1

Un passeig amb els escriptors de Cabrera d’Agell al castell de Burriac

Guia de lectura, 3

Biblioteca Ilturo

Església

I

Cementiri

Ermita de Santa Elena

d’Agell

Alberg Torre Ametller

Roca d’en Punsola

Castell de Burriac

P

a Argentona

de Santa Elena

Camí

de Sant

pista forestal

Camí d’Agell

Camí d’Agell

Camí

Sebastià

Veïnat d’Agell

Carretera d’Argentona

I Ermita de Santa Helena d’Agell (inici)

Camí o pista

Corriol

Cabrera de Mar

Aquest itinerari es planteja en una o en dues etapes, segons el temps de què es disposi. La primera surt de l’ermita de Santa Elena d’Agell i fa un tastet naturalista fins a la roca d’en Punsola i el cementiri, retornant pel camí d’Agell. La segona, més llarga, permet continuar des de la roca d’en Punsola fins al castell de Burriac.

Pels coneixedors de l’entorn, la ruta permet altres possibilitats, com desviar-se al nucli urbà o fer-la en la direcció oposada; és a dir, de l’alberg Torre Ametller fins al castell i tornant per la roca d’en Punsola, el cementiri i el camí d’Agell.

Aquarel·la de Manuel Cuyàs (1950)

Can Vivé

Cals Frares

2 3

AGELL, UN VEÏNAT AMB MOLTA TRADICIÓ

Agell és un dels indrets més bells i evocadors de Cabrera de Mar. Arrossega tota una trajectòria històrica al voltant de l’er-mita de Santa Elena (segle XVI), un referent patrimonial que ha fet que aquest veïnat sigui conegut popularment com San-ta Elena d’Agell. Per això la plantegem com a punt de partença inexcusable d’aquest itinerari. El primer dels referents litera-ris, per tan, són els Goigs d’aquesta santa. També, durant el mes d’agost, és aconsellable participar en la celebració de la Festa Major de Santa Elena, quan se l’honora com a patrona del veïnat. Dins els enclavaments recomanables per visitar el veïnat d’Agell trobem cals Frares, una masia documentada al segle XIII. El seu nom obeeix al fet que va ser ocupada per mon-jos benedictins fins al segle XIX. Ja havia estat refeta als se-gles XVI i XVII i modernament ha estat masoveria de la Torre Ametller i reconvertida en el restaurant que impulsa la família Ribosa i que atreu nombroses persones de la comarca i de fora amb la seva coneguda proposta gastronòmica. Asseguts a l’era de cals Frares, encara respirem l’ambient de pagès. De quan el baladre o llorer rosa que ens rep al costat de l’arcada –abans més vigorós que ara– aixoplugava el carro. Al veïnat encara hi feinejaven 40 cases de pagès obertes –avui només en són tres–. Quan el conreu per excel·lència era la vinya, acompanyada del garrofer i l’olivera, i a les cases es disposava de premsa i celler, i es tractava de batre i de fer anar el bògit, entre moltes altres tasques. També és destacable can Vivé, una masia convertida al turis-me rural en la qual es poden fer banquets i celebracions i que compta amb un atractiu especial, unes habitacions decorades amb diversos estils, dotates d’una personalitat pròpia i que conviden a tornar-hi un cop s’hi ha anat.

Com a punt neuràlgic, però, Agell compta amb la Torre Amet-ller. Convertida en alberg de Joventut de la Generalitat des de fa anys, és un constant punt de reunió de persones vingudes de fora que aprofiten la seva estada en un lloc immillorable per conèixer la zona, acostar-se a Barcelona, desenvolupar-hi activitats culturals i formatives o senzillament per gaudir del paisatge. Moltes d’elles, a més, poden gaudir també de les propostes didàctiques de l’equipament.

Precisament, la Torre Ametller despunta al capdamunt del camí d’Agell amb una silueta ben visible des de Mataró i des de Burriac gràcies a la torre quadrada acabada amb teulada triangular. Aquest edifici va pertànyer a una família, els Amat-ller, que elaborava una xocolata molt coneguda i va encarregar la casa a l’arquitecte argentoní Lluís Bonet i Garí. Aquesta obra senyorial enmig de la muntanya va ser construïda a finals dels anys vint del segle passat. L’edifici és notablement noucentis-ta, però manté encara influències del modernisme. Els jardins són obra de Nicolau Rubió i Tudurí, arquitecte i urbanista i un dels més destacats dissenyadors de jardins del país. Entrant a formar part de la Xarxa d’Albergs de la Generalitat de Catalunya, la Torre Ametller ha esdevingut un punt de refe-

4 5

rència en el seu àmbit. Aquest equipament és, a més, indub-tablement, un excel·lent espai de sortida d’itineraris cap a la serralada Litoral i, en especial, cap al castell de Burriac.Al nord-est del terme de Cabrera, la petita vall que acull l’agra-dable veïnat d’Agell també alberga un ampli catàleg de les masies més antigues de la localitat. Es coneix l’existència de

poblament ja al segle X, quan es documenta per primer cop el to-pònim agellum. Entre aquests edificacions, cal destacar les masies que van ser restaura-des al segle XVI incor-porant elements com les finestres del gòtic civil tardà. Alhora, em-

belleixen aquesta vall perquè la majoria de propietaris n’han cuidat la fesomia dels immobles fins avui dia. Entre d’altres, can Moreu –restaurada per Puig i Cadafalch– i anomenada posteriorment Can Cassadó i cal “Smoking”, can Tatay, can Pujol, ca n’Aimeric, can Sala, can Pauet, can Puig, cals Fra-res, cal Smoking (abans can Nan), cals Anglesos (abans can Sagrera), can Mora, can Vall, can Mallol, ca n’Orriols d’Agell (amb torre), can Basora i can Carbonellet a la part baixa del veïnat. Gràcies a l’excel·lent antologia Collita pròpia. Recull poètic (Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007), impulsada per l’es-criptora Núria López i que aplega textos de diversos autors, recuperem la veu d’Emili Pòlit i Buxarell, poeta vinculat al nostre municipi i també a Alella i secretari d’ajuntament.

