98 Núm. 50 MÈTODE

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

Fotografia de les Torres Bessones després de l’impacte del primer avió. Les Torres Bessones es van convertir en un emblema inesborrable arrandels atacs terroristes de l’11-S.

© E

PA P

HO

TO A

FPI/

SETH

MC

CA

LLIS

TER

Núm. 50 MÈTODE 99

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

El darrer dilluns de maig elsnord-americans celebren elMemorial Day, una festivitatdedicada als caiguts per la pàtriaen les guerres on ha participat elpaís que capitaneja el món desde fa un segle ben llarg. La tra-dició demana una fonda obser-vança del record i homenatgesflorals a les tombes dels soldats,però el fet de caure en primaveraavançada converteix l’efemèrideen un weekend immillorable perfer un tast de l’entrada del bontemps i gaudir de passejades ibarbacoes ufanoses.

La comunitat de psicòlegs i neurocientífics ques’apleguen sota la convocatòria de l’Association forPsychological Science (APS) acostuma a aprofitaraquest pont de la darreria de maig per celebrar la sevaconvenció anual. Enguany, el 2006, van muntarl’aplec a Nova York, tancats en un elefantíac hotel albell mig de Times Square, on arribava la remor fes-tiva d’una ciutat que rebia milers de mariners empo-listrats i educadíssims que se sumaven a l’esbarjogeneral mentre els diaris informaven de matancesencobertes on haurien participat els seus companys del’exèrcit de terra al vesper sunnita de Mesopotàmia.Aprofitant l’estada a Nova York, l’APS havia deciditdedicar una part de la convenció, al llarg d’una jorna-da gairebé sencera, al tema de la «psicologia delterrorisme». Era una iniciativa que tothom considera-va molt valenta pel fet de venir d’un gremi exigent,força encapsulat en estudis subtils i per regla generalmolt poc procliu a trepitjar àmbits de disciplinessocials més properes als trencacolls de la política. Elprograma, però, prometia molt perquè alguns delsgrans noms de la psicologia i la neurociència cogniti-va dels EUA eren allà per discutir a fons sobre unamodalitat agressiva que convertí les torres de Manhat-tan en un emblema inesborrable arran dels atacs del’11 de setembre del 2001.

� APRENSIONS EXTREMES

L’inici, però, no va poder sermés decebedor, per tou i conven-cional. Encetà la jornada DanielKahneman, premi Nobel d’Eco-nomia 2002, el primer Nobel,per cert, que ha donat la psicolo-gia (pels seus estudis sobre elsbiaixos en els judicis i en lapresa de decisions humana), totpresentant la incursió de PaulSlovic als desafiaments per a lesdecisions racionals que implical’amenaça del terrorisme. Slovic,antic col·lega de Kahneman i

respectadíssim expert en la percepció de riscs, foumolt poc incisiu. Comparacions impecables entre lapercepció de risc davant perills llargament coneguts(malalties, cataclismes, tòxics ambientals…), respectede perills més nous i incerts (crisi energètica, residusnuclears, canvi climàtic…), per acabar constatant quel’aprensió generada pel terrorisme en la societat delsEUA se situa en cotes màximes. Una aversió tanextrema que no permet distingir, per exemple, l’alar-ma davant els atacs bacteriològics tipus àntrax odavant les explosions per autoimmolació en indretsmolt concorreguts. I que tampoc no acusa diferènciesòbvies de letalitat a causa de les puntuacions exagera-des en una societat poc avesada als raids de càstigdels enemics.

Tòpics, tots ells, ben treballats però amb un agosa-rament nul per abordar el tema psicològic de fons:què hi ha al magí dels terroristes i com arriben aconvèncer-se i a prendre les seues singulars deci-sions? La cosa començava a tenir l’aspecte d’una deles asèptiques sessions on els acadèmics es refugienen detalls tangencials per tal d’eludir el nus del pro-blema: té o no té la psicologia alguna cosa substanciala dir pel que fa a les motivacions i els objectius delsterroristes, i més en particular dels atacants suïcidesque van sacsejar el poder imperial dels EUA? Sort

LA PSICOLOGIA DEL TERRORISME

UNA CRÒNICA NOVAIORQUESA

Adolf Tobeña

«TÉ O NO TÉ LA PSICOLOGIA

ALGUNA COSA

SUBSTANCIAL A DIR PEL

QUE FA A LES MOTIVACIONS

I ELS OBJECTIUS DELS

TERRORISTES I MÉS EN

PARTICULAR DELS

ATACANTS SUÏCIDES QUE

VAN SACSEJAR EL PODER

IMPERIAL DELS EUA?»

