Els treballadors

de la fàbrica J. Trepat

Vida laboral i social en la Tàrrega del segle XX (1914-1985)

34343638

1328

Índex

66667578

84

444446464748505154

5461

9090103106112118121125132

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ

1. METODOLOGIA

1.1. Les fonts orals

1.2. El guió

1.3. Tecnologia aplicada a les fonts orals

2. ORÍGENS I EVOLUCIÓ DE LA FÀBRICA J. TREPAT

2.1. Context històric de Tàrrega

2.2. Notícia sobre l’activitat econòmica a la Tàrrega de començaments del segle XX

2.2.1. Agricultura

2.2.2. Indústria

2.2.3. Serveis

2.2.4. Les comunicacions

2.3. Notícia dels primers anys de la fàbrica de maquinària agrícola J. Trepat de Tàrrega

2.4. Orígens familiars i professionals de Josep Trepat, fundador de la fàbrica

de maquinària agrícola

2.4.1. Notícia sobre el propietari i fundador

2.4.2. La personalitat de Josep Trepat Galceran

3. ELS TREBALLADORS

3.1. Primer contacte amb la fàbrica: orígens i procedència

3.2. L’accés a la fàbrica, les recomanacions i les influències

3.3. La sirena i la puntualitat

4. CATEGORIES LABORALS

5. LA FEINA A LA FÀBRICA J. TREPAT

5.1. La foneria

5.2. El taller dels modelistes

5.3. La feina al taller

5.4. La secció dels tallants o les “cutxilles”

5.5. La secció de muntatge

5.6. La secció de l’estampatge

5.7. Oficines i departament comercial

5.8. Les recol·lectores Braud

6. AMBIENT LABORAL A CAL TREPAT

6.1. Relació entre els treballadors

6.2. Relació entre els treballadors i l’encarregat de secció

6.3. Relació entre encarregats

6.4. Relació dels treballadors amb la gerència de la fàbrica

6.4.1. Josep Trepat

6.4.2. Fermí Cucurull

6.4.3. Damià Cucurull

7. ACCIDENTS LABORALS

8. ELS SOUS I LES SEGONES FEINES

8.1. Anar a fer hores

9. L’ECONOMAT A LA FÀBRICA J. TREPAT

10. EL SINDICAT VERTICAL A CAL TREPAT

10.1. Els acomiadaments a Cal Trepat

11. LES FESTES A CAL TREPAT

11.1. Les vacances

11.2. Festa dedicada al senyor Josep Trepat

12. ETAPA FINAL. LA DECADÈNCIA

CONCLUSIONS

EPÍLEG

GLOSSARI

BIBLIOGRAFIA

ANNEXOS

Llista de treballadors de la fàbrica J. Trepat

Llista de participants en les entrevistes d’aquest projecte de recerca de fonts orals

Gràfic de la contractació anual de la fàbrica J. Trepat

220222224232234234246249

140140143152152152155159

162

176

210

198200201

190192

170171

Cal Trepat es preserva per a la història en els dos aspectes que més l’han caracte-

ritzat: el seu edifici i instal·lacions, i els seus treballadors. Pel que fa a la fàbrica,

adquirida per l’Ajuntament de Tàrrega l’any 2005 mitjançant un conveni urbanís-

tic, es veurà remodelada íntegrament segons un Pla Director que preveu un museu,

sales d’exposicions, viver d’empreses i equipaments de lleure i restauració. L’any

2011 s’hi invertiran, en una primera fase, 5 milions d’euros finançats, pràcticament

en la seva totalitat, per subvencions procedents de la Generalitat de Catalunya,

Fons Europeus i l’1% Cultural del Canal Segarra-Garrigues. Així, preservarem un

patrimoni arquitectònic i d’arqueologia industrial de vàlua incalculable.

Cal Trepat és sens dubte un dels pocs exemples que perduren a tot Europa de

fàbrica de maquinària agrícola vinculada a les primeres fases de la industrialització,

i a més amb el valor afegit de les singularitats que la fan única en la mesura que

es va bastir en una època d’autarquia i aïllament econòmic, quan moltes de les

màquines i de les eines de producció eren autofabricades dins la mateixa factoria.

