Revolució Liberal i revolta popular (1833-1874)
72
Revolució Liberal i revolta popular (1833-1874) Objectius El contingut d’aquest mòdul i les lectures associades estan plantejats per a assolir els objectius següents: Sintetitzar el procés de revolució burgesa i la creació de l’estat liberal. Argumentar les hipòtesis principals sobre la constitució d’una identitat espanyola i l’emergència dels nacionalismes perifèrics. Establir un estudi comparatiu entre els articles principals de les diverses constitucions. Interpretar el fenomen carlí des d’un punt de vista econòmic, social i ideològic. Descriure, globalment, la trajectòria del moviment obrer i l’aparició del sindicalisme modern. Enunciar els postulats polítics del partit moderat, progressista i demòcrata. Interpretar el cop d’estat de setembre de 1868. Resumir el sistema ideològic del republicanisme federal. Donar una interpretació global de la Primera República. Introducció Als anys trenta es va produir la liquidació definitiva de l’absolutisme. La Revolució Liberal iniciada el 1835, amb l’esclat de les Bullangues urbanes i del moviment juntista, va significar el desmantellament de l’estructura juridicopolítica de l’antic règim i va posar les bases per a edificar un sistema liberal. A més, va permetre d’alliberar les energies que fins llavors havien frenat el desenvolupament del procés industrialitzador. La transformació de la societat catalana durant el segon terç del segle XIX va motivar que liberalisme i industrialització es desenvolupessin estretament lligats i caracteritzessin la nova societat burgesa. Cal contextualitzar la Revolució Liberal en la ruptura amb el passat absolutista mitjançant una cruenta guerra civil i en l’enfrontament de diversos projectes de canvi. D’una banda, el "poble menut" va esdevenir el veritable impulsor del procés revolucionari i va topar amb les propostes estrictament polítiques i restrictives del liberalisme d’ordre; de l’altra, el carlisme, amb un important contingut contrarevolucionari capaç de capitalitzar el malestar social i la fam de sectors socials directament afectats per la transició al capitalisme. Acabada la Guerra Civil (la primera guerra Carlina), l’accés al poder d’Espartero no va significar l’estabilització d’una sortida progressista a la revolució, sinó que inicià una nova dinàmica en què la pràctica governamental, autoritària i militarista precipità l’enfrontament amb les diverses forces polítiques –des dels moderats fins als republicans passant pels progressistes– i l’aïllament del règim, i culminà amb accions com el bombardeig de Barcelona al desembre de 1842. La incapacitat del progressisme i la creixent força del republicanisme obriren les portes a la Jamància (1843), que va significar una radicalització del programa juntista, que pretenia la reorganització de l’estat des de postulats civilistes i democràtics. La derrota militar del moviment popular i la implantació d’un règim moderat (1844) anà acompanyada de la marginació política, en l’àmbit estatal, del mateix conservadorisme català i de la construcció d’un règim oligàrquic, centralista i militaritzat. Malgrat tot, el procés d’industrialització constituí l’element vertebrador de la dinàmica de la societat liberal catalana. Catalunya esdevingué la fàbrica d’Espanya amb l’aposta pel vapor com a font d’energia i amb l’expansió del sistema de fàbrica i la mecanització del tèxtil cotoner. El creixement demogràfic, la urbanització, el nou règim de propietat del camp, les finances i la creació de les infraestructures viàries per a l’articulació del mercat interior i espanyol foren uns altres components indispensables. La formació del proletariat de fàbrica i la intensitat de l’explotació obrera identificaren els costos socials d’un procés dissenyat des dels sectors burgesos i plantejat en el seu benefici exclusiu. La Revolució de Setembre de 1868, originada com a enfrontament entre elits, precipità la primera experiència democràtica a Espanya, amb la pretensió de canviar les estructures de l’estat i com a projecte modernitzador. Va palesar tant l’abast de la transformació que s’havia produït fins llavors, com la voluntat de les classes subalternes de qüestionar l’ordre social i polític que n’havia derivat, i alhora l’eclosió de nous projectes federals, igualitaristes i internacionalistes trencava l’equació de liberalisme i industrialització, i anava més enllà dels plantejaments que s’havien originat en les revolucions europees del 1848. La Primera República es va implantar, el 1873, amb suports mínims, enmig d’una profunda crisi social i política, i es va mostrar incapaç de superar la dinàmica anterior, la qual cosa abocà a la restauració de la monarquia borbònica, àmpliament reclamada des dels sectors benestants i des del liberalisme moderat i progressista. La intervenció militar fou, un cop més, el mitjà utilitzat. Guerra Civil i Revolució Liberal (1833-1840)
description
Història de Catalunya II
Transcript of Revolució Liberal i revolta popular (1833-1874)
Revolució Liberal i revolta popular (1833-1874)
Objectius
El contingut d’aquest mòdul i les lectures associades estan plantejats per a assolir els objectius següents:
Sintetitzar el procés de revolució burgesa i la creació de l’estat liberal. Argumentar les hipòtesis principals sobre la constitució d’una identitat espanyola i l’emergència delsnacionalismes perifèrics. Establir un estudi comparatiu entre els articles principals de les diverses constitucions. Interpretar el fenomen carlí des d’un punt de vista econòmic, social i ideològic. Descriure, globalment, la trajectòria del moviment obrer i l’aparició del sindicalisme modern. Enunciar els postulats polítics del partit moderat, progressista i demòcrata. Interpretar el cop d’estat de setembre de 1868. Resumir el sistema ideològic del republicanisme federal. Donar una interpretació global de la Primera República.
Introducció
Als anys trenta es va produir la liquidació definitiva de l’absolutisme. La Revolució Liberal iniciada el 1835, amb l’esclatde les Bullangues urbanes i del moviment juntista, va significar el desmantellament de l’estructura juridicopolítica del’antic règim i va posar les bases per a edificar un sistema liberal. A més, va permetre d’alliberar les energies que finsllavors havien frenat el desenvolupament del procés industrialitzador.
La transformació de la societat catalana durant el segon terç del segle XIX va motivar que liberalisme iindustrialització es desenvolupessin estretament lligats i caracteritzessin la nova societat burgesa.
Cal contextualitzar la Revolució Liberal en la ruptura amb el passat absolutista mitjançant una cruenta guerra civil i enl’enfrontament de diversos projectes de canvi. D’una banda, el "poble menut" va esdevenir el veritable impulsor delprocés revolucionari i va topar amb les propostes estrictament polítiques i restrictives del liberalisme d’ordre; de l’altra,el carlisme, amb un important contingut contrarevolucionari capaç de capitalitzar el malestar social i la fam de sectorssocials directament afectats per la transició al capitalisme.
Acabada la Guerra Civil (la primera guerra Carlina), l’accés al poder d’Espartero no va significar l’estabilització d’unasortida progressista a la revolució, sinó que inicià una nova dinàmica en què la pràctica governamental, autoritària imilitarista precipità l’enfrontament amb les diverses forces polítiques –des dels moderats fins als republicans passantpels progressistes– i l’aïllament del règim, i culminà amb accions com el bombardeig de Barcelona al desembre de1842. La incapacitat del progressisme i la creixent força del republicanisme obriren les portes a la Jamància (1843),que va significar una radicalització del programa juntista, que pretenia la reorganització de l’estat des de postulatscivilistes i democràtics.
La derrota militar del moviment popular i la implantació d’un règim moderat (1844) anà acompanyada de la marginaciópolítica, en l’àmbit estatal, del mateix conservadorisme català i de la construcció d’un règim oligàrquic, centralista imilitaritzat.
Malgrat tot, el procés d’industrialització constituí l’element vertebrador de la dinàmica de la societat liberal catalana.Catalunya esdevingué la fàbrica d’Espanya amb l’aposta pel vapor com a font d’energia i amb l’expansió del sistemade fàbrica i la mecanització del tèxtil cotoner. El creixement demogràfic, la urbanització, el nou règim de propietat delcamp, les finances i la creació de les infraestructures viàries per a l’articulació del mercat interior i espanyol foren unsaltres components indispensables. La formació del proletariat de fàbrica i la intensitat de l’explotació obreraidentificaren els costos socials d’un procés dissenyat des dels sectors burgesos i plantejat en el seu benefici exclusiu.
La Revolució de Setembre de 1868, originada com a enfrontament entre elits, precipità la primera experiènciademocràtica a Espanya, amb la pretensió de canviar les estructures de l’estat i com a projecte modernitzador. Vapalesar tant l’abast de la transformació que s’havia produït fins llavors, com la voluntat de les classes subalternes deqüestionar l’ordre social i polític que n’havia derivat, i alhora l’eclosió de nous projectes federals, igualitaristes iinternacionalistes trencava l’equació de liberalisme i industrialització, i anava més enllà dels plantejaments ques’havien originat en les revolucions europees del 1848.
La Primera República es va implantar, el 1873, amb suports mínims, enmig d’una profunda crisi social i política, i esva mostrar incapaç de superar la dinàmica anterior, la qual cosa abocà a la restauració de la monarquia borbònica,àmpliament reclamada des dels sectors benestants i des del liberalisme moderat i progressista. La intervenció militarfou, un cop més, el mitjà utilitzat.
Guerra Civil i Revolució Liberal (1833-1840)
És el període que abasta des de la mort de Ferran VII (1833) fins a la caiguda d’Espartero (1843), o també, de la fi del’absolutisme al primer intent de revolta popular democràtica a Catalunya. És l’etapa que a Europa correspon alperíode comprès entre les revolucions de 1830, que liquiden la Restauració, i les de 1848, que fan trontollar elcapitalisme en ascens.
La societat catalana va viure aquest procés amb tres inconvenients greus:
Un desfasament respecte de l’evolució europea (tenir el seu 1830 el 1835) que li feia difícil que s’ajustés al pasde l’evolució d’altres països.
Un desfasament entre l’evolució de la societat catalana i la de l’aparat polític de la monarquia, que estransformava malament i pel darrere de les necessitats, generava una llarga etapa de movimentsinsurreccionals i canvis de govern (Estatut reial, retorn a la Constitució de 1812, nova Constitució de 1837,canvis sobtats i violents el 1840 i el 1843). A més, el 1835, 1836, 1840 i 1843 es va estendre per tot l’Estat unmoviment de juntes que va significar que les "províncies" van recuperar la facultat de governar-se, sensereconèixer l’autoritat del poder establert a Madrid.
Del 1833 al 1840 una part força considerable de l’Estat estava dominada pels carlins, cosa que dificultavanotablement els mecanismes de centralització (que alguns consideren decisius quan s’infereix que es volconstruir una nació moderna, d’acord amb les exigències del desenvolupament accelerat del capitalisme).
El desajust entre les transformacions de la societat catalana i de la societat espanyola, va fer aparèixer els intentstransformadors, pensats per al conjunt de l’Estat espanyol, com a moviments "peculiars" dels catalans, i això vafacilitar el fet d’aïllar-los per tal d’esclafar-los més bé; i també, quan la burgesia catalana va veure que era impossiblede controlar per si sola els processos revolucionaris que es duien a terme a Catalunya, va poder comptar ambl’exèrcit espanyol per a reprimir-los.
Procés històric
La Revolució de l’estiu de 1835 La primera guerra Carlina (1833-1840) El moviment obrer
La Revolució de l’estiu de 1835
La Revolució de l’estiu de 1835 va sorgir en un context d’auge de les accions carlines a Catalunya i d’ineficàciagovernamental. El descontentament popular va esclatar a Reus el 22 de juliol quan es va conèixer la notícia que elscarlins havien executat cinc milicians de la ciutat. La protesta popular fou immediata: va dirigir la seva acció contra elclergat regular, que es considerava el principal aliat dels carlins. Es van incendiar dos convents i es van executar unsvint frares.
Quan la notícia va arribar a Barcelona, es va desencadenar una violenta reacció contra la clerecia regular. El 25 dejuliol, a les onze del vespre, van començar els incendis de convents per tota la ciutat. Poc abans, havia tingut lloc lacrema de les portes de la ciutat, on es cobraven els impostos. La correlació entre els efectes de la crisi econòmica i lasensibilització política s’intercalen clarament en aquest cas.
La Milícia Nacional va esdevenir l’única força capaç de normalitzar la situació; es va mobilitzar a les tres de lamatinada per protegir la vida dels frares refugiats als convents. Durant set hores, la ciutat havia estat dominada per lamultitud sense que cap autoritat hi pogués intervenir. Només la milícia, dominada per progressistes i "exaltats", es vapoder erigir en autoritat de Barcelona.
El capità general de Catalunya, que estava fora de la ciutat, va enviar el general Bassa per restablir l’ordre i desarmarla milícia, però fou assassinat en el moment d’arribar. Aquell mateix dia 5 d’agost fou incendiada la fàbrica Bonaplata.
La burgesia no va veure amb mals ulls l’atac a la institució monàstica, perquè servia alhora per a manifestar l’hostilitatque aquella i els sectors populars de la ciutat sentien pels carlins, ampliava les possibilitats d’accés de la burgesia a lapropietat agrària en esbotzar la resistència eclesiàstica. Si primer va condemnar formalment la violència de lesmasses, no va tenir cap inconvenient a adquirir les propietats dels monjos uns mesos després, un cop aconseguidesles lleis de desamortització.
En aquestes propietats es van instal·lar diverses fàbriques tèxtils. Altrament va succeir amb l’incendi de la fàbricaBonaplata: la burgesia va condemnar el fet i va intentar de deslligar-lo de les accions revolucionàries.
L’actitud unànime sota la qual es va desenvolupar la revolució va ser la d’oposició a l’Estatut reial. També es vaplantejar l’extinció de la clerecia i la necessitat de les reformes civil i eclesiàstica.
El 10 d’agost, davant la impossibilitat de les autoritats de les institucions legals de controlar la situació, es va constituirla Junta Auxiliar Consultiva, expressió d’un sentiment catalanista, la composició de la qual era essencialment burgesai la seva opció política, el liberalisme avançat. El 9 de setembre es va transformar en Junta del Principat de Catalunyai la seva actuació es va caracteritzar pel fet d’impulsar diverses mesures de caràcter avançat, com el fet d’havercompletat l’armament de la milícia, la repartició dels béns dels convents i dels emigrats polítics, la imposició d’unacontribució de guerra al veïnat de Barcelona, diverses mesures en el camp de la cultura –com el trasllat de laUniversitat de Cervera a Barcelona– i, sobretot, el fet d’aconseguir que fos nomenat capità general Espoz y Mina.Després d’això, la Junta es va dissoldre i la va substituir la Junta d’Armament i Defensa amb l’objectiu essencial dedirigir l’acció contra els carlins.
La primera guerra Carlina (1833-1840)
Cal entendre el carlisme com un fenomen que era conseqüència d’una societat que canviava. Presentava unaalternativa social i política a aquest canvi diferent de la perspectiva burgesa que tendia a impulsar un model liberal desocietat.
Es desenvolupava en les zones econòmicament més avançades de l’Estat com a resposta definitiva a la implantaciódel sistema capitalista; i va prendre el caràcter tant de protesta popular davant l’espoliació capitalista que afectavasobretot sectors de la pagesia –petits propietaris, arrendataris, etc.– de les zones agràries interiors del Principat, comde reacció antiindustrialista per part de l’artesanat rural. Sense oblidar la conjuntura econòmica depressiva que vaincidir de manera important en aquests sectors, l’evolució capitalista que tendia a desarticular les seves formestradicionals de subsistència els va decantar cap al costat d’una alternativa social que respectava l’antic règim i lesformes tradicionals de producció. Aquesta resistència es va dirigir també contra la barroera política centralitzadoraque impulsaven els liberals, lluitant pel manteniment de les fórmules foralistes tradicionals.
El malestar de la pagesia davant els inconvenients de les transformacions capitalistes fou capitalitzat en part per lafracció més intransigent de l’aristocràcia i la clerecia. La industrialització als nuclis litorals amenaçava l’artesanat rural.La petita pagesia que tenia en la manufactura domiciliària un recurs fonamental per als mesos en què no hi haviafeina al camp, es veia amenaçada de proletarització quan encara el ritme de desenvolupament de la nova indústria nopermetia d’absorbir l’excedent de mà d’obra rural. Els arrendataris de terres eclesiàstiques temien un augment de larenda pel futur propietari burgès. La supressió del delme, que afavoria la pagesia mitjana de la Catalunya litoral iprelitoral, que tenia una agricultura comercialitzada, en canvi, perjudicava la pagesia de les comarquesmuntanyenques endarrerides, en plantejar el problema de la substitució del delme eclesiàstic en espècie per unimport estatal en metàl·lic, que resultava més gravós en termes relatius per a les economies autàrquiques que lescàrregues anteriors, tot i ser un tribut més petit en termes absoluts. La fi del dret d’herbatge i l’espigatge, i l’amenaçade venda dels béns comunals alarmava els pagesos pobres de les comunitats rurals menys desenvolupades, sobreles quals la pressió tributària era més forta que sobre les ciutats i sobre els municipis agrícoles més rics.
Pel que fa a la mentalitat i a la ideologia carlina, els seus components bàsics provenien del catolicisme mésreaccionari pel fet que la clerecia, dipositària cultural de l’antic règim, es va posar decididament al seu costat perquè,entre altres factors, el liberalisme amb les seves reformes atemptà contra les propietats i els privilegis de la institucióeclesiàstica i tendia a frenar-ne l’hegemonia ideològica.
La revolta carlina treia la seva força popular del seu foralisme, del seu provincialisme tradicionalista. La seva principalcontradicció era confiar la recuperació de l’autonomia, perduda feia més d’un segle, a una contrarevolució absolutistaincompatible amb la mateixa autonomia.
La causa carlina va arrelar, sobretot, en dues zones: al nord de Catalunya i al Maestrat. Les seves accions, iniciadesl’octubre de 1833 a Prats de Lluçanès, van adquirir una gran importància el 1835 i, sobretot, el 1837, any en què vanaconseguir d’establir un eix entre Avià i Berga, on s’instal·là la Junta Governadora del Principat, que tenia els seuscentres bàsics a Ripoll, Berga i Solsona.
El govern de Madrid, completament abocat a la guerra a Euskadi (Mendizábal aconseguí de formar l’any 1837 unexèrcit de 300.000 homes), va obligar els liberals del Principat a autoorganitzar-se i a finançar la guerra.
Els carlins no van aconseguir de conquerir les principals ciutats del nord de Catalunya, la Seu d’Urgell i Puigcerdà, nitampoc Olot; i a partir d’aquest fet van anar perdent posicions. La recuperació de Ripoll i, sobretot, de Solsona (juliolde 1838) per part dels liberals és una fita decisiva en la decadència de la força del carlisme.
L’Abrazo de Vergara, acte amb el qual va ser rubricat el Conveni de Bergara acordat a Oñati el 31 d’agost de 1839,entre el general Espartero i Maroto, caps respectius de l’exèrcit cristí i carlí, i les dissensions internes entre elsmateixos carlins, van fer que, al final de 1839, la incidència d’aquests hagués minvat força. Pel juliol de 1840 vantravessar els Pirineus. Amb aquesta darrera acció s’havia acabat la primera guerra Carlina.
Entre les conseqüències d’aquesta primera guerra cal esmentar:
Va actuar com a desencadenant de violentes reaccions populars urbanes, radicalitzant-ne les posicions
polítiques.
Va ser causa o conseqüència de mesures econòmiques o polítiques, com ara la desamortització i la crisipermanent d’Hisenda a què va sotmetre l’estat liberal.
L’acabament de la guerra civil, amb tots els problemes residuals que va deixar, sembla que va possibilitar elnaixement d’un tipus de societat liberal, que es consolidaria durant els quatre anys següents, i iniciaria la sevareproducció a partir del 1844, mitjançant els moderats. Durant aquests quatre anys es va produir unagreujament de la situació social que va culminar l’any 1843 en una crisi global, la solució de la qual va marcarel camí del futur desenvolupament capitalista sota la base d’un estat centralitzat i burocràtic.
El moviment obrer
El desenvolupament de la lluita obrera organitzada va començar a Barcelona poc temps després del 1830. La primeramanifestació d’una embrionària consciència col·lectiva es va produir pel gener de 1834 quan un grup de sis teixidorsvan presentar al capità general, en nom de llurs companys, un document sobre la qüestió que els enfrontava amb elspatrons: la llargària de les peces. Aquest acte palesa la indefensió dels obrers davant les pressions patronalsd’augmentar la feina i disminuir els salaris.
Va ser arran de l’incendi de la fàbrica Bonaplata que les autoritats es van començar a preocupar pel tema i vanprendre les primeres mesures: es fixava la llargària de les peces i es creava una Comissió Inspectora de Fàbriques,encarregada de vetllar perquè els acords es complissin. Aquestes iniciatives pretenien impedir els conflictes obrers ioferir als treballadors un instrument legal absolutament inoperant per canalitzar-ne les reivindicacions. La legislacióafavoria els patrons, que mostraven una resistència intransigent davant l’associacionisme obrer, perspectiva quecomençava a ser l’objectiu de la lluita dels treballadors. La necessitat de defensar-se contra l’acomiadament i contrales baixades salarials i l’augment de producció, obligava els obrers a plantejar-se la creació de caixes de resistència iel dret d’associació.
La pressió que s’anava desencadenant va conduir al fet que des del 1840 es comencés a liberalitzar la legislació enmatèria associativa, que va culminar el 10 de maig de 1840 en ser legalitzada l’Associació de Protecció Mútua deTeixidors de Cotó de Barcelona (ATB) o Societat de Teixidors. En aquest punt es pot considerar que neix elsindicalisme modern i que el moviment obrer ja assoleix una etapa de la seva història i dóna el primer pas cap a unaactuació col·lectiva independent de la burgesia industrial, amb la cristal·lització d’una certa consciència de classe.
Entre els condicionants bàsics d’aquest incipient sindicalisme cal esmentar la intensificació de la conflictivitat social ipolítica des del 1840, la conjuntura de crisi econòmica que durant el 1843 va arribar al punt màxim del període il’opció política inexistent del moviment obrer en tant que moviment organitzat.
L’ATB es va mantenir sempre al marge dels conflictes polítics per tal de preservar la legalitat de l’organització. Malgrataquesta postura defensiva, el govern no va tardar gaire a decretar-ne la dissolució (4 de gener de 1842). Desd’aleshores es va mantenir una lluita pel reconeixement del dret d’associació, que va culminar el 14 d’abril de 1842 enquè es va reconèixer novament l’ATB.
Cap al desembre de 1842 es va produir a Barcelona una insurrecció de caràcter popular i antiesparterista. L’ATBtampoc no hi participà, però es veié afectada per la repressió que la seguí; al gener de 1843 se’n decretà ladissolució; malgrat l’ordre, l’ATB i la resta de societats obreres del Principat van continuar existint.
Des del maig de 1843 la història del moviment obrer va estretament lligada a la dels fets revolucionaris, ja que elstreballadors van participar decididament en la insurrecció.
Evolució econòmica
Producte interior brut (PIB) i índex de la producció industrial de Catalunya (IPIC)
PIB IPIC Milions de ptes. r r1850 587 - 5,411860 847 3,73 5,651870 923 0,86 0,841880 1.249 3,08 5,241890 1.282 0,26 3,12r = taxa de creixement acumulatiu anual
El creixement demogràfic català del segle XIX
Anys Habitants Total Estat espanyol1797 875.400 10.541.8651819 829.705 1842 1.052.216 1857 1.652.291 15.644.3401877 1.752.033 16.634.3451887 1.843.549 17.534.4161897 1.945.307 18.065.6351900 1.966.382 18.594.4051910 2.084.068 19.927.150
Taxes anuals de creixement demogràfic
1797-1857 1834-1857Catalunya 11,0 19,4Extremadura 8,4 10,7Galícia 7,4 7,9Andalusia 7,2 8,2Múrcia 7,0 8,6País Valencià 6,9 11,1Estat espanyol 6,4 9,6
Població (en milers) i variació intercensal (3%)
1857 1857 1900 AugmentBarcelona 227,9 533,0 133,86 ciutats* 289,0 626,1 116,6Resta de Catalunya 1.372,3 1.340,3 -2,3Total Catalunya 1.661,3 1.966,4 18,4* Barcelona, Sabadell, Terrassa, Manresa, Mataró i Sant Feliu de Guíxols
Total de béns desamortitzats, 1855-1868
Valor de les vendes(milers de rals) %
Barcelona 116.740 2,34Girona 21.321 0,43Lleida 53.449 1,07Tarragona 36.563 0,74Catalunya 228.073 4,58Estat espanyol 4.979.573 100,00
La desamortització
En el període de 1835-1860 els governs emprengueren un procés de reforma en les estructures de la propietatagrària destinades a modificar profundament les formes de possessió i explotació de la terra, que enllaçava amb elprograma de reformes agràries dels il·lustrats que, influïts pels fisiòcrates, pretenien posar la terra a mans depropietaris únics i individuals, que fossin amos de les seves propietats amb plena llibertat per a comprar, vendre,arrendar i conrear, com creguessin oportú. Es considerava que, d’aquesta manera, el nou propietari, sense elsentrebancs de la propietat feudal, podria conrear amb tècniques modernes i millorar els cultius per a obtenir una
productivitat més gran de les finques. Les lleis (que quedaren definitivament establertes el 1835) per a promoureaquest nou tipus de propietat suprimien:
Les "vinculacions" de la propietat en les famílies nobiliàries mitjançant l’abolició dels pubillatges. Per la llei dedesvinculació dels patrimonis de la noblesa del 1936, es prohibia l’existència de propietats vinculades is’autoritzava els amos d’aquest tipus de propietat a vendre-les amb plena llibertat.
La propietat eclesiàstica en forma de "mans mortes". Amb les lleis desamortitzadores es modificà l’estatut de lapropietat agrària del clergat. Primer, l’Estat suprimí els ordes religiosos: clergat regular (llevat dels religiososque es dedicaven a l’ensenyament o a la cura d’hospitals) i s’emparà de les seves propietats (van serdeclarades "béns nacionals"). Després, l’Estat també declarà "béns nacionals" les propietats del clergat secular(que continuà existint i tingué al seu càrrec el capellà de la parròquia). Amb aquesta doble operació passava amans de l’Estat una partida molt important de propietats rústiques i urbanes (moltes de les places del nucliantic de Barcelona: plaça Reial, plaça de Sant Jaume, etc. provenen de finques desamortitzades).
Amb la primera desamortització, Mendizábal es proposà d’obtenir diners per saldar l’enorme càrrega del deutepúblic de l’Estat, tot i que va haver de finançar l’exèrcit que s’enfrontava als carlins. Les propietats es posavena la venda, un cop taxades, en subhasta pública; el comprador podia pagar a l’Estat o bé lliurant el valor enefectiu pagant immediatament 1/5 part del valor total i la resta a terminis al llarg de quinze anys, o bé lliurant al’Estat títols del deute que eren valorats segons el seu valor nominal (el valor real era més baix) i tenia vuit anysdesprés de pagar 1/5 part en el moment de l’adjudicació.
L’Estat recollí en la desamortització de Mendizábal (1835-1837) 327.566.390 rals de bilió en metàl·lic i4.224.495.895 rals de bilió en títols del deute de l’Estat (el valor real dels quals ha estat calculat en588.532.058 rals). Si tenim present que el 1850 el deute interior de l’Estat era d’1.913.748.373 rals i el deuteexterior ascendia a 1.944.271.160 rals, és fàcil concloure que la venda dels béns nacionals fou un pedaç per ala hisenda estatal, encara que va permetre de finançar la guerra Carlina i saldar una part del deute públic.
El règim senyorial d’arrel feudal, amb les seves formes de possessió-propietat compartida pel senyor i elpagès. La llei de supressió de les senyories, promulgada el 1811, hauria pogut tenir un caràcter revolucionari(recordem el precedent de la Revolució Francesa, en el qual els pagesos es negaren a continuar pagant alssenyors; per això, de fet, esdevingueren els únics propietaris de la terra que conreaven), però la seva aplicaciófou llarga (al final del segle XIX encara es pledejava) i el govern no es gosà enfrontar a la noblesa. Els noblesacceptaven la renúncia als seus drets a administrar justícia en els pobles de senyoria i a nomenar autoritatsmunicipals, sempre que poguessin conservar com a propietaris la seva facultat de cobrar rendes per a lesterres sobre les quals creien que tenien dret. En canvi, els pagesos cultivadors creien que la nova llei elspermetia d’alliberar-se del pagament que havien de fer d’una part de la collita als senyors i que es podienquedar amb la plena propietat de les terres que conreaven.
Les formes de propietat col·lectiva: béns "de propis" i comunals. Es tracta d’una segona desamortització, la deMadoz, que havia de posar a la venda les propietats dels municipis. La Llei de l’1 de maig de 1855 obligava elsajuntaments a posar a la venda els béns "de propis", en canvi els béns comunals, que eren aprofitatsgratuïtament per tots els veïns del municipi, no es podien vendre. Tanmateix, aquesta distinció no era gensclara. Entre 1855 i 1867 es posà a la venda una massa de terrenys valorats en 2.188.457.299 rals (moltsajuntaments s’aprofitaren d’aquesta llei per fer una liquidació general de les propietats comunals dels pobles).El pagament s’havia de fer en metàl·lic: el 10% passava a mans de l’Estat que l’invertia a liquidar part del deutepúblic, la resta quedava a mans dels ajuntaments i amb aquesta havien de comprar títols del deute de l’Estat,els quals rendien un interès anual del 3%.
Entre les conseqüències de la desamortització, cal esmentar:
El clergat regular veié reduïts els seus efectius i el secular passà a dependre de la dotació econòmica que lipagava l’Estat (Concordat de 1851).
Les propietats de la gran noblesa esdevingueren propietats burgeses, però no les transformaren en empresesagràries modernes de tipus capitalista.
Aparegué una classe de grans terratinents, formada per gent rica de les ciutats, que invertí el seu diner en lacompra de terres del clergat. Tampoc no sabé transformar les seves propietats en empreses explotadesmodernes segons els esquemes de rendibilitat propis del sistema capitalista. Esdevingueren terratinentsabsentistes.
L’explotació dels latifundis continuà essent a mans de grans arrendataris que, sobretot a Andalusia,abandonaren el sistema del subarrendament a petits camperols cultivadors i preferiren dedicar les terres agrans conreus extensius, que resultaven rendibles, només per l’abundància de mà d’obra barata (els jornalers).
Alguns pagesos compraren algunes finques que es posaren a la venda durant la desamortització, però no fouel més habitual.
Els cultivadors arrendataris o subarrendataris sovint veieren empitjorar la seva situació: unes vegades els nouspropietaris feien més dures les condicions del contracte d’arrendament, unes altres cancel·laven els contractesperquè preferien tractar amb grans arrendataris que conreaven moltes terres amb l’ajut de jornalers.
El percentatge de pagesos jornalers augmentà, en part pel creixement de la població i en part per l’anul·lacióde molts contractes d’arrendament amb petits cultivadors. La seva situació també empitjorà més, en quedar-sesense el dret de fer servir les terres comunals (en el cens de 1860 els jornalers eren el 54% de la poblacióactiva agrària).
Des del punt de vista econòmic, van augmentar les superfícies conreades, especialment les dedicades acereals, amb la qual cosa s’incrementà la producció cerealística del país i les exportacions de blat i farina, peròno van augmentar les inversions en millores tècniques (l’agricultura continuà essent extensiva). També, es vaproduir una gran expansió del conreu de la vinya afavorit per la gran demanda de vins en el mercat europeu iper la desaparició de les vinyes franceses, víctimes de la fil·loxera a partir de 1868.
Dinàmica sociopolítica
Entenem per Revolució Liberal el procés per mitjà del qual es va desmantellar la xarxa institucional i política del’absolutisme i es van posar les bases del sistema liberal. Aquest canvi assenyala el moment en què s’inicia l’alteracióirreversible en la correlació de forces entre les velles classes dominants, pròpies de l’antic règim, i la burgesia, en unaperspectiva cada cop més favorable a aquesta darrera.
Esclatà davant l’aixecament carlí i va tenir lloc en el context de la Guerra Civil que enfrontà les forces liberals i lesabsolutistes. El fraccionament polític i ideològic del liberalisme, la duresa de la pugna entre els moderats,progressistes i radicals, i la configuració dels nuclis republicans, que actuaren des del 1840, són altres elementsd’aquest context.
Podem distingir quatre etapes en el decurs de la revolució burgesa, tres de les quals arriben fins al 1840, en quès’acabà la guerra amb la derrota del carlisme; la duresa dels enfrontaments polítics i socials va determinar, des de1837, un primer replegament de les classes dirigents catalanes cap al moderantisme; també un grup d’intel·lectualscatalans, vinculats al progressisme, van virar cap a posicions conservadores.
Presentem a continuació aquestes tres etapes que arriben fins al 1840.
Primera etapa (1833-1835) Segona etapa (setembre 1835-agost 1837) Tercera etapa (agost 1837 a setembre 1840)
Primera etapa (1833-1835)
Fou una fase preliminar durant la qual una liberalització molt restringida va estar enfrontada a la insurrecció carlina,que es pretenia anticipar al procés revolucionari i no féu sinó precipitar la Revolució Liberal que els moderats volienfrenar des del poder. L’intent de contrarevolució preventiva va agreujar la fallida financera de la monarquia i va ferinevitable el canvi d’estructures, que s’havia plantejat sense èxit entre 1800 i 1814, i entre 1820 i 1823.
Arran de la mort de Ferran VII i davant el plet dinàstic plantejat, la burgesia catalana va prendre l’opció liberal i vadonar suport a Maria Cristina i a Isabel, amb l’objectiu d’aconseguir un règim constitucional en el marc polític de lamonarquia parlamentària.
Maria Cristina necessitava, per tal d’assegurar el regnat de la seva filla, el suport polític que li oferia el Principat, peròno volia perdre les prerrogatives reials. Per això, el govern de la regent encapçalat per Cea Bermúdez, es va plantejarmés com un règim de despotisme il·lustrat, que mantenia intacta l’arbitrarietat governamental, que no pas com unrègim constitucional i parlamentari.
Però el conflicte armat entre isabelins i carlins obligà la regent a fer una ràpida transformació del règim per satisfer lesaspiracions dels liberals: Cea Bermúdez fou substituït per Martínez de la Rosa (15 de gener de 1834) amb la missiód’elaborar un règim constitucional acceptable per la Corona.
La Corona renunciava, després d’un quart de segle de lluita, a mantenir un sistema exclusiu de poder i va haverd’admetre l’ampliació del sistema polític en benefici de l’aristocràcia i d’una burgesia que, d’altra banda, es mostravadisposada a donar una participació decisiva en el procés polític a la Corona. Era el règim de l’Estatut reial.
Segona etapa (setembre 1835-agost 1837)
Constitueix la fase pròpiament revolucionària i culminant del procés. En no poder dominar les partides carlines, elsmoderats hagueren de deixar el lloc als liberals progressistes, els quals arribaren al poder com a conseqüència delsavalots de les classes populars de Barcelona i d’altres poblacions de la façana mediterrània de la Península. Els
progressistes canalitzaren el procés revolucionari amb la Constitució de 1837 –menys democràtica que la de 1812– iamb la definitiva supressió del règim senyorial, la desvinculació dels patrimonis nobiliaris, la supressió del delme i ladesamortització dels béns eclesiàstics.
En aquesta etapa es van produir els canvis fonamentals de trencament amb l’antic règim. El camí de la burgesia per aarribar al poder va estar determinat, no solament per la primera guerra Carlina (1833-1840) sinó també per laparticipació popular palesada àmpliament en les Bullangues urbanes (la revolució popular de l’estiu de 1835) i en lacreació de juntes.
Davant el moviment juntista que havia esclatat arreu (Catalunya, Aragó, València, Andalusia, Madrid) arran dels fetsde l’estiu de 1835, el canvi polític es feia necessari. Mendizábal fou l’encarregat de formar nou govern el 14 desetembre de 1835 com a mitjà per a aconseguir la submissió voluntària de les juntes a les quals no es podia reduirper la força i la continuïtat de les quals representava l’amenaça que es constituïssin en poder central representant dela voluntat nacional enfront de la Corona i el govern designat per aquesta.
Mendizábal va recollir bona part dels programes de les juntes i aquestes es van dissoldre, a excepció de la deBarcelona. A partir d’aquest moment es van promulgar, i dur a terme, les mesures més importants que haviend’acabar amb les institucions i les estructures polítiques que encara es mantenien de l’antic règim, fins a arribar alpunt clau del trencament: la Constitució de 1837.
La forma específica del trencament amb l’antic règim va configurar les dues opcions polítiques que inicialment vandividir la burgesia: el moderantisme i el progressisme. Les diferències entre l’una i l’altra, palesades en referència a ladefensa de les llibertats públiques, en el respecte de la Constitució i en el control parlamentari del govern, i també enel tipus d’intervencionisme de la Corona en el procés polític, van ser força importants, si bé posteriorment es van anaresmorteint fins que les dues opcions van esdevenir projectes polítics gairebé idèntics.
Cap al maig de 1836 Mendizábal estava obligat a dimitir perquè el seu projecte de llei electoral topava amb la majoriade procuradors, i Francisco Istúriz, dissident per la dreta dels progressistes, era l’encarregat de formar govern. Aixòno significava que la burgesia es decantés cap a una reacció que aturés el que fins llavors s’havia fet (hi havia unesCorts, lleis desamortitzadores, regularització de la llibertat d’indústria, etc.) i volgués tirar enrere en les conquestesassolides, sinó que adoptava una posició més defensiva que la mantinguda fins aleshores per dues raonsfonamentals:
Per la necessitat de mantenir l’ordre com a premissa bàsica davant l’aparició, en la trajectòria revolucionària,de les masses populars, el control de les quals se li feia cada cop més difícil.
Per la força política de les classes que procedien de l’antic règim, que veien en la Corona un aliat moltimportant.
Però, l’Estatut reial encara era vigent i els liberals no consideraven el règim polític de l’Estatut com a alternativa quejustifiqués la lluita contra el carlisme. Els progressistes, que assoliren el govern el 1835 amb l’aixecament de lesciutats i la consegüent formació de Juntes, van intentar d’abatre el gabinet d’Istúriz utilitzant els mitjans constitucionalsal seu abast, i aprofitar l’avantatge de la seva aclaparadora majoria parlamentària.
