Unitat 1: El medi i la societat

1. Conceptes

• Estocs: Suma total de tots els components materials del medi ambient (massa,

energia, elements biològics i inerts Estocs totals, poden

ser inaccessibles

• Reserves part dels recursos disponibles sota les condicions tecnològiques i

socioeconòmiques que prevalen. (+ específica, menor, importància només al

present)

• Recursos estoc que pot ser d’alguna utilitat pels éssers humans i satisfà les seves

necessitats d’aliment, refugi, calor, transport .

- Renovables aquells que es regeneren a un ritme igual o superior a la

seva explotació

-Crítics (a la llarga es poden esgotar) Ex. L’aigua, el sòl.

-No crítics El vent, el sol.

-Energètics (del qual podem obtenir energia) Ex: Vent

-No energètics Sorra, grava.

- No renovables recursos que es generen d’una manera molt més lenta

que la seva explotació

-Energètics Carbó, petroli, gas, urani

-No energètics Coure, plom

- Recursos naturals Tot bé que la humanitat pot obtenir a partir del medi

natural (escenari on es desenvolupa la vida de las societats humanes) i

són necessaris pera la seva subsistència.

- Recursos en potencia // Recursos desenvolupats realitat

Per la tecnologia actual

Substàncies que no sabem utilitzar (Estoc en potència)

- Empremta ecològica: pressió humana sobre la biosfera en termes de

superfície. (Factors que influeixen en aug del C de recursos naturals,

millores tecnològiques i aug de població)

- Biodiversitat: conjunt de les espècies animals i vegetals sobre el planeta

Terra. (pèrdua de biodiversitat extinció massiva per canvi climàtic, aug

de la D energètica)

Distribuïts de manera desigual, cap té totalitat de recursos minerals (imp)

2. Producció energètica a Catalunya

• Deficitària

• 32% del C total

• Producció elèctrica. Centrals nuclears (80%), Tèrmiques de fuel (5%),

Hidroelèctriques (15%) Renovables: Hidroelèctriques (58%), Biomassa (36%),

eòlica (2%) solar (1%)

3. Producció energètica a Espanya

• Deficitària importa el 80% (petroli i gas natural)

• El 65% de l’energia es produeix amb gas natural, energia nuclear (8 centrals) i

hidràulica.

4. Riscos ambientals

Riscos naturals (provocats per fenòmens naturals) / Riscos antròpics (provocats per

les transformacions que l’ésser humà fa del medi ambient)

1.5 Energies Renovables

• Energia hidroelèctrica: S’obté aprofitant la energia cinètica y potencial del corrent

d’aigua, al caure l’aigua per nivells, passa per unes turbines que fan girar un

generador produint energia, desprès elèctrica.

Avantatges

- És inesgotable i neta

- Cada vegada més barata

gràcies a la tecnologia

- Aprofitar

l’emmagatzematge

d’aigua per altres

aplicacions, sist. de

regadiu

Desavantatges

- Requereix d’una gran

inversió, són molts limitats

els llocs on es poden

establir de forma

econòmica

- Impacte mediambiental,

afecta ecosist. (salmó-

presa)

- El transport d’electricitat

és car (preses allunyades

de la ciutat)

• Energia eòlica: es basa en l’aprofitament de la força cinètica del vent, es capta

mitjançant aerogeneradors per convertir-la en energia elèctrica (minicentrals i parcs

eòlics).

Avantatges

- Mai s’acabarà, no

contamina i és segura

- Instal·lacions mòbils, es

pot recuperar la zona

- Ràpida construcció ( -6

mesos)

- Benefici econòmic pel

municipi

- Crea llocs de treball

Desavantatges

- Depèn de les condicions

atmosfèriques

- Resulten cares (manca

estudi)

- Instal·lació, modifica el

paisatge

- Impacte sobre la avifauna

- Impacte sonor (aspa-vent)

• Biomassa: s’obté dels compostos orgànics per mitjà processos naturals.

Avantatges

- Mitigar canvi climàtic

- Reduir la pluja àcida

- Prevén la erosió del sòl i

la contaminació de l’aigua

- Reduir la pressió

provocada per la brossa

urbana

- Mantenir la salut humana

i estabilitat dels

ecosistemes

Desavantatges

- Una gran Q de plantes

són emprades

- Rendiment inferior

comparat amb els

combustibles fòssils

- Produeix gasos, CO2,

que contribueix a l’efecte

hivernacle

• Mareomotriu: Es produeix gràcies al moviment generat per les marees, aprofitat

per unes turbines que mouen un generador que transforma energia cinètica-

elèctrica.

Avantatges

- Energia neta, verda,

silenciosa, abundant i

il·limitada

- No produeix efecte

hivernacle

- Són regulars

Desavantatges

- Impacte sobre el medi

- Importància de la zona

geogràfica (més eficients)

- Cost de la inversió inicial

• Energia solar: És aquella que prové de la radiació solar. Trobem diverses maneres

d’explotar-la: tèrmica (aprofitament del Sol per produir calor) fotovoltaica (incideix

la radiació sobre panels de semiconductors) termosol (s’utilitza la radiació per

escalfar aigua o altre fluid)

•

Avantatges

- No contamina, no

s’esgota

- Gran adaptació

geogràfica

- Fàcil manteniment

- Suposarà estalviar (amb

l’avanç tecnològic)

- Única inversió és el cost

inicial

- Crea llocs de treball

Desavantatges

- La radiació no és constant

(estació, zona)

- Requereix grans

extensions de terreny

- Gran inversió inicial

- No és suficient com única

font d’energia

• Geotèrmica: Produïda pel calor intern de la terra que es troba concentrat en

reservoris geotermals.Avantatges

- Present a totes parts del

món (+ abundant que els

fòssils)

- Baix nivell de

contaminació

- Cost de producció menor

als fòssils

- Desavantatges

- Impacte mediambientals

- Escassetat de punts

calents que faran,

realment, la inversió

rendible

- Inversió inicial elevada

- No existeix forma de

transportar-la.6. Energies no renovables

Combustibles fòssils aquella font d’energia que procedeix de la descomposició natural

de la matèria orgànica al llarg de milions d’anys.

• Petroli és possible gràcies a un procés químic i físic que té lloc a l’interior de la

Terra, pel qual la matèria orgànica es transforma en petroli a causa de la pressió i

les altes temperatures

Avantatges

- Versàtil, deriven molts

productes (fertilitzant

sintètic)

- Satisfà la majoria de les

necessitats d’energia

mundials

- Crear llocs de treball

Desavantatges

- Alt preu

- Risc ecològic en

l’extracció i utilització

(pluja àcida)

- Requereix de processos

de transformació i llocs

d’emmagatzematge

segurs

- No renovable, contamina

- Arma geopolítica

• Gas natural petroli en forma gasosa

Avantatges

- La seva combustió no

deixa residus consistents

- Abundància en el mercat

- Econòmic en l’extracció,

transport i combustió

- Flexible en la utilitazció

Desavantatges

- Produiex gasos efecte

hivernacle

- No renovable

- Díficil d’emmagatzemar

per l’espai que ocupa i

modificar el seu estat

gaseós implica més

despesa energètica

• Carbó es forma per la descomposició de vegetals terrestres que s’acumulen en

zones pantanoses , marines, de poca profunditat, on quedaren coberts per l’aigua.

Avantatges

- Barata

- Gran poder energètic i

regular

- Instantànea

Desavantatges

- Contaminació sobre el

sòl, aigua, atmosfera

- Dificultosa extracció

• Urani tal com s’extreu de la natura no és un combustible fòssil ni un mineral

energètic però es por convertir en aquest últim després d’un complex procés de

transformació (és necessari pel funcionament de les centrals elèctriques)

Avantatges

- Producció més efectiva

d’electricitat

- No contribueix a l’efecte

hivernacle

Desavantatges

- Risc d’accidents nuclears

- Llarga durada dels

residus generats

-

Unitat 2: La diversitat territorial i el paisatge

Superfície total Catalunya 31900km2 (61,3% forestal / 32% conreada /5,5% urbanitzat, 0,8% rius i llacs)

1. La vegetació de Catalunya

• Fusta, aliments i esbarjo importants recursos naturals

• Regions biogeogràfiques

- Boreoalpí (damunt des 1600m, territoris del pre/Pirineu) desforestació intensa a causa de l’explotació. Dues zones: subalpí (1600 – 2300 prats de pastura i boscos de pi negre i avets) alpí (2300)

- Eurosiberià (Pirineus, Serralada Transversal, Serralada Prelitoral) boscs de fagedes, roure, de ribera, de pi roig, freixedes, fisonomia molt canviant (estació, estat vegetatiu).

