UNITAT X. L’ESTRUCTURA DE LA

POBLACIÓ I LES POLÍTIQUES DEMOGRÀFIQUES (II)

LA POBLACIÓ MUNDIAL: SITUACIÓ ACTUAL I PROJECCIÓ DE FUTUR

Les projeccions demogràfiques són càlculs que partint de l'estudi de les tendències de la població intenten deduir quina serà la seva evolució en un futur proper.

Cada cop tenen més demanda, donada la seva utilitat econòmica, social, política...

Ara bé, presenten alguns problemes. Així, són poc fiables a llarg termini (a partir 10 ó 15 anys); no poden predir canvis polítics, culturals o sociològics; i sempre impliquen cert grau d’especulació (més, a nivell mundial).

Les NU i el BM realitzen projeccions demogràfiques a nivell mundial. En un procés de revisió contínua, actualitzen les projeccions cada dos anys. Per això tenen una raonable capacitat predictiva

Com s'elaboren les prediccions?.

Primer, s'incorpora la informació demogràfica més recent, en relació a la natalitat, mortalitat i esperança de vida.

Segon, es revisa el passat demogràfic.

Tercer, es rectifiquen les hipòtesis amb les noves dades.

Quart, es fan nous càlculs de projecció, considerant la hipotètica evolució de la fecunditat, mortalitat i les migracions internacionals.

Rellotge població del món http://www.census.gov/main/www/popcld.html

Piràmides de població del món: http://www.census.gov/ipc/www/idbpyr.html

Què prediuen les NU?

a) Durant uns 25 anys assistirem a un ràpid creixement de la població mundial, ja que molts països són demogràficament joves.

Després, es donarà una desacceleració, un creixement més lent. Aquest canvi serà degut a que s’anirà reduint la fecunditat (hi ha una clara tendència global a la reducció de la taxa de fertilitat).

Seguint això, es fa una revisió a la baixa de les previsions de creixement. Amb tot entre el 2050-2100 la població mundial s'estima entre 10.500 i 11.000 milions.

b) El creixement es donarà sobretot en els països del S, sobretot a Àfrica. En alguns països, les taxes seran històriques.

c) Es produirà una pèrdua d’importància demogràfica dels països rics, car no es preveu una recuperació important de la fecunditat.

d) Es donaran grans canvis en la distribució de la població mundial, car augmentaran els corrents migratoris.

e) Es donarà un augment global de l’esperança de vida. L’envelliment però, serà més evident als països rics.

Ara al món hi ha dues situacions demogràfiques oposades. Els països occidents (rics), es troben en el NRD, mentre que la resta del món es troba en algun moment de la TD.

A Europa la TD es donà durant dos segles, i la població va tenir temps per créixer i estabilitzar-se.

De fet, a la UE preocupen les baixes taxes de fecunditat, per això s'intenta incentiva la natalitat. Aquestes polítiques natalistes es basen en incentius econòmics i, sobretot, en la conciliació de la vida familiar i laboral.

Al Tercer Món, la TD s'està donant de manera accelerada. Hi ha molta població, i això incrementa el subdesenvolupament. Haurien de controlar el creixement econòmic. Hi ha una correlació inversa entre ISF i IDH/nivell de desenvolupament econòmic.

No totes les situacions al Tercer Món són iguals.

A Àsia hi ha transicions molt ràpides, car s’han donat polítiques antinatalistes, sobretot a Xina. Així, la Xina el 1972 tenia un ISF de 4,2 fills, mentre que ara s'ha imposat la política del fill únic. El Japó, el segle XIX teni un ISF 5 fills per dona, mentre que ara és de 2 fills.

Amb tot, Àsia continua sent el continent més poblat de la terra, car hi ha transicions molt lentes. Per exemple, l'Índia tenia una esperança de vida el 1901 de 23 anys, mentre que el 1992 era de 60 anys i la fecunditat de 4,1 fills. Per això, el 2050 serà el país més poblat del món.

A Àfrica i parts de Centreamèrica es dóna un creixement brutal, que pot arribar a triplicar població en una generació.

En resum, el Tercer Món viu i viurà un boom demogràfic. Es preveu així un gran augment poblacional a nivell global, que situaria la població mundial el 2050 al voltant dels 11.000 milions de persones.

6 milions10 milions150 milions500 milions1.600 milions3.000 milions6.500 milions

PaleolíticNeolític

Imperi RomàSegle XVI

1.9001.9602.000

Al llarg de la història la població mundial ha crescut de forma molt irregular:

La norma és un creixement demogràfic baix, al voltant del 0,5% anual o menys. Les causes eren les grans mortaldats catastròfiques o els mecanismes socials de regulació poblacional. Només de vegades, en determinades circumstàncies, es donaren ràpids creixements.