El 21 de maig de 1836 la cambra va aprovar un vot de censura contra el govern i aquest, per tota resposta, vadissoldre les Corts. La impossibilitat dels progressistes de poder lluitar legalment contra el govern d’Istúriz va provocarun nou trencament amb el sistema i van recórrer un cop més al pronunciament i a la lluita subversiva contra el règim;a partir del juliol de 1836 sorgeixen Juntes arreu (Màlaga, Cadis, Sevilla, Granada, Saragossa, Extremadura,València, Catalunya) i el 12 d’agost es produeix el motí dels sergents de La Granja que va obligar la Regent a signarla restauració de la Constitució de 1812 i a confiar el govern als progressistes en la persona de José M. Calatrava.
El moviment fou secundat tant a Tarragona com a Barcelona, amb clara hegemonia dels progressistes; els deportatsvan tornar i es va crear una nova Junta d’Armament i Defensa que, entre altres mesures de signe autonòmic, vaencunyar moneda a desgrat de la desaprovació de Madrid. Però la situació es va anar radicalitzant i la burgesia, enperdre’n el control, va abandonar la posició avançada que havia mantingut. Les idees democràtiques que escomençaven a difondre i els plantejaments de lluita social (es parlava de matar l’aristocràcia opressora) van espantarla burgesia. Les mesures repressives del govern per a restablir l’ordre públic a Barcelona (dissolució de les juntes,etc.) van ser vistes amb satisfacció per les classes acomodades. La Comissió de Fàbriques, en nom de la burgesiabarcelonina, desautoritzà el moviment tot dient als obrers que perdrien el lloc de treball si la revolta triomfava, perquèla resta d’Espanya deixaria de comprar manufactures catalanes. La burgesia industrial catalana començava a fer unviratge decidit a favor dels moderats.
Van esclatar nous aldarulls el gener de 1837, encapçalats pels batallons de Sapadors i de la Brusa de la Milícia. Laradicalització política es va fer palesa en les consignes que van aparèixer: des de la proclamació de la República finsa la independència de Catalunya, passant per la instauració a Barcelona d’un govern revolucionari que fos capaçd’implantar la democràcia a tot l’Estat espanyol. El moviment, però, va fracassar en no tenir el suport de la resta de lamilícia, i els revoltats es van dissoldre. Novament es va imposar la repressió: fou proclamada la llei marcial, la milíciafou depurada políticament d’elements radicals i els dos batallons més significatius van ser desarmats, es van dur aterme noves deportacions, se suprimiren diaris de tendències radicals, etc. La reacció moderada es va anar imposant
perquè cada vegada més els moviments insurreccionals anaven obrint perspectives polítiques més radicals i l’ordresocial era constantment deteriorat.
Tercera etapa (agost 1837 a setembre 1840)
Es caracteritzà pel retorn dels moderats al poder, aprofitant la desmobilització i la desil·lusió populars i la prolongacióde la guerra Carlina. El procés revolucionari fou contingut repressivament. El triomf sobre els carlins –pactat aEuskadi i imposat a Navarra, al País Valencià i al Principat– va encoratjar els moderats a intentar consolidar la reaccióiniciada amb el suport de la reina regent. Però aquest intent de trencar el consens liberal plasmat en la Constitució de1837, fou contestat per una revolta popular urbana, que tingué Barcelona com a epicentre. Aquesta revolta founeutralitzada i capitalitzada per una part dels generals victoriosos sobre el carlisme, els quals eren àrbitres de lasituació. Amb el suport inicial dels progressistes, que cada vegada veien més problemàtic poder-se alternarpacíficament amb els moderats en el poder, el general Espartero prengué el poder i fou proclamat regent en lloc de lareina Maria Cristina i fins a la majoria d’edat d’Isabel II. Ara descriurem aquest procés.
La reacció moderada iniciada el 1837 tendia a reforçar el poder executiu i intentava d’invalidar les clàusules mésprogressistes de la Constitució. La conspiració moderada desemboca en la rebel·lió dels oficials de la brigada VanHalen que hi havia als voltants de Madrid formant part de les forces desplaçades per a fer front a la marxa dels carlinssobre Madrid: la negativa dels oficials a prosseguir la lluita provocà la caiguda de Calatrava. Les eleccions quetingueren lloc cap al final de setembre donaren una gran majoria als moderats: la nova orientació de les Corts estiguépresidida pel govern d’Ofalia, amb el qual s’inicia una etapa de quasi tres anys de govern moderat.
Des del principi de 1840 les forces moderades intentaven de promulgar unes lleis sobre les atribucions delsajuntaments i les diputacions totalment restrictives, amb la intenció d’impedir la influència política dels progressistesen l’àmbit institucional i de reforçar el centralisme.
Maria Cristina va fer un viatge a Barcelona pel juny de 1840 per tal d’entrevistar-se amb Espartero, que era alsPirineus perseguint l’exèrcit de Cabrera. La influència i el prestigi d’Espartero entre els liberals eren ben coneguts i,així, quan el general va entrar a Barcelona (13 de juliol de 1840) va ser rebut per una impressionant manifestació demasses que els progressistes havien organitzat a fi d’atreure el duc de la Victòria. Espartero, davant l’entusiasmepopular que l’afalagava, no va dubtar a comprometre’s en la defensa de la Constitució i de la llibertat.
Els moderats comptaven amb el suport total de Maria Cristina i volien establir una llei que permetés al govern dedesignar els batlles i, així, controlar els municipis en perjudici dels progressistes, aturar la desamortització tornant elsbéns no venuts a la clerecia secular, restringir la llibertat de premsa i d’associació i reduir encara més el censelectoral. Però la reacció moderada va ensopegar amb la resistència del poble menut urbà, que serví de trampolí algeneral Espartero.
El 14 de juliol de 1840 Maria Cristina va sancionar la llei d’Ajuntaments malgrat els consells d’Espartero. La resposta,en forma de pronunciament, no es féu esperar. La milícia esdevingué mestressa de la ciutat, mentre Esparterodemanava la revocació de la Llei d’ajuntaments i la dimissió dels ministres. El 21 de juliol es va produir la reacció deles classes acomodades, en l’anomenat avalot de les levites, per l’elegància dels manifestants: conegudespersonalitats desfilaren pel pla de Palau en honor de la regent. Aquesta manifestació va tenir una resposta immediata:un dels principals participants, Francesc Balmas, fou assassinat, i la impremta del diari moderat El Guardia Nacional,destruïda. Espartero, preveient que no podria dominar la situació, va decretar l’estat de setge. Barcelona es vapronunciar a favor del militar, i de nou les juntes sorgiren arreu, mentre la regent fugia cap a València; en veure que elpronunciament triomfava i Espartero era nomenat president del Consell, Maria Cristina s’exilià a França.
Així, doncs, s’iniciava la regència d’Espartero proclamada per les Corts sorgides de les eleccions del febrer de 1841.Els militars, novament, estaven al poder.
Documents
"La Pàtria". B. Aribau i Farriols
Petició a la reina per a establir l'ordre constitucional
Gaceta de Madrid (17 d'abril de 1834)
Còlera i crema de convents a Madrid
Eco del Comercio, Madrid (20 de juliol de 1834)
La bullanga del 1835
Successos de Barcelona (1822-1835)
Incendi de la fàbrica Bonaplata
El Vapor, Barcelona (10 d'agost de 1835)
Motius i objectius de la desamortització
Gaceta de Madrid (21 de febrer de 1836)
Guerra Carlina: proclama d'Espartero
Descripció de la Guerra Carlina i les Bullangues (1833-1843). J. Roca i Roca
"Descripció de la Guerra Carlina i les Bullangues (1833-1843)". J. Roca i Roca
Conveni de Bergara (31 d'agost de 1839)
Diario de Barcelona (23 de juliol de 1840)
Període constituent
Estatut reial (1834)
És el símbol de la transacció oferta pels isabelins als liberals. Té com a objectiu principal, i quasi únic, el fet deprocedir a la convocatòria de Corts; es fonamenta en les lleis tradicionals de la monarquia (Partidas i NuevaRecopilación), i rebutja la base liberal de les constitucions.
El seu articulat, d’un extremat moderantisme, es dirigeix a la formació i funcionament de les Corts, que estanconstituïdes per dues cambres: la de pròcers del Regne, assemblea nobiliària formada per representants no elegits–grandes de España– i els designats directament per la Corona; i la de procuradors del Regne, elegida per sufragimarcadament censatari (el cens electoral supera lleugerament el 0,15% de la població).
Totes dues cambres són convocades, suspeses i dissoltes pel rei. El nombre de pròcers és il·limitat, cosa que permetal monarca de canviar el sentit de qualsevol votació nomenant pròcers addictes. La iniciativa legal està reservada a laCorona: a les Corts només se’ls reconeix la facultat d’esmenar els projectes ministerials, i només poden deliberarsobre els problemes plantejats per la Corona. La seva funció principal és la de respondre les consultes del rei.
Era evident que les Corts creades amb aquests condicionaments no serien capaces de canviar l’organització socialde l’antic règim. A més del seu origen exclusivament reial, l’Estatut no es pot considerar com una constitució sinó comuna carta atorgada. El seu objectiu era l’organització d’un règim polític oligàrquic i, sens dubte, significa l’intent perpart de la noblesa de mantenir la seva hegemonia política.
Els liberals no van acceptar el règim de 1834, i el seu rebuig va esdevenir un enfrontament obert per tal d’aconseguirde canviar les estructures polítiques i d’impulsar tot un seguit de reformes en altres camps. Un factor essencial va serla participació de les classes populars urbanes en l’enfrontament, que van fer costat als liberals; però, sovint, la sevaactuació va ultrapassar els límits del liberalisme polític estricte.
Estatuto Real (10 d'abril de 1834)
Identitats
Obstacles en la construcció de l’estat liberal
L’estructura política creada al llarg del segle XIX s’enfrontava a un primer obstacle: la seva legitimitat. Fos quin fos elmoment (absolutista, liberal progressista o moderat) o el règim (monàrquic, republicà), una part important de l’opiniópública no reconeixia aquella autoritat com la seva. Els governs conservadors tenien menys problemes des d’aquestaperspectiva: no basaven la seva legitimitat en el sufragi i, en elaborar poques lleis noves, depenien poc delreconeixement social. En canvi, els progressistes, en veure bloquejats els seus projectes reformistes i en no disposarde canals de comunicació amb la majoria pagesa, no van aconseguir que una gran massa d’opinió s’identifiqués ambel marc polític que oferien. Així, a l’entorn del règim liberal hi havia poc consens democràtic i prestigi popular, en noposseir autèntica representativitat els partits i en no rebre els ciutadans drets polítics a canvi de la seva acceptació delsistema. Els partits oficials van ser incapaços d’organitzar-se sobre bases regionals sòlides i els potencials ciutadansdifícilment es podien sentir com a part integrant d’una nació política, atès que l’Estat els era imposat.
Un segon obstacle és que l’Estat que es formava i que pretenia ser acceptat com a legítim era incapaç de crear
serveis públics. La crisi permanent de la Hisenda espanyola és una de les primeres causes de la debilitat de l’estatliberal i d’una aportació nul·la al procés nacionalitzador. L’endeutament del tresor públic va créixer de tal manera(manca de les remeses americanes, guerra del Francès, guerres carlines) que, durant bona part del segle XIX, unterç del pressupost anual servia per a pagar els interessos del deute. Els únics recursos eren la venda de terresamortitzades i l’increment del deute nacional.
Un tercer obstacle, derivat de l’anterior, era la dificultat de dur a terme un pla de centralització i aplicar-lo sobre unarealitat geogràfica i administrativa molt fragmentada. No es va articular un mercat interior ni el sistema decomunicacions vertebrava el territori (el 1910 seguien incomunicats, fins i tot per carretera, més de 4.000 dels 9.200pobles del país). Els poders locals es resistien a adoptar les disposicions legals que decretaven la seva desaparició;l’oposició de les regions forals a l’homogeneïtzació jurídica o fiscal va obligar a reconèixer excepcions legals a les lleiscomunes (apèndixs forals al Codi civil, concerts fiscals amb les províncies basconavarreses). La tensió entre elsintents centralitzadors i la defensa dels privilegis i exempcions és un dels motius que se sol assenyalar per a explicarles guerres carlines i l’emergència del nacionalisme català i basc. També trobem una resistència encoberta: la delspoders locals que sobrevivien de manera encoberta, gràcies a un pacte tàcit amb l’estat liberal, que anomenemcaciquisme, resultat de la confluència de jerarquies residuals de l’antic règim amb noves elits locals formades durantla desamortització, totes dues acomodades a la nova centralització de l’estat liberal.
A més de la fragmentació geogràfica, n’hi havia d’altres que tendien a convertir l’Administració pública en un bépatrimonialitzat. El governador civil (càrrec creat el 1849), per exemple, actuava més com a dirigent del partit delgovern que com a representant de l’Administració de l’Estat; a diferència dels prefectes francesos o italians, elgovernador civil espanyol no era un funcionari de l’Administració, sinó un home de confiança del govern, que actuavamés com a representant del partit del govern que no pas com a cap de l’Administració pública estatal. O bé elsfuncionaris que, en lloc d’adreçar els esforços a la creació o manteniment de serveis per als ciutadans, feien servir elcàrrec en benefici propi, com a font de rendes i influències per al seu entorn familiar i social. La militarització de l’ordrepúblic i el predomini real dels capitans generals sobre les autoritats civils, van omplir la vida de les provínciesd’intromissions militaristes, de dependències i d’actituds quasi "virregnals", i van constituir un entrebanc per a laformació d’una imatge civil, professional i "nacional" de l’Administració pública espanyola. L’ús patrimonial de l’Estatque feia l’elit política liberal va donar com a resultat el desprestigi social i una escassa fortalesa política del’Administració; a més, l’aparell administratiu es mostrava extremadament feble, corrupte i ineficaç: també va ser lainacció el que creà la imatge impopular de l’Administració, la del funcionari del "vuelva usted mañana" (el total defuncionaris de la Diputació Provincial de Barcelona era, l’any 1880, només de setanta-tres persones, per un total de900.000 habitants; tenia en canvi, dos-cents mossos d’esquadra com a policia rural pròpia i tres-cents tres membresde la Guàrdia Civil).
"España seguía siendo, en los siglos XIX y XX, una realidad plural, con fuertes contrastes territoriales entodos los planos (demográfico, económico, social, cultural, religioso, etc.)."
I. Olábarri. "Un conflicto entre nacionalismos: la ‘cuestión regional’ en España, 1808-1939". A: F. FernándezRodríguez (ed.) (1985). La España de las autonomías (pàg. 95). Madrid: Inst. Est. Administración Local.
"Els nous instruments legals d’acció política van ser, durant dècades, extremadament precaris i molt pocarticulats."
B. de Riquer (1993). "Reflexions entorn de la dèbil nacionalització espanyola del segle XIX". L’Avenç (núm.170, pàg. 11). Barcelona.
"La España del siglo XIX era un país de centralismo legal pero de localismo y comarcalismo real. Aquellofue durante muchos años una simple red de comarcas mal comunicadas e integradas entre sí [...]. Ellocalismo dominó la vida social y política española hasta entrado el siglo XX."
J.P. Fusi (2000). España. Evolución de la identidad nacional (pàg. 165 i 169). Madrid: Temas de Hoy.
Recordem, com a anècdota, les famoses fórmules d’Ortega i Gasset: la realitat d’Espanya és la província; lainfluència de Madrid acaba a sis quilòmetres de la capital. D’una manera pitjor ho formulava Mendizábal: per aobservar on acabava la influència del Ministeri de la Governació n’hi havia prou de treure el cap per la porta. Podemconcloure, que, en setanta-cinc anys, el poder central havia estès la seva acció uns sis quilòmetres.
La monarquia espanyola no podia dur a terme satisfactòriament cap de les tasques que han caracteritzat els estatsnació moderns: ni crear un sector públic potent que financés infraestructures, prestés serveis i redistribuís riquesa; niintegrar políticament la població; ni homogeneïtzar culturalment i augmentar la seva legitimitat com a representant dela nació. Què feia, doncs? Delegar en els cacics l’aplicació de la llei, que controlaven les xarxes de poder local, que alseu torn proporcionaven al govern els vots necessaris en les consultes electorals. En teoria hi havia un estat central icentralista; a la pràctica, una fragmentació de poders locals, comarcals i "regionals".
Hi havia una escassa socialització de la vida política. Les classes mitjanes i populars estaven excloses de l’acciópolítica. Les restriccions del sistema electoral, la falsificació del cens i dels resultats, feien que el sistema polític no fosd’integració, sinó un monopoli elitista, marginant el conjunt de la població i allunyant les classes populars de la pretesaidentitat "nacional". Els polítics liberals espanyols, en excloure políticament i socialment els col·lectius que nos’identificaven ideològicament amb el seu règim, també excloïen del seu projecte nacionalitzador un segmentconsiderable de la població.
Cal remarcar que l’Estat espanyol contemporani s’ha estructurat i desenvolupat sota l’hegemonia política d’unaoligarquia especialment tancada. El poder no va estar en mans dels sectors més moderns de la burgesia, sinó en elsdels polítics vinculats als interessos dels terratinents i dels financers, i al capital estranger. Per això el model decreixement va privilegiar els interessos agraris, cosa que va allunyar Espanya de les pautes i els ritmes dedesenvolupament de l’Europa més avançada.
La vella noblesa senyorial no solament no va perdre la seva força econòmica i social, sinó que la va consolidari augmentar. Va perdre els seus privilegis senyorials, però es va consolidar com a aristocràcia terratinent i, desd’aquesta posició, va assumir, protagonitzar i dirigir el liberalisme. No va ser la noblesa senyorial la que vaperdre la primera guerra Carlina, sinó un sector i, sobretot, la gran massa de la pagesia del nord i l’Església.Aquesta noblesa senyorial, lligada a la causa del liberalisme, salvada amb la desamortització, fou el nucliprincipal de l’anomenada nova oligarquia.
Al costat d’aquesta oligarquia, es va desenvolupar una burgesia més interessada en la compra de terres a baixpreu que en la inversió industrial, una burgesia que es va beneficiar de l’Estat per mitjà de les concessionsd’obres públiques i del maneig del crèdit. Només a Catalunya es va desenvolupar una burgesia industrial, peròlligada a una indústria de petites dimensions, dependent d’un mercat poc desenvolupat, i que aviat va conèixerla lluita de classes moderna; però no va exercir el poder en l’Estat centralista ni fou el sector hegemònic delbloc de les classes dominants. Fou una burgesia subordinada. Durant el Sexenni Revolucionari la burgesiacatalana va mostrar la seva impotència i la seva debilitat; i quan es va veure desbordada per l’explosiórepublicana i cantonalista, va retornar a la cleda de l’oligarquia, va acceptar el compromís que proposavaCánovas del Castillo, es va integrar en el bipartidisme de la Restauració i va acceptar resignadament el seupaper de classe dominant subordinada a l’oligarquia. La burgesia basca, desenvolupada com a gran potènciafinancera i amb mentalitat i estructura de burgesia monopolista, es va integrar en l’estat oligàrquic sensemodificar els seus pressupòsits de base; no solament no va qüestionar la validesa del centralisme burocràtic,sinó que el va convertir en instrument de la seva expansió per tot l’àmbit d’Espanya.
El lent creixement del mercat interior, de resultes del baix nivell de vida, va implicar l’aparició d’una industrialitzaciómolt regionalitzada (només a Catalunya i després al País Basc), altament sectorialitzada (bàsicament tèxtil isiderúrgia, respectivament) i molt dependent de la política econòmica governamental. Al final del segle XIX, Catalunyai el País Basc eren majoritàriament societats capitalistes relativament evolucionades gràcies a l’impulsindustrialitzador, cosa que contrastava amb la resta d’Espanya, que era fonamentalment agrària i endarrerida. Per totplegat, difícilment es pot afirmar que al segle XIX hi hagués autèntiques classes nacionals espanyoles; les fraccionsburgeses semblava que actuaven sobretot segons els interessos sectorials i s’aglutinaven en associacions decaràcter local o regional.
Sota la Restauració s’acabà de perfilar l’estructura estatal aixecada pels moderats del període isabelí. Es completarenles institucions i es va coronar l’edificació de l’Estat centralista i burocràtic, concebut més segons l’horitzó mental i del’interès corporatiu de l’oligarquia agrària i financera que de les exigències d’un capitalisme dinàmic i monopolista. Perveure el caràcter minoritari i oligàrquic de la construcció de l’Estat, n’hi ha prou d’observar el cens electoral i el sufragicensatari.
La primera obertura electoral, la de la constitució de 1812, va ser important perquè el seu antecedent immediatera la manca absoluta de drets electorals. Segons el sistema de Cadis tenien dret de sufragi actiu els caps defamília masculins. Però aquest sistema quasi no va arribar a funcionar.
El cos electoral per a elegir l’estament de pròcers a l’Estatut reial de 1834 es va reduir al 0,15% de la població.El principi de limitació era censatari.
El cos electoral va pujar al 0,6% de la població amb la llei electoral del 16 de maig de 1836.
A partir de la promulgació de la Constitució de 1837, el cos electoral va experimentar un cert increment: 2,2%el 1837; 3,9% el 1840; 4,3% el 1843.
El 1845, amb l’arribada al poder dels moderats, la promulgació de la Constitució de 1845 i l’inici de l’èpocamoderada, va tornar a caure al 0,8% (Llei del 8 de març de 1846).
Durant el Bienni Progressista es va tornar a la llei de 1837; però, un cop acabat, es va tornar a la Llei de 1846.
Amb la Llei de 18 de juliol de 1865, promulgada per O’Donnell, el cos electoral va pujar al 2,6%, i així es vamantenir fins a la Revolució de 1868, que va proclamar el sufragi universal masculí dels majors de vint-i-cincanys, és a dir, un 24%.
Amb la Llei de l’11 de març de 1873, sota la Primera República, es va ampliar més el percentatge, situant-lo enel 27%, en reduir l’edat electoral als vint-i-un anys.
Però la Restauració va liquidar aquest avenç i, amb la reintroducció del principi censatari, va situar novament elcos electoral al voltant del 5%.
La Llei del 26 de juny de 1890 va establir novament el sufragi universal per als homes més grans de vint-i-cincanys, és a dir, va abolir el principi censatari. El cos electoral va pujar al 27%. Aquest fou, més o menys, elpercentatge que, desfigurat pel caciquisme, la corrupció i la molt freqüent suspensió de les garantiesconstitucionals, es va mantenir fins a la dictadura de Primo de Rivera.
A aquestes dades cal afegir que aquest restringit cos electoral va servir, només, per a designar els membres d’una deles cambres: el Congrés. Només en períodes molt breus –Constitució de 1837 i Constitució de 1869– el principielectoral no va regir per al nomenament dels senadors.
Governs d’Isabel II (1833-1868)
Les Regències (1833-1843)
29-9-1833Presidència: Francisco Cea Bermúdez (1834-1850)Estat: Francisco Cea Bermúdez (1834-1850)Hisenda: Victoriano de Encima y Piedra (?-?)Gràcia i Justícia: Francisco Fernández del Pino (?-?)Foment: Narciso de Heredia (comte d’Ofalia) (1777-1843)Guerra: José de la Cruz (1786-1856)Marina: Ángel Laborde (1772-1834)
Reorganització:Foment: Francisco Javier Burgos (1778-1849)Guerra: Antonio Zarco del Valle y Huet (1785-1866)
15-1-1834Presidència: Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862)Estat: Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862)Hisenda: José Arnalde (?-?), després José Imaz (1767-...)Gràcia i Justícia: Nicolás María Garelli Battifira (1777-1850)Foment: Francisco Javier Burgos (1778-1849), després José María Moscoso de Altamira (?-?)Guerra: Antonio Zarco del Valle y Huet (1785-1866), després Manuel de Llauder y de Camín (marquès de la Vall deRibes) (1789-1851)Marina: José Vázquez de Figueroa (1770-1855)
Reorganització (1835):Estat: Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862)Hisenda: José María Queipo de Llano (comte de Toreno) (1786-1843)Gràcia i Justícia: Juan de la Dehesa (?-?)Foment: Diego Medrano (?-?)Guerra: Jerónimo Valdés y de Noriega (1784-1855), després Valentín Ferraz y Cornell (1796-1854)Marina: José Vázquez de Figueroa (1770-1855)
7-6-1835Presidència: José María Queipo de Llano (comte de Toreno) (1786-1843)Estat: José María Queipo de Llano (comte de Toreno) (1786-1843)Hisenda: Juan Álvarez Méndez (Mendizábal) (1790-1853)Gràcia i Justícia: Manuel García Herreros (?-?)Foment: José Álvarez Guerra (1789-1845)Guerra: Pedro Agustín Girón (marquès de las Amarillas) (1778-1842)Marina: Miguel Ricardo de Álava (1771-1865)
Reorganització (agost):Foment: Manuel de la Riva Herrera (?-?)Guerra: Prudencio Guadalfara y Aguilera (duc de Castroterreño) (1761-1860?)Marina: José de Sartorio (1761-1843)
14-9-1835Presidència: Juan Álvarez Méndez (Mendizábal) (1790-1853)Hisenda: Juan Álvarez Méndez (Mendizábal) (1790-1853)Gràcia i Justícia: Álvaro Gómez Becerra (1771-1855)
Foment: Ramon Gil de la Cuadra (1775-1860)
Reorganització (abril):Estat: Idelfonso Díez de Rivera (comte d’Almodóvar) (1777-1846) Foment: Martín de las Heros (?-?)Guerra: José Ramón Rodil y Galloso (marquès de Rodil) (1789-1853) Marina: José María Chacón (?-1848)
15-5-1836Presidència: Francisco Javier Istúriz (1790-1871)Estat: Francisco Javier Istúriz (1790-1871)Hisenda: José Ventura de Aguirre Solarte (?-1842), després Mariano Egea (?-?), després Félix d’Olhaberriague (?-?)Gràcia i Justícia: Manuel Barrio Ayuso (?-?)Governació: Ángel Saavedra y Ramírez de Baquedano (duc de Rivas) (1791-1865)Guerra: Manuel Soria (?-?), després Santiago Méndez Vigo (1790-1860) Marina: Antonio Alcalá Galiano (1789-1865)
14-8-1836Presidència: José María Calatrava (1781-1847)Estat: José María Calatrava (1781-1847)Hisenda: Joaquín María Ferrer y Echevarría (1777-1861) Governació: Ramon Gil de la Cuadra (1775-1860) Guerra: José Ramón Rodil y Galloso (marquès de Rodil) (1789-1853); després Andrés García Camba (?-?)Marina: Miguel Moreno
Reorganització:Estat: José María Calatrava (1781-1847)Hisenda: Juan Álvarez Méndez (Mendizábal) (1790-1853) Gràcia i Justícia: José Landero y Corchado (1784-1868) Governació: Joaquín Mª López (1798-1855), després Pío Pita Pizarro (1792-1845) i després Pedro Acuña (?-?) Guerra: Idelfonso Díez Rivera (comte d’Almodóvar) (1777-1846) Marina: Ramon Gil de la Cuadra (1775-1860)
18-8-1837Presidència: Eusebio Bardají y Azara (1776-1842)Estat: Eusebio Bardají y Azara (1776-1842)Hisenda: Pío Pita Pizarro (1792-1845)Gràcia i Justícia: Ramón Salvato (?-?)Governació: José Mª Vadillo (?-?), després Diego González Alonso (?-?)Guerra: Evaristo San Miguel Valledor (1785-1862) Marina: Evaristo San Miguel Valledor (1785-1862)
Primera reorganització:Estat: Eusebio Bardají y Azara (1776-1842)Hisenda: José Mª Pérez (1789-1857)Gràcia i Justícia: Juan A. Castejón (?-?)Governació: Rafael PérezGuerra: Luis Balanzat d’Orvay y Briones (1777-1837) Marina: Francisco Javier Ulloa Ramírez de Laredo (1777-1855)
Segona reorganització:Estat: Eusebio Bardají y Azara (1776-1842)Hisenda: Antonio Mª Seixas Bieyra (1767-?)Gràcia i Justícia: Pablo Mata Vigil (?-?)Governació: R. PérezGuerra: Francisco Ramonet (?-?)Marina: Francisco Javier Ulloa Ramírez de Laredo (1777-1855)
16-12-1837Presidència: Narciso de Heredia (comte d’Ofalia) (1777-1843) Estat: Narciso de Heredia (comte d’Ofalia) (1777-1843) Hisenda: Alejandro Mon y Pidal (1801-1882)Gràcia i Justícia: Francisco Castro y Orozco (1809-1847) Governació: Joaquín José de Muro (marquès de Someruelos) (?-?)Guerra: José Carratalá (1781-1854), després Manuel de Latre (?-?)Marina: Manuel de Cañas Trujillo (1777-1850)
6-9-1838Presidència: Bernandino Fernández de Velasco (duc de Frías) (1783-1851)
Estat: Bernandino Fernández de Velasco (duc de Frías) (1783-1851) Hisenda: José Vigil Quiñones de León (marquès de Montevirgen) (?-?) després Pío Pita Pizarro (1792-1845)Gràcia i Justícia: Domingo Ruiz de la Vega (1789-1871?) després Antonio González y González (1792-1876) Guerra: Manuel de Latre (?-?) després Isidro Alaix (comte de Vergara) (1790-1853)Governació: Albert Felip de Baldrich (marquès de Vallgornera) (1786-1864) després Francisco Agustín Silvela(1790-1850) Marina: José Antonio Ponzoa
9-12-1838Presidència: Evaristo Pérez de Castro (1771-1849) Estat: Evaristo Pérez de Castro (1771-1849) Hisenda: Pío Pita Pizarro (1792-1845)Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873) Governació: A. Hompanera de CosGuerra: Isidro Alaix (comte de Vergara) (1790-1853)Marina: José Maria Chacón (?-1848)
Primera reorganització (nov. 1839):Estat: Evaristo Pérez de Castro (1771-1849) Hisenda: Domingo Jiménez (?-?), després José Ferrán i després José San Millán (?-?) Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873) Governació: Juan Martín Carramolino (1805-1884), després Saturnino Calderón Collantes (1799?-1864)Guerra: Francisco Narváez (comte de Yumurí) (?-?)Marina: Casimiro Vigodet y Garnica (1787-1872), després José Primo de Rivera Ortiz de Pinedo (1777-1853) idesprés Manuel Montes de Oca (1804-1841)
Segona reorganització ministerial (març de 1840):Estat: Evaristo Pérez de Castro (1771-1849) Hisenda: Ramon de Santillán González (1791-1863)Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873) Governació: Agustín Armendáriz (?-?)Guerra: Fernando de Norzagaray (?-?) i després Serafín María de Sotto (comte de Cleonard) (1793-1862)Marina: Juan de Dios Sotelo (1793-1860)
20-7-1840Presidència: Antonio González y González (1792-1876) Estat: Antonio González y González (1792-1876) Hisenda: Valentín Ferraz y Cornell (1796-1854)Gràcia i Justícia: Antonio González y González (1792-1876) Governació: Vicente Sancho (1784-?) Guerra: Valentín Ferraz y Cornell (1796-1854)Marina: Francisco Armero de Peñaranda (marquès de Nervión) (1804-1867)
12-8-1840Presidència: Modesto Cortázar (?-?)Estat: Juan Antoine y Zayas (?-?)Hisenda: José Mª Secades del Rivero (1785-?)Gràcia i Justícia: M. Cortázar (?-?)Governació: Fermín Arteta (?-?)Guerra: Francisco J. Azpiroz (comte d’Alpont) (1797-1868) Marina: Pedro Chacón (1789-1854)
La revolta popular (1840-1843)
Es tracta de tres anys de difícil interpretació en els quals Catalunya fou la clau dels dos esdeveniments centrals delperíode: l’arribada al poder d’Espartero, el 1840, i la seva caiguda, el 1843. Representen una lluita aferrissada entreles diferents tendències liberals, i amb els republicans, per la implantació d’un determinat model de societat burgesa.
Aquesta lluita va tenir lloc en un context condicionat pel protagonisme polític dels caps de l’exèrcit i la militarització dela mateixa vida política, i per la greu crisi econòmica, social i política que afectà el Principat. A tot plegat cal afegir lesdificultats derivades de la complexa relació entre els governs de l’Estat i els grups polítics que canalitzaven lesdiverses aspiracions de la societat catalana. El desajust resultant es va aprofundir amb el temps i tinguéconseqüències tan traumàtiques com el bombardeig de Barcelona l’any 1842.
El bombardeig de Barcelona concentrà les agressions infringides pel govern al conjunt de la societat catalana. Fou laresposta a una insurrecció espontània generada per l’acció autoritària del cap polític i refrendada per l’autoritat militar.Les bombes i la repressió indiscriminada que va seguir possibilitaren la confluència de greuges de procedènciavariada (progressistes, moderats i republicans) contra un règim dictatorial, la qual cosa portà a la formació d’unamena de coalició basada en un programa mínim (reconeixement d’Isabel II, legalitat constitucional) que posés fi a lainestabilitat i liquidés la dinàmica revolucionària.
El pronunciament contra Espartero s’inicià a Reus i estava encapçalat per Joan Prim i Francesc Milans del Bosch. Esva formar una Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona que es configurà com un veritableprojecte de reestructuració de l’Estat a partir de les juntes provincials; però el sector progressista encapçalat per Primi Serrano, que ocupà el poder a Madrid, va frenar aquest projecte i va relegar els radicals i els progressistesd’esquerres de la direcció del moviment. Això, com a reacció, va comportar un nou moviment insurreccional, conegutcom la Jamància: l’enfrontament entre els partidaris de la Junta i el govern es va traduir en termes de profunda divisiósocial: mentre que les classes populars i sectors mitjans urbans feien costat a la nova Junta Suprema, que vaesdevenir l’organisme de govern de Barcelona, els sectors benestants fugiren de la ciutat i es refugiaren a Gràcia, ons’organitzà la contrarevolució dirigida per les autoritats governamentals amb Prim al davant. Un nou bombardeig deBarcelona, ara de la mà del general Prim, comportà la liquidació del moviment reformista i palesà l’opció de la majorpart de la burgesia a favor d’una política d’ordre.
Quan el progressisme oficial es quedà sense el suport del moviment radical i popular, fou fàcil per als moderatsimposà el seu projecte polític: el cop d’estat del desembre de 1843 obrí les portes a l’estabilització d’un règim liberalmoderat. La revolució s’havia acabat definitivament, amb la victòria política i militar del moderantisme.
Procés històric
La insurrecció popular de 1842 El pronunciament contra Espartero (maig-juliol 1843) La Jamància
La insurrecció popular de 1842
La insurrecció començà a Barcelona amb un avalot contra el pagament dels drets de consum a les portes de la ciutat.En aquest marc social no ens ha d’estranyar que arran d’un incident sense importància, el 31 de novembre de 1842,que provocà la detenció arbitrària d’un grup de republicans redactors del diari El Republicano, es passés a unenfrontament inicial entre la milícia i l’exèrcit, que s’amplià tot seguit i afectà tot el poble de Barcelona.
El saqueig de cases al carrer de les Plateries dut a terme per alguns soldats i les manifestacions anticatalanes delgeneral Zurbano, segons les quals Espanya podia existir sense Catalunya, enervaren la població, que es va sentirdirectament agredida, i en un moviment de reacció defensiva i espontània, s’enfrontà amb l’exèrcit expulsant-lo de laciutat. Els crits de "mort als castellans" i "mort als soldats" caracteritzen gràficament el sentit inicial de la revolta.
De nou, aparegué la dinàmica juntista, caracteritzada per la radicalització de les posicions polítiques i pel contingut declasse que començava a emergir en el seu decurs; però el fracàs de la insurrecció arreu del Principat i de l’Estat vapropiciar que Barcelona restés completament aïllada i assetjada pel capità general.
Espartero va acudir a Sarrià per dirigir personalment les operacions contra la ciutat i es va negar a admetre cap tipusde solució pacífica i negociada del conflicte: va cloure l’episodi amb un bombardeig brutal des de Montjuïc, en el qualforen destruïdes 462 cases. Es constituí un tribunal militar que arribà a decretar dinou penes de mort i es va imposaruna multa de dotze milions de rals a la ciutat, a més de l’obligació de reedificar la part de la Ciutadella que estava enrunes, prescindint del significat de la fortalesa per als barcelonins: les obres s’havien de fer sota comandament militar,però serien finançades íntegrament per l’Ajuntament de la ciutat.
Amb això, el trencament entre Espartero i la societat catalana va esdevenir total. D’altra banda, Espartero quan vacastigar Barcelona, que havia estat el bressol del seu poder, iniciava la seva davallada política.
El pronunciament contra Espartero (maig-juliol 1843)
La repressió que Espartero va infligir a Barcelona va servir perquè l’oposició s’enfortís: tant les eleccions generalscom les municipals les van guanyar els progressistes antiesparteristes. El regent es va veure obligat a encarregar laformació de govern a Joaquín M. López, cap d’una de les faccions antiesparteristes; però el nou govern no trigà gairea dimitir, ja que Espartero no li acceptà un seguit de disposicions. Arran d’això, les Corts es van dissoldre el 26 demaig de 1843, i de la lluita política parlamentària es va passar a l’enfrontament armat.
Una sèrie d’aixecaments en suport del govern de López es van produir arreu de l’Estat (Màlaga, Saragossa, Almeria,
Vigo, València, etc.). El 27 de maig de 1843 es va iniciar a Reus un pronunciament contra Espartero encapçalat perJoan Prim i Francesc Milans del Bosch. Barcelona se’n va fer ressò i es va formar una Junta Suprema Provisional deGovern de la Província de Barcelona que aglutinava tota l’oposició, des dels moderats fins a la majoria delsrepublicans, es presentava com a alternativa al sistema vigent i es configurà com un veritable projecte dereestructuració de l’Estat: el seu programa postulava la democratització de les estructures polítiques del país a partirdel fet que hi hagués unes juntes provincials nomenades per una Junta central, la qual duria a terme un procésreformista sobre la base de la defensa de la Constitució del 1837. La renovació proposada abraçava des de lesfinances de la monarquia, la supressió dels caps polítics i la moralització de l’Administració pública fins a l’establimentd’un sistema fiscal progressiu i el ple respecte a les llibertats públiques.
La Junta Suprema catalana, al final de juny, nomenà el general Serrano cap del govern provisional a Barcelona finsque a Madrid es reunís una Junta Central, que havia d’estar constituïda per dos representants de cada una de lesjuntes de les regions revoltades contra el regent. Per això, el moviment va prendre el nom de "centralista", encara queera de signe inequívocament federatiu i enemic declarat de la centralització estatal. Federalisme, democràcia política ireformisme social apareixien clarament lligats.