L’ERMITA DE SANTA ELENA

Vella ermita amorosidaper besos d’aire de mar,

silenciosa i recollidacom un recó de fossar!

Ermita sempre plaentai nimbada de claror,aon esdevé creiental’ànima del pecador!

Les seves parets són plenesde fervorosos presents,

penyores de fondes penesi de fosos sofriments.

Santa Elena, emperadriu,dolçament hi està reclosa.

El seu altar és un niuformat de fulles de rosa.

Emili Pòlit

PLANAS, Miquel... [et al.]. Collita pròpia: recull poètic. Cabrera de Mar: l’Ajuntament, 2007. Pàg. 18-19.

Per acabar, cal esmentar que Agell és també la terra en la qual va viure el dibuixant mataroní Manuel Cuyàs, tot un referent, no solament en el camp de la historieta, sinó amb un particu-lar i inconfusible estil artístic propi. Avui en dia també hi viu el seu fill Jordi, dissenyador i artista.També és important destacar que més recentment, els últims anys, un altre veí d’Agell vinculat a Mataró, Jordi Roca, ha publicat textos de rerefons històric i memorialístic en els pro-grames de la Festa de Santa Elena, a l’estiu.

LA PAU ETERNA I LA LITERATURA.El CEMENTIRI MUNICIPAL

El cementiri de Cabrera de Mar s’alça en un territori fronterer, entre el nucli antic del poble i el veïnat d’Agell: asfalt i arbres propers, el Parc Serralada a frec d’un equipament molt carac-terístic, ubicat en un paratge tranquil, territori de pas de ve-hicles d’una banda a l’altra del poble, porta que s’obre tant al bosc com a l’altra vida en el marc de l’itinerari vital i espiritual de l’existència humana. Al seu davant i en un nivell més baix, una petita plaça amb uns bancs, ideal per asseure’s i meditar sobre la fragilitat de tot plegat.Principalment senzill, humil però acollidor, aquest és un ce-mentiri amb alguns monuments funeraris puntuals que hi destaquen per la seva voluntat artística. Precisament, mentre alguns conserven la pàtina del temps i el valor històric, d’al-

6 7

tres són més transgressors i moderns i també n’hi ha els que evidencien l’oblit. Molts nínxols i una petita zona de columba-ris acaben per donar forma a aquest espai de pau on reposen les restes dels habitants de Cabrera. El consistori municipal,

impulsat per la necessitat i sembla que sense cap opció alter-nativa, va alçar dins del ‘camp sant’ una torre de telefonia que no encaixa de cap de les maneres amb aquest indret. D’altra banda, a l’entrada, hi destaquen una creu i una tanca que co-ronen el punt més visible dels murs que encerclen tot l’equi-pament municipal.En el cementiri municipal es pot veure el mausoleu de la famí-lia de Josep Domènech i Estapà (Tarragona 1858 - Cabrera de Mar 1917), destacat arquitecte. L’obra, feta amb llambordes i d’aire romànic, és un disseny seu. També, en un lateral del recinte, una gran làpida recorda el cognom Ordeig, que porta inevitablement a la memòria de qui la veu la fàbrica tèxtil em-blemàtica homònima, un dels motors econòmics de la Cabre-ra de mitjans del segle XX, obra de Bonaventura Bassegoda i Amigó. Aquest cementiri té encara molta història per ser es-crita com a assignatura pendent. La catalogació que en el seu moment va fer Josep Maria Rovira per al consistori dóna fe de la riquesa patrimonial que pot trobar-s’hi.Sortint del cementiri, però, tot just al davant, veiem l’ermita restaurada de Sant Sebastià. Des del turó del mateix nom es pot baixar pel camí d’Agell, que malgrat l’asfaltat, es reconeix com un dels vials d’interior més antics que comunicava el nu-cli del poble amb el veïnat d’Agell.No podem deixar de banda, especialment, que dins el cemen-tiri, a l’entrada, en un petit túmul, hi reposa el poeta Anton Isern, nascut al poble tarragoní d’Alcover el 1883, que va su-ïcidar-se a Burriac l’any 1906, víctima d’una depressió i d’un desengany amorós, com també ha apuntat algun estudiós de la seva obra. Isern és conegut com a “poeta pagès”, “poeta camperol” i fins i tot com a “poeta salvatge” pels seus orígens humils i la força tel·lúrica dels seus versos. De família page-sa, va formar-se entorn del cenacle cultural anomenat Grup Modernista de Reus, amb Joan Puig i Ferrater o Plàcid Vidal, entre d’altres destacats intel·lectuals del moment.A la recerca de l’èxit literari, Isern marxà a Barcelona, però

frustrat, se n’anà a França. Va tornar aleshores a Catalunya, i va treballar en un mas situat entre Premià de Mar i Vilassar de Dalt, abans del seu suïcidi al castell. Poeta ingenu i elemen-tal, però d’una solidesa alhora que aguanta el pas del temps, va ser elogiat per reconeguts autors contemporanis seus. Va publicar Sentiments (1899), amb pròleg d’Hortensi Güell, i Esplets d’ànima jove (1903), llibre aquest darrer reeditat per l’Ajuntament de Cabrera de Mar en versió facsímil i amb co-mentaris de diversos autors locals. Precisament, d’aquest llibre hem seleccionat el poema ‘Ca-minant’, que reproduïm amb la grafia prefabriana amb què va ser escrit, no sense abans recordar que enguany, l’Ajun-tament i la Biblioteca Ilturo han convocat un concurs literari que porta el nom del poeta, el primer certamen propi estable, d’aquest àmbit, que convoca el municipi.

