L' "ESCOLA ANXANETA" (1965) :

UNA EXPERIENCIA ENTRANYABLE

Autor: Manuel Cusachs i Corredor

L'ESCOLA ANXANETA (1965): UNA EXPERIENCIA

ENTRANYABLE

Abans d'explicar l'experiència que vaig a contar per

qui la vulgui llegir, em sembla de bona educació

presentar-me: Em dic Manuel Cusachs i Corredor, nat a Mataró

l'any 1937. (Sóc nat, per tant, durant la guerra civil, 1936-

1939) . I en el si d'una familia humil que tenia el pare -

impressor d'ofici i d'idees polítiques nacionalistes -, al

front, i la mare - treballadora del gènere e punt - que es va

morir quan jo tot just tenia cinc anys i un germà de sols un.

Com molts de la meva edat vaig ser educat en col·legis

religiosos (de petit al "Cor de Maria", després a 1' "Escola

Pia" i finalment a 1'"Acadèmia Balmes", del Centre Catòlic). I

als 14 anys a treballar en una fàbrica de gènere de punt i

posteriorment en un taller mecànic.

Com tots vaig sofrir l'ensenyament impregnat del nacional-

catolicisme, de la Falange Española (el que ens feia les classes

de formació "del espíritu nacional" era el falangista José

Fernández, àlias "Pelacocos"), de resar el rosari a classe, de

missa setmanal a les 8 del mati de cada diumenge a la parròquia

de Sant Josep.

La marxa de l'escola fou com una alliberació. I anar a

treballar era l'entrada al món adult. Com molts em vaig fer un

tip de treballar de sol a sol i després d'una jornada de nou

hores anar a un altre taller a fer-ne d'extres per guanyar uns

pocs diners més. Foren temps molt durs aquells dels anys

cinquanta i seixanta.

Vaig anar a fer el servei militar a la Marina (Cartagena)

de la que em lliuraria "gràcies" a tenir un principi de

tuberculosi que m'encomanà el meu pare. I als 23 anys em vaig

casar amb la noia més bonica i simpàtica de Mataró, la Maria,

amb qui vaig tenir tres filles: Montserrat, Núria i Esther.

Jo, com d'altres de la meva edat - forjat ideològicament a

l'Acció Catòlica de la parròquia de Sant Josep - em vaig inserir

en el món cultural, sindical i periodístic. Era de la junta de

l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Pia de Santa Anna (on

organitzàvem cursets de llengua catalana, sessions de cine

fòrum, recitals amb els "Setze Jutges", fèiem un butlletí - que

calia portar a la censura prèvia - ballades de sardanes,

conferències, etcètera). Al sindicat clandestí de CC.OO. on

fèiem sindicalisme de cavall de Troia dins de la pròpia

estructura de la CNS franquista i portàvem el nostre esperit

inconformista a les empreses. També era d'un grup promotor de

l'esperit cooperativista. I, a més, del grup heterogeni que

inicià l'apassionant aventura del setmanari "El Maresme", de tan

grata memòria.

I arribà el moment de portar les nenes a l'escola. A quina?

Una greu decisió degut al desolador panorama que hi havia. Tant

les escoles religioses com les nacionals no es podien agafar ni

en pinces. Eren els temps en que "la letra con sangre entra", la

de fer-nos formar militarment al pati per cantar el "Cara el

sol" amb el braç estirat quan s'hissava la bandera nacional. De

ser 40 i 50 alumnes per classe. De parlar, llegir i escriure

només en castellà. D'haver d'anar amb uniforme. A missa, a

processons, a confessar, etcètera. D'estudiar una història

manipulada endogàmica que ens parlava d'un passat imperialista,

e feixisme, de nacional-catolicisme tronat. Però si una cosa

teniem clar la Maria i jo era que no voliem que les nostres

filles seguissin el mateix cami educatiu que nosaltres. I com

nosaltres molta d'altra gent de la nostra edat de tot Catalunya

pensava igual. Eren anys d'inquietuds socials i polítiques. Cada

cop hi havia més gent que no haviem fet la guerra i que no

voliem passar per l'adreçador d'un règim caduc, immobilista,

opressor. I una església que li feia el joc. Què fer, però? Què

podiem aconseguir amb les nostres migrades possibilitats?