En un primer moment, el triomf del conjunt de l’oposició (Prim i els voluntaris catalans amb barretina entrarentriomfants a Madrid) obligà Espartero a emigrar de la Península (es va exiliar el 30 de juliol de 1843) i López vaencapçalar de nou el govern. Això semblava sancionar l’hegemonia progressista i respondre a les demandesinsurreccionals. Acabava, d’aquesta manera, l’etapa de la dictadura bonapartista del general Espartero.
La Jamància
Molt aviat, el govern progressista de Joaquín M. López va començar a allunyar-se de les perspectives mésdemocràtiques de les juntes constituïdes arran dels aixecaments que van acabar amb el règim d’Espartero. ABarcelona, l’allunyament va esdevenir enfrontament: la Junta Suprema no acceptà les ordres del govern que dissolienles juntes provincials i convocaven les Corts rebutjant la representativitat nacional que l’oposició pretenia atorgar a laJunta Central.
El 13 d’agost de 1843 Barcelona es va alçar contra el govern de Madrid. Les tropes fidels al règim, comandades perPrim –que s’havia decantat cap al moderantisme– s’enfrontaren amb totes les ciutats que donaven suport a la JuntaSuprema: Terrassa, Vilafranca del Penedès, el Vendrell, Tarragona, Olot, Girona, Figueres, Roses, etc.
El conflicte de classes es va fer palès des del moment que la Comissió de Fàbriques es va posar al costat de Prim, ila burgesia, que en gran part havia fugit de la ciutat, va organitzar a Gràcia una Junta d’Armament i Defensa contraels "centralistes" (nom amb el qual eren coneguts els "exaltats" partidaris de la Junta Central).
El moviment, conegut per la Jamància, havia començat.
Fou el nom que va rebre la insurrecció que s’inicià el 2 de setembre a Barcelona i que va durar fins al 20 denovembre. Donant suport a la Junta Suprema hi havia la classe obrera i les classes populars urbanes enquadradesen la milícia i en les companyies de cossos francs, els jamancios, que van fer la de la cançó "la Paella" el seu himne.
L’enfrontament entre centralistes (partidaris de la Junta Central) i progovernamentals es va traduir en termes deprofunda divisió social: mentre que les classes populars i sectors mitjans urbans feien costat a la nova JuntaSuprema, que va esdevenir l’organisme de govern a la ciutat, els sectors benestants fugiren de Barcelona i esrefugiaren a Gràcia, on s’organitzà la contrarevolució dirigida per les autoritats governamentals amb Prim al davant.
Malgrat l’entusiasme, les tropes governamentals van aconseguir la victòria en l’enfrontament. Un nou bombardeig deBarcelona, de la mà del general Prim i amb el suport actiu de la burgesia catalana, comportà la liquidació delmoviment reformista i palesà l’opció de la major part de la burgesia a favor d’una política d’ordre enfront de laconflictivitat social.
De la mateixa manera que havia passat un any abans amb Espartero, els caps progressistes de Madrid destruïren laprincipal base del seu poder en esclafar la Jamància barcelonina: els moderats volien acaparar el poder.
Evolució econòmica
Al Principat, l’oposició al règim esparterista va ultrapassar l’estricte àmbit polític i es va plantejar en termes de pèrduade base social a causa de les respostes dels ministeris esparteristes a qüestions bàsiques per al conjunt de lasocietat catalana.
Des del punt de vista econòmic, la gestió d’uns ministres incapaços de posar fi a la crisi financera de l’estatamenaçava constantment el proteccionisme industrial: es volia obtenir d’Anglaterra un emprèstit de sis-cents milionsde rals per a salvar la greu situació de la Hisenda pública, que va amenaçar la indústria catalana perquè hauria
permès la introducció, com a contrapartida, de productes manufacturats anglesos al mercat nacional; tot plegatpalesava la poca vocació industrialista d’un règim que responia a uns altres interessos econòmics.
Des del punt de vista social, la implantació d’estructures capitalistes que implicaven una forta explotació de la força detreball comportava una conflictivitat evident, agreujada per tot un seguit de mesures governamentals: com ara eldecret que obligava Catalunya a fornir l’exèrcit d’homes, o el pagament d’una quota monetària que servia als catalansper a no integrar-se a les lleves, i el tancament, per ordre ministerial i sense cap justificació, de la Nacional Fábrica deCigarros que deixava uns sis-cents treballadors a l’atur.
Dinàmica sociopolítica
La quarta etapa de la Revolució Liberal abasta des del 1840 fins al desembre de 1843, i es caracteritza per una lluitaaferrissada entre les faccions liberals, els republicans, etc. per dirigir el moviment. En un context de postguerra, laincapacitat dels progressistes per a desenvolupar el seu projecte liberal i la intensificació de les tensions, expliquen elreplegament de les classes dirigents catalanes cap al moderantisme, que prioritzava el manteniment de l’ordre i ladefensa de la propietat, i que triomfà amb el cop d’estat del general Narváez.
Els procediments bonapartistes del grup esparterista desenganyaren molt aviat els progressistes catalans i elsmilicians menestrals i obrers que l’havien aclamat a Barcelona. La crisi econòmica de 1842, que arribaria al seu puntmés greu el 1843 –l’índex de preus arribà a la cota més baixa del segle– augmentà l’hostilitat popular contra lesquintes, mantingudes malgrat l’acabament de la guerra, i contra els impostos de consum o drets de portes, queconstituïen una de les dues principals partides del fisc i gravitaven especialment sobre les classes baixes, encarint elcost de la vida a les ciutats. La supressió de les quintes i dels consums seria una reivindicació constant de les classespopulars.
La política centralitzadora, el qüestionament del proteccionisme industrial i el creixent autoritarisme dels governsesparteristes van actuar de revulsiu al Principat. D’altra banda, la incapacitat governamental per a solucionar la crisid’Hisenda va repercutir en l’exèrcit en deteriorar-se la situació material dels militars: manca de queviures per a latropa, irregularitat en les pagues als oficials, etc., la qual cosa va contribuir a augmentar la influència dels moderats enel si de la institució militar.
Les forces progressistes es van unir a l’octubre de 1841 quan es va produir un pronunciament moderat a Pamplona,Vitòria i Madrid. A Barcelona es va crear una Junta de Vigilància per tal d’impedir l’acció dels moderats, a més deprendre iniciatives autònomes com la d’enderrocar la Ciutadella, símbol de l’opressió absolutista a Catalunya. Un copsufocat el pronunciament, el capità general de Catalunya va actuar enèrgicament contra la Junta, que fou dissolta, icontra els seus membres, que es van haver d’exiliar. Es va cessar l’Ajuntament, es van desarmar tres batallons de lesmilícies i es va aturar l’enderroc de la Ciutadella; la Societat de Teixidors va ser declarada il·legal i l’estat de setge vatornar a imperar. El trencament entre la societat catalana i el govern de Madrid s’anava fent més profund.
Políticament, i en l’àmbit estatal, l’oposició al règim era cada cop més forta. El 28 de maig de 1842 va esclatar laprimera crisi quan les Corts van aprovar una moció de censura contra l’Executiu, crisi que Espartero va resoldre ambla militarització de l’activitat política en encarregar al general Rodil la formació de govern. Es van clausurar les Corts(fins a mitjan mes de novembre), però l’oposició es va organitzar i, a la darreria d’octubre va fer públic el seuprograma polític i es va exigir l’aplicació pràctica de la Constitució de 1837 davant l’arbitrarietat del poder, fet quedemostra que no era un programa revolucionari, sinó de rebuig al bonapartisme esparterista.
La separació entre les classes populars i Espartero augmentava, i alhora la burgesia industrial catalana estava pocrepresentada en els seus governs i decantava les seves opcions polítiques cap al moderantisme –la majoria– o elprogressisme antiesparterista. La classe dominant en la societat catalana estava subordinada, en l’àmbit estatal, albloc burocraticomilitar i agrarista que exercia l’hegemonia política i potenciava el desenvolupament d’un capitalismeagrari.
Els moderats, amb l’ajuda d’Isabel II, declarada major d’edat als tretze anys, ocuparen el poder, que monopolitzarendurant deu anys: i així culminava el desplaçament cap a la dreta que s’havia anat produint.
Amb el pronunciament del general Narváez, el veritable cap de la reacció, el maig de 1844, les classestradicionalment dominants s’instal·laren de nou en el poder, sense cap altra contemplació que la d’acceptarl’existència d’un text constitucional que, d’altra banda, serà ràpidament reformat.
Això significava un doble fracàs:
El de les classes populars urbanes, en no poder imposar un model de societat liberal descentralitzat i ambestructures polítiques democràtiques.
El de la burgesia industrial catalana, que va perdre definitivament el seu paper dirigent en l’edificació de lasocietat liberal i es va decantar, davant la pressió de les classes populars, cap a l’alternativa moderada.
D’aquesta manera, restà sancionat el paper subordinat de la burgesia industrial catalana dins un bloc hegemònic
dominant en l’àmbit d’Estat espanyol, que tenia els seus interessos en el desenvolupament d’un capitalisme agrari i,posteriorment, financer, en un marc polític autoritari i fèrriament centralitzat.
Documents
"Ban de Juan Carsy. Elecció de la Junta (1842)"
Bombardeig de Barcelona per Espartero
Ban d'estat de setge de Van-Halen (4 de desembre de 1842)
La construcció del Gran Teatre del Liceu. Descripció del projecte, estiu 1844
La historia del Gran Teatro del Liceo. R. Alier
Identitats
Elements en la construcció d’una identitat nacional
Per a la construcció nacional, per a la creació d’una consciència col·lectiva i d’homogeneïtzació, els elements que sesolen tenir en consideració són:
l’educació com a servei públic, el servei militar, els símbols nacionals:
– bandera,– himne nacional,– festa nacional,– monuments,
als quals podem afegir:
– la monarquia,– l’Església catòlica.
L’educació
Per a la construcció nacional el servei públic més important és el de l’educació. I l’escola pública espanyola tingué unpaper quasi nul com a instrument de culturització i de nacionalització.
Ja en el "Discurs preliminar" de la Constitució de 1812 s’estableix que "el Estado, no menos que soldados que ledefiendan, necesita de ciudadanos que ilustren a la nación y promuevan su felicidad con todo género de luces yconocimientos. Así que uno de los primeros cuidados que deben ocupar a los representantes de un pueblo grande ygeneroso es la educación pública. Ésta ha de ser general y uniforme [...] Para que el carácter sea nacional, para queel espíritu público pueda dirigirse al grande objeto de formar verdaderos españoles, hombres de bien y amantes de supatria, es preciso que no quede confiada la dirección de la enseñanza pública en manos mercenarias". La Constitucióestablia l’obligació estatal de mantenir un sistema escolar que abastés tots els pobles del regne; el projecte fou escritpel poeta Quintana el 1813, inspirat en el de Condorcet de 1792, i preveia la instrucció pública de tots els ciutadans.Tot va quedar en res.
També els liberals del Trienni s’ho van proposar, i aquest cop amb un Reglament General d’Instrucció Pública menysambiciós que el de Quintana, ja que no reservava a l’Estat el monopoli de l’educació, sinó una tutela sobrel’ensenyament. Va quedar en pures intencions.
Es va fer un nou intent el 1834, amb l’establiment de les Escoles Normals Femenines i un projecte de sistema estatald’ensenyament amb un període mínim d’escolaritat obligatòria i gratuïta. Paper mullat.
El 1845, un cop estabilitzada la situació amb els moderats, Pedro José Pidal va elaborar un nou pla d’instrucciógratuïta, boicotejat aquest cop pel mateix partit moderat.
Finalment, el 1857 les Corts van aprovar una Llei general d’instrucció pública a proposta del moderat i neocatòlicministre de Foment Claudio Moyano. L’ensenyament públic quedava unificat, sota el control compartit d’Església iEstat, i es desenvolupava en tres nivells, segons un esquema rígidament centralista:
– Un ensenyament primari, obligatori per a tots els nens de sis a nou anys, impartit en escoles establertes a cadamunicipi de més de cinc-cents habitants.
– Un nivell de secundària, amb instituts d’ensenyament mitjà a totes les capitals de província.– Un seguit d’universitats, ubicades a les capitals regionals; el doctorat estava reservat a la "Universitat Central"
madrilenya.
Semblava que ara ja es podia parlar d’un pla de nacionalització de les masses, ja que la reglamentació posterior de lallei de 1857 establia un sistema d’educació nacional complet i unitari, amb un període d’escolaritat obligatòria comú atots els espanyols. Es van publicar les primeres Historias de España de factura moderna i textos pedagògicsnacionalitzadors com els de Fernando de Castro. Tanmateix, la seva aplicació fou molt insatisfactòria (sense tenirrecursos amb què finançar la Llei Moyano, va decretar que serien els municipis els qui haurien de construir i mantenirles escoles d’ensenyament primari, precisament en un moment en què se’ls privava de les seves rendes, amb ladesamortització dels béns propis de 1855, i va encarregar a les diputacions provincials els instituts d’ensenyamentmitjà).
Carolyn Boyd (1997). Historia Patria. Politics, History and National Identity in Spain, 1875-1975. Princeton UniversityPress.
El Govern central es va desatendre dels compromisos de subministrar determinats serveis públics, tot i saber queserien desatesos per unes corporacions locals que no tenien recursos. El 1898, la meitat de les escoles previstes perla Llei Moyano encara no existien, el 60% de la població infantil no estava escolaritzada, un 64% dels espanyols erenanalfabets, i la majoria dels qui sabien llegir i escriure havien estudiat en institucions privades catòliques. I cal tenirpresent que l’Església catòlica no era només antiliberal, sinó també antiestatal, i que en disputar a l’Estat lescompetències educatives, esdevenia antinacional, un obstacle clar a la nacionalització.
L’escola pública es mantenia tancada en si mateixa, difonia continguts reaccionaris, tradicionalistes i escassamentcientífics, per la qual cosa estava totalment desprestigiada per la seva qualitat limitada. Aquella escola era incapaç dedifondre un discurs patriòtic que servís com a factor d’integració i de modernització social i, per tant, denacionalització.
Després de més de setanta anys de règim liberal, cap al 1910 es podia apreciar un fracàs elevat en l’alfabetització ien l’escolarització de la població espanyola. El 1887 el nombre d’analfabets a Espanya era el 65% dels majors de deuanys, i el 1910 era del 52%.
M. Vilanova i Ribas; X. Moreno Julià (1992). Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981(pàg. 166). Madrid: Ministerio de Educación y Cultura.
La taula que tenim a continuació ens mostra l’escassa atenció que donava l’Estat espanyol a l’ensenyament.
Taxa d’escolarització d’infants d’entre 5 i 14 anys 1870 1910França 70% 90%Itàlia 55% 80%Espanya 36% 49%Clara Eugenia Núñez (1992). La fuente de la riqueza. Educación y desarrolloeconómico en la España Contemporánea (pàg. 294). Madrid: Alianza.
On anaven els recursos de l’Estat? El 1885 les despeses militars absorbien el 49% del capítol de personal delpressupost estatal; entre 1850 i 1890, entre l’exèrcit, la marina i governació sumaven més del 60% del total de lesdespeses de l’Estat. I si en aquesta època no hi havia guerres, cal pensar que la funció de les forces armades erainterior: mantenir l’ordre públic. Les forces armades eren, doncs, el símbol quotidià de la presència estatal en lasocietat. El pressupost destinat al culte i clerecia era, el 1898, igual al destinat a obres públiques i cinc vegadessuperior al d’educació. Les despeses d’educació representaven l’1% del pressupost estatal.
Sobre la presència de les forces armades a la societat podeu consultar l’obra següent:
M. Ballbé (1983). Orden público y militarismo en la España constitucional. Madrid: Alianza.
Conclusió: l’Estat espanyol del XIX no va fer cap esforç per crear escoles públiques on, com diu Pierre Vilar, s’haviende "fabricar espanyols" (Vilar, 1984). Dominaven els col·legis religiosos i s’hi fabricaven catòlics. A més, pel caràcterreaccionari i el desprestigi social de l’escola pública espanyola, al final de segle una bona part de l’ensenyament vaser assumit per iniciatives privades populars, com ateneus o escoles laiques, vinculades al món ideològic i culturalrepublicà, socialista o anarquitzant, que transmetien uns valors oposats al sistema establert.
P. Vilar (1984). "Estado, Nación, Patria, en España y en Francia, 1870-1914". Estudios Historia Social (pàg. 28-29).
El servei militar
Segons Eugen Weber, aquesta és una segona via cabdal per a la integració de la població rural en la nova identitatnacional. I l’exèrcit espanyol tampoc no va servir com a canal d’integració social i de nacionalització dels espanyols.
En el decurs del segle XIX, l’exèrcit es va crear la imatge d’institució classista i aïllada, marcada per un estricte esperitde casta, cada vegada més aristocratitzant i conservadora. Les seves intervencions freqüents com a força repressivaen conflictes polítics i socials li va anar creant la fama de ser una institució dedicada preferentment al control del’ordre interior.
Cal afegir-hi el conegut rebuig popular del servei militar obligatori que hi havia a l’Espanya del segle XIX, les quintes.La denúncia i l’oposició popular a les "quintes" es va fer extensiva al mateix exèrcit, que era considerat un instrumentdels rics, d’aquells que pagant es deslliuraven de fer el servei militar. Pierre Vilar ha comparat l’Espanya del final delXIX amb la França del Segon Imperi, quan el servei militar estava ple d’exempcions i eren permeses les substitucionsd’uns reclutes per uns altres: atès que el sacrifici per la pàtria es justificava perquè aquesta darrera encarnava unideal de "justícia" o igualtat davant la llei, un servei militar del qual els rics se’n lliuraven no es podia considerarpatriòtic; com es pot predicar el sacrifici per la pàtria si tothom no és soldat? Per això, el "tots o cap" dels republicansel 1895, durant la guerra de Cuba, responia a la voluntat de donar una imatge "nacional" a l’exèrcit i canviar aquelltipus d’exèrcit classista.
Sobre això podeu llegir el conte següent:
L. Alas Clarín (1997). "El sustituto". Cuentos. Barcelona: Crítica.
Malgrat l’oposició popular a un servei militar obligatori, es considera que té efectes nacionalitzadors pel fet de trencarl’aïllament en el qual vivia molta gent i de conviure amb altres persones d’altres regions i practicar un idioma comú, ide rebre un bany de retòrica sobre el bé a la pàtria.
L’exèrcit espanyol era vist, en expressió dels anarquistes, com una "contribució de sang" sobre els pobres.
Segons Núñez Seixas, l’exèrcit a Espanya mai no va tenir el paper unificador que va tenir en altres estats europeus,en els quals el servei militar era obligatori per a tots els ciutadans. Tot el que estava relacionat amb l’exèrcit tenia unaire classista: des de la funció policial de les forces armades, identificades amb la defensa del sistema de propietatexistent, fins al sistema d’assegurances per a redimir-se de les quintes, que rebia el suport financer dels Grandes deEspaña.
I tot plegat va ser especialment important en un país com Espanya, que en el decurs de seixanta-cinc anys, entre1833 i 1898, va passar, pel cap baix, per tres guerres civils i quatre de colonials:
– la primera guerra Carlina (1833-1840)– la segona guerra Carlina (1846-1849)– la tercera guerra Carlina (1872-1876)– l’expedició a la Cotxinxina (1858-1862)– la guerra de l’Àfrica (1859-1860)– l’annexió i guerra de Santo Domingo (1861-1865)– l’expedició a Mèxic (1861-1862)– l’anomenada guerra del Pacífic (1865-1866)– la primera guerra de Cuba (1868-1878)– la segona guerra de Cuba o Guerra Chiquita (1879-1880)– la petita "guerra" de Melilla (1893)– la guerra de Cuba i Filipines (1895-1898)
Algunes d’aquestes havien estat terriblement sagnants (a Cuba, de 1895 a 1898, van morir un mínim de 32.000soldats). Les condicions de vida i d’alimentació de les tropes, molt deficients, la llarga durada del servei –tres anys– il’altíssima mortalitat, feien de l’exèrcit una institució extremadament impopular: l’elevat nombre de pròfugs i desertorsho testimonia.
M. Moreno Fraginals; J. Moreno Masó (1993). Guerra, migración y muerte (El ejército español en Cuba como víamigratoria). Colombres: Archivo de Indianos. Júcar.
Els símbols nacionals
Per a l’extensió dels sentiments nacionalistes són necessàries l’adopció i difusió d’un conjunt de símbols nacionals.Eric Hobsbawm parla d’"invenció de la tradició" per referir-se al procés de creació, per part dels estats europeus delXIX, de banderes, himnes, cerimònies commemoratives, festes, monuments, noms de carrers i altres símbols i ritualsque es pretenien expressió d’un ens col·lectiu d’antiguitat immemorial.
"Per tradició inventada hem d’entendre un seguit de pràctiques regides habitualment per unes normes acceptadesexplícitament o tàcitament i per un ritual de naturalesa simbòlica, que pretenen inculcar a partir de la seva reiteracióconstant determinats valors i normes de comportament, el que automàticament implica un vincle amb el passat."
E. Hobsbawm; T. Ranger (ed.) (1989). Invent de la tradició (290 pàg.). Vic: Eumo (Referències, 5).
La bandera
Bandera nacional fou el terme que figura en el decret de Carles III pel qual va disposar la utilització, per part de lamarina de guerra, d’una ensenya rectangular amb tres franges horitzontals, vermelles als extrems i groga, de dobleamplada, en el centre. El rei, en aquest decret, es referia a "la meva" armada, possessiu molt revelador de lamentalitat oficial que treia valor a l’adjectiu "nacional" de l’ensenya.
Una bandera és la primera cosa que dissenya qui concep un projecte nacional. En aquell complex conjunt de regnesque dominaren els Habsburg i els primers Borbó mai no hi va haver una bandera comuna, i menys encara nacional(tot i les veus que volen fer creure que la "unitat nacional" es va assolir amb els Reis Catòlics).
Les tropes de Carles V o Felip II feien servir diverses ensenyes nobiliàries o locals. Carles III va establir, el 1785, labandera vermella i groga per a la marina de guerra. Carles IV, el 1793, en va estendre l’ús a les places marítimes.Durant la guerra napoleònica van proliferar diversos estendards i banderes, però la bicolor de Carles III es va anarimposant, precisament perquè Cadis, com a plaça marítima, esdevingué un símbol de la resistència contra elsfrancesos, i d’aquí va passar a ser l’ensenya liberal, adoptada per la Milícia Nacional (per això, Ferran VII no ladifongué, tot i acceptar-ne l’ús marítim). Durant la primera guerra Carlina fou l’enarborada per l’exèrcit cristí i el 1843una llei la va estendre a tot l’exèrcit de terra. No era una bandera nacional –com alguns volen veure– perquè el seuvalor era només militar (a ningú no se li va ocórrer posar-la en els ministeris o edificis públics civils). Hauremd’esperar el cop d’estat de 1868 per trobar un decret que l’anomena bandera nacional (hi estaven en contra elscarlins, fidels a la blanca amb la creu de Borgonya, els republicans, amb una franja morada, i l’Acadèmia de laHistòria que desmentia l’antiguitat i el caràcter nacional d’aquest símbol). La República de 1873 va instaurar la tricolori la Restauració va reimplantar la vermella i groga, considerada liberal i monàrquica alhora; però fins al 1908 no vaonejar, oficialment, en tots els edificis públics i fins al 1927 no es va ordenar que la duguessin tots els bucs mercants.La Segona República va tornar a posar una franja morada, i el franquisme va tornar a la bicolor. A partir de 1977, iarran de la legalització del Partit Comunista, Santiago Carrillo i la plana major del PCE van aparèixer embolcallats perla bandera bicolor, s’ha anat acceptant com a bandera comuna pels qui es consideren "espanyols".
L’himne
Durant el regnat de Carles III es va escriure l’"Himno de Granaderos", futura marxa reial; durant el segle XIX erainterpretada en les grans ocasions, és a dir, en presència reial. En els moments liberals i durant les dues repúbliques,s’interpretava, i es va declarar oficial, l’himne de Riego. En moments de mobilització, com la guerra de Cuba, lestropes embarcaven al so de la marxa de la sarsuela Cadis, i les multituds populars cantaven "la Marsellesa",composició francesa per a expressar l’adhesió a la causa espanyola.
El 1908 la "Marcha real" va obtenir el rang d’himne nacional, però al començament de 1931, a la darreria de lamonarquia d’Alfons XIII, el "músico mayor del real cuerpo de guardias alabarderos", Bartolomé Pérez Casas, en va feruna adaptació i la va enregistrar, com a creació pròpia, a la Societat General d’Autors (els seus hereus han seguitcobrant drets d’autor fins ara).
José Maria Pemán li va posar lletra, que va assolir una certa difusió sota el franquisme ("Viva España / alzad losbrazos, hijos / del pueblo español, / que vuelve a resurgir..."). Amb la implantació de la democràcia, es va optar per a
deixar l’himne sense text, renunciant, així, a un dels més eficaços mecanismes d’interiorització de la identitat pàtria,com és un cant col·lectiu d’integració (qui no recorda els americans cantant l’himne després de l’11 de setembre del2001?).
La festa nacional
Un tercer símbol de la nació que també va mancar l’Espanya del XIX fou una festa nacional.
El 2 de maig fou la primera opció que es va plantejar, atesa la seva versatilitat política, és a dir, la seva acceptació pertotes les fraccions del ventall ideològic, des dels absolutistes fins als republicans passant pels liberals. Les Corts deCadis ho havien decretat en plena guerra napoleònica, però el règim de Ferran VII no ho va veure amb bons ulls i vapassar a l’oblit. Mai no va arribar a ser una festa nacional. A mitjan segle XIX, el 2 de maig havia esdevingut una festamadrilenya. Pel seu centenari, l’exèrcit s’havia apropiat de la festivitat i l’havia convertit en un homenatge a Daoiz iVelarde, una manera d’autoglorificar el comportament de les forces armades enfront de la invasió francesa (claramanipulació de la història, un cop més, ja que aquests dos capitans havien estat l’excepció).
En aquest cas, no era un problema de recursos perquè de festes n’hi havia; el 25 de juliol, per exemple, tenia un certcaràcter nacional, pel fet de ser la dedicada per l’Església catòlica a Santiago, patró d’Espanya. Però només cerclesmolt limitats tenien consciència de la necessitat d’una celebració patriòtica laica.
Caldrà esperar el govern Maura, a la segona dècada del segle XX, per a trobar instituïda una festa nacional: el 12d’octubre, data de l’arribada de Colom a l’illa de Guananí. Podia semblar que triomfava un nacionalisme laic iimperialista; però no, ja que aquest dia se celebrava la festa del Pilar, el record de l’aparició de la mare de Déu al’evangelitzador d’Espanya. Per tant, es mantenia l’ambigüitat: s’exalçava la potència de l’Estat i de la nació, peròtambé la del cristianisme.
Els monuments
L’Estat tampoc no va potenciar la construcció de monuments als herois i a les glòries nacionals. En morir Ferran VII aMadrid no hi havia cap monument patriòtic. Els reis havien viscut a Aranjuez o La Granja, més que a Madrid. Encomençar el segle XVIII a Madrid només hi havia dos monuments de significat polític: les estàtues eqüestres de FelipIII i Felip IV, regals dels Mèdici, que exaltaven el poder reial, no les glòries nacionals.
Carles III va embellir la ciutat amb la monumental església de San Francisco el Grande, la porta d’Alcalà i el passeigdel Prado coronat, als extrems, per les escultures de la Cibeles i el Neptú. Però aquests monuments no decoravenMadrid com a capital de l’Estat, sinó com a cort o residència reial.
Ferran VII hi va afegir la porta de Toledo i va convertir l’edifici de Villanueva, pensat com a museu de ciènciesnaturals, en una pinacoteca amb les col·leccions de pintures reials.
Els liberals, als quals corresponia establir un nou ordre simbòlic en els centres urbans de la nació, van considerarprioritari construir un monument als morts davant els francesos al maig de 1808. El projecte fou bloquejat i no fouinaugurat fins al 1840; mai no va representar gran cosa.
Cap al 1850 s’inaugurava, a la carrera de San Jerónimo, la nova seu de les Corts espanyoles, en un lloc cèntric, peròen un lateral i sense perspectiva. El 1866 s’hi afegiren dos lleons de bronze, fosos amb el metall dels canonscapturats a l’enemic (és un típic acte d’humiliació de l’enemic, en convertir les seves armes en estàtua duradora enhonor a les glòries alienes). Però l’enemic, en aquella ocasió –l’únic derrotat al llarg de tot el segle XIX– eren lestropes marroquines que ni tan sols formaven un exèrcit regular, en un conflicte al qual, exageradament, s’ha donat elnom de guerra d’Àfrica.
La febre monumentalista va augmentar al final del segle XIX. A Madrid s’erigiren estàtues de reus i cabdills militars(Isabel la Catòlica, Espartero, etc.), descobridors i artistes (Colom, Murillo, Goya, Velázquez, etc.). El monument patride més ambició i significat fou el Panteó de Hombres Ilustres, aprovat el 1869 per les Corts constituents de laGloriosa, i que volia imitar el Panteó francès, la Santa Croce florentina o el Westminster anglès. La gran avinguda quehavia d’obrir en canal el casc antic i que desembocaria a les Corts ni tan sols es va iniciar. A la Restauració es vapensar en un Panteó, annex d’una gran basílica que s’havia d’erigir prop d’Atocha; es va fer l’annex, i la basílica es vaacabar després de la Guerra Civil. Avui és un dels racons més oblidats de Madrid.
José Álvarez Junco (2001). "El nacionalismo español: las insuficiencias en la acción estatal". Historia Social (núm.40, pàg. 29-51).
La impopularitat de la monarquia
Un altre factor que va dificultar la nacionalització dels espanyols va ser l’escassa capacitat de consens polític creada
per la mateixa monarquia liberal.
La reina Isabel II (1833-1868), com que no actuava d’àrbitre entre les diferents faccions polítiques liberals, va impedirque la Corona fos vista i acceptada com l’encarnació de la nova nació: la seva actitud partidista i sectària, les sevesvinculacions a camarilles reaccionàries i la seva vida privada plena d’escàndols, van impedir que la monarquia fos unelement d’integració nacional; per contra, va ser vista com un simple instrument de grups d’interessos polítics,econòmics i religiosos ultraconservadors.
I aquest desprestigi polític va dificultar la identificació de la Corona amb la "nació" en un moment transcendental per ala consolidació del règim liberal espanyol, cosa que, en canvi, sí que passava en altres països d’Europa occidental(com la Gran Bretanya, Bèlgica, Suècia, Holanda, Dinamarca i, fins i tot, Itàlia o Alemanya).
L’Església catòlica
Caldria estudiar si la feble identificació de l’Església amb el règim liberal durant bona part del segle XIX, les contínuescondemnes que adreçava als polítics i el fet que qüestionés la legitimitat del sistema van dificultar o no l’adhesió d’unsector dels espanyols a "la nació dels liberals".
L’Església espanyola va adoptar, generalment, una posició antiliberal i durant molts anys va insistir a defensar elssuposats valors igualitaris i d’harmonia social de l’antic règim. Per als eclesiàstics, la Revolució Liberal era laresponsable que la religió perdés la posició central que sempre havia tingut en la societat espanyola. I, per això, eldiscurs tradicionalista de l’Església obstaculitzava el procés de nacionalització, que passava per la identificació delsciutadans amb el nou règim.
La reconciliació entre els moderats i l’Església –arran del concordat de 1851– possibilità que el catolicisme apareguéscom un fet consubstancial a la nació espanyola dels conservadors, de les dretes. Així es consolidava laconfessionalitat catòlica de l’Estat i es reforçava la identificació tradicional d’Espanya com la "nació catòlica" perexcel·lència.
Cal recordar també que un sector important del clergat català, basc i gallec no solament utilitzava la llengua pròpia enl’exercici pastoral per a poder comunicar-se de manera eficaç amb els feligresos, sinó que també defensava elssignes d’identitat i els valors tradicionals del seu país i, fins i tot, va intervenir activament en la formació de movimentsnacionalistes alternatius a l’espanyol.
Governs
16-9-1840Regència: Joaquín Fernández Álvarez Espartero (Baldomero Espartero) (1793-1879)Estat: Joaquín María Ferrer y Echevarría (1777-1861)Hisenda: Agustín Fernández Gamboa (1789-1853)Gràcia i Justícia: Alvaro Gómez Becerra (1771-1855)Governació: Manuel Cortina (1802-1879)Guerra: Pedro Chacón (1789-1854)Marina: Joaquín de Frías (1782?-1851)
20-5-1841Presidència: Antonio González y González (1792-1876)Estat: Antonio González y González (1792-1876)Hisenda: Pedro Surrá Rull (1794-1850)Gràcia i Justícia: José Alonso (?-1855)Governació: Facundo Infante (1786-1873)Guerra: Evaristo San Miguel y Valledor (1785-1862)Marina: Andrés García Camba (?-?)
17-6-1842Presidència: José Ramon Rodil y Galloso (marquès de Rodil) (1789-1853)Estat: Idelfonso Díez Rivera (comte d’Almodóvar) (1777-1846)Hisenda: Ramon María Calatrava (1786-1876)Gràcia i Justícia: Miguel Antonio de Zumalacárregui (1773-1846)Governació: Mariano Torres SolanotGuerra: José Ramon Rodil y Galloso (marquès de Rodil) (1789-1853)Marina: Dionisio Capaz (1780-1855)
9-5-1843Presidència: Joaquín Mª López (1798-1855)Estat: Manuel Mª de Aguilar (?-?)Hisenda: Mateo Miguel Ayllón Alonso (1793-1844)Gràcia i Justícia: Joaquín M. López (1798-1855)
Governació: Fermín Caballero y Morgay (1800-1876)Guerra: Francisco Serrano Domínguez (1810-1885)Marina: Joaquín de Frías (1782?-1851)
19-5-1843Presidència: Álvaro Gómez Becerra (1771-1855)Estat: Olegario de los Cuetos (1790?-1844)Hisenda: Juan Álvarez Méndez (Mendizábal) (1790-1853)Gràcia i Justícia: Álvaro Gómez Becerra (1771-1855)Governació: Pedro Gómez de la Serna (1806-1871)Guerra: Isidoro de Hoyos (marquès d’Hoyos) (1793-1876), després Agustín Nogueras (?-1844)Marina: Olegario de los Cuetos (1790?-1844)
23-7-1843Presidència: Joaquín Mª López (1798-1855)Estat: Bernandino Fernández de Velasco (duc de Frías) (1783-1851)Hisenda: Mateo Miguel Ayllón Alonso (1793-1844)Gràcia i Justícia: Joaquín M. López (1798-1855)Governació: Fermín Caballero y Morgay (1800-1876)Guerra: Francisco Serrano Domínguez (1810-1885)Marina: Joaquín de Frías (1782?-1851)
La dècada moderada (1844-1854)
El regnat d’Isabel II representà una llarga reacció estabilitzadora, durant la qual predominaren els moderats amb elsuport de la reina i la protecció del grup militar del general Narváez. Però hagueren de consolidar el seu control delpoder amb una repressió cruenta (214 persones afusellades en el primer any de govern moderat) i la implantaciód’una nova Constitució.
Els progressistes es veieren empesos a la conspiració i al pronunciament, però només aconseguiren desbancar delpoder als moderats quan pogueren comptar amb l’aliança o bé d’una part dels mateixos moderats –com succeí el1854–, o bé de forces de centre dreta –com la Unió Liberal el 1868– descontenta per la tendència dictatorial queprenia el règim.
La política dels moderats es representa com a continuadora de la política dels Borbó espanyols del segle XVIII; calrecordar que el procés centralitzador és inherent a la dialèctica de l’estat modern, des de la seva formulaciórenaixentista fins a la totalitària del segle XX, concretada en un creixent intervencionisme estatal en tots els àmbits dela vida pública. Entre les manifestacions del centralisme dels moderats cal esmentar:
La tendència a la constitució d’un ordre jurídic unitari per mitjà del projecte de Codi civil (1843), el nou Codipenal (1848), la Llei de notariat (1862) i la hipotecària (1863), que pràcticament van desarticular el dret català, ila creació de la Guàrdia Civil (1844), exponent del centralisme i la uniformitat, que va estendre al darrer poblel’ordre jurídic establert a Madrid, fou l’element clau en la repressió de la revolta pagesa i element decastellanització a Catalunya.
La tendència a la centralització administrativa mitjançant la divisió provincial del territori estatal, la Lleid’administració provincial (1845), la creació del Banc d’Espanya (1847), la centralització de la universitat (1845)i la Llei Moyano d’instrucció pública (1857).
La realitat política d’aquest període a Catalunya es mou entorn de dos eixos, cadascun constituït per un binomi derealitats dialècticament contraposades: l’eix centralisme-catalanisme i l’eix burgesia-proletariat.
La burgesia catalana havia vist amb molt bons ulls la implantació d’un règim autoritari amb un guarnimentconstitucional que li permetés de fruir dels béns adquirits amb la desamortització i li garantís l’acumulació de beneficisen els seus negocis. Però la permanència d’unes estructures arcaiques i la manera en què es va produir la dissoluciódel règim senyorial i la desamortització, permeteren que conservés el poder, després de la Revolució Liberal, unaoligarquia de grans propietaris rendistes, dins la qual els nous latifundistes d’origen burgès adoptaren la mateixamentalitat recelosa davant la industrialització que havia tingut l’antiga noblesa, amb la qual compartien des d’aquellmoment el poder.
La incomprensió respecte al fenomen de la industrialització fou una de les principals manifestacions de la progressivadissociació entre el centre de decisió polític –un Madrid cortesà i preindustrial– i el centre de gravetat econòmic –elnucli fabril català.
La segona guerra Carlina i el ressò de la revolució europea de 1848 van fer que la burgesia catalana hagués dereprimir el seu descontentament i no el manifestés fins al començament de la dècada dels cinquanta.
Procés històric
La dècada moderada (1844-1854)
La guerra dels Matiners
El fracàs del projecte de casament entre Isabel II i el fill del primer pretendent carlí, el jove comte de Montemolín, tiràper terra les il·lusions dels montemolinistes i esclatà a Catalunya la segona guerra Carlina. Començà el setembre de1846 amb l’aixecament de Benet Tristany a Solsona amb uns tres-cents homes i acabà el maig de 1849.
Aquesta insurrecció es limità pràcticament a Catalunya i fracassà, d’entrada, a la resta del territori espanyol. Això jaindica que estem davant un conflicte peculiar que no queda exhaurit amb la qüestió dinàstica, i el nom amb què va serconegut –guerra dels Matiners– encara remarca més la complexitat social i política d’aquesta revolta rural, quearribarà a comptar amb el suport i la col·laboració el 1848 de l’aixecament de partides demòcrates, que enllaçavenamb la tradició provincialista de la Jamància de 1843.