CAMINANTCarreteras y camins,

tot ho veig interminable,puig com més camino, més

extensió pren la mirada.

Las montanyas que veyémno son com abans semblavan,

puig com més aprop hi somles veyèm més transformadas.

Quan cerquèm algún indretfem igual que’l timonayre:per no perdrel, el seguim

fit á fit, ab la mirada.

Però promte aqueix timóel perdèm, á la distancia

que’s transforma novamental passar per altra banda.

El cel, va continuantelevat sobre nosaltres;

la carrera que hem emprèsno té límits y m’espanta.

Anton Isern

ISERN, Anton. Esplets d’ànima jove. Argentona: L’Aixernador, 1996. Pàg. 15.

Amb l’objectiu de suïcidar-se, Anton Isern va pujar al castell, amb un petit feix de llibres –segons testimonis de l’època que el van veure– i un saquet de carbó de coc. Va baixar a la cis-terna que hi havia a la part baixa de Burriac. Des de baix el poble es va veure la fumera i s’organitzà un grup per veure què hi passava i va descobrir-lo mort.

8 9

Però Isern no va ser l’únic en la temptativa de segar-se la pròpia vida al castell. Uns anys més tard, el 1914, el pintor i escultor Antoni Samarra i Tugues, nascut el 1886 a la vila lleidatana de Ponts, també va pujar a Burriac per suïcidar-se,

disparant-se en aquest cas dos trets al cap. El seu cadàver va ser trobat per un pastor en estat de descomposició. La mare de l’artista, que va venir a Cabrera de Mar en ser assabentada de la mort, va complir les darreres voluntats del seu fill, va comprar, per dues-centes pessetes, el terreny del cementiri on estava enterrat el poeta Isern i va soterrar-los junts. Se-gons va citar també el cronista Joan Vilalata i Reixach en un dels seus textos, Samarra va deixar una prova superba del seu art al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar.Aquest artista és conegut també, fonamentalment, per l’ac-tivitat pictòrica en la qual va sobresortir. Raimon Casellas, escriptor i un dels principals crítics del moment, va assegurar d’ell: “En Samarra es revela un artista nou, d’una força for-midable, que ha conquerit el Sol i l’Aire i que portarà amb la conquesta d’aquests elements la renovació de la pintura en la interpretació del paisatge”.I com a persona reconeguda que descansa en el cementiri hi ha l’actor i empresari de teatre Paco Martínez Soria (1902-1982), nascut a Tarazona (Saragossa) i mort a Madrid, tot un nom propi a Espanya del que ha quedat un gran llegat cinematogràfic que molts recordem. Martínez Soria, vinculat a Cabrera de Mar, va saber valorar i estimar el nostre poble, com ens ha apuntat algun testimoni que el va conèixer.Però no marxem d’aquest recinte sense oblidar que en el ce-mentiri hi ha enterrades moltes persones més del poble i la majoria dels lletraferits ja morts que hem destacat en d’altre guies que hem fet d’aquesta col·lecció d’itineraris locals. Pau, silenci i respecte s’entrellacen en aquest paratge, com recorda un petit poema escrit pel coautor d’aquesta guia, Al-bert Calls, que va inspirar-se en el cementiri. Pertany al llibre Taquicàrdies (7 i Mig, 1998):

(Sobre la tombadel nen mort

un mar de mimosesi el sol d’estiu,

no hi hamés plenitud

en la sevapetitacapsa

de música).

CALLS I XART, Albert. Taquicàrdies. Benicull: 7 i mig, 1998. Pàg. 47.

DE LA ROCA D’EN PUNSOLA AL BURRIAC IBÈRIC I MEDIEVAL, POESIA EXCURSIONISTA I ELS NOSTRES ORÍGENS

Rere el cementiri hi ha un sender que condueix a la roca d’en Punsola. En aquest bell indret, el poeta mataroní, exponent de la “literatura excursionista”, hi anava a meditar i n’ha quedat, com a testimoni, al llarg dels anys, un aplec que el recorda. Algun cop ha estat força lluït i amb gran assistència de públic. El 1994, en concret, amb suport del consistori cabrerenc, va sumar-se a la trobada d’amics del poeta el festival Poemaresme, en el qual van participar autors de la comarca i de fora, alguns dels quals després han estat reconeguts per la seva obra. A la placa que hi ha a la roca d’en Punsola pot llegir-se un text poètic seu, alhora que s’esguarda el mateix paisatge de la comarca que veia ell:

Avui queia la boiradamentre jo feia camí...

on sou pins de la collada,on la vall que jo vegí?