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

que Arie Kruglanski (College Park, University ofMaryland), director d’un centre de recerca d’excel-lència creat per estudiar precisament això, retrobà ladrecera profitosa.

� LES MOTIVACIONS DELS TERRORISTES SUÏCIDES:IMMOLACIONS ADAPTATIVES?

Kruglanski rescatà el bon camí tot constatant laignorància oceànica sobre els vectors motivacionalscrucials dels terroristes i com és d’important la recer-ca per tal d’establir-los. En les interpretacions méshabituals s’acostuma a consignar la font motivacionalde base del terrorisme en dos àmbits preferents: 1) lesraons ideològiques com: lluita contra l’opressió,intents d’aconseguir la supremacia d’un credo religióso polític, resistència davant l’ocupació-humiliació,trobar sortides a la desesperació-marginació…; 2) lesrespostes personals dels integrants d’un grup bel·lige-rant i fortament cohesionat com: fraternitat d’armes,lleialtat entre companys, ambi-ció per assolir un estatut alt,deler de glòria terrenal o ultra-terrenal… És probable que en laderiva vers el terrorisme hi parti-cipin diversos d’aquests ele-ments motivacionals combinatsde manera peculiar, però caltenir present que els primers, elsideològics, serveixen sobretotper a legitimar, amb una narrati-va elaborada i coherent, lesaccions mortíferes que es duen aterme. Els segons, en canvi,

nodreixen el bagatge acumulat per cadascú en l’itine-rari dins una cèl·lula combativa. La jerarquia incita-dora, els pesos i la seqüència dels diferents motors enles diverses modalitats d’accions terroristes encara nos’han establert, però. En qualsevol cas, cal tenir benpresent que la noció de «propensió terrorista» comuna «síndrome» (un perfil psicològic de trets bencaracteritzables a escala individual o grupal) no harebut cap mena de suport empíric fins ara. En canvi,la consideració del terrorisme com una «eina», comun «procediment estratègic» més, en el curs dels con-flictes intergrupals, ha donat més fruits i ofereix méspossibilitats practicables a l’hora de pensar i disse-nyar mesures contraterroristes.

Clark McCauley (Bryn Mawr College, Universityof Pennsylvania), emfasitzà aquest plantejament del«terrorisme com a mitjà» i el dugué al moll de l’os deles estratègies combatives intergrupals. Indicà que allòque usualment s’anomena «terrorisme kamikaze», peraccentuar-ne la raresa i la inversemblança, no és altracosa que una opció estrictament racional quan un gruprestringit i feble encara un combat contra un podermolt fort (una potència militar, per exemple), ambànim d’intentar doblegar-lo i guanyar. No és, per tant,una conducta desesperada d’una colla d’individus,sinó una opció extrema i publicitadora d’una fermaambició de victòria per part d’un grup combatiu. Desd’una perspectiva psicològica no importen tant elsdanys infligits en els atacs com la vàlua de les immo-lacions en tant que intimidatòries per a la poderosadiana que pateix el càstig, alhora que la base de suportdel grup terrorista en surt encoratjada i enfortida.Morir per una causa és un poderosíssim argument pera la mobilització i la impregnació disseminadora de lanarrativa predicada («l’ideal» perseguit) dins l’intra-grup de reclutament. Com es pot dubtar de les inten-cions i el convenciment d’uns màrtirs així? Morir peruna causa, a més, engega mecanismes automàtics de

comparació en l’intragrup a quèpertanyen els sacrificats. Com espot continuar passiu mentre hi hauns altres que ho donen tot per lavictòria comunal? Entre els sim-patitzants més entusiastes delscombatents, els processos decomparació social arrosseguenvers l’emulació. De fet, l’impac-te inspirador i arrossegador delmartiri no és pas una cosa nova:l’han conreat líders religiosos,polítics i militars de tota mena decollites i condició, en totes les

