La ciutat de Figueres té certa fa-cilitat per crear realitats noves, ori-ginals propostes que no poden serdefinides pel llenguatge i que sónbatejades no amb una, sinó ambdues paraules que, fusionades,semblen poder anomenar aques-ta nova identitat. Així van sorgirconceptes com el Parc-Bosc, o elTeatre-Museu, mots bimembresque van aparèixer com una neces-sitat lèxica, una exigència inexo-rable per poder donar nom a pro-jectes que anaven més enllà de leslimitacions del llenguatge. Avui ésnecessari encunyar un nou con-cepte, la realitat ha desbordat elslímits finits del diccionari i ens haobligat a forjar una nova paraulaper poder definir quelcom maivist: l’Hotel-Museu.

Ho teníem davant dels ulls ipotser per això no ens hi havíemfixat prou bé. A la pujada del Cas-tell, a escassos cinquanta metresdel cor de la ciutat, s’erigeix l’Ho-tel Plaza Inn. Els visitants i turis-tes han convertit la seva façana enla segona més retratada de la ciu-tat després de la del Teatre-MuseuDalí; avui, la seva singular combi-nació de vaques multicolors i ni-nots de mida natural identifica lanostra ciutat a milers d’àlbums fo-togràfics i d’arxius d’ordinadorsd’arreu del món. Però la façana ésnomés la paret exterior, podríempensar que funciona com a merreclam comercial per cridar l’a-tenció de la clientela; res més llunyde la realitat. Els murs exteriors del’Hotel-Museu són una declaracióde principis estètics, gairebé unmanifest de tot el que podem tro-bar dins, un tast de l’esplendorque, com un corn de l’abundància,trobarem a l’interior si ens deci-dim a descobrir-ho.

Cal entrar a aquest espai senseprejudicis culturals, despullats del’academicisme malaltís i eunucforjat per crítics i artistes excessi-vament ortodoxos que des de fauns anys marquen el cànon estè-tic. L’Hotel-Museu exigeix unamirada valenta i oberta perquè,des de la recepció, una eclosió bar-roca ens assalta: una columna queimita els tòtems dels indis nord-americans, una composició artís-tica feta sobre pell de vaca, unafoto monumental del castell deSant Ferran, una il·lustració de Fi-gueres, un quadre xinès on esmostren unes elegants flautistes,Don Quijote i Sancho Panza, unarevisió del rostre de Mae West sotaels nostres peus... Tot es barreja enuna eclosió multiforme i hiperbò-lica on el principi rector és la lli-

bertat absoluta, on es combina elquadre original amb la còpia enforma de cartell, on un sarcòfagesdevé ordinador amb què con-nectar-se a Internet, on una mà-quina flipper –conegudes a la ciu-tat com tropicanes–, esdevé ico-na i homenatge a la indústria queha permès a l’empresari Falgàsforjar el seu imperi i edificaraquest espai únic.

Sala d’exposicions contínuaI només ens hem endinsat a la re-cepció. Sorpresos i admirats co-mencem a pujar per l’escala queens permet accedir a les diversesplantes. Escala? Millor seria dirsala d’exposició contínua, ja queno hi ha un espai lliure, tot és plea vessar de quadres i quadres ons’agermanen cartells turístics i fo-tografies antigues, còpies de qua-dres cèlebres i aportacions origi-nals. Un calidoscopi d’estils i co-lors sorprèn al visitant, quadresnaïfs, exercicis de pintors novells,natures mortes, papirs egipcis,quixots i més quixots, art de res-sonàncies tailandeses, quadres

d’evocacions asteques, exercicisd’abstracció, homenatges a Dalí,pòsters promocionals de les illesCanàries, multicolorisme africà,estampes impressionistes pari-senques. Tot eclosiona en un dis-curs on l’esperit més àcrata verte-bra una selecció que pren sentitper la seva acumulació, per la sevaimpossible i fascinant conjunció,pel seu criteri revolucionari itransgressor.

Aprofitar l’espai sembla una deles màximes rectores a l’hora demuntar el discurs estètic de l’Ho-tel-Museu i aquest principi s’es-campa per tots els racons de l’edi-fici, per la sala dels esmorzars, onuna vaca multicolor emergida dela paret decora l’espai destinat alslàctics, o a la sala de televisió, onun monumental quadre xinès fi-del a l’ortodòxia més pura del re-alisme socialista –on trobarem unquadre d’aquestes característi-ques més enllà de l’Himàlaia?–comparteix espai amb composi-cions pop i homenatges a l’escolaolotina.

Captivats per aquest maelstrom

estètic entrem a les habitacions,on es combinen les intervencionsartístiques estampades per les pa-rets amb quadres penjats que es-tableixen un diàleg intens i fasci-nant. O arribem al terrat, on uncartell de Jordi Labanda conviuamb un astronauta, on el Curro del’Expo 92 sembla multiplicar-se alvoltant d’una barca de metacrilati des d’on podem observar algunade les millors perspectives de laciutat sota una cúpula que atrapaun inquietant pallasso.

Decidim cloure la nostra visita,però encara ens queda, i no ho sa-bíem, la joia de la corona, una al-tra escala que esdevé icona pop,paradís per a Roy Lichtenstein iAndy Warhol, guèiser multicolori avantguardista únic on s’acumu-len dotzenes i dotzenes de quadresformats per les il·lustracions queformaven part de les màquinesflipper, ready mades del segleXXI, cartells multicolors dels mi-lloncetes on es combinen nomscom Robin Hood, Miss Universo,Moto Cross, Costa Brava o Gala-xia amb il·lustracions anònimes

llampants que esdevenen muralshipnòtics per als jugadors de pint-ball i per als que avui observemaquestes imatges.

Viatger infatigableTornem a la recepció i encara te-nim una estona per parlar amb elsenyor Falgàs, viatger infatigablepels cinc continents, que ens ex-plica com compra els quadres aMèxic, Bogotà, Xangai o a la Firadel dibuix de Figueres, per què elsescull, amb quin criteri els penja,i que pot evocar episodis memo-rables en la forja del seu imperi demàquines recreatives. Ens sor-prèn i ens convida a la reflexióaquesta alternativa estètica queprescindeix dels cànons comuna-ment acceptats i que es regeix perun esperit de llibertat absoluta.

Sortim al carrer, mirem la faça-na mentre uns turistes russos laretraten per endur-se-la per sem-pre més a casa seva i no podem evi-tar sentir que som una ciutat pe-culiar, una ciutat que ha sabutcrear el més transgressor, icono-clasta i fascinant Hotel-Museu.

10 DIMARTS, 28 DE GENER DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/13�HOTEL PLAZA INN

L’Hotel-Museu

Joaquim Falgàs, rei del polièster,exporta arreu del món. La terrassa,vista privilegiada i decoració singular.

Una de les façanes mésfotografiades de la ciutat deFigueres. L’ornamentació evocauna de les activitats de can Falgàs: les màquines del milió, "flippers" otropicanes. La sala on prendre cafèamb llet. Lluna de can Falgàs i corall dalinià.

6

5

4

3

2

1

De visita Un recorregutcarregat de sorpreses

3

1 2

Aprofitar l’espai sembla una de les màximes rectores a l’hora de muntar el discursestètic de l’Hotel-Museu

La joia de la corona és unaaltra escala que esdevé iconapop, paradís per a RoyLichtenstein i Andy Warhol

Pujada del Castell de Figueres. Dues façanes no deixen indiferent a ningú i menys als crítics d’art. Una d’ellesdóna cada dia la volta al món a través de fotografies de curiosos, viatgers i viatjants. L’altra, també, i és la caradescoberta de l’Hotel Plaza Inn de Joaquim Falgàs. El seu interior és una caixa de sorpreses.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

4

65

Una ciutat es teixeix amb petitesi grans històries, amb grans esde-veniments i circumstàncies do-mèstiques, amb la confluència dela memòria personal i col·lectiva enun pòsit comú que, lentament, vaforjant una identitat. Tot passa i totqueda, i sort en tenim dels garantsdels records, d’aquelles personesque acumulen històries i vivènciesi les saben explicar, d’aquells ciuta-dans que tenen cura de preservardocuments i els arxiven i ordenenmetòdicament per a les genera-cions presents i futures.

A la botiga Fajol, situada al car-rer Joan Maragall, un establimentque enguany celebra els seus centcinquanta anys, present, passat ifutur, fantasia i realitat, memòria ificció s’agermanen en una conjun-ció singular i sorprenent. Tot sem-bla possible en un edifici que aculli recull moltes de les històries i vi-vències que ens expliquen com aciutat.

La botiga, reformada l’any no-ranta per Ricard Vicens i el polifa-cètic i brillant Enric Bug –Bug Ro-gers altrament dit, quan signavahistorietes underground– ens sor-prèn per la seva singular distribu-ció espacial. Amb una brillant dis-posició dels elements interiors, elsclients perceben les parets rectesde l’establiment com diagonals, iles parets diagonals com rectes, detal manera que tot l’interior ad-quireix identitat pròpia, un petitmicrocosmos independent on somatesos amb cordialitat per en Josepi la Núria.

Però aquest efecte òptic singu-lar és només el primer pas, hem co-mençat el viatge cap a les sorpre-ses quan descobrim que, darreredos miralls estratègicament situ-ats que esdevenen portes corredis-ses, s’ubiquen dos dels millors es-pais de la ciutat: els emprovadorsde Can Fajol. Un és gairebé sub-terrani i s’hi accedeix després debaixar uns graons, l’altre és arrande terra. Ambdós entapissats devermell, amples, il·luminats ambintel·ligència i amb comparti-ments gairebé invisibles, són peti-tes cambres suggerents, càpsules ala fantasia que ens permeten ima-ginar mons mai viscuts.

Tot és possible quan tanquem laporta i ens quedem delectant-nosamb la soledat de l’emprovador.Podem sentir-nos en un compar-timent de l’Orient Express, imagi-nar que estem recorrent les terresbàltiques mentre una impressio-nant nevada cau més enllà de les fi-nestretes, o pensar que estem enun reservat de la Viena de finals del

segle XIX esperant l’arribada de lanostra amant mentre els violinis-tes zíngars, amb els ulls embenats,toquen el darrer vals dels Strauss.O, per què no, en una cabina alQueen Mary, embarcats des de So-uthampton i al bell mig d’un viat-ge transatlàntic camí de NovaYork, preparant-nos per a un soparde gala on compartirem taula ambel capità del vaixell.