La revolta barcelonina de 1845 contra les quintes, el disgust pel sistema fiscal de 1845 que substituïa, definitivament,l’antic delme per un impost en diners, el fet que els carlins catalans no haguessin quedat inclosos en l’indult i en elreconeixement de graus militars del Conveni de Bergara, l’impacte de la gran crisi econòmica de 1847-1848,contribueixen a explicar l’ambient en què pogué subsistir l’acció guerrillera durant dos anys i vuit mesos davant forcesmilitars molt superiors. Els carlins van ocupar Cervera, Terrassa, Martorell i Lleida, fets inaudits durant la primeraguerra Carlina. El capità Fernández de Córdoba, el 1848, comptava amb un exèrcit de 42.000 homes per a combatreels 2.000 carlins, i no va aconseguir gran cosa.
La incorporació a la lluita de les partides republicanes fou un important reforç dels carlins i donà lloc a una coalicióentre Montemolín i els progressistes radicals i els republicans el juny de 1848.
Mentre alguns caps carlins eren atrets pel govern a canvi del reconeixement dels seus graus militars, el capità generalGutiérrez de la Concha, marquès del Duero, arribà a comptar amb 70.000 homes contra els 6.000 de Cabrera i els deles partides republicanes.
Acabada la guerra, persistí l’estat d’excepció. L’any 1850 es concentrava al Principat el 26,9% dels efectius del’exèrcit espanyol, quan la població catalana representava només el 10% del total estatal. La repressió política i socialgovernativa havia estat confiada, a Barcelona, en una ronda, el cap de la qual, Jeroni Tarrés, tenia carta blanca iimpunitat total: aquesta ronda de criminals convertits en policia política, no fou desfeta fins a la Revolució de 1854.
Recordem que, entre 1814 i 1900, és a dir, vuitanta-sis anys, Catalunya va viure més de seixanta anys sota l’estatd’excepció.
La Vicalvarada (13 de juny de 1854)
Davant la restricció del sistema polític dut a terme pels diferents governs moderats –recordem el projecte deConstitució de Bravo Murillo– i que tendia a enfortir encara més les competències de la Corona, un sector delsmoderats i els progressistes van fer pública la seva oposició.
La causa del conflicte rau en el suport que la Corona dóna a una política ultra que amenaça amb la reducció de laparticipació política i amb la conversió de l’activitat parlamentària en un mer simbolisme.
El pronunciament a Canillejas, prop de Vicálvaro, dels generals Dulce, O’Donnell, Ros de Olano, Medina, Echagüe iSerrano, es declarava favorable al règim i només hostil al gabinet ministerial. Però la necessitat de tenir el suportpopular els va obligar a redactar una mena de programa, conegut amb el nom de "Manifiesto de Manzanares" (7 dejuliol de 1854).
Davant la radicalització de les juntes, Espartero es trasllada a Madrid per canalitzar el moviment i salvar, amb el seuprestigi, el tron: el 28 de juliol de 1854, Espartero assumeix el poder, compartit amb O’Donnell. Les juntes sóndissoltes.
Comença un nou període liberal, el Bienni Progressista, que marca una nova època en la història políticacontemporània perquè la participació popular en l’acció esdevé imprescindible.
Evolució econòmica
La fàbrica tèxtil Bonaplata, situada al carrer de Tallers de Barcelona, va ser la primera de Catalunya que es va dotard’una màquina de vapor. Això va passar el 1833 i va ser l’inici d’una carrera accelerada cap a la industrialització,vertebrada pel sector tèxtil. La gent va anomenar les noves fàbriques vapors. En pocs anys, els vapors van començar
a proliferar a Barcelona i la rodalia. Primer es va industrialitzar el barri del Raval de Barcelona, que encara disposavade força horts i espais sense edificar, ja que a conseqüència de les desamortitzacions, les revoltes i els incendis, elsconvents, que havien estat nombrosos en aquesta zona de la ciutat, pràcticament havien desaparegut. La proliferacióde vapors en aquest espai va ser tan extensa que l’Ajuntament en va haver de limitar la construcció, perquè com ques’incendiaven sovint representaven un perill per a la ciutat.
Quan Barcelona va quedar plena de fàbriques es van haver de buscar altres llocs per situar-les. A tocar de la ciutat nos’hi podien posar perquè els militars espanyols no deixaven construir a menys de la distància d’un tret de canó de lesmuralles. Barcelona encara era una plaça forta sotmesa a les ordenances militars. D’altra banda, tampoc no podienestar gaire lluny de Barcelona perquè el carbó arribava principalment pel port de la ciutat. Llavors van començar aaugmentar les fàbriques en els poblets del pla de Barcelona.
Al final dels anys quaranta, Sants ja comptava amb dos grans vapors, el Vapor Vell i el Vapor Nou (l’EspanyaIndustrial), que durant molts anys seria la fàbrica més gran i important de l’Estat. A Gràcia es van aixecar el VaporPuigmartí i el Vapor Vilarregut; a Sant Andreu del Palomar, el Vapor del Fil i el Vapor del Rei.
Al final del 1850, Barcelona i l’anella de pobles que l’envoltaven ja esdevenien una concentració industrial important.Les xemeneies i les columnes de fum van passar a ser el tret distintiu del nou paisatge. Al voltant de les fàbriquess’aixecaren noves barriades obreres. Si el 1823 la ciutat tenia 81.000 habitants, a final de segle ja s’havia arribat a533.000 (amb l’annexió dels pobles del pla).
L’esclat industrial de Catalunya va tenir lloc amb la indústria tèxtil. Però el panorama de Catalunya no era pas elmateix que havien tingut els britànics, que també havien fet la seva revolució a partir del tèxtil mig segle abans.D’entrada, Catalunya no comptava amb matèries primeres tèxtils, que s’havien d’importar. El sector cotoner s’haviade refiar, principalment, de les importacions de cotó nord-americà. Però tampoc no hi havia carbó per a fer rutllar lesmàquines i també s’havia de comprar a fora. Els britànics eren els principals subministradors de carbó (el carbóasturià sortia més car i era de menys qualitat). En qualsevol dels casos, el carbó havia d’arribar amb vaixell fins alsports catalans. En un primer moment tampoc no hi havia maquinària i s’havia de comprar a l’exterior, principalment aAnglaterra. Per tot plegat, el conjunt comportava un encariment important dels productes finals i que no fossincompetitius en el mercat internacional.
A més d’un mercat interior espanyol molt reduït, Catalunya no tenia un estat propi per a poder organitzar una políticaindustrial, i l’Estat espanyol no tenia clara la necessitat d’una política de protecció a la indústria, ans el contrari, estavasupeditat als interessos d’Anglaterra i França i aquestes potències no estaven gens interessades en la consolidaciód’àrees industrials que poguessin fer la competència als seus productes. Per això, els industrials catalans sempre vanprocurar que l’Estat els garantís els mercats de Cuba i Filipines, a més del propi mercat interior espanyol, amb unapolítica proteccionista, és a dir, fent pagar aranzels als productes estrangers que s’haguessin de vendre al mercatespanyol.
Aviat es va estendre el nombre de zones industrials. Terrassa i Sabadell, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Mataró i Reuses van convertir en importants viles industrials. Moltes indústries es van col·locar al llarg dels rius Llobregat, Ter iCardener, i així es podia alternar l’ús de màquines de vapor amb el de turbines hidràuliques, amb el consegüentestalvi de carbó. Al llarg d’aquests rius s’alçaren colònies industrials amb fàbriques i espais de residència per alsobrers.
Es va desenvolupar una indústria metal·lúrgica i de fabricació de maquinària per donar suport a la indústria; empresescom Nuevo Vulcano o, sobretot, La Maquinista Terrestre i Marítima van ser capdavanteres en aquest sector. Tot i quees van posar en funcionament mines de carbó a Fígols i Ogassa, amb el carbó català mai n’hi va haver prou per aalimentar el procés d’industrialització.
El ferrocarril va arribar el 1848. Un empresari, Miquel Biada, va tenir la iniciativa de construir la línia fèrriaBarcelona-Mataró. Va comprar material i locomotores d’una línia escocesa que s’estava desballestant per antiga iamb això va fer el primer experiment reeixit. Dissortadament, el ferrocarril naixeria amb una amplada de via quedesprés adoptaria l’Estat espanyol, ja en desús a Europa.
Dinàmica sociopolítica
Les principals forces polítiques d’aquest període són:
El partit moderat. A partir del 1843 el partit fins llavors anomenat monàrquic constitucional o conservador vaprendre la denominació de moderat. Es caracteritza per la recerca de la posició intermèdia entre laintransigència carlina i l’ala extrema del liberalisme, pel rebuig del dogma progressista de la "sobiranianacional", per la preponderància pràctica concedida al poder executiu sobre el legislatiu, per la tendència a unaadministració centralitzada i per una política de reconciliació amb l’Església. A partir de 1837 la burgesia, quehavia defensat les llibertats modernes contra les traves feudals, ja necessitava la pau i l’ordre públic per tal depoder portar a bon terme els seus negocis.
La sobirania nacional està compartida per la Corona i les Corts. Segons això, la Corona serà dipositària d’unpoder moderador, que li permetrà d’actuar en els conflictes entre el poder legislatiu, que deté les Corts, i elpoder executiu del consell de ministres, podent decidir en última instància sobre la dissolució de les Corts o lasubstitució del president del Consell. El dret de vot és censatari, de manera que només una minoria –la gent demés possibilitats econòmiques– poden participar en el procés polític.
El partit progressista. Progressistes es deien els seguidors de Mendizábal, que el 1836 definien la seva políticacom de "progrés racional". Eren els jacobins de l’Estat espanyol. El seu dogma era la "sobirania nacional" (amans exclusivament de les Corts) que, a la pràctica, es traduïa en un cens electoral lleugerament més amplique el que elaboraven els moderats, en un programa d’enfortiment dels poders locals (ajuntaments) iprovincials (diputacions) i en l’establiment de la Milícia Nacional. No accepten el poder moderador de laCorona, tot i que admeten que el rei pugui dissoldre les Corts, i enfront dels moderats defensen una àmpliallibertat de premsa.
El partit demòcrata. Fundat a Madrid el 1849, com a escissió del partit progressista de la seva ala esquerra.Tant per la seva inspiració originària com per la trajectòria que el va caracteritzar, el partit demòcrata no s’hade desvincular de les manifestacions de les juntes que es van anar produint entre el 1835 i el 1873, ni tampocdels diferents tipus de propaganda ideològica republicana que es va fer a Madrid i a Barcelona a la dècada delsanys trenta i quaranta.
El primer programa del partit demòcrata, que té com a punt de partida la declaració dels drets de l’home, es vamanifestar rupturista amb el neutralisme de les tesis liberals clàssiques, en propugnar la intervenció de l’Estaten la instrucció pública, en l’assistència social i en el sistema fiscal, per tal d’atenuar les desigualtats. Defensala sobirania nacional, el sufragi universal, l’elecció dels ajuntament i les Corts unicamerals.
Així s’explica que convergissin en el partit demòcrata els primers brots de fourierisme socialista, irradiat des deCadis per Joaquin Abreu, des del 1834. El nucli socialista de Barcelona, inspirat en Cabet, es va manifestarentre el 1847 i el 1850, i també figurà en les files del partit demòcrata.
En la tendència pròpiament republicana, la fórmula federalista que havia tingut partidaris teòrics i pràctics entreels juntistes dels anys trenta, va trobar una reformulació en la doctrina proudhoniana de Pi i Margall, i vaadquirir una influència notable dins el partit demòcrata des del 1867.
El partit carlí. La derrota bèl·lica de la primera guerra va sumir el carlisme en una profunda letargia.Pròpiament, el carlisme només va tornar a presentar batalla seriosa després de la caiguda d’Isabel II, quan elpaís es va plantejar radicalment la seva futura forma de govern, en una alternativa de monarquia o república.
Durant el regnat d’Isabel II els escamots carlins van continuar operant d’una manera intermitent, i llur acció vaprendre un cert relleu en dues ocasions: el 1846, amb la guerra dels Matiners, i el 1860 amb eldesembarcament, sense èxit, del general Ortega a Sant Carles de la Ràpita.
La Corona. Isabel II (1830-1904), proclamada major d’edat als tretze anys, durant vint-i-cinc anys de regnat vaseguir la línia política de la seva mare, Maria Cristina: monopoli del poder concedit als moderats i via lliure alsprogressistes només quan ho va imposar la força dels fets (1854-56 i 1868).
Els militars. Entre el 1844 i el 1868 van accedir a la presidència del govern els generals Narváez (sis anys imig), O’Donnell (sis anys), Espartero (dos anys), Lersundi (cinc mesos) i Armero (dos mesos): uns quinze anysde presència militar al cim del poder executiu. En altres llocs clau del govern i de les institucions de l’Estattambé es feia notar el pes de l’element militar en la vida política. Al Senat –el 1853, de 314 senadors 195 erengenerals–, al Congrés, als governs civils i, sobretot, a les capitanies generals, veritables virregnats on ladeclaració de l’estat de guerra convertia els titulars en amos, pràcticament absoluts, de la vida col·lectiva de lacircumscripció.
Catalunya va viure molts anys sotmesa a l’estat de guerra. En aquest sentit, els diputats catalans del partitprogressista o demòcrata van protestar moltes vegades al Parlament contra els abusos del poder militar aCatalunya; entre d’altres, la del general Prim, el 27 de novembre de 1851, que va presentar Catalunya "comopaís conquistado".
L’Església. Durant l’època isabelina va tenir una influència sobre la vida política molt inferior a la de la burgesiai l’estament militar, però no va deixar de representar una força social de gran importància que, en conjunt, vareaccionar amb hostilitat davant les innovacions liberals.
Per als liberals, l’Església no sols va ser una institució que necessitava reformes urgents en la seva estructurainterna, sinó que representava una força social que, com a puntal de l’absolutisme i enemiga del nou règim,havia de ser convenientment desmantellada. En la tasca de disminuir la seva influència sociopolítica, hi vahaver dues operacions importants: la supressió dels ordes religiosos i la desamortització eclesiàstica.
La desamortització eclesiàstica va ser el problema principal que es va plantejar en ser negociat, entre el govern
moderat i la Santa Seu, el Concordat de 1851, que restableix sobre una base contractual les relacions entrel’Església i l’Estat (vigent fins al 1931). Entre els seus punts essencials esmentem el reconeixement de lareligió catòlica com a única de la nació, com també la inspiració catòlica de tot l’ensenyament als establimentspúblics i privats i reconeixement, per part de l’Església, dels fets consumats de la desamortització i, per tant, del’Estat, del dret de l’Església per a adquirir i posseir béns.
La burgesia. En conjunt es pot afirmar que les bases de l’antic règim van ser abolides, a l’Estat espanyol,després del període 1835-1837. Els mecanismes del poder van passar a mans de la nova burgesia terratinent,que com a objectiu prioritari es proposava d’assegurar les condicions necessàries per a la reproducció delsistema: mantenir l’ordre establert i permetre d’acumular capital.
En aquest model de societat no hi eren gens presents els plantejaments industrials, tal com tenien lloc,contemporàniament, en els altres països avançats d’Europa. L’acumulació de la propietat territorial s’esdeveniaen perjudici dels conreadors que no eren propietaris i que van entrar en un procés ràpid de proletarització.L’abundància consegüent de mà d’obra tingué una incidència negativa en l’aplicació dels progressos tècnics enl’agricultura: d’una banda, la mà d’obra barata invitava els propietaris a recórrer a la forma humana de treball ino pas a millorar tècniques que, en aquelles condicions, no augmentaven substancialment la rendibilitat de lesexplotacions; d’una altra, la difícil situació dels obrers agrícoles, acorralats per l’atur forçós, constituïa unaconsiderable pressió social a favor del manteniment de tècniques agràries anacròniques, capaces de donarfeina a un volum més gran de mà d’obra.
L’estancament de l’agricultura va ser un factor determinant de la migradesa de la Revolució Industrial a l’Estatespanyol. L’absència d’un mercat interior amb una capacitat de consum suficient va fer impossible l’arrencadade la indústria. Així, la industrialització va ser escassa i fragmentària, i supeditada a les inversions estrangeres.
En aquest context, l’esforç de la burgesia industrial, centrat bàsicament a Catalunya, es presenta com a curtd’horitzons: la burgesia industrial catalana va concentrar els esforços en els aspectes tècnics de laindustrialització i en la preocupació per a aconseguir de l’Estat la protecció aranzelària que la defensés de lacompetència dels productes industrials estrangers; i, així, es va mostrar incapaç de plantejar-se operativamentla tasca d’una acció política que li permetés d’accedir als centres del poder, lluny dels quals era impossible delluitar amb eficàcia per un model de societat industrial diferent del model de capitalisme agrari i mercantilpropugnat pels terratinents.
El proletariat. La lluita de classes, inherent al canvi que les transformacions industrials introduïren en lesrelacions de producció, va passar, entre el 1840 i el 1869, per tres fases de progressiva radicalització.
Al començament tenia un caràcter estrictament reivindicatiu, que els dirigents obrers volien mantenir, costés elque costés, contra tota temptació d’intervenció en la lluita política. L’objectiu principal de la lluita obrerareivindicativa era la contractació col·lectiva del salari i de les condicions de treball, el suport de la lluita, lesassociacions, i l’arma més eficaç, la vaga.
L’experiència de la lluita competitiva en tots els camps de l’activitat econòmica, va fer descobrir als obrers elslímits del plantejament liberal. De fet, no hi havia igualtat de condicions entre patrons i obrers en aquestacompetició: els uns, amb reserves econòmiques, no tenien en un moment donat cap pressa per a signar uncontracte de treball; els altres, es veien empesos per la fam si no trobaven feina. D’altra banda, el criterid’estricta competitivitat no va funcionar des del moment en què les associacions obreres van ser perseguidesper les autoritats i suspeses legalment, mentre que les associacions patronals actuaven sense obstacles.Finalment, els convenis col·lectius, un cop signats, apareixien amb tota la manca de consistència jurídica quan,en suprimir les associacions obreres, el caprici de l’autoritat els va declarar nuls.
Així, els obrers, que havien volgut mantenir la seva activitat classista en el terreny reivindicatiu, es van adonarde la necessitat de polititzar la lluita per tal d’assegurar legalment el dret d’associació i de donar la solidesa delreconeixement legal als resultats dels seus esforços per aconseguir la contractació col·lectiva.Progressivament, la classe obrera iniciava la presa de consciència política; i la força política que va capitalitzarla seva confiança va ser el partit demòcrata republicà.
Un guany important en el procés de radicalització de la classe obrera industrial va tenir lloc després de la"Revolució de 1868", quan grups de dirigents obrers van entrar en contacte amb els homes de la PrimeraInternacional. Llavors es va dur a terme una crítica del reformisme burgès i es van adoptar les anàlisis ipràctiques que consolidaven el protagonisme exclusiu de la classe obrera en la lluita pel seu alliberament. Lesdues orientacions principals que hi havia en el si de la Primera Internacional, el marxisme i el bakuninisme, esvan fer presents també en la classe obrera del nostre país.
Documents
Fundació del Banc de Barcelona el 1844
Ban de D. Manuel Pavía per a aconseguir la tranquil·litat a la muntanya de Catalunya
(1844)
"Bando. D. Manuel Pavía Mariscal de campo de los ejércitos nacionales, Gobernador militar de esta plaza, 2º Cabo yGefe superior Político de esta provincia". M. Pavía Mariscal
Proclama de Carles VI el dia 14 de setembre de 1846
Manifest de Manzanares (7 de juliol de 1854)
Període constituent
La Constitució de 1845
Es va presentar com una simple reforma de la de 1837 i es mantenien els mateixos títols, però el seu sentit polític eranotablement diferent. El seu objectiu era conformar el règim polític en un sentit exclusivament moderat, per tal degarantir l’exercici del poder per aquest partit i assegurar el domini polític i social de l’oligarquia. S’imposaven laideologia, les institucions i l’ordre dels moderats. Consolidava l’hegemonia de l’oligarquia agrària i financera, manteniaen segon terme la burgesia i permetia una explotació sense límits de la petita burgesia, el proletariat i la pagesia, imarca la línia política de l’Estat espanyol fins a la Segona República.
La seva aplicació es feia mitjançant una repressió duríssima de les altres opcions polítiques i de totes lesreivindicacions socials, amb la utilització sistemàtica de l’exèrcit, la Guàrdia Civil i de l’aparell judicial, i també per mitjàdel domini ideològic de l’Església sobre una població majoritàriament camperola i analfabeta. Tota la legislació creadapels moderats tendeix a assolir aquests objectius.
Entre el seus aspectes més importants cal esmentar el rebuig de la sobirania nacional i la substitució per la sobiraniaconjunta del rei i les Corts i adequació del sistema polític a les classes socialment dominants. Tot plegat conduirà al’hegemonia constitucional del monarca i a la direcció política de l’Estat per una reduïda oligarquia, política i social.
La majoria dels drets remeten la seva regulació a lleis posteriors (que, evidentment, seran de caràcter restrictiu). Se’nrestringeixen alguns, especialment en matèria religiosa, on proclama solemnement la confessionalitat de l’Estat.
La reforma política més important feia referència a l’augment del poder del rei: incrementaven les sevescompetències i es restringia l’autonomia de les Corts, per mitjà del nou tipus de Senat (una cambra alta nomenadapel rei entre l’exèrcit, l’Església i les persones de gran riquesa). El Congrés també es va modificar: es restringeix elcos electoral a l’1% de la població i s’implanta, com a unitat electoral, el districte, que facilita el control dels cacics i lesautoritats.
Es limiten les garanties d’autonomia dels tribunals, se suprimeix l’expressió poder judicial i la Milícia Nacional, i esremet a una llei posterior la regulació dels ajuntaments.
Cal afegir la prerrogativa fonamental que va articular el domini de la Corona sobre les altres institucions: el poder denomenar lliurement els ministres. La reina nomenava sistemàticament cap del govern el polític que preferia, donant-lial mateix temps el decret de dissolució de les Corts.
Constitución de la monarquía española (23 de maig de 1845)
El projecte constitucional de Bravo Murillo
El govern ultraconservador de Bravo Murillo intenta, el 1852, de fer una reforma constitucional que adeqüés el text de1845 a la realitat política efectiva, molt poc liberal i gens parlamentària. El 2 de desembre publicà un projecte deConstitució i de vuit lleis orgàniques que haurien de substituir el text vigent. Significava el retorn a l’esperit de l’Estatutreial de 1834.
Aquest projecte de Constitució no va tenir en compte els drets ciutadans, que van passar a una llei orgànica, i varegular amb extremada confessionalitat la qüestió religiosa. Ignorava la llibertat de premsa i les garanties penals iprocessals, restringint els altres drets. Augmentava el poder de la Corona, reformava la composició i funcionament deles Corts en sentit oligàrquic i autoritari, i establia un predomini del govern sobre aquestes. El poder reials’incrementava amb la possibilitat que legisli directament, mentre que les Corts no estiguin reunides. El Congrés esredueix a 171 membres elegits en cada districte pels 150 més grans contribuents, donant prioritat als propietarisagraris sobre els mercantils i industrials. El Senat esdevé totalment aristocràtic i restableix els pubillatges suprimitsper la desamortització.
Identitats
Cal refusar la imatge que sovint s’ha donat dels nacionalismes perifèrics, basada en un seguit de tòpics com ara:
Que apareixen quasi per sorpresa al final del segle XIX, i coincideix amb la crisi del 98. Que són fruit de les inquietuds d’unes minories mesocràtiques i cultes obsessionades per preservar la llengua ila cultura. Que de resultes de l’acció voluntària d’aquestes minories, la "causa es polititza" i es passa a articular unmoviment i a elaborar una doctrina i un imaginari ja nacionalista.
Aquest plantejament lineal i determinista no explica gairebé res, ja que no es pregunta com es van construir lesidentitats en l’època liberal, ni quina relació s’establí entre la nova idea de nació dels liberals i les velles lleialtatsidentitàries, ni situa la qüestió en l’espai polític que li pertoca que és el conjunt de l’Estat espanyol, ni en el seu tempshistòric, que és el que s’inicia amb la Revolució Liberal.
X.M. Núñez Seixas (1997). "Los oasis en el desierto. Perspectivas historiográficas sobre el nacionalismo español".Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne (núm. 26, pàg. 484-533). Ais de Provença.
Encara subsisteixen visions simplificadores sobre els nacionalismes hispànics i apriorismes deformadors, com ara:
Considerar que la Revolució Liberal havia de donar lloc per força a la construcció d’un estat centralitzat iuniformista, com a única forma de configurar una comunitat nacional. Hi ha moltes formes a Europa i Amèricaen què la formació d’un nou estat nació liberal ha generat formes polítiques i administratives diferents de lacentralització uniformitzadora.
Pensar que el "model francès" és l’únic model de construcció d’un estat nació i que, per tant, hi ha una "viaúnica".
Considerar que la centralització política i administrativa i l’uniformisme eren el principal motor del progrés i dela modernització. Segons aquesta idea, tot el que no menava a un intens procés d’homogeneïtzació i denacionalització estatal s’havia de considerar una anomalia, un obstacle per al progrés comú.
Els plantejaments essencialistes que parteixen del supòsit que la seva nació (tant si és l’espanyola, la catalana,la basca com la gallega) i la seva identitat nacional han existit des de sempre, i estructuren el procés històricdes del passat amb una clara obsessió per la continuïtat de la identitat nacional.
– El model francès – El cas espanyol – Periodització del procés identitari
El model francès
Atès que el model d’estat nació que els liberals espanyols van voler configurar s’inspirà clarament en el francès (tanten el jacobí com en el del Segon Imperi), mirem de sintetitzar com va funcionar a França el procés nacionalitzador.
Partim del que es pot entendre per nacionalització a l’època contemporània. Així, tot procés nacionalitzadorcontemporani és el resultat d’un doble fenomen històric:
Nacionalització: procés de conversió dels "habitants" en "ciutadans de la nova nació", amb consciència de ser-ho i desentir-se partícips d’un projecte col·lectiu, de tenir una identitat nacional que no solament era justificada històricament,sinó que també implicava una clara voluntat de projecció cap al futur.
La necessària erosió, fragmentació i destrucció del vell món comunitari, de les antigues identitats existents i deles velles cultures.
La integració en una unitat superior, l’adhesió a una identitat nacional nova, en la qual els ciutadans ja tenenprou avantatges per a renunciar a les antigues lleialtats, en els antics valors i, fins i tot, en les antiguesllengües, costums i cultures.
No es tracta d’un procés voluntarista d’adhesió, sinó que consisteix a crear unes condicions materials noves quetransformaven les relacions i trencaven els vincles antics. La integració en la nova nació finalment era acceptada acausa de l’existència d’un nou i poderós centre polític que gaudia de legitimitat i d’un ampli consens social: l’estatliberal.
Maurice Agulhon posa èmfasi en els aspectes de la modernització de les actituds polítiques, de secularitzacióde les creences, d’avenç de l’alfabetització i de l’ús de la llengua francesa i de construcció de noves formes
populars de sociabilitat. Conclou que la democràcia política republicana va ser el factor més influent enl’evolució política nacionalitzadora; les classes populars de la Provença van absorbir i van fer seva l’atmosferacívica i moral de la democràcia i es van identificar amb el règim i la nació que els permetia d’actuar com aautèntics ciutadans. La nacionalització es produí per la via de la incorporació política a l’estat nació.
M. Agulhon (1970). La république au village. París: Plon.
Eugen Weber també analitza la transformació de la política local en nacional i presenta aquest procés com unfet inseparable de l’augment de la informació, de la millora de les comunicacions i de la transformació delsespais per les noves carreteres i ferrocarrils, de la unificació econòmica del territori, de l’alfabetització il’escolarització promoguda per l’extensió de l’escola pública unitària i de la socialització creada pel servei militarobligatori. A mitjan segle XIX el món rural francès estava molt distanciat de la vida de les ciutats, per això lanacionalització s’ha d’entendre com un tipus de civilització determinat, un llarg procés, que va durar fins alcomençament del segle XX, ja que fou llavors que la nació va deixar de ser un principi ideològic i esdevinguéuna unitat cultural.
E. Weber (1983). La fin des terroirs. La modernisation de la France rural, 1870-1914. París: Fayart.
La nova identitat nacional, la nova cultura nacional, en realitat va ser assimilada quan estava a l’abast d’àmplies capesde població, és a dir, quan els havia arribat gràcies a l’escola, la premsa, l’exèrcit i la política i, a més, era percebudacom una millora, com un clar avantatge pràctic. L’adquisició era vista com un progrés, com una manera d’ascendirsocialment i políticament, com la incorporació a un col·lectiu que era considerat millor, més civilitzat. Perquè la novaidentitat nacional es difongués i fos assimilada:
Calia construir un discurs històric nacionalista codificat en tota claredat, amb una mitologia, una retòricapatriòtica, uns episodis simbòlics, un himne, una bandera i l’exaltació de la llengua única i de la culturanacional.
Calia que tot plegat fos acceptat gradualment, que fos considerat una cosa pròpia i molt millor que el que hihavia abans.
Perquè triomfés la idea i l’adhesió a la nova nació, perquè aquesta deixés de ser una abstracció i tingués un sentitconcret, era necessari que es produís una clara erosió, el descrèdit i, fins i tot, la destrucció del vell món i les vellescultures, i que sembli evident la imatge i la convicció que el nou estat liberal organitza i representa més bé que no pasl’antiga comunitat, i que la nova identitat nacional que acompanya i justifica aquest estat també és superior a l’antiga.
El cas espanyol
En el cas espanyol, el procés nacionalitzador dels liberals partia de la dificultat que el marc territorial era moltheterogeni, culturalment molt diferent: juntament amb el castellà, la llengua oficial, convivien altres llengües; hi haviauna incipient diversitat econòmica i social, i persistien el sentiments identitaris específics en els territoris que encaratenien institucions pròpies (les províncies basques i navarresa) o que les havien perdut el 1714 (Catalunya).
Al llarg del segle XIX, a Espanya també es produí un fenomen històric doble:
L’Estat dels liberals no tingué en compte aquesta heterogeneïtat i va seguir les pautes franceses: es configuràcom un sistema de marcada centralització política i administrativa. Opció forçada pel greu context de guerracivil i pel fet que els sectors més moderats del liberalisme doctrinari sempre van considerar socialment perillósel model descentralitzat: el reconeixement d’altres poders podia conduir a l’exercici ple de la sobirania popular ia una democratització no volguda del sistema de representacions polítiques. Lògicament, l’opciócentralitzadora i uniformista havia d’anar acompanyada de la justificació històrica que defensés l’existènciad’una única cultura nacional; per això, tant els moderats com els progressistes van rebutjar la idea d’una nacióespanyola que integrés, sense fer-les desaparèixer, les velles identitats, cosa que sí que van fer alguns liberalscatalans, els bascos partidaris dels furs i els provincialistes gallecs, els republicans federals i els iberistes.
Algunes identitats antigues, que inicialment no eren incompatibles amb una hipotètica i nova identitat espanyolano unitarista, no van desaparèixer. Per contra, van evolucionar políticament i culturalment. Les identitatstradicionals van reaccionar davant la incomoditat en què estaven dins el sistema centralista. Va sorgir elsentiment, relativament generalitzat a Catalunya i al país Basc, que la seva identitat i la seva cultura no erenreconegudes ni acceptades i que, fins i tot, eren agredides per un sistema polític i una cultura oficialcastellanitzada que els oferia molt poc a canvi de la desaparició com a col·lectivitat, a canvi de perdre laidentitat, la cultura i la llengua.
Espanya constitueix un cas realment particular i diferent dels vells estats que es "nacionalitzaven": mentre els vells
regnes i principats i les ciutats estat alemanyes i italianes aconseguiren de fusionar-se en cadascun dels estats naciómoderns, "Espanya, estat unificat, d’una estructura antiga i d’aparença sòlida, ha tendit, sota la influència delsrenaixements nacionals del darrer segle, a disgregar-se com els imperis incoherents d’Europa central i oriental, etc.Curiosa contraexperiència" (Vilar, 1964). L’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial, a l’Europa occidentalnomés quedaven dos problemes nacionals greus sense solució: el cas d’Irlanda, on el govern britànic persistia aoposar-se a la independència per mitjà de la repressió política i social, i el cas d’Espanya, on la presència política icultural dels nacionalismes català i basc evidenciava la feblesa de la identitat nacional oficial.
P. Vilar (1964). Catalunya dins de l’Espanya Moderna (vol. I, pàg. 49). Barcelona: Edicions 62.
Periodització del procés identitari
Podem distingir tres etapes:
La primera, que abraçaria el procés inicial de la Revolució Liberal fins a la fi de la regència d’Espartero (1843). La segona, que inclouria la part fonamental del regnat d’Isabel II i el Sexenni Democràtic. La tercera, que aniria des de la Restauració, el 1875, fins a la crisi de final de segle (1898).
Primera etapa (1808-1843)
Són els anys en què hi ha una dificultat real per a concretar i configurar un estat nació espanyol uniforme i centralitzata causa de la feblesa del poder central de resultes de la Guerra Civil i de la força i el protagonisme de les juntesrevolucionàries. Es comença a apreciar el paper vertebrador del poder militar, ja que va constituir quasi l’únicinstrument de poder jerarquitzat i centralitzat; l’exèrcit va ser l’única institució que garantia el compliment de lesdirectrius del govern central.
No hi havia una concepció única de la nació espanyola, sinó que coexistien visions força diferents; l’una,marcadament unitarista que plantejava com a requisit fonamental la centralització del poder; i l’altra, federalistadescentralitzada o municipalista, que defensava la coexistència d’un poder central amb altres poders de caràcterlocal, provincial o regional.
En els debats de les Corts de Cadis ja apareixen discursos polítics clarament antifederalistes, que mostren que bonapart de l’elit liberal espanyola pretenia mantenir un poder central fort, com el borbònic. Segons el comte de Toreno,liberal asturià, "en la nación no hay más representación que la del congreso nacional" i calia enfrontar-se al perilld’"una nación federada, en vez de construir una sola e indivisible nación", i s’havia d’evitar que les províncies i elsajuntaments "no se deslicen y propendan insensiblemente al federalismo, como es su natural tendencia", i "apartar alfederalismo, puesto que no hemos tratado de formar sino una Nación sóla y única".
El mateix Álvarez Mendizábal, en fer-se càrrec del govern el 1836 va proclamar: "pienso dedicarme exclusivamente aformar un todo de esta monarquía, con casi tantos estados como provincias". En la mateixa línia, Francisco J. Silvela,en el seu projecte de reforma de l’Administració civil, de 1838, defensava que l’exemple que calia seguir era elcentralista francès: "Con su centralización, con sus jefes políticos, con sus sabias leyes administrativas, con susalcaldes, con su gendarmería y sus telégrafos, es la Francia única y una, y transporta todo su inmenso poder, toda suacción al punto que les es necesario, y la Francia es así poderosa, independiente i feliz" (citat per Risques, 1995).
M. Risques Corbella (1995). El govern civil de Barcelona al segle XIX (pàg. 307). Barcelona: Publicacions del’Abadia de Montserrat.
Davant la voluntat centralitzadora de gran part dels governants, va emergir la força del juntisme, que serà crucial per ademostrar que també hi havia aspiracions i experiències de govern descentralitzat que proposaven que ajuntaments idiputacions assumissin una part del poder. També hi havia fraccions del liberalisme que defensaven la viabilitat d’unsistema federalista o confederal, però amb el benentès que seria una federació dins una única nació políticaespanyola. Per tant, a l’inici de la Revolució Liberal ja hi havia demòcrates que proposaven un model d’Estat nocentralista, però tenien clar que només hi havia una única nació política espanyola.
Pel que fa al cas català, enumerem uns punts de partida:
A Catalunya, tot i l’acció uniformista del règim centralista dels Borbó, subsistia una certa identitat comunitàriaque es manifestava en múltiples aspectes culturals, lingüístics i en la persistència del record històric de lesinstitucions d’autogovern perdudes el 1714.
Des del final del segle XVIII Catalunya era l’àrea on tenien lloc les transformacions de caràcter socioeconòmicmés importants de tot Espanya. Però era un canvi progressiu, un procés industrialitzador no excessivament
ràpid ni traumàtic (a diferència del cas de Biscaia), que fruïa d’una àmplia acceptació social, tot i lesresistències polítiques del carlisme i les protestes per l’elevat cost social del procés de desenvolupamentcapitalista amb la consegüent proletarització de part de la pagesia i dels artesans.
El nou model va significar una articulació econòmica, política i cultural més elevada de Catalunya entorn deBarcelona, ciutat que durant la segona meitat del segle XIX ja era un centre industrial i comercial comparable ales principals ciutats d’Europa occidental, i havia tingut un protagonisme notable en l’etapa inicial i en elsmoments decisius de la Revolució Liberal.
Amb tot, cal constatar que la presència de les elits catalanes a la vida política i administrativa espanyola delsegle XIX va ser força escassa, cosa que permet de deduir que la influència catalana en la construcció del’estat liberal fou relativament minsa. La gran paradoxa va ser que el país més avançat i modern tindrà un pespolític escàs en el conjunt de la nova Administració de l’Estat dels liberals espanyols.
Josep Fontana va formular la tesi que entre 1820 i 1843 bona part dels projectes revolucionaris liberalsespanyols van sorgir de Barcelona, i que, malgrat que eren projectes catalans, eren pensats per al conjuntespanyol. És a dir, les elits polítiques catalanes mostraven una forta voluntat de dirigir i marcar les líniesprogramàtiques de la Revolució Liberal a tot Espanya. Però aquests projectes no van aconseguir d’influir elsliberals de la resta d’Espanya i aquests no els van adoptar, sobretot perquè la societat espanyola era forçadiferent de la catalana.
J. Fontana (1990). "La burguesía española entre la reforma y la revolución (1808-1868)". A: J. Valdeón (ed.).Revueltas y revoluciones en la Historia (pàg. 125-133). Salamanca: Universidad de Salamanca.
Els liberals catalans partien de la defensa d’un model "industrialista" al qual s’havia de supeditar el móncomercial i agrari espanyol. La qüestió aranzelària, per bé que evolucionava del prohibicionisme alproteccionisme, va ser el punt central de les demandes burgeses catalanes durant decennis. Vinculades aaquest tema, hi havia un seguit de propostes liberalitzadores (llibertat d’indústria, "de treball", de comerç, decrèdit, de defensa de la desamortització, etc.) que eren semblants a les reivindicacions de totes les burgesieseuropees de l’època.