100 Núm. 50 MÈTODE

«EL TERRORISME SUÏCIDA

NO ÉS UNA CONDUCTA

DESESPERADA D’UNA COLLA

D’INDIVIDUS, SINÓ UNA

OPCIÓ EXTREMA I

PUBLICITADORA D’UNA

FERMA AMBICIÓ DE

VICTÒRIA PER PART D’UN

GRUP COMBATIU»

Terrorista suïcida mostrant els explosius que envolten el seu cos. Elterrorisme suïcida no és altra cosa que una opció estrictament racio-nal quan un grup restringit i feble encara un combat contra un podermolt fort.

Núm. 50 MÈTODE 101

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

èpoques, quan les circumstàn-cies del combat són incertes.Vegeu, com a exemple, la citaextreta per McCauley del dis-curs potser més conegut de lahistòria nord-americana, l’ho-mentage d’Abraham Lincolnals caiguts a Gettysburg, el1863, en un moment en què laguerra civil encara no era gua-nyada: «D’aquests caigutshonorables retenim el fervorper la causa a la qual consagraren el seu darrer alè;som aquí per sortir-ne convençuts que el seu sacrificino haurà estat en va». A més, l’exaltació del sacrificidispara una competició interna a l’alça per tald’excel·lir en la letalitat i la freqüència del martiri: notots els grups palestins conreaven l’autoimmolació ata-cant, però durant els anys àlgids de la segona Intifadaes visqué una veritable escalada d’accions suïcides perpart de Hamàs, Jihad, Màrtirs d’Al-Aqsa, Fatah…, perno perdre calada en la cursa (propagandística) de lesatrocitats. A banda d’això, aquestes accions extremesbusquen la resposta demolidora, hiperexagerada delgegant que es vol abatre, per tal d’incrementar elsgreuges i eixamplar així la base victimària de recluta-ment i l’entusiasme venjatiu de les noves lleves.

Hi ha, per tant, un conjunt de processos ben acotatsper la psicologia que permeten acostar-se a la descrip-

ció empírica de les llavors peral terrorisme suïcida, tot partintde la base que es tracta d’unaestratègia grupal adaptativa iplenament racional en cir-cumstàncies de combat alta-ment desigual. McCauley hacomençat a fer estudis, en mos-tres de joves nord-americans iucraïnesos, dels processosd’activisme i de radicalitzacióque poden dur al llindar del

sacrifici progrupal exigent a partir de mesures d’acti-tuds basades en aquells conceptes.

� SIMPATITZANTS DELS COMBATENTS SUÏCIDES:NEUROENDOCRINOLOGIA «ON SITE» A GAZA

En darrer terme, però, no és pas el mateix ser un sim-patitzant de les cèl·lules bel·ligerants suïcides, que ser-ne un integrant actiu o culminar les passes finals delcompromís immolatori. Com que les dues darrerescondicions són difícils d’estudiar (per manca presumi-ble de candidats) el neuròleg Jeff Victoroff (Universityof Southern California), es proposà obtenir dades delsprimers, dels simpatitzants. Reclutà un equip de treballper investigar adolescents de la franja de Gaza comp-tant amb l’ajut de Robert Sapolsky, el recercador mésconegut en l’àmbit de l’impacte de les lluites socials

«MORIR PER UNA CAUSA ÉS

UN PODEROSÍSSIM ARGUMENT

PER A LA MOBILITZACIÓ I LA

IMPREGNACIÓ DISSEMINADORA

DE LA NARRATIVA PREDICADA

(«L’IDEAL» PERSEGUIT)

DINS L’INTRAGRUP DE

RECLUTAMENT»

Entre els simpatitzants més entusiastes dels combatents, els processos de comparació social arrosseguen vers l’emulació.