- Mediterrani (per sota dels 800m, més extensa) alzinars substituïts per pi blanc, terres de conreus, espècies esclerofil·les, sotabosc risc...

2. Regions fisiogràfiques

Catalunya seca per sota dels 700mm precipitació anual, estius secs i calorosos, hiverns secs i temperats, vegetació: mediterrània i perennifòlia. Cinc regions:

• Regió de la tramuntana (Franja lit.) nord de Catalunya (des de Alberes fins Gavarres). Típic vent tramuntana (fred i sec) i pi blanc o mixtos de pi i alzina.

• Litoral mediterrani (Franja lit.) + poblada, Gavarres fins la Sènia, clima més calorós i sec cap al sud, pi blanc o mixtos de pi i alzina.

• Altiplà central (Interior) Depressió central, relleu de forma tabular (pla) i costes, major oscil·lació tèrmica, pluviositat més migrada, pi blanc i matollar.

• Prepirineu (Interior) Sud del Pirineu Axial, T fredes a l’hivern / força elevada a l’estiu, veg. pi blanc, roure i alzina (assolellats) / roure faig i pi negre (humit)

• Continental (Interior) més al interior de Catalunya, clima extremat i pluges escasses, veg. estepària

Catalunya humida per sobre dels 700mm de precipitacions anuals, vegetació: caducifòlia.

• Regió oriental (1500mm) serralada transversal, clima mediterrani d’alta muntanya, regió forestal + importants boscos densos i extensos.

• Alt Pirineu (2000mm) paisatge alpí, clima mediterrani i alta muntanya, alternança boscos caducifolis – perennifolis.

3. Regions biogeogràfiques

• Euro-siberiana Pirineus, cantàbrica –atlàntica i cantàbrica meridional, vegetació pròpia: bosc caducifoli (roures i fais), sotabosc amb falgueres i molses, vegetació de matoll molt densa i prats naturals formats per plantes herbàcies.

• Mediterrània Interior peninsular i mediterrani, veg. boscos perennifolis (pins, alzines i sureres), matollar de màquia, garriga (arbustos i matolls de poca altura) i estepa (arbustos espinosos o veg. herbàcia)

• Macaronèsica Illes canàries, veg. rica i d’origen mediterrani amb influència atlàntica i africana, gran varietat (subdesèrtiques, pinedes d’alta muntanya, perennifolis)

4. Els dominis climàtics

1.4.1. Els dominis climàtics a Catalunya

- Alpí o subalpí (Alt Pirineu) T baixes, innivació i pluviositat altes

- Atlàntic (Vall d’Aran) plujós i fresc

- Mediterrani predominant, hiverns suaus i secs i estius calorosos, precipitació més intenses a la primavera i la tardor.

• De muntanya (Prepirineu) període sec curt, T suaus i poques precipitacions

• Prelitoral i d’influència continental humit (Serralada Prelitoral i terres interior) pluviositat baixa, innivació escassa i una mitjana de T + alta.

• Influència continental sec (Depressió central) amb una oscil·lació tèrmica més gran que a la costa

• Litoral pluviositat irregular (sobretot tardor), estius calorosos.

1.4.2. Els dominis climàtics a Espanya

- Mediterrani (80%) estiu força calorosos i secs (afavoreix l’aridesa) i hiverns suaus i amb poques pluges, primavera i tardor: T moderades i + pluges. (Clima mediterrani litoral, de tendència continental, àrids i subàrids)

-Atlàntic T moderades, els estius són frescos i els hiverns suaus, les precipitacions estan ben distribuïdes al llarg de l’any (màxim a l’hivern), humitat alta. (Clima atlàntic costaner, de transició i de muntanya)

-Subtropical oceànic Illes Canàries, T càlides i precipitacions escasses durant tot l’any.

1.5 Comentari d’un climograma

1. ordenades: esquerra (precipitacions) dreta (temperatura) // abscisses (mesos)

2. Representació lineal (valor mitjà mensual T), barres (valor total de les precipitacions mensuals)

3. Càlculs a fer: total anual de precipitacions, T mitjana anual, oscil·lació tèrmica.

4. Precipitacions (mes o estació màxims)

5. Temperatures (mes o estació màxims)

6. Aridesa (2 franges del climograma per sobre)

7. Determinació del tipus de clima

Representa valors mitjans mensuals de T i precipitacions

Unitat 3: La dinàmica de la població

La dinàmica de la població és l’estudi de les poblacions humanes quant a les

modificacions de dimensió i distribució que pateix, indicant la variació d’aquesta , que pot

créixer o disminuir per:

Ct= Creixement vegetatiu (Cv) + Creixement migratori (Cm)

Cm= diferència entre immigració i emmigració

Cv= diferència entra la taxa de natalitat i la taxa de mortalitat (nombre de naixaments /

defuncions per mil habitants ‰)

1. Models de transició demogràfica

1.1 Primera transició demogràfica

• Fase estacionària alta (desapareguda 1950) natalitat i moratlitat altes i sotmeses a

fluctuacions, mortalitat catastròfia i infantil. TN (>40‰) TM (>40‰)

• Fase de la primera expansió (Níger) natalitat alta, disminució progressiva de la

mortalitat a causa de, ex, millora de la dieta augment població TN (>35‰)

TM(>15‰)

• Fase de l’expansió tardana disminueix la natalitat, la mort s’estabilitza = minva l’aug de

població TN (>20‰) TM (<15‰)

• Fase estacionària alta la natalitat i la mortalitat disminueixen = creixement població nul

TN (>20‰) TM (<15‰)

1.2 Segona transició demogràfica

Condicionada per una disminució de la mortalitat, un nivell de fecunditat inferior a la taxa

de reemplaçament, increment solteria, retard matrimoni i a l’hora de tenir el 1r fill,

expansío d’unions per mutu acord i de naixements fora del matrimoni, increment ruptures

de matrimoni, diversificació de la modalitat d’estructuració familiar.

2. Disminució universal de la fecunditat

La fecunditat és el nombre de fills nascuts per dona o grup femení. L’Índex Conjuntural

de Fecunditat és el nombre de fills durant la vida fèrtil de la dona (2 fills)

2.1 Causes de la disminució de la fecunditat

• Supervivència massiva dels nadons i longevitat elevada

• Disminució de la fecunditat i el nivell de remplaçament = Aug de les generacions adultes

• Sobreenvelliment

• Feminització de la societat

• Allargament de les etapes vitals

• Més inversió en fills

3. Creixement demogràfic al món

3.1. A Catalunya

L’escàs Cv és causa de mantenir fecunditats baixes, l’envelliment de la població, aug de

l’edat mitjana de maternitat i el manteniment d’una mortalitat elevada per envelliment. Junt

amb l’arribada de població jove immigrant i l’augment de l’ICF resulta en l’increment de la

natalitat (11,4‰) i la fecunditat (1,47 fills). La mortalitat es situa en 8,2‰ establint la taxa

de Cv en 3,2‰

3.2. A Espanya

El Cv és moderat com a conseqüència de les causes anteriors + aspectes socials

(incorporació de la dona al món laboral) + valors (importància a tener fills)

La població espanyola presenta una TN del 10,5‰ i una TM de 8,4‰, tot obtenint un Cv

de 2,1‰

3.3. A Europa

Presenta una dinàmica demogràfica condicionada per un Cv baix (TN de 10,9‰, TM de

9,7‰, ICF situat en 1,60 fills). El lent creixement de la poblacion és causa, principalment,

del Cm

4. Estructura de la població

És l’estudi de les persones que formen una població agrupades per criteris,

majoritàriament, d’edat i sexe

4.1. Envelliment mundial

La població vella augmenta, taxa d’envelliment del 22% (persones +65) // índex de

sobreenvelliment és el quocient de la població +80 anys entre la +65 anys.