Des de 1835, al costat de les mostres de rebuig del model d’estat centralitzat, el sector més democràtic delliberalisme català reivindicava més poder per a les administracions provincials i municipals, i denunciavaexplícitament la castellanització que s’impulsava des del govern.
Sobre la castellanització impulsada des del govern podeu llegir l’article següent:
P. Anguera (1996). "Des de quan (els) catalans no volen ser espanyols". L’Avenç (núm. 200, pàg. 80-83). Barcelona.
Governs
Dècada Moderada (1843-1854)
20-11-1843Presidència: Salustiano Olózaga (1805-1873)Estat: Salustiano Olózaga (1805-1873)Hisenda: Manuel Cantero San Vicente (1804-1900)Gràcia i Justícia: Claudio Antonio de Luzuriaga (1810-1874)Governació: Jacinto Félix y Doménech (?-?)Guerra: Francisco Serrano Domínguez (1810-1885)Marina: Joaquín Frías (1782?-1851)
5-12-1843Presidència: Luis González Bravo (1811-1871)Estat: Luís González Bravo (1811-1871)Hisenda: Juan José García Carrasco Romero (1763-?)Gràcia i Justícia: Luis Mayans y Enríquez de Navarra (1805-1880)Governació: José Justiniani (marquès de Peñaflorida) (?-?)Guerra: Manuel de Mazarredo (1807-1867)Marina: Filiberto Portillo
3-5-1844Presidència: Ramón Mª Narváez (1800-1868)
Estat: Marquès de Vilumá, després Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862)Hisenda: Alejandro Mon y Pidal (1801-1882)Gràcia i Justícia: Luis Mayans y Enríquez de Navarra (1805-1880)Governació: Pedro José Pidal (marquès de Pidal) (1800-1865)Guerra: Ramón M. Narváez (1800-1868)Marina: Francisco Armero de Peñaranda (marquès de Nervión) (1804-1867)
12-12-1846Presidència: Manuel Pando Fernández de Pineda (marquès de Miraflores) (1791-1872)Estat: Manuel Pando Fernández de Pineda (marquès de Miraflores) (1791-1872)Hisenda: José de la Peña Aguayo (1801-1870)Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873)Governació: Francisco Javier Istúriz (1790-1871)Guerra: Joaquín de Roncali y Ceruti (1801-1875)Marina: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1855)
16-3-1846Presidència: Ramón Mª Narváez (1800-1868)Guerra: Ramón M. Narváez (1800-1868)Hisenda: Francisco de Paula Orlando (comte de la Romara) (1800-?)Gràcia i Justícia: Pedro Egaña (1804-1885)Governació: Francisco Javier de Burgos (1778-1849)Marina: Juan de la Pezuela Zabala (comte de Cheste) (1809-1906)
5-4-1846Presidència: Francisco Javier Istúriz (1790-1871)Estat: Francisco Javier Istúriz (1790-1871)Guerra: José Laureano Sanz y Posse (marquès de San Juan de Puerto Rico) (1822-1898)Hisenda: Alejandro Mon y Pidal (1801-1882)Gràcia i Justícia: Joaquín Díaz Caneja (1777-1851)Governació: Pedro José Pidal (marquès de Pidal) (1800-1865)Marina: Francisco Armero de Peñaranda (marquès de Nervión) (1804-1867)
28-1-1847Presidència: Carlos Martínez de Irujo (duc de Sotomayor) (1790-1850)Estat: Carlos Martínez de Irujo (duc de Sotomayor) (1790-1850)Guerra: Manuel Pavía y de Lacy (marquès de Novaliches) (1814-1896), després Marcelino Oráa Lacumberri(1788-1851)Hisenda: Ramon Santillán González (1791-1863)Gràcia i Justícia: Juan Bravo Murillo (1803-1873)Governació: Manuel Seijas Lozano (1800-1868)Marina: José Baldasano (1777-1861)Foment: Mariano Roca Togores (marquès de Molins) (1812-1889)
28-3-1847Presidència: Joaquín Francisco Pacheco y Gutiérrez Calderón (1808-1865)Estat: Joaquín Francisco Pacheco y Gutiérrez Calderón (1808-1865)Guerra: Manuel de Mazarredo (1807-1867)Hisenda: José María de Salamanca Mayol (marquès de Salamanca) (1811-1883)Gràcia i Justícia: Florencio Rodríguez Bahamonde (?-?)Governació: Antonio Benavides (1808-1884)Marina: Juan de Dios Sotelo (?-?)Foment: Nicomedes Pastor Díaz (1811-1863)
12-9-1847Presidència: Florencio García Goyena (1783-1855)Estat: Modesto Cortázar (?-?)Hisenda: José María de Salamanca Mayol (marquès de Salamanca) (1811-1883)Gràcia i Justícia: Florencio García Goyena (1783-1855)Governació: Patricio de la Escosura Morrogh (1807-1878)Guerra: Fernando Fernández Córdova y Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883)Marina: Juan de Dios Sotelo (?-?)Fomento: Antonio Ros de Olano (marquès Guad-el-Jalú) (1808-1886)
4-10-1847Presidència: Ramón M. Narváez (1800-1868)Estat: Ramón M. Narváez (1800-1868), després Carlos Martínez de Irujo (duc de Sotomayor) (1790-1850)Hisenda: Francisco de Paula Orlando (comte de la Romara) (1800-?), després Manuel Bertrán de Lis Ribes(1806-1869), Francisco de Paula Orlando (comte de la Romara) (1800-?) i Alejandro Mon y Pidal (1801-1882)
Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873)Governació: Luis José Sartorius (comte de San Luís) (1820-1871)Guerra: Ramón Mª Narváez (1800-1868), després Francisco de Paula Figueras y Caminals (primer marquès de laConstanza) (1786-1858)Marina: Manuel Bertrán de Lis Ribes (1806-1869), després Mariano Roca Togores (marquès de Molins) (1812-1889)Foment: Juan Bravo Murillo (1803-1873), després Manuel Seijas Lozano (1800-1868)
19-10-1849Presidència: Serafín María de Sotto (comte de Cleonard) (1793-1862)Estat: Conde de Colombí (?-?)Hisenda: Vicente Armesto y Hernández (1801-’)Gràcia i Justícia: José María Manresa Navarro (1818-1906)Governació: Trinidad Balboa (?-?)Guerra: Serafín María de Sotto (comte de Cleonard) (1793-1862)Marina: José María Bustillo (comte de Bustillo) (1802-1868)
20-10-1849Presidència: Ramón Mª Narváez (1800-1868)Estat: Pedro José Pidal (marqués de Pidal) (1800-1865)Hisenda: Juan Bravo Murillo (1803-1873), després Manuel Seijas Lozano (1800-1868)Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873)Governació: Luis José Sartorius (comte de San Luís) (1820-1871)Guerra: Francisco de Paula Figueras y Caminals (primer marquès de la Constanza) (1786-1858)Marina: Mariano Roca Togores (marquès de Molins) (1812-1889)Foment: Manuel Seijas Lozano (1800-1868), després Saturnino Calderón Collantes (1799?-1864)
14-1-1851Presidència: Juan Bravo Murillo (1803-1873)Estat: Manuel Bertrán de Lis Ribes (1806-1869)Hisenda: Juan Bravo Murillo (1803-1873)Gràcia i Justícia: Ventura González Romero (?-?)Governació: Fermín Arteta (?-?)Guerra: Rafael de Arístegui (comte de Mirasol)Marina: José Mª Bustillo (comte de Bustillo) (1802-1868)Foment: Santiago Fernández Negrete
Reorganització del Ministeri:Estat: Manuel Pando Fernández de Pineda (marquès de Miraflores) (1791-1872), després: Manuel Bertrán de LisRibes (1806-1869)Hisenda: Juan Bravo Murillo (1803-1873)Gràcia i Justícia: Ventura González Romero (?-?)Governació: Manuel Bertrán de Lis Ribes (1806-1869), després Melchor Ordóñez y Cristóbal Bordiu (1798-1872)Guerra: Francisco Alejandro Lersundi y Ormaechea (1817-1874), després Cayetano Urbina y Daoiz (1797-1866)Marina: Francisco Armero de Peñaranda (marquès de Nervión) (1804-1867), després Joaquín Ezpeleta y Enrile(1786-1863)Foment: Fermín Arteta (?-?), després Mariano Miguel Reinoso (1796-1863)
14-12-1852Presidència: Federico Roncali y Ceruti (comte d’Alcoi) (1809-?)Estat: Federico Roncali y Ceruti (comte d’Alcoi) (1809-?)Hisenda: Gabriel Aristizábal Reutt (1805-?)Gràcia i Justícia: Federico Vahey (?-?)Governació: Alejandro Llorente y Lannas (1814-1901)Guerra: Juan de Lara Irigoyen (?-?)Marina: Rafael de Arístegui (comte de Mirasol)Foment: Rafael de Arístegui (comte de Mirasol)
14-4-1853Presidència: Francisco Alejandro Lersundi y Ormaechea (1817-1874)Estat: Ángel Calderón de la Barca (1790-1861)Hisenda: Manuel Bermúdez de Castro (1811-1870) després Luis María Pastor Rodríguez Coxo (1804-1872)Gràcia i Justícia: Pablo GoyanesGovernació: Pedro Egaña (1804-1885)Guerra: Francisco Alejandro Lersundi y Ormaechea (1817-1874)Marina: Antonio de Doral y Anuncibay (1788-1855)Foment: Claudio Moyano Samaniego (1809-1890), després Agustín Esteban Collantes (1815-1876)
19-9-1853Presidència: Luis José Sartorius (comte de San Luís) (1820-1871)
Estat: Ángel Calderón de la Barca (1790-1861)Hisenda: Jacinto Félix Doménech (?-?)Gràcia i Justícia: Francisco Castro y Orozco (marquès de Girona) (1809-1874)Governació: Luís José Sartorius (comte de San Luís) (1820-1871)Guerra: Anselmo Blaser (1813-1872)Marina: Mariano Roca Togores (marquès de Molins) (1812-1889)Foment: Agustín Esteban Collantes (1815-1876)
Presidència: Fernando Fernández Córdova y Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883)(No hi va haver nomenament de ministres)
18-7-1854Presidència: Ángel de Saavedra (duque de Rivas) (1791-1865)Estat: Luis Mayans y Enríquez de Navarra (1805-1880)Hisenda: Manuel Cantero y San Vicente (1804-1900)Gràcia i Justícia: Pedro Gómez de la Serna (?-?)Governació: Antonio Ríos Rosas (1812-1873)Guerra: Fernando Fernández Córdova y Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883)Marina: Ángel de Saavedra (duc de Rivas) (1791-1865)Foment Miguel de Roda (?-?)
El Bienni Progressista (1854-1856)
El triomf del pronunciament a Vicálvaro fou seguit, a més de la dissolució de les juntes, d’un procés, realitzat nomésparcialment, de canvi de règim: eliminació dels decrets que modificaven en sentit restrictiu la Llei d’impremta de 1845,substituïda aviat per la de 1837, restabliment de la Llei de govern provincial de 1823 i convocatòria d’eleccions d’acordamb la llei Calatrava de 1837.
Com que el pronunciament no va triomfar de manera immediata, el moviment esdevingué un aixecament popularprogressista. Per a neutralitzar-lo es va recórrer a l’inesperat nomenament d’Espartero com a cap de govern, peròamb O’Donnell com a ministre de Guerra.
El règim del Bienni es va reduir a una restauració, amb pretensions d’interinitat, del règim progressista de l’època deCalatrava i cap dels projectes destinats a substituir-lo, entre ells el de Constitució, va arribar a tenir vigència, en virtutdel nou desplaçament cap al moderantisme que la Cort va imposar des del moment en què se li conservaren lesseves funcions fonamentals.
El poder fou compartit per la dreta dels progressistes i l’esquerra dels moderats. L’elaboració d’una nova Constitucióva representar, en realitat, l’ajornament de les reformes que reclamaven l’esquerra progressista i els demòcrates.
Tanmateix, durant el Bienni fou promulgada una legislació progressiva que tingué transcendència en eldesenvolupament posterior, especialment la desamortització de Madoz (1855), la llei bancària i la llei de ferrocarrils.
Però, la legislació progressista i les tensions socials –la vaga general catalana del juliol de 1855 i les posteriorsvagues agràries de Castella– provocaren que Isabel II, el juliol de 1856, eliminés del poder Espartero i encarregués elgovern a O’Donnell: foren dissoltes les Corts, desarmada la Milícia Nacional i suspesa la venda dels béns de laclerecia. De fet, O’Donnell havia guanyat la batalla de la contrarevolució: per això el 13 d’octubre de 1856 fousubstituït per Narváez.
Procés històric
El Bienni Progressista (1854-1856)
La primera vaga general
Aprofitant el pronunciament d’O’Donnell i Dulce a Vicálvaro contra el govern dels moderats, l’agitació va rebrotar i elmoviment esdevingué un aixecament popular progressista; però, en el moment que es consolidaven els progressistesal poder, començava la destrucció de selfactines i l’incendi d’algunes fàbriques (14 de juliol de 1854).
El motí antimaquinista resultà molt més greu que el de 1835, si bé fou el darrer en la història del moviment obrercatalà. Desbordat pels esdeveniments, el capità general es va veure obligat a prohibir les selfactines al mateix tempsque reconeixia la Comissió de Treballadors de les Fàbriques de Filats, el nucli dirigent de la primera federaciócatalana de societats obreres. El conflicte va durar fins a mitjan juliol, quan el nou governador civil de Barcelona,Pascual Madoz, aconseguí la reobertura de totes les fàbriques i establí una comissió paritària arbitral de patrons iobrers.
Al final del 1854 i principi del 1855 les associacions obreres havien aconseguit que se signessin nombrososcontractes col·lectius a tot Catalunya. El reconeixement de fet de les societats obreres de resistència i els contractescol·lectius avalats pel governador civil estaven en contradicció amb la legislació vigent: l’existència d’una nacióindustrialitzada dins un estat preindustrial, governat per una classe de terratinents i financers amb mentalitatpreindustrial, explica aquest fenomen.
Però al maig de 1855, el capità general de Catalunya, Juan Zapatero, amb motiu de l’aixecament d’algunes partidescarlines, va declarar de nou l’estat de guerra, que li va permetre d’iniciar la repressió del moviment obrer. Alcomençament de juny, Josep Barceló, el líder obrer més popular, fou executat, després d’un consell de guerrasumaríssim. Mentre els fabricants es negaven a negociar més contractes col·lectius, el capità general va decretar, el21 de juny, la dissolució de totes les societats obreres del Principat i la confiscació dels seus fons: el 2 de juliolcomençava la vaga general, la primera en territori espanyol.
S’estengué a totes les poblacions importants de Catalunya i la dirigí la Junta Central de Directors de la Classe Obrera,la qual federava més de trenta mil obrers.
La vaga general durà fins al dia 11, que el representant del govern va acabar prometent que es presentaria a lesCorts constituents un projecte de llei que reconeixeria i reglamentaria el dret d’associació obrera, i també reduiria lajornada laboral d’infants i adolescents.
Tot i els actes de violència que tingueren lloc en aquest període, els dirigents obrers no pretenien en absolut dur aterme una revolució social. Volien el reconeixement legal de les societats obreres, la reducció de la jornada de treball itambé l’ingrés a la Milícia Nacional. Les societats corals, impulsades per Josep Anselm Clavé en aquests anys, erenfruit de la confiança en la transformació de la societat per mitjà de l’educació de la classe obrera.
El desembre de 1855 fou lliurat a les Corts un informe que demanava el reconeixement del dret d’associació obrera.La petició havia estat redactada per Pi i Margall i signada per trenta tres mil obrers, vint-i-dos mil dels quals erencatalans. Es demanava: dret d’associació, jornada de deu hores, jurats mixtos, bones condicions higièniques a lesfàbriques, escoles per a fills d’obrers. Evidentment, els propietaris protestaren per aquest "atreviment".
L’agitació social havia alarmat la burgesia catalana i aquesta classe, que havia vist favorablement el 1854 elpronunciament liberalitzador d’O’Donnell, donà suport el juliol de 1856 al pronunciament reaccionari d’aquest mateixgeneral, cop pel qual Espartero i els progressistes foren expulsats del poder.
Tot i que la repressió havia deixat les classes populars a Barcelona sense dirigents, la revolta fou a Catalunya mésforta que enlloc. La lluita fou especialment dura a Sants, la Barceloneta i Gràcia, on fou sorprès i mort el coronelRavell, que havia presidit el consell de guerra que havia condemnat Barceló. Oficialment a Barcelona i rodalia hihagué seixanta-sis morts i cent nou ferits entre les tropes, i quatre-cents tres morts entre els revoltats.
Mentre O’Donnell posava en llibertat a Madrid tots els empresonats per oferir resistència al seu cop, a Barcelona esvan afusellar setze fugitius de Gràcia que s’havien lliurat a les autoritats. Es van condemnar cent quaranta-vuitpersones, obrers gairebé tots, a quatre anys de presidi, i un nombre similar van ser deportats a les colònies.
La brutalitat de la repressió no solament obeïa al caràcter massiu de la revolta, sinó a la convicció que hi havia dinsl’aparell estatal i als sectors conservadors de Madrid que el problema obrer era una de les manifestacions del caràcteringovernable i separatista dels catalans. Les Corts espanyoles arribarien a discutir seriosament la possibilitatd’eradicar la indústria catalana, ja que el revulsiu crític que representava el món industrial, enfront de les estructuresagràries predominants a l’Estat espanyol, semblava massa perillós. La incomprensió envers la problemàtica socialcreada a Catalunya per la industrialització era total.
Evolució econòmica
El fracàs del procés d’industrialització
Els especialistes no coincideixen a l’hora d’assenyalar les causes fonamentals d’aquest fracàs.
Pierre Vilar subratlla els factors del subdesenvolupament de l’Estat espanyol.
"Pes aclaparador de l’agricultura, persistència de les crisis de tipus antic (fins i tot, en demografia), productivitatmarginal agrícola ínfima, consum mínim d’acer i d’energia, predomini estranger a les finances, recursosminerals exportats sense transformar."
J. Nadal insisteix en el caràcter de la desamortització que va donar lloc a una determinada agricultura, i en lacompetència de l’Estat en la demanda dels capitals disponibles que, en comptes d’encaminar-se cap ainversions productives van anar a parar al deute públic, el qual va ser insuficient per a resoldre els problemesde la hisenda espanyola, que va haver de recórrer al lliurament dels recursos miners al capital estranger.
Per a J. Maluquer, la nova classe burgesa espanyola, agrària i mercantil, no va ser capaç de generar un procés
d’industrialització i va provocar una ràpida proletarització dels camperols, sense que hi hagués una demandade mà d’obra d’altres sectors; i, en segon terme, les característiques del preponderant capitalisme agrariespanyol van tenir dues conseqüències negatives per al desenvolupament del sector secundari: va exigir untancat proteccionisme que, en encarir els queviures, va incrementar indirectament els costos salarials, i va serel culpable que el mercat espanyol fos reduït i inestable.
"El creixement econòmic català llevat de l’etapa d’arrencada del segon terç del segle XIX va presentartaxes d’augment força modestes. El lent increment de la producció industrial gairebé orientadaexclusivament al mercat espanyol, té una explicació evident: el lent creixement de la demanda d’aquestmateix mercat espanyol.
Però no tot s’explica des del punt de vista de la demanda. La manca de ferro i carbó va impedir eldesenvolupament de la indústria de béns de producció malgrat els esforços duts a terme per assentar lesbases d’una indústria siderúrgica. Però l’escassetat de combustible mineral tindria altres repercussions. Lamés greu és la dependència de l’energia i, com a conseqüència, el recurs a la utilització de l’energiahidràulica.
El resultat d’aquesta escassetat va ser el camí que va prendre històricament la industrialització catalanamitjançant l’especialització en la indústria lleugera i, per això mateix, intensiva en mà d’obra i pocconsumidora d’energia, i també la manca de competitivitat, a l’exterior, de la indústria catalana."
J. Maluquer de Motes (1985). "La revolución industrial en Cataluña". A: N. Sánchez Albornoz (ed.). Lamodernización económica de España (pàg. 199-225). Madrid: Alianza.
S’ha remarcat, també, el caràcter subdesenvolupat de la societat espanyola del segle passat, caràcter queacostuma a anar acompanyat del de dependència en relació amb els països capitalistes més avançats; eldrenatge de bona part dels capitals disponibles per a la compra de terres o d’accions ferroviàries; la mancad’institucions financeres adients; el paper d’uns governs, representants de l’oligarquia agrària, no gensinteressats, sinó ben al contrari, a fomentar un procés industrialitzador que hauria pogut anul·lar la sobreofertade mà d’obra barata, que en definitiva era el factor que permetia la preeminència dels grans propietaris.
Sembla indubtable que la mena d’agricultura predominant a l’Espanya del xix estava al centre del cercle viciós del’endarreriment. Com va assenyalar G. Tortella, Espanya era, al final del segle passat, un país agrícola i analfabet enun continent industrial i culte, però amb el fet agreujant que Espanya era agrícola a causa de la pobresa i de laignorància, i no perquè tingués cap avantatge comparatiu en aquest sector. Vinculats a una agricultura pobra, lamajoria dels espanyols, que ni tan sols no menjaven prou, no constituïen cap mercat, ja que no podien comprar elsproductes elaborats per les poques indústries modernes que es van mantenir.
Dinàmica sociopolítica
Durant els primers mesos del govern Espartero-O’Donnell es duia a terme una doble tasca: posar en marxa lesreformes polítiques dels progressistes i desposseir del seu poder els òrgans nascuts de la revolució: es converteixenles juntes en òrgans consultius, es restableix la Llei d’impremta de 1837, es modifiquen els ajuntaments i diputacionsen sentit liberal i es convoquen Corts constituents. En canvi, es manté el poder de la reina i es facilita la fugida de lareina mare, el processament de la qual demanava de manera unànime el poble.
Entre els problemes del nou règim cal esmentar l’oposició creixent, en el govern i les Corts, entre els progressistesd’Espartero i els conservadors d’O’Donnell, que s’enfronten al tractament del problema de l’Església, l’extensió de lesllibertats polítiques i l’actitud envers el moviment popular i el partit demòcrata, partidari de reformes polítiques mésradicals.
Pel que fa a les reformes més importants del període, se centren en les de tipus econòmic que afavorien la burgesia(la desamortització de Madoz, la Llei de ferrocarrils i la de reforma bancària). No es va fer res a favor de les classespopulars, excepte l’autorització de les associacions obreres, que van assolir la legalitat després de la primera vagageneral a tot Catalunya.
L’agitació social va alarmar la burgesia catalana i, aquesta classe, que havia vist favorablement el 1854 elpronunciament liberalitzador d’O’Donnell, donà suport, el juliol de 1856, al pronunciament reaccionari d’aquest mateixgeneral, cop pel qual Espartero i els progressistes foren expulsats del poder, i la reina va nomenar O’Donnell cap degovern. Les Corts es van oposar a aquesta maniobra i la Milícia Nacional es va aixecar amb el suport delsprogressistes, però O’Donnell va fer servir l’exèrcit contra ella i la va vèncer en les lluites del 14 i 15 de juliol de 1856.Això posava fi al Bienni.
Documents
L'obrerisme barcelonès (1842-1856). Orígens de la lluita social a Barcelona
Recuerdos de mi larga vida. C. Roure
Període constituent
La Constitució no promulgada de 1856
En produir-se al final del Bienni, les Corts constituents ja havien aprovat el nou text constitucional, però aquest no fouratificat per la reina, i la Constitució de 1856 no va arribar a estar vigent.
Les Corts constituents de 1854 discutiren per primera vegada, sense arribar a aprovar-los, criteris democràtics tanmoderns com la llibertat religiosa, el sufragi universal, els drets socials, el dret de manifestació i la possibilitat desubstituir la monarquia per una república.
Però, en general, el text segueix les línies mestres de la Constitució de 1837, ampliant la declaració de drets, i limitamés el poder reial i democratitza la composició de les Corts. La seva base política rau en el caràcter absolut que repel concepte de sobirania nacional.
La declaració de drets no en conté cap de tipus social, però estableix de manera sistemàtica un ampli reconeixementdels polítics. Destaca la llibertat d’impremta i el judici per jurats, la igualtat davant les lleis, els impostos, el serveimilitar i l’accés a càrrecs públics, la prohibició de desterrament fora de l’Estat i la supressió de la pena de mort pelsdelictes polítics. En el tema religiós estableix un règim de tolerància.
En la regulació de les Corts se suprimeix la intervenció reial en el nomenament de senadors; tot el seu funcionamentestà presidit per la idea d’evitar la seva subordinació a la reina i garantir l’autonomia política de les cambres. El poderdel rei és similar al de la Constitució de 1837, i es configura com a cap de l’executiu; es crea un Consell d’Estat com aòrgan consultiu del rei, en un nou intent de retallar la influència de les camarilles.
Recull àmpliament la independència dels jutges i tribunals, configura els ajuntaments i diputacions amb àmpliarepresentativitat, sotmet les matèries d’hisenda a una estricta legalitat i constitucionalitza la Milícia Nacional.
Constitución no promulgada de 1856
Identitats
Segona etapa del procés identitari (1840-1875)
Aquest període abraça des de la consolidació de l’estat centralitzat dels moderats fins al fracàs de l’experiència delSexenni Democràtic. Quan els moderats van assolir el predomini sobre els altres sectors liberals, s’imposaren els quidefensaven la centralització i la limitació de la sobirania popular, amb la qual cosa es consolidà la divisió delliberalisme en tres corrents:
El moderat
El liberalisme doctrinari dels moderats es basa en la teoria de la doble representació, segons la qual hi ha duesinstitucions –la Corona i les Corts– que posseeixen la sobirania. La distribució de funcions atribueix a la Coronano solament el poder executiu, sinó que crea un quart poder –el moderador– per tal de resoldre els conflicteseventuals entre el legislatiu –les Corts– i l’executiu –el Consell de Ministres. Quan s’arriba a una situaciód’enfrontament irreductible entre totes dues instàncies, correspon a la Corona decidir a favor d’una d’aquestes.Atès que el sufragi sempre és censatari i que els mitjans de control del govern són eficaços, la facultat dedesignar lliurement els ministres unida a la de dissoldre les Corts, sense cap altra condició que convocareleccions en un termini concret, converteix la Corona en el factor decisiu del procés polític.
La seva bandera és la defensa de l’ordre; políticament representen la ideologia defensora de les classesdominants, prescindint dels postulats carlins; socialment, es creuen els representants de les classes mitjanes.Realment, són l’expressió de les classes poderoses que temen perdre els seus privilegis semifeudals, admetenla doctrina constitucional del pacte entre Corona i nació, i són portadors de la política d’ordre basada en la pora la Revolució Francesa i en el desig de no dur a terme cap canvi que posés en perill els seus béns ipropietats.
La seva ala dreta estava representada per Donoso Cortés i bravo Murillo; el centre per Mon, Narváez i Martínezde la Rosa, i el sector purità per Pacheco, Ríos Rosas, Serrano, Istúriz i Cánovas del Castillo.
El progressista
El liberalisme progressista no reconeix més representació que l’electiva de les Corts (sobirania nacional). Tot ique no admet teòricament la doctrina del poder moderador, de fet inclou en les seves formulacionsconstitucionals la facultat de la Corona per a dissoldre les Corts. Les diferències respecte dels doctrinaris eslimiten al nombre de participants –electors– en el sistema polític i a les condicions que el regulen.
Caracteritzats per un esperit de reforma, s’adhereixen al principi de sobirania nacional sense límits, cosa quesignificava frenar el poder de la Corona, i als principis d’enfortiment dels poders locals (ajuntaments lliurementelegits i Milícia Nacional) i provincials, fet que els donava una base popular, a diferència dels moderats.
El seu personatge més rellevant fou Mendizábal.
El demòcrata
Escissió de l’esquerra progressista (el 1849), les seves demandes específiques són el sufragi universal i elreconeixement de la llibertat d’associació i reunió.
Divergeixen del progressisme en la Declaració dels drets de l’home als quals afegeixen la llibertat deconsciència i els drets de reunió, associació i instrucció primària i gratuïta; aspiren a una radical transformaciódel règim, i el substitueixen per un sistema polític basat exclusivament en la sobirania nacional, el sufragiuniversal, les Corts unicamerals, el caràcter electiu dels ajuntaments, diputacions i consell d’estat, i el judici perjurat en tot tipus de delictes. Tanmateix, admeten un important paper de la Corona, a la qual reconeixen uncaràcter representatiu "com a símbol i òrgan de la voluntat nacional" i, a més de les funcions executives, liatribueixen la capacitat de convocar, suspendre i dissoldre les Corts i la facultat de nomenar funcionarispúblics.
Personatges destacats van ser Ordax Avecilla, Orense, Aguilar, Puig i Rivero.
L’oligarquització del liberalisme governant va anar acompanyada d’una forta empremta del militarisme i d’unprotagonisme polític destacat de l’exèrcit. Aviat es va començar a estendre la noció simplificadora que la defensa del’ordre públic exigia una centralització autoritària (darrere d’això hi havia la minoria propietària que volia imposar unapolítica d’exclusió de la majoria de la població).
El predomini dels moderats va implicar la minimització del contingut polític i social de la nació política i va donarprioritat a la difusió d’una identitat nacional ideològica i cultural espanyola identificada amb l’Estat centralitzat. LaConstitució de 1845 n’és una bona mostra: es passà de donar primacia als valors de la llibertat i la igualtat polítiques, ials drets individuals dels ciutadans, al predomini dels drets dels propietaris i a potenciar el fet que hi hagués unacultura, una història, unes tradicions i una identitat comuna de tots els espanyols. S’imposà, doncs, el discurs queprivilegiava l’"interès nacional".
Es van començar a produir debats sobre la qüestió de la cultura i de la identitat nacional, és a dir, sobre la temàtica dela nacionalitat dels espanyols. Fou llavors que es va començar a divulgar un nacionalisme cultural espanyol com aideologia amb voluntat hegemònica; cap a la meitat de segle ja s’observa l’inici de la difusió de la idea d’Espanya coma realitat preexistent, com la nació única, eterna, catòlica i castellanitzada. Així, doncs, la nació ja no era unaadquisició política de la Revolució Liberal, sinó que bàsicament era una herència del passat. Només una part delsdemòcrates, els republicans federals, van continuar defensant un altre model d’estat i van insistir en la necessitat derecuperar el discurs de la nació política basada en la sobirania popular i en l’exercici de les llibertats en el marc d’unahipotètica Espanya plural.
L’elit basca, conservadora i partidària dels furs, es volia adaptar a l’estat liberal, i alhora insistia a mantenir formes depoder propi en les diputacions forals. Aquest interès per conservar unes instàncies particulars de poder no era tanexplícit en la burgesia catalana, no tan sols perquè no hi havia un poder autònom que s’hagués de defensar, sinóperquè inicialment aspirava a tenir influència en el marc de la política governamental, cosa que la diferenciavaostensiblement de l’elit basca.
A partir de 1843, amb la pujada dels moderats al poder, s’imposà una via política oligàrquica i un model d’estatcentralitzat en el qual la presència de les elits catalanes fou molt reduïda, fins al punt que es pot parlar d’un retraïmentpolític català. La burgesia catalana, que tenia projectes avançats i modernitzadors per a Espanya, a partir de 1843 vapassar a tenir un paper molt secundari en la vida política espanyola.
La vida catalana des de la meitat de segle es caracteritza per l’alt grau de conflictivitat laboral, política i ideològicaarran de la generalització del procés industrialitzador. Per això, els problemes interiors van començar a ser prioritarisper a les elits catalanes: el sindicalisme, la reacció antimaquinista dels obrers, l’aparició de l’associacionismereivindicatiu, etc. paral·lels a la proletarització creixent, la misèria de les famílies obreres, l’allunyament delstreballadors de la influència tutelar de l’Església i l’aproximació als projectes radicals del republicanisme democràtic ia les idees igualitàries que qüestionaven la propietat privada. Tots aquests problemes no van servir per a incentivaruna projecció més forta de les elits catalanes cap a la política estatal, ans al contrari, van comportar un creixentretraïment, derivat en part de les escasses possibilitats d’influir realment en la vida política imposada pels moderats.
Entre 1814 i 1899 només hi va haver tres catalans que van ser cap del govern espanyol (Prim, Figueras i Pi,tots tres durant el Sexenni) d’un total de cent quinze gabinets, i només es constata la presència de gentnascuda a Catalunya tan sols en vint governs.
El nombre de ministres catalans es limita a vint-i-dos, d’un total de gairebé vuit-cents cinquanta (i quasi lameitat durant el Sexenni): tres catalans ho foren durant el regnat de Ferran VII, sis durant el d’Isabel II, deudurant el Sexenni Democràtic i només tres a la primera etapa de la Restauració (1875-1900).
Pel que fa a la reduïda presència catalana dins el conjunt de l’Administració civil de l’Estat, només cal recordar que,de la mateixa manera que a la resta d’Europa, una bona part del funcionariat civil o militar, prové de les zones mésendarrerides, mentre que les àrees desenvolupades, de més mobilitat i ascens social, tenen una quota de funcionarisforça inferior al seu pes demogràfic i econòmic. En aquestes zones més avançades hi havia més possibilitats depromoció social, ja que hi havia un món de negocis diversificat i dinàmic. A la Catalunya del segle XIX hi havia moltesmés possibilitats de treball que ser funcionari civil o militar d’un estat que, a més, tampoc no pagava gaire bé.
Els parlamentaris catalans de l’etapa isabelina eren conservadors, però tots es van atrevir a denunciar públicamentels excessos autoritaris dels capitans generals de Catalunya. La concepció de l’ordre públic com un àmbitexclusivament militar a la llarga va ser un dels principals punts de discrepància amb les polítiques governamentals;certament, la burgesia catalana, conservadora en una societat capitalista bastant avançada, aviat va percebre laimportància que tenien les idees revolucionàries igualitàries, i pensava que no es podia combatre la "subversióproletària" només amb mesures repressives, calia lluitar, a més, en el terreny de les idees, mirant d’integrar lesmasses populars amb ofertes polítiques que anessin més enllà de les prohibicions i les mesures d’excepció.
Des de 1843 fins al 1868, les elits catalanes només van tenir dues possibilitats:
O bé fer el trist paper de comparses i donar suport a tot el que proposaven els governs.
O bé discrepar obertament, però amb mesura, del funcionament de la vida política i adoptar una posició"catalana". És el famós "ministerialisme a la catalana", una forma de pressió política per a aconseguir, a canvidel suport al govern de torn, unes contrapartides clares en forma d’avantatges, normalment de caràctereconòmic; no era una mostra de col·laboració interessada i condicionada dels polítics catalans, preocupats pertreure un profit concret dels seus vots, sinó la constatació de la seva impotència per a projectar-se ambeficàcia a la vida política espanyola.
Davant la imposició del model centralitzat i oligàrquic dels moderats, les elits catalanes s’hi van adaptar, però ambreticències i amb la consciència de ser un grup perifèric i poc influent. Els conflictes amb l’Estat mostraven laprecarietat dels mecanismes d’integració política i significaren la desafecció gradual de les elits catalanes als governsespanyols, perquè consideraven que aquests governs no atenien "els seus problemes" com calia. De la reticència espassà al descontentament: se sentien mal ateses per l’Estat, que no se les tenia en compte, que no influïen en lapolítica estatal. Per a Mañé i Flaquer, Catalunya havia estat reduïda a la condició d’una autèntica colònia, era la"Irlanda d’Espanya". A causa d’aquest "complex de colònia", la idea d’emancipar-se dels polítics de Madrid el 1868era una idea força estesa: d’aquesta manera, l’anticentralisme esdevingué un primer punt de convergència i generàles primeres solidaritats verticals a Catalunya.
En aquesta etapa de 1843 a 1868 es desenvolupà el que es denomina doble patriotisme dels liberals catalans:emergència d’un provincialisme que rebutjava la secessió però que no renunciava a la catalanitat. Tenien la voluntatde construir una nació espanyola com a pàtria comuna del conjunt de totes les antigues identitats, de construir unaEspanya plural, les Espanyes.
Si, d’una banda, es defensa la necessitat de la solidaritat dels liberals de tot Espanya, d’una altra, manté la memòriahistòrica de l’autogovern perdut a causa del despotisme centralitzador de Felip V.
I en aquest context històric, sorgeix la Renaixença com a proposta civicocultural davant la triple amenaça carlina,democràtica i militarista, com a actitud defensiva davant la por al desordre i per la falta de confiança en els governs, icom a intensificació de la sensació de diferència (memòria històrica, resistència lingüística i cultural, accentuació de ladiversitat econòmica, etc.). Cap als anys 1850-1860, alguns intel·lectuals i professionals situats a l’ala més moderadadel liberalisme català van començar a configurar el que després es va conèixer com la Renaixença. Josep M. Fraderadefineix aquest moviment com un grup d’intel·lectuals que busquen un equilibri estable entre els seus sentimentsidentitaris catalans i el difícil marc polític del liberalisme en procés de consolidació.
Creien que calia construir una cultura liberal, però moderada i catòlica, oposada al radicalisme democràtic iarrelada al país. Se sentien sotmesos a la triple pressió del carlisme, del radicalisme democràtic i del’autoritarisme governamental, de manera que aviat van ser conscients que havien de trobar una via pròpia.Fou la por del desordre existent i la falta de confiança en les polítiques governamentals el que els va portar aconfigurar les bases d’una cultura pròpia.
Inicialment era una cultura regional, ja que ni s’escindia de l’espanyola ni s’hi oposava. La cultura regionalistade la Renaixença fou pensada al marge d’un possible i posterior ús polític per part dels catalanistes. No partiad’una idea d’identitat oposada i enfrontada a l’espanyola, ans al contrari, afirmava explícitament que si "España
es la Nación", "Cataluña es la Patria".
Així, doncs, es produeix un desenvolupament inicial d’un provincialisme català, ambivalent i poc definit, en quès’aprecia la voluntat d’integrar la pàtria catalana en la nació política espanyola.
Atès que Catalunya era un país conflictiu, amb problemes socials i econòmics greus, les seves elits polítiques iculturals van tendir a replegar-se cap al propi país i es van sentir bastant al marge de les polítiques governamentalsespanyoles. I aquesta frustració política va coincidir amb la recuperació nostàlgica del passat, la visió històricad’exaltació i defensa de les llibertats recuperades després de segles de despotisme dels Àustria i dels Borbó.
Per això, quan recuperaven i reinterpretaven la història pròpia no ho feien en clau antiespanyola, ni tan solsanticastellana, sinó en un to clarament antiabsolutista (contra Olivares, Felip II, Felip V, la Inquisició, etc.); peraixò es recuperava tota mena de personatges i episodis oposats al despotisme.
