Tintín al laboratori - edubcn.cat · Congo, Amèrica, Egipte, Xina, Escòcia o fins i tot la...

Tintín al laboratori

Aina Martí Carretero

1

ÍNDEX 1. Pròleg ....................................................................................................................................... 2

2. Introducció ............................................................................................................................... 3

3. Els còmics de Tintín ............................................................................................................... 4

3.1 L’autor ................................................................................................................................ 4

3.2 Els personatges ............................................................................................................... 5

4. Ciència als còmics de Tintín ................................................................................................. 8

4.1 Tintín al país dels soviets (1930) ................................................................................... 8

4.2 Tintín al Congo (1931) .................................................................................................... 9

4.3 Tintín a Amèrica (1932) ................................................................................................ 11

4.4 Els cigars del faraó (1934) ............................................................................................ 12

4.5 L’illa negra (1938) .......................................................................................................... 12

4.6 El ceptre d’Ottokar (1939) ............................................................................................ 14

4.7 L’estel misteriós (1942) ................................................................................................. 16

4.8 El tresor de Rackham el Roig (1945) .......................................................................... 19

4.9 Les 7 boles de cristall (1948) ....................................................................................... 19

4.10 El temple del Sol (1949) ............................................................................................. 22

4.11 Tintín al país de l’or negre (1950) ............................................................................. 22

4.12 Objectiu: la Lluna (1953) ............................................................................................ 23

4.13 Hem caminat damunt la Lluna (1954) ...................................................................... 27

4.14 L’afer Tornassol (1956) ............................................................................................... 31

4.15 Tintín al Tibet (1960) ................................................................................................... 32

5. Pràctiques ............................................................................................................................. 33

6. Anàlisi de resultats ............................................................................................................... 34

7. Bibliografia i webgrafia ........................................................................................................ 35

8. Annex ..................................................................................................................................... 37

8.1 Fulletó de la conferència “A la Lluna... amb en Tintín: ciència i còmic” ................ 37

8.2 Correu de contacte amb el professor Manuel Moreno ............................................. 38

8.3 Taula de síntesi .............................................................................................................. 38

8.4 Pràctiques realitzades ................................................................................................... 47

Primera part: com es poden separar els colors de l’espectre visible? ..................... 47

Segona part: la irradiació solar ....................................................................................... 51



2

1. Pròleg

La paraula “Tintín” sempre em produeix una sensació agradable; em fa pensar

en els caps de setmana de quan encara anava a l’escola primària i em llevava

ben d’hora per llegir les històries de Tintín al sofà del menjador, acompanyada

d’aquell silenci càlid d’un matí de dissabte assolellat. Recordo perfectament

que el primer còmic que vaig voler llegir va ser L’illa negra perquè fullejant-lo

em va sorprendre que Tintín aparegués vestit amb una faldilla. Petits records

que et porta una senzilla paraula.

Abans de començar m’agradaria agrair a diverses persones el suport que

m’han donat durant la realització d’aquest treball. En primer lloc a la Pilar

Pérez, la meva tutora del treball de recerca, ja que gràcies a ella la física va

deixar de semblar-me avorrida i perquè des del principi es va mostrar molt

interessada pel tema. En segon lloc a l’ICFO, per donar-me l’oportunitat de

realitzar les pràctiques a les seves instal·lacions i especialment agrair a en

Matthias Baudisch tot el que ha fet pel treball: les hores de pràctiques, les

correccions i les propostes. També es mereixen els meus agraïments la Lydia

Gordo, per haver-me ajudat a buscar informació, i el Ramón Segura, ja que les

opinions que ha donat durant les reunions de treball de recerca m’han ajudat a

decidir la manera com enfocar algunes explicacions. Al professor Manuel

Moreno per la seva xerrada “A la Lluna... amb en Tintin: ciència i còmic” i la

informació que em va facilitar per correu electrònic quan la hi vaig demanar.

Per últim, i no per això menys important, agrair als meus pares tot el que m’han

ajudat i la paciència que han tingut amb mi durant tot aquest temps, i al meu

germà per tota l’energia positiva que sempre transmet: ningú hauria fet millor el

dibuix de la portada.



3

2. Introducció

La veritat és que malgrat m’agradaria poder dir que la idea d’analitzar els

fenòmens científics dels còmics de Tintín va ser pròpia, això no és ben bé així.

Després de realitzar el projecte de recerca a quart d’ESO estava bastant

convençuda que el meu treball de recerca seguiria la mateixa línia temàtica: la

memòria. Però el curs passat, per les dates en què havíem de decidir el tema

del nostre treball, vaig veure el programa Què, qui com? del Canal 33 que

relaciona la ciència amb les aventures de Tintin i em va semblar molt

interessant des de bon començament. A partir de llavors vaig començar a

buscar informació i, en comprovar que no era un camp excessivament

investigat, la idea de fer el meu treball de recerca sobre la ciència i Tintín

m’atreia cada cop més.

Ara bé, no va ser fins a últim moment que vaig decidir-me ja que aquest últim

estiu vaig poder gaudir d’una estada al Departament de Bioquímica i Biologia

Molecular de l’Institut de Neurociències de la UAB gràcies al programa Argó.

Durant tres setmanes vaig aprendre a treballar en un laboratori on investiguen

el procés d’apoptosi en les cèl·lules amb glioblastoma multiforme, un tumor

cerebral.

El dubte entre un treball sobre un tema relacionat amb l’estada a la UAB o la

ciència i Tintín no va desaparèixer fins que, després de rumiar-ho molt, vaig

adonar-me que si havia de passar hores treballant preferia fer-ho en companyia

d’en Tintín, el Milú, el capità Haddock, el professor Tornassol i els Dupondt. Un

cop presa la decisió vaig començar a rellegir-me tots els còmics de Tintín

alhora que realitzava un quadre amb tots els episodis que considerava de caire

científic. Les preguntes apareixien una darrere l’altre: existeix un metall capaç

de fer créixer els objectes? Tintín va arribar a la Lluna 15 anys abans que la

missió Apolo 11?

Els còmics, però, no eren suficient: calia conèixer el seu autor. Després de

llegir sobre Hergé vaig entendre que la versemblança dels còmics de Tintín (els

cotxes, la roba, els paisatges...) és deguda a la gran tasca de documentació

que va dur a terme el dibuixant. A partir d’aquest fet va sorgir la gran qüestió

d’aquest treball: fins a quin punt Hergé va ser fidel a la ciència?



4

3. Els còmics de Tintín

Les aventures del jove reporter Tintín són conegudes arreu del món i han

estat, són i seran llegides per gent de totes les edats (Hergé solia dir que els

seus còmics eren per a gent entre els 7 i els 77 anys). La fórmula d’aquest èxit

és la combinació de la cultura i l’actualitat del moment amb l’humor i l’enginy de

l’autor belga, oferint així una doble lectura de la seva obra: una de més infantil,

amb els despistats Dupond i Dupont i els rampells del capità Haddock, i una

altra de més adulta pel que fa als temes que es tracten (màfies, contrabanda, la

Guerra Freda...). Així doncs, la personalitat d’Hergé i la creació d’uns

personatges inoblidables són de vital importància de cara a les diferents

aventures del protagonista.

3.1 L’autor

El famós nom d’Hergé que acompanya totes les

portades dels llibres de Tintín no és més que un

pseudònim que Georges Rémi (1907-1983) va crear,

el 1924, a partir d’invertir les seves inicials

pronunciades en francès (RG). Les seves

experiències, així com les persones que va conèixer

al llarg de la seva vida, van ser de vital importància

pels seus còmics i és per això que saber sobre Hergé

ens proporciona una nova lectura de la seva obra.

Per començar, la seva família va influir fortament en la caracterització dels

personatges de Tintín: el seu germà petit s’assemblava físicament al

protagonista; el seu pare tenia un germà bessó, com els Dupont i Dupond, i la

seva primera xicota es feia dir Malou, nom que el va inspirar per anomenar

Milou al gos que acompanya a Tintín.

D’altra banda, l’escoltisme també va tenir un paper important en la vida

d’Hergé. Els valors del moviment escolta van marcar a l’autor de per vida, en

especial la lleialtat, qualitat principal de Tintín. A més a més, l’al·literació

encomanadissa del nom Tintin té origen en un personatge anterior que l’autor

va crear per a la revista Le Boy-Scout Belge, l’heroi escolta Totor.

Font: Les aventures de Hergé. Creador de Tintín



5

L’art (en especial l’abstracte), la cultura

oriental i el cinema són altres influències

que s’observen en els còmics. Per

exemple i com a curiositat, Hergé, que

era un gran admirador de Hitchcock,

s’inclou a si mateix en el paper

secundari d’alguns còmics tal com el

director de cinema feia en les seves pel·lícules.

Ara que els detalls dels còmics relacionats amb la vida de l’autor no s’acaben

aquí. La professió de Tintín no és pura casualitat: Hergé sempre va voler ser

periodista i, malgrat mai va arribar a ser-ho oficialment, la documentació que va

reunir pels seus còmics és fruit d’un gran treball d’investigació. Aquesta

afirmació es pot demostrar amb els simple fet que, tot i que Hergé no va

començar a viatjar fins el 1960, les aventures que fins llavors havia viscut el

seu personatge més famós estan fidelment ambientades (ja sigui a Rússia, el

Congo, Amèrica, Egipte, Xina, Escòcia o fins i tot la Lluna!). Sens dubte, entre

aquest recull d’informació devia haver una gran quantitat d’articles i llibres

sobre fenòmens i notícies científiques, ja que com més endavant es veurà, els

còmics estan farcits de petits detalls que requereixen, en menor o major grau,

un cert coneixement científic.