La ferma convicció d'oferir una educació millor als nostres

fills va fer moure muntanyes. I sense saber com ens en sortiríem

vam posar fil a l'agulla.

Dit i fet. Un grup de sis pares ens reunim una pila de

vegades traient-nos hores de dormir. S'està el corrent d'altres

iniciatives a Barcelona i altres llocs i això ens anima a seguir

endavant. Ens sentim recolzats per un col·lectiu de mestres que,

com nosaltres, voldrien recuperar l'escola catalana estroncada

per la guerra civil. Ens en sortirem?

Es busca un local i s'inicia una apassionant aventura que

llavors tenia molt d^utòpica (quantes coses s'han aconseguit

somniant en canviar-ho tot).

Ben segur que us preguntareu com és possible que un règim

tan conservador i autoritari com aquell permetés una experiència

que venia a posar en crisi el seu propi sistema educatiu. En

primer lloc perquè van creure que "allò" no duraria gaire. Que

era obra de quatre gats i que no afectaria al conjunt de la seva

escola nacional-católica. Pensaven també - i aquest és el

principal motiu de la seva hipòcrita tolerancia - que degut a

l'escandalós dèficit escolar existent degut a l'allau

immigratori aquestes noves escoles ajudarien a rebaixar-lo. <<En

aquests moments donaríem permis per fer escoles als mateixos

comunistes», ens va arribar a dir el ponent e Cultura de

l'Ajuntament de Mataró Lluis Soler Fontrodona, conegut ultra de

la nostra ciutat. Aquesta era realment l'explicació última del

per què el règim franquista va fer els ulls grossos davant d' una

experiència "utòpica" que es va fer realitat.

L'equip fundador era format per sis persones:

Joaquim Anson i Buch

Josep Fradera i Soler

Joaquim Montserrat i Bartra

Pere Saleta i xifré

Joan Masjuan i Capell

Manuel Cusachs i Corredor

En Joaquim Anson faria de director i de coordinador entre

la Junta i el "claustre" de professors. Joaquim Montserrat seria

el primer president i jo mateix faria de secretari, tant de la

Junta com de les assemblees de pares.

Abans de començar el curs es va discutir entre els "sis"

quin nom caldria posar a l'escola. Sorgiren vàries propostes i

finalment s'optà pel d' "Escola Anxaneta" (paraula que calgué

consultar el diccionari per escriure-la correctament).

L'Anxaneta seria el simbol de l'esperit de superació que hom

volia per l'escola en particular i la societat en general, i

aixi s'ha dit i se'n diu encara.

INICI DE L'ESCOLA

L'inici de l'escola fou, òbviament, molt laboriosa ja que

calgué adequar aquell piset en un parell d'aules. Comprar el

material (cadires, taules, pissarres, material escolar...) Tinc

ben present com algunes mares orientades pels mestres

"fabricaven" el material escolar per fer treballs manuals.

Tothom era novell en l'aventura. La il·lusió, però, ens feia

superar qualsevol obstacle.

Pel setembre de l'any 1965 l'escola inicia la seva

activitat en un pis del carrer Garcia Oliver conegut com a "Can

Serradures". El seu propietari, en Josep Berga, també

s'implicarà en l'aventura d'aquella escola que començava agafada

amb pinces en aquell piset. Eren 23 alumnes de diferent edat que

serien una mica com conillets d'Índies. La primera mestra va ser

la Margarida Colomer - avui regidora de cultura de l'Ajuntament

d'Argentona i estudiosa del cooperativisme i de Joan Peiró - i

poc després s'hi apuntaria la Mercè Montserrat i la Carme Viñas.