Causes:

• Disminució de la fecunditat = menys joves, més vells

• Augment de l’esperança de vida

• Migracions, pèrdues de gent

Conseqüències

• Econòmiques: afecta la inversió, el consum, la producitvitat…

• Socials: composició família, demanda de serves per la tercera edat

• Demogràfiques: feminització societat

5. Migracions

Compren els desplaçaments de població dins d’una mateixa regió o entre països, poden

ser voluntàries o involuntàries. Cal no confondre-les amb el moviments pendulars

(desplaçaments forçosos, peregrinatge, turisme)

5.1. Factors que impulsen les migracions

Diferència entre E - I

5.2. Conseqüències

Lloc de

sortida d’emmigrants

Lloc de sortida

d’immigrants

Impulsen Emmigració Impulsen Immigració

Factors físics Desastres naturals Clima

Factors econòmics Manca de feïna, sanitat, males condicions de vida

Oferta de treball, bones condicions de vida

Factors politicosocials Manca de llibertat, fam, discriminació, guerra

Llibertat d’expressió, educació, sanitat, seguretat

Immigració neta = saldo migratori és positiu

Emmigració neta = saldo migratori és negatiu

+ es redueix la pressió demogràfica i l’atur, recepció de tranferències econòmiques

- envelliment, disminuex la població activa, fuga de cervells

+ rejoveniment, arribada de persones amb estudis, aug del consum intern

- pèrdua d’identitat cultural, xenofòbia, disminució de salaris

6. Comentar una piràmide

1. Definició

Gràfic de barres horitzontals, també denominat histograma de freqüència, que recull les

varacions que pateix una població dividida en grups d’edat i sexe.

Lloc i data, grups d’edat, proporcions (%), font, escales

2. Operacions prèvies

A. Càlcul de la data de naixement de cada grup

B. Divisió de grups d’edat 0-14 / +16 hasta 65/ +65

C. Definició de la forma de la piràmide

D. Assenyalar entrantes o salientes, más mujeres que hombres, etc.

3. Anàlisi

• País envellit o població jove

• Relació població activa i dependent

• Sex-ratio: sexe per grups, naixements nens/ nenes, esperança

• Piràmide en relació al tipus de societat

• Entrantes (fallecimiento masivo por guerra, emmigració)

• Salientes (Baby boom, emmigració)

4. Conclusions - Lloc i data (desenvolupat o subdesenvolupat almenys) - Explicació de l’evolució que segueix - Principals dades demogràfiques i conseqüencies (nat, mort, esperança) - Projecció de futur

Annex: Titus de piràmides

Unitat 4: La ciutat i els sistemes urbans

1. La ciutat i les seves funcions

El concepte d’urbanització

És un procés o fenomen pel qual les ciutats creixen d’una manera accelerada i les formes de viure urbanes van augmentant i es van fent extenses, gràcies a una série de canvis demogràfics, econòmics, geogràfics i culturlas.

Els criteris per definir la ciutat

Una ciutat es una zona d’agrupament d’edificis i carrers on hi ha característiques sociològiques de la població.

Funcions dels espais urbans

Una funció urbana, són les aplicacions de les activitats pròpies d’una ciutat i la seva àrea d’influència i es poden resumir en quatre funcions:

o Funció administrativa i de serveis: aquestes ciutats presenten tot tipus de serveis on les administracions publiques i les companyies privades solen instal·lar les seves oficines principals. Se solen situar al centre del nucli urbà.

Aquestes zones administratives i de serveis es coneixen internacionalment per: Central Business District (on es troba l’administració i una gran concentració de negocis i serveis. Són àrees ben comunicades

o Funció comercial: concentra les activitats de compra-venda de tota mena de productes. Els centres de serveis de les ciutats són homogenis i presenten especialització interna (predomina una activitat concreta)

o Funció residencial: la funció de la ciutat és que la gent hi pugui viure, complint la funció d’acolliment per les persones. La població NO es distribueix de manera homogènia i s’agrupa per zones a causa de la segregació espacial (distribució de la població urbana en diferents àrees segons les característiques econòmiques, socials i culturals)

eixamples: aparegueren al s. XIX i XX i són les zones residencials de les classes mitjanes,que tendeixen a convertir-se en zones de serveis.

Hi ha dos zones amb funció residencial:

− Zones suburbials o ciutats dormitori: és una zona localitzada a les afores i tenen una funció residencial encara que sense gaire planificació urbanística. Aquestes zones estan abandonades i despreocupades per l’Ajuntament. Per tant, els hi falten serveis basics per la població.

− Zones suburbanes: són barris amb funció residencial i tenen una planificació on hi ha serveis i transports, aquestes zones estan comunicades i presenten serveis

o Funció industrial: les activitats industrials se situaven a les ciutats aprofitant així la proximitat als centres de consum, la concentració de sistemes de transport i l’abundància de mà d’obra. Ara, aquestes zones és localitzen a la perifèria de les ciutats i les grans factories són en els: polígons industrials (s’istal·len empreses d’activitats industrials, ben comunicades, compartir serveis) i parcs tecnològics (concentració d’empreses de recera i investigació del desenvolupament tecnologic).

2. Els sistemes urbans

Un món de ciutats

Les ciutats es relacionen unes amb les altres formant xarxes urbannes ciutats grans o petites que és relacionen entre elles per raons econòmiques o de serveis que es diferencien per la seva mida i les seves funcions.Sistemes urbans és un conjunt de ciutats que formen una xarxa urbana amb sectors especialitzats que desenvolupen funcions supralocals.

Un sistema urbà pot estar molt integrat (quan entre els seus nuclis hi ha una circulació i intercanvi d’elements de tota mena). I poc integrat (quan aquestes relacions siguin escasses).

Els fluxos del sistema urbà són intercanvis de tota mena que es produeixen entre els diferents nuclis que formen un sistema urbà.

Les regions urbanes

Les regions urbanes són un territori extens format per ciutats amb gran densitat de població i gran concentració d’infraestructures que es caracteritzen per l’especialització dels nuclis urbans que la formen i per la dependència entre ells.

- Àrea metropolitana: és el conjunt que formen una gran ciutat (sector terciari) i ciutats petites que l’envolten (funció residencial) . És un sistema ben integrat ja que tenen xarxes de comunicació intenses entre elles.

- Conurbació: conjunt de ciutats que tenen relació entre elles on no hi ha un nucli que predomina, sinó hi ha nuclis d’importància similar o igual (polinuclear) acitivtats secundàries o terciàries. Ex/ Tarragona i Reus.

- Megalòpolis: és un conjunt d’àrees metropolitanes i conurbacions on viuen més 20 milions de persones. Ex/ Bombai.

La xarxa urbana CATALANA

Està distribuïda de manera irregular i la xarxa urbana és densa a la zona litoral i prelitoral i poc densa a l’interior. Aquesta xarxa, té com a punt més important la ciutat de BCN, ja que és la ciutat més important de l’arc mediterrani (Macroregió est Andalusia, nord Itàlia) de la Unió Europea. La xarxa urbana de Catalunya, és un sistema ben integrat (es produeixen gran quantitat d’intercanvis entre els nuclis urbans que en formen part. En aquesta xarxa es diferencies 4 nivells:

- La regió metropolitana de Barcelona: té la funció administrativa, econòmica i de serveis i a més influeix a tot el territori català. (sobrepassa el límit de la seva àrea metropolitana tradicional). Dins d’aquesta regió metropolitana de Barcelona, es diferencien dues zones:

✓ L’àrea metropolitana: formada per bcn i els municipis més propers. (bcn i Madrid són metròpolis nacionals)

✓ La corona metropolitana: anell que envolta l’àrea metropolitana i inclou les capitals comarcals i ciutats industrialitzades.