3.2 Els personatges

Els 24 còmics que formen Les Aventures de Tintín contenen molt personatges,

però òbviament no tots tenen la mateixa

importància ni apareixen amb la mateixa

freqüència. En aquest apartat es parlarà

de Tintín, Milú, el capità Haddock, el

professor Tornassol i els policies

Dupond i Dupont, ja que quan es tracta

la ciència als còmics aquests són els

personatges que apareixen més sovint a

les vinyetes analitzades.

Font: Les aventures de Hergé. Creador de Tintín

Font: www.tintin.cat



6

Tintín

És el protagonista de totes les històries i es caracteritza per ser un noi honrat,

fidel, modest, discret, simpàtic, valent i bon nadador. En realitat, però, no

sabem gaire cosa més de Tintín perquè en cap moment Hergé fa referència a

la seva edat o si té família.

La creació d’Hergé es basà en cinc punts essencials: els valors de l’escoltisme,

la seva pròpia personalitat, el físic del seu germà Paul, la professionalitat del

periodista Albert Londres i el personatge que Benjamin Rabier va crear cap al

1900, Tintin-Lutin.

Milú

El fox terrier blanc més fidel que mai s’ha vist en el món del còmic (i

probablement també en el real). La seva golafreria el posa sovint en situacions

difícils en què ha de decidir-se entre agafar un os o ajudar el seu amo, però en

Milú mai decep els lectors i més d’una vegada salva la vida de Tintín. També és

un bon nadador i es comunica verbalment amb Tintín, fet que actualment més

d’una persona voldria amb la seva mascota.

Malgrat la família d’Hergé no tenia cap fox terrier, l’amo del restaurant on

dinaven els periodistes de Le Vingtième Siècle (les aventures de Tintín es

comencen a publicar al suplement infantil d’aquest diari, Le Petit Vingtième) en

tenia un. Milú (en francès Milou) té origen en el nom Malou, el diminutiu del

primer amor del dibuixant (Marie-Louise).

El capità Haddock

La simpatia que desperta la figura del capità Haddock és inevitable. Apareix per

primera vegada a El cranc de les pinces d’or i poc a poc es va forjant entre ell i

Tintín una gran amistat. És el pol oposat de Tintín (feble, poc fiable, colèric...),

expressa la seva fúria amb un llenguatge estrambòtic i no pot viure sense el

whisky.

Hergé reconeixia fàcilment que havia posat gran part de la seva personalitat en

el personatge del capità, així com també del seu col·lega Edgar Pierre Jacobs

(creador de Blake i Mortimer). Ara bé, el que Hergé no sabia quan va crear el



7

personatge era que a Leigh-on-Sea (Essex, est d’Anglaterra) existia una família

que portava el nom Haddock, la qual tenia entre els seus avantpassats dels

segles XVII i XVIII una nissaga de capitans i almiralls; la mateixa època de

l’antecessor del capità Haddock, François de Hadoque (El secret de l’Unicorn)!

El professor Tornassol

Tornassol, introduït per primera vegada a El Tresor de Rackham el Roig, és

l’inoblidable científic del món de Tintín. Obstinat i sord, les seves idees semblen

no tenir fi: entre els seus invents destaquen dos coets (el d’assaig X-FLR 6 i el

lunar), la rosa Bianca, l’emissor d’ultrasons i el tauró submarí. També té, però,

afició a l’estudi d’una “paraciència”: la radioestèsia.

El més impressionant d’aquest personatge és la seva semblança amb el físic

suís August Piccard. Indubtablement Hergé es va

inspirar en aquest científic que entre 1922 i 1954 va

ser professor de la universitat de Brussel·les, ciutat

de residència de l’autor. Piccard va ser el primer

home en explorar l’estratosfera en globus (1931-

1932) i va batre records d’altura (16900 metres en

globus) i profunditat marina (-3150 metres a bord

del seu batiscaf).

Dupond i Dupont

Els dos policies sovint són anomenats com “els Dupondt”, però no són germans

i, per tant, tampoc bessons. Ara bé, la seva similitud és tal que només es

diferencien per la forma del bigoti (en Dupont el té cargolat cap a fora i en

Dupond el té recte). Apareixen per primer cop a Els cigars del faraó i són

babaus i porucs, trets que els porten a protagonitzar un gran nombre de

situacions còmiques.

Malgrat que Hergé assegurà durant molt de temps que mai ho havia pensat

conscientment, el fet que el seu pare Aléxis Rémi tingués un germà bessó fa

pensar que aquesta situació l’inspirà a l’hora d’imaginar-se aquesta divertida

parella, ja que els germans Rémi també portaven bigoti, vestien igual i tenien

un tic en el parlar: la repetició mecànica (“Jo encara diria més!”). A més a més,

Font: Tintin au pays des savants



8

Hergé era un gran admirador de Charlot, la vestimenta del qual s’assemblava

molt a la dels Dupondt.

4. Ciència als còmics de Tintín

Les properes pàgines estaran dedicades a estudiar els còmics de Tintín que

continguin qualsevol episodi de caire científic seguint l’ordre cronològic de

publicació. Com es veurà, en alguns exemplars la quantitat de continguts és

molt elevada en comparació amb la d’altres. Totes les vinyetes (excepte la de

Tintín al país dels soviets) pertanyen a la col·lecció Les aventures de Tintín de

l’Editorial Joventut.

4.1 Tintín al país dels soviets (1930)

La sal i el gel

Milú, després que en Tintín s’hagi transformat en una estàtua de gel,

descongela el seu amo tirant-li sal per sobre (com actualment es fa amb les

carreteres gelades). Una idea enginyosa que es basa en el descens crioscòpic,

la disminució de la temperatura de congelació d’una dissolució respecte de la

del seu dissolvent pur. Aquest fenomen, estudiat per primera vegada el s. XIX

pel químic francès François Marie Raoult, determina que el descens del punt de

fusió (temperatura de congelació) d’una solució és proporcional a la quantitat

d’impureses que conté. En aquest cas, en una dissolució òptima de sal i aigua

(23% NaCl i 77% H2O) el punt de fusió seria de -21ºC (a diferència dels 0ºC de

l’aigua pura).




9

A nivell molecular, aquest fet és causat per l’atracció que els ions de clor i sodi

produeixen sobre les molècules d’aigua, trencant així els enllaços de pont

d’hidrogen que les uneixen. Els ions de sodi (més petits que els de clor i

carregats positivament) penetren entre les molècules d’aigua i atrauen els

àtoms d’oxigen, que són molt electronegatius. En conseqüència, es trenquen la

resta de ponts d’hidrogen, es dissolen els ions de sodi i clor amb les molècules

d’aigua i la solució es torna líquida. Així doncs, si la temperatura fos de 0ºC

Tintín aconseguiria sortir de la capa de gel que l’envolta però segurament

patiria una hipotèrmia que li faria impossible continuar la seva aventura.

L’hèlix al revés

Després de sobreviure a una tempesta i un aterratge difícil Tintín es troba amb

l’hèlix del seu avió trencada, així que en talla una de nova. Quan engega l’avió,

però, aquest es mou cap endarrere perquè l’hèlix que ha fet té les ales “cap a la

dreta” (a la dreta de la imatge). Això no

hauria estat problema si el motor girés

també cap a la dreta, però el motor de

l’avió de Tintín només gira cap a un sentit

i aquest és l’esquerre. Per tant, el reporter

es veu obligat a tallar una nova hèlix amb

les ales cap a l’esquerra (a l’esquerra de la imatge). L’explicació d’aquest fet es

basa en la tercera llei de Newton d’acció-reacció: si un cos 1 fa una força sobre

un cos 2, aquest fa una força sobre el primer de la mateixa intensitat, mateixa

direcció i sentit contrari. Quan les ales de l’hèlix estan tallades com a l’esquerra

de la imatge, l’aire és empès cap endarrere amb la mateixa força però de sentit

contrari amb què l’avió avança.

4.2 Tintín al Congo (1931)

Un electroimant com a escut

Durant la seva primera aventura a l’Àfrica, Tintín és atacat per una tribu de

guerrers. Tanmateix, cap llança o fletxa l’arriba a tocar perquè el reporter posa,

darrere d’un arbre, un electroimant que desvia totes les armes que tenen algun

element metàl·lic. La relació entre l’electricitat i el magnetisme va ser




10

observada per primera vegada el 1819 pel físic i químic danès Oersted i

investigada a fons per l’anglès Faraday, els estudis del qual van ser de vital

importància perquè l’escocès Maxwell formulés un conjunt d’equacions

diferencials (Equacions de Maxwell) amb les quals va predir l’existència

d’oscil·lacions perpendiculars entre si dels camps magnètic i elèctric, així com

també perpendiculars a la direcció que es propaguen, originats per una càrrega

accelerada (Teoria del camp unificat).

L’electroimant és un dispositiu que consisteix en un nucli metàl·lic (sovint de

ferro) envoltat per una bobina (normalment de coure), de manera que quan es

fa passar un corrent elèctric per la bobina es crea un camp magnètic que

produeix una força d’atracció similar a la dels imants convencionals, amb

l’única diferència que, mentre que la força d’atracció dels imants comuns és

constant, el camp magnètic generat per un electroimant és modificable ja que

depèn del camp elèctric subministrat.