© E

PA/M

OH

AM

MED

SA

BER

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

sobre les hormones d’estrès, apartir d’estudis en tropes depapions africans en llibertat.Victoroff presentà dades proce-dents de 52 xicots palestins ambuna edat mitjana de catorze anys,22 dels quals podien explicarhistòries de parents directesempresonats, ferits o morts perles tropes israelianes. A banda depassar-los qüestionaris conven-cionals de malestar psicològic(ansietat, depressió, preocupacions, autoestima etc.),construí una escala específica per mesurar sentimentsd’opressió politicosocial (distingint entre opressió per-cebuda i atribuïda) i administrà, així mateix, mesuresde religiositat, d’interès per la política i de simpatiaper les activitats terroristes. Hagué de prescindir d’al-gunes preguntes (per exemple: «penses que la disposi-ció al martiri és un manament obligatori de l’islam?»),perquè tota la mostra li contestà que sí i no serví perdestriar res. Prengué mostres de saliva, un cop per set-mana al llarg de 4 setmanes, per tal de fer determina-cions de cortisol i testosterona en una replicació delsestudis de Sapolsky amb papions, en un ambienttraumàtic de confrontació entre tropes humanes (caltenir present, que estudis anteriors palestins havienestablert que el 86% dels xicots d’aquesta edat a Gazahan intervingut en hostilitats –llançament de pedres oartefactes incendiaris– contra les patrulles israelianes).

Els resultats mostraren, enprimer terme, que els xicots deGaza tenien unes puntuacionsd’ansietat i depressió elevades,fregant la ratlla de la psicopato-logia. En canvi, no mostravenuna agressivitat destacable: lesxifres es movien en el rang de lanormalitat per a poblacions occi-dentals. Això constitueix un bonexemple de les limitacions iavantatges d’aquesta mena de

mesures psicomètriques: unes condicions de vida par-ticularment precàries, amb preocupacions quotidianesintenses i poques perspectives de futur en un camp derefugiats, en una situació de conflicte armat crònic, esreflecteixen en una disfòria ansioso/depressiva que lesmesures atrapen, mentre que les escales d’agressivitatno aconsegueixen reflectir una activitat combativaque exerceixen regularment la majoria dels xicots.Les puntuacions de depressió eren predictives de lasimpatia pel terrorisme suïcida, de manera que a mésdesmoralització/desesperança consignada, més suportper aquella forma de lluita. Les mesures d’agressivi-tat, per la seva banda, eren predictives de l’opressiópercebuda, de manera que, a més agressivitat, méssentiments d’opressió. Els nivells de cortisol, però, nos’associaven amb la depressió (en un resultat parado-xal, que contradiu centenars d’estudis previs molt benestablerts), mentre que sí que predien positivament el

102 Núm. 50 MÈTODE

«LA DESESPERANÇA SOCIAL

COMPTA EN LES ACTITUDS

DELS ADOLESCENTS

SIMPATITZANTS DEL

TERRORISME, PERÒ TAMBÉ

HO FA LA COMBATIVITAT

HORMONAL DE PARTIDA»

El 86% dels adolescents a Gaza han intervingut en hostilitats contra les patrulles israelianes.

© E

FE/A

LI A

LI

Núm. 50 MÈTODE 103

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

nivell d’ansietat i negativament l’agressivitat, tal compertoca. Això fa dubtar de la bondat de les mesures de«depressió» o de la caracterització d’aquella disfò-ria/malestar/irritació/desesperança com a «depressió».Els resultats amb les xifres de testosterona podenaclarir-ho: no s’associaven pas amb l’agressivitat, niamb les simpaties pel terrorisme, ni amb l’opressiópercebuda per al conjunt de la mostra, però quan seseparaven els vuit xicots amb xifres més altes de tes-tosterona respecte dels vuit amb xifres més baixes, elsresultats eren llavors ben diferents. S’obtenien màxi-mes expressions de simpatia pel terrorisme suïcidaantiisraelià i màxima opressió percebuda en els noisamb més hormona masculina circulant. Conclusió: talcom calia esperar, hi ha una intervenció de la lluitaper la dominància i l’estatus combatiu en els grupsd’adolescents simpatitzants dels moviments terroris-tes palestins, de manera que els que tenen una activa-ció d’hormones masculines més acusada es mostrencom els més bel·ligerants, independentment de lescondicions de vida. Per tant, la desesperança socialcompta en les actituds dels adolescents simpatitzantsdel terrorisme, però també ho fa la combativitat hor-monal de partida. Tot això, reiterem-ho, val nomésper a una mostra (preciosa, però restringida) de sim-patitzants en un indret particular. No ens diu res (opoca cosa) sobre els vectors que duen a la implicaciódirecta en l’execució de les autoimmolacions ata-cants. Perquè convé insistir a dir que ésser simpatit-zant i col·laborar amb grups que practiquen el terro-risme suïcida és una cosa, i prestar-se a ser l’ariet-bomba n’és una altra.