- Ciutats d’influència supracomarcal: són zones urbanes que tenen influència econòmica i social més enllà de la comarca: Ex: Conurbació de Reus-Tarragona, Tortosa

- Centres comarcals: són ciutats que fan de centres de serveis pel territori de la seva comarca i tenen influència en les seves comarques només. Ex/Figueres i Olot.

- Centres subcomarcals: són poblacions que tenen un rol de centralitat sobre les poblacions que els envolten, és a dir, tenen influència en zones de la seva comarca. Ex/ Alt Empordà.

La xarxa urbana ESPANYOLA

El sistema urbà espanyol no es un sistema tancat i es connecta a través de dos eixos de comunicacions:

- Eix de comunicació mediterrani: a través de Barcelona

- Eix de comunicació atlàntic: a través de Bilbao.

El sistema urbà espanyol està encapçalat per les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona i s’estructura en 6 subsistemes urbans. Mediterrani (+ important per població i nombre de ciutats, connexió sistema europeu) Central (Madrid) Meridional, Cantàbric (influència de Bilbao) Atlàntic (Galicia, connexió sistema portugués) Canari

Les tres conseqüències que han tingut les transformacions urbanes en els darrers 50 anys.

- Consolidar els eixos territorials en els que es concentra la població i les activats econòmiques.

- El reforçament de les set àrees metropolitanes principals: Madrid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Valencia, Sevilla i Màlaga.

- La bicefàlia (Madrid).

La degradació urbana i el Quart Mon

Quart Món: són les zones de pobresa i marginals que estan situades al costat d’una zona urbana rica, és a dir, és barris antics i zones suburbials molt velles i pobres dins d’una ciutat rica.

3. Ciutats compactes i ciutats difusas

Poblament i densitat de població

Un poblament, és la manera en com s’ubica una població sobre el territori i aquest es pot classificar en dos tipus, el poblament urbà i el poblament rural. (activitats d’agricultura i ramaderia) El rural, s’agrupa en:

- Poblament rural concentrat (poblacions rurals que s’agrupen en un únic nucli)

- Poblament rural dispers (viuen en cases aïllades o en nuclis molt petits escampats pel territori)

El continent rural-urbe

Les àrees metropolitanes perden habitants perquè es produeix una dispersió: el mateix nombre d’habitants viu en una superfície més amplia. Com a conseqüència d’aquesta dispersió, s’ha format les ciutats compactes, és un tipus de ciutat on les construccions deixen poc espai entre si i els edificis tenen més alçada perquè compensi amb l’escassetat del sòl. I les ciutats difuses, són les que tenen un

creixement extensiu, dispers i de pocs edificis molt separats i com a conseqüència d’això es consumeix molta energia perquè per exemple t’has de desplaçar d’un lloc a un altre amb transport.

També existeixen els espais rururbà, que es un espai rural però que es dedica a usos més propis de les zones industrials urbanes.

L’àrea urbana, és l’espai que forma el nucli de la ciutat on es concentra la major part de la població i es dediquen al sector terciari i a les activitats industrials. Les àrees que estan fora del nucli d’aquestes ciutats són:

- Àrees suburbanes: tenen un estil de vida urbà amb cases adossades.

- Àrees periurbanes: són on es concentren grans serveis i infraestructures pels Hi ha diverses transformacions en l’estructura interna de les àrees urbanes de Catalunya:

La ciutat com a ecosistema

Un ecosistema és un sistema integrat pels diferents éssers vius que s’interrelacionen en un espai i per aquesta raó, una ciutat és considerada un ecosistema ja que és un sistema organitzat que forma part de l’entorn natural.

Característiques de l’ecosistema urbà:

- Capacitat de producció molt baixa, dependència del seu entorn.

- Grans consumidors d’energia i de matèries primeres.

- Generan molts residus.

- Especulació

La sostenibilitat de les ciutats

Les ciutats són sistemes amb un equilibri fràgil i inestable.

Les qüestions ecològiques que la ciutadania i les administracions publiques han de tenir present per afavorir la sostenibilitat de les ciutats són:

- Reduir el volum de deixalles produïdes

- Desplaçaments per les ciutats amb transports col·lectius

- Utilitzar més les energies renovables sobretot als serveis

- Crear espais verds a les ciutats i tenir cura dels espais naturals de l’entorn.

4. El planejament urbanístic

Els agents urbans

En l’espai urbà internaven agents urbans:

- Els propietaris del sòl: són els primers agents que cal considerar, intenten aconseguir que els nous espais urbans es creïn en finques de la seva propietat.

- Els promotors, les empreses immobiliàries i les empreses financeres: tenen activitat en la construcció, la venda i el lloguer d’habitatges.

- Els propietaris d’empreses industrials: influeixen en la transformació urbana, prenen la decisió de portar les seves fàbriques.

- Els ciutadans i ciutadanes: influeixen en la formació d’espai urbà.

- Els organismes públics: són els representants del conjunt de la ciutat o del país. Estableixen normatives i prenen decisions que afecten a l’espai urbà i la seva qualitat. Ex/ Ajuntaments, Governs Regionals...

El planejament urbanístic

L’urbanisme és la ciència encarregada d’estudiar les ciutats, el territori on s’ubiquen i la seva planificació.

Rural: és el sòl protegit pel seus valors ecològics, agrícoles, ramaders, forestals i paisatgístics. També és el sòl que presenta riscos naturals o tecnològics. Hi ha una normativa que permet que el sòl rural passi a ser urbanitzat.

Urbanitzat: aquest sòl està integrat de forma legal en la xarxa de dotacions i serveis propis dels nuclis de població. (estiguin edificades o no)

El pla d’ordenació urbanística municipal defineix 3 tipus de sól:

- Sòl urbà: són els terrenys que tenen tots els serveis urbanístics.

- Sòl no urbanitzable: és el sòl que té un règim especial de protecció.

- Sòl urbanitzable: són els terrenys que els plans d’ordenació urbanística municipal són adequats per tenir creixement de la població.

Unitat 5: Catalunya i Espanya en un món globalitzat

La societat postindustrial, és l’assolida per algunes societats desenvolupades en el seu sistema social i econòmic, on s’ha produït una transició econòmica, que reestructuraria la societat sencera amb avenços tècnics i científics, i en l’educació.

Podríem considerar que aquesta societat, es caracteritza per la fragmentació i deslocalització de la producció.

La deslocalització és el procés d’algunes empreses de traslladar els seus centres de treball o les seves activitats de producció des de països desenvolupats a països amb menors costos per a ells, generalment països emergents.

Els principals objectius de l’empresa que emigra és la busca d’un menor cost de mà d’obra, legislacions menys estrictes en protecció del medi ambient i condicions de treball més flexibles.

Algunes de les conseqüències de la deslocalització poden ser una major competència internacional, augment de l’atur en el país d’origen, creació d’ocupació al país de destinació, tendència a una major contaminació i destrucció del medi ambient (carència de controls ambientals).

La globalització és la fusió de l’economia capitalista en un sol sistema que engloba tot el món i amb una possibilitat d’adquirir productes procedents de qualsevol lloc.

Aquesta espècie de xarxa internacional ve justificada principalment per quatre raons:

-La distribució desigual de recursos naturals al món -Les diferents evolucions en l’economia dels països al llarg de la historia -Els interessos dels diversos fabricante -La competència que s’estableix entre aquests fabricants per augmentar la seva quota de participació en el mercat i, conseqüentment, incrementar els beneficis

Els principals motors de l’economia mundial han estat sempre els Estats Units, la Unió Europea i el Japó.

Interdependència econòmica: Aquest concepte és clau per comprendre el món en el que vivim ja que descriu la realitat com si fos un sistema únic en el que cada país es projecta en relació amb la resta.

BRIC: És una paraula usada internacionalment en l’economia que es refereix al conjunt dels paísos següents: Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina, són un grup d’estats amb uns gran extensió territorial, una població nombrosa, elevats recursos naturals i un important creixement econòmic.