L’electroimant del còmic és bastant fidel a la realitat (Tintín carrega, a part del

dispositiu de les bobines, una bateria per crear el camp elèctric), però els

efectes que aquest produeix no ho són tant ja que la força d’atracció de l’imant

disminueix amb la distància i, partint del dibuix, la distància des de la qual els

guerrers llencen les fletxes és massa gran com perquè aquestes siguin

desviades.

Les lupes, imprescindibles per a Tintín

Aquest és el primer de diversos episodis on Tintín utilitza una lupa per cremar

alguna cosa. Concretament en aquest còmic, el reporter crema el cap d’un

elefant que l’espera sota de l’arbre on s’ha refugiat. Certament una lupa és, en



11

primer lloc, una lent que pot

desviar la llum, i en segon lloc, té

una forma convexa que concentra

els raigs en un sol punt anomenat

focus. A més a més, malgrat que

l’elefant és un paquiderm (és a dir,

un animal de pell gruixuda), és a la

vegada molt sensible perquè té un

sistema de nervis complex.

Considerant que l’animal estigués quiet durant uns quants minuts, la quantitat

d’irradiació que rebria seria suficient perquè s’allunyés1.

L’aplicació d’aquest fenomen també apareix a El temple del sol en dos

ocasions: primerament quan Tintín encén la pipa del capità Haddock i en segon

lloc quan els inques intenten encendre el foc de sacrifici.

4.3 Tintín a Amèrica (1932)

La pólvora com a explosiu

L’intent fallit de fer volar amb pólvora la roca que el

manté presoner és explicat pel mateix Tintín a la

pàgina 28 d’aquest còmic: “No hi havia prou

pólvora!”. La pólvora que normalment s’utilitza a les

armes de foc és l’anomenada pólvora negra, una

mescla explosiva formada per nitrat de potassi (el

qual subministra l’oxigen necessari per a la

combustió), carbó vegetal i sofre (combustibles).

En una de les vinyetes d’aquest episodi, quan Tintín està reunint tota la pólvora

que li queda del seu revòlver, es poden contar fins a 21 cartutxos. Si suposem

que es tracta d’una arma que pot contenir fins a 10 cartutxos (11 de recanvi), el

calibre d’aquests seria de 4’5 mm i, partint de les dades que ens proporciona el

document Municiones y códigos de identificación2, cada un d’aquest cartutxos

1 Veure Annex 8.4

2 http://kimerius.com



12

tindria una capacitat de 47’5 grams. En total, doncs, Tintín disposaria de 997’5

grams de pólvora. Si tenim en compte que 1Kg de pólvora proporciona 3

megajoules (MJ) d’energia mentre que el TNT en subministra 4’7 MJ i la

gasolina 47’2 MJ, arribem a la conclusió que la pólvora és un explosiu de baixa

potència. Realment Tintín hauria necessitat, com a mínim, el doble d’explosiu

per fer explotar la roca.

4.4 Els cigars del faraó (1934)

Quinina contra “la febre elefantesca”

Després de robar un avió a la

guàrdia egípcia, Tintín

s’estavella enmig d’una

jungla. Allà hi troba un elefant

malalt i, sense dubtar-ho, li

subministra una dosis de

quinina que el cura de la

“febre elefantesca”. En efecte, la quinina és un medicament d’origen vegetal

(s’extreu de l’escorça de diverses espècies de Cinchona, el component més

important del qual és la quina) que s’utilitza per tractar la malària, la disenteria,

les neuràlgies i les cefalàlgies. A més a més i com a curiositat, és l’additiu que

dóna el gust amarg a la tònica. Tot i així, no sabem els efectes que té aquesta

substància sobre els elefants, així que probablement Hergé va imaginar aquest

episodi partint de l’ús que en fan els humans.

4.5 L’illa negra (1938)

Els efectes del cloroform

La somnolència causada per la inhalació de cloroform és un fet popularment

conegut. Hergé en tenia idea i per

això Tintín és víctima en diverses

ocasions dels efectes d’aquesta

substància incolora i d’olor dolça,

sovint utilitzada com anestèsic, de

fórmula CHCl3.



13

Petit detall elèctric

En aquesta història Tintín persegueix a dos delinqüents i descobreix que un

avió els llençarà la mercaderia que estan esperant en una esplanada. Els

bandits i el pilot tenen un sistema de fars per a comunicar-se que Tintín també

destapa, de manera que arriba abans que ells al lloc indicat i amb un generador

encén els fars. Quan els delinqüents arriben i veuen el panorama decideixen

tallar els fils del circuit, però els fars continuen encesos. Com pot ser, doncs,

que malgrat el circuit

estigui obert els fars no

s’hagin apagat? O bé

Hergé va prescindir de

dibuixar com Tintín

muntava un circuit alternatiu, o bé no va tenir en compte que si un circuit

elèctric és interromput, no hi circula el corrent.

La passió pel whisky del Milú

L’illa negra és el primer d’uns quants còmic on

veiem el Milú ebri després de beure algunes gotes

de whisky. Malgrat que no és un fet que s’observi

sovint, els animals també poden estar en estat

d’embriaguesa. De fet, la intoxicació alcohòlica és

l’estat en el qual es troba una persona o un animal

sota els efectes de l’alcohol. Ara bé, exceptuant algunes criatures de la selva

de Malàisia (la investigació de les quals ha estat publicada a la PNAS,

Proceedings of the National Academy of Sciences, dels Estats Units)3, a dia

d’avui no hi ha evidències que els animals estiguin interessats en la ingesta

d’alcohol.

Més encara, la rapidesa amb què el Milú s’emborratxa al còmic és realista

perquè degut al seu pes (com a molt uns 8 Kg) els efectes del tòxic afecten el

seu cos en un interval de temps menor que en el cas dels humans: entre 15 i

30 minuts si té l’estómac buit. El Milú, però, no és l’únic animal que apareix

3 http://www.pnas.org/content/105/30/10426.full



14

begut als còmics d’Hergé: a El tresor de Rackham el Roig un tauró també

s’emborratxa involuntàriament.

4.6 El ceptre d’Ottokar (1939)

Un robatori molt calculat

Com bé descobreix Tintín, el robatori del ceptre d’Ottokar és un sistema que

compagina el treball que fa la molla de la càmera fotogràfica amb un tir

parabòlic. A continuació es calcularà quina seria la constant elàstica necessària

(k) perquè es complís la situació següent (imaginada segons el context de la

historieta):

Sabem que una de les fórmules del treball és:

On el treball correspon a menys l’increment de l’energia potencial elàstica

(força conservativa):

Com que no hi ha energia potencial final ni energia cinètica inicial:

Elaboració pròpia



15

Si imaginem que la molla es comprimeix 30 cm abans de deixar-la anar i el

ceptre pesa 5 Kg, l’única dada que ens manca és la velocitat inicial que té el

ceptre quan surt disparat del castell (v0). Aquesta es pot calcular mitjançant les

fórmules del tir parabòlic:

Utilitzant l’angle de màxim abast, α=45º, v0 ≈ 29’85 m/s . Aleshores, si

substituïm a la fórmula de la k, tenim que la constant elàstica de la molla és k ≈

49495 N/m, un valor massa elevat per una molla que hem suposat de 50 cm.

En definitiva, el cas de robatori que se’ns presenta a El ceptre d’Ottokar no es

podria dur a terme a la realitat perquè la molla d’una càmera fotogràfica com la

del còmic no té l’energia potencial elàstica necessària per impulsar el ceptre

fins a l’altra banda del riu. Fins i tot si la càmera estigués trucada, la constant

continuaria sent massa elevada per una molla que caldria introduir dins d’un

objectiu tan petit.



16

4.7 L’estel misteriós (1942)

L’astronomia, protagonista principal

El títol d’aquest còmic avança el principal tema de què tractarà, i és que al llarg

de la història es fan nombroses referències al món de l’astronomia. Per

començar, a la primera pàgina Tintín

reconeix la constel·lació de l’Ossa

Major (amb un estel de més, el

“misteriós”). A més, durant la visita del

reporter a l’observatori de la ciutat,

l’astrònom Hipòlit Càlix explica a en

Tintín com un espectroscopi permet

conèixer els elements dels astres. Efectivament, l’espectroscòpia astronòmica

consisteix en l’estudi de l’espectre de la radiació electromagnètica enviada pels

astres, fet que en permet conèixer la composició química ja que cada element

té el seu propi espectre, diferent de qualsevol altre. L’espectroscòpia moderna

s’atribueix als treballs de 1859 de Bundsen i Kirchhoff, així que en aquesta

vinyeta Hergé es va limitar a introduir al lector un fenomen que, en la data de

publicació del còmic, ja feia 83 anys que es coneixia.

Tot i així, a Hergé se li va escapar un petit detall òptic:

l’aranya que Tintín veu gegant perquè està situada sobre

l’ocular del telescopi en realitat no s’engrandiria, sinó que la

seva imatge seria difosa ja que els telescopis són instruments

dissenyats per formar imatges d’objectes llunyans.