Però hi ha un segon aspecte, molt més important, que no és material ni tangible:

la vida laboral i social dels seus treballadors. Històries personals de centenars

d’ empleats que sols es preservaven en la memòria dels seus protagonistes i que

es difuminen i desapareixen amb el pas del temps. Cal Trepat era una fàbrica

familiar i paternalista, amb el bo i el dolent que això significa. Per una banda,

els treballadors sentien com a pròpia l’empresa per a la qual treballaven; hi havia

un elevat grau de fidelització; tenien assegurat el seu sou en uns temps de gran

precarietat econòmica; i paternalment, en cas de necessitat, podien esperar algun

tipus d’ajut per part de Josep Trepat Galceran.

Però per altra banda, els treballadors de Cal Trepat tenien salaris baixos que els

obligava a treballar fora de la fàbrica, en tallers, despatxos o altres activitats, per

a completar els ingressos necessaris per arribar a final de mes; i les condicions

de treball eren dures i poc salubres. Milers i milers d’històries que el temps s’ha

emportat. Pocs són els treballadors de Cal Trepat que en el dia d’avui encara les

poden rememorar. I d’altres, molt fragmentades, perduren en la memòria dels fills

del treballadors. Jo mateix en retinc unes quantes com a fill d’en Joan Amézaga

Castellví, escrivent de Cal Trepat: els diumenges al matí als “pins de Cal Trepat”,

amb la mare i les germanes, mentre que el pare treballava a les oficines; i el

record de l’única vegada que vaig veure plorar el meu pare, el dia que va morir en

accident de cotxe un fill del gerent Fermí Cucurrull.

Aquesta publicació que teniu a les mans intenta preservar, a darrera hora,

aquestes històries a partir d’una exhaustiva investigació dels autors i sobretot de

les memòries orals contades per protagonistes sobrevivents. Aquesta publicació

és un sentit homenatge als treballadors de Cal Trepat.

Joan Amézaga i Solé

Alcalde de Tàrrega

Presentació

Els trebalLadors de la fàbrica J. Trepat 11

Els trebalLadors de la fàbrica J. Trepat 13

Podem dir per començar que aquesta obra que ara

presentem resulta un exponent interessant d’un

ordre d’estudis sobre la història i la vida industrials

encara poc explotat al nostre país: l’etnografia i

l’etnologia industrials; ço és, unes disciplines que

estudien des de la cultura, en tant que cultura,

així que produccions culturals o civilitzatòries —i, doncs, també històriques, de

mentalitat, ideològiques, econòmiques o científiques— d’un moment determinat,

les diferents construccions i els diferents processos simbòlics i materials que

concorren en vertebrar les institucions econòmiques, amb els seus casos

concrets. Es en tant que així, que el principal instrument metodològic d’aquesta

obra són les entrevistes orals a antics treballadors de la fàbrica José Trepat de

Tàrrega i el recull i l’estudi de diverses publicacions produïdes per la mateixa

fàbrica, o difoses en el seu si. Pel que fa a la primera d’aquestes vies, cal destacar

l’univers rellevant de persones entrevistades: 64 en total, tractant-se la gran

major part d’extreballadors de la fàbrica amb una ben diversa periodicitat laboral

a la mateixa, a cavall dels quarantes i vuitantes del segle XX. Es remarcable així

mateix l’esforç que fan els quatre autors d’aquest estudi per il·lustrar gràficament

els diferents i correlatius processos tècnics de producció, els diferents espais de

producció i de gestió de la factoria, i la maquinària produïda.

Aquesta obra ens ofereix dos grans àmbits d’interès etnoindustrial, que tenen

una estreta relació entre si: un de relatiu a la cultura empresarial —lato senso—

vigent a Cal Trepat, i un altre de més circumscrit a la cultura pròpiament tècnica,

als procediments tècnics que s’hi desenvolupen. Així, correspondrien al primer

d’aquests àmbits qüestions tractades al llibre —verbalitzades pels entrevistats,

inferides pels autors o que hom pot inferir fàcilment— com les relacions

humanes dins la fàbrica entre treballadors i entre aquests i comandaments de

diferent jerarquia, relatives al model —i grau— de professionalització o més

concretament als graus de capitalització del treball i de la maquinària, o encara

més en concret, als models i nivells de formació i d’especialització tècnica de

treballadors i comandaments o als criteris promoció professional, o d’altra banda,

Pròleg

Pròleg14

també pel que fa a la professionalització, aspectes com el model de jerarquització,

la coordinació entre comandaments, les relacions professionals tant en un sentit

horitzontal com vertical o jeràrquic o la cultura directiva en general; o altrament,

qüestions com la productivitat, la incentivació, la motivació i el rendiment

laborals; la consciència obrera i la cultura i activitat sindicals; el control polític

i religiós, etc. D’altra banda, com dèiem, l’obra ens forneix, també a partir de la

rememoració dels entrevistats, un gavadal d’informació que permet que hom

pugui resseguir tot el procés de producció de les diferents màquines: des de

la provisió de les matèries primeres que s’hi destinen, fins al seu muntatge, els

treballs de fusteria i el pintat que s’hi apliquen, o el seu emmagatzematge, i

passant pels treballs nuclears de foneria, de mecanització de les peces, etc.