PIB: Aquesta paraula s’utilitza per designar el valor monetari total dels béns i serveis finals produïts per una economia en un país durant un any.

EL PIB també es defineix com un indicador que ajuda a mesurar el creixement o decreixement de la producció d’aquests béns i serveis de les empreses de cada país, només dins del seu territori. Aquest indicador reflexa la competitivitat de les empreses.

OMC: (Organització Mundial de Comerç). És la única organització internacional que s’ocupa de les normes que regeixen el comerç entre països. Els Acords de la OMC han estat negociats i firmats per la gran majoria dels països que participen en el comerç mundial. L’objectiu d’aquesta organització és ajudar als productors exportadors i importadors de béns i dur a terme les seves activitats.

Fluxos visibles i no visibles

Hi ha diferents intercanvis mundials, on s’acostuma a diferenciar entre intercanvis amb fluxos visibles o materials i intercanvis amb fluxos no visibles o immaterials.

Fluxos visibles -Mercaderies Productes energétic Productes agrícoles Productes manufacturats -Mà d’obra

Fluxos no visibles -Capital i Informació

Els indicadors socioeconòmics

Són un conjunt de dades mitjançant les quals, podem obtenir una visió ràpida de quina és la situació social i econòmica dels habitants d’una àrea concreta.

IDH: (índice de dessarollo humano) L’IDH s’expressa en puntuació que van des de el 0-1. Per fer el càlcul es té que tindrà en compte tres dimensions : -La salut, representada per l’esperança de vida en néixer. -L’educació representada per la mitjana d’anys d’instrucció i els any previstos d’escolarització. A més, representa la taxa bruta combinada de matriculació en educació primària i secundaria. -L’estàndard de vida, representat per l’ingrés nacional brut per càpita.

PIB per partits de poder de compra (PPC) té l’avantatge de valorar sempre igual els preus del mateix producte i de permetre una comparació més rigorosa dels PIBs dels països.

Taxa de Mortalitat de Menors de 5 anys: representa d’una manera força fidel al nivell de benestar dels infants d’un país (TMM5). Per conèixer aquesta taxa, es tenen en compte diversos factors: -L’alimentació sana -Els coneixements sanitaris de la mare -La cobertura d’immunització mitjançant vacunes -Els serveis d’atenció materna-infantil

Sector primario

El sector primari engloba aquelles activitats econòmiques que es dediquen a l’obtenció de productes precedents del medi natural (agricultura, ramaderia, pesca, silvicultura.

La Revolució verda És la denominació que s’utilitza internacionalment per descriure l'important increment de la productivitat agrícola. També, és el conjunt de canvis en el tipus de conreu i en la tecnologia utilitzada introduïts en l’agricultura de diversos països subdesenvolupats ( Índia, Les Filipines, Mèxic etc…)

Definició i formació del fitoplàncton

El fitoplàncton són el conjunt d’organismes vegetals que viuen al mar i formen part del plàncton. Són d’origen vegetal i viuen flotant en la columna d’aigua. El fitoplàncton, està distribuït a la capa més superficial de l’oceà perquè requereix la presència de la llum per poder realitzar la fotosíntesi.

Sector secundari

El sector secundari comprèn el conjunt d’activitats dedicades a processar i transformar les matèries primeres mitjançant el consum d’energia per fabricar productes. El procés de transformació sempre causa un impacte ambiental i origina residus.

Els tres sectors productius de la Unió Europea

Actualment, la Unió Europea es considera un sector molt terciaritzat, encara que la industria també té un gran pes.

• Sector primari: Aquest sector sempre ha estat prioritari per a la unió europea i les línies d'actuació de la Unió Europea per el sector primari s'estableixen en la política agrària comuna (PAC) i en la política pesquera comuna.(PPC)

Els objectius d'aquestes dues polítiques són els següents:

Augmentar la productivitat del sector, és a dir incrementar la relació que hi ha entre la producció obtinguda i tots el factors que s'utilitzen per obtenir-la. Tenir l'assegurança d'un nivell de vida equitatiu per a la població que hi treballa. Estabilitzar els mercats. Garantir l'aprovisionament d'aliments. Assegurar uns preus raonables per els consumidors.

• Sector secundari o industrial compren la industria i la construcció. La industria té encara un paper que destaca ja que representa un 20,2% del valor afegit total de l'economia de la Unió europea. La Unió europea no té una política industrial comuna però les actuacions europea en política industrial complementen les polítiques dels estats membres. • Sector terciari: aquest sector és el que genera més riquesa per la unió europea i el que

afortunadament crea més ocupació i llocs de treball. També, les polítiques europees han estat molt actives ja que la unió europea ha incentivat la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.

Xarxa transeuropea d'energia: (TEN-E) Que assegura el subministrament d'electricitat i gas natural en tot el territori.

Xarxa transeuropea de transport: (TEN-T) Són la distribució de les vies de transport pel territori és a dir, com un conjunt d’infraestructures per on poden circular fàcilment els vehicles.

Xarxa transeuropes de telecomunicacions: (TEN-Telecom) Té l'objectiu de facilitar l'arribada de la informació cap a la societat, afavorir la connexió i relació de les xarxes i el desenvolupament de noves activitat en el sector de les tecnologies de la informació i comunicació.

La unió europea és la primera potència comercial que exporta majoritàriament maquinària, productes químics vehicles i avions i importa maquinària productes energètics i vehicles.

Els sectors productius a Catalunya

• Sector primari: A Catalunya, com a la resta del món desenvolupat, el sector agrari és el que té un percentatge més baix de participació en el PIB i que ocupa un percentatge més baix de població.

Les tendències més importants que ha experimentat en els darrers anys el sector agrari català són les següents:

-Descens de la superfície conreada: el territori és utilitzat d’altres maneres (zones urbanes, industrials, infraestructures, etc.) -Augment de la superfície de regadiu, gràcies a la millora dels sistemes de regatge. -Reducció del nombre i l’augment de la mida de les explotacions per fer créixer la productivitat. -Millora de la renda agrària per l’increment de la productivitat, ajuts públics,etc.

Entre les característiques actuals del sector agrari català destaquen:

La diversificació de productes. La importància de la ramaderia. La mida petita o mitjana de les explotacions agrícoles.

Pel que fa a la ramaderia, el bestiar que aporta més valor econòmic és el porquí, seguit de l’aviram i el boví.

• Sector secundari: Aquest sector ha tingut un gran protagonisme en la modernització de Catalunya i continua tenint un paper destacat en l’economia. Algunes de les tendències experimentades els darrers anys pel sector industrial català són aquestes:

-Internacionalització, és a dir, l’obertura als mercats europeu i mundial. -La deslocalització selectiva d’algunes indústries cap a països perifèrics. -L’evolució positiva de tots els sectors, encapçalada pels sectors metal·lúrgic, de maquinària, agroindustrial i químic. -La presència creixent d’empreses multinacionals, que facturen gairebé un 60% de les exportacions.

Les principals característiques actuals del sector industrial català son les següents:

-Estructura productiva diversificada, amb dos grans subsectors (material de transport i químic) més el sector alimentari i de la maquinària. -El domini de la indústria transformadora amb activitats energètics. -Més del 80% de les empreses industrials de Catalunya són petites o mitjanes. -Una productivitat baixa per sota de la mitjana de la Unió Europea degut a la poca inversió en recerca, desenvolupament i formació dels treballadors. -La concentració industrial a l’àrea metropolitana de Barcelona.

• Sector terciari: Catalunya és la primera comunitat autònoma de l’Estat espanyol en el sector del comerç. Algunes de les tendències que ha experimentat els darrers anys el sector comercial català són aquestes:

El protagonisme dels centres comercials enfront dels establiments tradicionals. La concentració de la distribució en poques empreses. La proliferació de noves formes de venda, com ara les cadenes de franquícia, els establiments outlet i la venda electrònica. El ressorgiment del comerç de proximitat.