Un problema de milles

L’aventura continua i en Tintín, el capità

Haddock i el Milú s’embarquen amb un grup

de savis amb l’objectiu de trobar l’aeròlit

misteriós. La seva expedició, però, no és

l’única interessada en l’objecte desconegut:

el vaixell Peary els porta 150 milles

d’avantatge. Tintín, sempre optimista, intenta animar el capità i calcula que amb

37 hores i mitja la seva embarcació, l’Aurora, haurà atrapat el Peary. Els càlculs



17

d’en Tintín són correctes sempre i quan es consideri, com en el còmic, que 1

nus equival a 1 milla/hora.

Ara bé, en realitat 1 nus és igual a 1’15 milles/hora. Així, la velocitat de l’Aurora

(v1) és de 18’4 milles/h i la del Peary (v2) és de 13’8 milles/h (ambdues

constants).

Com que es vol calcular

quant trigarà l’Aurora a

arribar fins el Peary, el

temps amb què el segon

vaixell recorri un espai x

serà el mateix amb el qual el primer recorri la distància que els separa més la

que hagi recorregut el segon. Aleshores, mitjançant l’equació de la velocitat:

Per tant, l’expedició de savis trigaria menys temps que el calculat per Tintín en

arribar a l’altura de la competència.

El calixteni

Com bé s’ha dit anteriorment, a l’inici de la història Tintín observa un astre de

més a l’Ossa Major el qual, com totes les estrelles, té una temperatura elevada:

quan s’acosta a la Terra l’asfalt es desfà i més endavant Tintín se sorprèn que

la temperatura sobre l’aeròlit sigui tant suau malgrat hagi impactat a l’Oceà

Àrtic. Ara bé, el més sorprenent de l’astre és que conté un metall desconegut,

batejat com a calixteni pel savi Hipòlit Càlix, que té la increïble propietat

d’engrandir les coses.

Elaboració pròpia



18

El primer cas de “super-creixement” és el

de l’aparició d’una espècie de xampinyons

blancs amb taques vermelles al barret que

creixen considerablement fins a explotar.

La seva pertinença al regne dels fongs és

més que dubtosa perquè, a part de

desaparèixer totalment després de l’explosió, la resistència a les altes

temperatures així com la fumerola que deixen anar després d’explotar no són

pròpies d’una espora. En segon lloc, Tintín es troba que la poma que havia

llençat el dia anterior ha esdevingut un pomer gegant, fet que obliga a suposar

que el sòl de l’aeròlit conté aigua, nitrogen i carboni (necessaris pel creixement

de les plantes). Per últim, el regne animal també es veu afectat pel fenomen: el

cuc de la poma es transforma en una

papallona i una aranya esdevé gegant. Com

Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver, Hergé

va negligir les implicacions fisiològiques de les

seves fantasies: les delicades ales d’una

papallona i les potes esprimatxades d’una

aranya no són suficients per resistir les

dimensions que els animals adopten en el

còmic.

A més, l’acceleració del cicle vital natural dels éssers vius a sobre de l’aeròlit no

és el mateix per a tots els regnes. La llavor esdevé un pomer de com a mínim

20 anys en 5 minuts; si s’aplica aquesta relació a la vida d’una aranya (12-18

mesos), l’existència de l’aràcnid en el còmic seria d’aproximadament 18’75

segons. Tintín, doncs, no hauria tingut temps d’espantar-se.



19

És més que probable que Hergé ja sabés que no existeix cap metall que dilati i

alteri la morfologia dels éssers vius, i és per això que alguns tendeixen a

pensar que L’Estel Misteriós va ser una anticipació premonitòria on el calixté

seria l’urani i els bolets la bomba atòmica, la qual s’estava desenvolupant en

l’època en què es va publicar L’Estel Misterós: el “Projecte Manhattan” va

treballar-hi des del 1939 fins el 1945, quan es va denotar la primera prova

nuclear del món.

4.8 El tresor de Rackham el Roig (1945)

Miralls esfèrics

L’òptica geomètrica té una petita aparició en aquest còmic quan el capità

Haddock s’espanta davant de la imatge que li retornen dos miralls de

l’antiquari.

El primer d’aquests és, com bé diu

Tintín, un mirall còncau (la seva

superfície reflectora és la superfície

interna de l’esfera definida pel mirall)

que convergeix els raigs incidents

paral·lels. Com que el capità se situa a

una distància del mirall més petita que la distància focal (distància entre el

focus i el punt d’intersecció entre l’eix òptic i la superfície) la imatge és dreta i

més gran que l’objecte. Si el capità s’allunyés del mirall, la imatge reflectida

seria invertida i, en el cas que es trobés a una distància més gran que el radi

del mirall, la imatge també seria més petita. El segon mirall és convex (la

superfície reflectora és l’externa de l’esfera). Aquest tipus de miralls són

divergents i sempre creen una imatge dreta i més petita que l’objecte. Ara bé,

en el cas del capità el reflex tendeix a aixafar-se perquè el mirall no és del tot

esfèric.

4.9 Les 7 boles de cristall (1948)

L’esfera lluminosa

Tots els lectors de les aventures de Tintín recordaran l’escena en què el

professor Tornassol és elevat per una bola lluminosa. Mentre que la levitació



20

del professor és fruit de la imaginació d’Hergé, el fenomen de l’esfera, conegut

com a “raig globular”, s’ha pogut observar en algunes ocasions (especialment

durant les tempestes) a l’interior de cases i avions.

Nombroses teories han intentat explicar les causes de la seva aparició:

cadenes de sílice, energia nuclear, matèria fosca... La més actual correspon a

un estudi realitzat per la CSIRO (Commonwealth Scientific and Industrial

Research Organisation) i la Universitat Nacional d’Austràlia (publicat el 4

d’octubre d’aquest mateix any al Journal of Geophysical Research-

Atmospheres4). Es tracta d’una nova teoria matemàtica que explica com i per

què es formen les esferes lluminoses: l’acumulació d’un torrent de ions a

l’exterior d’un vidre provoca un camp elèctric a l’altra banda que excita les

molècules de l’aire. Com a conseqüència es forma una bola carregada de deu

centímetres de diàmetre que, durant vint segons, pot desplaçar-se o bé flotar

immòbil a l’aire.

L’arc de Sant Martí amb els colors al revés

L’aparició de l’arc de Sant Martí després d’una

tempesta no és res de nou, però el sorprenent

d’aquesta vinyeta són els colors amb què

Hergé l’ha pintat ja que estan al revés (el

violeta a l’exterior i el vermell a l’interior)!

Certament, l’error del dibuixant és clar;

tanmateix, és possible veure aquesta disposició de colors en el cas dels arcs

iris secundaris.

4 http://www.agu.org/pubs/crossref/2012/2012JD017921.shtml



21

L’arc de Sant Martí es forma a causa de les refraccions i reflexió de la llum a

l’interior d’una gota d’aigua. Inicialment el feix de llum arriba a la superfície

d’una gota d’aigua i es refracta (varia la seva velocitat i direcció). A continuació

es reflecteix a l’interior, fet que inverteix els colors del raig perquè la superfície

de la gota actua com una lent convergent. Per últim, el feix reflectit es refracta

un altre cop i surt de la gota d’aigua.

A la imatge de l’esquerra es pot

observar com el color vermell surt

per sota del blau; com pot ser, doncs,

que l’arc iris comú tingui el color

vermell a l’exterior i el blau a

l’interior? La resposta es troba altre

cop en el dibuix: la llum que arriba als nostres ulls prové d’un gran nombre de

gotes d’aigua i el nostre camp de visió és limitat, així que els feixos se

sobreposen els uns amb els altres i acabem veient el color vermell a dalt de

l’arc i el blau a baix.

En el cas d’un arc iris secundari es produeixen dues reflexions a l’interior de la

gota d’aigua, de manera que els colors s’inverteixen dues vegades i el blau surt

de la gota per sota del vermell. A la imatge següent hi ha dibuixats els camins

que segueixen un arc iris primari i un de secundari i es pot comprovar que els

dos arcs també es diferencien per la zona on incideixen els raigs: per dalt en el

cas del primari i per baix en el del secundari.

Cal tenir en compte que els arcs iris secundaris apareixen sempre i quan l’arc

principal també sigui visible. Per tant, malgrat que l’arc dibuixat per Hergé no és

Elaboració pròpia

Font: www.lawebdefisica.com



22

tant descabellat, a la vinyeta hi faltaria un arc iris més petit i viu amb la

disposició coneguda dels colors.

4.10 El temple del Sol (1949)

L’eclipsi, el gran salvador

Les aventures de Tintín, Haddock i Tornassol semblen arribar a la seva fi fins

que es produeix un

eclipsi i els inques,

creient que el Sol

obeeix les ordres de

Tintín, els perdonen

la mort. Es tracta d’un

eclipsi solar total ja

que el disc de la Lluna se superposa íntegrament al del Sol. Les zones on són

visibles aquest tipus d’eclipsis es troben, durant el temps que dura l’eclipsi, sota

el con d’ombra projectat per la Lluna al interposar-se entre el Sol i la Terra.

Possiblement, Hergé hauria sentit a parlar dels eclipses que s’havien vist des

del Perú (lloc on es desenvolupa l’acció d’aquest còmic) el 8 de juny de 1937 i

el 25 de gener de 1944.

Pel que fa a la versemblança de l’episodi, d’una banda els dibuixos de les fases

de l’eclipsi estan molt ben aconseguits però de l’altra hi ha un fet que no es

correspon exactament amb la realitat: la durada total de l’eclipsi del còmic, és a

dir, des que comença la fase parcial fins que finalitza el fenomen, s’intueix que

és de pocs minuts. A la vida real, però, el conjunt de fases que comprenen un

eclipsi total de sol dura hores (normalment dues o fins i tot tres) i és

concretament la fase de totalitat (quan és fosc) que dura minuts.