Elles també defensaven l'escola activa. Totes estudiaven raó pel

qual no podien constar com a mestres de forma oficial. I es

reciclaven assistint a l'escola de mestres "Rosa Sensat" (1966)

on van perfeccionar els seus coneixements de magisteri aplicant-

los a les aules de l'Anxaneta: (matemàtiques amb la teoria dels

conjunts - caldrien classes especials per als pares -, geografia

i història començant a partir de la realitat més propera:

ciutat, comarca, pais... Aprendre a escriure i llegir la nostra

pròpia llengua. Estudiar i cultivar les plantes (l'hortet on

nens i nenes sembraven patates, tomàquets, mongetes...); aquella

granja on hom criava conills, pollets, ànecs...). Aprendre

cançons, instruments de música, dansa, dibuix, picaix, etcètera.

La participació del nen a l'aula, la comunió entre pares i

mestres... Sense oblidar-nos de la coordinació amb altres

col·lectius del CEPEC, amb "Rosa Sensat". Tots empenyiem en una

mateixa direcció i això ens esperonava a seguir endavant.

Els nostres fills anaven a una escola nova, diferent. La

que hauríem volgut per a nosaltres. Duraria gaire? Aconseguiríem

nous adeptes? Com pagaríem els deutes que s'acumulaven?

Aquells nens i nenes de quatre, cinc, sis anys hi anaven

contents. Això era la millor recompensa a l'esforç que es feia.

Quin contrast amb les poques ganes que teníem nosaltres d'anar a

col•legi!

El primer curs va passar com una exhalació. Fou trepidant.

Nous pares s'interessaven per aquella nova escola. Demanaven

poder apuntar als seus fills... I com era d'esperar els deutes

creixien i condicionaven el futur immediat. Solució? Dividir la

quantitat de números vermells del final de curs entre el número

de famílies que hi havia.

Un any més tard, el 1966, es va fer una assemblea de la

qual es guarda l'acta que vaig fer jo mateix i que diu:

<<Amics, havíem pensat tenir la nostra primera reunió de

pares el dissabte dia 10, per així abans de començar el

curs conèixer-nos tots, aclarir i concretar algunes coses

necessàries i junts veure les obres que s'han hagut de fer

per aprofitar el pis un any més. Els paletes ens prometeren

tenir-lo llest pel dia 15, no pel deu...>>

Efectivament el curs va començar quan les obres encara no

7

estaven llestes del tot. Caldria trampejar la situació. Pares,

mestres i paletes van conviure encara uns dies tots plegats.

Els alumnes que vivien més lluny de 1'escola hi anirien en

un servei de transport escolar ben peculiar. El mateix Josep

Berga feia de "taxi" amb el seu cotxe i els passava a recollir

en punts concrets de la ciutat.

Compra del solar

De cara el curs proper (1967-1968) caldria ampliar La

capacitat de l'escola. El pis ens quedava petit ja que hi havia

més alumnes (germans dels qui hi anaven i de noves

incorporacions) i era urgent aconseguir un lloc més gran i - a

poder ser - al centre de la ciutat.

En l'assemblea del dia 10 de juny de 1967 s'explica als

pares (quines assemblees més participatives, dinàmiques, vives...)

quina era la situació respecte a la nova ubicació de l'escola.