Les característiques principals del sector comercial són:

-El domini de la petita empresa de tipus familiar. -Un associacionisme comercial feble, que no permet aprofitar les economies d’escala. -Un grau de professionalització baix i una escassa implantació de les modernes tècniques de venda i de gestió. -Un índex alt d’habitants per establiment.

Els sectors productius a Espanya

• Sector primari: El sector primari presenta unes caraterístiques generals des de el segle XX fins avui en dia:

- Disminució de la superfície conreada en secà i augment del regadiu. - Expansió de la superfície ocupada per boscos (ús més baix de les pastures). - Increment de les superfícies sense aprofitament agrari i pèrdua de sòl agrícola. - Augment de la importància econòmica de la ramaderia en la producció final agrària. - Pèrdua i envelliment de la població activa. - En les terres de secà hi predominen els cereals (sobretot l’ordi i el blat). Els arbres que

més abunden són l’olivera i l’atmetller. - En els conreus de regadiu podem trobar plantes herbàcies com per exemple el gira-

sol, el lli, la soja i els farratgers. - En el regadiu hortícola s’ha estès el conreu en hivernacles de diversos productes, en

canvi en el regadiu de fruiters destaquen els cítrics, les pomeres i les pereres.

Destaquen tres sectors ramaders: El porcí, que és el més important tant per la quantitat de bestiar com per la producció econòmica. El sector boví, que representa una gran rellevància per la seva producció de carn i de llet.

El sector avícola, que pertany bàsicament la carn de pollastre, i ha tingut un gran desenvolupament gràcies a la seva industrialització.

La pesca té un paper poc destacat des de un punt de vista econòmic en el sector primari. La tercera part de la flota pesquera espanyola es concentra a Galícia.

Malgrat que el sector primari ocupa un percentatge de la població activa baix, produeix al voltant del 13% del valor econòmic de tot el sector primari de la Unió Europea i n’és un dels més importants.

• Sector terciari

Des del la dècada de 1970, Espanya ha anat agafant força en el procés de terciarització, encara que s’ha anat produint de diferent manera arreu del territori. Les comunitats que es consideren més terciaritzades d’Espanya són: Catalunya, Madrid, les illes Balears i Canàries, el País Valencià i Andalusia. Hi ha tipus de transports que destaquen, carretera, ferroviari, marítim, aeri

També té una gran importancia el comerç dintre del sistema econòmic i hi ha dos tipus de comerç:

- El comerç interior→ Aquest s’ha desenvolupat sobretot a les zones més poblades i ben comunicades evolucionant de manera desigual (Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Alacant).

- El comerç exterior→ Les majors exportacions d’Espanya són el material de trasport, la maquinària, productes químics… En canvi, les majors importacions són el petroli i productes minerals, maquinària, productes químics, material de transport i manufactures metal·lúrgiques.

Respecte els sectors, en el sector financer espanyol s’està creant una important transformació que està provocada per la mundialització de l’economia, l’arribada de l’euro i la inestabilitat del món financer. El sector educatiu ocupa aproximadament 600.000 persones de les que unes tres quartes parts treballen en centres públics i la resta en privats.

En el sector turístic, es considera un dels principals motors de l’economia espanyola ja que el turisme ens genera molts llocs de treballs a tot el sector d’hostaleria i comerços, com a més destacats.

Dos dels principals problemes dels quals ens trobem avui dia, són l’excessiva estacionalitat del turisme d’Espanya perquè als estius hi ha llocs que estan superpoblats pel turisme i en canvi, a l’hivern estan gairebé deserts. Aquest fet llavors, provoca un gran desequilibri per les persones que hi treballen.

L’altre seria l’impacte ambiental del turisme de masses perquè la forta concentració provoca problemes ecològics com la massificació de residus, l’abastiment i la depuració d’aigües, la forta i intensa saturació de la comunicació i contaminació, etc.

UNITAT 6: L’organització política i territorial

6.1. Àrees geopolítiques i organitzacions internacionals

6.1.1 Les àrees geopolítiques

L’escenari mundial de l’inici del segle XXI presenta un sistema polític internacional descentralitzat constituït per diverses àrees geopolítiques (espai definit per unes característiques geogràfiques determinades i per un conjunt de relacions polítiques sustentades en aquesta base territorial) amb múltiples focus de decisió. És, aquest policentrisme del poder geoestratègic, la causa d’una distribució més equitativa de la riquesa entre països desenvolupats i emergents i la tendència a un sistema més cooperatiu vers la política mundial.

Aquestes àrees geopolítiques mundials mostres les dinàmiques següents:

• Lideratge dels EUA primera potència econòmica i militar del món/ dependència crèdit estranger (britànic, xinès). Intervenen tant en àrees proveïdores de productes energètics (Orient Mitjà) com aliades en termes econòmics (països Pacífic)

• UE i Japó- Corea del Sud gran potència econòmica però sense gaire pes diplomàtic ni militar. Practiquen política d’aliances amb els EUA (intercanvis econòmics) i amb els països proveïdors d’energia.

• Rússia interès per tornar a intervenir a escala mundial i recuperar el poder sobre els països de l’antiga URSS del Caucas, Europa Oriental i centre d’Àsia. Gran influència a causa de les seves importants reserves de comb. fòssils.

• Països islàmics (Magreb-Pakistan) gran valor geoestratègic per la presència d’hidrocarburs i caracteritzat per la inestabilitat política a causa de l’enfrontament entre islamistes radicals, les minories que ostenten el poder i les forces democrat.

• Xina i Índia extensos estats de població nombrosa i un creixement econòmic ràpid.

• Intervenció cada cop més rellevants països emergents (vies desenvlp. s.XX) ràpid creixement econòmic (Brasil, Mèxic, Rússia, Indonèsia, Turquia i Sud-àfrica.

• Els problemes de desenvlp. de l’Àfrica subsahariana a causa de l’encreuament d’interessos dels països del centre (altre manera de dir desenvlp.) , la manca de control sobre l’economia i la corrupció d’uns governs que no saben bregar amb grans reserves de minerals i hidrocarburs.

• Dificultat de desenvlp. d’Amèrica Central i Amèrica del Sud per les tensions polítiques originades arrel l’existència de, d’una banda, països que estableixen relacions amb

EUA i multinacionals UE mentre que d’altres s’oposen al poder econòmic d’EUA/UE per la via d’un socialisme populista.

• Causa de conflictes/ tensions internacionals – qüestions energètiques i contol de recursos, accés aïgua, gestió medioambiental i residus, estats multiètnics i desigultat de recursos econòmics i alimentaris.

6.1.2. Les organitzacions entre estats

Cap país posseeix suficients recursos com per mantenir una autarquia els obliga a buscar la cooperació. D’ençà de la fi de IIGM han proliferat organismes interestatals (Org. de qualsevol tipus que inclou diferents estats) fundes per quatre motivacions:

- Polítiques: busca cooperació política i ajuda mútua. Unió Africana, G8, Organització d’Estats Americans.

- Ideologicoculturals: objectiu col·laborar en aspectes culturals. Organització de la Conferència Islàmica o la Cimera Iberoamericana.

- Seguretat: per tal de formar aliances militats de defensa mútua. L’ANZUS (Australia, Nova Zelanda i EUA), Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (Aliança militar (1949) a l’entorn dels EUA per protegir als països membres d’una hipotètica amenaça de l’URSS).

- Econòmiques: objectiu facilitar la col·laboració i els intercanvis econòmics. Organització per la Cooperació i el Desenvlp. Econòmic, OPEP, FMI, Associació Europea del Lliure Comerç (EFTA), G20

Segons l’àmbit territorial que abasten:

- Org. mundials (Org. interestatal que inclou gairebé tots eles estats del planeta) només 2 : ONU i OMC dins del sistema de la ONU- Org. Internacional del Treball, OMS, Org. de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO).

- Org. supraregional (Org. interestatal que engloba països de diferents continents o de diferents regions mundials) OTAN, OPEP, OCDE.