Sorpreses inacabablesPerò les sorpreses no s’acaben. Unadiscreta porta permet l’accés als pi-sos superiors i a un terrat que ensofereix una perspectiva sorprenentdel carrer Maragall, una de les ar-tèries principals del nostre teixitcomercial, i de tota la ciutat, gaire-bé irreconeixible des d’aquesta ta-laia privilegiada. Per sobre de la bo-

tiga descobrim la passió col·leccio-nista de Josep Fajol distribuïda perles escales i els graons i pels diver-sos pisos. Sempre hi ha un racó perencabir una rajola, un quadre, unavella porta d’inspiració modernis-ta, últim record de la decoracióprèvia a les reformes.

Una altra porta ens permet l’ac-cés al veritable sancta sanctorumde l’edifici, una àmplia sala on unseguit de mobles i vitrines recullenles peces que ha anat recollint alllarg dels anys, destacant per sobrede tot la seva excepcional recol·lec-ció de material vinculat a la ciutatde Figueres. Postals, cartells, pu-blicacions, fullets publicitaris, re-cordatoris de comunió, participa-cions de boda, diaris, carnets deball de les revetlles de finals del se-gle XIX o programes de Fires. Tot

hi és en aquest arxiu babilònic dela identitat local: etiquetes de roba,paper timbrat dels establiments,paper de regal de les botigues, do-cuments oficials o fotografies de lavida ciutadana. La vida secreta deFigueres batega en aquesta Figue-roteca on tot està perfectamentclassificat i ordenat, permanent-ment assaltat per noves peces quevénen a engrossir aquest catàleg dela vida ciutadana dels darrers centcinquanta anys.

D’una manera o altra, tots els fi-guerencs i figuerenques hi som enaquest arxiu de vivències i emo-cions; uns recordem el cartell d’a-quelles Fires on vam passar-nos-ho tan bé, d’altres evoquen aquellnen, ara ja un pare, que va fer la Co-munió a la Immaculada, d’altresrememoren aquelles vetllades de

boxa de la sala Don Quijote, o lespel·lícules vistes a Las Vegas. Tot hiés, tots hi som a l’arxiu Fajol, me-mòria de la ciutat.

Tornem a la botiga, lluminosa,gairebé transparent, un veritableaparador que des del carrer permetque sigui contemplat tot el gènere,i allà parlem de les mil i una histò-ries viscudes generació rere gene-ració, de les transformacions de laciutat, de la metamorfosi del co-merç al llarg dels darrers decennis,de com Fajol va passar de vendrebarrets de copa i barretines a espe-cialitzar-se en roba d’home esde-venint testimoni, però també mo-tor, dels canvis viscuts.

La memòria s’escampa com unaimpossible boira càlida i ens en-volta, i les ficcions imaginades al’emprovador semblen també vo-ler sortir i barrejar-se amb els re-cords de la ciutat, i d’una maneramàgica ens desplacem a finals delsanys cinquanta, quan a l’aparadorde la botiga s’escrivien amb blancd’Espanya els resultats del Tour deFrance a mida que s’escoltaven lesincidències per la ràdio francesa:els canvis de l’etapa, qui anava pri-mer, com s’escapava Martín Baha-montes, com lluitava amb Poulidoro amb Jacques Anquetil, qui arri-bava primer al Puy de Dôme o quiaconseguia ser el primer a creuarla línia d’arribada.

Tot és possible en un espai queagermana passat, present i futur,en un projecte comercial que en-guany està d’aniversari i on la his-tòria –i els historiadors– de la ciu-tat sembla haver trobat un delsseus punts de referència. QuanErnst Lubitsch va estrenar l’any1940 la pel·lícula La botiga de lessorpreses –The shop around thecorner– no ho sabia, però estavaparlant de Can Fajol.

20 DIMARTS, 18 DE FEBRER DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/14�CAN FAJOL

La botiga de les sorpreses

3

1 2

Carrer Joan Maragall. Un aparador de roba i complements ens dóna la benvinguda. La botiga ésrelativament nova, però la seva història comercial aglutina 150 anys d’activitat davant i darrere del taulell. Ésa Can Fajol, un establiment històric que ens guarda moltes sorpreses en el seu interior.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

4

6

87

5

Per veure Can Fajol ens obre les portesEl col·leccionisme, una de les passions de Josep Fajol. La bossa mostra

una màquina de fer barrets. L’escala interior, una pinacoteca. El carrerJoan Maragall des del terrat de Can Fajol. El matrimoni Fajol: Josep iNúria. L’emprovador evoca un vagó de l’Orient Express. Maniquís mirenpassavolants i viceversa. Tauló d’encàrrecs.

6

8

7

5

43

21

El coliseu figuerenc s’erigeixdiscretament més enllà de lafrontera que marca la via del tren,entre fàbriques, tombes i magat-zems, al bell mig del que semblaun no-lloc, un espai destinat altrànsit, a passar-hi i no quedar-s’hi. Avui la plaça de toros és unrecord del passat, un dels edificisque més ens parlen de la històriade la ciutat, però no fa tants anysfou l’escenari de moments me-morables, un lloc viu on conflu-ïen nadius i forans, un pulmó devitalitat on milers d’individusanaven a passar les tardes dels diu menges a sol o a sombra, unescenari on es barrejava la festa ila barbàrie, la celebració i el sa-crifici, un ritual estrany a ulls demolts de nosaltres, però que en-cara ressona entre les restes deltendido.

Entrar en un món regit perunes lleis pròpies es fa difícil pelsqui desconeixem els seus codis in-desxifrables; cal un cicerone, unVirgili que ens acompanyi i ensguiï per un escenari carregat d’e-nigmes i misteris per al neòfit.Nosaltres tenim la sort de fer-hoacompanyats d’una persona queconeix els més petits racons de laplaça, l’Ángel Bautista, que hi vacomençar a fer feinetes quan te-nia onze anys, que va arribar a serencarregat de la publicitat i quehi va treballar fins que va tancarles portes. Ell ens guia per burla-deros i quadres, ell ens ensenya lacasa del mayoral, ens descobreixla capella, i ens explica els secretsmés ben guardats d’unes paretsque van viure moments de glòriai de patiment.

La plaça de toros va ser funda-da l’any 1894 per Pau Gelart, i vaser propietat de la família al llargd’un segle, vivint en primera líniala història de la tauromàquia acasa nostra: la seva extraordinà-ria popularitat a inicis de segle, laseva progressiva decadència, laconversió en espectacle per a tu-ristes a partir dels anys seixanta,el seu esllanguiment... La plaça vaser coso taurino fins a l’any 1988i es va mantenir com espai deconcerts fins a inicis dels anys no-ranta. Des de llavors ha quedatcom la mostra d’una manerad’entendre la festa que semblahaver-se diluït en les nostres con-trades, un testimoni reconqueritper la natura que ha fet créixer,entre les parets i llambordes, ar-bres, bardisses i heures que sem-blen voler embolcallar la plenitudd’altres temps.

La visita per la plaça és colpi-

dora i emocionant. L’Ángel ensacompanya per racons i sales iamb ell descobrim vells cartellstaurins, composicions multico-lors que ens parlen d’antics he-rois, ara oblidats, i que ens por-ten a 1919, a 1927 o a 1961 i a lacorrida d’homenatge a SalvadorDalí. Visitem la infermeria, i hofem amb recolliment, evocant elpatiment –i de vegades, la mort–que va acompanyar als diestros orejoneadoresque hi van venir des-prés de rebre una cornada.

Buscant l’ajut divíDescobrim la capella, un petit ha-bitacle on els maestros anaven ademanar l’ajut de la Verge Mariai de Nostre Senyor abans delcombat. Trepitgem l’arena i, sen-se voler, no podem evitar sentir la

cridòria dels milers d’individusque omplien grades i tendido. Ca-minem pel ruedo i fem el nostreparticular paseíllo, constatantuna singular paradoxa: semblapetit, mirat objectivament, peròsi imaginem la bèstia negra apro-pant-se a nosaltres i mirem capals burladeros, la distància enssembla infinita. Visitem les ta-quilles on es despatxaven milersi milers d’entrades al llarg de centanys, i encara veiem apuntats ales parets els preus de les darre-res corrides. L’Ángel ens parla denoms cèlebres que encara sónevocats, com Paco Camino, ElCordobés o Álvaro Domecq, i ensasseiem al tendido de sol per veu-re la perspectiva de la Maestran-za empordanesa, avui refugi degats i bardisses.

Entrem als toriles, singular-ment ben conservats, que encaramantenen el complex sistema decordes que permetien fer sortirels toros dels chiqueros, els petitscompartiments on s’estavenabans de sortir a la plaça.

És un espai petit, angoixant,amb una plataforma central onun operari els obria les portes se-guint l’ordre de lídia mentre,abans de sortir, se’ls clavava la di-visa de la ramaderia, primerapunció i punició del llarg sacrifi-ci on l’esperaven piques, bande-rilles i espases.

El patiment de les bèsties, elsseus esbufecs, la seva por encarasón recordats per l’Ángel amb mi-sericòrdia i respecte, i se’ns fa fà-cil imaginar els cinc-cents quilosde Pañolero, Avispado, Jacinero

o Sedosomovent-se frenètics i an-goixats davant de la mort ques’ensumaven. Trobem els arma-ris on s’encapsulaven els toros perafaitar-los quan hi havia rejoneoi descobrim, ben a prop, la salad’especejament on eren arrosse-gades les bèsties vençudes des-prés d’haver patit la darrera mu-tilació, les orelles, o potser la cua,i on eren definitivament esquar-terades.

Tornem a la plaça des d’un delsvomitoris, i no podem evitar ex-perimentar la sensació que estementrant en un antic amfiteatreromà, que estem a Nimes, Vero-na, Segóbriga, Tarragona oRoma, que ens contemplen unesruïnes antigues i remotes que ensparlen d’espectacles antics on ho-mes i bèsties s’enfrontaven encombats inexorables i terribles,on gladiadors d’una altra èpocas’encomanaven als seus déusabans de plantar cara a la por, unescenari on la vida i la mort noeren ficcions representades sinórealitats tangibles, on la sang tin-tava el decorat i on el patiment eraun dels grans protagonistes. Res-sona un pasdoble –Marcial, túeres el más grande– i tots els sen-tits ens fan percebre l’olor, el co-lor, la calor i el regust d’una cele-bració ritual que sembla remota.

L’Ángel baixa al ruedo i amb uncapote improvisat es marca unesacurades verónicas i chicuelinasi amb la muleta dibuixa uns ele-gants pases naturales i molinetes.Per uns moments reapareix el pú-blic que aclama el seu gladiador;és un miratge, res queda de totallò, només el record, i no és poc,de tota l’esplendor a l’arena.

6 DIMARTS, 11 DE MARÇ DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/15�PLAÇA DE TOROS

Esplendor a l’arena...