Josep Punsola i Vallespí (1913-1949) va ser un membre molt actiu de la Unió Excursionista de Catalunya, que va treballar intensament per recuperar la cultura catalana després de la fatídica Guerra Civil, amb el que aquesta va comportar de destrossa i desastre, per als catalans especialment i per a tot Espanya en conjunt.Punsola també va col·laborar amb el músic i escriptor Elisard

10 11

Des de la roca de Punsola, caminant cap al castell de Burriac es pot veure el poblat ibèric, ubicat a la falda de la munta-nya que fa de base al castell. El poblat, actualment en mans de propietats privades, resta pendent que es pugui excavar i convertir en un jaciment de referència algun dia, ja que és dels més importants de Catalunya. Tampoc s’ha aconseguit que acabi de ser bé cultural d’interès nacional (BCIN), tot i que hi ha un expedient obert en aquest sentit des de fa molts anys. Precisament, al seu voltant ha suscitat una llarga nò-mina d’autors que han escrit assajos i textos que seria molt llarga d’enumerar, entre els quals destaca un referent, Marià Ribas.

No pot, en cap cas, deixar-se de banda la novel·la escrita per l’exalcalde de Cabrera de Mar Jaume Borràs, Ilturo, l’op-pidum laietà: els contes que expliquen les pedres. Justa-ment, aquest treball és una recreació, en clau de ficció i molt documentada, de com podia haver estat la vida d’uns ibers cabrerencs. La imaginació que hi ha posat l’autor acaba do-nant forma a una història que ens convida a llegir i aprendre alhora del nostre passat. A tall de tast, dos fragments de la novel·la:

“Aquella matinada de tardor era freda i humida per als habi-tants d’Ilturo. Aquest era un dels molts poblats que ocupa-ven els turons i les vessants de les muntanyes de Laietània. El sol encara no despuntava sobre l’horitzó quan el poble ja començava a llevar-se. A algunes llars ja s’havien avivat les brases amagades sota les cendres. El fum escapava a tra-vés de les obertures practicades a les teulades de les cases i s’enfilava suaument i cansadament en vertical buscant el blau cel del nou dia que començava. L’esmorzar els perme-tria recobrar les forces necessàries per afrontar el dur dia de treball que els esperava. Les dues darreres jornades de pluja intensa els havien obligat a aixoplugar-se dins de les llars, i ara necessitaven retornar a les respectives labors. La proxi-mitat de l’hivern aconsellava fer-ho per avançar-se al fred i aconseguir un rebost ben ple, per tal d’evitar les malalties i que la família passés gana, també per no veure’s obligats a practicar la mendicitat”.

Sala en l’elaboració de les lletres de les Cançons de munta-nya, de nit i de camí (1949), i va ser guionista de pel·lícules amateurs, com Porta Closa (1948), d’Enric Fité. El 1949 va editar el recull Poesies, reeditat el 1970. Posteri-orment, el 1989, el Patronat Municipal de Cultura de Mataró va publicar la seva Obra Poètica Completa, a cura de Maria-Mercè Bruguera i Barbany, dins la col·lecció Caps de Bous.El 8 de maig de 1949, el poeta mataroní i la seva muller par-ticipaven en la XIII Marxa Excursionista de Regularitat i Ori-entació de Catalunya i ell es va trobar malament. Va morir la matinada del 10 de maig. La seva pèrdua va causar una forta commoció a Mataró. No en va és un dels poetes destacats de la capital del Maresme.Com s’ha dit, el seu treball s’emmarca en una època en què Catalunya lluitava silenciosament per sortir de la grisor del franquisme de la postguerra. La seva tasca literària entrellaça el discurs popular amb el poètic, reflexionant sobre la vida, la mort i l’existència, amb bon mestratge i ofici. Tot seguit dos

poemes seus.

BURRIAC

Sento el respir de la costa que se m’entra pit endins;

amb cançons en l’or de posta té estrofes de verd de pins.

AMISTAT, BANDERA BLANCAA Elisard Sala, gran amic

Sempre quelcom t’entrebanca...No tot, al món són febrers

amb florides d’ametllersvestits de bandera blanca.

Sempre hi ha un giravolt cruamb urpes de brancam nu

i estigmes de camí ral;i un fracàs de tiges tendres

sota l’àrid de les cendresi els drapets de carnaval.

Per això, quant sent la sang balbal’alerta d’aquell pessic

de l’amic que és ben bé amic,quan sent l’abraç que la salva,

per damunt del que entrebancali ve un record de febreramb florides d’ametller

vestit de bandera blanca.

Josep Punsola

PUNSOLA I VALLESPÍ, Josep. Obra poètica. [Mataró]: Patronat Municipal de Cultura de Mataró; [Barcelona] : Alta Fulla,

1989. Pàg. 81, 82 i 269.

12 13

(...)Pels pobladors d’Ilturo, com per a la resta de les tribus, el temps horari tenia poc o cap significat. La vida era un devenir lent, una repetició del que ja havia succeït en el passat; els coneixements quotidians es produïen amb serenor, de manera submisa, seguint una rutina propera a un ritual de monotonia. Una collita seguia a una altra i els astres regien sobre les se-ves vides amb solemnitat”.

Jaume Borràs

BORRÀS FERRÉ, Jaume. Ilturo, l’oppidum laietà: els contes que expliquen les pedres. [Cabrera de Mar: l’autor, 2009]. Pàg. 23.