Població mundial el 1998 Població mundial (estimada) el 2050

Ara vivim un gran creixement demogràfic. És mi fet extraordinari, una excepció a la norma. Tot i això, ha provocat reaccions alarmistes, car genera més pressió sobre els recursos i el medi ambient. Així cal preguntar-se si pot la terra aguantar el creixement poblacional?, és compatible el creixement demogràfic amb l'econòmic?, es donaran migracions massives vers el N?.. És a dir, és possible així un creixement sostenible?.

La preocupació s’inicià ja al segle XIX amb Malthus. Als anys 60 del segle XX els neomalthusians, novament posen de moda visió alarmista. Cal destacar la publicació, el 1972, per part del Club de Roma de l'estudi Els límits del creixement. Aquesta alerta sobre els perills del creixement poblacional.

Els poblacionistes tenen una visió contraposada. Creuen que la ciència satisfarà les demandes. El veritable problema és repartir la tecnologia.

Actualment, es planteja una solució mixta. Es parla del creixement i desenvolupament autosostenible. Per respectar el medi i els recursos, cal un control lliure i eficaç de la natalitat.

De moment, es plantegen esforços per controlar l’augment poblacional, estabilitzant la població. Amb tot, ara ja no genera tanta alarma.

Tot i això, es plantegen diverses qüestions, com el tema de la sobreexplotació dels recursos, o de l'alimentació de més de 3500 milions de nous habitants del planeta.

Un cop superada la visió pessimista sobre el creixement poblacional, ara parlem de la qüestió de l'envelliment.

Assistim a un canvi en la piràmide d'edats. La població viu més temps i té menys descendència, la qual cosa comporta un envelliment poblacional. Existeix un clara relació entre nivell de desenvolupament i nivell d'envelliment.

Ara a Occient hi ha un gran volum de població a la zona intermitja de la piràmide. Són els fills del baby boom dels 60’s, que es jubilaran en 20 o 30 anys. Aquest fet es donarà simultàniament a una pèrdua d'efectius en la base de la piràmide (baby crash).

Aquests canvis asseguren problemes futurs. Per primera vegada en la hª de la humanitat hi haurà més adults i ancians que joves o nens. Parlarem aleshores del despoblament d'algunes zones, de manca de mà d'obra, de problemes per mantenir l'Estat del Benestar?...

Alguns parlen de l’arribada de la segona transició, que tindrà greus efectes sobre la societat i l’economia. Per exemple, es qüestiona l’Estat del Benestar, car augmentarà molt la despesa pública per atendre a aquest contingent poblacional.

Concretament es veurà molt afectat:

El sistema de jubilacions. El nº de persones en edat de treball icotitzar baixarà, mentre que augmentaran les classes passives. Per això caldrà redefinir-lo (augmentar l'edat de jubilació? alternativa de les migracions internacionals?...)

El sistema sanitari. S’utilitzarà més, hi haurà més hospitalitzacions, es donaran intervencions més cares (en general atendre a un ancià és més car).

El sistema d’atenció social. Hi haurà més persones d’edat soles (la família ja no les atendrà).

El sistema laboral. És cert que poden mancar treballadors en alguns camps, però també pot estimular alguns camps econòmics, com els dels professionals per atendre 3ª edat.

La qüestió clau és si és un fenomen típicament occidental o només Occident és el primer en mostrar un fenomen global.

Les NU constaten:

En primer lloc, una reducció global de la taxa de natalitat i fecunditat, també a zones com Àfrica negra. Per això les previsions del creixement s'han revisat a la baixa (el Tercer Món, als anys 60’s tenia una fecunditat de 6,1, mentre que als 90’s ja s'havia reduït a 4,1 fills). Aquest canvi es relaciona amb l'augment del nivell d’instrucció, l'augment treball femení extrafamiliar, el retard en l’edat del matrimoni i, en definitiva, a l'augment del control de la natalitat.

En segon lloc, un augment global de l’esperança de vida. L'OMS parla que la previsió per al 2.010, a nivell global, és d'una e.vida al voltant dels 70 anys en 61 països (3.000 milions d'habitants). En aquests països, la fecunditat es trobarà just al nivell de reemplaç o per sota.

L'edat mitjana mundial passarà dels 22,5 anys del 1.900, als 38 anys del 2.050.

El 2.002, a Madrid, es celebrà l'Assemblea Mundial de l’ONU sobre l’Envelliment. El 2.050, mentre Nigèria tindrà una mitjana d’edat de 20 anys, a Espanya serà de 55.

Als països rics és un fenomen més evident i més ràpid. De vegades es parla de la immigració com una possible solució. Ara bé, políticament i social no s’accepta, i demogràficament, caldria augmentar i mantenir el fluxe. D'altra banda, la immigració no és la solució per a un fenomen global, car simplement redistribueix la població.