3

1 2

Entrem als «toriles»,singularment ben conservats,que encara mantenen elcomplex sistema de cordes

Entrem des d’un dels vomitoris ino podem evitar experimentarla sensació que estem entranten un antic amfiteatre romà

La plaça de Toros de Figueres va viure la seva primera corrida el 3 de març de 1894 amb els toreros BasilioGonzález El Sastre i José San Pedro. La inauguració oficial va tenir lloc el 3 de maig d’aquell mateix any. La plaçaés de propietat municipal des de 1989. Ha plogut molt des d’aleshores, un fet que és evident amb la proliferacióde plantes que hi ha en el recinte. Els nostres reporters hi han entrat i n’han pogut sortir sense cap cornada.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

4

5 76

Per veure Una volta pel «ruedo» i el seu entornA les grades del ruedo de Figueres, hi creixen figueres. Cartell de la

corrida-homenatge a Dalí, del 1961. Sol i ombra. Ángel Bautista, ex-treballador de la plaça de Toros de Figueres, amb l’acreditació al braç. Eltoril. El til·ler, arbre de la til·la, per calmar els matadors. Capella perresar abans d’entrar a matar.

6 7

5

43

21

Una ciutat està carregada de ra-cons desconeguts, de secrets moltben guardats. El passejant –el flâ-neur, en diuen els francesos mésbaudelerians– passa les hores ca-minant amunt i avall pels carrersi avingudes de la vila, trobant as-pectes desconeguts o descobrintallò que està a la vista de tothomperò que ningú no havia mai ad-vertit. És un passejar pacient i at-zarós on l’observador esdevé es-pectador en moviment que va as-sistint a la representació del granteatre de la vida que és Figueres.

Tot es mostra i tot s’amaga alsseus ulls mentre el món privat esprotegeix darrere els portals, o mésenllà de les cortines que vetllenl’interior dels domicilis; de vega-des, un cop de sort permet albirarl’interior d’una finca en aquell mo-ment que surt o entra un veí, o lavida quotidiana d’una llar, quans’encenen els llums de menjador iencara no s’han tancat els petits te-lons que preserven la intimitat.

És llavors quan veiem una mag-nífica escala, o un sostre bellamentdecorat, o un mobiliari exquisit,breus retalls de la vida més secre-ta de la ciutat, la vida privada.

Des de fa pocs anys, el passejantpot veure la ciutat des d’una pers-pectiva insospitada, arribant a ter-ritoris vedats fins ara, prolonga-cions dels espais domèstics que,particulars o veïnals, fins ara no-més eren accessibles a propietarisi llogaters. Estem parlant dels ter-rats, aquells indrets que coronenels edificis, sales a l’aire lliure on lavida té un tempo particular i dife-rent, habitacions sense envans onels batecs de la quotidianitat esperceben d’una manera pròpia.Espais, en definitiva, oberts a tot-hom però particulars de cada un,entorns només accessibles per auns pocs... fins fa ben poc. I és que,des de fa uns anys, aquests territo-ris s’han convertit en un dels llocsmés públics de la ciutat. GoogleMaps ha obert la porta a tots elsterrats de totes les ciutats del móni des de les imatges capturades pelsatèl·lit QuickBird qualsevol denosaltres pot accedir-hi, passejar-hi i saltar de finca a finca com si fosun dels escura-xemeneies londi-nencs de Mary Poppins, aquellspersonatges inoblidables capita-nejats per l’oblidat Dick Van Dyke.

Els terrats de Figueres són unterritori singular, carregat d’histò-ries i de sorpreses. No han estatterritoris veïnals, llocs de trobadao de joc i aventura per a la maina-da com ho han esdevingut en al-tres ciutats mediterrànies de clima

més benigne. Els cronistes i els es-criptors han recordat com, per ex-emple, els terrats de Barcelona, alllarg de molts decennis del segleXX, van ser veritables espais so-cials, àgores improvisades on elsveïns es trobaven i xerraven, on elsadolescents flirtejaven i on els méspetits corretejaven i s’amagaven;Marsé, Moix o Vázquez Montal-bán, aquest darrer en aquella no-vel·la memorable que era El pia-nista, van convertir en espai lite-rari una porció de la ciutat que vaviure moments de plenitud.

Els terrats empordanesos hanestat més discrets; les fuetades detramuntana ben segur que han li-mitat les seves possibilitats de des-envolupament com a petites i im-provisades places públiques. Mal-grat això, la seva vida no ha estat

desproveïda d’interès i anècdotes;els més memoriosos recordencom, no fa tants anys, aquestes pla-taformes elevades, les més allu-nyades del terra, van esdevenirl’espai més rural de la ciutat. En unmoment en què l’urbs creixia i s’a-llunyava cada cop més dels hàbits,costums i oficis tradicionals, moltsvan ser els que van muntar una pe-tita granja al terrat de casa; no eraestrany tenir un colomar, peròtampoc ho era criar gallines i co-nills que nodrien de carn fresca ious diaris la sovint escarransidadieta familiar, o dedicar un xic detemps a una petita plantació on esconreaven pastanagues i espinacs.Com si la ciutat no volgués aban-donar definitivament el seu passatrural, els ciutadans mantenienuna petita parcel·la de la vida del

camp al terrat de casa, un retalld’un model que s’extingia, un dar-rer intent d’aturar un temps irre-versible. La vida, però, dóna mol-tes voltes i ja, des de fa uns anys, laproliferació i èxit dels horts urbanspermeten pensar que, potser lesgallines no tornaran, com ho feienles fosques orenetes, però sí quecebes, enciams, tomates i bledescomençaran a ocupar els espaissuperiors dels edificis i les jardi-neres, preparades per a l’ocasió,permetran recuperar un petit tastde la vida passada.

Des del terrat d’un edifici unamica alt, podem observar els quel’envolten, un anàrquic patchworkurbanístic on es barregen funcionsi estètiques. Hi ha qui l’utilitza perestendre la roba, especialment elsllençols, que voleien juganers i so-

nors al ritme del vent, hi ha qui l’haconvertit en el seu particular tras-ter on s’acumulen bicicletes, jogui-nes arraconades i algun moble des-plaçat en alguna reforma. Moltssón buits, però ni aquests són totsiguals; hi ha els que presenten unestat impecable i d’altres on la ve-getació salvatge comença a pren-dre possessió de la parcel·la. Al-guns semblen preparats per acolliralguna trobada col·lectiva, potseruna revetlla de Sant Pere on es fes-teja l’arribada de l’estiu. Aficionatsa la jardineria han trobat en ells elseu entorn ideal, assolellat i ambabundant aigua que es distribueixamb la mànega ara enrotllada,enorme cargol taronja o verd quesembla dormir plàcidament la ma-joria d’hores del dia. Alguns han es-tat reinventats i s’han convertit enun racó d’aire japonès, amb terrade fusta i plantes harmònicamentdistribuïdes, petit món zen al bellmig de la ciutat. Hi ha qui té ins-tal·lades un parell de gandules perprendre el sol quan el temps hopermet i fins i tot hi podem entre-llucar una petita piscina on refres-car-se al pic de l’estiu. El tarannà,les aficions, la posició econòmica,es manifesta de forma clara enaquests àmbits privats i oberts alpúblic, reservats, però sense paretsni sostre, discrets, però perma-nentment vigilats per l’ull atent iincansable del satèl·lit. Tot s’ama-ga i tot es mostra als terrats de laciutat.

18 DIMARTS, 22 D’ABRIL DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/16�ELS TERRATS

Els secrets més visibles

3

1 2

Durant anys, des que el món és món, els terrats de les cases només estaven a l’abast dels seus propietaris i de lamirada privilegiada dels ocells i passatgers d’avions passavolants. Les noves tecnologies han fet possible queteulades i sostres ja no siguin un secret per a ningú. Pujar-hi, però, continua essent una visita inoblidable.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

5

498

7

6

Des de dalt Entre el cel i la terra, sostres de ciutati Terrat senyorial a la Rambla. Des de l'edifici de les Gantes, es veu la

torre Galatea com un niu. El vèrtex geodèsic dalt del Jubar. Josep Playà guiapel terrat familiar dels Dalí. El mural del terrat del Museu del Joguet. Ambient lúdic a la cúspide de l'hotel Plaza Inn. A vista d'ocell o deGoogle Earth, cap terrat té secrets. Eva Sabater, segona per la dreta, ens guiapel terrat de la seu d'Òmnium Cultural, talaia privilegiada de la pujada del Castell.

9

87

6

54

321

Un cotxe circula per l’avingudaVilallonga i, abans de creuar la via,tomba a l’esquerra i s’endinsa pelcarrer Progrés; és el vespre i no hiha ningú. El Renault s’endinsa en-tre edificis a mig construir, vellsmagatzems i obscurs tallers fins aarribar a una vorera on uns im-pressionants plàtans centenarissemblen confondre’s amb la torred’una xemeneia industrial. El con-ductor aparca i es queda una llar-ga estona a l’interior del vehicle.L’home que seu al costat carregauna pipa i l’encén. Enfosqueix len-tament.

Passen els quarts. De tant entant, els llums anuncien que s’a-propa algun altre cotxe, però totspassen de llarg, arriben fins al finaldel carrer i prenen la direcció delpolígon. O del Far. A aquestes ho-res, el tanatori i el cementeri ja sóntancats, no hi queden visitants. Totestà en silenci. La plaça de toros,abandonada des de fa vint anys,dorm plàcidament evocant les tar-des d’esplendor i de sang.

Un Citroën alenteix el seu pasquan s’apropa al Renault i fa un fu-gaç senyal amb els llums. Aparcadarrere seu. Encara hi ha llum deldia, però la foscor comença a im-posar el seu imperi. Un noi baixadel cotxe que acaba d’arribar, no témés de trenta anys. L’home quefuma en pipa baixa del seu Re-nault. Ja passa dels cinquanta i,sense estar gras, lluu una còrporasòlida, rotunda, que no li impedeix,però, exhibir una estranya agilitat,com de gat vell i gros que caminaentre bibelots i gerros a casa de laseva anciana mestressa. Els dos ho-mes se saluden encaixant les mansi observen les tàpies. Caminen en-tre els plàtans i parlen una breu es-tona, fins que decideixen entrar al’estació.