La major part dels entrevistats aporten uns testimonis relatius a les tres

dècades centrals del segle XX: els quarantes, cinquantes i seixantes. Cap ho fa

respecte dels anys previs. I són força menors també els testimonis que parlen

de les dècades de fort declivi de la fàbrica: els setantes i vuitantes del segle

passat. Per copsar millor el valor etnològic de les aportacions dels entrevistats

—per obtenir-ne una visió més aprofundida i sistèmica— i a fi d’assolir una visió

etnohistòrica de conjunt més potent i dinàmica de la fàbrica, cal que tinguem

en compte com correlacionen i com afecten en els processos concrets de la

fàbrica, en aspectes concrets com els reportats pels entrevistats, qüestions

fonamentals com els contextos polític i econòmic, o d’altra banda, el model de

gestió i producció preexistent en la factoria, la seva tradició o el seu èxit, i com

aquests factors estructurals poden determinar unes determinades etapes de la

història de la fàbrica.

Resulta evident que les dècades d’autarquia franquista, des de la primera

postguerra fins a finals dels cinquantes, les seves regles i limitacions, determinen

una etapa concreta en la història de Cal Trepat com ha establert Jacinto Bonales

a J. Trepat de maquinària agrícola o la culminació del sistema fabril tradicional

(2010), i la determinen, val a dir, no per si mateixes, sinó amb relació a un

model de gestió previ —una empresa familiar, iniciada i desenvolupada les

dècades precedents per tot un self-made-man: Josep Trepat i Galceran—, a una

important posició de rellevància adquirida per la fàbrica durant els anys trentes

a nivell espanyol, després d’una ràpida expansió, i respecte de la situació

d’afectes inequívocs al règim franquista del mateix Trepat i sobretot del seu

segon, Fermí Cucurull, qui, en part gràcies a la seva posició de relleu en el nou

context polític, incrementarà ostensiblement durant aquests anys el seu poder

directiu a la fàbrica.

Els treballadors entrevistats coincideixen en esbossar un conjunt de trets

respecte de la cultura empresarial de Cal Trepat. Així, són força els que

convenen a remarcar un conjunt de fets que denoten uns models de formació

i d’especialització primaris, poc evolucionats, escassament incardinats en una

cultura moderna del treball fabril, i que suposen una escassa capitalització

del treball i que reverteixen finalment també en una fràgil capitalització de la

maquinària. Quins són aquests fets? Esmentem-ne uns quants:

Els trebalLadors de la fàbrica J. Trepat 15

a) L’escassa valoració de la formació prèvia dels treballadors —“això que ara

us diuen de proves de treballar i currículums, llavors era gairebé igual”, diu

Jaume Massons, un dels operaris amb una vida laboral més llarga a la fàbrica,

desenvolupada entre el 1940 i el 1972— el que contrasta, segons el mateix

informant, amb la importància conferida a la bona reputació —a la fiabilitat o

confiança moral— atribuïda al potencial treballador: “més aviat llogaven una

persona de bona reputació que no pas d’ofici, vull dir que no agafaven un d’ofici

si era un qualsevol. Vull dir gent de confiança.”

b) La captació preeminent de treballadors d’un mercat del treball pagès que

durant aquests anys, fins a les acaballes de la dècada dels cinquantes, és molt

excedentari, i que pot, per tant, transferir al mercat del treball industrial molta

mà d’obra predisposada a treballar amb salaris molt baixos. Aquestes són

unes circumstàncies prou referides per alguns dels exobrers entrevistats, que

apunten no obstant una procedència significativa de treballadors de feines afins

com la ferreteria o fusteria.