4.11 Tintín al país de l’or negre (1950)

Els Dupondt, víctimes dels miratges

Un miratge és un fenomen que hom pot observar en un dia calorós quan a la

carretera veiem una bassa d’aigua que va desapareixent a mesura que ens hi

apropem. Les causes dels miratges es troben en la refracció atmosfèrica: la

llum es propaga en línia recta mentre es troba en un mateix medi, però quan



23

canvia de medi la seva trajectòria també varia. Aquesta

desviació depèn de l’índex de refracció del nou medi que,

al mateix temps, també depèn de la densitat del medi.

La diferència de densitat pot estar produïda per

diferències de temperatura i és per això que en llocs

calents com el desert l’aire més proper al sòl (és a dir,

més calent) és menys dens i torça els raigs de llum.

Com a conseqüència, nosaltres percebem la imatge

invertida per sota de la imatge real; en el cas de la

carretera o el desert es forma una reflex aparent del cel blau que ens recorda a

una bassa d’aigua. Ara que d’aquí a veure palmeres com els Dupondt cal una

mica d’imaginació!

El N14

La història d’aquest còmic gira al voltant d’un

nou producte, el N14, que augmenta el poder

detonador de la benzina. Al final també es

descobrirà que la substància altera el sistema

capil·lar dels Dupondt, els quals patiran una

recaiguda durant l’expedició a la Lluna. En

qualsevol cas, el N14 només té de real l’origen del seu nom: “N”, símbol del

nitrogen (component principal de la major part dels explosius) i “14”, el nombre

de nucleons que conté el nucli d’un àtom d’aquest element.

4.12 Objectiu: la Lluna (1953)

Objectiu: la Lluna i Hem caminat damunt la Lluna han estat els dos còmics de

Tintín més estudiats des del punt de vista científic, ja que les 124 pàgines que

conformen l’aventura a la Lluna estan plenes d’informació basada en les

investigacions sobre astronàutica del moment. Les principals fonts (d’informació

però també d’inspiració) d’Hergé per aquests dos còmics van ser Bernard

Heuvelmans, autor de L’Homme parmi les étoiles, el professor Alexandre

Ananoff, autor de L’Austronautique, i la revista americana Collier’s.



24

La quantitat d’episodis de caire científic (tant en aquest còmic com en el

següent) és immensa i digne d’un examen profund com els que s’inclouen en el

llibre Tintin au Pays des Savants, l’estudi de Robert Mochkovitch Tintin, la

physique et l’astronomie i la investigació del professor Manuel Moreno

(Departament de Física i Enginyeria Nuclear de la UPC). Tanmateix, a causa

de la màxima extensió que pot tenir aquest treball, en aquest apartat només

s’analitzaran alguns d’aquests capítols.

Cascs de plexiglàs

Tot just Tintín i Haddock acaben d’arribar al Centre de

Recerques Atòmiques de Sbrödj quan es troben amb

les proves del professor Tornassol amb un nou model

de casc de plexiglàs pel vestit espacial. El plexiglàs és

el nom amb què es coneix el polimetacrilat de metil,

plàstic que va aparèixer el 1928 quan el químic W.

Bauer va desenvolupar un nou material capaç de

substituir el vidre. És dur, resistent (set vegades més que el vidre), transparent,

lleuger i té unes propietats òptiques excel·lents, motius pels quals és útil i

adequat en els àmbits de la construcció, l’automobilística, el material de

laboratori, etc.

Els típics cascs d’astronauta actuals estan fets de policarbonat altament

enfortit, un termoplàstic descobert el 1953 per Hermann Schnell i Daniel W. Fox

quasi simultàniament. Aquest material presenta unes propietats semblants a les

del plexiglàs: transparència, resistència, lleugeresa... Si es té en compte que

Hergé va crear la història com a mínim un any abans de la seva publicació

(1953), el dibuixant encara no podia conèixer aquest material i, per tant,

l’elecció del plexiglàs com a material pels cascs dissenyats per Tornassol és

una bona tria.

La pila atòmica

Les explicacions que l’enginyer Wolff dóna a en Tintín i el capità Haddock

respecte a la funció i el funcionament de la pila atòmica demostren, juntament

amb el realisme del dibuix, l’amplia coneixença que tenia Hergé sobre aquest

invent.



25

La primera pila atòmica es

va desenvolupar el 1939 als

Estats Units però fins el

1942 no va començar a

funcionar. Com bé explica

Wolff, mitjançant la fissió

nuclear l’urani es transforma

en plutoni: els àtoms d’urani

235 radioactiu (1% de l’urani

natural) projecten dos o tres

neutrons en desintegrar-se,

un o dos dels quals és

absorbit per un àtom d’urani

238 (99%) que d’aquesta manera es transforma en plutoni. Els neutrons que no

són absorbits continuen la seva cursa a través de la pila fins que xoquen amb

un dels pocs àtoms d’U.235 que queden, el qual esclata i deixa anar altre cop

dos o tres neutrons. Les barres de cadmi que s’endinsen en la massa de

ciment permeten controlar aquest fenomen de reaccions molt energètiques que

escalfarien l’aparell sinó fos perquè l’aigua el refreda.

Però, per què el professor Tornassol vol convertir urani en plutoni? A les

pàgines següents el mateix professor explica que el coet que ha dissenyat

anirà propulsat per un motor nuclear o atòmic, el combustible del qual serà el

plutoni, mitjançant un principi semblant al de la bomba atòmica però a càmera

lenta. Això no obstant, Tornassol deixa clar que tant per a l’engegada com per

a l’aterratge el coet utilitzarà un motor convencional per evitar contaminar la

superfície terrestre de residus radioactius.

La cara oculta de la Lluna

Un dels objectius de la missió del professor Tornassol és

fotografiar per primera vegada la cara invisible de la Lluna,

el cantó que mai observem des de la Terra perquè el

nostre satèl·lit triga el mateix en donar una volta sobre si

mateix que al voltant de la Terra. El 1959 la sonda



26

automàtica soviètica Luna 3 en va realitzar les primeres fotografies, les quals

van mostrar una cara molt més accidentada que l’hemisferi visible ja que

aquest últim no està tan exposat als impactes de bòlids errants gràcies al camp

gravitatori de la Terra.

Ben mirat, si l’expedició a la Lluna dibuixada per Hergé hagués estat real, el

coet d’en Tornassol hauria estat efectivament el primer en fotografiar el cantó

invisible de la Lluna ja que l’àlbum es publicà el 1953 i la sonda Luna 3 es

llançà el 1959.

En òrbita lunar

Durant la fase de prova del coet X-FLR 6, el senyor Bàxter

explica a en Tintín que “la velocitat adquirida, combinada

amb l’atracció lunar, obligarà el coet a voltar entorn de la

Lluna”. En altres paraules, el coet es mourà d’acord amb

l’òrbita lunar. En efecte, aquesta va ser una de les fases

de la missió Apollo 11, la qual va ser la primera en

dipositar dos éssers humans sobre la Lluna el 1969 (15

anys després que Tintín!). Ben mirat, Hergé no anava gaire desencaminat, no?

La pesantor a la Lluna

Al començament de les proves de l’escafandre lunar,

l’enginyer Wolff tranquil·litza el capità Haddock (nerviós pel

pes del vestit) explicant-li que a la Lluna la pesantor és sis

vegades menor que a la Terra, de manera que se sentirà

molt àgil quan estigui al satèl·lit. Certament, la gravetat a la

superfície lunar és de 1’62 m/s2, aproximadament una

sisena part de la gravetat a la superfície terrestre (g = 9’81

m/s2). Això significa que una persona que tingui una massa de 100 Kg pesarà

981 newtons a la Terra i 162 newtons a la Lluna, on tindrà la sensació de tenir

una massa de 16’7 Kg (164/9’81).

Posició estirada per suportar la impressió d’aixafament

Com a bon científic, Tornassol té estudiats tots els detalls del seu viatge a la

Lluna. Entre aquests es troba la posició estirada amb què ha de col·locar-se la



27

tripulació durant l’enlairament i l’aterratge, ja que aquesta postura permet

suportar millor l’acceleració d’un motor convencional de forta propulsió. Les

semblances amb el prototip de matalàs que apareix a L’Astronautique

d’Ananoff són obvies:

Com que els tripulants del coet no tenen experiència en aquest tipus de

viatges, podem imaginar que l’acceleració del motor és de 2g, és a dir,

19’62m/s2; hem de pensar que nosaltres estem acostumats a la pesantor que

proporciona g, així que amb el doble d’aquesta sentim una sensació

d’aixafament important. Si aquest motor funciona durant els primers 800 Km

amb acceleració constant (m.r.u.a), podem calcular el temps durant el qual els

personatges experimenten la “impressió terrible d’aixafament” descrita per

Tintin:

En conclusió, més de 4 minuts amb aquesta elevada acceleració és prou temps

com perquè la tripulació del coet, com bé va dibuixar Hergé, perdi el

coneixement.

4.13 Hem caminat damunt la Lluna (1954)

Pesantor artificial a l’interior del coet

El viatge espacial transcorre amb

normalitat (exceptuant l’aparició dels

Dupondt a l’interior del coet) fins que un

dels dos policies para el motor atòmic i

automàticament tota la tripulació flota.