Una àmplia esplanada els rep.Sembla que no hi ha ningú; un gu-àrdia de seguretat se’ls apropa peròun discret gest de l’home de la pipafa que se n’allunyi. Al fons es veul’andana i, de tant en tant, s’escol-ta, llunyana, la megafonia queanuncia l’arribada o la partida d’al-gun tren al quai 1 o 3. Un topall deformigó s’eleva sobre el terreny, fi-nal d’un apartador que sembla endesús des de fa anys; les vies obli-dades corren paral·leles a una ve-getació generosa i salvatge, caòti-ca, on es barregen figueres i ca -nyissars. Una noia d’aspecte tèrboli descuidat emergeix sobtadamententre els matolls i, en veure que hiha gent desconeguda, torna a cap-bussar-se en la fronda. Els dos ho-mes no en fan cas, i s’apropen a un

hangar abandonat que els grafitershan convertit en un mural multi-color. Pugen per la rampa fins almoll i imaginen els temps, no tanllunyans, on el brogit devia ser in-tens, amb els carretons per als sacsanant amunt i avall, els camions derepartiment arribant i carregantles mercaderies, els contractistesomplint les butlletes i el cap de ser-vei segellant-les frenèticament.Res queda de tot això.

Els dos homes caminen per unavia morta trepitjant les velles tra-vesses de fusta. Un vagó platafor-ma sembla dormir plàcidamentdes de temps immemorials envol-tat de matolls on les roselles pro-clamen un altre miracle de la pri-mavera entre llaunes rovellades ipetites acumulacions de runa.L’home de la pipa encén un mistoi l’apropa a la cassoleta mentre ins-pira, concentradament. Han arri-

bat a un canvi de via i es detenen alcostat del dispositiu de comanda-ment manual. Els envolta unaconstel·lació de senyals que regu-len el trànsit ferroviari, plaquesmisterioses que parlen un codi se-cret que només és desxifrable peroperaris i maquinistes.

Es gira una mica de vent i els doshomes segueixen caminant entreles vies més apartades de l’andana;el noi jove s’ajup i toca els rails, en-cara calents després d’un dia asso-lellat, mentre l’home de la pipas’endinsa en l’hangar que va ser, nofa tants anys, el cobert de merca-deries. També s’ajup, però ho fa perrecollir un objecte que ha desco-bert, un petit portamonedes, invi-sible entre els còdols i deixalles, unobjecte anacrònic, vell i desgastatque conté un bitllet de rodalies iuna mica de xavalla. Se’l guarda ala butxaca i surt a l’exterior. Ara jagairebé és fosc.

El noi s’apropa sense entendremolt bé el perquè d’aquesta visitacrepuscular a l’estació de Figueres.L’home de la pipa no diu res, peròcamina satisfet, tranquil per haverentès allò que tant el capficava ique, fins i tot, li havia arribat a treu-re la gana. Ara pensa en una bonacopa de vi blanc del Loire, o en unacervesa, en un suculent plat d’an-douillette o, per què no, de xucrut;sap que en aquest vespre empor-danès no podrà pas menjar res de

tot això, però somriu pensant en laseva dona i en la copa de Calvadosque es prendrà quan d’aquí a unsdies torni al Quai des Orfèvres.

En temps d’altes velocitats i detransformacions tecnològiques, lacentenària estació de trens és undels espais més literaris i cinema-togràfics que ens envolta. Passenels combois amb regularitat in-cansable, hi pugen i hi baixen elsviatgers fent-ne un intens ús quo-tidià, però la xarxa de vies teixidaal llarg de decennis, els hangarsabandonats, els incomprensiblescartells i senyals, les tàpies miste-rioses creen un dels territoris méssuggerents de l’entramat urbà. AllàDonde la ciudad cambia de nom-bre(Francisco Candel), o Where thestreets have no name (U2), enaquesta banlieu que havia retratatmagníficament Léo Malet (120,rue de la Gare) o E.P. Jacobs (S.O.S.Météores) és on, paradoxalment, laciutat es fa més ciutat.

No sabem si Simenon, L’hommequi regardait passer les trains, undels escriptors més ferroviaris, undels descobridors de la banlieucom a paisatge literari, va passarper Figueres algun cop. El que síque sabem és que Maigret va pas-sar moltes hores als trens i a les ga-res, i que molts dels seus casos esvan desenvolupar i resoldre en llocscom la vella estació de trens de Fi-gueres.

8 DIMARTS, 27 DE MAIG DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/17�L’ESTACIÓ VELLA

Maigret a Figueres

3

1 2

Totes les estacions de tren del món estan envoltades de misteri, encara que només sigui a l’imaginari col·lectiu.La de Figueres, escenari de moltes vicissituds humanes, no és cap excepció. Els nostres intrèpids exploradorsurbans hi han ficat el nas, tot buscant la flaire del vell fum de carbó que encara negreja en algunes parets.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

4

5 Viatge entre vies L'estació, sentiments de cinemaDos trens es petonegen darrere un ametller florit. Veure l'alba, un goig

per als matiners. Colors i alegria intensos: anar a la platja en un trenclàssic. Reca marxar de Figueres, però menys en un tren amb imatges dela ciutat. Pluja i llàgrimes omplen l'estació de petits miralls.5

4

3

21

Diuen els més vells que recordenhaver escoltat la història de bocad’àvies que ja només vivien de re-cords i d’avis que no volien que ress’oblidés, i que aquests, molts anysabans, se l’havien fet seva parantl’orella a allò que, molts vespres, ex-plicaven els ancians de la família.

Va ser un projecte únic, quesemblava impossible, un treballmonumental, però que finalmentes va fer realitat. Moltes van ser lesdificultats, més els entrebancs, in-comptables els moments de des-ànim i desesperació, però aquellaaspiració llargament cobejada esva fer realitat. Quan a inicis del se-gle XXI tot queia a trossos desprésde dècades d’història, quan les pa-rets tremolaven, amenaçant es-fondrar-se, quan els sostres cedieni els balcons s’esmicolaven assotatsper un vent que desconeixia el sig-nificat de la paraula clemència, unconjunt d’homes i dones van deci-dir que calia salvar el Casino Me-nestral Figuerenc. Era necessari iera de justícia lluitar per salvar unedifici que havia esdevingut iconade la ciutat, unes parets que havienacollit el brogit cultural d’una po-blació dinàmica i viva al llarg de de-cennis, una institució que repre-sentava una manera d’entendre lasocietat i que havia ajudat a forjar-la amb la seva tasca pacient, entu-siasta i metòdica. Calia.

Evitar l’esfondramentEquips de treballadors van ser con-vocats per salvar de l’esfondramentel temple de la cultura, per evitar elnaufragi del buc insígnia de la so-cietat civil. Van venir del nord i delsud, de l’est i de l’oest quan van sa-ber que calien mans fermes per dura terme el projecte. Els millors tèc-nics, enginyers i arquitectes van serconvocats per emprendre la bata-lla definitiva contra el deteriora-ment i la destrucció. Els gover-nants van entendre que calia es-coltar aquest clam de la comunitati van donar suport a la iniciativa,que semblava hiperbòlica, faraòni-ca, però absolutament necessària.Salvar el Casino era salvar la ciutat.

Es va buidar l’edifici, però es vanpreservar les parets. Durant anys,s’explica, les façanes van esdevenirel teló de pedra que amagava la fei-na pacient dels treballadors, el lentprocés de demolició de les parts de-teriorades per l’ús i el temps, i elsencara més lents processos deconstrucció. Calia injectar fona-ments sòlids que permetessin con-solidar les parets, calia deixar as-sentar les obres per poder edificardamunt de la feina feta, calia cons-

truir un edifici nou dins l’edifici,gestar pedra de la pedra, enlairaruna nova casa de tots dins de la ve-lla. Els incrèduls i els idòlatres dela destrucció proclamaven que noera necessari, que el més fàcil hau-ria estat tirar-ho tot a terra i co-mençar de cap i de nou, i se’n bur-laven; avui ningú no els recorda, es-borrats pel temps que escombra tot

allò que només mereix l’oblit.Els anys passaven, els gover-

nants canviaven, però el Casino ro-mania en un estat de permanenttransformació; a vegades podiaaprofitar els moments de bonançaeconòmica –que diuen que n’hi vanhaver–, a voltes havia de patir elsdramàtics anys en què el país es vaenfonsar i la misèria, com una pla-

ga, va picar a les portes de moltes imoltes cases. Més de pressa o méslentament, res aturava un procésque recordava les construccions deles catedrals medievals, un camílent, metòdic, perseverant, que no-més era possible perquè tota la co-munitat ho veia com una necessi-tat, com una exigència.

A poc a poc es va anar enlairantel nou edifici, mantenint l’estruc-tura original, adaptant-lo a les exigències del nou segle –el terceral qual assistia com a actor i espec-tador el Casino–, conservant lesmonumentals alçades de cadaplanta, obrint més balcons del ques’havien pogut veure en els darrersdecennis i sempre combinant elrespecte a la tradició amb la fun-cionalitat i la modernitat. Els ar-tesans de la comarca recuperavendetalls ornamentals que calia man-tenir, reproduïen elements que ha-vien desaparegut o s’havien mal-mès, però, alhora, treballaven ambinnovadors constructors creantuns mòduls de vidre negre a la teu-lada que permetrien acollir algu-nes de les múltiples activitats de lainstitució. Es buscava l’equilibri,exaltats per allò que és nou i en-amorats del que és vell, innovant iconservant, tot era possible enaquest projecte il·lusionant icol·lectiu.

Els nadius passaven per davantde les bastides recordant els tempsd’esplendor, imaginant l’avenir quetant es feia esperar, els forans s’hiapropaven desconcertats, pregun-tant què era allò, què s’hi feia, perquè estava tancat. La ciutat can-viava, uns comerços tancaven id’altres s’obrien, morien vells fi-guerencs i en naixien de nous, peròel Casino seguia la seva lenta trans-formació, la seva particular meta-morfosi ben coneixedor que la pe-dra i la història no es mesuren ambpetites unitats, sinó que són els se-gles les que les expliquen.

L’edifici va quedar magnífic, es-plendorós, preparat per acollir l’in-fatigable activisme cultural de lasocietat, per esdevenir escola demúsica, cafè, hotel d’entitats, tea-tre, biblioteca, sala de conferèn-cies... Tot era possible en un espaique havia sabut conservar, fent-sede nou, l’esperit i l’estructura delsorígens, que s’obria als ciutadans iesperava la seva arribada, que s’ha-via fet gràcies a l’esforç de tota unacomunitat.

Diuen els més vells que recordenhaver escoltat aquesta història deboca de les àvies i els avis, i ben se-gur que els nostres néts l’explica-ran als seus néts en els temps quevindran, quan passin per davantdel Casino Menestral Figuerenc.