I no voldríem tampoc parlar de Jaume Borràs i oblidar-nos del seu pare, Jaume Borràs Betriu, industrial i escriptor que va morir d’accident de cotxe als 53 anys el 1985, germà del també escriptor que va ser director editorial de Planeta, Rafael Borràs Betriu. Entre les obres de Jaume Borràs Betriu, pre-cursor d’una escriptura de referefons espiritual i vivencial que avui en dia seria molt apreciada, destaquen Viure per viure sempre, D’home a dona i Vuela alto.Finalment, com que estem en temps 2.0, fem un salt a la xar-xa. Per entendre molt millor i visualment tot el que suposa l’univers iber i romà, es pot accedir al projecte virtual creat per Josep Maria Rovira i Ferran Bayés. Es tracta d’una pàgina web (www.cabrerademarpatrimoni.cat) en la qual a través de la restitució virtual en 3D es pot veure com eren i com vivien els nostres avantpassats. Es classifica en períodes històrics com l’iber, el romà, el medieval i el modern i s’hi poden trobar restitucions que mostren com eren el poblat Ibèric o el castell de Burriac, amb important valor didàctic tant per a ensenya-ment de primària com per a l’universitari.D’altra banda, a Internet també pot trobar-se Les Muralles d’Ilturo (www.murallesilturo.blogspot.com), bloc d’història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme impulsat per Rosa-Isabel Garí, on es dóna interessant informació d’aquesta temàtica.

I AL FINAL, DALT DEL CIM, EL CASTELL QUE ENS ESGUARDA IMMEMORIAL

Burriac és el monument per excel·lència del nostre poble i un símbol vivent de la Baronia del Maresme, com recorda el monòlit commemoratiu que pot trobar-se, pujant per la Font Picant, una mica abans de coronar el cim. Cada cop més ha esdevingut lloc de passeig i itinerari excursionista, com es pot constatar especialment amb la corrua de persones que s’hi apropen especialment durant els caps de setmana.Anar al castell és una excursió de referència que tots els ca-brerencs i cabrerenques hem fet més d’una vegada, de dia o de nit i que en els darrers temps s’ha consolidat i popularitzat –en paral·lel a l’estructuració i vertebració del Consorci del

Parc de la Serralada Litoral–. I això sense oblidar, tampoc, Burriac com a epicentre de diverses curses esportives: Burri-ac Atac! i Burriac Xtrem.Les pedres del monument, la vista del paisatge, la ubicació i el ritual de l’ascens converteixen l’experiència en excepcional. Potser per aquesta mateixa força que emana, afegida a la seva importància històrica, òbviament, al voltant de Burriac exis-teix una literatura àmplia, molta de la qual no està detectada bibliogràficament pel seu abast, pel gran volum d’autors que han escrit del castell medieval i n’han deixat testimoniatge, amb major o menor mesura, en els seus textos.Deixant de costat els nombrosos articles especialitzats, com els centrats en l’estudi de l’època feudal, hi ha una acurada selecció de llibres i publicacions que tenim a l’abast a la bibli-oteca Ilturo.

Per començar, tenim la referència clara de l’obra de Pere Joan Ferrer (1431-1504), que va ser un noble, militar i escriptor català i baró de Burriac. Incorporat a l’exèrcit de Joan II, Fer-rer va participar en el combat de la torre Baldovina, on va ser ferit; el 1472 va prendre Argentona, i acabada la guerra, reedificà el castell de Burriac, convertint-lo en la seva residèn-cia habitual. El 1474 va compartir amb Joan II les penalitats de la campanya del Rosselló, distingint-se pel seu valor. Com a remuneració als seus serveis, el següent any se li va con-cedir la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls, i des d’aquesta data va continuar residint en el seu castell, on possiblement va escriure la seva obra Pensament, inclosa en el Jardinet de Orats, i Sumari de batalla á ultrança, editada aquesta última per Francesc Carreras i Candi (Mataró, 1898), precedida d’una biografia. En el context de finals del segle XIX i començaments del XX és molt important destacar l’obra de Francesc Carreras i Can-di (Barcelona, 1862-1937), que va ser un historiador i polític català de referència. Autor de Pere Joan Ferrer, militar i se-nyor del Maresme (1892), i de Lo Castell de Burriach o de sant Vicents (1908). El seu treball és pioner a salvaguardar la memòria del castell. Com també se suma a aquesta tasca, més tard en el temps, però, la bona feina de l’escriptor i historiador cabrerenc Josep

Burriac s.XV (ferranbayés&josepmrovira)