<<En Pere Saleta explica que les gestions realitzades per

trobar un local més adequat per instal·lar-hi l'Escola Anxaneta

han portat a comprar un solar al senyor Francesc Graupera situat

al carrer Sant Pere número 4 i que té una extensió de 1000

metres quadrats i amb una casa de pagès adaptable per fer-hi

aules; el seu valor és d'un milió de pessetes. Aquest solar

estarà parcialment disponible el dia 1 de juliol. L'import del

solar podrà pagar-se fent una hipoteca amb la caixa d'Estalvis

de Mataró i com es podrà amortitzar-se. També parla de la

necessitat de formar una Societat Anònima que sia la propietària

del solar i instal·lacions de la que tots els pares podran ser

accionistes.>>

Tinc ben present el dia que tots els fundadors vam anar a

signar la Hipoteca i l'enorme il·lusió i confiança que ens

embargava. Les perspectives eren molt bones doncs la resposta

social amb la incorporació de noves families era constant. A més

la llavor no s'havia quedat a la nostra escola. Altres

col·lectius es van plantejar fer altres escoles semblants a

1'"Anxaneta". Serien les del "Grup d'Escoles de Mataró"

(GEM)(1966). L'"Escola del Turó de Cerdanyola" (1967), la de

"Bons Amics" (1967), i "Sol Ixent"(1968). La relació entre tots

plegats era fraternal. Fins el punt que com que la nostra escola

no aconseguia ser reconeguda el GEM es brindà a inscriure els

nostres alumnes com si fossin de la seva.

L'"Anxaneta" formava part del col·lectiu CEPEPC (Col·lectiu

d'Escoles per l'Escola Pública Catalana) a nivell de tot

Catalunya. La nostra aspiració - aixi com les del CEPEPC - era

que un cop normalitzada la situació política del país i

restaurada la Generalitat de Catalunya 1'"Anxaneta" passés a

formar part de les escoles públiques catalanes. (Cosa que va

succeir molts anys després, el 1987.)

Seguim endavant, però, la història viva, inoblidable,

utòpica de portar els nostres fills en una escola que nosaltres

no vam poder tenir. Veure com treballaven els mestres, amb

precarietat de material substituït amb escreix amb l'enorme

il·lusió d'estar participant en una experiència única,

irrepetible en la que tots pares, mestres i alumnes estàvem

escrivint una pàgina històrica amarada de tanta il·lusió com de

limitacions. "La fe mou muntanyes", diu la dita popular. I en

aquells anys d'enorme fe en un futur millor ens va esperonar a

tirar endavant. Ara molts anys després ens sembla impossible que

en aquella situació s'hagués fet el que es va fer. I no em

refereixo a la nostra particular experiència sinó a molts

nivells (cultural, social, sindical, polític, etcètera). La

societat civil era molt viva. Encara no ens aclaparava el

consumisme i voliem ser protagonistes de la nostra pròpia

història.

Continuem.

Primer curs a la Masia

Buf, la feinada que hi havia per fer per adequar aquella

vella i ruïnosa Masia rodejada de cases per tots costats. I amb

una figuera - que encara hi és - presidint el que seria el pati.

Com que la propietat era un magatzem d'un constructor tot estava

ple de fustes, de pedres, de trastos vells que calia treure per

endreçar-ho una mica. Es van fer les obres més indispensables.

(Pere Saleta que era lampista va fer miracles arranjant la

instal·lació elèctrica. D'altres feien de camèlies traient

trastos. D'altres van aconseguir taules i cadires velles

d'altres llocs per posar-Íes a les aules. El material escolar -

sota les orientacions dels mestres - era confeccionat per un

grapat de mares que hi anaven moltes tardes. Els pares feien

d'ajudants de lampista, de transportistes, de manobres... portaven

paquets i caixes amunt i avall., feien tot allò que calia fer.

(Escriure les actes de juntes i assemblees, fer circulars,

butlletins seria la llavor del periodista que portava dins i que

em condicionaria la meva vida a partir de llavors.)

10

L'inici del curs s'apropava i calia inaugurar la "nova" escola.

I arriba el setembre de 1967 i s' "estrena" la Masia. Ens

feia més il·lusió als pares i mestres que als alumnes que ens

deurien veure com unes persones que no paràvem de treballar, de

fer coses per adequar una casa molt vella, de no parlar de res

més...