28

L’explicació del professor Tornassol és correcta: el motor imprimeix una

acceleració constant al coet quasi o igual que l’acceleració de la gravetat

terrestre g, creant així una mena de pesantor artificial al seu interior; si el motor

deixa de funcionar, aquesta sensació desapareix En altres paraules, Tintin i els

seus companys es troben en un estat “d’impesantor”.

Un altre efecte de la desaparició de la força de la gravetat terrestre a l’interior

del coet és la formació d’una bola de whisky flotant. En

aquest moment el líquid no experimenta cap acceleració,

però les forces d’atracció universal i tensió superficial encara

actuen sobre seu. És a dir, el whisky no “cau” al fons del got

com a la Terra sinó que, com la resta de la tripulació, les

seves molècules floten conjuntament (força d’atracció universal) en forma

d’esfera, ja que aquesta és la conformació amb menor superfície (tensió

superficial).

Pot Haddock convertir-se en un satèl·lit d’Adonis?

Un dels moments mítics de

l’aventura a la Lluna és quan el

capità Haddock, tocat pel whisky,

surt a l’espai exterior i és atret pel

meteorit Adonis, que se l’emporta

dins de la seva òrbita i el converteix en un satèl·lit (en paraules del professor

Tornassol). L’asteroide 2101 Adonis va ser descobert el 1936 per l’astrònom

belga Delporte, però com que en aquella època no hi havia els mitjans

suficients per calcular la seva òrbita, el 1977 l’astrònom americà Charles Kowal

el va redescobrir.

L’episodi imaginat per Hergé, però, té més d’imaginació que no de ciència. En

primer lloc, és impossible que el professor Tornassol reconegui l’asteroide a

primera vista, perquè en els anys en què va ser publicat el còmic se sabien ben

poques coses d’Adonis. En segon lloc, la maniobra d’aturar el motor atòmic del

coet és massa arriscada considerant que el coet es troba a 2 milions de

quilòmetres de la Terra i, a més, contràriament al que passa al còmic, caldria

fer maniobres acurades i suaus amb el coet per tornar el capità a bord.



29

Visió del disc terrestre des de la Lluna

Tal com s’està demostrant, Hergé va aprofitar cadascuna de les vinyetes

d’aquest còmic per donar algun tipus d’informació

sobre astrofísica, aconseguint així una història

força realista. En aquesta Tintín explica a

Haddock que la Terra es veu quatre vegades més

ampla que el disc lunar des del nostre planeta: en

efecte, el radi de la Terra és de 6371 Km i el de la

Lluna de 1737’5 Km, aproximadament 4 vegades més petit.

Absència d’aire

Un altre detall encertat del dibuixant és la referència que fa

a l’absència de so com a conseqüència de l’absència

d’aire a la Lluna, ja que la vibració de les ones sonores es

transmet a través de la matèria i mai a través del buit.

Segons de més per salvar la vida

Ja a Objectiu: la Lluna Hergé deixa clar que

és coneixedor del valor de la gravetat a la

Lluna (aproximadament una sisena part de la

terrestre). Ara bé, en l’episodi en què una

caixa és llençada a Tintín i el professor

Tornassol des del coet sembla ser que no va

tenir en compte aquest fet, ja que a la Lluna els personatges haurien tingut 3

segons de més per apartar-se.

Per a demostrar-ho suposarem que la caixa es deixa caure (v0=0) des d’una

altura inicial de 25 metres. Aleshores podem calcular el temps que triga a

arribar al terra (y=0) a partir de les fórmules de la caiguda lliure:

Els resultats que s’obtenen són de 2’2 segons a la superfície terrestre (g=9’81

m/s2) i 5’6 segons a la lunar (g=1’62 m/s2). Per tant, com bé s’ha dit al



30

començament, el professor Tornassol i Tintín haurien tingut una mica més de

temps per salvar la seva vida.

Salts olímpics

Els efectes de la baixa gravetat lunar i

l’absència d’atmosfera al satèl·lit són

plasmats per Hergé amb els salts

olímpics dels Dupondt, ja que la

lleugeresa dels cossos a la Lluna així

com la manca d’aire que oposa resistència als moviments permet realitzar

grans salts amb la mateixa potència de cames que s’utilitzaria a la Terra per

efectuar un salt normal.

Existència de gel a la Lluna

Hergé no deixa de sorprendre’ns: no només porta els personatges de Tintín fins

la Lluna 15 anys abans que l’home sinó que, a més a més, inclou l’existència

de gel al satèl·lit! Realment és una idea molt avançada per l’època, perquè fins

el 1996 no es va obtenir la primera

prova d’aquesta realitat: les ones de

ràdio de la sonda Clementine van ser

reflectides pels pols lunars de la

mateixa manera que ho fa el gel. Ara

bé, com que alguns metalls també

poden conduir a les mateixes conclusions, això no va ser prova suficient fins

que el 1998 l’espectròmetre de neutrons de la sonda Luna Prospector va

detectar tones d’aigua en forma de gel. Tot i així, els més recalcitrants no

acaben d’estar del tot convençuts perquè el que detecta l’espectròmetre de

neutrons és l’hidrogen.

En qualsevol cas, per unanimitat es creu que l’existència de gel (provinent

d’estels i meteorits que en el seu moment van impactar sobre la superfície

lunar) només és possible als pols del satèl·lit, ja que aquests són àrees

ombrejades que mai es troben exposades a la llum del Sol. En definitiva,

encara no es pot afirmar amb seguretat la presència de gel al nostre satèl·lit



31

però potser en un futur no gaire llunyà es trobaran les proves que ho confirmin;

Hergé doncs, s’hauria tornat a avançar.

4.14 L’afer Tornassol (1956)

“És perillosíssim de telefonar durant una tempesta!”

El capità Haddock sap el perill que suposa el fet d’estar en contacte amb

materials conductors durant una tempesta, i així ho expressa per mitjà

d’aquestes paraules quan una senyora el truca per error en aquestes

circumstàncies.

Tot i saber-ho, però, el capità surt

molt malparat de la trucada perquè

just en el moment en què parla per

telèfon cau un llamp als cables del

seu castell i ell surt disparat cap al

sostre. Al contrari del que pugui

semblar a primera vista, aquest episodi és possible a la vida real. Si suposem

que durant la trucada el capità Haddock té les cames flexionades, la

descàrrega que rep procedent del cable de telèfon estimula una reacció

muscular que el fa sortir disparat cap a la làmpada.

El misteri dels vidres trencats

El misteri dels vidres trencats de les primeres pàgines d’aquest còmic és resolt

quan Tintín i el capità Haddock descobreixen que en el laboratori del professor

Tornassol hi ha un gran aparell

d’ultrasons. L’explicació es basa en

el fenomen de la ressonància, és a

dir, quan el període de vibració

característic d’un cos (vidre)

coincideix amb el de la força periòdica a què se’l sotmet (ultrasons de com a

mínim 20 kilohertz), augmentant així l’amplitud del moviment progressivament.

Ara bé, en el còmic hi ha un error respecte la mida de l’aparell, ja que per

aconseguir ultrasons d’una freqüència de 20 kilohertz caldria utilitzar paràboles

d’una talla proporcional o igual a la longitud d’ona dels ultrasons en aquestes



32

freqüències (15 centímetres o menys) i no paràboles de 3 metres com les del

professor Tornassol.

4.15 Tintín al Tibet (1960)

Els focs de Sant Elm

Per últim, l’episodi en què el piolet del capità Haddock

desprèn guspires degut als “focs de Sant Elm” no té res de

fictici, ja que aquest fenomen existeix i emana d’objectes

elevats a la superfície (parallamps, antenes, pals de

vaixells...) o directament enlairats (ales d’avions) que

contenen un material conductor de l’electricitat, com per

exemple el piolet metàl·lic del capità.

Aquesta descàrrega elèctrica lluminosa es produeix en condicions

meteorològiques semblants a les d’una tempesta perquè llavors l’aire està

carregat d’electricitat estàtica, fet que crea un fort camp elèctric ambiental i a la

superfície del metall. Com més punxegut és l’objecte més fort és el camp: a la

punta del piolet el camp elèctric és tant potent que arrenca els electrons de les

molècules de l’aire pròximes a l’objecte. En conseqüència, els àtoms

d’aquestes molècules estan carregats elèctricament perquè s’han ionitzat (han

perdut els electrons) i xoquen entre ells desprenent energia. Aquesta energia

excita, durant poc temps, els electrons dels àtoms veïns, els quals tornaran al

seu estat inicial emetent una llum: els focs de Sant Elm.



33

5. Pràctiques

Estudi de fenòmens lumínics a l’ICFO

Aprofitant la naturalesa lumínica que tenen alguns dels fenòmens observats en

els còmics, la meva tutora i jo ens vam posar en contacte amb l’ICFO (l’Institut

de Ciències Fotòniques-UPC, situat al Parc Mediterrani de la Tecnologia a

Castelldefels) per ampliar aquest treball amb una part pràctica. L’investigador

Matthias Baudisch es va interessar pel tema i plegats vam estudiar més a fons

la naturalesa de l’arc iris secundari i la irradiació solar (aquesta última en

relació amb l’episodi de Tintín al Congo en que Tintín crema el cap d’un elefant

convergint la llum solar amb una lupa).5

5 Veure Annex 8.4



34

6. Anàlisi de resultats

Després de tota aquesta anàlisi, reprenem la pregunta inicial d’aquest treball

per tal de trobar-hi resposta: fins a quin punt Hergé va ser fidel a la ciència?