10 DIMARTS, 24 DE JUNY DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/18�EL CASINO MENESTRAL FIGUERENC

La llegenda del Casino

3

1 2

Durant anys, l’edifici del Casino Menestral Figuerenc va ser un dels vaixells insígnia de la flota culturalempordanesa. Avui, la construcció espera adormida que s’acabin unes obres que haurien de permetre recuperarel rumb perdut. Mentrestant, l’entitat manté viu el caliu en un altre racó de la ciutat.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

4

5 Recorregut visual El casino de les artsLa façana emmarca el campanar de Sant Pere i la cúpula daliniana. Un

estol de xemeneies vetlla la cúpula de trencadís del Casino. Com una proade progrés, el Casino s'obre pas per la ciutat. Les futures aules de dibuixes fonen amb el reflex dels núvols i pinacles. Al·legoria al teatre.5

4

3

21

Sovint identifiquem la paraulaconvent amb la paraula monestir, ien aquesta confusió imaginem edi-ficacions aïllades, perdudes entreles muntanyes i les valls, construc-cions d’origen remot on oren i la-boren dones o homes empeltatsd’una profunda espiritualitat, peti-tes fortaleses de la fe que en tempsllunyans van ser veritables nuclis depoder i que ara acullen una vida decontemplació i reflexió.

Un convent, però, no és un mo-nestir, sinó que és una institució re-ligiosa preferentment urbana, quebusca el contacte amb la societat –a través de la predicació, l’ensenya-ment o l’assistència caritativa– i onel grup de religiosos o religioses quela integra viu en comunitat. A es-cassos minuts del centre de la ciu-tat, a tocar del brogit comercial i tu-rístic que agita i identifica la vidaquotidiana, Figueres té un singularconvent, un espai de reflexió, espi-ritualitat i caritat on la llum i el si-lenci semblen ensenyorir-se de l’es-pai i el temps que ocupa.

La llum és la gran senyora de l’e-difici i de la comunitat de les ger-manes de Sant Josep, on hi viuendes de fa més de cent anys; llum quedesprenen les monges que ens acu-llen amb cordialitat i afecte, llumque il·lumina les esglésies i capellesa través de les seves parets de vidre,llum que, amorosida, reposa entreles branques de l’arbre que presi-deix el petit jardí interior, llum queresplendeix projectada a la campa-na del campanar en capvespres en-tramuntanats. Tot sembla empeltatd’aquesta energia que ens permetveure les coses exteriors, però tam-bé les interiors i més profundes através de les obres, el silenci i el re-colliment.

El convent que acull a les ger-manes té una de les gran descone-gudes de la ciutat, l’església de SantJosep, un temple acabat de cons-truir l’any 1880 i identificat en el seuinterior per la seva rica policromiai, molt especialment, pel rosetó ipels vitralls neogòtics que tinten lallum exterior d’una constel·lació ca-lidoscòpica de colors i transformenl’atmosfera de l’espai. Diversos qua-dres expliquen episodis evangèlicsi un gran quadre de Sant Marc, ambel lleó prostrat al seus peus, omplende discurs espiritual una esglésiaque sembla engrandir-se –un Tar-dis religiós– quan hi accedim desd’un exterior discret, caracteritzatper carrers estrets i amplis solarsabandonats. Conservada amb curai afecte, l’església obre les seves por-tes el tercer dissabte de cada mes,per oficiar la missa i també per serdescoberta per tots els ciutadans.

Al seu costat, una petita sala es-devé la capella de la comunitat onpreguen les monges i totes aquellespersones que les visiten: és unacambra petita i alhora, magnífica,esplendorosa, construïda fa unstrenta anys; destaca d’una maneraespecial el vitrall, veritable explosióde colors que il·lumina tota la sala ique es reprodueix i reflecteix en elsól de marbre negre on està situatl’altar; concebut com un impressio-nant ull de bou, està integrat permotius marins i celestials que esbarregen i metamorfosegen i en ellla composició evoluciona del blaudel mar fins el groc esplendent delcel, tot plegat en una gradació cro-

màtica hipnòtica que fascina el vi-sitant. Al bell mig de la composició,una monumental curculla emer-geix del vitri fons marí i acull en elseu si una esfera metàl·lica perfec-te, símbol de la totalitat, que esde-vé sagrari del petit santuari. La sen-zillesa artesanal es barreja amb laintensitat litúrgica i espiritual quees desprèn d’aquest veritable focusde llum, ull de fe que omple de cla-ror a tot aquell qui l’observa i que estroba custodiat per dues càlides es-cultures de la Verge Maria i Sant Jo-sep, que porta en braços el nen Je-sús; una capella petita i màgica, unespai d’espiritualitat allunyat delmaremàgnum diari, una petita sala

que esclata de llum i de recollimentenmig del silenci més intens.

El jardí esta situat al darrere delsabsis de la capella i l’església; en unespai auster i senzill, lluminós i car-regat de silenci. Un esplèndid alvo-cater imposa la seva serena presèn-cia com un vegetal brollador d’om-bra i de somni. Res fa pensar que es-tem a pocs metres del Casino Me-nestral o del centre educatiu que re-genten les Escolàpies, que els cot-xes passen pel carrer Peralada pro-per o que la delegació d’Hisendabull de ciutadans que frisen percomplir amb les seves obligacionsfiscals; per més que ens esforcemper escoltar alguna cosa, només ensarriba el so del silenci. Unes plaquesde l’any 1939 indiquen el camí capa unes galeries on la població es pro-tegia dels bombardejos indiscrimi-nats; avui la paraula Refugio des-criu a la perfecció el que suposaaquest espai de quietud al bell mig

de la ciutat.Corona l’edifici el campanar, dis-

cret i sòlid com les germanes deSant Josep, i la seva visita ens ofe-reix una nova perspectiva insospi-tada de la ciutat, una oportunitat dedescobrir un nou skyline de Figue-res des d’un lloc que mira en líniarecta cap al cel.

L’institut de Religioses de SantJosep de Girona va ser fundat per lamare Maria Gay l’any 1870 i van ar-ribar al carrer Sol d’Isern de Figue-res l’any 1876, en uns terrenys ce-dits pel Marquès de la Quadra. Avuien dia, cinc monges de la congre-gació hi segueixen desenvolupant laseva tasca espiritual i assistencial,centrada de manera molt específi-ca –i reconeguda per molts ciuta-dans– en l’atenció i visita als malatsde la ciutat. Accedir-hi no té cap se-cret, només cal trucar la porta i dei-xar que entri en la nostra vida unamica de llum.

8 DIMARTS, 22 DE JULIOL DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/19�EL CONVENT DE LES GERMANES DE SANT JOSEP

El convent de la llum

El reflex duplica la bellesa del sagrari, que té forma de perla. Maria Gayil·lumina el camí de les 5 germanes de Sant Josep. El rosetó, una meravelladel contrallum. En la llum d'un cel de primavera, s'hi retallen els campanarsde Sant Pere i de Sant Josep. El testimoni d'una època fosca.5

4

3

21

Visita Imatges d’un espai de reflexió

2

4

5

3

1

L’institut de Religioses de Sant Josep de Girona va ser fundat per la mare Maria Gay l’any 1870 i van arribaral carrer Sol d’Isern de Figueres l’any 1876. Avui en dia, cinc monges de la congregació hi segueixendesenvolupant la seva tasca espiritual i assistencial. Per a molta gent de la ciutat, són un referent.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

Els cotxes ens permeten viatjarper l’espai i desplaçar-nos fins allàon volem devorant quilòmetres iquilòmetres però, de vegades, perestrany que pugui semblar, tambéens permeten viatjar en el temps.Va ser amb la pel·lícula Back to thefuture(Robert Zemeckis, 1985), es-trenada a casa nostra com Regresoal futuro, que vam aprendre que elsautomòbils també ens podien con-duir fins a èpoques passades, tras-lladar-nos a moments pretèrits enun viatge que atemptaria contraqualsevol lògica cronològica. A Fi-gueres, asseguts al nostre cotxe, po-dem llençar-nos a viatjar en eltemps.

El procés no és complicat; enshem d’apropar a la carretera d’O-lot i, després d’encarar per carrerPoeta Marquina –al darrere de laplaça del Sol–, hem de tombar pelcarrer dedicat a Anicet de Pagès, onabans hi havia l’antic alberg i ara hiha el centre Fem!, l’oficina de jo-ventut de la ciutat. Al final d’aquestcarrer, i abans d’arribar al de Da-màs Calvet, ens trobarem amb unampli pàrquing a l’aire lliure, no so-terrat, on tot està perfectament me-canitzat i automatitzat: després deprendre el tiquet corresponent,se’ns aixecarà una barrera i podremaccedir al nostre viatge temporal.

No som pas Marty McFly ni elnostre cotxe és un DeLoran, peròcom el protagonista de Back to thefuture, estem en un aparcamentdisposats a saltar en el temps.Abans d’aturar el vehicle, però, re-comanem fer una petita volta perl’ampli espai, sorprenent terreny li-terari de la ciutat en estar encaixatentre tres noms de poetes venera-bles –Calvet, Marquina i Pagès– iestar ubicat a pocs metres de la Bi-blioteca Municipal.

Ha de ser un petit recorregut on,aparentment, sembli que estembuscant l’estacionament idoni peròon, en realitat, estem captant l’es-sència d’un terreny perfectamentdelimitat per una paret i tres mursno gaire alts, un quadrilàter d’as-pecte innocent situat a la vista detothom, però carregat d’història.

Un cop aparcats, ha arribat elmoment: aturem el motor, traiemla clau del contacte, obrim la portai baixem del cotxe. En aquell ins-tant, estem trepitjant ja la TorreBasca.

La Torre Basca va ser el bordellmés famós de la ciutat durant de-cennis, un dels locals de més pres-tigi entre Perpinyà i Barcelona i, di-uen, parada obligada; molts erenels que desviaven la seva ruta perpoder-hi fer una visita. Nadius i fo-rans, prohoms lliberals o conserva-

dors, caps dels progressisme, em-presaris de prestigi, venerables ca-tedràtics, franquistes de soca-rel,pietosos caps de família, discretsviatjants lluny de casa seva, militarsde conducta irreprotxable, tots vanpassar per una casa que era cone-guda per la seva discreció i bon ser-vei, virtuts sempre valorades i apre-ciades pels clients d’aquests esta-bliments.

Podem caminar avui entre lesplaces d’estacionament del pàr-quing i imaginar les sales diverses,les estances i habitacions decora-des amb miralls, els passadissos es-trets i mal il·luminats per revela-dores bombetes vermelles, el mónde la penombra, l’accés atemorit delnoi que espera iniciar-se en la sevaeducació eròtica, el pas petulant igreixós del comerciant enriquitamb l’estraperlo, el caminar ferm iaterridor de les botes nazis que so-vint baixaven des de la Françacol·laboracionista, l’entrada furti-

va del grup de marits que haviendeixat muller i nens a La Cate ve-ient un espectacle religiós, l’entra-da discreta del client habitual quees passava cada dijous a la mateixahora, la tristor de la prostituta queveia marxar el visitant, ara ja ambganes de fugir, per la porta de l’ha-bitació després d’haver-li abocat lesseves misèries, la saviesa de la donade fer feines que cada matí feia en-dreça i veia el rastre de la festa i lasolitud, agermanades entre les pa-rets de la Torre...