- Org. regionals (Org. interestatal entre estats d’una zona concreta d’un continent) UE, UA, Lliga Àrab, l’Associació per al Lliure Comerç a l’Amèrica del Nord (NAFTA)

6.1.3. Les organitzacions interestatals més destacades

El G7 arran la crisi petroliera de 1973. Anualment organitza una cimera de caps d’estat per tractar temes econòmics i polítics d’àmbit mundial. Canadà, França, Alemanya, Japó, Itàlia, EUA, el Regne Unit. 1998 - G8 o G7+Rússia.

El G20 26 de setembre de 1999 durant la reunió dels ministres de finances del G7. Es creà com fòrum de cooperació i consulta sobre el sistema financer internacional. Promou l’acord entre països desenvlp. i emergents quant a estabilitat financera. Ministres i Governadors dels Bancs Centrals del G8, Argentina, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Aràbia Saudita, Sud-àfrica i Turquia + el president de la UE, el director del FMI i ministres d’aquests.

La OMC (1995) s’ocupa de les normes que ordenen el comerç entre els diversos estats del món, també presta assistència tècnica i cursos de formació països en desenvolupament. Format per 153 països i 30 més que acudeixen com a observadors. La seu és a Suïssa.

L’ONU (1945) finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació, garantir la seguretat dels estats i vetllar pel compliment dels drets humans. Integrat per sis organismes principals:

- Assemblea General formada per representats dels estats membres, cada representat 1 vot. Tracte temes relacionats amb els desarmament i la seguretat, afer socials, afers jurídics, etc. Pren decisions per majoria simple (si és molt important 2/3 vots)

- Consell de Seguretat mantenir la pau i la seguretat internacionals. Format per quinze membres, 5 permanents amb dret de veto (dret que tenen alguns estats d’oposar-se a l’adopció d’una resolució) (Xina, EUA, Rússia, França i Regne Unit), 10 elegits per l’Assemblea.

- Secretaria encapçalat per un secretari general escollit per l’Assemblea cada anys les funcions del qual són, entre altres, la representació internacional o la mediació conflictes.

- Consell Econòmic i Social coordina les iniciatives econòmiques i socials per millor el desenvlp. humà

- Tribunal Internacional de Justícia missió resoldre conflictes entre estats, sobre tot per motius relacionats amb jurisdiccions i demarcacions frontereres.

- Consell d’Administració Fiduciària gairebé inactiu, establí per administrar els territoris pendents d’aconseguir la independència.

6.2. Organització política i territorial d’Espanya

6.2.1. Les fronteres al territori espanyol

La superfície del territori 505.990km contant territori peninsular, les illes, les possessions al nord d’Àfrica, així com, l’espai aeri (part de l’atmosfera que hi ha damunt del territori d’un estat – 40 o 60 km d’altitud depèn de la interpretació) i les aigües territorials (Espai marítim propi a un estat i on exerceixen la sobirania jurisdiccional – 12 milles nàutiques de línia costa) Unit a Europa pels Pirineus i separat d’Àfrica pels 14km de l’estret de Gibraltar. Té un total de 2032km de fronteres, separant-lo de cinc estat : França, RU, Andorra, Marroc i Portugal.

- Frontera amb el Regne Unit a Gibraltar, territori d’ultramar (territori colonial d’un estat situat a l’altra banda del mar o bé a una gran distància de la metròpoli) de la corono britànica. Passa a mans d’aquests durant la guerra de Successió i es formalitza amnb el tractat d’Utrecht (1713). En 2002 Gibraltar rebutja en referèndum la sobirania compartida.

- A la frontera amb França es troba l’enclavament de Llívia, una vila envoltada per territori francès, internacionalment acceptada, no és objecte de discussió.

- A la frontera amb Portugal, Olivença i Tàliga, prop el Guadiana. Van ser ocupats per Espanya el 1801 i avui pertanyen a Badajoz, tot i que Portugal no ho reconeix, ja que, pensa que el tractat de Badajoz va quedar derrogat pels acords del Congrés de Viena de 1825 que restableix les fronteres europees arran la caiguda de Napoleó.

- A la frontera amb Marroc, discrepàncies per Ceuta, Melilla, el penyal de Vélez de la Gomera, el penyal d’Alhucemas i les illes Chafarinas. El Marroc considera que són territoris que li haurien de pertànyer per estar ubicats en territori africà. Espanya però, mai ha volgut negociar la sobirania d’aquest doncs van ser conquerits abans que es formés el Regne del Marroc.

L’espai Schengen (espais territorials europeus on són vigents els acords sobre supressió de fronteres per garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. S’estén per Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. Exclou al RU, Irlanda i Xipre) converteix en fronteres interiors, a les fronteres entre països de la UE, i fortifica la vigilància a les exteriors. Per coordinar les actuacions a les fronteres exteriors es va crear l’agència Frontex (és l’Agència Europea per a la Gestió i Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels estats membres de UE).

6.2.2. L’organització territorial a L’’Estat espanyol

Basada en la Constitució de 1978, estableix tres àmbits d’organització territorial:

• Municipi segons l’INE (organisme oficial de Espanya 1945 té la funcions de recopilar les estadístiques demogràfiques, socials, econòmiques i de realitzar el cens de població) hi havia 8.116 municipis amb termes municipals (territori administrat per un ajuntament) molt diversos. El govern i l’administració d’aquest correspon als ajuntaments les competències dels quals són recollides a la Llei de bases de règim local. Dins de cada municipi es poden crear entitats d’àmbit territorial inferior al municipi (EATIM) (organisme d’administració local que es por construir en municipis amb diversos pobles) administrades per un alcalde pedani (Autoritat local escollida pels veïns d’una EATIM) És competència de la CC.AA el permís de creació d’aquestes entitats com la creació, supressió i l’alteració de límits dels municipis.

• Província entitats locals amb personalitat jurídica pròpia formada per l’agrupació de municipis. Creades per centralitzar l’administració l’any 1833. El govern i l’administració correspon a la diputació provincial en què un conjunt de diputats representa cada municipi. L’alteració territorial d’una província és competència de l’Estat i s’ha d’aprovar a les Corts. ( 3 diputacions forals Guipúscoa, Àlaba i Biscaia / 6 absorbides per la CA Cantàbria, Astúries, Madrid, La Rioja, Navarra i Múrcia / 3 amb competències assumides per consells insulars Balears, Santa Creu Tenerife i Las Palmas / 38 restant.

• CC.AA apareix per primer cop a la constitució de 1978 per reconèixer i garantir el dret l’autonomia de les nacionalitats i regions, són formades per províncies amb característiques comunes o amb entitat històrica, per mitjà d’un Estatut d’autonomia (Document institucional bàsic d’una CA, que especifica, entre altres, les competències assumides per la CA, aprovat per majoria absoluta o referèndum popular) Així doncs, l’Estat està format per 17 CC.AA i 2 ciutats autònomes autogovern quant a: ordenació del territori i urbanisme, agricultura, ramaderia, assistència social, sanitat, etc. Poden col·laborar entre elles però esta prohibida la seva federació (Excpt. País Basc i Navarra)

6.2.3 Altres unitats d’organització territorial

La constitució reconeix, també, la possibilitat d’establir formes d’organització territorial interna:

- CC.AA insulars organisme administratiu propi de cadascuna de les illes de les Balears (Consell insular) o de les Canàries (Cabildo insular)

- Comarques Catalunya, Aragó, Galícia i Cantàbria han establert una divisió territorial pròpia en comarques amb diverses competències.

- Diputacions forals al País Basc cada província té la seva diputació foral que posseeixen amplies competències en termes tributaris, d’urbanisme, etc. (estatut d’autonomia)

- Àrees metropolitanes entitats locals integrades per municipis que requereixen de planificació conjunta a causa de les vinculacions econòmiques i socials entre els nuclis de població

- Mancomunitat cada CA té la facultat d’aprovar agrupacions de municipis per posar en comú determinats serveis (recollida de residus, serveis culturals)

6.3. Organització política i territorial de Catalunya

6.3.1 La delimitació del territori català

Catalunya té una superfície de 36.011km2. El territori català està dividit en dues parts repartides entre l’estat francès i l’estat català: la Catalunya Nord (4116km2) i Catalunya (31.895 km2). La Catalunya Nord forma part de França des de l’aplicació del tractat dels Pirineus i, per tant, no disposa d’autonomia pròpia sinó que forma el departament (divisió territorial de França que inspirà la divisió administrativa d’Espanya en províncies) integrat dins la regió Llenguadoc-Rosselló. Catalunya conforma una de les CC.AA espanyoles.