<<Aquest curs tenim ja més espai, més pati i una casa, que

malgrat ésser vella procurarem treure'n com més partit millor>>

diu la circular del setembre d'aquell mateix any. I continua

dient:

<<Seguirem fent les coses tan bé com sigui possible. Ens

agradaria que ens trobéssim tots junts a les reunions de

pares i parlar de 1'escola.>>

Com que ja som més colla embarcats en l'aventura i l'escola

va agafant més volada, més feina i més problemes de creixement

es proposa un organigrama adequat a les noves circumstàncies:

Equip Director; Assemblea (promotors, pares i mestres);

Associació de Pares; Equip de Mestres.

En aquests primers anys es plantejà que l'escola funcionés

en un règim cooperatiu (paral·lelament molts dels promotors

formàvem part d' un grup que intentava difondre i crear una

cooperativa de consum) però hi havia molts inconvenients legals

i finalment s'optà pel de Societat Anònima la qual es constituí

el 9 de maig de 1970.

11

Repressió policial

L'escola tenia mala premsa entre els elements ultres i

policials del règim que ens veien com a un col·lectiu a vigilar.

De fet pel Primer de Maig de l'any 1968 dues mestres (Mercè

Montserrat i Carme Viñas) i jo mateix que era el secretari,

fórem detinguts en la manifestació que convocà el sindicat

clandestí Comissions Obreres de Mataró. A la nostra fitxa hi

constaria que pertanyíem a l'Escola Anxaneta.

Pel gener de l'any 1971 l'escola que a més organitzava

conferències pels pares en va organitzar una a càrrec del doctor

Frederic Boix, director de 1'Institut Genus de Barcelona sobre

"L'educació sexual dels nens". L'assistència era notable.

Calculo que seriem una cinquantena de pares i mares que seguíem

amb enorme interès les explicacions sobre un tema de màxima

actualitat. A mitja conferència, però, es presentà la bòfia

demanant pel director i comunicant-li que en no tenir cap permis

governatiu es tenia que suspendre l'acte. De res van servir els

nostres arguments de que era un acte intern destinat als pares.

I a més van exigir que tothom ensenyés el seu carnet

d'identitat. Jo com que sabia que ja estava fitxat me les vaig

enginyar perquè dissimuladament i mentre consultaven carnets a

altres persones em vaig escapolir.

La processó anava per dins i per evitar posteriors

problemes s' acordà presentar al Govern Civil un escrit de

descàrrec i parlant amb les autoritats i la impressió que en vam

treure fou que aquell incident no portaria més conseqüències.

12

Escamats, a partir de llavors les conferències o les

reunions de pares es celebrarien fora de l'escola. Es feien a

"el Baixet", un local de la parròquia de Sant Josep que estava

al carrer del Torrent.

Conclusió

I aixi podríem anar desgranant la història d'aquesta

aventura tan singular com fou la de l'escola Anxaneta que vaig

viure en pròpia carn. Quan hom avui mira enrera de la seva

pròpia vida s'adona que aquesta experiència - conjuntament amb

la gestació i naixement del setmanari "El Maresme" (1969) - va

ser una de les més riques de la pròpia existència. Avui els meus

néts són alumnes de la mateixa escola on van anar les seves

mares.

L'escola Anxaneta - i totes les altres anxanetes que hi ha

hagut - ja no és tan singular i diferent. I aquesta és la

principal victòria d'aquell esperit renovador que ens impulsà a

embarcar-nos en aquella "patera" pedagògica. La llavor va

fructificar tant i tant que molts dels principis i mètodes que

vam "estrenar" són moneda corrent dins de la pedagogia actual.

Potser hom en recordar aquesta aventura es posa un xic

sentimental però amb l'intima satisfacció d'haver col·laborat en

una tasca col·lectiva que avui encara - cada vegada que com a

"avi cangur" que sóc vaig a buscar algun nét a l'escola - me la

sento com a cosa pròpia.

Més que pròpia: entranyable.