Un espai de misteriAl voltant de l’edifici van ser múlti-ples les llegendes generades i, du-rant decennis, per a la majoria dela població, aquest indret va sermés un espai imaginat que un es-pai físic. No tothom freqüentava laTorre Basca, és cert, però tothomhavia sentit a parlar dels seusclients sorprenents i de les seves no-ies exquisides, de les proeses eròti-

ques individuals i col·lectives que,deien, s’hi havien viscut, de les tro-bades incòmodes entre pares i fills,de les ensopegades ridícules i reve-ladores de la identitat dels clients–que ha pres mal, senyor Pepet?–,de ginys i tècniques que s’havienimportat del París més festiu i libi-dinós.

Tot era possible a la Torre Basca,i poc importava que fos veritat omentida, des de fora tot era imagi-nable i torbador i, a ben segur, moltmés atractiu que el sòrdid inter-canvi carnal de pocs minuts que esduia a terme entre clients i mere-trius. Com a espai mental, la Torreva créixer al llarg dels anys, i l’ado-lescent que tornava dels Fossos finsa casa seva intentava entreveure al-guna cosa a través de les finestresgairebé sempre tancades, i la noietade les Franceses que hi passavacamí del Parc Bosc, a berenar ambles seves amigues, imaginava ambvergonya i ansietat un món prohi-

bit, ocult darrere les parets. Tempsera temps, la Torre Basca es va con-vertir en llegenda.

Obrim la porta del cotxe i, nomésentrar-hi, l’encanteri desapareix.Hem tornat al segle XXI i ens tro-bem al bell mig d’un pàrquing for-ça solitari. Els cotxes passen per lacarretera d‘Olot, uns nois surten dellocal jove ben proper i algun via-nant carregat de llibres dirigeix lesseves passes cap a la Biblioteca.

Res queda d’aquell encanteri si-calíptic que va tenyir del color de laprohibició aquest racó de la ciutat,només les experiències d’unsquants memoriosos i el món ima-ginat per molts dels habitants de laciutat, un territori fantàstic queavui només és evocat pels mésgrans i que ha esdevingut territoripropici pels novel·listes.

Només això i la possibilitat d’en-trar en un pàrquing solitari i viat-jar en el temps, vivint amb intensi-tat el retorn a la Torre.

6 DIMARTS, 26 D’AGOST DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/20�LA TORRE BASCA

Retorn a la Torre

El plànol de la Torre Basca, de 1927 (Arxiu Municipal de Figueres). La cantàride, unestimulant usat pels visitants. Un dels possibles regals que s'hi havien fet: una orquídiaesclop de Venus. On abans hi anaven les llances de Mart, ara hi ha fletxestrencades. Una bombeta vermella de l'establiment, mostrada en la presentació delllibre Les nits de Lola Pàton de Mònica Soler.

5

4

3

21

Visita El temple de Venus

1

5

3

4

Durant anys, parlar de la Torre Basca de Figueres va ser fer-ho d’un lloc misteriós que tothom coneixia peròque ningú admetia haver conegut, excepte els més lliberals de la ciutat. Era el bordell més famós i preuat deFigueres. Avui, l’edifici ha desaparegut i en el solar que ocupava hi ha un aparcament de cotxes.

2

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

La figura de l’artesà sembla ex-tingir-se. En temps de mecanit-zació, informatització i globalit-zació, la figura del professionalque dedica hores de treball pa-cient i minuciós a elaborar unproducte únic, sembla un ana-cronisme. A poc a poc han anattancant els tallers, que s’han re-convertit o desaparegut, i amb ellshem perdut, de vegades de ma-nera irreversible, tot un pòsit desaviesa i coneixement que no hapogut ser traspassat a les novesgeneracions. Ja en queden pocs,de vidriers, d’enquadernadors, deterrissaires i de cistellers, a lesnostres contrades, sovint recon-vertits em reclam turístic, mostresd’un temps passat que és observatamb curiositat pel visitant.

Alguns d’aquests oficis perdutsvan arribar a ser senyal gairebéd’identitat de la comarca, i així re-cordem el fagesià sabater d’Ordiscom una de les icones de l’Em-pordà. Ja no en queden de saba-ters? S’han extingit definitiva-ment al territori? No! En un pe-tit local del carrer Peralada resis-teix en el seu taller en Josep Car-bonell.

No fa tant, el sabater era una fi-gura essencial en qualsevol pobleo barri. Abans que arribés la febreconsumista actual on tot el que nova bé es llença a les escombrariesi se substitueix per un nou pro-ducte, tots havíem dut sovint elnostre calçat a una petita botigaon l’olor de cola i betum es barre-java amb la discreta fressa de lesmàquines que polien i els cops demartell que ressonaven amb fer-mesa. Aquella sabata que no ajus-tava bé, aquella tapeta que haviasaltat era ràpidament –Ràpid, defet se’n deia i diu aquest servei–reparat i restaurat.

Avui en dia en segueixen exis-tint, de reparadors de calçat, dar-rers representants d’un gremi queva viure, fa molts anys, momentd’esplendor. Però sabaters desoca-rel, els veritables forjadorsde calçat fet a mida, esdevenenavui en dia una espècie en viesd’extinció, una raresa sovint no-més degustada per dames exqui-sides i gentlemen de Sa Majestat.

Josep Carbonell té les seves ar-rels a Mallorca, terra que va ser elbressol de sabaters excelsos i d’u-na tradició artesana que s’ha anattransformat amb els anys fins a

gairebé desaparèixer engolida perla producció industrialitzada. Es-tablerts els seus pares a l’Empor-dà, on van portar tot el seu bagat-ge sabater, Carbonell va iniciar-se en l’ofici tot sabent que era ne-cessari adaptar-se als nous tempsi buscar una via de treball alter-nativa al tradicional.

Durant anys, els artesans quefeien sabates a mida tenien unaclientela integrada sovint per ciu-

tadans amb deficiències i malfor-macions; els avenços mèdics, be-neficiosos per al conjunt de la so-cietat, van reduir de manera dràs-tica aquestes problemàtiques,però van generar un dany col·la-teral: ferir de mort l’ofici de fercalçat a mida.

Davant d’aquesta conjuntura,el nostre sabater va decidir anar aformar-se a Itàlia, l’únic lloc que,estem parlant d’inicis dels vui-

tanta, tenia clar que el disseny erael camí professional per poderoferir al mercat un producte sin-gular i competitiu, diferenciat,que pogués plantar cara a les em-preses que dominaven el mercat.Admès al Istituto Tecnico Inter-nazionale di Arte Calzaturiera,amb seu a Milà, va obtenir el títolde modellista-stilistaperò, en tor-nar a casa, va veure que el país en-cara no estava preparat per gene-rar equips de dissenyadors po-tents i innovadors, i que era méscòmode dependre dels modelsque venien de fora que no inno-var i apostar per noves propostes;

avançar-se al temps que t’ha tocatviure sovint és un camí carregatde decepcions i incomprensions.

Malgrat les circumstàncies,Carbonell va decidir seguir en elnegoci desenvolupant un doblevessant professional, un dualis-me on, per una banda, de cara a lamajoria del públic feia de Ràpid–reparador de calçat– i, per l’al-tra, a la rebotiga, feia de lent arte-sà de sabates a mida, una tascaacurada i minuciosa on les pres-ses són expulsades amb fermesa ion el sabater esdevé el veritableoracle que sap interpretar perfec-tament el missatge estrany i críp-tic que ens envia aquella part delnostre cos al damunt de la quals’assenta tota la nostra identitat.

Fer una sabata a mida no és tas-ca senzilla, cal primer definir-nela forma, a vegades a partir d’unmotlle de guix, i després comen-çar el procés on cal dibuixar el pa-tró, tallar la pell, ajustar, cosir, en-colar, polir, recosir, emprovar, cor-regir... El treball és fascinant, me-tòdic, gairebé d’orfebre, una ela-boració on tot ha d’encaixar a laperfecció, un procés rigorós on, apoc a poc, veiem com la sabata vaemergint des del dibuix inicial bi-dimensional a una realitat tridi-mensional que encaixa a la per-fecció en el nostre peu.

De fet, aquest treball ja ha cri-dat l’atenció de milers de perso-nes i un extens documental pen-jat a Youtube on Carbonell expli-ca, a través de l’elaboració d’unespeces, tot el procés que es duu aterme de manera detallada i pro-fessional, ha rebut més de seixan-ta mil visites. Per anar-hi, cal quebusquem al cèlebre portal de ví-deo el document Cómo hacer unzapato. Carbonell. 1ª parte, unmagnífic reportatge en català isubtitulat en castellà dividit entres parts.

Un client especialClients n’ha tingut de tota mida icondició al llarg dels anys, però enJosep Carbonell recorda amb es-pecial afecte Tom Sharpe que, ins-tal·lat a Llafranc els darrers anysde la seva vida, venia a Figueres afer-se les sabates; quan la seva sa-lut no li ho permetia, era el mateixsabater qui es desplaçava fins a lacasa del pare de Wilt per ajustara la perfecció el calçat d’un dels es-criptors més demolidors i incò-modes de la literatura britànica.D’ell va guardar les seves formes–ara conservades pels gestors delseu llegat– i un conjunt de llibresdedicats amb afecte a en Josep:“With many thanks for makingperfect shoes”. Una definició im-pecable del sabater irreductible,l’home que fa les sabates perfec-tes.

8 DIMARTS, 30 DE SETEMBRE DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/21�UN ARTESÀ AMB HISTÒRIA

«Making perfect shoes»: el sabater irreductible

Josep Carbonell va estudiar disseny de calçat a Milà. Les formes,imprescindibles per fer sabates a mà. El martell que treballà per a l’autor deWilt. La dedicatòria de l’escriptor a Josep Carbonell. L’obrador de l’artesà.54

3

21

Visita El sabater de Tom Sharpe

2

4

5

3

1

Josep Carbonell és un sabater artesà com ja en queden ben pocs. Establert al carrer de Peralada de Figueres,exerceix l’ofici amb devoció i amb el reconeixement d’un grapat de clients que certifiquen la qualitat del calçatque fa a mida. A casa seva s’hi calçava l’escriptor britànic Tom Sharpe, el pare de Wilt.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

Els passadissos de l’Institut Ra-mon Muntaner romanen tran-quils quan arriba el vespre. Que-den encara alumnes de cicles for-matius i de nocturn, professors re-units preparant classes o valorantgrups, però la vida s’alenteix al cen-tre a mida que la foscor obre lesseves ales i s’escampa pel centre.Un timbre indica els canvis de clas-se i, ja de nit, el final de la jornada;semblen llunyanes les corredissesi l’entusiasta cridòria dels adoles-cents i joves del matí que conver-teixen l’edifici en un veritable ruscde vitalisme.