14 15

Miquel Modolell i Ros, nomenat recentment fill predilecte de la localitat i autor de l’estudi Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica (L’aixernador, 1993). Una selecció del llegendari de Burriac el trobem en el llibres de Joaquim Ripoll Històries, llegendes i... de Burriac, Montca-brer i pobles de la rodalia (Ajuntament d’Argentona, 1992). També a Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Mari-na: apunts sobre etnografia del Maresme (Oikos-Tau, 1999), de Josep Miquel Modolell i Ramon Coll, on es recullen i docu-menten amb profusió mites i tradicions de la comarca. Un altre títol d’interès és Burriac: història i natura (Natura, 1998), del tàndem integrat per David Farell –coautor d’aques-ta guia– i Oriol Bassa. Aquest llibre, multidisciplinari, detalla les darreres intervencions científiques i tècniques al castell: les excavacions del 1993 i la restauració del 1994, entre d’al-tres aspectes d’interès. Per acabar aquest recorregut literari, la publicació “Escrits a Cabrera” va recollir al llarg de la seva quarentena de números, un monogràfic en format de llibre: Històries, ficcions, poe-mes, fets i contalles del castell de Burriac (Ajuntament de Cabrera de Mar, 1999). Un total de 90 pàgines de poemes, re-lats i articles sobre el monument i la seva trajectòria. En aquest recull s’hi troba publicat el que possiblement és el poema més llarg sobre el castell: Burriac, Unsolpoema, d’Albert Calls, una peça amb prop de 900 versos. Punt d’arribada en l’itinerari de publicacions: l’any 2000, el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEA) i l’Ajunta-ment de Cabrera de Mar van reeditar el quadernet de còmic El tirà de Burriac, en versió facsímil i signat amb el nom de ‘Ripoll’, una curiosa publicació recuperada del passat que apro-fundeix en el mite. De fet, el castell sempre s’ha mogut entre la imminència de la realitat i la mitificació que les seves roques mantenen encara vives cada dia, plogui, nevi o faci sol, contra el sempre impenitent pas del temps. L’any 2004, el CEA també reeditava en facsímil alguns números de l’opuscle de cròniques argentonines Lo castell de Burriach, concretament de l’agost del 1893.I perquè la memòria pervisqui, la Fundació Burriac orga-nitza des de l’any 2000 la Trobada d’amics al castell de Burriac; un aplec que té lloc el segon diumenge de juny i que compta amb tots aquells excursionistes que, arribats de diferents pobles del Maresme, aprecien el monument, la seva història i la seva geografia, a banda de poder gaudir dels diferents actes culturals temàtics que es programen en cada edició.A més, en els darrers anys, el grup d’animació infantil Les Bruixes de Burriac ha publicat llibres amb contes que apro-pen els més petits a l’emblemàtic monument maresmenc.Tanquem amb dos fragments de poemes dedicats al castell. Un de l’autor cabrerec Josep Garí, autor d’obra irònica i al-hora simpàtica i gran amant del poble; i un altre de l’emble-màtic autor de Dosrius i savi inclassificable, Esteve Albert.

LES BRUIXES DE BURRIAC (FANTASIA)

Quatre amics vestits de frac

varen anar a la carena

i una nit de lluna plena

pujaren a Burriac.

Un xic de llenya en un sac

i feren una foguera

podent contemplar Cabrera

que un poc faltada de llum

i mig esborrada pel fum,

se la veia falaguera.

Varen començar a parlar,

tot endrapant-se unes cuixes,

de l’existència de bruixes

en un lloc tan cristià.

Sols un d’ells va discrepar

de què es tractés de rondalles

i per evitar baralles

va explicar el que va sentir

a un grup que no sap mentir

si no es tracta de batalles.

Tenebrós era el paisatge

on només es veia l’ombra

de les bruixes dalt l’escombra

i el seu aterratge.

A la torre de l’homenatge,

que era el lloc més detestable

per degollar un porc d’estable

i fer una ofrena de sang

barrejada amb el fang,

varen fer un ritu al Diable.

Manades per Satanàs

volien cremar Cabrera

quan saltà de la cinglera

un àngel que els barrà el pas.

En vista d’aquell fracàs,

varen anar a Cardedeu

volant o marxant a peu.

Per protegir el poble bé,

Crist volgué que a Montcabrer

hi posessin una creu.

Josep Garí i PonsGARÍ I PONS, Josep. Cabrera Stalingrad: selecció de poemes.

Cabrera de Mar: l’Ajuntament, 2006. Pàg. 22-26.

16 17

. . .CANT A BURRIAC

Companys veniu a seure a aquesta banda.Mireu al fons. El cor no us fa un sotrac

en veure les muntanyes fet garlandaa l’enasprat rocam de Burriac?

Jo hi vinc totes les nits una estonetatant si fa lluna com si està molt fosc

i amb l’esguard vaig seguint la silueta del pic que s’alça rodejat de bosc.

I veig aguditzant la meva oïdaamb el deler de sentir el vent dels pins

i, encara que la mar bagola i crida,l’aire de muntanya m’entra endinsamb el perfum de la mata olorosa,

amb la virtut de l’herba dels conjursamb el record de la vida joiosa

que menaven entre els ibèrics murs.No ens arribava l’amarg del salobre

ni suportàvem l’aliè domenyens passàvem els anys sense sotsobre

mirant la mar de lluny i aquest areny.Bevíem l’aigua del cor de la serra,dormíem en cabaumes de sauló;

ens lliurava els secrets la mare terraamb aires de carícia i de cançó.

L’oreig que amoixa encara aquells pendissostrescola dintre meu compassat.

Com ja semblen llunyans els jorns feliçosde les honres i festes del poblat!

Esteve AlbertEscrits a Cabrera. Cabrera de Mar: l’Ajuntament,

Regidoria de Cultura, 1999, núm. XXVI, pàg. 62-64

Itinerari: Del veïnat d’Agell fins a la Roca d’en Punsola i el Cementiri municipal (1h 30’)