En qualsevol cas, disposar d’aquesta mena dedades és molt valuós. Victoroff explicà que una recer-ca bibliogràfica de la literatura científica dedicada alterrorisme, els darrers quinze anys, donà 1.808 entra-des; de totes elles, només 48 duien dades empíriques(la majoria econòmiques i socioepidemiològiques), itan sols 10 es referien a informació directa provinentd’individus que havien tingut implicació en cèl·lulessuïcides. Per tant, la necessitat d’obtenir dades ésimperiosa i el camí encetat en la convenció APS aNova York servirà per obrir escletxes. En la sessió depòsters associada al simposi hi hagué una collita pro-metedora de dades vinculades, en més d’un cas, a unconsorci de grups de recerca dels EUA que s’ha creatper als estudis empírics de la psicologia del terrorismei del contraterrorisme. La majoria, però, feien referèn-cia a qüestions de percepció social o de biaixos en lesactituds racials connectats amb l’impacte terrorista.La persistència de les memòries traumàtiques n’eratambé protagonista preferent, però, en aquest punt, els

treballs de la doctora Elisabeth Phelps mereixen unrelleu especial.

� «MEMÒRIES FLAIX» DE L’11 DE SETEMBRE ENTREELS NOVAIORQUESOS

Liz Phelps lidera un grup molt actiu a la New YorkUniversity que ja havia fet estudis de neuroimatgeamb fMRI (ressonància magnètica funcional), sobrel’esvaïment de les traces dels records traumàtics. El«Phelps Lab» és al costat de Washington Square, aGreenwich Village, no gaire lluny del districte finan-cer de Manhattan i els tocà viure la tragèdia de l’11 desetembre com a veïns propers. Una setmana desprésengegaren un ambiciós estudi sobre la memòriad’aquells esdeveniments, aprofitant l’embranzidad’un ampli consorci de recerca creat a propòsit (9-11 Memory Consortium Research Program). El 17de setembre de 2001 començaren les entrevistes a unamostra de 546 residents a Nova York i a ciutadans demolts altres indrets dels EUA fins a completar un totalde 1.495 subjectes. Un any després, l’agost de 2002repetiren l’interrogatori i tres anys més tard, l’agostde 2004, ho tornaren a fer. L’11 de setembre oferiauna oportunitat òptima per analitzar l’evolució de les«memòries flaix» (records d’esdeveniments públicstrasbalsadors), perquè l’impacte fou de tal magnitudque s’ha convertit en una fita per a definir una èpocade la vida de tots els que el visqueren en directe o delsque l’experimentàrem de segona mà (ha rellevat, defet, en el magí dels nord-americans la pregunta-marca«on eres i què feies el dia que assassinaren el presi-dent Kennedy?»).