c) La pervivència en el règim de la fàbrica de l’obrer-pagès, una figura comuna ja

a la Tàrrega de les dècades anteriors com ha fet avinent Glòria Coma en diversos

estudis; i que correspon a l’obrer fabril que concilia, conforme a fórmules

temporals diverses, la feina a la fàbrica amb el treball de la terra: amb el conreu

de petites propietats o de terra familiar. Són diversos els entrevistats que

al·ludeixen aquestes pràctiques. Així, Ramon Cucurull, que havia treballat a la

fàbrica Trepat entre el 1952 i el 1965, diu al respecte: “La majoria eren pagesos

que treballaven a Cal Trepat, però no deixaven les terres que ells podien tindre

de casa seva o dels seus pares. De propietaris grans no n’hi va haver cap que

treballés a Cal Trepat...”. I sobre aquest ordre de circumstàncies, Ramon Baró

fa aquesta indicativa precisió: “Jo [en] coneixia alguns que tenien les dues

feines, no? O sigui, com si diguéssim, treballaven la terra, tenien terra, i doncs

sembraven, i, és clar, fins a l’hora de segar ja havien acabat la feina, i aleshores

treballaven a la fàbrica. I al temps del segar s’havia de combinar com es podia.”

d) La formació merament pràctica, aplicada del treballador, feta a partir de

la reiteració d’unes mateixes operacions tècniques, bàsiques, a efectes que

perfeccioni —que reïxi en— la seva reproducció mecànica. No cal dir que aquest

tipus de formació (i més enllà, un regim de treball i de promoció laboral que s’hi

basin, com s’esdevé aquí) comporta de manera indefectible una deformació: la

rutinització del treball.

e) La configuració d’una gradació professional simple —aprenent, peó de tercera,

peó de segona, peó de primera o peó especialitzat i cap o encarregat de secció—

que correspon a un anivellament correlatiu en la dominància tècnica d’unes

feines determinades.

f) Amb relació als dos aspectes acabats de referir, cal afegir-hi la manca de

gratificació de (la voluntat) d’excel·lència individual en les feines —hi apunta

Ramon Serra, obrer entre el 46 i el 66, quan diu que “ells no varen mirar mai

Orígens i evolució de la fàbrica64

Els trebalLadors de la fàbrica J. Trepat 65

Els trebalLadors

Els trebalLadors66

A principis del segle XX, a l’Urgell i a les comarques

veïnes la principal activitat laboral era la pagesia.

Els pagesos tot just iniciaven la mecanització del

camp i l’agricultura era poc rendible.

La fàbrica Trepat va ser una de les primeres grans

indústries que es crearen en aquestes contrades i, per a moltes persones de

Tàrrega i dels pobles del seu voltant, es convertí en una oferta laboral força

atraient. Mentre que els ingressos proporcionats per l’agricultura no eren

constants, treballant a Cal Trepat, nom amb què era coneguda popularment

l’empresa, podien comptar amb un sou segur. Els següents testimonis ho

corroboren:

“Gràcies a Cal Trepat a Tàrrega es vivia! [...] Era una casa on no es guanyava

molts quartos, però gràcies a Cal Trepat al temps aquell a Tàrrega es vivia! I es

barallaven la gent per entrar a Cal Trepat!” (Jaume Bosch Pagès, 1951-64).

“Era un salvavides, a pesar que l’economia no era molt bona, no es pagava molt,

però hi havia el pa segur. A mi em va anar molt bé” (Francesc Trepat Rufach,

1958-74).

“En aquell moment, qui podia entrar a Cal Trepat era un èxit, perquè tenia un

jornal fix, encara que no pagaven massa, però tampoc massa poc, era una cosa

que estava bé” (Joan Serret Bertran, 1952-63).

“És que no n’hi havia, d’empreses, aleshores, hi havia només algun talleret petit,

jo li parlo de 50 anys endarrer,e eh? [...] Algun talleret petit, però molt poca cosa,

no és com ara, eh? [...] I aleshores pensaves: coi, treballar a l’empresa Trepat...

Tothom hi volia anar” (Jaume Muntada Flotats, 1951-73).

“Abans tothom hi volia entrar, a Cal Trepat, perquè era un punt en què es

guanyava més que els altres d’aquí a Tàrrega, eh? I poder entrar a Cal Trepat

3·1 Primer contacte amb la fàbrica:

orígens i procedència

3·Els trebalLadors

Els trebalLadors de la fàbrica J. Trepat 67

era tindre la vida assegurada, diguem-ho així, de la manera que es deia

aleshores, doncs suposo que la influència era grossa, eh?” (Antoni Corbella

Carreras, 1940-86).