Al llarg del treball hem pogut comprovar que el dibuixant va incloure un gran

nombre de fenòmens científics a les aventures de Tintín, fet que ens fa pensar

que Hergé devia estar força interessat en la ciència. Malgrat això, la línia que

separa la realitat de la ficció no és tan clara com hom podria esperar: Hergé se

servia de la ciència per donar més versemblança als seus còmics, però no per

això deixava de banda la seva imaginació. Per tant, podem concloure que

Hergé es va basar en coneixements científics reals per a crear una ciència

pròpia dels còmics de Tintín.

Personalment he gaudit molt d’aquest treball, des del principi fins al final. El fet

d’haver llegit sobre Hergé m’ha permès entendre millor la seva obra i també,

junt amb l’estudi de la ciència als seus còmics, m’ha proporcionat un nova

lectura de les aventures de Tintín. A més a més, durant la redacció dels

diferents fenòmens he après a sintetitzar conceptes, ja que una de les grans

dificultats d’aquest treball ha estat aconseguir l’extensió adequada per a cada

apartat.

Finalment, per tots els bons moments que m’han donat i sé que em donaran els

còmics de Tintín, només em queda dir “merci beaucoup, monsieur Hergé!”



35

7. Bibliografia i webgrafia

Bibliografia

FARR, Michael. Tintín i cia. 1ª ed. Barcelona: Zendrera Zariquiey, 2008.

FARR, Michael. Les aventures de Hergé. Creador de Tintín. 1ª ed. Barcelona:

Zendrera Zariquiey, 2009.

HERGÉ. Les aventures de Tintín (6 volums). 1ª ed. Barcelona: Editorial

Joventut, 1990.

JOSÉ, Jordi i MORENO, Manuel. De King Kong a Einstein. La física en la

ciencia ficción. 2ª ed. Barcelona: Edicions UPC, 2002.

KAKALIOS, James. La física de los superhéroes. 1ª ed. Barcelona: Ma non

troppo, 2006.

MOCHKOVITCH, Robert. Tintin, la physique et l’astronomie. Conferència

general del CLEA ,1987.

ORTOLI, Sven et altrii. Tintin au pays des savants. 2ª ed. Paris : Éditions

Moulinsart, 2003

Webgrafia

<http://issuu.com/xarxabibliotequesescolarsbcn/docs/fcf_tintin_a_la_lluna_icb_feb_2012_imprimible?mode=window&backgroundColor=%23222222> [Consulta 18/04/12]

<http://elpais.com/diario/1993/05/03/cultura/736380021_850215.html> [Consulta 14/09/12]

<http://elpais.com/diario/2002/12/19/ciberpais/1040266945_850215.html> [Consulta 14/0912]

<http://us.tintin.com/> [Consulta 3/10/12]

<http://www.unirioja.es/> [Consulta 19/11/12]

<http://www.lawebdefisica.com/> [Consulta 17/11/12]

<http://www.nasa.gov/> [Consulta 2/12/12]

<http://www.upali.ch/> [Consulta 2/12/12]



36

<http://abcienciade.wordpress.com/> [Consulta 6/12/12]

<http://science.howstuffworks.com/> [Consulta 7/12/12]

<http://www.ehow.com/>[Consulta 7/12/12]

<http://www.medic.cat/> [Consulta 7/12/12]

<http://www.veterinarypartner.com/> [Consulta 8/12/12]

<http://www.scientificamerican.com/> [Consulta 8/12/12]

<http://www.convertworld.com/> [Consulta 8/12/12]

<http://www.savoirs.essonne.fr/> [Consulta 9/12/12]

<http://www.csiro.au/> [Consulta 10/12/12]

<http://www.agu.org/> [Consulta 10/12/12]

<http://tecnologiadelosplasticos.blogspot.com.es/> [Consulta 13/12/12]

<http://www.universetoday.com/> [Consulta 13/12/12]

<http://www.lareserva.com/> [Consulta 14/12/12]



37

8. Annex

8.1 Fulletó de la conferència “A la Lluna... amb en Tintín: ciència i

còmic”



38

8.2 Correu de contacte amb el professor Manuel More no



39

8.3 Taula de síntesi

Àlbum Any Pàgina Fenòmen observat

Tintín al País dels Soviets

1930

90

112

La sal i el gel Hèlix al revés

Tíntin al Congo

1931

29

37

40

Un electroimant com a escut Un lleopard vegetarià? La lupa i el sol

Tintín a Amèrica

1932

28

La pólvora com a explosiu



40

Els Cigars del Faraó

1934

34

Quinina contra “la febre elefantesca”

El Lotus Blau

1936

L’Orella Escapçada

1937

27

Teletransportació causada per un llamp



41

L’Illa Negra

1938

18

25

35

Els efectes del cloroform Petit detall elèctric La passió pel whisky del Milú

El Centre d’Ottokar

1939

46

Un robatori molt calculat

El Cranc de les Pinces d’Or

1941

55

Embriaguesa amb vapor de vi



42

L’Estel Misteriós

1942

1 5 7

11

37

52

L’astronomia L’aranya i el telescopi Rodes petades i asfalt desfet Fotografia espectroscòpica Un problema de milles El “calixteni”

El Secret de l’Unicorn

1943

El tresor de Rackham el

Roig

1945

6 8

10

35

Nou model de gasogen Submarí en forma de tauró Miralls esfèrics Tauró borratxo



43

Les Set Boles de Cristall

1948

31

54

L’esfera lluminosa L’arc de Sant Martí

El Temple del Sol

1949

51

58

La lupa i el sol L’ eclipsi

Tintín al País de l’Or Negre

1950

20

60

Els Dupondt víctimes de miratges El N14



44

Objectiu: La Lluna

1953

8

13

15

31

35

36

60

Cascs de plexiglàs La pila atòmica La cara oculta de la lluna En òrbita lunar El coet La pesantor a la Lluna Posició estirada per suportar la impressió d’aixafament

Hem Caminat Damunt la Lluna

1954

6 8

24

26

26

27

35

48

Pesantor artificial a l’interior del coet Haddock es torna un satèl·lit d’Adonis Els estels no espurnegen Salts olímpics Visió del disc terrestre des de la Lluna Absència d’aire Existència de gel a la Lluna Nit lunar

L’Afer Tornassol

1956

3 6

El llamp i el telèfon Aparell d’ultrasons



45

Stoc de Coc

1958

Tintín al Tibet

1960

39

Foc de Sant Elm

Les Joies de la Castafiore

1962

48

Imatges en color



46

Vol 714 a Sidney

1968

8

10

Velocitat MachII Ales plegables

Tintín i els “Picaros”

1978

Tintín i l’Art-Alfa

1986



47

8.4 Pràctiques realitzades

Primera part: com es poden separar els colors de l’espectre visible?

Popularment es coneix la llum com aquella part de l’espectre electromagnètic

que l’ull humà pot veure però, de fet, en el món de la física el terme “llum” fa

referència a qualsevol tipus de radiació electromagnètica (sigui visible o no). És

per això que és més correcte anomenar el conjunt d’ones electromagnètiques

visibles espectre (o llum) visible. Els seus límits es troben entre els 400 i els

780 nm de longitud d’ona (λ) i comprèn els set colors que formen l’arc de Sant

Martí.

La llum que ens arriba de fonts com el Sol o una bombeta és normalment

blanca, ja que conté tots els colors barrejats. L’arc iris, doncs, és un exemple

de com es pot separar l’espectre visible en les diferents longituds d’ona que

abasta, és a dir, com la llum visible es dispersa. Per a estudiar aquest fenomen

és important tenir en compte que la llum es refracta d’acord amb la llei de Snell,

segons la qual si un feix incident no és perpendicular a la superfície de

separació entre dos medis, el feix refractat (en el segon medi) no té la mateixa

direcció que el feix incident, sinó que experimenta una desviació. L’angle definit

per l’eix refractat i la normal a la superfície s’anomena angle de refracció θ2 i

depèn de l’angle incident (θ1) i dels índex de refracció en els dos medis (n), els

quals determinen la velocitat relativa de la llum. S’expressa segons:

La dispersió és un fenomen causat pels diferents

índex de refracció dels materials segons la longitud

d’ona de la llum incident. Normalment, per a

longituds d’ona més curtes (com el color violeta)

l’índex de refracció és major i, per tant, l’angle de

refracció és menor que en longituds d’ona més

llargues (vermell). Els diferents angles de refracció

causen la separació de l’espectre visible i ens

permeten observar els colors. Elaboració pròpia



48

Així doncs, els materials tenen diferents índex de refracció i cada longitud d’ona

en té un d’específic segons el medi que penetra. Com més gran és la diferència

d’índex de refracció en un mateix material entre les diferents longituds d’ona,

més clara serà la separació de colors que observarem. En la taula següent es

recullen els índex de refracció del color violeta i el vermell en diferents

materials.

Per comprovar com es dispersa la llum segons el medi que travessa, vam

realitzar dos experiments que consistien en projectar un raig de llum horitzontal

sobre un material per observar la separació de colors. El muntatge constava

d’una font lumínica (làmpada d’estudi), una lent convexa per a convergir els

raigs de llum, una cavitat de dimensions modificables que reduïa en un petit

punt els raigs que la travessaven, el material que penetrava la llum (aigua en la

primera prova i un prisma òptic de sílice fosa en la segona) i una pantalla

creada amb un paper blanc on es poguessin observar els colors, tot a la

mateixa alçada i a les fosques.