En comparar els resultats dels novaiorquesos res-pecte d’altres dels EUA, no aparegueren diferènciesglobals en la consistència del record, ni a la setmana,ni a l’any, ni tres anys més tard. Hi hagué una fiabilitatsimilar a l’hora de detallar com visqueren la tragèdia,què feien i on eren, qui els acompanyava, com vanreaccionar, on van anar, quins sentiments van tenir,etc. En alguns detalls, però, hi havia diferències subs-tancials a favor dels novaiorquesos en la precisió delrecord: podien afinar amb més exactitud les especifici-tats dels atacs (nombre d’avions participants, hores iseqüència temporal dels atacs, lapse i ordre en què esvan ensorrar les torres, on era i què va fer el presidentBush mentrestant, etc.). Viure com a ciutadà aquellsraids cataclísmics incrementava, per tant, la minuciosi-tat del record i sobretot, la seguretat i la vivesa de lesmemòries. Com que la mostra de novaiorquesos con-tenia gent que va viure de prop, com a testimonisdirectes, l’ensulsiada de les Torres Bessones mentre

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

que d’altres ho visqueren des d’indrets allunyats de Manhattan, muntaren dos grups diferents per tal decomparar els records respectius i demanar-los querememoressin seqüències particulars dins un equipfMRI, mentre els feien escanejats cerebrals durant laremembrança de la vivència traumàtica. El grup detestimonis directes havia d’haver viscut la tragèdia alDowntown, amb el Campus NYU com a punt màximd’allunyament (a 2 milles del World Trade Center),mentre que per al segon grup exigiren haver-la viscutcom a mínim del Midtown enllà (4,5 milles del WorldTrade Centre). Aparegueren diferències clares amb unincrement en la intensitat, la vivesa, la sensaciód’amenaça i les experiències sensorials peculiars (qua-litats de l’olor de l’aire, per exemple), per al grup detestimonis propers. Els novaiorquesos allunyats delpunt catastròfic sovint deien, de fet, que no havien vistres en directe; que en saber la notícia ho havien seguitper Internet o televisió. En els testimonis propers a lazona atacada que eren capaços, fins i tot, de descriuresubtileses olfactives de la jornada, aparegueren rela-cions entre la vivesa/amenaça del record i l’activacióde l’amígdala cerebral esquerra així com d’algunesregions hipocampals. Per tant, la qualitat de les«memòries-flaix» varia en funció de la proximitat al’esdeveniment trasbalsador. Només els testimonispropers mantenen criteris de minuciositat i vivesa dela memòria, amb forta resistència a l’oblit. La resta

Imatges de Nova York fetes durant el cap de setmana del MemorialDay de 2006. Segons els treballs de Liz Phelps, tres anys després dela tragèdia de l’11-S la gent que la va viure de prop encara conservavarecords dels fets amb gran minuciositat i vivesa, amb forta resistèn-cia a l’oblit.

© F

otog

rafie

s d’

aque

sta

pàgi

na: I

sabe

l Arim

any

and

Ann

a To

beña

Núm. 50 MÈTODE 105

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

de ciutadans que visqueren elsotrac, fan servir l’esdevenimentcom a senyal de la seva trajectò-ria vital i en retenen elementsmarcadors, però la cura i la vive-sa del record és inferior i ambpoc impacte cerebral quan esrecorda la vivència. Són dadesque confirmen diversos estudisque ja havien trobat esquerdes enla suposada fortalesa de les«memòries flaix».

� ABU GHRAIB: LA «BANALITAT»DE LA TORTURA I L’«EFECTELLUCIFER»

Philip Zimbardo atapeí la sala on havia de dissertarsobre «l’efecte Llucifer». Fou rebut amb «bravos» iaclamacions entusiastes per una parròquia formadamajoritàriament per postgraduats joves. Zimbardo ésuna llegenda de la psicologia nord-americana: un xicotdel Bronx criat a Manhattan, on havia guanyat els pri-mers calers com a noi dels caramels a les funcions deBroadway, escalà fins a liderar un potent Departamentde Psicologia Social a Califòrnia i aconseguí que elsseus manuals fossin els més usats als EUA i també enmolts indrets d’Europa (les seves sèries «Psicologia ivida» en vídeo/DVD han arribat a milers de llars cata-lanes, valencianes i balears, amb una introducció deltelevisiu Dr. Joan Corbella). A Zimbardo li surten elsrecursos d’actoràs per tots els porus. Com a catedràticemèrit de Stanford i president (retirat) de l’APS, enca-ra troba gust a impartir cursos multitudinaris, continuaimpulsant recerca i es dedica a un apassionat activismeanti-Bush que amb tota seguretat el rejoveneix i li dónanotorietat (només cal acudir a la seva impactant web,<www.zimbardo.com>, per tenir un exemple de lesseves múltiples i publicitades iniciatives).