“Per mi llavors Cal Trepat era la casa més important de la província, i el qui

podia treballar a Cal Trepat ja tenia una sort, perquè no és com ara, que treballes

en un lloc i al cap de quatre dies ja et treuen; allí, si et portaves bé, tenies feina

per a molts anys, ja m’ho van dir a mi quan vaig entrar, i així va ser fins que van

acordar plegar” (Josep Esqué Comabella, 1959-86).

A l’era, porgant el blat. Preixana, any 1935. Col·lecció particular d’Antoni Aiguadé, Fons

Fotogràfic de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell.

Els trebalLadors68

“Semblava que era millor que les altres empreses de Tàrrega, vaja, el punt de

vista d’aleshores era així. [...] Va donar molt treball a molta gent, va fer progressar

bastant” (Francesc Pont Sellés, 1951-62).

Un alt percentatge de treballadors de Cal Trepat era d’origen pagès. Viure exclu-

sivament del camp només era factible per als grans i mitjans propietaris; a més,

dins de cada família era l’hereu qui normalment esdevenia propietari de les ter-

res, mentre que els altres germans, o es dedicaven a les tasques agrícoles en con-

dició de mossos, o havien de buscar feines alternatives per guanyar-se la vida.

La majoria d’aquests pagesos que entraven a treballar a la fàbrica Trepat no

abandonaven del tot l’agricultura, sinó que seguien conreant les terres els caps

de setmana i els dies festius. El sou de la fàbrica, encara que baix, era fix, i els

ingressos de l’agricultura acabaven de completar l’economia familiar. Testimonis

sobre això:

“Feien les dues feines alhora. [...] Normalment eren pagesos petits, amb poca

terra; llavors aprofitaven els caps de setmana per treballar les seves finques”

(Josep Minguell Rusca, 1963-67).

“Normalment els que veníem aquí no érem els hereus directes de les cases,

érem cabalers, i els cabalers, ja ho saps, si et quedes a treballar a casa treballes

per a l’hereu, i nosaltres volíem treballar per a nosaltres” (Marià Porta Sardà,

1943-88).

“Allí, a Cal Trepat, hi havia molts pagesos, petits pagesos, però feien la seva

feina dissabtes i diumenges, ho aprofitaven per fer el que podien” (Rafael

Delgado Vega, 1967-73).

“El meu pare era pagès, era el petit de la família. El gran també era pagès. I el

segon, que era el Fermí, que era l’altre germà, ja de molt petit va començar a Cal

Trepat. El meu pare va treballar tota la vida a casa seva, però llavors encara hi

Imatge d’un fragment de fitxa d’un treballador de Cal Trepat. Hi consta que era agricultor i

que abans d’entrar a treballar a Cal Trepat havia treballat en el sector agrícola.

Els trebalLadors de la fàbrica J. Trepat 69

havia allò de l’hereu i el cabaler i tot això, i el meu pare, a última hora, no tenia

res. I van decidir que vingués a treballar a Cal Trepat. I llavors va començar a

treballar a Cal Trepat, quan de tota la vida havia fet de pagès. [...] A casa els

meus pares, als estius, com que eren pagesos, doncs anaves a treballar a l’era,

però, vull dir, la primera feina va ser a Cal Trepat. [...] La majoria eren pagesos

que treballaven a Cal Trepat, però no deixaven les terres que ells podien tindre

de casa seva o dels seus pares. De propietaris grans no n’hi va haver cap que

treballés a Cal Trepat. Els que tenien una finqueta, quan el seu pare ja s’havia

fet gran, llavors ells la portaven, perquè a l’estiu, si plegaves a les set de la tarda,

doncs podies treballar fins a les deu de la nit, i també els dissabtes a la tarda i

el diumenge. Els diumenges també es treballava, perquè es portaven les terres”

(Ramon Cucurull Tàpies, 1952-65).

“Jo era fill de casa de pagesos. El que passa és que no hi havia feina per a tres

homes, el meu pare i tres germans. [...] Jo també els ajudava molt de vegades, els

dissabtes a la tarda, o coses al bon temps” (Francesc Canosa Querol, 1957-66).

Imatge d’un fragment de fitxa d’un treballador de Cal Trepat. Hi consta que era agricultor

i que abans d’entrar a treballar a Cal Trepat treballava per casa seva. Per tant, es dedueix

que era de casa de pagesos.

Imatge d’un fragment de fitxa d’un treballador de Cal Trepat. Hi consta que era agricultor

i que abans d’entrar a treballar a Cal Trepat treballava per casa del seu pare. Queda palès

els seu origen pagès.