Làmpada

Lent Pantalla

Cavitat Aigua

λ =400 nm λ = 650 nm

aire 1 1

aigua 1’339 1’331

safir 1’786 1’766

sílice fosa 1’473 1’457

Font: http://refractiveindex.info/



49

A la fotografia es pot veure com la lent està rodejada d’un foli blanc, ja que

d’aquesta manera evitàvem que un excés de llum (provinent de la làmpada)

il·luminés la pantalla i dificultés l’observació dels colors. (Totes les fotografies

que s’inclouen van ser realitzades el mateix dia de la pràctica amb la meva

càmera).

En la primera prova el medi utilitzat va ser l’aigua, però com que la diferència

d’índex de refracció en aquesta és petita (0’008), els angles amb que es

refracten les longituds d’ona no són gaire pronunciats. És per això que vam

observar una separació de colors molt difosa (la càmera fotogràfica no la va

poder captar) i cap a les puntes. La segona prova va ser quasi idèntica a la

primera, però enlloc d’aigua vam utilitzar un prisma òptic de sílice fosa com a

medi. Ara bé, en aquest cas la separació de colors va ser força més visible per

dus raons: en primer lloc, la diferència entre els índex de refracció en aquest

material és major i, per tant, els angles amb que es refracten les diferents

longituds d’ona són més pronunciats. En segon lloc, en un prisma la separació

de colors es produeix quan el feix de llum entra i quan surt, és a dir, dues

vegades.

Separació de colors mitjançant el prisma òptic de sílice fosa. A la pantalla podem distingir un

petit espectre visible amb els colors vermell, groc, blau i violeta (d’esquerra a dreta).

La refracció, però, no és l’única manera amb que es poden separar els colors

de l’espectre visible: les xarxes de difracció, basades en el fenomen que els

dona nom, són un altre mètode. Una xarxa de difracció és una successió de



50

forats de dimensions iguals o inferiors a la longitud d’ona de la radiació (en

aquest cas l’espectre visible) els quals actuen com a nous focus de propagació.

Quan un feix de llum incideix perpendicularment sobre una xarxa de difracció

que té una distància d entre els seus forats, cada un d’aquests emet en totes

les direccions cadascuna de les longituds d’ona que conté la llum visible. Si

fixem una direcció a partir de l’angle θ (perpendicular a la xarxa), aquesta serà

la direcció amb que arribarà cada longitud d’ona al nostre ull i depenent de

cada longitud d’ona, es produiran interferències constructives i destructives que

determinaran els colors que veurem.

A partir del dibuix i mitjançant trigonometria podem determinar que:

Com que sinθ·d és exactament una longitud d’ona que correspon al color

vermell, les dues ones estan en fase i la interferència és constructiva. Ara bé,

això significa que λgroc serà menor que aquest producte, ja que λvermell > λgroc.

Per tant, les dues ones del color groc no estan en fase i la interferència és

parcialment destructiva. Cal tenir en compte que una xarxa de difracció està

formada per més de 3 forats de manera que les ones grogues interferirien les

unes amb les altres fins que la interferència entre elles acabaria sent totalment

destructiva, és a dir, en les circumstàncies del dibuix no veuríem el color groc.

En conclusió podem extreure la fórmula següent per a les xarxes de difracció:

Font: http://www.unirioja.es



51

On m és un nombre enter positiu (múltiples de λ). D’aquesta fórmula podem

deduir que l’angle amb que es difractarà un raig vermell serà major que un de

violeta, ja que λvermell > λvioleta.

Al laboratori de l’ICFO vam comprovar aquest procés amb un muntatge molt

similar al que havíem utilitzat quan estudiàvem el fenomen de la refracció;

enlloc d’aigua o un prisma l’últim que travessava el feix de llum abans d’arribar

a la pantalla era una xarxa de difracció de 1000 línies/mm, és a dir, 999 forats

per cada mil·límetre. Vam obtenir una franja amb els colors vermell, groc, verd,

blau i indi que es diferenciava més clarament que en els dos casos anteriors.

Segona part: la irradiació solar

L’objectiu d’aquesta segona pràctica era calcular la irradiació que rep l’elefant

quan Tintín convergeix la llum solar amb una lupa (Tintín al Congo). Vam

començar, però, amb una sèrie de conceptes bàsics ja que la irradiació solar

era un tema força desconegut per a mi.

L’energia del Sol, que ens arriba en forma de llum, és indispensable per a la

vida a la Terra. Es diu que el Sol es comporta com un cos negre perquè emet

energia segons la llei de Planck, la qual determina la intensitat de radiació que

emet un cos d’aquest tipus amb una certa temperatura (en el cas del Sol

5500ºC). L’aplicació de la llei de Planck ens permet saber que l’espectre de la

radiació solar emet longituds d’ona entre 150-4000 nm i, per tant, comprèn des

dels raigs infraroigs fins els ultraviolats. Això es deu a que quan les partícules

travessen les diferents capes del Sol poden xocar entre elles i perdre d’aquesta



52

manera part de la seva energia (radiació de baixa intensitat) o bé col·lidir molt

poc (i no patir gaires processos d’absorció i conversió) i així produir radiacions

de gran intensitat.

La gràfica següent és la corba d’emissió de la radiació solar. La franja de color

groc representa la radiació que és absorbida pels gasos de l’atmosfera i la

vermella indica la que arriba a la superfície terrestre. El màxim es troba a 475

nm (dins de l’espectre visible).

Com es pot observar a l’eix d’ordenades, les unitats de irradiació són W/m2, és

a dir, potència entre superfície. El potenciòmetre és un aparell de resistència

variable que permet mesurar la potència d’un focus de llum. Per a conèixer de

més a prop el funcionament d’aquest instrument vam mesurar la potència

d’una bombeta (làmpada d’estudi de 60 W) des de diferents distàncies per a

observar com varia el resultat segons la separació entre la font de llum i el

potenciòmetre. Vam recollir els resultats en una taula amb què es pot

comprovar que com més lluny està el sensor del focus, menys potència rep.

Font: http://www.globalwarmingart.com/



53

Làmpada

Sensor

Potenciòmetre

Un cop apresos els conceptes necessaris ens vam posar a fer els nostres

càlculs. Per a començar ens calia saber la irradiació que ens arriba del Sol. A

l’exterior de l’atmosfera terrestre arriben, segons les últimes mesures fetes pels

satèl·lits de la NASA (http://earthobservatory.nasa.gov/), 1360 W/m2 i si el dia

és clar i assolellat la superfície terrestre que estigui perpendicular als raigs

solars (situació que es dóna a les 12h del migdia) rep 1000W/m2, xifra que

varia segons les variables atmosfèriques. Si suposem que en l’episodi de Tintín

és migdia, ja tenim la irradiació solar que arriba a la lupa. Imaginem també que

la lupa és rodona amb un radi de 5 cm i que Tintín es troba a 3 m per sobre de

l’elefant. Mitjançant una senzilla equació podem trobar la

potència que rep la lupa:

Així doncs, ja tenim una dada necessària per calcular la

irradiació que rep l’elefant (la potència que rep la lupa és

la mateixa que la de l’animal). La divergència de raig (en

anglès beam divergence), paràmetre dels raigs

Gaussians (Gaussian beam), ens permet trobar l’àrea

Distància del

sensor (cm)

Potència

(mW)

6 65’2

13 17’82

22’5 5’70

27’5 3’72

Elaboració pròpia

Elaboració pròpia



54

més petita on es convergeix la llum amb una lent:

Sent ω0 el radi de la circumferència l’àrea de la qual és el límit que pot focalitzar

una lent.

L’espectre de la radiació solar conté diverses longituds d’ona així que en els

nostres càlculs agafarem el valor màxim de la gràfica, λ = 475 nm. El valor de θ

el trobarem per trigonometria i d’aquesta manera podrem trobar ω0.

El resultat dels nostres càlculs és que l’elefant rep una irradiació de 3’04·1010

W/m2, la qual és molt superior als 1360 W/m2 que arriben a l’atmosfera

procedents del Sol, però hem de tenir en compte que la potència es concentra

en una àrea molt petita. Ara bé, la irradiació real que rebria l’elefant seria menor

que la calculada perquè la lupa no formaria una imatge única, sinó una sèrie

d’imatges amb distintes distàncies focals i mides degudes a les diferents

longituds d’ona que conté la llum (aberració cromàtica). La irradiació, però,

continuaria sent elevada i malgrat que la pell dels elefants és molt gruixuda, és

a la vegada molt sensible perquè té un sistema de nervis complex.

Així doncs, segons la nostra hipotètica situació l’elefant sentiria una forta

radiació que, efectivament, l’allunyaria de l’arbre. Cal remarcar que no es

mencionen les possibles cremades que es podrien produir perquè en els

càlculs s’ha utilitzat una longitud d’ona compresa en l’espectre visible i no en

els raigs ultraviolats, principal causa d’aquest tipus de ferides.

Tintín al laboratori - edubcn.cat · Congo, Amèrica, Egipte, Xina, Escòcia o fins i tot la...

Documents

Transcript of Tintín al laboratori - edubcn.cat · Congo, Amèrica, Egipte, Xina, Escòcia o fins i tot la...