Zimbardo ha adquirit unrelleu especial, els darrers anys,com a personatge popular, per-què es va significar en la defen-sa d’un dels soldats condemnatsper les tortures i vexacionscomeses a la presó d’AbuGhraib, sobre presoners ira-quians. En concret, del sergentIvan «Chip» Frederick, unexemple característic, segonstotes les dades, del noi americànormalíssim, equilibrat, bonminyó i bon cristià, apreciat enla seva comunitat, casat, lleial ipare adoptiu amatent, però que aAbu Ghraib era el que acostava

els gossos a les cares dels presoners (en fotografiesque feren la volta al món) i participà activament en lasimulació de tortures elèctriques i en les vexacionssexuals immortalitzades en imatges que prenien elsmateixos soldats. Davant aquell comportament infa-mant i després de la corresponent investigació disci-plinària, l’exèrcit i l’administració dels EUA s’apun-taren a l’explicació de les «pomes podrides» dins uncistell majoritàriament exemplar. De fet, els soldatsparticipants foren degradats i exclosos de l’exèrcit, ila responsabilitat s’estengué també a alts oficials de lapresó amb degradacions que arribaren al rang degeneral. Zimbardo, per contra, manté que les conduc-tes observades i filmades a Abu Ghraib són plenamentesperables en unes condicions com les que es dona-ven allí i que no se’n pot responsabilitzar els xicots ixicotes perquè no és pas un problema d’unes poquespomes podrides, sinó d’un cistell putrefacte. En lesseves paraules «no és pot ser un cogombret dolç en unpot de vinagre».

La posició de Zimbardo deriva no solament del’anàlisi objectiva de la situació a Abu Ghraib (por,

«ELS HUMANS ORDINARIS,

SENSE CAP MENA

DE DESVIACIÓ

O PSICOPATOLOGIA,

QUAN S’INTEGREN EN UNA

ESTRUCTURA D’AUTORITAT

RESPECTADA POSEN

EN MARXA MECANISMES

D’OBEDIÈNCIA QUE PODEN

DUR A LA TORTURA FÍSICA

DE PERSONES INNOCENTS»

Fotografies d’algunes de les tortures comeses a la presó d’Abu Ghraib. Les fotografies les van fer els mateixos torturadors.

un

a h

istò

ria

de v

iolèn

cia

mo

no

gràfic

106 Núm. 50 MÈTODE

revenja per pèrdua recent de companys, sobresaturacióde presoners, sobrecàrrega de treball, indicacions del’autoritat de pressionar els interrogats etc.), que lesinvestigacions oficials ja han reconegut. Deriva sobre-tot de dècades de sòlida recerca en psicologia socialque mostren que la «majoria» dels humans traspassenles ratlles de contenció i s’apunten a la humiliació, lavexació i la tortura de víctimes quan les «condicionscontextuals» ho afavoreixen. Els experiments que fona-menten aquesta afirmació són a tots els llibres de textde psicologia i mostren que els humans ordinaris,homes i dones perfectament normatius, sense cap menade desviació o psicopatologia, quan s’integren en unaestructura d’autoritat respectada posen en marxa meca-nismes d’obediència que poden dur a la tortura físicade persones innocents (experiments «Millgram», alsanys cinquanta, replicats en milers de subjectes i encondicions molt variades); i que quan han de vigilarpresoners o detinguts en condi-cions favorables a la deshumanit-zació i desindividuació com ara laidentificació numèrica, els unifor-mes disminuïdors, les manilles,els grillons, les bosses al cap, etc.(experiment «La presó de Stan-ford», 1971, liderat pel mateixZimbardo), apareixen totes lesconductes que foren registrades aAbu Ghraib (incloses les vexa-cions sexuals i les «fotografiestrofeu» per tenir constància de la«banalitat festiva» dels esdeveni-ments). Zimbardo brodà la pre-sentació: mostrà vídeos dels fetsd’Abu Ghraib que mai no han passat sencers les televi-sions, rememorà la gestació d’aquells experimentsclàssics tot il·lustrant la potència de les repeticions i elsafinaments que s’hi han fet posteriorment; i acabà mos-trant interioritats de la vida normalíssima del sergent«Chip» Frederick del qual n’ha esdevingut amic desque participà en la seva defensa jurídica. Tota la xerra-da anava, de fet, dedicada a publicitar el seu proper lli-bre, L’efecte Llucifer: com convertir la bona gent endimonis, que, segons va dir, havia lliurat a la seva edi-torial el dia anterior aprofitant la visita a Nova York.L’abrandament el dugué a reclamar molta més estonaque l’hora de conferència assignada pel Congrés il’auditori, entusiasmat, li permeté mitja hora addicionalde discurs dedicat, en els trams finals, a vituperarl’administració Bush («la més incompetent de la histò-ria dels EUA, que s’ha dedicat a muntar “cistells putre-factes” en la seva guerra desenfocada contra el terror