El punt d’inici és l’ermita de Santa Elena d’Agell. Cal remuntar el carrer per sobre l’ermita i de seguida prendre un torrent en direcció nord, passant pel costat de la cadena. El camí ens deixa veure l’alberg de la Torre Ametller, i el seguim fins que s’acaba el filat. A uns 50m trobem una cruïlla, i aquí entrarem al bosc que ens queda a l’est (a mà esquerra) i agafarem un corriol de bosc que fa baixada. El caminet va fent per bosc obert i va voltant en direcció a Burriac. El seguim i veurem que en pocs minuts baixa fins al pont de l’aqüeducte, fa de nou un gir a l’esquerra per entrar al bosquet i segueix fins a una clariana. Stop! Tenim una bona panoràmica d’Agell i el mar. Seguim el caminet que es troba a la dreta d’un dipòsit de pedra. Anem de nou en direcció al castell, i així s’anirà fent sense pèrdua, vorejant el vessant i salvant un torrent que passem per la llera, envoltats d’una vegetació més espessa i algunes roques. Ara tornem al bosquet –primer de pins i després d’alzines– i de nou som en un torrent. Passem a tocar una caseta –d’un pou– i continuem fins a un gran gar-rofer, al costat d’una bassa (l’indret es coneix com “el bògit de can Tatay”). El camí gira a mà dreta i continua amb un tram rectilini que s’enfila una mica, deixant una casa a mà esquerra i arribant a un punt important –cruïlla– on tenim l’opció de continuar endavant per arribar-nos al Cementiri municipal (a uns 300m de camí descobert), o bé fer el gir a mà dreta i anar pujant el bosc fins a la roca d’en Punsola, que és el que farem. De l’ermita d’Agell fins aquest punt hem trigat uns 25 minuts. El camí està una mica desdibuixat, amb pins pel mig, però s’intueix marcat per les nombroses arrels i el sòl saulonós. Tendeix a l’oest, pujant suaument fins que es va fent més ample i les arrels l’esglaonen. Tot plegat es fa en pocs minuts, ja que de seguida trobareu un trencall a mà dreta (a les 14h!) que va ascendint directe a la roca d’en Punsola, situada a uns 30m del camí. És tracta d’un rocam en el qual destaca la llosa plana i inclinada que conté la placa de marbre amb un text del poeta.Visitat aquest indret literari d’en Punsola, podem refer el camí de baixada cap al cementiri i cap a Agell, de tornada. En aquest cas caldrà baixar el cementiri per carrer Camí d’Agell i, al capdavall, passar la riera prop de les canyes, remuntant per l’antic camí d’Agell.

Itinerari: De la roca d’en Punsola al castell de Burriac i tornada cap a Agell (1h 30’)

Sortint de la roca d’en Punsola, anant uns metres a l’oest, continuem camí cap al castell de Burriac. Pugem passant

Itineraris

Albert Calls i Xart Periodista i escriptor

David Farell i Garrigós Arqueòleg i historiador

Jordi Teixidó i NonellFotografies

Cabrera de Mar, 2013

18 19

Poblat ibèricBORRÀS FERRÉ, Jaume. Ilturo, l’oppidum laietà: els contes que expliquen les pedres. [Cabrera de Mar: l’autor, 2009]. 256 p. **Signatura: N Bor

FARELL i GARRIGÓS, David. Alberg Torre Ametller, Cabrera de Mar. Excursió pel món dels íbers: quadern de l’alumne. Cicle superior. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria General de Joventut. Institut de Serveis a la Joventut, 1993. 17 p. (Descoberta del Maresme). **Signatura: 9(46.71Cab)”--/03” Far

GARÍ, Rosa-Isabel. Les Muralles d’Ilturo [en línia]. [Consulta: 4 setembre 2012]. Disponible a: <www.murallesilturo.blogspot.com>.

RIBAS i BERTRAN, Marià. El Maresme en els primers segles del cristianisme. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana; Barcelona: Dalmau, 1975. 140 p., [52] p. de làm. (Caixa d’Estalvis Laietana Mataró ; 24).**Signatura: 902.6 Rib

RIBAS i BERTRAN, Marià. El Poblament d’Ilduro: estudi arqueològic i topogràfic des dels temps prehistòrics fins a la destrucció d’Iluro. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1952. 98 p., [18] p. de làm. **Signatura: 902.6 Rib

ROVIRA, Josep Maria i BAYÉS, Ferran. Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni [en línia]. [Consulta: 4 setembre 2012]. Disponible a: <www.cabrerademarpatrimoni.cat>.

Roca d’en PunsolaPUNSOLA i VALLESPÍ, Josep. Obra poètica completa / Josep Punsola i Vallespí. [Mataró]: Patronat Municipal de Cultura de Mataró ; [Barcelona] : Alta Fulla, 1989. XXV, 376 p. (Caps de bou; 12). **Signatura: P 833 Pun

PUNSOLA i VALLESPÍ, Josep. Poesies. Mataró: [s.n.], 1949. 26 p. (Minerva). **Signatura: P 833 Pun

PUNSOLA i VALLESPÍ, Josep. Poesies: obra definitiva. Mataró: [s.n.], 1970. 73 p. (Minerva). **Signatura: P 833 Pun

SALA, Elisard [música]; PUNSOLA, Josep [poesia]. Cançons de muntanya: de nit i de camí. Barcelona: Aymà, 1949. 32 p. **Signatura: 784 Sal

CementiriAnton Isern. Butlletí. Alcover: Centre d’Estudis Alcoverencs, 1983, núm. 22, 34 p.