Perquè el fet que es defensés el marc polític espanyol com a únic no comportava pas que s’acceptés que la identitatcultural també havia de ser única. Els liberals catalans, malgrat que s’identificaven amb el fet espanyol en termespolítics integradors, concebien l’Espanya liberal com la suma de les particularitats; per això rebutjaven explícitamenttant els qui els acusaven de separatistes com els qui els exigien la renúncia a la catalanitat.
Durant anys hi hagué una coexistència, encara no gaire conflictiva, de diversos projectes identitaris que es construïenen paral·lel. A Catalunya n’hi havia fonamentalment dos:
L’un es basava en la catalanitat mitificada pel discurs romàntic i ruralitzant de la Renaixença, que posavaèmfasi en els continguts catalans (llengua, història, costums, etc.).
L’altre s’havia construït a partir de la idea de l’Espanya plural i democràtica dels federals, que tenia com a eixcentral una cultura popular vinculada als valors progressistes de la lluita per les llibertats individuals, per laigualtat.
Aquests dos projectes identitaris es van alimentar i radicalitzar com a reacció davant la visió cada vegada mésexcloent de la imatge oficial d’Espanya, de la història i de la cultura espanyola.
El Sexenni Democràtic va ser una etapa força decisiva per a definir les identitats a Catalunya. El 1868 a Catalunyagairebé ningú no defensava ni justificava el desaparegut model centralista dels moderats. El nou marc democràtic vaposar en relleu l’ampli sentiment anticentralista de la societat catalana i la voluntat generalitzada d’una profundareforma de l’estat liberal espanyol.
Això va facilitar que s’encetés el primer debat obert sobre el lloc de Catalunya dins l’Espanya liberal i democràtica. Ladiscussió va permetre de constatar actituds ben diverses:
Les reticències dels sectors conservadors burgesos estaven motivades sobretot pel rebuig del marcdemocràtic en què es volien situar les propostes.
Els carlins també es van marginar del debat perquè s’oposaven a la democràcia.
El bloc governamental progressista i monàrquic, malgrat que posava èmfasi en un sistema basat en lasobirania popular, no es plantejava la reforma descentralitzadora de l’Estat per por que una redistribució depoders no signifiqués un greu perill per a l’incipient règim democràtic, ja que podien néixer forts contrapodersregionals de signe advers, republicà o carlí, que desequilibressin la situació.
El fracàs polític del Sexenni també significà el fracàs de la via espanyola democràtica per a la reformadescentralitzadora de l’Estat i del progrés cap a una Espanya plural. Per això, al cap de pocs anys una part delsfederals, amb Valentí Almirall al capdavant, van optar per una via política exclusivament catalana (el catalanisme) i esvan desvincular del federalisme espanyol.
Governs
28-7-1854Presidència: Joaquín Fernández Álvarez Espartero (1793-1879) (Baldomero Espartero)Estat: Joaquín Francisco Pacheco y Gutiérrez Calderón (1808-1865)Hisenda: José Manuel Collado Parada (marquès de la Laguna) (1792-?), després Juan de Mata Sevillano y Prado(duc de Sevillano) (1790-?) i Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870)Gràcia i Justícia: José Alonso (?-1855)Governació: Francisco Santa Cruz y Pacheco (1797-1883)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: José Allende SalazarFoment: Francisco Luján (1798-1867)
8-11-1854Presidència: Joaquín Fernández Álvarez Espartero (1793-1879) (Baldomero Espartero)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: José Allende SalazarEstat: Claudio Antón de Luzuriaga (1810-1874)Governació: Francisco Santa Cruz y Pacheco (1797-1883)Gràcia i Justícia: Joaquín Aguirre (1807-1869)Foment: Francisco Luján (1798-1867)Hisenda: Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870)
Juliol de 1854Presidència: Joaquín Fernández Álvarez Espartero (1793-1879) (Baldomero Espartero)Estat: Juan de Zabala y de la Puente (1804-1879)Hisenda: Juan Bruil y Ollerbum (?-?)Gràcia i Justícia: Manuel Fuentes Andrés Governació: Julián Huelves (?-?)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: Antonio Santa Cruz (1789-1865)Foment: Manuel Alonso Martínez (1827-1891)
7-1-1856Presidència: Joaquín Fernández Álvarez Espartero (1793-1879) (Baldomero Espartero)Estat: Juan de Zabala y de la Puente (1804-1879)Hisenda: Francisco Santa Cruz y Pacheco (1797-1883)Gràcia i Justícia: José Arias Uría (?-?)Governació: Patricio de la Escosura Morrogh (1807-1878)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: Antonio Santa Cruz (1789-1865)Foment: Francisco Luján (1798-1867)
La crisi del sistema: la Unión Liberal (1856-1868)
Aquest període, conegut també com el del torn de la Unió Liberal i els moderats, està emmarcat entre el darrer accésal poder dels progressistes i la crisi econòmica del 1866, que conduirà a la pantomima política del 1868.
Des d’un punt de vista polític el període es caracteritzà pel desemmascarament del progressisme, la mediatització dela Revolució Liberal i la preparació d’allò que absurdament s’anomena la Revolució de Setembre del 1868. Els grupsde pressió optaren pel següent:
Unificar l’Estat administrativament, però sense articular el mercat interior. Lliurar la Península a la colonització del capital estranger en comptes de promoure un desenvolupamenteconòmic integrat. Adoptar les formes externes del liberalisme polític, i crear uns partits i un Parlament, sota la vigència de laConstitució de 1845. Recórrer a la democràcia censatària i al caciquisme.
La gran burgesia catalana no solament es va veure obligada a abandonar aquella via de creixement expansionistaque es basava en empreses molt ambicioses, sinó que, a més a més, no es va poder beneficiar excessivament de leslleis de 1855 i 1856 que van estimular la construcció de la xarxa ferroviària i van facilitar la constitució de societats decrèdit: totes dues lleis afavoriren l’entrada de capital estranger.
A partir d’aquest moment, la burgesia emprenedora catalana anirà perdent la preponderància que havia assolit durantel període anterior, desplaçada per una burgesia ferroviària o financera, que podríem qualificar de subordinada, ja queho era en l’aspecte econòmic, atès que les empreses més grans les controlaven capitalistes estrangers, i també pelque fa a la política, ja que el poder estava detingut per la gran oligarquia agrària i per aquells que actuaven en nomdels grans financers forans.
Procés històric
La crisi del sistema: la Unión Liberal (1856-1868)
El moviment obrer sota el torn de la Unión Liberal
Amb la fi del Bienni Progressista, el moviment obrer va haver de tornar a la clandestinitat. El projecte de llei laboral nos’havia arribat ni a discutir a les Corts. La classe obrera havia d’esperar fins al 1873 perquè la Primera Repúblicaaprovés la primera Llei protectora de la classe treballadora, una llei que seria tan fugaç com el règim que la promulgà.
El retorn de Narváez al poder l’octubre del mateix 1856 va endurir i consolidar la reacció.
El malestar dels treballadors s’havia aguditzat per la crisi de subsistències (el preu de la farina augmentà un 47%durant l’any 1854), per un augment de l’atur forçós i un descens de salaris nominals a la indústria tèxtil (calculat en un11% entre 1849 i 1862). La baixa fou especialment accentuada entre 1857 i 1858, a causa de la crisi econòmica de1857 i a causa de la reacció patronal que pogué aprofitar la derrota política de la classe obrera, la qual,desenganyada de la impotència i incoherència dels progressistes, va prendre plena consciència de la necessitat d’uncanvi democràtic i es va radicalitzar a favor dels republicans anticentralistes, que aviat es denominarien federals.
Malgrat tot, el moviment obrer no va pas desaparèixer després de 1856. El 1858 es va produir una vaga a la fàbricaLa España Industrial, conflicte que fou seguit d’una forta repressió. El 1861 es creà l’Ateneu Català de la ClasseObrera, entitat cultural molt important que després de 1868 passaria a estar sota el predomini dels bakuninistes, comara Rafael Farga i Pellicer i Josep Llunas i Pujals. El 1862 les Corts reberen una petició signada per quinze mil obrersde Barcelona demanant la llibertat d’associació per combatre el capital pacíficament.
El 1866, any de crisi econòmica agreujada els anys següents, el moviment obrer hagué de tornar a la clandestinitat dela mateixa manera que l’oposició demòcrata. El general Prim inicià un seguit de pronunciaments, el tercer dels qualsva tenir gran ressonància a causa de la sagnant repressió del pronunciament dels sergents artillers de la caserna deSant Gil, a Madrid, el juliol de 1866. Narváez va iniciar un període dictatorial de dos anys. A l’exili, progressistes idemòcrates signaven el pacte d’Ostende (16 d’agost de 1866). El camí cap al cop d’estat de 1868 havia començat.
Evolució econòmica
Aquest període desemboca en la crisi de 1866, que tal com Fontana ha assenyalat, va ser la manifestació oberta iesclatant d’una crisi més profunda vinculada a l’endarreriment del ritme de creixement econòmic:
La indústria cotonera va començar a donar mostres de feblesa des del 1862. La importació de ferro va caure des del 1860. La construcció ferroviària es desaccelerà a partir de 1863.
Les causes havien estat internes, especialment perquè les possibilitats d’expansió havien arribat a un límit a causa dela inexistència d’un mercat interior.
D’altra banda, Hisenda des del 1865 tenia menys recursos a causa de la contracció econòmica, a la insurrecció deSanto Domingo i a les absurdes aventures en contra de Perú i Xile; va voler cercar nous recursos sense augmentarels impostos, cosa que va aconseguir augmentant el deute i, per tant, competint, a la demanda de capitals, amb lesaltres activitats econòmiques.
El 1866 es va desencadenar una crisi financera mundial que s’inicià justament amb el crac de l’Overend, Guerney andCo. de Londres amb la qual estava negociant un préstec considerable el govern espanyol. D’aquesta manera, elgovern no tenia lliures, amb una caiguda per la crisi mundial del valor de les exportacions i, per tant, amb un notabledescens de la possibilitat d’importar al mateix moment que, a causa d’una nova crisi de subsistències peninsulars,calia importar blat per tal de neutralitzar-ne l’escassedat i carestia.
Per tot això, no és estrany, en relació amb els fets del 1868 que són la frontissa entre aquest període i el següent, quecalgui parlar no de les causes econòmiques d’una revolució, sinó de les motivacions econòmiques d’un cop d’estat.
Dinàmica sociopolítica
La Unión Liberal d’O’Donnell pujà al poder al juny de 1858, després que Narváez hagués dimitit per qüestionscortesanes i a causa de l’intervencionisme d’Isabel II en els afers públics. Es presentava com una tercera via entremoderats i progressistes, un centre amb pretensions de gestió més eficaç dels interessos materials (impuls a ladesamortització eclesiàstica, construcció ferroviària, proteccionisme industrial), més representatiu dels interessos delssectors benestants i garant de l’ordre social.
Conscient de la insuficiència de la simple repressió militar, impulsà aventures colonials que anaven acompanyadesd’un ranci discurs nacionalista espanyol, interclassista. Així, la guerra contra el Marroc (1859-1860) es va iniciar ambl’excusa d’una ofensa a la bandera espanyola i va possibilitar la canalització d’una sèrie d’energies que, a l’interior,podien ser perilloses. Cinc-cents catalans s’hi apuntaren com a "voluntaris", majoritàriament impel·lits pel dilema decontinuar sense feina i morir-se de gana o de marxar a l’Àfrica enmig de grans honors i amb la consideració d’herois.
La iniciativa reformista de la Unión Liberal es va exhaurir en empreses com aquesta; per tant, l’unionisme va frustrarles expectatives que havia generat entre els conservadors catalans i part del progressisme. No es va fer efectival’ampliació de la participació política ni de la representativitat del règim, ni es va avançar en la reforma de laConstitució del 1845, ni en la descentralització administrativa, ni en la liquidació de la corrupció, com tampoc no es vaaprofundir en una política industrialitzadora.
La decepció es va incrementar arran de la crisi industrial, ben visible el 1863-1864. El govern es mostrà insensible a laproblemàtica industrial i, fins i tot, manifestà que la crisi era un invent dels industrials per a aconseguir mesuresproteccionistes.
La incapacitat governamental per a aportar solucions a la crisi industrial a Catalunya, i a la més global del capitalismeespanyol (1866), i el seu comportament autoritari enfront de la crisi social, agreujada per la crisi de subsistènciesarreu de l’Estat (1867-1868), van actuar com a agents amplificadors del malestar social i d’unes tensions locals enalça.
Políticament, això va anar acompanyat d’una creixent inestabilitat governamental des del 1863 i conduí al retorn deNarváez al poder l’any 1866. Aquesta situació precipità les accions insurreccionals i l’augment de l’activitat del’oposició demòcrata i republicana. Cap al gener del 1866 va fracassar un pronunciament encapçalat per Prim, i cap aljuny un de demòcrata a Girona. Tots dos fracassos, però, permeteren de formalitzar el pacte d’Ostende (1866) entreprogressistes i demòcrates, en què es va concretar un programa unitari mínim en la lluita per a aconseguir lasubstitució de la monarquia d’Isabel II: un règim de llibertats permetria un procés constituent sobre la base del sufragiuniversal masculí.
La pèrdua de base social i política del règim isabelí, el seu desgast i desprestigi, són a la base de la Revolució deSetembre de 1868.
Documents
Situació laboral de les dones
El Nuevo Pensil de Iberia (10 de desembre de 1857)
Guerra d'Àfrica: proclama d'O'Donnell
El Mundo militar (27 de novembre de 1859)
Identitats
Formes i instruments de poder a la Catalunya liberal
Ara reflexionarem sobre les formes i el funcionament del poder a Catalunya a l’inici del règim liberal, especialmentdurant l’etapa isabelina, entre els anys 1840 i 1868.
El punt de partida és considerar si l’estat liberal, resultat de la revolució dels anys 1833-1843 fou, ja des de la sevainicial configuració, un sistema políticament feble que, posteriorment, es manifestarà com a poc eficaç en el terrenyestrictament administratiu, a més de ser força precari pel que feia a la seva capacitat de finançament.
El règim dels liberals, des que fou controlat pels moderats el 1843, tenia unes prioritats polítiques clares:
Mantenir el nou ordre social. Evitar tant l’involucionisme dels antiliberals com el radicalisme socials dels sectors democràtics.
I això comportà un fenomen polític molt important: el predomini del poder militar sobre les institucions civils i liberals,que es concretarà:
En la militarització de l’ordre públic. En la supeditació política dels governadors civils als capitans generals. En la feblesa financera i competencial dels ajuntaments i les diputacions i la seva total subordinació política alpoder central.
Cal insistir en la idea de la fragilitat política del règim dels liberals: era un règim construït en plena Guerra Civil.
Cal recordar el pacte implícit en què se sustentà la Revolució Liberal espanyola:
Un conjunt de mesures respecte al nou marc jurídic i econòmic de la propietat de la terra que significaren elpredomini polític dels sectors més vinculats als interessos agraris.
El 1843 es podia constatar la fi del predomini revolucionari dels sectors urbans catalans. A Barcelona, el principalcentre industrial i comercial d’Espanya, fou on les tensions per a definir la mateixa naturalesa del nou ordre van sermés intenses. Entre 1833 i 1843, el protagonisme polític barceloní fou tan clar que es pot parlar d’una mena de"model" que serví per a fer avançar el procés revolucionari arreu d’Espanya. Podem esquematitzar aquest "model" dela manera següent:
En un primer moment, la ciutat es revoltava, formava la seva Junta Revolucionària, aconseguia que elmoviment s’estengués arreu de l’Estat i que això provoqués la caiguda del govern.
En una segona fase, el nou govern manifestava el seu acord amb les demandes dels revolucionarisbarcelonins, però exigia la dissolució de totes les juntes revolucionàries, la desmobilització ciutadana i ladissolució, o el control militar, de la milícia nacional.
I en un tercer moment, com que el nou govern no responia a les esperances dels barcelonins, els sectorssocials més avançats de la ciutat, tot acusant de traïdor el govern, protagonitzaren una nova insurrecció, ambun programa polític encara més radical, cosa que facilitava la reacció conservadora dels "liberalsrespectables".
El moviment, aïllat socialment, finalment seria liquidat per l’exèrcit que utilitzaria de manera generosa la forçadels seus canons.
Les causes del fracàs d’aquest model de protagonisme revolucionari barceloní rauen en el fet que els interessoseconòmics i socials de la ciutat eren minoritaris en el conjunt de l’Estat, ja que les seves demandes anaven força mésenllà del nivell de politització de les classes benestants de la resta del país.
Des de 1843 es produí el predomini d’una elit política i militar que representava els sectors més conservadors delliberalisme espanyol. Per tal de consolidar el model de societat dels nous propietaris burgesos i per a frenar lesdemandes radicals de certs sectors populars, els moderats van desenvolupar una política que tendia a:
Restringir el joc polític, que es féu mitjançant la involucionista Constitució de 1845 o la restrictiva llei municipaldel mateix any, que reduïen notablement el nombre d’electors i subordinaven l’Administració local al "cappolític". Això forçà el retraïment electoral de demòcrates i progressistes.
Prioritzar el manteniment de l’ordre. Amb la creació, el 1844, de la Guàrdia Civil es va militaritzar l’ordre públic,i el predomini d’una política d’excepció consolidava la primacia política dels capitans generals, permetia unainterpretació restrictiva dels drets d’associació, de reunió, de premsa, i possibilitava la persecució,empresonament o assassinat de les persones considerades desafectes.
Cercar la reconciliació amb l’Església catòlica.
Aquesta política repressiva i exclusivista dels moderats anava en detriment de la creació d’un consens social i contrala legitimació i acceptació del mateix règim liberal.
La tendència a resoldre-ho tot en termes d’exclusió i de violència va fer que les fraccions polítiques només espoguessin fer amb el poder mitjançant la força de les armes, és a dir, mercès a un pronunciament militar. I això va ferque l’exèrcit fos l’únic instrument de canvi polític a l’Espanya isabelina, en detriment dels partits, cosa que serví per aafeblir encara més el poder civil davant el pes real dels militars.
El resultat fou un règim liberal força inestable, ja que no hi haurà ni governs ni partits sòlids. Entre 1834 i 1875 sesucceiran setanta governs, amb una durada mitjana d’uns set mesos, i d’aquests governs quasi la meitat, vint-i-nou,seran presidits per militars. Fins i tot, els líders dels principals partits liberals, fins al 1875, eren generals: sónconeguts els casos de Narváez, Espartero, O’Donnell, Serrano o Prim.
El predomini del poder militar fou el resultat del fet que la capitania general de Catalunya tingués un paper cabdal enla vida política del país mercès a la militarització de l’ordre públic i a la persistència de situacions d’estats de guerra.La Catalunya d’aquests decennis visqué dues guerres civils, patia encara un bandolerisme endèmic i vivia en un estatd’agitació social i política acusat, sobretot a les més grans ciutats, resultat de l’emergència de sectors socials forçaradicalitzats i de la difusió d’ideologies democràtiques i igualitaristes. Així, l’ordre públic fou l’eix vertebrador de l’acciói de la política dels governs a Catalunya durant tota l’època isabelina. Això comportà que es justifiqués lapreeminència del poder militar com a única garantia per a mantenir l’ordre social.
Els governs van anar atorgant als capitans generals de Catalunya poders que, fins i tot, conculcaven la mateixalegislació, amb la qual cosa l’actuació del capità general restava en una total impunitat. El seu poder es reforçà acausa de la no creació d’un important cos de forces d’ordre públic que depengués de l’autoritat civil. Les forcesrepressives més nombroses, les més qualificades i les més ben organitzades eren les que depenien de l’autoritatmilitar.
L’autoritat civil –els governadors. Només comptava amb el Cos de Vigilància i Seguretat, escàs en nombred’efectius i poc competent, que es dedicava a la persecució de la delinqüència comuna a les grans ciutats(petits robatoris, assassinats, moralitat pública i baixos fons) i amb la Policia Secreta, grup força corrupte iescassament professionalitzat que només es preocupava del control del joc i de la prostitució.
La Guàrdia Civil s’encarregava tant de perseguir els delictes contra la propietat en els ambients rurals com dela repressió del bandolerisme i la persecució dels pròfugs i desertors de l’exèrcit. L’exèrcit era l’encarregat de la
repressió de tots els actes massius de protesta i revolta social, i alhora monopolitzava la repressió políticaglobal. Exèrcit i Guàrdia Civil eren les úniques forces repressives amb capacitat de controlar l’ordre públic comes pot deduir clarament de les xifres:
– Població de Catalunya l’any 1868: 1.700.000 habitants.
– Forces armades i ordre públic: 30.000 membres; la proporció soldats/habitant era altíssima: 1 per cada 56habitants. D’aquests, més de 25.000 pertanyien a l’exèrcit i estaven concentrats en bona part al voltant deBarcelona, on hi havia uns 9.000 homes instal·lats en 27 establiments; la resta, uns 16.000 soldats esdistribuïa pel conjunt del territori català en un total de 83 casernes.
– La Guàrdia Civil tenia uns mil homes (350 a la província de Barcelona, 250 a la de Girona, i 200 a les deTarragona i Lleida), tots ells distribuïts en un total de 27 puestos. La seva oficialitat era de procedènciacatalana: coronel Palmès, els capitans Vallès i Roig, els tinents Abelló, Sentís i Seresplena.
– El cos de Carrabiners tenia mil homes, que depenien del Ministeri d’Hisenda i controlaven el contraban ivigilaven les fronteres. També estava militaritzat.
– Els membres del Cos de Vigilància i Seguretat i de la Policia Secreta, dependents directament delsgovernadors civils, eren uns mil per al conjunt de Catalunya, als quals caldria afegir-hi uns 530 queformaven les Rondes de Vigilància –els futurs vigilants municipals.
– Els Mossos d’Esquadra, organitzats per les diputacions provincials, eren un total de 530 homes, 330 delsquals depenien de la diputació de Barcelona.
No és estrany que amb els 30.000 membres de les forces armades i d’ordre públic es parlés d’"ocupació" del país, enparticular del pla de Barcelona, considerat el principal centre "subversiu" del país. El 1868, per a controlar unapoblació d’uns 370.000 habitants, hi havia en els municipis del pla de Barcelona uns efectius superiors a 11.000homes, 9.000 dels quals eren militars.
Pel que fa a la figura del governador civil, cal destacar els aspectes següents:
La creixent subordinació dels governadors civils als militars.
La no-professionalització del càrrec.
La gran inestabilitat i la curta durada dels mandats. Del 1844 al 1854 se succeïren a Barcelona vint-i-ungovernadors civils, amb una mitjana de mandat de sis mesos, i d’aquests vint-i-un governadors, onze erenmilitars.
L’escàs coneixement que tenien del país.
El fet que estiguessin abocats a fer funcions directament vinculades a assegurar el domini polític del partit delgovern: controlaven les eleccions, ja que ells fabricaven, depuraven, prohibien candidatures, controlaven elcens, nomenaven les juntes electorals, fiscalitzaven les campanyes i la premsa, controlaven l’escrutini i endonaven a conèixer els resultats. També controlaven directament la composició i el funcionament delsajuntaments i les diputacions: nomenaven alcaldes, destituïen regidors i diputats provincials, desautoritzavenacords presos pels consistoris i fiscalitzaven les seves finances. I era el president nat de la diputació provincial.
Tenia màximes atribucions per a poder controlar el conjunt del règim local –ajuntaments i diputacions provincials– iera el cap de l’Administració i dels serveis civils de l’Estat (instrucció pública, hisenda, beneficència, etc.), i havia dedonar suport al foment de la indústria, del comerç i de l’agricultura. Però els governadors civils, de seguida, estavensense dotacions pressupostàries, sense reglaments que concretessin les seves competències i sense personal per apoder exercir aquestes funcions (la plantilla d’administratius i subalterns que tenia el Govern Civil de Barcelona –laprovíncia més poblada d’Espanya– era l’any 1845 de tan sols set persones; el 1864 eren 46). I aquestes mancancesmaterials, humanes i reglamentàries van ser les que en van motivar la subordinació a l’autoritat militar.
Governs
La Unión Liberal (1856 - 1868)
14-7-1856Presidència: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Estat: Nicomedes Pastor Díaz (1811-1863)Hisenda: Manuel Cantarero San Vicente (1804-?), després Pedro Salaverría Charitu (1810-1896)
Gràcia i Justícia: Cirilo Álvarez (1808-1880)Governació: Antonio de los Ríos Rosas (1812-1873)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: Pedro Bayarri (?-1857)Foment: José Manuel Collado Parada (marquès de La Laguna) (1792-?)
12-10-1856Presidència: Ramon Mª Narváez (1800-1868)Estat: Pedro José Pidal (marquès de Pidal) (1800-1865)Hisenda: Manuel García Barzanallana (marquès de Barzanallana) (1817-1892)Gràcia i Justícia: Manuel Seijas Lozano (1880-1868)Governació: Cándido Nocedal y Rodríguez de la Flor (1833-1903)Guerra: Antonio Urbiztondo y Eguía (1794-1866), després Francisco de Paula Figueras y Caminals (primer marquèsde Constanza) (1786-1858)Marina: Francisco Alejandro Lersundi y Ormaechea (1817-1874)Foment: Claudio Moyano Samaniego (1809-1890)
15-10-1857Presidència: Francisco Armero de Peñaranda (marquès de Nervión) (1804-1867)Estat: Francisco de Paula Martínez de la Rosa (1787-1862)Hisenda: Alejandro Mon y Pidal (1801-1882)Gràcia i Justícia: Joaquín José de Casaus (?-?)Governació: Manuel Bermúdez de Castro (1811-1870)Guerra: Joaquín ArmeroMarina: José Mª Bustillo (comte de Bustillo) (1802-1868)Foment: Pedro Salaverría Charitu (1810-1896)
14-1-1858Presidència: Francisco Javier de Istúriz (1790-1871)Estat: Francisco Javier de Istúriz (1790-1871)Hisenda: José Sánchez Ocaña (1798-1887)Gràcia i Justícia: José María Fernández de la Hoz (1812-1887)Governació: Ventura Díaz (?-?), després José Posada Herrera (1815-1885)Guerra: Fermín Ezpeleta (?-?)Marina: José de QuesadaFoment: Conde de Guendulain
30-6-1858Presidència: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Estat: Saturnino Calderón Collantes (1799?-1864)Hisenda: Pedro Salaverría Charitu (1810-1896)Gràcia i Justícia: Santiago Fernández Negrete Governació: José Posada Herrera (1815-1885)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: José de Quesada, després José Mac-Crohon (1803-1860), i Juan de Zabala y de la Puente (1804-1879)Foment: Rafael Bustos y Castilla (marquès de Corvera) (?-?), després Antonio Aguilar y Correa (marquès de la Vegade Armijo) (1824-1908)Ultramar: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)
17-1-1863Presidència: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Estat Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885)Hisenda: Pedro Salaverría Charitu (1810-1896)Gràcia i Justícia: Nicomedes Pastor Díaz (1811-1863), després Pedro Nolasco Aurioles (1804-1884)Governació: Antonio Aguilar y Correa (marquès de la Vega de Armijo) (1824-1908)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: José Mª Bustillo (1802-1868) (comte de Bustillo), després Augusto Ulloa y Castañón (1823-1879)Foment: Francisco Luján (1798-1867)Ultramar: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)
2-3-1863Presidència: Manuel Pando Fernández de Pineda (marquès de Miraflores) (1792-1872)Estat: Manuel Pando Fernández de Pineda (marquès de Miraflores) (1792-1872)Hisenda: José de Sierra (?-?)Gràcia i Justícia: Rafael Monares y Cebrián (1811?-1877)Governació: Florencio Rodríguez Bahamonde (?-?)Guerra: José Gutiérrez de la Concha (marquès de l’Havana) (1809-1895)Marina: Francisco Mata y Alós (comte de la Torre de Mata) (1807-1884)Foment:Manuel Moreno López (1815-1868)
Ultramar: Manuel Pando Fernández de Pineda (marquès de Miraflores) (1792-1872)Reorganització del MinisteriHisenda i Foment: Manuel Moreno López (1815-1868) després Victorio Fernández Lazcoiti (?-?)Foment: Manuel Alonso Martínez (1827-1891)Ultramar: Francisco Permanyer y Tuyets (1817-1864)
17-1-1864Presidència: Lorenzo Arrazola (1797-1873)Estat: Lorenzo Arrazola (1797-1873)Hisenda: Juan Bautista Trupita (?-?), després Victorio Fernández Lazcoiti (?-?)Gràcia i Justícia: Fernando Álvarez (?-?)Governació: Antonio Benavides (1808-1884)Guerra: Francisco Alejandro Lersundi y Ormaechea (1817-1874)Marina: Joaquín Gutiérrez de Rubalcava (marquès de Rubalcava) (1803-1881)Foment: Claudio Moyano Samaniego (1809-1890)Ultramar: Alejandro de Castro Casal (1812-1881)
1-3-1864Presidència: Alejandro Mon y Pidal (1801-1882)Estat: Joaquín Francisco Pacheco y Gutiérrez Calderón (1808-1865)Hisenda: Pedro Salaverría Charitu (1810-1896)Gràcia i Justícia: Luis Mayans y Enríquez de Navarra (1805-1880)Governació: Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897)Guerra: José Marchesi y Oleaga (1801-1879)Marina: José Manuel Pareja y Septién (1813-1865)Foment: Augusto Ulloa y Castañón (1823-1879)Ultramar: Diego López Ballesteros
16-9-1864Presidència: Ramon Mª Narváez (1800-1868)Estat: Alejandro Llorente y Lannas (1814-1901), després Antonio Benavides (1808-1884)Hisenda: Manuel García Barzanallana (marquès de Barzanallana) (1817-1892), després Alejandro de Castro Casal(1812-1881)Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873)Governació: Luis González Bravo (1811-1871)Guerra: Fernando Fernández de Córdova y Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883), desprésFelipe Rivero Lemoyne (?-?)Marina: Francisco Armero de Peñaranda (marquès de Nervión) (1804-1867)Foment: Antonio Alcalá Galiano (1789-1865), després Manuel Orovio y Echagüe (marquès de Orovio)(1817-1883)Ultramar: Manuel Seijas Lozano (1880-1868)
21-6-1865Presidència: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Estat: Manuel Bermúdez de Castro (1811-1870)Hisenda: Manuel Alonso Martínez (1827-1891), després Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897)Gràcia i Justícia: Fernando Calderón Collantes (1811-1890)Governació: José Posada Herrera (1815-1885)Guerra: Leopoldo O’Donnell y Jornis (1809-1867)Marina: Juan de Zabala y de la Puente (1804-1879)Foment: Antonio Aguilar y Correa (marquès de la Vega de Armijo) (1824-1908)Ultramar: Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897)
10-7-1866Presidència: Ramon Mª Narváez (1800-1868)Estat: Eusebi Calonge y Fenollet (1814-1874), després Alejandro de Castro Casal (1812-1881) i Lorenzo Arrazola(1797-1873)Hisenda: Manuel García Barzanallana (marquès de Barzanallana)(1817-1892), després José Sánchez Ocaña(1798-1887)Gràcia i Justícia: Lorenzo Arrazola (1797-1873), després Joaquín de Roncali y Ceruti (marquès de Roncali)(1811-1875)Governació: Luis González Bravo (1811-1871)Guerra: Ramon Mª Narváez (1800-1868), després Francisco de Paula Parreño y Lobato de la Calle (1813-1882)Marina: Eusebi Calonge y Fenollet (1814-1874), després Joaquín Gutiérrez de Rubalcava (marquès de Rubalcava(1803-1881), Martín Belda (marquès de Cabra) (1815-1882) i Severo Catalina del Amo (1832-1871)Foment: Manuel Orovio y Echagüe (marquès de Orovio)(1817-1883)Ultramar: Alejandro de Castro Casal (1812-1881) i Carlos Marfori (1821-1892)
23-4-1868Presidència: Luis González Bravo (1811-1871)
Estat: Joaquín de Roncali y Ceruti (marquès de Roncali) (1811-1875)Hisenda: Manuel Orovio y Echagüe (marquès de Orovio)(1817-1883)Gràcia i Justícia: Carlos Mª Coronado (?-?)Governació: Luis González Bravo (1811-1871)Guerra: Rafael Mayalde (?-?)Marina: Severo Catalina del Amo (1832-1871), després Martín Belda (marquès de Cabra) (1815-1882)Foment: Severo Catalina del Amo (1832-1871)Ultramar: Carlos Marfori (1821-1892), després Tomás Rodríguez Rubí (1817-1890)
19-9-1868Presidència: José Gutiérrez de la Concha, marquès de l’Havana (1809-1895)
El Sexenni Democràtic (1868-1874)
El 17 de setembre de 1868 l’esquadra espanyola dirigida per l’almirall Topete es va pronunciar contra el govern a labadia de Cadis; el 19, Prim i Serrano s’ajuntaven als alçats i, amb altres militars, signaren el manifest "España conhonra". Al cap d’una setmana els rebels triomfaven sobre les tropes governamentals a la batalla del Puente deAlcolea.
Els esdeveniments d’aquest cop d’estat, que s’anomenà La Gloriosa, van córrer el risc d’acabar en una veritablerevolució, i aquells que durant sis anys (1868-1874) van estar mirant de no perdre el control del poder, finalment esvan veure obligats a organitzar un altre pronunciament per tal de restaurar els Borbó a la Cort, en la persona d’AlfonsXII, fill de la destronada Isabel II.
Entre les interpretacions donades a la Revolució de Setembre de 1868 cal esmentar les següents:
Sánchez Albornoz ha assenyalat la influència de la crisi financera i comercial del 1866 i la de la crisi alimentàriadel 1868.
Gabriel Tortella ha aprofundit sobre la crisi agrària i sobre el paper tan negatiu que tingueren els ferrocarrils.
Josep Fontana ha estudiat les motivacions materials d’un cop d’estat, ja que en el seu treball se cenyeix alsmòbils dels militars; ens recorda que es va produir un encadenament entre la crisi de creixement delcapitalisme espanyol (espanyol perquè es desenvolupava en territori peninsular, però totalment penetratd’interessos estrangers) i l’actuació d’uns polítics vinculats al món dels negocis, que van organitzar el copd’estat per posar remei a uns problemes derivats de la crisi i per acabar amb els obstacles que dificultavenl’inici d’una nova etapa de recuperació; sense oblidar la vinculació entre els anomenats revolucionaris i lescompanyies ferroviàries. Remarca, també, que d’ençà del 1863, en l’emmascarada democràcia espanyolanomés hi podien actuar el partit moderat i la Unión Liberal dirigida per O’Donnell; progressistes i demòcrates enquedaven al marge. Aquests darrers sabien prou bé que no podrien arribar al poder si no era mitjançant unaruptura; contràriament, els progressistes, durant un cert temps, encara van creure que n’hi hauria proud’organitzar un pronunciament perquè la reina els cridés a governar. Però després de molts anys deconspiració, Prim i els seus companys es van convèncer que no farien pas trontollar el règim només amb unsquants soldats, i que els calia aliances amb els partits de masses situats a la seva esquerra, per tal d’organitzaralguna cosa que s’assemblés prou a una revolució i així aconseguir el suport popular que els convenia, peròque fos, alhora, fàcilment controlable per tal que no degenerés en transformacions socials irreversibles. L’acordes va iniciar amb el pacte d’Ostende (agost de 1866), pel qual progressistes i demòcrates acceptaven deconvocar una assemblea constituent elegida per sufragi universal en el cas que triomfessin.
Segons Balcells, la Gloriosa fou un pronunciament organitzat des de dalt per tal d’evitar una revolució des debaix. Recordem que els progressistes, impotents, es van vincular amb partits capaços d’arrossegar les massespopulars; però van recórrer a aquesta mesura tan arriscada just en el moment en què, de bell nou, una crisi desubsistències repercutia de manera considerable sobre el proletariat urbà, però molt més encara sobre l’agrari;la mateixa crisi agrària comportava una disminució de la feina, precisament quan els queviures eren molt méscars. Per això, a més de les primeres mesures del nou govern que concedia ajut econòmic a les companyiesferroviàries, se’n van haver de prendre unes de més decisives per tal d’evitar que aquelles masses populars,que havien participat en el cop d’estat de setembre, volguessin arribar a les darreres conseqüències, iproposessin canvis qualitatius, quan els dirigents ja en tenien prou, i massa, amb un canvi de govern.
Procés històric
El Sexenni Democràtic (1868-1874)
La monarquia constitucional d’Amadeu I
Durant els anys 1869 i 1870, mentre Prim i els seus homes, amb el suport del resultat de les eleccions a Corts
constituents, recorrien Europa a la recerca d’un príncep que es volgués fer càrrec de la Corona espanyola i que fostolerat per les grans potències, a Catalunya es va iniciar el període de preponderància federal, sense oblidar que hihavia altres grups amb un pes més o menys considerable, com els progressistes, els carlins i el moviment catalanista.
Amadeu de Savoia fou formalment elegit per les Corts el 16 de novembre de 1870. La seva permanència va ser bencurta perquè va abdicar el dia 11 de febrer de 1873, fastiguejat fins i tot d’aquells que es deien els seus partidaris.
Aquests dos anys de monarquia constitucional van representar per al Principat un llarg parèntesi: amb el migratentusiasme que va provocar la nova dinastia, la majoria dels catalans estaven esperant el desenllaç d’una abdicacióque tothom semblava endevinar des del mateix moment de l’arribada del nou rei.
Una bona part de l’oligarquia agrària, financera, comercial o industrial, que era alfonsina, va boicotejar lamonarquia dels Savoia, i esperava una millor avinentesa per a col·laborar al retorn a la situació anterior alsetembre de 1868.
Les masses populars de la Catalunya interior eren majoritàriament afectes al carlisme i les de la Catalunyalitoral, pagesos o obrers tèxtils, eren, gairebé totes, federals i, per tant, antimonàrquiques, si bé al llarg delperíode es va produir un transvasament cada vegada més considerable cap a l’internacionalisme o cap alsindicalisme apolític.
Els carlins, que l’estiu de 1872 van recórrer novament a les armes, aquesta vegada van voler donar al seuaixecament un caràcter localista. El 16 de juliol de 1872, el pretendent Carles va fer un manifest, adreçat acatalans, valencians i aragonesos, i declarava la seva intenció de retornar els furs que Felip V havia suprimit, iprometia la restauració de la Generalitat i de les Corts catalanes, l’abolició de les lleves i la vinculació deCatalunya i Castella mitjançant una unió federativa.