tot malmetent, de pas, el prestigi del poble nord-ame-ricà al món»).

El problema principal amb aquestes aproximacions«contextuals/situacionals» tan apreciades per la psico-logia social és que pot dur a no condemnar ningú (foradel «Bush/Llucifer» de torn, per descomptat). Zimbar-do destacà el paper dels «herois» que en els experi-ments esmentats i en la vida real (hi hagué denúnciesinternes a Abu Ghraib de soldats nord-americans) esrebel·len contra la pressió contextual per més forta quesigui i es neguen a discriminar, vexar o torturar vícti-mes. Però a mi em sembla que no n’hi ha prou de des-tacar el paper dels herois-excepció, gairebé sempre pre-sents, en major o menor proporció, per tal de resoldreel problema de la gradació d’implicacions i de culpes.Hi ha d’haver, em sembla, anàlisi psicològica fina perjerarquitzar les responsabilitats individuals en les con-ductes delictives comeses en el marc d’una pressió gru-

pal. Així ho entengué el jutge delcas Frederik, negligint les argu-mentacions de Zimbardo, quancondemnà severament aquell sol-dat perquè va entendre que gaire-bé sempre hi ha marge de llibertaten les accions de cadascú, i d’a-quest principi se’n deriva lanecessària assumpció de respon-sabilitats. Al capdavall, no tota lagent que treballava a la presód’Abu Ghraib actuà de la mateixamanera. Entre els mateixos parti-cipants d’aquell macabre episoditorturador també hi hagué dife-rents graus d’implicació. Aquesta

regla tan senzilla i sàvia, que els juristes prudents pro-curen aplicar des de fa mil·lennis, els científics socialsde la nostra època (amb la força d’uns quants experi-ments i dades darrere, plenament pertinents però par-cials) sovint acostumen a oblidar-la.

BIBLIOGRAFIAATRAN, S., 2003, «Genesis of suicide terrorism», Science, núm. 299 (5612),

pp.1534-1539.FISKE, S. T.; HARRIS, C. T; CUDDY, A. J. C., 2004, «Why ordinary people tortu-

re enemy prisoners?», Science, núm. 306, pp. 1482-3.GAMBETTA, D. (ed.), 2005, Making sense of suicide missions, Nova York,

Oxford University Press.PAPE, R. A., 2005, Dying to win: the strategic logic of suicide terrorism, Nova

York, Random House.SAGEMAN, M., 2004, Understanting terror networks, Filadèlfia, University of

Pennsylvania Press.TOBEÑA, A., 2004, Màrtirs mortífers: biologia de l’altruisme letal, València,

Bromera/PUV.

Adolf Tobeña. Departament de Psiquiatria i Medicina legal, Institut de Neuro-ciències, Campus de Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.

«HI HA D’HAVER ANÀLISI

PSICOLÒGICA FINA PER

JERARQUITZAR LES

RESPONSABILITATS

INDIVIDUALS EN LES

CONDUCTES DELICTIVES

COMESES EN EL MARC D’UNA

PRESSIÓ GRUPAL»