És de nit, surt tothom i es tan-quen les portes: el claustre, en so-litud, adquireix una grandesa i so-lemnitat encara més grans que a laresta d’hores del dia; les aules con-tenen la respiració aquestes horesquietes i callades, les bèsties disse-cades i els esquelets de l’antic Mu-seu d’Història Natural semblenmirar-se de reüll, qui sap si espe-rant el moment de desvetllar-se,González de Soto observa satisfet,des de l’imponent quadre pintatper Masferrer, la feina començadafa 175 anys.

Tot queda en silenci i potser nosom capaços de sentir res més queel crit d’un vell mussol, inquilí per-manent dels cedres i xiprers; peròsi sabem escoltar, si parem l’orellai som capaços de captar subtils vi-bracions de l’aire, potser escolta-rem algunes veus. Veus. No la fres-sa informe i festiva dels alumnesque rebota encara per les parets,sinó paraules, frases, parlaments.Si estem atents, encara podrem es-coltar l’eco de les veus dels MestresAntics.

Han estat molts, centenars, pot-ser milers, els que han passat perles aules del Muntaner. Tots ellsvan arribar un primer dia a l’insti-tut i van accedir al claustre, potsereren joves educadors forjats en l’i-deal rousseaunià, o pedagogs avan-çats defensors dels principis deKrausse, potser conservadors do-cents preocupats per evitar l’ex-pansió de les teories evolucionis-tes, radicals revolucionaris segui-dors de Bakunin, federalistes desoca-rel, franquistes militants, se-guidors de Piaget, protagonistesdel maig del 68, cantautors voca-cionals, poetes, polítics, apassio-nats de la recerca, comunicadorsil·lusionants, soporífers oradors,entusiastes de les noves tecnologiesquan aquestes prenien forma ambels projectors de filmines i els re-troprojectors i més endavant ambels ordinadors i les connexions aInternet des de cada una de les au-

les... Tots van arribar un primer diaper quedar-s’hi uns mesos, un curs,o per estar-ne prop de quarantaanys, tots van passar per les aules ivan deixar les seves paraules res-sonant en la memòria dels alum-nes i les parets de la institució.

Mestres antics que van viuretemps difícils, on la feina estavamolt mal pagada i sovint s’havia decompatibilitzar amb tasques com-plementàries fora del centre, ambllargues jornades que es perllon-gaven més enllà del recinte acadè-mic i es completaven amb classesparticulars fetes sovint a casa, finsa l’hora de sopar, o en altres centresacadèmics de la ciutat.

Mestres antics que esdevenienreferents de la cultura de la ciutat,els catedràtics de l’institut, el con-

sell de savis de la comunitat, peròque havien de passar estretors i mi-sèries per poder arribar a final demes i portar una vida digna, quesovint arrossegaven una america-na anys i panys, que allargaven lavida de la bata del laboratori du-rant decennis intentant esgarraparun mínim estalvi a l’economia do-mèstica.

Mestres antics que, malgrat lesdures condicions, s’imposaven a lesdificultats i impartien les classes encada una de les èpoques viscudes,al bell mig del fred, amb les bom-bes ben a prop, amb la por a la de-lació surant a l’atmosfera, amb laincertesa laboral sempre amagada.

Mestres antics que en tempsdurs es convertien en companys debatalló, camarades units a la trin-

xera que, enfangats i esgotats, llui-taven enfront de les adversitats is’enfrontaven a la tasca titànica, ci-clòpia, de propagar el coneixementi la saviesa.

Mestres antics durs, homes i do-nes de ferro que aguantaven ambfermesa la seva posició, sovint dis-tants i altius, inflexibles als ulls detothom però que, el darrer dia declasse, en el moment de jubilar-se,baixaven plorant les escales, en si-lenci, amb grandesa.

El passat 8 d’octubre va tornaral Ramon Muntaner el professorErnesto Carratalá, cinc dècadesdesprés d’haver impartit classes alcentre, a pocs dies abans de com-plir 96 anys. Ho va fer per explicarla seva trajectòria personal i el seupas per Figueres, “una xarnera en-

tranyable” en les seves pròpies pa-raules, una etapa decisiva que vamarcar el seu particular gir coper-nicà personal, ja que des d’aquellmoment es va dedicar en cos i àni-ma a l’activitat docent.

Amb solemnitat va recordar elseu camí incert fins arribar a serprofessor davant d’un auditori atò-nit i admirat amb la seva vitalitat ifermesa, un públic on es barreja-ven joves de setze anys i anticsalumnes del venerable catedràtic.

Les seves paraules evocaven lesvivències a la ciutat en temps quesemblaven, alhora, remots i pro-pers, recordaven algun companyviu, com en Joan Guillamet, quemoriria pocs dies després, però so-bretot antics camarades ja tras-passats als que va conèixer en lalluita contra la ignorància, com -panys amb qui va fer amistat em-barcats tots junts en un projectecomú digne i admirable.

Va recordar noms gairebé de lle-genda, com Compte, Álvarez, Cué-llar o Cuadras, i amb ells va invo-car també el record de tots aquellsque van deixar la seva veu resso-nant entre els porxos del claustre:Mareca, Deulofeu, Santaló, Golo-bardes, Bastons, Reig, Anglada,Casanovas, Font, Grasa... Mestresantics que van definir i orientar lapersonalitat i les vocacions de ge-neracions de ciutadans al llarg d’u-na vida professional carregadad’esforç i tenacitat.

Mestres antics per sempre viusen la memòria de l’Institut RamonMuntaner, pels segles dels segles.

10 DIMARTS, 28 D’OCTUBRE DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/22�UNA INSTITUCIÓ DE DALT A BAIX

Mestres antics

Astronomia i anatomia, allaboratori. La sala de professors.

El despatx de direcció, amb elquadre del fundador, Julián Gonzálezde Soto, i l’actual director, FrancescCanet. El claustre, polit per mésd'un segle de jocs. Gimnàs: Menssana in corpore sano. El professorCarratalá (Foto de Marc Testart), de tornada al centre a punt de fer 96 anys.

6

5

4

3

2

1

Passejada Itinerari perun institut llegendari

3

1

El «Secret life» no podia deixar escapar l’ocasió del 175è aniversari de l’Institut Ramon Muntaner sensedeixar d’entrar-hi per tafanejar en alguns dels seus racons més interessants o concorreguts. Tota unainstitució docent que ha deixat marcades diverses generacions d’estudiants del país. Tot un referent.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N

2

4

5 6

La cantonada on conflueixen elcarrer Joan Maragall, Forn Baix iel carrer dels Enginyers esdevé undels centres de Figueres, el nus decomunicacions per on passen totsels que es mouen pel cor de la ciu-tat, el rovell de l’ou del rovell del’ou, carrefour que creuen milersd’individus al llarg del dia, punt detrobada casual on es retroben elsamics, saludats i coneguts.

El visitant de fora creua la can-tonada de forma gairebé obligadaen la seva descoberta de la ciutat iés estranya i preocupant la setma-na en què els nadius no hi passen,pel cap baix, un parell de cops. Allàcoincideix la gent i s’hi retroba, allàpregunten els turistes si és moltlluny el Teatre-Museu Dalí, hi haqui, en aquest racó, la fa petar llar-gament convertint l’espai en elnostre particular Speakers’ Corneri també hi ha qui la travessa de for-ma apressada. La vida flueix i con-flueix a la cantonada del carrerJoan Maragall amb Forn Baix iEnginyers.

Fa uns mesos van tancar canRosa, la sabateria ubicada enaquest lloc privilegiat; la ciutatcanvia, i darrerament molt depressa, condicionada pels canvislegislatius que acceleren o provo-quen el tancament de molts esta-bliments comercials. Durant set-manes, un cop ja tancada, la boti-ga ha mostrat els seus aparadorsdespullats i el seu interior buit pro-vocant en el passejant una estra-nya fascinació.

Ja no hi són les sabates perfec-tament disposades, il·luminadesamb sobrietat i precisió, ja no esveuen els clients descalçats espe-rant que els pugin els models delsoterrani, magnífic magatzem quemolts anys enrere acollia el tallerde sabateria.

Ja no trobem la mirada amablei cordial de la Carme, ni l’atentadisposició dels treballadors. Que-den les motllures de fusta exte-riors, que arrodoneixen la canto-nada amb elegància austríaca, elcolor singular que les decorava, elsrètols gravats. I els aparadors,magnètics, finestres magnífiquessempre tancades per on sempre hientrava la vida de la ciutat. Com aAlícia a través del mirall, la conti-nuació que va escriure Lewis Car-rol d’Alícia en terra de meravelles,ens apropem al vidre i decidim sal-tar a l’interior, traspassar el portaltransparent i entrar a la botiga, arabuida, només un decorat, per ob-servar la realitat des de l’interiorde la sabateria Rosa.

Més d’un segle de vida comer-

cial ressona a les parets de l’espai.Anècdotes gairebé infinites, l’ecode clients cordials i amables, fidelsal llarg dels decennis que han pas-sat als fills la lleialtat, de clients pe-repunyetes –majoritàriament ho-mes– que són capaços d’empro-var-se trenta-quatre models i noquedar-se’n cap, de modes i de ten-dències, de camperes que van ferembogir mitja ciutat fa quarantaanys, de botes amb cremallera pera homes, d’amics que venien a pas-sar la tarda, de francesos que esdesplaçaven expressament a bus-car un model que no trobaven alseu país, de tracte amistós i càlid.

Però el que roman de manera im-ponent són els aparadors, que desde l’interior es transformen i esde-venen fotografia viva de la ciutat,cinemascop figuerenc que permetveure com flueix el brogit urbà,com tot sempre és igual i com totsempre canvia, com la repeticióconviu amb aquesta transforma-ció lenta i inexorable que és la vida.