La situació era lamentable per a tothom, fins i tot, per al rei, que no va tenir cap altra sortida sinó abdicar, no per lespressions republicanes, cada vegada més febles, ni per l’oposició d’altres grups monàrquics, sinó perquè els pocsque donaven suport polític a una dinastia òrfena de l’ajut de les grans forces econòmiques es van dividir i es vanenfrontar entre si. La monarquia s’hagué d’enfrontar amb la revolta carlina a Catalunya, el País Basc i Navarra, ambl’hostilitat de les classes populars republicanes de les ciutats catalanes, valencianes i andaluses, amb la primeraguerra de Cuba, i amb la manca de suport de l’oligarquia latifundista espanyola i de l’exèrcit, sobretot després del’assassinat de Prim, que era el puntal del nou rei. Aquests factors van fer decidir Amadeu I a abdicar. Aleshores, esva proclamar la República.
La Primera Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres el 1864 amb el nom d’AssociacióInternacional de Treballadors (AIT). Adoptà una gran part de les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, ons’afirmava que l’emancipació dels treballadors només podia ser obra d’aquests mateixos treballadors i es pronunciavaper la col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en federacions locals i regionals i un Consell general.Celebrà congressos a Ginebra (1866), Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comunade París aguditzà la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional s’escindí al Congrés dela Haia (1872). Esquemàticament, aquests serien els punts de desacord entre totes dues tendències:
Marxisme Anarquisme
Objectiu últim de larevolució
Home lliure en una societat lliure i sense estat. El mateix.
Anàlisi de la societat Lluita de classes socioeconòmicamentantagòniques. Motor de la lluita: lescontradiccions entre forces productives irelacions socials de producció.
Lluita entre opressors i oprimits. Laconquesta de la llibertat és el motor de leslluites socials.
Classesrevolucionàries
La revolució la protagonitzarà el proletariatindustrial.
La revolució la protagonitzaran els mésoprimits sense diferència entre pagesos iobrers.
Països revolucionaris Els més industrialitzats. Els més pobres i menys desenvolupats.Estat Conquesta de l’Estat exercint la dictadura del
proletariat, com a etapa transitòria.Destrucció immediata de l’Estat i de totpoder. El poder corromp.
Acció política Participació en la política burgesa per aaccelerar les contradiccions del sistema.
No-participació en la política burgesa.Abstencionisme i apoliticisme (no acceptarel joc polític de la burgesia).
Tàctiques Parlamentarisme i aliances amb la burgesia. Acció directa. Propaganda pel fet.Organització Partit polític de masses per a conquerir,
mitjançant els vots, l’Estat. Sindicat per a lalluita reivindicativa econòmica, autònom en elseu terreny.
Anarquisme individualista: societatssecretes d’elits i acció individual.
Anarcosindicalista: sindicat per a la lluitareivindicativa i revolucionària.
Democràcia Democràcia relativa: de baix a dalt i de dalt abaix. Discussió relativa. Centralismedemocràtic.
Democràcia total: tot de baix a dalt.Discussió total.
Elaboracióteoria/estratègia
Teoria i estratègia aprovada en congressos. Teoria i estratègia elaborada encongressos.
Revolució proletària Fruit de l’acció organitzada per les societatsobreres, dirigides pel partit.
Fruit de l’acció espontània de les masses,confiança total en la seva capacitat per acrear un nou ordre social.
Actitud de la qual esparteix
Importància fonamental de les estructures. Importància fonamental de les persones.
El destronament d’Isabel II, en obrir el país a les llibertats polítiques i sindicals, va afavorir el desenvolupamentassociatiu a la classe obrera catalana. L’octubre de 1868 els sindicats obrers (o societats de resistència) constituïrenuna Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona –convertida, pel febrer de 1869, en Centre Federal de lesSocietats Obreres de Barcelona– dirigida per Rafael Farga Pellicer, Balasch –tots dos destacats republicans federalsdel moment–, Nuet, Bové i d’altres.
Aquesta organització barcelonina convocà el Congrés Obrer de Catalunya de desembre de 1868, que va acordardonar suport actiu al republicanisme federal, la participació dels obrers en la vida política, fomentar el cooperativisme ifundar el setmanari La Federación. El moviment obrer es manifestava partidari de la política democràticarepublicanofederal. Al final de 1869 es fundava la federació tèxtil cotonera Les Tres Classes de Vapor, amb 8.500afiliats, que durant les dècades següents seria l’organització sindical principal del Principat.
Al mes de setembre de 1869 dos delegats catalans, Farga Pellicer i Gaspar Sentiñón, assistiren al quart congrés de laPrimera Internacional celebrat a Basilea. Mesos abans havia trobat molt bona acollida la propaganda que havia fet aBarcelona de la Internacional l’italià Giuseppe Fanelli, seguidor de l’orientació bakuniana dins l’AIT. El primer nuclibarceloní es va afiliar a la vegada a la Internacional i a l’Aliança de la Democràcia Socialista, grup fundat per Bakunin,que subsistia com a fracció organitzada semisecretament dins l’AIT amb l’oposició de Marx.
Al mes de juny de 1870 se celebrà a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en el qual es va constituir laFederació Regional Espanyola de l’AIT. En aquest congrés hi havia representades quatre tendències:
La bakuninista (antipolítica, antiestatal, col·lectivista i relativament favorable a l’acció sindical). La sindicalista apolítica. La sindicalista partidària de donar suport al partit republicà federal. La cooperativista (moderada i no gaire favorable al moviment vaguístic).
Entre els temes debatuts en destaquem el d’acció sindical, cooperatives, organització i lluita política. Es va refusar elcooperativisme com a mitjà de transformació social i es va acceptar com a instrument de conscienciació; es va
establir el caràcter apolític de les societats obreres en el sentit de preservar-ne la independència respecte als partitspolítics i garantir el pluralisme en el si dels sindicats d’ofici, però tolerant l’acció política individual.
Evolució econòmica
El fracàs d’Hisenda
El dèficit dels pressupostos
Pressupostos Romanent o dèficit Deute públic(emissions) Dèficit anual
1864-1865 +192.886.824 361.930.477 –168.172.7061865-1866 –93.101.732 26.199.736 –130.287.0361866-1867 –65.377.395 26.199.736 –68.815.4881867-1868 +132.513.573 203.963.364 –72.494.7001868-1869 +106.898.797 +258.380.971 –181.051.4011869-1870 –49.848.892 155.144.735 –239.562.8611870-1871 +12.266.903 237.068.283 –246.524.8611871-1872 –52.409.889 72.901.312 –160.746.5751872-1873 –13.587.561 20.670.486 –67.370.3731873-1874 +74.521.891 106.103.679 –25.834.5601874-1875 +77.045.924 80.590.772 –24.299.0201875-1876 –75.323.430 21.372.231 –138.299.666Jesús Martín Niño (1972). La Hacienda española y la revolución de 1868 (pàg. 65.). Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.
Fàcilment s’adverteix que de 1868 a 1872 s’enregistren els dèficits més grans del període, amb prou feinesemmascarats per les grans emissions de deute públic fetes per a pal·liar la insuficiència de la recaptació d’impostos.
Causa: el fracàs de la reforma fiscal
Pressupost d’ingressos de l’Estat. Ingressos ordinaris: recaptació obtinguda (Quantitats en milions de pessetes)
Anys Contribucionsdirectes
Contribucionsindirectes
Monopolis iserveis
PropietatsEstat
i recursosTresor
Total
1863-1864 129,1 137,3 180,8 99,1 546,31864-1865 136,7 137,2 186,4 40,1 510,41865-1866 134,2 135,0 175,4 91 535,61866-1867 151,9 129,7 166,2 123,9 561,71867-1868 168,4 130,6 159,5 102,2 560,71868-1869 158,2 80,9 132,5 87,8 459,41869-1870 166,3 74,8 105,5 91,2 437,81870-1871 181,3 76,2 105,1 81,1 443,71871-1872 194,4 80,9 114,9 56,2 447,41872-1873 202,3 79,5 121,9 60,1 463,81873-1874 174,6 87,3 106,5 121,5 489,91874-1875 197,4 156,2 113,1 137,9 604,31875-1876 209,2 161,9 135,1 195,9 612,1Jesús Martín Niño (1972). La Hacienda española y la revolución de 1868 (pàg. 174). Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.
Es pot observar com la columna de les contribucions indirectes disminueix després del 1868, com a conseqüència dela supressió de l’impost de "consums" –una de les reivindicacions de les masses populars. Però les altres columnesno experimenten augments que puguin compensar aquesta baixa, cosa que reflecteix el fracàs de l’intent d’establirimpostos directes més equitatius. La darrera columna ens mostra el descens de la recaptació ordinària total.
Conseqüències: asfíxia i descrèdit d’Hisenda
Anys(1)
Ingressos ordinaris(2)
milions ptes.
Obligacions deute(3)
Milions ptes.
Percentatge(4) = ------- ×××× 100
(2)1867-1868 560,7 260,26 46%1868-1869 459,4 277,54 60%1869-1870 437,8 362,22 82%1870-1871 443,7 423,30 95%1871-1872 447,4 327,66 73%1872-1873 463,8 377,00 81%1873-1874 489,9 377,00 77%1874-1875 604,3 375,23 62%1875-1876 612,1 385,82 63%Jesús Martín Niño (1972, pàg. 99). La Hacienda española y la revolución de 1868. Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.
El quadre mostra les conseqüències del greu endeutament necessari per a fer front al fracàs de la recaptaciód’impostos. Atendre les obligacions del deute s’hauria endut d’un 60% a un 95% dels ingressos ordinaris d’Hisenda.Com que no es podia fer front a la resta de les obligacions de l’Estat, no hi havia més remei que ajornar aquestesobligacions del deute, cosa que comportaria el descrèdit de la Hisenda espanyola.
Dinàmica sociopolítica
Durant el cop d’estat, el poble, descontent, sobretot al sud peninsular, va desbordar l’esquifit programa dels militarsrebels. Tot seguit després del pronunciament, van aparèixer arreu unes juntes revolucionàries provisionals queincitaven a revoltes populars amb unes consignes molt radicals per tal d’aconseguir una mobilització prou àmplia pera garantir el triomf després de tants intents avortats (el programa de la Junta de Barcelona demanava Cortsconstituents, sufragi universal, llibertats bàsiques, abolició de la pena de mort, de les quintes i dels consums, ladissolució dels cossos repressius, la rebaixa d’un terç dels aranzels de duanes i l’enderrocament de la Ciutadella). Uncop assegurat el triomf, els revolucionaris es van apressar a proclamar la necessitat de defensar les sevesconquestes: ara totes les proclames ja demanaven que es conservés l’ordre i que es respectés la propietat.
Tan bon punt els militars vencedors van entrar a Madrid, van obligar la Junta de la capital a nomenar un governprovisional molt moderat, davant l’estupefacció de les juntes provincials, que s’havien arribat a creure que feien larevolució i es pensaven que serien consultades a l’hora d’organitzar un nou govern, ni que fos interí.
D’altra banda, la Gloriosa va significar, momentàniament, el destronament d’Isabel II, no pas perquè els dirigents de laparòdia s’ho haguessin proposat, sinó perquè la reina va vincular massa estretament la seva sort a la del partitmoderat.
Així, d’ençà de la batalla d’Alcolea, van tenir lloc enfrontaments aferrissats entre:
Les masses populars, arrossegades per les demagògiques proclames dels rebels i les juntes provincials queaquests havien creat per tal de controlar la situació. Les juntes i el govern provisional, que les va dissoldre, perquè no en caigués cap a mans de veritablesrevolucionaris. Aquells que volien substituir la monarquia per una república i els qui volien canviar de rei però no de forma degovern.
Aquestes oposicions es van resoldre amb la victòria de l’ala més moderada de tot el moviment. El 9 d’octubre, elgovern provisional va llançar una proclama, adreçada a les juntes, en la qual, després de congratular-se de la"serenitat" que havia demostrat el poble, els pregava de mantenir "el orden a toda costa entregando inmediatamentea la acción de los tribunales a los que, con cualquier pretexto, le turbasen". El 19 d’octubre el govern va dissoldretotes les juntes provincials i el 25 es va declarar a favor de la monarquia sense esperar que ho fessin, com s’hauriaescaigut, les anunciades Corts constituents.
Aquesta actitud del govern provisional, que traïa tot el programa anunciat pels progressistes, ajuda a entendre laradicalització immediata de les masses populars, que es van adonar que, si volien la realització de llursreivindicacions, havien de conquerir el poder o destruir-lo, però mai deixar-lo a les mans d’organismes subordinats.Aquesta radicalització va provocar els aixecaments federals del 1869 i va menar els sindicats obrers a unsplantejaments molt clars.
Documents
"Ban del comte de Cheste a l'inici de la Gloriosa a Barcelona (1868)"
"Abaix les quintes!"
Una de les reivindicacions més sentides de les classes populars va ser l’abolició del sistema de quintes, que consistiaen el servei militar obligatori mitjançant un sorteig, en la proporció d’u per cinc. La lluita contra aquest sistema,establert per Carles III l’any 1770, va ser habitual al llarg del segle XIX, fins que finalment va ser suprimit el 1873.
Aquest text és un fragment d’un romanç popular, que es pot datar cap a l’any 1870.
"Abaix les quintes!"
Barcelona isabelina i revolucionària: la impopularitat del restabliment de les quintes(1870)
El restabliment de les quintes (1869) va encrespar els ànims de la població de l’Estat espanyol. A Barcelona (Gràcia,Sants i Sant Martí de Provençals) i a Madrid es van fer diferents manifestacions per protestar contra aquesta mesura.Les dones i els joves eren els sectors més importants que participaven en aquesta protesta general.
Barcelona isabelina i revolucionaria. A. Masriera
El Congrés Obrer de Barcelona (juny 1870)
L’any 1864 es va constituir a Londres l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), coneguda també amb el nomde Primera Internacional. Ben aviat va sorgir una forta oposició entre Marx i Bakunin, principal exponent del correntanarquista. Per tal d’estendre la Primera Internacional, Bakunin va enviar a l’Estat espanyol l’anarquista italiàGiuseppe Fanelli, que el 1869 va aconseguir crear uns primers nuclis internacionalistes a Madrid i a Barcelona. Eljuny de 1870 es va celebrar a Barcelona un congrés obrer, amb assistència de vuitanta-nou delegats representant149 societats (noranta-una de les quals de Barcelona). Com a conseqüència del congrés, es va constituir la FederacióRegional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors.
"Abaix les quintes!" Número monogràfic dedicat a l’aniversari del setge de Gràcia
El març de 1870 va aparèixer un decret sobre una nova quinta de quaranta mil homes malgrat les promeses fetespels dirigents de la Gloriosa. Aquest fet va provocar diferents revoltes contra la contribució de sang. Sants, Gràcia iSant Martí van ser llocs on la revolta adquirí una virulència molt forta. La repressió, dirigida del capità generalGaminde, va ser dura i la revolta sufocada. Un any després La Campana de Gràcia amb un número monogràficdedicat a l’aniversari del setge de Gràcia recorda a les autoritats que l’abolició de les quintes era una reivindicació queno havia desaparegut del poble català i només la República podia satisfer aquest desig.
"Abaix les quintes!" Número monogràfic dedicat a l’aniversari del setge de Gràcia
"Abaix les quintes!". A. Serra
Politicisme o apotilicisme durant el Sexenni Revolucionari (1871)
En aquest període del Sexenni Revolucionari la difusió de l’anarquisme a Catalunya va ser important. Bona part del’obrerisme català s’afilià a l’AIT i va assimilar l’ideari bakuninista que condemnava, entre altres coses, qualsevolmena d’estat i organització política. Aquesta actitud va perjudicar els partits republicans, ja que els treia bona part dela seva base electoral. La Federación, òrgan del Centre Federal de les Societats Obreres i, més tard, de la Federacióde Barcelona de l’AIT, seria el portaveu del sector apolític. La Campana de Gràcia fou partidària de la participaciópolítica i en aquest article fa un repàs d’aquells aspectes com l’abolició de les quintes, les contribucions indirectes igenerals per convèncer els obrers que seria molt positiva la seva participació en la vida política.
"Als Obrers". La Campana de Gràcia
Carta i manifest del rei Amadeu als espanyols (11 de febrer de 1873)
Amadeu de Savoia (1845-1890) va ser elegit rei el 16 de novembre de 1870 i proclamat el 2 de gener de 1871 i vaabdicar l’11 de febrer de 1873. L’assassinat del general Joan Prim (1814-1870) el seu principal valedor, la divisió delsliberals, la ridiculització de la nova monarquia per les altres forces com les republicanes, carlines i alfonsins,l’aixecament armat dels carlins i federalistes (1872) i el conflicte dels artillers van portar-lo a deixar la Corona.
Carta i Manifiesto del rey Amadeo á los Españoles. A. de Savoia
Període constituent
La Constitució de 1869
Es pot considerar com la primera constitució democràtica de la nostra història. El factor més clar és la concessió delsufragi universal –masculí– al qual cal afegir una molt àmplia declaració de drets i una voluntat de canviar l’estructuracentralista i arbitrària aixecada pels moderats.
Els drets que conté l’article primer comprenen quasi la tercera part del total dels articles. La seva regulació ésminuciosa per tal d’impedir que puguin ser retallats per lleis posteriors, i conté garanties importants per a fer-losrespectar: sancions als funcionaris que infringeixin els drets i indemnització als ciutadans que ho pateixin.
Consagra drets fins aleshores desconeguts: inviolabilitat de la correspondència, llibertat de treball per a estrangers,drets de reunió i associació; reconeix la llibertat de cultes privat i públic: els republicans volien convertir aquest articleen separació total d’Església i Estat, cosa que originà una forta polèmica i va servir d’excusa per a un nou aixecamentcarlí. La inclusió del sufragi universal i del dret d’associació constitueix una fita decisiva en el combat històric per lademocràcia i en la politització dels treballadors.
La divisió de poders i la descentralització regeixen l’organització de l’Estat. El centre del poder resideix en les Corts,formades pel Congrés de Diputats i el Senat, totes dues elegides per sufragi universal. El rei apareix en el text com unmonarca constitucional. La independència judicial es duu a terme emancipant els jutges dels designis governamentalsmitjançant el sistema d’oposició per a l’ingrés a la carrera judicial. La constitució regula amb criteri democràtic lesdiputacions i ajuntaments, la hisenda, l’exèrcit i preveu una futura reforma del règim colonial.
La Constitució de 1869
Identitats
El conservadorisme polític català
Entre 1849 i 1868 s’anà formant tot un corrent polític català de caràcter conservador i, tot i que la seva influència en lavida política fou relativa, el seu prestigi, sobretot entre els sectors de la burgesia del país, fou molt superior al que ellimitat nombre dels seus membres podia imaginar.
S’oposaren als intents uniformistes projectats tant pels moderats com pels unionistes (contra el projecte dereforma del Codi civil el 1851, contra les reformes unionistes de la Llei notarial de 1862 i la hipotecària de1863).
Com a especialistes en dret foren assessors d’importants companyies industrials, financeres i ferroviàries, i decorporacions públiques i privades.
Els seus plantejaments descentralitzadors els faran elaborar les línies bàsiques d’un regionalisme prudent. Pera ells, la revitalització moral i material de Catalunya sols seria possible quan el país estigués dotat d’unesinstitucions que permetessin als seus habitants l’administració d’una bona part dels seus interessos. Aquestapresa de consciència regionalista serà clara durant el Bienni Progressista.
Assumeixen el particularisme català, però mai no defensen solucions de caràcter federal. No qüestionaran queel centre del poder polític ha de ser el govern estatal de Madrid, però consideraran que el centralisme era unainjustícia i no un simple sistema polític.
Quina va ser l’actuació de l’"escola conservadora catalana" (Ramon Martí i d’Eixalà, Francesc Permanyer i Tuyet,Manuel Duran i Bas, Estanislau Reynals i Rabassa, Josep Coll i Vehí, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, JoanAgell, Josep Sol i Padrís), vinculada als més poderosos sectors de la burgesia del país?
Durant la Dècada Moderada (1844-1854)
Durant la Dècada Moderada (1844-1854)
– Se situen, inicialment, dins el sector "moderat del liberalisme barceloní", però sempre amb una actitud moltindependent (Martí, per exemple, diputat moderat per Barcelona el 1843, s’oposà a l’elaboració de la Constitucióde 1845, denuncià l’autoritarisme dels governs de Narváez i defensà les peticions econòmiques de la Junta deComerç de Barcelona).
– No accepten cap mena de disciplina de partit. Quan simpatitzin amb la Unión Liberal, durant el governd’O’Donnell (1858-1863), seran "ministerials a la catalana", és a dir, mantindran una actitud distant respecte alsgoverns per tal de poder defensar lliurement el seu programa reformador i, fins i tot, censurar la gestió delsresponsables de l’Administració.
– La situació política i econòmica espanyola del final dels anys quaranta i la revolució europea de 1848 seran elsestímuls que els duran a la pràctica del periodisme polític (la majoria eren professors universitaris i juristes) i atenir un paper rellevant en la vida cívica catalana, el de portaveus dels sectors conservadors de la burgesia.Permanyer demanava: "Orden sin tiranía, autoridad sin arbitrariedad, libertad sin licencia y progreso sonrevoluciones".
– Estan convençuts que la pressió social a favor d’uns canvis no podia ser aturada amb la simple políticarepressiva dels moderats i que aquest immobilisme polític esdevenia un factor de desestabilització de la situació,que podia ser aprofitat tant pels carlins (guerra dels Matiners) com pels revolucionaris (partides republicanes).
– Consideren que la manca de plantejaments industrialistes dels governs moderats dificultava el desenvolupamenteconòmic català i que l’accelerat procés de constitució d’un model d’estat burocratitzat, amb una granconcentració de poders i amb clares tendències uniformistes, era un fre per a la lliure iniciativa del capital.
– La lluita contra la reforma aranzelària de 1849, que posava fi a l’etapa prohibicionista, fou una de les primerescampanyes en què intervingueren. Veuen com un tot la necessitat de reformes politicoadministratives en un sentitdescentralitzador i la defensa d’uns interessos econòmics industrialistes (proteccionisme).
– La seva primera empresa politicoperiodística fou el diari El Locomotor, aparegut al principi del 1849 i dirigit perDuran amb la col·laboració de Mañé i Reynals. Propugnen un proteccionisme intransigent, critiquen la política delgovern moderat i criden l’atenció davant les doctrines revolucionàries. Volien compaginar la defensa de la religió,de la família, de la propietat, de la justícia i de l’ordre públic amb el progrés moral i material.
– Tindran un paper destacat en les campanyes d’oposició a lleis orgàniques i a l’intent de reformar la Constituciódel govern Bravo Murillo els anys 1852-1853. Per tal d’evitar que es produís una "dictadura del poder executiu" esconstituí a Barcelona una candidatura de coalició conservadora progressista que triomfà clarament a leseleccions a diputats del gener de 1853. Cal notar que es deixà d’utilitzar el qualificatiu de moderat i s’emprà el deconservador: no es volien sentir lligats al partit de Narváez i Bravo Murillo i cercaven vincular els interessosmaterials del país als principis morals conservadors, sense produir cap trencament amb la tradició històricacatalana. Eren els inicis d’un conservadorisme polític pròpiament català.
Durant el Bienni Progressista (1854-1856)
Durant el Bienni Progressista (1854-1856)
Els conservadors catalans cercaven un espai polític, una tercera via, entre el moderantisme, considerat estèril,anacrònic i corrupte, i el progressisme, massa revolucionari i perillós. Eren conservadors, però veien la necessitat decanvis polítics i de certes reformes; però no tenien per legítimes totes les novetats ni admetien que tot canvisignifiqués progrés. Es consideraven liberals, és a dir, oposats a tot absolutisme polític, però no eren demòcratesperquè, segons ells, la sobirania no residia en els individus.
Com hem d’entendre la seva defensa de la descentralització?
– D’una banda, respon a una mena d’argumentació historicoromàntica: tractaven de tornar al sistema representatiuantic, adequant-lo a les exigències del moment.
– De l’altra, respon a la malfiança respecte a l’eficàcia administrativa i política del nou estat liberal. Es tracta d’unaactitud defensiva davant l’avenç del liberalisme democràtic i els plantejaments revolucionaris: una manca deconfiança en l’estat liberal com a organisme de defensa de la societat civil limitada als propietaris.
– Les seves demandes es concretaven en una descentralització administrativa i consideraven inqüestionable launitat política de l’Estat; estaven lluny de les actituds federalistes i de l’autonomisme polític.
Per tot plegat, no és estrany que els intel·lectuals conservadors acollissin amb esperances moderades els fetsrevolucionaris del juliol de 1854. La caiguda del moderantisme autoritari i uniformista obria pas a una nova situacióque possibilitava certes reformes descentralitzadores. Duran i Bas, llavors secretari de l’Ajuntament de Barcelona,serà un dels signants del manifest del 14 de juliol, pel qual la ciutat s’adheria als militars insurgits a Vicálvaro.
Però la nova situació donava un clar predomini polític als progressistes, i això podia significar, per als conservadors,un perillós desplaçament de la política catalana cap a les exigències del liberalisme democràtic de progressistes irepublicans. Per això, cap al final de 1854 Duran i Bas, a petició de Mañer i Flaquer, presentà al propietari del Diariode Barcelona, Antoni Brusi, un programa polític per tal de dotar aquest periòdic d’una línia d’acords amb els canvis. Elprograma se centrava en la reforma de la Constitució moderada de 1845 en un sentit més liberalitzador (garantiespersonals) i més representatiu (nova llei electoral), reforma administrativa de caràcter descentralitzador, milícianacional, però reservada als "propietaris" i política econòmica proteccionista.
Duran i Bas, des del Brusi, va escriure una sèrie d’articles, recollits després amb el nom de Crónicas parlamentarias,que sintetitzen el pensament de l’escola conservadora catalana dels anys 1854-1856.
Estudios Políticos y Económicos por D. Manuel Duran y Bas (1856). Barcelona: Imprenta de Antonio López.
– Va refer la teoria tradicional del principi de limitació de la sobirania, segons la qual aquesta sobirania residia en launitat historicosocial (la "nació espanyola") i no en la suma d’individualitats, com defensaven els liberalsdemòcrates.
– La sobirania era sotmesa a unes regles superiors a les dels homes: la unitat social i política d’Espanya es basavaen la tradicional unitat del poder amb la monarquia i la unitat religiosa Estat i Església.
– Aquests elements bàsics i "indissolubles" de la tradició històrica de la "nació espanyola" eren compatibles ambles llibertats polítiques: la monarquia moderna havia de viure voltada d’institucions liberals.
– Però el sistema representatiu havia de partir de la desigualtat natural que hi havia a la societat i no vulnerar-laartificiosament (oposició total al sufragi universal).
– Les llibertats haurien d’estar regulades i limitades en benefici del bé comú i de l’estabilitat del sistema social.
Però els conservadors catalans es van veure desbordats pels esdeveniments dels anys 55 i 56: la radicalització delsconflictes socials, l’aparició d’un moviment obrer important i la vaga general del juliol del 55 (amb l’assassinat del seucorreligionari Sol i Padrís) els produirà una gran intranquil·litat. Ara se sentien defraudats per la constant crisi política isocial i la incapacitat dels diferents governs per a dur a terme les reformes promeses. Per això, quan es va produir elcop militar d’O’Donnell, el 15 de juliol de 1856, s’identificaren amb els plantejaments de la Unión Liberal.
Durant la Unión Liberal (1856-1868)
Durant la Unión Liberal (1856-1868)
En aquesta etapa, els conservadors catalans apareixeran cada cop més vinculats amb els grans representants delmón econòmic del país: a les eleccions del març de 1857 triomfarà la candidatura conservadora, addicta a la UniónLiberal, integrada per Joan Agell, Joan Güell i Ferrer, Joan Illas i Vidal i Ramon Martí d’Eixalà. A partir d’aquestmoment, els homes més significatius de l’escola conservadora catalana van passar a tenir càrrecs de responsabilitat(diputats, alcaldes, ministre, etc.).
Atrets per les promeses de reformes administratives i de moralitat pública fetes per O’Donnell, els conservadorscatalans donaran suport a la Unión Liberal (partit que reunia antics moderats enfrontats amb Narváez i progressistesespantats pel radicalisme obrer del Bienni, és a dir, els més progressistes dels moderats i els més moderats delsprogressistes). Era la "tercera via" que cercaven els conservadors catalans: la Unión Liberal era la nova força cridadaa resoldre els principals problemes del país; donava confiança als que ho esperaven "todo de las reformas, nada delas revoluciones".
Tanmateix, per què els conservadors catalans es van anar allunyant de la Unión Liberal? Pel tema del centralisme;per l’actitud política dels administradors del poder central de no fer la més mínima cessió en les seves atribucions: elsistema centralista s’havia constituït, entre altres motivacions, per tal de servir uns interessos mercantils, agraris ifinancers que feien de la utilització del mateix poder la causa primordial de la seva influència i del seu predomini.
N. Durán (1979). La Unión Liberal y la modernización de la España isabelina. Una convivencia frustrada: 1854-1868(pàg. 108). Madrid: Akal.
El govern unionista, que no diferia socialment gaire dels anteriors moderats, en lloc de complir les promeses fetes (laLlei orgànica per a les províncies i els municipis), accentuà la burocratització administrativa central i l’uniformismelegislatiu (l’any 1860 l’Administració espanyola tenia 189.000 empleats públics, quatre vegades més que la GranBretanya, país que tenia una població molt més nombrosa).
Quan s’aprovà la nova llei d’aranzels, que entrà en vigència l’1 de gener de 1863, el divorci entre el govern unionista ila gran burgesia industrial catalana fou un fet. Encara s’intentà d’aconseguir mesures descentralitzadores durantl’últim govern O’Donnell (1865-1866), com el projecte presentat al congrés el 14 de març de 1866 per Duran i sisdiputats catalans, per a reformar les lleis administratives vigents (es demanava, entre d’altres, la reducció del nombrede les províncies a les "regions històriques"). Però el govern unionista es negà a acceptar el projecte.
Decebuts pel fracàs unionista, els conservadors catalans es replegaren cap a Catalunya. Havia fracassat totalment elseu projecte "centrista" de cercar un camí entre el democratisme individualista dels progressistes i el dur immobilismedels moderats. Però també havia fracassat tot un intent possibilista de reforma prudent de l’Estat centralista:l’intervencionisme català en la política espanyola de nou es veia frustrat si es volia actuar com a força independentdels grans partits estatals.
No intervindran en les conspiracions ni en el cop revolucionari de setembre de 1868, però tampoc no sortiran endefensa dels moderats. No esperaven la caiguda de la dinastia dels Borbó i per a la majoria serà un fet difícild’acceptar.
Durant el Sexenni Democràtic (1868-1873)
Durant el Sexenni Democràtic (1868-1873)
Serà una etapa difícil per a les forces conservadores catalanes. Sense cap presència en els organismes de poderestatals i locals, desorientades per la velocitat i el radicalisme dels canvis, se sentiran constantment "agredides" perl’acció dels diferents governs "revolucionaris".
Ara enumerarem els factors i moviments que facilitaran la conscienciació i el reagrupament i organització dels sectorsburgesos catalans durant el Sexenni. Les dificultats vindran de l’actitud inicial de desinterès i d’abstencionisme d’unabona part dels antics elements dirigents moderats, unionistes o conservadors independents; s’hi afegirà el progressiudescrèdit, i la posterior divisió, del partit progressista, i l’avenç constant del republicanisme federal a Catalunya.
– El problema religiós. Duran i Bas afirmà que dels greus problemes que es plantejaren després de la revolució del68, el primer que va fer reaccionar els conservadors fou el problema religiós. Aquesta qüestió es caracteritzavaper tres fets fonamentals: el debat sobre la compatibilitat o no del liberalisme i el catolicisme; la política laica delsprimers governs revolucionaris; les repercussions provocades per la "qüestió romana". La primera granmobilització catòlica es produí amb motiu de la discussió a les Corts del projecte de Constitució que proclamavala llibertat de cultes (l’article 21 de la Constitució de 1869 diu: "La Nación se obliga a mantener el culto y losministros de la religión católica. El ejercicio público o privado de cualquiera otro culto queda garantizado a todoslos extranjeros residentes en España, sin más limitaciones que las reglas universales de la moral y del derecho.Si algunos españoles profesaren otra religión que la católica, es aplicable a los mismos todo lo dispuesto en elpárrafo anterior"). Els sectors catòlics s’acoblaren entorn de la seva jerarquia en defensa de la "unitat catòlicad’Espanya", és a dir, la unió de l’altar i el tron i de la "llibertat de l’Església", van recollir més de quatre milions designatures –el país tenia setze milions d’habitants– de ciutadans que s’hi oposaven. Els conservadors catalansvan publicar articles contra la llibertat de cultes i, fins i tot, els discursos en els Jocs Florals van ser utilitzats per acridar l’atenció davant la política religiosa dels liberals en el poder.
S. Petschen (1974). Iglesia-estado. Un cambio político: las Constituyentes de 1869. Madrid: Taurus.
D’altra banda, al final de 1869, el papa Pius IX intentà de refermar els principis més ultraconservadors de l’Esglésiaamb la convocatòria del Concili Vaticà I i, al mateix temps, frenar el ja imparable procés unificador italià refermant laseva autoritat (dogma de la infal·libilitat papal) i posar fi a la "qüestió romana". A Barcelona la comissió d’adhesió alpapa tenia un clar caràcter de reagrupament de tots els sectors burgesos catòlics; s’organitzà, entre d’altres, unasubscripció "en favor del Sumo Pontífice pobre", que recollí l’any 1871 la ridícula quantitat de 3.305 rals.
J.A. Gallego (1975). La política religiosa en España: 1889-1913 (pàg. 32). Madrid: Editora Nacional.
També s’intentà de concretar políticament el sentiment catòlic, però sense gaire èxit. A les eleccions de 1869 vafracassar, a Barcelona, la candidatura de "Defensa de la Unidad Católica" organitzada per Reynals, Coll i Rubió i Ors;el 1871 va fracassar el projecte d’una candidatura de coalició entre moderats, carlins, conservadors independents iunionistes.
– La lluita aranzelària. Les campanyes dels proteccionistes catalans significaren un clar trencament d’aquestssectors burgesos –bàsicament fabricants i comerciants– amb les forces polítiques que defensaven i imposavendes de Madrid les mesures lliurecanvistes. El desprestigi de Figuerola i de Prim i, per tant, del partit progressista,a Catalunya serà ben gran, cosa que facilitarà la relació entre els intel·lectuals conservadors i els capdavantersde les campanyes proteccionistes.
– La qüestió colonial. Quan a l’octubre de 1868 va esclatar la insurrecció cubana, les classes conservadorescatalanes van ser les primeres que es van mobilitzar i pressionar sobre el govern per tal de liquidar ràpidament elmoviment separatista. Al final de l’any 1871, la qüestió cubana prengué un caràcter diferent com a conseqüènciade l’avenç del moviment partidari de l’abolició de l’esclavitud. La resposta dels sectors socials que tenieninteressos econòmics a les colònies fou la creació dels Círculos Hispano Ultramarinos i de la Liga Nacional. ABarcelona el Círculo Hispano Ultramarino el creà el Foment de la Producció Nacional i hi participaven Joan Güell iFerrer, Antoni López, Joan Antoni Salom i Josep Ferrer i Vidal. Davant el Projecte de llei d’abolició de l’esclavituda Puerto Rico, elaborat pel govern de Ruiz Zorrilla l’estiu de 1872, el Círculo de Barcelona presentà a Madrid unademanda de "suspensión de las funestas reformas proyectadas", amb el suport d’unes quatre mil signatures depropietaris, industrials, comerciants i financers.
M. Espadas Burgos (1975). Alfonso XII y los orígenes de la Restauración. Madrid: CSIC.
S’ha parlat del rerefons cubà de la Restauració, tot al·ludint a l’important paper que tingueren nombroses personalitatslligades als interessos colonials a favor de la causa alfonsista. Però potser fou el moviment alfonsista el que s’aprofitàde les campanyes organitzades pels Círculos Hispano Ultramarinos i la Liga Nacional per capitalitzar políticament eldescontentament dels sectors colonialistes.
D’aquesta manera, entre 1869 i 1873 s’anaren creant les bases per a la formació dels primers nuclis de l’alfonsisme aCatalunya. Els seus membres sortiran d’entre els catòlics conservadors enfrontats amb la legislació laica dels governsliberals, d’entre els més destacats dirigents de les campanyes proteccionistes i d’entre els directius del CírculoHispano Ultramarino i la Liga Nacional de Barcelona. Els homes clau seran els intel·lectuals conservadors: sobretotDuran i Bas, Mañé i Flaquer, i Reynals i Rabassa. La fase següent serà dirigir el procés de reagrupament d’aquestssectors burgesos cap a la restauració de l’ordre conservador.
Governs
L’etapa monàrquica (1868 -1872)
20-9-1868Junta Provisional de Govern.