6.3.2. L’organització de Catalunya en comarques

Les bases de Manresa, que el 1892 expressaren les aspiracions autonomistes de Catalunya, ja van establir que la divisió territorial de Catalunya havia de ser la comarca. La Generalitat constituí una Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya, on aquesta quedava representada per 38 comarques agrupades en 9 regions. Això no es aprovat oficialment fins el 1936 i només serà vigent fins l’any 1939.

La divisió comarcal té els seus fonaments jurídics en la Llei de l’organització comarcal de Catalunya de 1987. En aquesta llei la comarca queda definida com una entitat local de caràcter territorial, formada per l’agrupació de municipis contingut, amb un personalitat jurídica pròpia. La llei estableix que cada comarca ha de tenir un consell comarcal. +

6.3.3. L’organització territorial en vegueries

A 1995 la Generalitat de Catalunya va començar a utilitzar per a una millor administració del país, set agrupacions de comarques definides en el Pla territorial general de Catalunya. La Generalitat proposa la creació de set agrupacions de comarques anomenades regions o vegueries (territori sobre la potestat d’un veguer, autoritat delegada del comte. Vigents des del s.XII fins el Decret de Nova Planta) El parlament de Catalunya aprova la Llei de vegueries.

Segons aquest llei, el Consell de vegueria és l’organisme que s’encarrega de l’administració, les funcions principals del qual són prestar assistència i cooperació jurídica, eco i de gestió.

6.4 Formació i organització política i territorial de la UE

6.4.1. La constitució europea

La creació de la UE després de la IIGM va sorgir per evitar que es tornés a produir un conflicte armat entre estats, proposant, així, la creació d’un organisme superestatal, amb poder decisori per damunt dels estats. Per evitar les tensions entre França i la RFA pel Sarre i els recursos minerals, la UE controlaria, com a autoritat única i amb àmplies atribucions, tota la producció de carbó i acer d’ambdós països.

La iniciativa va ser valorada molt positivament i s’hi va afegir els països formats per el BENELUX (unió duanera) i Itàlia. L’any 1951 es creà la CECA (perseguia l’objectiu d’impulsar l’economia des estats membres per mitjà de l’establiment d’un mercat comú sense aranzels)

Els bons resultats econòmics de la CECA impulsaran la signatura dels tractats de Roma (1957) a través dels quals es crearien dues organitzacions europees la CEE i la Comunitat Europea de l‘Energia Atòmica. Aquesta establirien el mercat comú, la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capital per tot el territori dels estats membres.

L’any 1992 es va aprovar el Tracta de la Unió Europea (tractat de Maastricht) [canvia la denominació de CEE a l’actual UE]. Aquest es va estructurar en 3 gran àrees:

- Pel que fa a l’àrea comunitària, dóna impuls a l’establiment d’una ciutadania europea, instaurà la unió monetària i econòmica, la creació del BCE i la moneda, l’euro i advoca per la cohesió i social i la cooperació entre estats.

- Quant a l’àrea de Política exterior i seguretat comuna, és la política de la UE sobre afers exteriors, seguretat, defensa i acció diplomàtica acordat en el tractat de la UE, les decisions requereixen d’unanimitat.

- En l’àrea de justícia i afers interns, el tractat instaura la cooperació judicial i policia en matèria penal en qüestions de narcotràfic, terrorisme...

El tractat de Lisboa va establir un conjunt de normes per tal d’agilitzar i millorar el funcionament de les institucions europees. S’estableix el nombre d’eurodiputats (750), les decisions presses per el Consell Europeu han d’haver estat aprovades per una doble majoria, majoria qualificada, la Comissió Europea redueix els seus comissaria a dos terços del nombre d’estat membres i reforça, també, la Carta dels Drets Fonamentals de la UE.

6.4.2. Les ampliacions de la UE

Per poder formar part de la UE cal ser una estat europeu i complir els requisits que s’especifiquen en el que es coneix com els criteris de Copenhaguen:

- Criteri Polític: L’estat aspirant ha de tenir institucions polítiques estables que garanteixin la democràcia, l’estat de dret, el respecte dels drets humans i el respecte a la protecció de les minories

- Criteri Econòmic: Cal tenir una economia de mercat ferma i viable

- Cabal Comunitari: Amb això la UE fa referència a tot el conjunt de lleis i objectius polítics i econòmics d’àmbit europeu prèviament existents.

1958 (CEE amb França, RFA, BENELUX, Itàlia) 1973 (RU, Irlanda i Dinamarca) 1981 (Grècia) 1985 (Groenlàndia fora) 1986 (Espanya i Portugal) 1990 (RDA, Alemanya) 1995 (Àustria, Suècia i Finlàndia) 2004 (Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovaq, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre) 2007 (Bulgària i Romania) 2013 (Croàcia)

6.4.3. L’Europa de les regions

Els diversos territoris que formen els estats europeus van voler participar en la presa de decisions i reclamaren l’aplicació del principi de subsidiarietat (Forma de funcionament del conjunt d’organismes de la UE segons el qual les competències que poden assumir amb eficàcia les administracions més properes als ciutadans, no són assumides per les superiors més allunyades)

També s’ha produït una certa regionalització del poder i arran del TUE es va crear el Comitè de les Regions (CDR), un òrgan consultiu pel que fa a les polítiques regionals. La UE considera que una regió europea és un territori amb una dinàmica demogràfica i econòmica comuns.

En ares d’harmonitzar les divisions territorial l’EUROSTAT (Oficina Estadística de la UE) establí l’any 1988 la Nomenclatura d’Unitats Territorials Estadístiques organitzats en tres nivells:

- NUTS1 – regions comunitàries europees, són les principals àrees de planificació econòmica ( Espanya no existia, crearen agrupacions de CC.AA)

- NUTS2 –unitats administratives de base, anàlisi de situacions i presa de decisions sobre la política regional (Espanya CC.AA)

- NUTS3 nivell jeràrquic inferior a les regions, demarcacions ja existents (esp províncies)

- LAU1 i LAU2- el primer no establert en molts estats, el segon correspon al municipi, no gaire rellevància comunitària.

Dins de la UE, es consideren dos tipus especials de regions:

• Regions ultraperifèriques: Són formades per regions molt allunyades d’Europa però que depenen d’estats europeus. Totes aquestes es caracteritzen per la insularitat i per la gran distància que les separa de la zona centra de la UE

• Regions transfrontereres o euroregionals: són integrades per regions que depenen de diferents estats de la UE i que fan frontera.

6.4.4. La política regional de la UE

La UE és una de les zones més riques i desenvolupades del món, però hi ha grans diferències entre els diversos estats membres. Per ajudar a les regions menys afavorides i reduir-ne les desigualtats, la UE té establerts dos tipus de mecanismes financers:

- El Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) que coincideix ajuts econòmics per a la construcció d’infraestructures i la realització d’inversions productives que generin ocupació i donin guanys a les empreses.

- El Fons Social Europeu, es dedica a finançar les activitats de formació que facilitin la inserció laboral dels treballadors aturats i dels sectors més desafavorits de la societat

- El Fons de Cohesió, està destinat a aquells estats amb un PIB per capità inferior al 90% de la mitjana comunitària.

La UE s’ha marcat 3 grans objectius:

- Convergència: Es pretén promocionar el creixement i l’ocupació per tal d’accelerar la convergència de les regions i els estats menys desenvolupats.

- Competitivitat regional i ocupació: Es busca la promoció de la innovació i de l’esperit empresarial, la protecció del medi ambient i el desenvolupament dels mercats laborals de les regions no incloses en l’objectiu anterior.

- Cooperació territorial europea: Es vol reforçar la cooperació transfrontera, interregional i interestatal.