ISERN, Anton. Esplets d’ànima jove. Argentona : L’Aixernador, 1996. XVIII, 60 p. (Caps de bou ; 6). Facsímil. **Signatura: P833 Ise

ISERN, Anton. Obra literària. Edició a cura de Joan Cavallé i Magí Sunyer. Alcover: Centre d’Estudis Alcoverencs, 1984. 126 p. **Signatura: P833 Ise

Castell de BurriacL’Arquitectura militar medieval: I Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, actes del 13 al 30 d’octubre de 1999. Mataró: Grup d’Història del Casal. Mataró, 1999. 162 p. **Signatura: 902.6 Jor

CARRERAS i CANDI, Francesc. Lo Castell de Burriach o de Sant Vicents: excursió, història y [sic] tradicions. Mataró: Estampa de H. Abadal, 1900. 332 p. **Signatura: 728.8 Car

Bibliografiaprop del filat elèctric aeri. El camí es torna mig carener i voreja una propietat per l’oest, sempre endavant i direcció nord, amb un tram força rectilini. Passades les cases vin-drà un tram més obert, amb una gran vista cap a l’alberg –d’on venim– i cap a Mataró. En acabar el camí arribarem a un gran dipòsit d’uralita i una cruïlla també important. A mà dreta emprendríem la pista fins a l’alberg (de fet, hi passarem tornant del castell). A mà esquerra una pista que baixa ens duria al poble de Cabrera, a la part alta del carrer Camí de Can Segarra. I la pista del davant, la que fa pujadeta, serà la nostra continuació cap al castell de Burriac.

Al davant, impressionant, la muntanya de Burriac. El castell és la talaia, ocupada en les èpoques ibèrica, romana, medie-val i moderna. Al vessant d’aquesta muntanya s’hi estén un gran jaciment arqueològic datat entre els segles VI-I aC: l’op-pidum d’Ilturo, la capital dels ibers laietans. No fem passar l’itinerari pel poblat per tractar-se d’un bosc força embrollat i que fa difícil localitzar les troballes antigues.El nostre passeig continua per la pista del davant, vorejant en suau pendent el vessant oest del turó del Oriols. Cap al final, es troba primer el camí que puja al turó, però nosaltres arribem al coll de Codera, just on s’entronca amb la pista que cap avall es dirigeix a Argentona i cap amunt al castell de Burriac. Seguim, doncs, l’ampla pista en sentit ascendent. A uns 5 minuts de camí trobem un trencall a l’esquerra, la primera opció per pujar al castell de Burriac. Aneu en comp-te! Cal fer-la pas a pas perquè és una pista en forta pujada i relliscosa. L’altra opció per fer el cim –la que recomanem– és arribar-nos al replà del monòlit (el teniu a la vista, acabant la pujadeta) i des d’allí enfilar-nos pel corriol que surt a mà esquerra. És la clàssica “escalada” al castell, i a diferència de la pista anterior, aquest caminet és més pedregós, tot i que també s’enfila perillosament, és clar.Si seguíssiu la pista del monòlit cap a l’altre costat (oest), de baixada, arribaríeu fàcilment a la Font Picant de Cabrera, antic berenador i lloc d’extracció d’aigües mineromedicinals. Hi ha un extens replà on estacionar vehicles i per això és punt d’inici de caminada de molts que arriben al castell.

Pintura mural de Manuel Cuyàs (1973)

20

Sant Joan, 808349 CABRERA DE MARtel.: 937 542 949a/e: b.cabreram.i@diba.catbloc: http://bibliotecailturo.blogspot.com.esfacebook: Biblioteca Ilturobiblioteca virtual: http://bibliotecavirtual.diba.cat

edita:Ajuntament de Cabrera de Mar, Regidoria de CulturaBiblioteca Ilturo assessorament lingüístic:CNL Maresme-Mataródisseny gràfic:Jordi Cuyàsimpremta:Gràfiques Solàd.l.: B.33322-2012© dels autors

CARRERAS i CANDI, Francesc. Pere Joan Ferrer: militar i senyor del Maresme. Barcelona: Alta Fulla; Patronat Municipal de Cultura de Mataró, 1987. 184 p. (Caps de bou ; 6). Facsímil. **Signatura: 92(Fer) Car

CASTILLO, Ma. Josep. El castell de Burriac en els darrers cinc-cents anys: segles XVI-XX. Dins Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró: el Museu, [1978]- . Núm. 31 (jul. 1988), p. 27-40 **Signatura: R 902.5 Ful

COLL i MONTEAGUDO, Ramon. Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina: apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1999. 318 p. **Signatura: 398.2(46.71MR) Col

FARELL i GARRIGÓS, David; BASSA i VILA, Oriol... [et al.]. Burriac: història i natura. Argentona: Natura, Entitat de Medi Ambient, 1998. 132 p. **Signatura: 91(46.71MR) Bur

FERRER, Pere Joan. Sumari de batalla á ultrança. Mataró: Estampa Abadal, 1898. 81 p. **Signatura: 355 Fer

MIRET i CORRETGÉ, Xavier. Les Bruixes Burriac surten del castell. [S.l.] : Bircat, DL 2010. [12] p. + 1 CD. **Signatura: I* Mir

MODOLELL, Josep Miquel. Cabrera de Mar: castell de Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica. Argentona: L’Aixernador, 1993. 315 p., [8] p. de làm. (El Montalt, 13). **Signatura: 728.8 Mod

MONCLÚS i LLORENS, Joaquim. ; PLUBINS i GUARDIOLA, Maria. Pere Joan Ferrer: senyor de Burriac i Baró del Maresme: un cavaller entre la guerra i les lletres. Argentona: l’Ajuntament, 1984. 65 p. **Signatura: 92(Fer) Mon

La Restauració del Castell de Burriac. [Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994. 15 p. (El Col·leccionable de la Fundació Burriac; 4). **Signatura: 728.8 Res

RIPOLL. El Tirà de Burriac. Argentona: Centre d’Estudis Argentonins, Ajuntament de Cabrera de Mar, 2000. [9] p. **Signatura: C Rip