8-10-1868Presidència: Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885)Estat: Manuel Silvela (1830-1892)Hisenda: Laureano Figuerola y Ballester (1816-1903)Gràcia i Justícia: Antonio Romero Ortiz (1822-1884)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Juan Prim y Prats (1814-1870)Marina: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Foment: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Ultramar: Adelardo López de Ayala (1828-1879)
18-6-1869Presidència: Juan Prim y Prats (1814-1870)Estat: Manuel Silvela (1830-1892)Hisenda: Laureano Figuerola y Ballester (1816-1903)Gràcia i Justícia: Cristóbal Martín de Herrera (1831-1878)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Juan Prim y Prats (1814-1870).Marina: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Foment: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Ultramar: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)
Primera reorganització del MinisteriPresidència: Juan Prim y Prats (1814-1870)Estat: Cristino Martos y Balbi (1830-1893)Hisenda: Constantino de Ardanaz y Undabarrena (1820-1873)Gràcia i Justícia: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Juan Prim y Prats (1814-1870)Marina: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Foment: José Echegaray Eizaguirre (1832-1916)Ultramar: Manuel Becerra y Bermúdez (1823-1896)
Segona reorganització del MinisteriPresidència: Juan Prim y Prats (1814-1870)Estat: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Hisenda: Segismundo Moret y Prendergast (1838-1913)Gràcia i Justícia: Eugenio Montero Ríos (1832-1913)Governació: Nicolás M. Rivero (1814-1878)Guerra: Juan Prim y Prats (1814-1870)Marina: José Mª Beranger y Ruiz de Apodaca (1824-1907)Foment: José Echegaray Eizaguirre (1832-1916)Ultramar: Segismundo Moret y Prendergast (1838-1913)
27-12-1870Presidència: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Estat: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Hisenda: Segismundo Moret y Prendergast (1838-1913)Gràcia i Justícia: Eugenio Montero Ríos (1832-1913)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Marina: Juan Bautista de Antequera y Bobadilla (1824-1892)Foment: José Echegaray Eizaguirre (1832-1916)Ultramar: Adelardo López de Ayala (1828-1879)
4-1-1871Presidència: Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885)Estat: Cristino Martos y Balbi (1830-1893)Hisenda: Segismundo Moret y Prendergast (1838-1913)Gràcia i Justícia: Augusto Ulloa y Castañón (1823-1879)
Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885)Marina: José Mª Beranger y Ruiz de Apodaca (1824-1907)Foment: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Ultramar: Adelardo López de Ayala (1828-1879)
24-7-1871Presidència: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Estat: Fernando Fernández de Córdova Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883), interíHisenda: Servando Ruiz Gómez y González Llanos (1821-1888)Gràcia i Justícia: Eugenio Montero Ríos (1832-1913)Governació: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Guerra: Fernando Fernández de Córdova Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883)Marina: José Mª Beranger y Ruiz de Apodaca (1824-1907)Foment: Santiago Diego Madrazo (1816-1890)Ultramar: Tomás Mª Mosquera (1823-1890)
5-10-1871Presidència: José Malcampo y Monge (marquès de San Rafael) (1828-1880)Estat: Bonifacio de Blas (1827-1880)Hisenda: Santiago Angulo Ortiz (1823-1900)Gràcia i Justícia: Eduardo Alonso Colmenares (1822-1888)Governació: Francisco de Paula Candau (1823-1883)Guerra: Joaquim de Bassols i de Maranyosa (1797-1877)Marina: José Malcampo y Monge (marquès de San Rafael) (1828-1880)Foment: Telesforo Montejo y Robledo (1818-1896)Ultramar: Víctor Balaguer Cirera (1824-1901)
21-12-1871Presidència: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Estat: Bonifacio de Blas (1827-1880)Hisenda: Santiago Angulo Ortiz (1823-1900)Gràcia i Justícia: Eduardo Alonso Colmenares (1822-1888)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Buenaventura Carbó y Alcoy (1819-?)Marina: José Malcampo y Monge (marquès de San Rafael) (1828-1880)Foment: Alejandro Groizard y Gómez de la Serna (1830-1919)Ultramar: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)
20-2-1872Presidència: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Estat: Bonifacio de Blas (1827-1880)Hisenda: Juan Francisco Camacho (1817-1896)Gràcia i Justícia: Eduardo Alonso Colmenares (1822-1888)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Guerra: Antonio del Rey y Caballero (1814-1886), després Juan de Zabala y de la Puente (1804-1879)Marina: José Malcampo y Monge (marquès de San Rafael) (1828-1880)Foment: Francisco Romero Robledo (1838-1906)Ultramar: Cristóbal Martín de Herrera (1831-1878)
26-5-1872Presidència: Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885)Estat: Augusto Ulloa y Castañón (1823-1879)Hisenda: José de Elduayen Alcatarena (marquès del Pazo de la Merced) (1823-1898)Gràcia i Justícia: Alejandro Groizard y Gómez de la Serna (1830-1919)Governació: Francisco de Paula Candau (1823-1883)Guerra: Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885)Marina: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1885)Foment: Víctor Balaguer Cirera (1824-1901)Ultramar: Adelardo López de Ayala (1828-1879)
14-6-1872Presidència: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Estat: Cristino Martos y Balbi (1830-1893)Hisenda: Servando Ruiz Gómez y González Llanos (1821-1888), després José Echegaray Eizaguirre (1832-1916)Gràcia i Justícia: Eugenio Montero Ríos (1832-1913)Governació: Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895)Guerra: Fernando Fernández de Córdova Rodríguez de Valcárcel (marquès de Mandigorría) (1809-1883)Marina: José Mª Beranger y Ruiz de Apodaca (1824-1907)
Foment: José Echegaray Eizaguirre (1832-1916), després Manuel Becerra y Bermúdez (1823-1896)Ultramar: Eduardo Gasset y Artime (1832-1884), després Tomás Mª Mosquera (1823-1890)
La Primera República (1873-1874)
La reiterada incapacitat dels progressistes per a governar i per a dotar d’estabilitat un règim sacsejat per tot arreu, i lanegativa del rei a acceptar determinades propostes inconstitucionals, van motivar l’abdicació d’Amadeu de Savoia l’11de febrer de 1873. Aquell mateix dia, el Congrés i el Senat es van reunir en Assemblea Nacional on, a proposta de Pi iMargall, s’aprovà, per 258 contra 32, l’establiment de la República com a forma d’estat.
El català Estanislau Figueras fou el primer president de la República i Francesc Pi i Margall esdevingué la cara mésvisible del nou règim, entestat a utilitzar la via parlamentària per a arribar a la República federal. El manteniment del’ordre esdevenia una condició bàsica en el projecte de Pi: per això, i des de la seva cartera de governació, s’oposàals moviments que esclataren arreu i que maldaven per la immediata proclamació de la federal (va frustrar laproclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola).
Cap al maig de 1873 es van convocar les eleccions constituents que havien d’esdevenir l’inici teòric de lainstitucionalització federal. L’abstenció, tanmateix, va ser d’un 70%: palesava el retraïment i l’hostilitat de les altresforces polítiques i socials i la fallida del projecte pimargallià. Les noves Corts només representaren els republicans, laqual cosa sancionà el desfasament entre les institucions i la realitat. I l’eclosió del cantonalisme no féu més queaprofundir la divisió entre les mateixes forces republicanes.
Pi i Margall dimití el 18 de juliol de 1873. L’accés de Nicolás Salmerón primer, i Emilio Castelar després, comportà unviratge en el règim, que abandonà les vel·leïtats reformistes i passà a desenvolupar una política d’ordre de la mà d’unnou protagonisme militar. L’abandonament del federalisme fou paral·lel a la repressió contra el cantonalisme,l’internacionalisme i els intransigents. Castelar va suspendre les Corts (20 de setembre) i governà per mitjà de decretsi a partir de les garanties constitucionals: pretenia l’apropament de l’exèrcit i el retorn de les classes conservadorescap a una República del tot inhabilitada.
Procés històric
La Primera República (1873-1874)
Barcelona i la República
Tan bon punt es va conèixer a Barcelona la proclamació de la República, es van reunir l’Ajuntament –dominat pergent de Sagasta, que van dimitir immediatament– i la Diputació; no va prosperar la proposta de diversos diputatsexaltats de proclamar l’Estat català com a realitat independent del govern de Madrid.
Aviat es produí l’enfrontament amb l’exèrcit: les masses populars van demanar armes i la constitució de milícies pertal de defensar-se dels carlins i dels altres enemics del nou règim. El 20 de febrer de 1873, el clima d’excitació vaarribar al zenit: el capità general va ser rellevat i va fugir per mar a Portvendres, mentre el caporal segon, generalAndía, va manar que els batallons de caçadors de Cuba i l’Havana, afectes al nou govern, sortissin de Barcelona alluitar contra els carlins; d’aquesta manera, la capital restava en mans de tropes acabades d’arribar i sospitoses deser alfonsines. Andía va intentar d’arrossegar l’oficialitat a una insurrecció i, en fracassar, va abandonar la ciutat i vadeixar l’exèrcit sense comandament visible. De bell nou, una part de la Diputació de Barcelona, el 21 de febrer, vaintentar de proclamar l’Estat català.
En arribar a Barcelona el dia 25 el nou capità general, Juan Contreras, que s’havia aixecat a favor de la Repúblicadurant el regnat d’Amadeu, va semblar que la situació s’arranjava. Però, d’entrada, va declarar que, si bé era elprimer que volia el llicenciament de l’exèrcit, això no seria possible sense posar fi de primer a la guerra Carlina i, peraixò, era indispensable disposar de tropes lleials i disciplinades.
El 8 de març es va tornar a exaltar el poble de Catalunya a causa dels rumors que el govern havia estat derrotat a lesCorts. Els intransigents, dirigits per Lostau, van intentar, el dia 9, un cop més, que la Diputació proclamés l’Estatcatalà; finalment cediren, però aprofitaren l’avinentesa per a aconseguir de la Diputació un decret que dissolia l’exèrcitde Catalunya.
El 13 de maig, els carlins van arribar a Mataró; el perill de col·lapse polític i econòmic era total, i la situació semblavano tenir sortida: un cop desmoralitzat l’exèrcit, només es podia recórrer a armar el poble, que no tenia ni gaireexperiència ni dirigents militars, però sempre podia aprendre a fer servir les armes –això preocupava, fins i tot, moltsrepublicans– per tal d’acabar amb una societat injusta i corrompuda.
La nit del 19 de juny, els intransigents van intentar, un altre cop, de fer-se amb el poder local i proclamar una altravegada l’Estat català i, un mes després, van originar nous aldarulls a Barcelona per tal de protestar dels avençoscarlins, els quals, en coincidir amb una vaga, van sembrar el pànic, sobretot a causa del temor que s’instaurés una
comuna organitzada pels internacionalistes. No es tractava de cap intent de revolució proletària: el sindicat de LesTres Classes de Vapor –que era la fracció més moderada del proletariat català i la més decantada cap a la militànciarepublicana–, indignat pels progressos carlins, però també perquè l’exèrcit resultava més eficaç enfront delscantonalistes o dels obrers d’Alcoi, es va declarar en vaga i va organitzar una manifestació de protesta el dissabte 12de juliol. El 13, diumenge, els dirigents de Les Tres Classes van acordar de continuar la vaga el dilluns 14 iaprofitar-ho per a poder anar a votar a les municipals, tot esperant una resposta de l’Executiu a les demandes deldissabte; els manifestos i els discursos eren en defensa de la República democràtica federal i en contra dels carlins ide la repressió dels cantonalistes. Ni es van pronunciar discursos exaltats i revolucionaris, ni es va parlar de cremaresglésies.
A la darreria de mes la pressió carlina va créixer encara més i la càrrega emotiva es va incrementar amb la mort delbrigadier Cabrinetty i amb la caiguda d’Igualada. Aleshores es va crear una junta de Salvació i Defensa de Catalunyaque tenia com a objectiu l’organització de la defensa davant els tradicionalistes. Però Pi i Margall, paralitzat pellegalisme, no va voler reconèixer la Junta; quan va ser substituït per Salmerón en la presidència del govern republicà,alguns membres de la Junta van intentar per enèsima vegada de proclamar l’Estat català.
El darrer aixecament de les masses populars barcelonines tingué lloc per a defensar amb les armes la repúblicadavant del cos d’estat del general Pavía. Els dies 6 i 7 de gener de 1874, ja s’aixecaren barricades al carrer delCarme, al de Ponent i al de la Cera; a Gràcia, els Voluntaris van intentar d’impedir l’entrada de l’exèrcit; i l’ordre delcapità general de desarmar les milícies i de dissoldre la Internacional va obtenir com a resposta la vaga general. El 8de gener, les tropes van atacar Sants, i tan sols després d’unes quantes hores de lluita van vèncer la resistència queels oferien des de les barricades. Mentrestant, s’encenien nous focus rebels i s’aixecaven més barricades a tots elsbarris populars de Barcelona. Els darrers nuclis republicans foren vençuts a Sarrià, nucli dirigit per Joan Martí, el "Xicde les Barraquetes", i a Gràcia.
La repressió encara va ser molt més dura al cap d’un any quan, finalment, alguns alfonsins es van decantar pel noucop d’estat de Martínez Campos, amb el que s’iniciava la Restauració.
Evolució econòmica
Les colònies industrials
"Poble obrer associat directament a la fàbrica de què depèn. Normalment, la colònia estava allunyada delmunicipi que li corresponia atès que utilitzava la força motriu de l’aigua i la seva localització estava enfunció, consegüentment, de les preses que alimentaven la fàbrica. N’hi havia a les ribes dels rius Llobregat iTer com també als seus afluents. S’han censat més de vuitanta colònies industrials, xifra que representauna notable densitat. Gairebé totes estaven dedicades a la indústria del cotó tret d’algunes colòniesmineres. Totes no tenien la mateixa importància i el poble obrer de vegades es reduïa a uns quantshabitatges. Tanmateix, un bon nombre presentava un condicionament complet, amb allotjaments, serveis(escoles, alimentació, dispensari, cafè, sala de festes), una església, sovint un petit convent de religiosesque s’encarregaven de l’educació i la salut, i la casa dels amos a imatge dels petits palaus modernistes.Així mateix, fossin quines fossin les tries urbanístiques, sovint decidides en funció de les característiquesparticulars de l’entorn (situació de les preses, encaixonament de la vall, amplària de les ribes, etc.), lafisonomia general d’una colònia obrera s’identificava a primera vista.
S’hi adverteixen dues etapes cronològiques diferents. La primera és la de les colònies funcionals,d’arquitectura relativament austera, entre 1850 i 1880. Es van edificar per respondre a les necessitats delmercat, sense ni esperar que hi arribés la via fèrria. La segona etapa veu el desenvolupament de lescolònies ja existents i la creació de noves, ja implantades dins els eixos ben comunicats per la carretera i elferrocarril. És en aquesta època quan les més importants es doten d’arquitectures prestigioses per afirmarmillor els poders que s’hi exerceixen.
Les colònies industrials catalanes són un cas particular dins l’hàbitat obrer de què encara es desconeixenles fonts d’inspiració. Probablement construïdes a mesura que es presentaven les necessitats, no deixen demostrar lligams evidents amb la manufactura del segle XVIII, i amb estructures rurals com el molí paperer,la construcció del qual recorda la de la filatura, o la masia, que aplega en el mateix recinte la casa de l’amo,l’església i les cases dels jornalers. És a dir que la influència anglesa hi devia ser força important. Tret delspobles del nord d’Itàlia, Catalunya sembla haver estat l’única de propagar un model de poble obrer que témés de ciutat al camp que de poble pròpiament dit, amb el gènere de vida corresponent. S’ha cregut massatemps que la colònia industrial s’havia creat per fugir de la ciutat i envoltar-se d’obrers submisos. De fet, elsconflictes socials hi foren prou vius encara que fins fa poc això no s’hagi tingut en compte. Vingutsmajoritàriament al segle XIX de les regions més properes on existia una forta tradició del tèxtil a domicili, elsobrers encaixaren malament les condicions imposades per la disciplina, el respecte de la jerarquia i elreglament. A més, les colònies foren terreny d’experimentació de les lluites socials fomentades pelscorporativistes i els llibertaris. Les seves diferències van permetre que sempre els patrons continuessindominant la situació Quant a l’equipament cultural i social de les colònies es devia en gran part a la
dominant la situació. Quant a l equipament cultural i social de les colònies, es devia en gran part a lanecessitat dels patrons de retenir una població mòbil i reivindicativa."
Diccionari d’Història de Catalunya (1992). Barcelona: Edicions 62.
Així, doncs, cal trobar l’origen de les colònies industrials en els factors següents:
Implantació de fàbriques en zones rurals per utilitzar l’energia hidràulica quan la indústria tèxtil encara noestava del tot mecanitzada i quan encara no s’utilitzava el vapor com a font energètica.
El fet de posar en pràctica els projectes d’organització col·lectiva dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, etc.).
"Per transformar radicalment la condició i el comportament de les persones desgraciades, cal allunyar-losdel medi la influència nefasta del qual pateixen actualment i situar-los en unes condicions d’acord amb laconstitució natural de l’home i que contribueixin a millorar la seva sort, cosa que interessa a totes lesclasses.
Els nens més grans de tres anys aniran a l’escola, menjaran en el refetor i dormiran en els dormitoris;abans de deixar l’escola hauran rebut tot allò que els cal saber.
S’acostumarà els nens més grans a ajudar en la jardineria i en el treball industrial durant una part del dia,proporcionalment a les seves forces; tots els homes estaran empleats en l’agricultura, en la indústria o enqualsevol altre sector útil a la comunitat."
R. Owen (1958). Informe al Comitè de l’Associació pel consol de les classes més desfavorides empleadesen la indústria. Londres.
Pel que fa a Catalunya, la creació de colònies industrials respon als factors següents:
L’aprofitament de l’energia hidràulica, complementada amb l’ús del carbó, perquè amb els cabals dels rius non’hi havia prou.
L’abaratiment dels terrenys prop dels rius, perquè eren terres poc aptes per a l’agricultura.
Els sous baixos que es pagaven als obrers per ser zona de muntanya (allunyats dels nuclis industrials propersa Barcelona), compensats amb els serveis que s’oferien en el recinte de la Colònia.
Els avantatges fiscals del propietari en canvi de l’organització de serveis per als treballadors (metge, escoles,etc.) que l’Estat no oferia en aquells indrets.
Tot i l’encariment del preu del producte a causa del transport, es preferia crear una colònia pensant amb elsbeneficis derivats d’una mà d’obra estable i de confiança.
Dinàmica sociopolítica
L’11 de febrer de 1873, coneguda la dimissió del rei, el Congrés i el Senat proclamen la República per 258 vots contra52. Començar a buscar un altre rei semblava absurd. La decisió de l’Assemblea Nacional a favor de la República vadonar, inesperadament, als republicans el poder quan més lluny estaven de conquerir-lo.
Amb un seguit de problemes s’haurà d’encarar l’estrenada República: la guerra Carlina, la pugna entre radicals irepublicans (després del cop d’estat del 23 d’abril només els republicans federals participen en el règim), les divisionsinternes dins els mateixos republicans, la posició de les classes populars en relació amb la República (l’anarquismeesdevé la ideologia majoritària, després de l’arribada de Fanelli), les dificultats d’aïllament internacional, el desordreen l’exèrcit, la guerra cubana, la insurrecció cantonalista, etc.
A mitjan maig, i en un context de guerra Carlina, es van celebrar les eleccions per a les Corts constituents. La victòriadel govern per damunt de tots els entrebancs que els monàrquics preparaven per evitar-les va donar una gran forçamoral a Pi i Margall, el qual, sempre preocupat pel legalisme enfront d’uns polítics que mai no ho havien estat, va serincapaç de beneficiar-se d’aquest èxit. El percentatge d’abstencions va ser elevadíssim, el proletariat amb prou feineshi va intervenir i la lluita electoral es va dirimir entre les dues tendències del federalisme.
A partir de la dimissió de Pi i Margall, el 18 de juliol, els darrers governs republicans, en lloc de buscar definitivamentel suport popular, es van dedicar a donar cada vegada més bel·ligerància als militars, per tal de liquidar en primer lloc
no pas els enemics de la dreta –els carlins–, sinó els aparentment aliats d’esquerra, els federals: la repúblicas’enfrontava, així, amb els mateixos republicans.
Salmerón, en prendre possessió del seu càrrec, ja va dir públicament i oficialment que miraria de perseguir i castigaramb més decisió els cantonalistes que no pas els tradicionalistes, i per això va confiar el comandament de les tropesd’Andalusia i de València a Pavía i a Martínez de Campos respectivament, els quals donarien el cop de gràcia ienterrarien la impossible i inviable experiència democràtica del Sexenni. Salmerón també va expulsar de l’exèrcit elsoficials que havien ajudat els cantonalistes i va incrementar les forces de la Guàrdia Civil. La dimissió de Salmerón, el6 de setembre, per no signar unes penes de mort, dóna pas a un govern dirigit per Castelar (República moderada): elgovern es girava encara més a la dreta.
Castelar va dictar immediatament noves mesures repressives, va suspendre les garanties constitucionals, va restablirla Llei d’ordre públic del 1870 i va limitar la llibertat de premsa. Amb aquesta política, a més d’encoratjar els enemics,deixava la república sense partidaris, sense aquells que l’haurien pogut defensar. I el 3 de gener de 1874, el generalPavía, amb un cop d’estat, la va liquidar.
Documents
La Primera República analitzada per un marxista
Correspondència entre José Mesa i Federico Engels
Crida als soldats perquè lluitin per la Primera República (1873)
Els grups dirigents de la Primera República volien treure protagonisme als generals monàrquics i frenar la importànciadels militars dins la vida política espanyola, en un moment que hi havia dues guerres per a fer front: la tercera guerraCarlina (1872-1876) i la guerra cubana. El 17 de febrer de 1873 es van suprimir les quintes i es va establir l'exèrcitprofessional i pagat i es van crear els "Voluntaris de la Llibertat". Aquesta situació adquirí característiques especials aCatalunya. La Diputació Provincial, dominada pels federalistes va ordenar el lliurament d'armes i el desarmament deles unitats pro monàrquiques. Comissions de diputats van recórrer les casernes per animar les tropes i s'estengué laindisciplina entre els soldats excitats per la propaganda federalista, alfonsina i carlina. El document és una crida a ladisciplina dels soldats i a aconseguir la derrota dels carlins.
"Soldados". B. Arabio-Torre i altres
Els esdeveniments d'Alcoi
"A los trabajadores"
Dissolució de societats i reunions polítiques
Comunicat dels carlins durant la tercera guerra Carlina: batalla de Montamuro (28 dejuny de 1874)
Suplement d’El Cuartel Real publicat el 28 de juny de 1874 en què els carlins comuniquen el triomf de les forcescarlines en la batalla de Montamuro on fou ferit mortalment el general D. Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen(1808-1874). També assenyala les brutalitats de les tropes en la seva retirada i declara els principis bàsics de religió,pàtria i rei.
Suplement a El Cuartel Real
Període constituent
El projecte de Constitució federal de 1873
L’interès més gran d’aquesta Constitució resideix en l’estructura federal que proposa.
La declaració de drets és molt similar a la de 1869, tot i que tracta de manera més democràtica la qüestió religiosa i eldret d’associació.
La sobirania popular s’hi menciona explícitament per primer cop en la història d’Espanya.
Als tres poders clàssics s’afegeix el del president de la República, que s’anomena relacional. El sistema institucionals’organitza de manera intermèdia entre el presidencialisme i el parlamentarisme. El president nomena el govern, queno respon davant les cambres; però la funció executiva correspon íntegrament al govern, sense que el president de la
República hi pugui intervenir. La funció d’aquest és mantenir la unió i l’equilibri entre els diferents estats de lafederació.
Les Corts estan formades per dues cambres amb diferents poders. El Congrés, els membres del qual són elegits araó d’un per cada cinquanta mil habitants, tenia poders legislatius superiors als del Senat, el qual estava format ambquatre representants de cada estat. Estava mancat d’iniciativa legislativa i tenia vot suspensiu per un any o per dos sicoincidia amb el president.
L’executiu estava format pel Govern i el seu president, i posseïa la iniciativa legislativa.
L’elecció del president de la República es feia mitjançant un sistema indirecte en dos graus que presenta similitudsamb el sistema americà.
El poder judicial tenia tres característiques importants: gran extensió del judici per jurats, manca d’influènciagovernamental en el nomenament dels jutges i establiment d’un Tribunal Suprem, amb competència per a resoldreels conflictes entre els estats.
La federació estava integrada per disset estats i diversos territoris, que corresponien a les colònies, amb excepció deCuba i Filipines, que es consideraven estats. Els estats corresponien a les regions històriques espanyoles, ambl’estranya absència de Lleó.
Cada estat podia elaborar la seva constitució, tenia els seus òrgans legislatius, executius i judicials i es podiaorganitzar amb llibertat a condició de respectar els preceptes de la Constitució federal.
El projecte de constitució federal de 1873
Identitats
L’organització del moviment alfonsí a Catalunya (1873-1874)
El moviment a favor de la restauració de la dinastia dels Borbó en la persona del príncep Alfons prengué força a partirdel nomenament de Cánovas del Castillo com a dirigent màxim el 4 d’agost de 1873. Se superaven d’aquesta maneraels entrebancs i les intrigues de la camarilla moderada que envoltava Isabel II i que fins llavors havia dirigit elmoviment.
Isabel II abdicà en el seu fill Alfons el 24 de juliol de 1870, però aquest, encara menor d’edat, continuà sota latutela materna fins a la seva majoria d’edat, pel novembre de 1874. Així, el moviment alfonsí, de fet, era dirigitper l’exreina i la seva camarilla moderada fins al final de 1872, i posteriorment pel duc de Monpensier. Des dela proclamació de la República es va fer evident que el moviment restaurador, per a ser eficaç, sols podia serdirigit des de l’interior d’Espanya i per una persona de la capacitat i representativitat de Cánovas.
Quan Cánovas es fa ver càrrec de la direcció del moviment, la situació política espanyola era bastant favorable alreagrupament de tots els sectors de les classes dirigents: creixent desbordament del règim republicà per laradicalització de les lluites socials, ineficàcia de l’exèrcit davant els carlins i els cantonalistes, indisciplina de lestropes, etc. El sentiment pro alfonsí no sols creixia entre l’alta societat i el món dels negocis, sinó també dins lescasernes, entre l’oficialitat.
Però la causa restauradora es veia dificultada per les grans rivalitats entre les organitzacions polítiques que esmanifestaven monàrquiques. La tasca de Cánovas de fer de totes les forces monàrquiques un sol moviment, d’arribara una síntesi amb la Restauració com a objectiu unificador, era difícil.
– El partit moderat (Moyano, Cheste, Esteban, Collantes) mostrava una clara hostilitat envers tots els qui haviencol·laborat amb el règim revolucionari el setembre del 68, o l’havien acceptat; no es consideraven representats perCánovas i li negaven, inicialment, el suport. Els vells moderats volien ser els únics protagonistes de la Restauraciói, amb aquest objectiu, promogueren conspiracions militars amb pretensions insurreccionals.
– Pel que fa als antics unionistes, la divisió ja venia des de l’any 69, per la qüestió de l’elecció del rei. La majoria,seguint Serrano i Topete, donà suport a la candidatura del duc de Monpensier i participà en el govern de coalicióamb els progressistes. La dreta unionista s’acoblà entorn de Cánovas i a poc a poc manifestà les seves simpatiespel príncep Alfons. Cánovas era partidari d’esperar que el fracàs del règim d’Amadeu i, després, de la República,facilités la pacífica proclamació del príncep com a rei.
– Els progressistes, en crisi des de la mort de Prim, van acabar per dividir-se l’any 71 entre els constitucionalistesde Sagasta i els radicals de Ruiz Zorrilla. Un grup dirigit per Romero Robledo s’apropà a l’alfonsisme i constituí aMadrid el Círculo Liberal Alfonsino.
A Catalunya el reagrupament de les forces burgeses es veia dificultat per les discrepàncies tàctiques i ideològiquesentre els dirigents de l’antic partit moderat i el grup conservador encapçalat per Duran i Bas. Però la instauració delrègim republicà afavorí el fet que molts conservadors retrets de la política veiessin la necessitat de prendre partit pelsnuclis proalfonsins. I quan Cánovas es va fer càrrec de la direcció del moviment alfonsí, entrà ràpidament en relacióamb Mañé i Flaquer i li oferí d’organitzar-lo a Catalunya.
Els conservadors catalans eren reticents a organitzar-se com a partit polític, com a sucursal del Círculo LiberalAlfonsino de Madrid. Els burgesos conservadors de Barcelona s’estimaran més d’organitzar-se per agrupacions de"classes socials", és a dir, per grups socioprofessionals afins (propietaris, comerciants, industrials, advocats,catedràtics, etc.) i formar una Liga del Orden Social cap al setembre de 1873. Aquesta organització, que no volia serun partit, tenia com a objectius la defensa dels interessos religiosos i conservadors ("unitat religiosa", ordre social,propietat, etc.) davant l’amenaça de la "propaganda socialista", el refús de totes les "fuerzas desintegradoras de lapatria" (federalistes, cantonalistes) i la reivindicació de la institució monàrquica heriditària i tradicional amb un "rey desangre y sentimientos españoles".
El 19 de desembre Cánovas envià una carta al que havia de ser el nucli dirigent de la Liga del Orden Social (Duran iBas, Ferrer i Vidal, Ramon de Siscar, Felip Bertran i d’Amat, Pelai de Camps), on a més d’anunciar la properapublicació d’una circular-manifest de la Junta Directiva alfonsina, insistia de nou en la necessitat de l’organització delsmonàrquics barcelonins, i per tal de facilitar aquesta tasca incloïa una llarga llista de "personas importantes de estacapital, a quienes sería conveniente que visitasen Vds". Cánovas finalitzava l’escrit assenyalant la necessitat derefusar tot exclusivisme de grup o partit per tal que "todos los monárquicos constitucionales quepan a la sombra denuestra bandera".
La llista tramesa per Cánovas conté cent cinc noms d’importants personalitats de la vida econòmica, política isocial de Barcelona: hi ha disset exdiputats, cinc dirigents de grans corporacions professionals i econòmiques,quatre periodistes, deu catedràtics de la Universitat, vint propietaris, catorze comerciants, sis fabricants,vint-i-sis advocats, magistrats i jutges, sis membres de la noblesa i altres professionals, financers i homes denegocis.
En aquesta llista hi ha moltes persones vinculades als interessos econòmics colonials, del món financer i delsgrans propietaris de finques urbanes de Barcelona; per contra, hi ha una significativa absència de fabricantsmitjans i petits i del president del Foment de la Producció Nacional. En conjunt hi predomina la gent deprocedència unionista i moderada.
El 3 de gener de 1874, davant la possibilitat que les Corts reobertes el dia abans mostressin la seva disconformitatamb l’evolució autoritària del règim, el general Pavía protagonitzà un cop d’estat militar que conduí a un règimautoritari presidit pel general Serrano: la il·legalització de federals, la prohibició de les associacions obreres, lasupressió d’ajuntaments i diputacions republicanes, etc., constituïren el tancament del procés iniciat el 1868 i el pròlegde la restauració borbònica.
Durant els onze mesos de govern Serrano no van ser fàcils les relacions entre els conservadors catalans, jaclarament abocats a l’organització del moviment alfonsista, i les noves autoritats. Els diferents capitans generals deCatalunya que se succeïren van intentar de dur a terme una política difícil respecte als burgesos catalans:
D’una banda, volien donar proves de confiança mantenint l’ordre públic i garantint la normalització de la vidasocial, econòmica i religiosa (a mitjan gener de 1874 es van tornar a celebrar a Barcelona actes públics decaràcter religiós –processons, cerimònies de "purgació de temples profanats"– i de nou obriren les portes lesescoles parroquials de la Sociedad de Católicos para la Instrucción de la Clase Obrera, que presidia Duran iBas).
D’altra banda, van intentar d’impedir la propaganda monàrquica i sovint van sancionar el Brusi i altrespublicacions alfonsines.
El règim de Serrano, fracassat l’intent de liquidar la guerra Carlina en poc temps, no aconseguia estabilitzar-se i eraimpotent per a aturar l’onada pro monàrquica. La majoria de l’oficialitat, sobretot la de l’exèrcit del nord, esmanifestava de manera pública com a partidària del príncep Alfons. Sembla que hi havia un acord entre Cánovas i elmarquès del Duero, general Manuel G. de la Concha, per tal d’aprofitar, un cop alliberat Bilbao del setge carlí, l’èxitmilitar i polític per a proclamar rei el príncep Alfons. Però la mort del general deixà Cánovas sense l’home quepensava fer servir com a dirigent militar del pronunciament monàrquic.
La nova situació obligà Cánovas a canviar la tàctica política: calia donar al príncep Alfons un paper de protagonista.Per això, a la tardor de 1874 s’inicià l’operació de preparar un manifest polític que el príncep dirigiria al país pocdesprés de la proclamació de la seva majoritat (el 27 de novembre de 1874 el príncep feia disset anys). El marquèsde Molins, membre de la Junta Directiva alfonsista, redactà un missatge d’adhesió al rei Alfons que fou signat per lamajor part dels grans d’Espanya i de la noblesa. La resposta a les felicitacions i adhesions fou el famós manifest deSandhurst, fet públic l’1 de desembre de 1874.
El manifest redactat per Cánovas no agradà als conservadors catalans. Per a Duran i Mañé el contingut del documentera poc fidel als principis ideològics i polítics sobre els quals s’havia de basar la restauració monàrquica; hi haviamassa concessions al liberalisme democràtic. Així, doncs, es començaven a manifestar les discrepàncies entre elgrup conservador català i Cánovas del Castillo.
Però també el manifest no agradà al grup de militars ultramoderats del comte de Balmaseda, i això els féu decidir aprendre la iniciativa i a fer el cop de Sagunt el 28 de desembre de 1874. Arsenio Martínez Campos comunicà aCánovas les seves pretensions (demanava que dins el primer govern de la monarquia figurés el comte de Balmasedacom a ministre de Guerra); en el terreny polític només Cánovas podia capitalitzar els resultats del pronunciamentmilitar.
Governs
La Primera República (1873-1874)
11-2-1873Presidència: Estanislao Figueras y de Moragas (1819-1882)Estat: Emilio Castelar y Ripoll (1832-1899)Governació: Francesc Pi i Margall (1824-1901)Gràcia i Justícia: Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908)Marina: José Mª Beranger y Ruiz de Apodaca (1824-1907)Guerra: Fernando Fernández de Córdova y Rodríguez de Valcárel (marquès de Mandigorría) (1809-1883)Hisenda: José Echegaray Eizaguirre (1832-1916)Ultramar: Francisco Salmerón y Alonso (1822-1878)Foment: Manuel Becerra y Bermúdez (1823-1896)
24-2-1873Presidència: Estanislao Figueras y de Moragas (1819-1882)Estat: Emilio Castelar y Ripoll ( 1832-1899)Governació: Francesc Pi i Margall (1824-1901)Gràcia i Justícia: Nicolás Salmerón y Alonso (1820-1871)Marina: Jacobo OreiroGuerra: Juan Acosta y Muñoz (1819-1887), després Ramón Nouvillas y Ráfols (1812-1880)Hisenda: Juan Tutau Vergés (1829-1893)Ultramar: José Cristóbal Sorni y Grau (1813-1888)Foment: Eduardo Chao (1821-1887)
11-6-1873Presidència: Francesc Pi i Margall (1824-1901)Estat: José Muro López (1840-1907)Governació: Francesc Pi i Margall (1824-1901)Gràcia i Justícia: José Fernández GonzálezMarina: Federico Aurich (?-?)Guerra: Nicolás Estévanez Murphy (1838-1914)Hisenda: Teodoro Ladico y Font (1830?-?)Ultramar: José Cristóbal Sorni y Grau (1813-1888)Foment: Eduardo Benot (1822-1907)
Reorganització ministerial:Presidència: Francesc Pi i Margall (1824-1901)Estat: Eleuterio Maisonnave y Cutayar (1840-1890)
Governació: Francesc Pi i Margall (1824-1901)Gràcia i Justícia: Joaquín Gil Bergés (1834-1920)Marina: Federico Aurich (?-?)Guerra: Eulogio González IscarHisenda: José Carvajal y Hué (1835-1899)Ultramar: Francisco Suñer i Capdevila (1826-1898)Foment: Ramón Pérez Costales (1832-1911)
18-7-1873Presidència: Nicolás Salmerón y Alonso (1820-1871)Estat: Santiago Soler y Pla (1839-1888)Governació: Eleuterio Maisonnave y Cutayar (1828-1890)Gràcia i Justícia: Pedro Moreno RodríguezMarina: Jacobo OreiroGuerra: Eulogio González e IscarHisenda: José Carvajal y Hué (1835-1899)Ultramar: Eduardo Palanca Asensi (1834-1900)Foment: José Fernández González
7-9-1873Presidència: Emilio Castelar y Ripoll (1832-1899)Estat: José Carvajal y Hué (1835-1899)Governació: Eleuterio Maisonnave y Cutayar (1828-1890)Gràcia i Justícia: Luis del Río Ramos (?-?)Marina: Jacobo OreiroGuerra: José Sánchez Bregua (1818-1897)Hisenda: Luis María Pedregal y Cañedo (1832-1896)Ultramar: Santiago Soler y Pla (1839-1888)Foment: Joaquín Gil Bergés (1834-1920)
3-1-1874Presidència: Francisco Serrano (1813-1882), després Juan Zabala y de la Puente (1804-1879)Estat: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Governació: Eugenio García Ruiz (1819-1893)Gràcia i Justícia: Cristino Martos y Balbi (1830-1893)Marina: Juan Bautista Topete y Carballo (1821-1875)Guerra: Juan Zabala y de la Puente (1804-1879)Hisenda: José Echegaray Eizaguirre (1832-1916)Ultramar: Víctor Balaguer Cirera (1842-1901)Foment: Tomás María Mosquera (1823-1890)
13-5-1874Presidència: Juan Zabala y de la Puente (1804-1879)Estat: Augusto Ulloa y Castañón (1823-1879)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Gràcia i Justícia: Manuel Alonso Martínez (1827-1891)Marina: Rafael Rodríguez de Arias (1820?-1892)Guerra: Fernando Cotoner (marquès de la Sénia) (1810-1888)Hisenda: Juan Francisco Camacho (1817-1896)Ultramar: Antonio Romero Ortiz (1822-1884)Foment: Eduardo Alonso Colmenares (1822-1888)
3-9-1874Presidència: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Estat: Augusto Ulloa y Castañón (1823-1879)Governació: Práxedes Mateo Sagasta (1827-1903)Gràcia i Justícia: Eduardo Alonso Colmenares (1822-1888)Marina: Rafael Rodríguez de Arias (1820?-1892)Guerra: Francisco Serrano (1810-1885)Hisenda: Juan Francisco Camacho (1817-1896)Ultramar: Antonio Romero Ortiz (1822-1884)Foment: Carlos Navarro Rodrigo (1833-1903)
Bibliografia
Anguera, P. (1995). Déu, Rei i Fam. El primer carlisme a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat.
Catalinas, J.L.; Echenagusia, J. (1973). La Primera República. Reformismo y revolución social. Madrid: A. Corazón.
Curet, F. (1961). La Jamancia, 1842-1843. Barcelona: Rafael Dalmau.
Diversos autors (1993). "El carlisme. Sis estudis fonamentals". L’Avenç-SCEH. Barcelona.
Elorza, A.; Trias Vejarano, J. (1975). Federalismo y reforma social en España 1840-1870. Madrid: Seminarios yediciones.
Fradera, J.M. (1992). Cultura nacional en una societat dividida. Barcelona: Curial.
Garmendia, V. (1976). La segunda guerra carlista (1872-1876). Madrid: Siglo XXI.
Kiernan, V.G. (1970). La revolución de 1854 en España. Madrid: Aguilar.
López Cordón, M.V. (1976). La revolución de 1868 y la I República. Madrid: Siglo XXI.
Maluquer de Motes, J. (1977). El socialismo en España, 1833-1868. Barcelona: Crítica.