L’any 1995, l’escriptor Paul Aus-ter i el director Wayne Wang vansignar una de les millors pel·lícu-les de la dècada, Smoke, on s’expli-cava la vida de Nova York al vol-tant de l’estanc que regentava Aug-gie Wren, una història quotidiana,

alhora local i universal. La pel·lí-cula era una adaptació del relatd’Auster Auggie Wren’s ChristmasStory i estava protagonitzada peruns Harvey Keitel i William Hurtesplèndids. Un dels elements es-sencials de la història era mostrarl’especial dèria d’Auggie Wren:disposar cada dia, a la mateixahora i al mateix lloc –davant de l’es-tanc–, una càmera de fer fotos iprendre una instantània retratantla realitat; un projecte del qual niel mateix Wren podia explicar lesmotivacions o finalitats, però quehavia desenvolupat ininterrom-pudament al llarg de dotze anys.

Des de principis del segle XX, lagent que ha treballat a la sabateriaRosa ha viscut l’experiència Smo-ke a la cantonada més importantde la ciutat. De forma permanent,cada dia, han fet la seva foto men-tal de la vida de Figueres, que noés Nova York, però que pel cas pocimporta. Han vist passar les ma-teixes persones a les mateixes ho-res, s’han preocupat quan algú hafaltat uns quants dies a la seva citaamb el carrer, han vist els nens ju-gant amunt i avall de la cantona-da, que després han esdevingutadolescents, que més tard s’hanemparellat i han començat a pas-sar amb el cotxet amb els fills quefrisaven per descordar-se i jugaramunt i avall, han assistit a l’arri-bada dels turistes, han vist des-aparèixer els cotxes i les voreres,han assistit al bateig de les boti -gues amb les ceràmiques d’Oller iels versos de Montserrat Vayreda,han contemplat com les rajoles es-devenien testimoni d’un passat amida que les botigues anaven can-viant d’orientació i de propietari.

Realitat gens virtualObservem la realitat des de l’altrecostat de l’aparador i la ciutat se’nsmostra viva, carregada de recordsi d’emocions, en metamorfosiconstant, amb memòria i amb oblits. Tanca la sabateria i ho faamb serenitat i sense escarafalls,amb el privilegi d’haver pogut ob-servar des de la millor tribuna elbategar figuerenc, la gran Comé-die Humaine empordanesa, elsgoigs i les esperances, les desil·lu-sions i les tristors, els anys de bo-nança i els de davallada.

Des d’aquell aparador han vistla Vie en Rosa, i com cantava laPiaff, només queda Un grand bon-heur qui prend sa place.

I ara, definitivament, amb elsaparadors buits i sense que ningúpugui observar el gran espectaclede la vida, Des ennuis, des chagrinss’effacent,/ Heureux, heureux à enmourir.

8 DIMARTS, 25 DE NOVEMBRE DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/23�CALÇATS ROSA, TOCANT DE PEUS A TERRA

«La vie» en Rosa

Des dels bancs de can Rosa, esveia el batec de la ciutat.Cantonada privilegiada amb unservei carregat de somriures marcade la casa. La sabata deGulliver. Un detall útil i decoratiude la sabateria. Can Rosa participàen el NaDalí 2013, una ruta guiadapels llocs emblemàtics de la ciutatil·luminats amb postals dalinianes.

5

4

3

2

1

Detalls Una botiga amb molta història

3

1

Des de 1905 fins aquest 2014, Can Rosa ha estat una de les sabateries de referència de Figueres.L’establiment, regentat per la família Rosa Fernández, ha tancat les portes i deixa molt bons records ianècdotes. Carme Fernández ha dirigit la botiga al costat d’un equip fidel de treballadors. Un altre tancamentgenerat pel pas del temps, els canvis legislatius i els traspassos generacionals.

ISA

BE

L G

UZ

MÁ

N 2

4

5

Aquest nou viatge a la Figueressecreta i desconeguda començade la manera més casual; unatrobada insospitada a la porta delcinema Las Vegas. Allà topemamb un vell amic que està des-carregant cordes, cascs i llanter-nes del seu cotxe. L’estranya es-tampa –una mena d’espeleòlegal bell mig de la ciutat– queda en-riquida i envoltada de misteriquan, com a resposta a les nos-tres preguntes, ens diu que noens pot explicar res, per ara, peròque, si tot va com espera, ens tru-carà aviat. Ens quedem amb laincertesa i el dubte durant unsdies fins que, un parell de setma-nes després, es posa en contacteamb nosaltres.

L’amic és en David García, his-toriador de l’aviació local, i el seusecret, excepcional: ha trobat unrefugi perdut de la Guerra Civil.Els darrers anys han sortit a lallum diversos túnels de proteccióque van salvaguardar els ciuta-dans durant els terribles bom-bardejos dels anys 1938 i 1939,com els de la plaça del Gra o dela plaça Josep Pla, però la novatroballa és de gran valor, ja quees tracta d’un refugi del qual hiha escassa documentació i que escreia que havia estat desmuntat.En David ens convoca per a unparell de dies després i ens de-mana que portem roba còmoda ivella, alguna cosa que ens per-meti arrossegar-nos per terra.

Ha arribat el dia i, de bon matí,ens trobem al carrer Sant Pau.Accedim a un pati privat, a tocardel popular cinema. En David,veritable Howard Carter de lahistoriografia local, va equipat demanera professional, amb gra-nota, casc, proteccions, cordes,eines diverses... Nosaltres, pocmés que amb uns texans vells i unjerseiot: ell és l’expert, el guia, elVirgili que ens porta al submón,el professor Lidenbrock que ensha de conduir per les entranyesde la terra.

Aparta unes elementals pro-teccions situades al bell mig d’u-nes bardisses i uns matolls, s’en-caixa el casc i ens en reparteix una cada un. Comprova la resistèn-cia d’un reixat que ens separa delcarrer i, amb un sòlid nus, hi lli-ga una corda al mateix temps queens dóna les indicacions: “Baixeuquan jo ja estigui al fons”. Des-prés, amb veu seriosa, precisaque “primer un, i quan aquestsurti, l’altre, que sempre s’ha dequedar algú a l’exterior”.

De cop i volta, agafant-se for-

tament a la corda, es llença pelforat gairebé invisible i desapa-reix engolit per la terra. Passenuns segons inquietants fins quesentim la seva veu cavernària:“Que baixi el primer”. I el seuconsell, tan prudent com inquie-tant: “Si no sortim, truqueu al112”.

El descens és el moment mésinquietant. Amb l’esquena recol-zada a terra, ens deixem caureper una petita tartera d’uns sis oset metres. En realitat estem ac-cedint al refugi des del sostre, noper l’entrada original que estavaa l’altura del carrer. A baix ens es-pera en David, amb les llanternesque permeten il·luminar els te-nebrosos passadissos. No podemevitar l’emoció de l’egiptòleg des-cobrint unes galeries oblidadesdurant anys, uns túnels que no-més han estat petjats per en Da-vid uns dies abans durant totaquest temps que han romàsadormits mentre que la ciutatanava canviant i transformant-se.

El refugi és laberíntic, i aixòrespon a una voluntat construc-

tiva que intentava, d’aquesta ma-nera pal·liar la capacitat des-tructiva de les ones expansivesque provocaven les explosions deles bombes. Caminem de vega-des a quatre grapes, fins i tot ar-rossegant-nos, però en la majo-ria de les ocasions anem nomésuna mica encorbats; la construc-ció pateix filtracions d’aigua i lespluges han anat deixant uns se-diments que han fet pujar el ni-vell del sòl, amb la qual cosa s’haanat reduint l’alçada de les gale-ries.

La construcció és molt ele-mental; a diferència dels altresrefugis de la ciutat que abanshem esmentat, edificats amb un

encaix de maons que consolida-ven la seva estructura, aquestamagatall està fet directamentsobre la roca, a cop de pic; de fet,si mirem atentament la paret,descobrim les traces que va dei-xar l’eina, veritables esgarrapa-des a la roca, que van permetreexcavar les galeries; fa tota la im-pressió d’un refugi d’urgència,construït amb solidesa, però bende pressa, una iniciativa potsersorgida de la demanda dels veïnsde la zona, que veien com els al-tres refugis de la ciutat estavenmassa lluny de casa seva quan co-mençaven a caure les bombes.

El món del silenciEl silenci és absolut i només es-coltem la nostra respiració enuna atmosfera ventilada per con-ductes que no podem descobrird’on provenen. Ensopeguem, iens donem cops de cap de formareiterada que són amortits pelscascs, anem donant voltes peruns passadissos que al final noduen enlloc, si no és al passat.Se’ns fa estrany pensar que, apocs metres, durant prop de cin-

quanta anys, el més gran cinemade la comarca acollia en cada ses-sió centenars de persones que nopodien sospitar que sota els seuspeus hi havia aquell laberint depor i d’enuig. I de neguit. Perquèa mida que anem caminat, el gustde l’aventura es dilueix, ja no enscreiem descobridors de tombesfaraòniques, arqueòlegs a la re-cerca d’arques perdudes, com -panys de Jim Hawkins amb elmapa del tresor sota el braç; resde tot això.

S’esvaeix la literatura a les ga-leries on es refugiaven els figue-rencs i figuerenques que, atemo-rits, baixaven amb la canalla abuscar una protecció feble, ques’apressaven deixant la casa dequalsevol manera per buscar unrecer compartit, que escoltavencom esclataven les bombes a to-car i com es desfeien els edificisben a prop d’ells, amb el cor en-congit, amb l’alè retingut, amb lapor formant part de la medul·la.Ells entraven al refugi i sabienque podia ser la seva tomba. I queno hi havia cap 112 on trucar sino sortien.

8 DIMARTS, 30 DE DESEMBRE DEL 2014 | EMPORDÀACTUALITAT�FIGUERES

CRÒNICA

Joan Manuel SoldevillaTEXTJosep Maria DacostaFOTOGRAFIES

THE SECRET LIFE OF FIGUERES/24�UN REFUGI DE LA GUERRA CIVIL

Si no sortim, truqueu al 112

David García Algilaga explorant lagaleria. Túnel excavat en rocasorrenca. Cartografia bàsica delrefugi. Contrallum que evoca unaèpoca fosca. El recinte foutestimoni de fets històrics.

5

4

3

2

1

Descoberta Viatge dins de la terra

3

1

A diferència d’altres treballsd’obra, aquest amagatall està fet directament sobre la roca, a cop de pic

Anem donant voltes per uns passadissos que al final no duen enlloc,sinó és al passat

L’historiador figuerenc David García Algilaga és a punt de publicar un nou llibre dedicat als refugis de laGuerra Civil que hi va haver, i que encara hi ha, a la ciutat. L’acompanyem en l’entrada al cau del carrer SantPau, situat en una finca privada, entre Las Vegas i el carrer Col·legi, un espai que podria explicar moltes coses.

sant

i col

l

2

4 5