seves Corts Generals, aleshores es pronunciarà,com a sobirana que és, sobre si Ferran mereix serperdonat i asseure’s al tron constitucional que aixe-carem.

ACTIVITATS FINALS UN

ITA

T

1

41

Font C. Manifest de Manzanares redactat perAntonio Cánovas del Castillo i imposat pelgeneral O’Donnell (7 de juliol de 1854)

Espanyols:

L’acollida entusiasta que va trobant en els nostrespobles l’exèrcit liberal […], l’aplaudiment amb quèa tot arreu ha estat rebuda la notícia del nostre aixe-cament patriòtic, asseguren des d’ara el triomf de lallibertat i de les lleis que hem de defensar.

D’aquí a pocs dies […] la nació gaudirà dels be-neficis del règim representatiu, pel qual ha vessat finsara tanta sang inútil i ha suportat tants sacrificis.[…] Nosaltres volem la conservació del tron, però sen-se camarilla que el deshonri; volem que la pràcticarigorosa de les lleis fonamentals les millori, sobretot l’electoral i la d’impremta; volem la rebaixa delsimpostos, fundada en una economia estricta; […]volem arrencar els pobles de la centralització que elsdevora, i donar-los la independència local necessàriaperquè conservin i augmentin els seus interessos propis;i, com a garantia de tot això, volem plantejar-nos lamilícia nacional a partir de bases sòlides.

Aquestes són les nostres intencions, que expressemfrancament, sense imposar-les a la nació. […] Lanació mateixa […] fixarà les bases definitives de laregeneració liberal a la qual aspira. Nosaltres tenimconsagrades a la voluntat general les nostres espases,i no les embeinarem fins que [aquesta voluntat] nos’acompleixi.

1.82. Què vol dir Cánovas del Castillo amb la fra-se «Nosaltres volem la conservació del tron, però sen-se camarilla que el deshonri»?

1.83. Per què parla Cánovas del Castillo de la rege-neració liberal?

1.84. Quines mesures proposa Cánovas per tirarendavant la regeneració liberal?

1.85. Qui ha de decidir el futur que inicia l’aixe-cament militar del general O’Donnell, segons aquesttext?

1.86. Quan es va produir un altre aixecament en de-fensa d’una nova regeneració liberal? Què va passar,en aquesta ocasió?

Ara respon aquestes altres preguntes referides a totestres fonts:

1.87. En l’Antic Règim, pàtria i nació s’utilitzavenper designar el lloc de naixement d’una persona.Quin sentit donen a aquests termes Rafael Riego iAntonio Cánovas?

1.88. Quina idea comuna defensen els pronuncia-ments de 1820 i de 1854?

1.89. Quines diferències hi ha entre els momentshistòrics en què es va produir cada un dels pronun-ciaments que es reflecteixen en els textos?

1.90. Quina interpretació consideres que pot tenir el fet que a l’Espanya del segle XIX les èpoques enles quals el predomini del liberalisme va ser mésgran vinguessin de la mà de pronunciaments mi-litars?

Llegeix la font C i respon les preguntes que hi ha a con-tinuació:

1.81. Què va passar el 1854? A partir d’aquesta data,quin període acabà i quin altre començà?

ACTIVITATS D’AVALUACIÓ

42

Activitat 1

Llegeix el text de la font següent i respon les qüestions que trobaràs mésavall:

Qüestions

c Identifica les idees principals d’aquest text i situa aquesta font en elseu context històric.

c El contingut ideològic d’aquesta font, pertany al pensament liberalo a l’absolutista? Argumenta la resposta fent referència a frases del text.

c Exposa breument l’evolució política general d’Espanya entre l’inici dela guerra del Francès (1808) i la mort de Ferran VII (1833).

Font 1. Manifest dels perses

Señor: era costumbre en los antiguos persas pasar cincodías en anarquía después del fallecimiento de su rey, afin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otrasdesgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor.

Quisiéramos grabar en el corazón de todos, como loestá en el nuestro, el convencimiento de que la demo-cracia se funda en la inestabilidad y en la inconstan-cia; y de su misma formación saca los peligros de su fin[...]. O en estos gobiernos ha de haber nobles o puropueblo: excluir la nobleza destruye el orden jerárquico,deja sin esplendor la sociedad. [...]

La nobleza siempre aspira a distinciones; el pueblosiempre intenta igualdades: este vive receloso de queaquélla llegue a dominar [...]

En fin, Señor, esta Constitución, firmada el 18 delpropio marzo [...] dice: Que la Nación española eslibre e independiente y no es ni puede ser patrimoniode nadie, ninguna familia o persona. Y en el artícu-lo 14 expresa que el gobierno de la nación españolaés una monarquía hereditaria: artículos inconcilia-bles.

La monarquía absoluta (voz que por igual causa oyeel pueblo con harta equivocación) es una obra de la

razón y de la inteligencia; está subordinada a la leydivina, a la justicia y a las reglas fundamentales delEstado; fue establecida por el derecho de conquista opor la sumisión voluntaria de los primeros hombres queeligieron a sus reyes. [...] Los que declaman contra elgobierno monárquico confunden el poder absoluto conel arbitrario [...]. En un gobierno absoluto las personasson libres, la propiedad de los bienes es tan legítima einviolable que subsiste aun contra el mismo soberano[...].

Los más sabios políticos han preferido esta monar-quía absoluta a todo otro gobierno. El hombre enaquélla no es menos libre que en una república. [...]Es arriesgado que todo dependa de uno solo, [pero espeor] que todo dependa de muchos que no se [ponen deacuerdo] por tener cada uno sus ideas, su gusto, susmiras y sus intereses particulares. [...]

La divina providencia nos ha confiado la representa-ción de España para salvar su religión, su Rey, su inte-gridad [...], [en estos tiempos de ideas equivocadas]dividida la opinión de los vasallos, alucinados losincautos, reunidos los perversos, [...], principiada y sos-tenida la independencia de las Américas, [...].

Manifest a Ferran VII, firmat per 69 diputats, conegut popularment com a «Manifest dels Perses»

(12 d’abril de 1814)

ACTIVITATS D’AVALUACIÓ UN

ITA

T

1

43

Activitat 2

Observa aquesta caricatura i respon les qüestions que tens més avall:

Qüestions

c De què t’informa aquesta font? Situa-la en el seu context històric.

c D’on estan agafades les tres paraules que figuren al triangle de l’en-capçalament? Quin significat poden tenir l’esquadra, la plomada i elselements del dibuix: globus, eines, un pal amb fils telegràfics, una xeme-neia, etc.? Es tracta d’un missatge progressista o conservador? Argumen-ta les respostes.

c Exposa breument l’evolució política del Sexenni Revolucionari.

Font 2. Portada del setmanari La Campana de Gràciade l’11 de maig de 1873.

Unitat 1 La revolució liberal (1808-1874) · Esquema Entre el 1808 i el 1874 es va produir a...

Documents

Transcript of Unitat 1 La revolució liberal (1808-1874) · Esquema Entre el 1808 i el 1874 es va produir a...